El Temple Expiatori de la Sagrada Família, conegut habitualment com la Sagrada Família, és una basílica catòlica situada a la ciutat de Barcelona.
És un dels exemples més coneguts del modernisme català i un edifici únic al món, que ha esdevingut tot un símbol de la ciutat. Obra inacabada de l’arquitecte català Antoni Gaudí, és al barri de la Sagrada Família, al districte de l’Eixample de la ciutat.
Us passo imatges dels detalls del seu interior :
?
Recull de dades: Viquipedia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Valldarques és un poblament disseminat del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell),
situat a la capçalera del riu de Valldarques.
Us passo la seva historia :
El lloc d’Arques es esmentat ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.
El 966 ja apareix amb el nom de Valle Archas.
El terme d’Arques, amb el seu castell, era un domini del bisbe de la Seu.
Modernament formà part de l’antic municipi de Montanisell fins el 1969.
El nucli principal està format per l’església parroquial, la rectoria i el que havia estat escola i ajuntament ,
s’assenta, a 931 m d’altitud, en un característic penya-segat de la vall de Valldarques.
L’església parroquial de Sant Romà és romànica.
Edifici religiós d’una nau amb absis rodó i coberta amb volta de canó.
L’estructura obrada en pedra rústica escairada. L’absis adornat amb un fris en dents de serra.
La torre campanar consta de tres pisos sobre socalada.
Es conserven restes de pintura a la façana N del campanar.
Sant Romà de Valldarques és un monument del poble de Valldarques, al municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell), protegit com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Coll de Nargó i altres
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies : Fidel Rodríguez
Església de Sant Agustí Nou situada en la Plaça de Sant Agustí, 2 cantonada amb el carrer d’Arc de Sant Agustí de Barcelona.
Eloi Castells – 2012 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva llarga historia :
L’orde dels frares agustins, instal·lat a Barcelona des del segle X, havia instaurat la seva seu entre els actuals carrers de Tantarantana i del Comerç, en un conjunt conventual construït bàsicament entre 1309 i 1474, amb diverses reformes i ampliacions durant els ss. XVI i XVII, anomenat Convent de Sant Agustí Vell, situat al barri de la Ribera.
Després del setge de Barcelona de 1713-1714 de la Guerra de Successió havia quedat demostrat que el flanc nord de la ciutat tenia unes defenses insuficients, raó per la qual es va plantejar la construcció de la Fortalesa de la Ciutadella.
La construcció, a partir de 1716, d’aquella fortalesa implicava la creació d’una gran esplanada defensiva i la reducció de l’alçada de les edificacions que l’envoltaven per facilitar-ne la defensa.
Aquestes necessitats afectaren greument el convent de Sant Agustí, que l’any 1718 va ser radicalment rebaixat en alçada i que l’any 1738 fou desposseït d’una part de la seva superfície per adaptar-la a les noves alineacions de l’esplanada (actual Carrer del Comerç).
Davant la insistència dels Agustins per trobar un nou emplaçament digne per al seu orde, l’any 1727 el rei Felip V cedí uns terrenys entre els carrers de l’Hospital i de Sant Pau, resultants de la demolició de set cases preexistents. El projecte per al nou convent, de dimensions molt majors a l’originari, va ser traçat pel mestre d’obres Pere Bertran que, precisament, també s’havia encarregat de la destrucció parcial de Sant Agustí Vell.
Per bé que la primera pedra de la nova església fou col·locada solemnement el 12 de desembre de 1728, un seguit de polèmiques i plets originats des de la Parròquia del Pi i altres convents del barri, provocaren que les obres dels agustins fossin paralitzades nombroses vegades.
L’any 1748, l’arquitecte i escultor Pere Costa, acadèmic de la Real Academia de San Fernando de Madrid, presentà el projecte definitiu per a la façana principal de l’església.
Ferran VI i el capità general Marquès de la Mina donaren l’últim impuls a les obres, dirigides per Bernardí Padallàs i Josep Pi, fins que el 30 de desembre de 1750 es produí el trasllat definitiu del convent.
Tanmateix, les obres de tan gran recinte es prolongaren fins a l’any 1835.
Durant l’ocupació napoleònica de Guerra del Francès del 1808, el convent va haver d’allotjar, durant dos anys, el batalló de Guardies Valons i, un cop expulsats els religiosos, l’església fou desmantellada i convertida en paller.
L’any 1813 va quedar sense religiosos.
El 1814 els soldats van marxar i els frares iniciaren les obres de restauració, però van patir acusacions d’haver col·laborat amb els ocupants.
Arran de la crema de convents generalitzada a Barcelona el 25 de juliol de 1835, el convent de Sant Agustí va ser assaltat, saquejat i incendiat pels revolucionaris.
Després d’aquest episodi i amb motiu de la desamortització de 1835, la biblioteca conventual es convertí en teatre i el convent fou venut a la Societat Barcelonesa de Fundició de Ferro i Construcció de Maquinària. Altres dependències del convent foren convertides en dipòsits municipals de malsendreços, mobiliari i objectes que arribaren d’altres convents saquejats.
Amb l’exclaustració del convent promoguda per la Desamortització, el mateix any 1835, l’església de Sant Agustí Nou s’erigí com a parròquia. El mal estat de l’edifici, però, obligà la nova parròquia de Sant Agustí a tenir la seva seu a la veïna i rival Parròquia del Pi fins a la primavera de 1839, quan es contractà la rehabilitació de l’església als mestres d’obres Josep Mas Vila i Francesc Valles. És probablement en aquesta època que es modificà la capçalera, transformant l’antic presbiteri quadrat per un presbiteri semicircular envoltat de columnes corínties i coronat per un quart d’esfera.
L’any 1855 l’ajuntament expropià l’atri de l’església i n’enderrocà la reixa antiga per obrir la nova “Plaza de la Igualdad”, avui Plaça de Sant Agustí.
L’any 1860 el pintor Claudio Lorenzale i Sugrañes, recentment nomenat director de la Llotja, decorà el quart d’esfera del presbiteri amb una glòria mariana, seguint un esbós presentat pel llavors jove pintor Fortuny.
L’altar columnari sota el quart d’esfera va ser daurat i decorat per l’arquitecte Elies Rogent l’any 1864.
L’any 1880 el cos desocupat afrontat al Carrer de l’Arc de Sant Agustí passà a acollir l’escola de les “Hijas de la Caridad Españolas de San Vicente de Paúl”, per a nenes i joves obreres.
En l’espai de la biblioteca del convent s’hi edificà el Teatre Odeon, que va funcionar de 1850 a 1887.
L’any 1925 l’interior de l’església fou restaurat per l’empresa Vilaró i Valls, que s’encarregà de repintar murs i fusteries i netejar els elements petris.
Tanmateix, entre el 19 i el 20 de juliol de 1936, l’església fou incendiada i saquejada durant els primers disturbis de la Guerra Civil, quedant destruït el presbiteri, la Capella del Santíssim, les gelosies de la tribuna i la resta de retaules que ornaven les capelles laterals. Fou ocupada pel sindicat d’Arts Gràfiques. A més, durant la Guerra, l’ajuntament va demolir el cos afrontat al carrer de l’Arc de Sant Agustí que acollia l’escola de noies i la casa parroquial (on avui hi ha l’Hotel Sant Agustí) quedà en estat de ruïna total. Tot i que s’havia ordenat la demolició total de la parròquia, l’arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera, aconseguí frenar-la, al·legant que podria ser utilitzada com a sala de concerts.
Després de la Guerra Civil, l’interior de la parròquia fou profundament remodelat, sense que hagi transcendit, de moment, l’autoria i direcció de les obres.
El 7 de novembre de 1971 la parròquia de Sant Agustí fou l’escenari de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, una plataforma antifranquista que agrupava l’oposició de partits, sindicats i organitzacions polítiques i socials catalanes.
L’any 2009 s’endegaren les obres de consolidació i revestiment de la façana del costat de l’evangeli, resultant de l’enderroc de l’escola de noies durant la guerra. Aquell mur, que mai havia estat interactuat fins llavors, tradueix encara els perfils de les voltes que cobrien l’antiga Capella de la Bona Mort i la galeria de sepultures.
Eloi Castell – 2012 /Generalitat de Catalunya
La façana principal del temple, dissenyada per Pere Costa, restà inacabada, de manera que mentre la seva part baixa es presenta ben treballada amb carreus regulars de pedra de Montjuïc, la part superior conserva la seva obra original de maó i pedra irregular.
La part baixa presenta cinc grans arcs de mig punt d’accés al pòrtic, recolzades sobre uns matxons ornats amb semicolumnes monumentals d’ordre compost que suporten el pes d’un entaulament ritmat.
Damunt de l’arc central s’hi esculpí l’escut d’armes del rei Felip V.
El pòrtic, de la mateixa amplada que el temple, mesura 33,80 m de llargada i 5’50 m de profunditat, cobert amb voltes d’aresta amb arcs torals de pedra.
Aquest pòrtic acull una porta d’accés a cada nau (tres en total) coronada per un arc escarser i amb els muntants motllurats.
És una església amplia d’una sola nau, amb capelles laterals.
Està coberta amb volta de canó amb llunetes i creuer amb cúpula.
La capçalera és del segle XIX i forma un semicercle de columnes corínties. a façana va ser projectada el 1735 per Pere Costa i ha quedat inacabada, ja que només es va completar la part inferior, amb un atri d’arcades de mig punt amb pilastres jòniques. Al mig hi ha un escut borbònic.
El presbiteri és flanquejat per dues capelles d’amplada idèntica a les naus laterals, dedicades a l’adoració del Santíssim i la Verge de la Soledat. Ambdues capelles són cobertes per tres crugies de volta de canó sobre pilastres.
L’accés a aquestes capelles es produeix des del transsepte per mitjà de dos portals de pedra emmarcats per un pòrtic dòric amb entaulament i frontó triangular, ornats amb relleus escultòrics de caràcter gairebé popular.
Darrere el presbiteri hi ha la sagristia, de 14’50 x 9’8 m i coronada per una volta estrellada.
Eloi Castells – 2012 / Generalitat de Catalunya
Quant estigueu en el barri del Raval, feu una parada i gaudiu d’aquesta Església que podria ser catalogada com una Catedral.
Església de sant Agustí Nou / Generalitat de Catalunya
Aquest volum és fruit de la jornada d’estudi Mil anys d’absència, que la Junta del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, junt amb el Servei d’Arxius de la Federació Catalana i el suport de l’Ajuntament d’aquesta vila, va organitzar el dia 7 d’octubre de 2017 al Palau de l’Abadia, en el marc de les celebracions del mil·lenari de l’expulsió de les monges del seu monestir i l’extinció del cenobi de Sant Joan, i ha es-tat enriquit amb alguns capítols nous que amplien la temàtica que s’hi tracta.
Com diu la historiadora Blanca Garí a la introducció del present volum, s’hi tracta l’estudi del monestir de Sant Joan tot situant-lo en el centre d’una xarxa de connexions que es tensa cap al passat, el present i el futur de la mateixa comunitat monàstica. En fer-ho, l’obra perfila un paisatge polièdric i en moviment i ens mostra al llarg de la seva lectura com s’entreteixeixen els diferents plans de la interpretació de la història del monacat i de la història de les dones.
Sense abandonar una forta perspectiva holística en la comprensió de com incideix i dialoga la comunitat amb el seu entorn immediat al llarg de la seva existència, l’enfocament d’aquest llibre ens deixa entreveure al mateix temps de quina manera Sant Joan de les Abadesses ajuda a elucidar el paper de les dones en una història general del monacat.
Durant el segle X i principis de l’XI, trobem a Premià, Vilassar o Cabrera de Mar, com en altres indrets de Catalunya, dones que són reconegudes pel seu treball i que administren els seus propis béns, en companyia d’altres membres de la família o per sí mateixes. Volem deixar constància dels seus noms i del seu fer.
En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda[1] (Garsinda de Tolosa, esposa de Guifré II ó Guifré Borrell i mare de Riquilda de Narbona).
En 962 Mir “Llop” estableix al matrimoni format per Guifré i Aurundina a Premià. En 975 es renova aquest establiment amb Aurundina i els fills de Guifré, fent menció a que ambdós esposos plantaren vinya. En 986 Aurundina amb els seus fills ven una mujada de vinya a Emó (dona).[2]
Alella. Vinyes. Foto: Ramon Solé
Un altre matrimoni que veiem a Premià és el d’Auxili i Cixilo[3]. En dues ocasions compren (974 i 977) i en 986, com feia Aurundina, venen una part a Emó. Auxili signava la venda de 929. Aquests levites o lletrats que trobem signant documents, acostumen a ser uns propietaris mitjans.
Mir “Llobet” pot ser un dels fills de Galí i Ermengarda, senyors del castell d’Eramprunyà. Els terratinents que tenen propietats a diferents llocs del voltant de Barcelona són força habituals en aquest temps, com seguirem veient.
El matrimoni Isimbert-Emó i, més endavant, Emó sola, sembla ser d’aquesta baixa o mitjana noblesa, probablement família del vicari del Castell de Cabra, a la frontera del Penedès, Ervigi[4]. En 978 Amaltrud ven a Isimbert i Emó cases , corts, horts i arbres al terme de Premià que limiten amb Vilassar “Vila Azarí”, amb les ones del mar, amb Alella i amb el terme d’Arca per cinquanta sous.
Vilassar, castell i torre del s. X. Foto: arxiu Rasola.
La Seu de Barcelona tenia béns a Premià. Entre les nombroses deixes que fa el Comte Mir a la Seu en 965 (ó 966) es troben les esglésies de Primiliano i de Taliano (Teià), noms d’origen romà que mostren, junt els jaciments trobats, l’antiguitat dels llocs. La Seu adquireix, després de la presa d’Almansor (985), nombrosos béns. En 989 Elies, prevere, Altemir, Ermengarda i Bonadona, germans, empenyen al bisbe Vives el puig i la torre de Premià que limitava amb un torrent i dues vies, la que anava a la Vila i la que anava al Munt.[5]
Rieras del Maresme. “El Maresme, aigua e hidrografia”. Centre de Recursos Pedagògics del Maresme.
En 985, al testament de Rami, mort en la escomesa, es deixava, entre diferents propietats, un alou en Marítima (Premià) a Quintilo Deovota, amb la condició de que a la seva mort passés a Sant Pere de les Puel·les. Al testimonial de 991 (ó 992) d’aquest monestir femení, entre altres propietats que s’indiquen, té una a Duos Rios (la riera del Far i la de Canyamars originen la d’Argentona), junt a l’alou d’Ervigi, vicari. En 997 Amaltrud, dona a la Seu terres i vinyes a Mata (Mataró) com a marmessora d’Ervigi, vicari.[6]
En 992 Borrell empenya al bisbe Vives terres, vinyes, cases, corts, prats i arbres al terme de Vilassar per sis unces d’or. Limita amb la serra que va per Sant Mateu, passa pels Arcs i va cap a Mugent, a l’est amb la vila d’Agell (entre Cabrera i Mataró) i la mar i al sud pel mar i per la vila de Teià fins la serra de Sant Mateu. Borrell especifica que ho té pel seu pare o per compra que havia fet al seu senyor, el Comte Borrell i que si no pot abonar l’import, la penyora passarà al bisbe.[7] Segurament el va poder desempenyorar perquè aquest alou no figura al testament final del bisbe Vives (995), sí figura, en canvi, un alou de Premià, al lloc anomenat Perelló o Banyeres, que el bisbe deixà a la Seu.[8] L’alou havia estat de Sensenanda segons consta en una venda entre dues dones (de Maria a Beliarda), on també trobem una altra dona: Ermegodo i la “terra de la Seu que havia estat de Sesenanda”. [9]
Premià de Dalt. Font de Sant Mateu. Foto: Ramon Solé.
En 996 Elies i Bonadona venen a Guillem i Beliardis un alou que limita amb Sant Mateu, amb el riu de Cabrils, amb la mar i el sorral de Teià.[10]
En 997 els Comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir de Sant Cugat un alou anomenat Villare Teudbert a la Vila Vitamina (Palautordera) a canvi d’alous a Mata (Mataró), Argentona, Premià, Vilassar i Teià.
Al canvi de mil·lenni Amaltrud és marmessora del levita Guadamir, amb la seva filla Ermildis, abadessa (probablement de Sant Pere de les Puel·les) i Trasoer que deixa a Sant Cugat un alou al castrum Olèrdola.[11] Emmo compra una terra a Premià a Guilarà, Argemir i Ória que limita amb vinya i terra de la compradora i terra de Sant Joan del cenobi (Sant Joan de les Abadesses).[12]
En 1002 Elies i Cusca venen a Ungil i Quixol dues peces de terra i una vinya a Premià. Entre els límits trobem noms coneguts com Bonadona o Llobató, el d’una altra dona, Dadil i el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les que, en aquestes èpoques i a diferents indrets, trobem proper a propietats de dones.
El “senyor de Foix”, Borrell, tenia també propietats al Maresme, doncs al seu testament de 1017, abans de peregrinar a Roma, deixa el seu alou de Vilassar a la seva dona Adalet, i, entre altres, fa donacions a Sant Pere de les Puel·les, on té una filla. A una filla, Quixol, li deixa mig alou a Durios (Dosrius).[13]
Canyamars. Pou de Glaç. Foto: Ramón Solé.
No ens resulta estrany que la família del vicari Ervigi i la seva dona Amaltrud sigui la mateixa del castell de Cabra i la que té propietats al Maresme. En ambdós casos es menciona el fill gran, Guifré, però la resta de fills són diferents, potser van tenir varis fills, però també es possible que aquests noms com “Ervigi” sigui un renom que s’estableix en funció del seu rol. De fet Eroig o Ervigi vicari sembla ser veguer o vicari de molts llocs al voltant de Barcelona: Vallés, Maresme, Besós, Llobregat, al mateix temps. A vegades apareixen dos amb filiacions distintes com succeeix el 970 i el 975 a la zona de Montjuïc.
En tot cas no és tan important determinar el “qui és qui”, a part de que sovint és impossible, per molt que ens agradi, com saber d’aquests rols.
Amaltrud és una mare de família que procura pels seus familiars i potser també pels seus pròxims, com veiem als testaments de les dones. La millor mostra ens la proporciona la seva filla Emma[14] reclamant al monestir de Sant Cugat, al seu testament de 1024, ser enterrada junt la seva estimada mare, Amaltrud. Els testimonis són Guifré, Amat (probablement un nebot) i Llobet. Noms que, sense poder determinar clarament qui són ens resulten clarament familiars.[15]
[2] Ibídem, n. 27 (962), n. 56 (975) i n. 71 (982)
[3] Ibídem, n. 52 (974), n. 58 (977) i n. 86 (986)
[4] Quan, en 980, el comte Borrell estableix a Ervigi amb la seva dona Amaltrud i el fill d’ambdós, Guifré, com a vicari del castell de Cabra, trobem entre les signatures a Isimbert, un nom no gaire freqüent. Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 186.
[5] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 79.
[6] Ibídem, n. 63 (985) i n.131 (997)
[7] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 123
[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, n. 44.
[9] Baucells J., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fund. Noguera, 37, n. 120.
[10] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 161
[11] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCIV.
[12] Mas, Josep o.c., vol. IX, n. 199
[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 269.
[14] Emmo o Emma són les diferents formes en que el nom gòtic Emó va evolucionant.
[15] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCCCXII
Al petit poble baix-empordanès de Púbol, d’aspecte feudal, situat a la zona més enlairada del nucli de La Pera, hi podem trobar el seu famós castell juntament amb l’església, una fortificació del segle XI, considerat com a bé cultural d’interès nacional. Està envoltat per cases protegides per les restes de la muralla medieval.
Aquest castell, que esdevingué centre de la baronia de Púbol, està format per diferents cossos dipositats a l’entorn d’un pati central, estret i de gran alçària.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
Tot i que al llarg dels segles va viure diverses transformacions i incorporacions, encara conserva gran part de les estructures i elements originals de l’època, amb una notable síntesi d’elements gòtics i renaixentistes, especialment visibles als tres pisos de la nau actual i al pati central.
El 1969 fou adquirit per Salvador Dalí com a regal a Gala, la seva musa, font d’inspiració de moltes de les seves obres. Sota les ordres d’aquest genial pintor, el castell va ser restaurat considerablement, amb una decoració molt personalitzada a l’interior; gran part dels espais es van convertir en una obra d’art seguint el seu particular estil surrealista.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
El 1996 es va obrir al públic com a Casa-Museu Castell Gala-Dalí. A l’interior, a més de ser exposades les seves pintures i dibuixos, escultures, mobiliari i nombrosos objectes amb què van decorar el castell, hi podem trobar una col•lecció de vestits d’alta costura de Gala.
També es pot visitar la cripta on estan dipositades les restes de Gala, que morí el juny de 1982. Salvador Dalí va viure fins al gener de 1989. Les restes d’ell es varen dipositar a la seva tomba a sota de la cúpula del museu de Figueres.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
Actualment, el castell de Púbol forma part de la ruta de museus integrats a la Fundació Gala-Salvador Dalí.
Interior de l’església / Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya.
Voldria destacar que, des que Dalí va adquirir el castell, i fins a la seva mort, l’entranyable matrimoni format per la senyora Dolors Bosch i en Quim Chicot, Déu l’hagi perdonat, propietaris del mas que hi havia al costat del castell, des de fa més de tres dècades transformat en el restaurant Can Bosch, un dels millors de la zona, varen ser els seus majordoms i persones de total confiança.
La senyora Dolors quan parla de Gala i Dalí s’emociona, i la gran estimació i respecte que els tenia ella i el seu marit traspua en les seves paraules. La senyora Dolors és com un llibre obert de records i vivències; dona gust escoltar-la.
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya
Per a mes dades, podeu accedir a l’enllaç que ús adjunto :
El Temple Expiatori de la Sagrada Família, conegut habitualment com la Sagrada Família de Barcelona.
La Sagrada Família és una mostra de la plenitud artística de Gaudí, hi va treballar durant la major part de la seva carrera professional; però, especialment, en els darrers anys, quan va arribar a la culminació del seu estil naturalista, amb una síntesi de totes les solucions i estils provats fins aleshores.
Gaudí va aconseguir una perfecta harmonia en la interrelació entre els elements estructurals i els ornamentals, de tal manera que totes les arts s’integraven en un conjunt estructurat i lògic.
Us passo imatges dels detalls del seu exterior, amb els diferents estils ben marcats :
Capella de la Mare de Déu del Remei està situada a l’extrem de migdia del nucli de Castell d’Empordà municipi de la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).
Us passo la seva historia:
La capella del Remei va ser bastida l’any 1600
Ampliada el 1750, segons consta a la inscripció de la porta d’accés, amb un escut del llinatge Margarit.
Al costat del castell, la capella de la Mare de Déu del Remei és un petit edifici d’una sola nau amb absis semicircular i cor als peus.
M Angels Monte / Generalitat de Catalunya
La façana és molt senzilla, amb la porta allindanada i una petita fornícula d’arc de mig punt. Un campanar de base quadrada i obertures d’arc de mig punt completa el conjunt.
La capella de la Mare de Déu del Remei és una capella del municipi de la Bisbal d’Empordà inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 