Sant Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit. – Dones del segle X i principis del XI.

Avui us presento dos articles

Castell Subirats. Postal antiga. Ramón Solé.

Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2].

Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:

“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)

Riu Anoia pel pas de Martorell

Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”[3].

Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].

El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.

Riu Anoia: Salt d’aigua. Foto: Ramon Solé.

D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.

Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.

Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana. El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.

Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec”, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, potser millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab). El Comte Borrell ven, en 977, a Onofre Amat el seu castell de St. Esteve. El joc de les disputes i dels intercanvis està servit entre els potents.

Torre Moja. Penedés. Foto: Viquipèdia

En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església és un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].

En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].

En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.

En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Laviti, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.

St. Sebastià dels Gorgos. Foto: monestirs.cat

Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.

Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.

Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.

Cómic d’Oriol García Quera que narra d’una manera molt didàctica la vida de Mir Geribert.

Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020

Als perdedors, obviats i maleïts per la història.

——————————————————————————————————–

[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: “Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas “cellas” condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.”

[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.

[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia.

[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)

[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII

[7] Ibídem, n. CCC.

[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299

[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge

[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours

[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.

Ermita de Sant Vicenç del Bosc de Sant Cugat del Vallès

Per anar a l’Ermita de Sant Vicenç del Bosc, cal que us adreceu  per la Rambla de Ermita de Sant Vicenç del Bosc de Sant Cugat del Vallès, i en la Casa Beltrán us cal seguir les marques blanques i grogues del PR-C-38  que us portaran fins la Font i l’Ermita.

Runes de la masia de can Gordi

Us passo la seva historia :

  • L’Ermita de Sant Vicenç del Bosc és de l’Època Medieval aproximadament construïda en el Segle X.
  • Aquesta ermita era el centre de l’antiga vil·la de Cercèdol i estava situada en la vall de can Gordi (can Guàrdia de la Muntanya), la trobem citada a la documentació l’any 986.
  • A mitjans del segle XI, l’ermita ja s’havia constituït com a parròquia. Durant els dos segles següents va anar prenent importància. No és fins el 1347 que una donació per restaurar el sostre de la capella, fa que algú se’n cuidi regularment.
  • Amb la desamortització de l’any 1835 les imatges que si veneraven passaren a Sant Cugat del Vallès, mas pròxim a la vil·la, on sembla que es perderen.

L’any 1981 es va emprendre una campanya de neteja i recuperació de l’entorn, es van redescobrir les restes de dos murs, la base semicircular de l’absis i el sòl de la nau format per grans pedres de pissarra, també un fragment d’altar i un bloc de pedra fosca que podria ser una pica circular. El seu estat actual, es de ruïna.

Runes masia de can Gordi

A prop i al fondal del Torrent de can Gordi, hi ha la Font de Sant Vicenç.

 

Recull de dades : Can Borrell, Consorci del Parc Natural i altres

Adaptació al Text  : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez i Arxiu Rasola

Masia de Can Borrell de Sant Cugat del Vallès

La Masia de Can Borrell esta situat en el camí de Sant Medir, prop ctra. Cerdanyola-Valldaura, en el km 3, del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).

En l’interior de la masia, figura la data de 1783 en una porta. Però es creu que hi hagué una casa en el mateix lloc, en segle XIII.

Fotografia de la Generalitat de Catalunya

La seva situació al final de la vall de Gausac pot venir del fet que en trobar-se a l’antic camí de Sant Cugat a Barcelona fos utilitzada com a posada.

Camí molt freqüentat, per anar al Monestir de Sant Cugat, i actualment per fer ruta d’excursionistes , BTT, a cavall.

És una masia de planta rectangular amb teulat a dues vessants i estructura formada per planta baixa, pis i golfes.

La seva estructura és molt simple, cal destacar una característica molt freqüent en les masies d’aquesta zona que és la d’obrir una petita galeria a la part destinada a les golfes. Simetria longitudinal de la porta d’entrada, la finestra central i les golfes.

La Masia de Can Borrell, des de fa dècades és un important Restaurant, amb bona cuina , acollidor i amb gent amable

.

La Masia de can Borrell és un edifici del municipi de Sant Cugat del Vallès  que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Generalitat de Catalunya i Can Borrell

Adaptació al Text i Fotografies  : Ramon Solé, arxiu Rasola i varis col·laboradors

Rotondes amb monuments – 2 ª part #

Algunes rotondes sols tenen un o varis arbres o amb plantes, avui us faré una mostra amb un objecta en forma de monument, clarament significatiu pel municipi :

Castelldefels

Centelles

Cerdanyola del Vallès

Montmeló – 1

Montmeló – 2

Montmeló – 3

Ripollet – 1

Ripollet – 2

Sant Cugat del Vallés

Magnifiques les escoltures en les Rotondes.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Espais escultòrics a l’aire lliure a Sant Cugat del Vallès

Els Espais escultòrics a l’aire lliure està situat en el Passeig de Francesc Macià, en els jardins de la part central entre el carrer de Salvador Espriu i Ronda Nord en Sant Cugat del Vallès.

Aquestes tres obres escultòriques formen part des de 2009, del patrimoni de Sant Cugat del Vallès.

 

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

Antiga Fabrica de productes Ceràmics – Arpi de Sant Cugat del Vallès

L’Antiga Fabrica de productes Ceràmics – Arpi, esta situada en el carrer de Santiago Rusiñol, 60, al costat de la plaça d’Octavià , 1, front del Monestir de Sant Cugat del Vallès.

Aquest edifici era conegut popularment com a Cal Gerrer. L’Edifici va ser construïda l’any 1851 per Pere Arpí Savalls, nascut a Sant Climent de Llobregat.

De fet, en Pere Arpí pertanyia a la quarta generació d’una família de terrissaires originaris de Terrassa. La finca l’heretà el seu fill, Francesc Arpí Sagués, qui morí als 67 anys. Fou aleshores quan el primogènit Pere Arpí Massana es feu càrrec de la continuïtat del negoci familiar.

Damunt dels balcons de l’edifici, hi figuren dos rats penats de ceràmica vidriada; a la paret del carrer Sant Medir, hi ha restes d’ornamentació similar que consta de dos medallons ceràmics amb escultures d’un bust de dona i un altre d’un home vestit a la manera dels nobles del segle XVIII.

Cal destacar, entre finals del segle XIX i principis del XX, moltes cases de Sant Cugat i de pobles de les rodalies, adquiriren elements ceràmics a la fàbrica Arpí amb la finalitat de decorar les seves cases.

Us passo la Web de la fundació Cabanas :

http://fundaciocabanas.org/historia-de-cal-gerrer/

Des de l’any 2006, l’edifici ha estat sotmès a un llarg procés de restauració, després de molts anys d’estar en un estat ruïnós i decadent, ara l’edifici ha recuperat tot el seu esplendor i és una Casa-Museu.

La Terrisseria Arpí és una obra del municipi de Sant Cugat del Vallès, i està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, Viquipèdia i Web de la casa – Museu Arpí.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Monestir de Sant Cugat del Vallès – 2ª Part #

El Monestir de Sant Cugat, conté elements preromànics, gòtics i renaixentistes, cal destacar el seu gran Claustre.

Construït entre els segles IX i XIV, a l’església hi trobarem la clàssica planta basilical de tres naus i tres absis, que s’assenten sobre les restes d’un castrum romà.

El temple es caracteritza per la sobrietat del romànic en la falta de decoració i la poca llum, i la grandiositat del gòtic gràcies al cimbori del segle XIII: una construcció de vuit cares amb grans finestres.

La prosperitat del segle XII va propiciar la construcció del primer pis del claustre, format per llargues galeries amb arcs de mig punt que descansen sobre parelles de columnes i diversos pilars, amb 144 capitells.

En un costat del Monestir , podem veure la gran font – cisterna, que ja em dedicat en el seu dia un article al Blog : Fonts naturals, aigua, muntanya i mes.

Per últim, cal destacar  el que roman avui en dia de les seves antiquíssimes muralles.

Per mes amplia informació, podeu consultar a :

https://www.monestirs.cat/monst/valloc/vo16cuga.htm

i a :

https://www.cataloniasacra.cat/llocs/esglesia-de-sant-pere-d-octavia-de-l-antic-monestir-benedicti-de-sant-cugat-del-valles/155/l_ca

Article de Totsantcugat sobre la restauració del rellotge del Campanar del Monestir :

http://www.totsantcugat.cat/actualitat/cultura/l-ajuntament-restaura-el-rellotge-del-campanar-del-monestir_169933102.html

L’edifici Monestir de Sant Cugat del Vallès, va ser declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1931 i forma part del Museu de Sant Cugat.

 

Dades : Ajuntament de Sant Cugat, Monestirs i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies

Monestir de Sant Cugat del Vallès – 1ª Part #

És una antiga abadia benedictina a la localitat catalana de Sant Cugat del Vallès. El Monestir, va ser construït entre els segles IX i XIV, destaca pel seu claustre. Va ser el Monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona.

Per mes amplia informació, podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Cugat

L’edifici Monestir de Sant Cugat del Vallès, va ser declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1931 i forma part del Museu de Sant Cugat.

Nota : Altres elements destacats del Monestir, els oferirem amb l’article de demà.

 

Dades : Ajuntament de Sant Cugat, Monestir i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies

Cases bessones d’Enric Pi de Sant Cugat del Vallès

Les dues cases Enric Pi, estan situades  en el carrer Sant Medir, 27-29, de Sant Cugat del Vallès, front el Celler cooperatiu.

L’Arquitecta va ser Juli Batllevell i Arús, va projectar dos edificis molt similars d’estil Modernista i tipus residencial,  projectades durant l’any 1907.

Destaca els motius ornamentals de tipus floral que envolten les obertures; en una d’elles li manca la barana de pedra del coronament.

Les portes estan presidides per  escuts amb les inicials del propietari  Enric Pi : “ EP “ .

Cases d’Enric Pi és una obra del municipi de Sant Cugat del Vallès inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

De vegades cal mirar a munt, i poder veureu : Un Rellotge de Sol, Dracs… un Sant Jordi, La Mar a Sant Cugat del Vallès

Acostumem anar de pressa d’un costat a l’altra de la ciutat o poble, mirar a la dreta o l’esquerra, vigilar els semàfors per mirar de passar o passar igualment que tinguem vermell o verd, el important es corra i arribar el mes aviat possible al nostra objectiu o destí.

Per ho !, es que… ja no mirem per sobre? Pues crec que ens cal fer un STOP a la nostra vida… Podria ser que ens perdem veure i conèixer coses curioses, com en el cas de Sant Cugat del Vallès :

  • Una façana on hi ha un Sant Jordi i el Dragó, que sempre durant tot l’any, unes roses hi son al seu costat.
  • Veure un Rellotge de Sol de 1853, en la plaça de la Vila.
  • Un altre Rellotge de sol amb un Veler, que ens fa difícil de saber quina hora és.
  • Un Drac de ferro a una façana, en un carrer dels antics de Sant Cugat del Vallès.
  • Entre mig de vegetació d’una finca, trobar una Torre – Dipòsit d’Aigua, que deu de ser prou antiga.

Avui ha sigut en Sant Cugat, seguirem mirant per d’amunt nostra en altres poblacions de Catalunya…

 

Text i Fotografies : Ramon Solé