Forn de Sant Marc II de Gironella (Berguedà)

El Forn de Sant Marc II esta en uns camps situats sota la capella de Sant Marc de Cal Bassacs, vers llevant i al nord-oest de la casa de Can Roca de Gironella.

Historia:

  • Es tracta d’una estructura que pot situar-se en un context cronològic modern i contemporani, segurament del segle XIX i XX.
  • Coincidint amb el creixement industrial de la zona, que va comportar la construcció de diverses fàbriques a peu de riu, a la vegada que per la construcció d’habitatges per acollir els treballadors nouvinguts.

Es tracta d’un antic forn d’obra del qual es conserva gran part de l’estructura, tot i que actualment no es gaire visible per la gran quantitat de vegetació que hi ha crescut.

Es pot distingir gran part de les parets fetes de carreus desbastats de pedra, col·locats formant murs lleugerament inclinats o atalussats; en algun dels murs també s’hi poden veure algunes parts amb maó massís. Les mides exteriors de l’estructura fan pensar en un forn que segurament tenia més d’una cambra de cuita.

A tocar de l’angle sud-oest de l’estructura del forn hi ha un pou d’aigua, l’estructura és una petita construcció feta de murs de pedra a la base i la resta de maó massís, té coberta a un vessant, amb l’obertura d’accés per treure l’aigua al costat de llevant.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Sara Simon Vilardaga

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Can Fruitós de Sentmenat

La masia de can Fruitós està en el camí del Castell a poca distancia d’aquest a Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • Les terres on està emplaçat actualment el Mas Fruitós, depenien antigament de la Vila de Caldes i juntament amb les masies veïnes, formaven el “Prat Condal”.
R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

Masia situada per sobre de les terres del castell de Sentmenat. És una masia de les més antigues del municipi.

Actualment, tot i que el conjunt ha estat reformat, manté encara la noblesa de la seva estructura anterior.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

En les finestres altes, hi ha elements de tipus gòtic i el portal que dona accés al pati central, està adovellat amb arc escarser.

R. Brunet – 1983 / Generalitat de Catalunya

C al destacar que l’ermita de Sant Fruitós està adossada a la mateixa masia. ( Ja us vaig fer un article d’aquesta ermita).

Part de darrera de l’ermita de Sant Fruitós

Can Fruitós és una masia de Sentmenat inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia- Carpintero

Castell de Vacarisses

El Castell de Vacarisses està en el carrer  Major, 3 de Vacarisses.

Us passo la seva historia:

  • El primer esment específic del castell de Vacarisses correspon a l’any 1001, dins la donació de la propietat i el domini sobre els comtats d’Osona i Manresa que el comte Borrell fa a la seva muller Ermessenda de Carcassona.
  • El 1023, la mateixa Ermessenda empenyora al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells, entre els quals hi ha el de Vacarisses.
  • El 1072 el castell ja és de la família Montcada. Hi resideixen per ells diversos lloctinents o castlans. Ja en el segle XIII (1291), el Castell de Vacarisses figura en la donació “propter nupcias” de Guilleuma de Montcada amb l’infant Pere. La darrera possessora de la família Montcada és Guilleuma de Montcada, que morí el 1309.
  • El 30 d’agost de 1358, Pere el Cerimoniós va vendre, per 4000 sous, el castell amb Rellinars i altres parròquies de l’entorn a Jaume Desfar.
  • En el 1396 es realitza la fortificació del castell en la guerra enfront del Comte de Foix. Durant tot el segle XV es manifesta la vida de la parròquia de Vacarisses juntament amb el seu castell.
  • L’any 1359 es veu reflectit per un inventari d’objectes i noms d’armes pertanyents al castell.
  • Des del 1596, Isabel Desfar figura com a Senyora de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Després, amb el seu casament amb Francesc Amat, dona origen a la introducció de la família Amat.
  • El 1702 s’atorga el títol de Marquès de Castellbell a Josep Amat.
  • L’any 1707 va néixer Manuel Amat i Junyent, que fou Governador de Xile, i de 1761 a 1776 fou nomenat Virrei del Perú pel rei Ferran VI d’Espanya.
  • Més endavant, pel 1773, el castell es destina a tasques de pagesia i recol•lecció de censos.
  • El 1939, el Marquesat passa a una tal Dolors, Gran d’Espanya, esposa de Lluís Villalonga.
  • El 1948, Joaquim Villalonga ven el castell a Antoni Roure i Jofre, actual propietari (anys vuitanta).
  • L’any 2003 es portà a terme una intervenció arqueològica i un estudi històric com a pas previ a la rehabilitació de l’edifici. Els sondejos arqueològics realitzats no van permetre documentar cap element associable clarament a cronologies entorn el segle XI, fet que sembla donar pes a la teoria que l’emplaçament primerenc del castell era la propera “Torrota”, des d’on s’haurien traslladat al segle XIV-XV a l’emplaçament actual.
  • Tot i així, no es pot descartar que l’antic castell estigués situat en el mateix lloc que l’actual i que fos totalment destruït en construir-se el nou edifici als segles XIV-XV, del qual s’han identificat tot un seguit de murs amb un aparell molt uniforme format per carreus quadrangulars de pedra sorrenca disposats en filades regulars.
  • Durant els segles XVI-XVII, l’edifici anirà canviant a poc a poc la seva funció i es construiran una sèrie d’edificis que comportaran un canvi important en la fisonomia del conjunt. La transformació del castell en una gran explotació agrícola acabarà al segle XVIII, amb un important canvi en la seva fisonomia amb la construcció de tota l’actual ala occidental i l’edifici adossat a l’oest, a més de tres cups.
  • Al segle XIX, a algunes de les sales del castell s’ubica l’escola per a nens i també l’Ajuntament; per això es porten a terme diverses reformes a l’interior de l’edifici per habilitar-lo a la seva nova funcionalitat.
  • A partir de 1974, amb el trasllat de les escoles i l’Ajuntament a nous edificis, el castell quedarà pràcticament sense ús i començaran les gestions per a la seva restauració.
  • L’any 1985 fou adquirit per l’Ajuntament i ha estat rehabilitat recentment.
  • Durant els anys 2005-2006 es realitzà un seguiment arqueològic dels treballs d’adequació, gràcies al qual es pogué fixar la cronologia d’alguns elements que no havien estat suficientment datats durant la intervenció arqueològica anterior a causa de la dificultat d’accés a determinats espais del castell.
Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

Està situat en lloc dominant i l’edifici actual té caràcter de masia noble dels segles XVII o XVIII.

Antoni Pladevall i Font – 1988 / Generalitat de Catalunya

A partir d’una planta rectangular s’aixeca l’estructura de la casa.

La teulada és a dues aigües amb teules àrabs i carener horitzontal a la façana.

Una part de la façana principal presenta una situació sobresortida on es veu la porta d’entrada amb grans dovelles i tres finestres rectangulars, al pis, amb protecció de barana de ferro.

Els murs estan arrebossats exteriorment i deixen a la vista les pedres cantoneres i les llindes de les finestres.

Per sota la teulada hi ha un incipient ràfec que disposa una decoració de dues fileres de caps de teules.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

El casal està situat sobre construccions que es remunten al segle XI. Els actuals murs de contenció de pedra vermella són del segle XIII o XIV; queden alguns panys de muralles i rampes d’accés.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

El lloc destinat a presó és relativament modern —es va construir una paret en una volta més antiga.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

També es conserva el poltre on es ferraven les cavalleries. Presenta diferents construccions annexionades tals com graners, cellers, cups de vi i era de batre.

El Castell de Vacarisses és un castell del municipi de Vacarisses (Vallès Occidental) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Escola de la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló

L’Escola de la Colònia Güell està situada en el carrer de Barrau, 27-48, Santa Coloma de Cervelló.

Us passo la seva història:

  • L’escola es va construir quan ja estaven pràcticament finalitzada totes les altres construccions de la colònia, a excepció de l’església que, malgrat haver estat projectada una desena d’anys abans, es va construir a ritme morós i deixar finalment inacabada.
  • El 1914, doncs, es va finalitzar l’escola i la casa del mestre, dos edificis bessons, units per un pont de maó i diferents substancialment en la seva concepció espacial, tal com es deriva de les diverses funcions per a les que van estar creats.
  • L’escola manté la seva docència.

Es tracta d’un edifici, juntament amb la Casa del Mestre, netament diferenciat de la resta de la colònia, per materials, disposició i estructura.

És de planta irregular, recobert amb lloses de pedra i remarcant amb maó vist les obertures, la sanefa sota el ràfec i part del mur del primer pis,

justament la que dóna als terrats que, a la seva alçada envolten gairebé ¾ parts de l’edifici.

Malgrat la seva aparença historiada, és de gran funcionalitat, amb profusió de finestres per afavorir el treballs dels nens i situat en un extrem de la Colònia envoltat de pins per millorar el seu lleure.

La coberta és de teula àrab a quatre aigües i en la distribució de les obertures (grans a la planta baixa i petites i agrupades en fileres al primer pis),

es veu la tendència historicista dominant en la majoria dels edificis singulars de la Colònia Güell.

L’Escola de la Colònia Güell és una obra del municipi de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Nuestra Señora del Rosario de Azaila de Terol

Avui us presento dos articles

Nuestra Señora del Rosario es l’església parroquial està situada en la Plaça de l’esglesia de Azaila de Terol.

Es tracta d’un temple de nau única, separada en quatre crugies per arcs torals de mig punt que se sustenten en pilastres adherides als murs laterals de la mateixa i que passen de quadrat a octògon per mitjà de petxines; i coberta per una volta de mig canó. La seva fàbrica és de maçoneria i maó.

En la seva planta destaca la presència d’una capçalera, que es cobreix amb una volta de cambra d’esfera i que a banda i banda de la nau única s’obren capelles laterals. A més hi ha un cor alt als peus de la planta.

La il·luminació interior s’aconsegueix gràcies a l’existència de llunetes rectangulars al llarg de la nau única, als quals cal afegir dos petits òculs que s’obren en la façana.

Es conserva al seu lloc l’altar major original, que és al segon tram de la nau, en una capella que s’obre del costat de l’epístola entre els contraforts. Es tracta d’una taula d’altar, realitzada a força de dipositar tres bancs en reducció, els suports de la qual són dos parells de columnetes que es rematen en uns capitells vegetals amb bulbs en les cantonades. Com a decoració sobre els extrems l’últim banc hi ha dos canelobres realitzats en el mateix material constructiu.

El sagrari forma part del conjunt. Es tracta d’un sagrario a tres altures amb porta de bronze amb iconografies que presenten a dos herbívors bevent aigua d’un toll alimentat per set deus que brollen d’una estructura semblant a l’altar presidida des de l’alt per una Sagrada Forma cruciforme. El sagrari es remata en un templet a manera de baldaquí, sobre quatre esveltes columnes i cobert per una cúpula hemisfèrica.

L’Església presenta a més un campanar de cinc cossos, dels quals els tres primers, començant pel més baix són de planta quadrada, mentre que els dos últims, superiors es realitzen en planta octogonal. Com en la resta del temple està construït en maçoneria i maó. Les dues antigues finestres de mig punt bessones, que s’obren en el cos inferior, fan pensar en una construcció anterior, igual que l’ús dels dos materials, ja que l’ús del maó s’inicia en acabar aquest cos, encara que es reserva únicament per a les cantonades en el segon i tercer tram, mentre que al quart i cinquè, de planta octogonal el maó és el material únic de construcció. En aquests últims trams s’obren allargades obertures de mig punt i òculs, respectivament.

Respecte a la façana principal, destaca per la seva senzillesa amb una senzilla portada de mig punt de carreu, sobre la qual apareix en primer lloc l’escut del Ducat d’Híxar, fet que reforça la teoria que l’església es va construir gràcies a l’aportació econòmica dels Ducs d’Híjar; una fornícula flanquejada en forma de templet en la qual s’instal·la una imatge de la Verge amb el Nen, posterior a la guerra del 36, ja que durant el conflicte bèl·lic es van destruir pràcticament totes les imatges de l’església tant interiors com exteriors, que es troba flanquejada per dos òculs, que se situarien en el cor alt.

Azaila és un municipi de la província de Terol, situat en el marge dret del riu Aguasvivas, a la comarca del Baix Martín, en la Comunitat Autònoma d’Aragó, Espanya.

Té una població de 155 habitants ( INE 2008) i té una extensió de 81,44 km². En la seua rodalia es troba el poblat celtiber de Cabezo de Alcalá. Martín.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. Google i arxiu Rasola

Balneari Blancafort de la Garriga

Avui us passo dos articles

 

El Balneari Blancafort esta situat en el carrer dels Banys, 59  amb carrer de la Mina, 7, de La Garriga .

Us passo dades històriques :

  • Les aigües del Balneari Blancafort es van declarar d’utilitat pública el 12 de setembre de 1860.
  • El Balneari Blancafort ha vist desfilar per la casa les més eminents personalitats de cada moment: Jaume Balmes, el bisbe Torras i Bages, Jacint Verdaguer, el  canonge Collell, Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Frances Cambó…

És un edifici civil. Es tracta d’una important reforma i ampliació d’un antic edifici. Planta en “U”, de planta baixa i dos pisos.

El pati està obert i orientat a migdia, al llarg de llur perímetre es desenvolupa una galeria d’arcs de mig punt i carpanell, limitada per una balustrada de pedra artificial.

Façanes planes a excepció de la del carrer Banys, de la que sobresurten balconades a quasi la totalitat de les obertures.

Fotografia Generalitat de Catalunya

S’han fet reformes en diverses ocasions però sense alterar l’estructura exterior del conjunt.

Fotografia . M. Angel Solé – 1983 Generalitat de Catalunya

El Balneari Blancafort està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i alttres

Adaptació al Text, imatges antigues  i Fotografies : Ramon Solé

 

Església de Sant Miquel de Setcases

Avui us presento dos articles

Us passo la seva historia :

  • L’església actual es va construir, sobre les restes d’una anterior del s. XII, a la llinda de la porta de la sagristia hi ha una inscripció del s. XV.
  • A l’exterior de l’església sobre una finestra hi consta gravat 1776.
  • En el 1729, l’església va ésser refeta en part degut a un incendi.
  • Al presbiteri de l’església trobem un retaule de Sant Miquel del segle XVIII.
  • El 1936, la imatge fou treta del seu lloc i desaparegué el cap.
  • El 1940, fou col•locada de nou, i els membre encarregats de la tasca, li van fer amb dues teules plegades, una mena de cap, molt estilitzat. Durant aquests anys, la imatge ha estat repintada en diverses ocasions per un artesà d’Olot.

L’edifici, tot i pertànyer a l’època barroca, es construeix encara segons les línies gòtiques, sobretot en la nau de l’església, construïda amb volta apuntada, recolzada sobre arcs creuats que es tanquen amb claus centrals. Entre els esperons que suporten la volta s’allotgen capelles, algunes d’elles tancades. Segons la disposició d’aquestes capelles, la planta té la forma de creu llatina.

Els arcs i angles dels esperons són de pedra treballada, essent la resta dels murs reomplerts de pedres i argamassa. Amb una restauració recent s’ha repicat l’arrebossat de les parets, deixant vista l’estructura de pedra.

De l’antiga decoració barroca només resta la imatge de Sant Miquel, sobre la porta d’accés al temple :

  • Té aproximadament 70 cm d’alçada. Està feta de terra cuita i policromada, deu ser de fabricació popular, ja que té unes proporcions molt particulars; els braços i cames són molt curts i gruixuts.
  • El dimoni és representat amb monstruositat, és de color vermell, a testa de Sant Miquel insinua només les faccions de la seva cara, i és de color gris. Els vestits i l’armadura són de colors vius; blaus, vermells i roses.
  • Sant Miquel està en posició d’atac, en una mà té l’espasa i a l’altre la llança, la qual clava sobre el dimoni caigut a terra. Aquestes peces estan desaparegudes.

El rotlle està format per dues mènsules de fusta emportades en el mur i acabades amb unes talles, les quals representen una cara d’estil primitiu. Segueixen el suporta a una biga de fusta sobre la qual es recolza el rotlle. Aquest, està format per una roda de fusta amb vuit eixos en els quals hi ha vuit campanes. La part inferior del rotlle està protegida per una capsa de fusta treballada i decorada. La biga i les mènsules també presenten decoració.

L’Església de Sant Miquel de Setcases esta inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Pere de Marfà de Castellcir

Com a cada diumenge us presento dos articles

Sant Pere de Marfà, és situada al costat nord-est de la important masia de Marfà, en el terme de Castellcir, que ahir us vaig fer un article.

Us passo la seva història

  • El nucli original dels segles X-XI ha desaparegut totalment.
  • Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l’acta de consagració de l’església parroquial de Moià de l’any 939.
  • Gaudia de plena autonomia al segle XI.
  • Consta el titular de la seva església des del 985, i
  • Abunden les seves notícies en els documents de Sant Benet de Bages a partir de l’any 1077.
  • Fou refeta al segle XVIII.
  • Actualment, sense culte, es guarden les seves imatges a l’església parroquial de Moià.

Es tracta d’una petita església d’una sola nau sense absis exempt, amb entrada lateral a la banda de ponent. Estructura del segle XVIII amb campanar de planta quadrada i coronament piramidal.

El portal d’accés presenta una magnífica decoració de pedra. Emmarcada entre dos pilastres, la decoració de l’arc és feta de garlandes, flors, fulles i angelets. L’absis de la capella és pla. El parament és d’obra emblanquinada.

Entrada recinte

Us passo informació d’aquest lloc i d’una llegenda :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2008/08/el-secret-de-marf.html

Sant Pere de Marfà està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / arxiu Rasola

Xemeneies d’arreu de Catalunya – 3ª Part #

M’he trobat al fer fotografies d’edificis en aquest últims anys per aquest Blog, un dels aspectes mes destacables per mi ha sigut la Xemeneia o les Xemeneies de la seva estructura.

Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.

Avui us passo 22 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en  antigues mansions senyorials, fabriques, masies, cases … d’arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa,  i algunes d’avui són molt senzilles :

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Nota : No s’indica ubicació perquè són en edificis privats.

Barreteria Obach de Barcelona

La Barreteria Obach  és situada en el carrer del Call, 2, amb el carrer Banys Nous de Barcelona.

Us passo dades de la seva historia :

  • L’establiment va ser fundat per Ramon Obach l’any 1924.
  • Un dels clients més notables que ha tingut la barreteria ha estat el transformista Leopoldo Fregoli.
  • l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar l’any 1994 un diploma i una placa commemorativa en reconeixement a la seva llarga trajectòria comercial.
  • Des del primer dia, l’establiment ofereix una àmplia varietat de models de barrets, boines, gorres i barretines.

Establiment amb una estructura de fusta i vidre aplacada als baixos de la façana ocupant tot l’espai. L’estructura segueix la mateixa estructura que la cantonada. Està muntada sobre un sòcol aplacat de marbre fosc. Té diversos aparadors amb emmarcaments de fusta i dues portes d’accés que formen un petit vestíbul amb aparadors de mirall corb.

A nivell del forjat, es desenvolupa un calaix continu que acaba i unifica tot el conjunt d’aparadors, en un emmarcament amb motllures simples, hi ha el rètol amb el nom de l’establiment tot amb caràcters esgrafiats sobre un vidre fosc.

Pel que fa a l’interior, es conserva un taulell de roure americà sobre unes potes de ferro forjat, les caixes de fusta pels barrets, el mostrador, els armaris i els prestatges.

Us passo un curiós article sobre l’edifici on esta l’establiment :

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20190602/462577873042/herencia-castell-nou-barcelona-secreta.html

L’edifici on està ubicada la Barreteria Obach,  és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

anagrama Barrets-Obach

 

Recull de dades : Ajuntament de Barcelona, Viquipedia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé