Domus de Todonyà de Les Masies de Voltregà (Osona)

Domus de Todonyà esta situat a prop de la carretera BV-4608, entre els kms 15-16, al Pla del Roure llarg passat Mas Puiggròs.

Historia:

• El lloc apareix a la documentació com a vila de Todonyà (“villa Todenani”) ja l’any 1094.
• Les referències documentals es mantenen fins l’any 1655.
• Segons aquestes, abans de l’any 1415 les terres de la domus foren conreades pels pagesos del Mas Ferrer.
• En aquest any consta com algunes terres d’aquest mas han estat arrendades pels propietaris del mas Serratosa.
• Aquest mas, que en principi apareix citat al segle XIV, consta com a part de la domus de Todonyà, però aviat la situació es comença a invertir donat que la domus fou abandonada quan els seus propietaris passaren a viure al poble.

Es tracta d’un jaciment a l’aire lliure, en concret un lloc d’habitació o casa amb estructures conservades. Vil·la de poblament del segles X reconvertit en mas durant el segle XI. Es tracta d’un edifici de dos pisos amb una planta baixa construïda entre els segles XI i XII i un segon pis aixecat al segle XIII. En la primera etapa sembla que el recinte estava destinat a la defensa. El segon pis és de caire residencial i la construcció és de tipus senyorial. Durant les dues primeres campanyes d’excavació arqueològica dirigides per Assumpta Serra (2001 i 2002) es van documentar diverses etapes: en un primer moment el recinte era format únicament per una sola planta i tenia una funció defensiva.

Posteriorment es coneix l’existència d’un segon pis a partir de la documentació d’una escala. La defensa s’aconseguia gràcies a la torre i les espitlleres que rodejaven el recinte en la part exterior oest, sud i est. Les restes documentades són els murs, la torre, l’escala, l’espitllera i les portes. S’ha documentat en els murs de la primera planta un aparell constructiu en “opus spicatum”, comú al segle X i inicis del XI. En el pis superior es troba un aparell constructiu diferent, de pedra seca, pedres de grans dimensions tendint a la forma quadrada, sense argamassa.

La torre conserva una alçada de 3m, amb un bon estat de conservació de la façana (1,90m). Aquesta construcció és molt diferent dels murs del recinte. Per la tipologia de la torre i els paraments de la part posterior, aquesta es pot considerar dels segles XI-XIII. Al llarg de tot el perímetre dels murs exteriors s’observen les espitlleres. L’escala fou construïda posteriorment al tancat d’espitlleres; la seva orientació és contrària a la torre i està pensada per accedir a la part gran de l’edifici; no tant de caire defensiu, sinó d’habitatge.

La forma constructiva de l’escala és pròpia d’escales anteriors al segle XII, quan es comença a treballar amb espais buits aconseguits a partir d’arcs. S’han localitzat dues portes: la d’entrada a la paret est i la de la torre. Destaca l’abundant i variat material arqueològic recollit fins ara (segles XI-XV): gran varietat de ceràmica (bescuit, marró, taronja o vidrada). Molt interessant la ceràmica musulmana del segle XI. Quantitat important de ferros i poc vidre.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Natalia Salazar -ArqueoCat SL-

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Col·laborador : Albert Tot

Antic Hospital i el Mural de la Patum de Berga (Berguedà)

L’edifici albergava l’antic Hospital de Sant Bernabé, fundat al principi del segle XIV com a hospital de pobres,

i que va fer funció de centre sanitari fins a l’any 1981, quan es va traslladar a l’actual ubicació.

Ara hi trobem la seu de diverses entitats de la ciutat.

El mural de ceràmica de la façana, col·locat l’any 1992, és obra de l’artista Joan Casas i Ortínez.

S’hi representen totes les comparses i elements de la festa de La Patum.

Recull de dades: Turisme Berga.Cat

Adaptació del Text del Blog : Ramon Solé

Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Vicenç de Castellolí, església nova de Castellolí (Anoia)

Setmana dedicada a les Esglésies i Ermites

Sant Vicenç de Castellolí  està en l’Av. de la Unió, 5, de Castellolí.

Historia:

• L’any 1936, durant la Guerra Civil, l’antiga parròquia barroca de Castellolí va ser incendiada per membres d’un Comitè Revolucionari i, posteriorment, abandonada pels feligresos.
• L’any 1940 es va construir la nova església de Sant Vicenç, al nucli urbà del poble, que actualment encara fa les funcions de parròquia del terme.
• Es van aprofitar pedres i teules de l’antiga església per a la nova edificació.

Església de planta rectangular, d’una sola nau amb absis, presidida per un porxo amb columnes.

La coberta és de teula ceràmica aràbiga, a dues vessants, i el carener perpendicular a la façana principal, que es troba orientada al sud-est.

L’edifici respon a l’esperit noucentista, ja fora d’època, molt equilibrat i amb referències clàssiques.

Les façanes són de paredat comú, arrebossades.

Recull de dades: Mapes de Patroni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Virgínia Cepero González

Adaptació al Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Escola la Seda del Prat de Llobregat (Baix Llobregat)

L’Escola la Seda esta en la Pl. Pintor Grau Sala en El Prat de Llobregat.

Us passo la seva història:

• El municipi del Prat de Llobregat va arribar molt tard al procés d’industrialització, car la seva agricultura era important i puixant.
• Fins al 1923 no s’hi instal•là la primera gran empresa.
• La segona va ser la Seda el 1925.
• Aquesta última amb la finalitat de millorar les condicions per als treballadors als que calia desplaçar-se fins al Prat en un temps en què l’única via de comunicació regular era el ferrocarril, va construir l’escola que encara porta el seu nom.

Edifici de planta rectangular de tres pisos d’alçada, el més baix dels quals és de planta baixa a la banda del pati (dues façanes) i soterrani a la part de l’entrada principal.

La simplicitat i la racionalitat de la seva construcció, de planta simple i grans finestres a quatre vents per aconseguir una bona il·luminació natural a les classes, es va temperar amb el disseny de les obertures, una mica retardatari, com mirant al modernisme i, amb la solució de la teulada, amb falses golfes i un ample ràfec amb rajoles de ceràmica a la part de sota.

Tot això li dona una certa aparença de “casa de nines” destinada a associar l’edifici amb la infància. L’estat de conservació és satisfactori fins i tot amb detalls de fàcil degradació o eliminació com la marquesina de vidre i la forja de la porta principal, els estucs o les baranes de pedra artificial.

L’Escola la Seda és un edifici noucentista del municipi del Prat de Llobregat (Baix Llobregat) inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fàbrica Sauleda (Casa del director) de Santa Maria d’Oló (Moianès)

La Fàbrica Sauleda esta en el carrer de Josep Sauleda i Roca, s/n. de Santa Maria d’Oló.

Historia :

• Al final del segle XIX a Oló hi havia tres fàbriques tèxtils de dimensions modestes. Una era la fàbrica de Joan Badia, que el 1896 va tenir els primers telers mecànics del poble. Funcionaven amb energia de vapor i també aprofitant tota l’aigua sobrant de la riera.
• L’any 1901 l’Ajuntament havia creat una comissió per captar fabricants que tornessin a obrir les fàbriques i donessin vida al poble. Però això no va evitar un període de crisi industrial entre 1900 i 1925, sobretot els anys posteriors a 1918, quan a Oló no hi havia cap fàbrica i moltes dones van haver de buscar feina en les fàbriques d’altres municipis, cosa que solia comportar llargues caminades a peu. Però al llarg de la dècada de 1920 s’hi van establir dues fàbriques, que en els anys següents s’havien de convertir en la base econòmica de la població: primer la fàbrica Borràs i després la fàbrica López. Ambdues tenien una gran rivalitat entre elles.
• Joaquim Borràs (Manresa 1865-1963) era un industrial que s’introduí també en la política, partidari d’Antoni Maura es presentà diverses vegades com a diputat, fou alcalde de Manresa i vice-president de la Diputació de Barcelona. En una de les seves campanyes electorals va visitar Oló i s’adonà de l’oportunitat que representava aquesta localitat, ja que tenia una població acostumada al treball del tèxtil i els salaris eren baixos, en un entorn rural de poca conflictivitat social. Aquest industrial tenia la seva fàbrica principal a la colònia Borràs (Castellbell i el Vilar), on es feien les feines de filar i una part del teixit. El 1920 va comprar una de les fàbriques a la riera d’Oló que ja havia funcionat, i que es coneixia popularment amb el nom del Pastor perquè abans hi havia hagut un corral d’ovelles. La primitiva fàbrica va ser completament remodelada i s’hi afegiren els dos edificis modernistes, obra d’Ignasi Mas i Morell (1881-1953). Mas i Morell residia a Sant Pol de Mar i durant molts anys fou l’arquitecte municipal d’aquesta localitat. Borràs també va adquirir una nau industrial situada al raval de la Rovirola que abans havia pertangut a Joan Badia, la qual fou destinada a magatzem.
• En la fàbrica al costat de la riera s’hi van instal·lar 42 telers que funcionaven amb dos motors de gas pobre, nodrits amb llenya. El 1936 la fàbrica ocupava 64 persones, i el 1955, 125. S’hi feia el teixit d’una part de les plegadores de les indústries Borràs. Elaborava teixits de qualitat: piqués, llençols i percales. En aquesta època algunes de les treballadores venien de pobles de l’entorn; per això disposaven d’habitacions per quedar-se a dormir durant la setmana.
• L’any 1955 l’empresa, tot seguint l’exemple de les colònies industrials, va aixecar un bloc de pisos per als treballadors de la fàbrica.
• Els anys 1960 Manufactures Borràs S.A. era un important conglomerat industrial que també tenia vinculacions amb la banca. Tanmateix, la fàbrica va tancar les portes a principis d’aquesta dècada, degut a la crisi del tèxtil. Aleshores hi treballaven 70 persones.
• El 1963 va comprar la fàbrica Josep M. Sauleda Parés. Era el successor de Victoriano Sauleda Roura, un indiano de Sant Pol de Mar que al seu retorn d’Amèrica havia fundat una empresa al poble, concretament una fàbrica de roba per a espardenyes.
• A la dècada de 1960, degut a les conseqüències del boom turístic i dels canvis en el mercat de treball, va decidir traslladar la part dels teixits a la fàbrica de Santa Maria d’Oló.
• La nova fàbrica es posava en funcionament l’any 1965, i en els anys successius s’anà ampliant. L’empresa s’ha especialitzat en la producció de teixits industrials, bàsicament per a tendals.
• El 1990 donava ocupació a 60 treballadors, i era la segona indústria espanyola en fabricació de lona. La producció, amb uns models de lona que són de disseny exclusiu, es destina al mercat espanyol i també a l’exportació. Actualment l’empresa continua en actiu i és un dels pilars bàsics de l’economia del poble.

Casa del director de l’antiga fàbrica Borràs (actualment fàbrica Sauleda), que es troba adossada a la primitiva nau per la banda sud, tot formant part d’un conjunt modernista que fou construït entorn de 1919, quan l’industrial Joaquim Borràs va iniciar la seva indústria a Oló. L’arquitecte fou Ignasi Mas i Morell, que va treballar durant molts anys a Sant Pol de Mar i fou arquitecte municipal d’aquesta localitat. Es tracta d’una edificació de planta rectangular, que consta de planta baixa més dos pisos. És la peça més destacada de tot el conjunt fabril, i també l’obra més reeixidament modernista que hi ha a Santa Maria d’Oló.

 La casa sobresurt del conjunt de les naus per la seva alçària. Crida l’atenció per l’efecte cromàtic fruit de la combinació del vermell del totxo amb el blau dels cabirons de la teulada junt amb altres elements com la ceràmica i els forjats de les baranes. Tot això destaca sobre el fons blanc de les façanes. En la façana principal, encarada al sud, hi destaca una tribuna feta amb pilastres de totxo i arcs esgraonats. A l’entorn hi trobem obertures de formes diverses, sempre rematades amb totxo vermell. La façana de ponent té dos balcons a la part superior i, entremig, una capelleta de ceràmica dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Al seu damunt hi penja un interessant fanal de ferro forjat.

 En aquesta casa hi vivia el director de la fàbrica i el seu servei. Així mateix, la planta inferior tenia uns dormitoris on s’hi estaven durant la setmana les treballadores que venien de fora. Actualment els baixos de la casa acullen un espai adequat per fer-hi activitats formatives de l’empesa, mentre que les plantes superiors s’han conservat tal com era la casa del director en època de la fàbrica Borràs.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Informació facilitada per Núria Graells i Lluís Sauleda

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Tines del Bleda de Pont de Vilomara i Rocafort (Bages)

Les Tines del Bleda estan situades en la Vall del Flequer al costat del camí de Pont de Vilomara i Rocafort.

Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d’arribar al Km 4. trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n’Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. A 1,5 km aproximadament ens desviarem per un camí a mà dreta, fins la tina on s’emplaça a pocs metres de l’inici del camí. La vegetació de l’entorn en dificulta la visió, tot i que l’entorn immediat està perfectament net. La construcció se situa tocant al llit del Flequer.

Conjunt format per dues tines de planta circular i la seva respectiva barraca. La part inferior de l’edifici que conté els cups de les tines és de pedra unida amb morter de calç, i tenen les parets interiors recobertes de rajoles de ceràmica vidrada.

La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són de pedra sense material d’unió, i a la part superior dels murs s’estén el voladís realitzat amb pedres planes disposades en horitzontal i sobre el que s’assenta la coberta, que és feta amb el mètode d’aproximació de filades amb lloses de pedra i sobre la que s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Cada tina té una porta d’accés oberta a l’est, amb llinda de pedra horitzontal.

Observant el conjunt des de les portes d’entrada a les tines, es descriuen les edificacions d’esquerra a dreta.

La tina número 1, a la banda de tramuntana, té una petita finestreta i sota de la cúpula s’observa un tronc encastat en situació horitzontal en el que es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

La tina número 2, a la banda sud, també té una finestreta i encara conserva les restes de la frontissa d’una antiga porta de fusta a l’entrada. També té un tronc encastat en posició horitzontal sota la cúpula. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

Edificacions auxiliars hi ha dues barraques adossades a les tines. Són edificacions en pedra seca amb coberta de falsa cúpula i que segueixen el mateix tipus de construcció que les tines. Es troben a un nivell inferior en el terreny respecte a les tines, ja que a cada barraca surt la boixa de cada tina.

La barraca corresponent a la tina núm. 1 té planta de forma semicircular i una superfície d’uns 6m2. L’entrada té doble llinda, una exterior de 100 x 25 x 17 cm i una altre a la part interior de la porta. La porta d’entrada amida 0,82 m x 1,44 m d’alçada. A l’interior i trobem el broc o boixa de la tina, tallat en un bloc de pedra que sobresurt del mur. El gruix de les parets és de 80 cm.

La barraca corresponent a la tina núm. 2 és de planta rectangular, de 2,40 m d’amplada per 3,20 m de llargada. També té llinda doble a la porta, una exterior de 150 x 36 x 20 cm i una altre d’interior. La porta d’entrada amida 1,02 m x 1,37 m d’alçada. A l’interior trobem la boixa de la tina d’iguals característiques a l’anterior. El gruix de les parets és de 53 cm.

L’estat de conservació de les dues barraques és bo i actualment es comuniquen amb les barraques a través d’ una escala exterior situada a la banda nord. Davant de les tines es conserva la base d’una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l’ús.

És tracta de la pica sobre la que descansava l’estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca.

Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007.

El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Casa de Pere Aldavert de Matadepera

La Casa de Pere Aldavert està en el carrer de Sant Joan, 28 de Matadepera.

Us passo la seva historia:

• Una placa a la façana commemora que aquesta casa fou la residència d’estiueig d’Àngel Guimerà. Va ser durant aquesta estada a Matadepera on l’escriptor va escriure Mª Rosa.
• En la llinda de la porta d’accés una inscripció diu “Fou feta l’any 1890”
• A l’ample dret de la casa hi ha un rellotge de sol fet de pedra, de l’any 1897.

Maria Antonia Vivancos – 1989 / Generalitat de Catalunya

La composició de la façana segueix una distribució simètrica. La part inferior és més austera, la càrrega decorativa s’ha concentrat en el primer pis i la teulada. L’eix de simetria el marca la porta i el balcó. Les obertures inferiors presenten una llinda de pedra amb unes petites mènsules que representen elements de suport de les finestres i de la cornisa. Els dos pisos tradueixen la seva separació en la façana mitjançant rajols de ceràmica de dos colors col·locats de forma romboïdal.

El pis superior i la teulada concentren la decoració més exuberant amb motius florals que decoren els balcons, les llindes, etc. La teulada està coronada en els vèrtexs per pinacles d’inspiració gòtica. El frontis presenta una barreja d’estils de factura classicista i gòtica. La teulada és de dues vessants amb el carener paral·lel a la línia de façana el coronament és amb merlets.

La Casa de Pere Aldavert és un edifici del municipi de Matadepera  inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Xemeneies d’arreu de Catalunya – 4ª Part #

Avui us presento dos articles

Molt dels antics arquitectes, sobre tot de principis del segle XX, destacaven molt la bonica construcció de les xemeneies, amb ceràmica i fent formes diverses i amb l’estètica del edifici; no és com actualment que ja les posen en la majoria del casos, de sèrie.

Avui us passo 15 exemples de xemeneies que m’han cridat l’atenció, situades en  antigues mansions senyorials, fabriques, masies, cases senzilles, xalets … d’arreu de Catalunya, sigui en l’interior i a prop de la costa :

Text i Fotografies : Ramon Solé

Nota : No indico la ubicació perquè són en edificis privats.

Monument a Francesc Macià en Cardedeu

Avui us presento dos articles

El monument a Francesc Macià de Cardedeu, esta situat en la Plaça de Francesc Macià.

Va ser inaugurat en l’any1991, esta compost de ferro, pedra, ceràmica.

Monument situat  dins d’una rotonda, esta format per una gran estrella de cinc puntes metàl·lica a la part inferior de la qual hi ha una pedra amb un relleu circular del president Macià i una placa ceràmica amb la inscripció:

 “AL PRESIDENT / MACIÀ”.

I en l’altre costat :

 “ En recordança dels 60 anys de la seva visita a Cardedeu”.

Text recollit del Institut d’Estudis Catalans

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Creu del Parc del Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

Avui us presento dos articles

El Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia és una ermita promoguda santuari el 1907 que està dedicada a la patrona del Maresme. Està situada en una ampla esplanada ombrejada de pins que domina la vila de Canet de Mar. És un dels primers edificis importants fets a Catalunya en estil medievalitzant neogòtic. És llistat com bé cultural d’interès local.

Us passo dades de la seva historia :

• Aquest Santuari s’alça al nord de la vila, unit a aquesta per un passeig.
• Des del 1520 és documentada la devoció en aquesta església d’una imatge mariana.
• Quan fou bastida la nova església de la vila, al 1591, esdevingué santuari i ermita.
• La Misericòrdia és patrona de la vila des del 1703; el 1732 s’entronitzà una nova imatge.
• El 1857 es beneí un nou santuari, de l’arquitecte Daniel Molina.
• El 1853 es col·locà la primera pedra.
• El temple va patir un incendi l’any 1936 i la imatge es destruí i fou reproduïda en la postguerra.

L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch de l’any 1914 va dissenyar el parc de la Misericòrdia, d’entre els seus elements destaca una font i, especialment, la creu, inspirada a l’estil de les tradicionals creus de terme d’època gòtica.

El projecte inicial preveia quinze capelletes, de les quals només se’n van acabar dues.

La primera té la típica forma d’una creu de terme gòtica construïda amb pedra i molt decorada.

La segona, d’una aparença més rústica i molt de l’estil de Josep Puig i Cadafalch, es compon de materials més variats com maó, pedra, ceràmica i ferro.

Per tant queda clar que NO es una creu de Terme.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Imatges antigues : Arxiu Rasola