Forn de teules de Sant Vicenç de Castellet (Bages)

El Forn està a 200 metres del camí que va a Sant Pere de Vallhonesta, després de travessar la riera de Vallhonesta.

On destaca la presència d’un arbre monumental, el Roure Gros del Rubió.

(Que ja vàrem fer fa pocs dies un article al Bloc: Fonts i Natura)

Al costat de l’arbre hi ha les restes del forn.

Era un forn principalment per fabricar maons i teules, per la gent de les masies i cases del municipi.

No hi ha cap més informació al respecte, ni dades de la seva construcció, ni fins quan va durar la seva producció.

Nota : Si algú te dades d’aquest forn, us agrairíem ens ho féssiu arribar.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Orpí (Anoia)

Orpí és un municipi de la comarca de l’Anoia, amb capital a Can Bou. Es troba al sector meridional de la comarca i de la conca d’Òdena, a la vall mitjana de la riera de Carme, que discorre en direcció oest-est pel centre del territori, entre les elevacions que ací forma la serralada Prelitoral, que a banda sud arriben a 737 m d’altitud, a la serra d’Orpinell o de Feixes. Comprèn el poble d’Orpí, amb el castell, centre històric del municipi, el de Santa Càndia, actual cap administratiu, i els veïnats de Can Bou i Feixes.

Limita amb Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Carme (nord i est), amb Mediona i La Llacuna (sud) i Santa Maria de Miralles (oest). Carreteres locals comuniquen els dos pobles amb la carretera comarcal d’Igualada a Sitges i amb la local d’Igualada a Valls.

El territori és muntanyós i el clima benigne i són abundants les deus d’aigua (a Can Bou l’empresa Artés porta aigua a Igualada amb una mitjana de 850 m³ per dia); als vessants de la serra de Feixes hi ha la coneguda font Bertrana d’anomenada en tota la comarca.

A part el sector forestal, amb boscos esclarissats, hi ha unes 600 ha cultivables, amb predomini dels cereals, i també ametllers i petites restes de vinya i algunes hortes prop de la riera. L’economia és essencialment agrícola; es troba complementada per la cria de bestiar. Resten encara quatre petites indústries papereres prop de la riera de Carme i hi ha pedreres.

El poble d’Orpí es troba a 447 m d’altitud, dalt d’un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme, formada per l’església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l’antic castell i altres edificis (unes poques cases), encinglerat sobre el torrent de Morei.

El terme d’Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el castell d’Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (quan la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès.

Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d’Òdena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII.

Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l’agressió al mercader igualadí Antoni Corner mentre oïa missa i hom intentà d’embargar-li les rendes.

El castell i terme d’Orpí fou adquirit el 1677 pel paraire Joan Serrals d’Igualada a la família Ortal de Saragossa per 9.550 lliures catalanes. Restà fins a la fi del règim senyorial en mans dels Serrals i dels seus descendents els Padró.

Es conserva una magnífica torre mestra, poligonal, al centre de les edificacions que envolten el castell, i un portal d’arc rodó que dona accés per la banda del nord.

L’església de Sant Miquel d’Orpí, que fou inicialment la capella del castell, és esmentada des del 1099; conserva de l’edificació romànica un petit absis ornamentat amb arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals, però la resta es troba molt modificada.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Marmellar del Municipi el Montmell (Baix Penedès)

Marmellar és un despoblat localitzat al municipi del Montmell a la comarca del Baix Penedès i està situat a una altitud de 532 metres.

Els primers indicis del Marmellar daten de l’any 1023 on també s’esmenta el castell de Marmellar.

El poble feia servir l’aigua que corria de la riera de Marmellar, actualment seca.

Segons l’arxiu parroquial, la població del Marmellar l’any 1717 era de 65 habitants i de 59 l’any 1787. A partir del cens de 1860, el cens es va dur a terme a Santa Maria de la Bisbal del Penedès, on el 1970 figuraven 26 habitants.

Segons les cròniques, l’any 1976 un incendi va assolar la zona i poc temps després el poble va quedar abandonat.

En Marmellar hi ha l’església amb la advocació de San Miguel.

L’any 1993 la troballa d’una noia morta va alimentar les llegendes i mites sobre aquest poble.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Molí de Carme en Carme (Anoia)

L’edifici del Molí de Carme dona al carrer Soldevila i al carrer del Vall, a la sortida del nucli antic, al costat de la Riera de Carme en el Municipi de Carme.

Us passo dades històriques:

• El Molí de Carme ja funcionava l’any 1713 sota la propietat de Josep Albí,
• Tot i que des de l’any 1660 es coneixen les marques a l’aigua o filigranes dels papers de barba amb el nom del Molí de Carme.
• El 1754 el molí constava a nom de Jaume Esteve.
• El 1775 a nom de Joan Pascual i Carulla.
• El 1781 el va comprar Joan Romaní, moment en que consta que s’hi fabricava paper de barba i paper de fumar.
• Cap a 1948 el va adquirir Ramon Sans i Guix.
• Aquesta última família l’ha mantingut en funcionament fins fa uns anys 2008-2009, fent paper blanc i d’estrasseta parafinada.
• També es coneix com “Cal Sans”

Es tracta d’un edifici amb un gran cos quadrangular i un de rectangular annexat, més petit. L’organització de l’espai interior d’aquest molí paperer respon a la funció industrial que ha de desenvolupar, i s’hi distingeixen tres parts: el soterrani i la planta baixa; la primera planta i, finalment, els pisos superiors (coneguts com a “mirador”).

A la primera planta es realitzava la pràctica totalitat del procés productiu. Les operacions de manipulació del drap i del paper es feien a la planta baixa, mentre que totes les relacionades amb l’aigua es realitzaven al soterrani.

La primera planta (i/o altres) tenia ús com a residència. En ella hi vivien, segons el cas, els propietaris o arrendataris del molí, sovint juntament amb la mà d’obra especialitzada i les seves famílies. El “mirador” és el que millor identifica aquest edifici com un molí paperer.

La multitud de finestres sense tancament, distribuïdes en una seqüència regular als quatre vents, ofereix un aspecte inconfusible; l’interior del “mirador” no tenia divisions per a facilitar la circulació de l’aire, ja que la seva funció era l’assecament del paper penjat als estenedors (avui dia, el secat del paper es realitza amb maquinària industrial).

El cos principal d’aquest molí presenta la cantonada nord reforçada amb un contrafort de carreus de pedra travertínica. La seva primitiva i tradicional font d’energia fou l’aigua i, posteriorment, l’electricitat. Una part del parament de la planta baixa i primer pis del cos principal de l’edifici presenta carreus rogencs de mida mitjana, de factura i disposició possiblement baix medievals.

No sembla agosarat pensar que en origen, abans de ser un molí productor de paper, hi hagués un sol cos quadrat, al que se li anirien afegint espais i pisos amb el canvi d’ús cap a manufactura paperera, ja en època moderna i contemporània. L’edifici presenta diversos ancoratges de fa uns 50-100 anys i, tot i haver perdut el seu ús, està parcialment habitat pel que fa al seu segon pis.

Recull de dades: Diba.

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia Carpintero

Santa Llúcia de Rajadell (Bages)

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Santa Llúcia està al costat de Mas Forn,

situat a la vora de la riera de Rajadell i de la carretera vella de Rajadell.

Us passo la seva historia:

• Situada dins l’antic terme de Rajadell la primera església de santa Llucía deuria ser una petita capella rural amb donats que esdevingué priorat.
• Apareix esmentada l’any 1278 quan la vida monàstica estava en ple funcionament amb una gran activitat que va permetre la creació d’un nou priorat a l’església de Santa Caterina de Cervera.
• La vida monàstica va desaparèixer a causa de la guerra civil del segle XV.
• El 1275 es va reunir una comunitat a la capella de Sant Miquel de Maçana, del mateix municipi.
• El 1304 es van desfer en dos grups, un grup fundà el convent de Santa Caterina, a l’horta de la vila de Cervera, mentre que la resta es traslladà a la capella de Santa Llúcia, de protectorat del senyor del castell de Rajadell.
• El 1374, el bisbe de Vic signà un decret de reforma pel qual considerava el de Cervera filial del monestir de Santa Llúcia de Rajadell.
• A la fi del segle XV ja no tenia comunitat.
• L’església conserva una part romànica i un tros de nau gòtica, molt més gran, del segle XIV.
• L’any 1973 es van editar uns goigs ben il·lustrats de la capella, amb la lletra i tonada populars de Santa Llúcia.

És una església romànica annexa al Mas Forn,

formada per dos cossos que corresponen a dues etapes ben diferents;

l’actual presbiteri correspon a l’obra romànica que és del segle XIII

i la remodelació del segle XIV afecta a la nau.

Una arcada de carreus ben treballats marca la unió entre ambdues parts.

Santa Llúcia de Rajadell és una capella rural del municipi de Rajadell (Bages), és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Santa Maria de Merles (Berguedà)

Bon any 2024

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i Ermites

L’Església de Santa Maria esta en la plaça de Santa Maria de Santa Maria de Merlès.

Us passo la seva història:

• L’església parroquial de Santa Maria de Merlès fou consagrada l’any 893 i dins el seu terme incloïa parròquies, com les veïnes de Pinós.
• Els límits entre els bisbats de Vic i d’Urgell feren que al segle XI, el bisbe de Vic construís la nova església de Sant Martí de Merlès a l’altra banda de la riera d’aquest nom, límit natural d’ambdós bisbats i comtats.
• Al segle XVII fou bastida la nova església actual, pocs metres més avall de la primera església.

Església parroquial orientada a tramuntana; està coberta a doble vessant i té una gran austeritat.

 A la nau central s’hi obren capelles laterals i no té absis. Adossat al mur de ponent de l’església, al costat de la rectoria, hi ha el campanar, de planta quadrada i coronat per una balustrada.

La façana principal té la porta d’arc de mig punt flanquejada per dues pilastres que aguanten una llinda amb un timpà triangular sense cap decoració;

més amunt hi ha un ócul i un rellotge de sol

i per sobre un rellotge d’esfera.

L’església de Santa Maria de Merlès és l’església parroquial de Santa Maria de Merlès (Berguedà) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Martí de Santa Maria de Merlès (Berguedà)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

L’església de Sant Martí de Merlès es troba situada a llevant de la riera de Merlès enfront del nucli de Santa Maria de Merlès, separats per la riera i units pel pont gòtic que permetia el pas d’una església a l’altra.

Sant Martí de Merlès és un poble rural i parròquia del terme municipal de Santa Maria de Merlès a la comarca natural del Lluçanès, però adscrit oficialment a la del Berguedà. És 500 metres en línia recta a llevant de Santa Maria de Merlès, a la riba esquerra de la riera de Merlès. S’hi accedeix des del punt quilomètric 14 de la carretera BV-4406 just al nord del petit nucli que fa de cap del municipi, travessant la riera pel pont del Molí d’Escrigues, seguint aigües avall de la riera per la seva esquerra en direcció al càmping.

La Vall de Merlès i, poc abans d’arribar-hi, continuar cap a migdia fins a arribar al petit nucli de Sant Martí de Merlès. La mateixa pista continua pel costat del càmping esmentat, s’adreça cap al sud-est, pel Riambau, on hi ha les restes del Castell de Merlès, i travessant el Serrat dels Morts, on hi ha la masia de la Serra de Degollats, passa per la Cogullada i les Alforges, i va a buscar la carretera BV-4401 en el seu punt quilomètric 17, a l’extrem sud del Serrat del Cul Fred.

L’Església de Sant Martí de Merlès era la parròquia de la part purament lluçanesa del municipi, el qual geogràficament està repartit entre el Berguedà, el Bages i el Lluçanès. La parròquia de Sant Martí fou creada al segle XI pel Bisbat de Vic per tal de consolidar el seu domini en aquest territori. De les esglésies primitives, una de consagrada el 893, preromànica, i una de posterior, romànica, només en queda el campanar romànic, ja que foren substituïdes per l’actual, barroca, del segle XVII.

Santa Maria i Sant Martí de Merlès, es repartien la jurisdicció religiosa del municipi. A migdia del petit nucli de Sant Martí de Merlès es troben les restes del Castellot, avançada de ponent i a ran de riera del proper Castell de Merlès.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre de la riera d’Alforja de Cambrils (Baix Camp)

La torre de la riera d’Alforja esta en l’avinguda del Baix Camp de Cambrils.

Us passo la seva història:

• És una torre de defensa, construïda probablement el segle XVII, entorn de l’època dels fets de l’assalt castellà de Cambrils el 1640.
• Protegeix l’antic camí dels Corregidors (fet sobre la via Augusta romana) i la riera d’Alforja.
• Actualment es troba dins del mas d’en Cassià sense accés per l’exterior.
• Queda actualment sota la carretera N-340, en pas elevat fet uns anys enrere.
• Fa quasi cantonada entre l’avinguda del Baix Camp i el passeig de Sant Joan Baptista de La Salle, i queda a pocs metres a la dreta de la riera, fa uns anys canalitzada.

La torre té planta quasi quadrada. El costat que toca a l’Avinguda té 4,20 metres d’ample. Altura actual aproximada, 8 metres. Obra de paredat en verd, amb els angles reforçats amb carreus de pedra sorrenca (del tipus de Montroig). Actualment té una teulada d’una sola vessant, en direcció l’Avinguda, construïda afegint unes filades de rajoles en el costat de la cimera que dona al pati del mas on es troba.

El punt més alt de la coberta s’utilitza per posar-hi l’antena de TV, i a la façana exterior hi ha punts de subjecció dels fils de l’electricitat. Té accés per una porta oberta a la part superior, a on s’hi puja per una escala d’obra amb barana de ferro. A la part baixa hi té un finestró amb reixa.

La torre de la riera d’Alforja és un edifici de Cambrils (Baix Camp) inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Vikipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Pont dels Ferrocarrils Catalans de Castellbell i el Vilar (Bages)

El Pont dels Catalans esta situat en la barriada de Bures de Castellbell i el Vilar.

• La línia ferroviària entre Martorell i Manresa fou inaugurada l’any 1924.
• Aquest tipus de pont era l’habitual en l’època i alguns han estat substituïts per ponts moderns com el que hi havia a Sant Vicenç de Castellet.
• Se’n conserva un d’igual a l’alçada de Boades.

Pont construït a la primera meitat dels anys 20 per la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans (CGFG) per salvar el desnivell de la Riera de Marganell,

just en el seu aiguabarreig amb el Llobregat, i la carretera C-1411a entre el Bures i Sant Cristòfol.

Es tracta d’un pont de ferro sostingut per sengles pilars d’obra que donen la continuïtat a la via, amb arcs de punt rodó per on circulen vials secundaris i permeten la circulació de vehicles.

Encara hi han líneas de Renfe que també tenen pont de ferro en funcionament d’aquella època.

Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – DIBA.

Autoria de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Eugènia de Relat d’Avinyó (Bages)

Santa Eugènia de Relat és una entitat de població que s’incorpora al municipi d’Avinyó l’any 1836, és a uns 3 km al nord del poble d’Avinyó en direcció a Sant Feliu Sasserra, al Bages, a l’esquerra de la riera de Relat.

El poble és al voltant de l’església que li dona nom, refeta al segle XVII, de la primitiva romànica només resta el campanar quadrat, modificat, amb una línia d’arcuacions llombardes.

L’església romànica de Sant Marçal de Relat és una antiga parròquia rural sufragània de Santa Eugènia de Relat.

És una església inicialment romànica construïda al segle XI de la qual només se’n conserva el campanar situat a l’angle sud-est de la nau actual.

Es tracta d’una església d’una sola nau a la qual es varen obrir capelles laterals i una sagristia al sector de ponent. En aquest sector l’església té adossada una masia.

Sagristia

La porta d’accés és al peu de l’església i és del segle XVII, construïda quan s’erigí la nova església amb nau barroca i es canvia totalment l’orientació de l’edifici romànic.

L’interior és totalment arrebossat i el presbiteri conserva un altar neoclàssic molt senzill. (amb la data 1886). A la capella del Santíssim es conserven unes pintures murals que representen la flagel·lació, del segle XVII.

El campanar és una robusta torre quadrada que, fins a la restauració de 1979 i 1980, tenia les obertures tapiades, lo qual li conferia un aspecte de torre de defensa.

Al primer pis i a cada cara (excepte la de ponent), s’obre un finestral d’arc de mig punt adovellat.

Al segon pis les finestres, refetes en la restauració, s’obren als murs de llevant i ponent i són finestres geminades amb petites dovelles que fan l’arc de mig punt. al cim del campanar hi ha tres pilars per cada sobre els quals reposa l’embigat que aguanta la teulada a quatre vessants.

Sagristia

L’església de Santa Eugènia de Relat pertanyia originàriament al terme del castell d’Oristà i molt aviat adquirí la categoria de parròquia que ha conservat fins avui.

El lloc fou propietat del monestir de Santa Maria de Ripoll car en el segle X o començaments del segle XI la família de Lluçà, propietària del lloc, la cedí al monestir esmentat juntament amb la veïna de Sant Marçal.

Sagristia

Al segle XVIII, després d’un llarg plet entre l’abat de Ripoll i el bisbat de Vic l’església de Relat passà a dependre definitivament de la seu vigatana.

Sagristia

El 1680 es construí una nova nau barroca amb capelles laterals, variant l’orientació inicial, i el 1895 s’hi afegí la capella del Santíssim.

Sagristia

A poca distancia, hi ha el vell cementeri.

Cementeri

L’església de Santa Eugènia de Relat està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Wiquipèdia

Adaptació del : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero