Sant Cristòfol “ Vell” de Campdevànol

Sant Cristòfol “ Vell”  està situat en el carrer de Sant Cristòfol de Campdevànol.

Us passo la seva història:

  • A la fi del segle XVIII es va construir una nova església parroquial entre la Vella i la població moderna al lloc on hi ha el cementiri actual, que fou consagrada el 1701.
  • L’edifici, avui molt abandonat, té una nau i capelles laterals, un petit campanar i la rectoria adossada.
  • Tingué culte fins al 1885.

L’antiga església parroquial del segle XVIII forma part, amb un mas i el cementiri, d’un conjunt d’una gran qualitat formal

i expressiva per la seva localització visible des de les valls del Freser i del Merdàs, i caracteritza la imatge de Campdevànol.

Antoni Puig i Castells – 1983 / Generalitat de Catalunya

L’edifici, avui molt abandonat, té una nau, capelles laterals i un campanar torre.

És de destacar la unitat del conjunt i el nexe d’unió entre ambdues construccions, on s’aixeca la torre campanar.

 L’edifici orientat al sud es troba perforat per una arcada que desemboca a la part davantera a l’antic camí, mentre que a la part posterior dona a un afegit on es troba el pou de la casa.

Aquest últim és de solució poc freqüent.

Informació sobre la seva recuperació :

http://www.ripollesdigital.cat/noticia/131595/comenca-una-segona-fase-de-remodelacio-de-lesglesia-de-sant-cristofol-de-campdevanol

Sant Cristòfol “Vell” de Campdevànol és una obra del municipi de Campdevànol (Ripollès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Santa Coloma Sasserra de Castellcir

Fotografia de Viquipèdia.

Santa Coloma Sasserra és un poble rural al municipi de Castellcir, pertanyent a la comarca del Moianès. Antigament, però, la seva parròquia també abraçava una part dels actuals termes de Balenyà, Centelles i Moià.

S’arriba des de Castellcir a la cruïlla de les carreteres BV-1310 i BV-1342, en aquest punt agafarem el camí de Santa Coloma Sasserra, que en quatre quilòmetres de bon camí sense asfaltar, duu fins al nucli d’aquesta parròquia rural, format per l’església, la casa del Giol i la rectoria.

És al sector nord del terme municipal de Castellcir, a prop del límit amb Collsuspina i Moià. El seu centre és l’església parroquial de Santa Coloma, al costat de la masia del Giol i de la Rectoria, en un pla carener entre la riera de Santa Coloma, a ponent, i el torrent de la Font del Pardal, a llevant. Al nord hi ha el Pla del Forn; al nord-est, la masia del Bonifet, i a llevant, a la vall del torrent del Soler, el Camp de la Terma.

Formen part d’aquest poble, a part de l’església i la rectoria propera, les masies de :

  • les Berengueres, el Bonifet, el Giol, Serracaixeta i la Torre de Serracaixeta, actualment dins del terme de Castellcir; les Closanes, les Comes de Santa Eugènia, el Gomar, Perers, els Plans del Toll, Puig-antic, el Toll i la Tuta, ara en el de Moià; Mirambell, el Soler de l’Espina i la Torre Estrada, en el de Balenyà, i el Corral de la Rovira, en el de Centelles.
  • També en forma part la urbanització de la Penyora.
  • Al segle XVII (1681) també s’esmenten les Cases de Serracaixeta.

Front de l’església hi ha l’espectacular roure del Giol i, al sud-oest, les restes de la Domus de Santa Coloma.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodriguez, Viquipèdia i Google

Valldarques – Conjunt format per església de Sant Romà, rectoria, escola i ajuntament.

Valldarques és un poblament disseminat del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell),

situat a la capçalera del riu de Valldarques.

Us passo la seva historia :

  • El lloc d’Arques es esmentat ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.
  • El 966 ja apareix amb el nom de Valle Archas.
  • El terme d’Arques, amb el seu castell, era un domini del bisbe de la Seu.
  • Modernament formà part de l’antic municipi de Montanisell fins el 1969.

El nucli principal està format per l’església parroquial, la rectoria i el que havia estat escola i ajuntament ,

s’assenta, a 931 m d’altitud, en un característic penya-segat de la vall de Valldarques.

L’església parroquial de Sant Romà és romànica.

Edifici religiós d’una nau amb absis rodó i coberta amb volta de canó.

L’estructura obrada en pedra rústica escairada. L’absis adornat amb un fris en dents de serra.

La torre campanar consta de tres pisos sobre socalada.

Es conserven restes de pintura a la façana N del campanar.

Sant Romà de Valldarques és un monument del poble de Valldarques, al municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell), protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Coll de Nargó i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies : Fidel Rodríguez

Sant Joan de Montdarn de Viver i Serrateix

Sant Joan de Montdarn és un poble del municipi de Viver i Serrateix (Berguedà). Amb 17 habitants  cesats en 2015, de població típicament disseminada, format per un petit nucli que té com a centre l’església de Sant Joan de Montdarn, la seva rectoria i la masoveria de Cor-de-roure, i un conjunt de masies aïllades que ocupen claps conreats entre considerables superfícies boscades.

Us presento la seva historia:

  • La primera referència escrita que documenta l’existència del lloc data de l’any 922. Es tracta de l’acte de consagració de l’església amb una petita comunitat canonical de sacerdots, feta pel bisbe Radulf d’Urgell, a petició de l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses. Ara bé, tenim indicis que el lloc ja devia ésser habitat abans, i el culte a Sant Joan (probablement per la fornícula excavada a la roca) podria ser anterior.
  • Existeix la referència ≪villa que vocant sancti Iohannis Antiquitatis≫, o “Sant Joan de l’antiguitat”.
  • Alguns estudiosos indiquen que podria haver-hi hagut vida eremítica en època visigòtica (segles VI-VII).
  • Sembla que en la petita balma que es troba al peu de la roca que sustenta l’edifici, actualment amagada per gran nombre d’esbarzers, hi havia vida eremítica, de fet s’esmenta com un eremitori dedicat a Sant Joan Baptista.
  • La fundació del monestir s’emmarca dins la política de repoblació d’aquest territori, pròpia de l’època de Guifré el Pilós.
  • El monestir es va suprimir en el segle XI i Sant Joan va quedar com a simple parròquia.
  • Durant molts segles va ser una cruïlla de camins de traginers.

L’església és un edifici dels segles XVII-XVIII, però que conserva l’absis romànic d’una edificació anterior, construïda sobre un aflorament de roca. En aquest bloc rocós es conserven restes tallades a la roca d’unes possibles sitges, una cisterna, una excavació en forma de creu que podria correspondre a una premsa, i diverses tombes antropomorfes de tipus trapezoïdal, que podrien datar-se del segle X.

L’edifici de la Rectoria es troba adossat al mur sud de l’església, un edifici construït a principis del segle XX. Davant de la rectoria hi ha la masia de Cor-de-roure, que havia estat un antic hostal de força anomenada, ja que estava situat en el punt d’enforcament dels camins de Berga, Casserres, Serrateix i Cardona, molt concorreguts en el passat.

Un altre element destacat és l’anomenat Roc de Sant Joan. Situat a 100 mts al sud de l’església, en un aflorament rocós entre els camps i el bosc, es tracta d’una fornícula excavada a la roca, a uns 4 metres de l’actual nivell dels camps, orientada a l’est, i que consisteix en tres arcs de mig punt que van disminuint progressivament de mida, a mesura que es van endinsant a la pedra formant entrants. A l’interior hi ha una petita imatge de fusta del segle xv, bastant malmesa per la intempèrie, que representa Sant Joan. Cada any, per la festivitat de Sant Joan, els veïns fan una processó per venerar el lloc i la imatge.

Entre les masies del poble, a part de la ja mencionada de Cor-de-roure, que fou hostal, cal destacar: Les Cots, casa pairal del metge Cots (1857-1933), doctor, pagès i escriptor; Cal Peirot, Caselles i Cal Gendret, masies on s’hi van trobar restes d’època iberoromana,  com també a Cor-de-roure.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodriguez

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll , es situat en la Plaça de l’Abadia, s/n, de Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia més destacada ;

  • Fundat el 885 el comte Guifré el Pelós.
  • El govern d’Emma, efectiu entre el 898 i el 942, fou molt profitós per a la nova abadia, que vessà els seus habitants vers el Vallès (la Roca i l’Ametlla) en terres confiades a la seva administració personal.
  • Fins a l’any 945 va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
  • La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017), filla natural del comte de Cerdanya-Besalú Oliba Cabreta; al seu temps greus acusacions d’immoralitat llançades pel comte de Besalú Bernat Tallaferro foren causa de la dissolució pel papa de la comunitat femenina i l’adjudicació dels seus béns a l’efímer bisbat de Besalú en mans del fill del Tallaferro.
  • Els canonges referen l’església, que fou consagrada el 1150, en temps de l’abat renovador i bisbe de Tortosa Ponç de Monells.
  • És la mateixa que subsisteix, amb modificacions degudes al terratrèmol del 1428 i a mutilacions d’època barroca, esmenades en la darrera restauració (1948-63), amb cinc absis i profusió de capitells decorats.

Altres dades :

Es conserva el claustre gòtic, iniciat el 1442, i uns arcs del claustre romànic (s. XII),de Sant Mateu.

La majoria de les velles dependències monàstiques han desaparegut al llarg dels segles, però hi resta el palau abadial de l’abat Arnau de Vilalba (1393-1427), amb un petit claustre i part de la capella de Sant Miquel o de la infermeria consagrada el 1164.

L’església guarda el grup escultòric del Davallament o Santíssim Misteri, fet el 1251, el sepulcre del beat Miró de Tagamanent, obrat el 1345, el retaule i les imatges de la Mare de Déu Blanca (1343), una capella barroca afegida al s. XVIII i notables peces de valor arqueològic.

La comunitat canonical es componia de trenta membres entre canonges i porcioners, i tenia tots els antics càrrecs monàstics; decaigué un xic als segles XV i XVI,

i després de la secularització (1592) es transformà en col·legiata secular, presidida per un arxipreste.

Part de les rendes del vell monestir passaren a dotar les cinc dignitats reials, i per això part del seu arxiu és al de la Corona d’Aragó; la resta, molt notable, es guarda al mateix monestir.

El 1851 la col·legiata fou suprimida i l’església passà a ésser parroquial de la vila, reemplaçant l’antiga de Sant Pol.

Es conserva l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.

El museu del monestir, va ser obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

Per a mes informació podeu consultar a Wikipedia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Joan_de_les_Abadesses

El Monestir de Sant Joan és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Joan de Les Abadesses i altres.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i arxiu Rasola

Rectoria de Sant Pere de Terrassa

La Rectoria de Sant Pere està situada en el carrer de la Rectoria, 1 i plaça de Mossèn Homs, 1, forma part del conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • És un edifici de tipus rural, probablement dels segles XVIII o XIX.
  • A l’edifici hi habitaren els priors de Terrassa fins al 1800.
  • Antigament havien ocupat aquest lloc les dependències del monestir agustinià de Santa Maria.
  • Després fou residència del Vicari Perpetu que tenia el càrrec de rector de la parròquia de Sant Pere.
  • Durant els anys 1937 i 1938 formà part del Museu Comarcal de Terrassa i albergà l’Arxiu de la ciutat.
  • Al final del segle XX es va dur a terme el Pla Director per al Desenvolupament de les Esglésies de Sant Pere, una vasta operació d’estudi, excavació i interpretació del conjunt monumental, que després d’anys d’actuacions es pot visitar en la seva nova reordenació museogràfica.

És un edifici fet en paredat comú i amb carreus irregulars aprofitats de construccions anteriors. Consta de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües i façana a dos carrers. En una de les façanes, abans de la remodelació, s’obria a la part superior un assecador.

Les obertures estan disposades irregularment, amb balcons de ferro al primer pis. La porta d’entrada és en arc de mig punt, fet d’obra de totxo vist, col·locat a sardinell.

L’antiga rectoria ha estat remodelada i ha esdevingut el centre d’interpretació del conjunt. Al subsòl de l’edifici s’hi han descobert les restes del baptisteri de l’antiga seu episcopal d’Ègara.

La Rectoria de Sant Pere està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Església de Sant Hilari de Vidrà

L’Església de Sant Hilari està situada a la Plaça de la Rectoria de Vidrà.

Us passo la seva historia :

  • L’Acta de consagració de la primitiva Església és de l’any 960.
  • La constitució en parròquia, va ser promoguda per Ranlo, Abadessa de Sant Joan de les Abadesses.
  • L’església va ésser bastida al 1780, sobre la primitiva església romànica, al cantó sud encara hi ha restes d’aquesta època.
  • A l’interior es conservava un important retaule, destruir al 1936.

Sant Hilari de Vidrà és una església amb elements romànics i barrocs; d’una sola nau, amb capelles laterals obertes entre els contraforts.

A la façana sud s’observen les restes de la primitiva església romànica.

La façana principal, al cantó W, s’obre cap el cementiri, i és rematada al capdamunt per un fris de línies curvilínies.

A la façana nord, s’aixeca el campanar, que començat als 2/3 d’alçada, és de secció quadrada, mentre que, el terç restant, és octogonal, amb obertures que donen cabuda a les campanes.

És remata per una balustrada i una teulada en forma de piràmides.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://www.artmedieval.net/Sant%20Hilari%20Vidra.htm

L’Església de Sant Hilari de Vidrà està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipedia i Altres

Adaptació de Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé / Arxiu Rasola.

Església de Sant Josep de Badalona

L’Església de Sant Josep , està ubicada en el carrer d’Enric Borràs i l’avinguda Sant Ignasi de Loiola de Badalona.

Us passo la seva història :

  • L’enorme creixement demogràfic que va experimentar a Badalona a mitat del segle XIX, va fer  la nova demarcació parroquial fou un fet l’any 1868, però davant la manca d’un terreny adequat on construir la nova església, la seva seu estigué provisionalment en el convent de la Divina Providència, al costat del qual es va establir la casa rectoral per al rector Francesc Ballaró.
  • La ubicació, que havia de ser temporal, durar 57 anys, fins que es decideix urbanitzar la plana del Corb, gràcies a les donacions de terrenys del terratinent Ignasi de Ventós i Mir el 1916.
  • El plànol en planta del nou temple s’enllestí l’agost de 1920
  • I es posava la primera pedra el 17 d’octubre.
  • Encara que no fou fins al 3 de desembre que es tingué el vistiplau del bisbe de Barcelona Ramon Guillamet i de l’ajudant diocesà Enric Sagnier per tal d’iniciar les obres.
  • La sol·licitud dels permisos van anar a càrrec del prevere Joan Padrós l’any següent, segons l’expedient municipal, però el trasllat definitiu fou l’any 1925, coincidint precisament amb la consagració de la capella del Santíssim, moment en què el responsable de la parròquia era mossèn Pere Rifé i Ausió, que va estar al capdavant de la parròquia, i per tant del seu vessant espiritual però també cultural, durant 31 anys.
  • Les obres foren lentes, sobretot en els fonaments, de fet, el 29 de gener de 1928 es va fer la benedicció de la cripta, dedicada a la Mare de Déu de Lorda.
  • A més, cal sumar-hi les destrosses produïdes amb l’esclat de la guerra civil, el 1936.
  • La rectoria i l’església van ser assaltades i incendiades, es van cremar les capelles, els arxius, les imatges, es va destruir el rellotge de la torre i es van fondre les campanes.
  • Després de la guerra, el febrer de 1939 es reprengué l’obra, moment en què es fa el plànol transversal. Així mateix, va tornar a haver-hi culte, tot i que es va fer a la cripta.
  • Les parts més afectades durant la guerra van ser reformades.
  • les obres del temple no van finalitzar fins a 1945. L’església i l’altar major van ser consagrats el 13 d’octubre d’aquell any pel bisbe Gregorio Modrego.
  • També va crear les escoles del Caudillo i l’Acadèmia Sant Josep, ubicada al soterrani del temple.
  • Després de la guerra civil, la parròquia va iniciar novament les seves activitats en l’actual Centre Parroquial de Sant Josep, el 15 d’octubre de 1940.
  • La seva primera seu, de caràcter provisional, va ser al carrer Güell i Ferrer, al local que ocupa la Cooperativa La Moral
  • I a partir de 1948 a la seva actual seu, que també va ser obra de Joan Amigó i Barriga.

El conjunt està format per l’església, una capella i la casa rectoral.

És obra de l’arquitecte Joan Amigó, autor modernista que té en aquest exemple una de les seves obres menys modernista.

L’església neogòtica té una nau central de 10 metres d’ample i 35 metres de llargada i dues naus laterals de 5 metres d’ample.

Està complimentada amb les capelles, el deambulatori i la cripta, situada sota el presbiteri. És feta amb maó, de pedra de Vinaixa, i ferro; aquest darrer element es troba camuflat a l’interior, però no a l’exterior.

El seu estil és neogòtic, per bé que simplificat. Inicialment havia de gaudir d’una major decoració a l’exterior, però aquesta no es va arribar a realitzar per causes accidentals.

El campanar és rectangular, de 30 metres d’alçada, i coronat per una agulla de ferro, amb una nau coberta de bigues entre arcs diafragma trilobats.

A través de la torre s’accedeix a la capella lateral, paral•lela a l’edifici principal però independent d’aquest.

L’església de Sant Josep és un temple parroquial catòlic de Badalona, obra de Joan Amigó i Barriga, protegida com Bé Cultural d’Interès Local.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Badalona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Martí de Centelles

L’Església de la Mare de Déu dels Àngels  esta situada al final del carrer de l’església i per darrera el carrer dels pins tot tocant al bosc.

El 1952 s’inaugura l’Església de Nostra Senyora dels Àngels en el sector de l’Oller, on es feien en aquella època xalets en el sector de l’Oller i pròxim a la masia.

Va ser projectada per l’arquitecte Agustí Duran Reynals, que també va projectar una casa en forma de masia adossada a l’església, utilitzable com a Rectoria i com a Casa de Colònies.

Aquesta relativament moderna església,

te la característica de imitar l’estil arquitectònic del romànic i el neoclàssic.

Un campanar d’espadanya amb dues campanes a la part superior de la teulada i coronat per una petita i senzilla creu.

Cal destacar en la porta principal d’un porxo construït amb una estructura de pedra i una coberta amb bigues de fusta, que la fa mes rústica.

Us passo la informació de naciodigital amb data 09/01/2007, on s’explicava el  robatori d’art sacre a l’església dels Àngels de Sant Martí de Centelles :

https://www.naciodigital.cat/osona/index.php?seccio=noticies&accio=veure&id=1679

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Martí de Centelles i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Marti de Provençals de Barcelona

L’ Església de Sant Marti  de Provençals, està situada en el Parc de Sant Martí, al costat del carrer del Fondal de Sant Martí i Plaça Ignasi Juliol de Barcelona.

Us passo dades sobre la seva historia :

  • La primera constància de població en el territori es troba documentat en 989 sota el topònim de Provençals.
  • La població i increment de la població a principis de la baixa edat mitjana s’atribueix a la construcció del Rec Comtal una sèquia o canal d’aigua que acostava les aigües del riu Besós a Barcelona, gràcies al qual es van construir diversos molins i masies per a aprofitar aquest curs fluvial.
  • Per a defensar el territori aviat es va construir una primitiva fortalesa, anomenada oppidum en 995 i fortitudo en 1097.
  • Un document de 1046 ja parla d’unes cases amb una torre prop de Sant Martí.
  • El nucli de població es va centrar en l’església de Sant Martí de Provençals que malgrat la seva data de construcció és desconeguda, se sap que en 1502 va deixar de dependre de Sant Andreu del Palomar per a afiliar-se a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.
  • Una despoblació de mitjan segle XIV és palesa en un cens que va registrar per a aquesta parròquia sols 17 llars (focs).
  • Cap a finals del segle XV, l’església va ser reedificada, primerament en estil gòtic tardà en la portalada de la qual s’inscriu un timpà d’escultura que retrata el sant en el moment de partir la seva capa per a donar-la al pobre.
  • L’obra no es va completar fins a 1688, ja amb tints barrocs i una comunitat d’habitants reflorida.
  • És al voltant dels segles XVI i XVII que s’edifiquen algunes construccions en l’àrea de la Sagrera.
  • A inicis del s. XIII (1208) es documenta la Torre de Sant Joan del Clot de la Mel, una de les principals possessions de la comanda barcelonina de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
  • Després de la desamortització de Madoz, aquesta casa passà a mans particulars. Vers els anys trenta del segle passat, els propietaris la cediren a l’ajuntament de la ciutat perquè fos convertida en escola pública (“Escoles Casas”).
  • Al costat d’aquesta antiga torre, l’any 1868,hi fou ubicada la seu de l’ajuntament del districte del Clot.

Us passo l’enllaç que podeu consultar sobre mes dades d’aquesta  l’Església :

https://ajuntament.barcelona.cat/santmarti/ca/coneixeu-el-districte/la-historia/sant-marti-de-provencals-de-poble-districte

El Costumari Català de Joan Amades  recull varies llegendes sobre Sant Martí, en la qual un dia fred de tardor el sant s’allotja a casa d’un habitant del poble que es queixa del fred d’aquesta època i el mal que pot provocar en les seves terres com la pobresa o la fam. De tan bé que havia estat tractat, el sant es proposa posar remei a la situació i aconsegueix que les temperatures se suavitzin durant aquestes dates (al voltant del dia de Sant Martí), en el que és anomenat estiuet de Sant Martí.

Una altra la llegenda diu que la casa en la qual el sant es va allotjar, després va ser convertida en església, i aquesta és l’actual església parroquial de Sant Martí que dóna nom a la zona.

Amades suggereix que la tradició local catalana de Sant Martí és deguda a la seva veneració per part de les tropes franques de la conquesta durant els segles VIII i IX.

Al costat de l’església hi ha la Rectoria que per un pont enlairat uneix les dues edificacions,

curiosament disposa de dos rellotges de sol en les parets principals.

Si aneu pel Parc i rodalies de l’església de Sant Martí de Provençals, encara sentireu el silenci del temps passat…

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé