Santa Maria del Grau de Fonollosa

Santa Maria del Grau està en la Ctra. BV-3012, km 2,5, Mas el Grauet de Fonollosa .

Us  passo la seva historia:

  • Està situada dins el terme del castell de Fals l’església és documentada ja l’any 1039
  • En el 1154 apareix com a parròquia.
  • El segle XVII deuria estar mal conservada perquè el bisbe prohibia que s’hi celebrés missa sense arreglar-la.
  • L’any 1983 el servei de Catalogació i Conservació de monuments de la diputació de Barcelona l’ha restaurada sota la direcció d’Antoni Baraut.

Es troba en una plana de conreus i boscos.

És una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates: la capçalera preromànica i la nau del segle XII o començaments del XIII.

Serra Rotés, Rosa – 1987 / Generalitat de Catalunya

La nau és coberta amb volta de canó força apuntada. Al mur de migdia hi ha el portal de dos arcs en degradació que havia estat tapat per la casa dels ermitans.

Serra Rotés, Rosa – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sobre la porta hi ha una petita finestra d’arc de mig punt. L’aparell és de grossos carreus de mides diferents ordenats en filades. La capçalera preromànica, reconvertida en atri capgirant l’orientació del temple, té una planta quadrada i és cobert amb volta de ferradura feta amb lloses col·locades a plec de llibre.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A la façana de migdia hi ha una finestra foradada en un sol carreu monolític amb dues obertures allargades, molt semblant a la de Sant Jaume d’Olzinelles i a Santa Àgata de Clariana (Solsonès).

El campanar d’espadanya de dues obertures s’alça sobre l’arc presbiteral.

Al Museu d’Història de la Seu de Manresa es conserva una talla del segle xiii de la Mare de Déu procedent d’aquesta església.

Santa Maria del Grau és una obra del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Castell de Boixadors de Sant Pere Sallavinera

El castell de Boixadors és un edifici del municipi de Sant Pere Sallavinera (Anoia). És encimbellat dalt d’un turó en una posició privilegiada pel que fa al control sobre els camins d’accés a l’altiplà de Calaf i a la banda oriental del terme, a frec dels límits bagencs.

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Es troba a l’extrem occidental de la serra de Castelltallat (922 m), la qual emmarca, amb la serra de Rubió (837 m) al sud, el camí que comunicava la vall del Cardener amb la del Segre.

Us passo la seva historia:

  • El terme de Boixadors apareix documentat per primera vegada l’any 1014 o 1015  segons la font.
  • Fou senyorejat per la família dels Boixadors des del 1123, quan es documenta Berenguer Bonfill de Boixadors.
  • Al segle XIV,  juntament amb els termes de la Llavinera i la Fortesa, van formar la baronia o varvassoria de Boixadors.
  • L’any 1425, en morir Ramon Berenguer de Boixadors sense descendència, la baronia va passar a una germana casada amb Arnau de Foixà. Els Foixà-Boixadors van mantenir la baronia fins a la fi de les senyories jurisdiccionals al s. XIX.
  • El document més antic referent a l’església data del 1015.
  • Al s. XII apareix en una relació de parròquies del bisbat de Vic. Del tronc principal dels senyors de Boixadors sortiren branques secundàries com els Foixà-Boixadors que des del 1425 senyorejaven aquest castell que passà al domini dels Salvà el 1622 i als Xatmar el 1725.
  • Al s. XIX va perdre les funcions parroquials. El conjunt de l’església i del castell de Boixadors va ser declarat Bé d’interès cultural el 1949. Cedit a l’Ajuntament de Sant Pere Sallavinera, des del 1971 la Diputació de Barcelona hi ha portat a terme diverses campanyes de restauració.

Del castell resta la torre rodona mestra, una sala coberta amb un arc de diafragma ogival, i restes d’un casal senyorial amb els seus cups, colomar i altres senyals de dependències així com de murs que protegien la part dels senyors.

Cal destacar la cúpula interior de la torre, la volta de la cisterna, diversos finestrals, i una sala que no conserva sostre però on es poden veure els arrencaments dels arcs ogivals que sostenien la volta.

Connectada per un portal amb el castell, estaria la capella de Sant Pere i a l’altra banda del castell envoltat de murs es conserva el que sembla una gran necròpoli. Un esglaonat joc de murs i contramurs escalen i protegeixen el monticle.

Al casal del castell hi ha diversos elements: la sala del castell de planta rectangular i realitzada amb aparell de carreus petits ben tallats, que patí reformes posteriors. 

A l’interior es conserven dos arcs ogivals que sostenen la volta, ara desapareguda, dos arcs adovellats de mig punt que comuniquen amb altres dependències del castell.

Externament es pot apreciar, a part del gran portal adovellat, una finestra polilobulada en una de les parets laterals, i una finestra més gran damunt del portal, que fa pensar, junt amb altres elements conservats a l’interior, en una reforma als segles XVII-XVIII (resta un ferro de tipologia barroca a la porta).

L’interior conserva a les parets els forats de les bigues que dividien el casal amb un pis. És molt interessant un accés que porta a un soterrani. (En aquest accés hi ha una petita base, en un costat, circular, que té caire d’haver estat una torre). Un dels arcs ogivals, que està molt a prop de la torre de l’homenatge, va ser tapiat.

El castell de Boixadors és una obra declarada Bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies: Fidel Rodríguez

Palau Marianao de Sant Boi de Llobregat

El Palau de Marianao està situat en el Parc Marianao de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • No hi ha dades històriques, aquesta finca era propietat del Marquès de Marianao, que s’hi va fer construir el Palau, el Parc i la Miranda.
  • A partir de 1944 va començar a edificar-se la urbanització residencial.
  • Posteriorment el Palau va passar a ser propietat municipal i allotja els Jutjats.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es gaspar-coll-rosell-1987.jpg
Gaspar Coll Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un palau que té tots els elements del “revival” neomedieval.

Construït amb maó arrebossat, la planta baixa està estucada imitant carreus, amb les obertures i les cantonades i sòcol de pedra artificial.

El balcó del primer pis, tant en el de la porta de l’oratori com el de l’edifici principal, està treballat a la part de sota d’idèntica manera que els ràfecs amb embigat de fusta dels nostres palauets del segle XV i XVI, reforça la sensació de castell amb la filera de finestres de mig punt del pis superior, així com el blasó i les finestres d’estil gòtic de la torre d’homenatge.

Tot el conjunt està coronat amb merlets. Cal destacar també el joc de franges reforçant l’horitzontalitat general de l’edifici.

El Palau Marianao està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església de Santa Maria del Puig d’Esparreguera

L’Església de Santa Maria del Puig està situada en el Pla del Puig d’Esparreguera.

Es tracta d’una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic. Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle X.
  • Fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.
  • Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.
  • Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316.
  • Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.
  • Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa.
  • Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.
  • A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.
  • El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939).
  • Posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari.
  • És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
  • L’any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d’excavació a l’interior de l’absis en que deixarien “al descobert l’antiga paret d’una església preromànica amb un paviment associat molt important”.

Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.

És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular.

Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica.

Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica.

En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.

Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat.

L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.

L’església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Castell Coll d’Olot

El Castell Coll està situat vers l’extrem NW del terme olotí, al vessant SE de la serra de Sant Miquel del Mont. Des de la fortificació es gaudeix d’una bona panoràmica sobre la plana d’Olot.

Antoni Pladevall i Font / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • El casal fortificat està documentat el 1132, no obstant l’indret es mencionat des de molt abans.
  • Del primer senyor que en tenim notícies és d’Emelio («Dominus Emelius»), que, amb la seva muller Quíxila i fills va fer edificar l’església de Sant Andreu del Coll l’any 995, quan el lloc s’anomenava «collo Aliarii», coll d’Alier.
  • Els seus successors foren:

Suniario (1028), Isarno (1028), Durando (1034), Bremundo (1034), Arnaldo Bremundo (1108-1127), Bernardo Mir (1139), Pere del Coll (1198-1236), Bernat del Coll (1267), Pere del Coll (1267), Berenguer (1298), Guillem (1298-1325), Berenguer del Coll (1325-1334), que fou enterrat a Sant Andreu i va tenir la lauda sepulcral gòtica, Berenguer del Coll (1336), Guillem del Coll (1342), Raimon de Podiolo (1419), Mandina (1419-1421), Bartomeu de Montagut (1529), Joan de Montagut (1592), Miquel de Montagut i Vallgornera (1640), Baltasar de Vallgornera (1703-1726), Antoni de Vallgornera (1744-1778), Ramon de Vallgornera (1778). Fins a principis del segle XXI eren propietaris els marquesos de Vallgornera.

Us passo mes dades històriques :

  • Consta homenatge retut pel cavaller Pere del Coll (1236) a Bernat d’Oix que l’hi donà drets sobre diversos delmes i possessions els quals tenia en feu per Guillem de Cevià.
  • Fou succeït pel seu fill Bernat del Coll; els seus béns passaren al nét Guillem del Coll i després al besnét Berenguer del Coll que, el 1325, vengué la meitat dels delmes a Ermessenda del Coll.
  • El seu fill, també de nom Berenguer, es casà amb Blanca el 1336.
  • De llur hereu Guillem del Coll, es documenta la venda d’unes bordes a l’abat de Camprodon l’any 1342.
  • L’any 1344, Guillem reté homenatge a l’abat de Camprodon.
  • La casa forta va ser possessió del llinatge Coll fins a l’any 1419, quan apareix com a senyor Ramon de Pujol. La seva filla Alamandina es casà amb un membre de la família Peguera, senyors del castell de l’Espunyola.
  • Posteriorment depengué dels Montagut i dels Vallgornera.
  • Els seus darrers senyors, els Vallgornera, l’abandonaren al segle XVIII, època en què perdé la categoria de castell, i en traslladaren el centre de la jurisdicció a la Torre Llunes, bastida al pla.

Castell Coll és més que un gran castell, l’estada senyorial dels senyors del Coll, és un casal fort, un edifici gòtic, amb torre annexa, convertit en masia. És de planta rectangular i carreus ben tallats. La distribució interior es realitza als costats d’un pati interior. Ja a principis de segle XIX es trobava molt fet malbé però s’habilitaren els costats nord-oest i sud, als baixos, pel bestiar i el pis superior pels pagesos. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. No fa gaires anys es descobriren aquests passadissos que menen del castell a la casa de la torre de la Vall de Bianya.

Edifici de planta quadrada d’uns 19 m de costat amb la façana principal, on hi ha la porta, orientada a llevant, formada per un arc de mig punt, fet amb 10 grans dovelles. La porta té una amplada d’1,69 m i una alçada de 2,65 m. Les façanes tenen una altura entre 6 i 8 m.

Per les espitlleres es pot veure que hi havia dos nivells. Les primeres espitlleres, situades a 1 m de terra i les segones, obertes a uns 5 m. Poc per damunt d’aquestes s’acaba l’obra medieval. Els carreus són escairats, d’uns 30 cm per 35 cm, ben arrenglerats i units amb morter de calç. A les parets de tramuntana i occidental s’hi veu un aparell constructiu diferent, amb carreus col·locats verticalment.

A l’interior hi ha dos arcs de mig punt i un arc rebaixat. A tota la banda de tramuntana i també a llevant s’aixequen construccions d’època moderna, del temps en què el castell era utilitzat com a masia.

La part més antiga d’aquesta fortificació són els murs perimetrals que podrien ser datats vers el segle XIII. Segurament els arcs que hi ha a l’interior són dels segles XIV i XV. La resta de construccions són del segle VXII o XVIII. Per les seves característiques, és una típica fortificació de la baixa edat mitjana organitzada no pas al voltant d’una torre si no al voltant d’un pati.

Castell Coll és una obra del municipi d’Olot declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades :  Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Fem una ullada fora de Catalunya : Castell de Peracense de Terol

El Castell de Peracense és un castell medieval situat a la població de Peracense a l’Aragó, concretament a la comarca del Jiloca, situat a la Serra Menera, a 1365 m sobre el nivell del mar.

Us passo la seva historia :

  • El lloc on avui hi ha el castell ja fou ocupat a l’Edat del Bronze i també ho fou en època islàmica.
  • Però fou a partir del segle XII quan va prendre un valor estratègic per ser un punt de frontera entre els regnes d’Aragó i Castella, concretament era el punt de divisió entre el Senyoria de Molina, el d’Albarrasí i la Comunitat de Daroca. Formava part del sistema defensiu de la frontera castellanoaragonesa del qual també formen part els castells d’Albarrasí, Daroca, Tornos i Santed per la banda aragonesa i d’Embid i Molina de Aragón per part castellana.
  • D’aquesta manera, doncs, el castell fou enfortit
  • Al segle XIV se li va donar la forma que té actualment.
  • Ara bé, al segle XV, amb la unió dinàstica dels dos regnes i la incorporació de noves armes de setge, el castell va caure progressivament en desús.
  • El 1987 va començar la restauració del castell per part del Govern d’Aragó.

El castell està format per tres recintes emmurallats concèntrics que s’assenten sobre afloraments de roques vermelles.

La muralla exterior protegeix el sector més vulnerable i planer; compta amb uns murs d’un gruix considerable i tres torres, així com amb un pati extens que també va servir com a pedrera per extreure pedres de molí.

En el segon recinte hi ha les dependències de la tropa i hi destaca, la porta d’entrada, protegida per una torre que alhora també protegia la torre d’entrada;

l’anomenada torre de l’Hospital, que servia de vigia i coordinava els dos recintes, i finalment una gran cisterna.

El tercer recinte és el més singular, està construït sobre la roca viva

i s’hi accedia per una escala mòbil, que estava protegida per una falsa torre de l’homenatge perquè en realitat es tracta d’un poderós mur pantalla que guarda tota aquesta estructura.

A dins d’aquest recinte hi trobem les estances més nobles, amb volta apuntada i més cisternes.

Disposa d’un magnífic paisatge per les seves rodalies.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Dolores Párraga

El Castell de Púbol

Al petit poble baix-empordanès de Púbol, d’aspecte feudal, situat a la zona més enlairada del nucli de La Pera, hi podem trobar el seu famós castell juntament amb l’església, una fortificació del segle XI, considerat com a bé cultural d’interès nacional. Està envoltat per cases protegides per les restes de la muralla medieval.

Aquest castell, que esdevingué centre de la baronia de Púbol, està format per diferents cossos dipositats a l’entorn d’un pati central, estret i de gran alçària.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Tot i que al llarg dels segles va viure diverses transformacions i incorporacions, encara conserva gran part de les estructures i elements originals de l’època, amb una notable síntesi d’elements gòtics i renaixentistes, especialment visibles als tres pisos de la nau actual i al pati central.

El 1969 fou adquirit per Salvador Dalí com a regal a Gala, la seva musa, font d’inspiració de moltes de les seves obres. Sota les ordres d’aquest genial pintor, el castell va ser restaurat considerablement, amb una decoració molt personalitzada a l’interior; gran part dels espais es van convertir en una obra d’art seguint el seu particular estil surrealista.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El 1996 es va obrir al públic com a Casa-Museu Castell Gala-Dalí. A l’interior, a més de ser exposades les seves pintures i dibuixos, escultures, mobiliari i nombrosos objectes amb què van decorar el castell, hi podem trobar una col•lecció de vestits d’alta costura de Gala.

També es pot visitar la cripta on estan dipositades les restes de Gala, que morí el juny de 1982. Salvador Dalí va viure fins al gener de 1989.  Les restes d’ell es varen dipositar a la seva tomba a sota de la cúpula del museu de Figueres.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Actualment, el castell de Púbol forma part de la ruta de museus integrats a la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Interior de l’església / Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya.

Voldria destacar que, des que Dalí va adquirir el castell, i fins a la seva mort, l’entranyable matrimoni format per la senyora Dolors Bosch i en Quim Chicot, Déu l’hagi perdonat, propietaris del mas que hi havia al costat del castell, des de fa més de tres dècades transformat en el restaurant Can Bosch, un dels millors de la zona, varen ser els seus majordoms i persones de total confiança.

La senyora Dolors quan parla de Gala i Dalí s’emociona, i la gran estimació i respecte que els tenia ella i el seu marit traspua en les seves paraules. La senyora Dolors és com un llibre obert de records i vivències; dona gust escoltar-la.  

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Per a mes dades, podeu accedir a l’enllaç que ús adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_P%C3%BAbol

Text i Fotografies : Joaquima Pellicer Solà

Fotografia de Gala i Dalí : Dolors Bosch 

Adaptació al Text : Ramon Solé

Capella de la Mare de Déu del Remei de la Bisbal d’Empordà

Capella de la Mare de Déu del Remei està situada a l’extrem de migdia del nucli de Castell d’Empordà municipi de la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).

Us passo la seva historia:

  • La capella del Remei va ser bastida l’any 1600
  • Ampliada el 1750, segons consta a la inscripció de la porta d’accés, amb un escut del llinatge Margarit.

Al costat del castell, la capella de la Mare de Déu del Remei és un petit edifici d’una sola nau amb absis semicircular i cor als peus.

M Angels Monte / Generalitat de Catalunya

La façana és molt senzilla, amb la porta allindanada i una petita fornícula d’arc de mig punt. Un campanar de base quadrada i obertures d’arc de mig punt completa el conjunt.

La capella de la Mare de Déu del Remei és una capella del municipi de la Bisbal d’Empordà inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Joaquima Pellicer

Sant Julià de Coaner de Sant Mateu de Bages (Bages)

Sant Julià de Coaner és una església del poble de Coaner, al municipi de Sant Mateu de Bages (Bages).

Anna Torruella i Sanllehy 1983 / Generalitat de Catalunya

Situat al nord de la serra de Castelltallat. S’hi accedeix des de la vila de Súria. Venint de Manresa, cal travessar la població i, abans de tornar a entrar a la C-55, hi ha un trencall a mà esquerra per una pista de terra d’uns 4,5 km. Al final del camí hi trobarem Sant Julià de Coaner i just darrere la torre del castell de Coaner.

Us passo notícies històriques :

  • L’església se sap fou consagrada l’any 1024 pel bisbe Ermengol d’Urgell.
  • L’edifici ha estat restaurat dues vegades: una el segle XVI, amb la data de 1573 en el portal de l’església, i l’altra restauració en el segle XX per la diputació de Barcelona.
  • Malgrat les restauracions, l’edifici sempre ha conservat la seva estructura primitiva.
  • Alguns autors (com J.M. de Mas i Casas) manifesten que l’església, al peu de la torre, era una mesquita.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’edifici de l’església romànica-llombarda de planta basilical quadrada, degut a motius d’espai, que presenta tres naus, separades per tres arcs que descansen sobre pilars cruciformes, projectades en tres absis ornats exteriorment per arcuacions llombardes.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es vv.jpg

Destaca el campanar situat als peus de la nau central, de torre quadrada amb finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues. La decoració externa omple les naus laterals, el frontispici i l’absis. El material utilitzat és el carreu i es pot apreciar que tota la configuració de l’edifici obeeix al sistema de construcció en maó, originari del romànic.

L’absis i absidioles laterals es manifesten com el resultat de la prolongació de les tres naus, i compten amb una finestra central. L’absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d’arcuacions, mentre que la cornisa està formada per petits nínxols cecs. A les absidioles també es poden observar decoracions d’arcs cecs llombards treballats en unitats de dos.

El treball de decoració, però, és rústec. L’església de Sant Julià de Coaner és particularment interessant des del punt de vista arqueològic, i és objecta d’atenció per part d’aquest col·lectiu.

Anna Torruella i Sanllehy 1983 / Generalitat de Catalunya

Al costat hi ha una torre, resta d’un antic castell.

Sant Julià de Coaner és una església romànica inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com Bé Cultural d’Interès Local.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Castell de Burriac de Cabrera de Mar

Fotografia Agents Rurals /Generalitat de Catalunya

El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, és un castell que s’alça sobre el turó de Burriac, al terme Cabrera de Mar i tocant al d’Argentona.

Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central, ha estat un punt immillorable de guaita i control del territori.

Vista general / Fotografia : Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Us passo dades de la seva historia :

  • El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d’època romana.
  • La primera documentació que ens mostra l’existència del castell data de l’any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
  • Aleshores s’anomenava Castell de Sant Vicenç.
  • La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l’any 1313.
  • Entre els segles xii i XIII van ser construïts la torre de l’homenatge, els magatzems i la capella.
  • Va ser propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n’havia dit Castell de Sant Vicenç fins al 1313) i a partir del segle xiv del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles .
  • L’any 1471 el castell va passar a mans de Pere Joan Ferrer i des Torrent, que es feia titular “baró del maresme”. Pere Joan Ferrer va residir al castell de Burriac i va fer-hi diverses obres com l’ampliació del recinte sobirà amb més cambres, quadres i magatzems del recinte jussà, nou cinturó de muralles, fins a donar-li la seva configuració quasi definitiva.
  • El 1532 la propietat del castell va retornar a la família Desbosc, fins a l’any 1671.
  • Cap al segle XVIII, el castell va deixar d’utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l’activitat de la capella, i comença a enrunar-çe
  • Fou comprat per l’ajuntament de Cabrera de Mar l’any 1990.

Es tracta d’un recinte murat de planta irregular que s’adapta al terreny escarpat.

La part jussana presenta un bastió, al costat de la porta principal, i un recorregut de muralla que clou un pati interior, destinat a estances de servei, bestiar i magatzem al nord, i un altre al sud.

La part sobirana, o de residència, dominada per la torre de l’homenatge, de planta circular, on és també la cisterna d’època romana reutilitzada, i la zona de sales nobles en la part central i de llevant, amb la capella de Sant Vicenç, flanquejada per la gran sala d’armes gòtica al costat sud i una altra sala al nord.

La torre de l’homenatge és de planta circular amb un mur d’1,25 m de gruix i uns 15 metres d’alçada. La porta d’accés és a 3 m del terra. A la torre s’hi accedia per una escala llevadissa o per un pont de balança. No fou emmerletada.

La torre és dividida en dues parts per un pis fet de voltes encanyissades. La part inferior de la torre correspon al castell primitiu i fou modificada durant les diferents etapes de construcció del castell. La resta de la construcció correspon, igual que la capella, al segle XV.

Es conserva una de les tres cisternes del castell. És a la part sobirana, a peu de la torre.

Pel seu estat de conservació sembla correspondre a èpoques més recents respecte a la construcció primitiva.

Fotografia : Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, va ser declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola