El Mont Signe i l’Aigua Alba llocs mítics encara no perduts.

Avui us presento dos articles

Panoràmica del Mont-seny (Mont-signe)

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifo: Ramon Soléré el Pilós, concedeix a 904 privilegis a el monestir de Sant Cugat d’acord amb el bisbe de Barcelona Teuderic (904-924), iniciant la cristianització d’acord amb els cànons carolingis i ajudant en la reorganització del territori a les zones del Llobregat, el Penedès i el Vallès.

Entre les adquisicions importants que realitzen les institucions eclesials, cal destacar les de les petites esglésies que hi havia. Normalment en són donades o venudes mitjançant acords, però, en molts casos, es generen conflictes.

St. Martí de Pertegàs. St. Celoni

Avui anem al Montseny de segle X, una muntanya plena de petites ermites entre les aigües i els boscos. Molts d’aquests cenobis encara no seguien plenament la regla benedictina, en alguns encara hi pervivia la litúrgia visigòtica. No tenim molta informació al respecte. Perseguim noms que ens ressonen com la bellesa dels paisatges i dels racons del Montseny que podem gaudir contemplant, potser després aventurarem alguna interpretació.

Cami del Montseny

En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall Tordera, a la Vila Vitamina o Palou (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe). Limita dita vall amb Arcas que són a la vila Muscaroles (Mosqueroles) i que pel costat del Montseny va al coll entre Dos Signes i d’aquí va al coll Formic, passa per la collada alta del Mont Cavallar fins a l’Arca que anomenen Om (Ulmo) i va fins a la vila Pinells i al vilar que diuen Romans[1].

St. esteve de Palautordera.

En 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb tot el que té, com el seu cavall, el fre i la sella, a la casa de Santa Maria, suposem que serà la de Santa Maria de Llinars, doncs allí és on té les terres, vinyes i cases amb corts i horts que dóna. El document és a l’arxiu diocesà de Barcelona (ACB).[2]

Sta. Maria de Llinars

Al 921 Sant Joan de les abadesses funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, com ho farà l’ermita de Sant Ponç de Sant Celoni al segle XII. Durant el segle X, les abadesses de Sant Joan fan consagrar diverses esglésies al Vallés Oriental, Osona i Berga.

Sant Ponç de Sant Celoni, a l’entrada del poble, es va fer com hospital de pelegrins. Es conserva prou bé.

En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà, per mil sous. La propietat limita amb Vila Brugueres, Vila Major (Sant Pere de Vilamajor), Alfou (St. Julià del Fou o d’Alfou)  i Cardedeu (Caro Titulo).

St. Jaume de Rifà a St. Antoni de Vilamajor.

Podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem ni coneixem el seu funcionament, el cert és que hi havia grups que co-plantaven en comú, així que, una certa vida comunitària devia haver-hi entre aquestes persones que venen junts una propietat important.

Sant Julià d’Alfou o del Fou a St. Antoni de Vilamajor

En 954 Vlido i la seva dona Arvidio, Teuderic i la seva dona Maria i Eugènia donen a Sant Cugat cases i terres amb arbres a Santa Maria de Llinars. Aquest tipus d’agrupació: dos matrimonis amb una dona sola és força freqüent i sembla que serien agrupacions familiars[3].

En 965, entre les donacions testamentaries que el Comte Mir fa a la Seu de Barcelona, està la de St. Esteve de la Garriga o la Doma.

St. Esteve de la Doma, la Garriga. Foto: wiquipèdia

En 978 Seniol dona al seu fillol Guillem, fill d’Onofre Amat i Riquilda, senyors de Castellví de Rosanes, diverses possessions a Gallecs, Bederrida (actual barri de Les Corts de Barcelona), Esplugues, Granollers, Vilarcel i Olzinelles, concretament: la parròquia, delmes i primícies in “Vila d’Elzinelles”[1].

Vall d’Olzinelles.

En 981, Inguiralda, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània), fa testament deixant llegats al seus fills (amb especial consideració envers la filla petita Aigó), al seu fidel i a diverses esglésies. A Sant Pere de Vic deixa la condamina (condomini) que té prop de la via Francesca (de França) que és anomenada sovint com la via que va pertot. L’expressió condomini no ens és estranya, la trobem a altres documents del segle X.

Inguiralda i el seu marit Borrell, que al 970 havia peregrinat a Roma deixant també testament, són senyors de la zona del Montseny que pertany a Osona, nosaltres seguirem amb la zona sud, la que pertany a Barcelona[5].

Al 984 Lívulo “Aurucia”, vídua de Gotmar, amb els seus fills: Mir, Plancario o “Bonuç” (clergue) i Ermengòncia, dóna a Sant Cugat un alou que tenien a Pertegàs (Sant Celoni) que limita amb Gualba (Aigua Alba), a l’est; amb Tordera i Vilardell (Vilarzello), al sud; amb el riu Tordera a l’Oest i amb Campins i Mosqueroles, al nord; noms actuals que provenen de tems remots, amb significats que potser desconeixien, però que podem situar a un mapa d’avui.[6]

Mapa del Montseny

En 982 aquesta mateixa parella havia permutat amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per unes vinyes[7]. Aquestes transaccions en llocs diferents són les que veiem entre una gent que es guanya la vida fent obres de millora de les terres, però Gotmar i Lívul “Aurucia”[8] semblen propietaris més que treballadors.

En 995 el prevere Seniofred dóna a Sant Cugat un alou a Palau o vila Vitamina als els límits que vèiem al 908 (la via que va a Romans i la que va a Pinells). En 997 els comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir un alou anomenat Villare Teudbert al terme de l’anomenada Vila Vitamina que limiten amb alous de Sant Cugat i en 998 venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred el fisc del que hi ha entre Vallgorguina, el riu Tordera, Olzinelles i Vilardell fins l’església de Sant Martí del Montnegre[9].

St. Llorenç de Vilardell.

Ennec Bonfill aprofitarà aquesta compra de la vall d’Ollofred[10] junt a l’alou de Sant Cugat que diuen “vall Gorguria” o “vall Gregoria” (Vallgorguina) per permutar amb Sant Cugat aquesta propietat, el castell de Masquefa, la torre amb cases i terres que tenia a Olèrdola, altres cases i terres de Santa Creu d’Olorda i terres al Vallés, a canvi d’incorporar-se un camí del castell de Gelida amb la seva parròquia, església, delmes, pertinències i terra. Ho dóna tot a canvi de quedar-se com a senyor de Gelida[11].

Més endavant seguirem trobant donacions a Sant Cugat en aquesta zona, com la del 1002, en que Giscafred, fill de Moció dóna a Sant Cugat un alou entre el Montseny, Arbúcies, el riu Tordera i Gualba. En 1023, els marmessors testamentaris d’Udulard: la comtessa Ermessinda i altres donen a Sant Cugat la vila de Gualba amb els molins dels rius i rieres que l’envolten: La Tordera, Pertegàs o “ipsa aqua que dicunt Breda” (Riells). En 1040 l’abat de Sant Cugat estableix a Gausfred i a Raimon al lloc que diuen Vilarzello (Vilardell)[12].

Riu La Tordera.

De les conclusions que en podem treure una és que les ermites més antigues del Montseny, tot i que no disposem de gaire documentació, devien ser molt primerenques (paleocristianes o visigòtiques). Els noms de sants que duen ens remeten als primers segles de la cristiandat, a l’arribada de Provençals amb més relació amb l’orient cristià on es va iniciar la vida eremita, com el de Sant Martí[13], bisbe de Tours i fundador del primer monestir a Occident o Sant Cristòfol[14] que tot i que pugui ser una recreació de mites antics és dels primers segles de la cristiandat oriental o Sant Antoni, model de la vida eremita. Altres duen nom d’apòstols o sants més coneguts com Sant Pere o Sant Esteve[15], primer protomàrtir. Una de les ermites, avui derruïda, portava el nom de Santa Anastàsia, una santa venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des de les persecucions de Dioclecià. Vàries esglésies duen el nom de Santa Maria. En aquests segles Maria era una santa més, junt als apòstols i els màrtirs.

Aquestes ermites van quedant reglades sota monestirs com el de Sant Cugat o sota els bisbats que tenen domini al Montseny: Vic, Barcelona i Girona, a mida que això succeeix els noms de les dones van desapareixent, més encara quan comencen els establiments al segle XI i molt més si els que estableixin són una institució on només hi ha homes (bisbat o monestirs masculins), amb l’excepció d’alguna vídua.

Torrent Montseny.

 

 

Autora : Àngels García-Carpintero, L’H, juny 2020

Viatjant al Montseny del segle X des de casa.

———————————————————————————————————–

[1] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. (LA). Vol. IX, n. 4.

[3] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. XVII (941) i XXIX (954)

[4] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[5] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 23 (981) i 15 (970). Salrach i Marés, J. M. (2000) “Inguiralda. Una gran propietària del Montseny” a: Monografies del Montseny, n. 15, p. 85-92

[6] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CXLVIII (984)

[7] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXXXIX (982)

[8] A l’article de Ernest Zaragoza Pascual: “Sant Esteve d’Olzinelles i Sant Llorenç de Vilardell. Història de dues petites parròquies mil·lenaris del Montnegre”, molt interessant des de molts punts de vista es tracten les dones Seniol i Lívul com si fossin homes, tot i que una du l’afegit “femina” i l’altra és vídua. Un exemple del que ha passat amb els nostres noms.

[9] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCLXIX (995), CCXC (997) i CCXCV (998)

[10] Teudbert i Ollofred fan referència a noms dels primers propietaris.

[11] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXLIV (998)

[12] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCCIX (1002), CCCCXI (1023)  i vol. V, CCCCLVIII (1040).

[13] St. Martí de Viladrau, St. Martí de Pertegàs (després St. Celoni), St. Martí de Mosqueroles o St. Martí del Brull.

[14] St. Cristòfol de Fogars de Montclús o St. Cristòfol de la Castanya.

[15] St. Esteve de Palautordera, St. Esteve de la Garriga o de la Doma o St. Esteve de la Costa.

Un pensament sobre “El Mont Signe i l’Aigua Alba llocs mítics encara no perduts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s