Església de Santa Eulàlia de Riuprimer

L’Església de Santa Eulàlia de Riuprimer esta situada en la Plaça del Beat Antoni Claret.

Us passo la seva història:

• El document més antic que parla de la parròquia data del 872.
• L’església surt esmentada al 946.
• Fou consagrada pel bisbe Oliva el 15 de maig de 1041.
• L’església està situada al mateix indret i conserva alguns murs del segle XI.
• L’antic portal de migdia està cegat.
• Fou ampliada i reformada durant els segles XVII i XVIII amb capelles laterals.
• Al 1805 va sofrir una reforma radical.
• La capella fonda conserva pintures de Llucià Costa (segle XX).

Església amb la façana orientada a ponent en la qual es marca un cos central cobert a dues vessants i dos cossos laterals coberts a una sola vessant. El portal és de forma rectangular amb un frontó al damunt, datat al 1805, on al damunt hi ha un ull de bou. Els cossos laterals tenen finestres rectangulars. L’interior de la nau central és coberta amb volta en la qual s’hi marquen quatre trams, el primer correspon al cor. Les naus laterals són cobertes amb volta de creueria. Es forma també un petit creuer.

Al mur exterior de migdia es marca l’antic portal de l’edificació romànica. A la part de la capçalera, a llevant, hi ha la capella fonada oberta a l’exterior amb òculs. Adossat a ponent hi ha un campanaret de planta quadrada de tres pisos i cobert a quatre vessants. La capella del Santíssim està decorada amb pintures de Llucià Costa.

L’Església de Santa Eulàlia de Riuprimer és una obra amb elements romànics, barrocs i eclèctics de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església Parroquial de Sant Andreu de Puigdàlber (Alt Penedès)

L’església Parroquial de Sant Andreu  està en la Plaça de Sant Andreu, 1 de Puigdàlber.

L’església Parroquial de Sant Andreu és l’actual temple parroquial de Puigdàlber. És un edifici modern, inaugurat el 23 de gener de 1942, el qual va substituir una església anterior d’estil barroc que, originàriament, havia estat sufragània de Santa Fe del Penedès.

En donar-se, l’any 1868, la segregació de la parròquia de Puigdàlber de la de Santa Fe, passant aquesta a formar part de la parròquia de la Granada, el temple parroquial barroc esdevingué petit per acollir la feligresia de la nova parròquia, la qual abraça no tan sols el propi municipi, sinó que s’estenia als termes veïns de Font-rubí, el Pla del Penedès i Subirats.

Pel 1932 es torna a posar de manifest la necessitat de l’arranjament i ampliació del temple, i s’optà aleshores per la construcció d’un nou temple i “efectuar en la actual iglesia las obras necesarias para su conservación”. L’esclat de la Guerra Civil del 1936 va aturar les obres del nou temple, el qual ja es trobava en un estat molt avançat, a punt d’ésser cobert per la teulada. Les circumstàncies del moment van fer que l’edifici fos enderrocat i que les seves pedres fossin utilitzades per construir els refugis del camp d’aviació acondiciat provisionalment durant la Guerra Civil a Sabanell. Acabada la guerra, l’antiga església es trobava molt malmesa i amenaçava un possible ensorrament, per la qual cosa es prengué la decisió d’enderrocar-la, determinació, sens dubte, lamentable, encara que, tal vegada, necessària.

De la primitiva església de Sant Andreu, en queden un parell de documents fotogràfics i una aquarel·la naïf de Melchor Villademont, veí del poble, data del 1931. Mossèn M. Trens, en el seu Inventari del tresor de les parròquies de la Diòcesi de Barcelona, redactat l’any 1926, descriu així l’església que ens ocupa: “Església molt petita, tres trams amb l’absis compresa, volta mig punt amb llunetes, capitells interessants d’estil compost barroer. Altar major rococó, bonic, petit. Altar Roser, només hi ha la Verge que és bonica, amb mimbre rosari. Vera Creu plata, peu òval, decoració repujada, tija gerro, creu plana esgrafiada, vores i extrems ben florits, du la inscripció” és de puixdalba 1694″, 40x19x18 cm. Candelers fusta barrocs, bonics. Altres objectes litúrgics sense importància.

De tot el descrit únicament, però sortosament, es conserva la Vera Creu i una pica beneitera, no descrita per Mn. Trens, del segle XVII, que es guarda a l’atri de l’església nova.

L’actual temple no té un escàs valor arquitectònic. S’inicià la seva construcció l’any 1940, sota els plànols de l’arquitecte barceloní Manuel Puig Ganer.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Can Pau Vidal i La Fresquera de Sant Cugat Sesgarrigues

L’origen de Cal Pau Vidal el trobem en la Torre de Ventallols. En època més moderna, Pau, fill de Cal Vidal, va viure en aquest habitatge i fou qui li atorgà el topònim de Cal Pau Vidal. Des de l’any 2008 l’edifici és propietat de l’Ajuntament que el va reformar l’any 2010. Des de la planta baixa es pot accedir a la Fresquera de la Plaça de l’Església.

La Fresquera de Cal Pau Vidal ubicada a la zona sud de la Plaça de l’Església i està formada per una cavitat d’uns 2,95 m d’alçada i 3,12 m d’amplada, connectada a dues galeries, una en direcció sud i l’altra en direcció nord-oest. Ambdues galeries tenen les sortides enfonsades. La galeria nord-oest es troba aproximadament soterrada 7,80 m de la superfície mentre que la galeria sud arrenca de la mateixa profunditat aproximadament però va descendent fins a arribar als 3,75 m. L’alçada d’ambdues galeries oscil·la entre els 0,58 m i els 0,99 m. En la galeria nord-oest, a tocar de la cavitat principal es poden distingir dues fornícules d’uns 30 cm de profunditat i 20 cm d’alçada.

A la planta baixa de la casa Cal Pau Vidal hi ha ubicada una exposició permanent, amb l’objectiu de difondre un patrimoni ancestral, la Fresquera.

A través d’uns plafons, s’explica els seus orígens i l’evolució al llarg de la història. L’exposició va acompanyada d’imatges antigues de l’entorn immediat a Cal Pau Vidal que ens mostren un patrimoni arquitectònic avui desaparegut.

Recull de dades: Ajuntament de de Sant Cugat Sesgarrigues

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria i Sant Brici de la Palma de Cervelló (Baix Llobregat)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

Santa Maria i Sant Brici de la Palma està situada en la Plaça de l’Església de La Palma de Cervelló.

Forma un conjunt amb la casa rectoral i es troba emplaçada a l’extrem oest del nucli urbà, concretament a l’encreuament de la carretera de Corbera de Llobregat (BV-2421) amb el torrent de Santa Rita.

Torrent de Santa Rita

 Us passo la seva història:

• Els anys 964-965 consta el lloc de l’església com una quadra del terme del castell de Cervelló, uns terrenys que el comte Miró va cedir al Monestir de Sant Pere de les Puelles el 966.
• L’església pròpiament és documentada el 1231 com a sufragània de Sant Esteve de Cervelló i consta dedicada a Santa Maria i Sant Brici.
• L’ordinació del decret d’erecció data del 1319 (data en què el rector de Cervelló estima que Santa Maria de la Palma té suficients rèdits per independitzar-se), i va anar acompanyada de diverses disputes malgrat que existien drets i obligacions determinats amb anterioritat, per exemple, el rector de la Palma estava obligat a assistir a quatre festivitats a l’any a la missa major de Cervelló i havia de menjar amb el rector de Cervelló (que era qui havia de pagar els àpats).
• El rector de Cervelló va presentar al•legacions que no prosperarien i finalment va acabar presentant-les en darrera instància.
• L’any 1325 el bisbe va ordenar que s’apliqués la sentència arbitral dictada per un canonge de manera provisional, però obligava a què el rector de Cervelló mantingués els drets adquirits, com el dret a la verema de la Palma.
• De fet, l’any 1325 s’amenaçava amb l’excomunió a aquells pagesos de Sant Vicenç dels Horts i de Molins de Rei que treballessin terres a la Palma i paguessin al rector de la Palma en comptes de fer-ho al de Cervelló.
• Consta que s’hi varen fer obres de reforma els segles XVII-XVIII.
• El 1868 l’església era convertida en parròquia.
• L’església va reformar-se durant els segles XVII i XVIII.
• I va ser pràcticament derruïda durant la Guerra Civil motiu pel qual l’edifici actual és modern.
• A més de la pèrdua de l’edifici, mereix menció la crema d’un harmònium riquíssim que s’havia adquirit l’any 1888.
• Pel que fa a les troballes arqueològiques convé destacar que l’any 2004, amb motiu de la remodelació de la plaça de l’església i de la casa rectoral, va descobrir-se una sagrera possiblement dels segles X i XI. Les excavacions arqueològiques realitzades en aquesta sagrera el setembre i l’octubre de 2004 van permetre trobar-hi una sitja de l’època medieval, un esquelet íntegre d’un individu adult d’època moderna (s.XVI-XVIII) i el fons d’una ceràmica vidriada (s.XIV-XV).

R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya

L’església és un edifici de planta de creu llatina amb tres naus i transsepte. El creuer és cobert amb volta semiesfèrica que s’alça sobre tambor octogonal d’estil neoclàssic, amb un ull de bou a cada cara, pilars adossats als angles i cornisa correguda damunt dels capitells.

La façana principal, coronada per una creu, té un portal allindat amb pedra molar vermella i al damunt un òcul.

Sobre la llinda hi ha incises les dates 1696 (al mig), 1762 (a la dreta) i MCMXXXIX (a l’esquerra), aquesta darrera referent a la restauració que va dirigir l’arquitecte Alexandre Tintorer Oller.

Viquipèdia

El campanar és de torre quadrada i es troba emplaçat a l’angle esquerre de la façana. Té un rellotge a la façanan principal i una finestra d’arc rebaixat a cada una de les façanes.

R.M. Aragó / Generalitat de Catyalunya

Santa Maria i Sant Brici de la Palma és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Ramon de Sentfores en Vic (Osona)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

Sant Ramon de Vic és una església eclèctica de Sentfores al municipi de Vic.

Us passo la seva història :

• Capella adscrita a les propietats de Sant Ramon, construïda arran de la prometença feta pels antics propietaris, Srs. Conill, que varen vendre el mas i les terres, conservant tan sols la capella.
• Està dedicada a sant Ramon Nonat.
• A l’interior hi ha nombrosos exvots.

Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya

Capella de nau única amb absis de planta semicircular peraltada. La façana es troba orientada a llevant. Presenta un portal d’arc de mig punt amb esqueixada i un trencaaigües al damunt, sostingut per mènsules. El mur de la façana s’obre a l’exterior mitjançant unes finestres geminades amb el capitell esculturat amb entrellaçats.

El cos de l’edificació està decorat exteriorment amb arquets de tipus llombard que a la façana segueixen un ritme decreixent a partir del carener. Al damunt hi ha un campanar d’espadanya amb campana.

És construït amb lleves de pedra, totxo i arrebossat. L’estat de conservació és bo.

Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya

Sant Ramon està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Joan d’Oló de Santa Maria d’Oló (Moianès)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

L’Església de Sant Joan d’Oló esta a prop del mas de la Plana de Santa Maria d’Oló.

Us passo la seva història:

• Aquesta església és anomenada popularment “Sant Joan nou”.
• Es troba prop del mas La Plana i de la capella romànica de Santa Creu de la Plana.
• Fou construïda entre el 1627 i el 1639, quan la parròquia comptava amb 26 famílies.

Sant Joan d’Oló és l’església parroquial del poble disseminat de Sant Joan d’Oló, del terme municipal Santa Maria d’Oló, a la comarca del Moianès.

És una capella moderna, construïda per tal d’ampliar l’església vella de Sant Joan, situada més a ponent. Sant Joan d’Oló és al sud-oest de Santa Maria d’Oló.

Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya

Església d’una sola nau, amb capelles Laterals adossades seguint el model antic i més baixes que la nau central. L’edifici està encarat cap a migdia i és aquí on se situa la portalada d’accés. Aquesta és de mig punt amb dovelles allargades. En un punt alt de la façana s’obre un ull de bou i una petita finestra al damunt…

Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya

Al cantó nord-occ. s’alça un campanar de torre de forma quadrada amb obertures per cada costat, coronades amb arcs de mig punt. Al llarg dels murs laterals s’obren unes petites finestres allargades.

Jordi Contijoch i Boada – Generalitat de Catalunya

Adossada a l’església i pel cantó de ponent es troba la rectoria. Interiorment la nau és coberta amb volta d’ogiva. Les capelles laterals es comuniquen a través d’uns arcs de mig punt que es recolzen sobre pilars. En el seu interior es troben un conjunt de retaules barrocs, un a l’altar major, realitzat vers 1640 i un altre al lateral dret, de 1772.D’aquesta església en fou vicari St. Antoni M. Claret.

M.Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Cattalunya

Comunidor de Sant Joan d’Oló

El Comunidor esta davant la rectoria de Sant Joan. Es tracta d’un comunidor que presenta una estructura quadrada i a ell s’hi accedeix pel cantó que mira a la rectoria a través de dos esglaons. La coberta se sosté sobre unes bigues de fusta que es recolzen en quatre pilars d’uns 80 cm. d’alçada situats als extrems.

La teulada té quatre cares, corresponents als quatre costats del comunidor, i fan un lleuger pendent. Una paret de poc més d’un metre tanca el recinte, quedant, però, la part superior oberta.

Al centre, en el seu interior, hi ha una ara sostinguda per una pilastra. En ella hi ha gravada la data de 1953, any de reconstrucció del comunidor. La funció que tenia era la de beneir el temps i allunyar les tempestes.

Història​:

Es creu que és una construcció del segle XVIII, però que fou renovada el 1953, data que es troba a l’altar de l’interior del comunidor. L’ara i la coberta són de nova construcció (1953).

L’Església de Sant Joan d’Oló i Comunidor estan protegits com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola (Osona)

Els propers dies destinats a Esglésies i Ermites

L’església de Sant Quirze i Santa Julita esta en la carretera BV 4317 km 7. És dalt d’un serrat, però abocada a la vall interior del terme.

Us passo la seva historia:​

• Hi ha referències de l’existència de l’església des de l’any 938.
• Va ser renovada i consagrada el 1177. El bisbe Pere de Redorta va anar a Muntanyola amb els seus canonges i clergues i allà el van rebre gran quantitat de pròcers, senyors, cavallers i pagesos.
• Tot i els seus orígens preromànics, actualment conserva molt pocs elements d’aquest estil, ja que durant el segle XVIII va ser transformada i reconstruïda a la manera barroca.
• A l’interior hi ha cinc retaules barrocs del taller dels Real i Gros, que presenten una cera unitat dins d’aquest estil. L’altar major s’atribueix a Lorenzo Mercanti, mestre italià.
• L’església, ha tingut diverses fases de les quals en queden poques mostres: de la preromànica es conserven restes de l’antiga capçalera trapezoïdal i d’una torre de base circular situada a migjorn; de l’etapa romànica es distingeix les restes d’un absis semicircular; del tercer quart segle XVI daten la primera capella de la banda nord de l’església i de la segona meitat del segle XVII és la segona capella.
• L’església actual va ser reconstruïda totalment el 1727, fet que provocà que no quedi gairebé res de l’anterior.
• A la rectoria hi ha les següents dates gravades: 1784 a la llinda del portal, 1789 a la del balcó tapiat. També apareix la data 1790.
• El 1989 va ser restaurada per la Diputació de Barcelona.

Es tracta d’un edifici compost per una única nau, amb la capçalera orientada a llevant, sense absis. L’entrada es troba a ponent, i està construïda amb dovelles de pedra blanquinosa, tenint a dalt un frontis triangular amb una fornícula, contenint imatges de Sant Quirze i Santa Julita.

A sobre s’hi obre un òcul. Al sud-est hi ha la torre del campanar, adossat i cobert de les quatre vessants. A la part de migdia l’església s’uneix a la rectoria.

A l’interior la nau presenta capelles laterals; les de la part esquerra es comuniquen entre si. Són cobertes amb volta quatripartita amb un medalló al centre.

La nau es divideix en quatre trams, on es descriuen formes ovals amb decoracions d’estuc en cada un. Al mur de migdia s’hi troba adossada la rectoria.

Carme Torrents i Buixó – 1982 / Generalitat de Catalunya

La planta és rectangular, amb el carener paral·lel a la façana, que està orientada cap a ponent. La vessant de llevant és més prolongada que l’altre. El cos de galeries està orientat cap a migdia i adossat al temple. A la part posterior hi ha un hort, al costat del cementiri.

Consta de planta baixa i dos pisos. El portal d’entrada és de forma rectangular, amb la llinda decorada amb motius eclesiàstics.

S’hi han construït annexes per tal d’habitar-los com a colònies, fet que ha modificat l’antiga estructura. És construïda amb pedra, amb afegitons de totxo.

Actualment té cura de l’església el rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, que hi celebra missa cada diumenge a les 10 del matí. El 15 de maig es fa la festa en honor de Sant Isidre i el 16 de juny se celebra la festa major de Sant Quirze i Santa Julita.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Jordi de Lloberes de Gaià (Bages)

Sant Jordi de Lloberes esta al costat del Mas de Sant Jordi de Gaià.

Us passo la seva historia:

• L’església de Sant Jordi de Lloberes existia l’any 1053 com una tinença de l’església veïna de Sant Amanç de Pedrós.
• Prop d’ella, el mas Sant Jordi surt també esmentat a la documentació d’aquesta època.
• Posteriorment, al segle XIII l’església fou modificada seguint la tradició romànica.
• Aquesta església va ser cremada durant  la Guerra Civil
• Va ser restaurada a mitjans del segle XX.

És una església d’una nau, de petites dimensions i amb volta lleugerament apuntada,

un petit absis orientat a llevant corona l’església i un petit campanar d’època posterior substitueix l’original.

La portada d’entrada, a migdia, està formada per blocs de carreus ben treballats.

En l’actualitat depèn de la Parròquia dedicada a l’Arcàngel Sant Miquel a Terradellas en Santa Maria de Merlès.

Hi ha celebració litúrgica en la diada del Sant.

Albert Benet i Clarà – 1981 / Generalitat de Catalunya

Sant Jordi de Lloberes és una església del municipi de Gaià (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Martí d’Altafulla (Tarragonès)

L’església de Sant Martí esta situada en la plaça de l’Església i al costat del Castell d’Altafulla,

i que us vàrem descriure fa uns dies.

Us passo dades històriques:

Construïda entre 1701 i 1705, sobre les restes d’un temple anterior.

Jordi Continjoch Boada – 1999 / Generalitat de Catalunya

De l’interior, molt malmès l’any 1936, en destaca la capella de Sant Isidre i la del Santíssim,

Jordi Continjoch Boada – 1999 / Generalitat de Catalunya

aquesta amb un retaule barroc de l’any 1745 obra de l’escultor reusenc Josep Vila i del daurador vallenc Francesc Morales.

Altres dades:

Teresa Sanchez -1984 / Generalitat de Catalunya

La façana, molt austera, s’obre amb un portal neoclàssic emmarcat amb pilastres estriades

que té al seu damunt una fornícula amb la imatge de sant Martí de Tours.

L’edifici presenta una clara barreja d’estils i així mentre la façana se suposa barroca, la planta és neoclàssica -de creu llatina, amb tres naus i creuer que no sobresurt-, està coronada per una cúpula octogonal.

A la dreta de la façana s’alça el campanar de torre, inacabat,

i no gaire alt amb planta baixa i tres cossos.

Dins l’església reposen les restes dels marquesos de Tamarit, els Montserrat.

És interessant també la cripta, unes antigues estances funeràries, modernament recuperades.

Jordi Continjoch Boada – Cripta 1999 / Generalitat de Catalunya

Sant Martí d’Altafulla és una església del municipi d’Altafulla protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia i Ajuntament d’Altafulla

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell d’Altafulla (Tarragonès)

El Castell d’Altafulla esta en la Plaça de l’Església. És situat a la part més alta de la vila, just al costat de l’església parroquial de Sant Martí.

Us passo la seva història​:

• Sembla que l’Altafulla d’època feudal tindria el seu origen en la concessió d’una quadra dins els termes del castrum de Tamarit, i en dates molt properes a l’establiment de la quadra de Clarà l’any 1057.
• A partir d’aleshores i durant tot el segle XII es portà endavant la colonització del terme.
• Així, una de les primeres mencions documentals del castell d’Altafulla data del 13 de gener de l’any 1060, on figura esmentat com a afrontació territorial en la donació que els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, feren a Bernat Amat de Claramunt i a la seva muller Arsenda, del puig d’Ullastrell en propi alou; segons l’escriptura, l’esmentat puig limitava «a parte orientis in termino de castro Altafolla».
• Pocs anys després, el terme d’Altafulla és esmentat com a límit ponentí en les afrontacions territorials del puig anomenat Puigperdiguers (més endavant dit Montornès), el qual fou cedit el 1066 pels mateixos comtes de Barcelona a Ramon Transunyer i a la seva muller Rotlenda.
• Al Llibre Blanch de Santes Creus i altres escriptures referents al puig de Puigperdiguers o Montornès, datades els anys 1173, 1174 i 1179, citen el terme d’ «Altafuya, Alta Folia o Altafoia» com a afrontació territorial. D’acord amb els documents, es pot afirmar que fou entre la segona meitat del segle xi i sobretot durant el segle xii que tingué lloc la colonització del terme.
• Durant el segle xiii hi ha un gran silenci documental respecte al castell i terme d’Altafulla, i no serà fins al segle xiv que trobem noves dades. Altafulla fou alienada per la corona (Jaume II de Catalunya-Aragó) a la família Requesens.
• El 1337 consta com a senyor d’Altafulla, i de La Nou de Gaià, un Berenguer de Requesens -el mateix que apareix inscrit en el fogatjament del 1358 i en d’altres de posteriors-, que fou succeït per Lluís de Requesens. El llinatge dels Requesens, en ple apogeu al segle xv, continuà com a posseïdor d’Altafulla.
• Lluís de Requesens i de Cardona, fill de Bernat de Requesens i de Caterina de Cardona, pledejà amb la seva germana Mateua de Requesens per l’herència del lloc d’Altafulla i d’unes altres possessions; fallat el plet a favor d’ell, el 1472 vengué l’indret d’Altafulla, conjuntament amb la Nou, al seu cosí Pere de Castellet i de Requesens. Entrat el segle xvii, l’enllaç matrimonial de Violant de Castellet amb Lluís de Corbera-Santcliment feu que aquest lloc fos el nou llinatge que detingué la senyoria de la baronia d’Altafulla, a més de la Nou de Gaià, inclòs dins el terme.
• Un cop finat Lluís de Corbera l’any 1637, fou succeït per Josep de Corbera-Santcliment, el qual, entre el 1669 i el 1673, vengué el senyoriu d’Altafulla i la Nou a Francesc de Montserrat i Vives, castlà de Montbrió, baró de Rivelles i senyor del Morell, Tamarit i Botarell.
• Poc després, el 1681, el rei Carles l’hi concedí a l’esmentat Francesc de Montserrat el títol de marquès de Tamarit, els descendents del qual foren senyors d’Altafulla fins a l’extinció de les senyories.

El Castell d’Altafulla o Castell dels Montserrat és un palau castell del Tarragonès que data del 1059.

«Entre els segles X i XI, el tram final del riu Gaià fou la zona més meridional de l’entramat de castells i fortificacions que, durant prop de dos-cents anys, van marcar els límits entre el comtat de Barcelona i els territoris que pertanyien a Al-Àndalus.

Zona de guerra i de disputa, moltes d’aquestes fortificacions mil•lenàries han sobreviscut fins avui.

De l’antic nucli d’Altafulla destaca el castell i les petites torres, portes i cases ennoblides de l’època d’esplendor en els segles XVII i XVIII».

És un gran edifici de planta poligonal irregular amb cossos sobresortints a les cantonades a manera de torres coronades per merlets, i diferents elements arquitectònics que li donen un aspecte de fortalesa.

Al centre disposa d’un pati interior, intocat, la part alta del qual té una magnífica galeria renaixentista.

 En el seu estat actual és difícil entreveure si conserva elements arquitectònics d’època romànica, ja que la fàbrica ha sofert nombroses modificacions al llarg del temps, sobretot al segle XVII, moment en què es renovà la major part de la seva estructura.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé