Can Marcet de Viladecavalls (Vallès Occidental)

Per anar a Can Marcet  situeu-vos en la ctra. B-120, seguiu el camí de la dreta abans del Km.8, teniu de continuar pel camí principal, tot creuant per un estret pont per sobre de les vies del tren, i agafar el camí de més a la dreta que en poc de 300 metres estareu en l’abandonada masia.

Historia:

• El nom de Marcet es troba documentat a la zona des del segle XIV.
• Per les característiques constructives de la casa, creiem que aquesta casa fou bastida en època contemporània, pel que el primer es trobaria desaparegut.

Masia de planta quadrangular davant la qual s’hi distribueixen diverses dependències agrícoles. La part frontal queda tancada amb una lliça que està adossada a la façana de ponent. És de planta baixa, pis i golfes, i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana.

A la façana principal, totes les obertures es troben disposades simètricament segons tres eixos, que es corresponen amb les crugies de la casa. La part central del primer pis s’obre amb una galeria suportada per dos pilars, des de la qual arrenquen dues senzilles motllures que es perllonguen fins a la cornisa del ràfec, ressaltant aquest cos.

Entre el ràfec i la finestra de les golfes hi ha el rellotge de sol. A l’interior, els sostres estan suportats amb cairats de fusta. A la façana posterior hi ha adossat un cos de planta baixa que sembla correspondre’s amb el celler. L’acabat exterior de la masia és arrebossat i pintat de color blanc, i les obertures es troben ressaltades amb un marc pintat de color gris.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església vella de Sant Martí de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

L’Església vella de Sant Martí esta  en el carrer de Boters, 18. dins del Cementiri Municipal de Cerdanyola del Vallès.

Us passo la seva història:

• La primera església de Cerdanyola dedicada a Sant Martí de Tours es va edificar al segle XI i es trobava al mig la serra de Collserola, prop de la masia de Can Coll.
• Durant segle XVI els pagesos de la zona, que vivien principalment en masos establerts a la plana del Vallès, van proposar construir una nova església a la plana, ja que la de Collserola es trobava en mal estat i quedava molt lluny dels masos, pel que es va decidir desmuntar l’església de Collserola per construir l’església Vella de Sant Martí. Es va encarregar l’obra a Pere Pomes, mestre de cases, qui va aprofitar les pedres de l’antiga església romànica per a la construcció.
• Aquesta església fou edificada el 1594 degut a l’empenta donada al món rural. El poblament de Cerdanyola va córrer vers el pla on es trobaven les terres més fèrtils. Això va fer necessari el trasllat de l’església de Sant Martí a un lloc equidistant de gairebé totes les masies disperses pel terme. Aquest lloc fou establert entre el castell i el torrent dels Gorgs arran del camí de Sant Cugat.
• El 1795-1799 es van realitzar les obres de la sagristia i de les campanes.
• Durant la guerra contra França l’edifici va patir molts desperfectes i durant la Guerra Civil espanyola va ser utilitzada com a lloc d’afusellament i enterrament per sectors incontrolats del bàndol republicà.
• L’església va estar en funcionament fins a principis del segle XX, quan es va deixar el culte al construir-se una nova església parroquial al centre de la vila.
• El 1946 l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va comprar l’església, i va enderrocar la rectoria per ampliar el cementiri municipal.
• El 1990 es va trobar a la volta de sota del cor un dels conjunt de pisa i terrissa dels segles XVI i XVII més importants de Catalunya. Algunes de les peces estan exposades al museu Ca n’Ortadó.

L’església vella de Sant Martí és un edifici d’estil gòtic amb influències del renaixement situat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès.

Viquipèdia

És una església de planta en creu llatina, absis i dues capelles laterals a cada costat. La façana està emmarcada per un frontó amb motllures. La porta d’entrada és d’arc de mig punt i està coronada per un fris i un frontó triangular que es sustenta en columnes.

A un dels costats laterals hi ha el campanar, adossat, de planta octogonal i coronat de cimbori. L’últim pis del campanar està obert i està acabat amb merlets.

El campanar i la nau es van reformar durant el segle XVIII, cobrint l’absis amb un gran retaule barroc i canviant la decoració interior.

Tot i estar documentat des del segle XVII, no s’ha trobat cap tomba anterior al segle XIX. En aquest cementiri s’enterrava a les gran famílies de tradició pagesa de Cerdanyola.

El cementiri té interès artístic, ja que es poden trobar algunes tombes modernistes i neoromàniques

L’Església vella de Sant Martí forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i també del patrimoni del Museu de Cerdanyola.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

L’Ermita de Sant Adjutori està situada a la vall de Gausac, molt a prop de la masia – restaurant de Can Borrell.

Us passo la seva història:

• L’Ermita de Sant Adjutori és una església romànica del segle X del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
• Ermita que formà part d’una residència de repòs dels abats de Sant Cugat.
• La primera datació és del 962, l’ermita formava part de les propietats del monestir.
• I va tenir una gran importància durant molts anys en haver-se format a la vall un gran nucli de població durant l’alta edat mitjana.
• S’hi observen reformes i ampliacions fetes als segles XII, XVI i XVII.
• Va mantenir-se el culte fins al segle XIX.
• A causa de la desamortització del 1835 la capella va quedar abandonada.

Es tracta d’una ermita de planta circular i de volta semiesfèrica. Finestra amb arc de pedra treballada.

S’hi aprecien tres nivells: l’inferior preromànic i els dos restants romànics.

Per sota del nivell actual hi ha una fundació més antiga executada amb la tècnica d’opus spicatum.

Altar situat a llevant segons l’antiga tradició.

La porta d’accés presenta testimonis de les reformes al llarg de les èpoques.

Molt a la vora hi ha el Forn Ibèric que data del període baix republicà romà (segles II i I aC).

L’Ermita de Sant Adjutori forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, ha estat declarat bé cultural d’interès local, i formant part del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat del Vallès.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Forn de calç de can Margarit I de Viladecavalls (Vallès Occidental)

Per anar al Forn de calç de can Margarit I ,

cal situar-se a la pista de can Buixera,

cal en la corba abans d’arribar a l’entrada, agafar a la dreta el primer camí que us portaria al Forn Riscal, cal seguir el mateix camí fins el Forn, situat al marge del camí.

Historia:

• Els orígens de la utilització de la calç per a la construcció els trobem en època antiga. No va ser fins a l’època moderna i contemporània que aquesta activitat va adquirir una certa importància, com ho demostra la seva presència per bona part del territori català.
• Aquest material era molt emprat en l’arquitectura tradicional, especialment en l’arrebossat de les façanes. El procés productiu començava a les pedreres de roca calcària, d’on la pedra s’extreia mitjançant barrinades, en què es col·locaven explosius que fragmentaven els blocs petris.
• Tot seguit, la pedra era transportada en carros fins als forns de calç, que solien situar-se prop de les pedreres.
• De forma habitual, els forns s’emplaçaven al marge del camí, per tal de facilitar la seva omplerta.
• La pedra hi era col·locada de forma precisa i seguia un llarg procés de combustió que donava com a resultat la calç.
• L’existència de la pedrera de Joan Purull i els dos forns de Can Margarit i el Riscal constitueix uns bon testimoni de la importància que tingué aquesta activitat a la zona.
• A més, a la mateixa serra de Coll Cardús s’han trobat altres forns de calç.

Forn tradicional de calç que es troba al marge del camí que segueix del Forn Riscal.

És de planta circular i està excavat parcialment sobre el terreny natural.

Es troba en estat ruïnós i parcialment cobert de terra, sense que se’n conservi la boca.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

El Molinot de Viladecavalls (Vallès Occidental )

El Molinot és una urbanització del Vallès Occidental, a cavall entre els municipis de Viladecavalls i Terrassa, en terreny boscós a la falda de la carena del Molinot, entre el torrent del Llor i la riera de Gaià. S’hi accedeix per un trencall de l’autovia de la Bauma, o carretera C-58 entre Terrassa i Manresa. Hi passa el sender de gran recorregut GR-96 de Barcelona a Montserrat, conegut com el Camí Romeu de Montserrat.

Al sud de la Urbanització del Molinot hi ha les restes del Molinot, cal deixar el vehicle on està la casseta de la Associació de Veïns del Molinot.

Historia:

• Segons un testimoni gràfic, el molí ja es trobava ruïnós a principi del segle XX.

Les ruïnes del molí es troben situades sobre i al costat del torrent del Llor, just en el punt en què es forma el seu salt d’aigua.

És visible un mur de certa alçada fet de pedra unida amb argamassa, que presenta una considerable solidesa.

L’estructura es troba pràcticament coberta de vegetació.

Observacions:

La pendent que forma el torrent en aquest punt i la vegetació que l’envolta en dificulta l’observació completa.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. I Viquipèdia

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Forn Riscal de Viladecavalls (Vallès Occidental)

Des de Viladecavalls us cal que aneu a buscar el camí que us portaria a can Buxeres, pocs metres abans d’arribar a la recta del camí previ a aquesta casa, hi han dos camins a la dreta,

cal agafar el de més de la dreta, cal seguir-lo i a poca distancia i a peu del camí trobareu aquest Forn de calç de Riscal.

Us passo dades generals i la seva historia:

• Els orígens de la utilització de la calç per a la construcció els trobem en època antiga. No va ser fins a l’època moderna i contemporània que aquesta activitat va adquirir una certa importància, com ho demostra la seva presència per bona part del territori català.
• Aquest material era molt emprat en l’arquitectura tradicional, especialment en l’arrebossat de les façanes.
•  El procés productiu començava a les pedreres de roca calcària, d’on la pedra s’extreia mitjançant barrinades, en què es col·locaven explosius que fragmentaven els blocs petris.
• Tot seguit, la pedra era transportada en carros fins als forns de calç, que solien situar-se prop de les pedreres. De forma habitual, els forns s’emplaçaven al marge del camí, per tal de facilitar la seva omplerta.
• La pedra hi era col·locada de forma precisa i seguia un llarg procés de combustió que donava com a resultat la calç.
• L’existència de la pedrera de Joan Purull i els dos forns de Can Margarit i el Riscal constitueix uns bon testimoni de la importància que tingué aquesta activitat a la zona. A més, a la mateixa serra de Coll Cardús s’han trobat altres forns de calç.

Gran forn tradicional de calç que es troba situat al marge d’un camí, en una zona boscosa.

La part frontal consta d’una estructura que presenta dues boques ceràmiques en arc de mig punt.

Per aquestes obertures s’hi afegia la llenya per tal de coure les pedres que es dipositaven als dipòsits.

Aquests dos, situats a la part superior, són de planta circular i es troben excavats directament al terra.

Al voltant dels forns s’hi conserven estructures en estat ruïnós que constituïen dependències annexes.

Tot el conjunt es troba cobert de vegetació.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Recull de dades: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels  Garcia – Carpintero

La Torre Roja de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i Sentmenat (Vallès Occidental)

La Torre Roja  és una Fortificació situada al cim del turó de la Torre Roja, a l’extrem d’un serrat, des d’on podem albirar tota la plana de Caldes de Montbui i part de Sentmenat.

Us passo la seva història​:

• El nom primitiu del puig fortificat on s’alcen les ruïnes de la torre era Puig Castellar i correspon a un establiment ben segur d’època ibèrica, reutilitzat posteriorment pels romans.
• A partir d’aquesta edificació es produí una continuïtat d’ocupació en temps medievals.
• No hi ha documentació històrica fins a l’any 1529 del topònim si bé a Caldes existeixen dos llinatges dits «Penya Roja»
• I «Turre Rubea» durant els segles XI i XII.

La base de fonamentació de la torre de guaita és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Torre situada al límit entre Caldes de Montbui i Sentmenat.

Està formada per dues construccions: una torre exterior amb un diàmetre de 10,5 metres, amb un gruix de mur de 155 centímetres i 170 centímetres d’alçada, i una torre interior, també de planta circular amb un diàmetre interior de 360 centímetres, els murs fan 190 centímetres de gruix i fa 140 centímetres de més alçada que la torre exterior. Conserva restes d’arrebossat a l’exterior.

La base de fonamentació de la torre de guaita és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Tant a la torre exterior com a l’interior s’observen filades d’opus spicatum.

Quant a l’evolució d’aquesta construcció, hi ha dues hipòtesis. La dels precedents romans establiria que una primera torre d’època romana (ara l’exterior), s’inclogué a l’interior una torre de l’alta edat mitjana, reconstruint, a més, bona part de la vella.

L’altra hipòtesi és que a la torre altmedieval interior, durant la mateixa edat mitjana, s’hagués afegit, per tal de consolidar-la, una torre exterior. Per a construir la cara més desprotegida pel relleu potser s’aprofitaren alguns carreus més antics provinents del jaciment ibèric proper.

Això permet comprendre el fet que bona part dels murs de la torre exterior siguin fets amb «opus spicatum» i que no tinguin una cara interna. També explicaria que la torre interna, que es pot datar cap al s. X, tingui un arrebossat exterior, cosa que no seria lògica si no hagués estat a l’aire lliure en una etapa inicial.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Hi ha altres exemples de processos de recobriment d’una torre preromànica en les fortificacions d’Ardèvol i de Vallferosa.

Comparteix la plana on està edificada, amb restes d’un poblat iber del segle V aC.

La Torre Roja és una fortificació situada prop del cim del turó de la Torre Roja, entre els municipis de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i de Sentmenat (Vallès Occidental).

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Forn de calç de can Margarit II de Viladecavalls (Vallès Occidental)

Des de Viladecavalls us cal que aneu a buscar el camí que us portaria a can Buxeres, pocs metres abans d’arribar a la recta del camí previ a aquesta casa,

hi han dos camins a la dreta, cal agafar el de més de l’esquerra,

seguir-lo i a poca distancia i a peu del camí trobareu aquest Forn de calç.

És de planta circular i està parcialment excavat sobre el terreny .

Es troba en estat ruïnós i parcialment cobert de terra, tot i que encara se’n conserva parcialment la boca.

Aquesta té forma apuntada i s’obre en una paret feta de pedra de la zona lligada amb fang.

A l’interior del forn hi creix un pi.

Recull de dades : Diba.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Toudell de Viladecavalls (Vallès Occidental)

Feliç Any nou – 2023 !!!

Des del Polígon Industrial Can Mir de Viladecavalls, un sender surt a pocs metres de l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell, indicat per un cartell, que car seguir les marques “blau i vermell” fins les restes del Castell de Toudell.

Us passo dades de la seva història​:

• El topònim fou documentat el 986.
• Possiblement els Senyors de Toudell van residir al castell des de finals del segle XI.
• L’esment del “Castro de Toudello” és del 1244, temps en què ja existia l’Església de Sant Miquel, donada el 1159 per Allegret de Tuldell a “Deo et eccleasiae Sanctae Mariae et Sancti Petri de Egara et Geraldo, Priori ejusdem loci et canonicis Sancti Rufi”.
• Resta importància al castell diversos factors: la brevetat del seti que ocuparia el castell; la dependència de Terrassa; la indicació, en el 1287, de “domo et fortitudinis de Toudello” no pas pròpiament castell; i la confrontació d’aparèixer contemporàniament les expressions, positives, “catrum meum vocatum de Toudello” i “ipsum castellum” amb les negatives, pel concepte de quadra que aporten registres dels anys 1358, 1365-1370 i enllà.
• En la propietat, s’observen (segle XIV) les famílies Montornès i Parent.
• L’any 2005 es va portar a terme una intervenció arqueològica inscrita en el marc del projecte d’investigació Estudi arqueològic de Toudel en època medieval, que plantejava aportar noves dades sobre la història de Toudell. L’excavació arqueològica va consistir en la neteja superficial dels murs del sector de ponent i en l’excavació en extensió del de llevant. Al sector de ponent, que té forma triangular, la neteja de la capa vegetal va deixar al descobert el potent enderroc de la torre del castell de Toudell.

El castell feudal de Toudell s’alça dins els termes de l’antiquíssim Castell de Terrassa, a l’extrem del mateix planell on es troba l’ermita romànica de Sant Miquel de Toudell, lloc encinglerat, des d’on es domina la Vall del Rieral de Gaià i el Turó de Can Mitjans.

Del Castell de Toudell queden fragments de les seves parets, a més dels consegüents munts de rocs i pedres escampades per l’entorn.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

 La seva estructura era molt complexa, formada per diferents àmbits entre els quals destaca una torre, de la qual es conserva un potent enderroc.

El Castell de Toudell és un castell del municipi de Viladecavalls (Vallès Occidental) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Can Canyadell de Castellbisbal (Vallès Occidental)

Bona entrada d’any nou !!!

Can Canyadell esta a prop de la ctra. De Castellbisbal a Terrassa, B-151, km 7,200, un ampli camí porta fins la masia, és del municipi de Castellbisbal.

Es tracta d’una masia que presenta una estructuració ordenada dels elements.

Té la planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a quatre vessant.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Predomina la galeria oberta a la façana principal d’arcs rebaixats.

La porta principal té un arc de mig punt adovellat.

A les finestres de la façana nord hi ha reixes de ferro forjat.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Té varis cossos adossats.

Actualment és coneguda com a Torre del Conill , s’en un notable restaurant.

Can Canyadell és una masia de Castellbisbal (Vallès Occidental) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero