Ermita de Sant Medir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Aquesta setmana dedicada a les Esglésies, Capelles i Ermites

L’Ermita de Sant Medir és una església de la serra de Collserola, al municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).

És a prop de l’antic camí romà d’Ègara (Terrassa) a Barcino (Barcelona) que —passant per Castrum Octavianum (Sant Cugat)— entrava a la serra de Collserola per la vall de Gausac (o vall de Sant Medir).

Us passo la seva història:

• El 1024 consta la compra d’una vinya i uns boscos situats a la vall de Sant Medir .
• Existia ja el 1046.
• L’establiment d’un alou el 1046.
• Documentalment consta des de 1120.
• La tradició i el culte començà al segle XI.
• Documents antics l’anomenen Sant Emeteri, però es catalanitzà “Medir”. A l’edat mitjana formà parròquia amb Sant Adjutori i amb Sant Vicenç. Hi tenia jurisdicció civil el monestir de Sant Cugat fins al segle xiv, que esdevingué l’organització municipal de Sant Cugat.
• Els monjos en tingueren cura fins al 1446.
• La popularització de la llegenda de sant Medir de Barcelona convertí l’ermita en destí de pelegrins.
• El 1802 s’hi celebrà el primer aplec de Sant Medir.
• A partir de 1846 s’hi van afegir romeus de la vila barcelonina de Gràcia. Des de llavors, és la destinació de la romeria de la Festa de Sant Medir cada 3 de març.
• El juliol de 1936 l’ermita va ser saquejada i incendiada.
• A l’interior hi ha uns esbossos originals de l’any 1948 de les pintures murals que l’artista local Josep Grau-Garriga va projectar i que no es van portar a terme.
• En el transcurs de 25 anys fins al 2007 la penya Regalèssia de Sant Cugat junt amb tècnics del museu del monestir van dur a terme diverses tasques de restauració a l’edifici, com l’arranjament de la teulada i el restauració del paviment del segle XVII.

És una capella romànica restaurada que manté la seva estructura primitiva.

És una construcció de planta rectangular amb volta de canó i està orientada a llevant.

Per damunt de la façana s’aixeca un campanar de doble espadanya.

La porta és de punt rodó i està adovellada.

Al damunt s’hi ha fet una inscripció amb pedra i un baix relleu d’una figura.

Les parets exteriors són arrebossades en blanc i no té absis a l’exterior.

Recordeu, cada 3 de març s’hi celebra el tradicional aplec de Sant Medir.

L’Ermita de Sant Medir forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Mª de Campanya de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Santa Maria de Campanyà esta situada en la Ctra. de Sant Cugat a Rubí, km 17 municipi de Sant Cugat del Vallès.

Us passo la seva història:

• El lloc de Campanyà és citat per primer cop al 991 quan el matrimoni format per Sunyer i Studia permuten amb el monestir de Sant Cugat tres peces de terra al terme d’Aqualonga (Valldoreix), una d’elles a Campanyà que limita amb terres del mateix monestir.

És una ermita construïda sobre una capa de roca calcària, de planta rectangular i d’una sola nau.

Hi ha els restes de l’obra primitiva que serveixen d’entrada i de base a la torre campanar que s’alça per sobre de la façana.

La nau és reforçada a l’exterior per tres contraforts a cada costat.

A la façana sud s’hi ha obert dues finestres.

 A l’interior s’hi conserva el retaule de Sant Sebastià del 1562 i una pica baptismal.

Santa Maria de Campanyà és una església del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Llorenç de Fontcalçada de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Sant Llorenç de Fontcalçada esta situada en la carretera de Sant Cugat a Rubí, km 18 de Sant Cugat del Vallès.

Us passo la seva història:

• La “Fonte Calciata” és citada al testimonial de l’1 de gener de 991 (ó 992) de les possessions de Sant Pere de les Puel-les de Barcelona.
• Se sap que les masies i les seves terres formaven part del monestir des de l’any 986 en que l’abat Ot comprà terres, cases,… situats al lloc anomenat Fonte Calciata.
• La capella formava part d’un mas del qual consta documentació des del 1002.
• Més tard formava també part de les propietats eclesiàstiques del monestir de Sant Cugat del Vallès segons la Butlla de Calixte II (1120).

És una església d’una sola nau i absis.

De l’obra original resta el mur sud amb porta i finestra i la base de l’absis en forma d’arc de ferradura.

Els murs són gruixuts i a l’interior les parets són de pedra sense recobrir, també hi ha a l’interior una finestra tapada per la restauració que és de doble esqueixada.

A l’exterior es poden veure diferents tipus d’aparell emprats. A la façana nova s’ha utilitzat l’opus spicatum.

Té un campanar d’espadanya. Damunt la porta d’entrada hi ha una làpida que fa memòria de la restauració del segle XVIII.

Sant Llorenç de Fontcalçada és una església del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Forn ibèric de Sant Cugat del Vallès

El forn ibèric de Sant Cugat del Vallès és una construcció ben conservada situada a la serra de Collserola, al costat de l’ermita de Sant Adjutori, per on passava la via romana de Bàrcino a Sant Cugat i a prop de can Borrell.

Data del període baixrepublicà romà (segles II i I aC), i va ser reformat íntegrament l’any 2003.

Tot i que no se sap amb seguretat si és ibèric, ja que podria ser romà o medieval, es diu que és ibèric perquè a l’entorn s’han trobat fragments de ceràmica d’aquella època.

És de tipologia romana i conserva la cambra de foc quadrada i restes de la cambra de cocció.

El forn es destinava per coure-hi peces d’obra i teules.

Recull de dades: Viquipèdia i Cugat Mèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

L’Ermita de Sant Adjutori està situada a la vall de Gausac, molt a prop de la masia – restaurant de Can Borrell.

Us passo la seva història:

• L’Ermita de Sant Adjutori és una església romànica del segle X del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
• Ermita que formà part d’una residència de repòs dels abats de Sant Cugat.
• La primera datació és del 962, l’ermita formava part de les propietats del monestir.
• I va tenir una gran importància durant molts anys en haver-se format a la vall un gran nucli de població durant l’alta edat mitjana.
• S’hi observen reformes i ampliacions fetes als segles XII, XVI i XVII.
• Va mantenir-se el culte fins al segle XIX.
• A causa de la desamortització del 1835 la capella va quedar abandonada.

Es tracta d’una ermita de planta circular i de volta semiesfèrica. Finestra amb arc de pedra treballada.

S’hi aprecien tres nivells: l’inferior preromànic i els dos restants romànics.

Per sota del nivell actual hi ha una fundació més antiga executada amb la tècnica d’opus spicatum.

Altar situat a llevant segons l’antiga tradició.

La porta d’accés presenta testimonis de les reformes al llarg de les èpoques.

Molt a la vora hi ha el Forn Ibèric que data del període baix republicà romà (segles II i I aC).

L’Ermita de Sant Adjutori forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, ha estat declarat bé cultural d’interès local, i formant part del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat del Vallès.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Benet d’Espiells de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès)

Setmana dedicada a les Esglésies i les Ermites

Sant Benet d’Espiells esta en la carretera d’Espiells BV-2247, dins del municipi de Sant Sadurní d’Anoia.

Us passo la seva història:

• Se suposa que aquesta capella va ser fundada pels pares benedictins del monestir de Sant Cugat del Vallès.
• S’esmenta ja l’any 986.
• La forma del temple actual pot considerar-se com del segle XI, amb modificacions posteriors.
• El campanar, del segle XII, s’ha conservat sense cap deformació en l’estructura.
• Fou restaurada en la dècada del 1960 amb un gran respecte.

És a prop del caseriu d’Espiells, a uns cinc quilòmetres de Sant Sadurní, en un indret de vinyes i camps. És un edifici de planta rectangular, adossat per l’absis a una masia. Té una sola nau i la porta d’accés és d’arc de mig punt format per grans dovelles radials.

La volta és de canó amb l’encanyissat molt acusat, sota coberta de teula àrab a dues vessants. Damunt la nau es troba un petit campanar de planta quadrada i finestres geminades als quatre costats. La coberta és llisa, a quatre vessants. L’obra és de pedra. A l’entrada hi ha una pica beneitera.

Viquipèdia

Sant Benet d’Espiells és una ermita romànica del municipi de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria de Lavit de Terrassola i Lavit (Alt Penedès)

Setmana dedicada a Esglésies de Catalunya

Santa Maria de Lavit està en la Plaça de l’Església de Torrelavit.

Us passo la seva historia:

• És l’actual església parroquial de Lavit, que havia pertangut al Monestir de Sant Cugat del Vallès des de l’any 977.
• El desaparegut castell de Lavit (ubicat possiblement al lloc on actualment es troba l’església), la rectoria i el barri antic junt amb l’església, havien estat propietat de Mir Gelabert.

Església d’una nau rectangular sobrealçada.

L’absis ha estat refet i hi ha una porta a la façana sud amb arquivolta i àbac.

Té un campanar d’espadanya reforçat.

Annexa, existeix la rectoria amb una interessant galeria de columnes salomòniques.

Santa Maria de Lavit és l’església parroquial de Lavit, al municipi de Torrelavit , inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental)

Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles

Santa Maria esta en la Plaça de Santa Maria, 2, en el barri de la Sagrera de Palau-solità i Plegamans.

Us passo la seva història:

• En l’índex toponímic del Cartulari de Sant Cugat del Vallès, tenim una cita de Santa Maria de Palacio Salatha on ja se la cita com a “parrochia” en un document de 1071 (doc.672).
• Segons el pergamí que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la consagració del temple de Santa María de Palau Solitar fou el 14 de novembre de 1122.
• La cerimònia de consagració la va realitzar l’arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona, Sant Oleguer.
• Cap a l’any 1307 es va canviar l’orientació de l’església, segons manà el bisbe Ponç de Gualba en la visita pastoral del 18 de desembre del 1304.
• L’actual campanar no és l’original. Sembla que al 1506 un incendi va destruir-lo, fent un de nou dos anys més tard, que es se suposa que seria l’actual. Aquest incendi també va afectar la volta de la nau que es va construir de nou.
• De les campanes se sap la data i autoria d’una d’elles, construïda al 1674 per “Jauma Gibert i Cristofhol Vilasosa”;
• La data d’una de les petites és el 1874 .
• La de l’altra, que procedeix de l’església de Santa Magdalena, és 1846 que a més té els noms de “Joseph Carol i Joseph Dura”, així com la imatge de la patrona amb Jesús als braços.
• La pica de batjar té la data esculpida a la mateixa pedra: 1498.
• El 1513 s’encarregà un retaule per a l’altar major al Mestre d’Artés-pintor anònim de l’escola valenciana que el pintarà amb dos deixebles seus.
• És important també el retaule de l’altar del Roser, amb un antipende de ceràmica fet per Llorenç Pasollas, un dels grans ceramistes de Catalunya del segle XVII.
• Fins a l’any 1933 hi havia un pas que comunicava l’església amb la rectoria, construït l’any 1575 per poder guardar millor els tresors i que es conservaven un conjunt d’importants peces d’orfebreria que daten del segle XVI.
• Durant la guerra civil el retaule de l’església va haver de ser traslladat a un lloc segur i després d’aquesta va tornar al seu lloc d’origen.

L’edifici ha perdut la seva estructura originària, que se suposa que comptava amb una sola nau de volta de canó, capçalera d’absis quadrat i creuer.

Les reformes han fet desaparèixer l’absis i el creuer, aixecant al seu lloc la façana principal i obrint-hi la porta d’ingrés. L’edifici actual és format per una nau orientada en sentit nord-sud i dues capelles, situades una enfront de l’altre.

La façana principal presenta una porta d’arc de mig punt adovellat, a sobre seu es pot veure una obertura circular de tipus rosassa, però amb una senzilla reixa a la part exterior. La coberta és a dues vessants amb teula àrab.

El nou campanar, de planta quadrada, presenta tres petites obertures semicirculars en tres de les seves cares; per sobre hi ha una motllura, amb un detall decoratiu, que separa el cos superior.

Jordi Contijoch Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya

Aquí trobem les obertures de les campanes i, finalment, el coronament fet de merlets de disposició esglaonada.

La pica baptismal fou realitzada en pedra de Girona, segons la visita pastoral del 1508. Està sobre una base quadrada amb treballs esculturats de sanefa ondulada de fistonejat de la que surt un suport de base octogonal que origina un curt pilar de vuit cares a partir del qual s’origina l’element propi del cos de la pica que per la part inferior es troba arrodonit i després va prenent forma octogonal i dona forma a les vuit cares que corresponen a l’octògon que emmarca la part superior de la pica.

A l’altar major de l’absis hi ha el retaule tardogòtic del Mestre d’Artés, realitzat entre 1513 i 1519.

Jordi Contijoch Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya

En una de les cares, la frontal, hi figura inscrita dins un escut de tipologia quadrilonga ibèrica, la data de realització i al mig una creu sobre la lletra alfa, com a símbol del principi del nou cristià acabat de batejar. S’utilitzà fins a l’any 1870.

Jordi Contijoch Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya

A la capella lateral del Roser hi ha el retaule barroc del Roser, que fins al 1965 es trobava situat a l’altar major. També hi ha un frontal d’altar de ceràmica policromada valenciana realitzat per Llorenç Passoles a la segona meitat del segle XVII.

Jordi Contijoch Boada – 2006 / Generalitat de Catalunya

L’església de Santa Maria de Palau-solità està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Canals de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

El Castell de Canals és localitza al costat del carrer Colom de Valldoreix de Sant Cugat del Vallès.

Us passo la seva historia :

• El terme “ipsas Canales” apareix per primer cop al testimonial de 991 (992 segons datacions) del monestir femení de Sant Pere de les Puel-les de Barcelona.
• El castell apareix documentat per primera vegada l’any 1148, quan Arnau Gibert testà i feu referència al mas Canals, del qual era comte.
• Aquest fou succeït per Bernat de Canals, que jurà fidelitat al comte rei Ramon Berenguer IV, l’any 1160.
• El 1243, el rei Jaume “el conqueridor” concedí la jurisdicció de la fortalesa i vila de Canals a Adelaida de Canals, vídua de Pere de Claramunt.
• El 1261, mort sense descendència Bertrand de Canals, l’alou passà a Guillem de Cervelló.
• El 1306, l’abat de Sant Cugat del Vallès adquirí per compra el castell.
• Així, el fogatjament del 1365-1370 expressa: Castell de Canals de l’abat de Sant Cugat.
• A partir d’aquell segle, els abats santcugatencs es titularen barons de Canals.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Està situat dalt un turó de l’extrem septentrional de la serra de Collserola, entre les rieres de Can Llunell i de Cant Badal.

La base del mur té a la part baixa un gruix màxim de 92 centímetres i a la part superior un gruix de 55 centímetres.

També altres parets de poca alçada, alguns dels quals semblen definir una estructura rectangular.

Del castell només resta un mur de 14,70 de llargada i 8,50 metres d’alçada, orientat d’est a oest. També hi ha les restes de dos murs de poca alçada que deixen entreveure una planta més o menys rectangular.

El mur va disminuint el seu gruix a mesura que guanya alçada i mostra els forats de la bastida. En el segon tram de mur hi ha uns forats de mida diferent als fets per la bastida i, a diferència d’aquells, no traspassen el mur de costat a costat; segurament era on es recolzaven les jàsseres de fusta que aguantaven els cabirons per formar l’estructura del sostre.

El material utilitzat són majoritàriament còdols de pedra calcària, gres i quars amb les cares devastades a cops de maceta.

El Castell de Canals és un castell del municipi de Sant Cugat del Vallès declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Claustre del monestir del Sant Cugat del Vallès

El monestir de Sant Cugat és una antiga abadia benedictina a la localitat catalana de Sant Cugat del Vallès.

El monestir, construït entre els segles IV i XIV, destaca pel seu claustre.

Va ser el monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona.

El més destacat de tot el conjunt del monestir de Sant Cugat és el seu impressionant claustre.

Es tracta d’un clar exemple de l’art romànic català i va ser construït al segle xii sobre un d’anterior.

En el segle XVI se li va afegir un segon pis i es va construir també l’atri d’entrada.

Dins el jardí del claustre es poden observar les restes de la primera basílica del segle V

i el lloc on la tradició diu que s’hi va enterrar i venerar a Sant Cugat.

La seva planta té amb una longitud de més de 30 m.

Cada galeria consta de quinze arcs de mig punt sustentats en dotze parelles de columnes i pilars als extrems i cada cinc arcs.

Cadascuna d’aquestes columnes està decorada amb capitells finament elaborats, amb detalls variats que van des de la representació d’animals a les escenes bíbliques.

Cap a l’any 1190 va arribar un taller d’escultors procedents de la catedral de Girona, on havien treballat durant uns 10 anys.

És per això que tots dos guarden moltes similituds pel que fa als motius esculpits dels seus capitells.

Els murs exteriors estan recorreguts per un fris d’arcs cecs amb mènsules decorades amb caps d’animals.

Aquest fris recorda molt al que hi ha a Sant Pere de Galligants de Girona.

El pis superior es va construir al segle XVI i el fris en el qual se sustentava la teulada, va quedar com un element merament decoratiu.

L’edifici va ser declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1931. Forma part del Museu de Sant Cugat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez