Santpedor es tracta d’una vila reial fortificada, és ben visible el recinte, abans clos, per tant disposa de diferents antics i vent conservats, com cases, carrers, murs i portals.
Us passo la seva historia :
L’any 1927 el rei concedí la facultat d’engrandir les cases que estiguessin adossades al mur utilitzant el terreny de mur necessari.
La vila creixia i es feia necessària la construcció d’una nova muralla amb els seus portals i barreres.
Les obres començaren el 1369
En una relació escrita de 1396 hi ha esment del “portal de Berga”, de “lo portal apellat de les Verjes”, el “portal de Vich”, “el portal den Niseta”, el “portal tancat i el “portal de Sant Francesc”.
Cal destacar dins del centre de santpedor, els carrers del Born, Santa Maria, dels Arcs, Sant Pere i la casa Missals.
Es conserven tres portals de la tercera muralla construïda a Santpedor, datada al segle XIV,
tot i que han patit modificacions produïdes pels habitatges de la part superior i per la seva adaptació al trànsit rodat.
Portal de Sant Franccesc, anomenat de Sant Francesc perquè antigament portava a l’ermita homònima. Portal format per un arc de mig punt adovellat (tapat en la part superior pel balcó de l’habitatge), amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. El parament de la part baixa és fet de carreus majoritàriament rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que la part superior està arrebossada.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
El Portal de Berga, era un dels portals més importants de la vila, i per tant, era un dels més imponents. D’aquí sortia el camí ral de Berga i el Berguedà.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
A l’exterior està format per un gran arc de mig punt adovellat, amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. A l’interior és d’arc apuntat.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
Portal de les Verges, d’aquí sortia el camí que portava a l’església de Santa Úrsula i les onze mil verges, situada on actualment hi ha l’Escola Riu d’Or. Format per un arc de mig punt adovellat a l’exterior i un arc rebaixat a l’interior, amb dues espitlleres a banda i banda.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
El parament de la part baixa és fet de blocs de pedra rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que sobre les dovelles aquest és petit e irregular, del segle XVIII. La part superior del portal està ocupada per un habitatge.
Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya
Les cases, carrers, murs i portals de Santpedor és una obra del municipi de Santpedor (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.
La primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” es del 986, quan el Comte Borrell ven a Aurucia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com “Torres”, “in termini de Sancta Eulàlia Provinciana” que limita amb terra que havia estat d’Illia i de Just, amb el Prat de Port i amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, “dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat”.[1] El terme de “Torres” indica el que més endavant es dirà “Espodoia” (l’actual Ciutat de la Justícia)
Tot i que com a “Vila Provençana” trobem esment al 908, el de 986 és el primer document conegut en què s’esmenta la figura martirial de Santa Eulàlia, venerada des del segle VI a la Provença i a Hispània, el que vol dir que ja havia una església i un culte.[2]
Pergamí de 908 on s’esmenta la “Vila Provençana” AMLH
En altres articles hem parlat abastament del segle X, comparant el sector més pròpiament de Provençana amb el de Banyols.[3] Ara volem avançar en el temps i centrar-nos en la església i la parròquia de Provençana. Comencem recordant que després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venien per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (anomenats així per l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts[4] (havia heretat dels seus descendents), un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la cases, corts, horts, terres i vinyes i la riera que baixa de Pedralbes, origen de el terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes.
Les estribacions de Sant Pere Màrtir i Montserrat al fons, sobre un Hospitalet densificat que no deixa espais per respirar. AGC, 2021.
En 1015 Adaleva i Gondemar permuten amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, a la mateixa parròquia.[5] Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart (Torrent Gornal) queden lligats inequívocament al nucli de la parròquia.
El primer esment de la parròquia és un empenyorament que fan Jofre Vidal i la seva dona Kixol, en 1045, a Jucifá, hebreu,de tres cases amb sitges, terra, arbres i pou a Quart, per tres unces de or que li devien, als límits només apareixen noms de barons, com veurem normalment a l’entorn de la parròquia. Uns mesos després el levita Ramon, amb propietats importants a Badalona i a l’Alt Urgell, llega a la Seu diferents béns, entre els quals, un sagrer a Provinciana, per que el tingui en usdefruit Mir Guillem, sagristà.[6] Els sagrers eren els espais on es guardava el gra i altres béns de producció, en aquests temps alguns eren en mans privades.
Racó al costat de l’ermita. La rectoria al fons. AGC 2021
En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges.
Aquell any els marmessors de Riquilda: els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de l’església de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [7] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[8] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[9] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, mentre que a Banyols són considerables les que gestionen, amb el seu propi nom, el seu patrimoni.
Base romànica d’una columna invertida que no se sap d’on prové. AGC, 2021
En 1057 els nous Comtes Ramon Berenguer I i Almodís aconsegueixen que l’anciana comtessa Ermessenda els vengui els seus drets i es retiri de el joc i que els barons els jurin fidelitat fent concessions a canvi. El feudalisme s’instaura de ple. Ja no actuaran els jutges professionals, sinó una mena d’àrbitres escollits per les parts. Els senescals protegiran el poder de el Comte relegant els vescomtes. És el que passa quan els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església.
Un mas indica que la propietat era de certa importància i que quedava sota el domini d’un senyor, o senyors que el podien sotmetre als “mals usos”. L’Església no reconeix la capella com a tal, sinó que la infeuda a la parròquia de Provençana, amb les obres de l’església per fer –o refer- i a la Seu, amb les obres de la Catedral a punt de terminar. Entre les signatures, les de Mir Geribert, de la família vescomtal, i la seva dona Guilla, el que significa que la venda està relacionada amb les lluites que aquell, va liderar. Tot indica que serà un lloc on el comte i el bisbe tindran dret d’allotjament, amb les seves cavalcadures, un lloc prop d’un Prat i un rec per les pastures i els conreus, serveis comunals que passen al domini del tràfec dels nous potents.[10]
Ermita de la marededéu de Bellvitge. AGC, 2021
En 1076 mor Ramon Bernat, d’una família molt vinculada a Mataró amb possessions a altres indrets, entre els quals, Provençana. Entre els molts llegats que deixa hi ha un cafís d’ordi i un de vi per les obresde Santa Eulàlia de Provençana.[11]
En 1084 Ermengol, levita, fill de Bernat Gelmir, senyor de Calders, dona a la Canònica tot el que té entre el torrent d’Espodoia (o Riera Blanca), el mar, el riu Llobregat i el mont Orsa (St. Pere màrtir), exceptua dues peces de terra i vinya que tenia a Provençana, però afegia el sagrer que tenia a Santa Eulàlia amb el cup i la tona que hi havia a l’interior. Un germà seu, Arbert Bernat, senyor de Lliçà, deixa als seus descendents, en 1098, diversos béns, entre els quals, la Torre Blanca, algunes parellades dels horts del Prat de Banyols i l’alou de Quart.[12] És el temps dels miles o cavallers que es venen a un o varis senyors.
Interior de l’ermita de Provençana amb la imatge de Santa Eulàlia i de Sant Jaume. Les peregrinacions eren fomentades per l’església. AGC, 2019
En 1088 Pere Ramon i la seva dona Maria empenyoren per cinc unces d’or i venen uns mesos després, per quatre, una terra a Provençana a Arnau Geribert i la seva dona Guilla. Aquests eren senyors de Santiga, precursors de l’orde del temple a Palau-Solità i a Santa Perpetua, que es dedicaven, entre altres activitats, al préstec. En 1090 Seniofred Geribert, clergue, vendrà, als mateixos esposos, un sagrer, corts, terres i vinyes pròpies i franques que eren de la seva mare Ermengarda (germana de Ramon Bernat), per vuit mancusos d’or. Poc després una filla d’Ermengarda, Ramona i el seu marit, Ponç venen a la mateixa parella propietats similars per onze mancusos d’or. Totes aquestes propietats eren al celler de Santa Eulàlia de Provençana, a la Vall de Quart.[13]
El 29 de desembre de 1093 es jura el testament sacramental de Guillem Sendred, no el seu homònim, clergue, que va morir el 1082, sinó un altre casat amb Trudlenda, sobre l’altar de Sant Joan apòstol de Santa Eulàlia de Provençana, el que indica que les obres estarien acabades o molt enllestides. Deixa béns als seus fills: Arnau i Bernat Guillem i a institucions religioses.[14]
Timpà i capitels diferents entre sí i rústics però romànics. AGC, 2019
En 1094 mor Ramon Mir a la seva casa de Provençana. Deixa a la Canònica la vinya de la Torre Blanca, tal com estava establert i una altra que li pervingué de la seva madrastra, Oda. Deixa la seva heretat a Monte Judaico, que havia estat de la seva mare, Ermengarda, a la seva germana Ermessindis, havent de passar, a la seva mort, a Sant Pere de les Puel·les i fa altres deixes al fill d’aquesta, Bernat Guillem i a Ramon Guitard, jutge (fill d’un germà del Ramon Bernat que testava el 1076). En 1097 Ramon Guitard i la Canònica permuten amb els germans Guandalgà, Berenguer Bremon i la seva dona Eliarda, l’alou de Provençana que els primers havien rebut de Ramon Mir a canvi dues parts de l’església de Sant Fructuós de Montjuïc, un alou amb una torre, fonts i oliveres de Montjuïc i vinyes i terres situades a Inforcats. En 1098 Ramon Guillem, sotsdiaca i canonge de la Seu estableix a Guillem Joan i Eliarda a la vila i sagrera de Santa Eulàlia de Provençana, l’alou limita al nord amb un camí i a la resta amb la terra i cases de Gerard Gomball (o Gombau) a canvi dels delmes i censos corresponents. Ramon Guitard deixa, al seu testament de 1100, diversos béns al seu nebot, Pere de Mata, entre els quals l’alou que tenia a la parròquia de Provençana, a Espodoia.[15]
Absis romànic emcapsat en el nou temple parroquial. AGD, 2021
La nova església parroquial serà consagrada el 1101, quedant sota la Canònica amb les seves possessions: quatre cases de clergues (entre elles la de Guillem Joan i els seus germans), terres, vinyes, arbres, delmes i primícies. Les afrontacions del terme són, el Coll de Codines fins el castell de Port, a llevant, el mar al sud, el riu Llobregat i el Coll de la Gavarra, a ponent i el Forn de Merlí[16] i la Serra de Sant Pere Màrtir, “Montis Urse”, al nord.[17] Tres anys després ja tenim notícia d’un llegat de cent sous per a que un prevere celebri misses durant un any per l’ànima de Berenguer Bertran.[18]
En 1117 Arnau Geribert de Santiga i la seva dona Guisla donaven a Sant Cugat un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i el sagrer anomenat de pou que donen a Sant Cugat a canvi del mas Gombau. El 1121 llega, entre d’altres, el seu alou a Provinciana al monestir del Vallés. El mateix any el bisbe de Barcelona, Oleguer reconeixia a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts del monestir i de les parròquies que li pertanyen i que li reclamava la Seu, entre d’altres hi ha una dominicatura a Provinciana. El 1140 es torna a deixar-se constància de la donació de l’alou de Provinciana que Arnau i Guisla feren a Sant Cugat i la Seu evacua en favor de Sant Cugat.[19]
En 1120, Pere de Mata, aquell hereu del jutge Ramon Guitard i la seva dona Constança permuten amb el bisbe Oleguer i la Canonja part de l’alou que li va deixar el seu oncle, la meitat del mas de l’Olm a Espodoia i la meitat del violari a canvi de l’alou que l’oncle tenia junt a la porta del Regomir. [20]
Al timpà de l’ermita es llegeix: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A”, data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al mestre d’obres de l’església. Dos anys després l’església és enriquida amb la fundació d’un benefici de l’altar de Sant Joan que atorga Ramon Guanagau al seu testament (recordem que ja s’esmentava en 1093). El benefici representava el pagament d’un capellà. En 1318 encara és manté aquest benefici.[21]
Es pot veure part de la inscripció de 1201. AGC, 2919
El 1279 apareix esmentada l’ermita de Bellvitge, un servei col·lectiu, com la barca de passatge, necessari pels habitants de la Marina, ja que la parroquial queda lluny, explica Codina, però trobem un altre motiu per a que la capella de Bellvitge tingui més cura i dinamisme que la parroquial de Provençana, la manca de vitalitat d’una parròquia rural que no evoluciona comercialment. Mentre que a Banyols trobem diverses torres amb les seves activitats i al voltant de la Torre Blanca comença aglutinar-se un petit nucli que aviat agafarà embranzida, a Provençana només s’esmenten algunes cases de clergues. “La rectoria interessava sobretot en funció de la seva dotació econòmica com a perceptora de primícies de l’extens àmbit territorial”.[22] L’absentisme de rector i el sots-arrendament de càrrecs i de propietats serà el principal motiu de desídia i de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a “la pobla”, on començarem a trobat activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat.
A les dones dels clergues que durant segles han estat considerades concubines
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 6-10-2021
——————————————————————————————————————–
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 6
[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590
[12] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1447 i 1659
[13] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 110, 113 i 114
[14] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1597
[15] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 41, n. 1612 (1094), 1636 (1097), 1658 (1098) i 1719 (1100)
[16] El forn devia estar a la vila de Sants. El 1113 trobem menció al Forn del Coll d’Inforcats en un empeny de dues vinyes a: Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum (LA) de la seu de Barcelona, vol. X, n. 1268.
[17] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu.
[18] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 71.
[19] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V. DCCXI (1117), DCCXXXII (1121) i DCCCIII (1140)
[20] Mas, J. LA, o.c., vol. XII, n. 2691
[21] Codina, 1987, o.c., vol I, p. 80 i Pagés (1992), o.c., p. 593
El conjunt de cases del carrer Pin i Soler de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, són la majoria típiques construccions del començament del segle XX,
seguin la mateixa línia de construcció de la Colònia.
Són edificis unifamiliars, amb planta baixa i primers pis, disposant alguns de patí a fora a peu de carrer i altres situats al darrera.
Cal destacar del conjunt de casesdel carrer Aranyó, principalment els números 23 -31, situats en la Colònia Güell en Santa Coloma de Cervelló.
Van ser construïts entre els anys, 1888 al 1910.
Conjunt de cases de gran senzillesa, amb un petit jardí a la part davantera, tancat per un muret baix d’obra i eixida a la banda posterior.
Són edificis de planta baixa, pis i golfes, amb porta (amb una petita marquesina) i finestra a la planta baixa i balcó i finestra al primer pis.
Aquest conjunt d’edificis estan fets de maó vist col·locat de costat i a trencajunts, sense definir relleus.
La diferent disposició i orientació del maó en llocs concrets és el que ressalta els elements de l’edifici. Això és especialment visible a les obertures, on els maons estan disposats de forma vertical.
També destaca la sanefa en voladís que hi ha sota el ràfec i, per sota, uns característics respiralls rectangulars.
De tota manera, l’element més singular és l’escala suspesa de la casa núm. 23, a la cantonada amb el carrer Barrau.
L’escala recorda una torre medieval, i es projecta cap a l’exterior en semicercle tot descrivint unes falses arcades cegues.
Aquest conjunt de cases esta situat en el carrer Ebre, 29 – 49 de l’Hospitalet de Llobregat.
Van ser construïdes durant el segle XX.
El conjunt de casetes situades en filera al carrer Ebre, alineades i aixecades del nivell del sòl per salvar el desnivell que feia el terreny
disposen d’uns esglaons.
Són de planta única, amb la coberta de teules àrabs a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal.
La composició es repeteix en cada habitatge, amb la porta d’entrada i una finestra lateral, mantenint la uniformitat ornamental només trencada amb petits detalls.
Al davant hi ha una filera d’arbres plantats en el mateix moment i podats que completen el conjunt.
A les rodalies també podem veure alguns petits terrenys conreats.
Actualment es construeixen grans blocs de pisos front seu.
Front mateix hi ha la Associació de veïns de Sant Josep.
Esperem que aquest conjunt antic de casetes, perduri moltes més dècades !!!
Recull de dades : Mapes del Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
El conjunt de cases del carrer Barrau de la Colònia Güell, està en el carrer de Barrau de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.
Us passo la seva història:
Foren cases per a treballadors construïdes en els primers quinze anys del segle XX amb motiu del trasllat de la fàbrica de teixits de cotó del Senyor Güell, des de la barriada de Sants a Barcelona als terrenys de la seva finca, “Can Soler de la Torre” a Santa Coloma de Cervelló.
El motiu d’aquest trasllat i la consegüent construcció de la colònia fabril era, segons es va argumentar en el seu moment, el de descongestionar la ciutat i millorar les condicions sanitàries de la vida dels seus treballadors.
Es tracta d’un conjunt remarcable només pel contrast amb la resta d’edificacions de la colònia per l’austeritat de la seva imatge.
És bo per a veure clarament l’estructura externa dels conjunts d’habitatges del projecte Güell, de planta baixa i un pis, amb un petit jardí al davant tancat per un petit mur de 40-50cm d’alçada.
DGPC / Generalitat de Catalunya
Presenta coberta de teula àrab sense ràfec.
En aquest cas s’ha arrebossat totalment la façana.
L’únic tret que trenca la uniformitat del conjunt és el fet que hi ha cases amb balcons i d’altres només amb finestres.
Es desconeix la raó d’aquesta diferència, així com que dos dels integrants del conjunt (nº42) llueixin finestres i portes amb arc rebaixat.
El Conjunt de cases del carrer Barrau és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia. Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló
Text : Ramon Solé Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
El conjunt de cases del carrer Reixach està en el carrer de Reixach de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló.
Us passo la seva historia:
La Colònia Güell, està tota ella projectada i construïda entre els anys 1890, data en què es va posar la primera pedra de la fàbrica de filats i teixits de cotó.
El 1917 es deturà provisionalment la construcció de l’església i per causa de la mort d’A. Gaudí l’any següent ja no es continuà.
Els conjunts de casetes per a treballadors estan datats entre els anys 1908 i 1914 en la seva majoria, encara que no consta la data exacta en cap d’ells.
El projecte urbanístic és atribuït al col•laborador de Gaudí, F. Berenguer i Mestre.
Es tracta d’un conjunt de cases, de l’1 al 5 amb un aire decididament arabitzant, moda de la que no s’escapà pràcticament cap arquitecte de principis de segle i que fou una conseqüència de l’Exposició Internacional. Tres cases netament diferents, malgrat la unitat d’estil.
Totes elles de planta baixa i un pis, de factura de maó arrebossat amb les ornamentacions i les baranes del terrat de maó vist. Cal destacar la sensació de relleu aconseguida en les sanefes que emmarquen les obertures i els límits de la casa nº 5 i que es repeteix en la barana superior que tant en aquesta casa com en la seva veïna passa a complementar la seva funcionalitat amb una clara intenció decorativa.
Dins d’aquest carrer hi han altres cases, però son més modernes.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
El Conjunt del carrer Reixach és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia. Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló
Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
El carrer Xipreret és configura l’antic nucli de l’Hospitalet, i és on es concentra gran part de la història medieval i moderna de l’Hospitalet
i escenari d’alguns importants episodis històrics com el Conveni de l’Hospitalet de 1713.
L’origen del carrer Xipreret cal buscar-lo en època romana, com a eix delimitador de propietats agrícoles.
Més tard, és on es forma l’antic nucli de l’Hospitalet; en detriment de l’assentament de Provençana.
L’edifici de l’Harmonia o Torre Blanca, documentada ja al segle XI, fa que en les seves terres es fundés el petit hospital de camí, que donarà lloc al nom de la ciutat.
També és el lloc d’on es pren el nom del municipi, a l’entorn a Torre Blanca (actualment l’Harmonia), ja esmentada al segle XI, al costat de la qual, a finals del segle XII, apareix un petit hospital, l’hospital de la Torre Blanca dins la parròquia de Provençana.
Al seu voltant es formà un petit nucli que el segle XV s’anomenava la Pobla de l’Hospitalet i que, amb el temps, esdevindria l’Hospitalet.
A partir del segle XVI, el carrer Xipreret, viu un moment d’expansió i es basteixen, al llarg del seu eix, els grans casals de les famílies més importants.
Un aspecte destacat d’aquest carrer són els corralons: petits culs de sac oberts al carrer principal que permeten orientar les façanes de les cases a solella i, deixar al davant, un espai on hi havia els pous o safareigs per rentar la roba.
A la part més septentrional hi trobem la masia de Can Riera, ara convertida en oficines del Museu.
I a la part més meridional, el carrer Major.
Destaquen la Casa Espanya, Ca n’Oliver, l’Harmonia o Ca la Vidala; a més de les cases dels números 28-30-32, 41-43-45, 47-57 i 87-95.
A l’alçada del carrer Barcelona s’hi ha afegit la torre de defensa del segle XVI, la Talaia, provinent d’un antic casal enderrocat.
L’antiguitat del carrer, la seva continuïtat històrica, l’aglomeració d’edificis històrics, les característiques urbanístiques i la bona preservació, en fan un punt clau per a la història de l’Hospitalet.
Es tracta d’un referent paisatgístic, històric i arquitectònic de les arrels del nucli antic de l’Hospitalet.
Actualment té només protecció parcial, amb 27 elements protegits a títol individual, però no com a conjunt.
Recull de dades : Blog d’Esquerra Republicana de l’Hospitalet
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Avui us destaquem el conjunt de les cases de carrer de Molinés de l’Hospitalet de Llobregat.
Es tracta d’unes casetes unifamiliars, entre mitgeres, en origen només de planta baixa, aixecades a partir d’un mateix projecte datat pels volts 1928.
Algunes casetes tenen cossos afegits amb posterioritat.
Estan enretirades respecte d’alineació del carrer i tenen jardí al davant.
Les tanques tenen uns pilars d’obra on es recolza la reixa de forja.
Les quatre casetes són idèntiques i disposen del mateix programa decoratiu: respiralls ovalats, rajoles vidriades als ampits de les finestres i a la tanca.
les restes de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida claus de volta, capitells, gàrgoles, làpides,… És la part de darrere del Museu, de la Casa España.
La casa número 32 ha conegut la remunta d’un pis que ha trencat l’harmonia del conjunt.
El carrer Molinés del barri Centre de l’Hospitalet de Llobregat està protegit com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Agrupació de cases entre mitgeres del carrer de Sant Joan, que s’estén en un únic tram entre la riera de la Creu i el carrer de l’Església. A la banda oposada, esquena amb esquena amb les cases del carrer de Santa Bàrbara. El conjunt es composa per sis cases unifamiliars de planta i pis, orientades al nord, la majoria amb teulada a un vessant.
La que ha patit més transformacions és la del número 3, però les dels números 7, 9 i 11 mantenen el que seria la fisonomia primigènia.
Totes les cases són construïdes en filera i segueixen una mateixa estructura amb una sola porta d’accés, petites finestres i, en algun cas, balcó. La característica més important d’aquest conjunt és que s’ha mantingut pràcticament intacte des del moment de la seva urbanització unitària de principis del segle XIX.
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultura – Diputació de Barcelona
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Terra, aigua i racons 