Sant Andreu del Far de Dosrius (Maresme)

L’església  de Sant Andreu del Far està situat en el Barri del Far de Dosrius, al costat del camí del Santuari del Corredor . Aquesta església forma un petit conjunt rural juntament amb la gran masia de Can Guinard.

Us passo la seva llarga historia:

  • L’església de Sant Andreu del Far consta, entre la documentació més antiga (1164), com Sant Andreu de “Bona conjuncta”. Avançat el segle XVI ja consta com Sant Andreu “del Far” i al segle xvi com “d’Alfar”.
  • Per la seva proximitat a Llinars i pel seu escàs poblament consta com a sufragània de la parròquia de Llinars entre el 1304 i el 1597. Després fou parròquia independent, però del 1919 ençà torna a estar confiada al sector de Llinars del Vallès.
  • L’any 1164, Bernat de Faro lliurà a l’església de Sant Andreu de Bona Conjuncta part de l’alou que Sanxa de Roca i Guillem de Bell-lloch donaren a dita església.
  • L’any 1178, Bernat de Faro i Beatriu sa esposa, oferiren a Santa Maria de Llinars la quarta part dels delmes de carn i formatges de la parròquia de Sant Andreu de Bona Conjuncta.
  • L’any 1186, en una escriptura de concòrdia l’església és anomenada com a Sant Andreu de Mala Conjuncta.
  • El 1306, mossèn Berenguer Guinart va prendre possessió d’aquesta església i el bisbe la va fer independent de la de Santa Maria de Llinars, però li va assignar algunes obligacions respecte a ella. Després, però, tornaria a ésser sufragània de Llinars.
  • L’any 1449, consta Miquel Arenes com a propietari del mas que porta el seu nom, dintre de la parròquia de Sant Andreu de Bona Conjuncta.
  • Dels anys 1535 i 1542 hi ha dos documents on són citats els dos noms “Bona Conjuncta” i “Far”.
  • L’any 1597, el bisbe Joan Dimes Loris, a instàncies dels parroquians del Far, donà l’autonomia com a parròquia.
  • L’any 1630 ja se cita únicament la parròquia del Far.
  • Del 1631 data l’hipogeu de pedra situat a la part central del paviment de la nau, amb la inscripció MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS. Aquesta inscripció podria indicar que, igual que el Santuari del Corredor fou promogut per Salvi Arenas el 1530, la família Arenas, que tenia capella pròpia en la seva casa pairal, fos en part promotora de la construcció del nou edifici de Sant Andreu del Far.
  • La parròquia del Far no arribava a tenir vint “focs” (o cases), però tenia les masies senyorials de can Bosc, ca l’Arenes i can Guinart, que està situada davant de l’església.
  • El cementiri proporciona dades de les famílies que s’han anat enterrant a la parròquia del Far, les restes de les quals romanen en nínxols. S’hi troben sis sepultures amb làpides de marbre, d’algunes de les famílies més antigues del lloc: Sebastian Massuet i Família 1876, Pedro Massuet i Família 1883, Tomàs Farrerons y Prat y Família 1885, José Arenas y Família, Andrés Guinart y Família.

L’edifici actual data del segle xvi i és d’estil gòtic tardà. La façana principal, amb un cos sobresortit, és coronada per un massís campanar de torre quadrada amb dues obertures d’arc rodó. A sota hi ha la porta d’entrada, de llinda recta. La coberta és a dues aigües. La capçalera, exteriorment, és reforçada per diversos contraforts.

L’Església és de nau única orientada de llevant a ponent. Presenta un absis de planta poligonal, amb contraforts laterals i a les arestes. Té dues capelles laterals adossades, a manera de creuer.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

La nau és coberta amb tres voltes per aresta gòtica, amb nervis de pedra granítica, i totes les claus de volta estan esculpides, igual que les mènsules d’arrencada dels nervis, les quals representen caps humans. La coberta de la nau és de teula àrab a dues vessants, acabades amb una senzilla imbricació de teula i maó. Les façanes són de paredat comú i arrebossades, i les zones angulars de grossos carreus ben tallats. És coronada per un campanar de planta quadrada, desplaçat cap a l’angle sud-oest, amb dues obertures en arc rebaixat a llevant i a ponent, on hi ha les campanes.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

El campanar té coberta plana, limitada per una barana amb merlets escalonats de pedra. A la façana principal hi ha una portada de brancals i llinda plana de pedra, protegida per guardapols, amb un rosetó a sobre.

Montse Viader i Crous / Generalitat de Catalunya

Al costat sud, tancat per una reixa de ferro forjat, hi ha un reduït cementiri amb nínxols recolzats en el mur de l’església, organitzats en dues fileres de tres pisos. Al costat dels nínxols i perpendicular a la façana sud de l’església, hi ha un altar de pedra, orientat a ponent, protegit per una barbacana a dues aigües, feta amb bigues de fusta i teula àrab i amb una senzilla imbricació de teula.

Sobre l’altar de pedra hi ha una creu de ferro forjat amb un roser que s’hi enfila fins a dalt; al centre de la creu, una corona d’espines, també de ferro forjat.

La paret de darrere de la creu està emmarcada per un esgrafiat a base d’un dibuix geomètric de fons blanc i incisions en color ocre terrós; al fons també hi ha estels. S’hi representa Déu en sa Majestat amb un colom volant al seu costat i, més avall, dos àngels porten una rosa i una llàntia respectivament.

Montse Viader i Crous / Generalitat de Catalunya

El frontal de l’altar té alguns relleus i inscripcions: a l’esquerra, la inscripció OBIT DEL SEMIER EN PERE BOSCH; al centre, emmarcada en un escut, la inscripció JHS; a la creta, la inscripció WY A 8 : DE DESEMBRE 1578. A la part dreta del peu de l’altar hi ha, en relleu, una creu de braços patents i iguals, com la de la clau de volta de l’interior de l’església. Al costat esquerre, la inscripció XPS (Crist en grec).

A terra, davant de l’altar i de les fileres de nín xols, hi ha la sepultura amb làpida del segon comte de Bell-lloc, amb la inscripció ARNALDO DE MERCADER DE ZUFÍA I SU ESPOSA LINA POZZALI CROTTI, CONDES DE BELLOCH, RIP, amb els escuts de les famílies corresponents entrellaçats. A la zona central del paviment de la nau hi ha una làpida de pedra de l’enterrament de MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS.

L’església de Sant Andreu del Far és una església parroquial del municipi de Dosrius (Maresme) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Miquel Vell de Santa Maria de Merlès (Berguedà)

Sant Miquel Vell és una església al veïnat de Sant Miquel de Terradelles, situada en zona rural (Berguedà).

Us passo la seva historia:

  • Les primeres notícies sobre l’església de Sant Miquel daten de l’any 1011, referides a l’existència d’un nucli de població i a la construcció de l’església.
  • Aquest edifici fou renovat al segle xii, abans del 1152 i, era parròquia independent, considerada com a filial de Gaià (Bages).
  • Al segle xiv i a causa de la disminució de població del lloc, perdé el caràcter de parròquia i passà a ser sufragània.
  • Al segle XVII i amb el consegüent augment de població, l’església fou modificada; s’obrí la porta al mur de ponent (1672), es cobrí el campanar d’espadanya i s’enguixà l’interior, etc.
  • L’any 1838 fou tapiat l’absis, el qual restà com a sagristia.
  • Una església nova i una rectoria foren acabades l’any 1887.
  • Des d’aleshores l’església romànica fou abandonada.
  • Fins als anys 70 fou magatzem de la masia veïna.
  • L’any 1970 començaren les primeres obres de neteja de l’església de Sant Miquel
  • L’any 1979 es consolidà la teulada.
  • El mateix any la parròquia sol•licità a la Diputació de Barcelona la col•laboració en les obres de restauració, acabades l’any 1982. Simultàniament a les obres de restauració s’ha condicionat al culte. A l’altar s’hi ha col•locat una imatge de Sant Miquel, obra de l’escultor Emili Colom, oferta per la diputació de Barcelona.
Col·lectiu Obaga Lluís Capdevila / Generalitat de Catalunya

Església romànica d’una sola nau, coberta amb volta de canó i coronada amb un absis semicircular al costat de llevant. L’absis és cobert amb quart d’esfera i les seves dimensions són considerables car gairebé presenta la mateixa amplària que la nau de l’església.

Al centre té una finestra senzilla de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt monolític i ornada amb relleus en forma de trena. Al mur de ponent hi ha la porta d’entrada, moderna, sobre la qual hi ha una finestra d’arc de mig punt adovellat.

Rosa Serra Rotés – 1983 / Generalitat de Catalunya

El campanar d’espadanya, com la porta, és molt transformat. A cada costat de la capçalera, com si fos un creuer, hi ha un parell d’arcs, els quals s’insinuen a l’exterior per un sortint dels murs, al final de la nau.

L’aparell és de blocs grossos ben polits i col·locats a trenca punt. Els murs de llevant i ponent s’aixequen sobre el nivell de la teulada.

Sant Miquel Vell és una església al veïnat de Sant Miquel de Terradelles (Berguedà) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Santa Maria de les Esglésies de Navars o Navàs (Bages)

Setmana dedicada a Navàs

Santa Maria de les Esglésies es situada a prop delkm 5 després del Mujalt, les Esglésies de Navars (Bages), està indicat per un cartell a peu de carretera.

Us passo la seva història:

  • Considerada del s. XI en la seva base primera i pertanyent al cenobi de Sant Cugat del Recó, el s.XIIII-XIV apareix esmentada com un propietat del Monestir de St.Llorenç prop Bagà; aquest monestir hi va organitzar una comunitat de monges. Alguns autors creuen que fou advocada a Sant Maties. Al segle x l’església “Ecclesias Clavatas”, apareix dins els béns de Ripoll, lligada a Sant Cugat del Racó. L’any 1326 l’abat del Monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Guillem Savila, vengué la batllia i el mas de les Esglésies, per 2000 sous.

És una construcció Romànica d’una sola nau.

De l’estil primitiu solament es conserva el mur de l’epístola gairebé totalment cobert per esbarzers.

La porta actual està orientada a ponent.

Podem destacar quatre etapes:

•  Etapa preromànica: De l’església del 983 no n’ha quedat res visible; és molt probable que n’hi hagi restes a sota de l’actual edifici. Les quatre tombes excavades a la roca, al costat sud, són d’aquesta època.

•  Església romànica: Tenia la mateixa forma que la de Sant Cugat del Racó. D’aquesta època, però, només se’n conserva el braç nord del creuer amb l’absis, que formen part de la capçalera de l’església actual.

•  Segle XVI: D’aquest període en són la nau actual i el campanar d’espadanya.

•  Segle XVIII: Es construeix la sagristia.

Santa Maria de les Esglésies és una església del municipi de Navars (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia i Centre Excursionista Navàs

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Capella de Santa Maria de la Llinda / Capella de Santa Margarida d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès)

La Capella de Santa Maria de la Llinda està situada a Sant Sebastià dels Gorgs per un camí que porta a la finca de la Llinda, del municipi d’Avinyonet del Penedès.

Historia:

  • Pels detalls visibles es pot admetre que l’església de Santa Maria de la Llinda era un edifici concebut amb un pla molt ambiciós, dins la segona meitat del segle XI.
  • La tipologia, arcaïtzant, és similar a la que s’aplicà a l’església del monestir de Santa Cecília de Montserrat, on tant podem parlar d’uns braços de transepte molt profunds com de naus laterals més curtes que la central, però en tot cas a la Llinda es fa imprescindible un procés d’exploració científica per a poder aclarir els seus interrogants i la tipologia exacta (ADELL, 1992b).
  • L’església consta d’una nau amb edificació al damunt. Té volta de canó, absis amb arquacions i bandes llombardes als murs. En el mur sud hi ha una finestra de doble esqueixada i una porta refeta d’estil renaixement. Cal assenyalar que al costat N, en una nau dedicada a trull hi ha l’arrencada d’un arc toral, d’una nau i l’absis, tot de grans proporcions, el que fa deduir que l’edifici actual sigui una capella lateral de l’antic edifici.
  • La capella, sota una altra denominació (de santa Margarida), apareix esmentada per primera vegada el 979 (JUNQUERAS, ESCAYOL, 2001), (LLORACH SANTÍS, 1992) en una donació que féu Sunifred d’una torre, unes cases i d’altres propietats que posseïa al terme d’Olèrdola.
  • Una de les afrontacions dels alous cedits correspon al gual de Santa Margarida. Segons es desprèn d’un document de Sant Sebastià dels Gorgs, l’any 1024 s’hi feien obres.
  • No tornem a tenir notícies de l’església fins el 1153. Aquell any, dins la capella de Santa Margarida i sota l’acolliment del prevere Berenguer Arnau, Pere Berenguer i uns altres homes convingueren cercar una concòrdia entre l’abat Ramon de Sant Cugat del Vallès i Ramon Mira, que pledejaven per la titularitat d’unes terres de Masquefa.
  •  Al final de l’edat mitjana la capella passà per força vicissituds, com ho demostra una visita pastoral feta el 1508. Santa Margarida necessitava en aquell moment una reparació del sostre i de les portes i no disposava ni de campana ni de cap tipus d’ornament. Més tard, per causes desconegudes es va perdre el record de la santa titular i l’església agafà el nom pel qual ara es coneix Hi ha també una cèdula conforme un avantpassat propietari de la masia (Jaume Almirall i Miró) havia estat familiar del Sant Ofici.
  • L’any 1898 va haver-hi un aplec a la capella que va reunir prop de 3.000 persones portant creus i banderes en honor de la Verge de Llinda. Es va fer una missa de campanya.
  • Durant el segle XX va patir les escomeses devastadores de la guerra de 1936, de manera que l’església fou cremada, i només se salvaren les rajoles policromades del segle XVIII del paviment del presbiteri.

L’actual capella de Santa Maria de la Llinda és el braç sud del transepte d’una església molt més important, de la qual només es conserva, a més de la capella, part dels murs de llevant, ponent i sud de la nau central. No hi ha elements visibles del braç nord del transepte, que sembla lògic que existís, simètric al braç conservat al costat sud (ADELL, 1992b).

 La capella actual és coberta amb voltes de canó, reforçades per un arc toral, de perfil de quart de cercle al sector de ponent i de mig punt a un nivell molt més alt, en el tram de llevant que és rematat per un absis semicircular, precedit d’un curt arc presbiterial, actualment paredat, que com l’arc toral arrenca d’unes grosses impostes.

En el mur sud s’obre una finestra de doble esqueixada, i en el mur de ponent hi ha dues estretes finestres d’una sola esqueixada, molt juntes.

La porta, realitzada amb la reforma de l’edifici, és situada al mur sud. El sector de llevant de la nau ha estat sobrealçat desproporcionadament, i els arrebossats actuals que cobreixen tots els paraments no permeten escatir fins a quin punt les estructures actuals corresponen a l’obra original o a processos de reforma; tampoc permeten veure quina relació tenia aquest cos d’edifici amb la nau central, relació que en el seu estat actual resulta molt complexa per la manca d’evidències dels passos de comunicació.

La façana de l’absis presenta una decoració formada per un fris d’arquacions llombardes, en sèries de dues entre lesenes, i és l’única part de l’edifici junt amb el costat sud-est on és visible el parament, format per carreus ben tallats i polits, disposats molt ordenadament.

Mapes de Patrimoni  Cultural . Diba.

Pel que es pot veure de la nau central, saben que era rematada per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral, del qual es conserva el brancal sud; i que la porta és situada en la façana sud, ran del mur de ponent del braç del transsepte (ADELL, 1992b).

Recull de dades: Mapes de Patrimoni  Cultural . Diba.

Autor de la fitxa: J.M. Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Santa Maria de Ginebret o de Pinos de Santa Maria de Merlès (Berguedà)

A Santa Maria de Ginebret  cal arribar –hi per un trencall de la ctra. de Navàs a Prats de Lluçanès ven senyalitzat  que us portarà fins aquesta església.

Us passo la seva historia :

  • Situada a la demarcació parroquial de la veïna església romànica de Sant Pau de Pinós, la seva existència es manifesta en un llegat testamentari de l’any 1169.
  • Al segle XIV apareix sovint esmentada com un santuari depenent de Sant Pau de Pinós.
  • Durant la Baixa Edat Mitjana el seu terme passà a la parròquia de Santa Maria de Merlès, de la qual s’independitzà l’any 1778, quan passà a dependre de Sant Pau de Pinós.
  • L’edifici fou reformat forces vegades, sobretot l’any 1803, amb la construcció del pòrtic.
  • L’any 1865, en què es construí un senzill altar, s’arrebossà l’interior i es va refer la teulada i el paviment.

Conegut com el Santuari de la Mare de Déu de Ginebret o de Pinós.

Rosa Serra Rotés – 1982 / Generalitat de Catalunya

Es troba en un altiplà amb una vista privilegiada del Berguedà i el Lluçanès.

Església d’una sola nau rectangular coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals.

Un absis semicircular obert vers llevant està cobert amb quart d’esfera i presenta una ornamentació típica de l’arquitectura llombarda: un fris d’arcuacions cegues separades en grups de tres per bandes llombardes.

Al mig de l’absis, hi ha una petita finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc de mig punt de petites dovelles;

aquesta és l’única ornamentació de tot el conjunt, ja que les parets i els murs de l’edifici són completament llisos.

Rosa Serra Rotés – 1982 / Generalitat de Catalunya

A ponent s’aixecà el campanar quadrat molt massís i reformat, així com la porta d’entrada que, situada a migjorn, resta avui tapiada.

La porta actual és a ponent, on hi ha un porxo posterior.

Santa Maria de Ginebret és una santuari de Santa Maria de Merlès (Berguedà) inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria d’Artés (Bages)

L’església parroquial de Santa Maria d’Artés, està situada en la Plaça de l’església d’Artés.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • A finals dels s. XIX la vila d’Artés va conèixer una forta implantació de la indústria tèxtil que suposà un espectacular creixement del poble.
  • Alhora que es construeixen el nou ajuntament i els escoles s’iniciava també l’obra de la nova església segons plànols de Claudi Duran i Ventosa fets l’any 1892.
  • L’església fou dissenyada com un gran edifici d’inspiració romànica amb decoració noucentista i eclèctica. També es va projectar la construcció d’un segon campanar, però es va descartar la idea, segurament, per falta de pressupost.
  • El nou edifici fou consagrat el 14 de setembre de 1912, el mateix any en què fou enderrocada l’antiga parroquial romànica d’Artés.
  • Tota l’església és obra de Cl. Duran llevat del campanar que és de l’arquitecte Josep Coll i Vilaclara.

Construcció religiosa: església neoromànica amb elements noucentistes formada per tres naus cobertes amb volta de canó i decoració amb elements plàstics i arquitectònics propis del romànic: arcuacions, columnes, arcs de mig punt, etc.

Jordi Contijoch Boada /Generalitat de Catalunya

La façana reprodueix tres portalades de mig punt que s’obren a un pòrtic; al mig de la façana tres finestrals d’arc de mig punt i un seguit d’arcuacions formen el cos central flanquejat per un campanar a tramuntana i per un cos rectangular a migdia.

Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

Situada a l’altar major de l’església i d’estil neoclàssic de 1947 trobem la figura de la Verge en L’Ascensió feta per Pontí en talla policromada de fusta.

No s’ha de confondre amb Església romànica de Santa Maria d’Artés.

Església romànica de Santa Maria d’Artés

Santa Maria d’Artés és l’església parroquial d’Artés (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Rercull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies actuals : Ramon Solé

Santa Maria de Merola de Puig-reig

Setmana dedicada a les Esglésies  de Catalunya

Santa Maria de Merola s’arriba per la via de servei de la ctra. C-16, al km 77,5 cal prendre camí en direcció S-W durant uns 600 m. a l llarg del camí hi han cartells indicatius.

Historia:

  • L’església de Sant Maria de Merola fou bastida prop de la torre de l’antic Castell de Merola i al peu del camí de Merola, en un lloc més avinent, un cop s’abandonà l’antiga església parroquial de Santa Maria (romànica) l’any 1609 degut al seu lamentable estat de conservació.
  • L’any 1609, Miquel Ferrer, àlies Barbut, batlle de Merola, i els pagesos de la parròquia de Santa Maria, demanaren al Bisbe d’Urgell permís per a construir una nova església prop de la Torre de Merola. La nova església de Santa Maria passà a ser sufragània de Sant Martí de Puig-Reig.
  • El 2 d’agost del 1609 s’hi col·loca la primera pedra.
  • La consagració es feu el 27 de novembre del 1611. L’altar principal es va dedicar a Santa Maria i el secundari a Sant Joan. L’obra és un dels pocs exemples d’arquitectura renaixentista de la comarca del Bergueda, feta pel mestre d’obres Gabriel Lleonart de Castellterçol, que va cobrar 125 lliures.
  • L’any 1621 s’hi col·locà un retaule de pintura fet per Gabriel Claramunt de Vic (perdut durant la Guerra Civil).
  • A començaments del segle XIX l’església fou renovada. L’última visita efectuada a la nova església de Merola, en la qual es confirma el seu caràcter de parroquial, és de l’any 1830.
  • En un principi les noves esglésies que es construeixen a les colònies industrials properes, com les de cal Vidal o de l’Ametlla, depenien de la parròquia de Santa Maria de Merola, però aviat s’independitzaren.
  • La de cal Vidal l’any 1922 i la de l’Ametlla anteriorment.
  • A la nova església s’hi va traslladar la talla romànica, que es va perdre durant la Guerra Civil de 1936, i les relíquies de Sant Crissantó i Santa Dòria.

Església d’una sola nau, acabada amb un absis poligonal. Als murs laterals té adossats sengles cossos, de característiques diferents, a manera de transepte. El del costat de tramuntana, amb altar dedicat a Sant Joan, és el més antic i té coberta a doble vessant. El del costat de migdia és de major dimensió i amb coberta a una sola vessant.

La façana principal, al costat de migdia, conserva l’arrebossat i té una porta de llinda i brancals de pedra, així com una finestra d’arc de mig punt.

Al damunt, s’aixeca un robust campanar d’espadanya de mides superiors a les proporcions generals de l’edifici, el qual sembla afegit posteriorment. A l’església se li adossà la rectoria, emplaçada a l’angle sud-est, posteriorment abandonada i derruïda, i de la qual pràcticament no n’ha quedat cap rastre.

Els murs són de pedra i l’aparell més regular i ben treballat es troba a la façana, el campanar i la porta. La coberta és a doble vessant. L’interior es troba en mal estat. A l’angle sud-oest té un petit tancat de pedra amb un pedrís per seure-hi.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria d’Horta d’Avinyó (Bages)

Santa Maria d’Horta està situada en Horta d’Avinyó, per la ctra. Avinyó-Artés, km 48,5. / També, s’arriba per la C-25, sortida 151 d’Avinyó.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Santa Maria d’Horta està situada dins l’antic terme del castell d’Artés al lloc d’Horta; tant el lloc com l’església són esmentats ja al segle XII (1154) i l’església va tenir funcions parroquials que avui encara conserva.
  • Al segle XVII fou totalment remodelada, es va ampliar afegint-hi capelles laterals (1686 i 1691), el campanar .
  • Ja al segle XIX la nova façana.
  • El territori de Santa Maria d’Horta o Horta, va ser un municipi des del 29 d’abril de 1636.
  • El 25 de desembre de 1845, passa a formar part del municipi d’Avinyó.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

És una església de tres naus de petites proporcions, la central és coberta amb volta de canó rebaixada i les laterals amb volta de creueria en els seus dos trams. L’interior de l’església és totalment arrebossat i reprodueix una decoració típicament neoclàssica.

La porta actual és al mur de ponent i és un element més de les múltiples modificacions que afectaren l’edifici romànic primitiu. Aquesta porta fou refeta l’any 1863.

Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

A llevant i a tramuntana l’església es confon amb les dependències de la gran masia annexa construïda al segle XVII (1640) i, el cementiri.

L’absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes només és visible des de la rectoria. Les capelles laterals són obra del segle XVII (entre 1686 i 1691).

Santa Maria d’Horta és l’església parroquial d’Horta d’Avinyó (Avinyó), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Ratera de Plans de Sió (Segarra)

El Castell de Ratera esta a prop de la Carretera L-304 a Agramunt, km 5,1, Ratera de Plans de Sió.

També conegut com a Castell Molí de Ratera, és un molí fariner, antic castell, situat a Ratera, al municipi dels Plans de Sió, a la Segarra.

Us passo la seva historia:

  • El castell de Ratera estigué inclòs dins del terme del castell de Concabella, del qual fou probablement una fortificació secundària.
  • De Ratera va sorgir un petit llinatge nobiliari: Pere de Ratera és documentat el 1164 i Berenguer de Ratera, canonge de Solsona, el 1222.
  • Encara que Ratera estigué lligat als senyors de Concabella, per exemple al s. XV als Ortiz de Cabrera i Orís.
  • Segons documentació tardana, pertanyia a la canònica de Santa Maria de Guissona fins a la desamortització del segle XIX.
  • El castell va ser reconstruït als segles XIV i XV per convertir-lo en un gran casal gòtic als afores del poble.
  • Cap el 1530 es transformà en un molí fariner per aprofitar les aigües del Sió.
  • A mitjans del segle XX, el seu propietari, l’arquitecte Joaquim Vilaseca, el restaurà.

El castell-molí de Ratera està situat en un descampat a la dreta del riu Sió per poder aprofitar l’aigua i utilitzar-la per al funcionament del molí de farina, actualment en desús. La construcció original està formada per dos volums rectangulars, visibles a la façana principal i enllaçats per un cilindre, que és una escala circular, que arrenca de la planta noble i que, en façana, comença sobre una trompa i acaba en forma plana. Està realitzat amb carreus regulars de mitjanes dimensions i pel que fa a la seva coberta, varia segons el cos de l’edifici on està situada, amb planta baixa i tres plantes superiors, al cos central del castell. Cal destacar que l’anàlisi de les façanes mostra la varietat d’intervencions que hi ha hagut al llarg del temps.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Al cos utilitzat originàriament com a habitatge, s’hi accedeix a nivell per la part més baixa de l’atalussament, on es troba el molí i on apareix la porta principal amb arc de mig punt adovellat i escut nobiliari a la dovella central.

Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya

Per damunt d’aquesta trobem dues finestres amb reixes de ferro forjat exteriors, acompanyades per una altra porta de menors dimensions a la que s’hi accedeix mitjançant una sèrie d’escales, realitzada també amb arc de mig punt adovellat i amb la presència de l’escut nobiliari.

Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya

A la segona planta trobem dues finestres de mitjanes dimensions, mentres que a la tercera i última apareix una sèrie de petites finestres d’arc de mig punt, acompanyades per dos matacans amb espitlleres, centrals en els dos punts d’entrada.

Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya

Al cos situat més a la dreta, el qual queda unit a l’anterior pel cilindre central o escala circular, trobem dues obertures, una d’inferior de petites dimensions i una de superior de majors dimensions amb llinda superior treballada.

Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya

A la façana lateral d’aquest cos de l’edifici, és on trobem tots els elements conservats del molí fariner; presenta tres obertures distribuïdes verticalment per sota de les quals es conserva l’antic cacau del molí, que queda situat just al davant de la bassa de forma trapezoïdal i aixecada del nivell del terreny que s’estreny cap a la sortida.

Laia Pipó Piqué – 2006 / Generalitat de Catalunya

Finalment destacar que el tercer cos de l’edifici, situat a la seva esquerra, juntament amb un segon cilindre situat a la part posterior, correspon a les reformes que s’hi van realitzar durant el segle XX.

El Castell de Ratera, és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Església de Santa Maria de Gaia (Bages)

L’Esglesia de Santa Maria esta en la plaça de l’església de Gaià.

Us passo la seva historia:

  • Els orígens de l’església de Santa Maria de Gaià, són tan antics com el mateix “Castrum Gailani” del s.X. No en queden restes d’aquesta primera edificació, però la documentació ens en parla.
  • Durant el s.XII sabem que l’església de Gaia tenia com a sufragànies a Sant Miquel de Terradelles i a St. Esteve de Vilaramó.
  • L’actual església fou bastida l’any 1694 en un moment de gran prosperitat en el camp català; a Gaia es construïren moltes masies i s’ampliaren d’altres en aquesta època.

Església de tres naus amb la façana principal orientada a ponent

i amb un gran campanar de planta quadrada adossat al mur de tramuntana

i que en la seva part baixa origina una de les naus laterals de l’església.

Coberta a doble vessant, el carener és perpendicular a la façana on s’obra un òcul i s’organitza la façana amb una porta amb grans dovelles i coronada per un frontó triangular.

Prop de l’església s’aixeca el gran casal barroc de la Rectoria, amb decoració d’esgrafiats a les façanes.

Rectoria (actualment es el restaurant de Gaià.)

Santa Maria de Gaià és una obra del municipi de Gaià (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero