Torre de l’Esquirol esta en el Passeig Marítim de Llevant, platja de l’Esquirol de Cambrils.
Us passo la seva història:
Igual que la torre del telègraf de Salou, és del tipus estàndard que predomina el segle XIX. Servien de vigilància de les costes, mitjançant el telègraf òptic.
Formava part de la línia de telègraf òptic que havia d’enllaçar Madrid amb la Jonquera, passant per la costa des de València fins a Barcelona.
Ha estat rehabilitada recentment per l’ajuntament de Cambrils i actualment forma part del Museu d’Història de Cambrils.
Pere Català i Roca -1962 / Generalitat de Catalunya
Torre del telègraf òptic, de planta quadrada amb la part inferior en forma de talús. Obra de paredat, arrebossada. Ha estat molt reformada, especialment l’interior i la coberta.
És una de les torres de telegrafia òptica més ben conservades de l’Estat espanyol. Restaurada fa uns anys, s’hi va obrir una porta a la planta baixa per a facilitar l’accés. La planta és quadrada amb la part inferior en forma de talús.
La Torre de l’Esquirol és una torre del municipi de Cambrils és una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Torre Gran al camí de la «Carretera de la Vora del Riu» AGC, 2022
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran. La veiem quan, venint des de El Prat, entrem al vial de la Gran Via que duu a Bellvitge. Era una gran masiaque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en un estat lamentable. Està situada a la Carretera de la Vora del Riu, que actualment és un “no-carrer” tan deplorable com la mateixa masia.
La part posterior de la masia, tota esquerdada, es veu entrant al lateral de la Gran Vía.
Des del 2001 està catalogada com a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), A la fitxa n. 99 del “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat” (PEPPA) trobem poques dades d’aquesta imponent masia que en aquells moments continuava sent explotada agrícolament.
…/…
Podeu seguir aquesta interesant historia i d’altres a :
L’Església de Clarà esta dins del nucli antic de Clarà, en el carrer de la Indústria i front el Castell de Clarà del municipi de Torredembarra.
Us passo la seva història:
Documentada des del segle XIII
Els orígens cal situar-los el 19 de març de 1057, quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer I i la comtessa consort Almodis van efectuar la donació d’una quadra de terra erma anomenada Clarà dins del terme del Castell de Tamarit, amb l’obligació de conrear la terra i de “construir-hi una torre de pedra i calç i una fortalesa”, l’actual Cal Xecu.
Reformada i/o modificada durant els segles XIV, XVI i XVII i finalment, al segle XIX.
Es troba a la zona nord-est del municipi de Torredembarra.
A Clarà s’hi han conservat les poques restes del castell de Clarà, una torre amb una volta que permet l’accés a un recinte i les restes d’un matacà, estan integrades amb l’edificació coneguda com el casal de Cal Xeco.
Te un campanar d’espadanya de dos ulls.
Sobre la porta duu la data de 1842.
La façana lateral de migdia conserva l’adovellat de punt rodó d’una porta antiga.
La festa major és al gener, per Sant Sebastià màrtir.
La Masia de Can Gros és situada en el Polígon industrial de l’ Anoia en el carrer del Comerç.
Historia:
Podria ser una obra popular dels segles XVII-XVIII.
Reformada dins la segona meitat del segle XIX.
La masia de can Gros està situada al costat de l’inici del camí de can Bargalló, davant el bosc de Can Margarit a la banda sud de la carretera B-224 que va de Martorell a Capellades. La finca dona façana al carrer del Comerç del Polígon industrial Anoia.
Construcció de planta rectangular, amb un cos annex que forma un pati a la part anterior de la construcció. La coberta és de teules a un vessant. Destaca la torre mirador, de planta quadrada, amb coberta piramidal i detalls ornamentals de caràcter historicista dins d’una tendència neoromànica.
Can Gros és un edifici del municipi de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i Viquipèdia
Autors de la fitxa Diba.: Manuel Julià i Macias / Margarita Costa Trost
St. Pere màrtir sobre el densificat l’Hospitalet de Llobregat Nord. AGC, 2022
Els conreus principals del que ara és L’Hospitalet i abans era Provençana eren la vinya al Samontà (falda de St. Pere màrtir) i els cereals, arbres fruiters i alguns productes d’horta a la Marina, on abundaven els prats de pastura.
El ramal de la Via Augusta que avui és el carrer Major travessava Provençana des de “Barcino” cap a Cornellà, marcant la diferència de relleu entre els terrenys plans del delta del Llobregat i els contraforts de Collserola. Els camins que baixaven envers el mar aprofitaven els cursos de les rieres i torrents que, en provocar barrancs, delimitaran espais.
Els casalots que es van anar edificant en aquestes zones més feréstecs, com el de Can Rigalt o el de la “Pubilla Casas”, a l’actual carretera de Collblanc, havien de trobar la manera més adient de abastir-se d’aigua, per això els trobem vora els torrents o sota d’ells.
…/…
Podeu seguir aquesta interesant historia i d’altres a :
La Pleta és situada en la Carretera de Rat Penat a Plana Novella, km 3,5 de Sitges.
L’oficina se situa a la masia de la Pleta, obra atribuïda a l’arquitecte modernista Francesc Berenguer i Mestres aixecada l’any 1894 i destinada inicialment a activitats ramaderes.
Masia formada per un cos central i dos laterals. Tots ells de planta baixa, pis i golfes. La porta principal d’entrada formada per dovelles de pedra, seguint la mateixa forma que les finestres, les quals no son de pedra, si no de maó vist.
De maó vist també són les impostes que recorren l’edifici assenyalant el començament de cada pis. Cobertes a dos vessants, els cossos laterals de forma una mica corbada. El cos central és recte.
Va ser adquirida per la Diputació de Barcelona per rehabilitar-la i destinar-la a equipament del parc. L’oficina actua de suport administratiu per facilitar la relació entre els ajuntaments, els habitants del parc i l’Oficina Tècnica de Parcs Naturals, i també amb els habitants del massís.
L’Arc de Berà esta en la carretera N-340, km 1183 de Roda de Berà (Tarragonès)
L’arc de Berà (sovint escrit incorrectament com a Arc de Barà) és un arc honorífic situat a Roda de Berà, a uns 20 km al nord de la ciutat de Tarragona. L’arc està situat sobre el traçat del que fou la via Augusta, actualment sobre la carretera N-340. Fou erigit per disposició testamentària de Luci Licini Sura a finals del segle i aC, i dedicat a l’emperador August. D’una sola obertura, està construït amb carreus de pedra local, amb vuit pilastres estriades, rematades per capitells corintis, que sostenen un entaulament amb una inscripció al·lusiva a la seva construcció. Se suposa que fou dedicat a August o al seu geni, i que serví per a marcar els límits territorials que depenien de Tàrraco.
L’arc de Berà es va construir en el punt en què la via Augusta travessava el límit de l’ager tarraconensis, a unes 14 milles al nord-est de la ciutat de Tàrraco. Punt geogràficament important, però sense relació amb un límit jurídic de l’administració romana. No es pot considerar, doncs, un arc territorial, sinó un arc del tipus que s’ha anomenat semiurbà. El context històric en què s’ha de referenciar la construcció de l’arc de Berà ve dominat per la reforma administrativa endegada per August el 27 aC i en la qual Tàrraco passa a ser capital de la Provincia Hispania Citerior.
L’arc de Berà va ser construït amb carreus de pedra calcària local, procedent de la pedrera de n’Elies, molt propera, al costat de l’actual nucli urbà de Roda de Berà. Els carreus del sòcol del podi estan tallats en una pedra de diferent color i més consistent. A partir de la seva anàlisi i de l’estudi comparatiu dels diferents elements i del conjunt de l’arc, es pot afirmar que és un exponent de l’arquitectura realitzada a les províncies occidentals de l’imperi al final del s. i aC. Els elements clau per a aquesta afirmació són: la tècnica constructiva, l’estructura global de l’edifici, la disposició dels elements i la morfologia dels seus capitells. En el seu disseny, es va utilitzar com a unitat de mesura el peu romà de 0,296 m i es van establir dos mòduls bàsics de dos i mig i cinc i mig peus romans.
Arco de Bará, Tarragona, fotografía de Juan Laurent, 1866-1867, Department of Image Collections, National Gallery of Art Library, Washington, DC
Aquesta modulació permet determinar que l’arc —en el seu origen—, tenia un àtic en la part superior, les restes del qual poden observar-se en dibuixos antics i en els comentaris dels arquitectes responsables de la restauració que se li va realitzar l’any 1788.
Construït amb opus quadratum, és un monument d’una gran sobrietat i de formes molt senzilles, que s’inclou dins del grup d’arcs d’una sola obertura, per la qual discorria la via Augusta. De planta rectangular, recolza sobre dos podis amb sòcol. El cos central està presidit per l’arc, destacat per una arquivolta motllurada. Emmarquen l’arc dues lesenes, a la part interna, i dues lesenes d’angle en els extrems de les façanes principals de l’edifici. Aquestes lesenes, amb bases àtiques, fusts acanalats i capitells corintis, recolzen sobre una motllura correguda que fa les funcions de plint. L’entaulament de l’edifici estava format per un arquitrau —motllurat a la part superior—, un fris —també motllurat i amb una inscripció—, i una cornisa amb denticulats. Actualment, només es conserven alguns elements originals de l’arquitrau i del fris. De la cornisa original romana, es van recuperar uns fragments en el curs de les excavacions realitzades l’any 1994, que han estat reposats en la darrera restauració portada a terme. Als costats menors del monument, dues lesenes d’angle ocupen el cos central.
L’església parroquial de Santa Maria es troba al centre de la població, a la plaça Major de Folgueroles.
Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva història:
Fou bastida a mitjans de segle xi (1060).
Al segle XIII s’hi afegí un atri que més tard s’ajuntà a la nau. En època barroca es bastí la façana de ponent al mateix temps que s’aixecà la volta i el campanar d’espadanya, d’unes dimensions poc freqüents.
Es va perdre també el retaule d’altar obrat vers 1735 per S. Pujol.
Fins a l’any 1884, la part davantera fou ocupada pel fossar que després passà a ocupar la part esquerra i posterior de l’església, i ja al segle XX se suprimí del tot.
Fins a la guerra del 1936 gaudia d’uns sarcòfags d’estil gòtic adossats a la façana, sota uns arcosolis. Durant aquesta guerra es va destruir també la portalada, ja que l’església es va convertir en garatge.
Anys més tard es va reconstruir sense respectar la tipologia ni el color de la pedra de la resta de l’edifici. Aquestes obres foren dirigides per C. Pallàs, arquitecte de la Diputació.
El temple actual és de nau única capçada per un absis semicircular. Originalment sembla que comptava amb tres absis, dos dels quals van ser enderrocats al segle XVII i substituïts per la sagristia i una capella lateral.
Jordi Contioch Boada / Generalitat de Catalunya
L’absis que ha perviscut presenta decoració d’arcuacions entre lesenes i tres finestres de doble esqueixada, amb la particularitat que la central se sobreposa a la lesena. Al mur de migjorn es conserva un tram de les arcuacions que devien recórrer les dues naus. La nau és coberta amb volta de canó i l’absis amb volta de quart d’esfera.
Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya
Tot l’interior ha estat repicat deixant la pedra vista i posant en relleu els elements romànics originals (finestres cegades, portes, etc). Al segle XVIII s’incorporà l’atri a la nau, afegit al segle xiii a ponent, i es dissenyà l’actual façana barroca coronada pel campanar d’espadanya.
La portalada original romànica de migjorn va ser traslladada a la façana de ponent emmarcada en un cos sobresortint formant una espècie de templet. es tracta d’una portalada d’arcs en degradació de mig punt amb arquivoltes sostingudes per dues columnes per banda amb capitells decorats amb motius vegetals i figuratius. En la reconstrucció es va invertir la ubicació interior i exterior dels capitells.
Jordi Contioch Boada / Generalitat de Catalunya
En el Museu Episcopal de Vic es conserven uns fragments de pintures murals d’estil gòtic incipient, que representen l’escena del Calvari. Estan datades a finals de segle XIII.
A l’exterior, hi ha també un relleu inacabat de Manolo Hugué al timpà de l’arc paredat de l’atri del mur de migjorn, col·locat en commemoració del centenari del naixement de Jacint Verdaguer.
Santa Maria de Folgueroles és una església de Folgueroles (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Andreu del Castell de Clarà està situada al cim del turó de Sant Andreu, a 200 m al migdia del castell.
Us passo la seva història:
La primera citació d’aquesta església és feta en un pergamí de l’any 1275 en el qual se cita com a sufragània de Moià.
En aquesta data, Bertran de Muntanyola cedeix al rector de Rodors la capella amb les seves cases i pertinences.
Fou restaurada a principis del segle XIX després del saqueig i profanació realitzats pels francesos.
La renovació va anar a càrrec del notari Joaquim Otzel i Coromines, hereu del veí mas Coromines
Pere Català Roca – 1962 / Generaalitat de Catalunya
La capella és d’una sola nau i coberta a dues aigües. La façana està encarada a ponent.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Presenta l’accés a través d’una porta d’arc de mig punt. Va ser construïda directament sobre la pedra, sense fonaments. Al mur de migdia destaquen dos voluminosos contraforts de pedra.
Un cos afegit del segle XIX (1870) guarda la tomba de la família Coromines.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
A la façana hi ha una inscripció que fa referència a la destrucció soferta l’any 1808. Des de la capella es pot contemplar una panoràmica amb Moià als peus i Castellterçol a l’horitzó.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Santa Andreu de Clarà és la capella del Castell de Clarà, al terme municipal de Moià (Moianès) protegida com a bé cultural d’interès local.
Terra, aigua i racons 