Sant Joan Sesrovires del barri de Torre-ramona de Subirats (Alt Penedès).

Setmana dedicada a les Esglésies i les Ermites

Sant Joan Sesrovires és una església de Torre-ramona situada vora el cementeri municipi de Subirats.

Us passo dades de la seva historia:

• El primer document en què apareix esmentada data de l’any 1325, és la concessió de sepultura feta pel bisbe Ponç de Gualba a Berenguer de Corbins al cementiri de l’església de Sant Joan, sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats.
• El 1930 el rector de Sant Pere de Subirats, a causa de l’estat ruïnós de la rectoria, s’establí a la Torre-ramona; fou llavors que Sant Joan va prendre funcions parroquials, tot i que continuà essent sufragània de l’església del castell.

El temple és d’una sola nau, coberta amb volta de canó que arrenca d’una gran cornisa motllurada.

L’absis és semicircular i està precedit per un tram presbiteral. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’una sola esqueixada paredada. En la façana sud s’obre la porta, en arc de mig punt, i una finestra reformada.

Està coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls. L’edifici fou molt reformat amb l’afegit d’una capella a l’angle nord-est, el sobrealçament de tot l’edifici i la decoració interior, que amaga l’original.

L’aparell exterior és de carreus irregulars, molt ben disposats, amb filades verticals i juntes.

Sant Joan Sesrovires és una església protegida com a bé cultural d’interès local al poble de Torre-ramona.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Cristòfol d’Hostalets de Pierola

Restes de Sant Cristòfol d’Hostalets de Pierola

El terme de “Apierola Minoris” o Pierola , s’esmenta per primer cop en una donació que els comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa feren el 945 al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, poc després de la seva consagració, entre les que es trobava l’ermita de Sta. Margarida de les Amenolelles al castell de Bonifaci o de la Guàrdia de Montserrat (entre El Bruc i Collbató). I és que Hostalets de Pierola, i especialment l’església de St. Cristòfol de Canyelles de la que parlarem, està a l’Anoia, però limita amb el “montserratí”.

Vista de Sant Cristòfol d’Hostalets de Pierola

En 963, en una venda que fa Mir al pròcer Ennec Bonfill, senyor de Gelida, s’esmenta Apiera i Apierola als límits de Masquefa.[1] A la història de Pierola trobem noms de poderosos i no gaire pagesos propietaris, com veiem a d’altres llocs, potser el terreny no era molt adient per a que s’establís la pagesia.

El 995 Ansalones i Fremina venen a Guiteza i Amalvua un alou amb torre al terme de Cabrera (d’Anoia) que limitava al sud amb St. Cristòfol. …/…

Si voleu seguir coneixent aquest article podeu seguir aquest enllaç:

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autor : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-02-23

Sant Cristòfol de Canyelles o de Fàbregues dels Hostalets de Pierola (Anoia)

Setmana dedicada a les Esglésies i les Ermites

Sant Cristòfol de Canyelles o de Fàbregues esta en el camí de Collbató a Piera dels Hostalets de Pierola.

Capella molt enrunada, de planta rectangular, no hi ha restes d’absis i tan sols queden la façana i un tram de paret. A la façana hi ha dues portes, una d’arc de mig punt i dovelles.

Sembla que va ser utilitzada per usos no religiosos com ho demostra l’existència d’un cup a l’interior i les restes d’una ampliació o pis sobrealçat on s’hi observa maó i un cos adossat en el seu costat esquerre.

 A l’interior hi ha restes de motllures ornamentals.

També tenia un campanar d’espadanya fet amb maó.

El 1033 existia l’ermita de Sant Cristòfol i Sant Martí situada en un turó sobre Can Cardús als límits del terme de Pierola i Masquefa.

Aquesta va ser traslladada i edificada de nou el 1374 en la peça de terra que va donar el noble Albert Durfort en el lloc anomenat Font de les Fàbregues en l’antic camí que anava al monestir de Montserrat, tocant al límit del terme de Collbató i Pierola.

El 1767 hi ha un permís del Vicari General per beneir la capella bastament obrada.

L’ermita fou saquejada i incendiada pels francesos durant la guerra del Francès i actualment està enrunada.

Sant Cristòfol és una ermita al terme municipal dels Hostalets de Pierola (Anoia) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Pallejà (Baix Llobregat)

El Castell de Pallejà esta situat en l’ Av. Prat de la Riba, 10 de Pallejà.

Us passo la seva història:

• És un casal fortificat documentat el 1179, quan s’esmenta una primera torre o fortificació.
• També es documenta que dins del terme del castell de Cervelló, des d’abans del 1257, hi havia una casa forta que des de feia molts anys pertanyia a Bernat de Clariana, feudatari dels Cervelló.
• El 1315 els Clariana vengueren la quadra de Pallejà als Alomar.
• El 1392, per via de matrimoni, la possessió passà als Torrelles, que serien senyors de Pallejà durant més de tres-cents anys.
• Ramon Martí Joan de Torrelles i Fiveller de Palau feu erigir l’actual castell de Pallejà, d’estil renaixentista l’any 1590 segons consta en l’escut de sobre el portal a la façana de migdia, adovellat i protegit per un matacà.
• El castell passà als Sentmenat pel matrimoni d’Elionor, filla de Ramon de Torrelles.
• Això no obstant, algun descendent continuà cognomenant-se Torrelles com Pere de Torrelles i de Sentmenat, senyor de Pallejà i membre de la Reial Junta d’Estat entre el 1701 i el 1714.
• A la segona meitat del segle XVIII, en temps de Carles III, quan hom construí la nova carretera general, el castell fou convertit en hostal.
• El 1809, durant la Guerra del Francès, fou caserna del general Josep Manso i Solà i del seu batalló de caçadors de Catalunya.
• Posteriorment el castell fou ocupat alternativament pels dos exèrcits. Finalment, però, les tropes del general Suchet ocuparen novament el castell i el poble de Pallejà.
• Al segle XX, pertanyia a Doña María de los Dolores de Chaves i Sentmenat, marquesa de Matilla.
• Quan aquesta morí l’any 1947, passà als seus nebots, el marquès de Sentmenat i a la seva germana la comtessa de Múnter; aquesta darrera, cedí part de la casa a la parròquia per fer-hi actes de caràcter cultural.
• Actualment, el castell és emplaçament de la biblioteca municipal i de sales polivalents per dur a terme diferents activitats culturals.

L’edifici conservat en l’actualitat fou construït sobre l’antic castell medieval, del qual només se’n conserva part de la base dels seus murs. L’edifici del segle XVI és de planta quadrada, amb torrelles circulars a la part superior dels angles de tancament i un matacà a la part superior de la porta d’accés. Aquesta està formada per un gran portal adovellat coronat per un escut. L’arc corresponent a la tercera planta o golfes actuals, les garites i el matacà foren afegits als segles XVIII-XIX. Durant la segona meitat del segle XVIII, l’edifici fou utilitzat com a hostal i durant la Guerra del Francès (1808-1814), com a caserna militar. Durant la dècada de 1950 s’hi construí un teatre.

L’entrada del castell de Pallejà és àmplia, amb una arcada que cobreix el vestíbul i l’escala al fons. És un edifici quasi quadrat de planta baixa i tres pisos, essent el superior amb garites d’època posterior, realitzat amb pedra i tàpia amb estuc superficial simulant l’aparellat; als angles hi ha carreus escairats. El portal és de punt rodó, adovellat lluint al capdamunt l’escut nobiliari dels Torrelles. A l’interior hi ha pintures del segle XVII, amb ornamentació vegetal.

El castell tenia adossades diverses construccions que van ser demolides els anys 60 del segle XX. Durant els anys 90 del segle XX fou acuradament restaurat i actualment acull diferents serveis municipals de l’Ajuntament de Pallejà, així com la Biblioteca Municipal.

El Castell de Pallejà és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpinterro

Masia de Les Tàpies de Calders (Moianès)

Les Tàpies és una masia del municipi de Calders, al Moianès.

És un gran casal situat a un pla, prop del límit amb Artés, amb Navarcles i amb la parròquia rural de Sant Pere de Viladecavalls, on pertanyia. És en el vessant sud-est de la Serra de les Tàpies, al nord-oest del Canadell i al nord del Manganell.

Us passo la seva història:

• La primitiva no estava ubicada al lloc de l’actual masia, sinó prop d’ella.
• La família tàpies es troba documentada ja el 1290, segurament el topònim deriva del tipus de material en què estava construïda la casa.
• Conserva un estable on es diu que hi feien estada els animals de bast quan baixaven els ramats de la muntanya.
• Conserva també en perfectes condicions el molí d’olives, amb la corresponent pica rodona de pedra picada.
• El 1880 s’hi va fer una capella sota l’advocació de la verge Immaculada.
• El gran campanar data del 1881, el pont passadís que els uneix és posterior.

S’observen murs que tanquen la lliça i el mas al cantó del migdia.

Als baixos hi ha una porxada, amb arcs de mig punt que sostenen la galeria del primer pis.

Els baixos són majoritàriament en volta, amb molta construcció de tàpia i tova.

Guarda encara el celler, situat a la part nord de la casa, el molí de moldre olives, les tines, premsa. I totes les dependències típiques de la masia catalana, com una galeria a migdia i ponent.

Hi ha un gran campanar que enllaça, per mitjà d’un pont cobert, amb la capella, situada a la part nord el mas, dedicada a la Immaculada Concepció.

És una capella senzilla, de planta rectangular i teulat a dues aigües, amb portal de llinda recta i un petit òcul d’il·luminació.

Hi ha dos cossos residencials: un pels propietaris i l’altre pels masovers.

Aquest posterior al nucli de la casa, i adossat a l’est. El material constructiu utilitzat als baixos és majoritàriament tapia i tova; i la resta és reble i maó.

La Masia de Les Tàpies és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Joan del Galí de Vic (Osona)

Sant Joan del Galí està en la Casa Nova del Galí s/n. a Sentfores de Vic.

Us passo la seva història:

• L’església de Sant Joan de Riuprimer, malgrat tenir els seus orígens al segle XI, no conserva cap element de l’antic temple romànic, ja que fou renovada vers el 1697.
• L’església ja existia al 1003 i fou considerada independent dels segles XII al XIV, per unir-se més tard com a sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer.
• Fou l’església parroquial de la quadra de Sant Joan de Galí, políticament autònoma fins que al 1840 s’uní amb Sentfores.
• Actualment els habitants de les rodalies de Sant Joan pertanyen a la parròquia de Sant Domènech de Vic.
• Aquí només s’hi celebra culte per Sant Joan.

Capella de nau única amb la capçalera sense absis.

Al mur nord de la nau hi ha una capella lateral adossada amb un campanar de torre que li fa d’espona, de planta quadrada, cobert a dues vessants i amb una finestra d’arc de mig punt a cada costat.

El portal d’entrada és orientat a migdia. Als peus del temple s’hi obren finestres.

L’interior és cobert amb volta quatripartita decorada amb blanc i gris. També hi ha una imatge de Sant Joan i alguna pintura al fresc en molt mal estat.

Al davant del portal d’entrada hi ha un sarcòfag esculpit amb baixos relleus amb elements florals i unes construccions de tipus defensiu que recorden mas Galí.

Construïda amb pedra vista. L’estat de conservació és bo.

Sant Joan del Galí és una església de Vic (Osona) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Església Parroquial de Sant Andreu de Puigdàlber (Alt Penedès)

L’església Parroquial de Sant Andreu  està en la Plaça de Sant Andreu, 1 de Puigdàlber.

L’església Parroquial de Sant Andreu és l’actual temple parroquial de Puigdàlber. És un edifici modern, inaugurat el 23 de gener de 1942, el qual va substituir una església anterior d’estil barroc que, originàriament, havia estat sufragània de Santa Fe del Penedès.

En donar-se, l’any 1868, la segregació de la parròquia de Puigdàlber de la de Santa Fe, passant aquesta a formar part de la parròquia de la Granada, el temple parroquial barroc esdevingué petit per acollir la feligresia de la nova parròquia, la qual abraça no tan sols el propi municipi, sinó que s’estenia als termes veïns de Font-rubí, el Pla del Penedès i Subirats.

Pel 1932 es torna a posar de manifest la necessitat de l’arranjament i ampliació del temple, i s’optà aleshores per la construcció d’un nou temple i “efectuar en la actual iglesia las obras necesarias para su conservación”. L’esclat de la Guerra Civil del 1936 va aturar les obres del nou temple, el qual ja es trobava en un estat molt avançat, a punt d’ésser cobert per la teulada. Les circumstàncies del moment van fer que l’edifici fos enderrocat i que les seves pedres fossin utilitzades per construir els refugis del camp d’aviació acondiciat provisionalment durant la Guerra Civil a Sabanell. Acabada la guerra, l’antiga església es trobava molt malmesa i amenaçava un possible ensorrament, per la qual cosa es prengué la decisió d’enderrocar-la, determinació, sens dubte, lamentable, encara que, tal vegada, necessària.

De la primitiva església de Sant Andreu, en queden un parell de documents fotogràfics i una aquarel·la naïf de Melchor Villademont, veí del poble, data del 1931. Mossèn M. Trens, en el seu Inventari del tresor de les parròquies de la Diòcesi de Barcelona, redactat l’any 1926, descriu així l’església que ens ocupa: “Església molt petita, tres trams amb l’absis compresa, volta mig punt amb llunetes, capitells interessants d’estil compost barroer. Altar major rococó, bonic, petit. Altar Roser, només hi ha la Verge que és bonica, amb mimbre rosari. Vera Creu plata, peu òval, decoració repujada, tija gerro, creu plana esgrafiada, vores i extrems ben florits, du la inscripció” és de puixdalba 1694″, 40x19x18 cm. Candelers fusta barrocs, bonics. Altres objectes litúrgics sense importància.

De tot el descrit únicament, però sortosament, es conserva la Vera Creu i una pica beneitera, no descrita per Mn. Trens, del segle XVII, que es guarda a l’atri de l’església nova.

L’actual temple no té un escàs valor arquitectònic. S’inicià la seva construcció l’any 1940, sota els plànols de l’arquitecte barceloní Manuel Puig Ganer.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Oratori d’en Ribera de Cardona (Bages)

Per anar a l’Oratori d’en Ribera cal sortir per la carretera que portaria al Santuari del Miracle, al poc cal girar per un camí de terra, direcció a l’ermita de Lourdes.

En seguida veureu a peu mateix del camí, l’oratori tot pintat en color blanc.

Pel que sembla hi ha una imatge molt deteriorada d’un crist.

Sempre podrem trobar- hi petits rams de flors del devots de les contrades.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Forn de calç de can Margarit I de Viladecavalls (Vallès Occidental)

Per anar al Forn de calç de can Margarit I ,

cal situar-se a la pista de can Buixera,

cal en la corba abans d’arribar a l’entrada, agafar a la dreta el primer camí que us portaria al Forn Riscal, cal seguir el mateix camí fins el Forn, situat al marge del camí.

Historia:

• Els orígens de la utilització de la calç per a la construcció els trobem en època antiga. No va ser fins a l’època moderna i contemporània que aquesta activitat va adquirir una certa importància, com ho demostra la seva presència per bona part del territori català.
• Aquest material era molt emprat en l’arquitectura tradicional, especialment en l’arrebossat de les façanes. El procés productiu començava a les pedreres de roca calcària, d’on la pedra s’extreia mitjançant barrinades, en què es col·locaven explosius que fragmentaven els blocs petris.
• Tot seguit, la pedra era transportada en carros fins als forns de calç, que solien situar-se prop de les pedreres.
• De forma habitual, els forns s’emplaçaven al marge del camí, per tal de facilitar la seva omplerta.
• La pedra hi era col·locada de forma precisa i seguia un llarg procés de combustió que donava com a resultat la calç.
• L’existència de la pedrera de Joan Purull i els dos forns de Can Margarit i el Riscal constitueix uns bon testimoni de la importància que tingué aquesta activitat a la zona.
• A més, a la mateixa serra de Coll Cardús s’han trobat altres forns de calç.

Forn tradicional de calç que es troba al marge del camí que segueix del Forn Riscal.

És de planta circular i està excavat parcialment sobre el terreny natural.

Es troba en estat ruïnós i parcialment cobert de terra, sense que se’n conservi la boca.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.

Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Sixt de Miralplà de Vic (Osona)

Sant Sixt de Miralplà és una capella situada al nord-oest de la ciutat de Vic, un camí hi porte des de la Carretera C-154, km 1 de Vic.

Us passo la seva història:

• Està documentada l’any 1100, a la demarcació de Fontcoberta.
• Més tard va estar sota la protecció de Sant Tomàs de Riudeperes i de la família Fontcoberta.
• Inicialment d’estil romànic, posteriorment s’ha reformat en diverses ocasions.

Es tracta d’una petita capella de planta rectangular amb contraforts laterals, coberta amb volta de canó, així com un absis semicircular. Aquest absis va ser sobrealçat més tard, i és decorat amb un fris.

La portalada d’accés és d’arc de mig punt. Per sobre d’aquesta s’hi troba una obertura en forma de creu llatina. L’aparell constructiu és de pedra i té teulada de teula àrab a doble vessant.

Posteriorment es va construir la torre campanar de planta quadrada, adossada al mur sud. Amb la seua construcció es va aprofitar la planta inferior per a situar la sagristia.

 A la part superior té obertures d’arc de mig punt i està rematat amb merlets esglaonats.

Sant Sixt de Miralplà està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero