Castell de Rubí

Avui us presento dos articles

El Castell de Rubí esta situat en el carrer del Castell, 33 de Rubí.

Us passo la seva historia :

  • El castell de “Rio Rubio” és esmentat el 994.
  • El 1002 el Papa Silvestre II va confirmar-ne la possessió a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • El domini eminent corresponia, pel que sembla als comtes ja que aquest castell consta entre la sèrie de castells que la comtessa Ermessendis va donar en garantia al seu fill Berenguer Ramón I, el 1023.
  • Seniofred de Riu Rubí era, el 1017, el veguer del castell que havien nomenat els comtes. Amb posterioritat, s’adverteix la instal•lació del llinatge dels Claramunt; ja al segle XI, Saurina de Claramunt es va casar amb Ramón de la Guàrdia, i el seu fill Guillem va heretar el “castrum de Rivo rubeo”, mantenint-hi el cognom de Claramunt.
  • El 1251, Guillema de Claramunt i Ponç de Cervera concordaren sobre l’herència de Guillem de Claramunt. Any després, Guillem de la Guàrdia va vendre el castell a la família Torrelles.

Cronologia, entre 1989 i 1990 l’arqueòleg medievalista Josep Maria Vila va fer un estudi del castell i de la seva cronologia, distingint diverses fases:

  • Fase 0 (986-1233) Correspon a la fortalesa que s’aixecava uns 200 m a l’oest de les restes de l’ermita de Sant Genís.
  • Fase 1 (1233-s. XIV) La fase 1 arrenca del 9 d’agost de 1233, quan Berenguer de Rubí rep permís de Jaume I el Conqueridor per construir una domus per defensar-se dels seus enemics.[4] Seria un casal de planta en forma de L concebut com a residència del senyor de Rubí, i en el que es van establir els Templers, que van morir en la croada de Jaume I. El 1361 la família Torrelles convertí el casal en el seu castell i s’abandonà definitivament la fortalesa de Sant Genís. L’edifici és ampliat i presenta un aspecte de fortificació militar on hi viu el saig, encarregat de fer complir les ordres del senyor. Fou concebut com el punt de defensa del terme de Rubí i com a centre d’administració feudal.
  • Fase 2 (s. XV) La fase 2 arrencaria de finals del segle xiv, quan la jurisdicció civil i militar que ostenta el señor de Rubí passa dels Torrelles a mans del rei Joan I. Com a conseqüència de l’abolició d’aquestes jurisdiccions, l’edifici passa a convertir-se en residència senyorial i perd el seu caràcter militar anterior. D’aquesta època (s. XV) data la porta d’accés a la balconada que dóna al pati i el cos E, amb els seus merlets (avui només es poden veure des del pati), els elegants finestrals gòtics i les pintures murals a l’interior, malauradament molt malmeses, i que representen sobretot vaixells.
  • Fase 3 (s. XVI-XVII) A la fase 3 el castell és transformat en una masia, però no s’hi operen grans canvis en la seva estructura.
  • Fase 4 (s. XVIII) A principis del segle xviii, el castell continua sent una casa de camp més on hi vivien els masovers. Es va construir una teulada d’una sola vessant al cos E, cosa que va fer que desapareguessin els merlets de la paret oriental, i es reomplissin els espais entre els que s’aixecaven a la paret occidental que l’havien coronat.
  • Fase 5 (s. XIX-XXI) Finalment, a la fase 5 l’edifici pateix una sèrie d’enderrocaments de parets i es degrada notablement. Va passar successivament a mans de diverses famílies, fins que el 1983 fou adquirit per l’Ajuntament de Rubí, que el remodelà per adequar-lo a usos culturals (creació del Castell-Ecomuseu urbà), tot operant-se grans canvis en la seva estructura arquitectònica i malauradament destruint alguns elements d’interès arqueològic i arquitectònic. El 2010 es construeix en la seva cara est un amfiteatre

L’últim masover que hi hagué en aquest casal va ser Miquel Vila, successor de les generacions de la seva família des de la meitat del segle XVIII.

Hi ha restes arqueològiques (properes) al perímetre del castell d’època romànica. Se suposa que corresponen a la primitiva església de Sant Genis de Rubí. Us passo informació al respecta :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/09/30/aquallonga-valldoreix-segle-x-res-a-re-poblar-elles-ja-hi-eren/

Anges Sarri i Pons Jordi Sarri Vilagell 1994 / Generalitat de Catalunya

Actualment, dels serveis oferts per aquest centre, destaquen un centre de documentació, sales d’exposicions temporals per a persones o entitats locals i un auditori.

Cal destacar el gran jardí situat al nord, on hi ha un arborètum, la zona és tancada i te camins aptes per observar l’arbrat i les plantes.

L’Ecomuseu Urbà de Rubí pretén ser un espai de trobada i reflexió per als ciutadans,

a través de tot el que envolta la història antiga i contemporània d’aquesta població i el seu patrimoni social, cultural i natural.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3661_01-1.jpg

L’Ecomuseu Urbà de Rubí forma part de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona.

El Castell de Rubí és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3664_01-1.jpg

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Rubí

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Castell de Gelida

Avui us presento dos articles

El Castell de Gelida esta situat al camí del Castell de Gelida.

El castell està situat al capdamunt d’un penya-segat, al nord de la Serra de l’Ordal, entre el Cantillepa i el Sant Miquel, a la dreta del riu Anoia, dominant el poble i el curs baix del riu, a més de l’entrada a la plana del Penedès.

Us passo dades de la seva llarga història del conjunt :

  • El castell apareix documentat a mitjan segle X. L’any 945, en un document de donacions fetes per Riquilda, comtessa de Barcelona i muller de Sunyer I, per afermar el monestir de Santa Cecília de Montserrat, s’hi esmenta per primera vegada el terme del castell de Gelida.
  • El monestir aviat tingué alous al terme.
  • El castell fou senyorejat pel llinatge dels Cervelló.
  • Després de la ràtzia d’Almansor Ènnyec Bonfill, senyor de Cervelló i besnebot de Guifré el Pilós, adquirí per permuta el castell de Gelida amb l’església, els delmes i altres pertinences.
  • El terme continuà en mans d’aquesta família fins al segle XIII.
  • A començament del segle XII el castell sofrí la invasió almoràvit que assolà el Penedès.
  • Està documentat que els invasors arribaren fins a les muralles de la fortalesa on, segurament foren aturats.
  • El desenvolupament de la baronia assolí un dels seus punts més àlgids l’any 1267.
  • Guerau de Cervelló, atorgà privilegis a la universitat del terme establint que aquests fossin respectats pels seus descendents.
  • L’any 1297, Guerau VII de Cervelló va vendre el castell i d’altres que posseïa la família al rei Jaume II. Més tard, la corona ho vengué als comtes de Pallars.
  • D’aquests passà als Arborea i finalment als Bertran (1367).
  • Al segle XV el senyor de Gelida va participar en la guerra civil catalana contra Joan II.
  • Se sap que l’any 1465 hi feu estada el rei Pere el Conestable.
  • Per aquestes circumstàncies els Bertran perderen temporalment el seu domini fins que juraren fidelitat novament a Joan II.
  • Al segle XVI, el castell passà als Erill que hi realitzaren obres menors i reparacions.
  • És probable que Felip V fes enderrocar el castell de Gelida després de la guerra de Successió espanyola.
  • Durant el segle XVIII la pedra començà a ser usada en altres obres.
  • Així, el 1780, el rector de Sant Pere, va demanar permís per agafar pedra per poder construir el campanar.
  • L’Associació d’Amics del Castell de Gelida es va fundar l’any 1965 per gestionar i recuperar el patrimoni de la zona del castell, que el 1968 va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Gelida.
  • L’última intervenció realitzada es basà en la construcció d’un espai per a la gestió i interpretació del castell i per altra banda, una actuació d’assentament i consolidació d’elements arquitectònics, així com la construcció de passarel•les i baranes.
  • El 1980 se n’havia incoat expedient de declaració de monument (Resolució 19791213 i BOE 19800225).

El castell és format per tres recintes successius, adaptats al relleu del promontori i en estat més o menys ruïnós.

El més alt, que constitueix el baluard defensiu per la part de la muntanya, comprèn un clos d’altes muralles, reforçat per una torre semi el·líptica rere la qual es troba la plaça del Pedró.

El recinte central té a la part baixa una gran torre de planta rectangular, que dóna pas al recinte inferior, on hi ha l’església.

Els dos primers recintes ja existeixen al segle XI, el clos on es troba l’església fou afegit al segle XII.

L’església del castell és d’origen preromànic (és documentada ja l’any 945), però ha experimentat reformes i ampliacions successives, la més important de les quals en època barroca.

És d’una nau coberta amb volta de canó sobre arcs torals de ferradura. L’absis, bastit vers el 1664, és poligonal amb volta de creueria.

Als segles XVI-XVII foren afegides diverses capelles laterals i s’obrí el portal de la façana de ponent. A finals del segle XVIII es bastí el campanar.

Durant la restauració, acabada el 1979, es descobriren tres finestres preromàniques. La necròpolis del castell fou excavada l’any 1971per l’Equip Recerca, de Gelida.

S’hi trobà una tomba excavada a la roca i encarada a Ponent com les del Castell d’Olèrdola, amb un esquelet sense el cap, que ja desaparegué mercès a la construcció gòtica del cos de guàrdia del Castell. Hi trobarem també ceràmica grisa a l’entorn i indicis d’altres tombes.

El castell de Gelida és un castell del municipi de Gelida declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de Dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Viquipèdia – Google

Rivert, municipi de Conca de Dalt

Avui us presento tres articles

Rivert és un poble actualment del municipi de Conca de Dalt, al Pallars Jussà. Formava el municipi de Toralla i Serradell, juntament amb els pobles d’Erinyà, Serradell, Toralla i Torallola, fins a la creació de Pallars Jussà, el 1969, municipi que el 1994 hagué de canviar el seu nom pel de Conca de Dalt.

El poble de Rivert és a prop de l’extrem sud-oest de l’antic terme de Toralla i Serradell. De fet, l’accés a Rivert es fa des de Sensui i Salàs de Pallars, per una carretera local que uneix aquestes tres poblacions i la de Santa Engràcia, que pertany a Tremp (antic municipi de Gurp de la Conca). Rivert queda a uns 8 quilòmetres de Salàs de Pallars. Tanmateix, es comunica a través de pistes rurals sense asfaltar amb la resta de pobles del seu municipi.

El poble està dividit en dos barris; el principal és a ponent, i conté la major part de les cases, l’antiga església parroquial, el cementiri i, damunt seu, l’ermita de la Mare de Déu, que fou capella del desaparegut castell de Rivert. A llevant, a l’altra banda del torrent de Vall, hi ha lo Barri, més petit que el nucli principal.

L’església parroquial del poble, actualment sense culte regular, està dedicada a sant Martí.

La part principal de Rivert, sota l’espadat on hi hagué el castell, està arrecerat per un dosser de roca rogenca amb nombroses obertures (balmes, balços…) provocades per l’erosió i aprofitades per l’ésser humà des de temps molt antics.

Hi ha restes de parets, com també es dóna a Gurp, tancant algunes d’aquestes obertures, formant corrals i, més antigament, habitacles que palesen l’existència d’un antic poblament d’origen troglodític.

Foto Ajuntament Rivert

El poble, que devia ser clos, de marcat caràcter medieval, davalla de la roca que li fa de dosser; això fa que, malgrat la modernització de les cases i els carrers, no hagi perdut del tot l’aire d’antigor que acompanya el visitant quan camina pels seus carrers.

Val molt la pena de deixar-vos encisar per aquest petit poble de muntanya…

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Dones del segle X a Cerdanyola del Vallés. Noms i fets que cal recordar

Avui us presento dos articles

Vista de Cerdanyola del Vallés. El que avui són boscos devia ser, a l’época alt medieval, camps. Foto: R. Solé.

En 942 es celebra un judici a Sant Cugat presidit pel seu abat, Barceló i pel jutge Homdedéu. Un tal Gustrimir en nom del seu fill Sendred acusa a la dona Escolàstica de retenir injustament una vinya, ella es defensa dient que la tenia en nom del seu senyor difunt, Riquer, com que no ho pot demostrar, evacua la vinya que era a Cercedol al terme de Sant Cugat del Vallés[1].

Els noms d’Escolàstica i de Sendred els trobem junts al 946 quan Sendred i la seva dona Elisabet “donen” a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall) Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. A les afrontacions trobem, entre d’altres, a Escolàstica.

En una data no molt llunyana, al 964, Escolàstica signa com a marmessora del testament de Savigild que dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona cases, corts i hort amb arbres fruitals al terme de Ventenac (Reixac)[3]

Seria la mateixa Escolàstica? ens podem preguntar, tot i que no ho podem saber del cert amb aquestes poques dades. Les tres zones d’actuació hi són properes, però sovint els noms dels documents alt-medievals l’únic que podem fer és situar-nos en uns llocs que, poc o molt canviats, encara existeixen.

Anem a la zona Nord-Est de la serra de Collserola entre Sant Cugat, Cerdanyola i Montcada i anirem comprovant com d’algunes de les referències de fa mil anys encara avui hi podem trobar vestigis i que les dones tenien, junt als homes, un paper important que ha estat menystingut i obviat.

Font dels Degotalls de Collserola, actualment seca. Més informació d’aquesta font a: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/02/03/com-era-la-font-dels-degotalls-de-cerdanyola-del-valles/

En 964 Ermeniscle dona a l’església de St. Miquel una terra amb vinya i arbres fruiters per remei de l’ànima del seu germà Lot, difunt i de la seva pròpia al terme de St. Iscle de les Feixes[4], una ermita romànica que podem visitar al costat de Can Catà.

Sant Iscle de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé.

En 975 Eldelmar ven al seu germà Gotmar (ardiaca de la Seu) terres a Cerdanyola i a Palou[5] que limiten, entre d’altres, amb terra de: Riquildis, Preciosa, Ermengarda i Sant Pere de les Puel·les[6], no serà el primer cop que trobem dones soles arreplegades junt el monestir, potser formaven una petita comunitat agrícola, potser ajuntar-se era una manera d’emparar-se.

En 984 Miranulo, Ingilbert, Virgilia i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra junt al molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades de propietats del monestir, el que ens indica com aquesta institució eclesiàstica s’anava fent amb aquestes terres fèrtils i ben irrigades. El mateix any na Margarida dóna a St. Cugat terra a Cerdanyola que afrontava amb terres de Singero, femina, de St. Cugat i amb “el prat”[7], afegint el preu d’una euga[8].

Riu Sec al seu pas per Ripollet (Palau Auzit). Foto: Ramon Solé.

En 985 na Spanla dóna a St. Cugat en usdefruit casa, cort, terra, hort i vinyes a Magerova i un camp a Pozolls, prop d’una important via de comunicació. Ricard i Flavia donen també en usdefruit terres que havien estat de Castellano i de Gonter a Cerdanyola, al lloc que diuen “Fero”[9], als límits, més dones soles: Berema i Ermengarda. Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred i Cusca donen terra i vinya a St. Cugat seguint les disposicions que els donà el seu pare, Adalà,  quan anà a Barcelona “on morí quan aquesta va ser destruïda pels sarraïns”[10].

En 986 el rei franc confirma els bens del monestir, entre d’altres les terres que l’envolten, donant compte així de com el monestir s’havia fet amb amplis alous al Vallés. Els límits són: Terrassa, al Nord. Cerdanyola, a l’Est. Collserola, Agudells (Horta), l’alou de Sant Pere de les Puel·les i la via que va per la serra que és entre Gausac i Cercedol, al sud i Aquallonga (Valldoreix) i el Castell de Rubí a Ponent. Uns termes prou coneguts avui en dia.

Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac. Una de les poques capelles de planta circular de Catalunya. Foto: R. Solé

Però nosaltres seguirem amb els noms de les nostres dones soles de les que no ha quedat prou constància a la història. El mateix 986 na Goltregodo dóna a St. Cugat terra a Mojó (Molione) que va ser del seu difunt marit Viviano i dels seus fills, un alou envoltat íntegrament per propietats del monestir[11].

Al 988 Simplicia, amb els seus fills Madeix (sots-diaca), Ausizia, Dazilo i Bonuç, ven a St. Cugat terra a Cercedol, al lloc dit “les Corts”. Berica e Igilo[12] donen a Cercedol i Aquallonga, als límits trobem el torrent prop de les cases anomenades “Corts”, Sant Cugat, Guitard, Sunyer i Eimo “Blancutia”[13]

En 990els marmessors de Matersinda: Vivas, Gustrimiro i Servodei donen a St. Cugat una terra a Cerdanyola a la vall de Codonyer (Codonarios). Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit i en 992 na Mel permuta amb el monestir terres a Sant Andreu per terres i casa al Vallés al lloc de Canalies[14].

Can Canaletes. Aqüeducte al torrent de Can Iscle. Foto: Ramon Solé

En uns temps on molts homes morien lluitant, les dones es fan càrrec de les feines del camp, tant com de la planificació de les obres necessàries i de les transaccions econòmiques, tot i que els poderosos (especialment els eclesiàstics) sempre abusaran més d’elles.

Sovint veiem les dones soles agrupades entre elles o amb familiars, com en aquesta última permuta de la que deixem constància: en 999 Cixela (home) i Ermengola amb Ermetruit permuten amb St. Cugat una vinya a Cercedol en els límits trobem a Ermengarda Deodicada.[15]

Interior de la capella romànica de St. Iscle i Sta. Victòria de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé

Al 1145 es consagra l’església de Sant Martí de Cerdanyola que ja té sota la seva adscripció moltes de les petites esglesioles de la zona. El document és una mostra dels topònims de l’època, uns d’origen romà, com Octavià[16], alguns d’origen musulmà, com Maguerova i d’altres francs com Gausac, tot plegat ens remet a la confluència de cultures i llengües entre unes persones que van treballar la terra abans de que l’església catòlica, el poder més estructurat, eliminés tot vestigi del que li era aliè, com les dones.

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que han endreçat i endrecen camins i senyals per a que poguem reconstruir la nostra memòria.

————————————————————————————————————

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, plet 71.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. XXI.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, doc. 31)

[4] Ibídem, doc. 37

[5] El terme “Palou”, de procedència andalusí, remet a un centre de cobrament d’impostos en nuclis agrícoles importants, prop de les vies, com “Palou Auzit” (St. Esteve de Ripollet)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 57.

[7] “El prat” o “el rec” que surt en una altra afrontació fan referència a espais comuns.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CXLVII i CXLIX.

[9] El nom “Fero” podria fer referència a “Far”, com els que hi havia als turons per comunicar-se.

[10] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLII, CLIII, CLVI

[11] Ibídem, n. CLIX i CLXV

[12] Berica és nom d’home e Igilo de dona, recordem que alguns noms gots masculins acaben en a mentre que alguns femenins ho fan en o

[13] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLXXXIV i CXCVI

[14] Ibídem, n. CCXI, CCXXIV i CCXXXIX

[15] Ibídem, n. CCCII

[16] “Castrum Octavià” era el nom que rebia el monestir de Sant Cugat.

El Castell i la Torre de l’Homenatge de Peratallada a Forallac

Avui us presento tres articles

El castell de Peratallada és situat dins el mateix nucli urbà de la població, al cim d’un indret lleument elevat en una zona poc accidentada, a ponent dels plans de l’Empordà prop de mar.

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Cal dir que actualment, el municipi de Peratallada, junt amb Fonteta i Vulpellac, formen el municipi de Forallac.

Us passo la història del Castell :

  • El castell de Peratallada ja surt esmentat l’any 1065 («castro de Petra Taliata»), si bé el seu origen pot ser anterior.
  • L’any 1062 devien ser senyors del castell els germans Bernat Bernat de Peratallada i Dalmau Bernat esmentats en un pacte del castell de Begur.
  • Al segle XII, la importància dels Peratallada continua essent evident.
  • L’any 1153, Dalmau de Peratallada al costat d’altres personatges, fa de garant en un pacte establert entre el comte de Barcelona i la ciutat de Gènova en relació a Tortosa.
  • Amb la mort de Ponç de Peratallada, l’any 1250, sense descendents, el patrimoni passà a la seva germana Guilleuma, que es casà amb Gilabert de Cruïlles l’any 1266 unint d’aquesta manera les dos cases.
  • Malgrat disposar d’un gran patrimoni en terres empordaneses, el segle XIII no va ser un segle gaire bo per a moltes famílies catalanes, i aquesta no en fou una excepció i va passar alguna situació econòmica complicada.
  • El segle xiv, en canvi, és un període de prosperitat pel castell. Els nous senyors de Cruïlles i Peratallada hi tenien la residència predilecta, i en el castell s’allotjaren diverses vegades els reis de la Corona d’Aragó com ara el rei Joan I en 1390.
  • Durant el segle XIV la monarquia tindria drets importants a la senyoria de Peratallada. S’esmenten com a senyors Bernat i Gilabert V de Cruïlles que morí l’any de la Pesta Negra (1348).
  • El sarcòfag on fou enterrat Gilabert s’ha conservat a l’església de Sant Esteve de Peratallada. Un fogatjament de 1365-70 compta 136 focs al terme del castell.
  • A finals del segle XIV es documenten querelles entre Elvira de Puigpardines, vídua de Gilabert i tutora de Jofre de Cruïlles, i Berenguer de Cruïlles. També sabem de fortes tensions entre aquesta dama i els pagesos de remença durant la primera meitat del segle xv. Els pagesos estigueren a punt de cremar el castell.
  • En 1916 fou subhastat pels darrers hereus dels Cruïlles.
  • L’any 1964 el van adquirir els marquesos de Torroella de Montgrí.

Pere Catala i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

És un conjunt important format pel Castell pròpiament dit a la part alta, amb Torre rectangular, i el Palau residencial format per un gran casal i diferents cossos amb patis, murs i sales gòtiques. Hi ha obra del segle XII al XVII.

Pere Catala i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Del castell encara es conserven diversos elements molt significatius. Destaca el nucli central, format per la torre mestra, envoltada per un primer recinte de muralles.

Pere Catala i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Està situat en un lloc elevat, construït sobre la roca.

Per incrementar el desnivell respecte al nivell del terra es va tallar la roca, verticalment, com si es tractés d’una paret.

Olga Bas Lay – 2010 / Generalitat de Catalunya

El palau de Peratallada està situat, juntament amb el castell, al centre del nucli fortificat. El formen diversos cossos.

Olga Bas Lay – 2010 / Generalitat de Catalunya

El més proper al castell és de planta rectangular, de dos pisos, i s’eleva damunt dels fonaments d’una torre circular. La sala del pis superior conserva l’arc diafragma policromat.

El conjunt es completa amb dos cossos amb planta en forma de T que, juntament amb l’anterior, tanquen un pati rectangular.

El més gran d’aquests cossos és una construcció romànica; la façana que dóna a la plaça del castell apareix molt modificada, i consta de planta baixa i un pis. La porta d’accés és rectangular i hi figura la data del 1745 incisa.

Les obertures d’aquesta façana són: a la planta baixa, una finestra romànica petita i una altra molt gran i amb dos arcs trilobulats, i al primer pis dues finestres triforades i dues geminades.

Pere Catala i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A ambdós costats d’aquest cos central hi ha hagut ampliacions, diferenciades en obertures i materials.

Torre campanar

Torre de l’Homenatge, és una construcció dels segles XI i XII, situada dins del castell.

Té planta quadrada, coronada amb merlets i una alçada sobre la muralla d’uns 8 metres. Va ser excavada directament sobre la roca i durant un temps estava envoltada d’un fossat.

Actualment s’ha reformat i es podent celebrar casaments i altres actes, disposa d’un Bar. Us passo informació en aquest enllaç :

https://castellperatallada.com/

Us passo informació del conjunt medieval de Peratallada : https://www.visitperatallada.cat/ca/peratallada.html

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de de Forallac – Peratallada i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, Arxiu Rasola i Google

La Seu d’Ègara (Terrassa)

Avui us presento dos articles

La Seu d’Ègara. Església de St. Pere.

El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.

Ègara era Seu episcopal des de 450. Al 614 es va celebrar un concili, però ja no en tenim gaires notícies més degut a les diferents invasions i a la pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.

El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.

Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.

St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.

St. Miquel era una figura molt apreciada pels francs, protectora en la mort. Si St. Pere remet als romans, St. Miquel ho fa a la presència dels gots.

Seu d’Ègara. Església de St. Miquel. Santa Maria al fons.

Sta. Maria devia ser l’església baptismal, tot i que hi hagi una pica baptismal actualment a St. Miquel.

L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà  l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].

Seu d’Ègara. Església de Santa Maria.

Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.

El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.

Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.

Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.

Vallparadís, un lloc agradable per passejar. Font natural.

El terme de “Castell de Terrassa” el trobem citat als inicis del segle X en diverses ocasions. Una d’elles és al 920 quan Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. En 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, que era procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona i que era Cabrera[2] (Osona)[3].

Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.

Riera de Mura.

A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].

El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant” [5].

Anella verda de Terrassa on trobem zones boscoses i llocs amb petits horts.

Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.

Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.

St. Llorenç de Munt

En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].

Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.

Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa”  que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI,  Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.

La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.

Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de Sant Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altre entrada.

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 29-juliol-2020

Als meus amics de Terrassa.

Fotografies de Ramon Solé

———————————————————————————————————

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.

[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.

[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.

[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.

[7] Ruíz i Gómez, Vicenç (2010) “Ad bene laborandum”. Del treball pagès a la renda feudal (Terrassa, segles X-XII). Terme 25. 2010, Núm. 25, p. 151-78, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/218953 [Consulta: 27-07-2020].

Fem ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Sádaba del municipi de Sádaba

Avui us presento dos articles

El castell de Sádaba es troba sobre una petita muntanya  en la localitat de Sádaba, en la comarca de Cinco Villas, a 90 kilòmetres al nord de Zaragoza i pràcticament fa límit  amb la comunitat autònoma de Navarra.

El castell s’eleva uns quinze metres sobre l’antiga vila que estava en un principi a seus peus, però en el segle XV es va traslladar a l’altra vora del riu Arba.

Probablement Sancho III de Navarra va fer construir el castell durant el seu domini de Sádaba sobre l’any1223.

Per a mes informació podeu consultar a :

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_S%C3%A1daba

Va ser restaurat en varies ocasions durant els anys 1987-1989 i 1998-1999, pel Govern d’Aragó, intervencions per la consolidació dels murs, torres i ciments del castell.

Aquest castell és visitable.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Pont del Fossat del Castell Cartoixa de Vallparadís de Terrassa

El Pont del Fossat del Castell Cartoixa es situat a un costat del Parc de Vallparadís i a prop del carrer de Salmarón  de Terrassa.

Dona entrada a la porta principal el Castell.

És un pont d’un sol arc, fet amb pedra i sobre el fossat del Castell.

Us passo l’enllaç on podreu obtindré informació del Castell Cartoixa de Terrassa :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_cartoixa_de_Vallparad%C3%ADs

El Pont del Fossat del Castell Cartoixa de Vallparadís és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell de Camprodon o Castell de Sant Nicolau de Camprodon

El Castell de Camprodon  està situat en el Puig de les Relíquies de Camprodon .

Us passo la seva historia :

  • En l’any 904, el topònim “Camporotundo” es troba a l’acta de consagració de la primitiva església, dedicada a Sant Pere.
  • El 1196 Pere el Catòlic donà llicència a l’abat Bernat perquè, amb tots els veïns, es traslladés al Puig de les Relíquies (Podium Reliquiarium), on calgué fer algunes obres de defensa davant el perill de la Guerra dels Albigesos.
  • S’iniciava així el castell de Sant Nicolau, nom de la capella que sembla que ocupava aquell cim, on també hi havia, hom diu, un hospital de pelegrins. A la banda de ponent del castell nasqué la Vila de Baix, sector que el castell protegí cenyint-lo amb les muralles.
  • El 1462 el rei Joan facultà uns delegats “per resoldre si convenia a les necessitats de la guerra arreglar la vella fortalesa de Camprodon”.
  • El 1658 va ser escenari de la Batalla de Camprodon.
  • Durant el 1666 s’iniciaren les obres de reconstrucció i ampliació del castell però el 1698 fou volat per ordre del virrei de Catalunya.

La muntanya està ocupada avui dia per alguns horts en els marges amb més pendent i el pla de la Torre del Coll, i cases d’estiueig, com per exemple Can Serra, Can Conde o Can Vincke, en les parts més planeres.

El Castell de Camprodon, originalment de Sant Nicolau, és una antiga fortificació al nucli de Camprodon (Ripollès) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Ajuntament de Camprodon i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Fem un ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Fitou a França

Fitou es una ciutat  francesa en la regió d’Aude, a prop dels Pirineus Orientals, a 38 km al sud de Narbonne i 30 km al nord de Perpinyà.

El Castillo de Fitou es un monument situat  en el municipi de Fitou (Aude, Occitània). Constitueix un atractiu pels turistes que se allotjant en la regió.

Actualment el Castell de Fitou és privat i hi ha un  Bar – Restaurant, amb terrassa amb vistes a la mediterrània.

El Castell és del segle X, durant molts anys va acollir un museu de l’edat mitjana, va tancar en 2016.

Tenia varis escenaris amb instruments de tortura, la vida quotidiana en aquella època, la guarida del alquimista, la presó, les armes i armadures, escultures de l’època, amb moltes mes representacions, i que avui us passo fotografies de l’antic museu del Castell de Fitou:

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola / any 2005