Castell de Camprodon o Castell de Sant Nicolau de Camprodon

El Castell de Camprodon  està situat en el Puig de les Relíquies de Camprodon .

Us passo la seva historia :

  • En l’any 904, el topònim “Camporotundo” es troba a l’acta de consagració de la primitiva església, dedicada a Sant Pere.
  • El 1196 Pere el Catòlic donà llicència a l’abat Bernat perquè, amb tots els veïns, es traslladés al Puig de les Relíquies (Podium Reliquiarium), on calgué fer algunes obres de defensa davant el perill de la Guerra dels Albigesos.
  • S’iniciava així el castell de Sant Nicolau, nom de la capella que sembla que ocupava aquell cim, on també hi havia, hom diu, un hospital de pelegrins. A la banda de ponent del castell nasqué la Vila de Baix, sector que el castell protegí cenyint-lo amb les muralles.
  • El 1462 el rei Joan facultà uns delegats “per resoldre si convenia a les necessitats de la guerra arreglar la vella fortalesa de Camprodon”.
  • El 1658 va ser escenari de la Batalla de Camprodon.
  • Durant el 1666 s’iniciaren les obres de reconstrucció i ampliació del castell però el 1698 fou volat per ordre del virrei de Catalunya.

La muntanya està ocupada avui dia per alguns horts en els marges amb més pendent i el pla de la Torre del Coll, i cases d’estiueig, com per exemple Can Serra, Can Conde o Can Vincke, en les parts més planeres.

El Castell de Camprodon, originalment de Sant Nicolau, és una antiga fortificació al nucli de Camprodon (Ripollès) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Ajuntament de Camprodon i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Fem un ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Fitou a França

Fitou es una ciutat  francesa en la regió d’Aude, a prop dels Pirineus Orientals, a 38 km al sud de Narbonne i 30 km al nord de Perpinyà.

El Castillo de Fitou es un monument situat  en el municipi de Fitou (Aude, Occitània). Constitueix un atractiu pels turistes que se allotjant en la regió.

Actualment el Castell de Fitou és privat i hi ha un  Bar – Restaurant, amb terrassa amb vistes a la mediterrània.

El Castell és del segle X, durant molts anys va acollir un museu de l’edat mitjana, va tancar en 2016.

Tenia varis escenaris amb instruments de tortura, la vida quotidiana en aquella època, la guarida del alquimista, la presó, les armes i armadures, escultures de l’època, amb moltes mes representacions, i que avui us passo fotografies de l’antic museu del Castell de Fitou:

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola / any 2005

Conjunt de cases obreres de Cal Maurí de Terrassa

El conjunt de cases obreres de Cal Maurí, estan situades al Passeig, 4-42  amb cantonada al carrer de Sant Cristòfol de Terrassa .

Us passo la seva historia :

  • El conjunt, conegut també com les Cases d’en Maurí o les Cases Galí, vídua de Maurí, va ser bastit pel mestre d’obres Jacint Matalonga.
  • L’any 1859 es va concedir la llicència d’obres per aixecar aquests habitatges seriats.
  • La construcció dels quals es va perllongar fins al 1873.
  • Aquests rengles de cases barates es van aixecar per allotjar-hi els obrers de les fàbriques dels Maurí, família de terratinents que va donar nom al barri de la Maurina, on hi tenien la casa pairal originària, Can Marsans.
  • La família va donar dos alcaldes a la ciutat: Pau Maurí i Dolcet (1803) i Josep Oriol Maurí i Suris (1815-1817, 1824 i 1841); aquest darrer va construir la seva residència al número 7 del Passeig.
  • La Casa Maurí, actualment desapareguda, es va edificar el 1818 i amb el pas del temps es va anar ampliant i renovant fins a esdevenir una mansió senyorial de tres plantes.
  • Tota la part situada entre el Passeig pròpiament dit (l’actual passeig del Comte d’Ègara) i els carrers del Passeig i de Sant Cristòfol era propietat de la família, i és en aquests terrenys on es van construir les cases obreres.
  • Els Maurí, d’altra banda, van comprar el castell de Vallparadís el 1852 als Sentmenat.
  • El 1857, un altre membre de la família, Josep Oriol Maurí i Puig, va promoure la construcció del Vapor Gran en el seu temps el complex fabril més important de la ciutat.
  • El 1947 Josep Oriol Maurí i Poal el va cedir a l’Ajuntament.

Es tracta d’un conjunt unitari de cases unifamiliars entre mitgeres, situades en dos grups perpendiculars, als carrers del Passeig i de Sant Cristòfol. Bastides en petites parcel·les de planta rectangular, consten de planta i pis, i tenen la coberta de teula d’un sol vessant, comuna a cadascun dels dos grups.

Les façanes, idèntiques, mostren una composició molt senzilla, amb porta d’accés a la planta baixa d’arc rebaixat a la banda esquerra, i una finestra allindada a la dreta. Al pis hi ha un balcó damunt del portal, amb barana de ferro senzilla, i una finestra al costat dret.

Les cases obreres de Cal Maurí són un conjunt d’edificis del centre de Terrassa , protegits com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Sant Marçal de Cerdanyola del Vallès

El Castell de Sant Marçal està ubicat a prop del camí Can Planas de Cerdanyola del Vallès.

Us passo detall de la seva història :

  • La primera referència que es troba sobre Sant Marçal és en un document del segle XI, on es comenta l’existència d’una església dedicada al sant (1042) que depenia de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola.
  • Es creu que el monestir benedictí de Sant Cugat era propietari de la senyoria de Sant Marçal i la va vendre al comte de Barcelona, que les va traspassar a la família Montcada el 1135.
  • El 1225 Raimon de Plegamans va comprar-li el castell a Guillem de Montcada, que va desobeir al seu pare, qui l’havia promès a l’Arquebisbat de Tarragona.
  • Aquest fet va generar un conflicte d’interessos per la possessió del castell i les seves terres que es va allargar fins al 1542, data en què la família Marimon va passar a ser la legítima propietària, després d’un llarg plet amb l’arquebisbat.
  • El 1690 es va crear el títol de Marquès de Cerdanyola en favor de Feliu de Marimon i de Tord com a reconeixement dels favors i serveis.
  • Durant els segles XIX i XX el castell de Sant Marçal va anar passant per diferents mans fins a la família Trénor, que és l’actual propietària.

Originàriament, el castell era un edifici de planta quadrada amb pati central, una torre i una capella gòtica envoltat per un fossar, però l’any 1895 la família Arròspiede va encarregar a Gaietà Buïgas que adaptés l’edifici per poder utilitzar-ho com a segona residència.

Aquest ho va fer respectant l’estructura original, però recobrint l’edifici amb una decoració fantasiosa inspirada en l’arquitectura romànica i gòtica.

Visites guiades al castell : Dos cops l’any, a l’octubre i al febrer, es pot visitar aquest edifici emblemàtic de la ciutat a través de les visites guiades que organitza l’Oficina de Patrimoni de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès gràcies a un acord amb els actuals propietaris del castell, proposta que permet descobrir la història d’aquest indret mil·lenari.

 

El castell de Sant Marçal està situat dins del terme municipal de Cerdanyola del Vallès, i ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional des de 1949.

 

Recull dades : Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text, recull postals antigues i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Mogoda – Masia fortificada de Santa Perpètua de Mogoda

El Castell de Mogoda – Masia fortificada està en el carrer de la Mogoda, en al barri de La Mogoda de Santa Perpètua de Mogoda. Concretament al sud-est del nucli urbà de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de la RENFE.de Granollers del Vallès a Martorell.

Us passo la seva destacada historia :

  • L’origen del Castell és als segles XII – XIII.
  • Actualment, el conjunt del castell està format per la masia fortificada (dels segles XII-XIII), la capella (del XIV) –que compta amb una façana que fou reformada el 1739-, les cavallerisses (del 1730) i l’edifici residencial, de dues plantes, construït l’any 1737 i reformat el 1859
  • El castell i la capella foren construïts pels senyors de Mogoda. El 1278 passà de mans de Jaume de Sant Martí a la família Sant Vicenç, senyors de Cabanyes, que l’any 1343 van obtenir del rei Pere el Cerimoniós la baronia de Mogoda.
  • L’any 1356, en temps de Berenguer de Sant Vicenç, fou assaltat i incendiat per les tropes de la ciutat de Barcelona que veia amb recel tenir un poder feudal tan a prop. Aquest, en el seu testament, deixà el castell i les seves terres a la Pia Almoina de Barcelona en herència.
  • Més tard, el 1434, tot el conjunt, integrat per més de 300 Ha –juntament amb els seus drets feudals-, fou adquirit per la Cartoixa de Montalegre que n’exercí l’explotació agrícola.
  • Arran d’una desamortització, al segle XIX passà a ser propietat del Marquès de Comillas i, més tard, del seu hereu el comte de Güell.
  • Durant la Guerra Civil, la Generalitat el confiscà. Més tard passà a mans de l’estat i, finalment, de la Generalitat que la gestiona a través de l’Institut Català del Sòl.

Aquesta antiga masia fortificada té tres plantes; la part més antiga té elements romànics, i la més nova, gòtics, entre els quals algunes finestres del segle XV.

La torra que s’alça al mig de les edificacions possiblement fos, inicialment, una talaia de sentinella. Perpendicularment a la torre i a la capella hi ha l’edifici residencial, el palau de l’any 1737, de planta rectangular i de dos pisos d’alçada, que va ser reformat l’any 1859 amb estil modernista.

A l’exterior hi ha el conjunt de les cases dels treballadors de les propietats del castell, construïdes a finals del segle XIX, i disposades en rengleres formant una L on viuen unes 200 persones. Cada casa té el seu petit hort. Aquests i els jardins senyorials són els únics que en resten.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Can Taió de Santa Perpètua de Mogoda

El Castell de Can Taió, està situat en el camí de can Gomis, s/nº,  de Santa Perpètua de Mogoda.

La finca sobre la qual es va construir el castell té el seu origen en el segle XVIII i tenia dues construccions, una coneguda com a can Miró sobre la qual s’edificaria el castell , i la de can Taió, la petta masia del masover que donaria el nom a la finca i a l’actual barri en el qual està integrada.

El Castell de Can Taió és un veritable capritx de Miquel Gomis va decidir construir un castell com els antics, i la seva construcció es va allargar fins a 1929.

Aquest edifici eclèctic però inhòspit, sembla ser que només tenia una cambra de bany i no tenia ni calefacció ni aigua calenta.

Durant la guerra civil va ser ocupat primer per efectius del partit independentista Estat Català que va ser desallotjat a trets pel “Batallón de la Muerte” de CNT-FAI que formava part de les milícies internacionals.

A finals de la guerra, la Generalitat va estudiar la possibilitat de crear un camp de concentració entre els seus murs.

La fi de la guerra va retornar la propietat a mans dels Gomis que van malvendre l’edifici a la “Junta Provincial de Menores”.  Amb la democràcia passà a mans de la Generalitat que té hi un centre de protecció de menors i una hípica.

 

Recull de dades : Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Vilassar de Dalt

El Castell de Vilassar de Dalt, està en el carrer Àngel Guimerà, 39, de Vilassar de Dalt.

Us passo la seva llarga història :

  • Els orígens del castell es remuntin al segle X, quan ja existia un nucli originari format per una torre de guaita i un recinte emmurallat al voltant.
  • L’any 1146, Berenguer Guadall de Sant Vicenç i Berenguera establiren la batllia de Vilassar a Marc Morell.
  • El 1171, Pere de Sant Vicenç pactà amb Pere de Montornès una convinença per la qual li encomanà els feus de la torre de Vilassar.
  • L’any 1262, Berenguer de Sant Vicenç, el cedeix juntament amb el castell de Burriac al seu fill Guillem.
  • El 1273, Guillem comprà el dret sobre la castlania a Guillem de Tagamanent.
  • L’any 1322 els castells de Sant Vicenç i Vilassar van passar a Berengueró de Sant Vicenç qui morí sense successió masculina, probablement degut a la pesta negra. Al quedar la família Sant Vicenç sense descendència, i per a satisfer el gran nombre de creditors, els castells de Vilassar i Burriac van ser venuts al burgès i escrivà de ració barceloní Pere des Bosc l’any 1352 per 190.000 sous.
  • Pere des Bosc racionalitzà la gestió i administració de les seves jurisdiccions. Capbrevà els seus dominis (1358-60) i establí els termes amb els castell de Dosrius i el de Mataró, procés que originà conflictes amb els senyors de Premià i de la Roca.
  • Al segle XV va ser integrat a les possessions reials per Alfons el Magnànim, sobre l’any 1419 tot i que els des Bosc van seguir ocupant-lo durant els segles XVI i XVII.
  • L’any 1704, quan s’extingí la família des Bosc, per enllaços matrimonials passà als Oms, als Copons (marquesos de Moià de la Torre) i als Sarriera, que encara en mantenen la propietat.
  • L’entrada de les tropes borbòniques en l’any 1713, el saqueig de la divisió napoleònica del general Lechi en l’any 1809 i la darrera carlinada en1874.
  • L’any 1931 va ser declarat monument historicoartístic.
  • L’any 1956 acaben les obres de reforma i restauració empreses pels propietaris.

El Castell en un principi ja constava d’una gran torre de l’homenatge cilíndrica i un recinte que coincidia quasi totalment amb l’actual.

A finals del segle XIII s’hi afegí una torre quadrada gòtica al costat dret de la portalada.

A partir del segle XIV evoluciona cap al concepte de palau residencial patint un seguit de reformes radicals. A finals del segle XV es decorà la façana. Les finestres gòtiques són del segle XV.

El procés de deteriorament comença el segle XVII; s’hi introduïren un seguit d’afegits que foren eliminats en la restauració del segle XX.

El castell és de planta irregular concentrada. Consta de dos recintes articulats al voltant de dos patis.

S’entra al primer àmbit per un pont d’obra que salva un vall ample i fondo. Al costat dret del pati hi ha les sales antigament destinades a taller i al costat esquerre la capella dedicada a la Santíssima Trinitat i a la Concepció de Maria  i la cuina.

El retaule és obra del pintor barceloní Joan Arnau.La segona portalada s’obre a un pati interior que inclou la torre rodona, cilíndrica, de cinc pisos i un mur de més de 2 m de gruix que conté encastada l’escala de cargol. La torre és probablement del segle XI.

El quadrilàter determinat pel perímetre de d’edifici i aquest pati interior dóna lloc a tres crugies als costats E, S i W mentre que al N només hi cap un estret camí de ronda a l’alçada dels merlets. El primer pis de la crugia de ponent era destinat a magatzem de blat, cuina i font mentre que al costat de llevant s’obria l’ala noble.

Actualment acull l’arxiu històric dels marquesos de Barberà amb més de 8000 pergamins, centenars de lligalls en paper, 300 llibres i 70 manuscrits, i és un dels arxius privats medievals més importants del nostre país.

També si fan grans casaments, espectacles i altres activitats. No te accés lliure.

El Castell, l’any 1986 fou declarat bé d’interès cultural per la Direcció General del Patrimoni Escrit i Documental de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Vilassar de Dalt i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé.

Torre del Castell de Malgrat de Mar

La Torre del Castell de Malgrat de Mar, esta situada en un turó dins del Parc  del Castell, des d’on s’observa una meravellosa panoràmica de tot el municipi.

Es pot accedir per medi d’un ascensor inclinat  que uneix el carrer de Passada amb el Parc del Castell i al barri del mateix nom.

   

Salva un desnivell de 25 metres, amb capacitat per a 25 persones, i una durada de poc mes de 1 minut.

 

Us passo l’historia  de La Torre del Castell :

  • Segons es diu, aquesta torre està lligada a la del castell de Palafolls, del qual depenia aquesta força situada a primera línia del mar.
  • És una torre de guaita, que data del segle XIV (any 1285, segons el Libre de feyts d’armes de Catalunya, atribuït inicialment a Bernat Boades, 1370-1444) i que probablement estava rodejada d’altres recintes construïts per defensar el nou nucli de Vilanova de Palafolls.
  • Per la proximitat al camí ral, pot ser que es veiés afectada per la Guerra dels Remences (segle XV).
  • Probablement serví al segle XVI de torre de guaita contra pirates i al segle XVII funcionava com a bateria de costa.
  • L’any 1668 s’esmenta un canó (potser l’únic que hi havia) a la força de Malgrat.
  • Durant un atac dels francesos el 22 de juliol de 1696 se sap, que el castell patí greus destrosses.
  • En una carta de l’any 1836, el comandant d’armes de Malgrat parla d’un atac a la fortalesa per part dels carlins el 16 de novembre a la nit i, posteriorment, d’un altre el dia 6 de desembre.
  • L’espai va continuar com a lloc estratègic els segles següents i durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) s’hi establí una bateria de costa i un niu de metralladores.

L’última actuació que s’ha realitzat al conjunt es va produir l’any 2002, amb motiu de la remodelació del parc del Castell, quan es va reformar la torre i s’hi van realitzar treballs de consolidació, millora i accessibilitat.

Vista de Malgrat de Mar, des del Parc del Castell

La Torre del Castell és l’únic Bé Cultural d’Interès Nacional catalogat a Malgrat de Mar.

Per a mes dades, us poso aquest enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_del_Castell_(Malgrat_de_Mar)

Es tot un conjunt que val molt la pena ser visitat.

 

Recull de dades : Ajuntament de Malgrat de Mar i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Tito Garcia

 

Santa Maria de Barberà de Barberà del Vallès, La Romànica

L’església de Santa Maria de Barberà es troba al barri de la Sagrera, al final del carrer de Sant Oleguer, a un lateral de la Ronda de Santa Maria i al marge dret del riu Ripoll,

aïllada d’altres edificacions, al seu costat es va crear la Plaça del Mil·lenari, és a Barberà del Vallès.

Us passo la seva història :

  • El 1006, s’esmenten unes esglésies de Barberà.
  • Una de les quals devia ser la que precedí l’actual església romànica de Santa Maria, que fou construïda la segona meitat del segle XI, en el 1067 i en el 1074 hi ha notícia de deixes per a l’obra de l’església.
  • El 1143 devia ser parròquia, ja que n’era sufragània la del castell.
  • El mateix any passà a jurisdicció de l’orde del Temple.
  • L’any 1919, Mn. Manuel Trens, director del Museu Diocesà de Barcelona, i Mn. Josep M. Esteve, rector de Santa Maria, posaren a descobert les pintures que recobreixen els absis.
  • Després de la Guerra Civil tant les pintures com l’església foren restaurades amb l’ajut del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.

És una construcció romànica de planta de creu llatina amb una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i tres absis orientats a llevant coberts amb volta de quart d’esfera.

Els murs són de carreus de pedra bicolors ben escairats i d’una mida mitjana. Tenen com a únic element decoratiu les bandes llombardes i els arquets cecs al sector de la capçalera.

Sobre el braç nord del transsepte s’aixeca el campanar de base rectangular dividit en dos cossos, l’inferior està ornamentat amb arcs cecs i bandes llombardes, sense cap obertura i rematat amb un fris de dents de serra.

El cos superior té espitlleres a mitjana alçada i finestres dobles al capdamunt, està rematat amb una teulada piramidal.

La porta d’accés, situada al mur de ponent, és un doble arc de petites dovelles. Podria no ser la portada original.

Descobertes el 1919 darrere d’un retaule que cobria tot l’absis central, a l’interior es conserven una de les millors mostres de pintura mural del romànic català in situ. Totes elles datades del segle XII, atribuïdes al mestre de Cardona.

A l’absis central hi ha un Pantocràtor; al del nord trobem un cicle de la troballa i l’exaltació de la Santa Creu. A l’absis sud s’hi representa la vida dels sants Pere i Pau. El programa es completa amb escenes bíbliques i altres motius vegetals.

És un dels pocs exemples on els tres absis conserven prou elements com per fer-nos una idea del que fou en època del romànic la iconografia de la capçalera d’un edifici religiós.

Es poden veure diferents representacions, presidides a l’absis central, a la seva part superior, per una Maiestas Domini amb els símbols dels quatre evangelistes, passant després als registres de l’Anunciació, la Visitació i la Nativitat del Senyor. En les absidioles es poden veure, entre altres, el martiri de sant Pere i sant Pau, i l’emperador Constantí.

Aquesta església, popularment se la coneix com La Romànica.

A un lateral hi ha un cementeri,

en l’altre costat el mirador del riu Ripoll.

Us passo l’enllaç de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, on trobareu una explicació i un retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà :

http://www.bdv.cat/guiaactivitats/recursos/recursos/retallable_per_penjar_a_la_guia_pdf.pdf

Santa Maria de Barberà és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia , Ajuntament de Barberà del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell – Cartoixa de Vallparadís de Terrassa

El Castell – Cartoixa de Vallparadís és una antiga edificació de Terrassa, situada vora el torrent de Vallparadís, s’hi accedeix pel parc de Vallparadís i pel carrer Salmerón.

Des de 1959 és la secció principal de les sis que actualment conformen el Museu de Terrassa.

Us passo la seva història :

  • El primer esment d’una fortificació vora el torrent de Vallparadís es troba en un document del 1110, quan Berenguer de Sanlà i la seva dona Ermessendis compren al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, unes terres per construir-hi la seva residència senyorial.
  • El castell de Vallparadís, doncs, pertanyerà a aquesta família, que van adoptar el cognom de Terrassa, fins al 1344, en què Blanca de Centelles, filla de Bernat de Centelles i de Saurina de Terrassa, cedeix el castell a monjos cartoixans d’Escaladei i de la seva filial de Sant Pol de Mar
  • La seva nova funció de monestir van introduir reformes importants, com la creació del claustre a l’antic pati d’armes, la sala capitular i la capella.
  • Com a cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís subsistirà fins al 1413, en què la comunitat es trasllada a Tiana, a la nova cartoixa de Montalegre.
  • Aquell any passa a mans dels carmelitans de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i, més endavant, és adquirida per Jofre de Sentmenat el 1432.
  • Els Sentmenat van ser els senyors de la quadra de Vallparadís fins al 1830, en què aquest territori va passar sota la jurisdicció del municipi de Terrassa.
  • L’antic castell, aleshores esdevingut una gran masia, encara va ser adquirit, el 1852, per la família Maurí.
  • El 1944 fou declarat monument històric.
  • El 1947 els Maurí el van cedir a l’Ajuntament de la ciutat, que, després d’una intensa i fantasiosa campanya de restauració i reconstrucció duta a terme per l’arquitecte Alexandre Ferrant,
  • El any 1959, es va decidir instal·lar el Museu de Terrassa.

El Castell actual, que conserva poques restes de l’original, voltat d’un fossat i amb una gran torre central,  és de planta rectangular, de murs amb espitlleres i amb quatre torres quadrades als angles i tres bestorres al mig dels costats nord, est i sud.

Les transformacions arquitectòniques per adequar-lo a les funcions com a cartoixa encara es conserven.

Hi destaca el claustre, de dos pisos  l’inferior d’obertures bastant irregulars, i el superior més uniforme, d’arcs apuntats i capitells geomètrics sense decorar, amb l’antiga sala capitular al costat est, coberta amb volta de creueria.

L’antiga església del Monestir és la sala anomenada avui el Tinellet, de coberta plana aguantada per quatre arcs apuntats diafragmàtics.

Us passo un enllaç amb mes dades sobre el Castell – Cartoixa :

https://www.terrassa.cat/castell-cartoixa-vallparadis

En relació al Museu Municipal d’Art, alberga l’exposició permanent i disposa d’una sala d’exposicions on s’exhibeixen les col·leccions del seu fons, formades per peces arqueològiques i artístiques provinents de la ciutat, del terme municipal i de la comarca, que procedeixen de la col·lecció de l’antiga Biblioteca Museu Soler i Palet, creada el 1928 per l’advocat i historiador Josep Soler i Palet i situada al centre de Terrassa.

També conserva la col·lecció d’aparells de ràdio d’Eudald Aymerich, que va cedir-la a la ciutat el 1974, entre altres objectes.

El Castell i el seu fossat estan protegits pel Catàleg de Monuments Historicoartístics de Catalunya i classificats com a Béns Culturals d’Interès Nacional.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia, i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé