Església de Sant Pere de Pals

Avui us presento dos articles

?

L’església de Sant Pere està situada en la Plaça de l’església, el Pedró a Pals (Baix Empordà).

Badia, Joan Puigdevall, M. 1985 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Està documentada des de l’any 994 però la primitiva església va ser substituïda per un nou temple romànic, al segle XII.
  • Sobre el qual es va construir l’edifici actual, tardogòtic, al segle XV.
  • L’any 1202 Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona per la parròquia de “Sancti Petri de Pals”.
  • El 1222 Ermessenda de Peratallada reconeixia tenir el delme d’aquesta parròquia per la Seu de Girona.
  • L’any 1478 el rei Joan II, en una lletra adreça als consellers de Pals, concedia permís per aprofitar les pedres del castell, que era molt ruïnós, amb la fi d’obrar, reparar i cobrir l’església de Sant Pere de Pals.
  • La portalada és barroca, feta l’any 1773 amb pedra nummulítica de Girona.

És una església gòtica d’una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic.

És coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l’absis hi ha tres grans finestrals gòtics.

Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d’època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular.

El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l’angle nord-oest de l’edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L’església és construïda amb carreus ben escairats, de gres.

Us passo la informació de radiocapital  amb data 5 de juliol de 2020 sobre la restitució a l’església de Pals, d’una imatge de Sant Pere, robada 12 anys enrere :

https://www.radiocapital.cat/lesglesia-de-pals-restitueix-una-imatge-de-sant-pere-robada-12-anys-enrere/

Sant Pere de Pals és una obra de Pals (Baix Empordà) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

?

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Pals i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel , arxiu Rasola

Església de Sant Esteve de Peratallada

Avui us presento dos articles

Badia, Joan Puigdevall, M. 1985 / Generalitat de Catalunya

Sant Esteve està situada en el Barri de l’Església de Peratallada en Forallac (Baix Empordà).

Us passo la seva historia més destacada :

  • És del Segle XII i per tant, és Romànica
  • L’any 1202, Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona pel delme e la parròquia de “Sancti Stephani de Petracissa”.
  • De l’any 1222 és el reconeixement fet per Ermessenda de Peratallada de la pertinença dels delmes d’aquesta parròquia per part de la Seu de Girona.
  • L’església de “Petracisa” -i també la capella dels seu castell. Figuren a les “Rationes Decimarum” dels anys 1279 i 1280.
  • També es relaciona als nomenclàtors de parròquies de la Diòcesi del S.XIV i posteriors.
  • En aquesta església s’hi venerava la imatge de “la Santíssima Majestat”, dada que coneixem pels seus goigs, que amb tota probabilitat devia ser romànica. Desaparegué com tot el mobiliari litúrgic antic del temple. L’església parroquial es troba extramurs del poble, a uns 200 metres del portal nord de la muralla; a la vora —al Mas Bou Negre— es coneix un jaciment arqueològic preromà.
  • El patronímic Gilabert fou molt repetit entre els personatges de les diferents branques eixides de la línia troncal d’aquest llinatge que prengué el nom del seu domini originari al poble de Cruïlles. El senyor de Peratallada al qual pertany l’ossera fou Gilabert V de Cruïlles i Dionís, fill de Bernat Peratallada i, per tant, nét de Gilabert IV de Cruïlles i de Bestracà qui, en casar-se vers el 1249 amb la pubilla Guillema Peratallada uní aquests dos casals i formà l’extens domini feudal baix empordanès dels Cruïlles Peratallada. Gilabert V fou governador de València en 1329. Es casà amb una filla natural del rei de Mallorca. Morí, com consta a la sepultura el 1348 i el succeí el seu fill Gilabert VI de Cruïlles i de Mallorca, almirall, guerrer i personalitat notable durant els regnats d’Alfons III, Pere III i Joan I.

Fotografia :Badia, Joan Puigdevall, M. 1985 / Generalitat de Catalunya

Església romànica de dues naus amb sengles absis semicirculars, de dimensions poc més grans la de migdia. Al costat sud hi ha capelles laterals i la sagristia bastides tardanament. Les voltes són apuntades.

Al frontis, al sector meridional, hi ha la portada de gran dovellatge amb motllurats, un rosetó i tres mènsules.

Els absis conserven llurs finestres romàniques; el meridional fou sobrealçat amb una torre, tardanament. L’edifici és construït amb grans carreus ben escairats.

jordi contijoch boada / Generalitat de Catalunya

L’ossera de Gilabert de Cruïlles, senyor de Peratallada, mort l’11 de juliol del 1348. L’ossera es troba a la nau septentrional de l’església parroquial, damunt un sòcol de pedra tallada.

jordi contijoch boada / Generalitat de Catalunya

A la cara frontal de la caixa i emmacats per una sanefa amb motius vegetals hi ha la llegenda funerària on hi diu: “HIC IACET NOBILIS VIR : DN9 GILABERT9 DE CRU : DILIIS DN9 DE PETRACIS : SA QI OBIIT XI DIE IULII : ANO DNI M CCC XL VIII : CVI9 AIA REQIESCAT IN : PACE AMEN”.

Al costats sengles escuts en relleu inscrits en cercles lobulats. El de la dreta, el dels Cruïlles, representat per un camp amb petites creus. Mentre que en el de l’esquerra hi ha un lleó rampant adoptat en l’escut de Forallac. Als laterals es repeteix el mateix tema. Conserva bona part de la policromia.

Sant Esteve i cementiri

Sant Esteve de Peratallada és una església romànica protegida com a bé cultural d’interès local del municipi de Forallac (Baix Empordà).

Peratallada carrer

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Convent i església dels Pares Carmelites de Badalona

Avui us presento dos articles

El convent i església dels Pares Carmelites, esta en el carrer de Sant Miquel, 44. Badalona.

Us passo alguna dada destacada de la seva historia :

  • L’edifici actual va ser construït els anys 1924-25.
  • L’any 1936 a l’inici de la Guerra Civil va resultar molt malmès.
  • Anys desprès d’acabada la guerra, va ser restaurat.

El convent i església dels Pares Carmelites, conegut popularment com els «Padres», és un centre religiós dels carmelites descalços, del barri del Centre de Badalona.

Va ser fundat el 1908 per frares procedents del convent carmelita de Tarragona, per la necessitat d’un centre on els germans col·legials poguessin dur a terme els seus estudis. Inicialment ubicats en dos habitatges habilitats com a convent i capella, de mica en mica la comunitat va aconseguir els fons suficients per reformar i edificar uns nous convent i església, d’estil neogòtic, les obres dels quals van ser el 1921-23 i el 1924-25, respectivament, i que van ser obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia.

L’església té tres naus, de línies neogòtiques, sense transsepte. La coberta de les naus laterals, totalment plana, delata la utilització de tècniques i materials moderns -les columnes, arcs i sostres de les naus estan fets amb ciment armat- emmascarats amb decoracions historicistes.

La façana, endarrerida respecte a l’alineació del carrer, té un cos central amb la porta i el gran finestral i es corona amb un campanaret de finestres geminades i agulla amb una imatge.

També s’hi pot veure un gran escut de l’orde carmelita i altres dos de petits.

Per a mes dades de la seva historia podeu entrar a l’enllaç que us indico :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Convent_i_esgl%C3%A9sia_dels_Pares_Carmelites_de_Badalona

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Julià de Corçà

Avui us presento dos articles

?

L’església de Sant Julià, esta situada en El Firal de Corçà (Baix Empordà).

?

Us passo la seva historia :

  • La vila de Quartianum apareix documentada per primera vegada en un precepte del rei Lluís el Tartamut, en l’any 878, quan consta com una de les possessions del bisbe de Girona.
  • L’església és documentada des de l’any 1065: Sancti Iuliani de Quarciano, l’indret de Corçà ja era poblat en època romana; al Puig Rodó, a poca distància vers el N. del nucli, hi ha les restes d’una vil•la romana de la qual es coneixen notícies de troballes de mosaics ja de finals del segle XIX; actualment s’hi ha fet alguns treballs d’excavació.
  • Els materials, fins avui, abracen una cronologia des del s. I aC. Als s.VI-VII dC.
  • A la finestra de la sagristia hi ha la inscripció: MANVS POPVLI FECERVNT ME / TOTAM IN CIRCVITV 1735.
  • A la façana de llevant d’aquesta mateixa sagristia hi ha encastat un carreu amb l’emblema del poble esculpit -un cor sobremuntat d’una corona reial- i la llegenda “CORSA 1598”.
  • Al mur de ponent del campanar, enlairada, hi ja una làpida rectangular amb escultura gòtic-renaixentista. Entre dos ressalts horitzontals s’hi representen els busts de quatre sants, ja força erosionats. Es tracta, molt possiblement, dels quatre màrtirs venerats a Girona i en aquestes comarques, dits “els sants de la Pera” (Germà, Just, Paulí i Sisi).
  • Pel que fa als elements romànics i grafits medievals l’any 992 el lloc de Corçà s’esmenta entre les possessions de la Seu de Girona.
  • L’any 1294 el bisbe Bernat de Vilamarí comprà les jurisdiccions de la vila.
  • El 1475 els veïns de Corçà lliuraren la població a les forces remenses.

?

L’església de Sant Julià, és d’una nau amb capçalera poligonal, capelles laterals i torre-campanar quadrada al sud-oest el qual era separat de la resta de l’edifici, ja que la construcció quedà interrompuda al seu extrem de ponent. Per aquest motiu s’ha conservat la façana romànica de l’església anterior. També, exteriorment, es veuen restes de l’absis romànic incorporades a la capçalera actual i petits sectors de la nau antiga, així com l’obra de fortificació que es dreça damunt de l’antic temple probablement al segle XV o al XVI.

Joan Badia i M. Puigdevall – 1985

L’estructura interior de l’edifici correspon a la reconstrucció del XVIII.

Joan Badia i M. Puigdevall – 1985

Les voltes són de llunetes; hi ha cornisaments motllurats.

Jordi Contijoch Boada -Generalitat de Catalunya

La sagristia, a la banda sud de la capçalera, es bastí el 1735, segons la data gravada en una finestra i la inscripció de la llinda de la porta que dóna al presbiteri: PERVIA IANVA FACTA SVM EX SVMPTIVS PAVLI DIANA PRESBITER ET SAGRISTE/ 26 AGOST 1735. L’alt campanar (XVIII-XIX) quedà unit al temple mitjançant un cos d’edificació que serveix de baptisteri.

Pel que fa als elements romànics i grafits de Sant Julià de Corçà, a l’església parroquial hi subsisteix el frontis del temple romànic anterior. També hi resten fragments de l’antic absis semicircular romànic, i un fragment amb vestigis de la finestra i la cornisa de bocell. D’altra banda, trobem un tram del mur septentrional. Al frontis hi ha la portada de dos arcs de mig punt en degradació i un petit rosetó. Als carreus de la porta romànica hi ha grafits medievals.

?

L’església de Sant Julià és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

?

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Corçà i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església de Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

Les restes l’església de Sant Pol, estan situades en la Plaça de Clavé a Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia :

  • L’església, bastida a principis del segle XII.
  • Fou ampliada el 1728 amb una nau a cada costat, i una façana de coronament ondulat.
  • El 1851 deixà de ser parròquia (funció que passà a l’antiga col•legiata del monestir).
  • El 1936 fou destruïda, i l’abandonament subsegüent menà a la ruïna progressiva de l’edifici.
  • Els anys 1960 se’n consolidà la part subsistent de la construcció romànica.
  • L’any 2008 el timpà va ser traslladat al Museu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses on es troba en l’actualitat, la que hi ha es una reproducció.

Actualment de l’edifici només en resta la capçalera i el frontis, ja que ha desaparegut tota la nau que les enllaçava.

Es poden veure els tres absis disposats en forma de trèvol, que sostenen la cúpula sobre trompes que sosté la torre campanar del segle XVIII.

L’absis central, a llevant, presenta com a decoració una simple cornisa sostinguda per petites mènsules.

El de migjorn té al ràfec arcuacions llombardes amb ornamentació esculpida als permòdols.

El de tramuntana té la part superior destruïda.

La portada, situada a la façana de ponent, és d’arcs en degradació, dos dels quals sostinguts per columnes amb capitells i timpà esculpit amb la representació de Crist entronitzat flanquejat per sant Pau i sant Pere i un àngel a cada extrem.

Al seu costat hi ha una curiosa font.

Per a més dades i fotografies, podeu consultar a Art Medieval :

http://www.artmedieval.net/Sant%20Pol%20de%20les%20Abadeses.htm

Cal destacar el nou rellotge de sol, podeu obtindre més dades a :https://www.gnomonica.cat/index.php/gnomonica/dossiers-novella/14-noticies/338-nou-rellotge-de-sol-a-st-joan-de-les-abadesses

Sant Pol és una església romànica del municipi de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Joan de Les Abadesses i altres.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i arxiu Rasola

Església de Santa Cecília de Molló

Avui us presento dos articles

L’església de Santa Cecília és una església parroquial que se situa al carrer de l’Església, 9 de Molló (Ripollès).

Us passo dades històriques :

  • Va ser construïda durant els segles XI i XII.
  • La parròquia de Molló o “Mollione” surt documentada l’any 936.
  • Pertanyia inicialment a la diòcesi de Girona i era de domini comtal. Ja entrat el segle XI es va començar a aixecar un nou campanar, la base del qual fou aprofitada en construir l’església actual, avançat el segle XII.
  • L’any 1141, el monestir de Ripoll que ja tenia dominis en el lloc, va obtenir la possessió total del terme.
  • I a partir del 1144 la possessió de la parròquia i dels seus drets per cessió del bisbe de Girona.
  • Aquesta possessió fou confirmada al monestir de Santa maria de Ripoll per una butlla del papa Alexandre III, del 1167.
  • Pocs anys després es devia començar la construcció de l’església actual.
  • Des del 1952, ha estat objecte d’obres de neteja exterior, i se li han construït uns murs de contenció als sectors meridional i de llevant.[

L’església de Santa Cecília, situada al sector NE de la població, és una notable mostra del romànic pirinenc.

És una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt desenvolupat, més estret que l’amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l’exterior.

A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient creuer, que es manifesten a l’exterior amb un mur més sortint que la nau. Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l’absis en té una d’allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes.

A l’interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i l’absis acaba a l’exterior amb un fris sostingut per mènsules.

A l’extrem ponentí del mur de la part meridional, s’obre la portada, severa i elegant, que fou dissenyada formant un conjunt un xic sobresortint del mur i que s’acaba en un fris esculpit i petites mènsules –que representen els set pecats capitals– sobre dents de serra, tot sota un petit ràfec en terrat o guardapols.

Olga Bas Lay – 2008 – Generalitat de Catalunya

La porta és accessible per sis graons, i és formada per arquivoltes llises en degradació.

El timpà també és llis. La porta té unes ferramentes de tipus romànic, còpia de les primitives que es van perdre, però conserva l’antic forrellat que figura una serp.

Destaca l’esvelta torre campanar, adossada al mur N, que té la base del segle XI fins a l’altura de la teulada de l’església actual, i quatre pisos superiors del segle XII, que resulten una mica petits de mides en comparació amb el volum considerable de l’església, cosa que n’accentua l’esveltesa.

Fou restaurat el 1952 i se li llevà l’acabament emmerletat que li era impropi.

Fotografia : Robert Masters – Generalitat de Catalunya

Té un joc de lesenes i arcuacions llombardes i un fris dentat que marquen els diferents pisos, i dues finestres rodones bessones o ulls de bou sota la teulada.

Teresa Tosas Jordà – 1988 – Generalitat de Catalunya

Per més informació i fotografies podeu accedir aquest enllaç :

http://www.artmedieval.net/santa%20cecilia%20mollo.htm

Si aneu a Molló, no deixeu de visitar l’Església de Santa Cecília.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Google

Església – Capella de Sant Sebastià de Molló

Avui us presento dos articles

Sant Sebastià  es una església d’estil Medieval, que està situada al carrer de Sant Sebastià, 31 de Molló.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta església va ser erigida a Sant Sebastià per haver salvat Molló de la pesta que va assolar Europa a l’Edat Mitjana.
  • En algun lloc s’esmenta l’any 1708 com a data de la seva construcció.
  • L’any 2014, sobre una pedra ja existint al davant de l’església, va afegir-se una estela a la memòria del mossèn Josep Riera i Justó, mort el mateix any a l’edat de 82 anys (1932-2014), que va ésser rector de Molló durant més de 40 anys.

INSPAI – IF-647296-Molló – Església de Sant Sebastià de Molló

A l’entrada del poble es troba Sant Sebastià, una petita capella amb coberta a dues aigües i un petit campanar de torre.

La porta d’entrada és d’arc de mig punt adovellada, a un costat es veu una finestra rectangular amb reixa i a la part superior un ull de bou. L’absis està cobert amb volta d’aresta.

Es conserven els Goigs de Sant Sebastià de Molló. Avui dia, encara se celebra una missa-novena durant 9 dies abans de la festivitat del Sant (20 de gener) on la gent del poble els canta.

Us passo informació d’aquests Goigs :

https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/03/goigs-sant-sebastia-mollo-ripolles.html

Fotografia : Jordi Contijoch Boada – Generalitat de Catalunya – Retaule d’estil Barroc

Sant Sebastià  és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

La marededéu de la Riera i la bola del món. Les Borges del Camp. Històries olvidades de dones.

Làmina de la marededéu de la Riera. Familia Borràs

Les advocacions de la mare de déu trobades són incomptables, com recull Joan Amades al llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Algunes porten noms de llocs com “Núria” o “Montserrat”, altres tenen noms relacionats amb la salut, la fecunditat o els sentiments com “Remei”, “Salut”, “Llet” o “Alegria” i moltes es relacionen amb elements de la natura, principalment l’aigua, però també els llocs muntanyencs o boscosos: “Font”, “Mar”, “Cova”, “Roca”… La seva festa és la del 8 de setembre. Molts d’aquests noms es repeteixen en diversos pobles de Catalunya, València, Balears i Aragó, per això són incomptables. A més sempre poden sorgir noves marededéus com la de la “Ecologia” al santuari laic de Gallifa, o la dels arxivers, nom que van donar a la talla d’una marededéu desconeguda a l’arxiu Gavin on recullen tot tipus d’estampetes i similars. Les talles romàniques de les marededéu comencen als segles X-XI i es multipliquen des dels segles XII-XIII desplaçant les primitives advocacions dels sants. Cada lloc volia la seva pròpia marededéu.

La primitiva ermita romànica de les Borges del Camp (Baix Camp) estava consagrada a Sant Bartomeu.

Dibuix de Francesc Figueras de l’antiga ermita de St. Bartomeu a: Guia de les Borges del Camp.

Durant l’Edat Mitjana era el nucli parroquial del poble que posteriorment es desplaçarà, amb un nou temple, més a prop del camí cap a Reus. Les restes de l’ermita es van acabar d’enderrocar al 1903 i al seu lloc es va alçar l’ermita de la Mare de Déu de la Riera, un edifici modernista. El poble no va quedar gaire content amb aquesta reconstrucció que res tenia a veure amb l’ermita original. L’ermita va ser refeta al 1954, ja que durant la guerra civil va ser cremada.

Postal antiga de l’ermita modernista de la marededéu de la riera. Familia Borràs Masip

La talla de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp és del segle XIII, està feta de fusta policromada i ha anat refent-se en alguns elements. Hi ha un estudi[i] que explica el valor d’aquesta imatge, en la transició del romànic al gòtic[ii]. Té dos elements que volem destacar: el nen porta a les mans un llibre i la marededéu té una bola a la mà[iii]. Sovint s’ha dit que aquesta bola podria ser una poma per contrarestar la poma d’Eva, però això forma part d’una interpretació teològica posterior (ja dins del gòtic), en altres casos, com en el de la Verge de Montserrat, que també porta una bola que podia haver-se afegit posteriorment, però no ens hauria d’estranyar que fos la bola del món, com a símbol de majestat, sí, però també com una representació que ja des dels grecs es feia del món, tot i que als mapes es dibuixés la terra plana (potser no tenien altre manera de fer-ho). Com a confirmació del que diem presentem el retaule que actualment es pot veure a la Seu de Manresa, de finals del segle XIV, en que es veu, a la primera imatge, com l’arquitecte del món el traça amb un compàs.

Seu de Manresa. Retaule del Sant Esperit. Foto: Viquipèdia

Sabem poc d’aquests segles medievals, però sí sabem que el coneixement que es tenia entre alguns grups cristians qualificats d’heretges i massacrats després, era més format que el que hi havia entre els mateixos clergues de l’església catòlica. Potser sota la bonica talla de la marededéu de la riera s’amaga un coneixement que va ser eliminat de la mateixa manera que van fer amb els que foren perseguits.

De la Mare de Déu de la Riera, Joan Amades ens diu que va ser trobada vora la riera, entre un canyar i un joncar, elements pròxims a qualsevol riera o torrent[iv]. La riera que passa per les Borges del Camp és la de l’Alforja, que normalment baixa seca tot i que els seus aqüífers són ben aprofitats amb mines que capten l’aigua, pous que tradicionalment elevaven l’aigua amb el sistema àrab de sínies “a sang” (que feien rodar els animals)[v] i basses que emmagatzemaven l’aigua. Molts altres cursos d’aigua baixen de la serra de la Mussara i de les muntanyes de Prades i s’obren pas amb fonts naturals al poble[vi]. La riera de l’Alforja s’obre camí fins a Cambrils.

La llegenda de la marededéu de la riera, recollida als seus goigs, és similar a moltes altres, però en aquest cas no s’explica cap fet miraculós, com sovint veiem. Simplement es diu que la va trobar un pastor buscant la seva ovella. Tot i que aquestes llegendes pateixin d’un excés de fantasia, podem pensar que tal vegada reflecteixin el fet de que en moltes ocasions han estat amagades durant les nombroses guerres e incursions, sent posteriorment re-trobades.

Goigs de la marededéu de la riera. Familia Borràs Masip.

Les Borges del Camp era un municipi que formava part de la Vall d’Alforja. Va ser un dels primers en iniciar als segles XIII-XIV la “Comuna del Camp” que, segons la tradició, es reunia sota un gran roure. Les baralles entre l’arquebisbat i el rei per controlar aquest agrupament van ser freqüents, generant, sovint, rivalitats entre pobles. I és que si, per una part les Borges del Camp volia independitzar-se de l’Alforja (el que no va aconseguir fins el segle XIX), tant el rei, com els senyors i l’església feien valdre els seus “drets” sobre la terra. La partida de les Borges del Camp apareix citat per primer cop en 1154 en una butlla papal, junt a Siurana, un dels últims reductes àrabs conquerit per Ramon Berenguer IV qui, quatre anys més tard, va cedir els drets a Ramon de Ganagot.

Santa Maria de Siurana, també anomenada “de l’aigua”. Foto: Ramon Solé

L’hereu d’aquesta nissaga, Pere dels Arcs, va donar en 1243 aquestes propietats al llavors monestir cistercenc de Bonrepòs.El monestir de Bonrepòs (La Morera del Montsant, Priorat), avui Mas de Sant Blai, aplegava des de el segle XII diversos ermitans, en 1215 passà a ser una filial femenina de Vallbona, en ser traspassats els monjos a la Cartoixa. Va rebre beneficis de comtes i de reis fins que al segle XV va passar a la Cartoixa d’Escaladei, després de litigar amb Santes Creus. Va quedar com una granja d’Escaladei. Aquestes rivalitats no ens són estranyes i sempre porten al menysteniment de l’activitat que han desenvolupat les dones, com les abadesses i les germanes d’aquest monestir oblidat de Bonrepòs. No s’ha reparat encara en que la data de la talla (s. XIII) és quan el monestir femení tenia cura de la parròquia de Sant Bartomeu.

Monestir Bonrepòs alforjastark.com

Entre l’ahir i l’avui ens queda, a més d’una història que sempre cal refer, l’arqueologia –quan s’ha pogut estudiar-, la toponímia[vii] i la natura, amb l’aigua sempre obrint-se camí. Acabem, així, amb la mineta i font de l’aigüeta de l’ermita, que neix a la rasa (depressió) de Ca l’Anton Jordi, al costat de camps d’oliveres i avellaners, els conreus més importants del Camp de Tarragona, al lloc conegut com “les Parades” (desnivells separats marges de pedra en sec) on tradicionalment hi havia terrisseries o bòviles i on s’han trobat moltes restes romanes i prehistòriques[viii]. Aquesta font és al costat de l’ermita, una de les moltes que en té les Borges del Camp.

Font de l’aigüeta de l’ermita. Foto: Ramon Solé ( any 1989)

 

A la família Borràs Masip de les Borges i de la Selva del Camp, una família que ha passat a ser meva.

En memòria del Baptista que anava cada dia a treballar al tros i del seu fill, Joan Baptista Borràs Masip, mort a la batalla de l’Ebre.

 

Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 13-08-2020

——————————————————————————————-

[i] Pàmies i Freixas, Agustí (1997) “Aproximació a l’estudi de la talla de la Mare de Déu de la Riera”. Ajuntament de les Borges del Camp.

[ii] Després de restaurar-la es va fer una reproducció instal·lant una a l’ermita i l’altre a l’església del poble, la gent del poble diu que no se sap quina era l’autèntica.

[iii] La bola té un forat on abans es posaven flors i ara una creu.

[iv] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Col. El tresor popular a Catalunya p. 358.

[v] Jové i Hortoneda, Ferran (1983) Guia de les Borges del Camp. Els llibres de la medusa. Institut d’estudis tarraconenses, n. 97

Sant Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit. – Dones del segle X i principis del XI.

Avui us presento dos articles

Castell Subirats. Postal antiga. Ramón Solé.

Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2].

Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:

“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)

Riu Anoia pel pas de Martorell

Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”[3].

Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].

El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.

Riu Anoia: Salt d’aigua. Foto: Ramon Solé.

D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.

Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.

Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana. El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.

Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec”, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, potser millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab). El Comte Borrell ven, en 977, a Onofre Amat el seu castell de St. Esteve. El joc de les disputes i dels intercanvis està servit entre els potents.

Torre Moja. Penedés. Foto: Viquipèdia

En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església és un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].

En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].

En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.

En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Laviti, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.

St. Sebastià dels Gorgos. Foto: monestirs.cat

Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.

Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.

Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.

Cómic d’Oriol García Quera que narra d’una manera molt didàctica la vida de Mir Geribert.

Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020

Als perdedors, obviats i maleïts per la història.

——————————————————————————————————–

[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: “Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas “cellas” condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.”

[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.

[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia.

[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)

[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII

[7] Ibídem, n. CCC.

[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299

[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge

[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours

[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.

Vilassar de Mar, població molt santificada

Avui us presento dos articles

Vilassar de mar, no sols hi trobarem sant i santes a dins o  fora de la seva església,

en el seu barri mes antic, te moltes capelles , mosaics i carrers amb noms de Sants, Santes i Verges…,

sols fer-hi un tom per centre i posar la vista cap a munt, ens hi donarem.

Com en el carrer de Sant Ramon, trobareu la imatge amb rajoles a color,

També , amb llegua” espanyola”,  hi ha “La Calle de Nuetra Señora del Rosario”…,

Amb ceràmica, on llegim : Nuestra Señora del Rosario, Alcaldesa Honoraria Perpetua… , coses de l’època de la post – guerra civil espanyola..

Així, com ceràmica expressant, “la fiesta del Arbol…”

Amb altres carrers de la Vila de Vilassar de Mar hi trobarem mes capelles de Sants i Santes.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé