Santuari de Santa Maria o de Sant Dubte d’Ivorra (Segarra)

El Santuari de Santa Maria als afores de la vila d’Ivorra, Carretera LV-3003, km 5,1, a la dreta i situat a l’antic emplaçament de l’església romànica, de planta rectangular format per una església i una hostatgeria.

Història:

• Un dels fets que han donat més anomenada a aquest santuari és el prodigi del Sant Dubte.
• Segons la tradició oral un dia de 1010 a l’església de Sant Maria, situada al mateix lloc que l’actual santuari, deia missa el rector Bernat Oliver.
• Després de la consagració, el mossèn començà a dubtar de la presència de Crist en el pa i el vi. Això provocà que del calze brollés sang que tacà les tovalles de l’altar i arribà fins a terra.
• El bisbe de la Seu d’Urgell, Sant Ermengol d’Urgell portà el calze i les estovalles a Roma i obtingué per a Ivorra nombrosos privilegis i valuoses relíquies del papa Sergi IV.

Isidre Blanc – Viquipedia

Està cobert a dues aigües realitzat amb paredat on encara es pot observar restes d’un antic arrebossat superficial, exceptuant les cantoneres on hi trobem la presència de carreus de grans dimensions ben escairats.

A la façana principal, orientada a ponent, trobem la portada principal formada per un arc de mig punt adovellat, amb la clau decorada en forma de voluta, emmarcada per una pilastra adossada a banda i banda, amb la presència d’un timpà de forma circular a l’interior del qual apareix una placa de pedra, col·locada modernament, amb un relleu esculpit representant el miracle del Sant Dubte. Per damunt del timpà apareix una fornícula amb una imatge de la verge i el nen, emmarcada per dues pilastres adossades de petites dimensions i per unes volutes a la base, i coronada per un timpà semicircular acompanyat d’uns pinacles amb unes boles superiors. Damunt la portada hi trobem un petit òcul per il·luminar l’interior. Aquesta portada no és contemporània a la resta de l’edifici, i així ho indiquen dos carreus, situats un a cada costat de la portada, realitzats amb baix relleu, on al de la dreta emmarcat dins un segell ovalat apareix la inscripció “PORTALS / 1762”, i al de l’esquerra, de les mateixes característiques decoratives apareix la inscripció “28 de gener de 1663” data que correspon a la col·locació de la primera pedra del santuari.

També situades a la façana principal, trobem una sèrie d’obertures, a un primer nivell trobem dues portes de mitjanes dimensions amb arc de mig punt rebaixat adovellat situades a banda i banda de la portada, igual que els dos balcons que ens apareixen a un nivell superior.

Al costat dret de la façana principal trobem el campanar, de planta quadrada amb quatre ulls d’arc de mig punt peraltat, separats per una motllura que separa el pis de les campanes de la resta. Originàriament l’alçada del campanar havia de ser més elevada però sembla qui hi va haver problemes econòmics que en va dificultar la seva construcció. Antigament estava cobert a quatre vessants amb rajola de ceràmica vidrada de color verd, posteriorment substituïda primer per una coberta a doble vessant amb embigat de fusta i recentment s’hi ha col·locat una coberta de coure a quatre vessants.

Les façanes sud i nord, corresponen a l’hostatgeria, les quals presenten tres nivells amb diferents obertures cadascun. A l’interior del temple es guarda la imatge romànica de Santa Maria d’Ivorra, de fusta policromada.

Santa Maria d’Ivorra és una església al municipi d’Ivorra (Segarra) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Fidel Rodríguez

Santa Maria de Jafre d’Olivella (Garraf)

Aquesta setmana dedicada a les Esglésies, Capelles i Ermites

Jafre (o Jafra segons les grafies) és un antic llogarret, actualment abandonat, en el Parc Natural del Garraf, al terme municipal d’Olivella.

Es troba a la part oriental d’Olivella, a dalt d’un petit tossal (189 metres d’altitud) a l’esquerra de la riera de Jafra.

Es conserven les restes de la casa del baró de Jafra, la dels masovers i l’església de Santa Maria de Jafre amb la rectoria (el rector de Jafre ja és esmentat el 1305).

 Us passo la seva història:

• El lloc apareix documentat ja des del 1139.
• El 1143 Ramon Guillem llega el loco de Jafre al seu fill Pere i el 1332 s’esmenta un “Castell de Jafre”.
• En un poblament del segle XIV s’hi recull un sol foc (o habitatge) .
• El 1413 s’indica que l’església de Santa Maria ja no té raó de ser perquè al poble no hi queda ningú amb vida.
• Al 21 d’agost del 1432 es va establir la unió perpètua de l’església de Jafre amb la de Sant Fèlix d’Olivella: actualment, la parròquia d’Olivella porta el nom de “Sant Pere i Sant Fèlix d’Olivella i Jafre”.
• El senyor de Jafra posseïa ja a primers del segle XIV el títol de baró.
• Al segle XVII, els barons de Jafra decideixen donar nou impuls al poble i hi nomenen un batlle (Francesc Mercer, el 1683) i en restauren l’església.
• La baronia de Jafra tenia encara el 1790 terme propi.
• El 1819 Jafre perd el darrer batlle i s’incorpora definitivament al poble d’Olivella, segurament a causa dels vincles parroquials esmentats.
• L’economia tradicional de la quadra de Jafra es basava en la llenya i les pastures.
• Cap al XVII s’intensificà el conreu de la vinya.
• La fil•loxera (1879-1880), però, causarà el progressiu abandonament de les terres.
• Jafre encara tenia 19 habitants el 1960.
• El poble havia tingut diverses masies, moltes deshabitades actualment, com els « Masets de Jafre», i altres encara amb vida, com el «Mas Mercer (o Marcer, la Fassina (que acull l’entitat “Jafra Natura”, dedicada a la difusió del coneixement del Parc Natural del Garraf” i la Plana Novella, actualment amb al monestir budista. La riera de Jafre és un afluent i tributària de la riera de Begues (riera de Ribes al seu tram final).

Us passo dades dels barons de Jafre :

• La senyoria de Jafre estava vinculada al castell del mateix nom i a les terres que l’envoltaven.
• Els seus propietaris foren, al llarg dels segles XIII i XIV jutges o batlles reials de Vilafranca del Penedès, i el 1332 (almenys) ja tenien el tractament de barons.
• El 1365 el baró era Bertran dez Coll, i el títol pertanyé a la família Bertran, fins que per enllaços matrimonials passà als Catà (segle XVIII)
• I successivament als Martí, als Papiol (1717), la casa dels quals és ara el Museu Romàntic de Vilanova i la Geltrú,.
• I als Torrents (1817).
• Es conta que, el 1714, l’aleshores baró de Jafra acollí Rafael Casanova, ferit (i cercat pels vencedors filipistes) en una casa que tenia a Barcelona, primer, i -quan la recerca es calmà- al palauet que els Jafra tenien prop de l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat.

Ara només resten alguns murs de la casa del baró, la dels masovers i la casa del rector.

Encara resta dempeus la capella dedicada a Santa Maria de Jafra, una petita construcció d’una sola nau amb l’absis pla, coberta a dues aigües i arcs diafragmàtics a l’interior.

Tot el conjunt de les restes de las edificacions i Santa Maria de Jafre són una obra que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Mª de Campanya de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Aquesta setmana dedicada a Esglésies i Ermites

Santa Maria de Campanyà esta situada en la Ctra. de Sant Cugat a Rubí, km 17 municipi de Sant Cugat del Vallès.

Us passo la seva història:

• El lloc de Campanyà és citat per primer cop al 991 quan el matrimoni format per Sunyer i Studia permuten amb el monestir de Sant Cugat tres peces de terra al terme d’Aqualonga (Valldoreix), una d’elles a Campanyà que limita amb terres del mateix monestir.

És una ermita construïda sobre una capa de roca calcària, de planta rectangular i d’una sola nau.

Hi ha els restes de l’obra primitiva que serveixen d’entrada i de base a la torre campanar que s’alça per sobre de la façana.

La nau és reforçada a l’exterior per tres contraforts a cada costat.

A la façana sud s’hi ha obert dues finestres.

 A l’interior s’hi conserva el retaule de Sant Sebastià del 1562 i una pica baptismal.

Santa Maria de Campanyà és una església del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Cementiri Municipal de Moià (Moianès)

El Cementiri esta situat en el carrer del  Remei, al costat de l’ermita del Remei.

Historia:

• Aquest cementiri es fa servir a principis del s. XIX (1826), fins aleshores el cementiri havia estat a la zona de l’actual hospital però el primer conegut és el que estava situat a la plaça major del poble al costat de l’església de Sta. Maria.
• De fet se sap que encara hi resten restes in situ, tant en la plaça com a sota de l’hospital.
• En l’actual cementiri, i per destacar, hi ha el nínxol de la família del tenor Viñas, tot i que ell no reposa a Moià.

El cementiri està format per nínxols en paret, tot i que hi ha algun panteó, però tots estan distribuïts entorn a les parets del recinte. Hi ha alguna fila de nínxols que divideix el terreny del cementiri estant perpendiculars als murs nord i sud.

L’accés al cementiri es fa per la banda est i per una porta de ferro forjat en la que es pot llegir la data de 1874. El mur est confronta amb el mur oest de l’ermita del Remei, que queda fora del cementiri, i amb la base de la creu del Remei.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Cristina Casinos

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló (Baix Llobregat)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

Santa Maria i Sant Brici de la Palma està situada en la Plaça de l’Església de La Palma de Cervelló.

Forma un conjunt amb la casa rectoral i es troba emplaçada a l’extrem oest del nucli urbà, concretament a l’encreuament de la carretera de Corbera de Llobregat (BV-2421) amb el torrent de Santa Rita.

Torrent de Santa Rita

 Us passo la seva història:

• Els anys 964-965 consta el lloc de l’església com una quadra del terme del castell de Cervelló, uns terrenys que el comte Miró va cedir al Monestir de Sant Pere de les Puelles el 966.
• L’església pròpiament és documentada el 1231 com a sufragània de Sant Esteve de Cervelló i consta dedicada a Santa Maria i Sant Brici.
• L’ordinació del decret d’erecció data del 1319 (data en què el rector de Cervelló estima que Santa Maria de la Palma té suficients rèdits per independitzar-se), i va anar acompanyada de diverses disputes malgrat que existien drets i obligacions determinats amb anterioritat, per exemple, el rector de la Palma estava obligat a assistir a quatre festivitats a l’any a la missa major de Cervelló i havia de menjar amb el rector de Cervelló (que era qui havia de pagar els àpats).
• El rector de Cervelló va presentar al•legacions que no prosperarien i finalment va acabar presentant-les en darrera instància.
• L’any 1325 el bisbe va ordenar que s’apliqués la sentència arbitral dictada per un canonge de manera provisional, però obligava a què el rector de Cervelló mantingués els drets adquirits, com el dret a la verema de la Palma.
• De fet, l’any 1325 s’amenaçava amb l’excomunió a aquells pagesos de Sant Vicenç dels Horts i de Molins de Rei que treballessin terres a la Palma i paguessin al rector de la Palma en comptes de fer-ho al de Cervelló.
• Consta que s’hi varen fer obres de reforma els segles XVII-XVIII.
• El 1868 l’església era convertida en parròquia.
• L’església va reformar-se durant els segles XVII i XVIII.
• I va ser pràcticament derruïda durant la Guerra Civil motiu pel qual l’edifici actual és modern.
• A més de la pèrdua de l’edifici, mereix menció la crema d’un harmònium riquíssim que s’havia adquirit l’any 1888.
• Pel que fa a les troballes arqueològiques convé destacar que l’any 2004, amb motiu de la remodelació de la plaça de l’església i de la casa rectoral, va descobrir-se una sagrera possiblement dels segles X i XI. Les excavacions arqueològiques realitzades en aquesta sagrera el setembre i l’octubre de 2004 van permetre trobar-hi una sitja de l’època medieval, un esquelet íntegre d’un individu adult d’època moderna (s.XVI-XVIII) i el fons d’una ceràmica vidriada (s.XIV-XV).

R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya

L’església és un edifici de planta de creu llatina amb tres naus i transsepte. El creuer és cobert amb volta semiesfèrica que s’alça sobre tambor octogonal d’estil neoclàssic, amb un ull de bou a cada cara, pilars adossats als angles i cornisa correguda damunt dels capitells.

La façana principal, coronada per una creu, té un portal allindat amb pedra molar vermella i al damunt un òcul.

Sobre la llinda hi ha incises les dates 1696 (al mig), 1762 (a la dreta) i MCMXXXIX (a l’esquerra), aquesta darrera referent a la restauració que va dirigir l’arquitecte Alexandre Tintorer Oller.

Viquipèdia

El campanar és de torre quadrada i es troba emplaçat a l’angle esquerre de la façana. Té un rellotge a la façanan principal i una finestra d’arc rebaixat a cada una de les façanes.

R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya

Santa Maria i Sant Brici de la Palma és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Calders de Calders (Moianès)

El castell de Calders és una fortificació medieval del terme municipal de Calders, de la comarca del Moianès;

situada a dalt d’un turó en un antic meandre del riu Calders.

Us passo la seva historia:

• És documentat des del 965, tot i que la construcció actual podria datar-se del segle XI: in comitatu Minorissa in terminio de castro Caldarios.
• D’altres documents d’anys posteriors en confirmen l’existència: 974, 977, 984, 1019, 1023…
• El domini del castell pertanyia en aquell moment a Sendred Domnuç, senyor de Calders, branca lateral dels vescomtes d’Osona. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima.
• El 1023 el castell i la seva jurisdicció pertanyien a la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell, que el degué rebre en dot, juntament amb altres castells de la Catalunya central.
• La mateixa comtessa donà aquest castell, i d’altres, al seu fill Ramon Berenguer I el Corbat com a penyora de pau.
• El 1067 apareix vinculat a aquest castell Guillem Ramon de Calders, casat amb Guilla, filla de la comtessa Ermessenda de Cardona. Aquest primer castlà o senyor de Calders llega en el seu testament el castell de Calders i les parròquies del seu entorn als seus fills Artal i Ponç, dels quals passa al fill de Ponç, Arnau, que ja consta com a senyor de Calders.
• Més endavant dos Calders, Guillem i Pere, apareixen com a signataris del testament de Guillem de Berguedà. Són germans, com consta en diversos documents de l’època.
• El castell romangué fins al 1336 en mans dels Calders, que passaren per alguns moments on tingueren molt presència entre les classes dirigents catalanes com, per exemple, el 1313, any en què el comte-rei envià Blanca de Calders (Blanca de Centelles, casada amb Guillem de Calders) a Alemanys per tal d’acompanyar la filla del rei, la infanta Isabel, que anava a contraure matrimoni amb el duc d’Àustria.
• Poc després, la família Calders entrà en crisi i el 1347 es vengué el castell i les seves parròquies a Bernat de Talamanca.
• Tot seguit, un any més tard, el tornà a vendre a Ramon Berenguer de Dusfort, però hagué de fer-se en part enrere, i en retornà la meitat del domini a Bernat de Talamanca, del qual passà al seu fill Berenguer.
• Alhora, a finals del segle XIV, el rei Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions del castell, i s’inicià una ampliació que no es va arribar a acabar mai.
• A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva.
• El 1410 Bernat de Talamanca es casà amb Aldonça de Planella i de Togores, filla del senyor del castell termenat de Castellnou de la Plana i de Violant, de la influent família sabadellenca dels Togores i germana de Ramon de Planella i de Togores, senyor de Granera, Mura, Castellcir i Tona, entre altres senyories properes.
• Ramon de Planella comprà el senyoriu a la seva germana i el seu cunyat, i un descendent seu, Manuel de Planella, s’anomenava senyor de Calders i Talamanca el 1440.
• A partir d’aleshores, però, el castell de Calders perdia importància estratègica i era pràcticament abandonat. El senyoriu, ja baronia, de Calders passà dels Planella als Amat, barons de Maldà, i d’aquests, sempre per via matrimonial, als marquesos de Castellbell, que en teoria encara en tenen la senyoria.

És un conjunt medieval majoritàriament del segle XI bastit damunt un turó de 471 m d’altitud encerclat per un antic meandre del Calders.

Està format per la torre mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i les restes de la capella del castell, Santa Maria del Castell de Calders.

Aproximadament la meitat de la torre s’ha esfondrat, juntament amb el bancal de roca on se sustentava, es tracta d’una construcció senzilla amb un aparell matusser.

Recentment ha estat consolidat la base de la roca amb un mur de totxo. La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó.

Té un baluard quadrat. Adossat a la muralla s’aixequen les restes d’una construcció posterior al castell dels segles XVII i XVIII, possiblement es tracta d’una masoveria, amb un soterrani que devia servir com a cisterna.

Fou seu d’una castlania, després senyoria i més tard, la baronia de Calders, tot i que els titulars no hi degueren viure més enllà del segle XII.

Santa Maria del Castell de Calders és l’antiga capella del Castell de Calders, al cim del turó, entre les restes d’aquest castell, del qual formava part.

Només en queden dempeus alguns fragments de mur, a més de poder-se’n reconèixer el recinte, entre les ruïnes del castell, en el seu costat de llevant.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Santa Maria del Mas d’en Bosc de Cambrils (Baix Camp)

L’ermita de Santa Maria del Mas d’en Bosc, està en el camí del Mas d’en Bosch ( front seu) de Cambrils.

Us passo la seva historia:

• En el segle XV, a causa de la destrucció del castell i de l’església de Barenys i de Vilafortuny, l’arquebisbe ordenà que de les desferres es bastís l’església del Mas d’Oliver (Mas d’en Bosch), terres endintre.
• A la clau de l’arc de la porta del fossar, al costat de l’església, hi ha la data 1799 sota una calavera i dues tíbies.
• En aquest fossar hi ha enterrat l’escriptor Joaquim ROCA i CORNET.”

Petita església d’una sola nau amb arcs de pedra, amb coberta de fusta a dues vessants.

L’Absis és semicircular amb contraforts. 

Façana de pedra, amb porta adovellada en arc de mig punt.

Ës un dels temples més antics de la població, bastit el 1575, va funcionar com a parroquia del nucli de Vilafortuny.

A la capella del Mas d’en Bosc se celebrava, a l’agost, un aplec fins el 1950, que s’ha tornat a recuperar els darrers anys.

Recull de dades: Viquipèdia. Generalitat de Catalunya.

Adaptació del text i Fotografies: Ramon Solé

Església de Santa Maria del Pla de Castellfollit del Boix (Bages)

Setmana dedicada a les Esglésies de Catalunya

L’Església de Santa Maria del Pla està en el carrer Alzina amb carrer de la Capella en el Nucli de Castellfollit del Boix.

Us passo la seva historia:

• L’actual església de Santa Maria del Pla fou edificada al mateix indret on al segle XIII s’hi bastir una antiga capella d’estil romànic tardà, que albergava una imatge romànica de la Mare de Déu.
• La primitiva església va dependre del monestir de Sant Pere de la Portella, a través del priorat de Sant Pere del Mont.
• L’església apareix citada l’any 1172 com a Santa Maria junt a altres esglésies del terme de Grevalosa fins que va passar a dependre de l’església de Sant Pere de Castellfollit a finals del s. XVII.

L’església de Santa Maria del Pla es troba situada dins el nucli de Castellfollit del Boix. Correspon a un edifici d’una sola nau de planta rectangular finalitzada per un absis de planta semicircular. La coberta interior és en forma de colta de canó i l’exterior a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migjorn. L’interior de l’església és simple i no presenta cap tipus de decoració. Al presbiteri hi ha un altar de marbre i una talla de fusta  de la Mare de Déu. Damunt el portal d’accés, hi ha el cor amb les escales d’accés a la dreta.

La façana principal de l’església presenta una composició simple i sense cal tipus de decoració. El portal és de llinda de pedra amb l’any 1855 gravat a la part central. Damunt el portal hi ha una finestra de secció quadrada i a la part superior un òcul. La façana està coronada per un campanar d’espadanya d’un sol ull. A la banda de llevant s’hi adossa un cos de planta rectangular amb la coberta a una vessant amb la pendent a l’est. Presenta una porta d’accés independent respecte l’església tot i que per l’interior ambdós edificis es comuniquen.

Santa Maria de Castellfollit del Boix és una obra del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Viquipèdia

Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – Diba. i altres

Autor de la fitxa: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Església Nova de Santa Maria de Vallformosa de Vilobí del Penedès (Alt Penedès)

Setmana dedicada a les Esglésies de Catalunya

L’Església de Santa Maria de Vallformosa està situada en un lloc proper a la carretera que va de Guardiola a Vilafranca. Forma part d’una petita plaça juntament amb la rectoria i les escoles de Vilobí del Penedès.

Us passo la seva història:

• L’Església de Santa Maria de Vallformosa va ser bastida el 1937.
• Destaca la pica Baptismal.
• Segons el llibre “Edicions d’homenatge”, editat el 1970 pel Museu de Vilafranca, aquesta pica procedeix de Vallformosa prop de La Sala.
• Després de la guerra es trobava abandonada prop de l’església on era utilitzada com a test.
• L’any 1945 fou traslladada al Museu de Vilafranca i instal•lada al pati com a brollador.

És un edifici d’una sola nau amb capelles laterals i absis de planta semicircular. Té voltes bufades i arcs torals de mig punt. La coberta és a dues vessants.

La façana presenta rosassa i portada amb arquivoltes, columnes, capitells esculpits i timpà amb la representació del tema de l’Ascensió esculpit.

Té el campanar i la rectoria adossats. En conjunt respon a les característiques formals de l’historicisme neoromànic.

J. Rosselló / Generalitat de Catalunya

La pica baptismal és un vas troncocònic amb els costats còncaus, sobretot a la part inferior. Presenta un peu molt baix de 5 cm d’alçada i 48 cm de diàmetre, fa 65 cm d’alçada i un diàmetre de la boca de 99 cm a l’exterior i 81 cm a l’interior. Les parets són de 9 cm de gruix i la profunditat del vas és de 73 cm, si bé al fons presenta un considerable gruix de ciment que indica que en realitat és més profunda. És completament llisa i presenta un cèrcol de 9 cm d’ample que l’envolta.

Rectoria

Santa Maria de Vallformosa és una església de Vilobí del Penedès (Alt Penedès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Forn de Calç de Valldonzella de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat)

Per anar al Forn de Calç de Valldonzella, cal sortir des de Sant Feliu de Llobregat, per la riera de la Salut, passareu molt a prop de l’ermita de La Salut, cal seguir per la pista que passat a prop de la Font i la masia de can Ferriol,

ara us cal seguir per la pista que puja a la dreta direcció a La Torre del Bisbe, i més tard les restes del monestir de Santa Maria de Valldonzella.

El Forn de Calç, està abans d’arribar a La Torre del Bisbe,

a l’esquerra del camí, un cartell indica on esta situat.

Aquest antic forn de calç és del segle XVIII.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero