Creu de terme actual està situada en la Plaça de la Creu Gran de Terrassa .
L’Original de la Creu Gran, està exposat al museu del castell de Vallparadís.
Història :
Correspon a la zona que separava els termes de Terrassa i Sant Pere en ple segle XVIII.
La creu original es troba a la seu central del Museu de Terrassa, situada al castell de Vallparadís, i és dels segles XIV-XV,
Mentre que la que es troba a la plaça de la Creu Gran n’és una reproducció de ciment.
És una creu molt ben tallada que se suposa que delimitava els termes de Terrassa i Sant Pere. Més endavant es va muntar sobre el basament d’una font de quatre dolls d’aigua amb abeurador circular. Els dolls estan decorats per cares de Medusa de ferro. La creu és d’estil gòtic, amb tendència a l’època del Renaixement. L’arbre és vuitavat i la iconografia del capitell presenta quatre figures atribuïdes a apòstols. A la creu hi ha el Crist i la Mare de Déu. Tota ella presenta un bon treball decoratiu que sembla una obra d’orfebreria. El fust és poligonal.
Us passo imatges de l’antiga Creu :
La Creu Gran és una creu de terme del centre de Terrassa, protegida com a bé cultural d’interès local.
L’Ajuntament esta situat en la Plaça de Pere Aguilera de Rubí.
Us passo dades històriques :
Anteriorment, aquest edifici va ser la casa pairal anomenada Cal Rufé, construïda el 1845.
En la sessió de l’Ajuntament de l’any 1922, es va acordar comprar la casa a en Miquel Rufé.
Les obres de reforma es van iniciar el 1923.
El 1927 s’hi va instal·lar el rellotge.
El pati de la casa es va convertir en plaça pública.
És un edifici civil d’estructura cúbica i que presenta una disposició simètrica dels seus elements. És de planta quadrada i té planta baixa i un pis. La reforma realitzada per Puig Gairalt es concentra bàsicament a la façana principal, en què els elements més característics són el balcó obert, amb barana de balustrada, que se sustenta sobre un petit pòrtic d’entrada format per dues columnes dòriques, i un coronament de la façana format per un petit frontó de formes motllurades on s’hi inscriu un rellotge i un escut. A la planta baixa les finestres eren geminades amb una columna dòrica.
L’Ajuntament de Rubí és un edifici de la ciutat de Rubí (Vallès Occidental) protegit com a bé cultural d’interès local.
La Torre de Telegrafia, a un nivell superior al carrer de la via Augusta de Montornès del Vallès.
Va ser construïda el 1848 com a torre de telegrafia òptica i va estar en servei fins al 1862, en què la telegrafia amb fils va deixar obsoleta l’òptica.
Era una de les deu torres de la línia de Barcelona a Vic i enllaçava amb les situades al turó de Montcada i a Can Cassaca, a Granollers.
És una torre de guaita de secció quadrada d’uns 5,5m de costat aproximadament.
Resta voltada d’espitlleres i rodejada per un fossar.
Té dos pisos i la porta al primer pis.
La torre depenia del Castell de Montornès.
Imatge de Viquipèdia, abans de la restauració
Del 2005 al 2013 l’Ajuntament de Montornès en va dur a terme l’excavació i rehabilitació per tal de museïtzar-la i deixar-la en un estat semblant al que tenia quan estava activa.
La Torre del Telègraf o d’en Bosquerons és una torre de guaita ubicada a Montornès del Vallès (Vallès Oriental), protegida com a bé cultural d’interès local i situada sobre el turó conegut també com el Telègraf.
Per anar a les restes del Castell de la Cirera, cal situar-se en la Ctra. Avinyó a Sant Feliu Sasserra, en el km 61 agafar el camí a l’esquerra, a 1 km arribareu a mas Cirera o Sacirera i el que queda del Castell.
Us passo dades històriques :
Les primeres notícies del castell es remunten a l’any 952; poc després n’adquiria entitat pròpia per la desaparició del castell d’Oristà, del qual depenia anteriorment.
Torna a ser documentat el 1035.
Formava part de l’antic terme del castell d’Oristà i adquirí entitat pròpia a finals del segle XI.
Més tard restà vinculat a la família Lluçà.
Del castell procedia una família de cavallers cognomenats Cirera o Sacirera, feudataris dels Lluçà i dels bisbes de Vic als segles XII-XIV.
Possiblement el castell entrà en decadència després de la revolta remença, com succeí amb tots els castells lluçanesos.
Al segle XIX es transformà en masia.
Del castell només es conserva una torre adossada a la part nord-oest del mas la Cirera.
És una torre rodona del segle XI, amb murs de carreus ben tallats i polits, disposats en filades regulars, que es conserven fins a una alçada de 3,20 metres del terra.
Tot i que ha desaparegut un tros de mur del cantó de ponent.
El diàmetre extern és de 6,10 m i l’intern de 2,60 m.
El parament és de carreus petits ben treballats units amb morter fent filades regulars.
El Castell de la Cirera és una fortificació al terme municipal de Sant Feliu Sasserra (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.
Sant Esteve de la Costa està en el nucli de La Costa de Montseny en Fogars de Montclús.
Us passo la seva història:
La parròquia és molt antiga i surt ja citada en un diploma reial del 862, concedit pel rei Carles el Calp al comte Sunyer i d’Empúries Rosselló, quan li atorgà l’alou de Montseny, que comprenia les dues parròquies de Palautordera i aquesta de Montseny.
En els segles XI i XII, la seva demarcació amb la de Fogars depenien del castell de les Agudes i Miravalls, mentre que la parròquia de Mosqueroles depenia del de Montclús.
El 1279 hi consta a les visites parroquials com una parròquia de petites rendes, una situació que va empitjorar, ja que el 1413 només hi consten 15 famílies.
Va fer estar unida a Sant Julià del Montseny, el 1503.
L’any 1566 es va afegir l’església de Santa Susanna.
Està formada per una sola nau amb vota de canó que acabava en un absis trilobulat. Edifici senzill de paredat, arrebossat i emblanquinat. Cornisa de maó i teula. És obra del segle xii, d’estil romànic, amb tres absis dels quals dos encara es conserven, mentre que l’altre fou destruït per poder-hi aixecar la sagristia. La nau no és del tot romànica, puix no té la forma de volta de canó, sinó de punt d’ametlla.
Té un campanar de secció quadrada, amb dos cossos. El cos per a les campanes té set obertures de mig punt, coronat amb merlets en els quatre vèrtexs i amb piràmide. Fou construït l’any 1680, segons diu un pedra col·locada en una paret. La portada és de mig punt i recolza sobre unes pilastres o muntants. L’arquivolta està decorada amb motius lineals. El presbiteri el constitueixen un absis circular Amb volta de mitja taronja pel segle XII-XIII i un cos de volta apuntada.
El 1758 es va afegir una capella a migjorn que va desmuntar aquest costat de l’absis. El absis central té una finestra de doble esqueixada i el de nord-oest una finestra d’escletxa. El segle xvii es varen afegir dues capelles per cada costat. Dues tenen voltes amb arqueria i plementeria gòtica i les altres dues amb volta d’aresta.
El comunidor de Sant Esteve de la Costa és una obra de Fogars de Montclús (Vallès Occidental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El comunidor està formada per una torre quadrada en la qual hi ha quatre pilars que sostenen la teulada que resguarda el perdó sobre el qual s’hi col·loca la creu.
Aquest comunidor el trobem a poca distància de l’església de Sant Esteve de la Costa, uns 10m. L’any 1769, es feren obres de restauració i el 1778 fou construït el pedró del mig. És un lloc destinat a beneir el temps, d’exorcitzar les tempestes i beneir el terme. En una època, l’ajuntament hi tingué les seves sessions.
Sant Esteve de la Costa és un conjunt format per una església i un comunidor situats al Parc Natural del Montseny, en el municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental). Ambdós elements formen part de manera individual de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església de Sant Cristòfol, coneguda també com l’església de Can Bordoi per trobar-se dins la finca d’aquesta masia, concretament a la dreta tot abans d’entrar a la finca.
Dades històriques :
Originalment era una petita església romànica que depenia de la parroquial.
El temple el trobem ja documentat el primer quart del segle XI, al lloc anomenat coll de Can Bordoi.
l’antiga masia de Can Bordoi, pairalia documentada ja el segle XIII i en el fogatge de 1553 s’esmenta a “en Bordoy”.
L’edifici actual correspon a la restauració portada a terme a principis del segle XX.
L’església actual és un petit temple d’una sola nau, capçada per un absis poligonal i coronada al vèrtex de la teulada a doble vessant per un petit campanar d’espadanya.
A les cantoneres de l’atri apareixen un contraforts més decoratius que no pas com elements de sustentació que li donen al conjunt una sensació d’eixamplament.
Per a més dades sobre Can Bordoi, us passo aquest enllaç :
Sant Bartomeu de Cabanyes situat en el Coll de Sant Bartomeu.
Us passo la seva historia:
L’església de Sant Bartomeu de Cabanyes és una de les edificacions més antigues del terme.
El topònim Chabanes, està documentat des del 931 i el 1008 i la capella des del 1191, fou administrada pel rector d’Argentona, i després pel d’Òrrius i hi tingueren drets de patronatge els propietaris de Can Cabanyes de Dalt i ca l’Argent.
Està situada en un lloc estratègic del camí que comunica el Maresme amb el Vallès. Les restes arqueològiques semblen indicar la presència en aquest lloc d’un antic establiment format diversos habitatges la cronologia del qual s’emmarcaria dins el període ibèric.
En un pla al sud de l’església s’han trobat materials ceràmics ibèrics i alguna estructura murària susceptible de ser ibèrica.
L’ermita romànica podria estar edificada o fundada sobre edificacions anteriors més antigues que es podrien remuntar fins i tot a l’època prehistòrica.
La datació és feta per estil: estructura original romànica, però amb afegits posteriors (al campanar, etc.), que semblen del segle XVIII.
Es tracta d’una senzilla construcció romànica del segle XI – XIII, que consta d’una nau coberta amb volta de canó i amb un absis semicircular on té una petita finestra central d’alabastre.
Hi ha dos arcs separant el presbiteri. Paviment interior de pedra, amb un banc de pedra al mur sud. Altar de pedra molt sobri. A l’interior, en una fornícula al mur nord, hi ha una imatge de Sant Bartomeu.
Té un campanar de cadireta d’un sol ull.
Durant la guerra civil espanyola van ser cremades totes les seves imatges.
Sant Bartomeu de Cabanyes és un edifici religiós del municipi de la Roca del Vallès inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Per arribar a l’antiga Palanca de can Sedó , us cal en la Ctra. C-55, agafar la sortida al km 4,5, anar cap al polígon de la Flora en direcció est i nord, cap al riu.
Historia :
En aquest indret es construí el primer pont que va existir a Olesa i que travessava el Llobregat per comunicar amb Esparreguera.
En principi havia de substituir la barca que s’utilitzava per travessar el riu, però finalment aquesta va subsistir.
Aquest primer pont fou construït entre els anys 1867 i 1868 pels enginyers anglesos Cornelius i Miquel de Bergue, i va ser un dels primers ponts metàl·lics d’Espanya, amb una sola tirada de 90 m de longitud. El va impulsar l’empresari Puig i Llagostera, que tenia una industria tèxtil al marge dret del riu i necessitava que els treballadors d’Olesa el poguessin travessar.
Aquest pont va esfondrar-se a causa de la catastròfica riuada del 24 d’agost de 1868 i l’any següent fou reconstruït segons el projecte original.
La crescuda del Llobregat de l’any 1873 el va tornar a ensorrar.
No es tornà a construir un pont fins el 1892, quan Antoni Sedó, nou propietari de la fábrica (l’actual colònia Sedó), decidí habilitar una palanca aprofitant les pilastres que quedaven d’empeus.
El nou pont era penjat (menys car però només apte per a vianants), més sòlid i adaptat a les necessitats del terreny i de la fàbrica.
Més recentment, les riuades de l’any 1971 el deixaren molt malmès i ja no fou reconstruït, ja que en aquestes dates tenia poca utilització.
Pont penjant sobre el riu Llobregat que antigament utilitzaven els obrers que treballaven a la colònia Sedó. El pont, que era només per a vianants, està fet amb una estructura metàl·lica sostinguda per dues torres-pilastra, una a cada banda del riu.
Les pilastres, que pertanyen a un anterior pont construït el 1867- 68, estan fetes amb revestiment de pedra i amb maó a les cantoneres.
El cablejat d’acer queda sostingut a la part superior de cada pilasta i manté tensada l’estructura metàl·lica. Actualment només es conserva un dels costats d’aquesta estructura.
Tot i que molt malmesa, encara travessa el riu, i té una llargària d’uns 90 metres entre pilastra i pilastra. Els vianants passaven sota la pilastra per un arc d’un metre, que devia ser rmés o menys l’amplada que tenia el pont.
Actualment, l’entorn es troba envaït per la vegetació de ribera, i l’antic camí que anava cap a Olesa ha quedat tallat per les instal·lacions del polígon industrial.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Creu de Beca esta situada en el camí que segueix del carrer Urgell, passada la zona esportiva de les Planes d’Olesa de Montserrat.
Historia:
La primera referència documental de la creu és de 1522. En aquesta data i durant el segle següent sol anomenar-se creu de Bequer i més tard, Creu de Beca.
Probablement l’actual creu de ferro hi fou afegida més tard.
El camí ral que anava cap a Vacarisses i Manresa deriva probablement d’un camí romà que seguia més o menys la vall del Llobregat.
Als segles XVIII i XIX el camí pujava per la vall del Torrent de la Creu de Beca i la Roureda, passant per la font de la Pastora, fins al pla del Fideuer. Allà es bifurcava d’una banda entre el que es dirigia en direcció nord-est cap a Vacarisses, passant per l’estret coll de la Pedra de la Bossa i, de l’altra, el que es dirigia per coll de Bram i la serra de l’Hospici en direcció a Palà (una cruïlla de camins i punt estratègic on hi havia un hostal), i després continuava cap a Castellbell i Manresa.
Creu de terme que encara es conserva dempeus.
S’assenta sobre una base de pedra quadrada i consisteix en un sòcol circular, semblant a una pedra de molí, al centre del qual s’enlaira una columna coronada per una creu de ferro.
Aquesta creu presenta els braços amb expansions ovalades i extrems carrats.
És l’única de les creus de terme d’Olesa que es conserva in stiu.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Terra, aigua i racons 