La Masia de Can Tobella del Cairat per accedir-hi, cal entrar per la carretera C-55, km 7,1, per la Puda, i seguir una pista forestal que porta fins la mateixa masia.
Can Tobella és una masia d’origen molt antic, documentada des del segle XIII i reformada en èpoques posteriors.
Marcel·lí Gausachs i Gausachs 1930 / Viquipèdia
És una masia de planta basilical amb coberta a dues vessants i alguns edificis anexos al voltant. Consta de planta baixa, pis i golfes.
Les obertures convinent l’arc de mig punt i allindanades. La façana està arrebissada i pintada excepte les pedres que emmarquen les obertures.
Can Tobella és un edifici del municipi d’Esparreguera inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El monument al Terrissers esta en la Plaça de Santa Eulàlia s/n d’Esparreguera.
Escultura de bronze sobre un pedestal de marbre de forma quadrangular, on es pot veure a un terrisser treballant al torn, amb diverses peces de terrissa al seu voltant.
L’autor d’aquesta obra es Ramon Cuello i va ser inaugurada l’any 2006.
Us passo la informació sobre el Museu de la Terrissa d’Esparraguera:
Parc de la Marquesa a la Ctra. de Collblanc, davant de St. Ramon, entre la Travessera de Collblanc i la de les Corts. AGC, 2022
El temple de Sant Ramon Nonat, situat a la carretera de Collblanc, just davant d’aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat, s’ubica al territori de Les Corts de Barcelona, però, com a parròquia, pertany a l’arxiprestat de Torrassa-Collblanc. En contraposició, uns metres més enllà tenim, al mateix Hospitalet i des de 1878, el cementiri de Sants. D’on ve aquest embolic?
Sant Salvador de les Espases està situat en el Cim de les Espases, a dalt d’un espadat aïllat, al punt de confluència entre els bisbats de Sant Feliu i Vic i dels termes municipals d’Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses.
L’accès es pop fer des de la Puda d’Esparreguera.
Us passo la seva historia:
El castell fou venut pel comte Borrell al seu fidel Guillem, de l’estirp dels Gurb-Queralt, en una data que s’hauria de situar a partir de 966 i abans del 985. EL comte i la seva muller Letgarda vengueren també a Guillem el castell d’Esparreguera, amb el qual formarà una mateixa senyoria.
El setembre del 985, Guillem, que havia acudit a la defensa de Barcelona on la seva muller, Emma, fou presonera per Almansor, donà a la seu de Vic els seus castells de les Espases i d’Esparreguera. En acabar la contesa Guillem es lliurava ell mateix i gran part dels seus béns, entre els que hi havia aquests castells, a Sant Pere de Vic. Mort Guillem, el 933, el bisbe Arnulf de Vic, amb la seva canònica bescanvià amb Sendred de Gurb els castells de les Espases i d’Esparreguera per l’alou de Sant Boi de Lluçanès.
En endavant els Gurb-Queralt serien senyors de les Espases i d’Esparreguera, fins que a la fi del segle XII pervingué als Cardona, que hi tingueren com a feudatari Ramon de Guàrdia i posteriorment el seu fill, Guillem de Claramunt.
Al començament del segle XIV els castells foren venuts i anaren a parar a diverses mans fins que el 1351 els adquirí el monestir de Santa Maria de Montserrat, que en conservà la senyoria fins al 1836.
L’església de Sant Salvador no és documentada fins al segle XIV.
Va ser reformada al segle XVI.
L’any 1924 va ser restaurada i es tornà a restaurar l’any 1985.
Està situat sobre el Congost del Cairat, a l’esquerra del riu, dalt d’una aresta espadada transversal al Llobregat. Queden, però, tan sols uns pocs vestigis al capdamunt de la roca més alta: una paret que ressegueix el seu perfil superior i part d’una mitja torre o bestorre a llevant.
Són construïdes amb petits carreus o llambordes travats amb morter, molt abundant en un conglomerat que s’adhereix als sortints i prominències de la roca.
Probablement daten dels primers temps del castell, no més tard del segle X.
La capella de Sant Salvador de les Espases té una estructura que ens indica que, malgrat es devia aixecar en època gòtica, respon a una reforma del segle XVI.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Està situada a ponent, en un lloc a redós, i conserva en la paret de migdia restes d’un paredat romànic de grans carreus que deu correspondre també a l’obra del castell de les Espases i que es podria datar cap al segle XII.
Té una sola nau, de volta baixa, i l’absis quadrangular.
Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya
Sant Salvador de les Espases està declarada bé cultural d’interès nacional.
L’Església de Santa Eulàlia d’Esparreguera està en la Plaça de Santa Eulàlia, 1 d’Esparreguera.
Us passo la seva historia:
L’any 1316 es bastí una església a la vila perquè la de Santa Maria del Puig era molt llunyana. Amb el temps, aquesta nova església dedicada a Santa Eulàlia va esdevenir la parròquia d’Esparreguera.
Aquesta, va ser substituïda per un nou edifici beneït el 1612. El temple sofrí danys en la guerra del Francès i serví com a caserna de les tropes isabelines en la primera Guerra Carlina, cosa per la qual restà molt malmesa.
La construcció de la majestuosa església de Santa Eulàlia d’Esparreguera al segle XVI fou possible, sobre tot, gràcies al desenvolupament demogràfic i econòmic que protagonitzà la vila en aquella època.
El dia 13 de desembre de 1587, el degà de Piera posà la primera pedra. La data de construcció la trobem inscrita en una làpida del lateral esquerre de l’interior de l’església. Les obres de construcció, en gran part finançades per la gent del poble mitjançant l’impost del quarantè, duraren aproximadament 25 anys.
El 27 de maig de 1612, l’abat de Montserrat, fra Antoni Jutge, amb llicència expressa del bisbe de Barcelona, efectuà la benedicció del temple.
El dia de la consagració de l’església, el campanar encara no estava construït; no va ser fins al 1636, quan es finalitza la construcció.
Va patir els estralls de la Guerra de la Independència (1808-1814), la primera Guerra Carlina (1833-1840) i la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
Durant la guerra de la Independència, es convertí en caserna de cavalleria i, durant la Guerra dels 7 anys també fou destinada a caserna.
Al principi de la Guerra Civil, va ser incendiada: es cremà l’orgue, els altars, els retaules i el mobiliari; es perderen les campanes i desaparegué l’arxiu parroquial. Degut a l’escalfor del foc caigueren part de les voltes de creuer i de les claus de volta. L’església es destinà a garatge, dipòsit de carros i productes agrícoles. A la darreria de la guerra, la nau i els laterals es van omplir de vehicles de la secció d’aviació.
Del 1866 consta un projecte de restauració d’Elies Rogent, però les obres serien interrompudes poc abans de la Revolució de Setembre de 1868.
Reoberta al culte el 1874, la façana era encara inacabada.
El 1936 un escamot foraster profanà l’edifici i cremà els retaules i la fusta de l’orgue -que era del segle XVII-, així com l’arxiu de la parròquia.
Durant la guerra civil espanyola de 1936-1939 l’església serví de garatge i magatzem.
Fou reconstruïda posteriorment pel rector Mn. Garriga i Armajach.
És una església d’una nau, molt àmplia, capçada per un absis de planta heptagonal i coberta per una volta de creueria, els nervis de la qual recolzen sobre pilastres, d’estil clàssic, adossades.
Les claus de volta presenten una ornamentació d’estil classicitzant.
Entre els contraforts hi ha capelles laterals.
Tant les portes nord i sud de l’església, com les de les sagristies, són renaixentistes, amb una estructura de columnes dòriques que sostenen sengles entaulaments.
El campanar, que no fou acabat fins al 1636, és de secció poligonal i realitzat en estil barroc,
tot esdevenint un autèntic mirador del Llobregat.
Tot l’edifici és fet amb pedra, construït en un estil que estructuralment segueix la tradició del gòtic català encara que en l’ornamentació incorpora un llenguatge renaixentista i barroc.
La façana de ponent va ser decorada amb un mural de ceràmica de Joan Vila – Grau, amb col-laboració amb Jordi Aguadé entre 1950 i 1954.
Santa Eulàlia d’Esparreguera és una església del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Santa Margarida esta damunt del congost del Cairat.
Ubicada a la carretera B-113 a 500 metres de Can Paloma i al peu de l’antic camí de Monistrol en Esparraguera.
Us passo la seva historia :
Per la seva arquitectura i tipologia es dedueix que és un edifici construït durant la segona meitat del segle IX, quan el Comte Guifré el Pilós va repoblar la zona dels voltants de Montserrat i del Bages.
El 985 Guillem d’Esparreguera donà a la seu de Vic els castells de les Espases i d’Esparreguera amb les seves parròquies.
El 993, quan el bisbe Arnulf commutà aquest alou amb Sendred de Gurb pel de Sant Boi de Lluçanès, esmenta que dona els castells de les Espases i d’Esparreguera amb les seves esglésies.
És possible que entre aquestes hi hagués la de Santa Margarida, encara que la capella no és esmentada explícitament fins al 1205, quan Ramon de Guàrdia, feudatari dels Cardona i senyor d’Esparreguera, feu un llegat de deu sous a l’església de Santa Margarida del terme del castell d’Esparreguera.
El 1367 Ramon Rovirola i la seva muller s’oferiren com a deodats a “la capella de Santa Margarida de Çaplancha”.
El 1391 el deodat era Albert Roca.
El 1965 fou restaurada pels seus propietaris del mas veí de Can Paloma.
La capella amb un absis rectangular, té l’eix de la nau desviat vers migdia, mentre que el de l’absis ho és al nord, segurament a causa de l’aprofitament del penyal a l’extrem del qual es dreça.
Dues finestres d’esqueixada senzilla i forma de pany de clau al sud i a l’est la il·luminen.
S’hi destrien dues fases, en la primera de les quals la capella tenia només l’absis cobert amb volta i la nau, coberta amb embigats, tenia la porta a migdia.
En la segona meitat del segle X hom construí uns pilars adossats als murs de la nau i hom bastí unes arcades al damunt,
així es reforçaven els murs perquè poguessin suportar les forces d’una volta.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
L’aparell de totes dues etapes és similar,
de lloses de licorella sense tallar disposades planes enmig d’un morter abundant amb fragments d’opus spicatum.
També és similar la irregularitat del traçat d’arcs i voltes, entre la falsa ferradura i el mig punt,
per la qual cosa hom sospitaria que és una obra homogènia si no fos que el pilar central del migdia
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
i l’arcada sud-occidental recauen just al lloc on hi havia l’antiga porta, que hagué d’ésser tapiada, això prova que la volta de la nau és una reforma posterior.
Des de l’ermita, podem veure belles imatges del Cairat, el riu Llobregat i rodalies…
Santa Margarida del Cairat és una església d’Esparreguera del segle IX-X i d’estil medieval pre-romànic, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Església de Santa Maria està en el Pla del Puig d’Esparraguera.
Es tracta d’una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat.
Us passo la seva historia:
El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic.
Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle x, i fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.
Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.
Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316.
Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.
Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa.
Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.
A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.
El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939).
posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari.
És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
L’any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d’excavació a l’interior de l’absis en que deixarien “al descobert l’antiga paret d’una església preromànica amb un paviment associat molt important”.
Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.
És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular.
Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica.
Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior,
molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre
i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica.
En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica,
feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.
Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica.
L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada.
S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat.
L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat.
L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.
El camí que hi puja, pot estar tancat, al costat hi ha un aparcament, a les hores caldria pujar a peu.
L’església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Les restes del Castell de Sant Genís estan en terrenys de can Casanoves de Rubí,
A poca distancia i passades les restes de l’ermita de Sant Genis.
Per la seva pròpia natura de patrimoni que es troba sota terra presenta un alt grau de fragilitat davant els projectes urbanístics.
Us passo la seva historia:
Es possible que la primera menció sigui de l’any 986 “castro Rio Rubeo” en un discutit precepte carolingi (RUFÉ, 1984a; 1997a)
La datació com a castell termenat és de l’any 994 on es fa un traspàs d’un molí.
Amb seguretat trobem la data de 1002 en que el Papa Silvestre II confirma les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès (RUFÉ, 1984a; 1997a).
De l’any 1017 és el primer senyor conegut: Seniofret de Riurubí (MARGENAT, 1987).
El 1080 el feudatari del castell de Rubí, Ramon Seniofred fa testament i dona, entre altres llegats, a Sant Genis de Rubí, tres mancusos per arranjar-la (BENCOMO et alií, 1986).
La família d’aquest personatge, probablement, va bastir l’ermita i devien ésser els propietaris del “Palatio” (el castell) que se cita en documents relacionats amb aquest lloc (SERRA, 1961; 1983) – tampoc es pot oblidar que el torrent que passa al peu es diu el Palau-.
L’any 1234 es parla de Tricella o Turricella, al costat de Sant Genis (MARGENAT, 1988a).
El segle XII el posseïa el vescomte de Cardona i l’infeudà a Guillem Guardia, i l’any 1247 el vengué a Pere de Sanmartí. Així s’anà transferint a les nobles famílies del Claramunt, Torrelles, Sentmenat, Oms, Moià i marquès de Barberà fins el seu propietari actual que és l’Ajuntament (RUFÉ, 1984a; 1997a).
El segle XIII, el senyor Berenguer de Rubí va obtenir autorització del rei Jaume I, per a aixecar l’actual edificació del Castell de Rubí i s’abandona l’emplaçament del castell de Sant Genis (CASTELL, s.d.).
L’existència del castell primitiu de Rubí va ser detectada per sondeigs de F. Margenat i Pere Bel, així com excavacions del Grup de Col·laboradors l’any 1980 (MORO, 1990).
Les restes estan a ponent de les runes de l’ermita de Sant Genis, que es troba a la part més ample d’un esperó, on finalitza el ample camí i continua com un caminoi,
allí a l’esquerra, es localitzen les restes del primitiu castell de Rubí.
Està delimitat per la confluència dels torrents de Ximelis
i del Palau que formen el torrent de Serrafossar.
L’esperó està en disposició E-O i està format per dues terrasses on es localitzen les restes arquitectòniques.
Els talls són quasi verticals a llevant i nord, pronunciat a l’O i suau a l’E. L’estructura arquitectònica correspon a una petita edificació (MORO, 1990).
Ha aparegut ceràmica pentinada del segle IX i espatulada del segle X, a més d’altres ceràmiques dels segles XI, XII i inicis del segle XIII (MARGENAT, 1982a). També sembla que apareix material romà (MARGENAT, 1987).
Sembla que es poden distingir tres èpoques arquitectòniques:
La primera és de finals del segle X i primera meitat del s. XI.
La segona va des de la meitat del segle XI fins a meitat del segle XII.
I la tercera des de la segona meitat del segle XII fins el segle XIII (MARGENAT, 1995).
Observacions:
La primavera del 1980 el GCMR va fer excavacions al castell de Sant Genis (MARGENAT, 1985).
Actualment queden molt poques restes d’aquest antic castell i gairebé no es poden apreciar donat que la vegetació i la terra les cobreix.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA
La Masia de Torreblanca esta entre el Passeigs de la Torre i el carrer de la Pineda de Vacarisses.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una masia pairal localitzada fora del nucli de la població, posteriorment envoltada per una urbanització del mateix nom.
Gran casal que consta de planta baixa, pis i golfes. Coberta amb teulada a dues vessants de teules àrabs, poc inclinada i ràfec inexistent. Al tram posterior de la teulada, que presenta carener perpendicular a la façana, s’aixeca una torratxa amb teulada a quatre vessants i bola decorativa al bell mig on s’uneixen els tremujals (solució decorativa).
La façana està repartida simètricament quant als seus elements, malgrat el cos adossat en la part dreta com a galeria d’arcades rodones, i amb coberta d’una sola vessant que trenca la visió simètrica.
Al pis hi ha una balconada correguda amb dues sortides, una d’elles amb pedres d’emmarcament i que comunica amb la galeria. El balcó està sostingut per una llosana.
A la planta baixa hi ha una porta d’entrada d’arc de mig punt adovellat. Al davant s’obre un pati, que envolta la casa per la mateixa configuració del terreny, reforçat per un mur, igual que l’existència de contraforts en el mur de la casa.
Queden restes d’un rellotge de sol, de tipologia circular, al costat esquerre sobre les obertures del pis.
La portalada d’entrada al pati interior, s’obre davant la façana principal de la masia. La seva tipologia és d’arc rodó de mig punt i adovellat. Les dovelles són mitjanes i tallades amb regràs poc pronunciat. Per la part interior que dona al pati, la portalada té una teuladet d’una sola vessant de teules àrabs.
El cos annex a la masia, té una tipologia rectangular amb teulada a dues vessants de teules àrabs i carener perpendicular a la façana, la qual presenta dues obertures de portes d’arc rodó a la planta baixa i dues finestres rectangulars al pis.
Aquest cos es troba comunicat amb la masia mitjançant un tanca de maó que envolta un pati interior al que des de l’exterior s’hi té accés a través d’una portalada, també de fàbrica de maó i conformada per dos pilars de planta quadrada, on a la seva part superior s’hi dibuixa una sanefa decorativa i un coronament de motllura semicircular a cada una de les cares.
Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya
La porta d’entrada de dues portes, està tancada per un reixa de ferro i protegida per un teuladeta de pronunciat voladís a dues vessants i de teules de tipologia flamenca, de forma rectangular i secció ondulada.
Al patí podem veure un pou i una torre d’aigua.
La Masia de Torreblanca va ser declarada com a be cultural de interès local :
El Palau del Marquès de Llió és un gran casal gòtic fortificat, a tocar l’església de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès).
Obra dels segles XIII-XIV. Casa senyorial de façana gòtica.
Mostra dues sèries de quatre finestrals, bipartits els de dalt i tripartits els de baix per finestres i elegants columnes;
una portalada senyora i majestuosa,
Jordi Cantijoch Boada / Generalitat de Catalunya
sota l’escut de pedra de la casa de Llió; i una volta, a la part posterior, ampla i llarga, acaba de donar fesomia típica i aristocràtica a la construcció.
Terra, aigua i racons 