Els Molinots de la Llibra o Torre dels Moros están situats en el Passeig de Sant Lluís, 1 i 20 en la Urbanització de La Solana i dins de les finques del número 1 i 20 del carrer, prop de l’encreuament amb el carrer de Barcelona de Vallirana.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
La primera menció a un molí a la zona de la Llibra és de l’any 1115.
Es tracta de la donació de béns que Duran Lleopard va fer al seu fill Berenguer, en la que es reservava el dret de moldre un dia i una nit setmanals en el molí: “Em retinc jo, Duran Leopard, en tot això i per sempre, a les meves voluntats, fer un dia i una nit en el molí de la Llibra” (FERNÁNDEZ, 2000: 87).
L’any 1257, en un document de venda, es menciona el rec dels Molins de la Llibra, un antic canal de rec en el qual els molinots farien de pous d’anivellament.
En els fogatges del segle XVI (1533 i 1590) es menciona el mas de la Llibra, un dels pocs masos del terme que probablement estaria lligat a aquestes estructures.
Posteriorment l’any 1892, en una crònica del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, es fa una descripció detallada d’aquestes construccions i es mencionen certes estructures annexes que en aquell temps eren visibles: un mur de 12 pams d’alçada, diverses estructures d’una antiga cambra, una escala i un dipòsit.
Tot i que no se sap del cert, aquestes construccions podrien ser d’origen àrab donat les restes localitzades d’unes tombes d’aquesta tipologia en la mateixa zona.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya
Es tracta de dues torres situades dins de dues finques privades a cada banda del carrer, davant per davant.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya
La més ben conservada està situada dins del jardí del número 1.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya
És una torre troncocònica amb la base quadrangular, bastida amb petits carreus de pedra de diverses mides i disposats en filades regulars i horitzontals.
S’observa algun forat de bastida utilitzat per construir-la.
L’altra torre, dins del jardí de la casa del número 20, s’utilitza en l’actualitat com a xemeneia i està reformada.
Tot i això es pot observar el mateix tipus d’aparell de carreus que en l’anterior estructura.
La Torre dels Moros és una obra de Vallirana (Baix Llobregat) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Recull de dades: Viquipèdia i Mapes Patrimoni Cultural – DIBA.
La masia de Can Font s’arriba des de la carretera BV-1122, seguir pel camí que porta al Casot a uns 800 metres. Aquesta Masia és situada en un entorn agrícola, a l’altre costat del camí de l’església i el cementiri de Sant Esteve.
És de planta baixa i pis i té la coberta a dos vessants que desaigüen a les façanes laterals. Davant de la façana principal, orientada a xaloc, s’hi va adossar de forma perpendicular un volum de planta baixa i pis i una sola vessant que desaigua a la principal. Aquest afegit, tot i tenir poca amplitud, sobresurt en llargària respecte el volum principal.
Es troba obert al primer pis amb una galeria de cinc pòrtics d’arc de mig punt arrebossats (més un que queda desplaçat a un extrem de la façana), i dos més a cada lateral; tots ells han estat tancats modernament amb vidre. Al costat d’un dels pòrtics hi ha el rellotge de sol.
Tenint en compte les inscripcions que veiem a l’interior -en el primer pis d’aquest volum-, podem afirmar que fou al llarg del segle XVIII quan es feu aquesta ampliació. El portal que s’obrí aleshores és d’arc de mig punt arrebossat amb una sola imposta ceràmica. Accedint per aquest, a l’interior, encara és visible el portal original, d’arc de mig punt adovellat. Les obertures de les façanes laterals són majoritàriament de pedra carejada i llinda plana, tot i que n’hi ha alguna d’arrebossada. La major part de les del primer pis que es troben orientades a garbí es troben inscrites, tot i que a causa de l’erosió es fa difícil llegir-les. A la façana posterior hi ha dos pòrtics com els que hi ha en l’actual façana principal, així com hi ha adossats dos petits cossos de planta baixa.
Davant la façana principal hi ha un pati que queda tancat per petits cossos annexes d’un sol nivell, i amb una lliça amb llinda de fusta i brancals de pedra carejada a cada costat. Des de la lliça orientada a xaloc, al llarg de la façana de mestral, hi ha adossat un altre cos de planta baixa. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color cru. A l’interior es conserva el paviment de lloses a l’entrada, així com els sostres de volta de pedra a la planta baixa, i de cairats de fusta al pis superior. A la planta baixa també s’hi conserven les piques de la cuina, les bigues on es trobava la premsa de vi i un forn.
Actualment es un destacat restaurant de la zona.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – DIBA
Les restes d’aquest castell, amb la seva capella, es troben a 317 metres d’altitud, sobre el camí de l’Ordal, al sud de Cervelló (Baix Llobregat) i una mica apartat del nucli antic del poble, al costat del carrer de Santa Maria.
Actualment està en ruïna i els seus murs més visibles s’amaguen entre la vegetació que l’envolta.
Està en una posició elevada, defensada naturalment, sobre l’església de Santa Maria de Cervelló.
El castell s’esmenta per primer cop el 904 en una donació que fa Guifré II o Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, al monestir de Sant Cugat, al lloc de Cervelló, amb la seva església, llavors anomenada de la Santa Creu. Guifré Borrell concedeix aquest i altres privilegis a Sant Cugat, d’acord amb el bisbe Teuderic de Barcelona, iniciant el que s’ha anomenat re-població de la zona.
Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
El castell era propietat dels comtes, de fet a la donació de 904, trobem a Guifré Borrell residint a aquest castell. El 992 els comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d’Urgell vengueren el castell, amb les seves rendes i beneficis, a Ènnec Bonfill que esdevindrà primer senyor del llinatge dels Cervelló. Des de llavors va servir de seu de la família i de la baronia.
Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
L’església de Sant Esteve (ara coneguda com a Santa Maria), probablement seria edificada pels senyors de Cervelló al segle XI, com a lloc d’enterrament.
Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
Durant el segle XIII els Cervelló, com altres famílies nobiliàries, s’enfrontaren a la monarquia. El 1224, en època de Guillem I de Cervelló, Jaume el Conqueridor assetjà el castell tretze dies i el va prendre.
Consta que el 1230 es va tornar a consagrar l’església de Sant Esteve (ara de Santa Maria), possiblement després d’una reconstrucció feta a conseqüència del setge. Guillem II de Cervelló tornarà a enfrontar-se al monarca, el que provoca l’empobriment les terres. Més endavant, el 1274, el seu successor de, Guerau VII de Cervelló, va tornar a revoltar-se contra el poder. Finalment, el 1297, va vendre la baronia a Jaume el Just per 130.000 sous.
Jaume el Just va bescanviar el castell, el 1309, amb Sibil•la de Pallars per altres propietats, fent constar que era gairebé en ruïna. El 1382, Guillem Ramon de Montcada i de Peralta intercanvià amb Pere II d’Urgell les baronies de Cervelló i les viles de Sant Vicenç dels Horts i Piera a canvi de la meitat de les baronies de Bunyol, Xiva i Xestalgar.
El 1411 el cavaller Arnau de Ballester adquirí les baronies de Sant Vicenç dels Horts i Cervelló. El 1462 es va fortificar. Encara va tenir algun paper militar, atès que el 1714, a la Guerra de Successió, s’ordena el seu enderroc. El castell fou destruït i abandonat.
Entre els anys 2010-2011 el conjunt del castell fou restaurat i consolidat per tal de fer-lo visitable.
Pere Català Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
Durant aquesta restauració es van portar a terme diverses intervencions arqueològiques que van permetre deixar a la vista bona part de les estructures que configuraven el castell i es van delimitar diferents fases constructives, incloent una ocupació de l’indret en l’edat del bronze.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
El castell era de planta allargassada.
Tenia l’entrada a ponent, el lloc més accessible i més ben defensat, donat que la resta ja està protegida per l’orografia del terreny.
El castell consta de dos recintes, un de superior i un altre inferior.
Al recinte jussà hi havia el barri del castell tancat per una muralla; aquí es conserven restes d’edificacions de difícil identificació, alguns dipòsits, una sala que conserva part d’una volta apuntada i una cisterna rodona buidada a la roca: és on devia estar el poblat.
A ponent del recinte jussà es troba la capella de la que es conserva un petit edifici rectangular amb l’absis marcat només a l’interior.
La volta, tot i estar enderrocada, sembla que va ser apuntada. L’aparell és de carreus grans, molt ben tallats, propi del romànic.
Capella del Castell
Al sud es troba recinte sobirà amb una porta molt enderrocada, defensada per un mur amb contraforts i les parets de la torre o baluard de ponent; les parets de tramuntana, migdia i ponent, es conserven molt enderrocades i, a llevant, s’aixeca una torre massissa de planta lleugerament trapezial i una mica atalussada. Les dues torres eren unides per panys de muralla.
Interior Capella del Castell
El Castell de Cervelló és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.
Capella del Castell
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text : Mª Àngels Garcia – Carpintero
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de Santiga s’ha pogut explicar gràcies a les diverses excavacions que s’han fet, especialment les de 2008 i 2011.[2] La història que ha passat per Santiga és similar a la d’altres llocs, especialment del Vallés, com Sant Salvador de Polinyà, Sentmenat o Sant Iscle de la Salut, però té els seus propis noms i matisos.
L’església romànica que avui podem observar és del segle XI amb ampliacions del segle XIII i alguna remodelació, o afegiment al conjunt, d’època moderna. Aquesta església és fruit, al seu torn, d’una anterior preromànica dels segles IX-X, que seria una nau quadrada, senzilla, aixecada sobre els murs d’una anterior vil·la romana. Entre ambdues hi ha un període força desconegut, el dels segles VI-VIII, època de la que s’han trobat restes d’ocupació amb activitat domèstica (un fornet) i productiva (una gran sitja d’emmagatzematge).
Pou de Santiga. Foto: Ramon Solé.
Del segle X s’han trobat dues sitges a l’interior de l’església i tombes antropomorfes de fetus a terme, així com altres sepultures a fora. A dins de la esglésies s’enterraven infants i/o els senyors feudals. A partir d’aquest segle la documentació complementa la història d’aquestes troballes.
El primer esment de Santiga és del 969, apareix als límits de la venda de la vila de Polinyà (els seus drets fiscals) que fan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda a Galí, vicari d’Eramprunyà (els vicaris o veguers comtals no havien d’estar adscrits a un lloc fix, com els castlans), per set peces d’argent.[3] De fet, les referències a Santiga o a Canalies, les trobem sovint als límits d’altres termes, com Ripollet (Palau Auzit), Polinyà, Sabadell o Barberà.
Murs de pedra envoltats de natura. AGC, 2021.
Més interessant és la dada de 983 quan trobem que Bellit dona al monestir de Sant Cugat propietats que tenia a Barcelona, Badalona, Santa Maria d’Antiga, la vall de Sant Menat, i altres indrets d’Osona o el Bages. Tot indica que era un senyor important, potser un cavaller que servia a diferents senyors.[4] És el primer moment en que trobem l’existència d’aquesta església de la que s’han trobat restes que la confirmen i que apareix vinculada als miles o cavallers. El lloc estava ben comunicat, en una donació d’un alou a Reixac que fa el Comte Borrell el 988 a Sant Cugat, a un dels límits, es menciona la via pública que surt del Vall de Canallies i va pertot.[5]
Un lloc molt referenciat de Santiga és el d’Olmet, el trobem en 992 quan Sabrosa, amb el seu fill Ermenir ven a Mir una casa amb instal·lacions, hort, arbres i rec al lloc d’Olmet. El 994 Mir (devia ser el mateix) permuta amb el bisbe Vives de Barcelona, una peça de terra de l’església que es diu “Santa Maria d’Antigua” al lloc d’Olmet per una mujada de terra a Canallies, prop de l’església.[6] Potser Vives estava arrodonint propietats, com fa en altres indrets. Als límits trobem a Teudesera, probablement la Teudesera Deovota que actua a Sabadell.[7] En tot cas, ja veiem el gran protagonisme de les dones al segle X.
Finestra petita al lateral de l’església. AGC, 2021.
El mateix 994 i al lloc d’Olmet trobem, als límits d’una venda de quatre mujades de vinya que fa Clàudia al diaca Ató, a na Mello[8], una dona amb propietats importants a Reixac, Palau Auzit i Canalies (entre les quals, un molí), que donarà el 1002 a Sant Cugat abans de peregrinar a Roma, amb la condició de que, si els seus fills tornen del captiveri, seran beneficiaris en règim d’usdefruit. Mello deixa també un llegat al seu fillol que havia comprat a les portes de Barcelona, un esclau que incorpora a la seva disminuïda família.
Cap a mitjans del segle XI la capella preromànica va ser desmuntada en tot el seu alçat sent substituïda per una nova església romànica de la que s’ha localitzat tota la seva fonamentació capçada amb un absis semicircular a l’est. D’aquesta època s’han trobat també un sitjar i una necròpolis.
Esglèsia i plaça de Santiga. Foto: Ramon Solé
És el temps en que la feudalització s’implanta. Si Mello era la gran propietària del lloc de Canalies entre finals del segle X i principis del XI, a mitjans d’aquest segle ho serà Ricolf, senyor de Vilatzir (Parets), que deixà al seu segon fill, Mir Ricolf, les propietats que tenia a Canalies. Hem vist que la Seu de Barcelona també tenia béns a la zona, en 1060 el bisbe Guislabert estableix a Miró Bernat a Canalies a canvi de “la tasca” (l’onzena part de la collita).
En 1065 Guadall, fill de Bonhom, i la seva dona Emma venen a Guitard i Maria una terra amb vinya, trilla i arbres, al lloc d’Olmet. El mateix any Ermengarda, vídua de Sanla, dona a la Canònica una peça de terra i vinya que tenia a la parròquia de Santa Maria d’Antiga, al lloc de Canalies. És la primera menció a la parròquia.
Font i bassa de Santiga. L’aigua és un mitjà associat a les feines de les dones. Foto: Ramon Solé
L’església (amb els seus delmes), en mans dels senyors, es tornarà moneda de canvi. En 1067 Adalbert Guitard, amb la seva dona Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, la seva dona Maiasenda i els seus fills el castell de Barberà, exceptuen el camp de Santa Helena amb els seus farraginals i els seus dos horts on està situat un molí que va ser construït per la mare de Berenguer, però a canvi els donen l’església de Santa Maria d’Antiga.[9] Des de llavors l’església i la casa forta de Santiga serà dels castlans de Barberà i aquests seran senyors feudals del monestir de Sant Cugat a diferents llocs del Vallés i a Provençana.
“Castell” o casa forta de Santiga. Foto: Ramon Solé
D’aquest sota-infeudament destaquem que l’alou que es queden els senyors de Barberà disposa d’un molí construït per una dona i posem de relleu com el senyors, amb les seves milites, es fan –quan poden- amb els delmes de les esglésies que esdevindran lloc d’emmagatzematge i panteons familiars.
En 1069 Pelegrí, fill de Sendred (la família tenia béns a Provençana),[10] ven, a Berenguer Ramon i Arnau Gerbert, per quaranta mancusos d’or pur de la moneda de la comtessa Almodís, unes cases, terres i vinyes que li pervingueren per una permuta que havia fet amb Adelgardis, filla de Sicardis, a les parròquies de Santiga, Sentmenat i Polinyà.[11]
En 1077 Guillem Mir fa testament abans de peregrinar a Roma, els seus almoiners són Viva Guadall (“frati meo”), la seva esposa Sicardis i Mir Ricolf; deixa diversos llegats, entre els que trobem alguns a Santa Perpetua de la Moguda. La part principal la reparteix entre el seu fill Bernat Guillem, a qui anomenen “Vivas”, la seva esposa i les seves filles Maiassenda, Ledgardis i Rosa, especialment a la primera. Al seu fill li deixa l’espasa, el que vol dir que era un cavaller, a aquest i a la seva dona els concedeix cavalls, animals i estris de producció. A Maiassenda, la “mansione” (casa de certa rellevància, mínimament fortificada) amb figueres i altres arbres que habita Geribert. Mana que, si el seu fill i la seva filla Maiassenda moren sense fills, els seus béns passin a les altres filles, a les que també deixa alguns llegats.[12] Tot plegat ens va mostrant els lligams que estableixen famílies properes.
La paret dels sentiments de Santiga on cada any s’afegeix un vers o petit poema. AGC, 2021
En 1093 Bonadona amb el seu fill Pere Joan, Maria, Pere Maressenda i la dona d’aquest, Sança, venen a Arnau Geribert i Guisla una peça de vinya, trilla i arbres al terme de Santa Maria Antiga, al lloc d’Olmet que limita amb el torrent d’Olmet a ponent i amb el torrent i alou de Sant Miquel del Fai al nord.[13]
Mir Ricolf en farà donació dels delmes que tenia a Mogoda i a Mollet a la Canònica. És el temps en que es va imposant la reforma gregoriana, el que provoca molts moviments i litigis, no només entre el poder religiós i el laic, sinó també entre les diferents institucions eclesials. Veiem un exemple:
Arnau, que esdevindrà Arnau Geribert de Santiga (els primers cognoms masculins fan referència al nom del pare i, posteriorment, al lloc d’origen), i Guisla donen a Sant Cugat, en 1117, un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i un sagrer anomenat “de Pou” que donen a canvi del mas Gombau que reben de Sant Cugat.[14]
Santa Eulàlia de Provençana. l’Hospitalet de Llobregat. AGC, 2020
En morir Arnau Geribert, el 1121, llega a l’església de Santiga i al seu prevere el mas que tenia al costat de l’església, on residia, amb mitja mujada de terra on tenia plantades vinyes i oliveres. Aquest mas, amb la sagrera amb cases, cellers i delmes d’Olmet, l’havia cedit la mare d’Arnau a l’església, segons explica Guilla al seu testament, la resta de l’alou familiar que havia rebut Arnau seria per a Sant Cugat. Fa també diverses donacions a institucions religioses, però la donació més important dels seus béns serà per a la seva dona Guisla, a qui deixa la casa forta de Santiga i, entre d’altres, la propietat de Provençana.
La parròquia tindrà certa autonomia i Guisla, com a senyora de Santiga, gestionarà el seu patrimoni, amb aquestes i altres propietats familiars que li pervingueren del seu pare Pere Arnau i del seu segon marit, Gausfred.
Guisla, al seu testament de 1142,deixa diversos llegats a Sant Cugat manant ser enterrada allí, tot i que també deixà propietats a altres monestirs. A l’església de Santiga confirma el llegat del seu marit i deixa un morabatí per les obres[15] (durant el segle XII s’amplia l’església amb un nou mur que la allarga).
Evolució de l’església de Santiga del s. IX-X fins el XIII-XV, Jordi Roig i J. M. Coll.
Uns anys després, en 1148, mor Guillem Mir de Santiga, de qui no es coneix la relació familiar que tenia amb Arnau i Guisla, però sí sabem que són propers. Tots formen part dels plets entre la Seu i San Cugat per l’alou de Provençana.
El 1131 Pere Guerau, ardiaca de la Seu Barcelona, disposava que es retorni al seu legítim propietari, Guillem Mir, un alou de Provençana que el seu germà, Guerau Alemany II, li havia embargat injustament. Guillem Mir i la seva dona, Sança, el donaran en 1147 al monestir de Sant Cugat, juntament amb altres béns al Vallés, a condició de que Sant Cugat retorni un deute que tenien.[16]
Els plets amb Sant Cugat són freqüents, fins que el papa confirma els drets d’aquest sobre les seves dominicatures en 1120 i el bisbe Oleguer reconeix a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts de les parròquies que tenia.
Monestir de Sant Cugat. Un gran poder feudal. Foto: Ramon Solé
En 1187 trobem a Arsenda, senyora de Santiga, amb el seu fill Gausfred, donant a Ramon de Rovira una peça de vinya que tenien a Sabadell, a canvi de la tasca dels fruits i de quatre sous de diners de “bona moneda de Barcelona”.[17] És a dir que la nissaga dels Santiga continua i les dones segueixen presents, potser perquè l’església, la institució més patriarcal encara no s’ha fet amb tot.
A finals del segle XIII es construirà l’annex de la capella de Sant Joan, on s’ha trobat un panteó davant de l’altar amb cinc individus enterrats en diferents moments (probablement els següents senyors de Santiga) i presència d’infants.
Cementiri de Santiga. Foto: Ramon Solé.
A finals del segle XIV, els parroquians de Santiga demanen al rei alliberar-se d’estar sotmesos als senyors particulars; no ho aconsegueixen fins el segle XVI, quan queden sota l’administració d’un patrici del rei.
De la mà ferma de la arqueologia i la història acabem amb la bellesa de la literatura: segons les llegendes que recull Joan Amades, Santa Maria d’Antiga era venerada amb una altra advocació, però en aparèixer altres marededéus més destacades, com la de Montserrat, se la va començar a denominar “Antiga” per remarcar la seva categoria. D’aquí la dita que diu:
“Qui va a Montserrat i no passa per Santiga,
deixa la mare, per veure la filla”.[18]
De totes maneres la devoció a les marededéus trobades és posterior i el més probable, donada l’antiguitat del lloc, és que el nom “Antigua” provingués del llatí, idioma en el que significa “Prisca” (després Priscila). Prisca va ser una dona, probablement d’origen jueu, que es menciona al Nou Testament, va patir la expulsió dels jueus de Roma l’any 30 i va emigrar a Corinti amb el seu marit Aquila, sent dels primers màrtirs cristians. Tot i que a les històries martirials hi hagi també molta llegenda, el nom remet al segle X, quan es veneraven més aquestes imatges sobre les que va arrelar el cristianisme.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Als que cuiden, expliquen i gaudeixen Santiga
——————————————————————————————————————–
[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007) Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[2] Roig, J. I Coll, J. M. “Evolució històrica i arqueològica de Santa Maria l’Antiga o Santiga: de la vil·la romana a la parròquia medieval i moderna” A: L’Ordit (2011).
[3] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 2
[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CXXXVIII (983)
[5] Mas, J., o.c., vol. IV, n. CLXXXII (988)
[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 134
[7] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Volum II, n. 75 i 76
[8] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 6
[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, n. 1085 i 1089 (any 1065) i vol. 40, n. 1140
La Creu de Terme de Santa Maria està en l’entrada a la urb. Can Castany en el carrer Serra Corredora en Cervelló.
Fotografia : Viquipèdia
Us passo la seva història:
Aquesta creu, datada entre els segles XVI i XVII per les seves característiques, va ser molt malmesa durant la Guerra Civil per això es va refer la seva part superior.
Se suposa que aquesta creu va inspirar al dramaturg Frederic Soler Humbert “Pitarra” (1839-1895) en la seva obra “La Creu de la Masia” essent la masia de “Can Victòria” o, també anomenada, “La Casa de les Ànimes”, la més propera a la creu.
La creu de terme realitzada en pedra, formada per la creu, el nus, la columna i la base de sustentació. La creu pròpiament dita és una reproducció de l’original, molt malmesa durant la guerra civil.
Fons Salvany -1915 / Viquipèdia
La creu de Santa Maria el 1915 presenta el braços configurats per una forma vegetal lobulada. A l’anvers mostra la figura de Crist crucificat i al revers la imatge de la Verge. A la part inferior del braç vertical es disposen dues imatges dempeus, flanquejant la creu, mentre que quatre personatges vestits amb túniques resten asseguts als peus, damunt la magolla.
Aquesta està configurada per un volum octogonal amb motllura superior i inferior. En les cares hi trobem personatges religiosos en un estat de conservació deficient. La columna és llisa i es recolza damunt una base esglaonada de planta circular. L’esquema formal de la creu és de tradició gòtica, mentre que la composició de la magolla entraria més dins el concepte estètic renaixentista.
La Creu de Terme de Santa Maria és una obra del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.
A la confluència del camí de la Calsina amb la carretera de Monistrol al monestir de Montserrat.
Forn tradicional de calç, que es troba a l’inici del camí que porta a la masia de la Calsina. La part davantera té la fogaina vista, coberta amb un arc apuntat fet de maó pla.
Es troba construït amb pedra irregular. A la part posterior s’hi troba la part de dipòsit, de forma quadrangular, excavat a la pedra i arrebossat amb fang cuit. Per terra es veuen marques de murs fets de totxo, tovot o tàpia.
Recull de dades : Mapes Patrimoni Cultural , DIBA.
El Mercat del Triomf està en la plaça del Triomf, situat al barri de Sant Pere de Terrassa.
Us passo la seva historia :
Les obres de construcció foren adjudicades en subhasta pública a Jaume Manyosa i Boadella, per un valor de cost de 101.000 pessetes, més 68.000 de les obres interiors.
S’hi va aplicar el mateix reglament ja vigent al Mercat de la Independència.
Fou inaugurat el 8 de desembre del 1928 i se li posà el nom de Mercat de Sant Pere, nom que conserva en la parla habitual.
Tanmateix, l’any 1934 l’Ajuntament acordà canviar aquest nom pel de Mercadal del Triomf, al•legant que es produïa confusionisme (potser perquè l’antic mercat del barri era a la placeta de la Creu) i que la plaça on hi ha situat el mercat duu aquest nom.
L’any 1966 es produeix una denúncia de deficiències en el manteniment i la neteja dels voltants del mercat; de fet, els carrers immediats encara van trigar anys a asfaltar-se.
L’edifici, construït per a mercat de queviures, es compon de dues naus, un pati central i soterranis. El soterrani aprofita el desnivell del terreny i inicialment s’hi instal·laren dipòsits de mercaderies i una quadra amb menjadores per a les cavalleries dels pagesos forans; a més, també ha allotjat la cambra frigorífica i una màquina per fabricar gel.
El mercat es proveïa d’aigua d’un pou construït al mateix soterrani. Totes quatre parets tenen finestrals amb persianes; els vidres de les finestres són d’un to blau fosc. Les parades d’aliments són revestides de rajola de València i amb taulells de marbre per al peix. A banda i banda de l’edifici hi ha voreres amples i porxada, prevista per a l’ampliació dels llocs de venda.
El 1975 el mercat tenia 96 parades i 150 metres cúbics de frigorífic. Als inicis, el mercat comptava amb 134 llocs de venda (71 a l’interior i 63 a l’exterior); actualment hi ha 42 parades distribuïdes en dues fileres centrals, circumval·lades per dos passadissos de dues alineacions laterals, 9 de les quals són mòduls de venda que es troben a l’exterior en uns porxos on els pagesos instal·len les seves parades de fruita i verdura.
El Mercat del Triomf és el segon mercat més antic de Terrassa, després del Mercat de la Independència. és un monument protegit com a bé cultural d’interès local.
St. Joan de l’Erm o del Pla, la Palma de Cervelló. AGC, 2021
Les primeres notícies documentals d’aquest bonic e interessant indret són del 945 quan la comtessa Riquilda, dona del comte Sunyer, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les amb un alou al terme de Cervelló que és confirmat al testimonial de 992 (ó 991), on ja es menciona el topònim de “La Palma”, referència cristiana vinculada al martiri. Posteriorment el monestir ampliarà aquest alou amb altres donacions i compres. L’ermita romandrà sota Sant Pere de les Puel·les fins el segle XVIII que es vendrà als propietaris de Can Mascaró.
Al terme de Cervelló, a l’època que ens ocupa n’hi havia altres propietaris importants, com els mateixos comptes de Barcelona, Sant Cugat, la Seu de Barcelona (per donació del comte Mir) i el senyor feudal Ennec Bonfill. Però al lloc de La Palma, Sant Pere de les Puel·les és el més destacat.
Hi ha una història no escrita que treu a la llum l’arqueologia. A les excavacions de 1997 es van trobar restes d’un assentament romà anterior probablement vinculat a la producció de les vinyes. L’any 1993, s’havien trobat restes de ceràmica romana i ibèrica.
Construcció de pedra seca i restes d’una altre. Pla de Sant Joan, AGC, 2021
No ens estranya l’existència d’aquestes antigues civilitzacions ja que el lloc es trobava prop del camí ral. De fet encara es pot veure les restes d’un antic camí de pedra que duu el nom de Camí de les Roquetes. Un camí rural que ha perdurat al llarg dels segles i del que encara avui podem contemplar algunes restes amb marges de pedra al costat.
Cementiri de La Palma de Cervelló, on comença el camí que duu al Pla de Sant Joan. AGC, 2021
L’accés a l’aigua és el bé que no pot faltar en aquests primers poblats i trobem que el Pla de Sant Joan està entre dues rieres importants: la de Rafamans que neix al Ordal i baixa per Corbera, per la vall de Sant Ponç, on trobem el monestir que li dona el nom i la de Cervelló que neix al Garraf i baixa per Vallirana i Cervelló. Aquestes rieres van recollint aigua d’altres rieres i de torrents per, després de la seva confluència, desguassar al Llobregat.
Torrent sec de la Palma de Cervelló. AGC, 2021
També l’església parroquial de Santa Maria i Sant Brici (Tours, 377-444), anomenada en un principi “de la Santa Creu” i documentada des del segle XIII, s’alça damunt d’un torrent, el de Santa Rita.
Església de Santa Maria i Sant Brici sobre el torrent de Santa Rita. AGC, 2021.
Però també tenim una història escrita de la que es parla poc, la de les primeres comunitats pageses abans de la feudalització imposada pel domini franc mitjançant el poder comtal i monestirs com el de Sant Cugat.
Guifré Borrell (874-911), fill primogènit de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937. Entre d’altres dota a Sant Cugat amb el lloc de Cervelló i la seva església de la Santa Creu. El bisbe Teuderic, cedeix els rèdits d’aquests béns, amb el dret de donar sepultura, i ratifica la donació, el 910, de l’església de la Santa Creu per a que la restaurin els monjos de i hi visquin, així com les esglésies de Santa Leda (Sta. Helena) i de Sant Silvestre (Vallirana).[1]
Església parroquial de Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló. AGC, 2021.
Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs (la tasca) més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.
Tronc d’olivera. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.
La prova és que, després d’aquesta donació comtal i eclesial, trobem tot un seguit de petites “donacions” o establiments en règim d’usdefruit, una manera de “quedar sota la seva protecció”, com alguns historiadors remarquen o, més aviat, de no ser evacuats pel mateix monestir.
En moltes d’aquestes donacions trobem nombrosos noms de dones que actuen per sí mateixes. Els pobres donaven, o quedaven establerts sota el domini del monestir al que havien de pagar un tribut, només els poderosos compraven i venien en aquestes primeres èpoques.
De fet, la primera referència a “La Palma” la trobem el 964 amb una dona, Lodelle, que amb els seus vuit fills dona a Sant Cugat el seu alou quedant-se en règim d’usdefruit. Un any després, una altra dona, Epanesinda, vídua, amb el seu fill Audesind “dona” a Sant Cugat el seu alou al terme del castell de Cervelló, al lloc que diuen “La Palma”.[2]
Vegetació entre les pedres. El Pla de Sant Joan. AGC, 2021.
De l’activitat pagesa vinculada a la producció i emmagatzematge del gra i del vi, trobem esment entre aquestes donacions que duen noms gòtics, el que ens indica que la “repoblació” com a tal no existí o es va donar en una mida molt inferior a la referida, que els territoris ja estaven poblats i que les comunitats pageses ja s’agrupaven per cuidar de la seva producció i dels seus morts.
Veurem alguns exemples: El 963 els almoiners de Ricard donen a Sant Cugat un molí que limita amb el riu, amb el “cacavo” del molí de Santa María i amb terra que va ser del difunt, d’Adelsinda i de Firbilo. Un any després Na Adelsinda (probablement la seva vídua que ratifica la donació)dona a un molí que limita amb la resclosa de Todalet, el riu, el molí de Santa Maria i terra de la donadora, entre les signatures trobem la d’Ennec. El 963 Aldemund donava també a Sant Cugat, terres i vinyes al terme del Castell de Cervelló que limiten amb la Roca (Montmany, un dels límits de la Palma) a més d’una bota gran, un cub petit i dues portadores, el que senyala el treball de producció del vi.[3]
Restes de cabana, envooltada de vegetació. AGC, 2021.
Ennec Bonfill i Agó, la seva dona, també donen al monestir de Sant Cugat un molí i terres que limiten amb les dRestes de cabana, envooltada de vegetació. AGC, 2021.’Aldesinda, Mascaró i Sunifred, el 976 i el 983 permuta amb el mateix monestir terres al mateix terme de Cervelló.[4]
El 992 els comtes Ramon Borrell i Ermessenda venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred, el castell de Cervelló que limita a l’est amb el riu Llobregat, al sud amb el terme d’Eramprunyà o en termino de “ipso Lauro” que va a la torre d’eles, a ponent amb el terme d’Olèrdola i al nord amb el terme d’Olèrdola o de Subirats o Gelida. S’exceptuen les propietats de Sant Cugat, de Sant Miquel (església lligada a la Seu de Barcelona) i de Sant Pere de les Puel·les.[5] Ennec Bonfill acabarà venent totes les seves propietats a canvi de quedar-se com a únic senyor del Castell de Gelida.
Sant Pere de les Puel·les farà bastir l’ermita de Sant Joan de l’Erm, a mitjans del segle XI, època de la que s’han trobat sitges d’emmagatzematge . La capella estava encomanada a la parroquial de Santa Maria i Sant Brici i aquesta era sufragaria de Sant Esteve de Cervelló.
Absis romànic amb arcs lombards de l’ermita de Sant Joan del Pla. AGC, 2021
Avui podem contemplar una ermita molt semblant a aquella, gràcies a les obres de rehabilitació i consolidació que es van dur a terme el 1997, després de les excavacions que van donar llum a una història mil·lenària.
El recinte del Pla de Sant Joan, molt ben cuidat, mostra més elements del paisatge rural que, amb les seves feines, ens dona vida. És un lloc agradable per passejar i contemplar al que s’accedeix des del cementiri de La Palma.
Espai de jocs infantils del Pla de Sant Joan. AGC, 2021
A les persones que rescaten i tenen cura del nostre patrimoni.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 24-09-2021
——————————————————————————————————————–
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. LXIV (964), LXXII (965)
[3] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. LVII (963), LX (964) i LIX (963)
[4] Mas, Josep, o.c., vol. IV, n. CVI (976) i CXXXVII (983)
[5] Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC, n. 232
L’església de la Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església situada dins el nucli de la vila,
front la plaça Major amb cantonada carrer de Santa Magdalena del Pont de Vilomara.
Es un edifici neogòtic del 1868 inacabada.
El sostre de l’interior de la nau, és cobert amb volta de creueria, i les arcades de les capelles laterals amb arcs apuntats.
La façana restà inacabada, només construint-se el basament
i el portal d’accés és dovellat en arc de mig punt.
Una torreta sobre la teulada de l’església amb unes campanes i una creu a sobre;
no és per tant una torre – campanar.
Disposa d’un rellotge d’esfera que es situa al seu mur frontal.
Mare de Déu de la Divina Gràcia és una església del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’Església de Sant Vicenç de Castellet està en el carrer del Montseny amb cantonada amb carrer de Pedraforca de Sant Vicenç de Castellet.
Es tracta d’una església de caràcter neogòtic d’una sola nau situada dins el nucli de la vila.
Presenta un campanar torre adossat a la mateixa església i a l’altre costat té un cos annex.
La façana principal és molt senzilla, destaquen tres finestres apuntades a cada banda, i una portalada amb un timpà que acaba en un arc conopial imitant l’art gòtic.
La resta de finestres del temple cultual també presenten el mateix arc.
Als murs laterals hi ha un seguit d’ òculs sense decoració.
L’interior de l’església presenta arcades laterals que s’obren a les capelles.
Església de Sant Vicenç de Castellet és una obra del municipi de Sant Vicenç de Castellet (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 