Palau del Marquès de Llió de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès)

El Palau del Marquès de Llió és un gran casal gòtic fortificat, a tocar l’església de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès).

Obra dels segles XIII-XIV. Casa senyorial de façana gòtica.

Mostra dues sèries de quatre finestrals, bipartits els de dalt i tripartits els de baix per finestres i elegants columnes;

una portalada senyora i majestuosa,

Jordi Cantijoch Boada / Generalitat de Catalunya

sota l’escut de pedra de la casa de Llió; i una volta, a la part posterior, ampla i llarga, acaba de donar fesomia típica i aristocràtica a la construcció.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

————————————————————————————————————————-

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25

Cases, carrers, murs i portals de Santpedor

Santpedor es tracta d’una vila reial fortificada, és ben visible el recinte, abans clos, per tant disposa de diferents antics i vent conservats, com cases, carrers, murs i portals.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1927 el rei concedí la facultat d’engrandir les cases que estiguessin adossades al mur utilitzant el terreny de mur necessari.
  • La vila creixia i es feia necessària la construcció d’una nova muralla amb els seus portals i barreres.
  •  Les obres començaren el 1369
  • En una relació escrita de 1396 hi ha esment del “portal de Berga”, de “lo portal apellat de les Verjes”, el “portal de Vich”, “el portal den Niseta”, el “portal tancat i el “portal de Sant Francesc”.

Cal destacar dins del centre de santpedor, els carrers del Born, Santa Maria, dels Arcs, Sant Pere i la casa Missals.

Es conserven tres portals de la tercera muralla construïda a Santpedor, datada al segle XIV,

tot i que han patit modificacions produïdes pels habitatges de la part superior i per la seva adaptació al trànsit rodat.

Portal de Sant Franccesc, anomenat de Sant Francesc perquè antigament portava a l’ermita homònima. Portal format per un arc de mig punt adovellat (tapat en la part superior pel balcó de l’habitatge), amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. El parament de la part baixa és fet de carreus majoritàriament rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que la part superior està arrebossada.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

El Portal de Berga, era un dels portals més importants de la vila, i per tant, era un dels més imponents. D’aquí sortia el camí ral de Berga i el Berguedà.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

A l’exterior està format per un gran arc de mig punt adovellat, amb dues espitlleres estretes i allargades situades a banda i banda. A l’interior és d’arc apuntat.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

Portal de les Verges, d’aquí sortia el camí que portava a l’església de Santa Úrsula i les onze mil verges, situada on actualment hi ha l’Escola Riu d’Or. Format per un arc de mig punt adovellat a l’exterior i un arc rebaixat a l’interior, amb dues espitlleres a banda i banda.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

El parament de la part baixa és fet de blocs de pedra rectangulars disposats en filades horitzontals, mentre que sobre les dovelles aquest és petit e irregular, del segle XVIII. La part superior del portal està ocupada per un habitatge.

Pere Català i Roca – 1882 / Generalitat de Catalunya

Les cases, carrers, murs i portals de Santpedor és una obra del municipi de Santpedor (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Text: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Pere de Santpedor o Sant Pere d’Or

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Sant Pere és una església parroquial romànica al nucli de Santpedor, al Bages.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Pere d’Or que ha donat nom al municipi i poble és documentada ja l’any 996.
  • La meitat de l’església i de la vila que va néixer a redós de la sagrera eren propietat del monestir de Sant Benet de Bages per donació comtal de Ramon Berenguer III el 1113.
  • Dependència confirmada per la butlla del 1196 del papa Celestí III, on hi constava també la meitat de la vila de Santpedor.
  • El 1315, el rei Jaume el Just va permutar la meitat de l’església amb el bisbe de Vic Berenguer de Guàrdia.
  • L’edifici es reformà al segle XIII i totalment modificat amb estil gòtic al segle XVI, conservant només el portal i el mur de ponent. Posteriorment hi hagué diverses ampliacions.
  • Al segle XIV la meitat de l’església resten fou entregada a la diòcesi de Vic.
  • Les obres de Sant Pere són àmpliament documentades: La primera església preromànica deuria modificar-se i ampliar-se al s. XII i al s. XIII; entre 1596-1599 fou construït l’actual temple gòtic que fou remodelat al segle xix i les últimes obres són de l’any 1847.
  • L’església conserva l’accés original del temple romànic amb una interessant portalada que mostra grans paral•lelismes amb la de la seu de Manresa i la veïna de Santa Maria de Mura.
  • En els capitells s’hi ha vist la influència més o menys directa dels del monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • L’obra es pot datar a finals del s. XII cap a 1180.

L’església de Santpedor és un edifici d’una sola nau cobert amb voltes de creueria en cinc trams més el del presbiteri.

La nau aprofita part dels murs de l’antiga església romànica.

A cada costat de la nau hi ha capelles que coincideixen amb cadascun dels cinc trams de la nau.

Al costat de l’altar i presbiteri hi ha la sagristia i el campanar modern construït el segle XX car l’antic romànic fou ensorrat el 1897.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Dues de les capelles laterals foren ampliades al segle XVIII (la de les S. Espines) i al XIX (la Capella dels Dolors).

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Portada romànica, amb restes de policromia, formada per dos arcs de mig punt adovellats en degradació i rematats per una arquivolta a manera de cornisa.

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Els arcs estan sostinguts per un parell de columnes totalment llises amb quatre capitells decorats amb temes vegetals i historiats: el pecat original, desenvolupat en dues escenes i les Tres Maries.

El timpà, atribuït a Arnau Cadell, autor del claustre del monestir de Sant Cugat, representa el pantocràtor assegut entre els símbols dels quatre evangelistes: l’àngel que simbolitza l’evangelista Mateu; l’àguila, símbol de Joan; el brau, símbol de Lluc, i el lleó, símbol de Marc.

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

El tema és rematat per una inscripció llatina “IHS XPS FILIUS MARIE” que cal interpretar com: “Jesucrist, fill de Maria”.

Es tracta d’un programa iconogràfic que es pot resumir com una síntesi en la qual s’oposen l’Antic i el Nou Testament en el tema del pecat i la redempció d’aquest presidit pel judici final.

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sant Pere és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església Vella o Església de Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars és un edifici del municipi de Rellinars, coneguda com l’Església Vella, situat en zona rural a prop de la Riera de Rellinars.

Us passo la seva història:
• L’anomenada església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars és documentada des de l’any 951 com a sufragània de Vacarisses.
• De la qual s’independitzà el 1878.


• Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l’església nova.
• La descoberta d’un ara paleocristiana fa pensar que l’església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars s’alça en un lloc de culte molt antic.

Es tracta d’una església formada per dues naus, molt modificades en diferents èpoques: la septentrional és del segle XII, la meridional dels segles X i XI.

Aquesta era la primitiva església amb una estructura del segle X i murs regruixits el segle XI.


Fou ampliada el segle XII amb una nau adossada al mur de tramuntana, de manera que aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l’antiga com a capella lateral.

El conjunt fou molt modificat al llarg dels segles: s’afegiren arcs de comunicació entre les dues naus, la construcció d’un campanar romànic posteriorment enderrocat, sobre la capçalera del temple antic, tancament de portades antigues i finalment, el segle XVIII,
afegit d’un cor als peus de l’edifici dels segles X-XI

i substitució de l’absis romànic del segle XII per un presbiteri quadrangular coronat per una espadanya.


Al voltant de l’església han aparegut restes de construccions i sepultures antropomòrfiques que podrien ser coetànies de l’església documentada el 951.


El Campanar dins les etapes constructives de l’església vella de sant Pere i Sant Fermí, el campanar és obra del segle XVIII. Superada la coberta de l’absis comença el campanar d’espadanya.


A la part inferior presenta un petit ull de bou i a la superior les dues obertures, d’arc de mig punt, on se situarien les campanes.


A continuació hi ha una doble cornisa de llosetes i està coronat per un frontó triangular.


El parament, amb restes d’arrebossat, deixa veure carreus i pedres sense tallar.

Sant Pere i Sant Fermí de Rellinars és un edifici del municipi de Rellinars protegida com a bé cultural d’interès local.


Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església parroquial de Sant Pere de Rellinars

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.

L’Església parroquial de Sant Pere està situada en el lloc anomenat Coll d’Horta, en el nucli antic “el Racó” de Rellinars.

Com que l’església vella quedava molt allunyada del nucli més habitat, es va construir un nou temple arran del camí de les Ferreres, entre els anys 1835 i 1842. Es tracta d’un edifici de planta rectangular del qual d’una nau coberta amb voltes de mocador i capelles laterals entre els contraforts.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Les obertures són poques i senzilles i estan ubicades a la capçalera. L’aparell és de paredat i als laterals les parets es troben arrebossades.

Jordi Contijoch i Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya

A l’interior de l’església, s’aprecia un estil de reminiscències neoclàssiques amb barreja autòctona que es dona a la majoria d’edificis religiosos de tipologia popular .

Jordi Contijoch i Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya

A cada tram ce la volta i en l’espai lateral hi ha un vitrall menys en el primer. A la línia d’imposta hi ha una motllura ressaltada i a partir d’ ella per sota, s’obren les arcades laterals que comuniquen la nau central amb les capelles laterals, que no estan comunicades entre si. Són arcades de mig punt i pilars adossats, per remarcar-les presenten un ressalt de pintura d’un altre color.

Jordi Contijoch i Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya

Totes les estructures i solucions utilitzades són senzilles i populars. L’ absis és rodó semblant a una gran fornícula.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Portada classicista de pedra. De línies senzilles i rectes, presenta un coronament de frontó triangular de motllures treballades.

Sobre la porta hi ha una petita fornícula que conté el Sant titular. Al damunt hi ha un ull de bou amb un quadrifoli calat.

El Campanar s’aixeca al costat esquerre de l’església i és d’espadanya, tot i que de nova factura. Està fet amb maó vist i presenta dues obertures per les campanes, entre pilars, amb arc rodó fet de maons a sardinell. La part superior té un acabament de teuladet amb voladís. Al mig del teuladet s’aixeca una creu.

L’Església parroquial de Sant Pere és un edifici del municipi de Rellinars inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Mercat del Triomf de Terrassa

El Mercat del Triomf està en la plaça del Triomf, situat al barri de Sant Pere de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • Les obres de construcció foren adjudicades en subhasta pública a Jaume Manyosa i Boadella, per un valor de cost de 101.000 pessetes, més 68.000 de les obres interiors.
  • S’hi va aplicar el mateix reglament ja vigent al Mercat de la Independència.
  • Fou inaugurat el 8 de desembre del 1928 i se li posà el nom de Mercat de Sant Pere, nom que conserva en la parla habitual.
  • Tanmateix, l’any 1934 l’Ajuntament acordà canviar aquest nom pel de Mercadal del Triomf, al•legant que es produïa confusionisme (potser perquè l’antic mercat del barri era a la placeta de la Creu) i que la plaça on hi ha situat el mercat duu aquest nom.
  • L’any 1966 es produeix una denúncia de deficiències en el manteniment i la neteja dels voltants del mercat; de fet, els carrers immediats encara van trigar anys a asfaltar-se.

L’edifici, construït per a mercat de queviures, es compon de dues naus, un pati central i soterranis. El soterrani aprofita el desnivell del terreny i inicialment s’hi instal·laren dipòsits de mercaderies i una quadra amb menjadores per a les cavalleries dels pagesos forans; a més, també ha allotjat la cambra frigorífica i una màquina per fabricar gel.

El mercat es proveïa d’aigua d’un pou construït al mateix soterrani. Totes quatre parets tenen finestrals amb persianes; els vidres de les finestres són d’un to blau fosc. Les parades d’aliments són revestides de rajola de València i amb taulells de marbre per al peix. A banda i banda de l’edifici hi ha voreres amples i porxada, prevista per a l’ampliació dels llocs de venda.

El 1975 el mercat tenia 96 parades i 150 metres cúbics de frigorífic. Als inicis, el mercat comptava amb 134 llocs de venda (71 a l’interior i 63 a l’exterior); actualment hi ha 42 parades distribuïdes en dues fileres centrals, circumval·lades per dos passadissos de dues alineacions laterals, 9 de les quals són mòduls de venda que es troben a l’exterior en uns porxos on els pagesos instal·len les seves parades de fruita i verdura.

El Mercat del Triomf és el segon mercat més antic de Terrassa, després del Mercat de la Independència. és un monument protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Pere de Vacarisses

Setmana dedicada a les Esglésies

Sant Pere de Vacarisses està situada en la Plaça de l’Església de Vacarisses.

Us passo dades històriques :

  • És bastida ja en el segle XVIII, dedicada a Sant Pere i Sant Feliu.
  • Sembla probables que el seu mecenes hagi estat l’Amat durant la seva estada a Vacarisses.
  • Ocupa el mateix lloc on s’aixecava la primitiva església del segle XI.
Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb una distribució de cossos i conseqüents volums dins la tipologia basilical. Per la qual cosa hi coexisteixen mòduls de diferents alçades. En un dels murs laterals hi ha la possible entrada, actualment tapiada, de l’antiga església del segle XI. L’edifici actual és el del segle XVIII les seves característiques porten a un seguiment de les arrels arquitectòniques catalanes amb la conjuminació autòctona de les masies.

En aquest cas, i sempre sota el concepte d’un llenguatge litúrgic, es tractaria d’una adaptació de tipus basilical, repartida en una prolongació de la nau central coberta amb teules àrabs a dues vessants que, a la vegada, es troba prolongada a nivell de creuer.

La torre campanar trenca la disposició i direcció d’horitzontalitat que desenvolupen els volums de la planta basilical de l’església. Aquesta nota d’esveltesa ens ve donada per l’aixecament del campanar. Aquest és de base quadrada i està format per quatre cares. Esdevé a partir del nivell de la coberta del cos central de l’església, en un sistema poligonal de vuit cares. Les quatre de nova creació amb una situació cantonera són de plànol més petit. Quan s’arriba al registre de la galeria oberta hi veiem que en les cares més grans s’hi han realitzat els vanos de quatre finestres rectangulars amb arc rodó a la part superior, destinats a la col·locació de les campanes.

Per tal de separar els registres s’hi ha situat una motllura, element que es torna a repetir, d’una manera més ressaltada, per tal de significar la cornisa de coronament sobre la qual, i com a motiu de protecció i de decoració, s’hi ha disposat una balustrada de pedra amb alternança de balustres i pilars. El parament de la torre campanar es troba totalment arrebossat i pintat. La cronologia del campanar va lligada a l’època de construcció de l’església, al segle xviii. Sembla que el promotor principal fou el Virrei Amat.

A la capçalera del temple s’hi forma l’absis i consta d’un cos central de la mateixa alçada que la nau, i els laterals prenen l’alçada de les naus laterals on s’hi situen les capelles laterals, la coberta de les quals és d’una sola inclinació.

Les capelles laterals, per sota del voladís, presenten una filera de caps de teules com a decoració. Des del creuer fins a la façana principal hi ha presència de contraforts exteriors a partir del nivell de les naus laterals.

Jordi Contijoch Boada – 1997 / Generalitat de Catalunya

Pel que fa a les obertures cal esmentar que hi ha finestres d’espitllera per sota del recorregut de la teulada, òculs el·líptics als murs laterals i finestres rectangulars o quadrades emmarcades distribuïdes de manera asimètrica. Al mur de l’absis hi ha l’arcada tapiada. El parament és de pedra ben lligada i la façana principal està arrebossada i pintada, amb porta adossada, òcul i pedres cantoneres. Tot el conjunt mostra una gran horitzontalitat típica de les esglésies meridionals, venint ja de l’època gòtica.

L’interior de l’església continua oferint una disposició interior de formes i gust similar a tota l’arquitectura realitzada sota les incidències de l’art neoclassicista. Conserva la formulació ja reflectida a la disposició exterior. Compartimentada en trams i presentant llunetes laterals cegues, s’hi dibuixa tota una línia d’imposta de diferents motllures degradants. Pilars i sengles arcades rodones comuniquen amb les capelles -intercomunicades- laterals.

Els pilars a part de presentar capitells motllurats, continuen adossats fins a la imposta i entre els punts d’origen a cadascun dels arcs i fins a la línia d’imposta, la seva tipologia correspon al capitell corinti-compost. Cor sobre arcada rebaixada, als peus de l’església. A l’absis, retaule adossat dins de les característiques generals decorativo-ornamentals de l’església, fornícula central entre columnes i dues laterals més petites, coronament circular.

A la capçalera hi ha l’altar-retaule neoclàssic. Són dos elements mobles a cada costat de l’absis, un dedicat a sant Josep i el Nen i l’altre dedicat al Sagrat Cor de Jesús.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sant Pere i Sant Feliu és una església al poble de Vacarisses (el Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

RELLINARS. Un conjunt històric per a conèixer i conservar.

Església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars. AGC, 2021

Tot i que oficialment Rellinars pertany a Terrassa, els seus terrenys, molt a prop de Castellbell i el Vilar, formen part del relleu del sud-est del Bages, entre el massís de Montserrat i el parc de Sant Llorenç de Munt i l’Obac.

Un paisatge on no trobem extensos camps de conreu, més aviat barrancs i desnivells i un tipus de roca que ha originat balmes o coves, llocs solitaris proclius a l’habitatge primitiu d’eremites que seguien l’exemple d’Orient.

Cova sota un dels edificis del mas de Can Cotis, sobre la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

La seva església vella de Sant Fermí i Sant Pere, amb el seu entorn, explica com poques la pervivència de cultes antics i la evolució de l’art i de la història, gràcies a les troballes descobertes a partir de l’any 1963, en esfondrar-se parcialment l’edifici. Des de l’any 1965 s’han dut a terme diferents intervencions per a restaurar i consolidar el que queda.[1]

Interior de l’església vella de Rellinars. AGC, 2021

Del primer que cal parlar és d’un ara votiva, datada del segle II-III, reaprofitada com a suport d’un mur que es va trobar durant les obres de 1960 i que actualment és al museu de Terrassa. L’ara duu la inscripció, la dedicatòria d’una dona a un déu iber: Màrcia Pietas al Déu Herotocus Ragut (Herotagus). La situació, dalt d’un turó, avala la tesis de que aquí hi hagués un poblat iber del que no es tenen més vestigis. El text romanitzat i l’època de la pedra indicarien que les creences antigues perduraven en un lloc inhòspit pel que els romans només passarien, ja que tampoc s’han trobat més vestigis de la seva presència.

Cartell on s’expliquen les fases de construcció de lésglésia i els objectes dipositats al museu de Terrassa: l’ara votiva i els capitells romànics. AGC, 2021.

No sabem gaire cosa de la cultura ibera i els seus déus, però el terme “ragut” deriva en el sufix –gar (de rag) que significa “entre dues aigües”, el que s’avé amb el meandre que forma la riera de Rellinars en aquest indret.[2]

A l’origen trobem el nom d’una dona que agraeix i lloa a una divinitat d’aigua.

Gorg del diable a la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

El següent vestigi del passat més remot el trobem al costat de l’església mencionada, una tomba antropomorfa (habituals entre els segles VI-XI) que miraculosament es manté al mateix lloc trobat, com un reclam per captar la nostra atenció. El més probable és que sigui d’època pre-romànica (segles IX-X), com la primera edificació de l’església de la que encara queden vestigis a la nau més antiga, però millor conservada, de la cara sud.

Tomba antropomorfa al costat de la primitiva església. AGC, 2021

Aquesta edificació primitiva seria petita i amb coberta de fusta, posteriorment s’ampliaria i remodelaria. Sant Fermí d’Amiens és una figura martirial dels primers segles del cristianisme.

Del segle X, concretament de l’any 951, és el primer esment documental, es tracta d’un privilegi que concedeix Lluís d’Ultramar (920-954) a Santa Cecília de Montserrat, on es confirma la donació de Longobard de sanctum Firminum quod est in Vachericias. L’església de Sant Fermín serà sufragània de Vacarisses, de la que no s’independitzarà fins el 1878.

l’església més antiga a la cara Sud. AGC, 2021

El nom de “llinars” remet al conreu del lli i el nom de Rellinars ve del riu Llinars, avui en dia riera de Rellinars que travessa el terme, després de recollir aigua de torrents i fonts, desguassant al riu Llobregat, al terme de Castellbell. Trobem el lloc de Linars, al terme de Terrassa, en 1037 quan la femina Singero ven una vinya als esposos Oliba i Ermesenda que afronta amb vinyes d’una altra dona, Azalside.[3] En 1065 Geribert Bonuç deixa diversos llegats, entre els quals una vinya a Vachericiam al lloc de Linarios a la seva filla Névia.[4]

Als primers segles que tenim documentats veiem l’activitat i el reconeixement de les dones associada al conreu de la vinya, com a predominant.

Cap al segle XI-XII, s’afegí al costat nord una edificació romànica de planta de creu llatina. Aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l’antiga com a capella lateral. Actualment està pràcticament esfondrada.

Cara nord, esfondrada. AGC, 2021

Des de 1096 es troben les dues advocacions, de St. Fermí i de St. Pere. El 1195 Guillem Garriga, amb el consentiment del seu fill, Berenguer, de la seva esposa Prodeta i de la filla d’aquesta, Pereta, fa algunes donacions al monestir del Munt, una d’elles a la parròquia de Sant Pere de Riu Llinars.[5]

El 1118 el senyor de Montcada i de Vacarisses estableix a Carbonell de Castellet al mas de les Farreres. En 1185 donen en feu el molí i les seves pertinences a Berenguer Ferrer. [6]  A finals del segle XIII Guilleuma de Montcada exercia la seva jurisdicció a la baronia de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Una dona forta que deixa el seu nom a diverses fonts.

A recer de la capella de St. Pere i St. Femí de Rellinars, doncs, es va començar a formar el feu de les Farreres, amb una casa que va anar creixent gràcies a unes propietats familiars riques i pròsperes.

El Mas de les Farreres amb la capella de Sant Felip Neri. AGC, 2021

El 1486, el nou senyor de Vacarisses Dalmau de Far (o Desfar) i son fill Joan estableixen a Vicenç Gibert al molí de Rellinars amb el seu casal, moles, pics, tremuja (espècie d’embut per on baixa el cereal) i altres aparells, a més de la bassa d’aigua i els seus recs. Des de llavors els Gibert seran propietaris agrícoles de Rellinars i de les contrades, compartint propietats amb els seus veïns amb els que també estableixen relacions de parentiu.

Molí de Can Gibert, amb la seva bassa. Foto Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2020/09/23/moli-de-la-fabrica-de-rellinars/

La masoveria del Mas Farreres, Can Cotis, compta, sota l’edifici que feia de cort i de trull i sobre el cingle que dona a la riera de Rellinars, amb una cavitat natural repicada per l’humà que podria haver servit d’eremitori en la època visigòtica.

Premsa de vi de 1906 a Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

També es va trobar una mola ben conservada que, més que per a moldre cereal, sembla que va ser utilitzada per la molta de la pólvora durant les guerres carlines. En tot cas sabem que va ser utilitzada de magatzem i que el seu últim servei va ser el de galliner.

Un altre objecte que hi havia dins el mas de Can Cotis (que avui està sent restaurat) és una gran pica, probablement utilitzada per emmagatzemar aigua, potser vi, però que ens fa venir a la ment el que hauria estat un baptisteri de les primeres èpoques del cristianisme.

Pica de Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

A començaments del segle XVII es construeix la capella de Sant Felip Neri al mas Farreres, fent en ocasions la funció de la parroquial ja que estava millor proveïda.

Durant els segles XVII i XVIII el conjunt de Sant Fermí i Sant Pere sofreix una transformació general que va comportar bàsicament la construcció d’una coberta única per a les dues esglésies i d’un campanar d’espadanya sobre l’absis romànic que va ser enderrocat i substituït per tres absis rectangulars, l’obertura d’una altra porta a la façana nord i una nova pavimentació. Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l’església nova.

La nova església parroquial de Rellinars. AGC, 2021

 “El mas de les Farreres amb el molí del Gibert de Baix, la capella de Sant Felip Neri, la masoveria de Can Cotis i les Llobatones (ja desapareguda), amb tota la massa forestal, vinyes i conreus, foren el motor econòmic de Rellinars fins l’arribada de la fil·loxera al segle XIX”.

Un patrimoni extingit o en perill d’extinció, al que bé es podrien dedicar els recursos malversats pels que més tenen.

L’església vella de Rellinars, majestuosa malgrat les seves pérdues, reclama la nostra atenció. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-10-2021

Als que paguen els seus impostos i als que els gestionen en pro del bé comú.

————————————————————————————————————————————-

[1] Garcia, Gemma i Moro, Antonio (1997) “Noves aportacions a la periodització de l’església vella de Rellinars”.

[2] Moreno Albareda, Maria Dolors (1997) “Breu història de Rellinars” a Ronda Vallesana, Sabadell, p. 65-68

[3] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals y geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè y XIè”. Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.

[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera (FN). Diplomataris,10, n. 419

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2013) Diplomatari de St. Llorenç de Munt (1101-1230) FN 66, n. 205

[6] Moreno, M. D.  “Patrimoni en perill: el mas de les Farreres a Rellinars”. Dovella, 2010.

Santa Maria de Toudell de Viladecavalls

Setmana dedicada a les esglésies

Imatge de Google

Santa Maria de Toudell de Viladecavalls esta a tocar de la masia Can Tries de Viladecavalls.

Fotografia: Ajuntament Viladecavalls

Us passo la seva història:

  • L’any 986, l’alou anomenat Toldello pertanyia a Sant Cugat.
  • L’església de Santa Maria es troba documentada l’any 1098
  • La data de consagració és de 1112.
  • L’església és esmentada per primera vegada l’any 1085 en un document de donació.
  • Va ser una de les parròquies que formaven el municipi de Sant Pere de Terrassa.
Fotografia: Ajuntament Viladecavalls

L’edifici actual podria ser de començament del segle XII.

Fotografia : Ramon Solé

Consta d’una nau de planta rectangular, coberta amb volta de canó, un absis semicircular i un magnífic campanar de torre. La porta original, després tapiada, era a la façana de migdia.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

Es va substituir en època incerta per una porta adovellada, als peus de la nau. Al costat nord hi ha una construcció adossada que ara forma part de les dependències de la masia. L’element més destacat és el campanar, de planta quadrada. El campanar es comunica amb la masia per mitjà d’un passadís subterrani.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Originalment totes les finestres del dos pisos superiors eren geminades, però algunes han estat tapiades i altres modificades. Les dues que han pervingut conserven el mainell, amb capitell troncocònic.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Santa Maria de Toudell és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Nota : No es poc accedir sense permís, donat que esta dins de la finca de can Tries i està totalment vallada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Varis