Han sigut 365 dies, uns bons i altres no tant…avui fem un recull de com ha sigut en aquest Blog aquest any 2020, on han sortit un o més articles cada dia de l’any, amb :
Esglésies
Balnearis
Convents
Monestirs
Castells
Cases destacades i modernistes
Ponts
Creus de Terme
Ajuntaments
Masies
Ermites i Capelles
Mercats
Antigues industries
I molt mes …
Senzillament, us desitjo a totes i tots els seguidors i col·laboradors del Blog, un Bon Any 2021.
Text : Ramon Solé
Fotografies gràcies a Fidel Rodríguez, Ramon Badia i Celia Peix, Dora Salvador, Oriol-Ramon Solé, Maria Àngels García-Carpintero i Ramon Solé
L’alcàsser de Segòvia és un dels monuments més destacats de la ciutat de Segòvia (Castella i Lleó, Espanya), que s’alça sobre un turó en la confluència dels rius Eresma i Clamores.
Us passo la seva historia :
Les restes més antigues trobades al lloc són uns carreus de granit similars als de l’aqüeducte romà, el que fa suposar que en temps de la dominació romana de la ciutat ja devia haver-hi un castro o fortificació. Sobre les restes d’aquest, l’alcàsser va ser erigit com a fortalesa andalusina.
La primera notícia documental que es conserva de l’edifici data de l’any 1122, poc després que Alfons VI de Lleó reconquerís la ciutat, encara que no és fins a l’any 1155 quan apareix citat amb la denominació d’alcàsser, en una carta custodiada a l’arxiu de la catedral. Fou residència del rei Alfons VIII.
El 1258, regnant Alfons X, es va enfonsar el palau quan el rei es trobava al seu interior. Aquest nucli més antic correspon amb la sala d’armes. Va ser nombroses vegades restaurat i ampliat, possiblement des d’Alfons X fins a Felip II. A aquest últim es deu el seu aspecte actual, la seva silueta el fa únic entre els castells espanyols.
A l’edat mitjana, per la seva seguretat com per la proximitat de zones de caça, l’Alcàsser es va convertir en una de les residències favorites dels Reis de Castella, especialment d’Alfons X. Va ser habitat moltes vegades i va arribar a ser un dels més sumptuosos palau-castells al segle XV.
L’any 1719 els presos d’Estat de la Guerra de Successió Espanyola van ser traslladats a aquest alcàsser.
Hi destaquen entre d’altres, el general Joan Baptista Basset i Ramos i els coronels Sebastià Dalmau i Josep Vicent.
La fortalesa va servir posteriorment com presó d’Estat fins que el 1762 Carles III va fundar a Segòvia el Reial Col·legi d’Artilleria que va tenir la seva seu a l’alcàsser.
El 1862, un incendi va destruir els sostres de les sales nobles, que van poder ser reconstruïdes fidelment amb posterioritat gràcies a l’existència de gravats.
L’alcàsser de Segòvia en el 1931 va ser declarat monument històric artístic, i en l’any 1953 es va crear el patronat de l’alcàsser que és el responsable del museu que es pot visitar en el seu interior.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola
Església parroquial esta situada en la Plaça Major de Santa Pau.
Us passo la seva historia:
Per estudiar la històriá d’aquest edifici cal partir de dos fets.
El primer, és el testament del baró Hug Ademar I, redactat l’any 1391, que preveu la construcció d’una nova església dins el reducte fortificat.
El segon, serien els cataclismes sísmics de 1427-1428, amb el parcial enderrocament de Santa Maria dels Arcs -fins aleshores parròquia- que portaria a sol•licitar oficialment el trasllat de la parròquia.
No fou l’hereu de Hug Ademar I qui compliria la clàusula testamentaria sinó Galceran, el fill menor.
Així, a finals del segle XV , es començaren les obres continuades posteriorment.
Es va seguir l’estil gòtic encara que tota la part última de l’església es devia decantar cap al barroc.
El temple és d’una sola nau, amb quatre capelles laterals i una sagristia. Amb voltes d’aresta rematades amb unes claus molt boniques i interessants per la datació cronològica de l’edifici. Adossada al costat esquerre dels peus de la nau, s’aixeca l’esvelta torre del campanar. Antigament va tenir un retaule barroc i l’actual, que intenta ser gòtic, està molt lluny d’aquell pel qual el baró arribà a pagar deu mil sous.
Portalada afegida amb posterioritat (1929), neogòtica. Flanquejant la porta hi ha dos pilars quadrats, decorats per la part davantera i acabats amb decoració típicament gòtica. La porta té un arc ogival acabat amb una creu. Sobre aquesta porta hi ha unes decoracions vegetals molt riques.
Situades a l’acabament dels nervis de la volta. Són esculturades en forma de lleons, un personatge grotesc semblant a un putti i d’altres tapades per l’actual retaule del segle xx. A les capelles de la Mare de Déu del Roser i a la de Sant Isidre també hi ha mènsules molt interessants amb la data d’edificació esculpida (1934, 1594) i els escuts de la família Oms.
Torre-campanar construcció de planta quadrada que denota l’època d’edificació (cap el 1400). Està rematada per un coronament de merlets. Les cantonades són obrades amb carreus alternats. El conjunt demostra un caire defensiu.
Hi ha una pica baptismal situada a la capella lateral (segona, esquerra). És de grans dimensions; té la forma de copa, amb vuit cares; en una d’elles hom hi pot llegir la data: MDCXII. Té unes senzilles decoracions que semblen simbolitzar fulles estilitzades. En l’actualitat encara està en ús.
Al seu interior conserva la Verge de Sant Martí Vell, gòtica, de marbre; la talla barroca de la Verge del Carme, procedent d’un retaule de Santa Llúcia de Treinteres i la imatge d’una Mare de Déu, procedent de Santa Maria dels Arcs.
L’Església parroquial de Santa Pau és una església de Santa Pau (Garrotxa) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Sant Martí del Brull és una església romànica situada en el centre de la població del Brull a peu de carretera BV- 5301.
Us passo la seva historia :
Es troba documentada com a parròquia ja al segle XI (1029).
Se sap que va ser consagrada entre els anys 1048 i 1060 pel bisbe vigatà Guillem de Balsareny.
El 1062 va ser dotada amb delmes pel vescomte Ramon Folc I i la seva muller Ermesenda.
Entre les nombroses reformes que ha sofert, en destaquen la construcció del campanar i la modificació del portal d’accés, dels anys 1791 i 1588 respectivament.
El 1909 Gudiol hi va descobrir un important conjunt pictòric que actualment es troba al Museu Episcopal de Vic
En el Museo Episcopal de Vic es conserven les pintures murals al fresc, datades a principis del segle XII, que decoraven l’absis i que foren arrencades l’any 1935.
També custodien dos candelers de ferro forjat del segle XII i una tapa d’un relligat hispano àrab.
Als peus del turó on s’alçava el castell del Brull, trobem l’església de Sant Martí. L’església actual és el resultat de grans modificacions efectuades sobre el volum inicial. És de nau única amb absis semicircular a llevant, tot i que originalment tenia capçal era trevolada, els dos absis laterals del transsepte van ser substituïts per capelles de planta quadrada.
A l’exterior, l’absis té decoració d’arcuacions, que emmarquen unes finestres cegues, en grups de tres, entre lesenes. A l’interior mostra cinc nínxols semicirculars separats per columnes adossades i tres finestres de doble esqueixada. L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera. La volta de canó de la nau té llunetes i està reforçada amb arcs torals.
L’interior ha estat transformat en època barroca, mentre que a l’exterior manté la decoració d’arcuacions entre lesenes als murs laterals, malgrat el sobre alçament que patí la nau. A la façana de ponent encara són visibles les lesenes, però ha perdut les arcuacions pel nou perfil de cornisa barroca.
La porta principal actual és en aquesta façana. L’original s’obria en el mur de migdia i estava protegida per un atri, del qual només es conserven els pilars i els arcs on es recolzava la coberta.
A l’angle nord-oest s’alça el campanar quadrat el 1791.
Sant Martí del Brull està declarat com a Bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i arxiu Rasola
Edifici Montcalvari és un edifici d’Arenys de Mar, ubicat sota el penya-segat del Mal Temps i just davant del port esportiu.
Us passo la seva Historia :
Fins a principis del segle XX, l’ermita estava unida amb la carretera mitjançant un pont que passava per sobre la via del tren. La capella, d’estil romànic, té una llargada de 16 m. i una amplada de 6 m., el campanar, de cadireta, té una sola campana.
L’any 1892 el bisbe català traspassà l’ermita a Narcís Serra, arenyenc molt pintoresc que hi construí el primer balneari.
L’any 1906 el turó del Calvari és adquirit per Enric Nel-lo, que edificà un hotel de primera classe, d’estil modernista, després transformat en pseudo-funcional, que anomenà Monte Nel-lo.
Més tard li fou imposat el nom d’Hotel Monte Calvari. L’edifici resultant va ser un hotel balneari amb tres façanes al mar, i constava de planta baixa i dos pisos amb un total de 50 habitacions.
Degut al servei prestat en l’època i la situació, l’edifici va arribar a adquirir un gran renom.
L’any 1916 l’hotel va anar a subhasta i l’adquirí Joan Artigas i Alart. En el mateix edifici, el senyor Artigues es muntà un elegant xalet.
L’hotel Monte Calvario, malmès pels refugiats de guerra i encara més el 1936 per les forces allotjades.
És adquirit l’any 1946 per una empresa de Barcelona.
Va ser objecte de successives reformes, segons els estils imperants a cada moment, quedà transformat en habitatges i un restaurant a la primera planta, al costat de l’ermita.
L’any 1948, en tancar l’hotel, es remodelà l’edifici i es destinà la planta baixa a restaurant i els pisos a habitatges, posteriorment es tancà el restaurant, tornant-se a obrir als anys vuitanta.
Actualment es manté el restaurant, els habitatges i alguns espais que han estat ocupats per oficines del Club Nàutic d’Arenys de Mar.
B J. Contijoch / Generalitat de Catalunya
És un edifici gran erigit sobre un penya-segat de roques, actualment rodejat per un vial a nivell del port.
Ha sofert diverses reformes i ampliacions al llarg del segle XX.
Ha seguit estils com el modernisme, el funcionalisme, i ara és més d’estil colonial. Actualment té quatre plantes i algunes dependències al terrat. Té detalls d’ofici interessants.
Es bastí al voltant de l’ermita del Sant Crist del Calvari, que ha quedat rodejada i empetitida per l’edifici.
J. Contijoch /Generalitat de Catalunya
El probable fundador de la capella va ser Hipòlit Doy l’any 1584, i, segons la llegenda, la construí per expiar el pecat d’haver assassinat la seva esposa, Sofia.
Us passo imatges de principis del segle XX :
Edifici Montcalvari és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Imatges antigues i altres : Ramon Solé – Arxiu Rasola
En qualsevol ciutat o poble d’arreu de Catalunya, podem trobar monuments en la via publica, sigui en un carrer, plaça, avinguda…el mes normal es que facin referència a la població, un personatge il·lustre, un fet , un record, en definitiva el que es vulgui mantindrà per la memòria.
Ripollet
En aquests últims anys s’ha instal·lat uns monuments que a vegades ens donen que pensar o no els entenem pot ser gaire la intenció de l’artista si no ens els explicant , en algun cas hi ha un cartell orientatiu. Fem avui un petit mostrari de nou poblacions amb monuments de nova creació :
El castell de Cardona és d’estil romànic i gòtic situat en un turó al costat de Cardona (Bages).
El Castell de Cardona es troba sobre una muntanya de figura cònica ubicada a 585 m sobre el nivell del mar, que al seu torn està situada a l’extrem oriental d’una petita serra que s’estén des del castell i la vila en direcció ponent.
Us passo dades de la seva historia:
El Castell apareix documentat per primera vegada en època carolíngia (segle VIII) quan consta com a destruït pels sarraïns en una de les seves ràtzies inicials.
Posteriorment, Lluís el Pietós el féu ocupar i restaurar (798) per tal de preparar la reconquesta de Barcelona.
La revolta dels nobles Aissó i Guillemó (826) feu fracassar la represa i motivà el despoblament de la Catalunya Central. La fortalesa fou restablerta definitivament en la repoblació de Guifré el Pilós.
Cardona conserva una de les cartes de poblament més antigues; la que lliurà el comte Guifre als pobladors del castell en una data indeterminada entre 872 i 878, si bé alguns la situen entre 880 i 886.
El segle XIV el castell de Cardona passà a ser el centre d’un conjunt de castells vinculats a l’hereu de la família.
Hug Folc II (1334-1400), participà amb el rei Pere el Cerimoniós en l’expedició a Sardenya (1354) i lluità contra Bernat de Cabrera, aconseguint així del rei la creació del títol de comte de Cardona l’any 1375.
La Junta General de Braços, o Parlament de Catalunya, no va acatar els tractats de pau internacional d’Utrecht i, al juliol del 1713, va proclamar la guerra a ultrança contra el Borbó. Així, es va iniciar un setge sobre Barcelona que es perllongà durant més de tretze mesos. A la resta del Principat, si bé en un primer moment Castell-ciutat també es posà sota obediència catalana, només la fortalesa de Cardona es va oposar de manera continuada als exèrcits de les Dues Corones.
En el darrer any de guerra, el castell de Cardona es convertí en el centre de la resistència a l’interior del país.
Entre l’estiu del 1713 i el del 1714, les tropes franceses i castellanes van assetjar Barcelona per terra i mar i la van bombardejar amb més de quaranta mil projectils.
La ciutat va capitular l’11 de setembre de 1714
Al principi del segle XX, la comandància militar va ser suprimida i la fortalesa va quedar en estat d’abandó.
El 1931, la canònica de Sant Vicenç va ser declarada Monument Nacional.
L’any 1949, la resta del conjunt patrimonial.
Des del 1976, acull un parador de turisme.
És considerat com una de les fortaleses medievals més importants de Catalunya.
Dins del conjunt destaquen la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d’alçada i més de 10 metres de diàmetre, i l’església romànica de Sant Vicenç.
Església Sant Vicenç de Cardona
La Torre de la Minyona és una torre escapçada d’origen medieval (segle XI) del castell de Cardona.
La torre té 13 metres d’alçada i una base de més de 10 metres de diàmetre.
Foto : Viquipèdia
Tenia una considerable altura original de gairebé vint metres, que junt al lloc on es troba, li donaven un gran valor com a lloc de vigilància.
A més la seva solidesa i el seu relatiu aïllament la feien un excel·lent polvorí i un calabós segur. L’any 1812, durant la Guerra del Francès es va retallar i eliminar el pis superior i es va deixar pràcticament en l’aspecte actual.
Us passo un document de Castells Catalans, on podreu saber més d’aquest Castell :
La Roca de Pelancà és situat a la dreta del Ter, es troba a la solana d’un gran penyal que cau a plom d’amunt el riu, a l’indret de la seva confluència amb la riera d’Abella.
És una entitat de població del municipi de Vilallonga de Ter.
Us passo dades històriques :
La història del poble està ja documentada el 1061, quan hom n’esmenta la capella de la Pietat.
Dos-cents anys més tard (1244), el senyor de Milany dispensà el poble de càrregues per aturar-ne el deshabitament.
El 1275, l’infant Jaume assetjà el poble.
En la guerra dels remences, el rei Joan II establí en el castell de la Roca el cap de la capitania per les bones qualitats defensives que reunia.
Sobre el penyal hi ha algunes escasses restes de l’antiga fortalesa de Pelancà, esmentada des del segle XIII, que pertangué als Milany(1244), als So (segles XIV-XVII) i als Descatllar (des del 1621), que ja havien tingut abans drets senyorials.
Situat a 1.040 m d’altitud.
Adossada al penyal hi ha l’església o capella, romànica de la Mare de Déu de la Pietat, molt reformada.
En el poble també es conserva la casa on visqué i és enterrat el pintor Joan Ponç.
Fa la festa major el primer diumenge de setembre.
La Roca de Pelancà està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Test : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Us presento mes imatges de grans pintades en edificis i murs. Serà que s’ha posat de moda o es busca dissimular una fatxada o mur, que a la vista no seria de bon veure ? :
Badalona
Barcelona ( El Clot) – I
Barcelona ( El Clot) – II
Canovelles – I
Canovelles – II
L’Hospitalet de Llobregat
Sabadell – I
Sabadell – II
Sant Quirze del Vallès – I
Sant Quirze del Vallès – II
Santa Maria de Palautordera
Terrassa
Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé
Santa Maria de Cardet és l’església parroquial romànica del poble de Cardet, en el terme de la Vall de Boí. Aquesta església està situada al cap de la Plaça s/n de Cardet.
Imatge de Google
Us passo la seva historia:
La documentació dels s.XI-XII, on s’esmenta la vall de Boí, no parla tant de l’organització per parròquies, sinó de viles. Això i el fet que les esglésies es troben segregades en els sectors extrems dels pobles i que no constitueixen elements generadors de nuclis de població, sembla indicar una implantació eclesial sobre un espai ja estructurat, en el qual els temples no varen tenir una incidència massa destacada.
Segons això, la implantació de les esglésies hauria estat posterior a la formació de nuclis de poblament, dels quals es desconeix l’origen.
La implantació de l’església de Cardet seria posterior als primers anys del s. XIII, i com el resultat d’una operació promoguda pel monestir de Lavaix, senyor del lloc.
Les parts romàniques del temple actual han de situar-se dins d’aquesta cronologia, que ve a coincidir amb la del frontal que procedent del temple es conserva al Museu d’Art de Catalunya (Barcelona)
El temple es va construir sobre el fort pendent de la muntanya, aprofitant el desnivell del terreny per construir una petita cripta a l’interior, l’única de tot el conjunt.
El temple de Santa Maria és d’origen romànic, d’una sola nau amb absis semicircular, sent la més espectaculars de la vall, i s’adapta al pendent natural del terreny mitjançant la superposició de dues plantes, de manera que una part de l’edifici presenta un nivell semisoterrani.
La capçalera, decorada exteriorment amb arcuacions i lesenes contínues, tant a la planta inferior com al nivell de la nau. El nivell inferior correspon a un àmbit de planta absidiada amb volta semiesfèrica de pedra amb traces d’encanyissat del cindri, a la que s’accedeix des del pla de la nau. La coberta primitiva del cos de la nau queda oculta per diverses obres de reforma.
A diferència de la resta d’esglésies de la vall, aquí el campanar és d’espadanya, fruit de les transformacions barroques que tingué el temple. En la darrera restauració s’ha volgut mantenir l’interior de l’església tal i com era a principis del s.XX.
Santa Maria de Cardet és una de les esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat.
Recull de dades : Viquipèdia i Centre del Romànic de la Vall de Boí
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola
Terra, aigua i racons 