Sant Antolí de Monistrol de Montserrat (Bages)

Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles

Sant Antolí esta a prop de la Urbanització Monistrol de Montserrat i damunt la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat en una zona boscosa de Monistrol de Montserrat.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Antolí, situada dins l’antic terme de Monistrol de Montserrat, era una de les moltes ermites que sorgiren prop del Monestir de Montserrat i en els camins d’accés.
  • És esmentada el 1282, però sembla que s’hauria modificat posteriorment, possiblement en època del prior Vilaregut (el seu escut corona la porta), que va tenir aquest títol entre 1334 i 1350, conservant el primitiu esquema.
  • Sembla que l’edifici fou modificat de nou al segle XV conservant l’esquema romànic primitiu.

Construcció religiosa formada per una capella d’una sola nau coberta originalment amb volta de canó apuntada (avui està totalment ensorrada, i rematada per un presbiteri rectangular a llevant.

Rosa Serra – 1985 /Generalitat de Catalunya

La façana s’obre a ponent i presenta una porta amb arc de mig punt adovellat rematat per una cornisa i amb una finestra d’arc de mig punt monolítica.

Rosa Serra – 1985 /Generalitat de Catalunya

La façana està coronada per un campanar d’espadanya.

Sant Antolí de Monistrol de Montserrat és una església gòtica de Monistrol de Montserrat (Bages) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Llorenç Dosmunts de Rupit i Pruit (Osona)

L’Ermita de Sant Llorens Dosmunts esta en el carrer de Vic-Olot de la C-153 Km 27’5 – en Mas de les Viles de Rupit i Pruit.

Us passo la seva historia:

  • Edifici romànic del segle XII, malgrat que els primers documents conservats daten del segle XIII.
  • L’absis sembla que fou mutilat i substituït per una capçalera rectangular al segle XVII i, segons les dades constructives del portal de la sagristia, aquesta fou erigida al segle XVIII.
  • Fou parròquia independent fins al segle XIV, quan fou unida a Sant Andreu del Pruit.
  • Al 1553 constava dels masos següents: Bac, Torrentó, Vilas, Comajoan i Vilaferrer. Aquests masos encara serven fervor a la parròquia i, per torns, es cuiden de l’agençament de la capella, en la qual se celebra missa només una vegada l’any per Sant Llorenç, el 10 d’agost.
  • La capella conserva una pica baptismal per immersió.
  • L’antic retaule dedicat a Sant Llorenç es troba al Museu Episcopal de Vic (taula romànica del segle XII).
  • Alguns historiadors han llançat la hipòtesi que les característiques de la capella recorden les dels temples visigòtics, per la proximitat de mas Viles (probablement vila romana) i per ésser construïda vora el camí. Així mantenen la tesi de que fos edificada sobre una construcció visigòtica i més remotament sobre un assentament romà.
  • De totes maneres no es té cap notícia històrica que permeti fer tal afirmació.
C. Torrents – 1983 / Generalitat de Catalunya

És una capella de nau única, sense absis i orientada de llevant a ponent, amb una capella lateral a la part esquerra i la sagristia a la dreta. La façana, situada a ponent, té un portal adovellat, amb un escut a la dovella central i amb una finestra de doble esqueixada al damunt. El frontispici és coronat per un campanar d’espadanya, de dos ulls d’arc semicircular i una campana. A migdia s’hi obre una finestra d’arc de mig punt. Interiorment és coberta amb volta de canó i enguixada.

El portal que mena a la sagristia du la data de 1742. A l’altar hi ha un retaule dedicat a Sant Llorenç que no és l’original perquè aquest és romànic i es troba al Museu Episcopal de Vic.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Construïda en pedra, amb carreus petits i ben carejats.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’envolta l’antic cementiri que serva els difunts de l’antiga parròquia.

C. Torrents – 1983 / Generalitat de Catalunya

Destaca la campana situada a l’ull esquerre del campanar. Prop de la boca hi ha incisions i sanefes florals, al centre hi ha la figura de Sant Llorenç vestit amb túnica i portant la palma de màrtir al braç dret i les graelles, símbol del seu martiri, a l’esquerre, al damunt hi ha una altra sanefa floral. A la part posterior hi ha les senyes del fundidor, i altres inscripcions.

C. Torrents – 1983 / Generalitat de Catalunya

La pica baptismal per a immersió, està situada als peus de l’església, a l’angle Sud Oest i aferrada al sòl de la nau. És d’època romànica. Aproximadament amida un metre de diàmetre per 1,20 metres d’alçada.

C. Torrents – 1983 / Generalitat de Catalunya

Està rodejada per un bordó que es veu trencat per una ranura amb un clau al centre. És de pedra picada a partir d’un gran dau buidat i arrodonit.

Sant Llorenç Dosmunts és una església romànica de Rupit i Pruit inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Església de Sant Martí de Torroella de Sant Joan de Vilatorrada

Mes dedicat a Esglésies, ermites capelles i monestir

Sant Martí de Torroella, està saituat a prop de ctra. de Manresa-Solsona, km 6,8 cal seguir una pista a mà dreta, dins del municipi de Sant Joan de Vilatorrada.

Us passo lac seva història:

  • Situada a l’antic terme medieval de Manresa, l’església de Sant Martí de Torroella està documentada des de l’any 1022 quan els Comtes de Barcelona varen vendre al monestir de Sant Benet de Bages l’alou i l’església de Sant Martí de Torroella.
  • L’any 1077 era parroquia.
  • El 1154 havia perdut ja aquesta categoria encara que seguia vinculada al monestir bagenc.
  • L’any 1685 depenia ja de la Seu de Manresa
  • Al segle XIX fou transformada sensiblement.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

L’església de Sant Martí de Torroella conserva elements romànics dins la nova obra que és del segle XIX, i que modificà totalment l’edifici romànic anterior.

Conserva l’absis, semicircular i llis, i una part del mur de tramuntana i del de ponent, on hi ha una finestra amb doble esqueixada i arquivolta.

L’edifici del segle XIX es construí en sentit transversal al romànic i és de dimensions molt més grans.

L’Església de Sant Martí de Torroella és una església del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Vicenç de Sant Castellbell i el Vilar

Mes dedicat a les Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris

L’Església de Sant Vicenç està situada en l’antic terme del castell de Castellbell, sota el cingle que envolta el castell.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Castellbell és documentat des del 924.
  • L’església no surt documentada fins abans del 1154, en què figura com a parròquia; ara bé, solament apareix el nom del lloc (Castel Bel) i no l’advocació, de forma que no es pot saber si la referència parroquial correspon a aquesta església o a Santa Maria del Vilar.
  • En estudis posteriors s’ha pogut determinar amb certesa que l’església parroquial era de la Santa Maria de Castellbell, avui anomenada del Vilar, i no la de Sant Vicenç.
  • La base d’aquesta afirmació es troba en la visita pastoral que el bisbe Galzaeran Sacosta realitzà l’any 1331 a la parròquia de S.Mª de Castellbell.
  • No obstant, el 1685 les funcions parroquials s’havien traslladat a S.Vicenç, encara que el rector seguia vivint a la rectoria del Vilar, convertida en sufragània.
  • Fou el 1958 que S.Mª del Vilar fou elevada novament a parròquia.

És una església d’una sola nau que té a cada costat un adossat d’època posterior.

El cos central és molt més ample i alt que els laterals i s’hauria de situar molt al final del romànic.

La porta té forma rectangular i és adovellada.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4468_01.jpg

En la façana principal s’obren dos ulls de bou. Al cantó de migdia s’alça el campanar, de torre, i porta la data de 1792. La teulada és de doble vessant i feta de teules.

Els carreus del cos central estan força ben col·locats i estan disposats en filades; els dels laterals, en canvi, estan disposats més irregularment.

Presenta l’estructura típica de les esglésies barroques: nau central ampla, un corredor estret al costat esquerre i capelles (dues en concret) al cantó dret. Està coberta amb volta de canó reforçada amb 4 arcs torals que es recolzen en unes petites mènsules a la paret.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El presbiteri està lleugerament enlairat, precedit per tres graons. En conjunt l’església és força fosca.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4471_01.jpg

Sant Vicenç de Castellbell és una església de Castellbell i el Vilar (Bages) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Maria Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Santa Maria de Cervelló

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles i ermites.

Santa Maria de Cervelló o del Socors és una església situada sota les ruïnes del castell de Cervelló, al sud del nucli antic del poble, al Baix Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església estava inicialment sota l’advocació de la Santa Creu i amb Sant Esteve de titular i un altre altar dedicat a Sant Dalmau.
  • El 904, per donació de Guifré II de Barcelona a Sant Cugat del Vallès ja s’esmenta aquesta església. Quan Ènnec Bonfill, (fundador del llinatge dels Cervelló) va comprar el castell del mateix nom, situat sobre aquesta església, a la casa comtal de Barcelona, va pactar amb el bisbe de Barcelona el domini de l’església, tot i que Sant Cugat encara hi mantingué certs drets, cosa que va provocar diferències entre la baronia de Cervelló i el monestir.
  • Com a resultat d’algun pacte, l’església va passar a finals del segle XI a ser plena propietat dels Cervelló i des de llavors fou coneguda amb el nom de Sant Esteve de Cervelló.
  • La nova consagració del temple el 1230, segurament motivada per les obres que es van haver de fer com a resultat del setge del castell per part de Jaume I. Aquestes obres no van afectar la fàbrica romànica que encara es conserva com la batalla de Jaume I contra el castell de Cervelló el 1223 a partir d’uns fets que hi van intervenir Nuno Sanç i els Montcada. Aleshores ja tenia funcions parroquials.
  • L’any 1587 es van portar a terme una ampliació del temple realitzada pel mestre d’obres i constructor occità, Lleonard Bosc, de Castelldefels. Les modificacions d’estil gòtic tardà consta d’un portal renaixentista amb marc rectangular, dues columnes toscanes sobre pedestals adossades als muntants, entaulament dòric i frontó triangular amb pinacles adossats als tres angles. A l’interior del frontó hi ha la imatge del Pare Etern -que duu al cap el triangle, simbol de la Trinitat- beneint amb la dreta i aguantant amb l’esquerra la bola – simbol de l’univers i una creu-, escultura que no es va realitzar per aquest portal ja que és afegida; a mitja alçada, un òcul. Un cor amb volta de creueria i una clau de volta -amb la imatge del pare etern-. Dues capelles laterals amb volta de creueria, una amb les clau de volta amb la imatge de sant Antoni Abat i l’altra dedicada a la Mare de Déu del Roser. Aquestes capelles foren construïdes damunt els dos absis que, segons estudis de Puig i Cadafalch, apuntava que podien ser tres en origen, disposats en forma de creuer.
  • El campanar -que ja no existeix- estava damunt del cimbori, va ser bastit de planta quadrada (damunt d’unes restes d’un altre campanar anterior?) i una teulada a quatre vents amb rajoles de ceràmica vidriades.
  • Amb el creixement dels habitants a les masies, al s. XVIII hi va haver una nova ampliació d’estil barroc, obrint dues capelles més als laterals i amb decoració de pintures barroques. Una de les noves capelles va ser dedicada a santa Maria de Cervelló -que havia estat beatificada el 1692-.
  • L’altra capella va ser dedicada al sant Crist, les obres van ser costejades pel propietari Font de la masia de can Castany.
  • El 1872 s’anà abandonant l’església a causa dels problemes que tenien els habitants ja que molts vivien al nou poble que s’anà construint al redòs de la carretera de Carlos III, a finals del s. XVIII. La gent tenien problemes per anar a l’antiga església (no hi havia cap pont per travessar la riera, el temple quedava a més d’1 km costa amunt, entre d’altres factors) i van presentar les seves queixes al bisbe de Barcelona.
  • Altres raons foren les baralles que tenien els parroquians per tenir assegurat el seient a les hores dels oficis.
  • Des de 1872 fins al 1879 es va improvisar una església al poble, però a partir de 1879 el rector va comprar una antiga sala de ball, que no es feia servir, i la va transformar en església interina. Es van transportar tot els paraments de l’antiga església romànica (altars renaixentistes, barrocs, imatges dels sants, mobles, roba, documentació, llibres, etc. Després d’un intent de construir un nou temple (es van encarregar els plànols a l’arquitecte Josep Oriol Mestres que no van reixir per problemes polítics i econòmics) no va ser fins al 1896 que es va començar la construcció d’una nova església com a parròquia de sant Esteve de Cervelló, de l’arquitecte Antoni Maria Gallissà.
  • Cal destacar que a l’entorn del temple hi havia el cementiri parroquial -traslladat al poble l’any 1901- però en queda restes d’on hi havien uns níxols i un espai cementirial antic amb tombes antropomorfes alt medievals, i unes coves que podien per utilitat eremítica.
Jordi Contijoch i Boada / Generalitat de Catalunya
  • Les tombes antropomorfes van ser estudiades l’any 1980 per l’equip Bolós-Padilla  i un altre estudi general.
  •  L’antiga rectoria estava als peus del temple i es va vendre l’any 1880 per tal de fer un nou temple al poble que havia crescut a la nova carretera del s. XVIII. La rectoria fou comprada per l’autor dramaturg en Frederic Soler “Pitarra” “” i la masia duu el nom de Mas Pitarra.
  • L’antic temple romànic es va tancar al culte fins que es va procedir a la seva restauració (després dels estudis realitzats per Josep Puig i Cadafalch) per la Mancomunitat de Catalunya amb l’arquitecte Jeroni Martorell i el 1922 es va tornar a obrir al culte, ja sota l’advocació de santa Maria de Cervelló o dels Socors.
  • Sota la direcció de la Diputació de Barcelona es van fer obres de restauració i consolidació els anys 1944-1946 / 1956-1957 / 1962-1971 / 1978-1980)
  • La gran rehabilitació i restauració de l’església va ser duta a terme per l’entitat Segle Nou que, a partir de 1992, va començar a realitzar el projecte per la consolidació del magnífic edifici del s. XI.
  • Es va encarregar el projecte a l’arquitecte Joan-Albert Adell. Les obres es van realitzar l’any 1998.

Es tracta d’un edifici romànic, amb modificacions.

El temple del segle XI construït en romànic llombard.

Consta d’una nau coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals de mig punt i capçada per un absis semicircular allargat per un tram curt obert per un arc presbiteral de mig punt.

D’una única nau encapçalada per un absis semicircular, amb tres nínxols amb finestres.

El primer tram de la nau és ocupat per un cimbori octagonal damunt trompes i semiesfèric al damunt.

Exteriorment aquest cimbori -molt bell i excepcional per la seva alçària- hi tenia al damunt un campanar, del s. XVI, avui inexistent (des que el 1968 es va enderrocar en unes obres de restauració).

Jordi Contijoch i Boada / Generalitat de Catalunya

Als laterals es troben les dues capelles laterals a manera de transsepte afegides al segle XVI,

que també alteren l’edifici exteriorment.

Santa Maria de Cervelló o del Socors és una obra protegida com a bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipedia

Adaoptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero

Sant Sixt de Miralplà de Vic

Sant Sixt de Miralplà està en el carrer de Montserrat, 40 a prop de la carretera C-154 km 1 en Vic.

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Està documentada l’any 1100, a la demarcació de Fontcoberta.
  • Més tard va estar sota la protecció de Sant Tomàs de Riudeperes i de la família Fontcoberta.
  • Inicialment d’estil romànic, posteriorment s’ha reformat en diverses ocasions.

Es tracta d’una petita capella de planta rectangular amb contraforts laterals, coberta amb volta de canó, així com un absis semicircular.

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Aquest absis va ser sobrealçat més tard, i és decorat amb un fris.

La portalada d’accés és d’arc de mig punt. Per sobre d’aquesta s’hi troba una obertura en forma de creu llatina. L’aparell constructiu és de pedra i té teulada de teula àrab a doble vessant.

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Posteriorment es va construir la torre campanar de planta quadrada, adossada al mur sud. Amb la seua construcció es va aprofitar la planta inferior per a situar la sagristia.

A la part superior té obertures d’arc de mig punt i està rematat amb merlets esglaonats.

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Sant Sixt de Miralplà està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Pont de mas Riera de Maià de Montcal

El Pont de mas Riera esta situat en l’antic municipi de Dosquers, actualment pertany a Maià de Montcal. Per anar-hi cal que us situeu a la N-260 en el municipi de Maià de Montcal, un trencall que porta a Mas Riera trobareu el Pont romànic de Mas Riera sobre el torrent Gamanell.

A poca distancia i a tocar d’aquest, hi ha la Font de mas Riera.

Pont i Font de mas Riera

Es tracta d’un pont romànic de dos ulls i de grans dimensions, amb arcades de mig punt de considerable amplada. La mida de les dues arcades és diferent. Cal destacar la fornícula, per a una imatge, integrada en l’obra. Tots aquests elements fan suposar que és una obra d’època baix-medieval.

L’estat de conservació del pont és bo. El pont presenta una gran fermesa, les pedres estructurals estan molt senceres i no es veuen fissures importants que afectin l’obra. L’enllosat superior està cobert de vegetació que dificulta la visió del paviment.

Aquest pont servia per comunicar els pobles de Dosquers i Maià de Montcal.

El Pont de Mas Riera és un monument del municipi de Maià de Montcal (Garrotxa) protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Església de Sant Salvador de Polinyà

L’Església de Sant Salvador està situada en la Plaça de l’Església, a la part alta de la població de Polinyà.

Us passo la seva historia :

  • L’església de Sant Salvador és citada com església parroquial de Polinyà des del segle XI.
  • La seva consagració va tenir lloc l’any 1122.
  • Va seguir amb les seves funcions com a tal fins a l’any 1792 quan va passar a dependre de l’església de construcció nova, perdent la categoria de parròquia.
  • L’església actual va ser inaugurada l’any 1792 quan deixa de tenir culte la primitiva església romànica.

L’actual església parroquial és una edificació del segle XVIII, adossada al mur de tramuntana de l’antic temple romànic que actua com a pòrtic d’entrada.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4164_01.jpg

El temple primitiu consta d’un absis semicircular del segle XI amb decoració d’arcuacions entre lesenes i el campanar de torre amb la base de la mateixa època.

La nau coberta amb volta de canó i la resta del campanar corresponen a una obra del segle XII. Està documentada des del segle xi, període al qual correspondrien l’absis semicircular, on hi havia pintures murals.

L’entrada al temple actual es fa per una porta d’arc rodó de mig punt adovellat que es podria interpretar com l’entrada lateral de l’antiga església. En aquesta façana hom hi veu, també, la presència de contraforts. El campanar de planta quadrada corresponent a l’antiga església romànica, situat a la banda septentrional.

Les pintures murals de Sant Salvador de Polinyà són un important conjunt de pintures murals realitzades a aquesta l’església. Van ser descobertes durant unes obres realitzades durant la segona dècada del segle XX.

Al Museu Diocesà de Barcelona es conserven les pintures murals del segle XII de les quals se n’ha fet una reproducció a Sant Salvador. El 1930 Joan Prats i Tomàs va finançar l’arrancament i el transport per a dipositar finalment les pintures al Museu Diocesà de Barcelona, a canvi de l’extracció d’un fragment per a la seva col·lecció privada. Amb la mort de Joan Prats, el fragment passà a completar les pintures al Museu Diocesà.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 2_01.jpg

Sant Salvador de Polinyà és una església del municipi de Polinyà (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia Carpintero

Sant Pere de Boixadors de Sant Pere Sallavinera

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Sant Pere de Boixadors està en terrenys de Sant Pere Sallavinera

És del Segle XI i d’estil Romànic. Es tracta d’una construcció originalment d’una sola nau coberta d’una volta de canó i capçada per un absis semicircular, probablement amb decoració de tipus llombard.

En època gòtica va ser reformada amb un absis quadrangular i dues capelles per banda.

La part romànica de la nau presenta una finestra de doble esqueixada al costat de migdia i una de simple a ponent.

Exteriorment conserva un tram de decoració d’arcs entre lesenes sobre la porta d’accés d’arc de mig punt. El campanar d’espadanya de dues obertures s’alça al mur de ponent.

Sant Pere de Boixadors és una església de Sant Pere Sallavinera (Anoia) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Ermites del Maresme. Les seves Deodonades.

Icono de Santa Anastàsia, coneguda com “la guaridora”.

Santa Anastàsia de Premià de Mar

L’església de Santa Anastàsia[1] de Premià apareix documentada al 987 quan els marmessors de Viader donen a la Seu de Barcelona una vinya a Premià sobre la casa de Santa Anastàsia (capella “antiquíssima”[2] de Premià de Dalt).[3]

Premià de Dalt. Capella de Santa Anastàsia o de Santa Anna. Foto: Ramon Solé.

Que es tractava d’una primitiva església ho proven les excavacions que s’han fet a la zona, entre Premià i Vilassar, on hi ha actualment un parc aquàtic, en les que s’ha trobat, entre altres elements del període romà, un anell signatori amb un crismó i un colom, probablement del segle V d C. L’advocació d’una figura martirial molt antiga reforça la tesis.[4]

No trobem més notícies fins segles després. Entre 1354 i 1356 s’esmenta la deodata Benvinguda en un capbreu.  En 1371 tenim constància de l’existència d’una comunitat mixta amb un donat i donades que compren un terreny a Vilassar. La capella consta com alou i domini de Santa Maria de la Cisa de Premià. En 1378 la capella apareix com a beneficiada per part dels senyors feudals Bernat de Sant Vicenç i Sança Desbosc. En 1446 el visitador pastoral mana l’apertura del pas entre l’ermita i la casa d’un donat.

Santa Maria de la Cisa. Les marededéus amb la bola del món és una representació habitual del romànic.

A partir de 1513 consta l’advocació de Santa Anna als documents, segurament en un intent de canviar una figura martirial oriental per una Santa més propera a l’advocació de Maria que impera en aquests segles. En aquesta època es fan una sèrie de reformes de l’edifici, una de les quals serà el canvi d’orientació.

Popularment es manté el nom de Santa Anastàsia i així la trobem citada, a la segona meitat del segle XVI, en un nou capbreu, a les afrontacions de l’alou d’un pagès d’Argentona, en Joan Vinyals.[5]

Sant Salvador de Can Boquet de Vilassar

La capella apareix esmentada al 1055. L’any 1303 s’instal·là una comunitat mixta de donades i donats. El rector de Vilassar gestionava la propietat i el cobrament de lloguer a aquesta comunitat que es va dissoldre als pocs anys. Al 1420 la congregació encara tenia activitat. Després van haver-hi diferents canvis d’ermitans. Al segle XVI ja només consta un ermità. En un document de 1580 es menciona la ocupació per un tal Boquet, que va donar nom a l’indret. Es conserva la capella romànica, tot i que modificada.

Sant Salvador de vilassar de Dalt, capella romànica refeta. Foto: wikilok

Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar

Estava dedicada inicialment a Sant Cebrià. El seu origen és força antic ja que, d’època paleocristiana, va ser alçada sobre un hàbitat de l’època romana. Entre el 1294 i el 1310 hi existí una comunitat de donades. La seva superiora, Arsendis Verdaguera, fou acusada l’any 1304 de malversar béns de la casa, el bisbe Ponç de Gualba encarrega al seu nebot i al rector de la parròquia que elegissin un administrador a qui elles havien d’obeir. Els beneficis i els drets de patronatge van ocasionar nombrosos litigis entre el rector i els parroquians de Cabrera. El 1436 un pescador de Sant Genís de Vilassar, Pere Camps, amb uns companys, va tirar la porta de la capella i s’endugué l’esclau que la guardava, el que dona a entendre que llavors ja no hi havia deodates.[6]

L’ermita va ser enderrocada pel propietari particular al 1950. Com deia Marià Ribas que ens va deixar aquest dibuix de 1925: “amb la destrucció (…) emmudí el llenguatge d’uns remots vestigis arqueològics que ens havien explicat coses interessants que no deien els documents escrits”.

Santa Margarida del Viver, Cabrera de Mar. dibuix que va fer l’historiador Marià Ribas al 1925

Santa Eulàlia ó Sant Llop de Dosrius

Consta que hi havia una comunitat de donades l’any 1340. A partir del segle XVI és coneguda amb el nom de Sant Llop i Santa Eulàlia, el lloc serà ocupat per un ermità i es convertirà en santuari. Des del segle XVIII, només tindrà l’advocació de Sant Llop.

Goigs a llaor de Sant Llop, al que se li demanava protecció davant del mal de coll. Les figures femenines són absorvides per les múltiples variants de les marededéu.

Sant Pere del Morrell (St. Andreu de Llavaneres)

Hi consta que l’any 1368 tenia una comunitat de donades. A tocar de la riera de Llavaneres i a prop de la seva desembocadura al mar, la primitiva capella tenia al voltant una sèrie d’espais al voltant de la capella, anomenades botigues, que la parròquia llogava als pescadors per a guardar els estris de pesca. Des del segle xvii fou seu de la confraria de pescadors i en aquesta època fou restaurada o reconstruïda. Ha estat refeta modernament.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Esglèsia vella de Sant Andreu de Llavaneres.

Roca-rossa (Tordera)

L’origen és confús, podria tractar-se d’un petit monestir benedictí, un ermitori, o bé una comunitat de donats, de donades o mixta convertida en priorat canonical. A finals del segle XII comencen a trobar-se documents que fan referència a la comunitat de canonges. La casa gaudia d’una època d’esplendor i era beneficiària de donacions, sobretot de la casa dels Cabrera.

Tordera (Alt Maresme). Ermita-Monestir de Rocarossa. Foto: viquipèdia.

Quines conclusions podem extreure de tot plegat?

Trobem uns fets similars en relació a les Deodonades de la geografia catalana:

Elles es feien càrrec de moltes capelles, hospitals i parròquies, com també ho feien les comunitats de benedictines o d’agustines.

Al segle XIII, les que no havien fet vots, van  posant-se sota una regla si volen continuar, sovint és la de Sant Agustí, que permetia una vida més activa.

Tot i així, la seva duració al davant de la institució que regeixen amb probitat és escassa, especialment des de principis del segle XIV i amb el bisbat de Ponç de Gualba (-1034) que, d’acord amb alguns rectors, aconsegueixen fer fora les dones i fer-se amb l’administració dels béns de les seves comunitats.

Freqüentment es canvien les advocacions orientals com la de Santa Anastàsia per noms de sants o per la de Nostra Senyora, una figura idealitzada per ments masculines per a sotmetre a les dones.

Durant el segle XV moltes ermites rurals van quedant en mans de donats o ermitans que viuen sols o amb la seva família. Al segle XVI ja només trobarem ermitans al davant de les ermites. De les dones, ni que fossin les seves esposes i tinguessin cura com ells, ja no es parla.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-03-2021

A les Deodonades, que ressorgiran de l’oblit i la difamació.

[1] Santa Anastàsia, màrtir siriana, era venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des del segle IV. Al poble del Montseny hi havia també una antiga ermita dedicada a ella.

[2] En paraules de l’arxiver Mn. Josep Mas (Premià de Dalt, 1860 – Vilassar de Dalt, 1942).

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 88.

[4] Coll i Járrega (1996) “L’anell signatori de la necròpoli paleocristiana de Santa Anna (Premià de Dalt, el Maresme). Dades i problemàtica d’un jaciment poc conegut”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins.

[5] Graupera, J. (1996) “Noves aportacions sobre el pre-romànic del Baix Maresme. La capella de Santa Anastàsia de Premià de Dalt”.

[6] Ribas i Bertran, Marià. «El temple de Santa Margarida de Cabrera de Mar. Casa de Deodates». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1985, Núm. 2, p. 33-42, https://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/view/113408