L’església de la Mare de Déu de Palau està situada en el veïnat de Palau de Sant Llorenç de la Muga.
Us passo la seva historia:
El rei Carles II el Calb, l’any 878, al-ludeix al lloc anomenat ipsum Palatium, possessió del monestir de Sant Pere d’Albanyà, i en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere d’Albanyà,
L’any 957, es torna a anomenar.
El 972 es comença a citar com a lloc de Sant Llorenç de la Muga.
La capella sancte Marie de Palacio figura en les relacions per recaptar la dècima dels anys 1279 i 1280.
A finals del segle XIV és una de les capelles no parroquials que tenien un sacerdot encarregat, que havia d’accedir als sínodes diocesans.
En aquesta església s’hi feia una festa el dia 8 de setembre i s’hi beneïa el terme el dilluns de Pasqua.
L’església de Palau és d’una sola nau amb absis semicircular. La nau està coberta amb volta apuntada seguida, l’arc triomfal també és apuntat, mentre que la coberta del presbiteri és ametllada.
La façana principal s’obre en el mur meridional i presenta un portal amb dos arcs de mig punt en degradació, sense llinda ni timpà.
La porta està aixoplugada per un guardapols de motllura en quart de cercle. La façana occidental té una finestra de doble esqueixada i punt rodó, a sobre de la qual s’alça el campanar, que és de cadireta amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle.
Una altra finestra s’obre a la façana de ponent i al mur sud hi ha dues grans finestres i una de petita. Sobre la façana de ponent s’aixeca un campanar d’espadanya, amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle. En tot l’edifici l’aparell és de carreus ben escairats formant filades ben rectes.
La Mare de Déu de Palau és una església romànica del veïnat de Palau del municipi de Sant Llorenç de la Muga, protegida com a bé cultural d’interès local.
L’Ermita de Sant Vicenç està situada en el Parc del Castell s/n, concretament en el Serrat de les Garses de Castellbisbal.
Us passo la seva historia :
Es creu que Castell Bisbal, anomenat en principi castell de Benviure (probablement el topònim de “Benviure” assenyala un antic eremitisme en el lloc), no pertanyé als bisbes de Barcelona fins a la fi del segle x, que és quan degué començar a anomenar-se episcopal. […]
Els senyors útils e Castellbisbal foren els Castellvell, però aquests mantenien castlans o feudataris a Castellbisbal, probablement del mateix tronc que els Castellvell, que primerament tenien com a cognom Bremon i, a partir de la segona meitat del segle XII, Castellbisbal, encara que possiblement eren una mateixa família.
Durant el segle XII es registraren moltes discòrdies mútues entre els Bremon o Castellbisbal, els bisbes i els habitants del terme, fins que el 1198, quan fou nomenat bisbe Ramon de Castellvell (fill i germà dels senyors de Castellvell), es feu una concòrdia.
El 1290, a conseqüència d’uns actes de bandolerisme del castlà de Castellbisbal, Bartomeu, contra la gent de Barcelona, fou destruïda la fortalesa per les milícies d’aquesta ciutat”.
Dalmau de Castellbisbal (que tenia el Castellbisbal en castlania dels Castellvell i aquests pel bisbe de Barcelona), que assistí el 1412 al Parlament de Casp, fou qui reconstruí el castell a finals del segle XV.
A la fi de la guerra contra Joan II, Castellbisbal passà a poder de Lluís de Requesens i de Soler.
L’any 2020 un veí de Castellbisbal va fer una cançó inspirada en aquest monument, anomenada Ermita. En aquesta parla de les festes que fan els joves al parc.
Restes del Castell
Al lloc que ocupava el castell roman una petita capella, que té per patró titular a Sant Vicenç. Es tracta d’una ermita rectangular amb absis poligonal i una nau.
La coberta és a dues vessants i té un campanar d’espadanya. La porta està emmarcada per un arc rebaixat amb dovelles i brancals de pedra.
Sobre ella s’ha escrit: “Les ruïnes del Castell Bisbal, fragments de la capella de Sant Vicenç, s’alcen damunt el serrat de les Garses, prop de la capella de Sant Vicenç del Castell que, documentada el 1035, és una construcció moderna.
El 1568 encara es feu una reunió, en el pati del castell, dels prohoms de la població, que acordaren d’imposar un impost sobre el gra i el vi per a poder construir una església nova, més gran.
Aquesta nova església parroquial, dedicada a Sant Vicenç, és documentada el 1580 i s’aixeca al poble de Castellbisbal, damunt un serrat proper al castell, terrassa sobre el Llobregat”.
Jordi Contijoch Boada, any 1997 / Generalitat de Catalunya
Sant Vicenç del Castell o Ermita de Sant Vicenç és una església del municipi de Castellbisbal protegida com a bé cultural d’interès local.
Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857
El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).
1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco
Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…
Portada del llibre “Jardín de María”
L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.
Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.
Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.
L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.
Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.
Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.
Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.
Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques
“En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.
Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.
“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.
Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.
Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.
Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020
Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”
Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021
Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen iconeixen.
La masia de Ca n’Estaper està en el Polígon industrial Ca n’Estapé de Castellbisbal.
Es tracta d’una gran masia del segle XVII, és de planta rectangular en ruïnes coberta a dues aigües formada per planta baixa i primer pis.
La façana principal està orientada a ponen. La porta principal d’accés està situada al centre presidida per una llinda monolítica i dos brancals també monolítics.
A banda i banda s’obren dues finestres rectangulars similars a la porta i al primer pis tres obertures semblants.
Ca n’Estaper és una masia de Castellbisbal protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
El Castell de Santiga està en la Plaça de Santiga, 6 de Santa Perpètua de Mogoda.
Us passo la seva historia:
El lloc de Santiga té uns orígens molt antics. Cal tenir en compte que des de l’any 983 hi ha referències directes de l’església de Santa Maria d’Antiga.
El primer document que ens testimonia l’existència de la «domus de Santiga» és del 1121, quan Arnau Geribert d’Antiga va cedir, en fer testament, a la seva esposa Guilla, la fortalesa anomenada Antiga amb tots els alous i béns que hi havia dins del seu terme. Arnau Geribert era, doncs, el senyor de la quadra d’Antiga i un personatge important en el seu temps.
Entre les signatures d’una donació que feu el comte Ramon Berenguer III al monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1098 hi apareix un tal Arnau Geribert d’Antiga que és molt possible que correspongui a l’esmentat senyor d’Antiga. La relació d’Arnau Geribert amb el cenobi de Sant Cugat era estreta.
En una cessió de terres que Arnau Geribert i la seva dona li van fer l’ any 1121, es reconeix que tenien una sèrie de feus a Cerdanyola, Mollet i Parets en nom de l’esmentat monestir vallesà.
En els fogatges del segle XIV s’al•ludeix a la quadra de Santiga la qual,
L’any 1389, el rei Joan I erigí en castell termenat i Joan Ça Font va ser el primer senyor feudal del castell per gràcia del rei.
Al llarg del temps aquest castell va passar per diverses mans com els Salbà, els Vallgornera, els Vallseca o els Sentmenat. La quadra de Santiga no va ser agregada a Santa Perpètua fins al segle XIX.
Actualment el casal anomenat «el castell» recorda l’emplaçament d’aquesta fortificació.
En aquest lloc s’havia aixecat l’antic castell de Santiga.
Actualment hi ha un gran casal de planta quadrada amb tres crugies i tres pisos d’alçada,
Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya
coberta a quatre vessants, de teula àrab i envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés.
Les parets de càrrega són de còdols i sorra, té voltes en planta baixa i bigues de fusta en planta i pis.
Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
La façana principal té una composició simètrica amb el portal adovellat d’accés a planta baixa, finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes.
Els finestrals de la planta noble conserven la llinda i els brancals de pedra.
Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya
Un altre portal adovellat, amb l’escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat, dona accés al pati des de l’exterior.
Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya
Al voltant de la masia s’aixequen construccions auxiliars excepte davant de la façana principal on hi ha un jardí.
Castell de Santiga és un castell del poble de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda, declarat bé cultural d’interès nacional.
Sant Cristòfol “ Vell” està situat en el carrer de Sant Cristòfol de Campdevànol.
Us passo la seva història:
A la fi del segle XVIII es va construir una nova església parroquial entre la Vella i la població moderna al lloc on hi ha el cementiri actual, que fou consagrada el 1701.
L’edifici, avui molt abandonat, té una nau i capelles laterals, un petit campanar i la rectoria adossada.
Tingué culte fins al 1885.
L’antiga església parroquial del segle XVIII forma part, amb un mas i el cementiri, d’un conjunt d’una gran qualitat formal
i expressiva per la seva localització visible des de les valls del Freser i del Merdàs, i caracteritza la imatge de Campdevànol.
Antoni Puig i Castells – 1983 / Generalitat de Catalunya
L’edifici, avui molt abandonat, té una nau, capelles laterals i un campanar torre.
És de destacar la unitat del conjunt i el nexe d’unió entre ambdues construccions, on s’aixeca la torre campanar.
L’edifici orientat al sud es troba perforat per una arcada que desemboca a la part davantera a l’antic camí, mentre que a la part posterior dona a un afegit on es troba el pou de la casa.
Sant Cristòfol “Vell” de Campdevànol és una obra del municipi de Campdevànol (Ripollès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Cristòfol de Campdevànol és un església neoclàssica tardana aixecada entre el 1885 i el 189, data aquesta de la seva inauguració.
Consta d’una nau amb dos passadissos formats per la unió de les capelles laterals; la nau central està coberta amb una volta de llunetes i dividida en quatre trams un dels quals hi té el cor que descansa sobre un arc rebaixat i una volta d’aresta; l’absis és semicircular; té un digne cancell.
Al frontis hi ha un portal rectangular d’aires classicitzants amb fines pilastres adossades als muntants, entaulament, rosassa atrompetada a mitja alçada i cornisa angular sobre caps de biga. Els seus murs són de paredat d’un material marronós.
El 1909, es va construir un nou campanar de torre quadrada i octogonal, acabada amb una cúpula punxeguda. Aquest campanar, però, va ensorrar-se el 1944, enmig d’un gran terrabastall. Campanar merament funcional de parets nues; és el resultat d’una reconstrucció feta entre el 1944 i el 1945. L’escala que puja per l’interior és de cargol d’obra i està situada a la banda de migdia del campanar.
Sant Martí de Sorbet, es l’església que està en la Plaça de l’Església de Viladecavalls.
Us passo la seva historia :
Parròquia que té com a precedent l’antiga parròquia de Sant Martí de Sorbet del terme de Terrassa i del seu castell, prop de la casa forta de Cavall Sobirà, un dels antics nuclis de població de Viladecavalls juntament amb Cavall Jussà.
Aquesta antiga parròquia de Sant Martí té una data de consagració del 17 d’abril de 1096, pel bisbe de Barcelona Folc, on es documenta que hauria estat erigida pels habitants de Sorbet, dins del terme de l’església de Sant Pere d’Ègara.
Només se’n conserva una paret, que passà a conformar l’església actual construïda entre el 1785 i 1797.
La construcció d’aquest nou temple comportà gairebé a la total desaparició del l’edifici romànic.
El cos del campanar consta que fou començat a finals del segle XIX, en l’any1883.
L’any 1922 s’hi col•loquen les campanes i l’esfera del rellotge que només queda present en la façana principal.
Es tracta d’un edifici de planta basilical de tres naus. L’absis poligonal, orientat al nord, està al mateix nivell que la nau central. La teulada, a dos nivells segons l’alçada de la nau, té el carener perpendicular a la façana principal. L’aparell es troba arrebossat i les cobertes són de teules àrabs.
L’antiga capella romànica, d’una sola nau, ocupa l’espai de l’actual cor de l’església i la caixa del campanar. Es conserva el mur oest, amb una porta d’accés, ara tapiada, d’arc de mig punt adovellada. A la part superior de la porta, centrada, hi ha una finestra, també tapiada, d’arc de mig punt.
L’interior de l’església presenta una nau central coberta amb una volta de canó amb llunetes dividida per arcs diafragmàtics, els quals es recolzen sobre una cornisa. En els murs laterals, on hi ha les llunetes, s’obren òculs amb els vitralls decorats amb els símbols dels evangelistes. Les naus laterals s’obren a la central mitjançant arcs de mig punt que arrenquen d’una cornisa que decora els pilars. Les naus laterals estan cobertes per voltes d’aresta. En les naus laterals s’obren algunes fornícules on s’ubiquen imatges de sants. Als peus s’hi troba un cor i un rosetó amb vitralls.
A l’altar major hi ha el Retaule de Sant Martí, de línies arquitectòniques, del mateix moment que es va construir l’església.
El campanar està adossat a l’església com una prolongació de la façana principal i del mur de l’est. És de planta quadrada i els seus murs es troben arrebossats i pintats de blanc com la resta de parament que conforma l’església. Presenta tres registres de divisió ben diferenciats per motllures en ressalt i dessota ornamentades amb una sanefa d’arcuacions cegues. Tot el cos es troba rematat per merlets esglaonats.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
En el primer registre, a la cara de la façana principal, s’obre una porta d’accés al campanar. En el segon registre, hi ha un senzilla finestra d’arc rodó i s’hi ubica el rellotge. En el mateix registre però a la cara lateral, hi ha una finestra tapiada que s’obre seguint la mateixa tipologia de finestra d’arc rodó amb motllura exterior. Aquest registre presenta un tram més llarg que els altres. En el tercer registre hi ha finestres de la mateixa tipologia amb motllura superior, en l’obertura del qual es troben suspeses les campanes.
La façana principal té una decoració similar al campanar. A la part baixa s’obre la porta d’entrada precedida per una petita escalinata. La porta és de tipologia rectangular amb un emmarcament de pedres ben treballades i motllures al llarg de la línia de d’intradós, tant en els brancals com a la llinda. A la part superior, i a partir d’un arc rebaixat; les pedres que conformen la llinda presenten un tractament ondulat i arrodonit als extrems. A la clau de l’arc hi ha una imatge de Sant Martí oferint la meitat de la seva capa a un pobre; aquest relleu és força esquemàtic i sense volum.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
Marcant la meitat de la façana hi ha una cornisa amb un gran ràfec i línia d’arquets cecs a sota. Per sobre hi ha una petita rosassa i, coronant la façana, es torna a trobar el motiu de la cornisa de molta volada amb uns arquets cecs decorant la part inferior. Per sobre de la cornisa es pot veure una creu de pedra.
Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya
La reixa d’accés a la zona del baptisteri està ubicada entrant al temple, a mà dreta. És feta de ferro forjat i està formada per dues fulles de tipologia rectangular amb l’acabament superior semicircular rodó. Les fulles rectangulars estan formades per barres rodones en sentit vertical, quatre a cada fulla, que a la vegada estan dividides horitzontalment en tres registres per barres planes amb elements decoratius adossats dins la tipologia dels «reganyols»; decoració que alterna l’element en punxa i espiral. A la part inferior hi ha una sanefa decorativa en espiral. A la part superior, l’arcada rodona inscriu una decoració fistonejada per l’intradós; després, centrant el semicercle, hi trobem tres cercles: el de l’esquerra inscriu el monograma JHS, el central té una decoració floral, i el de la dreta hi inscriu el monograma M (Maria). Dessota, al bell mig, hi consta la data 1867. Els tres cercles es troben rodejats per l’exterior per un dibuix de crestería.
Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya
Sant Martí de Sorbet és una església del municipi de Viladecavalls (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Sixt de Miralplà està en el carrer de Montserrat, 40 a prop de la carretera C-154 km 1 en Vic.
Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
Està documentada l’any 1100, a la demarcació de Fontcoberta.
Més tard va estar sota la protecció de Sant Tomàs de Riudeperes i de la família Fontcoberta.
Inicialment d’estil romànic, posteriorment s’ha reformat en diverses ocasions.
Es tracta d’una petita capella de planta rectangular amb contraforts laterals, coberta amb volta de canó, així com un absis semicircular.
Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya
Aquest absis va ser sobrealçat més tard, i és decorat amb un fris.
La portalada d’accés és d’arc de mig punt. Per sobre d’aquesta s’hi troba una obertura en forma de creu llatina. L’aparell constructiu és de pedra i té teulada de teula àrab a doble vessant.
Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya
Posteriorment es va construir la torre campanar de planta quadrada, adossada al mur sud. Amb la seua construcció es va aprofitar la planta inferior per a situar la sagristia.
A la part superior té obertures d’arc de mig punt i està rematat amb merlets esglaonats.
Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya
Sant Sixt de Miralplà està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
L’església de Sant Marti Provençal està en el carrer de Fondal de Sant Martí, 30-34 amb plaça de Ignasi Juliol, 2-4, al barri de Sant Martí de Provençals del districte de Sant Martí de Barcelona.
Us passo la seva historia :
L’església està emplaçada al lloc on al segle XI existí una petita capella privada dedicada ja a sant Martí de Tours.
Passà el 1052 a la demarcació de Santa Maria del Mar i va adquirir, així, un ús col•lectiu.
De la primitiva edificació no se n’ha conservat res; l’actual temple és de la segona meitat del segle XV.
Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.
Ubicada al districte de Sant Martí, Sant Martí Vell és a la plaça d’Ignasi Juliol, on es troben el carrer del Fondal de Sant Martí amb el carrer de la Selva del Camp. És un petit nucli que inclou l’església gòtica del segle XV, que originàriament podria datar del segle xi, i una rectoria integrada en una masia del segle XVII.
Físicament estan unides per un volum estret pel pas d’una persona que permet que el carrer passi per sota a través d’un arc de mig punt.
L’església està formada per una nau única, capelles laterals i dues torres de base quadrada.
Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.
La de la dreta, afegida posteriorment, és l’actual campanar.
L’edifici està orientat d’oest a est i té l’accés principal a la façana de ponent. En aquesta s’inscriu una portalada d’estil gòtic florit: la porta rectangular està flanquejada per tres arquivoltes que s’uneixen en arc apuntat rebaixat. Hi destaquen els pinacles als dos laterals de la porta.
Al timpà hi havia escultures dels fundadors. Sobre l’arquivolta exterior hi ha un arc conopial d’esquena d’ase decorat amb deu florons de filigrana, cinc a cada banda, força esmicolats. L’arc conopial és rematat amb un crucifix muntat sobre una imposta, que centra una composició on apareixen dues crucifixions més a banda i banda. Sobre la portalada s’obre una gran rosassa tancada amb un vitrall de motius religiosos. Corona la façana un remat de tester de formes curvilínies amb gerros ceràmics.
Integrada en el cos de capelles de la dreta s’alça el campanar. De planta de base rectangular, als dos terços de la seva altura passa a quadrada. Té quatre obertures d’arc de mig punt per a les campanes al pis superior. A sobre, una cornisa dona peu a una coberta amb volta a quatre vents de teules vidriades policromes.
La capçalera és poligonal, molt massissa, sense contraforts as angles. L’interior és resolt amb volta de creueria a la nau central i capelles intensament remodelades en segles posteriors.
La resta de façanes de l’església són molt sòbries i estan formades per murs de paredat on s’insereixen finestres de reduïdes dimensions amb arcs apuntats o rectangulars.
Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.
La teulada és a doble vessant de teules àrabs.
Els Tarongers, són la majoria dels arbres de les rodalies de Sant Martí.
Terra, aigua i racons 