La Capella de Sant Joan del Pont es troba als afores del nucli urbà de la vila, i va donar nom al pont adjacent: el Pont de Sant Joan en Cardona.
Us passo la seva història:
Segons inscripcions que hi ha a la mateixa porta de la capella, aquesta fou edificada el 27 de setembre de 1576 per Jaume Soler.
Però en un pergamí anterior del 12 d’abril del 1571 ja es fa esment a aquesta capella.
Fou reparada al març del 1714.
El 1848 el doctor Joan Torrents va regalar un reliquiari amb relíquies del sant.
Antigament s’hi celebraven missa els dies de Sant Joan i Sant Pere. També ocasionalment es traslladen en processó cap aquesta capella les relíquies de Sant Celdoni i Ermenter en temps de molta secada o grans necessitats. ( en el Barri de Sant Joan).
Es troba als afores del nucli urbà de la vila, donant nom al pont adjacent: el Pont de Sant Joan.
Està a la part baixa d’una edificació que rebia el nom de Molí dels Horts, ja que allà hi acabava la sèquia que es feia servir per regar els horts (Pla de les Hortes)
i l’aigua sobrera feia anar el molí.
Quan es va anivellar més bé la sèquia i es va augmentar l’extensió del regadiu es van perdre aquests molins i es convertí en hostal.
Per anar a visitar aquesta parròquia s’ha de seguir el camí veïnal de Sallent a Avinyó; es troba a tres quilòmetres de Sallent i a sis de d’Avinyó.
El camí és bo per poder-hi anar en cotxe. Cal pujar per la muntanya de Les Forques (Sallent).
Us passo la seva història:
L’església de Sant Pere comença a sortir documentada en l’any 1021, quan una dona rebuts o retrus fémina, dona un alou amb l’església de Sant Pere al monestir de Sant Benet de Bages, encara que no diu quin Sant Pere és, per les afrontacions sols pot ser Serraïma.
En 1112 Guillem Bernat i Adalais donen a Sant Benet i al seu fill Pere, monjo del monestir els alous que tenien en el castell de Sallent i parròquia de Sant Martí de Serraïma, o en la parròquia de Sant Pere.
En 1113 és Guillem Amat i la seva muller Ermenssenda i el seu fill Bernat empenyora l’alou que tenien a la parròquia de Sant Martí de Serraïma i de Serraïma Subirana i en Pla de Cabrianes per set marabetins d’or.
Així el monestir de Sant Benet de Bages entrà en possessió de les dues parròquies i juntament amb el monestir de la Portella exercien el senyoriu directe de Serraïma, tenint-hi cada una el seu batlle de sac i arrendat anyalment a particulars les prestacions dels propis honors, les quals solien donar més de dotze lliures a cada un dels cenobis.
Ambdues parròquies en els seus orígens continuaren formant part integrant de la jurisdicció del castell de Sallent, segons consta en la Butlla del Papa Celestí III de l’any 1196 pel monestir de Sant Benet de Bages en què li confirma in castro celientis l’església de Sant Marti de Serraïma amb totes les coses que li pertanyien, encara que aquí no s’esmenti a Sant Pere.
Hi ha documents que diuen que aquesta també pertanyia a Sant Benet l’any 1262 i en dates posteriors.
En el segle XIII el monestir de Sant Benet hagué de fer valdre els seus drets sobre el patronatge d’ambdues esglésies enfront de la Mitra de Vic. El règim de quadre civil que obtingueren aviat era un derivat del domini senyorial que reservava als senyors de la justícia civil, la criminal continuava en mans dels senyors de Sallent i més tard del Verger de Manresa.
En els segles XVII i XVIII la quadra fou objecta d’importants litigis de jurisdicció civil, disputant-se-la l’abat de Sant Benet i la Mitra de Vic que considerava aquest territori dins del radi del castell de Sallent.
Vers l’any 1723 es feu la sentencia, aquesta fou que la quadra era pròpia del Rei.
Així ho fa constar el Bisbe de Vic l’any 1782 en el “Plan General y noticias del Obispado de Vique” del Bisbe Artalejo.
A finals del segle XIX la parròquia es revitalitzà amb l’annexió de la Sant Martí i la de Sant Sadurní, aleshores s’hi fa moltes obres i els rector que vivia a Sallent passa a viure en una espaiosa rectoria adossada a l’església. Però la seva esplendor no durà gaire i al final fou suprimida com a parròquia i annexionada a la de Sallent, restant com a ermita rural.
El 1981 fou restaurada pel Forment Arqueològic Excursionista Sallentí.
Juntament amb els masos de la Pineda, la Garriga, la Garrigota, la Roca, Carboners de Baix, Carboners de Dalt, Cal Galdirot, el Morisco, la Casa Nova, Cal Garrofí, Macià, la Caseta, mas Muntada, el Sellarés, i el mateix Mas de Sant Pere, comparteix la meitat del seu terme parroquial amb el d’Avinyó i l’ermita de Sant Sadurní.
L’església de Sant Pere de Serraïma està situada en un planell enlairat proper als masos de Sellarés i de Sant Pere.
Es tracta d’una construcció d’una sola nau capçada per un absis semicircular.
Exteriorment l’absis és decorat amb arcuacions entre lesenes i presenta una finestra central de doble esqueixada.
El fris d’arcuacions es prolonga als murs laterals.
La nau és coberta amb volta de canó seguit i l’absis amb volta de quart d’esfera.
En època moderna es va ampliar amb l’afegit de dues capelles de planta quadrada a manera de transsepte.
Al segle XIX es procedí a l’allargament de la nau, tot reaprofitant la portalada datada l’any 1791
i es bastí el campanar de torre amb coberta piramidal.
Sant Pere de Serraïma és un monument que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Joan Sesrovires és una església de Torre-ramona situada vora el cementeri municipi de Subirats.
Us passo dades de la seva historia:
El primer document en què apareix esmentada data de l’any 1325, és la concessió de sepultura feta pel bisbe Ponç de Gualba a Berenguer de Corbins al cementiri de l’església de Sant Joan, sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats.
El 1930 el rector de Sant Pere de Subirats, a causa de l’estat ruïnós de la rectoria, s’establí a la Torre-ramona; fou llavors que Sant Joan va prendre funcions parroquials, tot i que continuà essent sufragània de l’església del castell.
El temple és d’una sola nau, coberta amb volta de canó que arrenca d’una gran cornisa motllurada.
L’absis és semicircular i està precedit per un tram presbiteral. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’una sola esqueixada paredada. En la façana sud s’obre la porta, en arc de mig punt, i una finestra reformada.
Està coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. L’edifici fou molt reformat amb l’afegit d’una capella a l’angle nord-est, el sobrealçament de tot l’edifici i la decoració interior, que amaga l’original.
L’aparell exterior és de carreus irregulars, molt ben disposats, amb filades verticals i juntes.
Sant Joan Sesrovires és una església protegida com a bé cultural d’interès local al poble de Torre-ramona.
Les Tàpies és una masia del municipi de Calders, al Moianès.
És un gran casal situat a un pla, prop del límit amb Artés, amb Navarcles i amb la parròquia rural de Sant Pere de Viladecavalls, on pertanyia. És en el vessant sud-est de la Serra de les Tàpies, al nord-oest del Canadell i al nord del Manganell.
Us passo la seva història:
La primitiva no estava ubicada al lloc de l’actual masia, sinó prop d’ella.
La família tàpies es troba documentada ja el 1290, segurament el topònim deriva del tipus de material en què estava construïda la casa.
Conserva un estable on es diu que hi feien estada els animals de bast quan baixaven els ramats de la muntanya.
Conserva també en perfectes condicions el molí d’olives, amb la corresponent pica rodona de pedra picada.
El 1880 s’hi va fer una capella sota l’advocació de la verge Immaculada.
El gran campanar data del 1881, el pont passadís que els uneix és posterior.
S’observen murs que tanquen la lliça i el mas al cantó del migdia.
Als baixos hi ha una porxada, amb arcs de mig punt que sostenen la galeria del primer pis.
Els baixos són majoritàriament en volta, amb molta construcció de tàpia i tova.
Guarda encara el celler, situat a la part nord de la casa, el molí de moldre olives, les tines, premsa. I totes les dependències típiques de la masia catalana, com una galeria a migdia i ponent.
Hi ha un gran campanar que enllaça, per mitjà d’un pont cobert, amb la capella, situada a la part nord el mas, dedicada a la Immaculada Concepció.
És una capella senzilla, de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb portal de llinda recta i un petit òcul d’il·luminació.
Hi ha dos cossos residencials: un pels propietaris i l’altre pels masovers.
Aquest posterior al nucli de la casa, i adossat a l’est. El material constructiu utilitzat als baixos és majoritàriament tapia i tova; i la resta és reble i maó.
La Masia de Les Tàpies és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Pere de Lavern és una església d’estil neoromànic de la Parròquia de Lavern, al terme municipal de Subirats , a prop de l’estació de RENFE de Lavern.
Us passo la seva història:
L’església és d’origen romànic però va ser refeta totalment als anys vint del segle XX, en estil neoromànic, aprofitant en part les pedres antigues (algunes d’elles amb marques i dibuixos dels picapedrers.
Tot i que l’església actual és neoromànica, construïda entre els anys 1915 i 1916, ocupa el mateix emplaçament que l’església antiga, esmentada possiblement l’any 917, quan Ermenard i Udalard van cedir un alou als monjos de Sant Cugat, prop de l’Anoia, al riu de Bitlles, dins el terme del castell de Subirats.
La primera menció segura de l’església és de l’any 1053, en el testament sacramental de Mir Lloc Sanç.
També Guitard, en el seu testament, de l’any 1130, llega un morabatí a Sant Pere de Lavern per a celebrar misses. Consta també en el testament de Guillem Dalmau, l’existència d’un altar dedicat a Sant Martí dins l’església.
El testament fou jurat per Berenguer i Guinabal sobre aquest altar l’any 1134.
Al llarg dels segles XII i XIII la parròquia surt esmentada en diverses donacions, fins i tot els anys 1279 i 1280, l’església va contribuir a les croades amb 40 i 38 sous respectivament.
L’església antiga, la romànica, SXII i SXIII fou totalment destruïda, però per algunes fotografies conservades dels anys deu del segle XX, sabem que era un edifici ple d’afegits, amb un imponent campanar d’espadanya de dos pisos i dues obertures per pis que havia modificat enormement la seva primitiva estructura romànica. Tenia dues campanes molt boniques i valuoses a les que s’accedia per una escala exterior. L’entrada de l’antiga esglesia estava precedida per un porxo. Just despés de l’entrada hi havia un altar i a ma dreta l’altar major encarat a l’est. A banda i banda del presbiteri hi havia dos altars, el de la Misericòrdia i el de Santa Llúcia al costat de l’epístola i el de la Puríssima i el del Roser al cosat de l’evangeli. Al mig de la nau hi havia quatre columnes. També hi havia un cor.
Explicava l’Avi Josep Capellades, de Cal Melitón, al poble de Lavern, que l’antiga església estava molt malmesa i que la gent de llavors temien que els caigués a sobre.
Durant tres anys van fer missa a la rectoria. Conta en Josep que, quan la van començar a enderrocar i contra tot pronòstic, no hi havia manera de fer-la caure i que va costar molt. També ens explicava que, per fer l’absis, com que els paletes locals no en sabien fer, van haver de llogar paletes francesos per fer-lo.
La primera pedra del nou temple es posà el 15 de maig de 1915 i es beneí el nou temple just un any després, el 15 de maig de 1916. Foren els padrins i mecenes del temple el Comte de Lavern, Pere Guerau Maristany i Oliver i la seva dona, Josepa Valls d’Olivella. Molts veïns de Lavern també hi vancolaborar amb almoïnes i donatius.
Els primers anys d’aquest església encara es conservaven peces d’art de l’antiga església romànica: Un altar major barroc amb un sagrari esplèndit, un tabernacle barroc de vuit columnes parellades, l’altar del roser renaixentista, amb plafons policromats i amb imatge, dos candelers barrocs, una bacina de plata esgrafiada de la Verge del Roser, amb peu exagonal, nimbe coral i roses de plata, bacines i finalment una casulla vermella amb florejats blancs.
Aquests tresors foren robats o cremats durant la Guerra Civil Espanyola, junt amb part de l’arxiu. L’església fou incendiada i va caure la teulada. La campana també fou estimbada.
Algunes dates importants de la restauració foren: 19-03-1941 Estrena de la campana, 30-10-1941 Sant Crist, 30-04-1942 Sant Pere, de la mà de Josep Mª Camps i Arnau, el 6-12-1944 es consagrà el nou altar major, el 15-10-1955 s’inaugurà l’altar de la puríssima, el 21-07-1957 l’alter i la imarge del sagrat cor de Jesús i el desembre del 1958 Joan Parés pintà un fresc, al baptisteri, sobre el babtisme de Jesús.
L’Agost de 1984 un llamp va fer caure part del campanar i la teulada.
Les obres de reconstrucció s’allargaren fins al 29 de juny de 1987.
Finalment el 1994 es feu la darrera intervenció consistent en l’enrajolat de tota la planta, la instal•lació de calefacció per aire, millores en la megafonia i enllumenat i l’habilitació de la pica baptismal.
L’església Parroquial de Sant Pere de Lavern va ser escenari de l’últim ball pla del Penedès l’any 1935 i també fou escenari de l’antic ball de les garlandes, citat per Joan Amades en el seu conegut costumari.
És una església de planta de creu llatina d’una sola nau amb dues capelles laterials i un absis semicircular. Fa 23 metres de llarg per 9 d’ample i 22 metres al creuer. Té un ample cor i sobre aquest una rosassa de 2’30 metres que data del 1956. La coberta és de dues vessants amb teula àrab. El portal és adovellat. El campanar es troba a l’esquerra de la façana principal, té obertures per les campanes i coronament de merlets esglaonats. La rectoria, enderrocada el 1995, fou substituïda per un nou convent de monges Clarísses, avui en dia tancat, Aquesta rectoria era una edificació mig abandonada, adossada al temple i que conservava molts elements decoratius antics, tals com una torre de guaita i finestrals de pedra tallada.
A l’interior de la primera capella lateral, a l’esquerra del portal d’entrada a l’edifici, es conserva una pica baptismal de pedra calcària, romànica, la més gran de la comarca, datada al segle XI (vegeu fitxes associades) Té la vora superior externa de contorn rodó, amb triple motllura còncava i convexa i mènsules sense decorar. També conserva una inscripció exterior gairebé il·legible “Fecit gleopa”
Cal destacar les pintures dels laterals de l’interior de l’església, es tracta de quatre grans murals, dos a cada banda, i un cinquè a l’absis, realitzats l’any 1951 per J. Busquets i F. Vidal i Gomà. Els temes representats són diversos episodis de la vida de Sant Pere i de Jesucrist, destacant el mural de l’absis, on es representa Sant Pere com a “pescador d’homes”, ja que apareix en una petita embarcació de pesca llençant xarxes a la mar “pescant” persones.
A l’entrada de l’església hi havia les restes de l’antiga creu de terme, de la qual es podia observar els graons i la singular columna. Denia N. Font i Saqué, a l’antiga revista: Tradició Catalana, va escriure que la creu de terme que hi havia a l’entrada de l’església, tenia gravats quatre cercles que representaven aquest antic ball de les garlandes. Actualment aquesta creu no es troba. Tampoc el seu peu ni la columna. Comenta el mossèn de la parròquia que el varen destrossar els operaris en fer el nou camí al cementiri, a principis del 2000.
Sant Pere de Lavern es una obra protegida com a bé cultural d’interès local obra de l’arquitecte Enric Sagnier.
La Torre del Sol està en el carrer de Joan Bardina, 29 de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia:
La torre que es va construir l’any del gran Eixample, que va ampliar i consolidar el Barri del Centre, que fins al moment encara estava dividit en nuclis amb toponímia pròpia (Sant Pere, l’Alou i la Pobla Arlovina).
En aquest Eixample es va obrir la Rambla de Rafael de Casanova i es van concedir gran quantitat de llicències per a enderrocar o reformar cases antigues i també per a construir-ne de noves.
Es creà el nou cementiri, l’any següent s’alçà el primer pla de la vila i es construí les belles torres amb jardí com aquesta, que està envoltada per un bell parc i posteriorment propietat municipal.
Es tracta d’una torre amb un cert caire historicista, construïda amb maó arrebossat i amb pedra a les obertures, a les llindes de les portes principals (la del parc i la del carrer Bardina), hi ha un relleu amb una torre, amb el sol i els signes del zodíac, tret que dona nom a la casa.
Per la part del jardí (és l’entrada principal) té planta baixa i dos pisos. Als baixos hi ha una porta i quatre finestrals quadrats disposats asimètricament (un a la dreta i tres a l’esquerra de la porta).
Al primer pis hi quatre obertures balconeres (una a cada una de les portes laterals, i dues portes al balcó del mig). El pis superior s’obre al jardí mitjançant quatre finestres de mig punt geminades. Sobre la teulada, de teula a quatre vents hi ha dues petites construccions com a golfes, en forma de caseta de teulada a dues vessants.
Per la banda del carrer Bardina, i pel desnivell que comporta el carrer hi ha un pis més, on l’entrada del carrer correspon al soterrani de l’entrada principal. Hi té una porta just al xamfrà i tres plantes amb finestres rectangulars.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
A la banda contrària al carrer, hi ha un petit porxo o pèrgola al nivell del primer pis, al que s’accedeix des de l’interior i des del parc mitjançant una escala noble.
Viquipèdia
La Torre del Sol és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Església de Santa Maria del Pla està en el carrer Alzina amb carrer de la Capella en el Nucli de Castellfollit del Boix.
Us passo la seva historia:
L’actual església de Santa Maria del Pla fou edificada al mateix indret on al segle XIII s’hi bastir una antiga capella d’estil romànic tardà, que albergava una imatge romànica de la Mare de Déu.
La primitiva església va dependre del monestir de Sant Pere de la Portella, a través del priorat de Sant Pere del Mont.
L’església apareix citada l’any 1172 com a Santa Maria junt a altres esglésies del terme de Grevalosa fins que va passar a dependre de l’església de Sant Pere de Castellfollit a finals del s. XVII.
L’església de Santa Maria del Pla es troba situada dins el nucli de Castellfollit del Boix. Correspon a un edifici d’una sola nau de planta rectangular finalitzada per un absis de planta semicircular. La coberta interior és en forma de colta de canó i l’exterior a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migjorn. L’interior de l’església és simple i no presenta cap tipus de decoració. Al presbiteri hi ha un altar de marbre i una talla de fusta de la Mare de Déu. Damunt el portal d’accés, hi ha el cor amb les escales d’accés a la dreta.
La façana principal de l’església presenta una composició simple i sense cal tipus de decoració. El portal és de llinda de pedra amb l’any 1855 gravat a la part central. Damunt el portal hi ha una finestra de secció quadrada i a la part superior un òcul. La façana està coronada per un campanar d’espadanya d’un sol ull. A la banda de llevant s’hi adossa un cos de planta rectangular amb la coberta a una vessant amb la pendent a l’est. Presenta una porta d’accés independent respecte l’església tot i que per l’interior ambdós edificis es comuniquen.
Santa Maria de Castellfollit del Boix és una obra del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Viquipèdia
Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – Diba. i altres
Autor de la fitxa: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.
La Capella de Sant Jeroni està situat al final del camí de Sant Jeroni, a tocar del cementeri de Sant Pere de Riudebitlles.
Capella edificada al s. XVII en honor a Sant Jeroni en motiu d’un vot del poble per haver-lo lliurat de la pesta.
La capella de Sant Jeroni és un edifici d’una sola nau amb absis poligonal i capelles a la banda lateral esquerra.
La coberta és a dues vessants.
La façana, d’estructura molt senzilla, presenta un portal frontal allindanat i amb un petit òcul.
Sobre la porta hi ha un escut i la data del 1762.
La capella fou bastida el 1762, segons consta a l’escut que hi ha a la façana.
La Capella de Sant Jeroni és una església del municipi de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Creu del castell de Subirats està situada davant el Santuari de Fontsanta en Subirats.
És una creu de pedra, situada davant el santuari de Fontsanta, antiga església de sant Pere del Castell, ubicat en un pla inferior al castell. Tota de pedra es desenvolupa damunt un sòcol de dos blocs quadrangulars disposats formant graons.
Al centre del graó superior arrenca la columna que enlaira la creu formada per un bloc de planta octogonal, el fust llis, també de vuit cares i perímetre més reduït, i el capitell o magolla que sosté la creu.
La magolla constitueix un prisma vuitavat motllurat en els extrems superior i inferior. Cadascuna de les cares presenta una figureta esculpida en alt relleu, probablement de sants i evangelistes, entre els que es distingeix les representacions de sant Pere i sant Sebastià.
La creu mostra els braços rectes rematats amb expansions apuntades decorades amb flors en relleu que ocupen tot el pla. A la creuera, els braços s’uneixen amb fronda decorativa treballada a manera de traceria gòtica.
Presideix la creu la imatge de la Verge amb el Nen, dempeus damunt una peanya. A banda i banda del braç longitudinal inferior s’hi disposen dues petites escultures enfrontades per l’esquena.
La Creu del castell de Subirats és una creu de terme de Subirats (Alt Penedès) declarada bé cultural d’interès nacional.
Sant Pere de Serrateix està a l’entrada del petit poble, és un edifici de Serrateix, al municipi de Viver i Serrateix (Berguedà), també conegut com el Forn o Cal Pastisser,
originalment d’estil preromànic amb posteriors reformes, que fou església parroquial i actualment és la seu de l’Ajuntament.
Us passo la seva historia:
L’existència dels documents de consagració de dues esglésies (l’any 977 i el 1126), dedicades a Santa Maria, i l’existència de les restes de l’església preromànica de Sant Pere de Serrateix han fet creure que hi havia dues esglésies en època anterior a la romànica: l’església de Sant Pere seria la parroquial, l’única que es conserva d’època preromànica.
Estudis recents han demostrat que l’edifici de l’església de Sant Pere correspon a la primera església del monestir, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Urbici, consagrada el 3 d’octubre del 977 i que conservà la titularitat de Sant Pere; aquesta mateixa església consta que era la parròquia quan als segles XI-XII es construí la nova església del monestir sota l’advocació de Santa Maria. En fundar-se la nova església monacal, Sant Pere passà a dependre del monestir quedant però com església parroquial. Aquestes funcions les mantindria durant tota l’Edat Mitjana i Moderna.
Segons consta al Llibre del Sindicat de Remença de 1448, custodiat a l’Arxiu Municipal de Girona, el dimecres 15 de gener de 1449 tingué lloc a la sagrera de la vila una reunió d’homes de remença convocats per a ratificar la proposta d’abolició dels mals usos que els afectaven. La reunió es feu sota llicència del veguer de Manresa Esteve Parets, que actuà de testimoni, i en presència de Jaume Serrolí, notari substitut. Convocats els homes de remença del terme amb repic de campanes i so de viafora hi assistiren Joan de Casadessús, Pere de Casamitjana, Bernat de la Coma, Francesc de Niubó Jussà, Joan de Niubó Sobirà, Pere de Perearnau, Bartomeu de Santpere i Jaume de la Serra.
Al llarg dels segles XVII i XVIII hi va haver enfrontaments entre l’abat i el bisbe pel control d’aquesta església.
Al segle XVIII s’hi varen fer obres menors: arranjament de la teulada, la volta i l’altar; en aquest segle ja només hi havia un sol altar i l’església havia perdut les dues naus laterals i els corresponents absis de l’església preromànica.
A mitjan segle XIX l’església ja no s’utilitzava com a tal.
El 1899 l’Ajuntament cedí el monestir al bisbat de Solsona i aquest entregà “la antigua y derruída iglesia de S. Pedro de Serrateix” per a instal•lar-hi l’escola i la casa consistorial.
Rosa Serra i Rotés – 1981 / Generalitat de Catalunya
Cal destacar, com a elements més interessants, d’una banda, els fonaments dels tres absis preromànics, de forma rectangular i en línia, que segueixen un model paleocristià tardà.
És un dels pocs exemplars conservats a Catalunya. I de l’altra, els arcs de ferradura de la capçalera de l’època preromànica. Té la planta basilical amb tres naus separades per arcs de mig punt sobre pilars.
Rosa Serra i Rotés – 1981 / Generalitat de Catalunya
L’edifici fou transformat en habitacle en època contemporània, de manera que passava força desapercebut com a construcció religiosa. De l’antic edifici resten, englobats dins la construcció moderna, el mur de tramuntana, una part del mur sud amb restes de finestrals, les arcades de separació de la nau central amb la nau nord i les façanes de llevant i de ponent, força transformades però amb elements destacables com dos arcs i alguns finestrals.
Una reforma de finals del segle XX li va restituir l’aspecte preromànic original.
L’aparell originari de l’edifici és a base de carreus de mides petites, molt ben desbastats i escantonats, que es disposen en filades regulars i lligats amb morter de calç.
Terra, aigua i racons 