Castell de Rocafort a Rocafort, del Pont de Vilomara.

El castell de Rocafort fou una fortificació al poble de Rocafort, al Bages, del qual n’és l’origen.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

En estat ruïnós, les seves restes estan situades en un petit turó, a mà esquerra de la carretera, poc abans d’arribar al poble pujant del Pont de Vilomara.

Us passo la seva historia:

  • Rocafort és esmentat per primera vegada el 909 en una escriptura de venda, atorgada pels comtes Sunyer i Riquilda, d’un alou situat a la vall de Néspola (de Nespres) al lloc anomenat «Palau de Vesa», del comtat de Manresa. Aquest seria el seu nom primitiu.
  • Aquest castell era el centre d’un terme primitiu anomenat Nèspola que comprenia els castells de Rocafort (Nèspola), el de Mura i possiblement el de Talamanca.
  • Al final del segle X se separà en els tres termes dels tres castells.
  • El terme de Nèspola es documenta el 926.
  • L’any 1022 es documentà com a «Rokaforte» i s’escriu «castell de Nèspola que diuen Rocafort»; el nom antic no s’esmentà més si bé la parròquia s’anomenà de Palau de Vesa fins a principis del segle XII.
  • Eren de domini comtal el castell, importants alous i les esglésies. Molt aviat foren adquirits per la família que s’anomenarà Rocafort, que tingué el castell en alou i en foren els senyors eminents. El topònim Rocafort prevaldrà com a definitiu en la denominació del castell, la parròquia, el llinatge i la senyoria feudal del terme.
  • L’any 1281, Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar «de Cigiario», fill de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. El castell estigué poc més de mig segle en mans de la família Sitjar.
  • El darrer senyor laic fou Pere de Sitjar. Pere morí poc abans el 1348 i la seva vídua, Guillema Nerell, encarregà el sarcòfag que es troba actualment a l’església parroquial de Rocafort a l’escultor i picapedrer manresà Berenguer Ferrer. També restaurà la capella del castell.
  • L’any 1358 instituí una capellania que comportava que el sacerdot havia de residir a la capella del castell.
  • Aquesta dama deixà en testament el castell de Rocafort al monestir de Sant Benet de Bages l’any 1377.
  • Abandonat pels monjos, fou destruït durant la guerra dels catalans contra Joan II, la Guerra civil catalana.
  • El monestir mantingué la jurisdicció senyorial del terme de Rocafort fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals i l’exclaustració eclesiàstica al segle XIX (1835).

La part més vistent que resta dempeus consisteix en un mur al cantó de migdia, que presenta un gruix de 85 cm i una llargada de 10,90 m. En aquest cos hi ha una obertura quadrada que segurament hauria estat el marc d’una finestra.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A la cara inferior d’aquesta paret hi trobem dues mènsules a sobre de les quals hi ha un forat quadrat, que es repeteix al llarg de tot el mur.

Pel cantó est aquest mur queda interromput pel cingle, però per la banda de ponent sembla que es manifesta certa continuïtat en un altre mur situat a 5,70 m vers ponent el qual, amb un gruix d’1,20 m i una alçada d’un metre, s’estira fins a 4,60 m a partir dels quals i formant angle recte canvia de sentit i avança uns 3,70 m vers tramuntana. En aquest fragment hi ha vestigis d’una obertura espitllerada.

A quatre metres de la paret de migjorn hi ha les restes d’un altre mur que conserva una llargada de 5,78 m. Es pot distingir el vall en el cantó nord-occidental del pujol. No hi ha cap vestigi de la torre que devia aixecar-se en el punt més alt.

L’aparell està fet a partir de blocs de pedra ben tallats, força grans i disposats en filades, units amb morter grisenc, pastat amb sorra i calç.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A la part superior del mur de migdia l’aparell és diferent, obrat en pedres més petites que semblen evidenciar una remodelació posterior.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

L’any 2013, s’efectuà una prospecció arqueològica de tot el conjunt. La feina feta va permetre saber que el castell tenia un recinte sobirà de 535 m2, un recinte jussà de 475 m2, un fossat defensiu d’entre 7 i 8 metres de fondària i que probablement l’acumulació de terres a la part alta és el que resta de la torre del castell.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell de Vacarisses

El Castell de Vacarisses està en el carrer  Major, 3 de Vacarisses.

Us passo la seva historia:

  • El primer esment específic del castell de Vacarisses correspon a l’any 1001, dins la donació de la propietat i el domini sobre els comtats d’Osona i Manresa que el comte Borrell fa a la seva muller Ermessenda de Carcassona.
  • El 1023, la mateixa Ermessenda empenyora al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, entre els quals hi ha el de Vacarisses.
  • El 1072 el castell ja és de la família Montcada. Hi resideixen per ells diversos lloctinents o castlans. Ja en el segle XIII (1291), el Castell de Vacarisses figura en la donació “propter nupcias” de Guilleuma de Montcada amb l’infant Pere. La darrera possessora de la família Montcada és Guilleuma de Montcada, que morí el 1309.
  • El 30 d’agost de 1358, Pere el Cerimoniós va vendre, per 4000 sous, el castell amb Rellinars i altres parròquies de l’entorn a Jaume Desfar.
  • En el 1396 es realitza la fortificació del castell en la guerra enfront del Comte de Foix. Durant tot el segle XV es manifesta la vida de la parròquia de Vacarisses juntament amb el seu castell.
  • L’any 1359 es veu reflectit per un inventari d’objectes i noms d’armes pertanyents al castell.
  • Des del 1596, Isabel Desfar figura com a Senyora de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Després, amb el seu casament amb Francesc Amat, dona origen a la introducció de la família Amat.
  • El 1702 s’atorga el títol de Marquès de Castellbell a Josep Amat.
  • L’any 1707 va néixer Manuel Amat i Junyent, que fou Governador de Xile, i de 1761 a 1776 fou nomenat Virrei del Perú pel rei Ferran VI d’Espanya.
  • Més endavant, pel 1773, el castell es destina a tasques de pagesia i recol•lecció de censos.
  • El 1939, el Marquesat passa a una tal Dolors, Gran d’Espanya, esposa de Lluís Villalonga.
  • El 1948, Joaquim Villalonga ven el castell a Antoni Roure i Jofre, actual propietari (anys vuitanta).
  • L’any 2003 es portà a terme una intervenció arqueològica i un estudi històric com a pas previ a la rehabilitació de l’edifici. Els sondejos arqueològics realitzats no van permetre documentar cap element associable clarament a cronologies entorn el segle XI, fet que sembla donar pes a la teoria que l’emplaçament primerenc del castell era la propera “Torrota”, des d’on s’haurien traslladat al segle XIV-XV a l’emplaçament actual.
  • Tot i així, no es pot descartar que l’antic castell estigués situat en el mateix lloc que l’actual i que fos totalment destruït en construir-se el nou edifici als segles XIV-XV, del qual s’han identificat tot un seguit de murs amb un aparell molt uniforme format per carreus quadrangulars de pedra sorrenca disposats en filades regulars.
  • Durant els segles XVI-XVII, l’edifici anirà canviant a poc a poc la seva funció i es construiran una sèrie d’edificis que comportaran un canvi important en la fisonomia del conjunt. La transformació del castell en una gran explotació agrícola acabarà al segle XVIII, amb un important canvi en la seva fisonomia amb la construcció de tota l’actual ala occidental i l’edifici adossat a l’oest, a més de tres cups.
  • Al segle XIX, a algunes de les sales del castell s’ubica l’escola per a nens i també l’Ajuntament; per això es porten a terme diverses reformes a l’interior de l’edifici per habilitar-lo a la seva nova funcionalitat.
  • A partir de 1974, amb el trasllat de les escoles i l’Ajuntament a nous edificis, el castell quedarà pràcticament sense ús i començaran les gestions per a la seva restauració.
  • L’any 1985 fou adquirit per l’Ajuntament i ha estat rehabilitat recentment.
  • Durant els anys 2005-2006 es realitzà un seguiment arqueològic dels treballs d’adequació, gràcies al qual es pogué fixar la cronologia d’alguns elements que no havien estat suficientment datats durant la intervenció arqueològica anterior a causa de la dificultat d’accés a determinats espais del castell.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Està situat en lloc dominant i l’edifici actual té caràcter de masia noble dels segles XVII o XVIII.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

A partir d’una planta rectangular s’aixeca l’estructura de la casa.

La teulada és a dues aigües amb teules àrabs i carener horitzontal a la façana.

Una part de la façana principal presenta una situació sobresortida on es veu la porta d’entrada amb grans dovelles i tres finestres rectangulars, al pis, amb protecció de barana de ferro.

Els murs estan arrebossats exteriorment i deixen a la vista les pedres cantoneres i les llindes de les finestres.

Per sota la teulada hi ha un incipient ràfec que disposa una decoració de dues fileres de caps de teules.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El casal està situat sobre construccions que es remunten al segle XI. Els actuals murs de contenció de pedra vermella són del segle XIII o XIV; queden alguns panys de muralles i rampes d’accés.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

El lloc destinat a presó és relativament modern —es va construir una paret en una volta més antiga.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

També es conserva el poltre on es ferraven les cavalleries. Presenta diferents construccions annexionades tals com graners, cellers, cups de vi i era de batre.

El Castell de Vacarisses és un castell del municipi de Vacarisses (Vallès Occidental) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Cristòfol de Castellbell i el Vilar

L’edifici de Sant Cristòfol està situat a la part occidental del terme en una petita serra, al peu del vessant nord de Montserrat, al marge dret del torrent de Cal Cileta, tributari de la riera de Marganell.

La carretera local BV-1122 comunica Sant Cristòfol amb la carretera BV-1123, entre Marganell i el Burés. A través de pistes comunica amb les carreteres comarcals BP-1121 i BP-1103 entre Montserrat i Monistrol. Hi passa el sender de gran recorregut GR-4.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellbell (Castelobello) esmentat l’any 924.
  • L’església no surt citada fins a l’any 1294, amb el nom de Sant Cristòfol de Castellbell.
  • És una obra de finals del segle XI o de principis del segle XII, però durant el segle XVII s’hi feren força modificacions; s’allargà la nau, s’obrí una portalada al mur de ponent i es coronà amb un campanar d’espadanya.
  • Posteriorment s’hi adossà una rectoria que amagava gran part de l’absis i l’interior fou enguixat i cobert amb una falsa volta de canó.

Es tracta d’una construcció típicament romànica, malgrat les modificacions que sofrí al llarg del temps i que amagaren la genuïnitat de l’antiga església.

És un edifici d’una sola nau amb absis semicircular situat al nord i no a sol naixent com és costum en aquestes construccions.

Exteriorment l’absis és decorat amb arcuacions llombardes escarceres i lesenes.

Al centre d’aquest s’obre una finestra de doble esqueixada, de mig punt i adovellada.

La nau és coberta amb un embigat de fusta, que es recolza sobre tres arcs diafragmes, de mig punt.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Aquesta coberta es posà al descobert al repicar el sostre i esfondrar-se la fals volta. L’aparell és força regular i els carreus estan disposats en filades.

Aquesta església ha estat restaurada en dues etapes, una primera s’inicià l’any 1979 i la segona el 1981, l’estat de conservació després d’aquestes restauracions és molt bo

Avui, gràcies a les restauracions, ha recuperat la seva fesomia.

Petit Cementeri

Al seu Costat hi ha una font d’aigua de xarxa.

Sant Cristòfol és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

Casa Rectoral o La Rectoria El Papiol

La Rectoria està situada en el carrer Mossèn Rull, 8 del Papiol.

Us passo la seva historia:

  • La Casa Rectoral és un dels edificis més antics de la població, construït al peu del Castell.
  • La volta de canó del pont que està per sota d’aquesta construcció data dels segles XIII-XIV.
  • Existeix un document de l’any 1488 fet pel vicari del Papiol d’aquell moment que descriu amb detall els espais de la casa, que s’han conservat pràcticament igual.
  • En temps del R. Dr. Josep Rull hi hagué de vicaris, Mn Frederic Martí Albanell, autor de les Notes Històriques, Mn. Piña i Mn Pere Soler, entre d’altres. El darrer, conjuntament amb el jovent de la parròquia, va reconvertir la part baixa de la rectoria en un escenari en el qual s’hi van fer obres de teatre, els pastorets, la passió i, també, ballets.
  • Mossèn Enric Aymerich va estar set anys com a rector i va habilitar la part baixa de la rectoria com a despatx i una habitació que servia de dormitori; la primera planta va quedar com a sales de l’Esbarjo. Va ser l´últim que va viure a la casa (Faura Arís, 1996: 125).

Casal compost per planta baixa i primer pis. La planta del conjunt és un rectangle força irregular.

Està situat darrera l’església, i presenta a la façana principal, un arc de mig punt adovellat, de pedra picada local i precedit per dos graons d’accés que salven el desnivell. La porta d’accés està coronada per un escut recent.

A la planta inferior presenta arcades molt àmplies de diafragma, de mig punt, tot i que la que dóna al carrer de volta de canó. Conserva en bon estat el portal adovellat de pedra vermella.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural de DIBA

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies actuals : MªÀngels Garcia – Carpintero.

Església de Santa Eulalia del Papiol

L’església de Santa Eulalia està en la zona del nucli antic de la vila, concretament de l’anomenada plaça de l’Església de Papiol.

Us passo la seva historia:

  • L’església actual fou inaugurada el 1950 al solar d’una església anterior.
  • Les primeres obres de l’església parroquial daten del segle XIV.
  • L’ermita de la Salut va deixar de ser la parròquia del terme del castell de Papiol quan Jaume II, atesa la demanada de Galzeran del Papiol, senyor del lloc i del castell, va autoritzar el trasllat de la parròquia al nucli habitat que s’havia format vora el castell.
  • El trasllat s’ha d’entendre en el sentit que, els intents de consolidació del poblament al lloc començaven a reeixir i que ja hi devia haver un incipient nucli agrupat entorn el castell. Com a conseqüència, el Santuari de la Salut va perdre la condició de parròquia.
  • D’aquesta església, ja reconstruïda durant la segona meitat del s. XVI, i destruïda durant la Guerra Civil es conserven uns contractes entre els obrers de la parròquia i el mestre d’obres Bernat Bos de Vilafranca (1565).
  • El 1751 s’hi va produir una forta reforma i el temple fou ampliat i s’hi va construir el campanar quadrat.
  • L’ampliació va ser per la part de ponent i s’obria una porta al lloc on hi havia hagut l’altar major, passant aquest a ocupar el pany de paret situada al davant, construint-se el cor adossat a la paret de la façana.
  • L’any 1936 l’església va ser enderrocada a cop de pic i pala. Les dimensions d’aquesta església eren de 20 metres de llarg, 6 m d’ample central (als quals cal afegir 6 m més que corresponen als 3 de fondària de cada una de les capelles laterals menys la primera entrant a mà dreta que té 4 m i mig.
  • L’any 1944 es comença la nova església, la qual fou inaugurada l’any 1950.  És obra de Josep Ros i Ros i Joan Montero Pazos i el constructor va ser Joan Bou. Es van construir uns pous fins a tocar la roca, que es van omplir de formigó armat i el campanar es va col•locar al costat de la façana principal, on estava anteriorment a la reforma de 1751.

L’edifici és de tres naus. Les laterals són més aviat estretes i estan capçades per absidioles poligonals. La central, en canvi, és d’absis semicircular.

La separació entre els tres elements ve donada per pilastres amb capitells ornamentats per decoració vegetal i animal.

La façana principal té la porta resolta en arc de mig punt, flanquejada per dues columnes amb capitells.

L’arcuació més exterior de les arcuacions cegues que conformen la portalada, està ornamentada amb motius florals, mentre que la línia d’imposta està decorada amb filigranes i motius animals.

Joana Marlès i Alemany / Generalitat de Catalunya

El campanar és de planta quadrada amb obertures i ornaments iguals als de l’església i coberta a quatre vessants amb teula àrab.

Destaca el rellotge situat just al pis inferior al de les campanes.

Santa Eulàlia del Papiol és l’església parroquial del Papiol i és inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Campintero

L’ermita de Sant Jaume (o del Castell) de Sentmenat

Setmana dedicada al municipi de Sentmenat

L’ermita de Sant Jaume està situada en el Passeig del Castell, s/n de Sentmenat.

és un edifici annex al castell de Sentmenat, i que ha estat reformat en diverses ocasions.

Segons es diu, durant el terratrèmol de la Candelera de 1428, es va ensorrar una antiga capella que formava part del castell i es va reconstruir aquesta part convertint-la en un bloc nou on hi havia la cuina i el dormitori.

Hi ha enterrats gairebé tots els marquesos de Sentmenat dels darrers dos cents anys.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell de Sentmenat

Setmana dedicada al Municipi de Sentmenat

Agents Rurals / Generalitat de Catalunya

El castell es troba en un lloc estratègic. La façana, orientada a ponent queda al marge del barranc que forma la riera de Sentmenat. Edificat en un llom planer de la carena, a 1.300 m al nord-oest de l’església parroquial de la vila de Sentmenat.

Us passo la seva llarga historia:

  • És un castell termenat documentat el 1069.En aquest moment, 1060-1070, surt documentat un llinatge cognominat de Sentmenat. Ramon Miró (1056), Bernat (1065), Bernat Ramon (1072).
  • El 1083, Guillem i Arbert Ramon de Montcada deixaren diners a la comtessa Mafalda, vídua de Ramon Berenguer II a canvi dels drets i rendes del terme del castell de Sentmenat que, a partir d’aquest moment queda vinculat a la família Montcada.
  • L’any 1101, senyorejava el senescal Guillem Ramon II de Montcada. La continuïtat de la possessió dels Montcada es documenta al llarg de tot el segle XII.
  • Cap a mitjans d’aquest segle, trobem documentada la castlania en mans del llinatge anomenat Sentmenat, feudataris dels Montcada.
  • L’any 1173, Pere de Sentmenat, llegà la castlania, al fill Pere qui la llegarà al seu fill homònim que, l’any 1243 ja en posseïa la plena potestat.
  • El segle XIII continua el domini dels Montcada.
  • L’any 1237, Garsenda, vídua de Guillem de Montcada, permuta amb el comanador de l’orde Hospitaler de Barcelona, uns masos a canvi dels drets que el comanador posseeix sobre el castell.
  • El 1301, la fortalesa passà a Bearnèsia, casada amb Bernat de Centelles i aviat (de 1302 a 1315) començaran les discrepàncies entre els Centelles i els Sentmenat.
  • El rei Jaume II intervé el 1315 per a resoldre el conflicte eximint al castlà de Sentmenat de prestar homenatge als senyors de Centelles però les desavinences continuaren.
  • L’any 1328 es fa un acord de conveniència entre Francesc de Sentmenat i Eimeric de Centelles.
  • Les disputes finiran l’any 1380, quan Pere de Sentmenat passa a tenir la senyoria del castell i del seu terme, després d’adquirir-lo a Eimeric II senyor de Centelles per 9.000 lliures.
  • Al segle XV, els Sentmenat esdevingueren senyors i barons del lloc. El castell de Sentmenat era un castell termenat i els seus senyors posseïdors del títol de “mer i mixt imperi”, és a dir que tenien la jurisdicció civil i criminal a tot el seu terme.
  • El 1691 li fou concedit a Joan de Sentmenat i de Toralla el títol de marquès de Sentmenat.
  • Actualment, el castell encara pertany a la família dels Sentmenat. Posteriorment, el castell va ser utilitzat com a masia, perdent tota referència defensiva.
  • Amb motiu del projecte de consolidació estructural del castell promogut conjuntament entre l’Ajuntament de Sentmenat i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya s’han portat a terme diverses intervencions arqueològiques. L’efectuada l’any 2010 va permetre establir cinc fases d’ocupació diferenciades. Després de l’ocupació de la zona en època preromànica es va produir la construcció d’un conjunt residencial i una església exempta. La tercera fase consistí en la remodelació dels espais alt medievals en un moment baix medieval (s. XIV-XV), coincidint amb la propietat del castell per part de la família Sentmenat. En quart lloc es van fer noves remodelacions arran de la transformació del recinte nobiliari en explotació agrícola a l’època moderna (s. XVII-XVIII).Finalment s’han fet reformes d’època contemporània.
Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya

El Castell és un gran edifici gòtic reconstruït sobre bases més antigues. A la fortalesa, s’arriba a través d’un pont de pedra que sobresurt del castell i que sembla substituir l’antic pont llevadís.

Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya

Es manifesta la grandiositat de la seva fortalesa amb murs de tres metres de gruix.

El castell és format per dos cossos rectangulars, disposats ortogonalment, amb els extrems units per un altre cos, la planta del qual descriu un arc d’un quart de cercle, més o menys regular. Aquests tres cossos envolten un pati en forma de trapezi.

La façana principal, formada per carreus desiguals units al morter, queda dalt del marge de la riera, mentre que la part posterior presenta una forma de semicercle i dona a la plana.

Agnès Sarri i Pons Jordi Sarri i Vilagell -1994 / Generalitat de Catalunya

A la façana principal es pot veure també la porta primitiva, amb arc de mig punt i a continuació, una altra porta més centrada en la façana i de gran adovellat on es pot veure, inscrit a manera de clau i marcant l’eix de simetria de l’arc, l’escut del Marquesat de Sentmenat, títol que va ser atorgat per Carles II l’any 1691. A l’interior de les cambres es conserven els sostres de bigues.

Vers el 1500, es va adossar en aquesta construcció una nau que es va dedicar a l’entrada de carruatges que aboca en un gran pati central, malgrat que de poca fondària, és molt allargat en la seva dimensió transversal, traçant una estructura rectangular. En aquest pati, es pot veure també una escala descoberta de dos trams i galeria volada sobre mènsules.

La planta baixa, conserva els arcs de mig punt de carreus sobre els que carrega la volta de mig canó tot el llarg del mur exterior i que torç el seu eix seguint la irregularitat del mur, formant així aquesta façana corbada. Algun tram d’aquesta volta, mostra vestigis de la cimbra d’encanyissat amb la que va ser construïda, procediment molt antic en el nostre país.

Aquestes reformes van ser realitzades als voltants del segle XVI, però tot i el pas del temps, la seva fisonomia no ha canviat gaire. Les torres no són sobresortides, malgrat se’ls hi hagués atribuït la mateixa funció defensiva.

La imatge actual correspon a les reconstruccions dels segles XIV i XVI amb afegitons i canvis realitzats fins als nostres dies en el nou ús d’explotació agrícola.

El castell és format per dos cossos rectangulars, disposats ortogonalment amb els extrems units per un altre cos, la planta del qual descriu un arc d’un quart de cercle.

Els tres cossos envolten un pati trapezoïdal. Les obertures de la planta baixa situen cronològicament el mur a la segona meitat del segle XII.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El cos curvilini, que en alguns llocs assoleix un gruix de més de 3 m, per tal d’oferir protecció a la part plana més accessible i fàcil de ser atacada, es dataria al segle XIII, principis del XIV. La resta de l’edifici correspon a reconstruccions fetes posteriorment.

Castell de Sentmenat és un castell del municipi de Sentmenat declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero i Ramon Solé

Ermita de Sant Vicenç del Castell de Castellbisbal

L’Ermita de Sant Vicenç està situada en el Parc del Castell s/n, concretament en el Serrat de les Garses de Castellbisbal.

Us passo la seva historia :

  • Es creu que Castell Bisbal, anomenat en principi castell de Benviure (probablement el topònim de “Benviure” assenyala un antic eremitisme en el lloc), no pertanyé als bisbes de Barcelona fins a la fi del segle x, que és quan degué començar a anomenar-se episcopal. […]
  • Els senyors útils e Castellbisbal foren els Castellvell, però aquests mantenien castlans o feudataris a Castellbisbal, probablement del mateix tronc que els Castellvell, que primerament tenien com a cognom Bremon i, a partir de la segona meitat del segle XII, Castellbisbal, encara que possiblement eren una mateixa família.
  • Durant el segle XII es registraren moltes discòrdies mútues entre els Bremon o Castellbisbal, els bisbes i els habitants del terme, fins que el 1198, quan fou nomenat bisbe Ramon de Castellvell (fill i germà dels senyors de Castellvell), es feu una concòrdia.
  • El 1290, a conseqüència d’uns actes de bandolerisme del castlà de Castellbisbal, Bartomeu, contra la gent de Barcelona, fou destruïda la fortalesa per les milícies d’aquesta ciutat”.
  • Dalmau de Castellbisbal (que tenia el Castellbisbal en castlania dels Castellvell i aquests pel bisbe de Barcelona), que assistí el 1412 al Parlament de Casp, fou qui reconstruí el castell a finals del segle XV.
  • A la fi de la guerra contra Joan II, Castellbisbal passà a poder de Lluís de Requesens i de Soler.
  • L’any 2020 un veí de Castellbisbal va fer una cançó inspirada en aquest monument, anomenada Ermita. En aquesta parla de les festes que fan els joves al parc.
Restes del Castell

Al lloc que ocupava el castell roman una petita capella, que té per patró titular a Sant Vicenç. Es tracta d’una ermita rectangular amb absis poligonal i una nau.

La coberta és a dues vessants i té un campanar d’espadanya. La porta està emmarcada per un arc rebaixat amb dovelles i brancals de pedra.

Sobre ella s’ha escrit: “Les ruïnes del Castell Bisbal, fragments de la capella de Sant Vicenç, s’alcen damunt el serrat de les Garses, prop de la capella de Sant Vicenç del Castell que, documentada el 1035, és una construcció moderna.

El 1568 encara es feu una reunió, en el pati del castell, dels prohoms de la població, que acordaren d’imposar un impost sobre el gra i el vi per a poder construir una església nova, més gran.

Aquesta nova església parroquial, dedicada a Sant Vicenç, és documentada el 1580 i s’aixeca al poble de Castellbisbal, damunt un serrat proper al castell, terrassa sobre el Llobregat”.

Jordi Contijoch Boada, any 1997 / Generalitat de Catalunya

Sant Vicenç del Castell  o Ermita de Sant Vicenç és una església del municipi de Castellbisbal protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé

Castell de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda

El Castell de Santiga està en la Plaça de Santiga, 6 de Santa Perpètua de Mogoda.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Santiga té uns orígens molt antics. Cal tenir en compte que des de l’any 983 hi ha referències directes de l’església de Santa Maria d’Antiga.
  • El primer document que ens testimonia l’existència de la «domus de Santiga» és del 1121, quan Arnau Geribert d’Antiga va cedir, en fer testament, a la seva esposa Guilla, la fortalesa anomenada Antiga amb tots els alous i béns que hi havia dins del seu terme. Arnau Geribert era, doncs, el senyor de la quadra d’Antiga i un personatge important en el seu temps.
  • Entre les signatures d’una donació que feu el comte Ramon Berenguer III al monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1098 hi apareix un tal Arnau Geribert d’Antiga que és molt possible que correspongui a l’esmentat senyor d’Antiga. La relació d’Arnau Geribert amb el cenobi de Sant Cugat era estreta.
  • En una cessió de terres que Arnau Geribert i la seva dona li van fer l’ any 1121, es reconeix que tenien una sèrie de feus a Cerdanyola, Mollet i Parets en nom de l’esmentat monestir vallesà.
  • En els fogatges del segle XIV s’al•ludeix a la quadra de Santiga la qual,
  • L’any 1389, el rei Joan I erigí en castell termenat i Joan Ça Font va ser el primer senyor feudal del castell per gràcia del rei.
  • Al llarg del temps aquest castell va passar per diverses mans com els Salbà, els Vallgornera, els Vallseca o els Sentmenat. La quadra de Santiga no va ser agregada a Santa Perpètua fins al segle XIX.
  • Actualment el casal anomenat «el castell» recorda l’emplaçament d’aquesta fortificació.

En aquest lloc s’havia aixecat l’antic castell de Santiga.

Actualment hi ha un gran casal de planta quadrada amb tres crugies i tres pisos d’alçada,

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

coberta a quatre vessants, de teula àrab i envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés.

Les parets de càrrega són de còdols i sorra, té voltes en planta baixa i bigues de fusta en planta i pis.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

La façana principal té una composició simètrica amb el portal adovellat d’accés a planta baixa, finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes.

Els finestrals de la planta noble conserven la llinda i els brancals de pedra.

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

Un altre portal adovellat, amb l’escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat, dona accés al pati des de l’exterior.

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

Al voltant de la masia s’aixequen construccions auxiliars excepte davant de la façana principal on hi ha un jardí.

Castell de Santiga és un castell del poble de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda, declarat bé cultural d’interès nacional.

En l’actualitat és un Restaurant

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell del Papiol

El castell del Papiol s’alça sobre la roca i la població, al Puig del Papiol. Aquest castell forma part de la xarxa castellera que vigilava el curs del Llobregat i el camí d’accés a Barcelona enfront de les ràtzies musulmanes procedents fonamentalment del Penedès.

Formen part d’aquesta xarxa diversos castells com són el de Sant Jaume (o Castell Vell de Rosanes), el de Rosanes (el Pairet), el d’Eramprunyà o el proper Castellciuró.

Us passo la seva historia:

  • El 18 de gener de l’any 1115 els comtes de Barcelona Ramon Berenguer III i esposa Dolça de Provença, infeudaren als seus vassalls, germans Arnau (o Artal) Pere i Bernat Pere el «castro quod vocant Papiol» (o castell de Papiol) i l’honor del castell perquè el tinguessin, el posseïssin i el defensessin. Els comtes se’n reservaren la potestat, la quarta part de les eixides i els plets.
  • Els comtes també es reserven la torre on es farien una mansió sota la roca. Aquesta infeudació es compren si es recorda que a l’època es produïren dues ràtzies almoràvits contra el pla i la vall del Llobregat, concretament el 1107 i el 1114-15.
  • El castell acomplia una funció estratègica com a enllaç entre la vall del Llobregat i el Vallès.
  • El perill musulmà també explica que Ramon Berenguer IV concedis franqueses a la vila de Papiol l’any 1132. És versemblant, tanmateix, que el castell existís anteriorment.
  • El 1206, el rei Pere el Catòlic donà en feu a Ramon de Papiol certs drets reials sobre el castell amb reserva de la host i cavalcada i de la senyoria i potestat. Galceran de Papiol acompanyà al dit rei a la batalla de les Navas de Tolosa (1212).
  • Sembla que els Papiol eren al seguici de Jaume I quan visità Roma, Sicília i Mallorca.
  • L’any 1315, com que els intents de poblament del lloc començaven a reeixir, la parròquia de Santa Eulàlia que era al Puig Madrona es traslladà al castell de Papiol amb permís episcopal i reial. Galceran de Papiol era senyor del lloc que el tenia com a feu reial.
  • En els fogatges del 1365-70 i de 1377-79 consten 32 «fochs» en la parròquia de Santa Eulàlia del terme del castell de Papiol.
  • El 24 de maig de 1448, gran part de Catalunya patí els efectes d’un terratrèmol potser el moviment sísmic més terrible a les nostres terres del qual hi hagi notícia. El dietari de la Generalitat consigna la caiguda del castell i la mort de tres homes. De fet, només caigueren els pisos alts, ja que als baixos es conserva gran part de la construcció romànica.
  • A les capitulacions de la ciutat de Barcelona amb Joan II —octubre del 1472— figura citat expressament «lo Castell den Papiol». Deu anys de guerra causaren el despoblament de molts castells i termes.
  • Joan Galceran de Papiol, pare i Joan Galceran, fill, senyors del Papiol, a fi que es poblés el terme i es conreés la terra, en març del 1482 declararen l’afranquiment dels mals usos i limitaren els arbitris sobre el pa, el vi, les hortalisses, el lli i el cànem.
  • La plena jurisdicció civil i criminal dels Papiol fou concedida per Felip II, l’any 1587, a Gispert de Guimerà i de Llupià, rebesnet de Joan Galceran de Papiol, fill.
  • Els senyors del Papiol exercien un poder absolut expressat pel títol que ostentaven: «Senyor jurisdiccional, Baronal, alodial i campal del Lloc i Terme de Santa Eulàlia d’El Papiol i Quadra de Roquer».
  • El 1505 la baronia d’El Papiol passà a mans de la família Marimon,
  • Després als Guimerà, que el 1661 varen vendre-la al mercader Francesc Argemir.
  • S’interrompé, doncs, la continuïtat familiar i els senyors de la baronia passaren a ésser-ho per dret de compra. Així consta que l’any 1771, pel lluïsme (percepció proporcional en cas de venda), foren satisfetes 1.800 lliures. Després de diversos propietaris, Calders, Copons, Bustamante, Cebrià, trobem Rafael Llozer i Cebrià (qui ho era en 1886); i el nebot d’aquest Joaquim Almirall i Llozer. El cognom Almirall segueix unit a la propietat de l’immoble.
  • En el segle XIX, aquest castell serví d’alberg a la milícia durant les Guerres Carlines. El títol ha estat succeït a les propietàries Adela Mora i Mª Teresa Mora, aquesta última casada amb Manuel Bofarull, que va iniciar una restauració amb l’assessorament de Lluís Monreal i Martí de Riquer.
  • En l’actualitat els descendents de la baronia del Papiol es entronquen amb antigues dinasties del municipi com els Bofarull, Presas o Ros-Colomé. Tots els estius s’hi organitza un festival de música a més d’altres activitats culturals.
Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Castell de planta rectangular, format per diversos cossos d’edificacions juxtaposats. La part més antiga és a la planta baixa, tot just traspassada l’entrada: una escala excavada a la roca mena cap a una sala estreta i allargada, amb les parets d’aparell d’espiga, més sortides que no pas la volta de mig punt que sostenen.

Al costat hi ha una altra sala més àmplia, també coberta amb volta i més tardana. Entre totes dues hi ha ubicada l’antiga masmorra medieval. Més enllà, el basament de la torre s’eleva per damunt la fàbrica del castell, probablement del s.XIII. Vora seu hi ha un vaixell amb veles hissades esgrafiat a la paret.

Els pisos superiors han estat molt reforçats i enriquits amb mobiliari antic i amb una pinacoteca de pintors catalans de finals del segle xix i principis del segle XX. L’exterior també ha estat restaurat. Té dues finestres dobles, polilobulades i separades cadascuna en dos, per una petita columna molt esvelta, amb capitell corinti. Totes dues estan alineades al mateix eix.

També té una finestra amb llinda treballada en forma d’arc mixtilini de la mateixa època. Es troba a la mateixa paret que les altres dos, a la part menys modificada del castell.

La sala és l’estructura medieval més antiga. Les parets són construïdes amb «opus spicatum» i es poden datar dins del segle x. El sostre de volta de canó irregular, devia ser construït més tard. El corredor, d’entre 1,40 i 2,50 m d’ample, és contemporani de la torre rodona, anterior a 1115. S’obre amb un arc de mig punt i la volta de falsa ferradura és formada per llosetes i carreus disposats a plec de llibre, travats amb morter de calç. Conserva restes d’encanyissat.

Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

La torre rodona situada al nord ja existia el 1115. Es conserva la meitat del semicilindre del pis inferior. Fa 2 m de diàmetre interior i els murs tenen 1 m de gruix. Està encastada dins els murs de les façanes de tramuntana i de llevant del castell i, probablement no fou enderrocada perquè deu actuar de contrafort i era un bon amagatall.

Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

L’aparell de la torre és de pedres i carreus sense tallar, desbastats, disposats en filades horitzontals amb morter de calç abundant. La torre quadrada, situada a migdia, devia substituir la que l’any 1115 era contra el riu Llobregat i tenia un porxo. A l’interior fa 2,60 m de cantó i els murs tenen un gruix d’1,65 m.

Roger Vinent Arnau / Generalitat de Catalunya

L’entrada, a llevant, formada per un arc de mig punt adovellat. Aquesta porta es fermava en l’arc pla de l’interior, per la qual cosa sabem que donava a l’exterior. La torre quadrada es dataria el segle xiii. És bastida amb carreus rectangulars molt regulars disposats en filades homogènies.

Roger Vinent Arnau / Generalitat de Catalunya

La paret exterior de la torre rodona es veu des d’una estança interior situada just darrere la façana nord. Aquesta estança devia ser usada com a presó els segles XVI i XVII, perquè a part de no tenir obertures, conserva grafits dels que se solen trobar en les masmorres dels castells.

Concretament aquí s’hi pot observar una galera armada amb canons.

Roger Vinent Arnau / Generalitat de Catalunya

El dipòsit de cereals presenta les parets i volta amb un lliscat per aïllar-les d’humitats. Un mur que arriba a mitjana alçada, just sota l’arrencada de la volta, separa el dipòsit en dos compartiments.

L’alçada del dipòsit és d’uns 3 m i la capacitat d’uns 14 m³. La torre es dataria com la torre rodona, ja que els murs són formats de carreus rectangulars, col·locats en filades regulars en una disposició molt semblant a la de la torre.

Pere Catalá i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El castell del Papiol és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero