Cal Ponset està en el carrer d’Amadeu Vives, 7 de Collbetó.
Us passo la seva Historia:
El 1368 la casa pertanyia a Pere Mercader que va fer la confessió davant del notari de Guillem Durfort, el darrer senyor laic del castell de Collbató.
El 1496 a Miquel Janer; el 1560 a Joan Marcas, que devia fer la portalada.
El 1611 al seu fill Joan Marcas.
El 1728 als hereus de l’hisendat i doctor, Francesc Julià Marcas.
L’any 1894 la casa, sense les terres, era propietat d’Isidre Pons, el Ponset, un fuster avantpassat directe dels actuals propietaris. L’existència del mur lateral fa pensar que a l’Edat Mitjana havía marcat el límit oriental de la vila.
Cal Ponset és una casa que conserva importants vestigis medievals, com el portal de mig punt fet amb grans dovelles de pedra, amb la data de 1560 i la llegenda Jesús i Maria gravades a la clau, els arcs interiors construïts amb carreus ben tallats o el mur atalussat i de marcat caràcter defensiu de la cantonada.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – DIBA
El Castell de Plegamans està en el Camí de la Serra – carrer del Castell de Palau-solità i Plegamans.
Us passo la seva història:
Tot i que el lloc de Plegamans apareix esmentat ja des del segle X, no serà fins dos segles més tard que es trobarà documentat el seu llinatge. El membre més destacat de la família va ser Ramon de Plegamans, veguer i batlle de la ciutat de Barcelona i posteriorment lloctinent de Jaume I.
Al segle XV la possessió del castell corresponia als Vilatorta, dels quals, Antoni de Vilatorta, fou conseller de Barcelona en la composició del “Consell de Cent”.
D’altres cases que van tenir la posesió del castell van ser els Gualba i Clariana, fins al 1600.
Finalment, l’any 1776 el domini resta sota jurisdicció dels Sentmenat, els quals la tingueren fins al 1931, quan va ser adquirida per Joan Casajoana, veí del municipi.
Durant molts anys l’edifici va restar abandonat i va ser víctima d’un acte d’espoliació d’un dels finestrals gòtics.
Al 1995 va ser restaurat i avui dia serveix de seu de l’arxiu de la fundació Folch i Torres de Palau de Plegamans.
És un edifici quadrangular de planta baixa, primer pis, golfes i pati central. La torre original, de finals del segle X o principis del XI, de planta rectangular, va ser reformada en el seu alçat entre els segles XIV i XV.
També en època més antiga es va construir una muralla creant un pati en un costat de la torre.
Probablement durant el segle XII es va afegir a la part exterior de la muralla de migdia una gran sala amb dos arcs de mig punt. També es van afegir altres dependencies de manera que el conjunt adquirí la forma de planta quadrada amb un pati central.
Amb la reforma que es va fer entre els segles XIV i XV el conjunt va agafar la fesomia de gran casal gòtic que té avui dia.
Un exemple d’això són les finestres coronelles lobulades de la façana de migdia; algunes d’aquestes finestres tenen la línia d’imposta decorada amb rosetes.
Els sostres són amb enteixinat de fusta. L’entrada és a la façana nord, amb un portal gòtic d’arc de mig punt adovellat, amb tres espitlleres a cada banda i un matacà en el seu eix vertical.
També hi ha 13 espitlleres al llarg de la façana est, disposades alternadament en dos nivells. La coberta ha estat reconstruïda recentment amb teulada a doble vessant i encavallades de fusta vistes excepte a l’ala oest, coberta al primer pis a una sola vessant.
A la base de la torre es conserva un antic forn de pa.
Actualment funciona com a seu central de la Fundació Folch i Torres.
El Castell de Plegamans és del municipi de Palau-solità i Plegamans declarat bé cultural d’interès nacional.
La masia de l’Escorça, abans «Can Bitllera», era la porteria de la fàbrica.
Dionís Escorsa i Cruells (St. Feliu de Codines, 1840 – Barcelona, 1900) fou un empresari metal·lúrgic català.
Fill de Josep Escorsa i Cirerol, natural de St. Feliu de Cabrera, i de Teresa Cruells i Corderes, de St. Feliu de Codines, va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove com a tècnic.
El 1867 va establir un negoci propi de foneria, que deu anys després traspassà a Pere Màrtir Sancristòfol, serraller especialitzat en la forja decorativa.
El 1869 casà amb Francesca Soria Ustrell, natural de Sabadell.
El 1876 estableix una foneria de ferro amb dos socis més. Aquesta factoria, al carrer de Creu Coberta, arribà a classificar-se com la segona més important de tot l’estat espanyol, en l’emmotllament d’acer fos. El 1892 la empresa canvià de nom i es diu “Foneries Escorsa”, potser quan ja era l’únic soci.
Fundiciones l’Escorsa a Barcelona. Principis segle XX.
A la seva mort, el 1900, se’n fan càrrec els seus fills, Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880-1946), amb el nou nom de “Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita”.
El tercer fill, Alexandre (1878-1947), se’n separà i fundà una nova indústria de “Hierros y Aceros Moldeados” a Hostafrancs. Amb 10.000m2 aquesta fàbrica que, durant la Guerra Civil, produïa peces de guerra, tancà el 1992.
En 1995 el recinte, l’HAMSA, es va convertir en un centre social ocupat i autogestionat fins el 2004 que el van tirar a terra.
Logo del centre social Hamsa.
La foneria Escorsa s’instal·là el 1920 a la Carretera de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat amb la Riera Blanca que separa l’Hospitalet de Barcelona, arribant a tenir 217 treballadors. El 1958 disposava de tres forns elèctrics i produïa anualment unes 3.000 tones de metall fos, tanmateix el 1966 va fer fallida i tancà les portes. [1]
1917. Inauguració de la primera pedra de la foneria Escorsa a l’Hospitalet. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
De l’Escorsa queda una típica masia agrícola del segle XIX amb planta baixa, pis i golfes, abans coneguda com Can Bitllera.
La casa de l’Escorça als anys 80. Foto del llibre de J. Casas: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la història (1984)
A la part posterior de la finca, enjardinada, encara es pot veure una mica de l’ambient rural que hi havia a l’Hospitalet abans de la emigració massiva.
Part posterior de l’escorça a Santa Eulàlia de l’Hospitalet. AGC, 2021
Té un rellotge de sol a la façana principal. La indústria ocupava el lloc proper de blocs d’habitatges actuals.
L’escorça o «Can Bitllera» a l’actualitat a la Carretera de Santa Eulàlia. AGC, 2021.
Va ser rehabilitada i utilitzada com a restaurant i lloc de trobada d’una entitat recreativa-cultural, la casa Galega de L’Hospitalet.
Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-12-2021
Als treballadors i a les treballadores dels inicis de la industrialització a la ciutat.
——————————————————————————————————————–
[1] Informació estreta del llibre de Francesc Marcé i Sanabra (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular i de viquipèdia.
El Santuari de la Mare de Déu de Queralt està situat al vessant oriental del Castell berguedà, cim de la serra de Queralt.
L’indret on avui s’aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El conjunt de Queralt l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí en el seu moment l’hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments.
Us passo la seva historia:
El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta feu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en què fou construït el santuari actual.
El 1725 es posà la primera pedra i a partir d’aquesta data començaren les ajudes de l’ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l’edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Moretó i Josep Julià. Està situat al nord-oest del municipi de Berga. Es troba a una altura de 1.200 metres.
El 1835 es va adaptar l’edifici com a fortalesa i presó i el 1840 es destruí l’ermita.
La primera capella on fou venerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d’aquí que, a principis del segle xx, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius i Sala, missioner del Cor de Maria i organització de la Coronació de 1916″.
Les obres començaren el mateix 1916.
L’any 1920 només quedava l’escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. M. Forcada, també missioner del Cor de Maria.
L’església i en general tot el santuari foren malmesos, profanats i incendiats durant els primers anys de la guerra civil (1936-1939), un retaule força notable fou cremat, així com l’altar.
Foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín.
El 1966 es va reconstruir la façana i la teulada del temple, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat. El retaule actual és obra de Jaume Sugranyes (de Vic) segons el projecte de l’arquitecte berguedà Ramon Masferrer l’any 1958.
Els anys 90, es va fer la restauració de tot l’interior (església i cambril) treballs dirigits per l’arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li donà l’aspecte actual.
És una església barroca d’una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l’altar major.
Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.
L’exterior és força auster i l’església es confon amb la resta dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El més característic potser és el gran nombre d’obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab.
Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per M. Ballarín.
La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
La inferior, amb uns seguit d’arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt.
Un seguit d’òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l’interior.
La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle xiv, d’estil gòtic. És un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una talla de fusta d’uns cinquanta centímetres d’alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
Les Capelles : En el transcurs del temps s’han construït unes capelles -a iniciativa de l’Església, o particulars- per acompanyar l’oració, el repòs i l’aixopluc dels peregrins que s’encaminaven pels camins que menen a Queralt.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El Santuari de Queralt, de Santa Maria de Queralt o de la Mare de Déu de Queralt és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé i altres.
Sant Benet de Bages és una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat.
Molt a prop de la confluència de l’antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.
Us passo la seva important i llarga historia:
El monestir de Sant Benet de Bages fou fundat entre els anys 950 i 960 pel magnat Sal·la, que anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (amb la qual cosa l’eximia de la jurisdicció civil i episcopal).
El 967 hi ha l’acta de fundació i la dotació del monestir,
El 972, mort Sal·la, es consagrà una primera església. La comunitat passà una època difícil, per la mala administració dels abats, càrrec que Sal·la havia vinculat als seus descendents.
El nomenament del primer abat per elecció el 1002 comportà un redreçament del monestir, que a finals del segle fou unit durant uns anys (1075-1118) al monestir llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres.
Devastat pels sarraïns el 1114, a finals del segle xii i principis del XIII es construïren l’església i el claustre actuals.
El 1593 fou unit al monestir de Santa Maria de Montserrat, que hi instal·là un col·legi d’arts el 1620.
El 1633 s’enguixà l’interior de l’església malmès per un incendi. En els seus darrers temps s’hi retiraven els monjos montserratins vells.
El 1835, arran de l’exclaustració dels monjos, el monestir fou venut a particulars.
El 1907, l’adquirí Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, que hi feu unes importants obres de restauració assessorades per Josep Puig i Cadafalch.
El 1931 es va declarar Monument nacional.
Des del 1936, l’església està abandonada i necessita una gran reparació.
El 2000 descendents de Montserrat i Elisa Casas i Carbó venen el monestir a la Caixa de Manresa que va restaurar el conjunt .
El 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a difondre la història monàstica, de l’època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia. El complex turístic i cultural inclou, a més del monestir, l’edifici La Fàbrica, l’Hotel Món i la Fundació Alícia.
Des de l’any 2012, és la Fundació Catalunya La Pedrera qui s’encarrega de la gestió i l’actual propietària del monestir.
El monestir de Sant Benet de Bages, situat en un paratge frondós i humit a la dreta del Llobregat, és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l’època fundacional fins a l’època barroca. Actualment és un complex conjunt d’edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi que ha sofert una profunda restauració.
L’església és de planta de creu llatina, amb una nau (de 25 m de llarg per 7’5 d’ample) coberta per volta lleugerament apuntada, dividida per tres arcs torals. El transsepte té el braç S més baix i més curt que no el del costat N. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L’absis central és l’únic visible a l’exterior. El portal principal, a la façana de ponent, és d’arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l’escola dita rossellonesa.
A ponent l’església té adossada la imponent massa del campanar, de base preromànica i cos d’època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes. Sobre el primer arc toral de la nau de l’església s’alça un comunidor en forma de torre-campanar de dos pisos.
El claustre és la part més interessant del conjunt. És format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n’hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica i també de figuratius amb motius d’inspiració mitològica, d’inspiració cristiana o amb escenes humanes o d’animals.
Els capitells que hi ha en unes arcades que podrien ser de la sala capitular antiga a l’E i alguns altres són els més antics de tot el claustre i poden datar-se de la segona meitat del segle x.Tallades en forma semicircular per tal d’adaptar-se a la curvatura de l’absidiola on anaven col·locades. Actualment estan adossades a la paret per la seva banda frontal a l’invers de com estarien originàriament. Ambdues se sostenen per una única columna, proveïda de base, d’uns 70 cm d’alçada.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
La primera, situada a mà esquerra del passadís, fa 124×76 cm d’amplada en els seus punts més allunyats i un gruix de 12 cm. L’acabat de la curvatura és força tosc. La segona, se situa pràcticament davant la porta del celler, fa 165x77x12 cm i té unes característiques molt semblants a la primera però presenta una acabat més polit.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
De l’església preromànica consagrada l’any 972 no en queda pràcticament res. Tanmateix, alguns dels capitells que s’han conservat permeten afirmar que era una edificació força important.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
L’església és un temple del segle XII, de planta de creu llatina, d’una sola nau coberta amb volta de canó, una mica apuntada, reforçada per tres arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs. L’arrencada de la volta s’assenyala amb una cornisa, camuflada posteriorment per la decoració barroca.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
La capçalera és al mur de llevant i està formada per un absis central i dues absidioles, a banda i banda del primer, buidats del mur de manera que no s’aprecien a l’exterior. Tots tres són de planta semicircular i són coberts amb volta de quart d’esfera. Entre la nau i l’absis central hi ha un cos d’edifici, cobert amb volta de canó, que serveix de presbiteri i fa la gradació entre els dos espais.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
Sota l’absis principal, hi fou construïda una cripta destinada a contenir les relíquies de sant Valentí. L’estampa exterior és completada per un comunidor en forma de torre de dos pisos i pel portal de la façana de ponent, de mig punt, amb quatre arquivoltes i tres capitells a cada banda, dels quals arrenquen altres anells torals. Una massissa torre campanar, de secció quadrada, revela les diverses etapes del seu procés constructiu: preromànica, romànica i renaixentista.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
El claustre és l’element més interessant del cenobi. Queda situat al sud de l’església, formant un quadrilàter gairebé regular, amb la particularitat que tant el campanar situat a l’angle nord-oest com el braç sud del transsepte, envaeixen i estrenyen el pas per les galeries. Hauria estat construït entre els segles XII i XIII i aplega algunes peces reaprofitades. Les quatre galeries estan cobertes per voltes de canó. Als angles i a les parts centrals de les galeries, s’aixequen uns pilars, que ajuden a donar solidesa al conjunt. Entre pilars podem trobar una sèrie de tres arcs de mig punt, aguantats per parelles de columnes amb capitells esculpits.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
Hi ha un total de seixanta-quatre capitells de gran riquesa. L’escultura dels capitells és molt variada, destacant bàsicament la temàtica vegetal i figurativa. També se’n poden trobar amb motius animals i amb representacions humanes. D’aquests capitells cal destacar un d’origen preromànic, probablement reutilitzat, on es veu la primera representació iconogràfica que es coneix fins ara de Catalunya. Té forma de piràmide quadrangular invertida i truncada. Té decorats els quatre costats amb una escena de l’Anunciació, el Crist en majestat, una imatge pregant i motius vegetals. Un altre dels capitells esmenta el nom d’un dels artífexs de l’obra: Bernat. Es conserven dos finestrals de la sala capitular antiga. Al mateix claustre hi ha diversos enterraments d’època romànica.
Finestres geminades que corresponien a la sala capitular que va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch. En les parets laterals del claustre podem veure les sepultures de diverses nissagues catalanes, que participaren en la construcció o ampliació del cenobi. Entre elles es poden identificar les tombes dels Talamanca, els Calders, els Rocafort, els Boixadors, els Sanespleda i els Montcada.
Galeria on s’aprecia els conjunts de tres arcs sustentats per una parella de columnes amb capitells. En el mur de llevant es poden veure dues finestres geminades que corresponien a la sala capitular. Aquesta va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch, segurament perquè es trobava en runes. Els seus capitells, molt erosionats i de tipus vegetal, van ser reaprofitats del primer temple, edificat en el segle x.
El pati interior és realment un lloc tranquil i un recés de pau, un espai per a la meditació i el recolliment. Ple d’arbres i arbustos que creixen en el seu interior, que li donen al lloc un aire diferent, amb la llum esmorteïda i tamisada en tons verds amb el silenci.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
L’accés al claustre des de l’església és a través d’una porta oberta en el braç sud del transsepte, que pel costat del claustre es decora mitjançant arquivolta i una parella de columnes. Aquesta porta és la que utilitzaven els monjos per accedir a l’església, mentre la resta de la feligresia utilitzava la porta principal a la zona oest. El capitell esquerre d’aquesta porta conté una teofania, en la qual apareix el Senyor assegut sobre un tron que és elevat per dos àngels situats un a cada costat, tot sobre un fons estriat a manera de vímet. El capitell dret no ha conservat la seva decoració, i l’arquivolta sobre l’arc de la porta es forma mitjançant un perfil corregut i entretallat de senzilla factura.
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya
A partir del segle XIV, s’alterà la distribució del conjunt i al costat sud es construí un edifici amb arcs diafragma per allotjar el celler. A sobre s’hi bastiren dos pisos destinats a cel·les dels monjos, que després Ramon Casas els convertiria en residència particular.
Sant Benet de Bages és una obra del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.
Barraca del Poldo és de pedra seca ubicada al costat del camí que va a l’església de Sant Jaume de Castellbell. Es tracta d’una construcció aïllada, aixecada entre el camí i el marge de terra que dona a la carretera BV- 1122.
És de planta circular, de 3 metres de diàmetre interior. Els rocs de la base de la barraca no destaquen per la seva grossor. Proporcionalment si que ho fan els de l’arrencada de la falsa volta.
Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s’han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud, amb una doble llinda plana i els brancals rectes. Mesura 1,53 metres d’alçada per una amplada de 0,80 metres.
Els murs tenen un gruix de 0,52 metres. Per damunt mateix de la llinda hi ha una lleixa tancada per l’interior. Té marxapeus també de pedra. El tancament és amb porta de fusta feta amb planxes. Està collada als brancals amb una mica de morter i dues frontisses de ferro. Es pot accedir al seu interior. Al terra hi ha unes planxes de suro que la impermeabilitzen.
La coberta és de falsa cúpula, que consisteix en la superposició de filades concèntriques de manera que el radi cada vegada és menor, fins a tancar amb una sola llosa. L’exterior de la coberta conserva gran part del pedruscall i terra amb existència de vegetació herbàcia que la manté en perfectes condicions.
El ràfec és conserva sencer. Aquest fet permet que l’aigua no es filtri directament cap a l’interior de l’habitacle i la malmeti. El caramull està col·locat de manera que pugui sortir el fum en cas de fer-hi foc al seu interior. A l’interior, es conserven dos tinells, un entrant a mà dreta (40 cm de costat) i l’altra col·locat al davant mateix de la porta (30 cm per 40 cm respectivament). No té cap espitllera.
Al costat hi ha un pou sec de planta circular.
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – DIBA
Sant Pau del Camp de Barcelona, un dels pocs vestigis del romànic que encara queden a la ciutat, una església de la que se’n sap molt poc dels seus inicis com a monestir. AGC, 2019
En primer lloc aclarim que, tot i ser elements religiosos, aquí els volem diferenciar i definir per el seu tractament històric, artístic i lingüístic.
El terme “església” prové del grec i significa “assemblea”. És molt ample i pot fer referència al conjunt dels cristians en general, a les diferents comunitats cristianes (ortodoxa, catòlica, luterana…) o a un grup de gent reunits en torn a l’Evangeli i als símbols de la seva fe.
Romeria a l’ermita de Bellvitge. 1956 Foto: Elvira Solà Adalid
Però el mot “església” s’aplica normalment als temples on s’apleguen els creients per pregar, escoltar la paraula o celebrar els seus ritus de pas.
En aquest sentit, cada persona pot ser considerada una església com a “temple de l’Esperit Sant”. La filòsofa Edith Stein (1891-Austchwitz, 1942) entén l’esperit humà com a part de la cultura i de la expressió, de l’art… des de una visió laica aquests elements que ens defeneixen com humans podrien considerar-se, també, temples.
La campana de l’ermita de Bellvitge, de nom Eulàlia, pesa 300 kgs. i la van fondre a Olot. El toc de campanes invitava a la pregària sent un mitjà de comunicació.
Trobarem molts tipus d’església segons la seva funció o la seva arquitectura perquè tant ens poden referir a un agrupament de fidels com a un edifici.
Una església parroquial és la que delimita –normalment- una divisió territorial, tot i que també pot exercir altres funcions per a comunitats específiques.
Esglèsia parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, 1958, al fons una masia desapareguda: Can Alós i una de les primers fàbriques de l’Hospitalet industrial. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
La parròquia està encomanada a un rector i normalment compta amb l’ajut d’un vicari. La demarcació de les esglésies té el seu origen a l’Imperi Romà, d’aquí paraules com la de “vicari” que també es va aplicar a la organització comtal, en les dues el fi de l’establiment parroquial era recaptar impostos i les esglésies que no es sotmetien als bisbes i/o a Roma van ser eliminades.
Una església catedral estarà vinculada al bisbe i a un col·legi de clergues o canonges anomenat Capítol. La Canonja, o casa on resideixen els canonges, sol ser catedralícia tot i que també n’hi ha canonges a les abadies o als priorats. Els canonges segueixen un ofici o cànon, d’aquí la paraula Canònica, que vol dir regulats per una norma. Les catedrals (Seu o càtedra del bisbe) són el centre organitzatiu d’una diòcesi o bisbat.
Convent de Sant Agustí vell a Barcelona. Els canonges solien adoptar la regla de Sant Agustí, més flexible que la dels monestirs.
El terme basílica prové de “domus” o casa i té el seu origen a Roma, quan els primers cristians es reunien a les cases, com la de Prisca, de la que parla Sant Pau, a vegades anomenada “Antigua”, com a Santiga (Santa Maria de Antigua a Santa Perpètua de la Moguda).
Ermita de Santa Maria de Antigua (Santiga) AGC, 2021.
La categoria de basílica l’atorga directament el Papa o ve donada per la memòria popular (com la de Santa Maria del Mar, anomenada al segle X “de les Arenes”, perquè es va alçar sobre un antic amfiteatre romà).
Interior de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. AGC,2021.
Els bisbes i els papes no sempre han anat d’acord, ho veurem millor en parlar dels monestirs i de les ordes religioses que, per cert, també tenen les seves esglésies i capelles.
Portal de l’església de Santa Victòria de Barcelona. Seu de la comanda templera de Barcelona.
Havent situat les grans esglésies que es poden considerar, bàsicament, com parròquia, catedral o basílica, anem a parlar de les més petites.
“Ermita” es una paraula que prové del grec i significa “desert”. Els eremites eren persones que es retiraven a orar i/o a fer penitència al desert o a les afores de les poblacions, sovint vivien en coves, en tot cas en llocs apartats on podien acollir visitants. És una tradició oriental molt anterior al cristianisme.
L’ermita de Sant Llorenç de Fontcalçada, a Sant Cugat del Vallés, està dintre del recinte d’un mas dedicat a restaurant. Cal dir que no hem tingut problema per a visitar-la. AGC, 2021.
Aquesta és la clau de les ermites, que estigui o hagi estat retirada del nucli de població, com la de Bellvitge, encara que ara estigui en mig d’un barri, per tradició es considera ermita. Les ermites solen ser petites i tenien una casa humil on residien donades i donats o “ermitans”, tot i que també n’hi havia i n’hi ha ermitanes, que tenien cura de l’ermita i dels que per allí passaven.
Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, amb la casa rectorial al costat i un dels campanars de la nova església al fons. AGC, 2021
Una ermita pot ser també un santuari. Un Santuari és un lloc d’acollida i recés que hi ha als camins de pelegrinatge, la diferència és que aquests no tenen un culte establert, mentre que les ermites tenen un altar i es solen celebrar, com a mínim, les festes de les advocacions a les que estiguin encomanades, així com les de les romeries que hi van. Tant els santuaris com les ermites acollien ex-vots o promeses votives. L’ermita seria més temple eclesial, mentre que el santuari, que també ho pot ser, seria, més aviat, una mena d’oratori.
Ermita de Bellvitge quan era considerada «Santuari», meitat del segle XX.
La capella, que pot ser una església menor, sol tenir un origen privat. Si les ermites tenien una casa pobre com a residència de les persones que en tenien cura, la capella privada s’afegeix a una casa senyorial per a ús familiar, com a lloc d’oració, de celebracions particulars o, inclús, d’enterrament familiar.
Can Buxeres a l’Hospitalet de Llobregat. La capella d’aquesta casa senyorial serveix a l’Ajuntament per a celebrar bodes laiques. AGC, 2019
Però també n’hi ha capelletes a les façanes de les cases, com la que encara queda a Barcelona al carrer de Montalegre cantonada amb Valdonzella, coneguda com a verge de l’Alegria o de Montalegre. Antigament eren molt freqüents, les confraries es reunien sota una capelleta d’aquestes, també les trobem a l’àmbit rural. Són llocs que inspiren a fer una pregària.
Fornícula amb la mare de Déu de Bellvitge que hi havia al carrer Hospital de Barcelona d’on venien els confrares a l’ermita de Bellvitge segons recull Joan Amades.
I acabem amb el terme “oratori” o lloc per pregar que no és una església. El seu origen, al sí del cristianisme, està en les tombes dels primers màrtirs. Actualment n’hi ha a les cases particulars, als convents, als hospitals, a les escoles, al mig del bosc o a les ciutats, on algú s’ha deixat la vida es pot posar un lloc que encara que no sigui reconegut com a “oratori” per l’església, ens convida a pregar. Als grans aeroports es troben capelles interconfessionals que també poden fer servir agnòstics i ateus com espai de silenci i recolliment.
Capelleta al camí del Castell de Balsareny dedicada a St. Antoni, es va posar recentment en record de les que hi havia abans de la Guerra Civil.
Com veiem són termes que es poden aplicar a un mateix lloc. Per exemple l’ermita de Bellvitge també era anomenada “Santuari”; ha estat i és una església, però podria deixar de ser-ho si es deixen de fer celebracions, llavors seria un oratori, tot i que, el més probable és que es continués anomenant ermita, els noms poden ser resistents i per-durar més que allò que anomenaven o efímers i volàtils com el món d’avui en dia.
Interior del monestir de Santa Cecília de Montserrat, un espai de pregària interreligiosa, com les de Taizé (França)
La temporalitat també marca alguna diferència. N’hi ha ermites romàniques que actualment queden dintre d’un pedrís particular: granja, restaurant…, però no deixen de ser ermites, en canvi algunes d’èpoques més modernes serien més aviat “capelles”, encara que estiguin isolades, ja que no tenen tradició eremítica i/o dels ermitans i ermitanes.
Capella de Sant Cristòfol, de 1503, al portal del Regomir de Barcelona. AGC, 2021
És important conèixer i recordar les arrels per veure les transformacions del passat i saber “amb tota l’ànima” que som dins dels actuals moviments, que només som uns relleus que lliurem una torxa que altres ens van passar.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-01-2022
A Ramon Ribas Boixeda, sj., que em va ensenyar a mirar pedres, arbres i estrelles i a callar per
El castell d’Esponellà està situat damunt d’un turó de 196 metres d’altura, a ponent del nucli del poble, on es pot gaudir d’un ampli domini visual d’Esponellà i del riu Fluvià. S’hi arriba per un trencant senyalitzat situat a la dreta de la carretera GIP-5121, a l’alçada del PK 7+300, aproximadament.
Us passo la seva història
Les primeres referències escrites del castell corresponen al segle XI, tot i haver-hi indicis que permeten suposar una primera ocupació de l’indret durant l’època romana.
Les darreres excavacions arqueològiques dutes a terme daten el seu abandonament a mitjans del segle XVII, tot i que, posteriorment, l’estructura, mig destruïda, es va aprofitar com a masia fins a finals del segle XVIII.
La primera referència escrita d’Esponellà és de l’any 925, i es parla de l’església parroquial de Sant Cebrià i d’una petita fortificació o torre de guaita de la que eren els senyors castlans la família Creixell de Borrassà.
La primera senyora coneguda del castell és Guilla de Creixell, situada entre els anys 1089 i 1121.
Trenta anys més tard, i per matrimoni, la titularitat passa a la família Palera, que la manté fins al 1282.
L’any 1265, el rei Jaume I autoritza a Guillem de Palera a realitzar una nova construcció: el primer castell. Durant uns anys, el senyor passa a ser el vescomte de Peralada Dalmau VI de Rocabertí, i després ho són la família Sord fins a l’any 1377. Cal tenir en compte, però, que la documentació d’aquest període és molt escassa resulta difícil conèixer la senyoria del castell de forma més acurada.
A partir de l’any 1377 la informació és molt més abundant. El nou senyor és Guillem de Colteller, mestre en medicina, format a la Universitat de Montpeller. Era originari de Girona, on tenia residència habitual, on va estar contractat pel consell de la ciutat (fins 1337) i pel capítol de la catedral (1362), i d’on va formar part del govern municipal el 1374. Des del 1371 serví Pere III el Cerimoniós, el seu fill i hereu Joan I el Caçador, com a infant i després com a rei, i les esposes d’un i altre.
Reconegut en la seva professió, va guanyar importants sumes de diners i, fins i tot, es podia permetre fer préstecs a la família reial. Va adquirir un mas a la zona de Batllori del poble d’Esponellà i, més tard, aprofitant les dificultats econòmiques de la corona per mantenir el domini de Sardenya, va passar a obtenir el domini feudal de tot el poble d’Esponellà. Per 500 florins d’or, el rei Joan li va vendre la jurisdicció civil i criminal, que era un dels atributs fonamentals de la senyoria feudal, i també li va atorgar la potestat d’erigir el poble en castell termenat.
La seva neta, Margarida de Campllong, es va casar amb Bernat de Corbera (1420-1458). Varen tenir una filla, Aldolça de Corbera (1458-1503) que l’any 1491es va casar, en el mateix castell d’Esponellà, amb Guerau Desplà i d’Oms, donzell de Barcelona, senyor de la Casa d’Alella i de Vinçà i Desgüells, ambaixador, conseller reial, mestre racional i diputat del braç militar el 1485, membre d’una de les famílies més importants de Catalunya. El seu germà, Lluís Desplà i d’Oms, va ser el 44è President de la Generalitat de Catalunya (1506-1509). De la mà d’Aldonça de Corbera, es realitzaren importants obres al castell, l’engrandiment de l’església parroquial de Sant Cebrià d’Esponellà i la finalització de la construcció del pont sobre el riu Fluvià.
La seva filla, Anna Desplà i de Corbera, es casà amb Miquel Joan de Gralla, un alt funcionari reial. Per descendència, al cap d’uns anys, el senyor del castell va ser Francesc de Montcada i Folch de Cardona (1594-1604).
El seu fill Gastó de Montcada es va vendre la fortificació i, després de diversos canvis de propietat, acabà en mans de la família Berard al 1641, quan l’edifici ja estava en plena decadència i proper a l’abandonament. Va ser aquesta família qui va promoure la construcció d’un nou edifici noble al mig del poble d’Esponellà (Cal Baró, actual seu de l’Ajuntament), aprofitant nombrosos elements arquitectònics procedents del castell.
Gaspar de Berart i de Cortiada fou un militar que contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706. Es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d’Àustria.
Durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità, la companyia d’argenters. Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L’emperador Carles VI d’Àustria creà per a ell el títol de baró d’Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V l’any 1726.
Després dels Berard, els propietaris del castell foren les famílies Fluvià, Carpí i, finalment, els Fortuny, sempre per matrimoni o descendència. El títol de baró va ser rehabilitat l’any 1899 pel rei Alfons XIII, a favor d’Epifani de Fortuny i de Carpi, atès que la seva mare, Bernarda de Carpí i de Berard, era descendent directa del primer baró d’Esponellà.
Fins al moment actual, la titularitat de la baronia continua essent de la família Fortuny. Epifanio de Fortuny i Palá és el sisè Baró d’Esponellà.
La restauració del castell es va iniciar a finals de la dècada de 1990, a iniciativa de l’Ajuntament d’Esponellà. S’han realitzat diversos camps de treball per a joves, que han desbrossat i netejat el terreny.
També s’hi han realitzat campanyes arqueològiques durant els anys 1999-2000 i 2012-2013.
Tanmateix, la neteja inicial per facilitar-hi l’accés efectuada a finals de la dècada de 1990 va suposar la pèrdua d’un important volum d’informació històrica, perquè es va fer sense cap mena de control arqueològic ni tècnic. Un altre problema afegit és que, en no consolidar-se les restes de les excavacions arqueològiques, el conjunt ha sofert una creixent degradació, en ser exposats als elements els murs i el conjunt de les restes després de segles d’estar enterrats i protegits.
L’any 2002 es va fer una senyalització i adequació general del conjunt per a la seva visita, però la manca de manteniment ha comportat una ràpida degradació.
En els anys 2013 i 2014 la Diputació de Girona ha dut a terme una nova intervenció d’excavació i de consolidació de les restes del castell.
Ocupa la part superior de l’edifici feudal, on es va bastir la primera edificació del segle XI.
S’estén cap a migdia en una notable ampliació realitzada al segle XIII.
Des del castell podem observar una visió espectacular dels pobles d’Esponellà i Vilert, i dels seus entorns més verds.
El castell d’Esponellà és situat al poble d’Esponellà (Pla de l’Estany), el castell va ser declarat Bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.
La masia de Can Torrents està en el carrer Hospital, 7 – 9 de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia:
Hi hagut per bastant temps un corrent d’opinió que mantenia que aquesta masia es va bastir sobre l’antic hospital medieval que donava nom al carrer.
L’historiador santboià Carles Martí i Mira va demostrar que el tal hospital va ser enderrocat totalment i que aquesta masia es va bastir de nova planta al segle XV, això sí, al lloc que el vell hospital ocupava i es va fer l’ampliació posterior.
A principis del segle XX va sofrir algunes ampliacions i restauracions, conservant del casal del segle XV i de principis del XVI la porta de mig punt amb dovelles i les finestres de pedra de Montjuïc.
Es tracta d’una casa senyorial amb planta baixa, noble i golfes. D’estructura inicialment cúbica presenta ampliacions al seu costat esquerre. La teulada és de teula àrab a quatre vessants.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
En els murs i finestres combina la pedra i el maó, tant a vista com arrebossats.
Gaspar Coll i Rosell – 1987 / Generalitat de Catalunya
L’estil és popular amb certa dignitat, incorporant elements del gòtic tardà en les finestres lobulades dels extrems, i renaixentistes en la finestra esbocinada central.
Can Torrents és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 