Masia de can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, fins l’aparcament de can Can Robert, a poca distancia esta aquest antic Mas.

Masia situada a la cota 650, als peus dels Cingles de Cavalls, a tocar de la Riera de les Arenes. I com totes les masies d’aquests verals es troba closa, no per un mur circumdant, però sí pels cossos que la configuren.

És envoltada d’un barri que conserva un portal amb un arc rebaixat de maons.

Sembla que el nom actual no es documenta fins el segle XVIII i no es coneix el nom anterior.

És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. El vèrtex del carener de la teulada és coronat  per un petit pinacle amb forma de creuer.

Presenta un interessant finestral de pedra amb arc pla i llinda decorada, també replanell motllurat.

També hi observem elements constructius arcaics com el desaigua de la façana de ponent.

S’intueix la boca d’un forn de pa. Destaca l’era, davant la façana de migdia.

Es troba deshabitada i abandonada des de fa molt de temps.

Teulades ensorrades, la vegetació creix sense control. Ha calgut posat una tanca de filat per evitar accidents de possibles curiosos.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Bassa del Trull de can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.

.Es tracta d’una bassa tradicional, allargassada excavada en el mateix sòl d’uns 0’80 m de fondària en el seu punt més profund per una vintena de metres de llargària i uns 10 a 12 metres d’amplada màxima.

Normalment estan impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, però en aquest indret és molt probable que la seva ubicació aprofiti unes característiques del terreny favorable a la impermeabilització natural.

La flora, a més d’argelaga i alguna bardissa en els marges inclou herbassar i plantes de tipus aquàtic com el jonc.

Observacions:

Tot i que sigui del tipus intermitent, des del punt de vista mediambiental, la seva preservació és molt important ja que el biòtop aquàtic manté una relació molt estreta amb els sistemes ecològics que l’envolten.

La presència d’aigua atreu insectes i amfibis, que alhora atreuen a animals més grans com les aus o les serps. A més de ser un punt d’aigua per la fauna, quan aquesta s’evapora o filtra, hi ha altres mamífers que aprofiten per rebolcar-s’hi com el senglar.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Forn de calç de Can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

Forn de calç situat a mà esquerra del Camí de Can Pobla, abans del penúltim revolt que mena a Can Robert. El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, davant de la Torre de l’Àngel a mà dreta de la carretera s’inicia un camí que travessa la riera de les Arenes.

El forn es troba en el marge esquerre del camí, tot just un cop travessada la canal que baixant de la Carena de l’Estret, s’incorpora, pel vessant hidrogràfic esquerre, al Torrent de Can Garrigosa.

Està construït aprofitant el marge natural del terreny. És de planta circular, (4’60 metres de diàmetre per 2’40 metres d’alçada. La boca del forn o fogaina està totalment desapareguda; estava orientada en direcció nord-oest. La part superior de l’olla, la corona, està protegida amb una tanca de fusta.

El Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac ha col·locat una tanca de protecció realitzada amb branca natural que s’incorpora naturalment a l’espai. A la part inferior, d’accés al forn, hi ha un plafó explicatiu.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Xercavins de Rubí (Vallès Occidental)

La masia de Can Xercavins està a 1 km de Rubí prop del castell de Rubí,

un camí asfaltat porta directa a la masia.

Us passo la seva historia:

  • El nom de Xercavins surt en un plet entre el veguer Seniofred de Rubí i l’abat de Sant Cugat per l’ús de les aigües de la riera i les fonts.
  • El primer membre de la família de qui es té notícies és Guillem de Xercavins, el qual va signar l’any 1152 un testament sacramental.
  • A la primera meitat del segle XX es dugué a terme una profunda restauració de tota la masia, que sembla que va fer que canviés la configuració original de la mateixa.

Masia molt reformada amb planta baixa, primer pis i golfes que s’obren a l’exterior en la façana principal mitjançant tres arcades de tres arcs cadascuna, fetes amb totxo vist.

Al pis central, on anteriorment havia balconades, hi ha finestres sense cap mena de decoració.

La porta d’entrada és de portal d’arc de mig punt adovellat.

La coberta és a dues aigües i la façana està arrebossada en blanc.

Prop de la masia, al costat d’una de les façanes laterals, hi ha una construcció que antigament denominaven “la frança”.

Des de la masia, podem fer diferents itineraris per les rodalies que estant indicats per cartells.

Per a més informació podeu consultar a:

https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/can-xercavins

Can Xercavins és una obra del municipi de Rubí (Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Termes Victòria de Caldes de Montbui

Avui us presento dos articles

L’Hotel Termes Victòria esta situat en el carrer de Barcelona, 2 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia :

  • Aquest balneari es construí al començament del segle XIX amb el nom de Balneari Llobet.
  • La casa de banys havia estat inicialment propietat d’en Josep Antoni Llobet i Vall-llosera, científic, mineralogista i home plurifacètic.
  • Després de la seva mort persisteix el nom de Can Llobet, sent canviat arran d’unes restauracions fetes al menjador per a l’aleshores propietari Sr. Monteis, el qual li canvià el nom pel de la seva dona Sra. Victòria Prats.
  • La senyora Prats, quan es va quedar vídua, va traspassar el balneari a l’avi matern del Sr. Anglí.
  • Actualment el Termes Victòria, està regentat per la família Anglí, des del 1917, i en propietat des de fa 4 anys.
  • En el menjador d’aquest balneari s’hi poden contemplar uns magnífics murals del pintor Francesc Domingo.
  • Entre les reformes i ampliacions que ha tingut al llarg de la història cal destacar l’annexió del Balneari Forns (segles XIX-XX).
  • Aquest és una casa de banys que se situa al carrer del Forn.
  • Cal destacar la reforma i ampliació que s’ha realitzat a les Termes Victòria adequant-les a la normativa vigent i afegint més prestacions.
  • L’Hotel Termes Victòria ha mantingut una clientela fidel i selecta. Des del rei Alfonso XII fins a pintors i escriptors que buscaven la pau i tranquil·litat per a una millor inspiració.

L’edifici presenta la tipologia típica d’aquests conjunts termals, amb una galeria de banys en el soterrani, unes zones de servei situades a l’edifici més petit, unes zones de comunicació, una zona noble de salons i menjador a la part central, i una zona de dormitoris força ben distribuïda i ordenada en l’edifici més alt.

L’estructura en el seu inici era fonamentalment de grans parets de càrrega i forjats unidireccionals de bigues i biguetes de fusta, encara que de l’antic balneari no en queda res.

Tots els edificis del conjunt presenten cobertes inclinades a dues vessants i de teula aràbiga, quedant un petit voladís que sobresurt del pla de la façana.

La façana de ponent és la més important, ja que s’obre cap el jardí (a la riera).

Aquesta té una disposició molt ordenada amb uns eixos de composició i d’alineació dels diferents forats, que dóna una imatge homogènia i molt neutra.

Són tots d’iguals característiques i de proporcions verticals.

Tots són petites balconades. La façana del carrer de Barcelona és molt diferent. Els forats són molt petits i de forma quadrada i s’organitzen agrupats horitzontalment. La façana queda rematada per un ràfec a manera de cornisa.

Cal destacar la galeria de banys, la part de muralla de l’antiga vila de Caldes, el menjador i la sala amb elements ornamentals i mobiliari de gran interès artístic, com els murals del pintor Francesc Domingo, i sobretot el jardí.

L’edifici de l’Hotel Termes Victòria és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Arenys de Mar. Un itinerari des de l’enyor.

Avui us presento dos articles

Arenys de Mar, 2017. AGC

Arenys de Mar a l’extrem més proper a Canet. Rial de Canalies: apartament on hem passat llargs anys. Un lloc per passar l’estiu amb una llar de foc per a fer estada i torrades durant el temps més fred. Riera amb molta vegetació i la flaire dels eucaliptus que s’esfumà quan destruïren la muntanya per a edificar xalets. Turonet amb pins on anaven a buscar pinyons que després partien i repartien al balcó. Baixem i divisem el Port, una de les coses que més m’agraden, i ja sento la olor de la mar.

Arribem a la carretera i girem a la dreta cap el poble, a la cantonada, la casa abandonada de la vil·la Marcelina, que van convertir, en plena crisi, en “pisos d’alt standing” amb obrers que anaven canviant sovint fins que ho van mig terminar sense acabar, amb una piscina que s’ha menjat tant la muntanya com el silenci del dia, tot i així les nits d’estiu miro estrelles pel balcó del darrere.

La puntaire d’Arenys que abans estava a la cantonada entre la carretera i la Riera. AGC

L’Ateneu on el meu marit jugava a escacs amb el seu pare, molts anys enllà. Cantonada amb la Riera on hi havia la puntaire. Vistes del cementeri. Un dia vam pujar pel camí de les cases dels pescadors. No havia mai visitat un cementiri, em va sorprendre tanta bellesa. Van anar al davant de la tomba de l’Espriu que només tenia un número perquè ell no volia passar a aquella immortalitat estranya que representa per alguns el que et recordin persones que no has conegut, però els vigilants es van cansar de que els preguntessin quina tomba era la del poeta de Sinera i finalment van posar el seu nom, discret, això sí.

Casetes d’un barri de pescadors vinguts del Delta, el Joan em parla del pare dels veïns-amics que els hi duia peix fresc a vegades. Barri pobre amb encant, amb vistes al mar i a un cel que a les nits s’omple d’estels.

Pugem la Riera, anem a comprar al mercat: verdura de les pageses, peix fresc, carn més magre, bons embotits, olivetes al lloc del bacallà.

Mercat d’Arenys de mar. Foto: Ramon Solé

Cuino. Anem una estona a la platja entre Arenys i Canet. Em banyo en aquella aigua tant freda que tant em convé, passeig per la sorra que no s’enganxa, perquè està (estava) feta de pedretes, la petita agafa petxines, mentre el seu germà fa un pou i u castell. Dutxes. Dinar. Migdiada pels que poden. Jugo amb els petits al balcó, a vegades faig una becaina. Quan són més grans i ja miren la tele dormo al sofà o m’escapo al llit amb el meu marit.

A la tarda -què fem avui mama? – anem a buscar pinyons a la muntanya?, a passejar pel port?, al parc petit d’aquí prop?, al de Lourdes?, a fer un gelat?

Al balcó del Rial de Canalies partint i repartint pinyons. AGC

Passejos per la Riera amb la promesa del gelat o del parc. Caminades diàries de pujada i de baixada. L’Ajuntament i la seva font amb aquell altre carrer per on a vegades anaven i venien comprant alguna cosa que feia falta o algun capritxet que per això són les vacances.

Gegants i capgrossos davant l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Si creuaven la riera podíem observar les torres del carrer d’Avall i del carrer Ample, caminàvem per la vorera del Rial de Sa Clavella, el barri d’Avall on a vegades anàvem al cinema o a la biblioteca a mirar contes o, més endavant, a connectar-nos a internet.

Carrer d’Avall. Torre de defensa contra els pirates del segle XVI. Foto: Ramon Solé

I comença la pujada, ja veurem per on ens quedarem avui. La placeta de l’església, l’antic Hospital Xifrè amb els seus jardins, el Calisay, l’asil de les germanetes on la sogra diu que la portem amb la boca petita del que busca consol, llegeixo la placa del carrer: “La Majestat d’un poble són els seus vells” i per fi el parc de Lourdes amb els gronxadors i el petit bosquet allà dalt. A vegades seiem als bancs mentre jugaven, en tornar prendrem un gelat, a vegades els muntaven al cavallet de la Riera.

Algun dia visita al museu de minerals amb els nens, altre al de les puntes de coixí amb la mare. A vegades no pugem la Riera i anem passejant pel port, miro la dona del pescador amb el seu fillet als braços, els vaixells de pesca, el far al final de l’espigó, el camí costaner entre les vies del tren i el mar, els bancs per seure i mirar la posta de sol sentit la remou del vent. Altres vegades pujarem a Arenys de Munt o visitarem altres pobles propers.

El Port d’Arenys de Mar i la Lonja dels pescadors. AGC.

Si la petita està cansada el seu pare la porta damunt les espatlles. El nen sempre troba motius per jugar, per inventar històries, per preguntar als grans, sembla no cansar-se mai, fins que cau rodó a la nit i… fins les set del matí en que em despertarà perquè voldrà esmorzar i jo li donaré cantant i aquella veïna-amiga amb nom de flor, l’Hortènsia, em dirà rient: – avui t’he sentit cantar el ciclista de pega que va caure i es va fer un foradet en el culet.

Platja entre Arenys de Mar i Canet.

Les festes de juliol i les d’agost. 2 d’agost, el meu sant, els pares em regalen quedar-se amb els nens. Anirem al Posit, al lloc on els nens sempre miren les llagostes vives. Sopem i miro pels finestrals la casa d’un dels indians d’Arenys i recordo la història de la rosa enterrada al cementiri per un amor que va ser impossible i penso que ell hauria d’haver lluitat pel seu amor quedant-se al seu costat.

Arenys de Mar. Casa de l’indià. AGC

Convido gent, familiars, amics… Cuino molt però estic contenta. Alguna altra veïna em diu, – avui te’m sentit riure molt! No sóc conscient del que representa un balcó en un bloc d’apartaments d’un lloc encara tranquil i retirat, però, sí, m’ho he passat bé. Després recullo cansada, però amb ajut.

I ja, grans i sols, vindrem algun cop i anirem de nit als txiringuitos de la platja a menjar peix i a veure els estels o gaudirem del regal d’un bon dinar sense haver de cuinar o del d’un bon relax al balneari de Caldetes.

Monument a la dona del pescador davant de la casa del mar d’Arenys de Mar.

I algun dia tornarem només per recordar aquells bons moments dels que, conscients o inconscientment, vàrem gaudir. Tot s’ho emporta la mar, però la mar tot ens ho retorna i caldrà fer neteja.

Platja del Cavaló. Netejant la platja després del pas de l’huracà Glòria. Foto: La Vanguàrdia.

A la bona gent que cuida dels seus records com del seu entorn

Text i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero

Molí d’en Faura de Mura

Avui us presento dos articles

Des del Poble i a peu ens dirigirem al Centre d’Interpretació del Parc Natural, seguirem el camí paral-lels a la riera, fins arribar a les restes del  Molí d’en Faura.

D’aquest molí sols podem veure les rodes situades al costat de l’entrada a l’edifici.

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Badia i Celia Peix

Llocs d’interès de Premia de Mar

Avui us he seleccionat quatre Llocs d’Interès de Premia de Mar :

La Riera de Premia de Mar :

Els carrers de la part antiga de la població :

Els carrers estrets, antigament les cases on vivien els pescadors i en general de planta baixa i primers pis.

I els primers Xalets del municipi,

de principis del segle XX.

Els Primers Murcians :

El Camí del Mig :

Hi ha d’altres llocs destacables, la majoria ja us els he presentat en altres articles. I properament us presentare l’Esglèsia de Premia de Mar.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Edifici de La Unió de Teià

L’edifici de La Unió, està situat al Passeig de la Riera, amb el carrer Berenguer Raudors, 1-3 de Teià; es va construir l’any 1869 i era conegut com el Cafè de Dalt.

Va ser adquirit pel “Montepio de la Unión Teyanense”, una entitat social que organitzava activitats teatrals, ball, corals, durant l’any 1912. Després de la Guerra Civil va ser propietat de la Falange, fins l’any 1963 en què va ser adquirida per l’Ajuntament.

L’edifici té planta rectangular amb teulada a dues aigües. les façanes s’obren amb finestres i balcons de mig punt envoltats d’una senzilla motllura.

Actualment és la seu de la Casa municipal de Cultura coneguda com “La Unió” de Teià.

Us passo un article elpuntavui, que fa referencia que disposa del fons Batllori :

http://www.elpuntavui.cat/article/-/19-cultura/153898-teia-trasllada-el-fons-batllori-i-unifica-tots-els-espais-culturals-a-ledifici-municipal-de-la-unio.html

 

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Església de Sant Pere de Pierola d’Els Hostalets de Pierola

L’església de Sant Pere de Pierola està situada al Turó a la riera de Pierola d’Els Hostalets de Pierola (Anoia). És l’antiga església parroquial, arruïnada, del municipi dels Hostalets de Pierola .

Fotografia : Fons de la Generalitat de Catalunya

Us passo un breu detall de la seva historia :

  • Es coneix l’existència d’una petita església romànica des del 1060 en ser llegat un alou a la parròquia de Sant Pere de Pierola.
  • L’església de Sant Pere està documentada des de l’any 1071
  • L’edifici s’alçava sobre la riera de Pierola, situat dalt d’un turó que en sofrir l’acció erosiva de les aigües, amb el pas dels anys amenaçava l’enrunament de la petita església.
  • L’antic edifici romànic va ser substituït per un nou temple barroc, edificat l’any 1750.
  • A mitjans del segle XVIII es comencen les obres de refer les parets.
  • Les obres s’acabaren a mitjans del segle XIX.
  • Va fer funcions d’església parroquial fins l’any 1868.

És una església edificada damunt les restes d’una capella romànica i edificada en direcció perpendicular a la primitiva. Típica església rural que incorpora la rectoria, el cementiri.

L’església té una nau central amb quatre capelles laterals, entre els contraforts, la volta és de canó i amaga una coberta a dues vessants que té diferents alçades amb obertures.

Destaca el campanar de paret de maó i cobert de teulada a quatre vessants edificat damunt les restes de l’antic campanar original de parets de pedra.

La façana principal té aspecte de masia, ja que l’antiga rectoria engloba l’entra de l’església. Hi ha un rellotge de sol amb la data inscrita de 1828. El conjunt de l’església i casa annex, actualment es troba en estat ruïnós i amb perill d’enfonsament.

Sant Pere de Pierola és una església dels Hostalets de Pierola inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

  • Aquesta setmana la dedicarem a Esglésies, ermites i santuaris.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez