Ermita de la Salut en el Papiol (Baix Llobregat)

L’Ermita de la Salut és una església ubicada a la serra de Collserola, vora el Puig Madrona, al municipi del Papiol.

Us passo la seva historia:

  • La seva existència, com a parròquia, està documentada des finals del segle XI (1060), dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida.
  • Però el 1315 es va traslladar la parroquia.
  • La dedicació a la capella del castell del Papiol, quedant l’ermita dedicada a Sant Pere fins que el 1717 es canvià per la Mare de Déu de la Salut.
  • Galceran Despapiol (senyor del lloc i del castell) autoritzà el trasllat de la parròquia al nucli habitat que s’havia format vora el castell. Llavors l’antic edifici va romandre com a capella rural sota l’advocació de Sant Pere de Madrona.
  • Al s. XVIII fou dedicat a la Verge de la Salut com a santuari. Fou restaurada pel Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació.
  • També cada 12 d’octubre els ciutadans de Valldoreix hi celebren el seu Aplec.

Consta d’un edifici d’una sola nau, amb una part preromànica de cap al segle X que abasta les dues terceres parts de ponent de la nau i que se suposa que devia estar coberta amb encavallades de fusta.

La coberta és de volta de canó sostinguda per diversos arcs torals.

D’aquesta fase és la finestra geminada de la façana de ponent i la finestra esqueixada senzilla del costat de la porta.

L’absis i les absidioles, semicirculars i amb decoració llombarda, són romàniques del segle XI, del mateix moment en què s’allargà la nau i es cobrí amb volta de canó amb arcs torals i s’hi afegiren els contraforts.

La porta d’accés, situada a migdia, és més tardana, possiblement de finals del segle XII,

i està resolta amb dos arcs dovellats i un timpà llis.

És romànica però se suposa que s’obre al mateix lloc que s’obria la porta original del temple preromànic.

Les parets de l’antiga construcció preromànica eren més primes i foren reformades interiorment a la reforma romànica.

Els pocs elements conservats d’època preromànica (a part de l’estructura de la planta) són dues finestres,

una de doble separada per una petita columna de capitell corinti

i una altra finestra que va quedar mig tapada per haver-s’hi afegit posteriorment un petit contrafort que en tapa just la meitat.

L’Ermita de la Salut que està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana l’hem dedicat a Sallent

El Castell és situat al sud de la població de Sallent, al puig conegut com a Sant Sebastià,

on trobem les ruïnes de l’antic castell de Sallent

i l’església rodona reconstruïda de Sant Esteve.

Us passo la seva historia :

  • És un castell termenat documentat el 1023.
  • Del “kastrum quod dicunt Sallent” hi ha referència, el 1023, quan la comtessa Ermessendis, vídua del comte Ramon Borrell, l’empenyora a Bernat Sendred. Ella l’hauria rebut com a dot del marit. Bernat Sendfed era fill de Sendred de Gurb, i, de fet, el castell de Sallent i el seu terme restaren en poder de la família Gurb-Queralt fins al 1209.
  • Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” família Gurb-Queralt fins al 1209. Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” estava situat en el comtat de Manresà.
  • Coetàniament, compareix el llinatge dels Sallent, relacionat amb la castlania (diguem: una segona castlania, si considerem la dependència dels Gurb-Queralt als comtes de Barcelona, per aquest castell).
  • El 22 setembre de 1209 Berenguer III de Queralt i muller tornaren al rei, Pere el Catòlic, el castell de Sallent i l’estàtica de Sant Ponç, del mateix terme.
  • Per una permuta, el 1246 el rei Jaume el Conqueridor transmet aquest castell al bisbe de Vic, el qual també adquirí, el 1253, el dret que hi posseïa el castlà, Pere de Santa Coloma.
  • El domini episcopal durà ací fins a la desaparició dels dominis senyorials, el 1812. Es compten com a feudataris del castell els noms de Calders, Talamanca i Santa Coloma.
  • En 1358, “en lo castell de Sallent” hi havia 42 focs; evidentment, ja la notícia concerneix la vila, situada quelcom distant.
  • En la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, la vila és esmentada, però no pas el castell, com a lloc de recollida dels “pagesos e habitadors dels mascs” de l’entorn.

El castell de Sallent és una fortificació en ruïnes dalt d’un petit turó al sud de la població de Sallent.

Les restes conservades comprenen part dels murs de tancament del recinte sobirà, situades a la part alta del turó,

i de la muralla del recinte jussà juntament amb les bestorres de planta quadrada que funcionaven amb aquesta, de les quals se’n distingeixen quatre.

Aquestes restes corresponen a les remodelacions fetes el segle XIV.

D’estil romànic, poden apreciar-se encara notables restes de murs i mitges torres rodones.

Prop de les ruïnes del castell, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Sebastià, que és la rotonda romànica més gran de Catalunya.

L’església de sant Sebastià de Sallent és un singular edifici de grans dimensions de planta circular amb un absis i dues absidioles, totes semicirculars.

A l’interior, al costat esquerre de l’absidiola de tramuntana trobem un nínxol semicircular obert en el gruix del mur.

Els tres absis presenten decoració d’arcuacions sota el ràfec de la teulada i a la part central dels tambors s’obren finestres de doble esqueixada.

El castell de Sallent és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve o ermita del castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana dedicada a Sallent

L’accés de Sant Esteve de Sallent es fa des del camí que porta des de la població de Sallent a Cabrianes,

per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l’explotació minera, i per una pista molt ben arranjada.

Sant Esteve de Sallent és una església romànica, de finals del segle XI, que formava part del castell d’aquesta població.

És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil.

Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d’arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres.

Es troba en l’antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l’Eix del Llobregat.

Malgrat que l’església es trobava inicialment sota l’advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior.

Fou reconstruïda, ‘quasi de bell nou’ sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent.

Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d’octubre de 2008.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Can Xercavins de Rubí (Vallès Occidental)

La masia de Can Xercavins està a 1 km de Rubí prop del castell de Rubí,

un camí asfaltat porta directa a la masia.

Us passo la seva historia:

  • El nom de Xercavins surt en un plet entre el veguer Seniofred de Rubí i l’abat de Sant Cugat per l’ús de les aigües de la riera i les fonts.
  • El primer membre de la família de qui es té notícies és Guillem de Xercavins, el qual va signar l’any 1152 un testament sacramental.
  • A la primera meitat del segle XX es dugué a terme una profunda restauració de tota la masia, que sembla que va fer que canviés la configuració original de la mateixa.

Masia molt reformada amb planta baixa, primer pis i golfes que s’obren a l’exterior en la façana principal mitjançant tres arcades de tres arcs cadascuna, fetes amb totxo vist.

Al pis central, on anteriorment havia balconades, hi ha finestres sense cap mena de decoració.

La porta d’entrada és de portal d’arc de mig punt adovellat.

La coberta és a dues aigües i la façana està arrebossada en blanc.

Prop de la masia, al costat d’una de les façanes laterals, hi ha una construcció que antigament denominaven “la frança”.

Des de la masia, podem fer diferents itineraris per les rodalies que estant indicats per cartells.

Per a més informació podeu consultar a:

https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/can-xercavins

Can Xercavins és una obra del municipi de Rubí (Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella o Oratori de Sant Antoni de Balsareny (Bages)

Capella de Sant Antoni esta al costat del camí que puja al Castell de Balsareny.

Us passo la historia:

  • Hi havia hagut catorze capelletes de dimensions i característiques similars, distribuïdes al llarg del camí antic d’anar al castell, concretament entre la palanca i l’església del castell.
  • Aquestes capelles de viacrucis es van construir a la primera dècada del segle XX. Inicialment les estacions es van preparar amb estampes enquadernades i més tard amb rajoleta.
  • A conseqüència de la Guerra Civil se’n van enderrocar moltes i només d’algunes només en queden les restes.
  • La capella de Sant Antoni, construïda fa pocs anys al camí nou que puja cap al castell, es va aixecar en record de les capelletes de viacrucis que hi havia hagut. Aquesta capella conté una rajola amb la imatge de Sant Antoni.

Pedrons del camí vell del Castell era un conjunt de petites construccions de caràcter religiós del municipi de Balsareny (Bages).

De les catorze capelles originals només en queda una. Totes tenien una factura similar: el primer metre construït en pedra, l’espai de la capelleta és fet amb maó, i la coberta -a dues aigües molt pronunciades- és formada amb tres gruixos de rajola.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell d’Esparreguera (Baix Llobregat)

Setmana dedicada al municipi d’Esparraguera

El Castell d’Esparreguera està en el camí de la Colònia Sedó al Puig d’Esparraguera.

Us passo la seva història:

  • El primer esment d’Esparreguera és del 899. En donen notícia el pare Ribas i el pare Pasqual, en una escriptura de donació d’unes vinyes al monestir de Santa Cecília de Montserrat, situades “als confins del castell de Guàrdia, prop d’Esparreguera”. Evidentment, aquest castell havia de ser l’actual castell d’Esparreguera.
  • El castell és esmentat el 963, quan Sança feu donació al monestir de Santa Cecília de l’església de Santa Coloma, del terme del castell d’Esparreguera.
  • Quan es va reconquerir el sector després de l’expedició de l’expedició d’Almansor, el comte Borrell II assignà l’indret a Berenguer d’Esparreguera, per tal que bastís un castell (any 985 o poc després).
  • Berenguer devia construir el castell vora el marge dret del Llobregat, sobre el Puig, lloc idoni per a vigilar les incursions dels sarraïns del cantó del Penedès. Aleshores hi havia població al lloc conegut com la Gorgonçana; i a l’extrem nord-est del terme ja hi hauria el castell més tard anomenat “de les Espases”, també inclòs en la senyoria del mateix Berenguer, la senyoria dels castells de les Espases i Esparreguera o la dels castells d’Esparreguera i les Espases, a partir de la fi del segle XII.
  • L’any 1188 era senyor d’Esparreguera en Ramon de Guàrdia, qui deixà el castell en testament a Guillem de Claramunt.
  • L’any 1229 el castell passà a mans dels vescomtes de Cardona, a través de Guillem de Cardona que va esdevenir senyor del castell d’Esparreguera i de les Espases.
  • Bernat de Sitjar, fill de Pere de Sitjar (comprador el 1304), en feu venda als Sacosta l’any 1308.
  • Aquests el vengueren a Ramon de Tous, qui, al seu torn, el vengué l’any 1351 al prior de Montserrat, Jaume de Vivers, darrera senyoria exercida sobre la fortalesa. La baronia d’Esparreguera s’extingí durant el govern de l’abat Domènec Filgueira.
  • El cop mortal per al castell esdevingué l’any 1812 amb l’abolició dels drets senyorials.
  • El monestir el conservà fins a la desamortització de Mendizábal de 1836.

Restes situades a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat, al lloc del dipòsit de la colònia Sedó, al sud de Santa Maria del Puig, separada d’aquesta pel torrent del Puig, un declivi de terreny que se salva sense massa dificultats, prop de la desembocadura del riu Llobregat.

El Castell d’Esparreguera dominava per un costat el riu Llobregat, i per l’altre el camí que anava a Monistrol. Les úniques restes visibles del castell són un mur i una volta.

Respecte al mur és possible que es tracti de l’antiga muralla del castell, però les seves restes van ser destruïdes quan hom bastí en el segle XX el dipòsit d’aigua de la fàbrica Sedó, situada a sota del mateix.

El mur és tot ell bastit amb unes belles carreuades romàniques, amb carreus de mida petita i mitjana i de forma rectangular en la seva cara exterior, en una modalitat molt característica del primer romànic. Fa uns 4 metres de llarg i 0,9 metres de gruix. Destaca la seva similitud amb la muralla del castell d’Eramprunyà.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El mur evidencia una reforma substancial del castell que sembla que es podria datar cap a mitjan segle XI; aleshores es podria atribuir a Bernat de Gurb o algun dels seus successors immediats.

El Castell d’Esparreguera està declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Salvador de les Espases, el castell i l’església d’Esparreguera (Baix Llobregat)

Setmana dedicada a Esparraguera

Sant Salvador de les Espases  està situat en el Cim de les Espases, a dalt d’un espadat aïllat, al punt de confluència entre els bisbats de Sant Feliu i Vic i dels termes municipals d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses.

L’accès es pop fer des de la Puda d’Esparreguera.

Us passo la seva historia:

  • El castell fou venut pel comte Borrell al seu fidel Guillem, de l’estirp dels Gurb-Queralt, en una data que s’hauria de situar a partir de 966 i abans del 985. EL comte i la seva muller Letgarda vengueren també a Guillem el castell d’Esparreguera, amb el qual formarà una mateixa senyoria.
  • El setembre del 985, Guillem, que havia acudit a la defensa de Barcelona on la seva muller, Emma, fou presonera per Almansor, donà a la seu de Vic els seus castells de les Espases i d’Esparreguera. En acabar la contesa Guillem es lliurava ell mateix i gran part dels seus béns, entre els que hi havia aquests castells, a Sant Pere de Vic. Mort Guillem, el 933, el bisbe Arnulf de Vic, amb la seva canònica bescanvià amb Sendred de Gurb els castells de les Espases i d’Esparreguera per l’alou de Sant Boi de Lluçanès.
  • En endavant els Gurb-Queralt serien senyors de les Espases i d’Esparreguera, fins que a la fi del segle XII pervingué als Cardona, que hi tingueren com a feudatari Ramon de Guàrdia i posteriorment el seu fill, Guillem de Claramunt.
  • Al començament del segle XIV els castells foren venuts i anaren a parar a diverses mans fins que el 1351 els adquirí el monestir de Santa Maria de Montserrat, que en conservà la senyoria fins al 1836.
  • L’església de Sant Salvador no és documentada fins al segle XIV.
  • Va ser reformada al segle XVI.
  • L’any 1924 va ser restaurada i es tornà a restaurar l’any 1985.

Està situat sobre el Congost del Cairat, a l’esquerra del riu, dalt d’una aresta espadada transversal al Llobregat. Queden, però, tan sols uns pocs vestigis al capdamunt de la roca més alta: una paret que ressegueix el seu perfil superior i part d’una mitja torre o bestorre a llevant.

Són construïdes amb petits carreus o llambordes travats amb morter, molt abundant en un conglomerat que s’adhereix als sortints i prominències de la roca.

Probablement daten dels primers temps del castell, no més tard del segle X.

La capella de Sant Salvador de les Espases té una estructura que ens indica que, malgrat es devia aixecar en època gòtica, respon a una reforma del segle XVI.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Està situada a ponent, en un lloc a redós, i conserva en la paret de migdia restes d’un paredat romànic de grans carreus que deu correspondre també a l’obra del castell de les Espases i que es podria datar cap al segle XII.

Té una sola nau, de volta baixa, i l’absis quadrangular.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Sant Salvador de les Espases està declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Sant Genís de Rubí

Les restes del Castell de Sant Genís estan en terrenys de can Casanoves de Rubí,

A poca distancia i passades les restes de l’ermita de Sant Genis.

Per la seva pròpia natura de patrimoni que es troba sota terra presenta un alt grau de fragilitat davant els projectes urbanístics.

Us passo la seva historia:

  • Es possible que la primera menció sigui de l’any 986 “castro Rio Rubeo” en un discutit precepte carolingi (RUFÉ, 1984a; 1997a)
  • La datació com a castell termenat és de l’any 994 on es fa un traspàs d’un molí.
  • Amb seguretat trobem la data de 1002 en que el Papa Silvestre II confirma les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • De l’any 1017 és el primer senyor conegut: Seniofret de Riurubí (MARGENAT, 1987).
  • El 1080 el feudatari del castell de Rubí, Ramon Seniofred fa testament i dona, entre altres llegats, a Sant Genis de Rubí, tres mancusos per arranjar-la (BENCOMO et alií, 1986).
  • La família d’aquest personatge, probablement, va bastir l’ermita i devien ésser els propietaris del “Palatio” (el castell) que se cita en documents relacionats amb aquest lloc (SERRA, 1961; 1983) – tampoc es pot oblidar que el torrent que passa al peu es diu el Palau-.
  • L’any 1234 es parla de Tricella o Turricella, al costat de Sant Genis (MARGENAT, 1988a).
  • El segle XII el posseïa el vescomte de Cardona i l’infeudà a Guillem Guardia, i l’any 1247 el vengué a Pere de Sanmartí. Així s’anà transferint a les nobles famílies del Claramunt, Torrelles, Sentmenat, Oms, Moià i marquès de Barberà fins el seu propietari actual que és l’Ajuntament (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • El segle XIII, el senyor Berenguer de Rubí va obtenir autorització del rei Jaume I, per a aixecar l’actual edificació del Castell de Rubí i s’abandona l’emplaçament del castell de Sant Genis (CASTELL, s.d.).
  • L’existència del castell primitiu de Rubí va ser detectada per sondeigs de F. Margenat i Pere Bel, així com excavacions del Grup de Col·laboradors l’any 1980 (MORO, 1990).

Les restes estan a ponent de les runes de l’ermita de Sant Genis, que es troba a la part més ample d’un esperó, on finalitza el ample camí i continua com un caminoi,

allí a l’esquerra, es localitzen les restes del primitiu castell de Rubí.

Està delimitat per la confluència dels torrents de Ximelis

i del Palau que formen el torrent de Serrafossar.

L’esperó està en disposició E-O i està format per dues terrasses on es localitzen les restes arquitectòniques.

 Els talls són quasi verticals a llevant i nord, pronunciat a l’O i suau a l’E. L’estructura arquitectònica correspon a una petita edificació (MORO, 1990).

Ha aparegut ceràmica pentinada del segle IX i espatulada del segle X, a més d’altres ceràmiques dels segles XI, XII i inicis del segle XIII (MARGENAT, 1982a). També sembla que apareix material romà (MARGENAT, 1987).

Sembla que es poden distingir tres èpoques arquitectòniques:

  • La primera és de finals del segle X i primera meitat del s. XI.
  • La segona va des de la meitat del segle XI fins a meitat del segle XII.
  • I la tercera des de la segona meitat del segle XII fins el segle XIII (MARGENAT, 1995).

Observacions:

La primavera del 1980 el GCMR va fer excavacions al castell de Sant Genis (MARGENAT, 1985).

Actualment queden molt poques restes d’aquest antic castell i gairebé no es poden apreciar donat que la vegetació i la terra les cobreix.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell o La Torre de Castellnou de Bages (Bages)

El Castell o La Torre de Castellnou de Bages juntament amb altres restes conforma un castell que s’aixeca dalt d’un carener en un indret dominant de la vall del Llobregat. Fou una fortificació des de mitjan segle X, anomenat llavors castell del Buc (de «Bugo» o «Buco»), que actuava de guaita per a prevenir atacs enemics, precedent del nom Castellnou.

Us passo la seva historia:

  • Aquest castell no apareix documentat fins a principis del segle XI.
  • l’any 1001, dins el terme de Buc (Buco, Bugo o Bugu).
  • Aquest, documentat des del 952, no tenia castell propi per tenir a prop el Castell d’Or al límit amb Santpedor.
  • En ésser destruït aquest per Al-Mansur el 999, empenyé a la construcció del castell de Castellnou. El domini eminent estava en mans dels comtes de Barcelona, que l’infeudaren a Guifré de Cerdanya.
  • El domini feudal era a mans de la família Balsareny. Està documentat que l’any 1020 Guifré de Balsareny el va vendre a la seva muller Ingilberga.
  • Aquesta dama el deixà en testament l’any 1038 al seu fill Bernat Guifré de Balsareny.
  • L’any 1045, per herència, quedà incorporat al patrimoni del vescomtat de Barcelona fins que l’hereu del patrimoni Berenguer de Guàrdia,
  • L’any 1187, el deixà en testament a Arbert de Castellvell en alou franc i lliure.
  • S’ignora com passà a mans del rei però l’any 1246, el rei Jaume I el permutà al bisbat de Vic per diverses propietats a València, juntament amb el castell i la vila de Sallent. Els bisbes uniren el castell de Castellnou de Bages, el castell de Sallent i el castell d’Artés, que ja posseïen, sota una mateixa baronia.
  • L’any 1321, el bisbat de Vic requerirà al rei Jaume II la confirmació de la jurisdicció dels tres castells. El domini del bisbat de Vic pervisqué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.

De l’antic castell només en resta una gran torre cilíndrica dalt d’un turó amb bones vistes, força malmesa, amb restes de murs i fossat de l’estructura primitiva tot al seu voltant. Està assentada en un terreny abrupte, amb desnivell. Al voltant de la torre hi ha restes de d’edificacions molt malmeses que es creu que formarien part de l’estructura primitiva.

La torre, de secció circular, té uns 12 m. d’alçada i un diàmetre exterior de 703 cm., mentre que al seu interior és de 213 cm. El gruix del mur és de 245 cm. i consta de tres pisos que van reduint la seva alçada a mesura que creixen en altura. No existeixen obertures tot i que sembla que devia comptar amb una porta a l’altura del segon pis. L’aparell està fet a base de blocs de pedra disposats en fileres i units amb morter gris. Hi ha restes d’arrebossat en els murs exteriors.

L’alçada és menor en cada nivell; el superior és el més baix. No es conserven vestigi d’obertures però es creu que només devia tenir una porta encarada a llevant a l’altura del segon tram. Atesa la manca de finestres, devia tenir un terrat o galeria des d’on atalaiar els voltants i fer senyals. L’aparell és fet amb blocs de pedra escantonats disposats en rengleres horitzontals i fixats amb un morter molt compacte de calç i sorra. Als paraments externs hi ha grans clapes de morter que denoten que la torre havia estat totalment arrebossada a l’exterior. Pel que fa a la datació, aquesta torre s’integra plenament a les construccions militars del segle XI.

A la banda de migjorn de la torre hi ha restes d’una construcció rectangular amb murs de 110 cm de gruix que s’enfonsen uns 70 cm a partir del nivell del sòl. El rectangle fa 290 cm d’amplada en la cara de ponent. La mida de les altres cares no es pot determinar tot i que el mur sud s’estira fins a 435 cm i el nord fins a 245 cm. A llevant de la torre, situat en el pendent, hi ha un mur de 6,60 m de llarg i 1 m d’alt que devia ser un mur de contenció.

L’aparell és més desordenat que el de la torre, amb filades horitzontals amb la majoria de blocs ajaguts. Els carreus, aquí, són fixats amb fang. El turó on s’alça la torre, sobretot a migjorn, és tallat per un vall (fossat) en forma de “V”.

La torre de Castellnou de Bages és un edifici de Castellnou de Bages (Bages) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Caminant pel nostre passat al castell de Gaià del Bages

Les ruïnes del Castell de Gaià encara són visibles a dalt d’un serrat entre la riera de Gaià i el nucli d’aquesta petita població del Bages.

Les restes d’aquest castell medieval es troben encimbellades sobre el promontori conegut com “turó de de Santa Àgueda” a peu d’una ermita moderna reedificada recentment sobre les restes del castell.

Restes del castell sobre les que s’edificà l’ermita moderna de Santa Àgueda.

Aquest indret ofereix unes vistes esplèndides a banda i banda. És un castell termenat que, a més de l’actual terme de Santa Maria de Gaià, comprenia el de Santa Maria de Merlès (Berguedà) i part de St. Feliu Sasserra (Lluçanès), amb les parròquies de St. Amanç de Pedrós i St. Miquel de Terradelles (Berguedà).

Sant Miquel de Terradelles o «Sant Miquel vell» a Sta. Maria de Merlès, prop de Gaià.

Sota l’ermita mateixa uns blocs de pedra assenyalen les restes pròpies del castell i, a peu del corriol que condueix a l’ermita, sota l’àrea de pic-nic, trobem vestigis de les muralles de defensa d’aquesta fortalesa castellera.

“Aquests fragments de mur han estat aparellats amb blocs de pedra de mides força voluminoses i sense escantonar, els quals es disposen de manera irregular, sense formar filades. Les juntures apareixen travades amb un morter molt terrós, on la calç és pràcticament inexistent”.[1] És el que es coneix com a “muralles ciclòpies”.

A vegades entre aquestes roques grans es posaven pedres petites per falcar la construcció.

Les restes arqueològiques, trobades en una prospecció de 2002, mostren aquest indret com un lloc habitat des de l’època de l’edat del ferro-ibera, amb presència d’abundant ceràmica ibèrica i romana.

Junt al camí trobem grans blocs de pedra provinents dels despreniments de les cingleres que semblen haver estat aprofitades per protegir el camí i per consolidar el lloc d’habitatge en uns àmbits que se’ns escapen.

Roques junt al camí de pujada al castell

Són poques les notícies i senyals que trobem entre aquestes civilitzacions antigues i la època de la edificació del castell medieval, a l’entorn del segle X, però el més probable és que hi hagués una continuïtat d’habitatge, com es va posant de manifest a altres llocs. Com a bon lloc de vigilància i comunicació deuria ser ben aprofitat per les diferents civilitzacions.

Roques que semblen haver tingut un destí per els humans de civilitzacions antigues

De fet, el terme “Monistrol” de la propera ermita de Monistrol de Gaià, dit també Sant Pere de la Roca (com el mas prop del nucli de Galera) o “de les cigales”, remet a comunitats d’època visigòtica que introduirien el cristianisme dels que trobem evidència en els noms i en alguna pedra que sembla haver estat utilitzada d’altar de la primitiva capella del castell.

St. Pere de la roca o de les cigales, també dit «Monistrol de Gaià», un terme que sembla tenir orígen visigòtic. L’ermita romànica reformada està avui abandonada.

El castell termenat el trobem documentat el 936, quan s’esmenta el “Castro Gaiano in Matamala”. Sembla que el topònim de Gaià prové de l’antropònim llatí “Gaius”, però tenim present que Gaia fa referència a la deessa grega de la Terra o “Gea”. A partir de 1063 el castell de Gaià està relacionat directament amb el castell veí de Balsareny, sent aquesta família feudatària dels comtes.

Al segle XIII el castell de Gaià pertanyia a la família de Pinós, per concessió reial. L’any 1379 el rei Pere va vendre la jurisdicció d’aquesta fortalesa a Ferrer Castellet, procurador de la Baronia de Mataplana.

El poble de Gaià des del peu del camí del castell i de la capella de Sta. Àgata.

Tot sembla indicar que el lloc seria abandonat en benefici de l’actual emplaçament de l’església de Gaià, al peu del serrat, un lloc de més fàcil comunicació pel transport i el mercat.

Resum i fotos de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Abril-2022

Als i a les que continuant mantenint poblats i cuidats els indrets rurals.

…………………………………………………………………………………………………………………………..……………………………..

[1]VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XI El Bages. Fundació Enciclopèdia Catalana.