Castell de Sant Mateu de Sant Mateu de Bages (El Bages)

El Castell de Sant Mateu o de les Planes està al costat de la carretera BV-3003, p.k.5,500,

dintre de la finca de les Planes, a dalt d’un petit turó.

Us passo la seva historia:

• El castell apareix documentat per primera vegada l’any 983 i el domini era dels comtes de Barcelona.
• A principis del segle XI el comte Guifré de Cerdanya jurà fidelitat a la comtessa Ermessenda per diversos castells, entre ells, el de Sant Mateu.
• Al segle XIV la família Boixador adquiriren la jurisdicció del castell.
• Al segle XV el domini passà als Gàver i, per matrimoni, als Peguera. Quan van desaparèixer els senyorius jurisdiccionals el castell pertanyia al baró de Finestracs.
• L’incendi que va patir la zona del Bages l’any 1994 va provocar la desaparició de la vegetació que fins aleshores cobria les restes del castell, empitjorant el seu estat de conservació.
• Durant els anys següents es van portar a terme obres de consolidació i excavacions arqueològiques que van permetre documentar la totalitat de la planta del castell.
• També es van poder documentar tres fases constructives: segle X-XI, moment fundacional al qual pertany el fonament d’una torre; segle XIII, quan es produeix una reforma total de l’edifici adoptant la planta ovalada, re-aprofitant els materials de l’edificació anterior; i segle XIII-XIV, quan es modifica la distribució interna de l’edifici especialment al costat NE.

Del castell es conserven restes de murs al puig proper a la capella de Sant Miquel de les Planes, al nord-est respecte al nucli urbà.

La muralla tenia forma el·líptica i s’adaptava a la topografia del terreny;

a l’interior hi havia una sèrie d’estances, de les quals queden els basaments i alguna paret, i una cisterna.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El tros de mur més gran que es conserva fa uns 20 metres de llargada i en el punt més alt arriba als 5,5 metres d’alçada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

La cisterna és una rectangle amb un angle arrodonit que fa 2,70 metres de llarg i 1,40 d’ample amb una fondària d’1,50 metres.

El Castell de Sant Mateu o de les Planes és un castell del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Santeugini de Castellbisbal (Vallès Occidental)

Can Santeugeni està dins de la Urb. Can Santeugini, en el carrer de Mas Santeugini s/n de Castellbisbal. S’accedeix des de la carretera de Martorell a Terrassa (C-243c) entrant a la urbanització de Santeugini de Castellbisbal.

Historia:

• Cal pensar que es tracta d’una de les masies més antigues de Castellbisbal, amb orígens que es remunten a l’Edat Mitjana. El nom original de la casa podria haver estat el de Santa Eugínia, així al cens parroquial del 1600, apareixen censats Francesc Sanctauginia, Pau Sanctauginia, Antiga i Maria Sanctaugínia, Jaume Sanctaugínia i un mosso anomenat Joan. El cognom familiar sembla haver-se mantingut fins al segle XVIII.
• Així, el 8 d’agost de 1739, Victòria Santeugènia, veïna de Castellbisbal i resident en aquesta masia es va casar amb Magí Ambrós, hereu de Can Xercavins de Rubí, a la desapareguda ermita de Sant Genís.
• En el cens de 1752, consta com a propietari Francesc Santa Eugènia.
• En tant que edifici, tot fa suposar que l’actual masia és una construcció del segle XIX que integra restes de l’antiga edificació sobre la qual s’aixeca, especialment al seu cantó nord.
• L’actual masia va ser aixecada sobre el que devia ser la masia medieval i moderna de Can Santeugini amb un estil propi d’una casa residencial més que d’una masia agrícola. Tot el conjunt va ser envoltat el 1866 per un mur perimetral que tancava l’espai.
• Destaca especialment la construcció dels porxos que s’adossen a la casa pel cantó de ponent, i la torre de l’aigua que presideix l’entrada al conjunt arquitectònic. Econòmicament, el sostén de la casa estava estretament lligat a la producció de vi, trobant-se tots els terrenys del voltant, propietat de la casa plantats de vinya. Un cop arruïnada la vinya, a mitjans del segle XX fou venuda pels darrers propietaris hereus de la família Santeugini, que parcel·laren es terrenys venent-los per fer l’actual urbanització.
• Respecte a la casa, cal afegir que fins a mitjans del segle XX estigué habitada per masovers. A finals del segle XX la casa fou convertida en restaurant, la qual cosa ha suposat una reforma interior dels seus espais i usos.

Masia formada per diversos edificis que conformen el conjunt de l’explotació agrícola. L’edifici principal és un cos de planta rectangular, cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana. Compta amb planta baixa i primer pis. La façana principal es troba orientada a migdia i precedida per un pati enllosat. L’accés a la porta principal es realitza mitjançant una escalinata doble obrada en pedra i adossada al mur.

El portal principal és allindat i es correspon a l’alçada del primer pis amb un finestral rectangular. La façana de ponent compta amb una galeria adossada a l’alçada del primer pis. Es tracta d’una galeria oberta amb arcs de mig punt. A la façana de llevant s’adossen diversos cossos de planta baixa que es cobreixen independentment.

Un mur d’aglomerat, mamposteria i obra envolta tot el conjunt d’edificis de la masia. A l’extrem sud del mur s’aprecia una torre circular, que és en realitat un molí de vent. Es tracta d’una torre molt decorada, convertida en torre ornamental amb una escalinata interior. L’espai s’ha dividit en planta baixa i tres pisos, obrint finestrals de punt rodó en totes les seves cares.

El tercer pis a estat convertit en punt d’observació i dotat amb una terrassa que recorre perimetralment tot l’espai circulat. Es tracta d’una terrassa que es sosté sobre uns permòdols fets en ciment i s’ha protegit amb una barana de ferro molt treballada. Aquest tercer pis es corona amb un teuladet format per una cornisa perimetral que es sosté sobre impostes. A nivell constructiu, tot el conjunt combina la pedra vista i l’arrebossat en color groc. A l’exterior de la casa, sobre un turó situat uns metres a migdia del conjunt es conserva l’antiga era de la casa, actualment molt malmesa, que compta amb una alzina monumental en una punta. També han estat localitzats restes d’un antic pou d’aigua fet amb maons.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba,.

Autor de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Miquel de Serra-sanç de Sallent (Bages)

L’esglesiola de Sant Miquel de Serra-sanç o millor potser de Serrassanç, forma un petit agregat de Sallent, del qual dista 4 Kilòmetres.  Està situada entre els masos Soler i Vilaseca, dalt d’una petita Serra que s’acosta als 400 metres d’altitud, apartada de les carreteres generals i sensiblement a igual distància de Sallent que de Balsareny.

S’hi accedeix des de la vila de Sallent. Venint de Manresa, cal travessar la població i, a la zona esportiva, barriada del poble nou, s’agafa una pujada per la muntanya cami del Pal, trobant una cruïlla de camins a la banda esquerra una pujada que ens porta a l’ermita de Serra-sanç.

Us passo dades històriques:

• És probable que abans d’aquesta existís una altra església, que el 1520 és dita de Serrassanç vell.
• Les primeres notícies històriques s’inicien l’any 951 quan entre les possessions confirmades pel papa Agapet II a Ripoll, s’esmenta “la Serra que Sanç va donar al dit monestir amb els seus delmes i béns, en el territori o pagus de Balsareny”.
• L’església actual correspon al segle XII.
• De l’església i de la parròquia com a tal, n’hi ha notícies des dels volts del 1154, quan la parròquia de Serra de Sancho consta en unes llistes parroquials del bisbat de Vic.
• Després d’un abandonament de més de 30 anys, l’any 1980 el grup sallentí del F.A.E.S. (Forment Arqueològic Excursionista Sallentí), filial del Centre Excursionista del Bages, hagués empres l’obra de neteja i restauració del temple amb un interès i cura dignes del millor elogi. (Antoni Pladevall).
• Amb motiu de la restauració van ser també editats amb lletra de mn. Josep Maria Gasol i música de mn. Josep Potellas.

Altres dades de intertes :

• El territori de Serrassanç fou confiat a la dotació del monjo Cambrer de Ripoll, que tenia la jurisdicció civil sobre la Quadra de Serra-sanç; la criminal era del Baró de Balsareny. En l’aspecte religiós, la parròquia també depenia del Cambrer de Ripoll, que era qui nomenava, amb l’aprovació del bisbe de Vic, el sacerdot que tenia la seva cura d’ànimes.
• El seu terme arriba a comptar amb 20 famílies, que s’havien reduït a 7 entre els segles XVI i XVIII; per aquesta raó, aleshores no residia allà el seu rector, ni tan sols hi havia rectoria.
• Sant Miquel era servit des de Sallent, i en els darrers segles, el seu rector solia esser un membre de la comunitat de beneficiats de dita vila.

És un edifici de boniques proporcions que treu tota la bellesa de l’harmonia de les seves línies romàniques.

Consta d’una nau amb volta de canó i un arc toral o dobler al seu centre.

El seu absis és ornamentat amb una graciosa ratlla de dents de serra i amb una finestreta de doble espitllera.

L’antic portal, fins ara tapiat, era al mur de migdia, però més tard s’obrí una nova porta a ponent, on també s’aixecà un ampli campanar d’espadanya, ara restaurat i retornat a les línies primitives. El seu carreu és de terme mitjà i ben tallat.

Segles enrere comptà amb un altar de Santa Maria i, des del 1643, amb un del Roser, que no varen mutilar la seva estructura.

Sant Miquel de Serra-sanç  és un monument de Sallent protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació de Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Miquel de Castelltallat de Sant Mateu de Bages (Bages)

Sant Miquel de Castelltallat és una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) És un edifici religiós, una església alçada dalt d’un turó en el centre de Castelltallat.  Cal arribar per la carretera BV-3003 i continuar per subsegüent pista fins uns 4 km. el centre de Castelltallat.

Historia :

• Aquesta església, situada als peus del castell de Castelltallat, es troba documentada des de l’any 1031.
• Abans de 1154 ja consta com a parròquia, funció que ha mantingut fins a l’actualitat. De possible datació medieval es conserven algunes esteles funeràries situades a l’exterior del temple.
• Segons una hipòtesi proposada per l’estudiós Josep Bastardas, entorn de 1130 el castell i el nucli de Castelltallat, així com altres llocs de la serra de Castelltallat dominades pels Cardona, van estar entrar sota l’òrbita de l’orde del Temple, que en va mantenir més o menys el control fins a la seva dissolució, a principis del segle XIV.
• De l’església romànica originària no se n’aprecien restes, i posteriorment ha sofert diverses modificacions entre els segles XV i XVIII.
• A l’any 1582 s’hi afegí la capella del Roser, encarregada a un mestre d’obres occità anomenat Frances Castell.
• El 1677 l’església es torna a engrandir amb la capella del Sant Crist, a continuació de l’anterior i construïda pels mestres d’obres Francesc Artigues i Joan Bonet, també occitants.
• Al segle XVIII s’hi tornen a fer reformes.
• Al XIX es completen les obres tot adquirint l’aspecte actual.
• El rectorologi de la parròquia és conegut des de 1567, quan era rector Lluc Closa.
• De 1972 a 1994 ho va ser el popular mossèn Josep M. Riubrogent.
•  L’any 2002 es va portar a terme una restauració interior de l’església i del retaule major.

Construïda amb les pedres del castell que hi havia al cim. Presenta una nau central i una lateral esquerra.

L’exterior està com emmurallat i voltada tota ella d’un petit jardí i cementiri. Està alçada i s’hi accedeix per una escalinata.

L’interior està en mal estat. La nau està diferenciada del presbiteri (alçat).

A la mateixa alçada i dintre la nau lateral hi ha una sagristia. Pintada. Problemes de goteres. Conserva retaules barrocs i neoclàssics i algunes peces d’orfebreria.

Anna Torruella i Sanllehy – 1983 / Generalitat de Catalunya

Sant Miquel de Castelltallat és una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa de l’historia: Jordi Piñero Subirana (MPC.)

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre Fossada de Castellbisbal (Vallès Occidental)

La Torre Fossada és al Turó de les Forques.

Per anar-hi des de la urbanització de Costablanca cal prendre el camí del portalet, a 1 km. Aproximadament és al final del camí.

Historia :

• La Torre Fossada o Torre del Telègraf era la torre núm. 4 de la línia de Barcelona a Lleida de la xarxa telegràfica òptica militar de Catalunya. Es comunicava directament amb la torre de Molins de Rei (núm. 3) i la d’Esparreguera (núm. 5).
• La intervenció arqueològica realitzada l’any 2005 tenia com a objectius principals la documentació de les estructures laterals que condueixen la base del pont, en l’exterior del fossat, per tal de conèixer tota l’arquitectura del monument. D’altra banda, es va voler excavar l’interior de la torre sota el paviment per a determinar l’existència o no d’una ocupació anterior, i, per últim, un condicionament de l’entorn amb la finalitat d’evitar la caiguda continua de sediment a l’interior del fossat, rebaixant els desnivells exteriors i la terra acumulada en l’entorn del mur del fossat.
• La excavació ha confirmat que l’accés a la torre es realitzava a través d’un pont llevadís que salvava el fossar i que un cop retirat, protegís la porta i la finestra del pis superior. A aquest pont s’arribava seguint un camí que, a mida que s’apropa al pont, s’anava fent cada cop més estret, interpretant aquest fet com a funció defensiva, per tal d’impossibilitar l’accés directe al pont de carruatges o vehicles de grans dimensions just en el punt de menor amplada del fossat.
• En la construcció de la base de la torre es va aplicar la solució constructiva més senzilla, és a dir, la obra s’adapta a la topografia del terreny existent en el moment de la construcció, no es realitzaren anivellaments amb aportacions exteriors. La topografia original seria molt diferent a l’actual.
• La cota del paviment del pis inferior de la torre és la més indicativa de l’altitud màxima del Turó, descendint després en lleuger pendent cap al vessant d’aquest. El mur que rodeja el fossat, molt arrasat en l’actualitat, seria més alt i contindria tant el nivell geològic com el material obtingut en l’excavació del fossat. La seva posterior degradació ha permès que part de les aportacions hagin caigut a l’interior del fossat, cosa que ha obligat a anivellar la zona invertint el pendent. L’actual fossat, de dimensions considerables, seria més profund en el moment de la seva realització.
• Tot això, juntament amb la cota del nivell geològic de l’interior de la torre, duu a pensar que el pendent que rodejava el fossat era més pronunciat que el perfil que presenta en l’actualitat, cosa que tindria sentit tenint en compte el caràcter militar i les necessitats defensives de l’ indret.
• Pel que fa als materials recuperats durant l’excavació, s’han documentat fragments de ceràmica, pisa de vernís blanc, amb decoració policroma de motius geomètrics, ceràmica pisa sense decoració, ceràmica vidrada comuna, de vernís marró i tons verdosos, de cocció oxidant, fragments de ceràmica vidrada comuna i ceràmica comuna sense vernís. CC.AA. (2005)

Té forma quadrada, d’aproximadament 5 metres de costat i amb uns 7 metres d’alçada.

La construcció s’inicia en talús i té dues plantes d’alçada més el terrat.

L’accés era elevat per una porta rectangular, que ha estat refeta en una restauració recent;

al pis superior hi ha una petita finestra d’arc rebaixat.

Està envoltat per un fossar construït amb les mateixes característiques que la torre: còdols, pedres irregulars, algun petit carreu lligats amb morter de calç.

Se suposa que és fruit de les diferents reformes que ha sofert al llarg del temps.

L’accés seria elevat i per la cara sud. Hores d’ara aquesta obertura presenta una esquerda fins baix que accentua el procés de degradació

.

Observacions:

El Turó del Telègraf va quedar greument mutilat a causa de la construcció de la nova autovia del Baix Llobregat, el talús de la qual queda a un metre escàs de la torre.

Apareix inclòs als llistats del POUM com a edificis en sòl no urbanitzable amb el núm. B.03 i com a àrees d’interès arqueològic amb el núm. D.01

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Pere de Serrateix de Viver i Serrateix (Berguedà)

Sant Pere de Serrateix està a l’entrada del petit poble, és un edifici de Serrateix, al municipi de Viver i Serrateix (Berguedà), també conegut com el Forn o Cal Pastisser,

originalment d’estil preromànic amb posteriors reformes, que fou església parroquial i actualment és la seu de l’Ajuntament.

Us passo la seva historia:

• L’existència dels documents de consagració de dues esglésies (l’any 977 i el 1126), dedicades a Santa Maria, i l’existència de les restes de l’església preromànica de Sant Pere de Serrateix han fet creure que hi havia dues esglésies en època anterior a la romànica: l’església de Sant Pere seria la parroquial, l’única que es conserva d’època preromànica.
• Estudis recents han demostrat que l’edifici de l’església de Sant Pere correspon a la primera església del monestir, dedicada a santa Maria, sant Pere i sant Urbici, consagrada el 3 d’octubre del 977 i que conservà la titularitat de Sant Pere; aquesta mateixa església consta que era la parròquia quan als segles XI-XII es construí la nova església del monestir sota l’advocació de Santa Maria. En fundar-se la nova església monacal, Sant Pere passà a dependre del monestir quedant però com església parroquial. Aquestes funcions les mantindria durant tota l’Edat Mitjana i Moderna.
• Segons consta al Llibre del Sindicat de Remença de 1448, custodiat a l’Arxiu Municipal de Girona, el dimecres 15 de gener de 1449 tingué lloc a la sagrera de la vila una reunió d’homes de remença convocats per a ratificar la proposta d’abolició dels mals usos que els afectaven. La reunió es feu sota llicència del veguer de Manresa Esteve Parets, que actuà de testimoni, i en presència de Jaume Serrolí, notari substitut. Convocats els homes de remença del terme amb repic de campanes i so de viafora hi assistiren Joan de Casadessús, Pere de Casamitjana, Bernat de la Coma, Francesc de Niubó Jussà, Joan de Niubó Sobirà, Pere de Perearnau, Bartomeu de Santpere i Jaume de la Serra.
• Al llarg dels segles XVII i XVIII hi va haver enfrontaments entre l’abat i el bisbe pel control d’aquesta església.
• Al segle XVIII s’hi varen fer obres menors: arranjament de la teulada, la volta i l’altar; en aquest segle ja només hi havia un sol altar i l’església havia perdut les dues naus laterals i els corresponents absis de l’església preromànica.
• A mitjan segle XIX l’església ja no s’utilitzava com a tal.
• El 1899 l’Ajuntament cedí el monestir al bisbat de Solsona i aquest entregà “la antigua y derruída iglesia de S. Pedro de Serrateix” per a instal•lar-hi l’escola i la casa consistorial.

Rosa Serra i Rotés – 1981 / Generalitat de Catalunya

Cal destacar, com a elements més interessants, d’una banda, els fonaments dels tres absis preromànics, de forma rectangular i en línia, que segueixen un model paleocristià tardà.

És un dels pocs exemplars conservats a Catalunya. I de l’altra, els arcs de ferradura de la capçalera de l’època preromànica. Té la planta basilical amb tres naus separades per arcs de mig punt sobre pilars.

Rosa Serra i Rotés – 1981 / Generalitat de Catalunya

L’edifici fou transformat en habitacle en època contemporània, de manera que passava força desapercebut com a construcció religiosa. De l’antic edifici resten, englobats dins la construcció moderna, el mur de tramuntana, una part del mur sud amb restes de finestrals, les arcades de separació de la nau central amb la nau nord i les façanes de llevant i de ponent, força transformades però amb elements destacables com dos arcs i alguns finestrals.

Una reforma de finals del segle XX li va restituir l’aspecte preromànic original.

L’aparell originari de l’edifici és a base de carreus de mides petites, molt ben desbastats i escantonats, que es disposen en filades regulars i lligats amb morter de calç.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu de terme de Castelldefels (Baix Llobregat)

La Creu de terme està situada entre el Pg. de Can Vinyes  i el Pg. de la Creu, en la  urbanització de  Bellamar de Castelldefels.

És una creu de terme, actualment escapçada. Només conserva la magolla, el fust i la base de suport a la qual se li atribueix un possible origen romànic.

La creu pròpiament dita no s’ha conservat i tampoc es té referència de com deuria ser.

El fust és hexagonal i la magolla, també de perfil sisavat, està esculpida amb baixos relleus, ara molt deteriorats i de difícil identificació.

No se sap el seu emplaçament original, però l’any 1932 ja estava en el lloc actual.

També és coneguda com la Creu de can Vinyals.

Santi Barjau / Generalitat de Catalunya

Per a més informació podeu accedir a :

https://castelldefelshistoria.blogspot.com/2018/03/la-creu-del-terme-cruz-del-termino-de.html

La Creu de terme és una obra del municipi de Castelldefels (Baix Llobregat) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Castell de Castelltallat de Sant Mateu de Bages (Bages)

Les restes situades de Castell de Castelltallat són situades al capdamunt d’un turó, juntament amb l’església de Sant Miquel de Castelltallat

i l’Observatori Astronòmic de Castelltallat.

Us passo la seva historia:

• És un castell termenat documentat el 937, dit també en els documents Montdó o Montedono i Castrodon.
• Ja a finals del segle XIII o principis del XIV el castell es troba fora d’ús, produint-se el seu enrunament.
• Les campanyes arqueològiques portades a terme entre els anys 1999 i 2003, motivades per la construcció d’un observatori astronòmic per part de l’Agència de Promoció Turística de la Diputació de Barcelona, han permès treure a la llum nombroses estructures d’aquest castell, del qual fins aleshores només es coneixien escassos vestigis.

Del castell primitiu destaca una torre de planta quadrada situada al vessant nord-est del turó, tota arrebossada de morter de calç,

i un gran edifici rectangular encapçalant la part més alta, formant un cos únic rectangular de 25,5 m de llarg.

Les restes del recinte murallat, que tanquen el recinte juntament amb la sala rectangular i la torre i que presenten un aparell molt més tosc, daten del segle XI.

La resta de murs i estructures conservades corresponen a diferents ampliacions i remodelacions dels segles XII-XIII.

El Castell de Castelltallat és una edificació que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Sant Mateu de Bages (Bages).

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Portella d’Avinyó (Bages)

La masia de la Portella està situada a prop de la carretera d’Avinyó a Balsareny, km 32,5 d’Avinyó.

Historia:

• En el fogatge de 1497 trobem l’existència ja dun mas propietat d’en Jaume Portella, fent constar que ja hi havia l’existència d’un mas propietat d’aquesta família.
• Segurament, però, es crearia una nova masia al segle XVII.
• Es va remodelar la façana al segle següent (XVIII), i es van obrir les obertures que podem apreciar actualment.

Masia de planta rectangular amb coberta a doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a migdia.

En aquesta façana es varen obrir quatre balconades.

A llevant hi ha una façana porxada formada per dos nivells d’arcs de mig punt.

Totes aquestes obertures són relativament modernes (segle XVIII-XIX),

mentre que la masia es més antiga (probablement segle XVII) sobretot atenent a la seva planta poc evolucionada.

A l’entorn de la casa hi ha les dependències pel bestiar i els conreus.

Mas la Portella és una masia d’Avinyó (Bages) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Oratori del Pinyé de Fonollosa (Bages)

L’Oratori del Pinyé està situat en el camí de Fonollosa a Aguilar de Segarra, km. 2,5, al marge dret de la carretera.

Historia:

• Es desconeixen els orígens d’aquest monument religiós, però tot sembla indicar que es trobava al peu d’un camí força transitat antigament, just al límit del terme de Fonollosa, i que servia d’excusa per fer una parada als caminats i fer una oració.
• El nom popular amb el qual es coneix: Oratori del Pinyé, es deu a la presència d’una veïna casa ubicada a l’altra banda del camí, anomenada del Pinyé.

Element religiós format per tres blocs de pedra de diferents tamanys disposats verticalment al costat del marge de l’antic camí que des de Fonollosa menava a Aguilar de Segarra. La base de l’oratori la forma un fust vertical que li fa de suport i que forma el primer bloc de l’oratori.

Aquest fust és fet a base de carreus quadrangulars i rectangulars units amb formigó i té unes mides de 164 cm d’alçada x 58 d’amplada. Sobre el fust es sobreposa un segon bloc format per un carreu monolític de 50 cm d’alçada x 48 d’amplada, al qual s’ha excavat una petita fornícula on es troba dipositat la figura d’un Sagrat Cor fet en metall. Corona l’oratori un tercer bloc de pedra monolític en forma de cup de 25 cm d’alçada x 26 d’amplada x 23 cm de gruix. El conjunt es troba encarat al S-E, tenint l’obertura de la fornícula al peu del camí.

Observacions:

El fet de que aquest oratori es trobi just al límit del terme muncipal de Fonollosa, fa pensar en la possibilitat que amb anterioritat en aquest punt es situés algun element de referència religiosa i termenal, com per exemple alguna creu de terme, i en substitució d’aquesta es col·loqués aquest oratori.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa : Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé