Sant Martí Xic de Les Masies de Voltregà (Osona)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites.

Sant Martí Xic és una ermita del municipi de les Masies de Voltregà.

Està situada a tocar del recinte del castell de Voltregà, als seus peus. Antigament, un mur incloïa aquest edifici dintre el recinte del castell.

Us passo la seva historia:

• Fou des dels seus inicis una capella i després tingué funcions parroquials, depenent dels senyors del castell, fins que finalment passà a dependre del domini episcopal.
• Es conegué primerament com a Sant Martí de Voltregà o Sant Martí del castell, fins que la creença popular de la seva petitesa li donà el nom de Sant Martí Xic.
• Les primeres notícies es remunten a l’any 1097, quan el sacerdot Ermemir deixà dos sesters de pa i de vi per la seva edificació, que deu correspondre a l’edifici actual.
• A partir de 1110 hi ha constància del seu funcionament com a parròquia.
• Al mateix temps comencen a documentar-se abundoses deixes de terres i diners, en les quals destaquen principalment les dels senyors del castell, patrons de l’església i principalment la que l’any 1242 li feu Beatriu de Cabrera, vídua de Guerau de Castelló, senyora de Voltregà, que li donà el mas de Gallissans.
• Els Cabrera de la línia de castlans del castell, continuaren fent importants donacions, essent les més importants les dels anys 1286, 1298 i 1330.
• Quan els bisbes de Vic va comprar el castell de Voltregà al vescomte de Cabrera, Bernat IV, l’any 1370, també esdevingueren patrons de l’església.
• Hi tingueren un sacerdot beneficiat que tenia cura de l’església amb l’obligació de celebrar quinze misses l’any.
• Al segle XV li fou llevat el títol de parròquia atès que la majoria dels habitants de l’indret deixaven la muntanya i anaven a viure a la plana.
• A partir de 1656, l’església de Sant Martí es fusionà amb la parròquia de Sant Hipòlit de Voltregà.
• La falta de culte va portar a l’abandó i posterior ruïna de la capella, fins que l’any 1984 va ser restaurada.

Temple molt curiós per les seves proporcions. Ha conservat tota la seva estructura en els seus elements primitius.

L’únic afegitó fet en el transcurs de la seva història fou el campanar d’espadanya sobre el mur oposat a l’absis. Planta rectangular d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular.

És coberta amb una volta de canó reforçada per un únic arc toral. Les cobertes eren inexistents; la de la nau ha estat resolta amb teules àrabs mentre que la de l’absis ho és amb lloses de pedra molt ben tallades i rejuntades.

Per sota d’aquesta coberta hi ha una filada de pedres rectangulars molt regulars col·locades en la restauració a manera de cornisa.

El mur de tancament de la nau pel cantó de llevant s’alça pel damunt del nivell de la teulada.

L’aparell és de carreus de pedra calcària, escairats i de mides molt irregulars, disposats en filades irregulars agafats amb morter de calç.

La porta d’entrada s’obre a migjorn, resolta amb arc de mig punt fet de dovelles ben tallades.

En aquest mateix cantó hi ha una finestra de mig punt i una altra d’igual al cantó de ponent que, amb la que hi ha al fons de l’absis, completa la il·luminació de l’església.

Sant Martí Xic és una ermita del municipi de les Masies de Voltregà (Osona) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Col-laborador: Albert Blanch

Castell de Voltregà de Les Masies de Voltregà (Osona)

El Castell de Voltregà és un castell del municipi de les Masies de Voltregà.

Es troba en la frau que continua vers el Grau de Sobremunt, la Miranda i el mas Serratosa, a migjorn de la coneguda com Capella de Sant Martí Xic.

Tenia un terme jurisdiccional que abastava els actuals municipis de Masies de Voltregà (on es troba l’edificació), Sant Hipòlit de Voltregà, Santa Cecília de Voltregà i Sobremunt.

Us passo la seva historia:

• Les primeres notícies del castell es remunten al 902, quan una dona anomenada Sabrosa, vengué a Bel·ló i a Eguisanna la setena part d’una casa amb cort, situada a l’apèndix del castell de Voltregà, al terme de la vila d’Orriols.
• El 944 i el 969 apareix documentada la Guàrdia del castell de Voltregà.
• El domini eminent era en mans dels comtes de Barcelona i el comte Ramon Borrell donà aquest castell a la seva muller Ermessenda de Carcassona formant part d’un lot de castells que eren la dotació nupcial.
• Aquesta dama l’empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I el 1023.
• També fou donat el 1107 pel comte Ramon Berenguer III al Bernat III, comte de Besalú en morir el qual, sense descendència, el castell retornà al patrimoni dels comtes de Barcelona.
• El 1055, l’escala feudal era complicada: Els comtes de Barcelona, el bisbe de Vic, el senescal dels comtes, Sal·la de Voltregà i Arnau Argemir. Els principals feudataris eren els bisbes de Vic i el senescal del comte de Barcelona, Amat Elderic d’Orís el qual adquirí un gran patrimoni de nou castells, entre els quals el de Voltregà que passà al seu fill Pere Amat.
• Posteriorment, els castells passaren a la família Gurb-Queralt. El 1121, Berenguer Bernat de Queralt prestà homenatge al comte Ramon Berenguer III per Voltregà i altres castells.
• El 1196, Sibil·la de Queralt en el seu testament deixava Voltregà al seu fill Berenguer III de Queralt, entre altres castells.
• En estroncar-se aquesta família, els bisbes de Vic recuperarien el domini.
• La família Montcada aparegué ostentant la possessió del castell.
• Així, el 1291, l’infant Pere reconeixia que la seva promesa, Guilleuma de Montcada li aportava com a dot aquest castell juntament amb molts d’altres.
• El 1294, el bisbe de Vic Ramon d’Anglesola requerí a l’infant Pere Homenatge pels castells d’Orís, Solterra i Voltregà. Morta Guilleuma sense descendència, el castell s’incorporarà a la baronia de Montcada la qual s’incorporà a la corona.
• Uns nous senyors, els vescomtes de Cabrera, adquiriren el mer imperi i vengueren el castell al ciutadà de Vic Andreu Barrat l’any 1329.
• El 1351 havia passat al vescomte de Cabrera Bernat III que, el 1358, declarava tenir el castell de Voltregà amb tota la jurisdicció alta i baixa, pau i guerra i host i cavalcada.
• El 1370, el castell de Voltregà fou venut al bisbat de Vic que en fou senyor fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.
• Durant una part de la guerra entre la Generalitat (1462-72) i el rei Joan II, el castell estigué amb les forces de la Generalitat.
•  Al final de la guerra estava enderrocat i segurament no es reconstruí més.

Les poques restes del castell que es conserven se situen al cim d’un turó, a migjorn de la coneguda com Capella de Sant Martí Xic.

La planta del castell està adaptada a la topografia, molt irregular, on destaca una punta mirant a sud-oest.

Al bell mig del recinte, que hauria estat emmurallat, se situaria una estança de planta rectangular.

Aquesta, a sobre del punt més alt del turó, assenyalaria l’entrada d’un passadís o mina, que segons la tradició, portava fins a Sorreigs.

Els murs apareixen fets de carreuons desbastats, units amb morter de calç, disposats en filades irregulars, molt malmeses per les arrels.

Només al recinte superior l’aparell assoleix una certa regularitat.

Des del Castell es pot veure tota la plana de Vic i altres contrades de la zona,

es un gran mirador que podem veure la bellesa de vegetació de les rodalies.

El Castell de Voltregà és un castell del municipi de les Masies de Voltregà (Osona) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Col-laborador: Albert Blanch

Masia de Serratosa de Les Masies de Voltregà (Osona)

Serratosa és una masia que s’arriba des del ctra. BV-4608, km 15 de les Masies de Voltregà.

Us passo la seva historia:

• Antic mas que trobem registrat en el fogatge de 1553.
• Es tracta d’Andreu Serratosa, habitant del mas que porta el mateix nom.
• Encara avui es manté la mateixa genealogia.
• El mas ha sofert diverses etapes constructives que daten dels segles: XVI, XVIII i XX.
• Capella lligada a la història del mas de Serratosa.
• Segons les llindes conservades, podem datar-la al 1877.
• Més tard fou devastada i es renovà construint-hi també el campanar d’espadanya, datat al 1929.
• Es dedicà aquesta capella a la Mare de Déu del Roser.

Masia amb una planta formada per dos cossos rectangulars disposats en angle recte. Està construïda damunt un pendent de marges i aprofitant el desnivell. La façana orientada a tramuntana té un portal d’arc deprimit o convex que es troba a la part esquerra d’aquest cos, al costat del qual s’hi annexiona un cos de galeries, formant angle recte. Les galeries s’obren en l’àmbit del primer i segon pis, amb arcs rebaixats sostinguts per pilars.

Damunt el portal hi ha un escut amb una serra.

La casa i la lliça, junt amb algunes dependències agrícoles són tancades per un mur i una porta de ferro. A l’extrem nord-oest de la lliça hi ha un arc que condueix als corrals.

Fotografia : Viquimèdia

Adossat al mas hi ha una capella amb una única nau i capçalera sense absis, orientada a llevant. A la part de tramuntana hi ha adossada una petita sagristia. Al mur de migdia s’hi forma un petit atri amb arcs de mig punt que ens condueix al portal de l’església, també orientat a migdia i situat als peus del temple. A ponent, a tocar la construcció de la casa, s’hi eleva un petit campanar d’espadanya el qual encara conserva la campana.

Fotografia: Viquimèdia

Els materials constructius són la pedra, l’arrebossat, i carreus per remarcar elements rellevants.

Serratosa és una masia de les Masies de Voltregà que està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Font del Roser

Recull de dades: Viquipèdia

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Col·laborador : Albert Blanch

Domus de Todonyà de Les Masies de Voltregà (Osona)

Domus de Todonyà esta situat a prop de la carretera BV-4608, entre els kms 15-16, al Pla del Roure llarg passat Mas Puiggròs.

Historia:

• El lloc apareix a la documentació com a vila de Todonyà (“villa Todenani”) ja l’any 1094.
• Les referències documentals es mantenen fins l’any 1655.
• Segons aquestes, abans de l’any 1415 les terres de la domus foren conreades pels pagesos del Mas Ferrer.
• En aquest any consta com algunes terres d’aquest mas han estat arrendades pels propietaris del mas Serratosa.
• Aquest mas, que en principi apareix citat al segle XIV, consta com a part de la domus de Todonyà, però aviat la situació es comença a invertir donat que la domus fou abandonada quan els seus propietaris passaren a viure al poble.

Es tracta d’un jaciment a l’aire lliure, en concret un lloc d’habitació o casa amb estructures conservades. Vil·la de poblament del segles X reconvertit en mas durant el segle XI. Es tracta d’un edifici de dos pisos amb una planta baixa construïda entre els segles XI i XII i un segon pis aixecat al segle XIII. En la primera etapa sembla que el recinte estava destinat a la defensa. El segon pis és de caire residencial i la construcció és de tipus senyorial. Durant les dues primeres campanyes d’excavació arqueològica dirigides per Assumpta Serra (2001 i 2002) es van documentar diverses etapes: en un primer moment el recinte era format únicament per una sola planta i tenia una funció defensiva.

Posteriorment es coneix l’existència d’un segon pis a partir de la documentació d’una escala. La defensa s’aconseguia gràcies a la torre i les espitlleres que rodejaven el recinte en la part exterior oest, sud i est. Les restes documentades són els murs, la torre, l’escala, l’espitllera i les portes. S’ha documentat en els murs de la primera planta un aparell constructiu en “opus spicatum”, comú al segle X i inicis del XI. En el pis superior es troba un aparell constructiu diferent, de pedra seca, pedres de grans dimensions tendint a la forma quadrada, sense argamassa.

La torre conserva una alçada de 3m, amb un bon estat de conservació de la façana (1,90m). Aquesta construcció és molt diferent dels murs del recinte. Per la tipologia de la torre i els paraments de la part posterior, aquesta es pot considerar dels segles XI-XIII. Al llarg de tot el perímetre dels murs exteriors s’observen les espitlleres. L’escala fou construïda posteriorment al tancat d’espitlleres; la seva orientació és contrària a la torre i està pensada per accedir a la part gran de l’edifici; no tant de caire defensiu, sinó d’habitatge.

La forma constructiva de l’escala és pròpia d’escales anteriors al segle XII, quan es comença a treballar amb espais buits aconseguits a partir d’arcs. S’han localitzat dues portes: la d’entrada a la paret est i la de la torre. Destaca l’abundant i variat material arqueològic recollit fins ara (segles XI-XV): gran varietat de ceràmica (bescuit, marró, taronja o vidrada). Molt interessant la ceràmica musulmana del segle XI. Quantitat important de ferros i poc vidre.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Natalia Salazar -ArqueoCat SL-

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Col·laborador : Albert Tot

Santa Magdalena de Palau Solità i Plegamans (Vallès Occidental)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

La Comanda templera de Palau Solità o Palau del Vallès fou una de les principals comandes catalanes de l’orde del Temple a la Corona d’Aragó. Fundada l’any 1140 constituí amb la de Barcelona, fundada deu anys més tard, una comanda bicèfala.

Actualment de la seu d’aquella casa del Vallès només queda el mas de Santa Magdalena amb un edifici semi arruïnat que presumiblement fou la capella del convent.

Està situada dins el municipi de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental).

Us passo la seva història:

• L’orde del Temple començà a rebre donacions al Vallès des dels primers moments en què establí contactes amb els comtes catalans. Segons Miret i Sans, van ser donacions molt primerenques que començaren la tercera dècada del segle XII.
• Darreres investigacions (Vilaginés) apunten que els templers van instal•lar a Collsabadell (Llinars del Vallès) un primer centre administratiu, el qual abandonaren poc després, en disposar d’un patrimoni entre Santa Perpètua de Mogoda i Palau-solità, lloc més idoni i menys distant de Barcelona.
• Aquí, a l’actual mas de Santa Magdalena del municipi de Palau-solità i Plegamans, que aleshores formava part d’un conjunt de donacions que a partir del 1136 havia anat rebent el Temple de la família Rovira.
• Palau del Vallès fou inicialment el centre administratiu no solament del conjunt de propietats acumulades a les terres del Vallès, el Baix Llobregat, el Penedès, el Maresme, Osona i la ciutat de Barcelona, sinó també de les que l’Orde anà rebent en bona part de la Catalunya Vella.
• Les donacions que en les darreres dècades del segle XII va rebre l’orde al Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès, el Pallars i la Noguera –principalment a les valls pirinenques i prepirinenques de la Noguera Pallaresa i del Llobregat–, foren inicialment administrades des de Palau del Vallès i des de Gardeny, mitjançant frares amb càrrec específic però itinerant (bajulus forensis).
• Cap al 1170 exercí aquest càrrec un tal Guillem de Solsona amb el títol de «Comanador de Solsona»; no sembla, però, que la «Comanda de Solsona» s’hagués materialitzat mai, malgrat la idoneïtat geogràfica del lloc per administrar aquelles terres septentrionals.
• Concretament al Pallars Jussà posseí terres de prats importants per a la ramaderia a Terrassa, Palau de Noguera, que si als primers temps s’administraren des de Palau del Vallès o Gardeny, a finals del XIII deurien passar a dependre de la comanda de Montsó.
• Sobre l’any 1310 va romandre durant un poc temps en aquesta comanda el que seria l’últim perfecte del Llenguadoc en Guilhem Belibasta, el qual fugia de la Inquisició francesa i anava de camí vers Sant Mateu (Maestrat).
• Quan l’any 1318 els béns del Temple foren transferits a l’Orde de l’Hospital, Palau Solità fou establert a mans particulars, que continuaren explotant-lo com a mas. Aleshores, els productes dels censos de la rodalia que pertocaven al comanador foren recollits en una casa del poble de Palau-solità propietat de l’Orde. El segle xv es deia que aquesta casa, anomenada del Temple, la tenien els jurats de la vila.
• En un fragment de capbreu sense data (XVIII ?) dels fons de la comanda de Palau-Barcelona del Gran Priorat es pot llegir que l’església de Santa Magdalena formava part del mas Riera, que aleshores tenia a cens Josep Brichfeus i Massiques, ciutadà honrat de Barcelona i veí de Castellterçol. S’ignora si aquest mas i l’actual que porta aquest nom són el mateix.

La comanda templera de Palau Solità o del Vallès es troba a migdia del municipi, en una petita elevació del terreny a la riba dreta de la riera de Caldes.

Estava encerclada per una muralla que tancava un recinte rectangular de 57, 5 per 46, 5 m. Construïda amb carreuada de pedra mitjana col·locada en filades regulars, conserva bona part dels costats de migdia i de ponent.

De l’antic edifici templer ben poca cosa queda més enllà de la capella que està bastant deteriorada, serveix per guardar estris del camp i altres i de galliner.

Estava adossada al mur de llevant arran de la riera -causa de l’ensulsiment actual-. És una construcció senzilla de planta rectangular i capçalera plana, orientada a sol ixent, que mesura 8,70 m de llargada per 5 m d’amplada.

Els seus murs tenen el gruix considerable de 1,30 m. Forma part i sembla que antigament també d’un conjunt d’altres construccions adossades.

El frontispici que mesura 6 m d’altura, és extremadament nu i senzill: està coronat pel pinyó del doble vessant de la teulada i per una espadanya sensiblement desplaçada a l’esquerra.

 L’única porta que té està situada a l’eix del frontispici, és petita i dovellada i té arc de mig punt.

La cronologia de l’edifici sembla de mitjan segle XII, és a dir, dels anys en què s’establí la comanda.

Tot i els pocs elements que queden de la casa templera del Vallès permeten imaginar-la com una típica comanda rural.

Llista de comanadors templers de Palau Solità / Barcelona :

##Berenguer de Sant Vicenç nov. 1151- gen. 1172

##Guillem de Solsona gen. 1175- dec. 1176

##Gerau de Caercí mar. 1179- oct. 1180

##Guillem de Cerdanyola jul. 1181- gen. 1199

##Ramon de Treveseres jul. 1199- jun. 1202

##Ramon de Batalla 1202- nov. 1211

##Guiu nov. 1212

##Berenguer d’Arbores mar. 1213- (amb Aiguaviva)

##Raimon Arlet jul. 1213-mar. 1216

##Gaucelm 1217- feb. 1223

##Guerau dec. 1224

##Ferrer dec. 1225-mar.1230

##Guillem Dezmer ago. 1230-feb. 1232

##Guerau mai. 1232- mai. 1236

##Guillem de Montçó gen. 1237

##Pere de Sant Feliu abr. 1237- feb. 1238

##Pere Gil ago. 1238- feb. 1250 (amb la Joncosa)

##Pons d’Oluja mai. 1250- jul. 121254

##Pere Gil oct. 1254- mai. 1258 (amb la Joncosa)

##Pere Sastre gen. 1260- gen. 1261

##Pere Peironet mar.- oct. 1262

##Arnau Guarner nov. 1263- abr. 1267

##Raimon de Barberà mai. 1268- des. 1279

##Romeu de Burguet abr. 1281- gen. 1302

##Berenguer Guamir ago. 1302- jun. 1305

Santa Magdalena va ser declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de la Sagrada Família de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona)

L’Ermita de la Sagrada Família esta situada dins la propietat de Mas Torrents de Santa Eulàlia de Riuprimer.

Historia:

• La capella de Torrents està dedicada a la Sagrada Família i va ser construïda amb motiu de la presència del bisbe de Vic al mas, ja que hi passava els estius.
• La necessitat de celebrar missa va fer que s’edifiqués l’ermita.
• La va fer construir Antònia Rius Bofill, Vda. De Genís, vers l’any 1952, amb relació a la gran reforma d’ampliació de mas.
• L’església pertany a la parròquia de Sant Eulàlia de Riuprimer.

La capella és de nau única i amb absis poligonal, tota ella coberta a dues aigües. L’interior està cobert amb volta de canó rebaixat i està decorada amb motllures de guix, policromades.

A l’edifici, que actualment no està en ús s’hi conserva un retaule. A l’entrada s’hi forma un portal d’arc de mig punt i un petit atri. Al damunt hi ha un òcul emmarcat amb pedra picada.

Al damunt hi ha un petit campanar d’espadanya. Es va construir amb pedra i fusta i finalment va ser arrebossada. Es troba a pocs metres de la casa, a la zona d’accés des de la carretera.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Pilar Camañes

Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé

Sant Joan del Galí de Vic (Osona)

Sant Joan del Galí està en la Casa Nova del Galí s/n. a Sentfores de Vic.

Us passo la seva història:

• L’església de Sant Joan de Riuprimer, malgrat tenir els seus orígens al segle XI, no conserva cap element de l’antic temple romànic, ja que fou renovada vers el 1697.
• L’església ja existia al 1003 i fou considerada independent dels segles XII al XIV, per unir-se més tard com a sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer.
• Fou l’església parroquial de la quadra de Sant Joan de Galí, políticament autònoma fins que al 1840 s’uní amb Sentfores.
• Actualment els habitants de les rodalies de Sant Joan pertanyen a la parròquia de Sant Domènech de Vic.
• Aquí només s’hi celebra culte per Sant Joan.

Capella de nau única amb la capçalera sense absis.

Al mur nord de la nau hi ha una capella lateral adossada amb un campanar de torre que li fa d’espona, de planta quadrada, cobert a dues vessants i amb una finestra d’arc de mig punt a cada costat.

El portal d’entrada és orientat a migdia. Als peus del temple s’hi obren finestres.

L’interior és cobert amb volta quatripartita decorada amb blanc i gris. També hi ha una imatge de Sant Joan i alguna pintura al fresc en molt mal estat.

Al davant del portal d’entrada hi ha un sarcòfag esculpit amb baixos relleus amb elements florals i unes construccions de tipus defensiu que recorden mas Galí.

Construïda amb pedra vista. L’estat de conservació és bo.

Sant Joan del Galí és una església de Vic (Osona) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Sant Sixt de Miralplà de Vic (Osona)

Sant Sixt de Miralplà és una capella situada al nord-oest de la ciutat de Vic, un camí hi porte des de la Carretera C-154, km 1 de Vic.

Us passo la seva història:

• Està documentada l’any 1100, a la demarcació de Fontcoberta.
• Més tard va estar sota la protecció de Sant Tomàs de Riudeperes i de la família Fontcoberta.
• Inicialment d’estil romànic, posteriorment s’ha reformat en diverses ocasions.

Es tracta d’una petita capella de planta rectangular amb contraforts laterals, coberta amb volta de canó, així com un absis semicircular. Aquest absis va ser sobrealçat més tard, i és decorat amb un fris.

La portalada d’accés és d’arc de mig punt. Per sobre d’aquesta s’hi troba una obertura en forma de creu llatina. L’aparell constructiu és de pedra i té teulada de teula àrab a doble vessant.

Posteriorment es va construir la torre campanar de planta quadrada, adossada al mur sud. Amb la seua construcció es va aprofitar la planta inferior per a situar la sagristia.

 A la part superior té obertures d’arc de mig punt i està rematat amb merlets esglaonats.

Sant Sixt de Miralplà està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Muntanyola en Muntanyola (Osona)

Per anar al Castell de Muntanyola, cal seguir un camí que surt de la dreta de la carretera BV – 4317, un cartell ens indica per on anar, i porta directament al mas del Castell.

Us passo la seva història:

• Aquest mas va reemplaçar l’antic Castell de Muntanyola, que fou enderrocat durant el terratrèmol de 1448. Hi ha, però, diferents elements reaprofitats de l’anterior construcció.
• El Castell no apareix documentat fins a 1033, si bé el seu vicari apareix ja en documents de 1013.
• La família Muntanyola esdevé la dels Montcada més tard, per canvi de nom.
• L’any 1198 Guillem Ramon de Montcada vengué tot el que posseïa al castell i terme de Muntanyola.
• Així perdurà sota el domini de la canònica de Santa Maria de l’Estany, i quan les canòniques catalanes foren secularitzades el 1596 passà a les Cinc Dignitats Reials, que regiren el terme del castell de Muntanyola fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
• El mas Castell és esmentat al fogatge de 1553 de la parròquia i terme de Muntanyola.
• El mas que substituí el castell al segle xv fou reformat i ampliat al XVIII, tal com indica el portal d’entrada (amb la data 1748) i els porxos (1757).
• Al costat hi ha una capella, de la qual es tenen notícies des del segle XI.

El Castell de Muntanyola o Mas el Castell és un mas amb elements del segle XVI i una capella del segle XVIII, edificats sobre les runes d’un castell destruït per un terratrèmol el 1448.

La masia és de planta rectangular coberta a dos vessants i amb el portal orientat a SW, adovellat.

A la part dreta hi ha unes voltes avui destinades a corrals.

S’accedeix a aquest sector de l’edificació mitjançant un portal que tanca la lliça i sota uns arcs de totxo que sostenen al damunt unes galeries de dos pisos cobertes a dos vessants.

Al damunt del portal adovellat, el qual no es troba al centre de l’edificació, hi ha una finestra amb motllures goticitzants.

A la part de tramuntana hi ha una altra finestra que coincideix a nivell de primer pis.

En aquest mur cal destacar-hi unes finestres esculturades en les quals hi ha la silueta d’un castell.

L’estat de conservació és bo malgrat alguns afegitons que desmereixen l’edificació.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Torroella de Santa Eulàlia de Riuprimer(Osona)

L’ermita de Sant Antoni Abat del mas Torroella es troba propera al mas, per accedir-hi, des de la carretera de Vic a Santa Eulàlia (BV4316) en el punt quilomètric 5,75 presenta u trencant a mà esquerra que versa direcció el mas la Roureda, seguint direcció sud i creuant el riu Mèder s’arriba a una intersecció de camins, es segueix pel que avança direcció sud-oest, ascendint el direcció el mas Torroella indicat en cartells. Després de transcorre uns 300 metres s’arriba al mas i a l’ermita.

Historia:

• La capella està consagrada a Sant Antoni Abat, patró de traginers i de gent que tenia bestiar, així com d’antics hospitals, sobretot de camí ral o sortides de les ciutats, fou un sant molt venerat des de l’època medieval i el seu culte ha continuat i s’ha popularitzat en temps moderns, amb les cavalcades i tres tombs.
• Actualment hi ha més capelles dedicades a sant Antoni de Pàdua. A la capella hi figuren també Santa Llúcia i l’Àngel de la Guarda.
• En la visita pastoral de 1609 s’esmenta per primera vegada la capella de Sant Antoni abat, propera a la casa de Torroella, i el visitador mana que s’arregli el seu altar perquè s’hi pugui dir missa. Per tant, no demana que es faci un altar, sinó arreglar l’existent, per la qual cosa es pressuposa certa antiguitat.
• En la visita del bisbe Antoni Pasqual el 1687 es considera l’ermita com a particular, per trobar-se dins el barri del mas, per tant, cal demanar permís al bisbat per a poder-hi celebrar.
• Segons l’historiador Mn. Antoni Pladevall, la repetició del nom Antoni en hereus del mas o casal del segle XVII endavant, i no abans, fa pensar que no devia tenir gaire antiguitat quan s’esmenta per primer cop el1609. És probable, com suggereix Mn. Pere Coma, que s’aixequés quan es va reformar el casal en el segle XVI.
• Els amos de Torroella guarden una història manuscrita de la capella, escrita els primers anys del segle XX per Mn. Pere Coma, un sacerdot amic de la família Villaret, aleshores propietària del mas.
• El document es titula “Datos históricos sobre la capilla de San Antonio Abad de Torruella”.
• La primera notícia que ell va trobar va ser de l’any 1687, de la visita abans esmentada però que ell interpreta com si des d’aleshores s’hi deixés de celebrar, cosa que segons Mn. Pladevall no és certa, ja que la va visitar el bisbe Ramon de Marimon els anys 1726 i 1741 quan encara tenia culte.
• El més probable segons l’historiador és que fos víctima del saqueig dels francesos (1809) i de la deixadesa dels següents propietaris.
• El 1901 era propietari de Torroella el Sr. Pere Villaret i Feliu, el qual va decidir reconstruir-la.
• De l’antiga capella només en quedaven uns trossos de paret, tot i que el Sr. Villaret recordava haver vist allà unes parets formant arc i una petita pila o pica al seu costat.
• La capella actual, d’estil historicista, típic de principis del segle XX, la va beneir el rector de Santa Eulàlia el dia 8 d’agost de 1902 i la inauguració popular, amb la participació de molta gent i la celebració de dues misses, va tenir lloc el dia 10 d’agost, dia de Sant Llorenç. Esta en molt bon estat de conservació.

L’actual edifici és el resultat de la reconstrucció efectuada per l’amo del mas, el Sr. Pere Villaret i Feliu, entre 1901 i 1902. L’any 1901 el propietari va fer excavar els trossos de mur precedents i va trobar els fonaments de l’antiga capella i una bona part de l’antic enrajolat, segons dades de Mn. Pere Coma; també va trobar la pica per a rentar-se les mans, que ara es conserva a la nova sagristia.

De l’antic enrajolat se’n va deixar un tros per mostra entrant a la capella al seu costat esquerre. Diuel document de Mn. Coma, que la primera pedra de la nova capella es va posar l’11 de març de l’any 1902 i que es va acabar quatre mesos més tard. Aquesta capella és un petit edifici dels anomenats historicistes o fet amb ornamentació que copia formes dels arts gòtic i romànic, una d eles corrents dins del modernisme. Presenta la seva façana principal orientada al nord-est. És de planta de nau única, sense absis i un campanar d’espadanya sobre la façana, fet de maó i de factura moderna.

A la part esquerra hi té adossada una capella lateral. L’edifici està cobert a dues aigües. La façana té un portal d’arc de mig punt de pedra i al damunt unes finestres geminades amb el capitell decorat i el fust de pedra rogenca. La pedra superior de l’arc de la porta té inscrita la data de 1902. El material constructiu bàsic són pedres i lloses sense tallar, a les cantoneres es va utilitzar maó.

La part de la façana és arrebossada i pintada. La capella lateral o sagristia és de totxo i arrebossada.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Pilar Camañes

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero