Viladecavalls de Calders, allò que va ser

El Castell de Calders, documentat des del segle X. Foto: viquipèdia.

Viladecavalls de Calders és un antic poble rural de l’antic terme del Castell de Calders. Actualment pertany a la comarca del Moianès. Està situat a ponent del terme municipal de Calders amb una extensió aproximada d’un terç del terme.

La nova comarca del Moianès. El terme de Calders, al sud-oest limita amb el Bages.

Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies del terme municipal, juntament a Sant Vicenç de Calders i a Sant Feliu de Monistrol de Calders.

Monistrol de Calders. AGC, 2021

La vella església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls de Calders és documentada des del 965 i escripturada el 1067. Les ermites consagrades a Sant Pere fan referència a antigues vil·les romanes, on es podia fer estada. El fet de que Viladecavalls de Calders sigui a tocar del camí ral (o “strada Francisca”, via de comunicació carolíngia), fa pensar que podria ser el que a la Edat Mitjana es coneixia com a “Vila Nova”.

Església vella de Sant Pere de Viladecavalls de Calders. Foto: Diputació de Barcelona.

En tot cas els topònims que trobem fan referències a les civilitzacions que per aquí passaren fent estada (“Monistrol” sembla fer referència als primitius monestirs cristians d’època visigòtica, quan a Occident començaren els primers eremites a seguir el que es practicava a Orient. La “Guàrdia”, per la seva banda, sembla tenir origen en les civilitzacions de Al-andalús o mossàrabs)

L’església vella de Sant Pere era prop de l’antic cementiri i del lloc conegut com a “Sala de Llucià”. En època medieval aquest sector era el més poblat i pròsper del terme. A partir del segle XIII hi ha constància d’una sagrera.

Esglèsia vella de St. Pere de Viladecavalls i Mas Llucià. Foto: Antonio Mora Vergés

El mas de Llucià, documentat al fogatge de 1553 i avui utilitzat de pallissa, és de grans dimensions i de planta quadrada; fruit de diverses modificacions, compta amb altres construccions al seu davant. L’arrebossat que cobreix les façanes ha anat caient i deixa veure la pedra de la construcció original. Entre la casa i l’església, fent de mur de contenció de terres, hi ha una llinda de pedra amb un escut molt desgastat.[1]

La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de 1654 precisa que no hi havia hospital i que “quan algun parroquià moria, les persones de la casa havien de buscar persones per portar lo cos del difunt fins a donar-li sepultura perquè en la parròquia no hi havia l’ofici de “cosser”, és a dir, d’enterramorts”.

La consueta de l’època moderna estableix els delmes i les primícies que han de pagar els masos dels voltants en grans, verema, olives, cànem, formatges o gallines, també especifica, entre altres detalls de celebracions i festes, que els rectors de les tres parròquies del terme havien de celebrar “missa cantada” al monestir de Sant Benet del Bages per torns. Alguns dels masos encara perduren com aquest de Llucià i altres que encara perduren com Quingles, Angla, Tàpies, Canadell (amb l’ermita de Sant Salvador) o Manganell.[2]

Sant Benet del Bages, fundat pels nobles Sala i Ricarda el 966, als seus dominis. L’abat del monestir havia de ser un membre d’aquesta família, on es feien enterrar. El monestir tenia el senyoriu sobre moltes de les esglésies properes (Pladevall, 1974: Els monestirs catalans). AGC, 2021.

L’església romànica de Sant Pere de Viladecavalls havia estat refeta al segle XVIII, una llinda la datava del 1780. La parròquia era, aleshores un poble format per unes poques cases disseminades.

El 1936 l’església vella de Sant Pere va ser cremada i el 1944 es va decidir construir una nova església més propera al nucli de la Colònia Tèxtil Jorba, llavors més habitat, deixant aquella inutilitzada.

La Colònia Jorba va ser aixecada l’any 1892 per l’empresari manresà, Pere Jorba i Gassó, al peu del riu Calders. Popularment era coneguda com la Colònia Manganell, per la proximitat a la masia homònima. Constituïa una entitat de població pròpia tot i formar part de Viladecavalls de Calders.

La Colònia Jorba. Foto d’arxiu.

El riu Calders no porta massa aigua, però amb època de tempestes fortes de la zona, pot tenir crescudes sobtades. La resclosade la Colònia Jorba, és situada en un meandre d’aquest riu i forma part del complex de la colònia tèxtil.

Resclosa de la Colònia Jorba al riu Calders. AGC, 2021

Una passera metàl·lica o pont, instal·lada damunt aquesta resclosa, permetia accedir a l’església de Sant Pere de Viladecavalls i a les cases de pagès de l’altra banda de riu. Poc mes avall n’hi ha un important gorg natural.

Resclosa i gorg natural. del riu Calders. Foto: Ramon Solé
https://fontsaigua.wordpress.com/2016/12/23/la-resclosa-de-la-colonia-jorba-a-calders/

La Font de l’Avi, d’estil noucentista, va ser construïda l’any 1934, en memòria de Pere Jorba, mort l’any 1927, d’aquí el seu nom.

Part central de la font de l’avi, amb el sortidor, els bancs laterals de pedra i el plafó que indica la composició de l’aigua. AGC, 2021.

Situada al costat de la casa de la direcció de la colònia Jorba, va tenir gran anomenada a la comarca. Consta d’un mur amb 5 arcades. Sota l’arc central  n’hi ha 2 bancs i la font amb un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. Un plafó sobre la font indica la composició de l’aigua. Les quatre arcades laterals tenen uns plafons de rajoles policromes amb escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l’any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903–1938). Algunes estan millor conservades que d’altres.

Una de les escenes amb les rajoles millor conservades. AGC, 2021.

A l’esplanada, una taula rodona amb bancs de pedra a banda i banda, sota uns grans plàtans, ens convida a seure, fer un pic-nic i xerrar.

Taula rodona amb bancs de pedra interiors i exteriors que afavoreix la comunicació. AGC, 2021.

Actualment, l’església de Sant Pere, tot i que abandonada i malmesa, encara conserva una bona part de l’estructura, els murs perimetrals i el campanar es troben en bon estat, però la coberta està tota esfondrada. Veient la nova església ens preguntem no s’hauria pogut reconstruir l’antiga?

I d’aquest paratge amb una font tant antiga, què en serà?

Personalment em quedaria amb el racó que es pot veure pel finestral, allí seguiria llegint i escrivint contemplant la natura i escoltant els ocellets.

Finestral de la casa de la direcció de la Colònia Jorba. AGC, 2021

Autora : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 23-06-2021

A qui recull memòria del passat i a qui la sap contemplar.

———————————————————————————————————————————–

[1] Pobles de Catalunya https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9959

[2] Galobart i Soler, Josep (2009) “La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls”.

Església de Sant Pere d’Abrera

L’església de Sant Pere esta situada en el carrer de l’Església, 9 d’Abrera.

Us passo la seva historia:

  • La parròquia de Sant Pere d’Abrera, dins del terme del castell de Voltrera, és esmentada el 1100, quan Guillem Ramon, senyor de la baronia de Castellbell, llegà cinc mancusos per a la seva dedicació.
  • L’església fou restaurada entre els anys 1956 i 1959 per la Diputació de Barcelona.
  • En aquesta restauració es va afegir el tercer pis del campanar.

Església d’una nau coberta amb volta de canó amb un absis trilobulat amb finestres de doble esqueixada com a únics focus d’il·luminació del recinte.

Exteriorment l’absis central està decorat amb arquets cecs i bandes llombardes i les teules són de pissarra.

A la zona del creuer, cobert amb volta d’aresta, s’aixeca una torre campanar de tres pisos, el primer amb una finestra de mig punt per costat i els altres dos finestres geminades.

 El parament del mur està fet a base de pedres irregulars sense treballar disposades en filades.

La porta d’entrada està en un dels laterals; es tracta d’una arc de mig punt amb una sanefa de dents de serra a les arquivoltes i petites columnes adossades, una a cada banda.

Els capitells tenen escultura rudimentària.

Sant Pere d’Abrera és una església romànica dins del municipi d’Abrera (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Wiquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

El Massís de Montserrat al sud de la comarca del Bages, prop de l’Anoia i el Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però hom el situa cap a finals del segle IX. Un document de 888 parla d’una “capella sota l’advocació de Santa Maria que el Comte Guifré va reconquerir als musulmans”.

Montserrat va suposar en aquests temps una enorme fita de l’avanç cristià des del comtat d’Osona-Manresa, un domini pels Comtes de Barcelona, que el donaren al monestir de Ripoll, i pels reis francs, que el 889-890 donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1] Els conflictes estan servits.

La donació dels Comtes a Ripoll incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries.

Capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat. Postal antiga.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol o “de les Cigales”, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

Sant Pere de Monistrol, de la Roca o de “les cigales”. Foto: viquipèdia.

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat. Foto: viquipèdia.

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs) i quedi sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5]

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050 deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, donen el monestir al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

El santuari de Montserrat, entre roques i brumes. Foto: AGC.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

———————————————————————————————————————————

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels cinc castells de Montserrat: Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia, l’únic del que perduren unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

Església de l’antic Monestir de Sant Pere de Besalú

L’església de l’antic Monestir de Sant Pere, esta situada en la Plaça de Sant Pere a Besalú.

Us passo la seva llarga Història:

  • L’antic monestir benedictí de Sant Pere de Besalú fou fundat l’any 977 pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill, que el posà sota el patrocini directe de la Santa Seu i va aconseguir el trasllat de les relíquies dels sants Prim i Felicià d’Agen, que se sumaren a les de Concordi, Evidi, Patró i Marí de Besalú.
  • El nou cenobi, l’església del qual fou consagrada el 1003 gràcies al comte Bernat Tallaferro, sembla que en substituí un d’anterior, del segle IX.
  • El temple actual correspon a una reedificació del 1060.
  • Inicialment, Sant Pere era fora dels murs de Besalú, i tenia dret d’enterrament dels fidels d’una extensa demarcació al seu cementiri, anomenat des del segle XI el Prat de Sant Pere, i que era situat a la plaça que hi ha al davant de l’església.
  • La seva màxima expansió va ser durant els segles XII i XIII, quan va passar a formar part del comtat de Barcelona i és quan va ser objecte d’una reforma.
  • Va començar la seva decadència al segle xv per causa de la guerra dels remences, els terratrèmols i la lluita per les possessions amb el bisbe de Girona.
  • La influència del monestir s’estengué aviat.
  • Tenia els priorats de Sant Maria del Collell (Garrotxa) i de Santa Magdalena (Tarragona).
  • El 1592 li foren units els monestirs de Sant Llorenç del Mont i el de Sant Quirze de Colera.
  • Fou suprimit el 1835 amb la desamortització.
  • Entre 1908 i 1914 s’hi instal•laren els benedictins d’Encalcat (França), però avui, desaparegut el monestir, l’església és la parròquia de la vila.
  • Durant la Guerra Civil espanyola de 1936, va sofrir un incendi perdent el mobiliari, part de les seves pintures del segle XVIII i algunes escultures.

De l’antic monestir, resta només l’església, de planta basilical, amb tres naus separades per pilars quadrangulars, creuer i un gran absis central.

La nau central, més elevada, és coberta amb volta de canó, i les laterals amb volta de quart de cercle.

Al gruix del mur dels braços del creuer s’obren sengles nínxols o petites absidioles que no sobresurten a l’exterior. Tres absidioles més s’obren al mur de l’absis central.

L’element més remarcable d’aquest conjunt és, però, la girola o deambulatori, que s’inscriu a l’interior de l’absis,

i que és formada per quatre parelles de columnes amb capitells esculpits amb decoracions vegetals o figuracions humanes (com Daniel amb els lleons) que denoten la influència del nord d’Itàlia.

Aquest sector és cobert amb volta semicircular de quart de cercle.

En un dels capitells hi ha la representació d’Herodes aconsellat pel diable i en un altre la matança dels Sants Innocents.

La façana, que denota també una influència del nord d’Itàlia, és centrada per un portal senzill al damunt del qual s’obre un finestral amb tres arcs de mig punt en degradació i dues columnetes per costat.

A banda i banda sengles lleons en alt relleu, d’influència rossellonesa, flanquegen la finestra.

La façana es corona amb frontó triangular.

El campanar s’aixeca sobre el braç nord del creuer.

El seu cos superior, amb els angles aixamfranats, grans finestrals d’arcs d’arc rodó i terrat amb balustrada, està datat el 1649.

De l’antic claustre, gòtic, no en queda pràcticament res, tret d’algunes làpides i claus de volta esparses.

Sant Pere de Besalú és un monestir declarat bé cultural d’interès nacional des de l’any 1931.

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Església de Sant Pere de Rubí

Església de Sant Pere està situada en la Plaça del Doctor Guardiet, 4-5 de Rubí.

Gemma Estrada i Pinell 1980 / Generalitat de Catalunya

Us passo detalls de la seva historia :

  • L’actual temple de Sant Pere de Rubí és l’ampliació del temple preromànic construït amb tota probabilitat el segle X, al mateix temps que el castell d’origen aràbic.
  • El primer document que ens parla de l’església és de l’any 986 i fa referència a una venda de terres i cases situades en el terreny d’Aqualonga.
  • Un altre document de l’any 996 menciona a l’església en una qüestió sobre les aigües de la riera i el torrent de Xercavins, promoguda per l’abat Ot de Sant Cugat.
  • S’observa una petita finestra geminada amb capitell trapezoïdal i columna de marbre, que és d’una primitiva església preromànica anterior a la del segle XI.
  • L’any 1927 es va restaurar el temple.
  • El 20 de juliol de 1936 un escamot d’incontrolats va cremar l’església i molts objectes religiosos van ser destruïts pel foc. Durant la guerra civil, les campanes foren foses per fer material bèl-lic i el temple fou utilitzat com a magatzem del sindicat agrícola.

La Parròquia de Sant Pere encapçala l’Arxiprestat de Rubí i Sant Feliu, on també hi trobem les parròquies de Santa Maria, Sant Pau, Sant Josep Obrer i Sant Feliu.

El campanar i el finestral de ponent conserven encara elements de l’antic temple preromànic.

La portada és de finals del segle XII i està formada per diverses arquivoltes i un capitell per banda de tema floral que es repeteix en el fris del costat. El campanar també és del segle XII i segueix el mateix estil llombard d’arcuacions.

Al segle XV es va fer la continuació de la nau romànica, desapareixent l’antic absis romànic i construint-ne una nau presbiteri. 

El 1577 es va construir la primera capella a la dreta, junt al campanar.

A principis del s. XVII el consell municipal va encarregar als escultors Francesc i Jaume Rubió, pare i fill, que eren de Moià, fer un retaule per a l’església, les peces del qual que resten es poden veure a la Capella del Santíssim, un cop restaurades.

A la Guerra del Francès, concretament el 1809, el temple fou saquejat per les tropes napoleòniques, que s’emportaren nombrosos objectes de valor.

El 1884, degut al creixement de la població, es va eixamplar l’església i es va construir el creuer, l’absis, la galeria de circumval·lació i la sagristia. Ho va fer l’arquitecte Antoni Casademunt.

El 29 de febrer del 1939 s’hi fa la primera missa després de romandre tancada al culte 30 mesos. L’edifici va sent reconstruït de mica en mica després de la guerra. També es restableixen les festes i cerimònies religioses.

Es restauraren els altars. Rafael Solanic va esculpir la imatge i el retaule de Sant Pere que podem veure en l’actualitat, a més d’altres elements artístics de les diferents capelles.

L’any 1986 es va celebrar el mil·lenari de l’església i es van estrenar uns Goigs escrits per mn. Pere Ribot.

L’última intervenció arquitectònica ha estat, als anys 90, l’escapçament dels merlets del campanar.

Jordi Contijoch Biada 1997 / Generalitat de Catalunya

L’Església de Sant Pere és una església del municipi de Rubí protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Sant Pere de Castellfollit del Boix

Avui us presento dos articles

Sant Pere de Castellfollit del Boix està a uns 2 km del caseriu de Santa Maria de Castellfollit del Boix  a la comarca del Bages.

Us passo la seva historia :

  • El lloc de Castellfollit del Boix apareix documentat des del 967.
  • L’església no apareix esmentada fins abans del 1154 com a parròquia de Castellfollit.
  • Amb l’advocació de Sant Pere de Castellfollit apareix citada el 1294.
  • Al segle XIII s’hi feren reformes dins, però, d’una línia romànica.
  • Al segle XVII (1633) sofrí importants transformacions, canviant-se la seva orientació.
  • Encara que actualment conserva la titularitat de parròquia, les funcions d’aquesta han passat a l’església de Santa Maria del Pla del mateix terme.
  • La portalada és una obra de les remodelacions que es feren durant el segle XIII. S’allargà el braç sud del transsepte i s’obrí aquesta portalada que presenta un caràcter romànic.

L’església de Sant Pere de Castellfollit del Boix és una edificació de mitjans de segle XI que presentava una planta d’una sola nau, amb un gran transsepte i una absidioles a llevant estructurada en un absis central i dues absidioles.

La nau i els braços del transsepte estaven coberts amb volta de canó i els absis i absidioles amb volta de quart d’esfera.

Al segle XIII l’església fou ampliada: s’allargà el braç sud del transsepte es reféu l’absis d’aquest costat i s’obrí una portalada en el braç de migdia.

Ells carreus de la part antiga del temple són petits i no estan ben tallats; en canvi els de la part ampliada són ben tallats i disposats en filades i a trencajunt.

L’absis i l’absidiola primitiva presenten ornamentació llombarda amb arcuacions cegues i lesenes. En l’absis s’obren 3 finestres de doble esqueixada i una en cada absidiola.

El 1633 fou modificada s’escurçà la nau, de forma que el transsepte passà a ser la nau principal i el presbiteri quedà cap al nord. Els tres absis es van reconvertir en capelles laterals.

Portal centrat dins una petita façana que sobresurt del mur de la nau. El seu aparell és regular, els carreus ben tallats i disposats en filades i a trencajunt.

Està estructurat en tres arcs de mig punt en degradació fets de dovelles i adornats amb arquivoltes que es recolzen sobre dues columnes a cada cantó, acabades en dos capitells.

A sobre d’aquests hi ha una imposta que ressegueix els arcs. L’arquivolta interior està ornamentada amb puntes de diamant.

La temàtica dels quatre capitells és vegetal, derivació dels motius corintis del capitell romànic. Motius florals de tiges allargades i fulles de parra amb nervis.

Es pot veure la influència de l’escola lleidatana. Al seu interior hi ha el retaule major, barroc, del segle XVII.

Sant Pere de Castellfollit del Boix és una església romànica del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Església de Sant Pere de Pals

Avui us presento dos articles

?

L’església de Sant Pere està situada en la Plaça de l’església, el Pedró a Pals (Baix Empordà).

Badia, Joan Puigdevall, M. 1985 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Està documentada des de l’any 994 però la primitiva església va ser substituïda per un nou temple romànic, al segle XII.
  • Sobre el qual es va construir l’edifici actual, tardogòtic, al segle XV.
  • L’any 1202 Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona per la parròquia de “Sancti Petri de Pals”.
  • El 1222 Ermessenda de Peratallada reconeixia tenir el delme d’aquesta parròquia per la Seu de Girona.
  • L’any 1478 el rei Joan II, en una lletra adreça als consellers de Pals, concedia permís per aprofitar les pedres del castell, que era molt ruïnós, amb la fi d’obrar, reparar i cobrir l’església de Sant Pere de Pals.
  • La portalada és barroca, feta l’any 1773 amb pedra nummulítica de Girona.

És una església gòtica d’una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic.

És coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l’absis hi ha tres grans finestrals gòtics.

Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d’època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular.

El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l’angle nord-oest de l’edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L’església és construïda amb carreus ben escairats, de gres.

Us passo la informació de radiocapital  amb data 5 de juliol de 2020 sobre la restitució a l’església de Pals, d’una imatge de Sant Pere, robada 12 anys enrere :

https://www.radiocapital.cat/lesglesia-de-pals-restitueix-una-imatge-de-sant-pere-robada-12-anys-enrere/

Sant Pere de Pals és una obra de Pals (Baix Empordà) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

?

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Pals i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel , arxiu Rasola

El Padró de les Fou – Fou de Sant Pere i  Sant Joan a Villalonga del Ter

Avui us presento dos articles

Cal seguir l’antigament camí de les Roquetes es feia servir per anar a les diferents feixes a on, hi havia molts horts, avui en dia, encara se’n conreen alguns, però pocs.

Aquest camí s’eleva turó amunt fins arribar al punt on hi ha situat el Drac i poc mes a dalt el Padró de les Fou – Fou de Sant Pere i  Sant Joan.

Es un monument d’en Pere d’en Quer de Villalonga del Ter,

Durant el recorregut també hi trobareu tot un seguit d’estàtues de metall.

 

 

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Rectoria de Sant Pere de Terrassa

La Rectoria de Sant Pere està situada en el carrer de la Rectoria, 1 i plaça de Mossèn Homs, 1, forma part del conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • És un edifici de tipus rural, probablement dels segles XVIII o XIX.
  • A l’edifici hi habitaren els priors de Terrassa fins al 1800.
  • Antigament havien ocupat aquest lloc les dependències del monestir agustinià de Santa Maria.
  • Després fou residència del Vicari Perpetu que tenia el càrrec de rector de la parròquia de Sant Pere.
  • Durant els anys 1937 i 1938 formà part del Museu Comarcal de Terrassa i albergà l’Arxiu de la ciutat.
  • Al final del segle XX es va dur a terme el Pla Director per al Desenvolupament de les Esglésies de Sant Pere, una vasta operació d’estudi, excavació i interpretació del conjunt monumental, que després d’anys d’actuacions es pot visitar en la seva nova reordenació museogràfica.

És un edifici fet en paredat comú i amb carreus irregulars aprofitats de construccions anteriors. Consta de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües i façana a dos carrers. En una de les façanes, abans de la remodelació, s’obria a la part superior un assecador.

Les obertures estan disposades irregularment, amb balcons de ferro al primer pis. La porta d’entrada és en arc de mig punt, fet d’obra de totxo vist, col·locat a sardinell.

L’antiga rectoria ha estat remodelada i ha esdevingut el centre d’interpretació del conjunt. Al subsòl de l’edifici s’hi han descobert les restes del baptisteri de l’antiga seu episcopal d’Ègara.

La Rectoria de Sant Pere està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Sant Pere de Marfà de Castellcir

Com a cada diumenge us presento dos articles

Sant Pere de Marfà, és situada al costat nord-est de la important masia de Marfà, en el terme de Castellcir, que ahir us vaig fer un article.

Us passo la seva història

  • El nucli original dels segles X-XI ha desaparegut totalment.
  • Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l’acta de consagració de l’església parroquial de Moià de l’any 939.
  • Gaudia de plena autonomia al segle XI.
  • Consta el titular de la seva església des del 985, i
  • Abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l’any 1077.
  • Fou refeta al segle XVIII.
  • Actualment, sense culte, es guarden les seves imatges a l’església parroquial de Moià.

Es tracta d’una petita església d’una sola nau sense absis exempt, amb entrada lateral a la banda de ponent. Estructura del segle XVIII amb campanar de planta quadrada i coronament piramidal.

El portal d’accés presenta una magnífica decoració de pedra. Emmarcada entre dos pilastres, la decoració de l’arc és feta de garlandes, flors, fulles i angelets. L’absis de la capella és pla. El parament és d’obra emblanquinada.

Entrada recinte

Us passo informació d’aquest lloc i d’una llegenda :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/08/el-secret-de-marf.html

Sant Pere de Marfà està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / arxiu Rasola