Església de Santa Maria d’Ullastrell

L’Església de Santa Maria esta situada en la Plaça de l’Església d’Ullastrell.

Es tracta d’una església parroquial dedicada a Santa Maria, la data de realització és de l’any 1908. La seva fisonomia exterior descriu una estructura de planta rectangular dibuixant la silueta de basílica romana. La fàbrica dels seus murs, a la part posterior, és de pedra de riu tot reforçant les cantoneres amb maó vist (restes segurament de l’església primigènia). El mur lateral, que dóna al carrer, té el repartiment de l’espai en dos registres i cornisa motllurada. Hi predomina l’aparell de maó vist. Al primer registre hi ha finestres d’arcada rodona i amb vitralls. Al segon registre hi ha obertures cegues. La coberta és a dues aigües i de poca inclinació.

L’aspecte més reeixit de l’edifici és la composició i el dinamisme de la façana. Segons els model clàssics, hi ha dos registres, en sentit horitzontal, i remat amb frontó triangular, amb gran alternança de línies rectes i rodones. Al primer registre hi ha la porta d’entrada, rectangular, amb un tractament de motllures que l’emmarquen. A la línia de la façana hi ha aparell disposat en entrants i sortints. Al costat esquerre hi ha un òcul. Pel que fa al segon registre cal esmentar que està separat per una motllura en forma de ressalt i que continua amb la dinàmica del tractament del maó vist. Al bell mig hi ha una obertura semicircular. Al capdamunt s’observa un frontó triangular amb un òcul centrat.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

El dinamisme general és de gran horitzontalitat, que queda una mica compensada quant al tester de la pròpia façana amb l’aixecament de la torre campanar.

La torre-campanar està aixecada a partir del tester de la façana principal seguint la tipologia de planta octogonal (de cares principals i les altres més petites com a cantoneres) a manera de pervivència de les estructures utilitzades per l’arquitectura religiosa popular catalana del segle XVIII. En aquest cas, els murs són de factura de maó, ja dins del gust dels materials utilitzats pel Modernisme. A les respectives cares, tant a les petites com les grans, hi ha un tractament de motllures de maons arrodonits que emmarquen la galeria oberta del registre inferior, on van col·locades les campanes, com la superior, separats entre si per una motllura de separació en ressalt. Al registre superior, i a les cares més grans, hi ha les esferes del rellotge (xifres romanes sobre fons blanc) i dessota la data de realització feta amb mosaic. El coronament es caracteritza per presentar una cúpula recoberta de trencadís ceràmic de color blanc. Tot el remat és de perfil ondulant i recorda al de la torre aixecada en la Masia Freixa de Terrassa, obra del mateix arquitecte.

Santa Maria d’Ullastrell és un edifici del municipi d’Ullastrell inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Fem un ullada fora de Catalunya : Catedral de Santa Maria de Mediavilla de Terol

La Catedral de Santa Maria de Terol o La Catedral de Santa Maria de Mediavilla de Terol, és una de les construccions més característiques de l’art mudèjar a Espanya, i una de les escasses catedrals, juntament amb la de Tarazona, construïda en aquest estil.

Us passo la seva historia:

  • La Catedral de Terol té el seu origen a l’església de Santa Maria de Mediavilla, que va començar a edificar-se en estil romànic el 1171.
  • Cap a l’any 1200 es va iniciar la primera etapa constructiva de l’edifici de l’església de tres naus amb les dimensions en planta del temple actual.
  • Es va concloure amb l’erecció de la torre mudèjar el 1257.
  • A la segona meitat del segle XIII, el mestre d’obres morisc Juzaff, reestructura l’antiga obra romànica i dota a l’edifici de tres naus mudèjars de maçoneria i maó, que milloren i eleven l’estructura romànica del segle XII.
  • Al mateix estil gòtic-mudèjar, ja al segle XIV es van substituir els absis romànics per uns altres, com es pot apreciar a la capçalera de la capella major. Es va reduir amb això a la meitat el nombre de suports, cosa que va donar una més gran lluminositat i espaiositat a les naus d’arcs apuntats. També els murs van ser recrescuts.
  • El 1423, ja amb l’aspecte mudèjar amb què, en el que és fonamental, es troba el temple actualment, el pontífex aragonès Benet XIII, l’anomenat «Papa Luna» la va donar el rang de Col·legiata.
  • Ja en estil plateresc-mudèjar, va ser construït el 1538 el cimbori de la nau central, obra de Martín de Montalbán. Va ser edificat de planta octogonal sobre trompes i presenta al seu exterior finestres amb decoracions plateresques.
  • Més tard, el 1587, amb la creació de la diòcesi de Terol, va ser promoguda a catedral i consagrada com a tal.
  • Finalment el 1909 s’aborda l’edificació de la façana d’estil neomudèjar, obra de Pau Monguió i Segura.
  • Ja des de la fundació de la ciutat pel monarca Alfons II d’Aragó el 1171, l’església de Santa Maria de Mediavilla tenia una posició privilegiada, adscrita a la diòcesi de Saragossa i situada al centre de la ciutat. La primitiva església data de l’últim quart del segle xii i va ser construïda de nova obra romànica al centre de l’antiga medina de la ciutat àrab.
  • Aquesta etapa va concloure amb l’edificació el 1257 de la torre mudèjar. Els primitius murs romànics eren tres metres més baixos en altura que els que avui podem observar.
  • La torre mudèjar, comença a erigir-se el 1257 i al seu cos inferior es va obrir un pas en forma de volta de canó apuntat per a ús dels transeünts. És una de les torres mudèjars més antigues d’Espanya. És de planta quadrada i posseeix tres cossos profusament decorats amb rajoles i ceràmica vidrada. Remata en una llanterna octogonal del segle XVII.

El cimbori va ser traçat el 1537 pel mestre Juan Lucas «Botero», que havia estat l’artífex del cimbori sobre trompes mudèjar de la Seu de Saragossa i del de la Catedral de Tarazona. Va ser dut a terme el 1538 pel mestre d’obres Martín de Montalbán. Aquest cimbori aconseguia il·luminar el nou retaule major (1536), obra mestra de l’escultura del Renaixement a la Corona d’Aragó de l’escultor Gabriel Yoly.

Al voltant de l’any 1700, la capçalera gòtica es modifica per realitzar un deambulatori.

Així mateix, es va modificar l’ornamentació per adequar-la als gustos neoclàssics, ocultant després del fals sostre del XVIII el sostre original mudèjar, cosa que va permetre que es conservés la pintura.

El 1909 es construeix l’enorme portada meridional historicista, que combina una estructura neoromànica d’arquivoltes de mig punt amb una decoració típicament neomudèjar. Va ser planejada per l’arquitecte modernista Pau Monguió i Segura.

El pòrtic es tanca amb una reixa de Matías Abad, que s’inspira a la del cor de l’interior de la catedral, obra de forja del segle XV del mestre Cañamache.

La torre, el sostre i el cimbori són Patrimoni de la Humanitat des de 1986. I també, la Catedral va ser declarada com Bé d’Interès Cultural.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Antic Monestir de Santa Maria de Riudaura

L’església de Santa Maria de Riudaura està situada en el Puig de l’Església a Riudaura (Garrotxa).

Imatge Google

Us passo la seva  historia:

  • El monestir de Santa Maria de Riudaura fou un monestir benedictí radicat a l’actual església parroquial.
  • Va ser fundat per Guifré I comte de Girona i Besalú vers el 852.
  • La seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred.
  • Malgrat les donacions inicials, fou un monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.
  • Durant els segles següents va dependre d’aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
  • Decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452.
  • Finalment, el 1592, el papa Climent VIII l’uní al monestir de Sant Pere de Camprodon.
  • Aleshores ja no tenia comunitat. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835. 
  • Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, es produí l’abandó del conjunt.
  • El 1918 el campanar de l’Església de Santa Maria va ser reformat.
  • El 1919 s’hi va instal•lar un rellotge i dues campanes noves, tot plegat costejat per Joan Castanyer i Massegur.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura, també coneguda com a abadia o monestir de Santa Maria, és un conjunt de gran impacte al paisatge. Va ser malmesa pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

El 1918 es va reformar el campanar. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada “El Monestir” o “L’Abadia”, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir junt amb l’església. Conserva una torre de secció circular d’època medieval i tres llindes amb inscripcions del segle XVIII.

Situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l’Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

A l’interior del temple es pot llegir “NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723” i “ACCENDE NVANDO PVRVN’TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723”.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Els púlpits conservats a l’interior de l’església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals: En el primer púlpit hi apareix la inscripció “CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA”, i un brau com a símbol d’un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d’armes, un cap d’àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es olga-sacrets.jpg
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’església conté cinc campanes, tres s’ubiquen a la sala de campanes i dues a l’estructura metàl·lica de damunt del campanar. Dintre de la torre hi ha la campana “Climent”, creada el segle XVIII, i dues campanes més del segle XX que van ser donades per Joan Castanyer i Massegur.

A l’estructura metàl·lica, les dues campanes són del segle XVIII i anteriorment havien estat a l’espadanya de l’antiga capella de Sant Marçal, però es van traslladar recentment a l’Església de Santa Maria quan es va reformar l’edifici. S’anomenen campana dels quarts i campana de les hores, ja que marquen aquestes unitats del temps del rellotge, i estan dedicades a Maria i a Sant Marçal respectivament. Durant la Guerra Civil van desaparèixer tres campanes de l’Església.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Arxiu Rasola i Imatge de Google

Llibre recomanat : El Monestir de Santa Maria de Vallbona

Fitxa Técnica:

Autor: Sans i Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-9779-905-8

288 pàgines

Tapa rústica amb solapes 135 x 220 mm

Col·lecció: Sèrie Estudis Nº 120

Data de publicació: Setembre 2010

Preu : 15,00 €

Descripció:

En aquest llibre es repassen a la primera part les fites més importants del llarg procés històric del monestir, des de la comuniat eremítica fins a l’actualitat. La segona part està dedicada a exposar la vida de les religioses i, finalment, a la darrera part s’analitzen els diversos elements arquitectònics i artístics del conjunt monacal de Santa Maria de Vallbona, que s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, i que el 1171 s’integrà al Cister.

Dades de l’autor:

Josep Maria Sans Travé. Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona.

Recull del llibre : Ramon Solé

Església de Santa Maria del Puig d’Esparreguera

L’Església de Santa Maria del Puig està situada en el Pla del Puig d’Esparreguera.

Es tracta d’una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic. Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle X.
  • Fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.
  • Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.
  • Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316.
  • Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.
  • Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa.
  • Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.
  • A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.
  • El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939).
  • Posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari.
  • És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
  • L’any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d’excavació a l’interior de l’absis en que deixarien “al descobert l’antiga paret d’una església preromànica amb un paviment associat molt important”.

Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.

És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular.

Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica.

Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica.

En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.

Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat.

L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.

L’església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

El Massís de Montserrat al sud de la comarca del Bages, prop de l’Anoia i el Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però hom el situa cap a finals del segle IX. Un document de 888 parla d’una “capella sota l’advocació de Santa Maria que el Comte Guifré va reconquerir als musulmans”.

Montserrat va suposar en aquests temps una enorme fita de l’avanç cristià des del comtat d’Osona-Manresa, un domini pels Comtes de Barcelona, que el donaren al monestir de Ripoll, i pels reis francs, que el 889-890 donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1] Els conflictes estan servits.

La donació dels Comtes a Ripoll incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries.

Capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat. Postal antiga.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol o “de les Cigales”, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

Sant Pere de Monistrol, de la Roca o de “les cigales”. Foto: viquipèdia.

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat. Foto: viquipèdia.

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs) i quedi sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5]

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050 deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, donen el monestir al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

El santuari de Montserrat, entre roques i brumes. Foto: AGC.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

———————————————————————————————————————————

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels cinc castells de Montserrat: Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia, l’únic del que perduren unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

Sant Vicenç de Falgons

Sant Vicenç de Falgons és l’església parroquial de Falgons del municipi de Sant Miquel de Campmajor, a la comarca del Pla de l’Estany.

Us passo la seva historia :

  • Les primeres notícies del lloc daten del 947.
  • L’església surt esmentada en les butlles d’Urbà II en 1096.
  • I tambe, Alexandre III en 1175.
  • L’any 1363 consta en una visita pastoral, que l’església es trobava amb deficiències importants a les cobertes.
  • Hi havia dos altars, un de Sant Miquel i l’altre dedicat Santa Maria.

Està situada al nucli de Falgons, sobre un turó, al costat d’un gran casal.

Es tracta d’un temple romànic format per una sola nau i una capçalera amb absis semicircular, que presenta una cornisa que ha quedat centrada en el mur pel sobre alçament del conjunt. La part original té paraments amb carreus ben tallats i la resta és de maçoneria.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó apuntada construïda amb plec de llibre i l’absis presenta quart de volta.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A banda i banda de la nau s’hi afegiren capelles de planta quadrada i al segle XVIII el campanar de secció quadrada i teulada de dues vessants.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

 A la banda oest hi havia una porta dovellada d’arc de mig punt, que en la restauració fou incorporada a la banda sud, amb un porxo de protecció.

Sant Vicenç de Falgons és l’església parroquial de Falgons està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dadews : Viquipèdia

Adaltació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Santa Maria de Moià

Església de Santa Maria esta situada en la plaça Major de Moià.

Us passo la seva historia :

  • Fou consagrada el 939 amb assistència de Sunyer, comte de Barcelona, qui la féu edificar.
  • De l’església corresponent a aquella època, romànica, ja no en queda res.
  • Fins a finals del segle XVI, aquesta parròquia depenia de la comunitat de canonges agustinians de Santa Maria de l’Estany.
  • El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar aquell monestir, i el va convertir en col·legiata, i els canonges de l’Estany van traslladar-se a Moià, de manera que Santa Maria de Moià queda convertida també en col·legiata.
  • El 1603, però, el títol de col·legiata retornava a l’Estany; hi residia l’arxipreste del Moianès, que, alhora, era rector de Moià.
  • El 1775 l’Estany quedava reduït a parròquia de la categoria més baixa, i el bisbe de Vic Castanyer, que havia estat rector a Moià, concedí a la parròquia de Santa Maria de Moià i al seu rector tots els títols i honors que havia tingut l’església de l’Estany.

És una església de tres naus amb creuer, coronat per una gran cúpula. Al costat de migdia s’aixeca un esvelt campanar de pedra ben treballada i planta octogonal amb grans finestrals d’arc apuntat al pis de les campanes i amb una cornisa sostinguda per aldans que actuen de gàrgoles.

També destaca el seu rellotge, que funciona amb pesos de pedra, la balustrada del coronament amb la data de 1726 i els pinacles.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Darrere l’església hi ha el cambril de planta rectangular, de grans dimensions, on es troba la Mare de Déu de la Misericòrdia. L’accés a l’edifici es fa mitjançant una gran portalada barroca articulada en tres nivells. Així mateix hi ha a la façana nord un altre accés de més reduïdes dimensions però de factura similar.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Destaca la façana principal i la façana lateral pel seu alt valor artístic, ja que són un dels exponents més extraordinaris del barroc salomònic en pedra a Catalunya. La façana principal està articulada en diversos cossos. El cos baix està compost amb certa desimboltura, si bé les tres fornícules dels intercolumnis recorden maneres anteriors i el torçal del fust està fet amb timidesa i decorat ingènuament.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Al segon cos les columnes són estriades helicoïdalment i el cos superior es veuen altres dues columnes ni salomòniques ni helicoïdals en llurs estries, sinó acordonades.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Les imatges d’aquesta façana representen a sant Josep, sant Pere de la Cadireta, sant Ponç de Planella, sant Josep de Calassanç i la Verge Maria.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

La façana lateral-nord està articulada en dos nivells. El primer flanquejat per dues columnes amb decoració de llaços helicoïdals. Aquestes columnes es recolzen en sengles pilastres de planta quadrada. Dintell de pedra coronat per un frontó truncat, en el qual s’obre una fornícula (coronada per un frontó amb l’escut de Moià), flanquejada per dues columnes salomòniques.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

A l’interior de la fornícula hi ha una imatge de la Verge Maria amb el Nen  als braços, possiblement del segle XV, reutilitzada d’una obra anterior. Adossat a la paret nord de l’església es troba el baptisteri.

A l’exterior destaca un portal d’estil neoclàssic centrat per quatre columnes corínties que aguanten el coronament de la porta. Un fris sosté un nínxol, també emmarcat per columnetes, on s’hi ha col·locat unes rajoles amb la figura de sant Joan Baptista.

La coberta és a doble vessant amb ràfec de pedra. Corona l’edifici una llanterna octogonal. L’interior és amb planta de creu grega, coberta amb cúpula que s’alça sobre quatre arcs de mig punt.

Situada al camaris de l’actual parròquia es troba la Verge de la Misericòrdia de talla policromada i de principis del segle XIX. Talla d’alabastre d’estil gòtic de la Verge amb el Nen de la segona meitat del segle XIX.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es d1.jpg

Situada al mur de llevant de l’església i d’estil barroc del segle XVII s’hi troba la imatge de sant Sebastià treballada en pedra blanca. Situada al mur est de la capella del Santíssim i d’estil realista del segle XX hi ha el Crist d’Asorey fet amb fusta policromada per Francisco Asorey.

Santa Maria de Moià o la Mare de Déu de la Misericòrdia és l’església parroquial a la vila de Moià, i capital de la comarca del Moianès.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , imatges antigues : Ramon Solé – arxiu Rasola

Llibre recomanat : Guia breu. Monestir de Santa Maria de Vallbona

Fitxa tècnica

Autor: Sans Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-1303-028-9

180 pàgines

Tapa rústica

140 x 200 mm

Data de publicació: Octubre 2018

Preu : 9,95 €

Sinopsi:

El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per Sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Císter. (Com a ordre femenina)

Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle XII es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle XIV, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular.

L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.

Recull del Llibre : Ramon Solé

Santa Maria de Sales de Viladecans

Santa Maria de Sales està situada al costat del cementiri de Viladecans, al Pla de les Deodates.

Us passo la seva história:

  • L’ermita fou emplaçada damunt les restes de la “Vila Caius”, una antiga vil•la rural romana on s’hi han realitzat diverses campanyes d’excavacions.
  • El lloc de “Gaiano vel de Sales” és documentat des del segle X. Els comtes de Barcelona hi posseïen un alou del qual cediren una part, també en alou, al monestir de Sant Cugat. L’església de Santa Maria de Sales és documentada des del 1141, en una donació feta per Guillem de Santa Oliva i la seva muller Estefania.
  • A partir del 1305 hi hagué una comunitat de Deodotes que van ser expulsades pel bisbe al 1334.
  • Als segles XVI, XVII i XVIII hi havia ermitans.
  • Fins al 1851 l’ermita de Sales depengué de la parròquia de Sant Climent. En aquest any fou traslladada a la de Viladecans.
  • El 1869 l’Ajuntament de Viladecans s’apropià de l’ermita i substituí l’ermità per l’enterramorts, càrrec que va romandre fins al 1900, quan el bisbe recuperava la capella ermitana i la tancava al culte. El 1913 el bisbe Laguarda nomenava un ermità a Santa Maria de Sales.
  • L’altar barroc que hi havia a l’absis va ser venut als inicis del segle XX al secretari del bisbat de Barcelona.
Montserrat Pagés i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una església d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l’actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d’accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant.

La porta és allindanada i conserva la inscripció “ALLS 9 DE FABRER DE 1694”, jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s’alça un campanar d’espadanya d’un sol ull fet amb pedra vermella.

A la nau, de tradició romànica, s’hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur sud. L’absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats.

L’aparell de la nau sembla de carreus, mentre que el de l’absis és de maçoneria i reble. L’absis conserva alguns contraforts.

Montserrat Pages i Paretas – 1981 /Generalitat de Catalunya

Santa Maria de Sales és una obra del municipi de Viladecans (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel