Fem una ullada fora de Catalunya : Castell de Peracense de Terol

El Castell de Peracense és un castell medieval situat a la població de Peracense a l’Aragó, concretament a la comarca del Jiloca, situat a la Serra Menera, a 1365 m sobre el nivell del mar.

Us passo la seva historia :

  • El lloc on avui hi ha el castell ja fou ocupat a l’Edat del Bronze i també ho fou en època islàmica.
  • Però fou a partir del segle XII quan va prendre un valor estratègic per ser un punt de frontera entre els regnes d’Aragó i Castella, concretament era el punt de divisió entre el Senyoria de Molina, el d’Albarrasí i la Comunitat de Daroca. Formava part del sistema defensiu de la frontera castellanoaragonesa del qual també formen part els castells d’Albarrasí, Daroca, Tornos i Santed per la banda aragonesa i d’Embid i Molina de Aragón per part castellana.
  • D’aquesta manera, doncs, el castell fou enfortit
  • Al segle XIV se li va donar la forma que té actualment.
  • Ara bé, al segle XV, amb la unió dinàstica dels dos regnes i la incorporació de noves armes de setge, el castell va caure progressivament en desús.
  • El 1987 va començar la restauració del castell per part del Govern d’Aragó.

El castell està format per tres recintes emmurallats concèntrics que s’assenten sobre afloraments de roques vermelles.

La muralla exterior protegeix el sector més vulnerable i planer; compta amb uns murs d’un gruix considerable i tres torres, així com amb un pati extens que també va servir com a pedrera per extreure pedres de molí.

En el segon recinte hi ha les dependències de la tropa i hi destaca, la porta d’entrada, protegida per una torre que alhora també protegia la torre d’entrada;

l’anomenada torre de l’Hospital, que servia de vigia i coordinava els dos recintes, i finalment una gran cisterna.

El tercer recinte és el més singular, està construït sobre la roca viva

i s’hi accedia per una escala mòbil, que estava protegida per una falsa torre de l’homenatge perquè en realitat es tracta d’un poderós mur pantalla que guarda tota aquesta estructura.

A dins d’aquest recinte hi trobem les estances més nobles, amb volta apuntada i més cisternes.

Disposa d’un magnífic paisatge per les seves rodalies.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Dolores Párraga

El Castell de Púbol

Al petit poble baix-empordanès de Púbol, d’aspecte feudal, situat a la zona més enlairada del nucli de La Pera, hi podem trobar el seu famós castell juntament amb l’església, una fortificació del segle XI, considerat com a bé cultural d’interès nacional. Està envoltat per cases protegides per les restes de la muralla medieval.

Aquest castell, que esdevingué centre de la baronia de Púbol, està format per diferents cossos dipositats a l’entorn d’un pati central, estret i de gran alçària.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Tot i que al llarg dels segles va viure diverses transformacions i incorporacions, encara conserva gran part de les estructures i elements originals de l’època, amb una notable síntesi d’elements gòtics i renaixentistes, especialment visibles als tres pisos de la nau actual i al pati central.

El 1969 fou adquirit per Salvador Dalí com a regal a Gala, la seva musa, font d’inspiració de moltes de les seves obres. Sota les ordres d’aquest genial pintor, el castell va ser restaurat considerablement, amb una decoració molt personalitzada a l’interior; gran part dels espais es van convertir en una obra d’art seguint el seu particular estil surrealista.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El 1996 es va obrir al públic com a Casa-Museu Castell Gala-Dalí. A l’interior, a més de ser exposades les seves pintures i dibuixos, escultures, mobiliari i nombrosos objectes amb què van decorar el castell, hi podem trobar una col•lecció de vestits d’alta costura de Gala.

També es pot visitar la cripta on estan dipositades les restes de Gala, que morí el juny de 1982. Salvador Dalí va viure fins al gener de 1989.  Les restes d’ell es varen dipositar a la seva tomba a sota de la cúpula del museu de Figueres.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Actualment, el castell de Púbol forma part de la ruta de museus integrats a la Fundació Gala-Salvador Dalí.

Interior de l’església / Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya.

Voldria destacar que, des que Dalí va adquirir el castell, i fins a la seva mort, l’entranyable matrimoni format per la senyora Dolors Bosch i en Quim Chicot, Déu l’hagi perdonat, propietaris del mas que hi havia al costat del castell, des de fa més de tres dècades transformat en el restaurant Can Bosch, un dels millors de la zona, varen ser els seus majordoms i persones de total confiança.

La senyora Dolors quan parla de Gala i Dalí s’emociona, i la gran estimació i respecte que els tenia ella i el seu marit traspua en les seves paraules. La senyora Dolors és com un llibre obert de records i vivències; dona gust escoltar-la.  

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Per a mes dades, podeu accedir a l’enllaç que ús adjunto :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_P%C3%BAbol

Text i Fotografies : Joaquima Pellicer Solà

Fotografia de Gala i Dalí : Dolors Bosch 

Adaptació al Text : Ramon Solé

Capella de la Mare de Déu del Remei de la Bisbal d’Empordà

Capella de la Mare de Déu del Remei està situada a l’extrem de migdia del nucli de Castell d’Empordà municipi de la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).

Us passo la seva historia:

  • La capella del Remei va ser bastida l’any 1600
  • Ampliada el 1750, segons consta a la inscripció de la porta d’accés, amb un escut del llinatge Margarit.

Al costat del castell, la capella de la Mare de Déu del Remei és un petit edifici d’una sola nau amb absis semicircular i cor als peus.

M Angels Monte / Generalitat de Catalunya

La façana és molt senzilla, amb la porta allindanada i una petita fornícula d’arc de mig punt. Un campanar de base quadrada i obertures d’arc de mig punt completa el conjunt.

La capella de la Mare de Déu del Remei és una capella del municipi de la Bisbal d’Empordà inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Joaquima Pellicer

Sant Julià de Coaner de Sant Mateu de Bages (Bages)

Sant Julià de Coaner és una església del poble de Coaner, al municipi de Sant Mateu de Bages (Bages).

Anna Torruella i Sanllehy 1983 / Generalitat de Catalunya

Situat al nord de la serra de Castelltallat. S’hi accedeix des de la vila de Súria. Venint de Manresa, cal travessar la població i, abans de tornar a entrar a la C-55, hi ha un trencall a mà esquerra per una pista de terra d’uns 4,5 km. Al final del camí hi trobarem Sant Julià de Coaner i just darrere la torre del castell de Coaner.

Us passo notícies històriques :

  • L’església se sap fou consagrada l’any 1024 pel bisbe Ermengol d’Urgell.
  • L’edifici ha estat restaurat dues vegades: una el segle XVI, amb la data de 1573 en el portal de l’església, i l’altra restauració en el segle XX per la diputació de Barcelona.
  • Malgrat les restauracions, l’edifici sempre ha conservat la seva estructura primitiva.
  • Alguns autors (com J.M. de Mas i Casas) manifesten que l’església, al peu de la torre, era una mesquita.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

L’edifici de l’església romànica-llombarda de planta basilical quadrada, degut a motius d’espai, que presenta tres naus, separades per tres arcs que descansen sobre pilars cruciformes, projectades en tres absis ornats exteriorment per arcuacions llombardes.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es vv.jpg

Destaca el campanar situat als peus de la nau central, de torre quadrada amb finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues. La decoració externa omple les naus laterals, el frontispici i l’absis. El material utilitzat és el carreu i es pot apreciar que tota la configuració de l’edifici obeeix al sistema de construcció en maó, originari del romànic.

L’absis i absidioles laterals es manifesten com el resultat de la prolongació de les tres naus, i compten amb una finestra central. L’absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d’arcuacions, mentre que la cornisa està formada per petits nínxols cecs. A les absidioles també es poden observar decoracions d’arcs cecs llombards treballats en unitats de dos.

El treball de decoració, però, és rústec. L’església de Sant Julià de Coaner és particularment interessant des del punt de vista arqueològic, i és objecta d’atenció per part d’aquest col·lectiu.

Anna Torruella i Sanllehy 1983 / Generalitat de Catalunya

Al costat hi ha una torre, resta d’un antic castell.

Sant Julià de Coaner és una església romànica inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com Bé Cultural d’Interès Local.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Castell de Burriac de Cabrera de Mar

Fotografia Agents Rurals /Generalitat de Catalunya

El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, és un castell que s’alça sobre el turó de Burriac, al terme Cabrera de Mar i tocant al d’Argentona.

Per la seva situació és molt visible des de bona part del Maresme central, ha estat un punt immillorable de guaita i control del territori.

Vista general / Fotografia : Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Us passo dades de la seva historia :

  • El castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d’època romana.
  • La primera documentació que ens mostra l’existència del castell data de l’any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
  • Aleshores s’anomenava Castell de Sant Vicenç.
  • La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l’any 1313.
  • Entre els segles xii i XIII van ser construïts la torre de l’homenatge, els magatzems i la capella.
  • Va ser propietat de la família dels Santvicenç en un principi (se n’havia dit Castell de Sant Vicenç fins al 1313) i a partir del segle xiv del llinatge Desbosc, ciutadans honrats de Barcelona i més tard nobles .
  • L’any 1471 el castell va passar a mans de Pere Joan Ferrer i des Torrent, que es feia titular “baró del maresme”. Pere Joan Ferrer va residir al castell de Burriac i va fer-hi diverses obres com l’ampliació del recinte sobirà amb més cambres, quadres i magatzems del recinte jussà, nou cinturó de muralles, fins a donar-li la seva configuració quasi definitiva.
  • El 1532 la propietat del castell va retornar a la família Desbosc, fins a l’any 1671.
  • Cap al segle XVIII, el castell va deixar d’utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l’activitat de la capella, i comença a enrunar-çe
  • Fou comprat per l’ajuntament de Cabrera de Mar l’any 1990.

Es tracta d’un recinte murat de planta irregular que s’adapta al terreny escarpat.

La part jussana presenta un bastió, al costat de la porta principal, i un recorregut de muralla que clou un pati interior, destinat a estances de servei, bestiar i magatzem al nord, i un altre al sud.

La part sobirana, o de residència, dominada per la torre de l’homenatge, de planta circular, on és també la cisterna d’època romana reutilitzada, i la zona de sales nobles en la part central i de llevant, amb la capella de Sant Vicenç, flanquejada per la gran sala d’armes gòtica al costat sud i una altra sala al nord.

La torre de l’homenatge és de planta circular amb un mur d’1,25 m de gruix i uns 15 metres d’alçada. La porta d’accés és a 3 m del terra. A la torre s’hi accedia per una escala llevadissa o per un pont de balança. No fou emmerletada.

La torre és dividida en dues parts per un pis fet de voltes encanyissades. La part inferior de la torre correspon al castell primitiu i fou modificada durant les diferents etapes de construcció del castell. La resta de la construcció correspon, igual que la capella, al segle XV.

Es conserva una de les tres cisternes del castell. És a la part sobirana, a peu de la torre.

Pel seu estat de conservació sembla correspondre a èpoques més recents respecte a la construcció primitiva.

Fotografia : Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El Castell de Burriac, o Castell de Sant Vicenç, va ser declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Castell de Cardona

BON NADAL A TOTS I TOTES !!!

El castell de Cardona és d’estil romànic i gòtic situat en un turó al costat de Cardona (Bages).

El Castell de Cardona es troba sobre una muntanya de figura cònica ubicada a 585 m sobre el nivell del mar, que al seu torn està situada a l’extrem oriental d’una petita serra que s’estén des del castell i la vila en direcció ponent.

Us passo dades de la seva historia:

  • El Castell apareix documentat per primera vegada en època carolíngia (segle VIII) quan consta com a destruït pels sarraïns en una de les seves ràtzies inicials.
  • Posteriorment, Lluís el Pietós el féu ocupar i restaurar (798) per tal de preparar la reconquesta de Barcelona.
  •  La revolta dels nobles Aissó i Guillemó (826) feu fracassar la represa i motivà el despoblament de la Catalunya Central. La fortalesa fou restablerta definitivament en la repoblació de Guifré el Pilós.
  • Cardona conserva una de les cartes de poblament més antigues; la que lliurà el comte Guifre als pobladors del castell en una data indeterminada entre 872 i 878, si bé alguns la situen entre 880 i 886.
  • El segle XIV el castell de Cardona passà a ser el centre d’un conjunt de castells vinculats a l’hereu de la família.
  • Hug Folc II (1334-1400), participà amb el rei Pere el Cerimoniós en l’expedició a Sardenya (1354) i lluità contra Bernat de Cabrera, aconseguint així del rei la creació del títol de comte de Cardona l’any 1375.
  • La Junta General de Braços, o Parlament de Catalunya, no va acatar els tractats de pau internacional d’Utrecht i, al juliol del 1713, va proclamar la guerra a ultrança contra el Borbó. Així, es va iniciar un setge sobre Barcelona que es perllongà durant més de tretze mesos. A la resta del Principat, si bé en un primer moment Castell-ciutat també es posà sota obediència catalana, només la fortalesa de Cardona es va oposar de manera continuada als exèrcits de les Dues Corones.
  • En el darrer any de guerra, el castell de Cardona es convertí en el centre de la resistència a l’interior del país.
  • Entre l’estiu del 1713 i el del 1714, les tropes franceses i castellanes van assetjar Barcelona per terra i mar i la van bombardejar amb més de quaranta mil projectils.
  • La ciutat va capitular l’11 de setembre de 1714
  • Al principi del segle XX, la comandància militar va ser suprimida i la fortalesa va quedar en estat d’abandó.
  • El 1931, la canònica de Sant Vicenç va ser declarada Monument Nacional.
  • L’any 1949, la resta del conjunt patrimonial.
  •  Des del 1976, acull un parador de turisme.

És considerat com una de les fortaleses medievals més importants de Catalunya.

Dins del conjunt destaquen la torre de la Minyona (del segle XI), de 15 metres d’alçada i més de 10 metres de diàmetre, i l’església romànica de Sant Vicenç.

Església Sant Vicenç de Cardona

La Torre de la Minyona és una torre escapçada d’origen medieval (segle XI) del castell de Cardona.

La torre té 13 metres d’alçada i una base de més de 10 metres de diàmetre.

Foto : Viquipèdia

Tenia una considerable altura original de gairebé vint metres, que junt al lloc on es troba, li donaven un gran valor com a lloc de vigilància.

A més la seva solidesa i el seu relatiu aïllament la feien un excel·lent polvorí i un calabós segur. L’any 1812, durant la Guerra del Francès es va retallar i eliminar el pis superior i es va deixar pràcticament en l’aspecte actual.

Us passo un document de Castells Catalans, on podreu saber més d’aquest Castell :

L’any 2001, la gestió i conservació del castell de Cardona van ser transferides a la Generalitat de Catalunya.

És gestionat per l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural i l’hotel que hi ha al seu interior per Paradores de Turismo.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Celia Peix, Ramon Badia i Ramon Solé

Imatges antigues : Arxiu Rasola i Google

Torre rodona del castell de Coaner de Sant Mateu de Bages

Un punt d’especial interès és Coaner en terme municipal de Sant Mateu de Bages, un indret de gran bellesa natural i de gran interès arquitectònic.

Es troba a la vall del torrent de Coaner, d’on treu el nom. Aquest torrent és un afluent del Cardener.

El conjunt arquitectònic de Coaner està format per l’església de Sant Julià és romànica  i consagrada l’any 1024, el santuari de la Mare de Déu de Coaner, erigit el 1654,

es completa amb una torre de planta rodona que formava part d’un castell documentat des del segle X, coneguda com Torre rodona.

conegut també com el castell de les Planes.

Naciómanresa el 24 d’agost de 2009,fa un article sobre aquest conjunt  arquitectònic i que us passo l’enllaç :

https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/7040/sant/julia/torre/castell/coaner

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Castell i Església de Llaés

Castell de Llaés de Ripoll està situat al cim de la muntanya de Sant Bartomeu, de 909 m.

Us passo la seva història:

  • L’antic castell de Llaés està documentat des de l’any 919.
  • La primitiva església de Sant Bartomeu, erigida per l’abadessa Ranlo del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i consagrada pel bisbe Ató de Vic , el 960 fou reemplaçada per una altra que consagrà l’Abat Oliba el 1025.
  • Tot i ser els abats de Sant Joan senyors de la major part del terme, els segles XI i XII la seva jurisdicció pertanyé als senyors de Milany, també vescomtes de Besalú.
  • El 1342 l’abat de Sant Joan en comprà la jurisdicció i passà des d’aleshores al domini total del monestir.
  • L’actual rectoria que ocupa el lloc de l’antic castell és obra del segle XVI.

Encara que l’església ha sofert transformacions, conserva la seva orientació d’època romànica.

És d’una sola nau amb volta apuntada.

Català i Roca, Pere 1962 / Generalitat de Catalunya

Darrere el presbiteri una porta dóna a la sagristia que ocupa el lloc on degué situar-se l’absis.

La coberta és de teula àrab.

Al cantó dret de la façana s’aixeca el campanar.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Damunt de la porta hi ha un ull de bou, que dóna llum a l’interior.

Josep Mª Moreno Lucas 1982 / Generalitat de Catalunya

Només resten els murs de l’església de Sant Bartomeu de Llaés i la rectoria que conserva restes alguns murs del castell.

Entre les dues construccions hi ha el cementiri i una placeta.

El Castell de Llaés és un antic castell en el nucli de Llaés, del municipi de Ripoll (Ripollès), declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Puig i Castells, Antoni Català i Roca, Pere – 1982 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Castell de Rubí

Avui us presento dos articles

El Castell de Rubí esta situat en el carrer del Castell, 33 de Rubí.

Us passo la seva historia :

  • El castell de “Rio Rubio” és esmentat el 994.
  • El 1002 el Papa Silvestre II va confirmar-ne la possessió a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • El domini eminent corresponia, pel que sembla als comtes ja que aquest castell consta entre la sèrie de castells que la comtessa Ermessendis va donar en garantia al seu fill Berenguer Ramón I, el 1023.
  • Seniofred de Riu Rubí era, el 1017, el veguer del castell que havien nomenat els comtes. Amb posterioritat, s’adverteix la instal•lació del llinatge dels Claramunt; ja al segle XI, Saurina de Claramunt es va casar amb Ramón de la Guàrdia, i el seu fill Guillem va heretar el “castrum de Rivo rubeo”, mantenint-hi el cognom de Claramunt.
  • El 1251, Guillema de Claramunt i Ponç de Cervera concordaren sobre l’herència de Guillem de Claramunt. Any després, Guillem de la Guàrdia va vendre el castell a la família Torrelles.

Cronologia, entre 1989 i 1990 l’arqueòleg medievalista Josep Maria Vila va fer un estudi del castell i de la seva cronologia, distingint diverses fases:

  • Fase 0 (986-1233) Correspon a la fortalesa que s’aixecava uns 200 m a l’oest de les restes de l’ermita de Sant Genís.
  • Fase 1 (1233-s. XIV) La fase 1 arrenca del 9 d’agost de 1233, quan Berenguer de Rubí rep permís de Jaume I el Conqueridor per construir una domus per defensar-se dels seus enemics.[4] Seria un casal de planta en forma de L concebut com a residència del senyor de Rubí, i en el que es van establir els Templers, que van morir en la croada de Jaume I. El 1361 la família Torrelles convertí el casal en el seu castell i s’abandonà definitivament la fortalesa de Sant Genís. L’edifici és ampliat i presenta un aspecte de fortificació militar on hi viu el saig, encarregat de fer complir les ordres del senyor. Fou concebut com el punt de defensa del terme de Rubí i com a centre d’administració feudal.
  • Fase 2 (s. XV) La fase 2 arrencaria de finals del segle xiv, quan la jurisdicció civil i militar que ostenta el señor de Rubí passa dels Torrelles a mans del rei Joan I. Com a conseqüència de l’abolició d’aquestes jurisdiccions, l’edifici passa a convertir-se en residència senyorial i perd el seu caràcter militar anterior. D’aquesta època (s. XV) data la porta d’accés a la balconada que dóna al pati i el cos E, amb els seus merlets (avui només es poden veure des del pati), els elegants finestrals gòtics i les pintures murals a l’interior, malauradament molt malmeses, i que representen sobretot vaixells.
  • Fase 3 (s. XVI-XVII) A la fase 3 el castell és transformat en una masia, però no s’hi operen grans canvis en la seva estructura.
  • Fase 4 (s. XVIII) A principis del segle xviii, el castell continua sent una casa de camp més on hi vivien els masovers. Es va construir una teulada d’una sola vessant al cos E, cosa que va fer que desapareguessin els merlets de la paret oriental, i es reomplissin els espais entre els que s’aixecaven a la paret occidental que l’havien coronat.
  • Fase 5 (s. XIX-XXI) Finalment, a la fase 5 l’edifici pateix una sèrie d’enderrocaments de parets i es degrada notablement. Va passar successivament a mans de diverses famílies, fins que el 1983 fou adquirit per l’Ajuntament de Rubí, que el remodelà per adequar-lo a usos culturals (creació del Castell-Ecomuseu urbà), tot operant-se grans canvis en la seva estructura arquitectònica i malauradament destruint alguns elements d’interès arqueològic i arquitectònic. El 2010 es construeix en la seva cara est un amfiteatre

L’últim masover que hi hagué en aquest casal va ser Miquel Vila, successor de les generacions de la seva família des de la meitat del segle XVIII.

Hi ha restes arqueològiques (properes) al perímetre del castell d’època romànica. Se suposa que corresponen a la primitiva església de Sant Genis de Rubí. Us passo informació al respecta :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/09/30/aquallonga-valldoreix-segle-x-res-a-re-poblar-elles-ja-hi-eren/

Anges Sarri i Pons Jordi Sarri Vilagell 1994 / Generalitat de Catalunya

Actualment, dels serveis oferts per aquest centre, destaquen un centre de documentació, sales d’exposicions temporals per a persones o entitats locals i un auditori.

Cal destacar el gran jardí situat al nord, on hi ha un arborètum, la zona és tancada i te camins aptes per observar l’arbrat i les plantes.

L’Ecomuseu Urbà de Rubí pretén ser un espai de trobada i reflexió per als ciutadans,

a través de tot el que envolta la història antiga i contemporània d’aquesta població i el seu patrimoni social, cultural i natural.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3661_01-1.jpg

L’Ecomuseu Urbà de Rubí forma part de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona.

El Castell de Rubí és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3664_01-1.jpg

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Rubí

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Castell de Gelida

Avui us presento dos articles

El Castell de Gelida esta situat al camí del Castell de Gelida.

El castell està situat al capdamunt d’un penya-segat, al nord de la Serra de l’Ordal, entre el Cantillepa i el Sant Miquel, a la dreta del riu Anoia, dominant el poble i el curs baix del riu, a més de l’entrada a la plana del Penedès.

Us passo dades de la seva llarga història del conjunt :

  • El castell apareix documentat a mitjan segle X. L’any 945, en un document de donacions fetes per Riquilda, comtessa de Barcelona i muller de Sunyer I, per afermar el monestir de Santa Cecília de Montserrat, s’hi esmenta per primera vegada el terme del castell de Gelida.
  • El monestir aviat tingué alous al terme.
  • El castell fou senyorejat pel llinatge dels Cervelló.
  • Després de la ràtzia d’Almansor Ènnyec Bonfill, senyor de Cervelló i besnebot de Guifré el Pilós, adquirí per permuta el castell de Gelida amb l’església, els delmes i altres pertinences.
  • El terme continuà en mans d’aquesta família fins al segle XIII.
  • A començament del segle XII el castell sofrí la invasió almoràvit que assolà el Penedès.
  • Està documentat que els invasors arribaren fins a les muralles de la fortalesa on, segurament foren aturats.
  • El desenvolupament de la baronia assolí un dels seus punts més àlgids l’any 1267.
  • Guerau de Cervelló, atorgà privilegis a la universitat del terme establint que aquests fossin respectats pels seus descendents.
  • L’any 1297, Guerau VII de Cervelló va vendre el castell i d’altres que posseïa la família al rei Jaume II. Més tard, la corona ho vengué als comtes de Pallars.
  • D’aquests passà als Arborea i finalment als Bertran (1367).
  • Al segle XV el senyor de Gelida va participar en la guerra civil catalana contra Joan II.
  • Se sap que l’any 1465 hi feu estada el rei Pere el Conestable.
  • Per aquestes circumstàncies els Bertran perderen temporalment el seu domini fins que juraren fidelitat novament a Joan II.
  • Al segle XVI, el castell passà als Erill que hi realitzaren obres menors i reparacions.
  • És probable que Felip V fes enderrocar el castell de Gelida després de la guerra de Successió espanyola.
  • Durant el segle XVIII la pedra començà a ser usada en altres obres.
  • Així, el 1780, el rector de Sant Pere, va demanar permís per agafar pedra per poder construir el campanar.
  • L’Associació d’Amics del Castell de Gelida es va fundar l’any 1965 per gestionar i recuperar el patrimoni de la zona del castell, que el 1968 va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Gelida.
  • L’última intervenció realitzada es basà en la construcció d’un espai per a la gestió i interpretació del castell i per altra banda, una actuació d’assentament i consolidació d’elements arquitectònics, així com la construcció de passarel•les i baranes.
  • El 1980 se n’havia incoat expedient de declaració de monument (Resolució 19791213 i BOE 19800225).

El castell és format per tres recintes successius, adaptats al relleu del promontori i en estat més o menys ruïnós.

El més alt, que constitueix el baluard defensiu per la part de la muntanya, comprèn un clos d’altes muralles, reforçat per una torre semi el·líptica rere la qual es troba la plaça del Pedró.

El recinte central té a la part baixa una gran torre de planta rectangular, que dóna pas al recinte inferior, on hi ha l’església.

Els dos primers recintes ja existeixen al segle XI, el clos on es troba l’església fou afegit al segle XII.

L’església del castell és d’origen preromànic (és documentada ja l’any 945), però ha experimentat reformes i ampliacions successives, la més important de les quals en època barroca.

És d’una nau coberta amb volta de canó sobre arcs torals de ferradura. L’absis, bastit vers el 1664, és poligonal amb volta de creueria.

Als segles XVI-XVII foren afegides diverses capelles laterals i s’obrí el portal de la façana de ponent. A finals del segle XVIII es bastí el campanar.

Durant la restauració, acabada el 1979, es descobriren tres finestres preromàniques. La necròpolis del castell fou excavada l’any 1971per l’Equip Recerca, de Gelida.

S’hi trobà una tomba excavada a la roca i encarada a Ponent com les del Castell d’Olèrdola, amb un esquelet sense el cap, que ja desaparegué mercès a la construcció gòtica del cos de guàrdia del Castell. Hi trobarem també ceràmica grisa a l’entorn i indicis d’altres tombes.

El castell de Gelida és un castell del municipi de Gelida declarat bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de Dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Viquipèdia – Google