El castell de Sant Miquel, o de Castellterçol, o Castell Terçol, és un castell del terme municipal de Castellterçol, pertanyent a la comarca del Moianès. Està situat a migdia de la població, a uns 750 metres del nucli vell i al sud de Castellterçol, a dalt d’un turó.
Us passo la seva història:
La primera documentació sobre aquest castell és del 898, quan és esmentat el castro de quondam Terciol (castell del difunt Terçol).
El 925 i 940 es repeteix la fórmula, una mica evolucionada: castro Terciolo, i continua en diversos documents dels segles posteriors.
El 1007 és esmentada ja la vila de Castellterçol: in Vallense, in Granullarius subteriore, que dicit villa Terciolo.
Vers el 1060 apareix com a senyor d’aquest castell la família dels Mir. Tedmar Mir, o Miró, posava l’any 1093 el castell sota l’alt domini del monestir de Santa Maria de l’Estany, mentre que assegurava per a ell i els seus descendents el domini útil del castell i de les seves rendes. Alhora, feia construir la capella de Sant Miquel. Els Tedmar -el nom passà a cognom, abandonant el de Mir- continuaren al capdavant del castell, mentre el cognom evolucionava a Xedmar, Xetmar, Xatmar i Xammar (aquesta darrera forma és la que encara perviu com a cognom actualment).
El 1229 s’acabava aquesta situació: el monestir de l’Estany comprava a Ramon Xetmar el total domini del castell pel preu de 20.000 sous.
La compra es va completar el 1323, quan els canonges de l’Estany compraven a Jaume el Just tota la jurisdicció alta i baixa, el mer i mixt imperi del castell i terme de Castellteçol, esdevenint així l’abat de l’Estany senyor i baró de Castellterçol.
Entre els segles XII i XIV el monestir de l’Estany tingué a Castellterçol una família de castlans, que adoptaren el conom de Castellterçol.
Diversos fills d’aquesta família entraren com a canonges a Santa Maria de l’Estany.
De tota manera, el castell va perdre la funció militar i, tot i continuar sent el centre del terme de Castellterçol, va esdevenir una masoveria, i les terres i la ferreria que posseïa, arrendades a persones del terme.
Malgrat les moltes transformacions al llarg dels segles, a la part baixa de l’edifici que hom anomena encara el Castell es veuen uns fragments de murs antic, amb espitlleres, així com la capella del castell, d’origen romànic, situada al costat sud-est del castell: la capella de Sant Miquel.
L’edifici principal del castell és un bastiment de planta quasi rectangular (13,9 x 10,5 m²), amb uns murs d’un gruix d’1,3 m. Els murs originals conservats fan una alçada de 4,2 metres, llevat de la nord, que arriba als 10 m. Els carreus són grossos, escairats, tot i que en bastants llocs han rebut substitucions i modificacions. La distribució interior d’aquest edifici no es pot conèixer, a causa de les moltes modificacions sofertes amb el pas dels segles. Aquesta construcció està inclosa en un recinte exterior pentagonal, el pany més llarg del qual fa uns 30 metres. El gruix dels murs va dels 80 centímetres al metre. A la part inferior del mur exterior hi ha nombroses sageteres, en alguns llocs disposades en dues rengleres, i en tot el sector septentrional es conserva el fossar, de força profunditat i amplada.
El costat de migdia és el que va ser habilitat com a mas quan el castell va perdre la seva funció militar. Hi ha una porta del segle XVI, i una torre rodona aproximadament de la mateixa època que en substituí una d’anterior, romànica, de planta quadrada.
El castell de Sant Miquel, o de Castellterçol, o Castell Terçol, és un castell del terme municipal de Castellterçol és un edifici de Castellterçol declarat bé cultural d’interès nacional.
Les Esplugues de Castellcir és una masia sota d’una gran balma del municipi de Castellcir.
Està situada just en el sector occidental del terme, al nord-oest del nucli principal del poble de Castellcir. Dista 2,3 quilòmetres del Carrer de l’Amargura, des d’on surt una pista rural que travessa la carretera BV-1310 i mena a Esplugues fent algunes giragonses, però de forma bastant directa.
Us passo la seva història:
El topònim Esplugues està documentat des del 1192.
El aquest mas, en concret, des del 1408.
Les pedres de les llindes duen les dates del 1748 i 1755, que corresponen a la important remodelació que sofrí el mas en el segle XVIII.
Una altra llinda d’aquest mateix segle es troba en els coberts que hi ha damunt de la masia, a nivell de la Quintana d’Esplugues.
Malgrat l’existència de notícies molt remotes d’aquesta casa de pagès, l’edifici actual fou aixecat entre els segles XVII i XVIII.
A prop de la masia d’Esplugues hi ha dues de les nombroses poues del terme de Castellcir: la Poua Montserrat i el Pou d’Esplugues, totes dues al nord-est, prop de Fontscalents.
A l’art entre l’oest i el nord de la masia s’estén el Solell del Barraca, que inclou els Camps de Portet, al nord i la Quintana d’Esplugues, entre l’oest i el nord-oest.
Casa de pagès ubicada sota una balma amb façana encarada a migdia.
Articulada en diferents cossos aixecats en diverses èpoques.
El parament és de carreus irregulars i fang.
La façana presenta obertures distribuïdes en funció de les dependències interiors, sense cap tipus de simetria.
Aquestes obertures compten amb carreus ben escairats als brancals i a les llindes, i als ampits, pedres motllurades.
Algunes d’aquestes dependències són obertes directament a la pedra viva.
Les Esplugues de Castellcir és una masia de Castellcir (Moianès) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Sant Pere de Viladecavalls (església nova) és una església del poble de masies disperses de Viladecavalls de Calders, situat al municipi de Calders (Moianès).
Us passo la seva història:
Aquesta església va ser aixecada el 1944, prop la Colònia tèxtil del Manganell o Jorba, quan l’antiga església de Sant Pere de Viladecavalls, al costat del mas “llucià” ja no servia al culte en ser saquejada per la guerra civil del 1936.
El canvi d’ubicació va ser donat a la formació de la Colònia tèxtil, i per tant, un nombre considerable de població que s’hauria de desplaçar per satisfer aquest servei si es refeia l’església al primitiu indret.
Es tracta del temple de construcció recent i estil neoromànic situat a l’esquerra del Calders, a llevant de la Colònia Jorba i al sud-est de la masia d’el Manganell.
Entre el portal d’entrada i els murs de migdia hi ha un doble arc adovellat. Exteriorment s’insinuen tres cossos, essent el central és el doble d’ample que els laterals.
Hi ha un campanar adossat al SE, de forma quadrada i formant tres pisos, amb porta exterior. Absis semicircular; dos absis laterals de forma quadrada al sector nord.
Tres contraforts a cada una de les naus laterals; Petites obertures a cada banda. L’interior és d’una sola nau, en volta. El material constructiu utilitzat és majoritàriament maó i terra cuita, mentre que els contraforts són de formigó.
Sant Pere de Viladecavalls forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Salvador del Canadell esta a prop del mas Canadell de Calders.
S’hi arriba per un camí de terra dolent des de la carretera.
Us passo la seva història:
Està documentada des del 1206.
I entre 1361 i 1438, apareix com a parroquial, tot i que la resta de documentació existent la situa de sufragània de Sant Pere de Viladecavalls.
Altres notícies són de visites Pastorals (1523-1652), publicades per A. Pladevall, en les quals dona notícia que Joan Canadell hi va fundar una caritat de pa cuit, i en les quals es diu que s’anomeni entre els feligresos de Viladecavalls a dos administradors per tenir cura de la capella.
El 1743 es pagava un retaule nou, que s’havia fet per la capella.
Es conserva una campana de bronze amb la data de 1703, que es troba al mas del Canadell.
El 1936 fou profanada, i des d’aleshores no s’ha obert al culte.
El 1999 s’hi ha realitzat una intervenció arqueològica posant al descobert els fonaments i l’enllosat de la construcció romànica primitiva i s’ha excavat el subsòl interior.
Material escadusser aparegut entre l’arrebossat del mur de la capella actual podria indicar una cronologia al voltant del segle XVII.
És de planta rectangular i una sola nau acabada amb absis orientat a llevant, coberta amb volta de canó.
Les parets estan fetes de filades de carreus més o menys quadrats.
Té dos finestrells poc vistents i, a la façana principal, un portal adovellat, amb una senzilla motlluració que té dos carreus a la base.
Té l’inici d’una espadanya damunt la façana de ponent.
Adossats a la banda de migdia, es conserven els fonaments d’una construcció romànica anterior (mur, enllosat i absis).
La capella que actualment es conserva sencera és d’obra gòtica de tradició romànica.
L’ermita de Sant Salvador del Canadell és una petita capella d’origen romànic, pràcticament refeta amb tradició gòtica, situada al terme municipal de Calders (Moianès), protegida com a bé cultural d’interès local.
La Guàrdia esta situat en el carrer Montardo, 61B, en la urbanització de La Guardia de Calders.
Historia:
La construcció original era una torre de guaita, que data del temps de la reconquesta i repoblament. Tot i que hi ha qui creu que la guaita estaria situada en un lloc més elevat, tal vegada a l’indret on actualment hi ha el dipòsit. La seva situació és estratègica.
Té a la vista el castell de Calders i el de Granera.
Posteriorment s’hi van anar adossant diferents cossos (tant a llevant com a ponent) i s’adequà com a habitatge. Com a mas apareix documentat ja l’any 1091.
Donada la seva situació estratègica, l’edifici va fer de fort en diversos enfrontaments: carlinades, guerres civils…
El 1965 es construí la urbanització al seu entorn i es modificà considerablement, tant l’aspecte interior com exterior.
El 1978 s’hi van fer noves ampliacions.
Actualment és un Restaurant.
Masia actualment força modificada. Originalment era una torre de guaita. Construcció de planta rectangular feta en diverses fases.
Té planta baixa més dos pisos. S’hi ha afegit coberts a la banda sud i de ponent.
De la torre de guaita se’n conserven possibles restes. Era de planta quadrada, amb arc de punta ogival i amb carreus escairats.
Té trossos en “opus spicatum”. Aquesta part havia estat el celler de la masia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Les Tàpies és una masia del municipi de Calders, al Moianès.
És un gran casal situat a un pla, prop del límit amb Artés, amb Navarcles i amb la parròquia rural de Sant Pere de Viladecavalls, on pertanyia. És en el vessant sud-est de la Serra de les Tàpies, al nord-oest del Canadell i al nord del Manganell.
Us passo la seva història:
La primitiva no estava ubicada al lloc de l’actual masia, sinó prop d’ella.
La família tàpies es troba documentada ja el 1290, segurament el topònim deriva del tipus de material en què estava construïda la casa.
Conserva un estable on es diu que hi feien estada els animals de bast quan baixaven els ramats de la muntanya.
Conserva també en perfectes condicions el molí d’olives, amb la corresponent pica rodona de pedra picada.
El 1880 s’hi va fer una capella sota l’advocació de la verge Immaculada.
El gran campanar data del 1881, el pont passadís que els uneix és posterior.
S’observen murs que tanquen la lliça i el mas al cantó del migdia.
Als baixos hi ha una porxada, amb arcs de mig punt que sostenen la galeria del primer pis.
Els baixos són majoritàriament en volta, amb molta construcció de tàpia i tova.
Guarda encara el celler, situat a la part nord de la casa, el molí de moldre olives, les tines, premsa. I totes les dependències típiques de la masia catalana, com una galeria a migdia i ponent.
Hi ha un gran campanar que enllaça, per mitjà d’un pont cobert, amb la capella, situada a la part nord el mas, dedicada a la Immaculada Concepció.
És una capella senzilla, de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb portal de llinda recta i un petit òcul d’il·luminació.
Hi ha dos cossos residencials: un pels propietaris i l’altre pels masovers.
Aquest posterior al nucli de la casa, i adossat a l’est. El material constructiu utilitzat als baixos és majoritàriament tapia i tova; i la resta és reble i maó.
La Masia de Les Tàpies és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Castellnou de la Plana és un castell de finals de l’edat mitjana situat en el terme municipal de Moià (Moianès).
Està situat al sud de la vila, a la dreta de la riera de Castellnou, que en pren el nom, a llevant i a prop de la carretera C-59 aproximadament un quilòmetre al sud-est del centre de la vila de Moià.
Us passo la seva historia:
Si bé Castellnou és documentat des del segle XII.
Aquesta edificació fou construïda al segle XIV pels Planella, com a substitució de l’antic castell (el castell de Clarà), d’aquí el nom de “Castell Nou”.
El conjunt fou erigit en castell per decret del rei Pere el Cerimoniós el 6 de juny de 1381.
Derogat pel rei Martí l’Humà l’any 1408.
La propietat passà als Planella i després als Barrera.
Més tard tornaria a canviar de mans fins a arribar als marquesos de Puerto Nuevo, títol que avui en dia sostenen els seus propietaris, els quals conserven al seu arxiu els documents referents a la casa.
Moià, com tantes altres poblacions, s’emmurallà durant el segle XIV.
El 1382, arran de la compra de Moià i el c. de Clarà feta per Pere de Planella, l’antic castell de la vila va restar, d’aleshores ençà, abandonat i, sense dubte per contraposició, sorgí el nom de Castell Nou, aplicat a la “domus”, o casal de Molins.
Trobem, en efecte, que en el terme de la sotsvegueria de Moià, el 6 de juny del 1381 fou referida com castell, història que hem citat abans.
Josep Salvany i Blanch – 1924
És un edifici de planta irregular articulat segons tres cossos: el primer format per l’antic molí; el segon pel mas pròpiament dit en el qual destaquen les presons en el nivell inferior i les finestres situades a la façana de migdia de tipologia semblant a les del segle XVI, amb caps enfrontats esculpits a la pedra (exemplars que recorden molt els de la Serradora). El tercer cos és dedicat a dependències i annexes de la casa actual.
Els tres cossos citats formen un corraló orientat a ponent i tancat per una construcció de pedra que constitueix una mena de fortificació.
Anys enrere, tinguérem ocasió d’assabentar-nos que a l’establa, ran de terra, hi ha una feixuga làmina de ferro que, destapant-la del sòl, dona a una sòrdida estança, que pogué servir de presó.
El Castell de Castellnou és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.
Terra, aigua i racons 