Sant Martí de Terrassola la Baronia de Rialb (Noguera)

Sant Martí de Terrassola es troba al sector central-nord del terme municipal, damunt d’un esperó muntanyós en la intersecció del barranc de Fabregada amb el Rialb, que rodeja el turó formant un meandre. L’envolta un bosquet de pins que amaga la seva presència.

Està a tocar de la carretera del Forat de Bulí, al km. 7,4, on hi ha un espai per aparcament.

Us passo la seva historia:

  • L’edifici depèn de Sant Andreu del Puig de Rialb.
  • De les cases del voltant no en resta res.
  • El nucli de Sant Martí de Rialb formava part de la primera baronia de Rialb.

És un edifici de planta rectangular amb volta de canó i coberta posterior esfondrada.

Presenta absis amb arc triomfal i quatre mòdols amb tres arcs torals i doble capelleta amb arcs formers als laterals; dues finestres romàniques de doble esqueixada al mur de migjorn i una finestra tapiada a l’absis, tallant una de les set lesenes i vuit arcuacions.

A migjorn hi ha una porta apuntada i a ponent hi ha una porta dovellada del segle XV amb arc de mig punt.

A sobre, campanar de cadireta.

La segona volta de canó està esfondrada, igual que les encavallades de fusta.

Sant Martí de Terrassola o Sant Martí del Puig és una església del municipi de la Baronia de Rialb (Noguera) que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Xavier Esteve i Gràcia / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Ermita de Bruguers de Gavà (Baix Llobregat)

Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles

L’Ermita de Bruguers està en la ctra.de Begues a Gavà en Gavà.

Us passo a la seva historia:

  • Algunes fonts indiquen que la capella fou fundada el segle XIII per Ferrer de Santmartí, senyor d’Eramprunyà (1208-1226/47), amb l’advocació de Santa Magdalena del Sitjar, al lloc que llavors tenia aquest nom.
  • El nom del Sitjar apareix per primera vegada esmentat el 987 (Ciiare), significa sitges o graners.
  • Altres fonts apunten que la capella, documentada el 1321, probablement fou la de Sant Martí, després de Santa Magdalena.
  • Des de 1509 la de la Mare de Déu de Bruguers.
  • Cap al 1548 s’intentà fundar-hi un monestir, però a mitjans de segle XVI l’ermita era abandonada i es construí, adossada al mur, una casa per a l’ermità. Als documents apareix amb el nom de Santa Maria de “Bruchario”. Fou capella amb especial protecció dels March, senyors d’Eramprunyà. Pere March III va crear un benefici el 27 de juliol de 1347, reservant patronat per a la seva família.
  • En els segles XIV i XV l’ermita tenia diverses relíquies de sants.
  • Però el 1327 el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba autoritzà a Pere Marc, senyor d’Eramprunyà, traslladar el culte d’aquesta capella al lloc de la Roca de Gavà, considerant el Sitjar (Cigiario) solitari i poc agraciat. Pel que la capella restà abandonada fins al segle XVI.
  • El 1500 es contractà les obres de reconstrucció de l’antiga capella del Sitjar, que ja es començava a nomenar de Bruguers (Brugueris, nom que prové del conjunt dels arbustos anomenats brucs).
  • El 1504 el vicari general de la diòcesi autoritzà Francesc Jeroni Marc, senyor d’Eramprunyà, a traslladar l’advocació de la Mare de Déu de Bruguers a la capella del Sitjar des de la primitiva capella de Bruguers (Bruguers Vell, esmentada per primera vegada el 1321 i situada a l’era Ventosa a prop del castell d’Eramprunyà).
  • Finalment, el 1509 fou traslladada la imatge.
  • El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou, feu edificar la casa de l’ermità.
  • Actualment forma part de les propietats de la parròquia de Sant Pere de Gavà.
  • La capella, que fou destruïda parcialment durant la revolució de 1936.
  • Presenta l’aspecte de la restauració realitzada l’any 1960.

Edifici d’una sola nau, absis semicircular ornamentat amb dues lesenes i una imposta de cornisa sostinguda per permòdols. Té quatre capelles laterals, cor, volta de canó apuntadat i trona. L’arc triomfal també és apuntat.

La nau va ser allargada per ponent la primera dècada del segle XVI, quan se li afegí el cor gòtic de volta ogival; un portal gòtic-renaixentista i un campanar de cadireta truncat.

La façana principal, a ponent, és gairebé quadrada. L’horitzontalitat es trenca per un campanar d’espadanya.

La llinda de la porta d’accés està ornada amb els escuts de la família March (que figuren també en la clau de volta del cor).

A sobre la llinda hi ha un arc de mig punt. Són interessants els contraforts que incorporen les capelles, en una solució del gòtic català. L’exterior de l’absis està delicadament decorat amb franges llombardes, Malgrat les modificacions, l’ermita presenta una tipologia bàsicament romànica.

Cor cobert amb una volta gòtica rebaixada, la clau de la qual duu l’escut dels Marc (tres rodes dentades).

Els permòdols dels angles, d’on arrenquen els nervis de la volta representen els símbols dels evangelistes Joan, Lluc i Mateu i el quart té un altre àngel.

Al xamfrà que es forma quan la nau s’obre al cor, al costat nord hi ha una trona per a la predicació, accessible per una estreta escala que surt de la capella lateral propera.

Aquesta trona té cinc costats i acaba en una agulla rematada per un petit cap.

El portal, descarregat per un arc sobre la llinda, té una mena de gablet o guardapols gòtic apuntat, que devia acabar en un floró que no s’ha conservat.

Absis semicircular amb mènsules i finestra del S. XIII

Dins aquestes motllures hi ha una Mare de Déu petita i als costats l’escut dels Marc.

A banda i banda d’aquesta mena de frontó gòtic hi ha dues gangues de pedra sense treballar, com si hagués quedat inacabat.

Als laterals, emmarcats pel fistó del guardapols, hi ha uns caps.

A la part superior del brancal motllurat de la porta hi ha els caps d’uns angelets.

La Mare de Déu de Bruguers és una imatge gòtica de finals del segle XIV, a la capella hi ha una còpia, ja que l’original es conserva a la rectoria.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Martí d’Ars de les Valls de Valira

Aquest mes esta dedicat a Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris

Sant Martí d’Ars està en Ars en les Valls de Valira.

Història

  • Esmentada a l’Acta de consagració de la Seu d’Urgell del 839

L’església parroquial de Sant Martí d’Ars és un edifici romànic d’una nau, de planta lleugerament irregular, esbiaixada a la banda de l’evangeli, i d’aparell irregular. L’absis, separat de la nau per un arc triomfal, és quadrat i cobert per una volta de canó. la nau, coberta amb encavallades de fusta, té l’accés lateral al costat de l’epístola.

Adossat a la part esbiaixada del mur de l’evangeli s’alça un campanar de planta circular, amb finestres geminades i arcuacions a la part superior. Sobresurt tres pisos per damunt de la teulada de l’església i de les construccions veïnes.

Construït amb aparell irregular disposat en filades, els dos pisos superiors compten amb els capitells llisos. És coronat per una teulada cònica de pissarra, sota el ràfec de la qual corre una filera d’arcuacions cegues de tipus llombard i petites espitlleres.

El campanar, al qual les espitlleres superiors i del primer pis confereixen un caràcter defensiu, és possiblement l’element més rellevant de l’església, atesa la seva estructura cilíndrica que el converteixen -juntament amb el de Santa Coloma d’Andorra, de factura i disseny més acurats- en una de les poques mostres del romànic català d’aquesta tipologia, que sembla circumscrita a les valls pirinenques de l’Alt Urgell i ‘Andorra.

D’altra banda, el tipus d’obertures i elements ornamentals que configuren el mur ens forneixen dades per a situar-lo cronològicament dins del segle XI.

En canvi, l’edifici, pot ser contemporani, manté a les seves estructures un lligam profund amb la tradició constructiva del preromànic, manifesta sobretot en el tipus de planta, l’absis carrat, l’arc triomfal d’ingrés, i el tipus d’aparell.

Sant Martí d’Ars és un monument del municipi de les Valls de Valira inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Sant Martí Provençal i Les Taronges de Barcelona

L’església de Sant Marti Provençal  està en el carrer de Fondal de Sant Martí, 30-34 amb plaça de Ignasi Juliol, 2-4, al barri de Sant Martí de Provençals del districte de Sant Martí de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • L’església està emplaçada al lloc on al segle XI existí una petita capella privada dedicada ja a sant Martí de Tours.
  • Passà el 1052 a la demarcació de Santa Maria del Mar i va adquirir, així, un ús col•lectiu.
  • De la primitiva edificació no se n’ha conservat res; l’actual temple és de la segona meitat del segle XV.
Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

Ubicada al districte de Sant Martí, Sant Martí Vell és a la plaça d’Ignasi Juliol, on es troben el carrer del Fondal de Sant Martí amb el carrer de la Selva del Camp. És un petit nucli que inclou l’església gòtica del segle XV, que originàriament podria datar del segle xi, i una rectoria integrada en una masia del segle XVII.

Físicament estan unides per un volum estret pel pas d’una persona que permet que el carrer passi per sota a través d’un arc de mig punt.

L’església està formada per una nau única, capelles laterals i dues torres de base quadrada.

Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

La de la dreta, afegida posteriorment, és l’actual campanar.

L’edifici està orientat d’oest a est i té l’accés principal a la façana de ponent. En aquesta s’inscriu una portalada d’estil gòtic florit: la porta rectangular està flanquejada per tres arquivoltes que s’uneixen en arc apuntat rebaixat. Hi destaquen els pinacles als dos laterals de la porta.

Al timpà hi havia escultures dels fundadors. Sobre l’arquivolta exterior hi ha un arc conopial d’esquena d’ase decorat amb deu florons de filigrana, cinc a cada banda, força esmicolats. L’arc conopial és rematat amb un crucifix muntat sobre una imposta, que centra una composició on apareixen dues crucifixions més a banda i banda. Sobre la portalada s’obre una gran rosassa tancada amb un vitrall de motius religiosos. Corona la façana un remat de tester de formes curvilínies amb gerros ceràmics.

Integrada en el cos de capelles de la dreta s’alça el campanar. De planta de base rectangular, als dos terços de la seva altura passa a quadrada. Té quatre obertures d’arc de mig punt per a les campanes al pis superior. A sobre, una cornisa dona peu a una coberta amb volta a quatre vents de teules vidriades policromes.

La capçalera és poligonal, molt massissa, sense contraforts as angles. L’interior és resolt amb volta de creueria a la nau central i capelles intensament remodelades en segles posteriors.

La resta de façanes de l’església són molt sòbries i estan formades per murs de paredat on s’insereixen finestres de reduïdes dimensions amb arcs apuntats o rectangulars.

Iñaki Ozcáriz / Generalitat de Catalunya.

La teulada és a doble vessant de teules àrabs.

Els Tarongers, són la majoria dels arbres de les rodalies de Sant Martí.

Coneixeu més aquests Tarongers :

https://beteve.cat/medi-ambient/tarongers-a-barcelona/

L’església de Sant Marti Provençal és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografia: Fidel Rodríguez

Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

El Massís de Montserrat al sud de la comarca del Bages, prop de l’Anoia i el Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però hom el situa cap a finals del segle IX. Un document de 888 parla d’una “capella sota l’advocació de Santa Maria que el Comte Guifré va reconquerir als musulmans”.

Montserrat va suposar en aquests temps una enorme fita de l’avanç cristià des del comtat d’Osona-Manresa, un domini pels Comtes de Barcelona, que el donaren al monestir de Ripoll, i pels reis francs, que el 889-890 donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1] Els conflictes estan servits.

La donació dels Comtes a Ripoll incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries.

Capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat. Postal antiga.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol o “de les Cigales”, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

Sant Pere de Monistrol, de la Roca o de “les cigales”. Foto: viquipèdia.

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat. Foto: viquipèdia.

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs) i quedi sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5]

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050 deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, donen el monestir al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

El santuari de Montserrat, entre roques i brumes. Foto: AGC.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

———————————————————————————————————————————

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels cinc castells de Montserrat: Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia, l’únic del que perduren unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

Capelleta dedicada a Sant Bernat en El Montseny

Uns tres quilòmetres més amunt de Sant Martí del Montseny, hi ha l’hotel de Sant Bernat de Menthon situada al costat mateix de la capella neoromànica dedicada a sant Bernat de Menthon construïda vers 1952.

Tant punt deixar la carretera BV-5301, per una pista que us portaria a l’hotel,

trobareu a ma dreta una capella o oratori fet de fusta tot ell,

dins seu hi ha la figura de Sant Bernat amb un gos.

Text i fotografies : Ramon Solé

Sant Martí del Brull

Sant Martí del Brull és una església romànica situada en el centre de la població del Brull a peu de carretera BV- 5301.

Us passo la seva historia :

  • Es troba documentada com a parròquia ja al segle XI (1029).
  • Se sap que va ser consagrada entre els anys 1048 i 1060 pel bisbe vigatà Guillem de Balsareny.
  • El 1062 va ser dotada amb delmes pel vescomte Ramon Folc I i la seva muller Ermesenda.
  • Entre les nombroses reformes que ha sofert, en destaquen la construcció del campanar i la modificació del portal d’accés, dels anys 1791 i 1588 respectivament.
  • El 1909 Gudiol hi va descobrir un important conjunt pictòric que actualment es troba al Museu Episcopal de Vic
  • En el Museo Episcopal de Vic es conserven les pintures murals al fresc, datades a principis del segle XII, que decoraven l’absis i que foren arrencades l’any 1935.
  • També custodien dos candelers de ferro forjat del segle XII i una tapa d’un relligat hispano àrab.

Als peus del turó on s’alçava el castell del Brull, trobem l’església de Sant Martí. L’església actual és el resultat de grans modificacions efectuades sobre el volum inicial. És de nau única amb absis semicircular a llevant, tot i que originalment tenia capçal era trevolada, els dos absis laterals del transsepte van ser substituïts per capelles de planta quadrada.

A l’exterior, l’absis té decoració d’arcuacions, que emmarquen unes finestres cegues, en grups de tres, entre lesenes. A l’interior mostra cinc nínxols semicirculars separats per columnes adossades i tres finestres de doble esqueixada. L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera. La volta de canó de la nau té llunetes i està reforçada amb arcs torals.

L’interior ha estat transformat en època barroca, mentre que a l’exterior manté la decoració d’arcuacions entre lesenes als murs laterals, malgrat el sobre alçament que patí la nau. A la façana de ponent encara són visibles les lesenes, però ha perdut les arcuacions pel nou perfil de cornisa barroca.

La porta principal actual és en aquesta façana. L’original s’obria en el mur de migdia i estava protegida per un atri, del qual només es conserven els pilars i els arcs on es recolzava la coberta.

A l’angle nord-oest s’alça el campanar quadrat el 1791.

Sant Martí del Brull  està declarat com a Bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i arxiu Rasola

Taüll i Sant Climent de Taüll

Avui us presento dos articles

Taüll és un poble del municipi de la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça. Havia pertangut a l’antic terme de Barruera.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es ertte-1.jpg

Està situat al fons de la vall de Boí, enlairat al costat de llevant. El motor de la seva economia és actualment el turisme.

S’arriba a Taüll per la carretera L-501, que en quasi 4 quilòmetres de forta pujada mena al poble des del fons de la vall de la Noguera de Tor, on es troba la carretera L-500, en el seu punt quilomètric 15,5. Aquesta altra carretera enllaça amb Barruera i amb el Pont de Suert.

Sant Climent de Taüll

El poble de Taüll allotja dues de les esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades (Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 2000), Santa Maria de Taüll i Sant Climent de Taüll, a més d’una ermita també romànica, lluny del nucli de població, Sant Quirze de Taüll -a redós de la qual ha nascut la urbanització del Pla de l’Ermita- i les restes d’una tercera església en el nucli antic: Sant Martí de Taüll.

Santa Maria de Taüll

Sant Climent de Taüll és una església romànica de la localitat de Taüll, al terme municipal de la Vall de Boí.

Sant Climent de Taüll

Us passo la seva història:

  • Com la resta d’esglésies de la Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l’any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d’Erill i altres possessions.
  • El primer esment específic de l’església és del 1123: el 10 de desembre fou consagrada per Sant Ramon, bisbe de Roda, just un dia abans de consagrar Santa Maria de Taüll, església amb la qual compartí parroquialitat durant gairebé tota l’edat mitjana. Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, La data de consagració de Sant Climent de Taüll es va conservar en una pintura mural romànica a l’interior mateix de l’església.
  • De tota manera, Sant Climent sembla l’intent, fallit, dels senyors d’Erill d’establir un nucli monàstics a la vall.
  • A la baixa edat mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d’Urgell, on gaudia d’un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall.
  • El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó, organitzada per l’IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L’equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas.
Santa Maria de Taüll

Sant Climent de Taüll és de planta basilical amb les tres naus separades per fileres de columnes cilíndriques cobertes amb embigat de fusta a dos aigües i llosa de pissarra a l’exterior, capçalera amb un absis i dues absidioles.

Sant Climent de Taüll

El campanar, una torre de planta quadrada amb sis pisos d’alçada, se situa a la façana meridional cap a l’orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la capçalera.

Interior de Sant Climent de Taüll

Els murs, construïts amb petits carreus de granit, ben tallats i afilerats, i escasses obertures. La porta d’entrada a l’església se situa a la façana de ponent.

La construcció de la coberta és molt primitiva i rústega. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d’on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre.

Sant Climent de Taüll

Els murs meridional, oest i nord no tenen cap mena d’ornamentació i només es veuen interromputs pels vans de les portes. L’aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats en filades regulars, formen una decoració austera però bonica.

En els absis s’aplica una decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L’absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris de dents de serra com el que s’ha vist en algunes de les columnes de l’interior.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es sant-climent-1.jpg
Sant Climent de Taüll

El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d’ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. Tenen una finestra cada un.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es jfs-1.jpg

Les tres naus estan separades per tres columnes, i no tenen finestres a l’exterior. Les columnes són cilíndriques, fetes de pedra amalgamada. En la part superior estan adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d’exteriors. Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills, sobre els quals s’assenten els arcs. Al capdamunt, s’eleva el mur, que té prou alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.

La capçalera està composta per un absis central i dos de laterals més petits (absidioles). En les arcuacions i finestres s’observa una feina de pedra tallada més acurada i de més qualitat.

Santa Maria de Taüll

Si no ho coneixeu, us invito a anar a descobrir Taüll i el seu romànic.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Arxiu Rasola

L’Ajuntament de Teià

Avui us presento dos articles

L’edifici de l’Ajuntament se situa al centre urbà, flanquejat per l’església de Sant Martí i l’antiga Casa Delmera o del Terçó.

La construcció ocupa el solar de l’antiga Casa i Corral del Terme del segle XVI, que l’any 1830 servia com a posada.

L’edifici actual data de finals del segle XIX i la dècada de 1990 es va ampliar per encabir-hi el programa funcional de l’Ajuntament, amb l’addició d’un nou cos a la segona planta destinat a albergar les oficines dels Serveis Tècnics Municipals.

El nom de Teià, té el seu origen en la veu romana Taliano.

 

Recull de dades : Ajuntament de Teià

Adaptació i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Martí de Vilallonga de Ter

Avui us presento dos articles

L’Església de Sant Martí esta situada en la Plaça dels Països Catalans de Vilallonga de Ter.

Us passo la seva historia :

  • Fou documentada des de l’any 1183 quan Arnau Descatllar cedeix els drets que té sobre l’església de Sant Martí el bisbe de Girona.
  • Però el lloc de Vilallonga ja existia d’abans, ja que entre les confirmacions de béns que el papa Benet VIII féu al monestir de Camprodon l’any 1017 hi consta un alou “et in Villalonga”.
  • La resta de documents que fan esment de la parròquia són dels anys 1237 i 1244 i són freqüents des de finals del segle XIII però no aporten notícies especials sobre l’edifici.
  • Es tracta d’un edifici molt modificat, sobretot el 1784 i desfigurat al llarg de la seva història.

De la construcció original, una estructura basilical de tres naus, avui només queda l’absis central, una absidiola, part dels murs de tramuntana i de migjorn i una possible base de campanar.

Quan el temple fou profundament modificat, passà a tenir una sola nau amb capelles laterals més baixes.

foto viquipèdia

L’absis central fou retallat i integrat al nou presbiteri cobert amb voltes ogivals.

L’absis de carreus ben tallats, exteriorment és ornamentat amb un fris continu d’arcuacions suportades per mènsules i un fris en dent de serra sota el ràfec.

L’absidiola és llisa exteriorment i ornamentada amb una motllura seguida que emmarca la finestra per dins.

L’Església de Sant Martí de Vilallonga és una obra del municipi de Vilallonga de Ter, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Text i Fotografies : Ramon Solé