El Monestir de Montserrat entre llegenda i historia real

Avui us presento articles

Com ja sabeu i veieu, Montserrat es com si fora també la nostra patrona en aquest Blog,  i de tant en tant, faig algun article sobre aquesta Muntanya i tot el que li representa, avui serà entre la seva llegenda i l’historia real…

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat, a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar.

És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Us passo la seva història :

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880.

Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. Quan el bisbe s’assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l’estàtua pesava massa.

El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l’havia trobada i ordenà la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d’alçada.

A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l’apel·latiu popular de “la Moreneta”.

L’origen d’aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la.

L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Des de la festa de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d’abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca.

Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l’abadia.

Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l’incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir.

La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle XX es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia.

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

Us passo informació sobre l’Escolania, en l’enllaç adjunt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escolania_de_Montserrat

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

 

Recull de dades i Text : Viquipèdia i Monestir de Montserrat

Fotografies i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Església de Sant Quirze i Santa Julita de Sant Quirze del Vallès

L’Església de Sant Quirze i Santa Julita esta situada en la Plaça de la Vila, 2, de Sant Quirze del Vallès.

Us passo la seva historia :

  • La parròquia de Sant Quirze i Santa Julita data de l’any 1114.
  • Tenia un destacat retaule gòtic del segle XV, part del qual és actualment al Museu Diocesà de Barcelona i on s’hi representen fragments de la vida de Sant Quirze i Santa Julita.
  • L’ampliació del temple els anys 1701-1702, realitzada pel mestre d’obres Joan Picassó de Cardedeu, va provocar l’enderrocament de bona part del temple primitiu.
  • També disposava d’un segon altar d’estil barroc, del 1708, que va ser destruït durant la Guerra Civil.
  • L’altar actual, va ser creat als anys 60 per l’escultor Juvanteny.

Els estils que hi podem trobar són molt variats, tal com mostren els diferents retaules que l’han decorat al llarg de la història, i dels quals es té notícia.

L’any 1912  es va reformar el campanar i es va instal•lar el rellotge.

L’aspecte extern de l’edifici també ha canviat amb el temps, sobre tot desprès de la guerra civil.

La nova església i rectoria esta al costat mateix de la parròquia antiga.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Hilari de Vidrà

L’Església de Sant Hilari està situada a la Plaça de la Rectoria de Vidrà.

Us passo la seva historia :

  • L’Acta de consagració de la primitiva Església és de l’any 960.
  • La constitució en parròquia, va ser promoguda per Ranlo, Abadessa de Sant Joan de les Abadesses.
  • L’església va ésser bastida al 1780, sobre la primitiva església romànica, al cantó sud encara hi ha restes d’aquesta època.
  • A l’interior es conservava un important retaule, destruir al 1936.

Sant Hilari de Vidrà és una església amb elements romànics i barrocs; d’una sola nau, amb capelles laterals obertes entre els contraforts.

A la façana sud s’observen les restes de la primitiva església romànica.

La façana principal, al cantó W, s’obre cap el cementiri, i és rematada al capdamunt per un fris de línies curvilínies.

A la façana nord, s’aixeca el campanar, que començat als 2/3 d’alçada, és de secció quadrada, mentre que, el terç restant, és octogonal, amb obertures que donen cabuda a les campanes.

És remata per una balustrada i una teulada en forma de piràmides.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://www.artmedieval.net/Sant%20Hilari%20Vidra.htm

L’Església de Sant Hilari de Vidrà està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipedia i Altres

Adaptació de Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé / Arxiu Rasola.

Montjuïc, el mont dels jueus, s. X.

Avui us presento dos articles

Mapa antic de Barcelona, àrea de Montjuïc.

La paraula “Montjuïc” significa “mont dels jueus”, era el lloc on enterraven els seus morts, fora de les ciutats on vivien. El de Barcelona no és l’únic Montjuïc de Catalunya, existeixen altres turons que eren cementeris de jueus o “Montjuïcs” a Girona, a Vilafranca del Penedès i a Besalú[1].

En 938 Cast donà terres a la Seu de Barcelona que eren a Montjuïc al terme de la “Vila Nova” amb la condició que quedés en la família de Teudiscle, sagristà,[2]. El terme “Vila Nova” indica que hi hauria una nova concentració. L’historiador Philip Banks diu: “Al segle X, a la zona sud de Montjuïc existia un empori comercial i un dinamisme de difícil explicació, però que explica el limitat creixement del raval urbà de Barcino”[3].

Portal de Santa Madrona a les muralles de Barcelona. Foto : Ramon Solé

En 962 els marmessors de Teudiscle fan donació d’un camp en el terme de la “Fonte Onrada“[4] (Montjuïc) a l’església de St. Miquel de Barcelona i en 963 Teudulf dona a la mateixa església terres a la “Fonte Cova”  (la popular Font del Gat), quedant-se, ell i els seus descendents, en règim d’usdefruit, pagant anualment la tasca corresponent. Als límits trobem a Dac (potser un jutge de l’època), Maier, hebreu, el mar al sud i “el far” a ponent. Entre d’altres, signa Bonafilla, probablement la seva dona[5].

La popular font del gat de Montjuïc. Foto: Ramon Solé

El far, que senyala l’existència d’un Port, estaria a l’actual Zona Franca prop d’on és l’actual parròquia Mare de Déu del Port[6]. Des d’aquest Port, on es donaven intercanvis comercials, s’embarcava, a l’època dels romans, la pedra de Montjuïc cap el “Mont Taber” (on és l’actual Catedral)

El far que era de l’Hospitalet i encara perdura a la Zona Franca.

Al segle X, quan comencem a tenir documentació escrita, aquesta zona ja s’estava dessecant amb els dipòsits que les rieres i torrenteres arrossegaven.

Entre el 970 i el 975, es consignen unes vendes a Montjuïc de l’estany del Port, “d’aigua” i “d’aigua i terra”, el que mostra la importància que és dóna a un bé tan preuat. Eroig o Ervigi, veguer, compra, tot i que aquest nom presenta diferents identitats, segons les filiacions[7].

La Marina hospitalense i el far a principis del segle X

Algunes propietats de Montjuïc són al voltant de l’estany del Port, una zona coneguda com a “Cercle”. En 978, Ató, abat de St. Pau, “qui est in Maritima”[8], permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona entre el 974 i el 985, terra en “Monte judaic, in locum ubi dicunt ad ipso Circulo” que afrontava amb terres del propi Guitard, a canvi de vi i vinyes.

Guitard, repobla la frontera amb gent a la qual cedeix terres, en 954, a Frexano (Foix) a canvi d’alçar torres de defensa. En 971 Guitard viatja a Còrdova com ambaixador, amb el Comte Borrell II (927-992) estableix acords de pau amb el califa Abderrahman III. En 975 el Comte Borrell ven a Guitard el castell de Queralt. Casat amb Geriberga, Guitard comença una genealogia hereditària de vescomtes de Barcelona. Dos dels seus fills: Udulard I (-1014), defensor de Barcelona i captiu durant la presa d’Al-mansur i Geribert (-1020) es casen amb dues filles del Comte Borrell i Letgarda de Tolosa: Riquilda (-1041) i Ermenganda (-1030), respectivament, generant una saga de cosins creuats. El vescomte de Barcelona controlava torres a la frontera i a la ciutat de Barcelona, així com els fluxos comercials, també administrava justícia. Guitard, al final dels seus dies, mana construir el castell del Port i un hospital a la ciutat[9].

Restes d’una torre a Montjuïc 1910.

Aquesta àrea, prop d’una important via comercial, en un terreny fèrtil amb força aigua, es fa desitjable per a tots els potents. En 984 Joan, abat de St. Cugat, permuta amb Seniofred, abat de Sta. Maria de Ripoll, terres al terme de Corró, al Vallès, a canvi de terra amb torre i cort a Montjuïc i a Banyols, on trobem, als límits, “el prat”, terres de Dac, de Sendred, de Virgilia i d’Orucia i els seus fills[10]. “El prat” i “el rec”, que trobem a diversos documents sense més referències, remeten a uns béns compartits i un fer comunal a Banyols, prop de Montjuïc.

En record del Castell del Port

El tres de març de 986, Geribert, fill del vescomte Guitard, fa una donació a la Seu per reparar una culpa que va cometre contra la catedral. Entre els limitis trobem a Virgilia Deodicata, Sant Pere de les Puel·les, dues vies, una al nord i l’altra al sud i, entre d’altres més, a Benvenisti Ebreo”.[11]

Veiem, doncs, noms de jueus en aquesta zona com, també, noms de dones que actuen per si mateixes, algunes de les quals amb l’afegit de “Deovota” i/o “Deodicata”.[12] Aquests noms són un exponent del dinamisme que hi havia a la zona sud de Provençana coneguda com a Banyols que no trobem a l’entorn de la parròquia de Provençana, marcada, durant segles, per l’absentisme dels rectors i la revenda de càrrecs i propietats.

Plànol antic de Barcelona i el seu entorn.

Considerats els jueus com a propietat del Comte, aquest fa ús dels bens “heretats” dels jueus caiguts al 985. Al 994 (ó 993 segons datacions) permuta amb Sant Cugat terra de Montcada, on el monestir s’anava fent amb diverses possessions, a canvi de terra a Montjuïc[13].

Els jueus no estaven obligats a pagar rendes a l’església, doncs eren serfs del Comte, però l’església va trobar la fórmula, considerant que pertanyien a una parròquia. El bisbat, de fet, té molt d’interès en una zona de vinyes. En 996, Regiat i Guinidilda donen una terra a Montjuïc al bisbe Aeci a canvi d’una vinya als Enforcats[14]. Al 1006, a una venda de vinya que fan Sunifred “Narbonés” i la seva dona Edolvara a Joan, levita, es diu que la tenien per com-plantació a l’església de St. Julià a la vila de Sants[15]. Sant Julià va ser la parròquia a la que estava adscrit el cementiri de Montjuïc i algunes capelles disperses com l’ermita de Santa Madrona, actualment dins el Palau Albèniz. Al segle XIV hi ha documentada l’existència de Deodonades que atenien l’església.

Ermita de Santa Madrona, al recinte del Palau Albèniz, prop del MNAC Foto : Viquipèdia

Dues històries expliquen com moltes de les propietats, que al segle X gestionaven les dones en igualtat de condicions que els seus familiars, van passant, durant el segle XI a les mans de l’església.

Elies, espòs de Aurofacta va morir a l’atac d’Al-Mansur. A ella i als seus fills els van fer captius. Quan torna, en 986, troba que els parents del seu marit s’han repartit les seves propietats. Reclama al vescomte en funcions, Geribert, que actua mentre Udulard I està en captivitat, i al jutge Odesind, que li restitueix les seves propietats. Poc després Orfeta (anomenada com Orfeta, signa com Aurofacta) ven al vescomte Guitard una terra al terme d’Enforcats[16] i una vinya a Montjuïc que havien estat de dos matrimonis que la havien empenyorat a Elies[17]. El bisbe Guislabert (1035-1061), fill de Udulard I i de Riquilda, cedirà a la catedral, en 1048, la tercera part d’aquestes heretats a Montjuïc i als Enforcats[18]. En 1015 en una permuta d’Orfeta i el seu marit, Guilmon s’anomena la font Occua de Montjuïc i l’“exio comune” (entrades a les cases)[19].

El 3 de març de l’any 1000 el comte i marqués Ramon ven a Bonhome, fill de Guisand, terres i vinyes a Magòria[20] que posseïa per “successió hereditària dels jueus morts a Barcelona”. Entre les nombroses signatures, trobem a Gilmund, Sesenand i Edelfred com a coneixedors de l’hebreu Mosse[21]. Aquell any, Madrona, germana de Bonhome, torna de captivitat i reclama els seus drets sobre la herència del seu pare. Un tribunal presidit per la comtessa Ermessenda de Carcassona obliga a restituir els bens a Madrona, cosa que farà el bisbe, però Madrona donarà després aquestes terres a St. Miquel, quedant-se ella en usdefruit. És a dir, Bonhome devia donar o vendre les propietats de la seva germana a l’església, ja que és la institució que li retorna, però l’església recuperarà les propietats en deixar a Madrona en usdefruit[22].

Estany de la Foixarda a Montjuïc. Foto: R. Solé

 

Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H juny, 2020

En memòria de Deovotes com: Honerada, Aurucia i Virgilia.

—————————————————————————————

[1] Forcano, M. (2014). Els jueus catalans. La història que mai t’han explicat. Barcelona: Angle.

[2] El sagristà és una figura vinculada a l’hospital, l’acció social d’aquell temps.

[3] Banks, Ph. (2005) “El creixement físic de Barcelona, segles X-XIII” Quadern d’Història de Barcelona. La zona esmentada és Banyols, l’actual Zona Franca i la marina hospitalense.

[4] La Font Honrada és el nom d’un carrer del barri de Poble Sec de Barcelona, a la falda de Montjuïc, prop de l’església de Santa Madrona.

[5] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 11 (938), 28 (962) i 30 (963).

[6] Esmentada al 1030, entre les donacions testamentàries d’Ermenganda, filla del Comte Borrell.

[7] Descarrega i Martí, Fr. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació) doc. 2 (970) i docs. 3 y 4 (975).

[8] Probablement St. Pau de Camp (Ruiz-Domènec, doc. 3), tot i que Udina i Martorell pensava que podia ser St. Pol de Mar. (El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X, doc. 183).

[9] Mencionat en 1045 quan els comtes Ramon Berenguer I i Elisabet fan donació a l’Hospital de pobres de Guitard, mig en ruïnes, de la desena part de el gra dels seus molins des del Besòs a Barcelona, confiant que algú s’ocuparà d’aquest hospital (ACB, FN vol. 39, doc. 683).

[10] Descarrega, o.c., doc. 5

[11] Feliu, G., o.c., doc. 65

[12] Les Deovotes i Deodicades eren dones que es consagraven al cristianisme sense necessitat de seguir una regla. S’han trobat aquests termes a les inscripcions funeràries de la Hispania visigòtica. Al segle X els veiem afegits a les germanes dels monestirs de Sant Joan de les abadesses o de Sant Pere de les Puel·les, però també les veiem, en aquesta època, en altres dones, probablement vídues, que actuen lliurement respecte als seus bens.

[13] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV,CCLVIII

[14] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vols. IX, n. 162

[15] Feliu, G., o.c., doc. 158

[16] Enforcats: encreuament de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc.

[17] Salrach, J. M. i Montagut, T. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2, docs. 94 i 95.

[18] Baucells, Fàbrega, et al. (2006), o.c., Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera (FN), vol. 39, doc. 740

[19] Baucells, Fàbrega, et al. o.c.,  vol. 38, docs. 240 i 241

[20] El nom de “Magòria” fa relació al color magenta de la riera del mateix nom.

[21] Arxiu de la Corona d’Aragó. Pergamins Comte Borrell, n. 45

[22] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c., vol. 37, docs. 13, 25 i 26.

Església de Sant Josep de Moià

L’Església de Sant Josep està situada en el carrer de Sant Josep, 1, amb cantonada al de Sant Sebastià, a l’antic Raval de Dalt de la vila de Moià.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta església fou edificada sota la invocació de Desterro de Jesús Nostre Senyor, pel. Rv. Jaume Gónima, beneficiat de l’església parroquial de la vila de Moià i rector de St. Pere de Marfà i per la seva germana Lluïsa Busquets, vídua.
  • Fou beneïda solemnement pel senyor bisbe de Vic Fra Andreu de Sant Jeroni el dia 11 d’octubre de 1620.
  • Posteriorment, s’afegiren el presbiteri i la capella dels Dolors.
  • La imatge pètria de St. Josep a la fornícula angular de la façana fou posada poc després de la fundació del santuari.
  • El 1865 es restaurà la façana principal.
  • L’església fou tancada al culte des del 1936.

Església de nau única amb coberta a dos vessants. Posteriorment han estat afegits el presbiteri i la Capella dels Dolors. Obra de pedra amb emblanquinament. La façana presenta portal rectangular, emmarcat per dues pseudopilastres de pedra i coronat per un frontó semicircular truncat. En el timpà del frontó, llinda amb imatge de Sant Josep. En el xamfrà de l’immoble, fornícula amb la imatge del mateix sant.

A mà esquerra de la porta d’accés hi ha una font amb data de l’any 1870.

Desafectada per al culte i transformada en sala d’actes i casal cultural per a conferències, exposicions i actes culturals, en algunes èpoques havia estat la seu i taller del grup teatral La Fura dels Baus.

L’Església de Sant Josep  és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Moià i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Genís de Vilassar de Dalt

L’Església de Sant Genís esta situada en la plaça Major, front l’Ajuntament de Vilassar de Dalt.

Us passo la seva historia :

  • L’església parroquial de Sant Genís de Vilassar és esmentada des del 1118.
  • Fou refeta totalment el 1511a1519 amb estil gòtic tardà.
  • Fou incendiada el 1936 i derruïda el 1941.
  • La nova església es bastí seguint els plans d’Antoni Fisas el 1943.

Edifici religiós, que destaca per la seva marcada tendència al classicisme italianitzant.

La construcció està formada per una nau central i dues laterals, de menys alçada, amb un petit creuer i cimbori de base polièdrica.

Al conjunt sobresurt especialment la façana que té un frontó superior, pilastres adossades amb capitells corintis, nàrtex amb tres arcs de mig punt i columnetes clàssiques, similar a les “loggie” florentines del Renaixement i que tant d’èxit tingueren al noucentisme.

Hi ha també alguns esgrafiats sobre la façana.

Dins l’església ens trobem amb una decoració mural de Fidel Trias. A l’exterior, conserva alguns elements de la construcció anterior, com el portal lateral, del segle XVI.

El portal lateral és l’única part conservada de l’antiga església del segle XIV.

Tallat en pedra. Es manté fidel a l’esquema gòtic, malgrat que no va flanquejat per cap pinacle. Presenta arquivoltes a la part superior, formades a mig punt.

Sobre el floró central hi ha un relleu esculpit d’un àngel. La línia de la imposta està esculpida amb petits relleus. Inicialment el timpà possiblement allotjava algun grup escultòric.

J. Contijoch

És el tipus de portal més freqüent del primer terç del segle XVI, amb motllures als brancals.

L’Església de Sant Genís de Vilassar és una obra amb elements del monumentalisme academicista i del gòtic tardà de Vilassar de Dalt, protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Vilassar i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Conjunt arqueològic de Cornella de Llobregat

El Conjunt arqueològic de Cornella de Llobregat, esta situat al costat de l’Església parroquial.

Us passo informació de l’Ajuntament de Cornellà :

“Conjunt de troballes arqueològiques al voltant de l’església de Santa Maria de Cornellà: s’han trobat els fonaments de l’església paleocristiana, els murs de l’antiga vil·la romana i una considerable quantitat de fragments d’objectes de ceràmica, monedes, ossos, i materials constructius.

Aquesta excavació ha permès demostrar l’existència d’un assentament romà al segle segon després de Crist. Totes les restes trobades fins el moment, demostren que es tractaria d’una gran vila romana destinada a la producció agrícola i a habitatge dels seus propietaris.

Especial importància té el descobriment de les restes d’una antiga església amb més de 1500 anys d’antiguitat. L’any 1928, en una remodelació de l’Ajuntament es va documentar part de l’absis d’una possible església paleocristiana del segle sisè després de Crist. L’arquitecte Puig i Cadafalch va fer l’únic dibuix que es conserva d’aquelles troballes.   La metodologia actual, amb topologia d’alta resolució, permetrà documentar millor aquest absis de l’església. Concretament, es tracta dels fonaments de l’absis de la basílica que estava formada per una nau de 9 metres per 12 i un tram de murs de 50 centímetres de gruix.”

Us adjunto un video explicatiu al respecta :

https://www.youtube.com/watch?v=-yqnJZxfetc&feature=youtu.be

Per a mes informació podeu consultar l’enllaç adjunt :

http://www.cornella.cat/files/noticias/1850/Dossier%20Visita%20Ruines.pdf

Aquí teniu el que podeu veure a l’exterior i rodalies de l’Església :

 

Recull de dades : Ajuntament de Cornellà de Llobregat

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Joaquim de Martorelles

L’Església de Sant Joaquim esta en la Plaça de l’Església, 1 de Martorelles.

Us passo la seva historia :

  • Fins l’any 1927, Martorelles, estava unida a Martorelles de Dalt, avui Santa Maria de Martorelles.
  • Amb la segregació es va plantejar la necessitat de construir un nou temple parroquial a Martorelles.
  • L’obra es va haver d’ajornar per la guerra civil
  • En l’any 1956 es va beneir la primera pedra de la nova església de Sant Joaquim,
  • El 1959 el bisbe auxiliar Mons. Narcís Jubany va beneir el temple, encara que les obres no estaven finalitzades.
  • Fins l’any 1976 no es va constituir com a parròquia.
  • L’arquitecte va ser Marià Romaní.

L’Església de Sant Joaquim es va construir amb maó com a material bàsic.

A la dreta de la façana hi ha el campanar, de secció quadrada i també de maó, amb buit quadrat a cada cara del polígon, per situar les campanes.

L’eix central de la façana queda remarcat per un vitrall allargat situat verticalment. La teulada és a dues aigües.

Té una nau central i dues de laterals, i el desnivell que existeix entre elles permet d’il·luminar l’interior amb vitralls. Interiorment es reflecteix la teulada de dues vessants, amb un entramat de maó i bigues de formigó armat; disposa de cinc trams i capelles a cada costat de la nau.

Sant Joaquim és una església de Martorelles (Vallès Oriental) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de la Mare de Déu del Roser de les Fonts de Terrassa

L’Església de la Mare de Déu del Roser  esta situada en el carrer de la Mare de Déu, 2  amb  Av. Mossèn Climent Parramon, s/n. de Les Fonts de Terrassa.

L’Església aixecada el 1951 amb el disseny i  directrius de l’Arquitecte, Joan Baca Reixac, terrassenc.

Consta d’una nau amb dos passadissos laterals i capçada per un absis semicircular.

El frontis té un porxo amb cinc arcades de mig punt incorporat als baixos; a la seva part central, destacant del mur emblanquinat, hi té una franja de maó vist vermellós amb una rosassa a mitja alçada i, sobresortint per damunt de la cornisa angular, flanquejat per dos pinacles de bola, un pinyó amb fornícula i imatge de la patrona.

Els seus murs del frontis i els laterals estan arrebossats i pintats de blanc; es troba rodejada de jardinets.

El seu campanar té planta quadrada de 3’25 x 3’25 metres i amb una alçada de 15’16 metres, està coronat per una cornisa i una teulada piramidal.

La cel·la queda oberta amb finestrals d’arc de mig punt amb un petit balcó de baranes metàl·liques davant de cadascun d’ells; n’hi ha dos al nord i un a cadascun dels altres tres costats; els seus murs, com en la resta del temple, estan arrebossats i pintats de blanc.

 

Recull de dades : L’Església de la Mare de Déu del Roser i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella – Oratori de can Falguera de Les Fonts de Terrassa

La Capella – oratori de can Falguera esta situada en la Plaça Gran de  les Fonts de Terrassa.

Al costat de Can Falguera,  on té adossada la capella consagrada a la Mare de Déu del Roser.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1799 Pere Torres i Falguera va demanar permís al bisbat per edificar una capella al costat del mas.
  • Fou beneïda per mossèn Ramon Besant el dia 5 de desembre del mateix any, sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser.
  • L’any 1932 la capella va esdevenir església parroquial de Les Fonts.
  • En l’any 1950 i arran de la creació de la parròquia de la Mare de Déu del Roser, va deixar de ser-ho la Capella de can Falguera.

Aquesta capella va quedar abandonada durant anys fins que en l’any 2000,

fou objecte de rehabilitació.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé