La Creu de Terme esta situada en l’avinguda de la Fumada, 14 de Collbato.
Creu grega de braços amb els extrems carrats. El braç inferior s’allarga degut a un espigó, decorat amb cargolets soldats als laterals, que s’inserta a un volum petri cilíndric.
La creu i l’espigó són de ferro; la resta del conjunt és de pedra. La base està formada per dos cilíndres, en disposició graonada, revestits de pedra. De la part central surt la columna, llisa, a la part superior de la qual hi ha dos escuts contraposats: un és l’escut de Catalunya i, l’altre, l’escut de l’abadia de Montserrat. La columa està rematada per una peça cilíndrica on hi ha la inscripció: SALUT, VIDA I RESURRECCIÓ NOSTRA.
La Creu de Terme és una obra de Collbató (Baix Llobregat) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Santa Magdalena del Pla és situada dins del cementiri del Pont de Vilomara.
Us passo la seva historia:
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Rocafort, al lloc anomenat Vilomara.
Aquest lloc és documentat des del 982 com a Vila Amara.
L’església ja estava edificada el 1077, data en què Llop Sanç entrà com a monjo del monestir de Sant Benet de Bages i li feu donació i possessions que tenia a Vilomara.
La donació de l’església es veu al monestir es veu confirmada el 1118 i es mantindrà fins a la desamortització de 1835.
En la butlla del 1196 el Papa Celestí III confirma la donació de l’església de Santa Mª a l’esmenta’t monestir.
El 1246 l’església apareix citada sota l’advocació de S. M. i després oscil•larà la seva denominació entre Sta. Mª i Santa Magdalena, per quedar aquesta última.
El 1685 quan rebé la visita del bisbe Pasqual es demanà que se li concedís la categoria de sufragània.
És una construcció d’una sola nau, amb un absis semicircular a sol ixent. En la base d’aquest hi ha una socolada que sobresurt i interiorment és cobert amb una volta de quart d’esfera.
La nau, per altra part, és coberta amb volta de canó, encara que hom creu que si es tragués el parament d’argamassa que la cobreix es descobriria la seva probable forma lleugerament apuntada.
La volta està reforçada amb un arc toral que divideix la nau amb dos trams. La porta d’accés es troba al mur de migdia; està formada per un arc de mig punt amb dovelles grosses. Per tal que no caigui tot el pes sobre la clau de volta hi ha una llinda de descàrrega.
El campanar és de tipus torre i acaba amb una piràmide truncada. L’aparell és fet amb carreus petits i disposats en filades.
El Cementiri de Palau-solità esta en la Ctra. de Sentmenat de Palau-solità i Plegamans.
Us passo la seva historia :
L’any 1902, segons queda recollit al Diario de Barcelona, entre els acords adoptats per la Comissió Provincial figura informar a la pròpia autoritat de la construcció d’un nou cementiri al municipi.
El cementiri de la parròquia de Santa Maria de Palau-solità va ser dissenyat pels germans arquitectes Antoni de Falguera i Josep Maria de Falguera.
El 8 de maig de 1904 s’oficia la inauguració amb una missa on assisteixen el bisbe auxiliar de la diòcesi, Ricard Cortés, i l’alcalde, Antoni Puigdoménech.
La data del 1904 també consta a la propietat del nínxol número 1 de la primera sèrie.
Al municipi coexistien actualment dues parròquies i encara hi existeixen: Santa Maria de Palau-solità i Sant Genís de Plegamans. Al llarg del temps el cementiri de Plegamans fou tancat per la seva saturació i durant molt de temps, els veïns del terme havien de rebre sepultura a Palau-solità.
La porta d’accés i tanca del cementiri de Palau-Solità està realitzada en estil eclèctic. La porxada d’accés està formada per un cos que segueix la tipologia de les masies de la contrada, amb parament de pedres irregulars, gairebé com si fos fet de còdols.
A les cantoneres s’hi ha establert fàbrica de maó com a recurs decoratiu, complementat amb un treball d’arquets que segueixen la inclinació de la teulada, recordant el recurs decoratiu de les arqueries cegues del romànic.
L’accés al cementiri es fa a través d’un gran arc de mig punt de fàbrica de maó, a d’intradós del qual es disposen maons de color a mode decoratiu. A la clau hi trobem una pedra trapezoïdal. Aquest gran arc és sostingut per dues columnes molt petites, a sobre de bases quadrades de maó, de fust rodó i capitells d’inspiració hel·lenística. Decora el mur una sèrie de nou arcuacions que segueixen la inclinació de la teulada, aquesta és a dues vessants amb ceràmica en trencadís vidriat. Al bell mig hi ha una creu de pedra de tipologia patada. El ràfec té dues filades de teules en sobresortit.
La tanca rep el mateix tractament del mur, amb basament de maó, mur de pedra sense escairar i, a la part superior, disposició de trencadís ceràmic i, a sota, sanefa decorativa de petits arquets.
Fotografia : Viquipèdia
El Cementiri de Palau-solità és una obra de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Església de Sant Fruitós està en la Plaça de l’església de Sant Fruitós de Bages.
Us passo la seva historia :
El lloc de Sant Fruitós apareix documentat a partir del 942, data en què se cita el riu Sant Fruitós amb la forma Sancto Fructoso.
L’església no apareix esmentada directament fins al 1002.
La seva categoria de parròquia és citada el 1038.
A partir del 1062 s’esmenta l’existència d’una sagrera al voltant de l’església.
Aquest temple fou una donació senyorial de la família Calders. En dues donacions (1075 i 1086) passà a domini del monestir de Sant Benet de Bages.
Al segle XII s’hi feren algunes reformes.
Els segles XVII-XVIII s’hi feu una important remodelació.
L’edifici actual és fruit d’importants reformes que es feren el segle XVII a un edifici d’època romànica, i del qual s’aprofitaren alguns elements.
Serien d’aquest període els murs de la nau amb la seva coberta; ara bé, aquestes parets estan perforades amb dues arcades de mig punt que es recolzen sobre un ferm pilar i que donen accés a les naus i capelles laterals. L’església, també, presenta al creuer un cimbori.
La decoració interior és d’estil neoclàssic, que li dona un caràcter unitari, però que també dificulta la identificació del mur romànic.
El portal, al mur de ponent, és de mig punt i obrat amb unes dovelles dobles molt ben talades. Al cantó nord-oest s’alça un campanar de torre quadrangular.
Els carreus de la base del temple i de la torre són més grans que els de la resta de la construcció.
La Sagrera – És el Conjunt arquitectònic format per les cases i carrers que envolten l’església parroquial de Sant Fruitós de Bages i el seu perímetre.
La seva fisonomia arquitectònica ve definida per la forma arrodonida al voltant de l’església que històricament feia la funció de muralla.
L’accés a aquest conjunt urbà es realitza mitjançant un seguit de portals que antigament protegien i tancaven l’espai.
L’Església de Sant Fruitós de Bages és un edifici del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
L’antic escorxador esta situat en el carrer de la Muntanya, 34 amb carrer de Josep Maria Lladó, 2 de Collbató.
Us passo la seva historia:
L’antic escorxador que també havia acollit la carnisseria municipal.
Fou substituït l’any 1912 per un nou equipament, que l’Ajuntament va habilitar fora del nucli urbà, en un terreny que prèviament havia comprat.
En la seva construcció hi van treballar paletes i fusters de Collbató i Esparreguera.
L’any 1948 s’hi afegí una “cochera para el coche funerario”.
Actualment , al costat hi ha una nau que fa de garatge i magatzem del Parc de Bombers.
L’Escorxador és un edifici d’una sola nau i planta rectangular construït amb murs de pedra arrebossada. La façana que té arcs cecs a la part superior i, igual que la porta i les finestres, està rematada per una línia ondulant. La coberta és de teules àrabs i inclinada a dues aigües.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Caultural-DIBA, Viquipèdia
«Mirador del Ripoll» a Santa Maria de Barberà. AGC, 2021.
El lloc de “Barberà” (topònim d’origen romà), junt al riu Ripoll, era, a l’edat mitjana, un punt estratègic entre la via que comunicava Terrassa amb Barcino i la Via Augusta que travessava el Vallés des de Girona cap a Martorell.
Terme del castell de Barberà a l’edat mitjana.
El “castell de Barberà” (després casa forta o domus), era un “castell termenat”, la seva demarcació, sobre la que exercia la seva jurisdicció, abastava des de Cerdanyola i Sant Cugat a la quadra de Riu-sec i fins a Santiga i Polinyà.
Castell o «casa forta» de Barberà. AGC, 2021.
Un “castell” de l’alta edat mitjana era, bàsicament, un conjunt d’edificacions d’habitatge, producció i emmagatzemament, amb un espai sagrat on enterrar els morts i alguna torre de defensa. Tot i que els castells estaven sota el domini dels comtes i que eren aquests els que posaven els seus vicaris i castlans, el de Barberà sembla quedar sota l’església de Barcelona, amb un control repartit entre el poderós monestir de Sant Cugat i la Seu.
Torre d’Altimirs al costat del cementiri de Barberà, al final del carrer de Llobateres. Foto: Ramon Solé
Trobem esmentat el castell de Barberà al testament de 1005 d’un tal Guitard, que ha estat sovint confós amb el vescomte de Barcelona, tot i que no hi ha cap element que el vinculi amb aquesta família i que el vescomte Guitard ja no vivia en 997[1], sent la seva dona, Gerberga, la que fa testament en 1005.[2]
El Guitard que fa testament el 1005 deixa la meitat dels seus alous a Barberà a l’església de Sant Miquel de Barcelona, terra amb cases i corts a Cusca Deovota, germana seva (familiar o religiosament), que al seu òbit passaran a Sant Pere de les Puel·les i la meitat dels seus alous a Riu Sec a la Seu de Barcelona (excepte el que ha donat a Cusca). Reparteix les seves armes i els seus estris de guerra entre el clergat de la Seu i els monjos de Sant Cugat. Aquest Guitard sembla ser un cavaller o guerrer, sinó és que aquest document tant equilibrat fos un muntatge.
El castell de Barberà i els camps que l’envolten. AGC, 2021.
Posteriorment, els testimonis d’aquell testament: “Eicius (Aeci) episcopus, Bonutius presbíter, Segfridus diachonus, Atone, sacer, Sinderedus et Cusca Deovota”, una més entre “supra dictos sacerdotes” donen a la Seu la meitat del “castrum Barberano”, junt el riu Ripoll, amb els seus molins, alous, terres, vinyes, horts, arbres, edificis, prats… i a Sant Miquel, la part que el correspon. Els comtes de Barcelona ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]
Font de Can Magí, Barberà del Vallés. AGC, 2021
Als documents del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, trobem, el 996, la signatura de Cusca Deovota junt a la de l’abadessa Ermel·la i a la de les germanes Argudamia, Quintilo y Riquildis. En 1009 la tornem a trobar junt a l’abadessa Teudelinda i les germanes Argudamia, Ermetruit, Quintilo y Sinulo, totes elles amb l’afegit de “Deovota” o “Deodicata”, però no necessàriament ha de ser aquesta la Cusca de Barberà.
L’únic que podem deduir de tot plegat és que la propietat (o el fisc) passarà a la Seu, ja que aviat aquesta s’annexionaria Sant Miquel. Sembla doncs que és l’església de Barcelona la que es fa amb el domini del castell de Barberà i que serà aquesta, amb el beneplàcit dels comtes, la que establirà els seus senyors.
Porta de la desaparescuda església de Sant Miquel de Barcelona a la basílica de la Mercé. AGC, 2021
Aquesta interpretació que fem de la història del Castell de Barberà als segles X-XI, quedarà més patent coneixent l’abans i el després del 1005.
El primer cop que s’esmenta “Barberano” és el 985, als límits d’un alou a “Los Gurgos” (Torre medieval dels Gorgs de Barberà) que Rami, mort a la presa d’Almansor, dona al monestir de Sant Cugat. Rami sembla ser, també, un senyor de la guerra amb possessions a diferents llocs, entre d’altres un alou a “Marítima” (Premià de Mar) que deixa a Quintilo Deovota. Dos anys després Sant Cugat permuta amb Ato, fill d’Eldemar, un alou de Barberà (segurament el de Rami) per un alou a Saltells (entre Barberà, Cerdanyola i Ripollet).[4] Aquest Ato deu ser el que el 994 serà reconegut com a diaca de la Seu, quan compra a Claudia una vinya a Olmet (entre Barberà, Santiga i Polinyà) i en 997 quan torna a comprar vinya al mateix lloc a Centurió i Bella.[5]
Torre i masia dels Gorgs a Barberà. Foto: Ramon Solé
Entre les institucions eclesials que anem veient, els senyors, com Odesind o Audesind a qui hem de veure com el pare de Bonfill Odesind, que serà, amb la seva dona Sança, senyor de Polinyà i de qui ja vam parlar en un altre article.[6] Odesind ven en 993 a Ramon fill de “Ellemar” (potser Eldemar) alous al terme de Sta. Maria de Barberà i de Cerdanyola (aquest és el primer esment d’una església) amb cases noves i velles, annexos, horts, arbres fruiter, terra, prats, molins, aigua i fonts per dos-cents sous.[7] En 997 Audesind dona una parellada de terra a Barberà al monestir de Sant Cugat.[8] Potser hem de veure en aquest Odesind el jutge que actuava en aquesta època, molt lligat a la cort comtal i a l’església de Barcelona que encara feien camí junts.
El 1014 una dona, Guisla, ven a Sunifred, fill de Flavi un alou a Canelies, al terme del castell de Barberà amb terres, vinyes, cases, corts, horts, arbres, fonts molins… per trenta-sis unces d’or cuit i puríssim, el que ens remet als diners aconseguits amb les ràtzies. El document es troba a l’arxiu de Santa Anna, priorat on s’adscriurien les ordes religiós-militars.[9] Sunifred Flavi és un guerrer que trobarà la mort el 1024 en una expedició a Saragossa, quedant la seva dona Sicards com la principal beneficiària dels seus béns, sempre que continuï vídua i es faci càrrec de la família. Així ho va fer ella fins morir el 1066.
Detall de l’església romànica de Barberà.
Molts dels documents del segle XI referents a Barberà tenen com a protagonistes altres senyors com el matrimoni de Bonfill Odesind i Sança de Polinyà o cavallers com Pelegrí, fill de Sendred, de qui també en parlaren en “la torre d’Emma” als Banyols de Provençana.[10]
El testament de Bonfill Odesind és jurat en 1067 sobre l’altar de Santa Coloma de Barberà, potser aquest altar estaria al mateix castell de Barberà, ja que es menciona la strada (via) Llobateres, un carrer que actualment és a prop del castell i que condueix al cementiri municipal i la torre Altimirs. La seva dona, Sança, mor el 1074 i deixa, entre d’altres llegats, uns diners per les obres de Santa Maria de Barberà (coneguda actualment com “la romànica”).[11]
Santa Maria de Barberà, coneguda com «la romànica». AGC, 2021
A les mestres que expliquen la història dels seus entorns als alumnes
———————————————————————————————————————
[1] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera. Doc. 10.
[2] Ruiz-Domènec, o.c., doc. 17.
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 48, docs. 54, 55 i 66
[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, docs. CLVIII (985) i CLXXVII (987)
[5] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, docs. 6 i 32
Santa Maria del Marquet o de Matadars és una església preromànica és situada al costat de la Masia del Marquet i a 1 km escàs del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort per la carretera de Sant Vicenç de Castellet.
Us passo la seva historia:
El lloc i l’església de Matadars són coneguts documentalment des del 956, en què Ansulf cedí l’alou de “Matadarcs” amb les seves esglésies i altars al monestir de Santa Cecília de Montserrat. A mitjan segle xii, l’església és esmentada com a parròquia del bisbat de Vic, però perdé aquesta condició per manca de poblament. Centre d’una quadra (amb només tres famílies el segle XVI) propietat del monestir de Montserrat, passà a simple capella i després restà sense culte.
Documents antics
El 5 de gener del 955 es fa referència al terme de la vila de Matadarcus, situat a Néspola, denominació antiga de part del terme del Pont de Vilomara i Rocafort i també del de Mura, en un document de venda d’una vinya per part de Maria i els seus fills a Cesáreo, abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Un any més tard, al 956, Ansulfo dona a l’abat Cesáreo unes terres del comtat de Manresa, prop del riu Llobregat, on hi ha la vila de Matadars, amb unes esglésies, altars i altres santuaris
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), procedent d’aquesta església, s’exposa la Mare de Déu de Matadars, una talla de la segona meitat del segle xii amb restes de policromia de 60 x 33 x 28 cm.
El 1950 es reconstrueix i s’obre al culte.
Amb el pas del temps. s’anirà malmetent altre cop fins al punt de què l’any 2003, davant el perill imminent d’esfondrament d’un exemplar únic del preromànic, es comença a restaurar d’una forma exhaustiva.
La capçalera, que correspon molt probablement a una primitiva església de tres naus, és força original i complexa. Està compartimentada en dos petits santuaris o absis de planta trapezoïdal (un de tercer, el de migdia, fou mutilat posteriorment) i un espai central, que constitueix el creuer, comunicats entre si mitjançant arcs de ferradura. El santuari central, constituït pròpiament en absis, sobresurt notablement dels laterals, que es disposen al flanc a manera de transsepte. Tot aquest sector és cobert amb voltes de canó. Al lloc que correspondria al creuer hi ha un cos sobresortint a manera de cimbori allargassat, sense cap connexió interna amb l’edifici.
L’element més destacat del conjunt són els dos arcs de ferradura que comuniquen l’absis central amb el creuer, i el creuer amb la nau. Són molt ultrapassats, amb encongiment manifest dels muntants i amb les pedres de l’arc disposades radialment. També són de ferradura els dos petits arcs que comuniquen el creuer amb les capelles laterals, i la finestra de l’absis principal.
La nau romànica, coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals, és d’aparell més regular i escairat, i es va adaptar al segle xi a aquesta capçalera antiga, amb una notable desviació vers el NW. La façana de ponent té un portal de punt rodó, amb un senzill arc de pedres en disposició radial, una finestra en forma de creu al damunt i les restes d’una petita espadanya.
A l’interior, entre el darrer arc toral i la capçalera hi ha restes de pintures murals a la volta, formades per unes caselles dins les quals hi ha unes estilitzacions vegetals, molt semblants a les de Sant Pere de Vallhonesta (Sant Vicenç de Castellet), i que devien decorar tota la nau. La seva cronologia és discutida, però tot i que se les ha volgut fer contemporànies de la nau, semblen molt més tardanes.
Viquipedia
Santa Maria del Marquet és una obra del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort declarada bé cultural d’interès nacional.
La Mare de Déu del Prat està a prop del carrer de Joan Corominas al costat d’un bosc en Sant Joan de les Abadesses.
Us passo la seva historia:
L’oratori de la Mare de Déu del Prat és erigida vers el 1435 per iniciativa de dos menestrals de la població.
S’hi venerava una imatge d’alabastre de tipus gòtic, donada pel canonge del monestir Enric Valeric.
La capella fou construïda durant el 1602.
Restà sense culte entre 1936 i el 1970.
Antoni Puig i Castells – 1982 / Generalitat de Catalunya
És una capella de reduïdes mides situades als afores de Sant Joan. És de planta quadrangular amb un petit porxo obert a migdia i ponent. La fàbrica és de pedra treballada i pedres de riu, la coberta és a dues aigües.
Antoni Puig i Castells – 1982 / Generalitat de Catalunya
L’any 1935 inicia les obres de restauració l’arquitecte Raimon Duran i Reynals que queden parades fins que a finals dels anys 60 del segle XX es torna a refer amb una fidelitat admirable (Ramon Vila, Francesc Fajulas…). A partir del 1970 fou novament oberta al culte.
La Mare de Déu del Prat és una capella de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’escultura de ferro més alta d’Europa en Castelló de la Plana. !!!
Tombatossals és un heroi mitològic castellonenc. Un gegant de força sobrehumana, que segons conta la llegenda, era fill del Tossal Gros i la Penyeta Roja, dos turons propers a la ciutat.
Terra, aigua i racons 