Església de Sant Salvador de Polinyà

L’Església de Sant Salvador està situada en la Plaça de l’Església, a la part alta de la població de Polinyà.

Us passo la seva historia :

  • L’església de Sant Salvador és citada com església parroquial de Polinyà des del segle XI.
  • La seva consagració va tenir lloc l’any 1122.
  • Va seguir amb les seves funcions com a tal fins a l’any 1792 quan va passar a dependre de l’església de construcció nova, perdent la categoria de parròquia.
  • L’església actual va ser inaugurada l’any 1792 quan deixa de tenir culte la primitiva església romànica.

L’actual església parroquial és una edificació del segle XVIII, adossada al mur de tramuntana de l’antic temple romànic que actua com a pòrtic d’entrada.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4164_01.jpg

El temple primitiu consta d’un absis semicircular del segle XI amb decoració d’arcuacions entre lesenes i el campanar de torre amb la base de la mateixa època.

La nau coberta amb volta de canó i la resta del campanar corresponen a una obra del segle XII. Està documentada des del segle xi, període al qual correspondrien l’absis semicircular, on hi havia pintures murals.

L’entrada al temple actual es fa per una porta d’arc rodó de mig punt adovellat que es podria interpretar com l’entrada lateral de l’antiga església. En aquesta façana hom hi veu, també, la presència de contraforts. El campanar de planta quadrada corresponent a l’antiga església romànica, situat a la banda septentrional.

Les pintures murals de Sant Salvador de Polinyà són un important conjunt de pintures murals realitzades a aquesta l’església. Van ser descobertes durant unes obres realitzades durant la segona dècada del segle XX.

Al Museu Diocesà de Barcelona es conserven les pintures murals del segle XII de les quals se n’ha fet una reproducció a Sant Salvador. El 1930 Joan Prats i Tomàs va finançar l’arrancament i el transport per a dipositar finalment les pintures al Museu Diocesà de Barcelona, a canvi de l’extracció d’un fragment per a la seva col·lecció privada. Amb la mort de Joan Prats, el fragment passà a completar les pintures al Museu Diocesà.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 2_01.jpg

Sant Salvador de Polinyà és una església del municipi de Polinyà (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia Carpintero

Sant Pere de Boixadors de Sant Pere Sallavinera

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Sant Pere de Boixadors està en terrenys de Sant Pere Sallavinera

És del Segle XI i d’estil Romànic. Es tracta d’una construcció originalment d’una sola nau coberta d’una volta de canó i capçada per un absis semicircular, probablement amb decoració de tipus llombard.

En època gòtica va ser reformada amb un absis quadrangular i dues capelles per banda.

La part romànica de la nau presenta una finestra de doble esqueixada al costat de migdia i una de simple a ponent.

Exteriorment conserva un tram de decoració d’arcs entre lesenes sobre la porta d’accés d’arc de mig punt. El campanar d’espadanya de dues obertures s’alça al mur de ponent.

Sant Pere de Boixadors és una església de Sant Pere Sallavinera (Anoia) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Ermites del Maresme. Les seves Deodonades.

Icono de Santa Anastàsia, coneguda com “la guaridora”.

Santa Anastàsia de Premià de Mar

L’església de Santa Anastàsia[1] de Premià apareix documentada al 987 quan els marmessors de Viader donen a la Seu de Barcelona una vinya a Premià sobre la casa de Santa Anastàsia (capella “antiquíssima”[2] de Premià de Dalt).[3]

Premià de Dalt. Capella de Santa Anastàsia o de Santa Anna. Foto: Ramon Solé.

Que es tractava d’una primitiva església ho proven les excavacions que s’han fet a la zona, entre Premià i Vilassar, on hi ha actualment un parc aquàtic, en les que s’ha trobat, entre altres elements del període romà, un anell signatori amb un crismó i un colom, probablement del segle V d C. L’advocació d’una figura martirial molt antiga reforça la tesis.[4]

No trobem més notícies fins segles després. Entre 1354 i 1356 s’esmenta la deodata Benvinguda en un capbreu.  En 1371 tenim constància de l’existència d’una comunitat mixta amb un donat i donades que compren un terreny a Vilassar. La capella consta com alou i domini de Santa Maria de la Cisa de Premià. En 1378 la capella apareix com a beneficiada per part dels senyors feudals Bernat de Sant Vicenç i Sança Desbosc. En 1446 el visitador pastoral mana l’apertura del pas entre l’ermita i la casa d’un donat.

Santa Maria de la Cisa. Les marededéus amb la bola del món és una representació habitual del romànic.

A partir de 1513 consta l’advocació de Santa Anna als documents, segurament en un intent de canviar una figura martirial oriental per una Santa més propera a l’advocació de Maria que impera en aquests segles. En aquesta època es fan una sèrie de reformes de l’edifici, una de les quals serà el canvi d’orientació.

Popularment es manté el nom de Santa Anastàsia i així la trobem citada, a la segona meitat del segle XVI, en un nou capbreu, a les afrontacions de l’alou d’un pagès d’Argentona, en Joan Vinyals.[5]

Sant Salvador de Can Boquet de Vilassar

La capella apareix esmentada al 1055. L’any 1303 s’instal·là una comunitat mixta de donades i donats. El rector de Vilassar gestionava la propietat i el cobrament de lloguer a aquesta comunitat que es va dissoldre als pocs anys. Al 1420 la congregació encara tenia activitat. Després van haver-hi diferents canvis d’ermitans. Al segle XVI ja només consta un ermità. En un document de 1580 es menciona la ocupació per un tal Boquet, que va donar nom a l’indret. Es conserva la capella romànica, tot i que modificada.

Sant Salvador de vilassar de Dalt, capella romànica refeta. Foto: wikilok

Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar

Estava dedicada inicialment a Sant Cebrià. El seu origen és força antic ja que, d’època paleocristiana, va ser alçada sobre un hàbitat de l’època romana. Entre el 1294 i el 1310 hi existí una comunitat de donades. La seva superiora, Arsendis Verdaguera, fou acusada l’any 1304 de malversar béns de la casa, el bisbe Ponç de Gualba encarrega al seu nebot i al rector de la parròquia que elegissin un administrador a qui elles havien d’obeir. Els beneficis i els drets de patronatge van ocasionar nombrosos litigis entre el rector i els parroquians de Cabrera. El 1436 un pescador de Sant Genís de Vilassar, Pere Camps, amb uns companys, va tirar la porta de la capella i s’endugué l’esclau que la guardava, el que dona a entendre que llavors ja no hi havia deodates.[6]

L’ermita va ser enderrocada pel propietari particular al 1950. Com deia Marià Ribas que ens va deixar aquest dibuix de 1925: “amb la destrucció (…) emmudí el llenguatge d’uns remots vestigis arqueològics que ens havien explicat coses interessants que no deien els documents escrits”.

Santa Margarida del Viver, Cabrera de Mar. dibuix que va fer l’historiador Marià Ribas al 1925

Santa Eulàlia ó Sant Llop de Dosrius

Consta que hi havia una comunitat de donades l’any 1340. A partir del segle XVI és coneguda amb el nom de Sant Llop i Santa Eulàlia, el lloc serà ocupat per un ermità i es convertirà en santuari. Des del segle XVIII, només tindrà l’advocació de Sant Llop.

Goigs a llaor de Sant Llop, al que se li demanava protecció davant del mal de coll. Les figures femenines són absorvides per les múltiples variants de les marededéu.

Sant Pere del Morrell (St. Andreu de Llavaneres)

Hi consta que l’any 1368 tenia una comunitat de donades. A tocar de la riera de Llavaneres i a prop de la seva desembocadura al mar, la primitiva capella tenia al voltant una sèrie d’espais al voltant de la capella, anomenades botigues, que la parròquia llogava als pescadors per a guardar els estris de pesca. Des del segle xvii fou seu de la confraria de pescadors i en aquesta època fou restaurada o reconstruïda. Ha estat refeta modernament.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Roca-rossa (Tordera)

L’origen és confús, podria tractar-se d’un petit monestir benedictí, un ermitori, o bé una comunitat de donats, de donades o mixta convertida en priorat canonical. A finals del segle XII comencen a trobar-se documents que fan referència a la comunitat de canonges. La casa gaudia d’una època d’esplendor i era beneficiària de donacions, sobretot de la casa dels Cabrera.

Tordera (Alt Maresme). Ermita-Monestir de Rocarossa. Foto: viquipèdia.

Quines conclusions podem extreure de tot plegat?

Trobem uns fets similars en relació a les Deodonades de la geografia catalana:

Elles es feien càrrec de moltes capelles, hospitals i parròquies, com també ho feien les comunitats de benedictines o d’agustines.

Al segle XIII, les que no havien fet vots, van  posant-se sota una regla si volen continuar, sovint és la de Sant Agustí, que permetia una vida més activa.

Tot i així, la seva duració al davant de la institució que regeixen amb probitat és escassa, especialment des de principis del segle XIV i amb el bisbat de Ponç de Gualba (-1034) que, d’acord amb alguns rectors, aconsegueixen fer fora les dones i fer-se amb l’administració dels béns de les seves comunitats.

Freqüentment es canvien les advocacions orientals com la de Santa Anastàsia per noms de sants o per la de Nostra Senyora, una figura idealitzada per ments masculines per a sotmetre a les dones.

Durant el segle XV moltes ermites rurals van quedant en mans de donats o ermitans que viuen sols o amb la seva família. Al segle XVI ja només trobarem ermitans al davant de les ermites. De les dones, ni que fossin les seves esposes i tinguessin cura com ells, ja no es parla.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-03-2021

A les Deodonades, que ressorgiran de l’oblit i la difamació.

[1] Santa Anastàsia, màrtir siriana, era venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des del segle IV. Al poble del Montseny hi havia també una antiga ermita dedicada a ella.

[2] En paraules de l’arxiver Mn. Josep Mas (Premià de Dalt, 1860 – Vilassar de Dalt, 1942).

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 88.

[4] Coll i Járrega (1996) “L’anell signatori de la necròpoli paleocristiana de Santa Anna (Premià de Dalt, el Maresme). Dades i problemàtica d’un jaciment poc conegut”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.

[5] Graupera, J. (1996) “Noves aportacions sobre el pre-romànic del Baix Maresme. La capella de Santa Anastàsia de Premià de Dalt”.

[6] Ribas i Bertran, Marià. «El temple de Santa Margarida de Cabrera de Mar. Casa de Deodates». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1985, Núm. 2, p. 33-42, https://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113408 

Claustre del monestir del Sant Cugat del Vallès

El monestir de Sant Cugat és una antiga abadia benedictina a la localitat catalana de Sant Cugat del Vallès.

El monestir, construït entre els segles IV i XIV, destaca pel seu claustre.

Va ser el monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona.

El més destacat de tot el conjunt del monestir de Sant Cugat és el seu impressionant claustre.

Es tracta d’un clar exemple de l’art romànic català i va ser construït al segle xii sobre un d’anterior.

En el segle XVI se li va afegir un segon pis i es va construir també l’atri d’entrada.

Dins el jardí del claustre es poden observar les restes de la primera basílica del segle V

i el lloc on la tradició diu que s’hi va enterrar i venerar a Sant Cugat.

La seva planta té amb una longitud de més de 30 m.

Cada galeria consta de quinze arcs de mig punt sustentats en dotze parelles de columnes i pilars als extrems i cada cinc arcs.

Cadascuna d’aquestes columnes està decorada amb capitells finament elaborats, amb detalls variats que van des de la representació d’animals a les escenes bíbliques.

Cap a l’any 1190 va arribar un taller d’escultors procedents de la catedral de Girona, on havien treballat durant uns 10 anys.

És per això que tots dos guarden moltes similituds pel que fa als motius esculpits dels seus capitells.

Els murs exteriors estan recorreguts per un fris d’arcs cecs amb mènsules decorades amb caps d’animals.

Aquest fris recorda molt al que hi ha a Sant Pere de Galligants de Girona.

El pis superior es va construir al segle XVI i el fris en el qual se sustentava la teulada, va quedar com un element merament decoratiu.

L’edifici va ser declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1931. Forma part del Museu de Sant Cugat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Sant Martí del Congost d’Aiguafreda

Aquesta setmana està dedicada a les Esglésies

Sant Martí del Congost està situada en Aiguafreda de Dalt , a la part alta de la muntanya, a 3 km del casc urbà actual d’Aiguafreda.

Us passo la seva historia:

  • La seva consagració, promoguda per l’abadessa Emma, filla del comte Guifré el Pelós, la va dur a terme el bisbe Gotmar de Vic el dia 5 d’agost del 898 amb el nom de Sant Martí de la vall del Congost.
  • A l’acta de consagració s’indica que els servidors de l’església seran sacerdots, monjos i Deodicades.
  • L’any 1105 es va tornar a consagrar el temple, reconstruït en l’estil romànic; d’aquesta segona data procedeixen els vestigis més antics de l’església
  • En l’edifici es troben diferents etapes constructives posteriors, referents als segles XII-XX.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Planta de creu llatina. Nau única coberta amb volta de canó. Absis cobert amb volta de quart d’esfera, amb set absidioles i decorat a l’exterior per una cornisa amb arcs i faixes llombardes. Hi ha alguna finestra d’espitllera.

Carme Edo i Roca 1984 / Generalitat de Catalunya

Els braços del transsepte (segle XVI) són coberts amb volta de creueria d’un gòtic molt senzill. A banda i banda de l’absis es practicaren dues obertures per ubicar la sagristia i la capella del Sant Crist.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’antiga porta d’accés orientada a migjorn fou tapada i substituïda el segle XVI per una altra porta situada al seu costat. A la façana de ponent es conserva una antiga finestra bessona no visible a l’exterior degut al campanar d’espadanya, el qual fou substituït al segle XVI per l’actual cloquer.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Als peus del massís de pedra tosca on està construïda l’església hi ha una cova formada pel creixement de la tosquera, que conserva restes de sepultures tallades a la roca de cronologia alt-medieval.

Font de dins del recinte

De fet, les excavacions arqueològiques en curs a la rodalia del conjunt monumental estan aportant coneixement sobre l’ús funerari del massís des de la Tardo-antiguitat.

Cal esmentar l’existència d’un comunidor del segle XVIII situat davant l’església.

Sant Martí del Congost o Església d’Aiguafreda de Dalt és una església del municipi d’Aiguafreda (Vallès Oriental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquièdia

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Pont de Salgueda de Vidrà

Avui us presento dos articles

Per anar al Pont de Salgueda hi ha un camí des de Vidrà, indicat per un cartell,

que us baixarà fins la depuradora, a les hores cal agafar un de més estret que ràpidament fa una davallada fins el riu Ges,

allí esta el pont de Salgueda.

Tothom el descriu com a pont romànic, en la barana de pedra  hi ha gravada la data de 1846, no se sap de cert  si es per la seva construcció o per algun arranjament en aquella època.

Està format per una sola arcada i esta ven conservat;

el seu nom  ve de l’antiga masia de Salgueda, situada a llevant del riu, i datada al segle XVIII.

A uns dos-cents metres aigües avall del riu Ges, hi ha el molí del Salt,

i el Salt del Molí,

que val molt la pena anar-hi i poder gaudir de tot aquest conjunt.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé, Ramon Badia i Celia Peix

Ermita de Sant Marçal de Montseny

Avui us presento dos articles

Sant Marçal de Montseny és una ermita romànica situada al municipi de Montseny, gairebé al límit amb el d’Arbúcies.

Es troba a 1.093 metres d’altitud, entre les Agudes i el Matagalls. És molt propera al punt on es troben les comarques del Vallès Oriental, Osona i la Selva.

Us passo la seva historia :

  • La primitiva església de Sant Marçal de Montseny està documentada el 1053, on es va retirar el monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic.
  • El 8 de desembre de 1066 es consagra l’església i es funda l’abadia.
  • El 1104, es va consagrar de nou l’església després d’uns anys d’abandonament.
  • Des del 1624, després d’uns anys de decadència, no hi resideix cap més monjo.
  • El 1635 va quedar a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que feu que passés a dependre de la diòcesi de Barcelona.

L’actual església és un edifici romànic, amb absis circular, volta de mig punt i un ample campanar d’espadanya.

Al costat nord de l’ermita, hi ha un petit cementiri i al costat sud el casal de l’antic priorat, que durant molts anys ha estat refugi d’excursionistes i parada obligada en les travesses del Matagalls a les Agudes.

Durant la primera meitat del segle xx, va ser regentat per l’ermità Ignasi Sala i la seva família i no disposava de llum. Actualment és un restaurant de cuina de muntanya.

Font de Sant Marçal

Sant Marçal de Montseny , és bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé – Imatges Arxiu Rasola

Pont Vell de Manresa

Avui us presento dos articles

El Pont Vell de Manresa, aixecat sobre el riu Cardener, es troba a l’entrada de la ciutat, de la qual constitueix una de les siluetes més clàssiques.

Us passo la seva historia :

  • El pont es deuria fer al pas del segle XIII al XIV, sobre un antic pont romànic del segle XII, del qual es veuen les bases en els fonaments de l’arc central.
  • S’ha dit, sense cap versemblança que el pont romànic fou aixecat al lloc d’un antic pont romà del Baix Imperi, del qual hauria aprofitat els fonaments.
  • És, en tot cas, el pont més antic de la ciutat, i és a partir del segle XIV, quan se’n fan d’altres, que comença a ser designat com a Pont Vell..
  • Destruït en part al final de la guerra civil , el 24 de gener de 1939.
  • L’arquitecte J. Pons Sorolla, de la direcció general d’Arquitectura, en restaurà els arcs centrals en els anys 1960-62, i el tornà a deixar en el seu estat originari.
  • La recent demolició d’un edifici situat al seu costat sud-est permet avui dia la seva plena contemplació.

És un pont romànic de vuit arcs de mig punt, un dels quals va ser mig tapiat en construir-se la carretera d’Esparreguera, a la dreta del riu.

Té uns 113 m de longitud, 3’60 m d’ample i 25 m d’alçada màxima sobre el nivell del llit del riu. Té la clàssica silueta d’esquena d’ase de molts ponts medievals, amb l’arc central més esvelt, de tradició romana, i els altres en degradació simètrica a cada banda.

A tots dos costats de l’arc principal hi ha una finestra o arc de descàrrega, per tal d’oferir menys resistència en cas de riuada. Els pilars de talla-aigües o angles avançats, no arriben fins a les baranes del pont sinó que s’aturen a l’arrancada dels arcs. Fet amb carreus de pedra.

Us passo informació sobre desbordaments del riu Cardener al pas per el Pont Vell a Manresa:

http://aca-web.gencat.cat/sig/fitxes/espais_fluvials/mat/aca_mat_81136_1907e_v1.pdf

El Pont Vell és declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Santa Cecília de Molló

Avui us presento dos articles

L’església de Santa Cecília és una església parroquial que se situa al carrer de l’Església, 9 de Molló (Ripollès).

Us passo dades històriques :

  • Va ser construïda durant els segles XI i XII.
  • La parròquia de Molló o “Mollione” surt documentada l’any 936.
  • Pertanyia inicialment a la diòcesi de Girona i era de domini comtal. Ja entrat el segle XI es va començar a aixecar un nou campanar, la base del qual fou aprofitada en construir l’església actual, avançat el segle XII.
  • L’any 1141, el monestir de Ripoll que ja tenia dominis en el lloc, va obtenir la possessió total del terme.
  • I a partir del 1144 la possessió de la parròquia i dels seus drets per cessió del bisbe de Girona.
  • Aquesta possessió fou confirmada al monestir de Santa maria de Ripoll per una butlla del papa Alexandre III, del 1167.
  • Pocs anys després es devia començar la construcció de l’església actual.
  • Des del 1952, ha estat objecte d’obres de neteja exterior, i se li han construït uns murs de contenció als sectors meridional i de llevant.[

L’església de Santa Cecília, situada al sector NE de la població, és una notable mostra del romànic pirinenc.

És una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt desenvolupat, més estret que l’amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l’exterior.

A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient creuer, que es manifesten a l’exterior amb un mur més sortint que la nau. Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l’absis en té una d’allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes.

A l’interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i l’absis acaba a l’exterior amb un fris sostingut per mènsules.

A l’extrem ponentí del mur de la part meridional, s’obre la portada, severa i elegant, que fou dissenyada formant un conjunt un xic sobresortint del mur i que s’acaba en un fris esculpit i petites mènsules –que representen els set pecats capitals– sobre dents de serra, tot sota un petit ràfec en terrat o guardapols.

Olga Bas Lay – 2008 – Generalitat de Catalunya

La porta és accessible per sis graons, i és formada per arquivoltes llises en degradació.

El timpà també és llis. La porta té unes ferramentes de tipus romànic, còpia de les primitives que es van perdre, però conserva l’antic forrellat que figura una serp.

Destaca l’esvelta torre campanar, adossada al mur N, que té la base del segle XI fins a l’altura de la teulada de l’església actual, i quatre pisos superiors del segle XII, que resulten una mica petits de mides en comparació amb el volum considerable de l’església, cosa que n’accentua l’esveltesa.

Fou restaurat el 1952 i se li llevà l’acabament emmerletat que li era impropi.

Fotografia : Robert Masters – Generalitat de Catalunya

Té un joc de lesenes i arcuacions llombardes i un fris dentat que marquen els diferents pisos, i dues finestres rodones bessones o ulls de bou sota la teulada.

Teresa Tosas Jordà – 1988 – Generalitat de Catalunya

Per més informació i fotografies podeu accedir aquest enllaç :

http://www.artmedieval.net/santa%20cecilia%20mollo.htm

Si aneu a Molló, no deixeu de visitar l’Església de Santa Cecília.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Google

Llibre recomanat : Pels camins del Romànic – 25 Rutes per Catalunya

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : BOSCH COSTA , PERE

Editorial: COSSETANIA

Any d’edició: 2019

Matèria : Senderisme Catalunya en general

ISBN: 978-84-9034-889-5

Pàgines: 144

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

 Sinopsis

Aquest llibre presenta 25 rutes i vies romàniques escampades per tot Catalunya. Són rutes a monuments romànics diversos, des dels més famosos com Sant Pere de Rodes o Poblet, fins als més humils com Sant Llorenç dels Porxos, Sant Miquel de Falgars o la Mare de Déu de la Pertusa.

Tots es troben en llocs elevats (menys el monestir de Poblet), i tenen un gran atractiu paisatgístic, que s’afegeix a la bellesa de l’edifici romànic. S’hi ha d’arribar caminant a través d’ascensions més o menys exigents i tots ens ofereixen panoràmiques espectaculars.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé