Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló (Baix Llobregat)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

Santa Maria i Sant Brici de la Palma està situada en la Plaça de l’Església de La Palma de Cervelló.

Forma un conjunt amb la casa rectoral i es troba emplaçada a l’extrem oest del nucli urbà, concretament a l’encreuament de la carretera de Corbera de Llobregat (BV-2421) amb el torrent de Santa Rita.

Torrent de Santa Rita

 Us passo la seva història:

  • Els anys 964-965 consta el lloc de l’església com una quadra del terme del castell de Cervelló, uns terrenys que el comte Miró va cedir al Monestir de Sant Pere de les Puelles el 966.
  • L’església pròpiament és documentada el 1231 com a sufragània de Sant Esteve de Cervelló i consta dedicada a Santa Maria i Sant Brici.
  • L’ordinació del decret d’erecció data del 1319 (data en què el rector de Cervelló estima que Santa Maria de la Palma té suficients rèdits per independitzar-se), i va anar acompanyada de diverses disputes malgrat que existien drets i obligacions determinats amb anterioritat, per exemple, el rector de la Palma estava obligat a assistir a quatre festivitats a l’any a la missa major de Cervelló i havia de menjar amb el rector de Cervelló (que era qui havia de pagar els àpats).
  • El rector de Cervelló va presentar al•legacions que no prosperarien i finalment va acabar presentant-les en darrera instància.
  • L’any 1325 el bisbe va ordenar que s’apliqués la sentència arbitral dictada per un canonge de manera provisional, però obligava a què el rector de Cervelló mantingués els drets adquirits, com el dret a la verema de la Palma.
  • De fet, l’any 1325 s’amenaçava amb l’excomunió a aquells pagesos de Sant Vicenç dels Horts i de Molins de Rei que treballessin terres a la Palma i paguessin al rector de la Palma en comptes de fer-ho al de Cervelló.
  • Consta que s’hi varen fer obres de reforma els segles XVII-XVIII.
  • El 1868 l’església era convertida en parròquia.
  • L’església va reformar-se durant els segles XVII i XVIII.
  • I va ser pràcticament derruïda durant la Guerra Civil motiu pel qual l’edifici actual és modern.
  • A més de la pèrdua de l’edifici, mereix menció la crema d’un harmònium riquíssim que s’havia adquirit l’any 1888.
  • Pel que fa a les troballes arqueològiques convé destacar que l’any 2004, amb motiu de la remodelació de la plaça de l’església i de la casa rectoral, va descobrir-se una sagrera possiblement dels segles X i XI. Les excavacions arqueològiques realitzades en aquesta sagrera el setembre i l’octubre de 2004 van permetre trobar-hi una sitja de l’època medieval, un esquelet íntegre d’un individu adult d’època moderna (s.XVI-XVIII) i el fons d’una ceràmica vidriada (s.XIV-XV).
R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya

L’església és un edifici de planta de creu llatina amb tres naus i transsepte. El creuer és cobert amb volta semiesfèrica que s’alça sobre tambor octogonal d’estil neoclàssic, amb un ull de bou a cada cara, pilars adossats als angles i cornisa correguda damunt dels capitells.

La façana principal, coronada per una creu, té un portal allindat amb pedra molar vermella i al damunt un òcul.

Sobre la llinda hi ha incises les dates 1696 (al mig), 1762 (a la dreta) i MCMXXXIX (a l’esquerra), aquesta darrera referent a la restauració que va dirigir l’arquitecte Alexandre Tintorer Oller.

Viquipèdia

El campanar és de torre quadrada i es troba emplaçat a l’angle esquerre de la façana. Té un rellotge a la façanan principal i una finestra d’arc rebaixat a cada una de les façanes.

R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya

Santa Maria i Sant Brici de la Palma és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Calders de Calders (Moianès)

El castell de Calders és una fortificació medieval del terme municipal de Calders, de la comarca del Moianès;

situada a dalt d’un turó en un antic meandre del riu Calders.

Us passo la seva historia:

  • És documentat des del 965, tot i que la construcció actual podria datar-se del segle XI: in comitatu Minorissa in terminio de castro Caldarios.
  • D’altres documents d’anys posteriors en confirmen l’existència: 974, 977, 984, 1019, 1023…
  • El domini del castell pertanyia en aquell moment a Sendred Domnuç, senyor de Calders, branca lateral dels vescomtes d’Osona. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima.
  • El 1023 el castell i la seva jurisdicció pertanyien a la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, que el degué rebre en dot, juntament amb altres castells de la Catalunya central.
  • La mateixa comtessa donà aquest castell, i d’altres, al seu fill Ramon Berenguer I el Corbat com a penyora de pau.
  • El 1067 apareix vinculat a aquest castell Guillem Ramon de Calders, casat amb Guilla, filla de la comtessa Ermessenda de Cardona. Aquest primer castlà o senyor de Calders llega en el seu testament el castell de Calders i les parròquies del seu entorn als seus fills Artal i Ponç, dels quals passa al fill de Ponç, Arnau, que ja consta com a senyor de Calders.
  • Més endavant dos Calders, Guillem i Pere, apareixen com a signataris del testament de Guillem de Berguedà. Són germans, com consta en diversos documents de l’època.
  • El castell romangué fins al 1336 en mans dels Calders, que passaren per alguns moments on tingueren molt presència entre les classes dirigents catalanes com, per exemple, el 1313, any en què el comte-rei envià Blanca de Calders (Blanca de Centelles, casada amb Guillem de Calders) a Alemanys per tal d’acompanyar la filla del rei, la infanta Isabel, que anava a contraure matrimoni amb el duc d’Àustria.
  • Poc després, la família Calders entrà en crisi i el 1347 es vengué el castell i les seves parròquies a Bernat de Talamanca.
  • Tot seguit, un any més tard, el tornà a vendre a Ramon Berenguer de Dusfort, però hagué de fer-se en part enrere, i en retornà la meitat del domini a Bernat de Talamanca, del qual passà al seu fill Berenguer.
  • Alhora, a finals del segle XIV, el rei Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions del castell, i s’inicià una ampliació que no es va arribar a acabar mai.
  • A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva.
  • El 1410 Bernat de Talamanca es casà amb Aldonça de Planella i de Togores, filla del senyor del castell termenat de Castellnou de la Plana i de Violant, de la influent família sabadellenca dels Togores i germana de Ramon de Planella i de Togores, senyor de Granera, Mura, Castellcir i Tona, entre altres senyories properes.
  • Ramon de Planella comprà el senyoriu a la seva germana i el seu cunyat, i un descendent seu, Manuel de Planella, s’anomenava senyor de Calders i Talamanca el 1440.
  • A partir d’aleshores, però, el castell de Calders perdia importància estratègica i era pràcticament abandonat. El senyoriu, ja baronia, de Calders passà dels Planella als Amat, barons de Maldà, i d’aquests, sempre per via matrimonial, als marquesos de Castellbell, que en teoria encara en tenen la senyoria.

És un conjunt medieval majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud encerclat per un antic meandre del Calders.

Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders.

Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser.

Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó.

Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna.

Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.

Santa Maria del Castell de Calders és l’antiga capella del Castell de Calders, al cim del turó, entre les restes d’aquest castell, del qual formava part.

Només en queden dempeus alguns fragments de mur, a més de poder-se’n reconèixer el recinte, entre les ruïnes del castell, en el seu costat de llevant.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Santa Maria del Mas d’en Bosc de Cambrils (Baix Camp)

L’ermita de Santa Maria del Mas d’en Bosc, està en el camí del Mas d’en Bosch ( front seu) de Cambrils.

Us passo la seva historia:

  • En el segle XV, a causa de la destrucció del castell i de l’església de Barenys i de Vilafortuny, l’arquebisbe ordenà que de les desferres es bastís l’església del Mas d’Oliver (Mas d’en Bosch), terres endintre.
  • A la clau de l’arc de la porta del fossar, al costat de l’església, hi ha la data 1799 sota una calavera i dues tíbies.
  • En aquest fossar hi ha enterrat l’escriptor Joaquim ROCA i CORNET.”

Petita església d’una sola nau amb arcs de pedra, amb coberta de fusta a dues vessants.

L’Absis és semicircular amb contraforts. 

Façana de pedra, amb porta adovellada en arc de mig punt.

Ës un dels temples més antics de la població, bastit el 1575, va funcionar com a parroquia del nucli de Vilafortuny.

A la capella del Mas d’en Bosc se celebrava, a l’agost, un aplec fins el 1950, que s’ha tornat a recuperar els darrers anys.

Recull de dades: Viquipèdia. Generalitat de Catalunya.

Adaptació del text i Fotografies: Ramon Solé

Església de Santa Maria del Pla de Castellfollit del Boix (Bages)

Setmana dedicada a les Esglésies de Catalunya

L’Església de Santa Maria del Pla està en el carrer Alzina amb carrer de la Capella en el Nucli de Castellfollit del Boix.

Us passo la seva historia:

  • L’actual església de Santa Maria del Pla fou edificada al mateix indret on al segle XIII s’hi bastir una antiga capella d’estil romànic tardà, que albergava una imatge romànica de la Mare de Déu.
  • La primitiva església va dependre del monestir de Sant Pere de la Portella, a través del priorat de Sant Pere del Mont.
  • L’església apareix citada l’any 1172 com a Santa Maria junt a altres esglésies del terme de Grevalosa fins que va passar a dependre de l’església de Sant Pere de Castellfollit a finals del s. XVII.

L’església de Santa Maria del Pla es troba situada dins el nucli de Castellfollit del Boix. Correspon a un edifici d’una sola nau de planta rectangular finalitzada per un absis de planta semicircular. La coberta interior és en forma de colta de canó i l’exterior a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migjorn. L’interior de l’església és simple i no presenta cap tipus de decoració. Al presbiteri hi ha un altar de marbre i una talla de fusta  de la Mare de Déu. Damunt el portal d’accés, hi ha el cor amb les escales d’accés a la dreta.

La façana principal de l’església presenta una composició simple i sense cal tipus de decoració. El portal és de llinda de pedra amb l’any 1855 gravat a la part central. Damunt el portal hi ha una finestra de secció quadrada i a la part superior un òcul. La façana està coronada per un campanar d’espadanya d’un sol ull. A la banda de llevant s’hi adossa un cos de planta rectangular amb la coberta a una vessant amb la pendent a l’est. Presenta una porta d’accés independent respecte l’església tot i que per l’interior ambdós edificis es comuniquen.

Santa Maria de Castellfollit del Boix és una obra del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Viquipèdia

Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – Diba. i altres

Autor de la fitxa: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Església Nova de Santa Maria de Vallformosa de Vilobí del Penedès (Alt Penedès)

Setmana dedicada a les Esglésies de Catalunya

L’Església de Santa Maria de Vallformosa està situada en un lloc proper a la carretera que va de Guardiola a Vilafranca. Forma part d’una petita plaça juntament amb la rectoria i les escoles de Vilobí del Penedès.

Us passo la seva història:

  • L’Església de Santa Maria de Vallformosa va ser bastida el 1937.
  • Destaca la pica Baptismal.
  • Segons el llibre “Edicions d’homenatge”, editat el 1970 pel Museu de Vilafranca, aquesta pica procedeix de Vallformosa prop de La Sala.
  • Després de la guerra es trobava abandonada prop de l’església on era utilitzada com a test.
  • L’any 1945 fou traslladada al Museu de Vilafranca i instal•lada al pati com a brollador.

És un edifici d’una sola nau amb capelles laterals i absis de planta semicircular. Té voltes bufades i arcs torals de mig punt. La coberta és a dues vessants.

La façana presenta rosassa i portada amb arquivoltes, columnes, capitells esculpits i timpà amb la representació del tema de l’Ascensió esculpit.

Té el campanar i la rectoria adossats. En conjunt respon a les característiques formals de l’historicisme neoromànic.

J. Rosselló / Generalitat de Catalunya

La pica baptismal és un vas troncocònic amb els costats còncaus, sobretot a la part inferior. Presenta un peu molt baix de 5 cm d’alçada i 48 cm de diàmetre, fa 65 cm d’alçada i un diàmetre de la boca de 99 cm a l’exterior i 81 cm a l’interior. Les parets són de 9 cm de gruix i la profunditat del vas és de 73 cm, si bé al fons presenta un considerable gruix de ciment que indica que en realitat és més profunda. És completament llisa i presenta un cèrcol de 9 cm d’ample que l’envolta.

Rectoria

Santa Maria de Vallformosa és una església de Vilobí del Penedès (Alt Penedès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Forn de Calç de Valldonzella de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat)

Per anar al Forn de Calç de Valldonzella, cal sortir des de Sant Feliu de Llobregat, per la riera de la Salut, passareu molt a prop de l’ermita de La Salut, cal seguir per la pista que passat a prop de la Font i la masia de can Ferriol,

ara us cal seguir per la pista que puja a la dreta direcció a La Torre del Bisbe, i més tard les restes del monestir de Santa Maria de Valldonzella.

El Forn de Calç, està abans d’arribar a La Torre del Bisbe,

a l’esquerra del camí, un cartell indica on esta situat.

Aquest antic forn de calç és del segle XVIII.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria de Ginestar de Sant Gregori (Gironès)

Santa Maria de Ginestar és una església del municipi de Sant Gregori (Gironès), situada a prop de la carretera GI – 531 cal entrar pel km 11(Ctra. de Llorà).

Història:

  • És esmentada en un document del segle XII (1184), testament de Da. Dolça, senyora de la Vall i Castell d’Hostoles, la qual llega dos sous a l’església de Santa Maria de Ginestar.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

És una petita església d’origen romànic de planta rectangular, una sola nau i absis semicircular a la part posterior.

Les parets portants són de maçoneria arrebossada a les façanes, deixant a la vista els carreus de les cantonades i els que emmarquen la porta d’accés. La coberta és de teula àrab a dues vessants.

El campanar, adossat a una façana lateral, és de planta quadrada i coberta de pedra a quatre vessants.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

La capella és situada paral·lelament a un alt marge natural del terreny, des de la seva part superior s’accedeix a l’últim pis del campanar per un petit pont de pedra.

La façana principal presenta, a la part superior, un frontó abarrocat molt senzill i la porta d’accés és emmarcada amb carreus bisellats.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

La nau interior és coberta amb volta de canó. A la part posterior hi ha un cementiri.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Santa Maria de Folgueroles (Osona)

L’església parroquial de Santa Maria es troba al centre de la població, a la plaça Major de Folgueroles.

Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva història:

  • Fou bastida a mitjans de segle xi (1060).
  • Al segle XIII s’hi afegí un atri que més tard s’ajuntà a la nau. En època barroca es bastí la façana de ponent al mateix temps que s’aixecà la volta i el campanar d’espadanya, d’unes dimensions poc freqüents.
  • Es va perdre també el retaule d’altar obrat vers 1735 per S. Pujol.
  • Fins a l’any 1884, la part davantera fou ocupada pel fossar que després passà a ocupar la part esquerra i posterior de l’església, i ja al segle XX se suprimí del tot.
  • Fins a la guerra del 1936 gaudia d’uns sarcòfags d’estil gòtic adossats a la façana, sota uns arcosolis. Durant aquesta guerra es va destruir també la portalada, ja que l’església es va convertir en garatge.
  • Anys més tard es va reconstruir sense respectar la tipologia ni el color de la pedra de la resta de l’edifici. Aquestes obres foren dirigides per C. Pallàs, arquitecte de la Diputació.

El temple actual és de nau única capçada per un absis semicircular. Originalment sembla que comptava amb tres absis, dos dels quals van ser enderrocats al segle XVII i substituïts per la sagristia i una capella lateral.

Jordi Contioch Boada / Generalitat de Catalunya

L’absis que ha perviscut presenta decoració d’arcuacions entre lesenes i tres finestres de doble esqueixada, amb la particularitat que la central se sobreposa a la lesena. Al mur de migjorn es conserva un tram de les arcuacions que devien recórrer les dues naus. La nau és coberta amb volta de canó i l’absis amb volta de quart d’esfera.

Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya

Tot l’interior ha estat repicat deixant la pedra vista i posant en relleu els elements romànics originals (finestres cegades, portes, etc). Al segle XVIII s’incorporà l’atri a la nau, afegit al segle xiii a ponent, i es dissenyà l’actual façana barroca coronada pel campanar d’espadanya.

La portalada original romànica de migjorn va ser traslladada a la façana de ponent emmarcada en un cos sobresortint formant una espècie de templet. es tracta d’una portalada d’arcs en degradació de mig punt amb arquivoltes sostingudes per dues columnes per banda amb capitells decorats amb motius vegetals i figuratius. En la reconstrucció es va invertir la ubicació interior i exterior dels capitells.

Jordi Contioch Boada / Generalitat de Catalunya

En el Museu Episcopal de Vic es conserven uns fragments de pintures murals d’estil gòtic incipient, que representen l’escena del Calvari. Estan datades a finals de segle XIII.

A l’exterior, hi ha també un relleu inacabat de Manolo Hugué al timpà de l’arc paredat de l’atri del mur de migjorn, col·locat en commemoració del centenari del naixement de Jacint Verdaguer.

Santa Maria de Folgueroles és una església de Folgueroles (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Església de Santa Maria de Vilalleons de Sant Julià de Vilatorta (Osona)

L’església de Santa Maria de Vilalleons centra el petit nucli de població que porta el mateix nom i es troba flanquejada per diferents edificacions, pertany al municipi de Sant Julià de Vilatorta.

 Us passo dades de la seva historia:

  • La primera notícia que tenim del lloc de Vilalleons la trobem en l’acta de consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta de 1050.
  • Sembla que el magnífic temple romànic fou construït pels volts de 1080.
  • A partir de 1095 es comencen a tenir notícies continuades del rector del lloc.
  • Fou segurament per aquesta època quan se li afegí l’atri i portada que va alçar-se en forma de campanar.
  • Al segle XVI s’hi varen afegir dues capelles en forma de creuer, s’enderrocà la façana i es substituí pel pesat cloquer actual, tot conservant la primitiva porta de ponent que fou enderrocada al s. XIX i feta més ample, ja que la processó del Santíssim no hi passava. Les dovelles decorades de l’antic portal es van posar com a marc del rosetó central.

És una construcció romànica d’una nau, coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals, capçada per un absis semicircular, parcialment amagat per la sagristia.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A l’exterior, tant en l’absis com en els murs laterals, trobem decoració d’arcuacions que emmarquen finestres cegues sota fris de dents de serra, entre lesenes, en el cas de l’absis.

El temple original va ser ampliat amb un atri que allargà la nau per ponent. Al segle XVI es van obrir les dues capelles laterals properes a l’absis, rectangulars i cobertes amb volta de nervi.

Més tard, entre els segles XVII i XVIII es realitzà el sobrealçament de tota la nau i es construí el comunidor de planta rectangular que es troba sobre l’absis.

J Carme Torrents i Buixó – 1985 / Generalitat de Catalunya

Ja en el segle XIX es construeix l’actual atri i la torre de campanar que hi ha al seu damunt.

Aquesta nova façana reaprofita les dovelles de les dues arquivoltes de la portalada del segle XII, decorades amb motius vegetals i entrellaçats, com a motllura d’emmarcament de la rosassa.

La Creu que hi ha davant la porta principal commemora la Santa Missió del 1962 essent rector de la parròquia Mn Pere Sala.

Va ser dissenyada per Pere Hernández Espina, de Barcelona, delineant que estiuejava al poble.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Santa Maria de Vilalleons és una obra del municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

El Grau de L’Estany (Moianès)

El Grau esta situat al sortir del poble, per l’antic camí de Prats de Lluçanès, a l’esquerra.

Historia del Mas:

  • Al Moianès, Grau sembla ser un llinatge molt antic: l’any 921 trobem documentat que Geiraldo (Grau) vengué terres “Infra terminus Modeliano” al comte Sunyer.
  • Uns segles més tard, Pere Grau era canonge de l’Estany i prepòsit de Santa Maria de Caselles, església dels dominis del monestir de Santa Maria de l’Estany, vers l’any 1460.
  • Sembla que els Fabrer, en adquirir el mas Grau a finals del segle XVII, incorporaren al seu cognom el de Grau, costum molt habitual entre les grans nissagues catalanes.
  • Un dels edificis annexos al mas té inscrita la data 1755 a la llinda de la porta d’entrada.
  • Mentre que a la llinda de sobre la porta principal d’entrada al mas hi ha un motiu ornamental conopial i la data 1768 inscrita, que ens donen notícia d’una actuació important al conjunt edificat durant aquest període.
  • El 1777 tenim constància encara d’un Josep Grau, pagès de l’Estany.
  • Després, ja no tenim notícia de més Grau. En canvi, el cognom va tenir, i té, molt arrelament a Moià. [Costa, 2003].
Josep Salvany i Blanch / Viquipèdia

El Grau és una masia barroca al nord del poble de l’Estany (al Moianès). Aquest mas forma part d’un antic nucli de cases de pagès properes a la zona del monestir. Totes elles ja existien a l’any 1860 i, per tant, segons la inscripció de la llinda de la finestra situada sobre el portal de Can Grau, sabem que la casa ja existia durant el segle xviii (1768). Àdhuc, podria ésser anterior (del segle xvii) i reformada posteriorment.

Balnca Arisa i Jordi – Pallàs Gamundi – 1983 / Generalitat de Catalunya

És una masia disposada segons dos cossos perpendiculars i façana mirant el sud amb n gran portal adovellat de pedra. Finestres situades segons un eix irregular respecte a la portalada principal. Planta baixa, planta noble i segon pis.

Balnca Arisa i Jordi – Pallàs Gamundi – 1983 / Generalitat de Catalunya

Parament de pedra amb posterior emblanquinada. La façana de llevant presenta una galeria d’arcs de mig punt formant una bonica porticada. L’aspecte del conjunt és poc cuidat: el mateix propietari ens explicava els dificultant que presenta el manteniment adequat d’una masia de semblants proporcions.

Recull de dades : Viquipèdia i Diba.

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé