La casa can Canals esta situada en el Carrer Major, núm. 6 de Sant Esteve Sesrovires.
Historia:
Formant un conjunt amb l’edifici del celler i les caves subterrànies, el casal residencial de la família Canals va ser construït el 1863.
El seu estil respon a la tipologia de cases senyorials del segle XIX d’estil eclèctic, on no hi manquen elements decoratius de gust neoclàssic, com les columnes que sostenen els arcs de la galeria porxada o els gerros amb fruits que decoren el portal que dona al jardí.
Cal destacar la reixa de ferro forjat que tanca el portal d’accés al jardí pel carrer de Martorell.
Edifici bastit el 1863, de planta i dos pisos, amb un ampli jardí a la part del darrere.
Les obertures de les façanes que donen al carrer Major i al carrer de Martorell,
conserven baranes i reixes de ferro forjat d’una gran qualitat.
Sobre el jardí, al primer pis, hi ha una gran galeria coberta.
Recull de dades: Mapes patrimoni cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Manuel Julià i Macias / Margarita Costa Trost
El Convent de Miralles és un edifici del municipi de Castellví de Rosanes.
Us passo la seva historia:
El casal de Miralles tingué com a primer edifici una fortalesa o edificació de planta quadrada, dels segles IX o X, la qual es va fer sobre una base romana.
Sobre aquesta fortalesa, als segles XIII i XIV, es va bastir un casal gòtic.
Pertanyia el 1210 a Guerau Alemany de Cervelló, i a la fi d’aquesta centúria, a Bernat de Miralles, mort l’any 1311.
A la primeria del segle XV era de Guillem Codorniu, de Gelida.
El monestir de Miralles, fundat pel mercader barceloní Bertran Nicolau l’any 1410, pertanyia a l’orde de Sant Agustí.
Dos frares del convent agustinià de Barcelona adquiriren l’any 1414 la quadra de Miralles i convertiren l’antic casal fortificat en la Casa de Déu de Miralles.
En aquest moment es va construir i pintar una capella.
Al segle XVIII, la capella es va quedar petita i es va bastir una església més gran.
Es tracta d’un casal de planta rectangular, de grans dimensions, construït amb pedra i sostre de teules a quatre vessants. Consta de planta baixa i dos pisos i té un pati central que actualment està cobert. La façana principal té la porta d’arc de mig punt adovellat i, a sobre, hi ha una finestra, d’arc conopial, que dona a un balcó.
A la façana també hi ha dues finestres que estan formades per dos arcs apuntats separats per una columneta amb el capitell decorats; l’ampit i els arcs estan resseguits per una motllura amb decoració geomètrica i l’interior de l’arc és lobulat. La part posterior, en pitjors condicions, presenta alguns elements de façana, com finestres, modificats.
A l’interior es conserven algunes portes amb decoració gòtica; són d’arc gòtic amb la part superior decorada amb mitjos relleus fent motius florals i geomètrics. En l’antic pati, des del peu de l’escala, es veu la llotja gòtica del primer pis, amb arcs de mig punt, columnes de fust poligonal i capitells a manera d’imposta.
A la sala principal, al primer pis, hi ha uns teginats de fusta on s’hi representa l’anagrama del fundador del convent, Bertran Nicolau. L’enteixinat és subjectat per unes cartel·les de fusta en forma de caps humans, tallats i policromats. Al segon pis hi ha una altra sala gòtica de disposició semblant a la del primer pis. Aquesta també té un enteixinat policromat i amb l’anagrama de Bertran Nicolau, però està partida en dos per un envà modern. També conserva al seu interior una capella gòtica amb pintures.
Fons Fotogràfic – Josep Salvany i Blanch
El Convent de Miralles és un edifici del municipi de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) declarat bé cultural d’interès nacional.
L’Església de Sant Jaume esta situada en la Plaça Gran 1 de Calaf.
Us passo la seva historia:
Situada a l’antic emplaçament de la primitiva capella de Sant Miquel, s’obrí al culte l’any 1639.
Vers l’any 1670 se’n va construir la façana i l’esvelt campanar de 52 metres d’alçada.
Les obres acabaren el 1720.
L’església tenia un orgue, fet l’any 1670, i nombrosos altars barrocs, un dels quals era, segons Duran i Sampere, obra dels germans Serra.
Tant l’orgue com els altars foren destruïts durant la guerra, l’any 1936.
És una església d’una sola nau, amb capelles laterals de planta quadrangular i cripta sota el presbiteri.
Té 40 metres de llargada per 12,5 metres d’amplada i gairebé 20 metres d’alçada.
Al costat dret de la nau hi ha sis altars, mentre que al costat esquerre només n’hi ha cinc, perquè una de les arcades laterals serveix de pas a una espaiosa capella, dedicada al Santíssim Sagrament.
D’estil gòtic tardà, té una marcada influència clàssica als pilars.
El campanar és el més alt de la comarca, arriba als 57 metres.
Sant Jaume de Calaf és una església de Calaf (Anoia) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Cal destacar, La ruta d’escultures de pedra de Calaf.
L’església de Santa Maria de Sants està situada a la plaça de Bonet i Muixí nº 5, al barri de Sants de Barcelona.
Us passo la seva historia:
La primera referència històrica coneguda és de l’any 780.
El segle XII l’església tenia drets de propietat sobre camps a la zona actual on és el barri de Sants.
És en el segle XII quan s’esmenta l’existència d’una església d’estil romànic.
L’any 1161 els terrenys esmentats passaren al domini del Monestir de Santes Creus.
L’any 1828 es va començar l’enderrocament de l’edifici romànic després de construir una nova església al seu costat, ara d’estil neoclàssic. El nou edifici fou realitzat per l’arquitecte Francesc Renart i Arús qui l’havia començat juntament amb el seu pare Josep Renart i Closes, uns anys abans.
L’estructura era similar a la que es pot observar actualment, si bé comptava amb una torre campanar d’uns setanta metres, considerat el més alt fora muralles, fins que es va construir la Sagrada Família.
Durant la guerra civil espanyola l’església va ser destruïda totalment, llevat del campanar que es va mantenir en peu.
L’any 1940 es va encarregar la seva reconstrucció a Raimon Duran i Reynals qui la va finalitzar el 1952.
Al llarg de la seva història han existit tres edificis diferents: una església romànica, una de neoclàssica construïda el segle XIX i l’actual que es va construir després de la destrucció de l’anterior durant la guerra civil espanyola.
És un temple cristià d’estil neoclàssic que data de 1828.
Havia estat la parròquia municipal de Santa Maria de Sants quan encara el municipi no s’havia incorporat al de Barcelona.
El 2022, s’hi inaugurà, a la Capella de la Immaculada, un columbari: les primeres cendres que s’hi van dipositar foren les de la cantant santsenca Núria Feliu.
Sant Miquel de Viver és l’església parroquial de Viver, al municipi de Viver i Serrateix.
Us passo la seva historia:
En el segle X, ja hi havia un temple preromànic, com ho testimonien dues tombes antropomorfes excavades a la roca, que hi ha a l’entorn.
La primera notícia de l’església de Sant Miquel de Viver és de l’any 1010.
El 1187 fou reconstruïda i consagrada pel bisbe Arnau de Preixens i de la Seu d’Urgell (l’acta és signada per 17 caps de casa del terme parroquial).
En l’acta de consagració s’esmenten els béns de l’església de Viver, entre els quals consta l’església de Trulls.
L’església de Sant Miquel fou bastida al peu del castell de Viver, senyorejat pels barons d’aquest nom. La família dels barons de Viver apareix en tots els actes importants de la comarca.
Al segle XVII la baronia de Viver començà a canviar d’amo.
Al segle XVIII començaren a enterrar-se a l’església de Viver els rectors.
El 1639 és documentada la Confraria del Roser.
El 1655-1663 les obres d’ampliació de l’església: construcció de la nau lateral de migdia.
El 1703 es va construir la capella dels Dolors.
El 1750 es va refer la nau central.
L’any 1798 s’acabava el campanar.
L’edifici actual de Sant Miquel de Viver és del segle XVII, bàsicament, i substituí la primitiva església romànica. El 1187 es va consagrar una església, que és l’esquelet de l’actual; la nau central correspon a l’església d´aquella època. Tenia una nau i l’absis era rectangular. L’edifici actual és una construcció del segle XVII que consta de tres naus: la central és d’estil renaixentista, i fou refeta el 1750, i les laterals, amb cobertes de creueria, són d’estil gòtic molt tardà. La nau lateral sud fou construïda durant els anys 1655-1663. El campanar és d’època barroca construït el 1798, i és una torre de planta quadrada de gran alçada.
A la llinda de la porta principal, situada a ponent, apareix la data 1696 que deu correspondre o bé a la consagració d’aquesta església o bé a la data de les obres. Aquesta llinda procedeix de la porta que comunicava el cor amb la rectoria. Prop de l’església hi ha la rectoria, construïda entre 1735 i 1780 i que últimament ha estat restaurada.
Sant Miquel de Viver és l’església parroquial de Viver, al municipi de Viver i Serrateix, i és inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Valentí de les Brucardes està al cim del puig Montpeità de Sant Fruitós de Bages.
Us passo la seva historia:
La capella està documentada a partir de l’any 1246, en una transacció de terres situades al peu del puig de Sant Valentí.
El culte a sant Valentí té una tradició fortament arrelada al terme de Sant Fruitós de Bages i està vinculada a l’existència del monestir de Sant Benet de Bages.
Aquest monestir estava dedicat en un inici a Sant Benet i a Sant Valentí màrtir.
Posteriorment es va construir la capella en honor de Sant Valentí.
És una església d’una sola nau amb absis semicircular a llevant, amb coberta de volta de quart d’esfera.
La coberta avui desapareguda, devia ser a dues aigües. Primitivament era coberta amb un emigat de fusta, aguantat per arcs diafragmàtics.
La façana principal és orientada a ponent, no presenta ornamentació i està coronada per una espadanya. El portal d’accés és format per una arcada de mig punt amb grans dovelles. Aquesta porta probablement és fruit d’una reforma de finals de segle XV o inicis del XVI.
A l’interior es conserva un arc de mig punt que fa de separació entre l’absis i la nau. Només hi ha una finestra amb una volta interior peraltada. El parament és de pedra amb carreus força regulars, quadrats i rectangulars disposats en filades ordenades, units amb morter de calç.
A l’interior hi ha restes d’arrebossat de calç i es creu que hi podien haver hagut pintures.
Sant Valentí de les Brucardes és una església del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages), protegida com a bé cultural d’interès local.
La Capella de la Concepció es troba davant mateix del mas Tatger o Tatgera, del municipi de Talamanca (Bages).
És una construcció senzilla, d’una sola nau rectangular i teulada a doble vessant. La porta és d’estructura allindada.
A la part superior de la façana hi ha un ull de bou obrat en totxo.
Cal destacar un arc de descàrrega fet amb maons que alleugereix i reparteix el pes que ha de suportar aquella.
A la llinda i sobre de la porta d’entrada hi figura la següent inscripció: FET PER FRA-SESCH TATGE 1860, i va acompanyat per l’anagrama de “a per Jesús per Maria”.
La Capella de la Concepció és una església del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església deSant Pere el Gros es troba als afores de Cervera, al sud-oest, en una lleugera elevació del terreny a la confluència del torrent Salat amb el riu d’Ondara i al costat del Molí del Grau.
Us passo la seva historia:
L’església de Sant Pere Gros, situada als afores de la ciutat de Cervera, és el testimoni que ens resta d’una antiga fundació benedictina, de la qual hi ha documentació des del segle XI (1072).
El 1081, Guillem Ramon de Cervera i Arsenda en fan donació al monestir de Ripoll, que hi fundà el priorat de Sant Pere de Cervera, ja esmentat el 1089.
Documentada el 1072, set anys més tard els esposos El·lemar i Ermessenda la cediren al monestir de Sant Pere de Rodes perquè hi fundés un cenobi. La donació no fou acceptada per Guillem Ramon i la seva esposa Arsenda, senyors de Cervera.
Finalment, el 1081 van decidir cedir-la a Santa Maria de Ripoll per establir-hi un priorat benedictí que s’anà engrandint en poc temps.
El 1089 són nombroses les referències sobre els seus priors que eren monjos de Ripoll.
Consta en les relacions de la dècima papal recaptada a la diòcesi de Vic dels anys 1279 i 1280.
Al segle XV, va entrar en decadència fins al punt de què l’església passà a la condició de simple ermita i sense residir-hi cap monjo.
Curiosament, malgrat l’abandonament, al segle XVIII s’hi va construir un retaule neoclàssic i es feien petites obres de millora.
Des de 1936 és propietat del Patronat de l’Arxiu Històric de Cervera.
El Patronat va restaurar totalment el 1960.
El 2010 s’hi van fer excavacions per trobar restes del monestir del qual només hi ha constància documental. S’hi van trobar restes que probablement són anteriors a l’edat mitjana.
L’única construcció conservada del complex monacal és un exponent destacat de la tipologia d’església de planta circular. Els seus trets peculiars permeten atribuir-li una funció diferenciada i una significació específica respecte al marc on s’integrava. Ara bé, aquestes no han estat establertes amb precisió absoluta, malgrat que hom ha insinuat el caràcter funerari, associant l’obra a les característiques d’un Sant Sepulcre.
Segons Villanueva, la capella data del segle xi, opinió que ha estat respectada en bibliografia posterior. Tot i que no coneixem dades segures pel que fa al bastiment, seria lògic situar-lo a la fi d’aquell segle o bé a principi del segle XII: Es tracta d’un edifici de planta centralitzada amb absis semicircular acusat a l’exterior, en el qual s’obren dues finestres de doble esqueixada i de proporcions desiguals. El parament, disposat amb certa regularitat, presenta els murs exteriors pràcticament llisos, encara que hi ha un nivell de sòcol a partir del qual alguns autors pensen que es preveia un sistema de lesenes. Coronant la coberta, de pedres planes, s’eleva una espadanya simple, potser posterior a l’edifici.
L’ingrés és constituït per una porta amb arc de mig punt que s’obre en el mur, de gruix molt considerable, de tal manera que permet la conformació d’un llindar, avantsala de l’espai circular. La porta es troba desplaçada del que seria l’eix longitudinal que defineix l’interior. Aquest es conforma mitjançant la conjugació de l’absis i la rotonda, units gràcies a un tram, que en la zona del presbiteri, estableix la transició entre tots dos, com en els exemples de Sant Sepulcre d’Olèrdola i Sant Jaume de Vilanova. L’interior del mur va ser buidat amb una sèrie de fornícules que articulen i alleugereixen l’Ambit corresponent a la nau, aquests elements es retroben en el marc de construccions característiques del primer romànic i que tampoc són estranyes a la tipologia d’esglésies circulars, on poden adquirir, fins i tot, les dimensions de petites capelles, així, podríem tenir en compte la planta de Sant Esteve de Sallent.
El sistema de cobertes determina a l’espai centralitzat una falsa cúpula, mentre que a l’absis hi ha una volta de quart d’esfera, com en els nínxols. L’espai que enllaça la nau i la capçalera és cobert per arcuacions de mig punt que donen solució per tal de tancar un tram en degradació. Podem esmentar, així mateix, una escala que recorre el gruix del mur i que permet accedir a la zona de cobertes.
És sabut que fins al 1715 hi havia encara en aquest indret dependències de l’antic conjunt monacal, que ja des del segle xv havia estat abandonat per la seva comunitat. Amb tot, a final del segle xviii es va realitzar una reforma parcial de les edificacions, en particular de sant Pere Gros, en què es practicà l’arrebossat general i s’introduïren alguns elements de mobiliari litúrgic. En els anys 1960 l’església fou restaurada, i alliberada d’intervencions alienes al romànic, si bé no espot afirmar que el seu aspecte sigui estrictament l’originari.
L’església de Sant Pere el Gros es troba als afores de Cervera,és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.
Castell de Berà és un edifici situat prop de la Plaça de l’Ermita de Roda de Berà.
Us passo la seva historia:
El complex residencia actual és el resultat de la modificació a mitjans del segle XX de l’antiga masia de Berà
Aquesta edificació va ser bastida probablement entre els segles XVI-XVIII.
Fou comprada els anys 60 del segle passat pel Banc d’Espanya per habilitar-hi una residència d’estiu pels seus empleats.
Aquesta residència fou anomenada “Hostal dels Reis d’Aragó”, amb la indicació “Castillo de Barà”.
El mas reaprofita elements arquitectònics de l’antic mas fortificat.
Mentre que la torre fou reformada durant els anys 60 o 70 del segle passat, essent desmuntada i tornada a muntar novament, però no sabem si seguint el traçat de l’antiga.
Del Castell no hi ha indicis ni presencia de cap resta. Es creu que probablement estigués emplaçat a l’indret on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu de Berà.
Al costat del santuari hi un complex residencial amb una torre emmerletada que evoca una construcció defensiva, esta dins d’una finca privada.
Castell de Berà és un edifici de Roda de Berà (Tarragonès) declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.
Can Soler de la Torre, també coneguda com a Mas Güell, és una masia de Santa Coloma de Cervelló situada a l’entrada a la Colònia Güell.
Us passo la seva història:
L’any 1444 era documentada com a Torre Burguesa, quan el senyor de Sant Climent la va establir en Emfiteusi a Joan Soler.
El 1688, Antoni Soler de la Torre i Rafael Julià van tenir un enfrontament amb les tropes del virrei duc de Vilafermosa durant la Revolta dels Barretines. Traït per un mosso de la seva casa, Soler de la Torre fou assassinat i el seu cap penjat en una cantonada del Palau de la Generalitat.
La masia fou enderrocada i les terres arrasades i salades.
El 1692 va ser reedificada per l’hereu Antoni Soler de la Torre i Tries.
A mitjans del segle XVIII, la família va anar a viure a Sant Boi i la masia va quedar en mans de masovers.
L’any 1860, després de la mort de Baldiri Soler de la Torre i Ubach (1791-1858), el seu germà petit Joan va vendre la finca a l’industrial Joan Güell i Ferrer.
A partir del 1890, el seu fill Eusebi Güell i Bacigalupi hi va construir una colònia tèxtil i va encarregar la rehabilitació de l’interior de la masia a l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, deixeble i col·laborador de Gaudí, si bé alguns autors atribueixen l’obra a Josep Maria Jujol.
Durant la Guerra Civil espanyola, la masia va ser la Casa de la Vila.
Els anys 1960, els Güell la vengueren a Maria Teresa Ferré i Pedret.
Es tracta d’una masia tradicional del tipus II de l’esquema de Josep Danés i Torras, amb teulada a dues vessants, amb aigües als costats i una petita visera ràfec a la façana.
A la llinda de les finestres del primer pis hi ha dues dates, la més antiga correspon al 1622, l’altra a 1700. Al centre, a la llinda del balcó hi ha el nom Antoni Solé.
A la part dreta de la casa hi ha adossada en angle recte a la façana principal una capella barroca dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, amb un campanar d’espadanya de tres ulls situat en sentit transversal.
En angle, hi ha les instal·lacions i magatzems amb una cisterna seca on hi ha una escultura de pedra en forma de sol anomenada «el Soley»,
que fa pensar en un vell rellotge de sol, si bé el seu emplaçament és dubtós, pràcticament tot el dia està a l’ombra.
Can Soler de la Torre, és una masia de Santa Coloma de Cervelló, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 