Església de Santa Maria de Vallvidrera de Barcelona

Avui us presento dos articles sobre Esglésies a Collserola

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una església que es troba al barri de Vallvidrera (Barcelona), concretament a la carretera de l’Església, número 93.

Us passo la seva història :

  • L’església està documentada des del 987, quan un tal Muç o Moció mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, el testament es jurat a l’altar de Santa Maria en Sant Joan de Valle Vitraria, l’església, probablement amb tres advocacions com era habitual, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aquallonga (actual Valldoreix).
  • El temple actual es construí el 1540-87 pel mestre de cases i constructor occità, Lleonard Bosch (va viure a Vilafranca del Penedès i a Barcelona).
  • Essent, tot i les modificacions del segle XVII, una clara mostra de la pervivència de la tradició gòtica en l’arquitectura catalana de tot el segle XVI.
  • És de nau única i absis poligonal.
  • El campanar de planta quadrada flanqueja el temple.

Església construïda a mitjan segle XVI de tradició gòtica.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

El temple està situat a Vallvidrera envoltat d’una zona boscosa del parc de Collserola.

Església Santa Maria de Vallvidrera

S’hi accedeix a través d’un pati on es conserva encara el cementiri parroquial encerclat per un mur de tancament de pedra i una font natural (ara seca).

Font

L’església és d’una sola nau, d’absis poligonal amb un campanar de planta quadrada flanquejant el temple.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

La façana principal es troba sense massa ornamentació amb la pedra arrebossada: sobre la porta trobem una fornícula amb una creu i un petit rosetó amb un vitrall.

Església Santa Maria de Vallvidrera

L’interior és igualment auster, amb voltes de creueria a la part principal i voltes apuntades a l’espai lateral.

Bob Masters – Generalitat de Catalunya – Església Santa Maria de Vallvidrera

Santa Maria de Vallvidrera és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Tocant a l’església hi ha un mas que també està inventariat.

Recull de dades : Wiquipèdia i Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Santa Maria de Siurana

Avui us presento dos articles sobre Esglésies

L’Església de Santa Maria de Siurana, està situada en un dels costat del poble, al que dona al barranc on hi ha el pantà els seus peus.

També, la verge és coneguda, popularment, com la Mare de Déu de l’Aigua, una denominació que per ella mateixa explica la importància d’aquest santuari en les pregàries dels pobles de la contrada en demanda de pluja i bones collites. La llegenda diu que la imatge va ser donada pel mateix comte Ramon Berenguer IV, qui la portava sempre que anava de campanya contra els moros, i que moltes de les grans batalles guanyades als sarraïns ho van ser gràcies a l’ajut d’aquesta imatge.

Per això, els feligresos de Cornudella, Poboleda, la Morera, Arbolí, Albarca i la Febró, acompanyats de clergues i autoritats, anys enrere pujaven en processó a Siurana amb la Vera-Creu i el Sant Crist gros arborat. En arribar al poble, la Mare de Déu els esperava fora l’església, i començaren les pregàries per la pluja, en les quals prenien part sis o set-centes persones que ocupaven tota l’esplanada del costat del temple. Un orador sagrat dirigia la paraula als fidels allí congregats. Conten que una vegada, tot i fer un bon sol en començar la cerimònia, es mullaren de debò abans d’acabar-la.

  • Santa Maria de Siurana és una església d’època romànica situada al poble de Siurana dins del terme municipal de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat, i que es conserva íntegrament.
  • Us passo la seva historia :
  • Va ser construïda entre els segles XII i XIII, després de l’arribada de les tropes de Ramon Berenguer IV el 1154.
  • Es troba esmentada en una butlla del papa Anastasi IV del 25 de març de 1154.
  • L’indret fou un important punt de defensa de la frontera islàmica i va ser el darrer reducte important musulmà a la frontera oriental de Catalunya, conquerit entre el 1153 i 1154.
  • la marededéu asseguda i amb l’infant segut als seus genolls, és una imatge de fusta policromada de 98 cm., en realitat és una còpia de la imatge que van robar l’any 1979.

L’església és un exemple de bellesa i alhora senzillesa traduïdes en una planta d’una única nau amb volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular llis a l’exterior.

En el centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, que per la part exterior està decorada amb una arquivolta, que es sustenta en dos capitells esculpits amb motius vegetals, recolzats en un parell de columnes.

Els murs tenen 10 pams de gruix. A sobre de la portalada té un timpà figurat emmarcat per tres arcades de mig punt que reposen sobre columnes amb capitells decorats amb motius diversos. També disposa d’una gran rosassa al mur de migdia feta en temps posteriors.

Interiorment podem trobar dues absidioles laterals excavades dins el mur i que no són visibles des de l’exterior. En l’angle sud-est trobem un campanar de torre de planta quadrada. En la part nord exterior de l’absis, es conserva un sarcòfag, recolzat en columnes molt deteriorades i que ha perdut part de la llosa que el cobria.

Al mur meridional s’obre una portalada constituïda per tres arquivoltes en gradació de motllures i guardapols que envolten un timpà esculpit que, considerant la seva mida i diferència de forma amb l’arc que l’envolta, possiblement és una peça reutilitzada. Al centre del timpà es representa la imatge de Crist crucificat, amb el Sol i la Lluna, representacions florals i dos lleons a la part superior. Flanquejant el peu de la creu hi té dos grups de quatre apòstols sota arcs de mig punt. La inscripció que tenen a sobre permet identificar-ne a cinc: Sant Felip, Sant Andreu, Sant Pau, Sant Jaume i Sant Tomàs.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fotografies actuals : Anna Maria Molinero

Taüll i Sant Climent de Taüll

Avui us presento dos articles

Taüll és un poble del municipi de la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça. Havia pertangut a l’antic terme de Barruera.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ertte-1.jpg

Està situat al fons de la vall de Boí, enlairat al costat de llevant. El motor de la seva economia és actualment el turisme.

S’arriba a Taüll per la carretera L-501, que en quasi 4 quilòmetres de forta pujada mena al poble des del fons de la vall de la Noguera de Tor, on es troba la carretera L-500, en el seu punt quilomètric 15,5. Aquesta altra carretera enllaça amb Barruera i amb el Pont de Suert.

Sant Climent de Taüll

El poble de Taüll allotja dues de les esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades (Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 2000), Santa Maria de Taüll i Sant Climent de Taüll, a més d’una ermita també romànica, lluny del nucli de població, Sant Quirze de Taüll -a redós de la qual ha nascut la urbanització del Pla de l’Ermita- i les restes d’una tercera església en el nucli antic: Sant Martí de Taüll.

Santa Maria de Taüll

Sant Climent de Taüll és una església romànica de la localitat de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí.

Sant Climent de Taüll

Us passo la seva història:

  • Com la resta d’esglésies de la Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l’any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d’Erill i altres possessions.
  • El primer esment específic de l’església és del 1123: el 10 de desembre fou consagrada per Sant Ramon, bisbe de Roda, just un dia abans de consagrar Santa Maria de Taüll, església amb la qual compartí parroquialitat durant gairebé tota l’edat mitjana. Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, La data de consagració de Sant Climent de Taüll es va conservar en una pintura mural romànica a l’interior mateix de l’església.
  • De tota manera, Sant Climent sembla l’intent, fallit, dels senyors d’Erill d’establir un nucli monàstics a la vall.
  • A la baixa edat mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d’Urgell, on gaudia d’un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall.
  • El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó, organitzada per l’IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L’equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas.
Santa Maria de Taüll

Sant Climent de Taüll és de planta basilical amb les tres naus separades per fileres de columnes cilíndriques cobertes amb embigat de fusta a dos aigües i llosa de pissarra a l’exterior, capçalera amb un absis i dues absidioles.

Sant Climent de Taüll

El campanar, una torre de planta quadrada amb sis pisos d’alçada, se situa a la façana meridional cap a l’orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la capçalera.

Interior de Sant Climent de Taüll

Els murs, construïts amb petits carreus de granit, ben tallats i afilerats, i escasses obertures. La porta d’entrada a l’església se situa a la façana de ponent.

La construcció de la coberta és molt primitiva i rústega. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d’on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.

Sant Climent de Taüll

Els murs meridional, oest i nord no tenen cap mena d’ornamentació i només es veuen interromputs pels vans de les portes. L’aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats en filades regulars, formen una decoració austera però bonica.

En els absis s’aplica una decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L’absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris de dents de serra com el que s’ha vist en algunes de les columnes de l’interior.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es sant-climent-1.jpg
Sant Climent de Taüll

El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d’ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. Tenen una finestra cada un.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es jfs-1.jpg

Les tres naus estan separades per tres columnes, i no tenen finestres a l’exterior. Les columnes són cilíndriques, fetes de pedra amalgamada. En la part superior estan adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d’exteriors. Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills, sobre els quals s’assenten els arcs. Al capdamunt, s’eleva el mur, que té prou alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.

La capçalera està composta per un absis central i dos de laterals més petits (absidioles). En les arcuacions i finestres s’observa una feina de pedra tallada més acurada i de més qualitat.

Santa Maria de Taüll

Si no ho coneixeu, us invito a anar a descobrir Taüll i el seu romànic.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola

Fem una Ullada fora de Catalunya : Monestir de Santa Maria de Benifassà

Avui us presento dos articles

El monestir de Santa Maria de Benifassà està situat al costat de la carretera entre Fredes i La Sénia, al nord-oest de l’embassament d’Ulldecona i dins del Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

Monestir d’estil gòtic-cistercenc, que va ser fundat per Jaume I el 22 de novembre de 1233 en aquell any els monjos s’hi traslladaren  des de Poblet. El Papa li imposà aquesta penitència per l’afer amb el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, a qui el monarca havia tallat la llengua per haver revelat secrets de confessió relacionats amb el repartiment de les possessions reials als seus fills. Va ser el primer monestir cristià que es va fundar en terres valencianes, arran de la conquesta de Jaume I.

Al segle XVIII, després de la pesta i la guerra de Successió el monestir estava bastant malmès. Les Guerres Carlines també contribuïren al deteriorament dels edificis del monestir. Actualment ocupat per monges cartoixanes de l’orde de San Bruno, únic en tot el país de clausura d’aquesta ordre.

El monestir de Santa Maria de Benifassà és Monument Nacional des de l’any 1931. El 1957 començà la restauració, degut al seu mal estat de conservació i que va durar molts anys.

Per a mes informació històrica podeu accedia a : https://www.monestirs.cat/monst/annex/espa/valen/caste/benif.htm

El monestir de Santa Maria de Benifassà es pot visitar només el dijous de 13.00 a 15.00 hores.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Pobla de Benifassà i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fem una Ullada fora de Catalunya : Iglesia de Santa María de Ejea de los Caballeros

Avui us presento dos articles

La iglesia de Santa María de la Corona se encuentra en el municipio de Ejea de los Caballeros, en la provincia de Zaragoza, comunidad autónoma de Aragón, España.

La planta de la iglesia está constituida por una nave única de cinco tramos y gruesos muros, cubierta por bóveda de cañón apuntado, soportada por grandes contrafuertes.

El ábside es poligonal de cinco secciones, con una ventana aspillada al exterior y abocinada al interior en cada una; se encuentra recorrido por una arquería ciega, con vanos abocinados y cubierta de horno nervada. El arco triunfal, apuntado, separa el presbiterio de la nave.

En el interior se encuentran una serie de capillas además del monumental coro elevado.

 

Recull de dades i Text : Viquipèdia

Fotografies : Ramon Solé

Església de Santa Maria de Porqueres

Avui us presento dos articles

L’Església de Santa Maria esta situada al costat de la carretera de circumval·lació a l’Estany de Banyoles al municipi de Porqueres.

Us passo la seva historia mes destacada :

  • Es diu que en l’any 840 hi havia una capella situada on avui s’aixeca l’església actual.
  • Se’n fa menció com a possessió del Monestir de San Joan de les Abadesses en l’any 906.
  • Passa en l’any 1097 a dependre del Monestir de Sant Esteve de Banyoles.
  • El 5 d’abril de 1182 el bisbe de Girona, va consagrar l’església de Santa Maria de Porqueres.
  • El segle XIII, concretament en 1210, l’església s’independitza del Senyor del Castell.
  • En el segle XVI apareix amb el nom de “Sancta Maria de Porcherus”.
  • Durant el segle XVI, l’església va comprar moltes joies de plata, algunes encara es poden contemplar.
  • L’any 1786 es va construir el nou campanar substituint l’antic d’espadanya.
  • El 1797 es va construir un retaule per l’altar major amb estil rococó.
  • L’actual volta interior es va construir a les reformes que van començar l’any 1953.

L’església s’alça sobre un lleuger promontori.

Té a la dreta la rectoria; a l’esquerra, el cementiri.

Davant d’aquest es troba el comunidor; un lleuger teulat de quatre vessants protegeix un pedró que culmina en una creu.

L’absis és rodó, de mig punt, està orientat  mirant cap a orient, com succeeix a la majoria de les esglésies.

La llum pot penetrar cap a l’interior per cinc espitlleres, que no es troben a la mateixa alçada, sinó que s’eleven gradualment.

Per la part superior, la transició de l’absis cap al teulat l’assegura una severa cornisa sostinguda per mènsules llises.

Per a mes amplia informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Porqueres

Santa Maria de Porqueres és una església declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé –  Fotografies : Dora Salvador

De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell. Els plets d’Adelaida de Sant Martí i de Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

Al 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat va bé i que vol ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills: Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

Pèlag del Foix. Foto: Foto: Agnés Casanovas al blog de https://fontsaigua.wordpress.com/tag/parcs/

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, cosa que no hauria fet quan hi havia un potent al davant i no una dona.

Monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a donar consell de que s’ho arreglessin entre ells.

Sant Vicenç de Calders. Foto: wikiloc

L’abat tornà a reclamar aquestes terres al 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Una de les seves últimes decisions abans de morir en 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda i la dona del germà d’Udulard, Geribert, Ermenganda, germanes ambdues de R. Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat.

En aquesta obra de l’historiador Ruíz Domenec es pot ampliar la informació.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat, sortint-se amb la seva l’abat. Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que hi havia una capella prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història que s’havia explicat. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Liber Iudiciorum, lleis dels gots.

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, la filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

 

Els noms de dones soles, al 1033, ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

——————————————————————————————-

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Fem una Ullada fora de Catalunya : Morella i la seva historia

Avui us presento dos articles

Morella és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca dels Ports, de la qual és la capital, i hi té altres poblacions dins del seu gran terme municipal.

La N-232 és l’eix de comunicació de Morella amb Saragossa i Logronyo. Així mateix, aquesta carretera connecta Morella amb els destins turístics valencians del litoral, amb l’autopista del Mediterrani (AP-7) i amb la carretera N-340. Des de Castelló, també es pot accedir a la ciutat per la CV-10, que enllaça posteriorment amb la N-232 en direcció a Morella.

Morella pot exhibir una història tan antiga com il·lustre. En la seua comarca s’han trobat nombroses i interessants restes arqueològiques i encara es conserven les pintures rupestres de Morella la Vella que testifiquen la presència de l’humà prehistòric per aquestes terres.

En Els Solanes van ser trobades al voltant d’una vintena de sepultures de l’edat del bronze i hipogeus en Hostal Nou, relíquies prehistòriques que van ser lamentablement destruïdes.

Morella va ser un dels primers pobles assentats en terres ibèriques, ja que es considera que la seua fundació data del període eneolític, que se situa entre l’any 2500 aC i el 200 aC.

Morella per si sola, amb els seus carrers i muralles medievals, ja constitueix un significatiu element d’interès.

Tanmateix, cal destacar-ne el castell, l’església arxiprestal de Santa Maria (art gòtic), el convent de Sant Francesc, les muralles amb les seues torres i portes, i l’ermita de Vallivana, seu de la Verge del mateix nom i patrona de Morella.

Des del punt de vista de l’arquitectura contemporània, Morella té un edifici projectat per Enric Miralles i Carme Pinòs.

Es tracta de la Residència Escola Llar de Morella (1986-1994, edifici que, apostat contra la falda del castell de la localitat, davalla amb aquesta en repetides plataformes.

Correspon encara a la fase més primerenca dels seus arquitectes i, tot i mostrar la característica empremta formal-espacial de Miralles-Pinòs, es caracteritza més aviat per una contenció que temps després serà desenvolupada sota una major fecunditat formal.

L’edifici fou guardonat amb el II Premi d’Arquitectura Espanyola.

Us passo els Monuments de Morella :

  • Església Arxiprestal de Santa Maria la Major. Del segle XIII, declarada Monument històric d’interès nacional l’any 1931 (Gazeta de Madrid núm. 155 de 04/06/1931) És una fita obligada per als amants de l’art. Aquesta construcció gòtica reuneix en una mateixa façana la porta dels Apòstols i la de les Verges. Ja dintre, en la part posterior del cor, es pot veure esculpit en forma de fris el pòrtic de la Glòria. La singular escala de caragol per la qual es puja al cor, l’altar major, les seves tres rosasses amb vidrieres originals de l’escola valenciana del segle XIV i l’orgue de Torull són algunes de les seues joies.
  • Convent de Sant Francesc. Dels segles XIII i XIV. El més significatiu del conjunt és la sala Capitular on hi ha una pintura al fresc, en la qual es representa la dansa de la Mort del segle XV. L’església del convent data del segle XIV, i va ser recoberta d’estil neoclàssic en el 1800. Avui s’hi pot apreciar l’estil gòtic original.
  • Església de Sant Nicolau. D’estil romànic tardà, és ara sala d’exposicions.
  • Poblat visigot és del segle VII a la Pedrera de la Parreta de Morella, en el jaciment del Mas de Sabater.
  • Castell de Morella, dels segles XIII al XIX. Construït aprofitant la roca. Consta de la plaça d’armes (1.070 m), el palau del governador, l’aljub, la torre de la Pardalea, retretes al vol per on van entrar el 1838 els carlistes, presó de Cacho, restes de palaus reials, torres d’homenatge i pavellons oficials, per on han passat diferents formes de civilització i cultures.
  • Muralles medievals, dels segles XIV i XV. Hi ha sis 6 portes i 14 torres. La muralla envolta tota la ciutat. Cal destacar les portes de la Nevera, Sant Miquel, Morella, Sant Mateu, Forcall, del Rei i dels Estudis, i les torres del Péblic, la Nevera, el Trinquet, Sant Miquel, la Rodona, de la Font, Alós, de l’Asperó, Beneyto, de Fredes, Sant Mateu, del Forcall, del Carraixent, del Rei, dels Estudis i Sant Francesc. Les muralles foren declarades Monument històric l’any 1931, juntament amb l’església arxiprestal.
  • Aqüeducte de Santa Llúcia del segle XIV. Es tracta d’una obra considerable de l’enginyeria civil gòtica, pel qual arribava les aigües de les fonts de Vinatxos i de l’Aljub cap a la Font Vella de Morella.
  • Ajuntament, és un edifici gòtic dels segles XIV i XV.
  • Cases i palaus. Són moltes les cases pairals que es conserven a Morella. La del cardenal Ram (al final del carrer Blasc d’Alagón), del segle XVI, és actualment un hotel. La casa de la Confraria de Pagesos (al carrer de la Confraria). La casa dels Estudis i del Consell (al costat de la plaça dels Estudis), la casa de Ciurana de Quadres (en la costera de Sant Joan), la casa de Rovira (al carrer de la Verge) i la casa del Marquès de Cruïlles en són només uns exemples més.

Com es pot entendre hi ha molt a visitar i admirar a Morella, si no el coneixeu val fer una visita i de forma tranquil·la, us encantarà.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Morella

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

El Monestir de Montserrat entre llegenda i historia real

Avui us presento articles

Com ja sabeu i veieu, Montserrat es com si fora també la nostra patrona en aquest Blog,  i de tant en tant, faig algun article sobre aquesta Muntanya i tot el que li representa, avui serà entre la seva llegenda i l’historia real…

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat, a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar.

És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Us passo la seva història :

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880.

Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. Quan el bisbe s’assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l’estàtua pesava massa.

El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l’havia trobada i ordenà la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d’alçada.

A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l’apel·latiu popular de “la Moreneta”.

L’origen d’aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la.

L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Des de la festa de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d’abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca.

Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l’abadia.

Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l’incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir.

La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle XX es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia.

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

Us passo informació sobre l’Escolania, en l’enllaç adjunt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escolania_de_Montserrat

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

 

Recull de dades i Text : Viquipèdia i Monestir de Montserrat

Fotografies i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Llibre recomanat : Guia breu. Monestir de Santa Maria de Vallbona

Dades generals :

Autor: Sans Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-1303-028-9

180 pàgines

Tapa rústica

140 x 200 mm

Data de publicació: Octubre 2018

Preu : 9,95 €

Comentari sobre el llibre :

El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Cister. Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle xii es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle xiv, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular. L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.

Guia il·lustrada a color que inclou referències a la història i formació del Monestir, la visita a totes les parts de l’edifici i una relació cronològica de les abadesses de Vallbona.

Dades sobre l’Autor Josep Maria Sans Travé :

Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona.

 

 

Recull del llibre : Ramon Solé