Sant Martí d’Altafulla (Tarragonès)

L’església de Sant Martí esta situada en la plaça de l’Església i al costat del Castell d’Altafulla,

i que us vàrem descriure fa uns dies.

Us passo dades històriques:

Construïda entre 1701 i 1705, sobre les restes d’un temple anterior.

Jordi Continjoch Boada – 1999 / Generalitat de Catalunya

De l’interior, molt malmès l’any 1936, en destaca la capella de Sant Isidre i la del Santíssim,

Jordi Continjoch Boada – 1999 / Generalitat de Catalunya

aquesta amb un retaule barroc de l’any 1745 obra de l’escultor reusenc Josep Vila i del daurador vallenc Francesc Morales.

Altres dades:

Teresa Sanchez -1984 / Generalitat de Catalunya

La façana, molt austera, s’obre amb un portal neoclàssic emmarcat amb pilastres estriades

que té al seu damunt una fornícula amb la imatge de sant Martí de Tours.

L’edifici presenta una clara barreja d’estils i així mentre la façana se suposa barroca, la planta és neoclàssica -de creu llatina, amb tres naus i creuer que no sobresurt-, està coronada per una cúpula octogonal.

A la dreta de la façana s’alça el campanar de torre, inacabat,

i no gaire alt amb planta baixa i tres cossos.


Dins l’església reposen les restes dels marquesos de Tamarit, els Montserrat.

És interessant també la cripta, unes antigues estances funeràries, modernament recuperades.

Jordi Continjoch Boada – Cripta 1999 / Generalitat de Catalunya

Sant Martí d’Altafulla és una església del municipi d’Altafulla protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia i Ajuntament d’Altafulla

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell d’Altafulla (Tarragonès)

El Castell d’Altafulla esta en la Plaça de l’Església. És situat a la part més alta de la vila, just al costat de l’església parroquial de Sant Martí.

Us passo la seva història​:

  • Sembla que l’Altafulla d’època feudal tindria el seu origen en la concessió d’una quadra dins els termes del castrum de Tamarit, i en dates molt properes a l’establiment de la quadra de Clarà l’any 1057.
  • A partir d’aleshores i durant tot el segle XII es portà endavant la colonització del terme.
  • Així, una de les primeres mencions documentals del castell d’Altafulla data del 13 de gener de l’any 1060, on figura esmentat com a afrontació territorial en la donació que els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, feren a Bernat Amat de Claramunt i a la seva muller Arsenda, del puig d’Ullastrell en propi alou; segons l’escriptura, l’esmentat puig limitava «a parte orientis in termino de castro Altafolla».
  • Pocs anys després, el terme d’Altafulla és esmentat com a límit ponentí en les afrontacions territorials del puig anomenat Puigperdiguers (més endavant dit Montornès), el qual fou cedit el 1066 pels mateixos comtes de Barcelona a Ramon Transunyer i a la seva muller Rotlenda.
  • Al Llibre Blanch de Santes Creus i altres escriptures referents al puig de Puigperdiguers o Montornès, datades els anys 1173, 1174 i 1179, citen el terme d’ «Altafuya, Alta Folia o Altafoia» com a afrontació territorial. D’acord amb els documents, es pot afirmar que fou entre la segona meitat del segle xi i sobretot durant el segle xii que tingué lloc la colonització del terme.
  • Durant el segle xiii hi ha un gran silenci documental respecte al castell i terme d’Altafulla, i no serà fins al segle xiv que trobem noves dades. Altafulla fou alienada per la corona (Jaume II de Catalunya-Aragó) a la família Requesens.
  • El 1337 consta com a senyor d’Altafulla, i de La Nou de Gaià, un Berenguer de Requesens -el mateix que apareix inscrit en el fogatjament del 1358 i en d’altres de posteriors-, que fou succeït per Lluís de Requesens. El llinatge dels Requesens, en ple apogeu al segle xv, continuà com a posseïdor d’Altafulla.
  • Lluís de Requesens i de Cardona, fill de Bernat de Requesens i de Caterina de Cardona, pledejà amb la seva germana Mateua de Requesens per l’herència del lloc d’Altafulla i d’unes altres possessions; fallat el plet a favor d’ell, el 1472 vengué l’indret d’Altafulla, conjuntament amb la Nou, al seu cosí Pere de Castellet i de Requesens. Entrat el segle xvii, l’enllaç matrimonial de Violant de Castellet amb Lluís de Corbera-Santcliment feu que aquest lloc fos el nou llinatge que detingué la senyoria de la baronia d’Altafulla, a més de la Nou de Gaià, inclòs dins el terme.
  • Un cop finat Lluís de Corbera l’any 1637, fou succeït per Josep de Corbera-Santcliment, el qual, entre el 1669 i el 1673, vengué el senyoriu d’Altafulla i la Nou a Francesc de Montserrat i Vives, castlà de Montbrió, baró de Rivelles i senyor del Morell, Tamarit i Botarell.
  • Poc després, el 1681, el rei Carles l’hi concedí a l’esmentat Francesc de Montserrat el títol de marquès de Tamarit, els descendents del qual foren senyors d’Altafulla fins a l’extinció de les senyories.

El Castell d’Altafulla o Castell dels Montserrat és un palau castell del Tarragonès que data del 1059.

«Entre els segles X i XI, el tram final del riu Gaià fou la zona més meridional de l’entramat de castells i fortificacions que, durant prop de dos-cents anys, van marcar els límits entre el comtat de Barcelona i els territoris que pertanyien a Al-Àndalus.

Zona de guerra i de disputa, moltes d’aquestes fortificacions mil•lenàries han sobreviscut fins avui.

De l’antic nucli d’Altafulla destaca el castell i les petites torres, portes i cases ennoblides de l’època d’esplendor en els segles XVII i XVIII».

És un gran edifici de planta poligonal irregular amb cossos sobresortints a les cantonades a manera de torres coronades per merlets, i diferents elements arquitectònics que li donen un aspecte de fortalesa.

Al centre disposa d’un pati interior, intocat, la part alta del qual té una magnífica galeria renaixentista.

 En el seu estat actual és difícil entreveure si conserva elements arquitectònics d’època romànica, ja que la fàbrica ha sofert nombroses modificacions al llarg del temps, sobretot al segle XVII, moment en què es renovà la major part de la seva estructura.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Església de Sant Martí de Riudeperes de Calldetenes (Osona)

L’Església de Sant Martí de Riudeperes està situada a l’est del terme, vora el torrent de Sant Martí, al peu de la carretera local BV-5201, que el connecta amb Sant Julià de Vilatorta per l’est i amb Calldetenes i Vic per l’oest. La carretera BV-5215 el connecta amb Folgueroles.

Us passo la seva història​:

L’edifici original, aixecat al s.XI

Va ser ampliat amb una portada al mur oest durant el s.XII.

Anys més tard va ser protegida per un atri. Aquest atri va ser desmuntat posteriorment per allargar la nau de l’església.

Durant els ss.XVI i XVII s’hi van afegir dues capelles laterals, una a cada banda de la nau, es va fer una volta nova i es va construir un campanar de torre que, potser, en substituí un d’anterior.

L’església és d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular,

decorat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes.

la porta, encara situada sobre el mur de ponent, està coronada per un ull de bou.

De l’antiga portalada del s.XII se’n conserven algunes restes a l’interior de l’església.

Cal destacar una arquivolta decorada amb elegants motius vegetals.

Davant de la porta hi ha un recinte tancat que distribueix, mitjançant portes, l’accés a diferents llocs,

com el cementiri, l’hort veí, la porta de l’església, l’accés a l’espai que voreja el mur de tramuntana, i l’accés des de la carretera.

Recull de dades: Viquipèdia i Catalonia Sacra

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Martí de Mosqueroles de Fogars de Montclús (Vallès Oriental)

Sant Martí de Mosqueroles està situada en la Plaça de l’Església de Mosqueroles de Fogars de Montclús.

Sant Martí de Mosqueroles és una església romànica amb una nau i absis, situada al Parc Natural del Montseny en el municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental) i dins del nucli de Mosqueroles.

Us passo la seva historia:

  • La primera menció documentada és sobre la seva consagració el 10 d’octubre de 1104, si bé va ser després d’una ampliació d’una primitiva, ja que a l’acta de consagració, el bisbe de Barcelona Berenguer li manté els béns i drets anteriors (in loco vocitato Moscheroles et antiquitus vocitata villa Insioni).

És un edifici de paredat, arrebossat i emblanquinada. Restes d’uns finestrals actualment tapiats. L’absis és quadrat.

Planta rectangular en el qual es pot distingir pels murs i les voltes, per una nau -que sembla romànica- amb arrebossat i per les capelles que sobren als costats.

L’església ha estat capgirada, és a dir que el presbiteri actual correspon a una ampliació de l’església per la part de ponent, mentre que la façana actual és a on hi havia l’absis. Prop de la façana hi ha el campanar de secció quadrada, d’un sol cos i de paredat.

Té cinc obertures per a les campanes, coronades per quatre florons en els vèrtex i una piràmide bola.

Jordi Contijoch Boada Generalitat de Catalunya

Té una portada d’arc rebaixat i amb carreu de granit. Té un ull de bou.

Montserrat Viader i Crous – 1982 / Generalitat de Catalunya

La seva pila baptismal està en un nínxol sota el cor (comú, en el segle XVI, en la majora de les parròquies del Montseny). Rellotge de sol en el paredat del campanar.

Sant Martí de Mosqueroles és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Sant Martí de Terrassola la Baronia de Rialb (Noguera)

Sant Martí de Terrassola es troba al sector central-nord del terme municipal, damunt d’un esperó muntanyós en la intersecció del barranc de Fabregada amb el Rialb, que rodeja el turó formant un meandre. L’envolta un bosquet de pins que amaga la seva presència.

Està a tocar de la carretera del Forat de Bulí, al km. 7,4, on hi ha un espai per aparcament.

Us passo la seva historia:

  • L’edifici depèn de Sant Andreu del Puig de Rialb.
  • De les cases del voltant no en resta res.
  • El nucli de Sant Martí de Rialb formava part de la primera baronia de Rialb.

És un edifici de planta rectangular amb volta de canó i coberta posterior esfondrada.

Presenta absis amb arc triomfal i quatre mòdols amb tres arcs torals i doble capelleta amb arcs formers als laterals; dues finestres romàniques de doble esqueixada al mur de migjorn i una finestra tapiada a l’absis, tallant una de les set lesenes i vuit arcuacions.

A migjorn hi ha una porta apuntada i a ponent hi ha una porta dovellada del segle XV amb arc de mig punt.

A sobre, campanar de cadireta.

La segona volta de canó està esfondrada, igual que les encavallades de fusta.

Sant Martí de Terrassola o Sant Martí del Puig és una església del municipi de la Baronia de Rialb (Noguera) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Xavier Esteve i Gràcia / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Ermita de Bruguers de Gavà (Baix Llobregat)

Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles

L’Ermita de Bruguers està en la ctra.de Begues a Gavà en Gavà.

Us passo a la seva historia:

  • Algunes fonts indiquen que la capella fou fundada el segle XIII per Ferrer de Santmartí, senyor d’Eramprunyà (1208-1226/47), amb l’advocació de Santa Magdalena del Sitjar, al lloc que llavors tenia aquest nom.
  • El nom del Sitjar apareix per primera vegada esmentat el 987 (Ciiare), significa sitges o graners.
  • Altres fonts apunten que la capella, documentada el 1321, probablement fou la de Sant Martí, després de Santa Magdalena.
  • Des de 1509 la de la Mare de Déu de Bruguers.
  • Cap al 1548 s’intentà fundar-hi un monestir, però a mitjans de segle XVI l’ermita era abandonada i es construí, adossada al mur, una casa per a l’ermità. Als documents apareix amb el nom de Santa Maria de “Bruchario”. Fou capella amb especial protecció dels March, senyors d’Eramprunyà. Pere March III va crear un benefici el 27 de juliol de 1347, reservant patronat per a la seva família.
  • En els segles XIV i XV l’ermita tenia diverses relíquies de sants.
  • Però el 1327 el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba autoritzà a Pere Marc, senyor d’Eramprunyà, traslladar el culte d’aquesta capella al lloc de la Roca de Gavà, considerant el Sitjar (Cigiario) solitari i poc agraciat. Pel que la capella restà abandonada fins al segle XVI.
  • El 1500 es contractà les obres de reconstrucció de l’antiga capella del Sitjar, que ja es començava a nomenar de Bruguers (Brugueris, nom que prové del conjunt dels arbustos anomenats brucs).
  • El 1504 el vicari general de la diòcesi autoritzà Francesc Jeroni Marc, senyor d’Eramprunyà, a traslladar l’advocació de la Mare de Déu de Bruguers a la capella del Sitjar des de la primitiva capella de Bruguers (Bruguers Vell, esmentada per primera vegada el 1321 i situada a l’era Ventosa a prop del castell d’Eramprunyà).
  • Finalment, el 1509 fou traslladada la imatge.
  • El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou, feu edificar la casa de l’ermità.
  • Actualment forma part de les propietats de la parròquia de Sant Pere de Gavà.
  • La capella, que fou destruïda parcialment durant la revolució de 1936.
  • Presenta l’aspecte de la restauració realitzada l’any 1960.

Edifici d’una sola nau, absis semicircular ornamentat amb dues lesenes i una imposta de cornisa sostinguda per permòdols. Té quatre capelles laterals, cor, volta de canó apuntadat i trona. L’arc triomfal també és apuntat.

La nau va ser allargada per ponent la primera dècada del segle XVI, quan se li afegí el cor gòtic de volta ogival; un portal gòtic-renaixentista i un campanar de cadireta truncat.

La façana principal, a ponent, és gairebé quadrada. L’horitzontalitat es trenca per un campanar d’espadanya.

La llinda de la porta d’accés està ornada amb els escuts de la família March (que figuren també en la clau de volta del cor).

A sobre la llinda hi ha un arc de mig punt. Són interessants els contraforts que incorporen les capelles, en una solució del gòtic català. L’exterior de l’absis està delicadament decorat amb franges llombardes, Malgrat les modificacions, l’ermita presenta una tipologia bàsicament romànica.

Cor cobert amb una volta gòtica rebaixada, la clau de la qual duu l’escut dels Marc (tres rodes dentades).

Els permòdols dels angles, d’on arrenquen els nervis de la volta representen els símbols dels evangelistes Joan, Lluc i Mateu i el quart té un altre àngel.

Al xamfrà que es forma quan la nau s’obre al cor, al costat nord hi ha una trona per a la predicació, accessible per una estreta escala que surt de la capella lateral propera.

Aquesta trona té cinc costats i acaba en una agulla rematada per un petit cap.

El portal, descarregat per un arc sobre la llinda, té una mena de gablet o guardapols gòtic apuntat, que devia acabar en un floró que no s’ha conservat.

Absis semicircular amb mènsules i finestra del S. XIII

Dins aquestes motllures hi ha una Mare de Déu petita i als costats l’escut dels Marc.

A banda i banda d’aquesta mena de frontó gòtic hi ha dues gangues de pedra sense treballar, com si hagués quedat inacabat.

Als laterals, emmarcats pel fistó del guardapols, hi ha uns caps.

A la part superior del brancal motllurat de la porta hi ha els caps d’uns angelets.

La Mare de Déu de Bruguers és una imatge gòtica de finals del segle XIV, a la capella hi ha una còpia, ja que l’original es conserva a la rectoria.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Martí d’Ars de les Valls de Valira

Aquest mes esta dedicat a Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris

Sant Martí d’Ars està en Ars en les Valls de Valira.

Història

  • Esmentada a l’Acta de consagració de la Seu d’Urgell del 839

L’església parroquial de Sant Martí d’Ars és un edifici romànic d’una nau, de planta lleugerament irregular, esbiaixada a la banda de l’evangeli, i d’aparell irregular. L’absis, separat de la nau per un arc triomfal, és quadrat i cobert per una volta de canó. la nau, coberta amb encavallades de fusta, té l’accés lateral al costat de l’epístola.

Adossat a la part esbiaixada del mur de l’evangeli s’alça un campanar de planta circular, amb finestres geminades i arcuacions a la part superior. Sobresurt tres pisos per damunt de la teulada de l’església i de les construccions veïnes.

Construït amb aparell irregular disposat en filades, els dos pisos superiors compten amb els capitells llisos. És coronat per una teulada cònica de pissarra, sota el ràfec de la qual corre una filera d’arcuacions cegues de tipus llombard i petites espitlleres.

El campanar, al qual les espitlleres superiors i del primer pis confereixen un caràcter defensiu, és possiblement l’element més rellevant de l’església, atesa la seva estructura cilíndrica que el converteixen -juntament amb el de Santa Coloma d’Andorra, de factura i disseny més acurats- en una de les poques mostres del romànic català d’aquesta tipologia, que sembla circumscrita a les valls pirinenques de l’Alt Urgell i ‘Andorra.

D’altra banda, el tipus d’obertures i elements ornamentals que configuren el mur ens forneixen dades per a situar-lo cronològicament dins del segle XI.

En canvi, l’edifici, pot ser contemporani, manté a les seves estructures un lligam profund amb la tradició constructiva del preromànic, manifesta sobretot en el tipus de planta, l’absis carrat, l’arc triomfal d’ingrés, i el tipus d’aparell.

Sant Martí d’Ars és un monument del municipi de les Valls de Valira inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Sant Martí Provençal i Les Taronges de Barcelona

L’església de Sant Marti Provençal  està en el carrer de Fondal de Sant Martí, 30-34 amb plaça de Ignasi Juliol, 2-4, al barri de Sant Martí de Provençals del districte de Sant Martí de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • L’església està emplaçada al lloc on al segle XI existí una petita capella privada dedicada ja a sant Martí de Tours.
  • Passà el 1052 a la demarcació de Santa Maria del Mar i va adquirir, així, un ús col•lectiu.
  • De la primitiva edificació no se n’ha conservat res; l’actual temple és de la segona meitat del segle XV.
Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

Ubicada al districte de Sant Martí, Sant Martí Vell és a la plaça d’Ignasi Juliol, on es troben el carrer del Fondal de Sant Martí amb el carrer de la Selva del Camp. És un petit nucli que inclou l’església gòtica del segle XV, que originàriament podria datar del segle xi, i una rectoria integrada en una masia del segle XVII.

Físicament estan unides per un volum estret pel pas d’una persona que permet que el carrer passi per sota a través d’un arc de mig punt.

L’església està formada per una nau única, capelles laterals i dues torres de base quadrada.

Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

La de la dreta, afegida posteriorment, és l’actual campanar.

L’edifici està orientat d’oest a est i té l’accés principal a la façana de ponent. En aquesta s’inscriu una portalada d’estil gòtic florit: la porta rectangular està flanquejada per tres arquivoltes que s’uneixen en arc apuntat rebaixat. Hi destaquen els pinacles als dos laterals de la porta.

Al timpà hi havia escultures dels fundadors. Sobre l’arquivolta exterior hi ha un arc conopial d’esquena d’ase decorat amb deu florons de filigrana, cinc a cada banda, força esmicolats. L’arc conopial és rematat amb un crucifix muntat sobre una imposta, que centra una composició on apareixen dues crucifixions més a banda i banda. Sobre la portalada s’obre una gran rosassa tancada amb un vitrall de motius religiosos. Corona la façana un remat de tester de formes curvilínies amb gerros ceràmics.

Integrada en el cos de capelles de la dreta s’alça el campanar. De planta de base rectangular, als dos terços de la seva altura passa a quadrada. Té quatre obertures d’arc de mig punt per a les campanes al pis superior. A sobre, una cornisa dona peu a una coberta amb volta a quatre vents de teules vidriades policromes.

La capçalera és poligonal, molt massissa, sense contraforts as angles. L’interior és resolt amb volta de creueria a la nau central i capelles intensament remodelades en segles posteriors.

La resta de façanes de l’església són molt sòbries i estan formades per murs de paredat on s’insereixen finestres de reduïdes dimensions amb arcs apuntats o rectangulars.

Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

La teulada és a doble vessant de teules àrabs.

Els Tarongers, són la majoria dels arbres de les rodalies de Sant Martí.

Coneixeu més aquests Tarongers :

https://beteve.cat/medi-ambient/tarongers-a-barcelona/

L’església de Sant Marti Provençal és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografia: Fidel Rodríguez

Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

El Massís de Montserrat al sud de la comarca del Bages, prop de l’Anoia i el Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però hom el situa cap a finals del segle IX. Un document de 888 parla d’una “capella sota l’advocació de Santa Maria que el Comte Guifré va reconquerir als musulmans”.

Montserrat va suposar en aquests temps una enorme fita de l’avanç cristià des del comtat d’Osona-Manresa, un domini pels Comtes de Barcelona, que el donaren al monestir de Ripoll, i pels reis francs, que el 889-890 donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1] Els conflictes estan servits.

La donació dels Comtes a Ripoll incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries.

Capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat. Postal antiga.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol o “de les Cigales”, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

Sant Pere de Monistrol, de la Roca o de “les cigales”. Foto: viquipèdia.

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat. Foto: viquipèdia.

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs) i quedi sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5]

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050 deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, donen el monestir al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

El santuari de Montserrat, entre roques i brumes. Foto: AGC.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

———————————————————————————————————————————

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels cinc castells de Montserrat: Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia, l’únic del que perduren unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

Capelleta dedicada a Sant Bernat en El Montseny

Uns tres quilòmetres més amunt de Sant Martí del Montseny, hi ha l’hotel de Sant Bernat de Menthon situada al costat mateix de la capella neoromànica dedicada a sant Bernat de Menthon construïda vers 1952.

Tant punt deixar la carretera BV-5301, per una pista que us portaria a l’hotel,

trobareu a ma dreta una capella o oratori fet de fusta tot ell,

dins seu hi ha la figura de Sant Bernat amb un gos.

Text i fotografies : Ramon Solé