Dones del segle X a Cerdanyola del Vallés. Noms i fets que cal recordar

Avui us presento dos articles

Vista de Cerdanyola del Vallés. El que avui són boscos devia ser, a l’época alt medieval, camps. Foto: R. Solé.

En 942 es celebra un judici a Sant Cugat presidit pel seu abat, Barceló i pel jutge Homdedéu. Un tal Gustrimir en nom del seu fill Sendred acusa a la dona Escolàstica de retenir injustament una vinya, ella es defensa dient que la tenia en nom del seu senyor difunt, Riquer, com que no ho pot demostrar, evacua la vinya que era a Cercedol al terme de Sant Cugat del Vallés[1].

Els noms d’Escolàstica i de Sendred els trobem junts al 946 quan Sendred i la seva dona Elisabet “donen” a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (Palaudaries, Lliçà d’Avall) Perafita (entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt[2]. A les afrontacions trobem, entre d’altres, a Escolàstica.

En una data no molt llunyana, al 964, Escolàstica signa com a marmessora del testament de Savigild que dóna a l’església de St. Miquel de Barcelona cases, corts i hort amb arbres fruitals al terme de Ventenac (Reixac)[3]

Seria la mateixa Escolàstica? ens podem preguntar, tot i que no ho podem saber del cert amb aquestes poques dades. Les tres zones d’actuació hi són properes, però sovint els noms dels documents alt-medievals l’únic que podem fer és situar-nos en uns llocs que, poc o molt canviats, encara existeixen.

Anem a la zona Nord-Est de la serra de Collserola entre Sant Cugat, Cerdanyola i Montcada i anirem comprovant com d’algunes de les referències de fa mil anys encara avui hi podem trobar vestigis i que les dones tenien, junt als homes, un paper important que ha estat menystingut i obviat.

Font dels Degotalls de Collserola, actualment seca. Més informació d’aquesta font a: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/02/03/com-era-la-font-dels-degotalls-de-cerdanyola-del-valles/

En 964 Ermeniscle dona a l’església de St. Miquel una terra amb vinya i arbres fruiters per remei de l’ànima del seu germà Lot, difunt i de la seva pròpia al terme de St. Iscle de les Feixes[4], una ermita romànica que podem visitar al costat de Can Catà.

Sant Iscle de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé.

En 975 Eldelmar ven al seu germà Gotmar (ardiaca de la Seu) terres a Cerdanyola i a Palou[5] que limiten, entre d’altres, amb terra de: Riquildis, Preciosa, Ermengarda i Sant Pere de les Puel·les[6], no serà el primer cop que trobem dones soles arreplegades junt el monestir, potser formaven una petita comunitat agrícola, potser ajuntar-se era una manera d’emparar-se.

En 984 Miranulo, Ingilbert, Virgilia i Bella permuten amb Sant Cugat tres peces de terra junt al molí del riu Ripoll a Palau Auzit que ja estaven envoltades de propietats del monestir, el que ens indica com aquesta institució eclesiàstica s’anava fent amb aquestes terres fèrtils i ben irrigades. El mateix any na Margarida dóna a St. Cugat terra a Cerdanyola que afrontava amb terres de Singero, femina, de St. Cugat i amb “el prat”[7], afegint el preu d’una euga[8].

Riu Sec al seu pas per Ripollet (Palau Auzit). Foto: Ramon Solé.

En 985 na Spanla dóna a St. Cugat en usdefruit casa, cort, terra, hort i vinyes a Magerova i un camp a Pozolls, prop d’una important via de comunicació. Ricard i Flavia donen també en usdefruit terres que havien estat de Castellano i de Gonter a Cerdanyola, al lloc que diuen “Fero”[9], als límits, més dones soles: Berema i Ermengarda. Guadamir, Pere, Pulcra, Sendred i Cusca donen terra i vinya a St. Cugat seguint les disposicions que els donà el seu pare, Adalà,  quan anà a Barcelona “on morí quan aquesta va ser destruïda pels sarraïns”[10].

En 986 el rei franc confirma els bens del monestir, entre d’altres les terres que l’envolten, donant compte així de com el monestir s’havia fet amb amplis alous al Vallés. Els límits són: Terrassa, al Nord. Cerdanyola, a l’Est. Collserola, Agudells (Horta), l’alou de Sant Pere de les Puel·les i la via que va per la serra que és entre Gausac i Cercedol, al sud i Aquallonga (Valldoreix) i el Castell de Rubí a Ponent. Uns termes prou coneguts avui en dia.

Sant Adjutori o Santa Maria de Gausac. Una de les poques capelles de planta circular de Catalunya. Foto: R. Solé

Però nosaltres seguirem amb els noms de les nostres dones soles de les que no ha quedat prou constància a la història. El mateix 986 na Goltregodo dóna a St. Cugat terra a Mojó (Molione) que va ser del seu difunt marit Viviano i dels seus fills, un alou envoltat íntegrament per propietats del monestir[11].

Al 988 Simplicia, amb els seus fills Madeix (sots-diaca), Ausizia, Dazilo i Bonuç, ven a St. Cugat terra a Cercedol, al lloc dit “les Corts”. Berica e Igilo[12] donen a Cercedol i Aquallonga, als límits trobem el torrent prop de les cases anomenades “Corts”, Sant Cugat, Guitard, Sunyer i Eimo “Blancutia”[13]

En 990els marmessors de Matersinda: Vivas, Gustrimiro i Servodei donen a St. Cugat una terra a Cerdanyola a la vall de Codonyer (Codonarios). Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit i en 992 na Mel permuta amb el monestir terres a Sant Andreu per terres i casa al Vallés al lloc de Canalies[14].

Can Canaletes. Aqüeducte al torrent de Can Iscle. Foto: Ramon Solé

En uns temps on molts homes morien lluitant, les dones es fan càrrec de les feines del camp, tant com de la planificació de les obres necessàries i de les transaccions econòmiques, tot i que els poderosos (especialment els eclesiàstics) sempre abusaran més d’elles.

Sovint veiem les dones soles agrupades entre elles o amb familiars, com en aquesta última permuta de la que deixem constància: en 999 Cixela (home) i Ermengola amb Ermetruit permuten amb St. Cugat una vinya a Cercedol en els límits trobem a Ermengarda Deodicada.[15]

Interior de la capella romànica de St. Iscle i Sta. Victòria de les Feixes. Foto: Fidel Rodríguez, proporcionada per R. Solé

Al 1145 es consagra l’església de Sant Martí de Cerdanyola que ja té sota la seva adscripció moltes de les petites esglesioles de la zona. El document és una mostra dels topònims de l’època, uns d’origen romà, com Octavià[16], alguns d’origen musulmà, com Maguerova i d’altres francs com Gausac, tot plegat ens remet a la confluència de cultures i llengües entre unes persones que van treballar la terra abans de que l’església catòlica, el poder més estructurat, eliminés tot vestigi del que li era aliè, com les dones.

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que han endreçat i endrecen camins i senyals per a que poguem reconstruir la nostra memòria.

————————————————————————————————————

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, plet 71.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat (CSC). Vol. IV, n. XXI.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, doc. 31)

[4] Ibídem, doc. 37

[5] El terme “Palou”, de procedència andalusí, remet a un centre de cobrament d’impostos en nuclis agrícoles importants, prop de les vies, com “Palou Auzit” (St. Esteve de Ripollet)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 57.

[7] “El prat” o “el rec” que surt en una altra afrontació fan referència a espais comuns.

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CXLVII i CXLIX.

[9] El nom “Fero” podria fer referència a “Far”, com els que hi havia als turons per comunicar-se.

[10] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLII, CLIII, CLVI

[11] Ibídem, n. CLIX i CLXV

[12] Berica és nom d’home e Igilo de dona, recordem que alguns noms gots masculins acaben en a mentre que alguns femenins ho fan en o

[13] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, oc, n. CLXXXIV i CXCVI

[14] Ibídem, n. CCXI, CCXXIV i CCXXXIX

[15] Ibídem, n. CCCII

[16] “Castrum Octavià” era el nom que rebia el monestir de Sant Cugat.

El Castell i la Torre de l’Homenatge de Peratallada a Forallac

Avui us presento tres articles

El castell de Peratallada és situat dins el mateix nucli urbà de la població, al cim d’un indret lleument elevat en una zona poc accidentada, a ponent dels plans de l’Empordà prop de mar.

Fotografia: Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

Cal dir que actualment, el municipi de Peratallada, junt amb Fonteta i Vulpellac, formen el municipi de Forallac.

Us passo la història del Castell :

  • El castell de Peratallada ja surt esmentat l’any 1065 («castro de Petra Taliata»), si bé el seu origen pot ser anterior.
  • L’any 1062 devien ser senyors del castell els germans Bernat Bernat de Peratallada i Dalmau Bernat esmentats en un pacte del castell de Begur.
  • Al segle XII, la importància dels Peratallada continua essent evident.
  • L’any 1153, Dalmau de Peratallada al costat d’altres personatges, fa de garant en un pacte establert entre el comte de Barcelona i la ciutat de Gènova en relació a Tortosa.
  • Amb la mort de Ponç de Peratallada, l’any 1250, sense descendents, el patrimoni passà a la seva germana Guilleuma, que es casà amb Gilabert de Cruïlles l’any 1266 unint d’aquesta manera les dos cases.
  • Malgrat disposar d’un gran patrimoni en terres empordaneses, el segle XIII no va ser un segle gaire bo per a moltes famílies catalanes, i aquesta no en fou una excepció i va passar alguna situació econòmica complicada.
  • El segle xiv, en canvi, és un període de prosperitat pel castell. Els nous senyors de Cruïlles i Peratallada hi tenien la residència predilecta, i en el castell s’allotjaren diverses vegades els reis de la Corona d’Aragó com ara el rei Joan I en 1390.
  • Durant el segle XIV la monarquia tindria drets importants a la senyoria de Peratallada. S’esmenten com a senyors Bernat i Gilabert V de Cruïlles que morí l’any de la Pesta Negra (1348).
  • El sarcòfag on fou enterrat Gilabert s’ha conservat a l’església de Sant Esteve de Peratallada. Un fogatjament de 1365-70 compta 136 focs al terme del castell.
  • A finals del segle XIV es documenten querelles entre Elvira de Puigpardines, vídua de Gilabert i tutora de Jofre de Cruïlles, i Berenguer de Cruïlles. També sabem de fortes tensions entre aquesta dama i els pagesos de remença durant la primera meitat del segle xv. Els pagesos estigueren a punt de cremar el castell.
  • En 1916 fou subhastat pels darrers hereus dels Cruïlles.
  • L’any 1964 el van adquirir els marquesos de Torroella de Montgrí.

Pere Catala i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

És un conjunt important format pel Castell pròpiament dit a la part alta, amb Torre rectangular, i el Palau residencial format per un gran casal i diferents cossos amb patis, murs i sales gòtiques. Hi ha obra del segle XII al XVII.

Pere Catala i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Del castell encara es conserven diversos elements molt significatius. Destaca el nucli central, format per la torre mestra, envoltada per un primer recinte de muralles.

Pere Catala i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Està situat en un lloc elevat, construït sobre la roca.

Per incrementar el desnivell respecte al nivell del terra es va tallar la roca, verticalment, com si es tractés d’una paret.

Olga Bas Lay – 2010 / Generalitat de Catalunya

El palau de Peratallada està situat, juntament amb el castell, al centre del nucli fortificat. El formen diversos cossos.

Olga Bas Lay – 2010 / Generalitat de Catalunya

El més proper al castell és de planta rectangular, de dos pisos, i s’eleva damunt dels fonaments d’una torre circular. La sala del pis superior conserva l’arc diafragma policromat.

El conjunt es completa amb dos cossos amb planta en forma de T que, juntament amb l’anterior, tanquen un pati rectangular.

El més gran d’aquests cossos és una construcció romànica; la façana que dóna a la plaça del castell apareix molt modificada, i consta de planta baixa i un pis. La porta d’accés és rectangular i hi figura la data del 1745 incisa.

Les obertures d’aquesta façana són: a la planta baixa, una finestra romànica petita i una altra molt gran i amb dos arcs trilobulats, i al primer pis dues finestres triforades i dues geminades.

Pere Catala i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A ambdós costats d’aquest cos central hi ha hagut ampliacions, diferenciades en obertures i materials.

Torre campanar

Torre de l’Homenatge, és una construcció dels segles XI i XII, situada dins del castell.

Té planta quadrada, coronada amb merlets i una alçada sobre la muralla d’uns 8 metres. Va ser excavada directament sobre la roca i durant un temps estava envoltada d’un fossat.

Actualment s’ha reformat i es podent celebrar casaments i altres actes, disposa d’un Bar. Us passo informació en aquest enllaç :

https://castellperatallada.com/

Us passo informació del conjunt medieval de Peratallada : https://www.visitperatallada.cat/ca/peratallada.html

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de de Forallac – Peratallada i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, Arxiu Rasola i Google

La Seu d’Ègara (Terrassa)

Avui us presento dos articles

La Seu d’Ègara. Església de St. Pere.

El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.

Ègara era Seu episcopal des de 450. Al 614 es va celebrar un concili, però ja no en tenim gaires notícies més degut a les diferents invasions i a la pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.

El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.

Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.

St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.

St. Miquel era una figura molt apreciada pels francs, protectora en la mort. Si St. Pere remet als romans, St. Miquel ho fa a la presència dels gots.

Seu d’Ègara. Església de St. Miquel. Santa Maria al fons.

Sta. Maria devia ser l’església baptismal, tot i que hi hagi una pica baptismal actualment a St. Miquel.

L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà  l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].

Seu d’Ègara. Església de Santa Maria.

Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.

El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.

Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.

Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.

Vallparadís, un lloc agradable per passejar. Font natural.

El terme de “Castell de Terrassa” el trobem citat als inicis del segle X en diverses ocasions. Una d’elles és al 920 quan Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. En 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, que era procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona i que era Cabrera[2] (Osona)[3].

Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.

Riera de Mura.

A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].

El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant” [5].

Anella verda de Terrassa on trobem zones boscoses i llocs amb petits horts.

Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.

Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.

St. Llorenç de Munt

En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].

Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.

Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa”  que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI,  Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.

La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.

Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de Sant Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altre entrada.

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 29-juliol-2020

Als meus amics de Terrassa.

Fotografies de Ramon Solé

———————————————————————————————————

[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.

Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.

[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.

[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.

[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].

[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.

[7] Ruíz i Gómez, Vicenç (2010) “Ad bene laborandum”. Del treball pagès a la renda feudal (Terrassa, segles X-XII). Terme 25. 2010, Núm. 25, p. 151-78, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/218953 [Consulta: 27-07-2020].

Fem ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Sádaba del municipi de Sádaba

Avui us presento dos articles

El castell de Sádaba es troba sobre una petita muntanya  en la localitat de Sádaba, en la comarca de Cinco Villas, a 90 kilòmetres al nord de Zaragoza i pràcticament fa límit  amb la comunitat autònoma de Navarra.

El castell s’eleva uns quinze metres sobre l’antiga vila que estava en un principi a seus peus, però en el segle XV es va traslladar a l’altra vora del riu Arba.

Probablement Sancho III de Navarra va fer construir el castell durant el seu domini de Sádaba sobre l’any1223.

Per a mes informació podeu consultar a :

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_S%C3%A1daba

Va ser restaurat en varies ocasions durant els anys 1987-1989 i 1998-1999, pel Govern d’Aragó, intervencions per la consolidació dels murs, torres i ciments del castell.

Aquest castell és visitable.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Pont del Fossat del Castell Cartoixa de Vallparadís de Terrassa

El Pont del Fossat del Castell Cartoixa es situat a un costat del Parc de Vallparadís i a prop del carrer de Salmarón  de Terrassa.

Dona entrada a la porta principal el Castell.

És un pont d’un sol arc, fet amb pedra i sobre el fossat del Castell.

Us passo l’enllaç on podreu obtindré informació del Castell Cartoixa de Terrassa :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_cartoixa_de_Vallparad%C3%ADs

El Pont del Fossat del Castell Cartoixa de Vallparadís és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell de Camprodon o Castell de Sant Nicolau de Camprodon

El Castell de Camprodon  està situat en el Puig de les Relíquies de Camprodon .

Us passo la seva historia :

  • En l’any 904, el topònim “Camporotundo” es troba a l’acta de consagració de la primitiva església, dedicada a Sant Pere.
  • El 1196 Pere el Catòlic donà llicència a l’abat Bernat perquè, amb tots els veïns, es traslladés al Puig de les Relíquies (Podium Reliquiarium), on calgué fer algunes obres de defensa davant el perill de la Guerra dels Albigesos.
  • S’iniciava així el castell de Sant Nicolau, nom de la capella que sembla que ocupava aquell cim, on també hi havia, hom diu, un hospital de pelegrins. A la banda de ponent del castell nasqué la Vila de Baix, sector que el castell protegí cenyint-lo amb les muralles.
  • El 1462 el rei Joan facultà uns delegats “per resoldre si convenia a les necessitats de la guerra arreglar la vella fortalesa de Camprodon”.
  • El 1658 va ser escenari de la Batalla de Camprodon.
  • Durant el 1666 s’iniciaren les obres de reconstrucció i ampliació del castell però el 1698 fou volat per ordre del virrei de Catalunya.

La muntanya està ocupada avui dia per alguns horts en els marges amb més pendent i el pla de la Torre del Coll, i cases d’estiueig, com per exemple Can Serra, Can Conde o Can Vincke, en les parts més planeres.

El Castell de Camprodon, originalment de Sant Nicolau, és una antiga fortificació al nucli de Camprodon (Ripollès) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Ajuntament de Camprodon i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Fem un ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Fitou a França

Fitou es una ciutat  francesa en la regió d’Aude, a prop dels Pirineus Orientals, a 38 km al sud de Narbonne i 30 km al nord de Perpinyà.

El Castillo de Fitou es un monument situat  en el municipi de Fitou (Aude, Occitània). Constitueix un atractiu pels turistes que se allotjant en la regió.

Actualment el Castell de Fitou és privat i hi ha un  Bar – Restaurant, amb terrassa amb vistes a la mediterrània.

El Castell és del segle X, durant molts anys va acollir un museu de l’edat mitjana, va tancar en 2016.

Tenia varis escenaris amb instruments de tortura, la vida quotidiana en aquella època, la guarida del alquimista, la presó, les armes i armadures, escultures de l’època, amb moltes mes representacions, i que avui us passo fotografies de l’antic museu del Castell de Fitou:

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola / any 2005

Conjunt de cases obreres de Cal Maurí de Terrassa

El conjunt de cases obreres de Cal Maurí, estan situades al Passeig, 4-42  amb cantonada al carrer de Sant Cristòfol de Terrassa .

Us passo la seva historia :

  • El conjunt, conegut també com les Cases d’en Maurí o les Cases Galí, vídua de Maurí, va ser bastit pel mestre d’obres Jacint Matalonga.
  • L’any 1859 es va concedir la llicència d’obres per aixecar aquests habitatges seriats.
  • La construcció dels quals es va perllongar fins al 1873.
  • Aquests rengles de cases barates es van aixecar per allotjar-hi els obrers de les fàbriques dels Maurí, família de terratinents que va donar nom al barri de la Maurina, on hi tenien la casa pairal originària, Can Marsans.
  • La família va donar dos alcaldes a la ciutat: Pau Maurí i Dolcet (1803) i Josep Oriol Maurí i Suris (1815-1817, 1824 i 1841); aquest darrer va construir la seva residència al número 7 del Passeig.
  • La Casa Maurí, actualment desapareguda, es va edificar el 1818 i amb el pas del temps es va anar ampliant i renovant fins a esdevenir una mansió senyorial de tres plantes.
  • Tota la part situada entre el Passeig pròpiament dit (l’actual passeig del Comte d’Ègara) i els carrers del Passeig i de Sant Cristòfol era propietat de la família, i és en aquests terrenys on es van construir les cases obreres.
  • Els Maurí, d’altra banda, van comprar el castell de Vallparadís el 1852 als Sentmenat.
  • El 1857, un altre membre de la família, Josep Oriol Maurí i Puig, va promoure la construcció del Vapor Gran en el seu temps el complex fabril més important de la ciutat.
  • El 1947 Josep Oriol Maurí i Poal el va cedir a l’Ajuntament.

Es tracta d’un conjunt unitari de cases unifamiliars entre mitgeres, situades en dos grups perpendiculars, als carrers del Passeig i de Sant Cristòfol. Bastides en petites parcel·les de planta rectangular, consten de planta i pis, i tenen la coberta de teula d’un sol vessant, comuna a cadascun dels dos grups.

Les façanes, idèntiques, mostren una composició molt senzilla, amb porta d’accés a la planta baixa d’arc rebaixat a la banda esquerra, i una finestra allindada a la dreta. Al pis hi ha un balcó damunt del portal, amb barana de ferro senzilla, i una finestra al costat dret.

Les cases obreres de Cal Maurí són un conjunt d’edificis del centre de Terrassa , protegits com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Sant Marçal de Cerdanyola del Vallès

El Castell de Sant Marçal està ubicat a prop del camí Can Planas de Cerdanyola del Vallès.

Us passo detall de la seva història :

  • La primera referència que es troba sobre Sant Marçal és en un document del segle XI, on es comenta l’existència d’una església dedicada al sant (1042) que depenia de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola.
  • Es creu que el monestir benedictí de Sant Cugat era propietari de la senyoria de Sant Marçal i la va vendre al comte de Barcelona, que les va traspassar a la família Montcada el 1135.
  • El 1225 Raimon de Plegamans va comprar-li el castell a Guillem de Montcada, que va desobeir al seu pare, qui l’havia promès a l’Arquebisbat de Tarragona.
  • Aquest fet va generar un conflicte d’interessos per la possessió del castell i les seves terres que es va allargar fins al 1542, data en què la família Marimon va passar a ser la legítima propietària, després d’un llarg plet amb l’arquebisbat.
  • El 1690 es va crear el títol de Marquès de Cerdanyola en favor de Feliu de Marimon i de Tord com a reconeixement dels favors i serveis.
  • Durant els segles XIX i XX el castell de Sant Marçal va anar passant per diferents mans fins a la família Trénor, que és l’actual propietària.

Originàriament, el castell era un edifici de planta quadrada amb pati central, una torre i una capella gòtica envoltat per un fossar, però l’any 1895 la família Arròspiede va encarregar a Gaietà Buïgas que adaptés l’edifici per poder utilitzar-ho com a segona residència.

Aquest ho va fer respectant l’estructura original, però recobrint l’edifici amb una decoració fantasiosa inspirada en l’arquitectura romànica i gòtica.

Visites guiades al castell : Dos cops l’any, a l’octubre i al febrer, es pot visitar aquest edifici emblemàtic de la ciutat a través de les visites guiades que organitza l’Oficina de Patrimoni de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès gràcies a un acord amb els actuals propietaris del castell, proposta que permet descobrir la història d’aquest indret mil·lenari.

 

El castell de Sant Marçal està situat dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, i ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949.

 

Recull dades : Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text, recull postals antigues i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Mogoda – Masia fortificada de Santa Perpètua de Mogoda

El Castell de Mogoda – Masia fortificada està en el carrer de la Mogoda, en al barri de La Mogoda de Santa Perpètua de Mogoda. Concretament al sud-est del nucli urbà de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de la RENFE.de Granollers del Vallès a Martorell.

Us passo la seva destacada historia :

  • L’origen del Castell és als segles XII – XIII.
  • Actualment, el conjunt del castell està format per la masia fortificada (dels segles XII-XIII), la capella (del XIV) –que compta amb una façana que fou reformada el 1739-, les cavallerisses (del 1730) i l’edifici residencial, de dues plantes, construït l’any 1737 i reformat el 1859
  • El castell i la capella foren construïts pels senyors de Mogoda. El 1278 passà de mans de Jaume de Sant Martí a la família Sant Vicenç, senyors de Cabanyes, que l’any 1343 van obtenir del rei Pere el Cerimoniós la baronia de Mogoda.
  • L’any 1356, en temps de Berenguer de Sant Vicenç, fou assaltat i incendiat per les tropes de la ciutat de Barcelona que veia amb recel tenir un poder feudal tan a prop. Aquest, en el seu testament, deixà el castell i les seves terres a la Pia Almoina de Barcelona en herència.
  • Més tard, el 1434, tot el conjunt, integrat per més de 300 Ha –juntament amb els seus drets feudals-, fou adquirit per la Cartoixa de Montalegre que n’exercí l’explotació agrícola.
  • Arran d’una desamortització, al segle XIX passà a ser propietat del Marquès de Comillas i, més tard, del seu hereu el comte de Güell.
  • Durant la Guerra Civil, la Generalitat el confiscà. Més tard passà a mans de l’estat i, finalment, de la Generalitat que la gestiona a través de l’Institut Català del Sòl.

Aquesta antiga masia fortificada té tres plantes; la part més antiga té elements romànics, i la més nova, gòtics, entre els quals algunes finestres del segle XV.

La torra que s’alça al mig de les edificacions possiblement fos, inicialment, una talaia de sentinella. Perpendicularment a la torre i a la capella hi ha l’edifici residencial, el palau de l’any 1737, de planta rectangular i de dos pisos d’alçada, que va ser reformat l’any 1859 amb estil modernista.

A l’exterior hi ha el conjunt de les cases dels treballadors de les propietats del castell, construïdes a finals del segle XIX, i disposades en rengleres formant una L on viuen unes 200 persones. Cada casa té el seu petit hort. Aquests i els jardins senyorials són els únics que en resten.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé