Capella de Sant Jeroni de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès)

La Capella de Sant Jeroni  està situat al final del camí de Sant Jeroni, a tocar del cementeri de Sant Pere de Riudebitlles.

Capella edificada al s. XVII en honor a Sant Jeroni en motiu d’un vot del poble per haver-lo lliurat de la pesta.

La capella de Sant Jeroni  és un edifici d’una sola nau amb absis poligonal i capelles a la banda lateral esquerra.

La coberta és a dues vessants.

La façana, d’estructura molt senzilla, presenta un portal frontal allindanat i amb un petit òcul.

Sobre la porta hi ha un escut i la data del 1762.

La capella fou bastida el 1762, segons consta a l’escut que hi ha a la façana.

La Capella de Sant Jeroni és una església del municipi de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès), inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu del castell de Subirats (Alt Penedès)

La Creu del castell de Subirats està situada davant el Santuari de Fontsanta en Subirats.

És una creu de pedra, situada davant el santuari de Fontsanta, antiga església de sant Pere del Castell, ubicat en un pla inferior al castell. Tota de pedra es desenvolupa damunt un sòcol de dos blocs quadrangulars disposats formant graons.

Al centre del graó superior arrenca la columna que enlaira la creu formada per un bloc de planta octogonal, el fust llis, també de vuit cares i perímetre més reduït, i el capitell o magolla que sosté la creu.

La magolla constitueix un prisma vuitavat motllurat en els extrems superior i inferior. Cadascuna de les cares presenta una figureta esculpida en alt relleu, probablement de sants i evangelistes, entre els que es distingeix les representacions de sant Pere i sant Sebastià.

La creu mostra els braços rectes rematats amb expansions apuntades decorades amb flors en relleu que ocupen tot el pla. A la creuera, els braços s’uneixen amb fronda decorativa treballada a manera de traceria gòtica.

Presideix la creu la imatge de la Verge amb el Nen, dempeus damunt una peanya. A banda i banda del braç longitudinal inferior s’hi disposen dues petites escultures enfrontades per l’esquena.

La Creu del castell de Subirats és una creu de terme de Subirats (Alt Penedès) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Pere de Serrateix  de Viver i Serrateix (Berguedà)

Sant Pere de Serrateix està a l’entrada del petit poble, és un edifici de Serrateix, al municipi de Viver i Serrateix (Berguedà), també conegut com el Forn o Cal Pastisser,

originalment d’estil preromànic amb posteriors reformes, que fou església parroquial i actualment és la seu de l’Ajuntament.

Us passo la seva historia:

  • L’existència dels documents de consagració de dues esglésies (l’any 977 i el 1126), dedicades a Santa Maria, i l’existència de les restes de l’església preromànica de Sant Pere de Serrateix han fet creure que hi havia dues esglésies en època anterior a la romànica: l’església de Sant Pere seria la parroquial, l’única que es conserva d’època preromànica.
  • Estudis recents han demostrat que l’edifici de l’església de Sant Pere correspon a la primera església del monestir, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Urbici, consagrada el 3 d’octubre del 977 i que conservà la titularitat de Sant Pere; aquesta mateixa església consta que era la parròquia quan als segles XI-XII es construí la nova església del monestir sota l’advocació de Santa Maria. En fundar-se la nova església monacal, Sant Pere passà a dependre del monestir quedant però com església parroquial. Aquestes funcions les mantindria durant tota l’Edat Mitjana i Moderna.
  • Segons consta al Llibre del Sindicat de Remença de 1448, custodiat a l’Arxiu Municipal de Girona, el dimecres 15 de gener de 1449 tingué lloc a la sagrera de la vila una reunió d’homes de remença convocats per a ratificar la proposta d’abolició dels mals usos que els afectaven. La reunió es feu sota llicència del veguer de Manresa Esteve Parets, que actuà de testimoni, i en presència de Jaume Serrolí, notari substitut. Convocats els homes de remença del terme amb repic de campanes i so de viafora hi assistiren Joan de Casadessús, Pere de Casamitjana, Bernat de la Coma, Francesc de Niubó Jussà, Joan de Niubó Sobirà, Pere de Perearnau, Bartomeu de Santpere i Jaume de la Serra.
  • Al llarg dels segles XVII i XVIII hi va haver enfrontaments entre l’abat i el bisbe pel control d’aquesta església.
  • Al segle XVIII s’hi varen fer obres menors: arranjament de la teulada, la volta i l’altar; en aquest segle ja només hi havia un sol altar i l’església havia perdut les dues naus laterals i els corresponents absis de l’església preromànica.
  • A mitjan segle XIX l’església ja no s’utilitzava com a tal.
  • El 1899 l’Ajuntament cedí el monestir al bisbat de Solsona i aquest entregà “la antigua y derruída iglesia de S. Pedro de Serrateix” per a instal•lar-hi l’escola i la casa consistorial.
Rosa Serra i Rotés – 1981 / Generalitat de Catalunya

Cal destacar, com a elements més interessants, d’una banda, els fonaments dels tres absis preromànics, de forma rectangular i en línia, que segueixen un model paleocristià tardà.

És un dels pocs exemplars conservats a Catalunya. I de l’altra, els arcs de ferradura de la capçalera de l’època preromànica. Té la planta basilical amb tres naus separades per arcs de mig punt sobre pilars.

Rosa Serra i Rotés – 1981 / Generalitat de Catalunya

L’edifici fou transformat en habitacle en època contemporània, de manera que passava força desapercebut com a construcció religiosa. De l’antic edifici resten, englobats dins la construcció moderna, el mur de tramuntana, una part del mur sud amb restes de finestrals, les arcades de separació de la nau central amb la nau nord i les façanes de llevant i de ponent, força transformades però amb elements destacables com dos arcs i alguns finestrals.

Una reforma de finals del segle XX li va restituir l’aspecte preromànic original.

L’aparell originari de l’edifici és a base de carreus de mides petites, molt ben desbastats i escantonats, que es disposen en filades regulars i lligats amb morter de calç.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Pere de Vallhonesta de Sant Vicenç de Castellet (Bages)

Setmana dedicada a les Esglésies  de Catalunya

Sant Pere de Vallhonesta està situada a la banda de llevant del municipi, al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió de Sant Vicenç de Castellet.

Us passo la seva història:

  • L’església era originàriament la parroquial de l’antic terme de Vallhonesta.
  • És una església que ha sofert diverses remodelacions: amb elements del segle XI, romànic llombard, ben apreciables a l’absis, i posteriors reformes del segle XII i segle XIII, quan s’hauria construir el campanar d’espadanya sobre el mur de ponent.
  • Després d’uns primers anys amb categoria parroquial, fins aproximadament al segle XIV o XV, passà a ser sufragània de l’església de Sant Vicenç de Castellbell.
  • A finals del segle XIX passà a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet.
  • El lloc de Vallhonesta està documentat des de l’any 1115 i els feudataris n’eren els Guàrdia de Montserrat.
  • El caràcter parroquial el deuria perdre després de la pesta negra de 1348.
  • L’any 1836 l’antic municipi de Vallhonesta fou annexat al municipi limítrof de Sant Vicenç de Castellet.
  • Els entesos també diuen que podria tractar-se d’una església inicialment preromànica, que tenia coberta de fusta.

L’orientació del temple és la típica del romànic, amb l’absis orientat a orient des d’on surt el sol i la nau amb accés des de migdia per gaudir de la millor exposició del sol.

L’edifici d’una sola nau amb l’absis a llevant decorat amb cinc grups d’arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d’arc de mig punt i doble esqueixada, cobert amb volta de quart d’esfera i sobrealçat a partir dels arcs llombards amb un aparell més petit.

L’element més singular és el campanar que es troba a ponent, format per quatre obertures molt esveltes situades en dos pisos en un mur que continua respecte al mur de l’església. Les quatre obertures són cobertes amb arcs de mig punt de petites dovelles.

En el mateix mur, a més dels forats de les bastides, hi ha unes espitllera central. Al mur de tramuntana hi ha l’afegitó d’una sagristia de l’època del barroc (segles XVII i XVIII), a la que s’accedeix a través d’una porta des del costat esquerre interior de l’absis. La volta interior, de canó, va ser revestida tardanament per altra volta recolzada sobre dos arcs de reforç adossats interiorment als murs de la nau, per això l’interior és força més estret que l’exterior.

La portalada s’obre al mur de migjorn, d’arc de mig punt adovellat, que va ser reoberta en la restauració entre 1952-55, tapant la porta tardana que s’obria al mur de ponent.

A la part final de l’església hi havia un cor modern al que s’accedia per una escala al costat de la porta. A l’interior hi havia dos altars laterals que van desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936: un dedicat a la Verge del Roser i l’altre a Sant Josep.

L’interior conserva una antiga decoració de pintura de temes geomètrics o florals estilitzats, gairebé idèntiques a les del Marquet o Matadars, però que es van malmetre en ser decorada i pintada de nou el 1884.

Altres elements d’interès històric que es conserven són: l’ara de pedra de l’altar, una pica baptismal que està a l’exterior, i diferents lloses amb inscripcions de l’antic cementiri. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l’antic altar que es troba a l’interior de l’església.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Angels Garcia – Carpintero

Sant Pere de les Cigales a Gaia (Bages)

Setmana dedicada a les Esglésies  de Catalunya

Sant Pere de les Cigales també conegut com a Sant Pere de la Roca o Sant Pere de Monistrol són unes runes d’una antiga església barroca, situada al municipi de Gaià (Bages),

s’accedeix per Galera-Gramolar, cal anar per una pista a mà esquerra durant  2 km.

Us passo la seva història:

  • Aquest conjunt arquitectònic tant malmès no és tan important per les restes que conserva de la construcció del s.XVIII, sinó perquè la toponímia “St. Pere de Monistrol”ens indica que en aquest lloc fou probablement establiment d’un antic cenobi possiblement d’època visigòtica.
  • La construcció del s.XVIII aprofità l’antic establiment.

Església aterrada d’una sola nau amb un absis semicircular i amb la façana a ponent.

Les restes conservades són de la construcció del s.XVIII;

es conserva encara l’arc triomfal de mig punt amb unes cornises i motllures a les impostes.

Dues capelles laterals a banda i banda de la nau.

Per a més informació podeu seguir aquest enllaç:

http://www.guimera.info/wordpress/coneixer/sant-pere-de-les-cigales-la-galera-gaia-bages/

Sant Pere de les Cigales  està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Angels Garcia – Carpintero

Voltes del Quirri de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès)

Les Voltes del Quirri estan situades en el carrer de Baix de Sant Pere de Riudebitlles.

Pas cobert situat en un extrem del Palau dels Marquesos de Llió, tot comunicant la plaça amb el carrer de Baix.

Presenta una volta de rajol pla reforçada amb arcs, amb sengles arcs rebaixats de pedra tosca  als extrems.

La volta conserva el color blauet tradicional.

Altres voltes són les de Can Butifoll i les Voltes de Cal Borregaire.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L.

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella de Sant Pere del Soler de Navàs (Bages)

La Capella de Sant Pere del Soler  s’arriba per la Carretera de Navàs al Mujal i Sant Cugat del Racó. A uns 400 m passada l’església de St. Cugat, cal agafar una pista a la dreta (nord-est) a un 1 km trobareu la masia El Soler, on hi ha la Capella.

Capella que està adossada a la masia del Soler, a l’angle nord-est de la casa. Fou construïda a finals del segle XIX en estil neogòtic i està dedicada a sant Pere. És d’una sola nau, de planta rectangular, i té una petita sagristia adossada al sud. La façana principal, encarada vers llevant, consta d’un portal de llinda plana rematat per un arc ogival cec i, al seu damunt, té un òcul decorat amb una traceria gòtica i una campanar d’espadanya. Els paraments són fets amb un aparell de carreus força grossos i regulars. Les façanes laterals presenten sèries de finestres rematades amb arcs ogivals i decorades amb vitralls (quatre al nord i tres al sud).

A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria i als peus té un petit cor al qual s’hi accedeix per una escala de cargol. Les imatges que es conserven a l’altar són relativament modernes, probablement de començaments del segle XX.

Observacions:

Informació facilitada pels propietaris.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Nota : El nostre agraïment a la propietat de la masia del Soler per facilitar-nos poder fer les fotografies.

Palau del Marquès de Llió de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès)

El Palau del Marquès de Llió és un gran casal gòtic fortificat, a tocar l’església de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès).

Obra dels segles XIII-XIV. Casa senyorial de façana gòtica.

Mostra dues sèries de quatre finestrals, bipartits els de dalt i tripartits els de baix per finestres i elegants columnes;

una portalada senyora i majestuosa,

Jordi Cantijoch Boada / Generalitat de Catalunya

sota l’escut de pedra de la casa de Llió; i una volta, a la part posterior, ampla i llarga, acaba de donar fesomia típica i aristocràtica a la construcció.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

————————————————————————————————————————-

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25

Cases, carrers, murs i portals de Santpedor

Santpedor es tracta d’una vila reial fortificada, és ben visible el recinte, abans clos, per tant disposa de diferents antics i vent conservats, com cases, carrers, murs i portals.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1927 el rei concedí la facultat d’engrandir les cases que estiguessin adossades al mur utilitzant el terreny de mur necessari.
  • La vila creixia i es feia necessària la construcció d’una nova muralla amb els seus portals i barreres.
  •  Les obres començaren el 1369
  • En una relació escrita de 1396 hi ha esment del “portal de Berga”, de “lo portal apellat de les Verjes”, el “portal de Vich”, “el portal den Niseta”, el “portal tancat i el “portal de Sant Francesc”.

Cal destacar dins del centre de santpedor, els carrers del Born, Santa Maria, dels Arcs, Sant Pere i la casa Missals.

Es conserven tres portals de la tercera muralla construïda a Santpedor, datada al segle XIV,

tot i que han patit modificacions produïdes pels habitatges de la part superior i per la seva adaptació al trànsit rodat.

Portal de Sant Franccesc, anomenat de Sant Francesc perquè antigament portava a l’ermita homònima. Portal format per un arc de mig punt adovellat (tapat en la part superior pel balcó de l’habitatge), amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. El parament de la part baixa és fet de carreus majoritàriament rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que la part superior està arrebossada.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

El Portal de Berga, era un dels portals més importants de la vila, i per tant, era un dels més imponents. D’aquí sortia el camí ral de Berga i el Berguedà.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

A l’exterior està format per un gran arc de mig punt adovellat, amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. A l’interior és d’arc apuntat.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

Portal de les Verges, d’aquí sortia el camí que portava a l’església de Santa Úrsula i les onze mil verges, situada on actualment hi ha l’Escola Riu d’Or. Format per un arc de mig punt adovellat a l’exterior i un arc rebaixat a l’interior, amb dues espitlleres a banda i banda.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

El parament de la part baixa és fet de blocs de pedra rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que sobre les dovelles aquest és petit e irregular, del segle XVIII. La part superior del portal està ocupada per un habitatge.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

Les cases, carrers, murs i portals de Santpedor és una obra del municipi de Santpedor (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Text: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero