Can Fruitós de Sentmenat

La masia de can Fruitós està en el camí del Castell a poca distancia d’aquest a Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • Les terres on està emplaçat actualment el Mas Fruitós, depenien antigament de la Vila de Caldes i juntament amb les masies veïnes, formaven el “Prat Condal”.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

Masia situada per sobre de les terres del castell de Sentmenat. És una masia de les més antigues del municipi.

Actualment, tot i que el conjunt ha estat reformat, manté encara la noblesa de la seva estructura anterior.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

En les finestres altes, hi ha elements de tipus gòtic i el portal que dona accés al pati central, està adovellat amb arc escarser.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

C al destacar que l’ermita de Sant Fruitós està adossada a la mateixa masia. ( Ja us vaig fer un article d’aquesta ermita).

Part de darrera de l’ermita de Sant Fruitós

Can Fruitós és una masia de Sentmenat inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero

Del “Palau del Sultà” a la comanda dels Templers. Segles X-XIII a Palau-solità i Plegamans.

Castell de Plegamans, la part més antiga és la torre (s. XI). AGC, 2021

El terme “palau”, a l’alta edat mitjana, remet als dominis fiscals del període islàmic. El cognom d’aquest Palau del Vallés “Salathan” (o “del sultà”) senyala la presència andalusí. Aquests antics «palaus», amb una torre i un enclavament rural, eren prop de les vies importants de comunicació.

El terme “castell”, doncs, no indica un edifici imponent com pot ser l’actual castell gòtic de Plegamans ni ens podem imaginar un palau de la mateixa manera. Darrera d’aquests noms hi havia comunitats pageses que explotaven les terres per a la seva subsistència i per poder pagar les rendes als senyors del moment.

Normalment les explotacions agràries eren vora l’aigua on trobem els molins hidràulics. Junt als cursos d’aigua i als camins, trobem les capelles on s’enterraven els morts i s’emmagatzemava el gra.

Els primers topònims com Palau o Plegamans(a banda i banda de la riera de Caldes), Boada (al sud, on n’hi havia un pas per creuar la riera) o Gallecs (un àrea entre el Vallés occidental i el sud de l’oriental) apareixen vinculats a noms d’origen gòtic al segle X, sent més romanitzats avançat el segle XI i convertits en cognoms al segle XII. 

L’església de Santa Maria de Palau és anomenada el 981 en el testament que fa Inguiralda abans de peregrinar a Santa Maria de Puèg (o de “Ynicio”), Alvèrnia. Entre altres molts llegats, deixa quatre egües a Santa Maria de Palau per a la seva consagració.[1] Potser l’església era en obres, ja que no serà consagrada fins el 1122, o potser era sota l’advocació d’un cristianisme més primitiu. Actualment es troba al lloc conegut com “la Sagrera”, un petit nucli que mostra la població rural que existí fins fa relativament poc.

Santa Maria de Palau, on encara es pot sentir l’ambient rural del passat. AGC, 2021.

Inguiralda és la vídua de Borrell, un senyor que, en 970, també feia testament abans de peregrinar a Roma. La família tenia diferents possessions, principalment a Osona i La Selva. Borrell deixa les seves armes al seu primogènit i potser aquest és el vincle amb Palau, el dels senyors que, en un temps en que els francs i els comtes van reconquerint i assegurant terres sota el seu domini, van adquirint, a canvi, terres i béns i fan consagrar les esglésies que quedaran sota el seu control amb un model cristià romanitzat. Inguiralda es preocupa especialment de la seva filla Aigó, potser una filla no casada que Borrell no esmentava al seu testament.

Des de la segona meitat del segle X, el monestir de Sant Cugat estén el seu domini en aquestes zones del Vallés, amb el beneplàcit dels comtes. En 990 Ennec Bonfill, fill de Sendred, dona a Sant Cugat uns alous a Plegamans, que havia comprat al comte Borrell. Al nord limiten amb la via que va a Caldes i el lloc de “Coscoliola” (que correspon a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, a l’oest de Lliçà d’Amunt), a l’est Palaudaries i la serra que és sobre la “Vila-rosal” (Parets), al sud el lloc de Gallecs i a l’oest la “rovira” que era del difunt Geribert.[2]El terme de “rovira” esdevindrà cognom d’uns senyors feudals importants de Santa Perpètua de Moguda.

Sant Valerià de Roberts a Lliçà d’Amunt, un dels límits del «castell» de Plegamans. AGC, 2021.

En 1013 Truiter i la seva dona Bonuça permuten amb Sant Cugat terra a Plegamans que limitava al nord amb la “Vall de Sant Genís” i amb terres de Sant Cugat a la resta d’afrontacions. L’ermita de Sant Genís (actualment al recinte del centre educatiu l’Alzina, a prop del castell) serà consagrada el 1121, un any abans que la de Santa Maria i farà les funcions de parròquia de Plegamans fins que va ser cremada durant la guerra civil. A partir del segle XV va tenir com a sufragaria la de Santa Maria de Gallecs. Des del segle XVII Palau-solità i Plegamans van constituir una casa comú.

Parc de l’Espai d’Interes Natural de Gallecs – Fotografia : Ramon Solé

A la zona coneguda com la Boada hi havia una cruïlla de camins important amb la Via Augusta que unia Caldes amb Barcino i la que anava des de Granollers a Martorell. A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Palau (1122) s’explica així el límit oriental del terme: “camí que passa per Perafita de Caldes a Barcelona i continua a l’altre camí que va de Palau a Granollers fins l’altre camí que passa per la serra de Plegamans”.[3]

Memòria de l’acta de consagració de Santa Maria de Palau de 1122. AGC, 2021

El 1003 Ermegilde (fill de Geribert i Anna) ven a l’abat de Sant Cugat una important propietat amb terres, boada, torre, vinyes, cort, regs, horts i l’església de Santa Margarida, a la boada.[4] Aquesta Santa Margarida deu ser la figura martirial del segle III, d’origen oriental (Antioquia). D’aquesta capella no em sabem res, només tenim les restes d’una vil·la romana confirmades amb les excavacions de 1991 a la masia de Can Boada Vell i el nom de Santa Margarida a un carrer prop de l’hostal del fum, un antic alberg de traginers.

Masia de l’Hostal del Fum. Foto: viquipèdia

En aquests temps trobem nombroses dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes com a tals, tant a les transaccions econòmiques com als límits de les propietats (en aquesta de 1003 trobem a Eigó, Rotrude i Ramovigia).

El 1008 Adroer i la seva dona Sunlo venen a Broncard, vicari, terres amb arbres al terme del “castell de Palau”, al cim del turó més alt del lloc o “serra”. El que esdevindrà casa forta de la quadra de Plegamans, consistiria, en aquells remots temps, en una torre de vigilància i defensa. Cal dir que a l’entorn del castell de Plegamans s’han  trobat restes del neolític, dels ibers i dels romans.

El castell de Palau des de Can Cortés. Postal antigua.

A la segona meitat del segle XI comencem a trobar les conveniències, com la de 1079 entre Ricard Guillem i Guillem Bonfill en la que el primer dona al segon les rendes de la església de Santa Maria de Palau a canvi que li sigui vassall i li proporcioni un guerrer cada cop que vagi a la host. A les infeudacions els vassalls aniran adquirint el cognom dels feus menors. En aquesta època les dones són citades merament per la seva funció familiar.

En 1080 es jura el testament d’Adalenda, sobre l’altar de Santa Eugènia de l’església de Sant Joan Baptista de Palau-solità. La dona fa llegats a familiars, com el seu fill, Ramon Mir, i a institucions religioses.[5] En 1376 el bisbe ordenà al rector de Palau que desmantellés i aprofités els altars de St. Joan i Sta. Eugènia i altres objectes de culte i ornaments d’aquesta capella. Més endavant les pedres s’aprofitaren pel mas del Forn del Vidre.[6]

Capella de Sant Joan integrada al mas del Forn del Vidre de Palau-solità. Foto: 1983 Arxiu Gavin.

Així tenim: Santa Maria de Palau i Sant Genís de Plegamans (al costat del castell), com les dues esglésies reconegudes que, endemés, van ser parroquials (actualment n’hi ha una església nova dita “Sant Genís”). Una desconeguda Santa Margarida, al sud, prop de Can Boada vell i de l’Hostal del fum i una oblidada que havia estat dedicada a Sant Joan Baptista, al nord.

I arribem a la comanda dels templers i la capella de Santa Magdalena, actualment utilitzada com a magatzem i galliner d’una masia. Tot i que en 1949 va ser declarada “Bé cultural d’interès nacional” es troba en un estat molt penós.

Santa Magdalena on va ser-hi la comanda templera de Palau. AGC, 2021.

En 1126 es jura el testament de Ramon Mir a l’altar de Sant Joan de Santa Perpètua de la Moguda. Aquest Ramon Mir era el vassall més important dels Moncada i devia ser el fill d’Adalenda, ja que entre els molts béns que té, n’hi ha varis a Palau que deixa al seu fill Pere que es farà dir “de Palau” i serà el nou castlà dels castells de Montcada i Sentmenat. Ramon Mir donava, en primer lloc, a Santa Maria de Palau el sagrer, horts i cases de Sant Joan més els delmes de Sant Genís de Plegamans i el mas Rovira amb el seu molí.[7]

Entorn de la riera de Caldes des de Santa Magdalena. AGC, 2021.

És la època en que les ordes religiós-militars s’introdueixen a la Península. A Catalunya i Aragó ho fan amb un ampli recolzament de comtes, reis i nobles. Al testament de Ramon Mir de 1126, un dels testimonis és Berenguer de Rovira que també apareixia a l’acta de consagració de Santa Maria de Palau (1122) com a posseïdor d’un alou al sud, en una zona entre la riera de Caldes i el lloc de Gallecs. Pere de Palau donarà el seu patrimoni a l’orde dels templers. Pere de Rovira, també va posar a disposició d’aquesta orde la propietat de la Rovira que esdevindria, amb les donacions de Pere de Palau, la comanda templera de Palau. Pere de Rovira arribaria a ser primer mestre provincial de l’orde.[8]

Un dels béns més preuats és l’ús de l’aigua. En 1140, Sant Cugat i Adelaida de la Torre (Bernat Arnau de la Torre era un altre dels testimonis del testament de Ramon Mir), estableixen i donen dret de prendre aigua pel molí i alou de la Rovira que tenen conjuntament amb Santa Maria de Palau.[9]

Pou antic ara clausurat a Santa Magdalena de Palau.

En 1157 Alamanda amb els seus fills Guillem i Guilleuma venia els drets d’agafar aigua del seu molí “Castelon” a Palau-solità a Bernat Berenguer i Pereta per quaranta sous, una quantitat important.[10]

Tornant a 1140, Guilla, que deuria ser una germana dels Rovira, ven al Temple una vinya a Palau i en 1153 ho farà Guillem Arnau de la Torre. En 1162 l’alou del Temple ja és citat al límit de ponent d’un alou a la Boada.[11] Justament el lloc on es troba la capella dels templers de Palou, Santa Magdalena, convertida actualment en magatzem de trastos vells d’una granja i en galliner.

Santa Magdalena en estat ruinós.

Deixarem per un altre dia parlar dels templers, amb les seves llums i ombres, però també amb la horrible manera amb la que van acabar amb molts d’ells a França. De moment deixem constància de la manca de cura d’un “patrimoni d’interès nacional” que forma part de la història de totes i tots.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-12-2021

Als soldats de tantes guerres, enviats a morir per les ambicions d’altres.

——————————————————————————————————————–

[1] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 23

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCVII

[3] Pladevall, A. i d’altres (1991). Catalunya Romànica. Enciclopèdia catalana. Tomo XVIII. El Vallés occidental i oriental, p. 128

[4] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals i geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè i XIè” Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, boletín n. 56

[5] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 111

[6] “In memoriam de la masia del forn del vidre i capella de Sant Joan Baptista”. Palau-solità i plegamans. El Vallès occidental.https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/09/in-memoriam-de-la-masia-del-forn-del.html?m=1

[7] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 578

[8] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[9] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 777

[10] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 51, n. 1020

[11] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 763 (1140), vol. 51, n. 959 (1153) i n. 1089 (1162)

Castell de Castellbell del municipi de Castellbell i el Vilar

El Castell de Castellbell és situat a dalt d’un turó proper al Burés en Castellbell i el Vilar (Bages).

Us passo la seva historia:

  • Documentat des del 979, rebia el nom de Castell Beliti. Aquest edifici de forma rectangular, amb dos cossos més alts en els extrems, figurava en el dot matrimonial de la comtessa Ermessenda, esposa de Ramon Borrell.
  • Va ser propietat dels Montcada durant el segle XIII.
  • A finals del segle XIV passaria a les mans de Jaume Desfar, senyor de Castellbell, Vacarisses i Rellinars.
  • Durant el segle XVIII va ser restaurat, ja que les diverses destruccions que va patir hi havien fet estralls, especialment la del 1485, quan els remences el van ocupar violentament, en van arrencar i cremar les quinze portes de les cambres i en van enderrocar la meitat de la torre.
  • El que avui es veu, constitueix l’obra situada a ponent del pati central, ja que la resta va ser destruïda el 1719 pel seu propietari d’aleshores, Josep d’Amat i de Junyent, segon marquès de Castellbell, a fi que no fos ocupat pels miquelets.
  • Actualment en resta només l’edifici, sense cap moble.
  • A l’interior del recinte es troba l’antiga cisterna que recollia l’aigua de la pluja per abastir el castell i les ruïnes de l’antiga capella de Sant Miquel.

És un gran edifici gòtic, rectangular, amb dos cossos, més alts als extrems i amb la capella romànica de Sant Miquel desafectada.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El castell s’enlaira sobre uns cingles, que es troben encerclats pel meandre que descriu el Llobregat al passar per aquestes terres.

La roca serveix de suport i fonament als murs de la fortalesa,

DGPC – Generalitat de Catalunya

de la qual avui solament en queda la part situada ponent del pati central.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es pere-catala-i-roca-1962-1.jpg
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

En la cara de migdia s’obren dos parells de finestrals gòtics d’estructura geminada, amb una esvelta columneta al mig que acaba amb un petit capitell.

En aquesta mateixa façana es troba un portal adovellat i de mig punt.

Els flancs de ponent i de llevant de la construcció són més elevats que el cos central.

L’aparell és força regular; els carreus, units amb argamassa, estan disposats en filades.

L’actualitat és un gran casal de tipologia renaixentista que conserva pocs testimonis del seu origen medieval.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Pont gòtic de Vilomara en el Pont de Vilomara i Rocafort

El Pont gòtic de Vilomara és un pont sobre el Llobregat del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages).

Se situa en l’antic camí ral que anava del Bages cap a «Bàrcino», passant per la muntanya de Sant Llorenç i per la comarca del Vallès.

Al segle V, durant la invasió de l’Imperi Romà, aquest camí ral probablement va ser un dels camins de penetració dels invasors. El Pont de Vilomara té una estructura similar al Pont Vell de Manresa.

Us faig arribar la seva historia:

  • La primera notícia que es té l’aporta Albert Benet quan diu que el 1012 uns béns situats a la Querosa (lloc emplaçat a l’angle que fa el riu passat Viladordis i les Marcetes) afrontaven de migdia amb el pont de pedra («ponte petrisso»).
  • Ara bé, queda el dubte que sigui el mateix lloc on avui dia s’alça el pont. Sota el pont hi ha un grup de 17 forats circulars excavats a la roca que devien tenir la funcionalitat de sostenir pals de fusta. Tenint en compte que tan sols es troben a una banda del riu, sembla improbable que es tracti de les bases d’un pont de fusta; més aviat cal pensar en alguna resclosa d’època medieval, o una torre de vigilància de l’alta edat mitjana.
  • L’any 1193 apareix citat en un document de confirmació quan es ratifica la donació de «les primícies de tot l’honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont ….».
  • En testaments del segle XIII, hom troba diversos llegats a favor d’aquesta obra.
  • El 1312 l’arquebisbe de Tarragona dona llicència per treballar en l’obra del pont en un dia festiu.
  • El setembre de 1509 el trobem esmentat quan el rei Ferran concedeix a Manresa el poder de posar pontatge en els quatre ponts.
  • En el seu estat actual és una reconstrucció dels anys 1617-1625 feta després d’un aiguat devastador que l’enderrocà.
Joan Tous i Casals – 1944 / Generalitat de Catalunya

Té la forma dels tradicionalment anomenats ponts d’esquena d’ase.

Està estructurat en nou arcades de mamposteria d’obertura desigual, l’amplada de les quals tendeix a créixer a mesura que s’acosten al centre.

Joan Tous i Casals – 1944 / Generalitat de Catalunya

Mesura 130 m. de llargada i els arcs són de mig punt, excepte un que és ogival.

Es recolzen sobre ferms pilars; els dos centrals, aigües amunt, acaben en forma rectangular i per l’altra cantó es veuen reforçats per unes torres rodones adossades.

En la part alta d’un dels pilars hi ha una obertura per tal de donar sortida a un possible embat de l’aigua.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1988 / Generalitat de Catalunya

Les interarcades presenten reforços en espiga i degradació.

El parament exterior és força regular; els carreus de la base són més grans que la resta i estan fonamentats en la mateixa roca.

L’escut de Manresa esculpit al mig del pont delimita els termes de Manresa i El Pont de Vilomara i Rocafort.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba – 1988 / Generalitat de Catalunya

En la primera arcada de l’esquerra, hi passa el rec.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es y.jpg

El Pont gòtic de Vilomara és un pont sobre el Llobregat del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

La Seu i l’espai Oliba de Manresa

La Col·legiata Basílica de Santa Maria, o com es diu popularment, La Seu, és l’edifici més emblemàtic del gòtic religiós manresà. Corona el Puig Cardener, bressol històric de la ciutat, des d’on es contempla un bon panorama sobre el riu.

Ocupa l’espai de construccions religioses i civils més antigues. És, sens dubte, la imatge més clàssica i bonica de la ciutat. És una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

El primer nom fa referència al capítol de canonges que acull, mentre que de la denominació de basílica correspon al títol atorgat l’any 1886 pel papa Lleó XIII.

L’any 1931 fou declarada monument historicoartístic de caràcter nacional. Jeràrquicament, és una cocatedral, ja que la diòcesi de Vic, tot i tenir la residència del bisbe a Vic, és bicèfala, amb dues catedrals i dos capítols de canonges: Manresa i Vic.

Espai Oliba de la Seu de Manresa. Aquest espai es va obrir a les visites el dia 15 de juliol de 2020 en motiu de la celebració del Mil·lenari de la redotació de la basílica.

Us passo Imatges d’aquest espai :

Per a més informació sobre la Seu de Manresa, podeu accedir a :

i a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Col%C2%B7legiata_Bas%C3%ADlica_de_Santa_Maria_de_Manresa

Recull de dades: Viquipèdia i La Seu

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Darling i Alejandro

Santuari de Sant Ferriol de Sant Ferriol

Sant Ferriol és un santuari situat a 366 metres sobre el nivell del mar, a pocs quilòmetres de la vila comtal de Besalú, dins el terme de Sant Ferriol.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Història

  • L’església és molt gran per tal de donar cabuda als nombrosos pelegrins que s’acollien al santuari, ja que, segons la tradició, era gran el poder que tenia Sant Ferriol per curar les trencadures.
  • No és d’estranyar, com s’explica a nombrosos textos, que les parets estiguessin cobertes d’ex vots, fets de cera i de diferents formes.
  • També hi havia hagut un reliquiari gòtic de coure daurat, que contenia les relíquies de Sant Ferriol i d’altres sants.
  • Havia estat adquirit pel santuari, el 4 de setembre de 1603, per 25 lliures i 12 sous. Actualment no se sap on és.
J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Fins fa pocs anys, l’abandó d’aquest conjunt era total; actualment, un grup de treball de Besalú està fent tasques de restauració per tal de recuperar de nou el santuari.

Es creu que el primer temple va ser bastit en el decurs del segle XII, malgrat que l’actual edifici correspon al XVIII. És d’estil gòtic i ha sofert moltes modificacions en períodes subsegüents; segons una inscripció en un dels arcs, fou restaurat l’any 1835.

El primer tram del porxo està cobert per una volta d’aresta senzilla amb clau de volta central datada (1599) i ornamentada amb fullatges estilitzats. El segon tram presenta cinc claus de volta. La clau central representa un escut d’armes molt erosionat, que es repeteix en altres punts del porxo. Un altre clau, envoltada d’una soga a la part exterior i una sanefa de punts, representa un cap d’àngel. Una tercera clau representa un escut d’armes molt erosionat i més senzill que el de la clau central.

Finalment hi ha dos escuts més, sense decoració central i encerclats per una estrella de vuit puntes.

La porta està situada a migdia i protegida per un porxo de construcció coetània. Bastida amb grans carreus molt ben tallats, destacant l’amplia llinda amb un escut central en forma de flor, on hi havia hagut una data gravada que avui no es veu. Tot el conjunt està protegit per un ampli guardapols acabat amb dos motius ornamentals geomètrics. En un dels carreus es pot llegir: BELLSOLA.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’Hostatgeria del santuari de Sant Ferriol és una masia inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.Fou antigament l’hostalatge o casa de pelegrins.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Entre les llindes destacades hi ha un escut realitzat a la dovella central de la porta principal, amb la figura d’una persona i fulles. També hi ha una finestra a la planta baixa amb la inscripció “M+A / IHS / 1593”. Finalment, trobem un balcó del primer pis amb la inscripció “CASSA IC –AECA–ME / DIS M COSTA DOMER DE SANT FERRIOl”.

El Santuari de Sant Ferriol és una obra del municipi de Sant Ferriol (Garrotxa) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Claustre gòtic de l’Església de la Concepció de Barcelona

El claustre gòtic de l’església de la Concepció de Barcelona està una de les illes de cases a la cruïlla dels carrers d’Aragó i de Roger de Llúria.

El claustre gòtic es localitza a la banda més meridional d’aquest grup de façanes i també fou traslladat parcialment de l’antic Convent de Jonqueres, però sense respectar-ne la seva fesomia original.

Es tracta d’un claustre de planta rectangular i dos nivells d’alçat, amb llurs galeries d’arcs en punta d’ametlla impostant sobre columnelles.

A la planta baixa, dites columnelles son lobulades i llurs àbacs presenten escultura amb motius florals i heràldics, mentre la galeria alta presenta columnelles de secció vuitavada.

El claustre és senzill i va ser construït en el segle XIV. Té una longitud de 30 metres i un ample de 17 metres.

Consta de dos pisos dividits en galeries.

Claustre de l’Església de la Concepció / Generalitat de Catalunya

Cadascun dels pisos disposa d’un total de 72 arcs.

Al claustre s’hi conserven tres urnes sepulcrals dels segles XIV i XV.

Adossada al claustre per la seva banda nord, i perpendicular al carrer Llúria s’hi bastí la Capella del Santíssim,

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es d-2.jpg

un edifici neogòtic de capçalera plana amb tres naus a base d’arcs torals i diafragmàtics apuntats i coberta de vessants.

És una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Palau Marianao de Sant Boi de Llobregat

El Palau de Marianao està situat en el Parc Marianao de Sant Boi de Llobregat.

Us passo la seva historia:

  • No hi ha dades històriques, aquesta finca era propietat del Marquès de Marianao, que s’hi va fer construir el Palau, el Parc i la Miranda.
  • A partir de 1944 va començar a edificar-se la urbanització residencial.
  • Posteriorment el Palau va passar a ser propietat municipal i allotja els Jutjats.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es gaspar-coll-rosell-1987.jpg
Gaspar Coll Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un palau que té tots els elements del “revival” neomedieval.

Construït amb maó arrebossat, la planta baixa està estucada imitant carreus, amb les obertures i les cantonades i sòcol de pedra artificial.

El balcó del primer pis, tant en el de la porta de l’oratori com el de l’edifici principal, està treballat a la part de sota d’idèntica manera que els ràfecs amb embigat de fusta dels nostres palauets del segle XV i XVI, reforça la sensació de castell amb la filera de finestres de mig punt del pis superior, així com el blasó i les finestres d’estil gòtic de la torre d’homenatge.

Tot el conjunt està coronat amb merlets. Cal destacar també el joc de franges reforçant l’horitzontalitat general de l’edifici.

El Palau Marianao està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església de Sant Julià d’Argentona

L’església de Sant Julià està situada en la Plaça de l’Església 1 d’Argentona.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església és documentada des del 1023.
  • Consta com a parròquia des del 1068.
  • Al segle XVI el creixement de la població degué ser important, ja que se substituí la primitiva església parroquial de Sant Julià per l’edifici que encara es manté, bastit als anys 1515-1539.
  • Fou bastida pels mestres de cases Miquel Canut, gironí, i el francès Perris Absolut, sota la iniciativa del famós ardiaca barceloní Lluís Desplà, aleshores rector d’Argentona.
  • Fou restaurada el 1897 per Puig i Cadafalch. L’important retaule gòtic de Nicolau de Credença, notable pintor napolità, fet amb Antoni Rupit i Jaume Forner.
  • La magnífica trona renaixentista i el Retaule del Roser foren destruïts l’any 1936.

És una església de planta de creu llatina, nau central i dues laterals i claus de volta esculpides. La façana està feta de pedra de Montjuïc.

La portada és decorada per una bella rosassa i la flanqueja el campanar, quadrat i emmerletat, amb un rellotge.

A la façana hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pere de Clarà.

És un bell exemple del gòtic tardà.

Actualment a l’altar major hi ha uns tapissos de la primera època de Grau-Garriga, de tema eucarístic.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Conté uns merlets i diversos elements decoratius que estan essent restaurats seguint l’estil del campanar.

J.Subirachs / Generalitat de Catalunya

Sant Julià d’Argentona és una església gòtica inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

Església parroquial de Santa Maria Assumpta de Santa Pau

Església parroquial esta situada en la Plaça Major de Santa Pau.

Us passo la seva historia:

  • Per estudiar la històriá d’aquest edifici cal partir de dos fets.
  • El primer, és el testament del baró Hug Ademar I, redactat l’any 1391, que preveu la construcció d’una nova església dins el reducte fortificat.
  • El segon, serien els cataclismes sísmics de 1427-1428, amb el parcial enderrocament de Santa Maria dels Arcs -fins aleshores parròquia- que portaria a sol•licitar oficialment el trasllat de la parròquia.
  • No fou l’hereu de Hug Ademar I qui compliria la clàusula testamentaria sinó Galceran, el fill menor.
  • Així, a finals del segle XV , es començaren les obres continuades posteriorment.
  • Es va seguir l’estil gòtic encara que tota la part última de l’església es devia decantar cap al barroc.

El temple és d’una sola nau, amb quatre capelles laterals i una sagristia. Amb voltes d’aresta rematades amb unes claus molt boniques i interessants per la datació cronològica de l’edifici. Adossada al costat esquerre dels peus de la nau, s’aixeca l’esvelta torre del campanar. Antigament va tenir un retaule barroc i l’actual, que intenta ser gòtic, està molt lluny d’aquell pel qual el baró arribà a pagar deu mil sous.

Portalada afegida amb posterioritat (1929), neogòtica. Flanquejant la porta hi ha dos pilars quadrats, decorats per la part davantera i acabats amb decoració típicament gòtica. La porta té un arc ogival acabat amb una creu. Sobre aquesta porta hi ha unes decoracions vegetals molt riques.

Situades a l’acabament dels nervis de la volta. Són esculturades en forma de lleons, un personatge grotesc semblant a un putti i d’altres tapades per l’actual retaule del segle xx.  A les capelles de la Mare de Déu del Roser i a la de Sant Isidre també hi ha mènsules molt interessants amb la data d’edificació esculpida (1934, 1594) i els escuts de la família Oms.

Torre-campanar construcció de planta quadrada que denota l’època d’edificació (cap el 1400). Està rematada per un coronament de merlets. Les cantonades són obrades amb carreus alternats. El conjunt demostra un caire defensiu.

Hi ha una pica baptismal situada a la capella lateral (segona, esquerra). És de grans dimensions; té la forma de copa, amb vuit cares; en una d’elles hom hi pot llegir la data: MDCXII. Té unes senzilles decoracions que semblen simbolitzar fulles estilitzades. En l’actualitat encara està en ús.

Al seu interior conserva la Verge de Sant Martí Vell, gòtica, de marbre; la talla barroca de la Verge del Carme, procedent d’un retaule de Santa Llúcia de Treinteres i la imatge d’una Mare de Déu, procedent de Santa Maria dels Arcs.

L’Església parroquial de Santa Pau és una església de Santa Pau (Garrotxa) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel