Creu de Lavit de Torrelavit (Alt Penedès)

La Creu de Lavit està a peu de la carretera BV – 2153 de Torrelavit al Pla del Penedès en Torrelavit.

Us passo la seva historia :

  • Segons les notes facilitades per la bibliografia, aquesta creu, a mitjan segle XVIII s’esmenta amb el nom de “Creu de pedra de Lavit”.
  • Es creu que durant el segle XIX es degué refer o modificar.
  • Malgrat tot se sap que al llarg del primer terç de segle XX estava es conservava malament, fet que va motivar la seva reconstrucció l’any 1931, gràcies al mecenatge de Pau Vidal Rovira.
  • No obstant això, en aquella mateixa dècada va ser enderrocada i conservada a la rectoria de Lavit.
  • L’any 1981 va ser recuperada per iniciativa del Grup Excursionista Puigcúgul.
  • Pau Vidal i Rovira (Terrassola 1859 – St. Sadurní d’Anoia 1938) va ser un indià que s’enriquí a l’Argentina amb el comerç i, en tornar, va col•laborar pecuniàriament en la realització de diverses millores urbanes al poble.

Creu de pedra que separava el territori de la sufragània de Sta. Magdalena del Pla del de l’església de Santa Maria de Lavit.

Està situada a l’esquerra de la carretera de Torrelavit al Pla del Penedès, a uns 300 m. d’alçada, des d’on es pot gaudir d’una magnífica vista panoràmica del terme de Torrelavit.

La creu es compon d’una base octogonal, al centre de la qual, es disposen dos blocs esglaonats de perfil cilíndric que sostenen el fust, de ciment, que sense cap motllura està rematat per la creu.

Aquesta presenta els extrems acabats amb formes flordelisades, els plans llisos i l’anagrama de Jesús en una de les cares. El bloc cilíndric més petit sobre el qual es disposa el fust de la creu, presenta una inscripció relacionada amb la reconstrucció de la creu: “Respecteu la creu reconstruïda per Pau Vidal Rovira. Any 1931”.

La Creu de Lavit és una obra de Torrelavit (Alt Penedès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Mas Les Ferreres d’Artés (Bages)

Mas Les Ferreres esta en la plaça Vella, 1 d’Artés.

Us passo la seva historia :

  • Les Ferreres, les Farreres o la Rectoria Vella, és un edifici al nord de la vila d’Artés (el Bages). L’actual casa de les Farreres fou fins al 1912 l’antiga rectoria de Santa Maria d’Artés.
  • Al produir-se la industrialització del poble a finals del segle XIX i a la consegüent expansió urbanística d’Artés al peu de la carretera el nucli antic de la vila queda parcialment abandonat; començà la construcció de l’ajuntament, les escoles i la nova Església al peu de la carretera i també de la nova rectoria.
  • L’any 1912 era consagrada la nova església de Santa Maria d’Artés, s’enderrocava la vella i l’antiga rectoria passava a habitatge familiar com en l’actualitat.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una construcció civil: masia o gran casa dins el recinte urbà d’Artés, al sector de tramuntana de la Plaça Vella 1 o Major molt propera a camps de conreu i de les restes de l’antiga església parroquial.

Es tracta d’una gran construcció de planta totalment irregular coberta a doble vessant i amb la façana orientada a la plaça (llevant),

Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

coberta a doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana és una amplia construcció que lliga amb el context històric i artístic-arquitectònic de la plaça.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Mas Pitarra de Cervelló

Mas Pitarra està a la vora el camí de Can Sala de Baix de Cervelló.

Us passo dades sobre la seva història :

  • Fins a mitjans de segle XIX, el mas era l’antiga rectoria de la parròquia de Sant Esteve de Cervelló en el temple romànic del s. XI.
  • La parròquia va ser traslladada al centre urbà el 1879 i el temple va ser dedicat, i anomenat, de Santa Maria de Cervelló.
  • En ser acabada la nova rectoria al poble, adquirí la casa l’escriptor Frederic Soler Hubert, “Serafí Pitarra”, l’any 1880, que la conservà i amplià donant-li la configuració que té fins avui.
  • El poeta i dramaturg feia estades als estius on de tant en tant feia trobades literàries i artístiques convidant a les seves amistats i coneguts personatges rellevants de l’època (al poble es parla que hi va ser en Josep Anselm Clavé, però el compositor va morir el 1874, per aquesta raó pot ser fruit d’un rumor públic).

El Mas Pitarra és un edifici, del s. XVI o anterior, amb construccions d’èpoques diferents situat al mig dels camins que menen a Can Sala de Baix i al mas de Can Pi.

Ramon M. Aragó i Cabanyas – 1986 / Generalitat de Catalunya

La façana és orientada a nord-est. La part més antiga té un portal rodó adovellat, just a l’angle on hi estan adossades dues construccions més modernes.

En la primera construcció hi ha un portal d’arc rebaixat i damunt un balcó amb un cérvol dintre d’una circumferència a la llinda.

En el cos següent s’obre una porta amb una finestra a banda i banda; les tres obertures són d’arc de mig punt i estan emmarcades per columnes i capitells.

A sobre de la porta hi ha la figura d’un lleó i al primer pis hi ha dues portes d’arc rebaixat, amb columnes i capitells, que donen a un balcó.

Al costat esquerre hi ha una torratxa amb ceràmica vidriada.

El conjunt és tancat amb un reixat amb basament d’obra.

Ramon M. Aragó i Cabanyas – 1986 / Generalitat de Catalunya

En el últims anys l’edifici s’ha anat degradant, el seu estat és lamentable i ruïnós.

En el seu moment l’Ajuntament de Cervelló, als anys 1990, no va donar un permís d’obres al seu propietari i aquest va preferir abandonar el projecte que tenia.

Actualment hi ha un nou projecte sobre la propietat.

Mas Pitarra és un edifici del municipi de Cervelló (Baix Llobregat) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i també en el de Béns Culturals d’Interès Local (BCIL) de l’Ajuntament de Cervelló.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Cristòfol “ Vell” de Campdevànol

Sant Cristòfol “ Vell”  està situat en el carrer de Sant Cristòfol de Campdevànol.

Us passo la seva història:

  • A la fi del segle XVIII es va construir una nova església parroquial entre la Vella i la població moderna al lloc on hi ha el cementiri actual, que fou consagrada el 1701.
  • L’edifici, avui molt abandonat, té una nau i capelles laterals, un petit campanar i la rectoria adossada.
  • Tingué culte fins al 1885.

L’antiga església parroquial del segle XVIII forma part, amb un mas i el cementiri, d’un conjunt d’una gran qualitat formal

i expressiva per la seva localització visible des de les valls del Freser i del Merdàs, i caracteritza la imatge de Campdevànol.

Antoni Puig i Castells – 1983 / Generalitat de Catalunya

L’edifici, avui molt abandonat, té una nau, capelles laterals i un campanar torre.

És de destacar la unitat del conjunt i el nexe d’unió entre ambdues construccions, on s’aixeca la torre campanar.

 L’edifici orientat al sud es troba perforat per una arcada que desemboca a la part davantera a l’antic camí, mentre que a la part posterior dona a un afegit on es troba el pou de la casa.

Aquest últim és de solució poc freqüent.

Informació sobre la seva recuperació :

http://www.ripollesdigital.cat/noticia/131595/comenca-una-segona-fase-de-remodelacio-de-lesglesia-de-sant-cristofol-de-campdevanol

Sant Cristòfol “Vell” de Campdevànol és una obra del municipi de Campdevànol (Ripollès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Santa Coloma Sasserra de Castellcir

Fotografia de Viquipèdia.

Santa Coloma Sasserra és un poble rural al municipi de Castellcir, pertanyent a la comarca del Moianès. Antigament, però, la seva parròquia també abraçava una part dels actuals termes de Balenyà, Centelles i Moià.

S’arriba des de Castellcir a la cruïlla de les carreteres BV-1310 i BV-1342, en aquest punt agafarem el camí de Santa Coloma Sasserra, que en quatre quilòmetres de bon camí sense asfaltar, duu fins al nucli d’aquesta parròquia rural, format per l’església, la casa del Giol i la rectoria.

És al sector nord del terme municipal de Castellcir, a prop del límit amb Collsuspina i Moià. El seu centre és l’església parroquial de Santa Coloma, al costat de la masia del Giol i de la Rectoria, en un pla carener entre la riera de Santa Coloma, a ponent, i el torrent de la Font del Pardal, a llevant. Al nord hi ha el Pla del Forn; al nord-est, la masia del Bonifet, i a llevant, a la vall del torrent del Soler, el Camp de la Terma.

Formen part d’aquest poble, a part de l’església i la rectoria propera, les masies de :

  • les Berengueres, el Bonifet, el Giol, Serracaixeta i la Torre de Serracaixeta, actualment dins del terme de Castellcir; les Closanes, les Comes de Santa Eugènia, el Gomar, Perers, els Plans del Toll, Puig-antic, el Toll i la Tuta, ara en el de Moià; Mirambell, el Soler de l’Espina i la Torre Estrada, en el de Balenyà, i el Corral de la Rovira, en el de Centelles.
  • També en forma part la urbanització de la Penyora.
  • Al segle XVII (1681) també s’esmenten les Cases de Serracaixeta.

Front de l’església hi ha l’espectacular roure del Giol i, al sud-oest, les restes de la Domus de Santa Coloma.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodriguez, Viquipèdia i Google

Valldarques – Conjunt format per església de Sant Romà, rectoria, escola i ajuntament.

Valldarques és un poblament disseminat del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell),

situat a la capçalera del riu de Valldarques.

Us passo la seva historia :

  • El lloc d’Arques es esmentat ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.
  • El 966 ja apareix amb el nom de Valle Archas.
  • El terme d’Arques, amb el seu castell, era un domini del bisbe de la Seu.
  • Modernament formà part de l’antic municipi de Montanisell fins el 1969.

El nucli principal està format per l’església parroquial, la rectoria i el que havia estat escola i ajuntament ,

s’assenta, a 931 m d’altitud, en un característic penya-segat de la vall de Valldarques.

L’església parroquial de Sant Romà és romànica.

Edifici religiós d’una nau amb absis rodó i coberta amb volta de canó.

L’estructura obrada en pedra rústica escairada. L’absis adornat amb un fris en dents de serra.

La torre campanar consta de tres pisos sobre socalada.

Es conserven restes de pintura a la façana N del campanar.

Sant Romà de Valldarques és un monument del poble de Valldarques, al municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell), protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Coll de Nargó i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies : Fidel Rodríguez

Sant Joan de Montdarn de Viver i Serrateix

Sant Joan de Montdarn és un poble del municipi de Viver i Serrateix (Berguedà). Amb 17 habitants  cesats en 2015, de població típicament disseminada, format per un petit nucli que té com a centre l’església de Sant Joan de Montdarn, la seva rectoria i la masoveria de Cor-de-roure, i un conjunt de masies aïllades que ocupen claps conreats entre considerables superfícies boscades.

Us presento la seva historia:

  • La primera referència escrita que documenta l’existència del lloc data de l’any 922. Es tracta de l’acte de consagració de l’església amb una petita comunitat canonical de sacerdots, feta pel bisbe Radulf d’Urgell, a petició de l’abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses. Ara bé, tenim indicis que el lloc ja devia ésser habitat abans, i el culte a Sant Joan (probablement per la fornícula excavada a la roca) podria ser anterior.
  • Existeix la referència ≪villa que vocant sancti Iohannis Antiquitatis≫, o “Sant Joan de l’antiguitat”.
  • Alguns estudiosos indiquen que podria haver-hi hagut vida eremítica en època visigòtica (segles VI-VII).
  • Sembla que en la petita balma que es troba al peu de la roca que sustenta l’edifici, actualment amagada per gran nombre d’esbarzers, hi havia vida eremítica, de fet s’esmenta com un eremitori dedicat a Sant Joan Baptista.
  • La fundació del monestir s’emmarca dins la política de repoblació d’aquest territori, pròpia de l’època de Guifré el Pilós.
  • El monestir es va suprimir en el segle XI i Sant Joan va quedar com a simple parròquia.
  • Durant molts segles va ser una cruïlla de camins de traginers.

L’església és un edifici dels segles XVII-XVIII, però que conserva l’absis romànic d’una edificació anterior, construïda sobre un aflorament de roca. En aquest bloc rocós es conserven restes tallades a la roca d’unes possibles sitges, una cisterna, una excavació en forma de creu que podria correspondre a una premsa, i diverses tombes antropomorfes de tipus trapezoïdal, que podrien datar-se del segle X.

L’edifici de la Rectoria es troba adossat al mur sud de l’església, un edifici construït a principis del segle XX. Davant de la rectoria hi ha la masia de Cor-de-roure, que havia estat un antic hostal de força anomenada, ja que estava situat en el punt d’enforcament dels camins de Berga, Casserres, Serrateix i Cardona, molt concorreguts en el passat.

Un altre element destacat és l’anomenat Roc de Sant Joan. Situat a 100 mts al sud de l’església, en un aflorament rocós entre els camps i el bosc, es tracta d’una fornícula excavada a la roca, a uns 4 metres de l’actual nivell dels camps, orientada a l’est, i que consisteix en tres arcs de mig punt que van disminuint progressivament de mida, a mesura que es van endinsant a la pedra formant entrants. A l’interior hi ha una petita imatge de fusta del segle xv, bastant malmesa per la intempèrie, que representa Sant Joan. Cada any, per la festivitat de Sant Joan, els veïns fan una processó per venerar el lloc i la imatge.

Entre les masies del poble, a part de la ja mencionada de Cor-de-roure, que fou hostal, cal destacar: Les Cots, casa pairal del metge Cots (1857-1933), doctor, pagès i escriptor; Cal Peirot, Caselles i Cal Gendret, masies on s’hi van trobar restes d’època iberoromana,  com també a Cor-de-roure.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodriguez

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll , es situat en la Plaça de l’Abadia, s/n, de Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia més destacada ;

  • Fundat el 885 el comte Guifré el Pelós.
  • El govern d’Emma, efectiu entre el 898 i el 942, fou molt profitós per a la nova abadia, que vessà els seus habitants vers el Vallès (la Roca i l’Ametlla) en terres confiades a la seva administració personal.
  • Fins a l’any 945 va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
  • La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017), filla natural del comte de Cerdanya-Besalú Oliba Cabreta; al seu temps greus acusacions d’immoralitat llançades pel comte de Besalú Bernat Tallaferro foren causa de la dissolució pel papa de la comunitat femenina i l’adjudicació dels seus béns a l’efímer bisbat de Besalú en mans del fill del Tallaferro.
  • Els canonges referen l’església, que fou consagrada el 1150, en temps de l’abat renovador i bisbe de Tortosa Ponç de Monells.
  • És la mateixa que subsisteix, amb modificacions degudes al terratrèmol del 1428 i a mutilacions d’època barroca, esmenades en la darrera restauració (1948-63), amb cinc absis i profusió de capitells decorats.

Altres dades :

Es conserva el claustre gòtic, iniciat el 1442, i uns arcs del claustre romànic (s. XII),de Sant Mateu.

La majoria de les velles dependències monàstiques han desaparegut al llarg dels segles, però hi resta el palau abadial de l’abat Arnau de Vilalba (1393-1427), amb un petit claustre i part de la capella de Sant Miquel o de la infermeria consagrada el 1164.

L’església guarda el grup escultòric del Davallament o Santíssim Misteri, fet el 1251, el sepulcre del beat Miró de Tagamanent, obrat el 1345, el retaule i les imatges de la Mare de Déu Blanca (1343), una capella barroca afegida al s. XVIII i notables peces de valor arqueològic.

La comunitat canonical es componia de trenta membres entre canonges i porcioners, i tenia tots els antics càrrecs monàstics; decaigué un xic als segles XV i XVI,

i després de la secularització (1592) es transformà en col·legiata secular, presidida per un arxipreste.

Part de les rendes del vell monestir passaren a dotar les cinc dignitats reials, i per això part del seu arxiu és al de la Corona d’Aragó; la resta, molt notable, es guarda al mateix monestir.

El 1851 la col·legiata fou suprimida i l’església passà a ésser parroquial de la vila, reemplaçant l’antiga de Sant Pol.

Es conserva l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.

El museu del monestir, va ser obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

Per a mes informació podeu consultar a Wikipedia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Joan_de_les_Abadesses

El Monestir de Sant Joan és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Joan de Les Abadesses i altres.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i arxiu Rasola

Rectoria de Sant Pere de Terrassa

La Rectoria de Sant Pere està situada en el carrer de la Rectoria, 1 i plaça de Mossèn Homs, 1, forma part del conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • És un edifici de tipus rural, probablement dels segles XVIII o XIX.
  • A l’edifici hi habitaren els priors de Terrassa fins al 1800.
  • Antigament havien ocupat aquest lloc les dependències del monestir agustinià de Santa Maria.
  • Després fou residència del Vicari Perpetu que tenia el càrrec de rector de la parròquia de Sant Pere.
  • Durant els anys 1937 i 1938 formà part del Museu Comarcal de Terrassa i albergà l’Arxiu de la ciutat.
  • Al final del segle XX es va dur a terme el Pla Director per al Desenvolupament de les Esglésies de Sant Pere, una vasta operació d’estudi, excavació i interpretació del conjunt monumental, que després d’anys d’actuacions es pot visitar en la seva nova reordenació museogràfica.

És un edifici fet en paredat comú i amb carreus irregulars aprofitats de construccions anteriors. Consta de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües i façana a dos carrers. En una de les façanes, abans de la remodelació, s’obria a la part superior un assecador.

Les obertures estan disposades irregularment, amb balcons de ferro al primer pis. La porta d’entrada és en arc de mig punt, fet d’obra de totxo vist, col·locat a sardinell.

L’antiga rectoria ha estat remodelada i ha esdevingut el centre d’interpretació del conjunt. Al subsòl de l’edifici s’hi han descobert les restes del baptisteri de l’antiga seu episcopal d’Ègara.

La Rectoria de Sant Pere està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Església de Sant Hilari de Vidrà

L’Església de Sant Hilari està situada a la Plaça de la Rectoria de Vidrà.

Us passo la seva historia :

  • L’Acta de consagració de la primitiva Església és de l’any 960.
  • La constitució en parròquia, va ser promoguda per Ranlo, Abadessa de Sant Joan de les Abadesses.
  • L’església va ésser bastida al 1780, sobre la primitiva església romànica, al cantó sud encara hi ha restes d’aquesta època.
  • A l’interior es conservava un important retaule, destruir al 1936.

Sant Hilari de Vidrà és una església amb elements romànics i barrocs; d’una sola nau, amb capelles laterals obertes entre els contraforts.

A la façana sud s’observen les restes de la primitiva església romànica.

La façana principal, al cantó W, s’obre cap el cementiri, i és rematada al capdamunt per un fris de línies curvilínies.

A la façana nord, s’aixeca el campanar, que començat als 2/3 d’alçada, és de secció quadrada, mentre que, el terç restant, és octogonal, amb obertures que donen cabuda a les campanes.

És remata per una balustrada i una teulada en forma de piràmides.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://www.artmedieval.net/Sant%20Hilari%20Vidra.htm

L’Església de Sant Hilari de Vidrà està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipedia i Altres

Adaptació de Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé / Arxiu Rasola.