El Castell de Ratera esta a prop de la Carretera L-304 a Agramunt, km 5,1, Ratera de Plans de Sió.
També conegut com a Castell Molí de Ratera, és un molí fariner, antic castell, situat a Ratera, al municipi dels Plans de Sió, a la Segarra.
Us passo la seva historia:
El castell de Ratera estigué inclòs dins del terme del castell de Concabella, del qual fou probablement una fortificació secundària.
De Ratera va sorgir un petit llinatge nobiliari: Pere de Ratera és documentat el 1164 i Berenguer de Ratera, canonge de Solsona, el 1222.
Encara que Ratera estigué lligat als senyors de Concabella, per exemple al s. XV als Ortiz de Cabrera i Orís.
Segons documentació tardana, pertanyia a la canònica de Santa Maria de Guissona fins a la desamortització del segle XIX.
El castell va ser reconstruït als segles XIV i XV per convertir-lo en un gran casal gòtic als afores del poble.
Cap el 1530 es transformà en un molí fariner per aprofitar les aigües del Sió.
A mitjans del segle XX, el seu propietari, l’arquitecte Joaquim Vilaseca, el restaurà.
El castell-molí de Ratera està situat en un descampat a la dreta del riu Sió per poder aprofitar l’aigua i utilitzar-la per al funcionament del molí de farina, actualment en desús. La construcció original està formada per dos volums rectangulars, visibles a la façana principal i enllaçats per un cilindre, que és una escala circular, que arrenca de la planta noble i que, en façana, comença sobre una trompa i acaba en forma plana. Està realitzat amb carreus regulars de mitjanes dimensions i pel que fa a la seva coberta, varia segons el cos de l’edifici on està situada, amb planta baixa i tres plantes superiors, al cos central del castell. Cal destacar que l’anàlisi de les façanes mostra la varietat d’intervencions que hi ha hagut al llarg del temps.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
Al cos utilitzat originàriament com a habitatge, s’hi accedeix a nivell per la part més baixa de l’atalussament, on es troba el molí i on apareix la porta principal amb arc de mig punt adovellat i escut nobiliari a la dovella central.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
Per damunt d’aquesta trobem dues finestres amb reixes de ferro forjat exteriors, acompanyades per una altra porta de menors dimensions a la que s’hi accedeix mitjançant una sèrie d’escales, realitzada també amb arc de mig punt adovellat i amb la presència de l’escut nobiliari.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
A la segona planta trobem dues finestres de mitjanes dimensions, mentres que a la tercera i última apareix una sèrie de petites finestres d’arc de mig punt, acompanyades per dos matacans amb espitlleres, centrals en els dos punts d’entrada.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
Al cos situat més a la dreta, el qual queda unit a l’anterior pel cilindre central o escala circular, trobem dues obertures, una d’inferior de petites dimensions i una de superior de majors dimensions amb llinda superior treballada.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
A la façana lateral d’aquest cos de l’edifici, és on trobem tots els elements conservats del molí fariner; presenta tres obertures distribuïdes verticalment per sota de les quals es conserva l’antic cacau del molí, que queda situat just al davant de la bassa de forma trapezoïdal i aixecada del nivell del terreny que s’estreny cap a la sortida.
Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya
Finalment destacar que el tercer cos de l’edifici, situat a la seva esquerra, juntament amb un segon cilindre situat a la part posterior, correspon a les reformes que s’hi van realitzar durant el segle XX.
El Castell de Ratera, és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.
Can Barraquer és una antiga casa pairal, situada en el carrer del Pont, 7, al nucli històric de Sant Boi de Llobregat.
Es va començar a construir al segle XV i es va anar engrandint fins a quedar totalment configurada al segle XVII quan era propietat de Pau Bosch, sogre de Rafael Casanova. D’aquella època se’n conserva la façana, amb elements de gòtic tardà i renaixentistes.
El nom de Rafael Casanova no apareix relacionat amb la casa fins al 1696, quan es casa amb Maria Bosch i Barba, que l’havia rebut en herència. Aquí hi van viure durant anys i és on l’any 1743 Rafael Casanova va morir.
Un dels principals protagonistes de la Guerra de Successió a Catalunya va ser Rafael Casanova i Comes. Nascut a Moià el 1660 va passar els últims dies de la seva vida a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat), on va morir el 1743.
Entre ambdues dates va bastir una biografia que el convertiria en una de les figures clau per entendre la història de Catalunya dels últims segles. Fou conseller tercer de Barcelona el 1706 així com cap de la Coronela –o milícia urbana− i conseller en cap a l’any 1713 (en ple setge de la ciutat). Resistí els atacs borbònics fins a caure ferit la matinada de l’11 de setembre del 1714. A partir de 1715 va tornar a exercir d’advocat, fins que en els darrers anys de vida s’establí a la residència del seu fill, Can Barraquer, situada a Sant Boi de Llobregat. Va morir a la mateixa població el 1743.
Rafael Casanova va estudiar Filosofia i Dret Civil a la ciutat de Barcelona. Un cop establert professionalment s’acabaria casant amb Maria Bosch i Barba el 1696, veïna de Sant Boi de Llobregat. Anirien a viure a Can Barraquer, actual ubicació del museu de la localitat i llavors propietat del sogre de Casanova, Pau Bosch. El matrimoni va tenir quatre fills: Pau i Teresa, bessons, Francesc i Rafael. Els últims anys de vida de Casanova els passaria exercint la seva professió d’advocat, primer a Barcelona i més tard a Sant Boi. En morir, l’any 1743, fou enterrat a la capella de la Pietat de l’Església Parroquial de Sant Baldiri, a Sant Boi de Llobregat.
A principis del segle XIX, l’any 1811, va patir un incendi que la deixà molt malmesa i que obligà a fer-hi obres, les quals van acabar de donar-li l’aparença actual.
Actualment acull el Museu de Sant Boi de Llobregat i, juntament amb les Termes Romanes i Can Torrents, constitueix la zona museística.
El castell de Balsareny és una fortalesa d’estil gòtic civil català ubicada dalt d’un turó, sobre el municipi de Balsareny, i datada el 951.
Ha estat vinculat de sempre al llinatge dels Balsareny i es troba en un excel·lent estat de conservació. Enfilat en un turó de 420 m a la vora dreta del riu Llobregat, avui és ben visible des de l’Eix del Llobregat, des d’on el castell destaca amb els seus merlets airosos.
La vista sobre el riu i el poble de Balsareny és excel·lent. També es poden veure les torres de Castellnou i Castelladrall. La construcció actual força ben conservada té elements dels segles XIV i XV i es va refer al XIX.
Al costat mateix del castell es pot visitar la capella romànica del segle XII, amb modificacions posteriors, de la Mare de Déu del Castell.
Jordi Contjoch i Badia / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia:
El castell apareix esmentat l’any 951, en documents d’època carolíngia procedents del monestir de Sant Benet de Bages i del bisbat de Vic.
En un document del 966 i en un altre de 990 se’l menciona com a Castrum Balciarenno.El document de referència del 951 és un diploma de Lluís el Piadós, confirmació, a petició de la reina Gerberga i del Comte Odalric, dels béns de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat, entre els quals l’església de Santa Cecília en terme de Balsareny (Balceringia), que Longobard havia donat a Santa Cecília de Montserrat.
Del mateix 951 hi ha un segon document, en aquest cas, una butlla del papa Agapit II a l’abat Arnulf de Ripoll, confirmant les propietats del monestir, entre les quals el lloc de Serra sanç, “in pago Balzaraniensi”.
En aquests dos primers documents no es parla explícitament del castell, sinó d’una església del terme i d’un lloc del terme; però de l’existència d’un terme amb esglésies i masos se’n desprèn l’existència d’un castell termenat.
Per això l’any 951 és la referència coneguda més antiga, tot i que el castell òbviament podia ser anterior; però no ho devia ser gaire, ja que no sembla casual que en un mateix any hi hagi dos documents, l’un del rei de França i l’altre del papa de Roma, que parlin de Balsareny, i abans no n’hi hagués cap (de conegut).
El primer document que fa referència expressa del castell és del 966.
N’hi ha d’altres el 967, 977, 987, 990 (una butlla del papa Joan XV) i pàssim.
Arran de la rebel•lió del got Aissó, els anys 826 i 827, tot el Bages va quedar despoblat fins que Guifré el Pilós el va repoblar els anys 877 al 883, construint esglésies, monestirs i rebastint castells vora el Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa.
En els segles X i XI, una família que duia el cognom de Balsareny es va instal•lar i va ajudar a la reconquesta de la terra que era en mans dels sarraïns.
El primer personatge que apareix amb aquest nom és un vicari comtal, Guifred de Balsareny, que comprà el 1009 unes cases al poble de Balsareny. El seu fill Guillem substituí el cèlebre abat Oliba com a bisbe de Vic, i la seva neta Guisla es casà amb el comte de Barcelona Berenguer Ramon I.
Aquest infeudà el castell Bernat i Miró Riculf, membres de la família Balsareny el 1063; ara bé, els descendents no sembla que seguissin amb la possessió del castell.
Entre 1143 i 1281 hi ha una família que s’anomena de Balsareny o de Vilallonga.
El 1281 en Ramon de Peguera comprà el terme del castell.
Al segle XVI per diversos enllaços matrimonials passà als Oliver, als Corbera, als de Martin i als marquesos d’Alòs.
La família propietària actual, els marquesos d’Alòs, hi mantingueren la seva residència fins a l’any 1976.
L’any 1833 el castell patí un incendi (no pas fortuït) a conseqüència del qual en resultà bastant malmès.
El 1888 començà la restauració del castell, sota el patrocini de J.J. d’Alós i de Martin.
Ja en la dècada de 1950 en Lluís d’Alós promogué més obres de reforma.
Cal afegir la tasca del grup local “Amics dels castells”, fundat per Llorenç Planes el 1959.
El castell de Balsareny està situat dalt d’un turó de 420 m d’altitud, a la riba dreta del Llobregat.
Es tracta d’una construcció gòtica del segle XIV que respon al tipus de palau fortificat, amb un gran edifici de planta pentagonal amb pati interior coronat amb merlets.
Al voltant del pati hi ha diverses dependències: el celler, la cisterna, les quadres, la masmorra…
Jordi Contjoch i Badia / Generalitat de Catalunya
Unes escales descobertes d’un sol tram situades a l’angle nord- occidental porten a la planta superior, on es troben les cambres, els salons i la cuina.
Jordi Contjoch i Badia / Generalitat de Catalunya
A sobre d’aquesta planta hi ha el camí de ronda protegit per merlets amb sageteres.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
A la teulada hi ha la canalització d’aigües feta amb canonades de pedra per les que l’aigua transcorre fins a la cisterna situada al subsòl del pati.
Diversos autors assenyalen la presència d’alguns vestigis romànics al castell (part inferior del mur de tramuntana, arcs del primer pis del pati d’armes, fragments de les muralles), si bé és difícil precisar la data de construcció d’aquests i podrien molt bé haver-se construït en època gòtica.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
Durant la Guerra Carlina (1837) el castell fou envoltat per una muralla exterior amb bestorres rodones als angles.
El pati central, planta rectangular amb arcs a les seves dues ales, als voltants i al fons, tots de mig punt.
Els del pis inferior són d’arrencada baixa i potser d’època romànica; els del pis superior, més esvelts, ben aparellats i amb impostes llises a les arrencades, són molt més tardans, potser ja del segle XVI.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
S’arriba a la planta noble per una escala descoberta i d’un sol tram a l’esquerra de l’entrada. A l’altre costat hi ha un pou senzill sobre la indispensable cisterna. Aquest pati determina les quatre crugies en què es distribueixen les dependències de la casa.
A la planta baixa s’aprecien arcs apuntats transversals, molt poc distants entre si, que devien sostenir sostres de bigues substituïdes modernament per voltes de rajoleta. Els sostres dels salons de la planta principal eren enteixinats (Ll. Monreal i M. de Riquer).
El castell de Balsareny és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
Capella de Santa Maria de l’Alou està front de la masia l’Alou en mig d’un camp i l’entrada dona front a la C-16.
Us passo la seva historia:
L’estructura de la capella és, excepte el portal d’entrada, de tradició romànica.
Anteriorment la capella havia estat dedicada a Sant Joan, pel que es coneixia amb el nom de Sant Joan de l’Alou.
Hi ha controvèrsies a l’hora de datar aquesta capella: hi ha qui la data del segle XIII i d’estil romànic i de transició al gòtic, i hi ha qui la data ja entrat el segle XV.
És una antiga capella, actualment sense culte i dedicada a pallisses, coneguda com a Capella de Santa Maria de l’Alou o Santa Margarida.
De nau rectangular, amb coberta a doble vessant. A la façana hi ha un gran portal de mig punt, adovellat, a la dovella central del qual hi ha esculpida una creu. A la part central de la façana s’hi aixeca un petit campanar d’espadanya, d’un sol ull, construït a base de pedra menuda, que s’assenta sobre la base d’una espadanya més grossa.
A la part posterior, un absis semicircular abraça pràcticament tota la nau.
La masia de can Fruitós està en el camí del Castell a poca distancia d’aquest a Sentmenat.
Us passo la seva historia:
Les terres on està emplaçat actualment el Mas Fruitós, depenien antigament de la Vila de Caldes i juntament amb les masies veïnes, formaven el “Prat Condal”.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya
Masia situada per sobre de les terres del castell de Sentmenat. És una masia de les més antigues del municipi.
Actualment, tot i que el conjunt ha estat reformat, manté encara la noblesa de la seva estructura anterior.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya
En les finestres altes, hi ha elements de tipus gòtic i el portal que dona accés al pati central, està adovellat amb arc escarser.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya
C al destacar que l’ermita de Sant Fruitós està adossada a la mateixa masia. ( Ja us vaig fer un article d’aquesta ermita).
Part de darrera de l’ermita de Sant Fruitós
Can Fruitós és una masia de Sentmenat inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Castell de Plegamans, la part més antiga és la torre (s. XI). AGC, 2021
El terme “palau”, a l’alta edat mitjana, remet als dominis fiscals del període islàmic. El cognom d’aquest Palau del Vallés “Salathan” (o “del sultà”) senyala la presència andalusí. Aquests antics «palaus», amb una torre i un enclavament rural, eren prop de les vies importants de comunicació.
El terme “castell”, doncs, no indica un edifici imponent com pot ser l’actual castell gòtic de Plegamans ni ens podem imaginar un palau de la mateixa manera. Darrera d’aquests noms hi havia comunitats pageses que explotaven les terres per a la seva subsistència i per poder pagar les rendes als senyors del moment.
Normalment les explotacions agràries eren vora l’aigua on trobem els molins hidràulics. Junt als cursos d’aigua i als camins, trobem les capelles on s’enterraven els morts i s’emmagatzemava el gra.
Els primers topònims com Palau o Plegamans(a banda i banda de la riera de Caldes), Boada (al sud, on n’hi havia un pas per creuar la riera) o Gallecs (un àrea entre el Vallés occidental i el sud de l’oriental) apareixen vinculats a noms d’origen gòtic al segle X, sent més romanitzats avançat el segle XI i convertits en cognoms al segle XII.
L’església de Santa Maria de Palau és anomenada el 981 en el testament que fa Inguiralda abans de peregrinar a Santa Maria de Puèg (o de “Ynicio”), Alvèrnia. Entre altres molts llegats, deixa quatre egües a Santa Maria de Palau per a la seva consagració.[1] Potser l’església era en obres, ja que no serà consagrada fins el 1122, o potser era sota l’advocació d’un cristianisme més primitiu. Actualment es troba al lloc conegut com “la Sagrera”, un petit nucli que mostra la població rural que existí fins fa relativament poc.
Santa Maria de Palau, on encara es pot sentir l’ambient rural del passat. AGC, 2021.
Inguiralda és la vídua de Borrell, un senyor que, en 970, també feia testament abans de peregrinar a Roma. La família tenia diferents possessions, principalment a Osona i La Selva. Borrell deixa les seves armes al seu primogènit i potser aquest és el vincle amb Palau, el dels senyors que, en un temps en que els francs i els comtes van reconquerint i assegurant terres sota el seu domini, van adquirint, a canvi, terres i béns i fan consagrar les esglésies que quedaran sota el seu control amb un model cristià romanitzat. Inguiralda es preocupa especialment de la seva filla Aigó, potser una filla no casada que Borrell no esmentava al seu testament.
Des de la segona meitat del segle X, el monestir de Sant Cugat estén el seu domini en aquestes zones del Vallés, amb el beneplàcit dels comtes. En 990 Ennec Bonfill, fill de Sendred, dona a Sant Cugat uns alous a Plegamans, que havia comprat al comte Borrell. Al nord limiten amb la via que va a Caldes i el lloc de “Coscoliola” (que correspon a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, a l’oest de Lliçà d’Amunt), a l’est Palaudaries i la serra que és sobre la “Vila-rosal” (Parets), al sud el lloc de Gallecs i a l’oest la “rovira” que era del difunt Geribert.[2]El terme de “rovira” esdevindrà cognom d’uns senyors feudals importants de Santa Perpètua de Moguda.
Sant Valerià de Roberts a Lliçà d’Amunt, un dels límits del «castell» de Plegamans. AGC, 2021.
En 1013 Truiter i la seva dona Bonuça permuten amb Sant Cugat terra a Plegamans que limitava al nord amb la “Vall de Sant Genís” i amb terres de Sant Cugat a la resta d’afrontacions. L’ermita de Sant Genís (actualment al recinte del centre educatiu l’Alzina, a prop del castell) serà consagrada el 1121, un any abans que la de Santa Maria i farà les funcions de parròquia de Plegamans fins que va ser cremada durant la guerra civil. A partir del segle XV va tenir com a sufragaria la de Santa Maria de Gallecs. Des del segle XVII Palau-solità i Plegamans van constituir una casa comú.
Parc de l’Espai d’Interes Natural de Gallecs – Fotografia : Ramon Solé
A la zona coneguda com la Boada hi havia una cruïlla de camins important amb la Via Augusta que unia Caldes amb Barcino i la que anava des de Granollers a Martorell. A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Palau (1122) s’explica així el límit oriental del terme: “camí que passa per Perafita de Caldes a Barcelona i continua a l’altre camí que va de Palau a Granollers fins l’altre camí que passa per la serra de Plegamans”.[3]
Memòria de l’acta de consagració de Santa Maria de Palau de 1122. AGC, 2021
El 1003 Ermegilde (fill de Geribert i Anna) ven a l’abat de Sant Cugat una important propietat amb terres, boada, torre, vinyes, cort, regs, horts i l’església de Santa Margarida, a la boada.[4] Aquesta Santa Margarida deu ser la figura martirial del segle III, d’origen oriental (Antioquia). D’aquesta capella no em sabem res, només tenim les restes d’una vil·la romana confirmades amb les excavacions de 1991 a la masia de Can Boada Vell i el nom de Santa Margarida a un carrer prop de l’hostal del fum, un antic alberg de traginers.
Masia de l’Hostal del Fum. Foto: viquipèdia
En aquests temps trobem nombroses dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes com a tals, tant a les transaccions econòmiques com als límits de les propietats (en aquesta de 1003 trobem a Eigó, Rotrude i Ramovigia).
El 1008 Adroer i la seva dona Sunlo venen a Broncard, vicari, terres amb arbres al terme del “castell de Palau”, al cim del turó més alt del lloc o “serra”. El que esdevindrà casa forta de la quadra de Plegamans, consistiria, en aquells remots temps, en una torre de vigilància i defensa. Cal dir que a l’entorn del castell de Plegamans s’han trobat restes del neolític, dels ibers i dels romans.
El castell de Palau des de Can Cortés. Postal antigua.
A la segona meitat del segle XI comencem a trobar les conveniències, com la de 1079 entre Ricard Guillem i Guillem Bonfill en la que el primer dona al segon les rendes de la església de Santa Maria de Palau a canvi que li sigui vassall i li proporcioni un guerrer cada cop que vagi a la host. A les infeudacions els vassalls aniran adquirint el cognom dels feus menors. En aquesta època les dones són citades merament per la seva funció familiar.
En 1080 es jura el testament d’Adalenda, sobre l’altar de Santa Eugènia de l’església de Sant Joan Baptista de Palau-solità. La dona fa llegats a familiars, com el seu fill, Ramon Mir, i a institucions religioses.[5] En 1376 el bisbe ordenà al rector de Palau que desmantellés i aprofités els altars de St. Joan i Sta. Eugènia i altres objectes de culte i ornaments d’aquesta capella. Més endavant les pedres s’aprofitaren pel mas del Forn del Vidre.[6]
Capella de Sant Joan integrada al mas del Forn del Vidre de Palau-solità. Foto: 1983 Arxiu Gavin.
Així tenim: Santa Maria de Palau i Sant Genís de Plegamans (al costat del castell), com les dues esglésies reconegudes que, endemés, van ser parroquials (actualment n’hi ha una església nova dita “Sant Genís”). Una desconeguda Santa Margarida, al sud, prop de Can Boada vell i de l’Hostal del fum i una oblidada que havia estat dedicada a Sant Joan Baptista, al nord.
I arribem a la comanda dels templers i la capella de Santa Magdalena, actualment utilitzada com a magatzem i galliner d’una masia. Tot i que en 1949 va ser declarada “Bé cultural d’interès nacional” es troba en un estat molt penós.
Santa Magdalena on va ser-hi la comanda templera de Palau. AGC, 2021.
En 1126 es jura el testament de Ramon Mir a l’altar de Sant Joan de Santa Perpètua de la Moguda. Aquest Ramon Mir era el vassall més important dels Moncada i devia ser el fill d’Adalenda, ja que entre els molts béns que té, n’hi ha varis a Palau que deixa al seu fill Pere que es farà dir “de Palau” i serà el nou castlà dels castells de Montcada i Sentmenat. Ramon Mir donava, en primer lloc, a Santa Maria de Palau el sagrer, horts i cases de Sant Joan més els delmes de Sant Genís de Plegamans i el mas Rovira amb el seu molí.[7]
Entorn de la riera de Caldes des de Santa Magdalena. AGC, 2021.
És la època en que les ordes religiós-militars s’introdueixen a la Península. A Catalunya i Aragó ho fan amb un ampli recolzament de comtes, reis i nobles. Al testament de Ramon Mir de 1126, un dels testimonis és Berenguer de Rovira que també apareixia a l’acta de consagració de Santa Maria de Palau (1122) com a posseïdor d’un alou al sud, en una zona entre la riera de Caldes i el lloc de Gallecs. Pere de Palau donarà el seu patrimoni a l’orde dels templers. Pere de Rovira, també va posar a disposició d’aquesta orde la propietat de la Rovira que esdevindria, amb les donacions de Pere de Palau, la comanda templera de Palau. Pere de Rovira arribaria a ser primer mestre provincial de l’orde.[8]
Un dels béns més preuats és l’ús de l’aigua. En 1140, Sant Cugat i Adelaida de la Torre (Bernat Arnau de la Torre era un altre dels testimonis del testament de Ramon Mir), estableixen i donen dret de prendre aigua pel molí i alou de la Rovira que tenen conjuntament amb Santa Maria de Palau.[9]
Pou antic ara clausurat a Santa Magdalena de Palau.
En 1157 Alamanda amb els seus fills Guillem i Guilleuma venia els drets d’agafar aigua del seu molí “Castelon” a Palau-solità a Bernat Berenguer i Pereta per quaranta sous, una quantitat important.[10]
Tornant a 1140, Guilla, que deuria ser una germana dels Rovira, ven al Temple una vinya a Palau i en 1153 ho farà Guillem Arnau de la Torre. En 1162 l’alou del Temple ja és citat al límit de ponent d’un alou a la Boada.[11] Justament el lloc on es troba la capella dels templers de Palou, Santa Magdalena, convertida actualment en magatzem de trastos vells d’una granja i en galliner.
Santa Magdalena en estat ruinós.
Deixarem per un altre dia parlar dels templers, amb les seves llums i ombres, però també amb la horrible manera amb la que van acabar amb molts d’ells a França. De moment deixem constància de la manca de cura d’un “patrimoni d’interès nacional” que forma part de la història de totes i tots.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-12-2021
Als soldats de tantes guerres, enviats a morir per les ambicions d’altres.
——————————————————————————————————————–
[1] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 23
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCVII
[3] Pladevall, A. i d’altres (1991). Catalunya Romànica. Enciclopèdia catalana. Tomo XVIII. El Vallés occidental i oriental, p. 128
[4] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals i geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè i XIè” Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, boletín n. 56
[5] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 111
[7] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 578
[8] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
[9] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 777
[10] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 51, n. 1020
[11] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 763 (1140), vol. 51, n. 959 (1153) i n. 1089 (1162)
El Castell de Castellbell és situat a dalt d’un turó proper al Burés en Castellbell i el Vilar (Bages).
Us passo la seva historia:
Documentat des del 979, rebia el nom de Castell Beliti. Aquest edifici de forma rectangular, amb dos cossos més alts en els extrems, figurava en el dot matrimonial de la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell.
Va ser propietat dels Montcada durant el segle XIII.
A finals del segle XIV passaria a les mans de Jaume Desfar, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars.
Durant el segle XVIII va ser restaurat, ja que les diverses destruccions que va patir hi havien fet estralls, especialment la del 1485, quan els remences el van ocupar violentament, en van arrencar i cremar les quinze portes de les cambres i en van enderrocar la meitat de la torre.
El que avui es veu, constitueix l’obra situada a ponent del pati central, ja que la resta va ser destruïda el 1719 pel seu propietari d’aleshores, Josep d’Amat i de Junyent, segon marquès de Castellbell, a fi que no fos ocupat pels miquelets.
Actualment en resta només l’edifici, sense cap moble.
A l’interior del recinte es troba l’antiga cisterna que recollia l’aigua de la pluja per abastir el castell i les ruïnes de l’antiga capella de Sant Miquel.
És un gran edifici gòtic, rectangular, amb dos cossos, més alts als extrems i amb la capella romànica de Sant Miquel desafectada.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
El castell s’enlaira sobre uns cingles, que es troben encerclats pel meandre que descriu el Llobregat al passar per aquestes terres.
La roca serveix de suport i fonament als murs de la fortalesa,
DGPC – Generalitat de Catalunya
de la qual avui solament en queda la part situada ponent del pati central.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
En la cara de migdia s’obren dos parells de finestrals gòtics d’estructura geminada, amb una esvelta columneta al mig que acaba amb un petit capitell.
En aquesta mateixa façana es troba un portal adovellat i de mig punt.
Els flancs de ponent i de llevant de la construcció són més elevats que el cos central.
L’aparell és força regular; els carreus, units amb argamassa, estan disposats en filades.
L’actualitat és un gran casal de tipologia renaixentista que conserva pocs testimonis del seu origen medieval.
El Pont gòtic de Vilomara és un pont sobre el Llobregat del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages).
Se situa en l’antic camí ral que anava del Bages cap a «Bàrcino», passant per la muntanya de Sant Llorenç i per la comarca del Vallès.
Al segle V, durant la invasió de l’Imperi Romà, aquest camí ral probablement va ser un dels camins de penetració dels invasors. El Pont de Vilomara té una estructura similar al Pont Vell de Manresa.
Us faig arribar la seva historia:
La primera notícia que es té l’aporta Albert Benet quan diu que el 1012 uns béns situats a la Querosa (lloc emplaçat a l’angle que fa el riu passat Viladordis i les Marcetes) afrontaven de migdia amb el pont de pedra («ponte petrisso»).
Ara bé, queda el dubte que sigui el mateix lloc on avui dia s’alça el pont. Sota el pont hi ha un grup de 17 forats circulars excavats a la roca que devien tenir la funcionalitat de sostenir pals de fusta. Tenint en compte que tan sols es troben a una banda del riu, sembla improbable que es tracti de les bases d’un pont de fusta; més aviat cal pensar en alguna resclosa d’època medieval, o una torre de vigilància de l’alta edat mitjana.
L’any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l’honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont ….».
En testaments del segle XIII, hom troba diversos llegats a favor d’aquesta obra.
El 1312 l’arquebisbe de Tarragona dona llicència per treballar en l’obra del pont en un dia festiu.
El setembre de 1509 el trobem esmentat quan el rei Ferran concedeix a Manresa el poder de posar pontatge en els quatre ponts.
En el seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d’un aiguat devastador que l’enderrocà.
Joan Tous i Casals – 1944 / Generalitat de Catalunya
Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts d’esquena d’ase.
Està estructurat en nou arcades de mamposteria d’obertura desigual, l’amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s’acosten al centre.
Joan Tous i Casals – 1944 / Generalitat de Catalunya
Mesura 130 m. de llargada i els arcs són de mig punt, excepte un que és ogival.
Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l’altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades.
En la part alta d’un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l’aigua.
Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1988 / Generalitat de Catalunya
Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació.
El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca.
L’escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilomara i Rocafort.
Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1988 / Generalitat de Catalunya
En la primera arcada de l’esquerra, hi passa el rec.
El Pont gòtic de Vilomara és un pont sobre el Llobregat del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Col·legiata Basílica de Santa Maria, o com es diu popularment, La Seu, és l’edifici més emblemàtic del gòtic religiós manresà. Corona el Puig Cardener, bressol històric de la ciutat, des d’on es contempla un bon panorama sobre el riu.
Ocupa l’espai de construccions religioses i civils més antigues. És, sens dubte, la imatge més clàssica i bonica de la ciutat. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
El primer nom fa referència al capítol de canonges que acull, mentre que de la denominació de basílica correspon al títol atorgat l’any 1886 pel papa Lleó XIII.
L’any 1931 fou declarada monument historicoartístic de caràcter nacional. Jeràrquicament, és una cocatedral, ja que la diòcesi de Vic, tot i tenir la residència del bisbe a Vic, és bicèfala, amb dues catedrals i dos capítols de canonges: Manresa i Vic.
Espai Oliba de la Seu de Manresa. Aquest espai es va obrir a les visites el dia 15 de juliol de 2020 en motiu de la celebració del Mil·lenari de la redotació de la basílica.
Us passo Imatges d’aquest espai :
Per a més informació sobre la Seu de Manresa, podeu accedir a :
Terra, aigua i racons 