Sant Vicenç de Falgons

Sant Vicenç de Falgons és l’església parroquial de Falgons del municipi de Sant Miquel de Campmajor, a la comarca del Pla de l’Estany.

Us passo la seva historia :

  • Les primeres notícies del lloc daten del 947.
  • L’església surt esmentada en les butlles d’Urbà II en 1096.
  • I tambe, Alexandre III en 1175.
  • L’any 1363 consta en una visita pastoral, que l’església es trobava amb deficiències importants a les cobertes.
  • Hi havia dos altars, un de Sant Miquel i l’altre dedicat Santa Maria.

Està situada al nucli de Falgons, sobre un turó, al costat d’un gran casal.

Es tracta d’un temple romànic format per una sola nau i una capçalera amb absis semicircular, que presenta una cornisa que ha quedat centrada en el mur pel sobre alçament del conjunt. La part original té paraments amb carreus ben tallats i la resta és de maçoneria.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A l’interior, la nau és coberta amb volta de canó apuntada construïda amb plec de llibre i l’absis presenta quart de volta.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A banda i banda de la nau s’hi afegiren capelles de planta quadrada i al segle XVIII el campanar de secció quadrada i teulada de dues vessants.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

 A la banda oest hi havia una porta dovellada d’arc de mig punt, que en la restauració fou incorporada a la banda sud, amb un porxo de protecció.

Sant Vicenç de Falgons és l’església parroquial de Falgons està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dadews : Viquipèdia

Adaltació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Santa Maria de Moià

Església de Santa Maria esta situada en la plaça Major de Moià.

Us passo la seva historia :

  • Fou consagrada el 939 amb assistència de Sunyer, comte de Barcelona, qui la féu edificar.
  • De l’església corresponent a aquella època, romànica, ja no en queda res.
  • Fins a finals del segle XVI, aquesta parròquia depenia de la comunitat de canonges agustinians de Santa Maria de l’Estany.
  • El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar aquell monestir, i el va convertir en col·legiata, i els canonges de l’Estany van traslladar-se a Moià, de manera que Santa Maria de Moià queda convertida també en col·legiata.
  • El 1603, però, el títol de col·legiata retornava a l’Estany; hi residia l’arxipreste del Moianès, que, alhora, era rector de Moià.
  • El 1775 l’Estany quedava reduït a parròquia de la categoria més baixa, i el bisbe de Vic Castanyer, que havia estat rector a Moià, concedí a la parròquia de Santa Maria de Moià i al seu rector tots els títols i honors que havia tingut l’església de l’Estany.

És una església de tres naus amb creuer, coronat per una gran cúpula. Al costat de migdia s’aixeca un esvelt campanar de pedra ben treballada i planta octogonal amb grans finestrals d’arc apuntat al pis de les campanes i amb una cornisa sostinguda per aldans que actuen de gàrgoles.

També destaca el seu rellotge, que funciona amb pesos de pedra, la balustrada del coronament amb la data de 1726 i els pinacles.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Darrere l’església hi ha el cambril de planta rectangular, de grans dimensions, on es troba la Mare de Déu de la Misericòrdia. L’accés a l’edifici es fa mitjançant una gran portalada barroca articulada en tres nivells. Així mateix hi ha a la façana nord un altre accés de més reduïdes dimensions però de factura similar.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Destaca la façana principal i la façana lateral pel seu alt valor artístic, ja que són un dels exponents més extraordinaris del barroc salomònic en pedra a Catalunya. La façana principal està articulada en diversos cossos. El cos baix està compost amb certa desimboltura, si bé les tres fornícules dels intercolumnis recorden maneres anteriors i el torçal del fust està fet amb timidesa i decorat ingènuament.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Al segon cos les columnes són estriades helicoïdalment i el cos superior es veuen altres dues columnes ni salomòniques ni helicoïdals en llurs estries, sinó acordonades.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Les imatges d’aquesta façana representen a sant Josep, sant Pere de la Cadireta, sant Ponç de Planella, sant Josep de Calassanç i la Verge Maria.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

La façana lateral-nord està articulada en dos nivells. El primer flanquejat per dues columnes amb decoració de llaços helicoïdals. Aquestes columnes es recolzen en sengles pilastres de planta quadrada. Dintell de pedra coronat per un frontó truncat, en el qual s’obre una fornícula (coronada per un frontó amb l’escut de Moià), flanquejada per dues columnes salomòniques.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

A l’interior de la fornícula hi ha una imatge de la Verge Maria amb el Nen  als braços, possiblement del segle XV, reutilitzada d’una obra anterior. Adossat a la paret nord de l’església es troba el baptisteri.

A l’exterior destaca un portal d’estil neoclàssic centrat per quatre columnes corínties que aguanten el coronament de la porta. Un fris sosté un nínxol, també emmarcat per columnetes, on s’hi ha col·locat unes rajoles amb la figura de sant Joan Baptista.

La coberta és a doble vessant amb ràfec de pedra. Corona l’edifici una llanterna octogonal. L’interior és amb planta de creu grega, coberta amb cúpula que s’alça sobre quatre arcs de mig punt.

Situada al camaris de l’actual parròquia es troba la Verge de la Misericòrdia de talla policromada i de principis del segle XIX. Talla d’alabastre d’estil gòtic de la Verge amb el Nen de la segona meitat del segle XIX.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es d1.jpg

Situada al mur de llevant de l’església i d’estil barroc del segle XVII s’hi troba la imatge de sant Sebastià treballada en pedra blanca. Situada al mur est de la capella del Santíssim i d’estil realista del segle XX hi ha el Crist d’Asorey fet amb fusta policromada per Francisco Asorey.

Santa Maria de Moià o la Mare de Déu de la Misericòrdia és l’església parroquial a la vila de Moià, i capital de la comarca del Moianès.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , imatges antigues : Ramon Solé – arxiu Rasola

Llibre recomanat : Guia breu. Monestir de Santa Maria de Vallbona

Fitxa tècnica

Autor: Sans Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-1303-028-9

180 pàgines

Tapa rústica

140 x 200 mm

Data de publicació: Octubre 2018

Preu : 9,95 €

Sinopsi:

El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per Sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Císter. (Com a ordre femenina)

Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle XII es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle XIV, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular.

L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.

Recull del Llibre : Ramon Solé

Santa Maria de Sales de Viladecans

Santa Maria de Sales està situada al costat del cementiri de Viladecans, al Pla de les Deodates.

Us passo la seva história:

  • L’ermita fou emplaçada damunt les restes de la “Vila Caius”, una antiga vil•la rural romana on s’hi han realitzat diverses campanyes d’excavacions.
  • El lloc de “Gaiano vel de Sales” és documentat des del segle X. Els comtes de Barcelona hi posseïen un alou del qual cediren una part, també en alou, al monestir de Sant Cugat. L’església de Santa Maria de Sales és documentada des del 1141, en una donació feta per Guillem de Santa Oliva i la seva muller Estefania.
  • A partir del 1305 hi hagué una comunitat de Deodotes que van ser expulsades pel bisbe al 1334.
  • Als segles XVI, XVII i XVIII hi havia ermitans.
  • Fins al 1851 l’ermita de Sales depengué de la parròquia de Sant Climent. En aquest any fou traslladada a la de Viladecans.
  • El 1869 l’Ajuntament de Viladecans s’apropià de l’ermita i substituí l’ermità per l’enterramorts, càrrec que va romandre fins al 1900, quan el bisbe recuperava la capella ermitana i la tancava al culte. El 1913 el bisbe Laguarda nomenava un ermità a Santa Maria de Sales.
  • L’altar barroc que hi havia a l’absis va ser venut als inicis del segle XX al secretari del bisbat de Barcelona.
Montserrat Pagés i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una església d’una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l’actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d’accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant.

La porta és allindanada i conserva la inscripció “ALLS 9 DE FABRER DE 1694”, jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s’alça un campanar d’espadanya d’un sol ull fet amb pedra vermella.

A la nau, de tradició romànica, s’hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur sud. L’absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats.

L’aparell de la nau sembla de carreus, mentre que el de l’absis és de maçoneria i reble. L’absis conserva alguns contraforts.

Montserrat Pages i Paretas – 1981 /Generalitat de Catalunya

Santa Maria de Sales és una obra del municipi de Viladecans (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Les Deodates de Santa Maria de Sales

Ermita de Santa Maria de Sales, Viladecans al Pla de les Deodates. Foto: AGC.

L’ermita de la Mare de Déu de Sales de Viladecans s’aixeca, a l’Alta Edat Mitjana, aprofitant els murs d’una vil·la romana del segle I aC, on es deuria conrear la vinya.[1]

El lloc de Sales es esmentat per primer cop l’any 986 quan el Comte Borrell permuta amb Sant Cugat unes terres que hi eren sota el domini del Castell d’Eramprunyà al lloc de “Sales” que limitava amb terres de Aludia, dona, a l’est, amb terres dels permutadors i amb una via al sud. Sembla que el monestir i el Comte agrupen millor els seus terrenys amb aquesta permuta.

L’alou de “Gaiano” o de Sales es menciona a les confirmacions papals dels béns del monestir del Vallés al 1002, al 1007 i al 1023, sent anomenat en aquest últim cas com a “Gevano” o Sales. Aquests dos topònims remeten a dos orígens: el romà “Gaiano” i el germànic: Sales.

Al 1002 Aeci i Vivà, almoiners de Recosind, vassall del Comte i senyor d’Almafar, donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres en aquest lloc, l’actual Sant Climent de Llobregat. Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane fan donació als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix.[2]

En 1011 el Comte Ramon Borrell confirma els béns que els seus pares Borrell i Letgarda van donar a Sant Cugat a Castell de Félix. Entre d’altres, hi ha un alou a Canis Vallis (Viladecans) de Sant Climent (cal tenir en comte que Viladecans no tenia parròquia pròpia, només la capella de Sant Joan, la de Sant Llorenç de Canals i la de Sales[3]). Els béns comtals confronten amb el Castell d’Eramprunyà al nord, amb l’hort comtal de Sales a l’est, amb “lo pregon dels Gorgs i de la mar”, al sud i amb el Garraf a l’oest[4].

Delta del Llobregat. Llacuna de les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé.

En 1060 Gerbert, fill d’Aeci i Transgòncia, uns altres potents de la zona, amb la seva dona Ermesenda, donen a Sant Cugat l’alou que va ser dels seus pares excepte la heretat que Gerbert tenia a Sales pel seu germà Bardina, el que vol dir que la propietat era apreciada.[5]

Amb tots aquests noms ja tenim la confluència de altres cultures que co-habitarem el lloc: l’Islam (Almafar), els gots(Recosind o Ermessenda) y d’algunes més llunyanes i d’empremta menys coneguda com la grega (Aeci).

L’ermita de Santa Maria de Sales, com a tal, és documentada l’any 1143, quan es juren les disposicions testamentàries que va fer en 1141 el vicari del castell d’Eramprunyà, Guillem de Santa Oliva, marit d’Estefanía. Poc després, l’any 1147, la capella es cedida a la canònica de la catedral de Barcelona pel llavors propietari, Bernat de Bleda, canonge. El 1175, després d’un plet amb els seus descendents, la propietat passa a l’Hospital de la Seu.

Restes de pintures gòtiques a restaurar. Foto: Ajuntament de Gavà

Montserrat Pagés ens diu de les pintures de la capella, del s. XII: “És molt més versemblant pensar que la capella, particular en origen, va ser ornamentada quan el seu propietari en tenia cura directa, que no pas quan va passar a engrossir els béns d’una institució que comptava amb moltíssimes esglésies i capelles i de les que s’ocuparia bàsicament en rebre les rendes”.[6] L’església es va fent amb tot el que pot acabant, al seu pas, amb la vida pública i autònoma de les dones. És el que va passar a mitjans del segle XI amb la reforma del Cluny, però a finals del segle XIII tornem a trobar dones que actuen per sí mateixes i fan ús dels seus bens amb el seu nom propi lligades a ermites i/o hospitals, dones laiques no sotmeses a una regla institucional com les beguines d’Europa que aquí es van anomenar, despectivament, beates.

Mare de Déu de Sales. Una de les marededéus amb la bola del món.

Per un document de1305  tenim constància que hi havia una comunitat d’unes tres o quatre deodates a Sales, al 1275. En 1284 un matrimoni pagès de Sant Climent ven a Guilleuma deodata, representant de la comunitat, el seu alou franc que inclou terra de conreu, vinyes i oliveres, quedant-se en règim d’usdefruit, que afrontava amb un alou de la comunitat, el que ens mostra que les deodates tenien i administraven propietats.

El document de 1305 ens diu que Guillem de Cànoves, rector de Sant Climent i tresorer episcopal, endemés de nebot del bisbe Ponç de Gualba, posa un plet contra les deodates pels drets que havia concedit l’anterior rector, Arnau de Closes a la llavors majorala Ròmia Mira. El tribunal decretà que les deodates no podien donar, vendre, permutar o establir en emfiteusi sense el consentiment exprés del prevere de Sant Climent i que aquest ha d’informar al bisbat si les Deodates fan mala administració dels béns de la capella.

Conreus a Viladecans. Foto: Ramon Solé.

Les tensions continuen. En 1314 Guilleuma Mira posa els béns de la capella de Sales sota el rector. Així sabem que disposaven de terres i de censos sobre terres, vinyes i camps i també sobre un obrador i les cases d’un argenter a Barcelona, probablement béns propis que haurien aportat elles. En 1315 Ponç de Gualba, un autèntic flagell per a les Deodates o Deodonades de Catalunya, posa la comunitat sota la seva autoritat encomanant-li a la majoral de l’ermita, Geralde de Queralt, que visquessin amb els vots de castedat i d’obediència.

En 1327 en una sentència arbitral sobre els termes i afrontacions del Castell d’Eramprunyà es cita el “rec de Sales” com a límit amb Viladecans, el que ens mostra que devia ser un lloc preuat, apte pel conreu.

Probablement les deodates aprofitarien aquests camps per disposar d’herbes remeieres amb les que atendre als peregrins i als malalts. No és gens estrany que la capella es trobi prop d’un cementeri. Aquestes dones que seguien l’evangeli de Sant Joan, amb arrels de la cultura grega, ajudarien a marcar el pas per la vida dels seus pròxims a alleugerir les condicions penoses de la existència com podia ser les malalties infeccioses.

La capella de Santa Maria de Sales al costat del cementiri. Foto: AGC

Malauradament, les continues tensions amb el nebot que vol fer-se càrrec dels béns que administren les deodates fan que el bisbe acabi expulsant-les entre el 1333 i el 1334[7].

Altres deodates van ser: Ròmia Pastaler, Elisenda Moragues, Elisenda de Palau, Sibil·la Figueres i Sibil·la de Sala.

A partir de 1341 ja només trobarem ermitans. Oficis de dones que ja només estaran en mans d’homes i de dones a ells sotmeses.

Porta amb inscripció de 1694. Foto: AGC

A les Deodates que, ben segur, tenien cura de la vida dels habitants propers.

Als i a les que van recollint la història de les dones espoliades i oblidades.

Autora : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 7 de gener de 2021

————————————————————————————————————————————————————

[1] Solías, Josep Mª (1983). Excavacions a l’ermita de Nostra Senyora de Sales. Generalitat de Catalunya.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. CCCXVI i CCCXVII

[3] Comas Via, Mireia (2016) “Els espais de culte a Viladecans durant l’Edat Mitjana”. Comunicacio1-Viladecans-IX-Trobada-Eramprunya-2016-3-1.pdf

[4] Ibídem, n. CCCLXVIII

[5] Ibídem, n. DX

[6] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 299.

[7] Sanahuja, Dolors, 1992 “Les Deodates de Santa Maria de Sales: una petita comunitat medieval de dones”: https://core.ac.uk/download/pdf/39122117.pdf

Casa de colònies Santa Maria del Roure de Cantonigròs

La Casa de Santa Maria del Roure, esta ubicada en el carrer de Sant Roc, 2-4 de Cantonigròs (Santa Maria de Corcó).

La casa de colònies de Santa Maria del Roure al bell mig del Camí de Sant Jaume, i situada a l’entrada del poble de Cantonigròs, a la comarca natural del Collsacabra. Es una Casa – Alberg de la Fundació Pere Tarrés.

La casa està envoltada d’un gran jardí que conté moltes espècies arbòries monumentals. En el mateix recinte hi ha piscina, una pista poliesportiva i un amfiteatre.

Edifici tipus senyorial amb un torre a un costat .

Està emmarcada en un entorn natural magnífic, enmig de rouredes i fagedes. I molt a prop està El salt de La Foradada, el Camí dels Enamorats, els cingles d’Aiats i la Vall de la Rotllada fan de Cantonigrós un lloc especial on gaudir del temps de lleure d’una manera plena.

A hora i mitja a peu, trobem el Santuari de Cabrera, un mirador excepcional de la geografia catalana.

Us passo mes informació detallada :

http://www.turismoescolar.es/cat/santa-maria-del-roure/p/139

 

Recull de dades : Fundació Pere Tarrés i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Santa Maria de Cardet de La Vall de Boí

Santa Maria de Cardet és l’església parroquial romànica del poble de Cardet, en el terme de la Vall de Boí. Aquesta església està situada al cap de la Plaça s/n de Cardet.

Imatge de Google

Us passo la seva historia:

  • La documentació dels s.XI-XII, on s’esmenta la vall de Boí, no parla tant de l’organització per parròquies, sinó de viles. Això i el fet que les esglésies es troben segregades en els sectors extrems dels pobles i que no constitueixen elements generadors de nuclis de població, sembla indicar una implantació eclesial sobre un espai ja estructurat, en el qual els temples no varen tenir una incidència massa destacada.
  • Segons això, la implantació de les esglésies hauria estat posterior a la formació de nuclis de poblament, dels quals es desconeix l’origen.
  • La implantació de l’església de Cardet seria posterior als primers anys del s. XIII, i com el resultat d’una operació promoguda pel monestir de Lavaix, senyor del lloc.
  • Les parts romàniques del temple actual han de situar-se dins d’aquesta cronologia, que ve a coincidir amb la del frontal que procedent del temple es conserva al Museu d’Art de Catalunya (Barcelona)

El temple es va construir sobre el fort pendent de la muntanya, aprofitant el desnivell del terreny per construir una petita cripta a l’interior, l’única de tot el conjunt.

El temple de Santa Maria és d’origen romànic, d’una sola nau amb absis semicircular, sent la més espectaculars de la vall, i s’adapta al pendent natural del terreny mitjançant la superposició de dues plantes, de manera que una part de l’edifici presenta un nivell semisoterrani.

La capçalera, decorada exteriorment amb arcuacions i lesenes contínues, tant a la planta inferior com al nivell de la nau. El nivell inferior correspon a un àmbit de planta absidiada amb volta semiesfèrica de pedra amb traces d’encanyissat del cindri, a la que s’accedeix des del pla de la nau. La coberta primitiva del cos de la nau queda oculta per diverses obres de reforma.

A diferència de la resta d’esglésies de la vall, aquí el campanar és d’espadanya, fruit de les transformacions barroques que tingué el temple. En la darrera restauració s’ha volgut mantenir l’interior de l’església tal i com era a principis del s.XX.

Santa Maria de Cardet és una de les esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat.

Recull de dades : Viquipèdia i Centre del Romànic de la Vall de Boí

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel  i Arxiu Rasola

Església de Santa Maria de Vallvidrera de Barcelona

Avui us presento dos articles sobre Esglésies a Collserola

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una església que es troba al barri de Vallvidrera (Barcelona), concretament a la carretera de l’Església, número 93.

Us passo la seva història :

  • L’església està documentada des del 987, quan un tal Muç o Moció mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, el testament es jurat a l’altar de Santa Maria en Sant Joan de Valle Vitraria, l’església, probablement amb tres advocacions com era habitual, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aquallonga (actual Valldoreix).
  • El temple actual es construí el 1540-87 pel mestre de cases i constructor occità, Lleonard Bosch (va viure a Vilafranca del Penedès i a Barcelona).
  • Essent, tot i les modificacions del segle XVII, una clara mostra de la pervivència de la tradició gòtica en l’arquitectura catalana de tot el segle XVI.
  • És de nau única i absis poligonal.
  • El campanar de planta quadrada flanqueja el temple.

Església construïda a mitjan segle XVI de tradició gòtica.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

El temple està situat a Vallvidrera envoltat d’una zona boscosa del parc de Collserola.

Església Santa Maria de Vallvidrera

S’hi accedeix a través d’un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra i una font natural (ara seca).

Font

L’església és d’una sola nau, d’absis poligonal amb un campanar de planta quadrada flanquejant el temple.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

La façana principal es troba sense massa ornamentació amb la pedra arrebossada: sobre la porta trobem una fornícula amb una creu i un petit rosetó amb un vitrall.

Església Santa Maria de Vallvidrera

L’interior és igualment auster, amb voltes de creueria a la part principal i voltes apuntades a l’espai lateral.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Tocant a l’església hi ha un mas que també està inventariat.

Recull de dades : Wiquipèdia i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Santa Maria de Siurana

Avui us presento dos articles sobre Esglésies

L’Església de Santa Maria de Siurana, està situada en un dels costat del poble, al que dona al barranc on hi ha el pantà els seus peus.

També, la verge és coneguda, popularment, com la Mare de Déu de l’Aigua, una denominació que per ella mateixa explica la importància d’aquest santuari en les pregàries dels pobles de la contrada en demanda de pluja i bones collites. La llegenda diu que la imatge va ser donada pel mateix comte Ramon Berenguer IV, qui la portava sempre que anava de campanya contra els moros, i que moltes de les grans batalles guanyades als sarraïns ho van ser gràcies a l’ajut d’aquesta imatge.

Per això, els feligresos de Cornudella, Poboleda, la Morera, Arbolí, Albarca i la Febró, acompanyats de clergues i autoritats, anys enrere pujaven en processó a Siurana amb la Vera-Creu i el Sant Crist gros arborat. En arribar al poble, la Mare de Déu els esperava fora l’església, i començaren les pregàries per la pluja, en les quals prenien part sis o set-centes persones que ocupaven tota l’esplanada del costat del temple. Un orador sagrat dirigia la paraula als fidels allí congregats. Conten que una vegada, tot i fer un bon sol en començar la cerimònia, es mullaren de debò abans d’acabar-la.

  • Santa Maria de Siurana és una església d’època romànica situada al poble de Siurana dins del terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat, i que es conserva íntegrament.
  • Us passo la seva historia :
  • Va ser construïda entre els segles XII i XIII, després de l’arribada de les tropes de Ramon Berenguer IV el 1154.
  • Es troba esmentada en una butlla del papa Anastasi IV del 25 de març de 1154.
  • L’indret fou un important punt de defensa de la frontera islàmica i va ser el darrer reducte important musulmà a la frontera oriental de Catalunya, conquerit entre el 1153 i 1154.
  • la marededéu asseguda i amb l’infant segut als seus genolls, és una imatge de fusta policromada de 98 cm., en realitat és una còpia de la imatge que van robar l’any 1979.

L’església és un exemple de bellesa i alhora senzillesa traduïdes en una planta d’una única nau amb volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular llis a l’exterior.

En el centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, que per la part exterior està decorada amb una arquivolta, que es sustenta en dos capitells esculpits amb motius vegetals, recolzats en un parell de columnes.

Els murs tenen 10 pams de gruix. A sobre de la portalada té un timpà figurat emmarcat per tres arcades de mig punt que reposen sobre columnes amb capitells decorats amb motius diversos. També disposa d’una gran rosassa al mur de migdia feta en temps posteriors.

Interiorment podem trobar dues absidioles laterals excavades dins el mur i que no són visibles des de l’exterior. En l’angle sud-est trobem un campanar de torre de planta quadrada. En la part nord exterior de l’absis, es conserva un sarcòfag, recolzat en columnes molt deteriorades i que ha perdut part de la llosa que el cobria.

Al mur meridional s’obre una portalada constituïda per tres arquivoltes en gradació de motllures i guardapols que envolten un timpà esculpit que, considerant la seva mida i diferència de forma amb l’arc que l’envolta, possiblement és una peça reutilitzada. Al centre del timpà es representa la imatge de Crist crucificat, amb el Sol i la Lluna, representacions florals i dos lleons a la part superior. Flanquejant el peu de la creu hi té dos grups de quatre apòstols sota arcs de mig punt. La inscripció que tenen a sobre permet identificar-ne a cinc: Sant Felip, Sant Andreu, Sant Pau, Sant Jaume i Sant Tomàs.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fotografies actuals : Anna Maria Molinero

Taüll i Sant Climent de Taüll

Avui us presento dos articles

Taüll és un poble del municipi de la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça. Havia pertangut a l’antic terme de Barruera.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ertte-1.jpg

Està situat al fons de la vall de Boí, enlairat al costat de llevant. El motor de la seva economia és actualment el turisme.

S’arriba a Taüll per la carretera L-501, que en quasi 4 quilòmetres de forta pujada mena al poble des del fons de la vall de la Noguera de Tor, on es troba la carretera L-500, en el seu punt quilomètric 15,5. Aquesta altra carretera enllaça amb Barruera i amb el Pont de Suert.

Sant Climent de Taüll

El poble de Taüll allotja dues de les esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades (Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 2000), Santa Maria de Taüll i Sant Climent de Taüll, a més d’una ermita també romànica, lluny del nucli de població, Sant Quirze de Taüll -a redós de la qual ha nascut la urbanització del Pla de l’Ermita- i les restes d’una tercera església en el nucli antic: Sant Martí de Taüll.

Santa Maria de Taüll

Sant Climent de Taüll és una església romànica de la localitat de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí.

Sant Climent de Taüll

Us passo la seva història:

  • Com la resta d’esglésies de la Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l’any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d’Erill i altres possessions.
  • El primer esment específic de l’església és del 1123: el 10 de desembre fou consagrada per Sant Ramon, bisbe de Roda, just un dia abans de consagrar Santa Maria de Taüll, església amb la qual compartí parroquialitat durant gairebé tota l’edat mitjana. Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, La data de consagració de Sant Climent de Taüll es va conservar en una pintura mural romànica a l’interior mateix de l’església.
  • De tota manera, Sant Climent sembla l’intent, fallit, dels senyors d’Erill d’establir un nucli monàstics a la vall.
  • A la baixa edat mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d’Urgell, on gaudia d’un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall.
  • El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó, organitzada per l’IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L’equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas.
Santa Maria de Taüll

Sant Climent de Taüll és de planta basilical amb les tres naus separades per fileres de columnes cilíndriques cobertes amb embigat de fusta a dos aigües i llosa de pissarra a l’exterior, capçalera amb un absis i dues absidioles.

Sant Climent de Taüll

El campanar, una torre de planta quadrada amb sis pisos d’alçada, se situa a la façana meridional cap a l’orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la capçalera.

Interior de Sant Climent de Taüll

Els murs, construïts amb petits carreus de granit, ben tallats i afilerats, i escasses obertures. La porta d’entrada a l’església se situa a la façana de ponent.

La construcció de la coberta és molt primitiva i rústega. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d’on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.

Sant Climent de Taüll

Els murs meridional, oest i nord no tenen cap mena d’ornamentació i només es veuen interromputs pels vans de les portes. L’aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats en filades regulars, formen una decoració austera però bonica.

En els absis s’aplica una decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L’absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris de dents de serra com el que s’ha vist en algunes de les columnes de l’interior.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es sant-climent-1.jpg
Sant Climent de Taüll

El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d’ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. Tenen una finestra cada un.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es jfs-1.jpg

Les tres naus estan separades per tres columnes, i no tenen finestres a l’exterior. Les columnes són cilíndriques, fetes de pedra amalgamada. En la part superior estan adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d’exteriors. Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills, sobre els quals s’assenten els arcs. Al capdamunt, s’eleva el mur, que té prou alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.

La capçalera està composta per un absis central i dos de laterals més petits (absidioles). En les arcuacions i finestres s’observa una feina de pedra tallada més acurada i de més qualitat.

Santa Maria de Taüll

Si no ho coneixeu, us invito a anar a descobrir Taüll i el seu romànic.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola