Can Julià de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

L’antiga masia de Can Julià esta situada en la Baixada del Mas de les Flors, 1 amb carrer de Bonaventura Calopa, 26, de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia :

• No hi ha dades històriques concretes en referència a aquesta masia, està construïda, però als principis del segle XVIII un dels grans últims moments de Sant Boi, quan encara no s’havia construït el pont del Llobregat a Molins de Rei i el pont de Sant Boi o la seva barca eren el pas obligat per homes, bestiar i mercaderies per travessar el riu.
• Això va dur una forta importància estratègica per a la vila i un considerable moviment comercial, que va traduir-se en la creació d’hostals, carnisseries, i el desenvolupament de moltes activitats menestrals.

Gaspar Coll i Rosell -1987 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una masia que es pot incloure en el tipus II.5 de l’esquema de Danés i Torras. Conserva íntegra la seva estructura des de la seva data de construcció.

Està composta per planta baixa, un pis i golfes (graner). Té una petita modificació en la finestreta de les esmentades golfes, ja que es creu que era d’arc de mig punt.

Cal destacar la porta d’entrada, amb carreus alternats de mida i grans dovelles remarcant l’arc.

També són originals els graons de pedra que hi donen accés i les dues baranetes de ferro forjat una a cada banda de la porta.

La teulada, de teula àrab a dues vessants amb ràfec i amb una variant a quatre vents a la part de les golfes. La planta és basilical.

Al seu voltant i ha un jardí, on s’ubica un pou.

Can Julià és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Masia de Ca la Cilia d’Abrera (Baix Llobregat)

La masia de Ca la Cilia està en la carretera BV-1202 d’Ullastrell en el trencall  entre els km. 9-10 en el municipi d’Abrera.

Masia encimbellada en un turó, de planta rectangular, amb coberta a dues vessants de teula aràbiga i amb el carener perpendicular a la façana.

Els murs són de tàpia i estan assentats sobre un sòcol de pedra (còdols de riu lligats amb morter de calç).

El portal està format per un arc de mig punt adovellat. Té tres plantes: baixa, pis i golfes. Encara conserva tines de planta quadrada revestides amb cairons per trepitjar el raïm.

Actualment és un restaurant amb una carta selecta.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: ArqueoCat SL – Natàlia Salazar

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Canyadell de Castellbisbal (Vallès Occidental)

Bona entrada d’any nou !!!

Can Canyadell esta a prop de la ctra. De Castellbisbal a Terrassa, B-151, km 7,200, un ampli camí porta fins la masia, és del municipi de Castellbisbal.

Es tracta d’una masia que presenta una estructuració ordenada dels elements.

Té la planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a quatre vessant.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Predomina la galeria oberta a la façana principal d’arcs rebaixats.

La porta principal té un arc de mig punt adovellat.

A les finestres de la façana nord hi ha reixes de ferro forjat.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Té varis cossos adossats.

Actualment és coneguda com a Torre del Conill , s’en un notable restaurant.

Can Canyadell és una masia de Castellbisbal (Vallès Occidental) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Pleta de Sitges (El Garraf)

La Pleta és situada en la Carretera de Rat Penat a Plana Novella, km 3,5 de Sitges.

L’oficina se situa a la masia de la Pleta, obra atribuïda a l’arquitecte modernista Francesc Berenguer i Mestres aixecada l’any 1894 i destinada inicialment a activitats ramaderes.

Masia formada per un cos central i dos laterals. Tots ells de planta baixa, pis i golfes. La porta principal d’entrada formada per dovelles de pedra, seguint la mateixa forma que les finestres, les quals no son de pedra, si no de maó vist.

De maó vist també són les impostes que recorren l’edifici assenyalant el començament de cada pis. Cobertes a dos vessants, els cossos laterals de forma una mica corbada. El cos central és recte.

Va ser adquirida per la Diputació de Barcelona per rehabilitar-la i destinar-la a equipament del parc. L’oficina actua de suport administratiu per facilitar la relació entre els ajuntaments, els habitants del parc i l’Oficina Tècnica de Parcs Naturals, i també amb els habitants del massís.

Recull de dades : Diputació de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Masia de Torreblanca de Vacarisses (Vallès Occidental)

La Masia de Torreblanca esta entre el Passeigs de la Torre i el carrer de la Pineda de Vacarisses.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una masia pairal localitzada fora del nucli de la població, posteriorment envoltada per una urbanització del mateix nom.

Gran casal que consta de planta baixa, pis i golfes. Coberta amb teulada a dues vessants de teules àrabs, poc inclinada i ràfec inexistent. Al tram posterior de la teulada, que presenta carener perpendicular a la façana, s’aixeca una torratxa amb teulada a quatre vessants i bola decorativa al bell mig on s’uneixen els tremujals (solució decorativa).

La façana està repartida simètricament quant als seus elements, malgrat el cos adossat en la part dreta com a galeria d’arcades rodones, i amb coberta d’una sola vessant que trenca la visió simètrica.

Al pis hi ha una balconada correguda amb dues sortides, una d’elles amb pedres d’emmarcament i que comunica amb la galeria. El balcó està sostingut per una llosana.

A la planta baixa hi ha una porta d’entrada d’arc de mig punt adovellat. Al davant s’obre un pati, que envolta la casa per la mateixa configuració del terreny, reforçat per un mur, igual que l’existència de contraforts en el mur de la casa.

Queden restes d’un rellotge de sol, de tipologia circular, al costat esquerre sobre les obertures del pis.

La portalada d’entrada al pati interior, s’obre davant la façana principal de la masia. La seva tipologia és d’arc rodó de mig punt i adovellat. Les dovelles són mitjanes i tallades amb regràs poc pronunciat. Per la part interior que dona al pati, la portalada té una teuladet d’una sola vessant de teules àrabs.

El cos annex a la masia, té una tipologia rectangular amb teulada a dues vessants de teules àrabs i carener perpendicular a la façana, la qual presenta dues obertures de portes d’arc rodó a la planta baixa i dues finestres rectangulars al pis.

Aquest cos es troba comunicat amb la masia mitjançant un tanca de maó que envolta un pati interior al que des de l’exterior s’hi té accés a través d’una portalada, també de fàbrica de maó i conformada per dos pilars de planta quadrada, on a la seva part superior s’hi dibuixa una sanefa decorativa i un coronament de motllura semicircular a cada una de les cares.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

La porta d’entrada de dues portes, està tancada per un reixa de ferro i protegida per un teuladeta de pronunciat voladís a dues vessants i de teules de tipologia flamenca, de forma rectangular i secció ondulada.

Al patí podem veure un pou i una torre d’aigua.

La Masia de Torreblanca va ser declarada com a be cultural de interès local :

https://www.europapress.es/catalunya/noticia-declaran-masia-torreblanca-vacarisses-barcelona-nuevo-bien-cultural-interes-local-20190206133249.html

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Ca l’Arau de Sallent (Bages)

Ca l’Arau està en el carrer de Sant Bernat, 11 de Sallent .

Us passo la seva historia :

• El lloc on s’aixeca l’edifici estava urbanitzat abans del segle XIV.
• La casa s’edificà de segle XX per la família Arau fabricants de teixits i tintorers de la vila, però actualment ja no hi viuen.
• És obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March.
• L’edifici fou adquirit per l’empresari sallentí Enric Deseuras, aficionat al col-leccionisme i les antiguitats, el qual l’havia anat restaurant amb molta cura.

És una casa representativa d’una família de fabricants de teixits. Consta d’una planta baixa i un pis amb golfes. La façana és de pedra picada en els marcs de les obertures i en les cornises, amb un sòcol de pedra tallada encoixinada, sobre el sòcol s’estén un fris de ceràmica vidriada de color verd amb motius vegetals en relleu.

La porta i les finestres tenen una decoració que recorda la dels capitells corintis.

El balcó del primer pis té l’accés per tres arcades neogòtiques. La barana del balcó també ho era, però fou substituïda per una altra. La resta de la façana està arrebossada imitant la pedra picada. Una torre sobresurt en el xamfrà sobrepassant la teulada.

Ca l’Arau és un edifici del municipi de Sallent (Bages), d’estil modernista, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Mas de Sant Hilari d’Abrera

El Mas de Sant Hilari s’accedeix pel carrer de Premià d’Abrera.

Us passo la seva història:

• Casa documentada el 1252 al testament de Ramon de Voltrera, senyor del castell, que deixà, juntament amb la casa de Sant Hilari, al seu fill homònim, Ramon de Voltrera.
• Al segle XVI la finca s’anomenava Quadra de Sant Hilari.
• A la primera meitat del segle XVII apareix documentada al “Llibre de la cobrança de l’oli”, on es registrava els lliuraments periòdics d’oli a l’església.
• L’estat actual de la construcció correspon bàsicament a la reforma de principis del segle XX (1913-1914) i alguna altra menor de més recent, com la construcció d’un nou portal sobreposant-se a l’original que es veu mig cegat, sota seu.
• Els bancs, el rellotge de sol i les motllures que ressegueixen les finestres i llurs ampits, són de dita reforma. L’interior també ha estat molt canviat.
• Com a conseqüència d’un conveni urbanístic, ha esdevingut propietat pública de l’Ajuntament d’Abrera.

Elisenda Bachs i Elena Ruiz de Mendoza – 1983 / Generalitat de Catalunya

És una masia de tipus basilical amb el cos central més aixecat; està formada per planta baixa, pis i golfes. La façana principal està orientada al migdia.

La porta de l’entrada, d’arc de mig punt adovellat, té una finestra i un pedrís a cada costat. Al primer pis hi ha quatre finestres emmarcades motllures de pedra acabades en caps de bou de terracota. A la mateixa alçada hi ha un rellotge de sol esgrafiat coronat per un gerro de flors de pedra.

Elisenda Bachs i Elena Ruiz de Mendoza – 1983 / Generalitat de Catalunya

Les golfes, al cos central, tenen dues finestres d’arcs de mig punt amb un ampit motllurat de maons de dos colors. La teulada, a dues aigües perpendiculars a la façana principal i trencada pel cos central de les golfes, acaba amb un ràfec sostingut per permòdols.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

El mas de Sant Hilari és una masia d’Abrera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació a Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Cal Genovès de Salelles a Sant Salvador de Guardiola

Per anar al Poble de Salelles, cal arribar per la carretera vella d’Igualada, C-37 z al km. 90 i allí una pista asfaltada en direcció oest; Cal Gonovès és la casa núm. 9 dins de Salelles del municipi de Sant Salvador de Guardiola.

Us passo la seva historia:

Aquesta és una de les cases situades dins el nucli de l’antiga sagrera de Salelles.

• La sagrera és documentada explícitament com a tal l’any 1131, però ben segur era anterior, possiblement dels segles X-XI.
• En època medieval aquesta casa es coneixia com a mas Bataya.
• Al segle XIV, mas Galí.
• El 1357 Gerald Galí, hereu del mas, va fer un llegat a les esglésies de Sant Sadurní de Salelles, Santa Margarida (avui desapareguda) i Sant Pere de la Serra (avui del Brunet).
• Al mateix segle XIV ja era habitada per la família Genovès, la qual era procedent d’una antic mas a la zona de Biarritz. Segons tradició oral, els Genovès procedien de la ciutat italiana de Gènova. L’arbre genealògic de la família que es conserva a la casa comença al segle XVI, quan Salvador Genovès es casà en segones núpcies amb Magdalena. L’hereu va ser Francesc Genovès, nascut el 1620 i casat amb Madrona Junyent, de Camps. Seguidament venen els següents hereus: Francesc G., nascut el 1659 i casat amb Victòria Gala, de Vallmanya; Pere G., nascut el 1659 i casat amb Maria Parcerissas, de Guardiola; Joan G., nascut el 1711 i casat amb Margarida Tor; Joan G., nascut el 1795 i casat amb Maria, de Castellbell; Pere G., nascut el 1798 i casat amb Maria Claret, de Maià; Pere G., nascut el 1824 i casat amb Joanna, de Fals; Domingo G., nascut el 1881 i casat amb Rosa Llucià, de Viladecavalls. Ja a començament del segle XX, Josep Genovès Llucià (1876-1952) es casà amb Dolors Miralpeix Rocadesnbosch (1894-1981). Segons es diu, abans de construir-se la casa Rectoral de Salelles, a principis del segle XIX, el rector s’hostatjava a cal Genovès, i encara es conserva una cambra que s’anomenava “quarto del capellà”. Tradicionalment, cal Genovès ha estat una de les cases principals de Salelles, amb una important extensió de terres a la parròquia i una segona finca molt important al poble de Salo (Sant Mateu de Bages), obtinguda aquesta mitjançant un enllaç matrimonial. Segons es diu, a la casa hi havia un forn on es van fabricar moltes de les rajoles que encara s’hi poden veure. Així mateix, al celler s’hi elaboraven vins amb una marca pròpia, tot i que de consum exclusivament familiar.
• Durant la Guerra Civil de 1936 la casa va ser saquejada i posteriorment va tornar a ser habitada. Molts dels objectes es van poder salvar perquè foren amagats en un pou.
• Més recentment, el matrimoni entre Josep Genovès Llucià i Dolors Miralpeix Rocadenbosch va tenir dues filles. La gran es casà amb un advocat de Manresa posseïdor d’un ampli patrimoni en aquesta ciutat i s’hi instal·là a viure. La germana petita, Dolors Genovès Miralpeix, va heretar la casa i les propietats de Salelles. Es casà amb un pubill, i la seva filla és Francina Ramonet Genovès, l’actual propietària.

Casa pairal de grans dimensions situada al nucli de Salelles, la qual ha conservat molt bé el volum i la tipologia tradicional. Es tracta d’una de les cases arquitectònicament més interessants del nucli, però amb una estructura complexa i totalment atípica, fruit possiblement de l’annexió de diverses cases anteriors i de successives ampliacions. Així, la planta és formada per dos grans cossos paral·lels adossats, força allargats i de planta irregular que adopten una forma escalonada. L’habitatge disposa en general de planta baixa més pis i golfes, tot i que les alçades i les cobertes són diferents en cada part. La façana que dóna llevant marcava el límit exterior de l’antiga sagrera per aquesta banda.

A la part baixa hi trobem les restes més ben conservades de tot el recinte murallat del nucli, amb un tipus de parament molt ferm i sense obertures que ha estat parcialment tapat per una construcció posterior, feta amb un tipus de pedra de color diferent. Però encara és perfectament visible un tipus d’aparellat fet amb carreus mitjans, més o menys escantonats i amb tendència a un cert atal·lussament a la part inferior. En aquest tram de façana-muralla s’hi poden veure restes de dues espitlleres. A un extrem d’aquest mur hi ha el porxo cobert amb volta de pedra que és un dels passos per on transcorria el carrer exterior al recinte murat. Igual com en el cas de cal Tatgé i la Volta, aquest pas es va fer per poder allargar la casa cap a l’exterior de l’antic recinte de la Sagrera. Així doncs, aquest es va convertir en un dels accessos al poble de Salelles, que comunicava amb el camí ral de Manresa a Igualada, el qual discorria més o menys per on passa l’actual carretera.

Així com a la part baixa pràcticament no hi trobem obertures, la part alta d’aquesta façana presenta una diversitat de construccions més obertes: a la dreta una galeria amb tres arcs de punt rodó fets de maó, a la part central un balcó i a l’esquerra un cos sobrealçat sobre la volta, fet de maó i amb una sèrie de finestres amb persianes exteriors i una terrassa superior. Aquestes obertures amb persianes es van remodelar a principis de segle XX, ja que anteriorment hi havia una galeria amb arcs similar a la de l’altre extrem. La façana de ponent, que dóna a la plaça, té més aviat l’aspecte d’una façana posterior, amb el mur pelat pràcticament sense obertures; només algunes finestres petites a la part alta. Cal dir que antigament bona part de la plaça estava ocupada per una casa que posteriorment va ser derruïda.

Al costat dret aquesta façana té una petita terrassa i diferents obertures encarades cap a migdia. Per sota discorre l’espectacular volta de canó feta de pedra i reforçada amb una arcada adovellada a cada extrem. S’anomena la volta del cal Genovès, i a sota hi ha l’entrada principal de la casa. La façana nord, que dóna a l’anomenat Carrerot, és encara més irregular, fruit de diverses remodelacions. El costat esquerre d’aquesta façana és el més antic, obrat majoritàriament al s.XVIII, segons una inscripció. Presenta un portal i diverses finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra i té un petit jardí davanter. El costat dret és fruit de remodelacions fetes possiblement al s.XIX, i compta amb diferents obertures emmarcades amb maó.

A l’interior de la casa, que ha conservat de manera molt respectuosa les característiques arquitectòniques tradicionals, hi trobem a la planta baixa diverses voltes de pedra. Les de la part central tenen una orientació en paral·lel amb la volta del carrer, mentre que una altra que es troba al sector pròxim a la plaça té una direcció contrària. També es poden observar dos arcs apuntats que semblen força antics, així com altres de punt rodó.Tanmateix, la distribució interior és extremament complexa i denota una evolució constructiva amb múltiples fases. La part que dona a la plaça acollia antigament l’habitatge dels masovers. Entre d’altres elements d’interès el primer pis de la casa es conserva una enorme xemeneia.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngeles Garcia – Carpintero

Casa Vilardell de Sentmenat (Vallès Occidental)

Casa Vilardell està en la Plaça de Dalt, 9 de Sentmenat.

Us passo la seva historia:

• L’edifici va ser construït l’any 1893 d’acord amb les pautes estètiques de l’eclecticisme pròpies d’aquell període.

Maria Àngels Monte i Ochoa de Aspuru – 1997 / Generalitat de Catalunya

És un edifici entre mitgeres, de planta baixa, pis i golfes. La façana principal presenta una composició simètrica: a la planta baixa hi ha a la dreta, la porta d’accés d’arc escarser i una altra porta a l’esquerra, de la mateixa tipologia. El pis principal està ocupat per un balcó de dues obertures allindanades, emmarcades per una motllura que en la seva part superior és d’arc escarser.

Entre ambdues obertures, hi ha un medalló en relleu amb la data de 1893.

Al pis de les golfes, hi ha vuit obertures rectangulars separades per petites pilastres adossades que serveixen de base a unes mènsules que, a la vegada, suporten un ràfec. A la banda dreta del conjunt, hi ha un altre cos de planta i pis amb un gran finestral a la planta baixa de dues obertures, amb reixa i tribuna superior al primer pis, de tipus senzill.

Maria Àngels Monte i Ochoa de Aspuru – 1997 / Generalitat de Catalunya

La Casa Vilardell és una obra del municipi de Sentmenat (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé

L’abans i l’avui de la masia l’Escorsa al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.

La masia de l’Escorça, abans «Can Bitllera», era la porteria de la fàbrica.

Dionís Escorsa i Cruells (St. Feliu de Codines, 1840 – Barcelona, 1900) fou un empresari metal·lúrgic català.

Fill de Josep Escorsa i Cirerol, natural de St. Feliu de Cabrera, i de Teresa Cruells i Corderes, de St. Feliu de Codines, va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove com a tècnic.

El 1867 va establir un negoci propi de foneria, que deu anys després traspassà a Pere Màrtir Sancristòfol, serraller especialitzat en la forja decorativa.

El 1869 casà amb Francesca Soria Ustrell, natural de Sabadell.

El 1876 estableix una foneria de ferro amb dos socis més. Aquesta factoria, al carrer de Creu Coberta, arribà a classificar-se com la segona més important de tot l’estat espanyol, en l’emmotllament d’acer fos. El 1892 la empresa canvià de nom i es diu “Foneries Escorsa”, potser quan ja era l’únic soci.

Fundiciones l’Escorsa a Barcelona. Principis segle XX.

Emblema de «Aceros Escorsa». Foto: Blog de Provençana: http://provenzana.blogspot.com/2012/03/foneria-escorsa-i_31.html

A la seva mort, el 1900, se’n fan càrrec els seus fills, Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880-1946), amb el nou nom de “Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita”.

El tercer fill, Alexandre  (1878-1947), se’n separà i fundà una nova indústria de “Hierros y Aceros Moldeados” a Hostafrancs. Amb 10.000m2 aquesta fàbrica  que, durant la Guerra Civil, produïa peces de guerra, tancà el 1992.

En 1995 el recinte, l’HAMSA, es va convertir en un centre social ocupat i autogestionat fins el 2004 que el van tirar a terra.

Logo del centre social Hamsa.

La foneria Escorsa s’instal·là el 1920 a la Carretera de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat amb la Riera Blanca que separa l’Hospitalet de Barcelona, arribant a tenir 217 treballadors. El 1958 disposava de tres forns elèctrics i produïa anualment unes 3.000 tones de metall fos, tanmateix el 1966 va fer fallida i tancà les portes. [1]

1917. Inauguració de la primera pedra de la foneria Escorsa a l’Hospitalet. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

De l’Escorsa queda una típica masia agrícola del segle XIX amb planta baixa, pis i golfes, abans coneguda com Can Bitllera.

La casa de l’Escorça als anys 80. Foto del llibre de J. Casas: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la història (1984)

A la part posterior de la finca, enjardinada, encara es pot veure una mica de l’ambient rural que hi havia a l’Hospitalet abans de la emigració massiva.

Part posterior de l’escorça a Santa Eulàlia de l’Hospitalet. AGC, 2021

Té un rellotge de sol a la façana principal. La indústria ocupava el lloc proper de blocs d’habitatges actuals.

L’escorça o «Can Bitllera» a l’actualitat a la Carretera de Santa Eulàlia. AGC, 2021.

Va ser rehabilitada i utilitzada com a restaurant i lloc de trobada d’una entitat recreativa-cultural, la casa Galega de L’Hospitalet.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-12-2021

Als treballadors i a les treballadores dels inicis de la industrialització a la ciutat.

——————————————————————————————————————–

[1] Informació estreta del llibre de Francesc Marcé i Sanabra (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular i de viquipèdia.