De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell. Els plets d’Adelaida de Sant Martí i de Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

Al 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat va bé i que vol ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills: Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

Pèlag del Foix. Foto: Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, cosa que no hauria fet quan hi havia un potent al davant i no una dona.

Monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a donar consell de que s’ho arreglessin entre ells.

Sant Vicenç de Calders. Foto: wikiloc

L’abat tornà a reclamar aquestes terres al 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Una de les seves últimes decisions abans de morir en 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda i la dona del germà d’Udulard, Geribert, Ermenganda, germanes ambdues de R. Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat.

En aquesta obra de l’historiador Ruíz Domenec es pot ampliar la informació.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat, sortint-se amb la seva l’abat. Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que hi havia una capella prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història que s’havia explicat. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Liber Iudiciorum, lleis dels gots.

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, la filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

 

Els noms de dones soles, al 1033, ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

——————————————————————————————-

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Fem una Ullada fora de Catalunya : Morella i la seva historia

Avui us presento dos articles

Morella és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca dels Ports, de la qual és la capital, i hi té altres poblacions dins del seu gran terme municipal.

La N-232 és l’eix de comunicació de Morella amb Saragossa i Logronyo. Així mateix, aquesta carretera connecta Morella amb els destins turístics valencians del litoral, amb l’autopista del Mediterrani (AP-7) i amb la carretera N-340. Des de Castelló, també es pot accedir a la ciutat per la CV-10, que enllaça posteriorment amb la N-232 en direcció a Morella.

Morella pot exhibir una història tan antiga com il·lustre. En la seua comarca s’han trobat nombroses i interessants restes arqueològiques i encara es conserven les pintures rupestres de Morella la Vella que testifiquen la presència de l’humà prehistòric per aquestes terres.

En Els Solanes van ser trobades al voltant d’una vintena de sepultures de l’edat del bronze i hipogeus en Hostal Nou, relíquies prehistòriques que van ser lamentablement destruïdes.

Morella va ser un dels primers pobles assentats en terres ibèriques, ja que es considera que la seua fundació data del període eneolític, que se situa entre l’any 2500 aC i el 200 aC.

Morella per si sola, amb els seus carrers i muralles medievals, ja constitueix un significatiu element d’interès.

Tanmateix, cal destacar-ne el castell, l’església arxiprestal de Santa Maria (art gòtic), el convent de Sant Francesc, les muralles amb les seues torres i portes, i l’ermita de Vallivana, seu de la Verge del mateix nom i patrona de Morella.

Des del punt de vista de l’arquitectura contemporània, Morella té un edifici projectat per Enric Miralles i Carme Pinòs.

Es tracta de la Residència Escola Llar de Morella (1986-1994, edifici que, apostat contra la falda del castell de la localitat, davalla amb aquesta en repetides plataformes.

Correspon encara a la fase més primerenca dels seus arquitectes i, tot i mostrar la característica empremta formal-espacial de Miralles-Pinòs, es caracteritza més aviat per una contenció que temps després serà desenvolupada sota una major fecunditat formal.

L’edifici fou guardonat amb el II Premi d’Arquitectura Espanyola.

Us passo els Monuments de Morella :

  • Església Arxiprestal de Santa Maria la Major. Del segle XIII, declarada Monument històric d’interès nacional l’any 1931 (Gazeta de Madrid núm. 155 de 04/06/1931) És una fita obligada per als amants de l’art. Aquesta construcció gòtica reuneix en una mateixa façana la porta dels Apòstols i la de les Verges. Ja dintre, en la part posterior del cor, es pot veure esculpit en forma de fris el pòrtic de la Glòria. La singular escala de caragol per la qual es puja al cor, l’altar major, les seves tres rosasses amb vidrieres originals de l’escola valenciana del segle XIV i l’orgue de Torull són algunes de les seues joies.
  • Convent de Sant Francesc. Dels segles XIII i XIV. El més significatiu del conjunt és la sala Capitular on hi ha una pintura al fresc, en la qual es representa la dansa de la Mort del segle XV. L’església del convent data del segle XIV, i va ser recoberta d’estil neoclàssic en el 1800. Avui s’hi pot apreciar l’estil gòtic original.
  • Església de Sant Nicolau. D’estil romànic tardà, és ara sala d’exposicions.
  • Poblat visigot és del segle VII a la Pedrera de la Parreta de Morella, en el jaciment del Mas de Sabater.
  • Castell de Morella, dels segles XIII al XIX. Construït aprofitant la roca. Consta de la plaça d’armes (1.070 m), el palau del governador, l’aljub, la torre de la Pardalea, retretes al vol per on van entrar el 1838 els carlistes, presó de Cacho, restes de palaus reials, torres d’homenatge i pavellons oficials, per on han passat diferents formes de civilització i cultures.
  • Muralles medievals, dels segles XIV i XV. Hi ha sis 6 portes i 14 torres. La muralla envolta tota la ciutat. Cal destacar les portes de la Nevera, Sant Miquel, Morella, Sant Mateu, Forcall, del Rei i dels Estudis, i les torres del Péblic, la Nevera, el Trinquet, Sant Miquel, la Rodona, de la Font, Alós, de l’Asperó, Beneyto, de Fredes, Sant Mateu, del Forcall, del Carraixent, del Rei, dels Estudis i Sant Francesc. Les muralles foren declarades Monument històric l’any 1931, juntament amb l’església arxiprestal.
  • Aqüeducte de Santa Llúcia del segle XIV. Es tracta d’una obra considerable de l’enginyeria civil gòtica, pel qual arribava les aigües de les fonts de Vinatxos i de l’Aljub cap a la Font Vella de Morella.
  • Ajuntament, és un edifici gòtic dels segles XIV i XV.
  • Cases i palaus. Són moltes les cases pairals que es conserven a Morella. La del cardenal Ram (al final del carrer Blasc d’Alagón), del segle XVI, és actualment un hotel. La casa de la Confraria de Pagesos (al carrer de la Confraria). La casa dels Estudis i del Consell (al costat de la plaça dels Estudis), la casa de Ciurana de Quadres (en la costera de Sant Joan), la casa de Rovira (al carrer de la Verge) i la casa del Marquès de Cruïlles en són només uns exemples més.

Com es pot entendre hi ha molt a visitar i admirar a Morella, si no el coneixeu val fer una visita i de forma tranquil·la, us encantarà.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Morella

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

El Monestir de Montserrat entre llegenda i historia real

Avui us presento articles

Com ja sabeu i veieu, Montserrat es com si fora també la nostra patrona en aquest Blog,  i de tant en tant, faig algun article sobre aquesta Muntanya i tot el que li representa, avui serà entre la seva llegenda i l’historia real…

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat, a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar.

És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Us passo la seva història :

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880.

Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. Quan el bisbe s’assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l’estàtua pesava massa.

El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l’havia trobada i ordenà la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d’alçada.

A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l’apel·latiu popular de “la Moreneta”.

L’origen d’aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la.

L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Des de la festa de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d’abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca.

Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l’abadia.

Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l’incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir.

La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle XX es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia.

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

Us passo informació sobre l’Escolania, en l’enllaç adjunt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escolania_de_Montserrat

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

 

Recull de dades i Text : Viquipèdia i Monestir de Montserrat

Fotografies i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Llibre recomanat : Guia breu. Monestir de Santa Maria de Vallbona

Dades generals :

Autor: Sans Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-1303-028-9

180 pàgines

Tapa rústica

140 x 200 mm

Data de publicació: Octubre 2018

Preu : 9,95 €

Comentari sobre el llibre :

El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Cister. Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle xii es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle xiv, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular. L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.

Guia il·lustrada a color que inclou referències a la història i formació del Monestir, la visita a totes les parts de l’edifici i una relació cronològica de les abadesses de Vallbona.

Dades sobre l’Autor Josep Maria Sans Travé :

Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona.

 

 

Recull del llibre : Ramon Solé

La vila de Besalú, per anar i reviure a una època Medieval !

La vila de Besalú disposa d’un conjunt historicoartístic medieval,

considerat com un dels més ben conservats de Catalunya.

Cal destacar-ne, el call jueu, amb el Miqvé, l’únic recinte de banys jueus descobert a la Península Ibèrica fins el 2014, quan en va aparèixer un segon a la veïna ciutat de Girona.

 

En general molts carrers de Besalú tenen gran importància per que són de l’època Medieval, i ven reconstruïts quan es fan obres.

 

Podem destacar  :

  • El Monestir de Sant Pere, temple benedictí del segle X
  • L’Església
  • La Casa Cornellà
  • Col·legiata de Santa María

El primer Pont de Besalú sobre el riu Fluvià,  va ser edificat al segle XI, pel comte Guillem el Gras durant els anys1030-1050.

A l’edat mitjana s’havia de pagar peatge, per passar era, un òbol per persona a peu i per bèstia carregada.

El pont actual, està format per set arcades de forma angular sustentades pels pilars que aprofiten com a base les pedres del riu; amb una llargada de 105 metres i destaca una torre de 30 metres d’alçada.

Al llarg dels segles s’ha reconstruït diverses vegades, en l’any 1315, una riuada se’l va endur, i va ser aixecat de nou gràcies a un impost establert pel rei Jaume II. L’última va ser durant la Guerra Civil Espanyola, que va ser dinamitat i refet durant els anys 1950-1960.

Es un lloc d’entrada o sortida a peu per tota la gent que visita Besalú, i de passeig.

El primer cap de setmana de setembre, Besalú organitza la seva Fira Medieval,

amb la participació de tota la població, on la fantasia i la història transporten el visitant a l’antic comtat de Besalú.

Per a mes detallada informació sobre Besalú, podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Besal%C3%BA

 

Recull de dades : Ajuntament de Besalú (Inf. i turisme), Generalitat de Catalunya, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona

La Basílica de Santa Maria del Pi està ubicada la porta principal en la Plaça del Pi, 7 i dona a la Plaça de Sant Josep Oriol, Placeta del Pi i dependències varies al carrer del Cardenal Casañas de Barcelona.

Us passo dades històriques :

  • Hi ha antecedents de la parròquia des del segle V.
  • L’actual edifici va ser construït entre 1319 i 1391.
  • Es d’un estil gòtic català, Santa Maria del Pi.

Presenta una església d’una sola nau, envoltada de capelles laterals obertes entre els contraforts.

La volta de creueria, una de les més airoses del país, tanca el recinte i li dóna immensitat.

Quatre dels vitralls de l’Església de Santa Maria del Pi de Barcelona son originals d’un dels millors vitrallers del barroc català, Josep Ravella, en ells també hi col·laborà Antoni Viladomat, pintor per excel·lència del barroc català.

La gran rosassa, la més gran de Catalunya.

És una copia exacta de l’original del segle XIV, obra de Josep Maria Jujol, que la reconstruí després de la Guerra Civil.

A l’interior conserva la imatge gòtica de Nostra Senyora del Pi, del segle XIV

i al seu museu una important col·lecció d’orfebreria i uns excepcionals escuts funeraris medievals, únics a Catalunya.

L’historia diu que en aquest indret del Barri Gòtic de Barcelona hi havia un bosc de pins, de fet  davant l’església sempre hi ha agut un.

Al lateral, el portal lateral de l’Avemaria deixa veure alguns elements romànics de la que va ser l’església anterior.

Per a mes amplia informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_del_Pi

Us passo la web de la Basílica de Santa Maria del Pi :

https://basilicadelpi.cat/ca/visites/

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església parroquial de Santa Maria de Barbera del Vallès

Els propers dies us presentaré diferents Esglésies d’arreu  de la província de Barcelona.

L’Església parroquial de Santa Maria de Barbera del Vallès, no hi ha que confondre amb Església romànica de Santa Maria,

coneguda per “La Romanica”, també en Barbera del Vallès.

L’Església parroquial de Santa Maria esta situada en l’Avinguda Generalitat, 79 de Barbera del Vallès.

Poc hi ha que dir d’aquest temple, va ser construït en 1951.

Es d’un estil neorrenacentista.

Com que l’església romànica esta en un extrem del municipi i allunyada del centre, es va decidir la seva construcció a prop de l’Ajuntament.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Església parroquial de Santa Maria de Martorell

Els propers sis dies us presentaré diferents Esglésies d’arreu  de la província de Barcelona.

L’Església parroquial de Santa Maria està ubicada en la plaça  de l’Església de Martorell.

Us passo la seva història :

  • L’església parroquial de Santa Maria de Martorell és documentada l’any 1033.
  • El primitiu edifici romànic va ser substituït per una nova església, d’estil gòtic-renaixentista, al segle XVI.
  • Va ser destruïda a l’inici de la Guerra Civil durant l’any 1936.
  • L’església actual fou construïda entre 1941 i 1944.
  • El projecte original de l’arquitectura no fou respectat plenament i un bona part de l’edifici resta per acabar.
  • La part baixa del mur nord és on es conserven les restes més nombroses de les edificacions anteriors.
  • L’altar actual fou consagrat el 5 de març de 1944.
  • La façana renaixentista del segle XVI, va set conservada al Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell, després de la Guerra Civil, va retornar al seu lloc d’origen l’any 1992.

La nova església va ser obra de l’arquitecte Francesc Folguera, que era ajudant de Gaudí a les obres de la Sagrada Família.

L’edifici actual és construït amb pedra i maó, aprofitant part de les estructures de l’església anterior però sense respectar la construcció original.

Té una entrada frontal i una de lateral; el seu interior és de tres naus, separades per columnes de maó.

Solament te capelles lateral al cantó nord.

El campanar va ser reconstruït el 1992, coincidint amb el quatre-cents aniversari de l’església.

L’Església parroquial de Martorell és una obra del municipi de Martorell inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per saber mes d’aquesta església, podeu consultar a :

http://amartorell.com/html/public/portal?showContent=SECCIONS&content=74293

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Martell, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Església de Santa Maria de Cornellà de Llobregat

L’Església de Santa Maria està situada en la plaça de l’Església de Cornellà de Llobregat .

Us passo la seva historia :

  • En el lloc on es trobava una finca agrícola al segle II, va ser on s’edificà al segle VI una primitiva església paleocristiana.
  • La actual és la tercera que, en la història de la ciutat de Cornellà, es construeix en el mateix lloc.
  • La primera d’elles era en construcció al segle XI, entre 1065 i 1095, anys en què hi ha enregistrades donacions en moneda per a la construcció del Temple de Santa Maria de Cornellà.
  • Als segles XV i XVI s’hi obriren diverses capelles laterals.
  • Cap a la segona meitat del segle XVIII, hom bastí una nova església al mateix lloc de l’anterior que és la fou destruïda el 1936.
  • Fotografia de l’antiga església abans de la Guerra Civil

  • L’actual, doncs, es va encarregar el 1939 a l’arquitecte E. Mora i Guasch, que la va construir al mateix lloc, però capiculada.
  • La reconstrucció va començar el 1940, data en què es va col•locar la primera pedra, que va ser beneïda el 1948.
  • L’antiga rectoria, que s’ha conservat i que, en principi estava al davant, és l’Arxiu Municipal.

Amb relació a l’actual església, el material principal amb el que es va construir l’església  va ser de maó vist i amb teulades de teula.

L’edifici actual està format per una sola nau amb transsepte, un absis poligonal amb capelles per als costats.

El campanar és octogonal a la part superior, ja que comença amb una planta quadrada.

La façana està formada per una rosassa amb vitralls, envoltada amb dues torres als costats, de planta quadrada, amb finestres allargades, igual que al campanar.

L’estil és d’un monumentalisme de postguerra de caràcter força retrògrad, cercant formes neoromàniques.

En un costat  de l’església, hi ha un jardí amb un bonic sortidor d’aigua.

L’Església de Santa Maria és una obra del municipi de Cornellà de Llobregat inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Cornella de Llobregat, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Seu Ègara, esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria de Terrassa

El conjunt de les Esglésies de Sant Pere es troba al bell mig del parc de Vallparadís, sobre el turó on hi ha l’antic nucli de Sant Pere de Terrassa.

Fou la seu del Bisbat d’Egara des del segle V. Aquí se celebrà el Concili del mateix nom l’any 615.

Un pont del segle XVII, comunica el recinte amb la vila medieval i el centre històric de la ciutat.

Els temples de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que originalment configuraven la “catedral” paleocristiana d’Ègara, responen a múltiples etapes constructives que han deixat la seva empremta en forma de varietat d’estils –des del tardo romà fins al gòtic- i disciplines artístiques. Es tracta, doncs, d’un conjunt monumental únic a Catalunya.

La primera construcció és un conjunt paleocristià que exerceix com a seu del bisbat d’Ègara i del que encara hi ha vestigis als temples de Santa Maria i Sant Miquel.

El fet que hi hagi tres esglésies ha estat interpretat històricament com una “còpia” del model bizantí de l’antiguitat –dues esglésies i un baptisteri- però després de les darreres excavacions (2000-2007) els estudiosos pensen que l’església de Sant Miquel no funcionava com a baptisteri, sinó que tenia un ús funerari.

Per tant, ens trobem davant d’una catedral paleocristiana, organitzada com una ciutat en miniatura amb diversos temples i dependències.

La segona etapa constructiva l’hem de situar als segles IX i X, després de la conquesta cristiana del territori dominat pels musulmans. Per tant, l’estil és preromànic; d’aquesta època en queden moltes mostres a les esglésies que, finalment, es van donar per acabades en una tercera i definitiva etapa, ja romànica (s. XI-XII).

Són testimoni de la seu episcopal del bisbat d’Ègara, constituït cap a l’any 450. Sobre una basílica paleocristiana es va construir l’antiga Catedral d’Ègara. Quan el bisbat va desaparèixer al segle VIII, el conjunt va anar perdent poder i l’antiga catedral va ser reconstruïda amb unes dimensions molt menors, ja de factura romànica.

L’espai és actualment ocupat per l’església de Santa Maria, del segle XII, on s’hi va instal·lar una canònica augustiniana provinent de l’abadia de Sant Ruf d’Avinyó, a França, que hi romandria fins al 1592.

Pel que fa a l’església de Sant Pere, parròquia de Terrassa, va perdre la condició parroquial l’any 1601, quan el priorat i la parroquialitat van ser traslladats al Sant Esperit de Terrassa, tot i que la va recuperar al segle XIX.

Al primer terç del segle XX les tres esglésies van ser objecte d’estudi i restauració per part de Josep Puig i Cadafalch, que també va fer excavacions a Santa Maria i Sant Miquel.

El conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere i el patrimoni arqueològic i artístic que contenen constitueixen un element excepcional del patrimoni històric i artístic català, ja que abasta un període ininterromput que va des de l’època ibèrica fins a l’actualitat. Són considerades el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l’art romànic català.

Durant els primers anys del segle XXI van ser objecte d’una important reordenació museogràfica, inaugurada l’octubre del 2009. Actualment formen part del Museu de Terrassa.

Per molt mes amplia informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sies_de_Sant_Pere_de_Terrassa

El conjunt de les Esglésies de Sant Pere fou declarat monument nacional en el 1931 i bé d’interès historicoartístic el 1985.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé