Masia de can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, fins l’aparcament de can Can Robert, a poca distancia esta aquest antic Mas.

Masia situada a la cota 650, als peus dels Cingles de Cavalls, a tocar de la Riera de les Arenes. I com totes les masies d’aquests verals es troba closa, no per un mur circumdant, però sí pels cossos que la configuren.

És envoltada d’un barri que conserva un portal amb un arc rebaixat de maons.

Sembla que el nom actual no es documenta fins el segle XVIII i no es coneix el nom anterior.

És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. El vèrtex del carener de la teulada és coronat  per un petit pinacle amb forma de creuer.

Presenta un interessant finestral de pedra amb arc pla i llinda decorada, també replanell motllurat.

També hi observem elements constructius arcaics com el desaigua de la façana de ponent.

S’intueix la boca d’un forn de pa. Destaca l’era, davant la façana de migdia.

Es troba deshabitada i abandonada des de fa molt de temps.

Teulades ensorrades, la vegetació creix sense control. Ha calgut posat una tanca de filat per evitar accidents de possibles curiosos.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Bassa del Trull de can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.

.Es tracta d’una bassa tradicional, allargassada excavada en el mateix sòl d’uns 0’80 m de fondària en el seu punt més profund per una vintena de metres de llargària i uns 10 a 12 metres d’amplada màxima.

Normalment estan impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, però en aquest indret és molt probable que la seva ubicació aprofiti unes característiques del terreny favorable a la impermeabilització natural.

La flora, a més d’argelaga i alguna bardissa en els marges inclou herbassar i plantes de tipus aquàtic com el jonc.

Observacions:

Tot i que sigui del tipus intermitent, des del punt de vista mediambiental, la seva preservació és molt important ja que el biòtop aquàtic manté una relació molt estreta amb els sistemes ecològics que l’envolten.

La presència d’aigua atreu insectes i amfibis, que alhora atreuen a animals més grans com les aus o les serps. A més de ser un punt d’aigua per la fauna, quan aquesta s’evapora o filtra, hi ha altres mamífers que aprofiten per rebolcar-s’hi com el senglar.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Trull de Can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.

El Trull està protegit per una tanca perimetral de fusta. Al seu interior, s’hi observa la mola sotana (1’60 m de diàmetre), reforçada amb un muret de pedra (de 30 cm d’alçada) collat amb morter de calç  formant un conjunt de 2’30 m de diàmetre total. La mola sotana, jussana o mota està desgastava i presenta l’erosió característica provocada pels agents atmosfèrics ja que no té cap coberta de protecció.

Al centre, conserva l’orifici d’encaix de l’arbre (de 0’20 cm de diàmetre), que no és res més que una biga col·locada verticalment a la qual s’hi colla el mecanisme que fa voltar una mola o rotló (de forma troncocònica o amb les parets lleugerament esbiaixades) . Aquesta segona mola, més petita, també presenta un encaix on la travessa una altre bigueta de fusta, normalment rodona, anomenada perxa que per aquest indret es clava a l’arbre que actua d’eix giratori. A l’extrem de la perxa hi ha la tafarra que no és res més que l’indret on s’hi enganxa una bèstia de tir (burret, mula).

La segona estructura, situada al darrera és una columna d’1’10 m d’alçada per 0’80 m de diàmetre. Està realitzada en pedra collada amb morter de calç. Forma part de la jàssena de premsar, de la qual només se n’ha conservat la pedra. En ella s’hi feia bascular una biga de secció quadrangular feta amb una teia, i fixada al terra en un extrem amb els pujants, mentre que per l’altre oposat basculava amunt i avall.

La jàssena permet aprofitar la primera molta. En el costat basculant, un mecanisme d’espiga que es feia voltar manualment per pujar o baixar exercint molta pressió entre els cofins d’espart farcits d’oliva molta que prèviament s’havien col·locat en el assentador amb una fusta planera al damunt de tot.

La tercera i quarta estructura visible, coincideixen amb l’assentador i els vasos comunicants. Aquestes dues estructures i les restes que s’endevinen malmeses al dessota de la segona, estan relacionades amb l’extracció i depuració de l’oli. El funcionament era senzill; un cop la jàssena exercia la pressió sobre les diferents capes de cofins carregades amb la primera molta d’oliva, l’oli començava a rajar i aquest passava pels vasos comunicants fins a quedar recollit en un dipòsit totalment net d’impureses.

La més gran d’elles, l’assentador, presenta forma de ferradura. Mesura 1’35 m d’amplada total per una alçada de 0’85 m i un gruix de murs de 0’28 a 0’30 m. Està feta de pedra i arrebossada amb morter de calç. El seu interior és circular (0’90 m de diàmetre per 0’57 m d’alçada. S’hi observen les empremtes deixades per dues fileres de maó pla (disposat verticalment), que han desaparegut en els darrers anys.

El fons del dipòsit és totalment pla, amb un orifici que comunica amb el dipòsit o vas situat a un nivell inferior, anomenat fona. Presenta la mateixa forma de ferradura, i el mateix sistema constructiu,  però es conserva parcialment. Un cop entrava l’oli en brut a la fona, s’hi afegia aigua calenta en una quantitat precisa.

Aquesta operació anomenada brou, permetia decantar naturalment l’oli, que quedava a la part superior, mentre que al dessota s’hi depositaven totes les impureses. Un cop estabilitzada s’obria l’orifici i passava a un segon dipòsit, anomenat infern, que era on quedava dipositat tot el brou.

Quan ja no quedava res per premsar als cofins, s’hi abocava aigua bullent i es repetia l’operació aprofitant així al màxim la premsada. Un cop finalitzada la primera mòlta, s’iniciava la remòlta en el trull que donava un oli dem més baixa qualitat. El procés consistia en recollir tota la pasta d’oliva esclafada entre els cofins; es tornava a posar a la mola sotana i es tornava a moldre mentre s’escaldava amb aigua bullent.

Es repetia el procés de col·locació entre cofins i aquí sí que es deixava la jàssena amb el còdol (pes) premsant un dia sencer. Ens temps de mancances o per mala collita, encara se’n podia fer una tercera premsada anomenada remoltí i una darrera anomenada sota. L’oli, com a bé preuat, es conservava en tines de pedra i gerres de fang dins els cellers de les cases. Les restes es feien assecar. Els pinyols servien de combustible i la farina que se’n destriava servia per a fer el ranxo pels porcs.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Forn de calç de Can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

Forn de calç situat a mà esquerra del Camí de Can Pobla, abans del penúltim revolt que mena a Can Robert. El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, davant de la Torre de l’Àngel a mà dreta de la carretera s’inicia un camí que travessa la riera de les Arenes.

El forn es troba en el marge esquerre del camí, tot just un cop travessada la canal que baixant de la Carena de l’Estret, s’incorpora, pel vessant hidrogràfic esquerre, al Torrent de Can Garrigosa.

Està construït aprofitant el marge natural del terreny. És de planta circular, (4’60 metres de diàmetre per 2’40 metres d’alçada. La boca del forn o fogaina està totalment desapareguda; estava orientada en direcció nord-oest. La part superior de l’olla, la corona, està protegida amb una tanca de fusta.

El Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac ha col·locat una tanca de protecció realitzada amb branca natural que s’incorpora naturalment a l’espai. A la part inferior, d’accés al forn, hi ha un plafó explicatiu.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La torre de l’Estació de Vacarisses (Vallès Occidental)

Per anar a la Torre de l’Estació , cal sortir al Km 35,5 de la ctra. C-58, està al costat del Camí Romeu 4, en la Urbanització el Ventaiol de Vacarisses.

Us passo la seva historia:

  • Segons la informació del cadastre, l’edifici fou construït l’any 1914.

Torre d’estiueig situada a prop de l’antic hostal de Palà i del pas del camí Romeu i envoltada pel que havia estat un petit jardí. Es tracta d’un edifici d’estil classicista, de planta quadrada, amb planta baixa, primer pis i coberta amb terrassa.

 A les diferents façanes es caracteritza per un ritme de tres finestres perfectament regulars a cada planta, les quals estan emmarcades amb una motllura blanca i rematades en forma de talla-aigües.

A la façana principal les obertures segueixen el mateix patró, però amb la porta d’entrada i un balcó al primer pis. Algunes de les finestres han estat tapiades.

Els murs exteriors són arrebossats i pintats d’un color grana que dóna singularitat a l’edifici, que és anomenat popularment l’“Estació” precisament perquè el color de la façana recorda l’estil de les antigues estacions de ferrocarril.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text : Ramon Solè

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Escola Pública Emili Carles Tolrà de Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

L’Escola Pública Emili Carles-Tolrà és situada a la confluència dels carrers Doctor Portabella, amb 14 d’abril i del Molí de Castellar del Vallès.

Us passo la seva historia:

  • El primer ajuntament republicà, presidit per l’alcalde Antoni Tort, va plantejar la voluntat d’implantar una escola de caràcter laic i gratuït en consonància amb el que la constitució republicana i de la Generalitat. En aquells moments Castellar no tenia problemes d’escolarització i els 713 alumnes menors de 15 anys entre les escoles oficials i les de tipus privat estudiaven sense cap dificultat a la població.
  • Inicialment, hi hagué un sector de la població castellarenca que es va oposar a la construcció d’unes escoles laiques. Segons destaquen els historiadors, l’Ajuntament va acordar la construcció de dues escoles graduades, amb quatre seccions per a noi i noies. Es va crear una comissió formada per regidors, anomenada “Pro-Escoles” per tal que comencessin a treballar en el projecte. Paral•lelament, els càrrecs electes es reuniren amb Emili Carles-Tolrà, marquès de Castellar del Vallès, per presentar-li el projecte amb la idea d’adquirir l’edifici de les escoles del patronat per instal•lar-hi les projectades escoles nacionals. Aquesta idea, però, es va haver de descartar perquè l’escriptura de la fundació del Patronat no contemplava aquesta possibilitat.
  • Mentrestant l’Estat s’havia compromès a crear dues escoles graduades, de quatre seccions per cada gènere. Malauradament, però, l’Ajuntament no disposava dels edificis en el termini fixat per la Llei, pel que el projecte va tornar a quedar paralitzat fins que l’Ajuntament pogués tirar endavant la construcció dels edificis. Aleshores, Emili Carles-Tolrà va comunicar la seva voluntat de col•laborar en la realització del projecte i va cedir al municipi uns terrenys en el Camp Senyor per construir-hi l’equipament tot aportant 70.000 pessetes per a les despeses i 11.000 pessetes més per adquirir una finca situada al mig dels terrenys. Gràcies a aquesta aportació, el consistori va poder sol•licitar la subvenció de l’Estat prevista per la Llei a raó de 10.000 pessetes per cada secció graduada, és a dir, un total de 80.000.
  •  El 16 de juliol de 1931, es va publicar l’ordre de creació provisional de les escoles nacionals.
  • El 30 de juny de 1932, l’Ajuntament va aprovar una proposició relacionada amb la construcció de les escoles i l’1 de juliol la comissió d’hisenda donava llum verda al verda al projecte i, per tant, a la construcció. Per aquest motiu, es van encarregar els plànols de l’edifici a l’arquitecte Emili Sala Pibernat.
  • El 25 d’abril de 1933 el contractista Carles Pasqual Soldevila va guanyar el concurs de les obres en la segona convocatòria de la subhasta, amb un pressupost de 140.000 pessetes. Segons marquen els historiadors, tot just un mes abans l’Ajuntament comunicava públicament l’inici de la construcció de l’escola formada per dos edificis nens/nenes d’ensenyament primari, que incloïa quatre graus per cada sexe. El cost total dels edificis i dels materials previst per l’Ajuntament fou de 310.000 pessetes, no obstant, el cost resultant fou de 373.507’48 pessetes. Com que el municipi no podia assumir aquell cost, va emetre un préstec d’àmbit local amb obligacions del deute municipal de 100, 250 i 500 pessetes cada una amb una amortització de 25 anys i un interès anual del 5% lliure d’impostos.
  • Amb la voluntat d’alleugerir el préstec i no ofegar les arques municipals, Emili Carles-Tolrà va traspassar a favor del consistori el servei de proveïment d’aigua a particulars i l’ús de la font de Turell. D’aquesta manera, l’Ajuntament augmentava els ingressos recaptats generals per l’explotació d’aquests serveis i podia fer l’esforç d’invertit en educació.
  • El 18 de juliol i el 25 d’agost de 1934 el Ministeri d’Instrucció Pública va ratificar les escoles i aquestes foren inaugurades el 23 de setembre de 1934 sota la nomenclatura de Grup Escolar Emili Carles- Tolrà, amb la intenció d’agrair al marqués la seva col•laboració. La inauguració fou presididia pel President de la Generalitat, Lluís Companys (qui acostumava a estiuejar al carrer de les Roques de la vila) acompanyat d’altres autoritats nacionals i local i consistiria en un dinar per a 200 comensals a l’Hostal de Les Arenes. Segons dades oficials, a finals de setembre de 1934 constaven inscrits a les noves Escoles Nacionals un total de 240 alumnes. A mitjans de novembre del mateix any es coneix el nomenament de mestres per a les escoles que foren un total de 4 mestres masculins per a l’escola de nois i 5 mestres femenines per a l’escola de nois.
  • Durant la Guerra Civil foren les úniques escoles que van continuar el seu funcionament, tot i que amb menys alumnes i menys mestres, pel que es va acabar fusionant classes.
  • En el curs 1937-1938 es van impartir moltes classes a Puigverd per por d’algun possible bombardeig sobre el nucli urbà. Amb la fi del conflicte i amb l’arribada de les tropes nacionals a la vila, es va clausurar l’escola per evitar-ne el pillatge, tot i que amb la seva reobertura es va poder observar que l’esforç havia estat en va. Amb l’inici de l’època franquista, l’escola va continuar la seva tasca, però amb el nom canviat. En general, es denominaren Escuela Nacional Graduada de Niñas i Escuela Nacional Graduada de Niños. En el nostre cas fou l’Escuela Nacional Graduada de Niños.
  • Aquest edifici té un annex afegit destinat a sala poliesportiva, construït a finals dels anys ’80 obra de Pere Roca i Roumens entre l’espai comprès per l’escola i la propietat veïna; el gimnàs té façana als carrers del Molí i de i al carrer del Dr. Portabella. Aprofitant el desnivell s’hi va construir un soterrani i per donar continuïtat amb la part de l’escola ja construïda es va tractar amb obra vista i arrebossat. En el cas d’aquest edifici en destaca el gran pati que dona al carrer del Molí .
Maria Antonia Vivancos Gómez / Generalitat de Catalunya

Es tracte d’un edifici simètric format per cinc cossos. Els dos laterals, de planta rectangular estan edificats en sentit paral·lel a un cos central que es diferencia per tenir només una planta i una coberta a dues vessants.

Maria Antonia Vivancos Gómez / Generalitat de Catalunya

El cos central, de planta i el pis, és de planta rectangular i teulada de quatre vessants; en ell se situa l’entrada principal amb portal amb arc de mig punt remarcat, fris i l’agrupació de quatre finestres també amb arc de mig punt a la planta pis. Ornamentació, de caràcter auster amb elements classicistes, A la dècada dels 80 s’hi va afegir un sala per a fer-hi esport.

Existeix un altre edifici simètric estructurat (conegut com a Escola Emili Carles-Tolrà II) per tres cossos diferenciats: amb una part central de dues plantes i on trobem l’accés principal i dos edificis laterals amb una sola planta i entretirats de l’alineació del carrer. La façana principal presenta un remat amb frontons dels tres cossos, i destaca una porta d’accés i tres finestres amb arc de mig punt del pis superior del cos central. Els laterals o pavellons presenten grans finestres de caràcter rectangular i arcs de mig punt, per a garantir la bona il·luminació dels passadissos i aularis. L’ornamentació, de caràcter auster com l’altre edifici, està feta d’elements classicistes, destacant el treball i ressalt de brancals i llindes amb maó a sardinell de les grans obertures rectangulars. Aquest edifici té annexat des del setembre de 1996 una ala de parvulari.

En l’actualitat l’escola està integrada dins la xarxa pública d’escoles de la Generalitat de Catalunya, inscrita als serveis territorials del Vallès Occidental. Es tracte d’una escola d’una línia tant en educació infantil com en educació primària. També és una seu habitual com a col•legi electoral.

En l’actualitat l’edifici de l’Escola Pública Emili Carles Tolrà es troba dins de l’inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Castellar del Vallès i és considerat un Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell Arnau de Sabadell (Vallès Occidental)

Castell Arnau esta en la  Plaça de Mares de Maig, 3 de Sabadell.

Us passo la seva historia:

  • Entre les masies adscrites a la parròquia de Sant Julià d’Altura, una de les més destacades i antigues era la que pertanyia a Simó d’Arnau, la qual, encara que en els documents de l’any 1310 es denomina “castell”, poc tenia a veure amb les característiques d’aquesta classe d’edificacions, ni per la seva situació ni per la seva estructura.
  • Durant més d’un segle va pertànyer a la família Borrell, per compra feta l’any 1325.
  • Un fill d’aquesta família, Narcís, es va casar el 1462 amb l’hereva de la masia coneguda com a can Maduixer, de la vila i terme de Terrassa. Després, per qüestions de dots i dominis de terres, les relacions entre totes dues famílies no van ser gaire cordials.
  • De les discussions entre els dos propietaris de can Maduixer (avui can Viver de la Torre Bonica) i can Borrell (avui torre de Berardo), sorgí una pugna consistent a veure quina de les dues cases construïa una torre més esvelta en la seva propietat. L’aposta fou guanyada pel primogènit de cal Maduixer, que, anys després, vengué la finca a la família Viver, finca que des de llavors es coneix com a can Viver de la Torre Bonica.
  • La construcció de la torre de Castell Arnau arruïnà els Borrell de tal manera que un fill de l’amo acabà treballant de forner a can Viver. Tot per haver intentat construir una torre més sumptuosa que la del seu parent. La veu popular ha transmès de generació en generació aquesta curiosa història.
  • A la segona finestra de la torre hi apareix un escut amb les lletres J.H.S., la inscripció «Montserrat Borrell», i l’any 1575, que correspon a la seva construcció i a l’època del millorament de la finca.
  • El 1622 es va vendre la propietat pel preu de 4.500 lliures barcelonines al genovès Francesc Berardo. Aquest només la va posseir per espai de 26 anys, però sigui pel fet que es tractava d’un estranger, sigui per haver-se fet pública la singular història de la torre, el nom de Berardo ha perdurat al llarg dels anys.
  • D’aquesta època, 1629, és la capella que forma part del conjunt.
  • El 1648 l’adquireix, per compra, Joan Martí, de Barcelona, i res no canvia de la seva estructura fins ara.

Castell Arnau és una mansió senyorial del segle XIV, també coneguda com a Torre Berardo.

Conjunt format per la masia de planta baixa i pis,

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

una torre de defensa adossada a la cara est

i una capella, construïdes als s. XIII, XVI (1570) i XVII respectivament.

La capella està dedicada a Sant Josep. Es particular de Castell Arnau, no oberta al públic.

El mas té teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal.

L’accés es fa per un portal d’arc de mig punt adovellat.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Hi ha tres finestrals de tradició gòtica amb caps humans esculpits.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

A la cuina hi ha un portal d’estil renaixentista i el celler té arcs de sustentació.

La torre és de planta quadrada i té una alçada de 16,91 metres.

Consta de planta baixa i quatre pisos i està rematada per un terrat.

La torre es feta amb cantells de carreus, excepte els darrers metres que foren aixecats posteriorment amb obra de terrisser.

A la segona finestra de la torre hi ha l’anagrama IHS amb la inscripció «Montserrat Borrell, 1575»

Actualment Castell Arnau és un destacat restaurant.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es image-11.png

Castell Arnau, també coneguda com a Torre Berardo, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1949.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es x.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Celler del Sindicat Agrícola de Terrassa (Vallès Occidental)

L’antic Celler del Sindicat Agrícola està en el carrer Colom, 97 cantonada amb el carrer Estanislau Figueres, situat al barri de Can Palet de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • Estàtua de Sant Galderic, patró de la pagesia catalana, a la façana de l’antic celler
  • L’obra fou realitzada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi entre els anys 1919 i 1920.
  • El Sindicat Agrícola de Terrassa es va fundar el 1920, per part d’una colla de vinicultors terrassencs que volien bastir un celler cooperatiu on elaborar-hi conjuntament el seu vi en una època de forta demanda a la ciutat.
  • L’edifici podia emmagatzemar 8.000 e de vi. El celler va anar eixamplant l’activitat cap a altres sectors agrícoles: s’hi va crear un molí d’oli, un de pinsos i un de farines, un servei de subministrament d’adobs i pinsos, etc., i tres anys després de la seva fundació ja es va ampliar amb dotze cups nous.
  • El 1936 l’entitat va ingressar a la Unió de Rabassaires com a Sindicat Agrícola Cooperatiu de Rabassaires. Un cop acabada la guerra civil va adoptar el nom de Sindicato Agro Pecuario de la Hermandad de Labradores de Terrassa, simplificat més endavant en Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos.
  • Amb l’aparició dels supermercats i, més endavant, dels centres comercials, l’activitat vitivinícola de la cooperativa va entrar en crisi i va desaparèixer definitivament el 1978.
  • El 1995, amb una activitat agrícola residual i una nova denominació (Serveis Terrassencs Sant Isidre, SCCL), l’entitat continuava tenint la seu en una part de l’edifici, mentre que les instal•lacions del celler pròpiament dit ara allotgen un supermercat.
Josep J Sanchez – 1993 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’un conjunt d’edificis situat a la cantonada entre els carrers de Colom i d’Estanislau Figueres. El celler consta de naus ordenades en sentit paral·lel i perpendicular. Són de planta rectangular amb coberta a dos vessants, de teula.

El conjunt, que mostra moltes modificacions, especialment en la planta baixa, és d’una gran simplicitat decorativa. Cal destacar-ne les finestres d’arc apuntat i les cornises de dentellons.

L’antic Celler del Sindicat Agrícola de Terrassa és un edifici de Terrassa inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Xercavins de Rubí (Vallès Occidental)

La masia de Can Xercavins està a 1 km de Rubí prop del castell de Rubí,

un camí asfaltat porta directa a la masia.

Us passo la seva historia:

  • El nom de Xercavins surt en un plet entre el veguer Seniofred de Rubí i l’abat de Sant Cugat per l’ús de les aigües de la riera i les fonts.
  • El primer membre de la família de qui es té notícies és Guillem de Xercavins, el qual va signar l’any 1152 un testament sacramental.
  • A la primera meitat del segle XX es dugué a terme una profunda restauració de tota la masia, que sembla que va fer que canviés la configuració original de la mateixa.

Masia molt reformada amb planta baixa, primer pis i golfes que s’obren a l’exterior en la façana principal mitjançant tres arcades de tres arcs cadascuna, fetes amb totxo vist.

Al pis central, on anteriorment havia balconades, hi ha finestres sense cap mena de decoració.

La porta d’entrada és de portal d’arc de mig punt adovellat.

La coberta és a dues aigües i la façana està arrebossada en blanc.

Prop de la masia, al costat d’una de les façanes laterals, hi ha una construcció que antigament denominaven “la frança”.

Des de la masia, podem fer diferents itineraris per les rodalies que estant indicats per cartells.

Per a més informació podeu consultar a:

https://patrimonicultural.diba.cat/index.php/element/can-xercavins

Can Xercavins és una obra del municipi de Rubí (Vallès Occidental) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Pau de Riu-sec de Sabadell (Vallès Occidental)

Sant Pau de Riu-sec esta entre el carrer de can Diviu i el carrer de la Vall Moranta de Sabadell.

Us passo la seva historia :

  • “Rivo Sico” (Riu-sec) era una quadra situada, segons alguns documents medievals, entre Castro Octavio (població romana que fou el nucli original de Sant Cugat del Vallès) i Rahona, actual Sabadell.
  • L’any 955 apareix en una escriptura el nom de Riu-sec.
  • El febrer de l’any 1054 tingué lloc la consagració de l’església per mà dels bisbes Guifred de Narbona i Guislabert I de Barcelona.
  • Malgrat la manca de documents, presumiblement fou una possessió de l’orde del Temple adscrita a la Comanda de Palau Solità que en ser suprimit aquest orde passà al de l’Hospital de Sant Joan.
  • Està molt documentada com a possessió hospitalera fins a la desamortització del segle XIX.
  • El 1868 passà a la jurisdicció de la Puríssima.
  • El 1874 a la de Sant Fèlix.
  • L’antiga talla gòtica de la Mare de Déu de Riusec es conserva a l’Església de la Puríssima.

Església d’una sola nau, rectangular, amb volta apuntada, de llum menor a la nau i semicircular a l’absis, i feta de canyís.

L’absis està reforçat per fora amb bandes de pedra.

A la façana hi ha una finestra geminada de capitell trapezoïdal, les altres finestres són d’Arc de mig punt.

Excavacions a Sant Pau de Riu-Sec: sitges d’emmagatzematge de cereals d’època medieval.

El campanar està acabat amb una punta piramidal i té a les seves parets unes escissions de tipus llombard.

Està coronat per quatre finestres que mostren una tipologia pròxima a l’arc de ferradura mossàrab.

A l’interior no hi ha restes especialment notables.

Sant Pau de Riu-sec és una església romànica al municipi de Sabadell protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero