La Sala de Biure de Sagàs (Berguedà)

La Sala de Biure està a llevant del nucli de Biure de Sagàs.

Us passo la seva història:

• El lloc de “Benevivere” s’esmenta a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell.
• L’any 903, el bisbe d’Urgell Nantigis consagrava en aquest lloc l’església de Sant Martí de Biure, a precs del baró il·lustre del lloc, Guadamir i d’altres habitants.
• Una part del territori de “Benevivere” pertanyia a la jurisdicció del monestir de Ripoll, segons documents del 957 i 989.
• L’església fou consagrada de nou i edificada pels habitants del lloc “Miro et Arnaldo et Baroro et aliorum bonorum ominum (…)”.
• La vall de Biure fou un lloc habitat des dels primers moments de la Repoblació del Pagus de Berga i l’actual casa Biure va ser un dels primers nuclis d’habitatge.
• La gran casa pairal i els seus murs, tan vells, han fet que s’atribuís el lloc com a residència dels Templers.
• Diferents comanadors de l’orde portaren aquest cognom : Roig de Benviure (1186-1189) i Galceran de Biure (1307). En el fogatge de 1553 s’esmenta com a “En Casamira de Biure”.
• En l’actualitat el mas ha estat restaurat i s’ha destinat a allotjament de turisme rural.

És una construcció civil, una masia construïda sobre restes d’una antiga casa o fortalesa medieval,

bastida a llevant de l’església romànica de Sant Martí de Biure.

La masia té la façana a migdia, tancada per un seguit de dependències annexes a la casa.

La porta d’entrada a tramuntana és d’arc de mig punt amb grans dovelles.

Coberta a doble vessant i amb el carener paral·lel a la façana, respira els seus orígens antics, accentuats per l’estructura clàssica de la construcció, que dificulta les ampliacions i manté el seu esquema original del segle XVII.

La Sala de Biure és un mas al municipi de Sagàs (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Les dues cases destacables de Carme (Anoia)

Setmana dedicada a cases destacades d’un municipi

Can Guet carrer de Sant Martí 46 i la casa al carrer Sant Martí, 44 és un conjunt de dos edificis de Carme.

Una d’elles és Can Guet construïda en 1830, situat al carrer de Sant Martí 46, presenta una façana totalment arrebossada i decorada amb esgrafiats. El portal és rebaixat, de turó.

La resta de l’edifici ha estat molt restaurat. Sobresortint del terrat hi ha una mena de glorieta decorada amb esgrafiats i amb una barana coronada amb figures de galls.

La segona casa en el núm. 44 està pintada de color groc.

Presenta un esgrafiat amb Sant Martí donant la capa a un pobre i la data 1843.

Can Guet carrer de Sant Martí 46 i la casa al carrer Sant Martí, 44 és un conjunt d’edificis de Carme (Anoia) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Martí de Santa Maria de Merlès (Berguedà)

Setmana dedicada a Esglésies i Ermites

L’església de Sant Martí de Merlès es troba situada a llevant de la riera de Merlès enfront del nucli de Santa Maria de Merlès, separats per la riera i units pel pont gòtic que permetia el pas d’una església a l’altra.

Sant Martí de Merlès és un poble rural i parròquia del terme municipal de Santa Maria de Merlès a la comarca natural del Lluçanès, però adscrit oficialment a la del Berguedà. És 500 metres en línia recta a llevant de Santa Maria de Merlès, a la riba esquerra de la riera de Merlès. S’hi accedeix des del punt quilomètric 14 de la carretera BV-4406 just al nord del petit nucli que fa de cap del municipi, travessant la riera pel pont del Molí d’Escrigues, seguint aigües avall de la riera per la seva esquerra en direcció al càmping.

La Vall de Merlès i, poc abans d’arribar-hi, continuar cap a migdia fins a arribar al petit nucli de Sant Martí de Merlès. La mateixa pista continua pel costat del càmping esmentat, s’adreça cap al sud-est, pel Riambau, on hi ha les restes del Castell de Merlès, i travessant el Serrat dels Morts, on hi ha la masia de la Serra de Degollats, passa per la Cogullada i les Alforges, i va a buscar la carretera BV-4401 en el seu punt quilomètric 17, a l’extrem sud del Serrat del Cul Fred.

L’Església de Sant Martí de Merlès era la parròquia de la part purament lluçanesa del municipi, el qual geogràficament està repartit entre el Berguedà, el Bages i el Lluçanès. La parròquia de Sant Martí fou creada al segle XI pel Bisbat de Vic per tal de consolidar el seu domini en aquest territori. De les esglésies primitives, una de consagrada el 893, preromànica, i una de posterior, romànica, només en queda el campanar romànic, ja que foren substituïdes per l’actual, barroca, del segle XVII.

Santa Maria i Sant Martí de Merlès, es repartien la jurisdicció religiosa del municipi. A migdia del petit nucli de Sant Martí de Merlès es troben les restes del Castellot, avançada de ponent i a ran de riera del proper Castell de Merlès.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Martí de Biure de Sagàs (Berguedà)

Setmana dedicada a Esglésies i ermites

Sant Martí de Biure és una església del municipi de Sagàs (Berguedà), en concret situada a pocs metres de la masia de la Sala de Biure.

Us passo la seva història:

• L’església de Sant Martí de Biure fou consagrada el 13 de desembre de l’any 903 pel bisbe Nantigis de la Seu d’Urgell, a precs del “baró il·lustre” del lloc, Guadamir, i dels habitants d’aquella parròquia “Benevivere”.
• El lloc s’esmenta a l’acta de Consagració de la Seu d’Urgell (839?).
• Una part del territori de “Benevivere” pertanyia al monestir de Ripoll, el qual havia adquirit per donació un ampli alou de la vall de Merlès, segons documents dels anys 957 i 989. Aquests documents no especifiquen si l’església de Sant Martí passava a Ripoll o no.
• L’any 1017 l’església fou donada com a dot al fracassat bisbe de Besalú.
• L’actual edifici fou consagrat l’any 1044 pel bisbe Guillem Guifré de la seu d’Urgell.
• Diferents comanadors de l’orde del Temple portaren el cognom de Biure com a residents al castell de Puig-reig, centre de la Comanda Templera dels béns que aquesta orde tenia al Berguedà i a la Cerdanya: Roig de Benviure (1186-1189) i Galceran de Biure (1307). Hom ha suposat que Biure fou residència dels Templers des de la segona meitat del segle xvii fins a l’extinció de l’orde.
• Al s. XIV, a causa del descens de la població, l’església de Sant Martí fou agregada a la parròquia de Sant Andreu de Sagàs.
• La capella lateral i la sagristia foren afegides a l’església durant el s. XVIII.
• Sembla que abans de l’any 1890 el bisbe de Vic, Josep Morgades i Gili, aleshores administrador apostòlic de Solsona, retirà d’aquesta església una majestat romànica per a guardar-la al Museu Episcopal de Vic. Malgrat aquesta notícia, és difícil reconèixer la peça.
• Possiblement, la pica beneitera es tracta d’una obra de finals del s.XIII o de mitjans del s.XIV, difícil de precisar al tractar-se d’una peça molt general i típica també en segles posteriors.
• Correspon però a l’època medieval, quan l’església era parròquia, fins al s. XV, en què es començà a construir el Santuari de la Guàrdia i la parròquia passà a dependre de l’església de Sant Andreu de Sagàs.

Església romànica d’una sola nau coberta amb volta de canó i coronada per un elegant absis de planta semicircular i cobert a quart d’esfera.

L’absis és de la mateixa amplada que la nau i té una finestra de doble esqueixada, amb un arc de mig punt adovellat. La porta d’entrada al mur de ponent és una senzilla obertura d’arc de mig punt adovellat. En aquest mateix mur hi ha una finestra similar a la de l’absis.

L’edifici jo té cap tipus d’ornamentació, amb els murs totalment llisos. L’aparell, molt regular, és de grans blocs de pedra quadrada col·locats a trencapunt.

El campanar actual és modern i substitueix l’antic d’espadanya.

També és moderna la sagristia adossada a l’església.

La pica beneitera de l’església romànica`presenta les característiques pròpies d’una peça de finals del Romànic que es repeteix formalment durant els primers segles del Gòtic a les zones rurals i pobres de Catalunya. No presenta cap ornamentació i tot el cos és totalment llis.

Cal destacar la puresa de les seves formes i el bon treball de la pedra massissa. De forma circular, un petit collarí també circular, separa la pica del peu, també de formes arrodonides i molt massís.

L’església de Sant Martí de Biure està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’església vella de Sant Martí de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental)

Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i a Ermites

L’església vella de Sant Martí és un edifici d’estil gòtic amb influències del renaixement situat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, construït entre els segles XVI i XVII.

Us passo la seva història:

• La primera església de Cerdanyola dedicada a Sant Martí de Tours es va edificar al segle XI i es trobava al mig la serra de Collserola, prop de la masia de Can Coll.
• Durant segle XVI els pagesos de la zona, que vivien principalment en masos establerts a la plana del Vallès, van proposar construir una nova església a la plana, ja que la de Collserola es trobava en mal estat i quedava molt lluny dels masos, pel que es va decidir desmuntar l’església de Collserola per construir l’església Vella de Sant Martí.
• Es va encarregar l’obra a Pere Pomes, mestre de cases, qui va aprofitar les pedres de l’antiga església romànica per a la construcció.
• Aquesta església fou edificada el 1594 degut a l’empenta donada al món rural.
• El poblament de Cerdanyola va córrer vers el pla on es trobaven les terres més fèrtils. Això va fer necessari el trasllat de l’església de Sant Martí a un lloc equidistant de gairebé totes les masies disperses pel terme.
• Aquest lloc fou establert entre el castell i el torrent dels Gorgs arran del camí de Sant Cugat.
• El 1795-1799 es van realitzar les obres de la sagristia i de les campanes.
• Durant la guerra contra França l’edifici va patir molts desperfectes i durant la Guerra Civil espanyola va ser utilitzada com a lloc d’afusellament i enterrament per sectors incontrolats del bàndol republicà.
• L’església va estar en funcionament fins a principis del segle XX, quan es va deixar el culte al construir-se una nova església parroquial al centre de la vila.
• El 1946 l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès va comprar l’església, i va enderrocar la rectoria per ampliar el cementiri municipal.
• El 1990 es va trobar a la volta de sota del cor un dels conjunt de pisa i terrissa dels segles XVI i XVII més importants de Catalunya.
• Algunes de les peces estan exposades al museu Ca n’Ortadó.

És una església de planta en creu llatina, absis i dues capelles laterals a cada costat. La façana està emmarcada per un frontó amb motllures.

La porta d’entrada és d’arc de mig punt i està coronada per un fris i un frontó triangular que es sustenta en columnes.

A un dels costats laterals hi ha el campanar, adossat, de planta octogonal i coronat de cimbori.

L’últim pis del campanar està obert i està acabat amb merlets.

El campanar i la nau es van reformar durant el segle XVIII, cobrint l’absis amb un gran retaule barroc i canviant la decoració interior.

L’església vella de Sant Martí forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Sadurní del Pla d’Avinyó (Bages)

Aquesta setmana esta dedicada a Esglésies i a Ermites

Sant Sadurní del Pla a 800 m al sud-oest d’El Morisco,

des del Alzinar de Sant Martí si pot anar hi, municipi d’Avinyó.

Us passo la seva història:

• L’església de Sant Sadurní no arribà mai a ésser església parroquial; situada molt a prop de Serraïma (esmentat el 1003).
• L’església de Sant Sadurní no és documentada fins a l’any 1345.
• L’any 1784 l’edifici fou destruït per un llamp.
• Refet el 1787 tal com consta en una làpida sobre la porta del mur frontal i que diu: “Flumen e caelo delapsum die 22 julii anno 1784 hanc domun dirvit: quam majori pulchritudine et magnitudine gens avinionis reparavit anno 1787 pastore Dno. Dn.Fraco. Sarmentero”.
• L’any 1936 fou cremada i ensorrada la volta i des de llavors resta abandonada.

És una església inicialment romànica i modificada durant el segle XVIII.

Presenta encara indicis de l’estructura primitiva formada per una església d’una sola nau coberta amb volta de canó

i coronada a llevant per un absis semicircular coberta a quart d’esfera.

La porta original segurament s’obria al mur de migjorn; avui en aquest mur hi ha una petita capella que feia de sagristia.

El temple fou sobrealçat al segle XVIII i es decorà l’interior en estil neoclàssic;

a més, es va arrebossar el parament extern i intern.

L’aparell de l’església romànica que encara es conserva és fet amb blocs de pedra disposats en filades i a trencajunt.

Sant Sadurní del Pla és una obra d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Creu commemorativa del Santuari del Miracle de Riner (El Solsonès)

Creu commemorativa de l’Aparició de la Mare de Déu està emplaçada a la part central del peu del marge, a uns trenta metres l’església, en l’antic prat de Bassedòria, al lloc on hi havia els dos ginebrons on el Celdoni va veure la seva aparició.

Com que, en estendre’s la nova dels fets, aviat una munió de pelegrins va començar a visitar el lloc on s’havien produït, els dos ginebrons no van tardar a desaparèixer.

En el seu lloc s’hi va aixecar una creu de pedra d’estil gòtic amb un magnífic capitell que avui es troba al Museu diocesà de Solsona adornat amb vuit estatuetes representant sant Martí, santa Elena, sant Pau, un àngel, sant Llorenç, santa Engràcia, sant Pere i un altre àngel.

Aquesta creu va ser enderrocada durant la darrera guerra civil i va ser substituïda per la creu actual, la qual s’assenta sobre la base octogonal de la creu antiga que, en la cara que mira a l’església, hi té gravada la següent inscripció:

«  RESTAURADA EN 1898  » 

i en les dues cares que miren a la Casa Gran, aquesta altra:

« AQUÍ LA MARE DE DEU APAREGUE

ALS PASTORETS DE LA CIROSA

LO DIA 3 D’AGOST DE 1458.

ADORABIMUS IN LOCO UBI

STETERUNT PEDES EIUS » 

Encastada al mur que delimita la plaça per la banda de migjorn, sota mateix de la creu, hi ha una placa que porta inscrita la primera part de les paraules dites per la Verge Nena al Jaumet.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc : Ramon Solé

Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Coromines i la Capella de Sant Martí de Viver i Serrateix (Berguedà)

La Masia de Coromines i Capella són situades a pocs quilòmetres abans d’arribar a l’església parroquial de Viver.

La masia de Coromines és un gran casal que s’ha modificat successivament al llarg dels anys. La base medieval de la casa ha deixat pas a les ampliacions. Bàsicament diferenciada en dos cossos, el més antic es troba orientat a llevant i amb una teulada a doble vessant i el carener paral·lel a la façana.

Rosa Serra Rotés 1981 / Generalitat de Catalunya.

La masia fou ampliada bàsicament als segles XVII i XVIII, amb l’annexió d’una ala lateral de porxos de dos pisos orientada també a llevant, i l’any 1889.

Consta de capella, dedicada a sant Andreu, d’una sola nau i base medieval (segles XIV-XV),

amb transformacions i ampliacions juntament amb la gran masia: l’any 1767 i 1942.

Coromines i Capella són de Viver, al municipi de Viver i Serrateix (Berguedà), inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Martí de Puig-reig o església nova de Puig-reig (Berguedà)

Setmana dedicada a Esglésies i ermites

L’església de Sant Martí de Puig-reig o església nova esta situada en el carrer de l’Església s/n de Puig-reig.

Historia:

• La nova església parroquial de Puig-reig és un projecte que neix durant els anys de la postguerra civil fruit del desig de construir un nou edifici religiós que mostri el notable creixement del poble de Puig-reig i pugui superar, en capacitats, les de la vella església romànica, incendiada durant la Guerra Civil i de la qual la Diputació de Barcelona en feu la restauració el 1956.
• Les obres, sufragades amb captes populars i amb l’ajuda d’industrials de colònia, no arribà a la seva fi.

Església de grans proporcions que resta inacabada; de tres naus, amb el presbiteri quadrat i porta d’accés a tramuntana.

L’edifici es una construcció efectuada en diferents fases, la última finalitzada el 2010 i consistent en la decoració mural de la façana d’accés, obra de Ramon Espelt.

Observacions:

Isidre Puig Boada (Barcelona 1890-1987), nascut a Barcelona el 1890, Isidre Puig Boada forma part del petit i selecte grup d’arquitectes vinculats a Antoni Gaudí que, al llarg dels anys i en diferents etapes, col·laboraren en la seva obra.

Va ser el 1914, encara estudiant d’arquitectura, quan el coneix en una d’aquelles visites col·lectives d’estudiants tant apreciades pel mestre.

Una trobada que marcarà la seva vida i també l’inici d’una relació continuada amb Gaudí fins a la seva tràgica mort.

No és estrany que, després, treballi a les ordres de Domènech Sugranyes, designat nou director de l’obra de la Sagrada Família i que el 1950, mort Sugranyes durant la guerra civil, sigui ell, al seu torn, qui el succeeixi en el càrrec.

Publicacions:

• El 1929 publica “El temple de la Sagrada Família”.
• Posteriorment, el 1976, “L’església de la Colònia Güell”.
• El 1981, a l’edat de 90 anys, el present llibre, “El pensament de Gaudí”.
• Diversos articles sobre l’obra gaudiniana completen la seva bibliografia.

La seva obra arquitectònica pròpia ha estat injustament silenciada. Iniciada en els anys d’eclosió noucentista, Puig Boada, com altres arquitectes de la seva generació, intenta fer-la reviure nostàlgicament en la postguerra..

Acabada la Guerra Civil treballà intensament en la restauració i nova construcció d’esglésies del bisbat de Solsona.

A principi dels anys 60, el càrrec d’arquitecte diocesà del bisbat d’Urgell li permetrà construir, però, una interessant -i desconeguda- sèrie de petites esglésies on utilitza de manera molt personal les formes de la geometria reglada d’origen gaudinià.

Isidre Puig Boada morí a la capital catalana l’any 1987, just quan la ciutat començava a retrobar-se amb la magnífic llegat arquitectònic del seu mestre.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero

Adaptació del text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Puig-reig (Berguedà)

El castell de Puig-reig  és situat en un petit turó, al costat del riu Llobregat, a llevant i el poble de Puig-reig al sud, declarat bé cultural d’interès nacional. Sota mateix del castell hi ha l’església romànica de Sant Martí (segle XII).

Us passo la seva història:

• El castell, al comtat de Berga, fou un dels punts més avançats del repoblament pel cantó del Llobregat que es va iniciar l’any 798 quan Lluís I el Pietós d’Aquitània encarregà l’organització de la Marca Hispànica. El rei encarregà al comte Borrell l’ocupació de Casserres, Cardona, Osona i altres llocs abandonats, places fortes que es lligaren amb altres petites fortaleses per tal de constituir una línia fortificada al llarg dels rius Llobregat i Cardener.
• El castell de Puig-reig fou un dels punts d’aquesta línia de frontera, puix que el castell ja era construït al final del segle IX.
• La primera referència documental, però, és de l’any 907 en consagrar l’església de Sant Martí («in castro quedem vocitato Pugo Regis»). Darrere l’organització militar es produí la religiosa i parroquial.
• L’any 974 s’esmenta Olivar, vicari del castell.
• L’any 984, una donació particular de terres es fa sense impediment del vicari del castell.
• Per tant, a Puig-reig ja existia un castell termenat que incloïa Fonollet, la Lladernosa, la Vall de Merola i el terme de Puig-reig. Al terme del castell (segles X i XI) hi tenien grans propietats els comtes de Cerdanya, els de Barcelona, els del monestir de Ripoll i també la família vescomtal del Berguedà que, a partir del segle xii fou senyora de tot el castell i terme de Puig-reig i va reconstruir la fortalesa, defensada pel mateix Llobregat i els tres nivells de muralla que tancaven un gran recinte casteller dins el qual es va formar, al segle xiii la vila de Puig-reig.
• El vescomte Guillem de Berguedà, abans de morir, cedí masos del terme del castell a l’orde militar del Temple (1182–1183), iniciativa que fou seguida per altres homes pietosos del terme.
• En aquest testament deixava com a hereu de tots els seus béns el seu fill, el trobador Guillem de Berguedà, que, en testar, l’any 1187, deixà als templers el castell de Puig-reig amb el seu terme i Fonollet. Malgrat el testament, el seu germà Ramon de Berguedà,
• L’any 1199, va vendre al rei Pere el Catòlic el castell de Puig-reig i tot el vescomtat, a canvi d’una renda vitalícia.
• De fet, el testament del trobador no fou confirmat fins a l’any 1231 pel rei Jaume I, el qual, a més, confirmà i clarificà el domini dels templers. Puig-reig esdevindrà un punt clau per organitzar els dominis de l’orde en el nord de Catalunya.
• L’any 1239, els comanadors del Berguedà i de la Cerdanya ho eren també de Puig-reig com a casa independent, una comanda rural important on va caldre construir un nou edifici fortificat adient a la gran explotació agropecuària dels monjos-cavallers: fou l’edifici conegut avui amb el nom de mas Periques. També van construir el pont que encara avui travessa el riu Llobregat.
• Els templers havien heretat el sistema de contribucions anomenat d’usos.
• L’any 1281 els templers atorgaren una carta de franqueses als habitants del castell i de la vila de Puig-reig amb la intenció d’estimular-ne el poblament, i eximint els nous i antics pobladors dels mals usos d’«exorquia», «cugúcia», «intestia» i «remença personal».
• A causa probablement de dificultats econòmiques, l’any 1300 s’autoritzà la venda a carta de gràcia del castell de Puig-reig, però finalment no s’efectuà.
• L’any 1312, l’orde del Temple fou dissolt i els seus dominis passaren a l’orde militar de l’Hospital. La comanda de Puig-reig, i tots els béns, quedà incorporada com a priorat a la casa de Cervera dels hospitalers.
• Els comanadors residiren poc al castell i delegaven les funcions administratives. Foren batlles dels templers els Sescomes, senyors de la casa de Sescomes, que més tard també l’administraren sota els hospitalers. D’aquesta important família puig-regenca fou membre destacat l’arquebisbe de Tarragona Arnau Sescomes; precisament aquest personatge tingué un paper important en la vida política catalana, fou conseller del rei Jaume II i tingué un paper destacat en la defensa dels templers arran del procés de dissolució de l’orde a Catalunya.
• En agraïment, l’any 1318 el castellà d’Amposta, dels hospitalers, li va cedir els dominis de l’antiga comanda de Puig-reig amb tota la jurisdicció i possessions.
•  Aquesta donació fou anul•lada l’any 1342, quan, els hospitalers se’n repensaren a causa de la importància del lloc.
• Un altre membre conegut d’aquesta família fou Romeu Sescomes, bisbe de Lleida (1361–1380) i president de la Diputació del General.
• Els hospitalers senyorejaven el castell i tots els territoris de la comanda, però la crisi afectà el lloc, sobretot el segle XV.
• L’any 1485, el comanador va declarar el castell com a recinte inhabitable i les rendes percebudes no cobrien les depeses de manteniment.
• S’arrendà com a mas, que al segle XVII s’anomenà Mas Dodeny .
• Al segle XVIII Mas Pellicer, noms que figuren en els capbreus de l’orde.
• L’any 1851 l’orde fou definitivament anul•lat i els seus béns secularitzats.

Construcció militar medieval, que durant el segle XVII i XVIII fou habilitada com a masia. L’aparell és regular i format per carreus col·locats a trencajunt a les parts baixes de la casa. Els murs que l’envolten són testimoni de la seva antiguitat. L’edifici és cobert a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a ponent. L’estructura medieval del castell es va perdre quan fou habilitat com a masia al segle XVII.

Són visibles restes de murs del segle XII sobre l’antiga església, una part dels quals aprofitats per a un casal tardà. Guarda l’antic portal d’accés al recinte del castell.

Al voltant de la roca circular del cim hi havia un carrer de circumval·lació; a partir d’aquí començava la primera muralla que servia de defensa i de fonament de les dependències construïdes a sobre. Un tros més avall, sobre roques, s’hi bastí la segona muralla. I força més avall, la tercera muralla tancava el clos de tot el castell. Un capbreu de l’any 1722 esmenta l’existència d’un portal en el punt on començava la tercera muralla.

Al cim del castell hi havia la capella preromànica consagrada l’any 907. En el carrer de circumval·lació les cases actuals segueixen el mateix estil de les muralles. Una d’elles conserva les quatre façanes originals. En el segle XII es construí la nova església entre la segona i la tercera muralla.

Tant les muralles com les restes de cases que es conserven tenen un parament constructiu similar. Blocs de pedra salsonenca no gaire grossos, molt desgastats, rejuntats amb argamassa de calç i de disposició força regular. En part, almenys, aquestes construccions es poden datar entre els segles X i XII.

El castell de Puig-reig esta declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero