L’Hospitalet de Llobregat: les seves pèrdues patrimonials, Ca n’Alós.

Ca n’Alós. Foto: Centre excursionista de Catalunya

Ca n’Alós era una de les masies més antigues de l’Hospitalet de Llobregat. Es trobava una mica més amunt de l’església de Santa Eulàlia de Provençana. Per sobre de l’espai que ocupava, ja a la Torrassa, dos carrers recorden avui els cognoms dels dos primers propietaris: Alós i Ponsich.

1958. Església de Santa Eulàlia de provençana i Can Alós, darrere. Foto: CEL’H.

El primer propietari de la masia va ser en Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” que el 1703 comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”.[1]

L’ermita romànica de Provençana restaurada. AGC

Potser aquesta venda està relacionada amb la necessitat del Comú de recaptar fons, doncs el 1702 s’havia establert que L’Hospitalet havia de pagar un “donatiu” al rei de 320 lliures degut a les guerres del moment (el setge de Barcelona de 1697 per l’exèrcit francès a l’anomenada “Guerra dels nou anys” va produir la destrucció parcial de l’Hospitalet) per tractar de com fer-ho, aquell mateix any, es va reunir el Consell a la Casa Comunal (no sabem on exactament).  Fins al decret de Nova Planta (1716) es comptava amb la participació en l’Administració de tots els estaments socials: propietaris urbans, l’anomenat “braç major” o jurats en cap, propietaris residents a la marina (pocs) o “braç mitjà” i menestrals i comparets amb caseta pròpia a la vila o “braç menor´”, les dones quedaven fora, excepte les vídues, com a caps de família.

L’antiga església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida, al Centre, va substituir com a parròquia a la de Provençana. Va ser cremada el 1937.

Poc després es va reunir al convent de Santa Catarina de Barcelona, un consell extraordinari de terratinents de l’Hospitalet (52 persones, entre les quals alguns locals, molts barcelonins i altres de poblacions properes), amb un únic tema, com fer front al pagament de les 320 lliures. Es van revisar els arrendaments, es va establir un nou hostal-tenda-fleca a Collblanc i es va refer el que n’hi havia a la Carretera de la Bordeta, Santa Eulàlia, convertint-lo també en fleca. [2]Malgrat tot, els arrendament establerts (carnisseria, fleca, l’hostal de la vila, el del Cap del Riu, els camps…) no donaven per pagar les 320 lliures, cosa que sí es podria fer amb aquesta venda. En aquesta reunió extraordinària només n’hi havia homes, alguns d’ells exercint com a procuradors de les vídues.

Can Ramonet, a la carretera de Santa Eulàlia, ja derruït, antic Hostal de Provençana

Més endavant s’establirà el Cadastre sobre les propietats per recaptar més fons per pagar les despeses de les Guerres (endemés d’enviar soldats). A la relació del Cadastre de 1724, on s’especifica com es reparteix el pagament dels 43.887 Reales de Ardites que l’Hospitalet ha d’abonar a l’exercit i Principat de Catalunya, consta que la finca de Joan d’Alós té un parcer, terres, casa, bestiar i diferent personal que treballa pel parcer, per tot plegat ha de pagar 41 lliures, 13 sous i 9 diners[3], el que la situa en un terme mitjà respecte de les altres propietats que n’hi havia al municipi.

Ca n’Alós al llibret de 1969: L’Hospitalet, notícia geogràfica.

El 1757 s’establí una concòrdia entre el rector de Santa Eulàlia de Mérida i els veïns de Provençana per reedificar l’ermita. S’hi col·locà una campana i na Josefa Alós presentà al barber Josep Soler per a ermità.

Pocs anys després, el 1785, el propietari és Juan de Ponsich i Alós qui, segons sembla, va manar construir la Creu de Terme[4] que encara existeix davant l’ermita, a peu del camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell.[5]

Creu de terme al Passatge de Ca n’Alós, al costat de l’església i davant de la Vanguard.

A l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) es conserva un mapa a color de 1782 sobre el Curs baix del riu Llobregat amb la següent descripció: “Mapa en que se representa como el Rio Llobregat antiguamente tenía su alveo en la oriental division del teritorio, que en el dia divide el Termino y Parroquia del Hospitalet, de la de Port que es Parroquia de Sans, y como en el decurso del tiempo haviendo dicho Rio (cerca de los anyos de 1080 i 1090) hecho salto, tomó su curso por la parte occidental de dicho territorio del Hospitalet”.

Plànol del curs baix del Llobregat, s. XVIII, ICGC

S’assenyalen tres camins que travessen l’Hospitalet en sentit longitudinal.

El camí ral, un ramal de l’antiga Via Augusta romana o camí de Provençana, actualment carrer de Santa Eulàlia, carrer d’Enric Prat de la Riba i carrer Major. Aquesta via separa la Marina del Samontà. Cal situar Ca n’Alós en aquest eix.

La “Carretera de la Barca”: actualment carretera del Mig, on s’establiran moltes masies de la Marina i una barca de passatge a Sant Boi.

El Gual dels Tarongers o camí del Prat, que anava des dels espais del Delta a Viladecans fins a Montjuïc, passant prop de l’ermita de Bellvitge.

En aquest plànol trobem situada la masia de Can Alós (encerclada), darrera de l’església de Santa Eulàlia de Provençana, entre les poques cases que llavors n’hi havia (en 1702 l’Hospitalet tenia 60 cases).

El metge i alcalde del Prat, Josep Pujol i Capsada (Reus, 1869-1944) va dibuixar una adaptació del plànol que va sortir al Noticiari Pratenc de 1936.[6] .

Can Alós apareix citada a la relació de 1863 feta per l’Ajuntament de l’Hospitalet que recull Francesc Marcé i Sanabra al llibret: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies (1980). Segons les tipologies de masies que va establir Danés i Torras i que l’autor local recull, seria una masia amb teulada a dues aigües (façanes laterals), pròpies d’indrets plujosos i humits, evolucionada perquè s’ha aixecat un espai que deuria servir de magatzem.

Foto: AMHL 101 AF 0000388

Al número 274, del 15 de desembre de 1891, de La Il·lustració Catalana, primera revista gràfica catalana (1880-1894). L. Mercader parla de les vistes de la casa de la Torrassa (castell de Bellvís) i de la “vella casa Alós” a la confluència entre Sants, la Bordeta i l’Hospitalet, junt a l’església de Santa Eulàlia de Provençana, des d’on ja no es veu més que els camps de la Marina.[7]

L’antiga església de Provençana també va ser cremada al 1937. Foto: blog de Provençana

Les màquines de vapor van canviar el paisatge amb l’arribada dels trens de les línees de Martorell i de Vilafranca i les transformacions industrials posteriors. Ca n’Alós va quedar davant la via ferroviària, en mig de fàbriques.

En aquest plànol de L’Hospitalet de 1970 es veu Ca n’Alós. Foto: Fidel Rodríguez, fill de Vda. Fidel Rodríguez, imprenta que va editar vàries publicacions de la ciutat..

En 1961 se suprimí el pas a nivell i s’inaugurà el pas inferior de la Carretera Santa Eulàlia que comunica amb Sant Josep i l’Hospitalet Centre.

1961. Pas que passa sota les vies del tren entre Santa Eulàlia i Sant Josep.
Pont actual entre Sant Josep i Santa Eulàlia, amb un pas de peatons millor habilitat.

Hi ha una petita gravació del NO-DO que ens dona una imatge de la masia Alós en aquell moment, prop d’algunes bòbiles i fàbriques que anaven transformant la ciutat. Per celebrar el moment el règim va deixar anar 7.000 coloms missatgers.

NO-DO núm. 944B – 06.02.1961 (00:38-01:03)

L’últim masover de Ca n’Alós va ser Andreu González Dumenjó. Va viure a la casa amb la seva dona, Isabel Guasch, els avis i les dues primeres filles, Isabel (1961) i Francina (1962), nascudes a la masia, fins el 1969. l’Andreu, de jove, encara anava a vendre verdures al Born. Al final de la seva estada, ja havien deixat el conreu dels camps.

Can Alós nevat. Foto: familia González-Guasch

Ca n’Alós subsistí fins els anys 70, quan va ser desmuntada (amb el beneplàcit de l’Ajuntament) pedra a pedra per la família Cahué (amos de la Vanguard) que la havia comprat recentment a la família Ponsich.[9]

1969. Ca n’Alós darrera de la Vanguard. Foto: AMHLAF0027460

El Nadal de 1969-1970 s’inaugurà una exposició de dibuixos de Josep Soler Jové (1934) al Museu de la Ciutat. Es va editar un llibre, a la introducció es deia:  “… les places ja no són com eren, les masies desapareixen, els camps s’urbanitzen. Era precís deixar constància històrica d’un ambient que canvia massa ràpidament”.

Ca n’Alós dibuixat per Joan Soler Jové

La última notícia és de 2004, quan, amb motiu de la construcció del projecte de la línia d’alta velocitat, sub-tram de La Torrassa-Sants, es va realitzar una prospecció arqueològica superficial dels terrenys afectats. Només es va poder localitzar un mur en un talús de la via del tren, on estava ubicada la antiga masia de Ca n’Alós. La zona és de gran importància ja que pertany a la línia quaternària, situada entre la fàbrica Vanguard i la sitja trobada a La Torrassa, on han sortit les restes arqueològiques més importants pel que fa a l’època romana.[10] Al talús de la via del tren existeixen unes cavitats, actualment tapades, que podrien respondre a cavitats realitzades als anys 20 del segle XX com a habitatge.[11] Malauradament l’activitat arqueològica no va continuar.

Ca n’Alós estaria entre el Pont de la Vanguard i la fàbrica. Foto presa des del carrer de Ca n’Alós ja a la Torrassa.

Ca n’Alós era una masia que va ser engolida per les transformacions industrials descontrolades. Els seus propietaris eren terratinents barcelonins, com a molts que aquí hi tenien masies i, després, indústries.

Després de passejar pel lloc on estava ubicada no ens estranya que els seus últims propietaris se l’enduguessin. On? No ho sabem. Tot canvia i és normal, però massa ràpid i sense la cura de recollir els testimonis dels que ens han precedit. Hem de córrer com va fer el dibuixant Joan Soler Jové per a donar notícia del que l’Hospitalet va ser, potser encara som a temps de defensar el que queda del nostre patrimoni.

Carrer de Ca n’Alós. 2021. AGC.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 06-05-2021

Als i a les que defensen el patrimoni de la nostra maltractada ciutat.

———————————————————————————————————————————–

[1] El topònim “Pedrosa” dona nom a un polígon industrial, actualment comercial, de Santa Eulàlia.

[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 504-506

[3] Com a conseqüència de la Guerra de Successió i dels Decrets de Nova Planta es va tancar la CECA de Barcelona, establint les equivalències entre la moneda catalana i la castellana.

[4] L’havia de fer en Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però no ho va fer, deixant constància al seu testament de 1508. (Madurell, J. M.  1977. Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Museu d’Història de la ciutat. p. 27)

[5] Blog de Provençana, 10/10/2010: http://provenzana.blogspot.com/2010/10/la-creu-de-terme-de-provencana.

[6] Bagán, L. L’Hospitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/masies-indrets/la-torrassa-masies-indrets/

[7] Domínguez, Manuel. “Bellvís, Bellvitge i Provençana. El patrimoni de l’Hospitalet a finals del segle XIX”: http://localmundial.blogspot.com/2020/07/bellvis-bellvitge-i-provencana-el.html

[8] Sobre la propera conversió de la Vanguard en hotel i habitatges: El far.cat de 27/01/2021, https://elfar.cat/art/35201/el-emblematico-edificio-de-la-vanguard-dara-paso-a-un-hotel-de-tres-estrellas

[9] Domínguez Manuel, “Què se h’ha fet de Ca n’Alós?”, setembre, 2020 http://localmundial.blogspot.com/2020/09/que-se-nha-fet-de-ca-nalos.html

[10] De la Pinta, J. L. (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet”. Butlletí del Centre d’estudis de la Natura del Barcelonès Nord, any VII, núm. 1, p. 69-85

[11] Diputació Barcelona. Mapes del patrimoni Cultural. Ca l’Alós, jaciment, l’Hospitalet de Llobregat, Jordi Montlló Bolart, fitxa 08101-257 de 15/11/201

Antic Monestir de Santa Maria de Riudaura

L’església de Santa Maria de Riudaura està situada en el Puig de l’Església a Riudaura (Garrotxa).

Imatge Google

Us passo la seva  historia:

  • El monestir de Santa Maria de Riudaura fou un monestir benedictí radicat a l’actual església parroquial.
  • Va ser fundat per Guifré I comte de Girona i Besalú vers el 852.
  • La seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred.
  • Malgrat les donacions inicials, fou un monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.
  • Durant els segles següents va dependre d’aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
  • Decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452.
  • Finalment, el 1592, el papa Climent VIII l’uní al monestir de Sant Pere de Camprodon.
  • Aleshores ja no tenia comunitat. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835. 
  • Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, es produí l’abandó del conjunt.
  • El 1918 el campanar de l’Església de Santa Maria va ser reformat.
  • El 1919 s’hi va instal•lar un rellotge i dues campanes noves, tot plegat costejat per Joan Castanyer i Massegur.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura, també coneguda com a abadia o monestir de Santa Maria, és un conjunt de gran impacte al paisatge. Va ser malmesa pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

El 1918 es va reformar el campanar. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada “El Monestir” o “L’Abadia”, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir junt amb l’església. Conserva una torre de secció circular d’època medieval i tres llindes amb inscripcions del segle XVIII.

Situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l’Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

A l’interior del temple es pot llegir “NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723” i “ACCENDE NVANDO PVRVN’TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723”.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Els púlpits conservats a l’interior de l’església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals: En el primer púlpit hi apareix la inscripció “CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA”, i un brau com a símbol d’un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d’armes, un cap d’àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es olga-sacrets.jpg
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’església conté cinc campanes, tres s’ubiquen a la sala de campanes i dues a l’estructura metàl·lica de damunt del campanar. Dintre de la torre hi ha la campana “Climent”, creada el segle XVIII, i dues campanes més del segle XX que van ser donades per Joan Castanyer i Massegur.

A l’estructura metàl·lica, les dues campanes són del segle XVIII i anteriorment havien estat a l’espadanya de l’antiga capella de Sant Marçal, però es van traslladar recentment a l’Església de Santa Maria quan es va reformar l’edifici. S’anomenen campana dels quarts i campana de les hores, ja que marquen aquestes unitats del temps del rellotge, i estan dedicades a Maria i a Sant Marçal respectivament. Durant la Guerra Civil van desaparèixer tres campanes de l’Església.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Arxiu Rasola i Imatge de Google

Església de Sant Julià d’Argentona

L’església de Sant Julià està situada en la Plaça de l’Església 1 d’Argentona.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església és documentada des del 1023.
  • Consta com a parròquia des del 1068.
  • Al segle XVI el creixement de la població degué ser important, ja que se substituí la primitiva església parroquial de Sant Julià per l’edifici que encara es manté, bastit als anys 1515-1539.
  • Fou bastida pels mestres de cases Miquel Canut, gironí, i el francès Perris Absolut, sota la iniciativa del famós ardiaca barceloní Lluís Desplà, aleshores rector d’Argentona.
  • Fou restaurada el 1897 per Puig i Cadafalch. L’important retaule gòtic de Nicolau de Credença, notable pintor napolità, fet amb Antoni Rupit i Jaume Forner.
  • La magnífica trona renaixentista i el Retaule del Roser foren destruïts l’any 1936.

És una església de planta de creu llatina, nau central i dues laterals i claus de volta esculpides. La façana està feta de pedra de Montjuïc.

La portada és decorada per una bella rosassa i la flanqueja el campanar, quadrat i emmerletat, amb un rellotge.

A la façana hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pere de Clarà.

És un bell exemple del gòtic tardà.

Actualment a l’altar major hi ha uns tapissos de la primera època de Grau-Garriga, de tema eucarístic.

J. Contijoch / Generalitat de Catalunya

Conté uns merlets i diversos elements decoratius que estan essent restaurats seguint l’estil del campanar.

J.Subirachs / Generalitat de Catalunya

Sant Julià d’Argentona és una església gòtica inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola i Google

Església de Santa Maria del Puig d’Esparreguera

L’Església de Santa Maria del Puig està situada en el Pla del Puig d’Esparreguera.

Es tracta d’una construcció romànica sobre un petit altiplà elevat sobre la vall del riu Llobregat.

Us passo la seva historia :

  • El 985, dins del terme del castell d’Esparreguera hi havia diverses parròquies. Així ho diu Guillem d’Esparreguera, quan lliura els seus castells a la seu de Vic. Per tant, ja aleshores deuria existir Santa Maria del Puig, que sembla que fou edificada pels voltants del segle X.
  • Fou la parròquia del terme del castell fins que el 1612 fou beneïda una nova parròquia a la vila. En principi era coneguda com a “església de Santa Maria”, quan encara no existia la de la vila.
  • Durant els segles XI i XII hi ha diversos esments de deixes i llegats a l’església de “ipso Pugo”, però sembla que en la majoria dels casos s’adreça al santuari occità de Nostra Dona del Puèg, a l’Alvèrnia, que aleshores era un important centre de pelegrinatge.
  • Hom esmenta que Pere Sacosta, cavaller de Barcelona i dels castells d’Esparreguera, edificà el poble en el Pla al costat de l’actual ermita, dins dels termes de Sta. Maria del Puig, segons que consta en la petició adreçada al bisbe de Barcelona, l’any 1316.
  • Esparreguera passaria, l’any 1351, al vassallatge de l’abat de Montserrat.
  • Des del començament del segle XIV, quan una primitiva capella dedicada a Santa Eulàlia fou construïda a la pobla d’Esparreguera, l’antiga parròquia del Puig començà a declinar i, especialment, després dels terratrèmols del segle XV, que la deixaren molt malmesa.
  • Després d’aquest terratrèmol es van fer ampliacions i reformes en el temple.
  • A principis del segle XVII, l’any 1612, passa a ser depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia, però segueix mantenint activitat pròpia.
  • El temple patí els efectes de la guerra civil (1936- 1939).
  • Posteriorment Santa Maria del Puig resta abandonada fins que el 1945 Alfred Sedó, propietari de la colònia Sedó, creient que l’ermita li pertany inicia una restauració exterior, que abandona al saber que no n’és el propietari.
  • És el 1982 quan es constitueix “Amics de Santa Maria del Puig” per fer-se càrrec de la restauració, manteniment i divulgació del monument.
  • L’any 2002-2003 veren tenir lloc campanyes d’excavació a l’interior de l’absis en que deixarien “al descobert l’antiga paret d’una església preromànica amb un paviment associat molt important”.

Edifici que s’aixeca sobre una terrassa a la dreta del Llobregat, a la sortida del congost del Cairat.

És una església de planta de creu llatina amb una sola nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular.

Té dues capelles laterals a manera de fals transsepte afegides amb posterioritat a l’obra romànica.

Al creuer s’aixeca un cimbori de planta ovalada inscrit en un rectangle amb estructura de prisma octogonal a l’exterior, molt desfigurat degut al pes del campanar de torre que hi ha a sobre i que, almenys en la forma en què ens ha pervingut, és posterior a l’obra romànica.

En l’edifici, que evidencia moltes reconstruccions, es pot reconèixer l’aprofitament de la paret nord, preromànica, feta amb reble i pedres, llosetes i grans còdols, alguns disposats en espiga, tot plegat embegut en un morter molt abundant.

Interiorment ha estat folrada amb una paret romànica. L’absis, sense arcuacions, és d’obertura molt ampla i, en canvi, poc profunda, característica que, dins del romànic, indica una datació avançada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

S’hi obren tres finestres, la central més gran, totes d’esplandit interior, la part exterior de les quals és formada per dos arcs i el seu ampit és inclinat. L’aparell d’aquest absis, de carreus mitjans i petits, és disposat amb molta regularitat.

L’absis era decorat amb pintures, de les que només en resten alguns vestigis entre la paret romànica original d’obertura de l’absis i l’arc gòtic afegit.

L’església de Santa Maria del Puig o ermita del Puig és una obra del municipi d’Esparreguera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Església de l’antic Monestir de Sant Pere de Besalú

L’església de l’antic Monestir de Sant Pere, esta situada en la Plaça de Sant Pere a Besalú.

Us passo la seva llarga Història:

  • L’antic monestir benedictí de Sant Pere de Besalú fou fundat l’any 977 pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill, que el posà sota el patrocini directe de la Santa Seu i va aconseguir el trasllat de les relíquies dels sants Prim i Felicià d’Agen, que se sumaren a les de Concordi, Evidi, Patró i Marí de Besalú.
  • El nou cenobi, l’església del qual fou consagrada el 1003 gràcies al comte Bernat Tallaferro, sembla que en substituí un d’anterior, del segle IX.
  • El temple actual correspon a una reedificació del 1060.
  • Inicialment, Sant Pere era fora dels murs de Besalú, i tenia dret d’enterrament dels fidels d’una extensa demarcació al seu cementiri, anomenat des del segle XI el Prat de Sant Pere, i que era situat a la plaça que hi ha al davant de l’església.
  • La seva màxima expansió va ser durant els segles XII i XIII, quan va passar a formar part del comtat de Barcelona i és quan va ser objecte d’una reforma.
  • Va començar la seva decadència al segle xv per causa de la guerra dels remences, els terratrèmols i la lluita per les possessions amb el bisbe de Girona.
  • La influència del monestir s’estengué aviat.
  • Tenia els priorats de Sant Maria del Collell (Garrotxa) i de Santa Magdalena (Tarragona).
  • El 1592 li foren units els monestirs de Sant Llorenç del Mont i el de Sant Quirze de Colera.
  • Fou suprimit el 1835 amb la desamortització.
  • Entre 1908 i 1914 s’hi instal•laren els benedictins d’Encalcat (França), però avui, desaparegut el monestir, l’església és la parròquia de la vila.
  • Durant la Guerra Civil espanyola de 1936, va sofrir un incendi perdent el mobiliari, part de les seves pintures del segle XVIII i algunes escultures.

De l’antic monestir, resta només l’església, de planta basilical, amb tres naus separades per pilars quadrangulars, creuer i un gran absis central.

La nau central, més elevada, és coberta amb volta de canó, i les laterals amb volta de quart de cercle.

Al gruix del mur dels braços del creuer s’obren sengles nínxols o petites absidioles que no sobresurten a l’exterior. Tres absidioles més s’obren al mur de l’absis central.

L’element més remarcable d’aquest conjunt és, però, la girola o deambulatori, que s’inscriu a l’interior de l’absis,

i que és formada per quatre parelles de columnes amb capitells esculpits amb decoracions vegetals o figuracions humanes (com Daniel amb els lleons) que denoten la influència del nord d’Itàlia.

Aquest sector és cobert amb volta semicircular de quart de cercle.

En un dels capitells hi ha la representació d’Herodes aconsellat pel diable i en un altre la matança dels Sants Innocents.

La façana, que denota també una influència del nord d’Itàlia, és centrada per un portal senzill al damunt del qual s’obre un finestral amb tres arcs de mig punt en degradació i dues columnetes per costat.

A banda i banda sengles lleons en alt relleu, d’influència rossellonesa, flanquegen la finestra.

La façana es corona amb frontó triangular.

El campanar s’aixeca sobre el braç nord del creuer.

El seu cos superior, amb els angles aixamfranats, grans finestrals d’arcs d’arc rodó i terrat amb balustrada, està datat el 1649.

De l’antic claustre, gòtic, no en queda pràcticament res, tret d’algunes làpides i claus de volta esparses.

Sant Pere de Besalú és un monestir declarat bé cultural d’interès nacional des de l’any 1931.

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Església Parroquial de Sant Cristòfor de Terrassa

L’Església Parroquial de Sant Cristòfor esta situada en la Plaça de Ca n’Anglada, 31de Terrassa.

L’Església va ser aixecada el 1956 i acabada en 1965.

El sant titular prové de l’ermita de Sant Cristòfor, del segle XI, ubicada al costat de la masia de Ca n’Anglada, que dóna nom al barri, un s’ubica la parròquia. 

Consta d’una àmplia nau rectangular; té cor i una gran cripta, l’arquitecte va ser el terrassenc Joan Baca Reixac.

Cal destaca el Campanar, te planta gairebé quadrada, està coronat per una minsa cornisa i un terrat amb barana metàl-lica,

damunt del qual s’aixeca una torrella quadrada coberta per una teulada piramidal recoberta amb peces de ceràmica vidriada de color verd fosc

Des del seu principi és una parròquia amb molta activitat.

Com la processó de Setmana Santa, de la qual es conserven alguns passos a la cripta, amb “manolas y saetas”.

Recull de dades : Varis

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Santa Maria de Moià

Església de Santa Maria esta situada en la plaça Major de Moià.

Us passo la seva historia :

  • Fou consagrada el 939 amb assistència de Sunyer, comte de Barcelona, qui la féu edificar.
  • De l’església corresponent a aquella època, romànica, ja no en queda res.
  • Fins a finals del segle XVI, aquesta parròquia depenia de la comunitat de canonges agustinians de Santa Maria de l’Estany.
  • El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar aquell monestir, i el va convertir en col·legiata, i els canonges de l’Estany van traslladar-se a Moià, de manera que Santa Maria de Moià queda convertida també en col·legiata.
  • El 1603, però, el títol de col·legiata retornava a l’Estany; hi residia l’arxipreste del Moianès, que, alhora, era rector de Moià.
  • El 1775 l’Estany quedava reduït a parròquia de la categoria més baixa, i el bisbe de Vic Castanyer, que havia estat rector a Moià, concedí a la parròquia de Santa Maria de Moià i al seu rector tots els títols i honors que havia tingut l’església de l’Estany.

És una església de tres naus amb creuer, coronat per una gran cúpula. Al costat de migdia s’aixeca un esvelt campanar de pedra ben treballada i planta octogonal amb grans finestrals d’arc apuntat al pis de les campanes i amb una cornisa sostinguda per aldans que actuen de gàrgoles.

També destaca el seu rellotge, que funciona amb pesos de pedra, la balustrada del coronament amb la data de 1726 i els pinacles.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Darrere l’església hi ha el cambril de planta rectangular, de grans dimensions, on es troba la Mare de Déu de la Misericòrdia. L’accés a l’edifici es fa mitjançant una gran portalada barroca articulada en tres nivells. Així mateix hi ha a la façana nord un altre accés de més reduïdes dimensions però de factura similar.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Destaca la façana principal i la façana lateral pel seu alt valor artístic, ja que són un dels exponents més extraordinaris del barroc salomònic en pedra a Catalunya. La façana principal està articulada en diversos cossos. El cos baix està compost amb certa desimboltura, si bé les tres fornícules dels intercolumnis recorden maneres anteriors i el torçal del fust està fet amb timidesa i decorat ingènuament.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Al segon cos les columnes són estriades helicoïdalment i el cos superior es veuen altres dues columnes ni salomòniques ni helicoïdals en llurs estries, sinó acordonades.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

Les imatges d’aquesta façana representen a sant Josep, sant Pere de la Cadireta, sant Ponç de Planella, sant Josep de Calassanç i la Verge Maria.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

La façana lateral-nord està articulada en dos nivells. El primer flanquejat per dues columnes amb decoració de llaços helicoïdals. Aquestes columnes es recolzen en sengles pilastres de planta quadrada. Dintell de pedra coronat per un frontó truncat, en el qual s’obre una fornícula (coronada per un frontó amb l’escut de Moià), flanquejada per dues columnes salomòniques.

DGPC Servei de Suport Técnic i Inventari / Generalitat de Catalunya

A l’interior de la fornícula hi ha una imatge de la Verge Maria amb el Nen  als braços, possiblement del segle XV, reutilitzada d’una obra anterior. Adossat a la paret nord de l’església es troba el baptisteri.

A l’exterior destaca un portal d’estil neoclàssic centrat per quatre columnes corínties que aguanten el coronament de la porta. Un fris sosté un nínxol, també emmarcat per columnetes, on s’hi ha col·locat unes rajoles amb la figura de sant Joan Baptista.

La coberta és a doble vessant amb ràfec de pedra. Corona l’edifici una llanterna octogonal. L’interior és amb planta de creu grega, coberta amb cúpula que s’alça sobre quatre arcs de mig punt.

Situada al camaris de l’actual parròquia es troba la Verge de la Misericòrdia de talla policromada i de principis del segle XIX. Talla d’alabastre d’estil gòtic de la Verge amb el Nen de la segona meitat del segle XIX.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es d1.jpg

Situada al mur de llevant de l’església i d’estil barroc del segle XVII s’hi troba la imatge de sant Sebastià treballada en pedra blanca. Situada al mur est de la capella del Santíssim i d’estil realista del segle XX hi ha el Crist d’Asorey fet amb fusta policromada per Francisco Asorey.

Santa Maria de Moià o la Mare de Déu de la Misericòrdia és l’església parroquial a la vila de Moià, i capital de la comarca del Moianès.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text , imatges antigues : Ramon Solé – arxiu Rasola

Església de la Mare de Déu del Pilar del Masnou

L’església de la Mare de Déu del Pilar està situada en l’avinguda de la Mare de Déu del Pilar, 51 del Masnou.

Obra de l’arquitecte Josep Maria Liesa de Sus i construïda sota la direcció de l’arquitecte municipal Pere-Jordi Bassegoda i Musté.

Els orígens del temple es vinculen a la donació feta l’any 1945 per les germanes Maria Cinta i Pilar Escardó Valls del terreny on s’hi construiria l’església. Les germanes Escardó Valls havien adquirit el terreny per fer realitat el designi del seu germà Josep Maria, mort en un accident d’aviació, d’erigir un temple a la urbanització Vivet de Pedra Blanca.

L’església fou beneïda el 1953 pel bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego. Inicialment, l’església s’utilitza per celebrar missa els diumenges i festes de precepte, amb la perspectiva de poder ampliar els serveis, amb un habitatge per al sacerdot i escoles gratuïtes.

L’any 1954, el bisbe beneí de la imatge del Pilar, el Sagrat Cor i les campanes, Amb el pas dels anys rebé donacions i creixé amb la barriada on es troba. L’any 1972 va esdevenir parroquia.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Google

Església de Sant Pere de Rubí

Església de Sant Pere està situada en la Plaça del Doctor Guardiet, 4-5 de Rubí.

Gemma Estrada i Pinell 1980 / Generalitat de Catalunya

Us passo detalls de la seva historia :

  • L’actual temple de Sant Pere de Rubí és l’ampliació del temple preromànic construït amb tota probabilitat el segle X, al mateix temps que el castell d’origen aràbic.
  • El primer document que ens parla de l’església és de l’any 986 i fa referència a una venda de terres i cases situades en el terreny d’Aqualonga.
  • Un altre document de l’any 996 menciona a l’església en una qüestió sobre les aigües de la riera i el torrent de Xercavins, promoguda per l’abat Ot de Sant Cugat.
  • S’observa una petita finestra geminada amb capitell trapezoïdal i columna de marbre, que és d’una primitiva església preromànica anterior a la del segle XI.
  • L’any 1927 es va restaurar el temple.
  • El 20 de juliol de 1936 un escamot d’incontrolats va cremar l’església i molts objectes religiosos van ser destruïts pel foc. Durant la guerra civil, les campanes foren foses per fer material bèl-lic i el temple fou utilitzat com a magatzem del sindicat agrícola.

La Parròquia de Sant Pere encapçala l’Arxiprestat de Rubí i Sant Feliu, on també hi trobem les parròquies de Santa Maria, Sant Pau, Sant Josep Obrer i Sant Feliu.

El campanar i el finestral de ponent conserven encara elements de l’antic temple preromànic.

La portada és de finals del segle XII i està formada per diverses arquivoltes i un capitell per banda de tema floral que es repeteix en el fris del costat. El campanar també és del segle XII i segueix el mateix estil llombard d’arcuacions.

Al segle XV es va fer la continuació de la nau romànica, desapareixent l’antic absis romànic i construint-ne una nau presbiteri. 

El 1577 es va construir la primera capella a la dreta, junt al campanar.

A principis del s. XVII el consell municipal va encarregar als escultors Francesc i Jaume Rubió, pare i fill, que eren de Moià, fer un retaule per a l’església, les peces del qual que resten es poden veure a la Capella del Santíssim, un cop restaurades.

A la Guerra del Francès, concretament el 1809, el temple fou saquejat per les tropes napoleòniques, que s’emportaren nombrosos objectes de valor.

El 1884, degut al creixement de la població, es va eixamplar l’església i es va construir el creuer, l’absis, la galeria de circumval·lació i la sagristia. Ho va fer l’arquitecte Antoni Casademunt.

El 29 de febrer del 1939 s’hi fa la primera missa després de romandre tancada al culte 30 mesos. L’edifici va sent reconstruït de mica en mica després de la guerra. També es restableixen les festes i cerimònies religioses.

Es restauraren els altars. Rafael Solanic va esculpir la imatge i el retaule de Sant Pere que podem veure en l’actualitat, a més d’altres elements artístics de les diferents capelles.

L’any 1986 es va celebrar el mil·lenari de l’església i es van estrenar uns Goigs escrits per mn. Pere Ribot.

L’última intervenció arquitectònica ha estat, als anys 90, l’escapçament dels merlets del campanar.

Jordi Contijoch Biada 1997 / Generalitat de Catalunya

L’Església de Sant Pere és una església del municipi de Rubí protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Valldarques – Conjunt format per església de Sant Romà, rectoria, escola i ajuntament.

Valldarques és un poblament disseminat del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell),

situat a la capçalera del riu de Valldarques.

Us passo la seva historia :

  • El lloc d’Arques es esmentat ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.
  • El 966 ja apareix amb el nom de Valle Archas.
  • El terme d’Arques, amb el seu castell, era un domini del bisbe de la Seu.
  • Modernament formà part de l’antic municipi de Montanisell fins el 1969.

El nucli principal està format per l’església parroquial, la rectoria i el que havia estat escola i ajuntament ,

s’assenta, a 931 m d’altitud, en un característic penya-segat de la vall de Valldarques.

L’església parroquial de Sant Romà és romànica.

Edifici religiós d’una nau amb absis rodó i coberta amb volta de canó.

L’estructura obrada en pedra rústica escairada. L’absis adornat amb un fris en dents de serra.

La torre campanar consta de tres pisos sobre socalada.

Es conserven restes de pintura a la façana N del campanar.

Sant Romà de Valldarques és un monument del poble de Valldarques, al municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell), protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Coll de Nargó i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies : Fidel Rodríguez