Capella de la Mare de Déu del Remei de la Bisbal d’Empordà

Capella de la Mare de Déu del Remei està situada a l’extrem de migdia del nucli de Castell d’Empordà municipi de la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà).

Us passo la seva historia:

  • La capella del Remei va ser bastida l’any 1600
  • Ampliada el 1750, segons consta a la inscripció de la porta d’accés, amb un escut del llinatge Margarit.

Al costat del castell, la capella de la Mare de Déu del Remei és un petit edifici d’una sola nau amb absis semicircular i cor als peus.

M Angels Monte / Generalitat de Catalunya

La façana és molt senzilla, amb la porta allindanada i una petita fornícula d’arc de mig punt. Un campanar de base quadrada i obertures d’arc de mig punt completa el conjunt.

La capella de la Mare de Déu del Remei és una capella del municipi de la Bisbal d’Empordà inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Joaquima Pellicer

Capella de la Mare de Déu del Roser de Masquefa

Bona Any 2021

La Capella de la Mare de Déu del Roser esta situada en el carrer major, 88. Masquefa .

Capella realitzada al segle XIX, moment d’expansió per al poble seguint la carretera. Sorgeix aquí perquè l’església del poble era la romànica dedicada a Sant Pere i quedava excessivament als afores quan es tractava d’enterraments. Aquesta capella fou de transició mentre es construïa l’actual església parroquial de Sant Pere.

Capella entre mitgeres situada al peu de la carretera, dedicada a la Mare de Déu del Roser. És de reduïdes dimensions, de planta rectangular i coberta de teula àrab. Destaca el campanar d’espadanya a la zona dreta de la façana que actualment no té campana. El seu exterior és força auster, està tot arrebossat i emblanquinat; només hi ha la porta d’entrada, feta de fusta, és rectangular i a sobre hi ha un petit òcul amb una gelosia d’obra.

La Mare de Déu del Roser és una capella  protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

L’antic Balneari de la Puda d’Esparraguera

La Puda o La Puda de Montserrat està situat a la vora esquerra del riu Llobregat, tot just passat el Congost del Cairat, des de la carretera C-55 hi ha un camí  que hi porta directament.

Us passo dades històriques :

  • El 1829 es concedeix a Salvador Garriga d’Esparreguera el permís d’obres de dos edificis de banys a cada vora del riu.
  • El 1839 es fan càrrec de les aigües el Sr. F. Pedrosa i el Sr. F. Castell de Pons.
  • El 1842-1843 unes riades destrueixen els dos edificis construïts; és aleshores quan una societat d’accionistes amb el doctor Pujades projecta l’edificació d’un nou edifici , projecte de Josep Oriol Bernadet 1846.
  • El 1858, al costat de l’establiment balneari, es va construir un pont de fusta sobre el riu Llobregat.
  • Des del 18 de març de 1868 pertany a la parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat.
  • El balneari es va edificar el 1870 i es va anar ampliant durant les dues dècades següents.
  • El seu moment d’esplendor va ser a finals del segle XIX i principis del XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina, que s’instal·lava a l’hotel Gori d’Olesa, amb el qual l’unia un servei permanent de diligències.
  • Es va tancar el 1958 i el 1971 patí moltes destrosses per una crescuda del Llobregat
  • A principis dels anys 1980, l’edifici era d’un fabricant olesà que tenia pensat reconvertir-ho en un hotel.
  • Després el va tornar a vendre a l’ajuntament.
  • Actualment és en estat ruïnós.

La Puda és un edifici de grans dimensions, constituït per diversos cossos, i construït amb maó.

El cos principal té planta baixa, dos pisos i un pis inferior.

Unit a aquest, hi ha altre edifici, de forma semicircular, que es compon de planta baixa, dos pisos i golfes.

 A continuació hi ha altre edifici de planta baixa i dos pisos i, per últim, altre cos de només planta baixa.

A la façana es poden distingir elements classicistes: la simetria i l’austeritat del conjunt, les pilastres d’estil jònic, el parament encoixinat i el ritme de les obertures exteriors.

Pel que fa a l’interior, la planta baixa estava destinada al balneari pròpiament dit i a zona d’esbarjo;

les plantes superiors corresponien a les habitacions dels banyistes.

La gran galeria de banys, està formada per un corredor central amb cubícles o habitacles a banda i banda.

Font

Cada habitació consta d’una banyera de marbre i un agafador amb enrajolat fins a mitjana alçada de color groc i blanc.

El conjunt constitueix una nau de notable alçada amb una estructura d’arcs que sosté una volta cilíndrica correguda al llarg de l’edifici.

Sobre l’antiga galeria de banys, un cos amb habitacions articulat amb un nucli d’escales i ascensors dóna pas a una part circular, amb més habitacions, que acaba en el cos central on es situen els salons, restaurants, menjador i bar.

A l’extrem de la construcció es conserva part de la capella.

Us passo un Article molt extens i sobre tot fotogràfic, que ens pot donar una idea de com esta actualment l’edifici del Balneari La Puda de Montserrat :

http://forgottenmagicplaces.blogspot.com/2013/01/el-balneario-la-puda.html

La Puda o La Puda de Montserrat és un antic balneari d’Esparreguera inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Sant Miquel d’Os de Balaguer

L’església de Sant Miquel  està situada en la Plaça de l’Església d’Os de Balaguer (Noguera).

M. Carme Vidal l Torruella -1983 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Damunt de la porta d’entrada a l’església hi trobem la data de 1753, any en què es degué consagrar. Aquesta església fou realitzada amb l’ajuda de tots els veïns del poble.
  • La seva distribució espacial, la seva decoració i la seva línia constructiva, ens permeten afirmar que en aquell temps, Os de Balaguer devia ésser un poble pròsper.
  • Al llarg del temps s’han anat fent obres per mantenir l’església, especialment després de la Guerra Civil.

És una església amb planta de creu llatina de tres naus i cinc trams amb creuer. Està construïda en pedra, i soportada per pilars amb pilastres adossades.

J Moros / Generalitat de Catalunya

Les cobertes varien en funció del tram, així doncs, la nau central i els braços del creuer estan coberts amb volta de canó amb llunetes, mentre que per exemple, la capella major té volta d’aresta i la sagristia té el sostre pla.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Per sobre el creuer s’aixeca una cúpula sobre triangles asfèrics. El cor està situat als peus de la nau, i la torre, a la capçalera, té dos cossos: l’inferior de forma quadrangular i el superior amb forma octogonal.

J. Morós / Generalitat de Catalunya

Destaca la façana principal, molt ben treballada. La porta té un arc mixtilini flanquejat per pilastres i a sobre, una fornícula buida que en el seu temps devia contenir la imatge del sant. Sobre d’aquesta, una obertura circular a manera de rosetó.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Completa el detall escultòric de la façana, un gran arc de mig punt que contribueix a donar un aspecte arrodonit a la part superior de la façana.

Roger Vinent Arnau -2006 / Generalitat de Catalunya

Cal destacar les campanes del Museu, situades al Castell, Malignum Castrum i que us les presento:

Sant Miquel d’Os de Balaguer és una església d’Os de Balaguer (Noguera) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Cal Cuiros d’Alella

Avui us presento dos articles

Cal Cuiros esta situat en el camí de Tiana, 4 d’Alella .

Us passo la seva historia:

  • Sobre la llinda de l’entrada principal hi ha la data de “1791”.
  • En  la façana la data d’una reconstrucció o reforma: “1912”.

Edifici civil de planta rectangular. Està format per uns baixos i dos pisos, dels quals destaca el superior ocupat per una sèrie d’arcs de mig punt. La coberta està formada per una teulada de dos vessants amb un ampli voladís amb suports de fusta. Sobre la façana hi ha un rellotge de sol.

El conjunt resulta especialment interessant per la seva posició elevada que domina una panoràmica de la vila, i l’accés principal al recinte del jardí, al qual s’accedeix a través d’un túnel o passadís amb una escala d’uns 20 metres de llarg, cobert amb volta i una porta a la part inferior d’aquest. Aquesta porta o entrada, exteriorment es situa al final d’un carrer sense sortida molt inclinat, i té l’aparença d’una petita capella.

Can Cuiros és una obra del municipi d’Alella protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ca l’Artés de Barcelona

Avui us presento dos articles

Ca l’Artés està situada en el carrer Pere Artés, 8 de Barcelona.

Us passo dades històriques :

  • Va pertànyer a un tal Pere d’Artés i tingué una gran extensió de terres de conreu.
  • Era un lloc de pas important de l’època, ja que aquí es creuaven els camins de Sant Iscle i d’Horta. De fet, Ca n’Artés va allotjar viatgers fins al segle XV.
  • Actualment el propietari de la finca és Antoni Mancebo.
  • La planta baixa està ocupada per un Centre Femení, sota el patronatge de Santa Eulàlia de Vilapicina , que es venera a la capella del costat.

És catalogada com a masia tot i que actualment està arrenglerada en un carrer.

De planta rectangular, amb planta baixa i un pis i coberta a dues vessants. La façana és de carreus de pedra amb tres finestres, una de les quals és gòtica.

El portal és dovellat. Interiorment la casa presenta motius de pagesia. La teulada és molt irregular i es malmeté en un incendi.

Ca l’Artés és una casa del districte de Nou Barris de Barcelona protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de Santa Cecília de Grevalosa de Castellfollit del Boix

Avui us passo tres articles

Santa Cecília de Grevalosa  esta situada a prop de mas Palomes de Castellfollit del Boix (Bages).

Rosa Serra Rotés – 1987 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Grevalosa.
  • El lloc de Grevalosa és documentat des del 955.
  • L’església apareix documentada pels volts de 1154, data en què consta com a parròquia de Gravalosa.
  • El 1295 es documenta l’església de Sta. Cecília de Gravalosa i el seu cementiri.
  • Es creu, però, que és anterior, perquè en una època incerta, segurament anterior al 1140 aquesta església fou donada al monestir de la Portella.
  • La funció de parròquia la perdé al segle xix, quan fou unida a la parròquia de Castellfollit del Boix.
  • Actualment la capella resta sense culte i queda força allunyada del poble de Castellfollit.

De l’edifici originari romànic en resta ben poca cosa: fragments de paret i el portal, emparedat, de mig punt i adovellat. Es creu que la primitiva construcció devia ser una senzilla capella d’una sola nau amb absis.

L’entrada principal es troba a ponent, on s’obre una porta d’estructura rectangular allindanada, que porta la data de 1621. Sobre aquesta hi ha un petit ull de bou. Culmina la façana un senzill campanar d’espadanya.

L’església és d’una sola nau, de planta rectangular amb transsepte, coberta amb volta de totxo i uns arcs de reforç d’aquesta, que es recolzen sobre mènsules. Una motllura de guix recorre tota la part alta de la nau. A la capçalera hi ha un retaule de Sta. Cecília, Sant Isidre i Sant Marc.

L’aparell és obrat amb carreus regulars, ben tallats i col·locats a trencajunt.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Per visitar-la cal demanar les clau al mossèn de l’església parroquial de Sant Andreu de Maians.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Santa Cecília de Grevalosa és una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Capella de Nostra Senyora de Montserrat de Sant Quirze de Besora

Avui us presento dos articles

Cal anar direcció el Polígon Industrial de Can Guixà, i a l’arribar on era l’antiga Fabrica de Can Guixà, al costat de la casa, un cartell sobre la porta petita del carrer, ens invita a entrar al seu Jardí  a veure la Capella.

Un cop estiguem fent el passeig pel seu interior, veurem la Capella amb la Verge de Montserrat, adossada a la paret, en un angle del jardí.

La seva data de construcció  es en l’any 1870.

imatge de l’altar

Unes escales a cada costat facilitant l’accés on esta ubicada la imatge de la Verge de Montserrat.

En el lateral esquerd  hi ha un mosaic amb la imatge de Sant Jordi. Front la Capella, disposa de seients per qui vulgui fer oració.

Sant Jordi

Es un lloc tranquil i fresc a les afores del poble, que en un costat del jardí i en el mur, hi ha dues fonts, des de fa anys seques.

Text i Fotografies : Ramon Solé

L’ermita de Bellvitge, mil anys d’arranjaments i preservació

Avui us presento dos articles

L’ermita de Bellvitge a 2020. Foto: AGC.

Segons les excavacions realitzades entre 1979 i 1981, la primitiva ermita de Bellvitge seria de mitjans de segle XI, romànica i de tres naus, similar a la de Sta. Eulàlia de Provençana.

1981 – Publicació sobre les excavacions fetes a l’ermita de Bellvitge.

A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, gairebé cada segle, motivades en gran part per les successives avingudes del riu que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs.

El 1493 Barcelona dóna tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció. Hi ha una clau de volta al Museu d’Història de la Ciutat de l’Hospitalet que probablement seria d’aquesta reconstrucció.

Placa del 1462 que recorda la devoció a Nostra Senyora de Bellvitja al Carrer Hospital de Barcelona. Foto: Natxo Velasco.

El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella.

1977 – Mº Madurell recull actes de segles passats.

En 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia va ser reposada al 1652 i la trobem descrita pel P. Fr. Narcís Camós al 1657 a l’obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña”, després de peregrinar entre 1651 i 1653, en plena guerra i amb epidèmies de pesta visitant 1028 santuaris marians per tota Catalunya, abans del tractat dels Pirineus (1659).

Aquest és el primer llibre que parla de l’ermita, el seu valor és, principalment, geogràfic.

El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la Guerra de Successió ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou. En 1718 va ser de nou reedificada elevant la teulada uns 3 m. ja que, a causa de la sedimentació, el terreny anava augmentant i ja no es podia passar si no era ajupit. Aquesta nova nau combina elements romànics, gòtics i barrocs.

Ermita, 1972. La façana anterior té elements barrocs.

Finalment la capella fou novament saquejada, pels francesos, el 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge de 1652 i la família Golferich de les masies de la Marina farà donació d’una nova talla.

1914 – L’ermita fotografiada per Josep Salvany i Blanch (1866-1929). Biblioteca de Catalunya.

Per a fer-nos una idea de la importància de la sedimentació que porta el riu així com de les destrosses que provoca, només durant el segle XIX se succeeixen quaranta-dues riuades, algunes provocant greus inundacions.

1950 – Els paratges de l’ermita inundats. Del llibre de J. Casas. L’Hospitalet, un passeig per la història.

El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’ermita és incendiada, com ho van ser els altres quatre temples que llavors hi havia a l’Hospitalet: Sta. Eulàlia de Mèrida (barri de Centre), Sta. Eulàlia de Provençana, Nostra Senyora dels Desemparats, que havia estat edificada l’any anterior a la Torrassa i Sant Ramon a Collblanc (Domínguez, 2014). L’ermita va quedar en molt mal estat i va ser destruïda la imatge gran de la Mare de Déu que va donar la família Golferich.

1937 – L”ermita cremada

Finalitzada la guerra, es fan alguns arranjaments en l’ermita, es reposa la imatge gran de la Mare de Déu (una imatge feta en guix) i es restitueix en processó la imatge petita de la Mare de Déu que va ser amagada per l’ermitana Pepeta i el seu fill Antón Tubau, conegut com el “Tonet de Bellvitge”.

1940 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

Durant el segle XX es consoliden les festes que se celebren a l’ermita: Sant Isidre llaurador, el dia de Sant Jordi, patró de l’Hospitalet, els dilluns de Pasqua amb els “aplecs” de sardanes i les “caramelles” (cants populars), la Missa del Gall a la vigília de Nadal i el dia de la Mare de Déu de Bellvitge, 8 de setembre. L’ermita era considerada, llavors, la “parròquia dels pagesos” i a la Mare de Deu se la coneixia com “la pageseta”.

1963 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

“Els envelats de la “festa dels pagesos” atreien desenes de hospitalencs que a peu o en tartana, o amb un servei especial de la casa Oliveras feien cap a l’ermita i als envelats d’algunes masies com Cal Manel Nolla i Cal Puig”  (L’Abans, 597).

1962-sardanes-cobla maravella

El 1959 el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer que preveu els porxos als laterals de tramuntana i de migdia de l’ermita (no es construiran fins 1969) i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment. També es realitzen alguns arranjaments com són: la neteja i revisió de sostrada i murs i la restauració del campanar, amb la col·locació d’una nova campana donada per Joaquim Campreciós i la seva dona Beatriz Colominas. La campana, que existeix actualment, va ser “batejada” amb el nom de “Eulàlia”, en memòria del seu malaguanyat fill Jaume, que havia estat administrador de l’ermita. En aquesta reforma es substitueix la imatge gran de la Mare de Déu de 1939 per una altra realitzada amb materials nobles (l’actual).

1964 – Casament a l’ermita amb els murals que va pintar Commeleran

Per finançar les obres de restauració de l’Ermita es fan subscripcions públiques, s’organitzen concerts i concursos i s’imprimeixen fulletons sobre l’ermita i edicions de “goigs a la Mare de Déu de Bellvitge”.

Goigs moderns a la marededéu de Bellvitge de Francesc Marcé i Sanabra.

El 1969 es va enderrocar la casa de l’ermità i es van construir els porxos laterals de l’ermita, dissenyats el 1959, que es van mantenir fins a les obres de rehabilitació dutes a terme el 2003 (Valcárcel, A. La ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI, p. 156-158).

Anys 70. L’ermita amb porxos.

En les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat i les successives riuades i tempestes. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns de la necessitat que siguin ells els que prenguin la iniciativa i es cuidin de l’ermita. La premsa es va fer ressò[1].

1978 – Campanya “Salvem l’ermita”

Entre els desperfectes i l’abandonament d’aquests anys la situació empitjora ràpidament. Finalment, davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Aquesta campanya va ser criticada per alguns que deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia i davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.

La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.

Anys 80. Foto: Arxiu Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Malgrat els arranjaments que es van fer el 1978, a partir dels anys 80 l’entorn de l’ermita torna a deteriorar-se. Els porxos donen recer a pràctiques no desitjables i l’ermita, per falta de cura mantinguda, va sofrint desperfectes.

Finals dels anys 80, l’ermita en estat d’abandó. Foto: AVV.

El 2002, després d’àrdues negociacions, se signa un conveni entre Arquebisbat de Barcelona i Ajuntament de l’Hospitalet, mitjançant el qual l’Ajuntament expropia el terreny tocant a l’Ermita, propietat de l’Església, per destinar-lo a ús públic. L’Arquebisbat es compromet a que l’import de l’expropiació el terreny sigui destinat a les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita. L’aportació de l’expropiació cobrirà bona part de les despeses de la rehabilitació de l’Ermita.

El 2003 finalitza l’execució de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita, donant compliment a l’acordat en Conveni entre Arquebisbat i Ajuntament. L’hotel veí va contribuir a les despeses oferint una habitació d’hotel per a una nit, amb el que es va organitzar un sorteig.

La neteja, una activitat tan senzilla com necessària.

Al novembre de 2015, en la conferència sobre l’ermita de “Bellvitge 50”, l’arquitecte Antoni Companys, que va dirigir aquesta última reconstrucció, ens explicà els criteris d’aquestes actuacions, especialment en relació als porxos que molts troben a faltar. Ens va dir que van deixar les columnes com a record però que els van treure perquè estaven en molt mal estat i no eren originals de l’ermita. A canvi, i amb el pressupost que tenien, van decidir deixar l’ermita bé no només per fora, com pretenia l’ajuntament, sinó també per dins, per poder utilitzar-la, com fem la gent de Bellvitge, Gornal i d’altres nuclis propers, com antany es feia.

2014 – L’ermita i el parc de Bellvitge. Foto: AGC

Després de l’última restauració i per evitar arribar a la deterioració anterior, un grup de persones voluntàries s’organitzen i constitueixen el grup: “Amics de l’Ermita”. Compta amb persones voluntàries que obren les portes de l’ermita per airejar-la i cuidar perquè es pugui seguir coneixent i visitant, com fan escoles de Bellvitge i de l’Hospitalet i altres col·lectius i per seguir sent utilitzada per romeries, concerts i altres esdeveniments personals i / o col·lectius, sent per a tots un lloc de repòs i / o oració.

Com va deixar dit el nostre poeta, Ramón Fernández Jurado:

“Aguantaràs la tempesta

i tornaràs a florir,

quan l’amor de tot un poble

et retrobi al seu camí”.

Ermita i parc de Bellvitge, 2020. Foto: AGC

El 2011 es publica el llibre sobre l’ermita escrit per Antonio Valcárcel, amb pròleg de Matilde Marcé de les masies de la Marina i dedicat a Josep M. Pañella, que no va poder veure completat el treball, en agraïment a la seva disponibilitat d’ànim i al seu autenticitat de pensament, paraula i obra.

Llibre sobre la ermita de Bellvitge. disponible a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l’ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l’ermita i que preservarà més del fred i la humitat als veïns i a les veïnes que s’encarreguen d’obrir-la diàriament per a conservar-la i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l’ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions.

Ermita 2020. Foto: Quim Pons

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, setembre 2020.

Als que cuiden el seu llegat cultural, artístic i espiritual. Als amics de l’ermita.

———————————————————————————————————–

[1] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita. En “La Vanguardia Española”.

Capella del Cementiri Vell de Terrassa

Avui us presento dos articles

La Capella del Cementiri Vell  és situada a la plaça de Joan Miró, vora el carrer de Wagner, al barri del Cementiri Vell de Terrassa.

Us passo dades sobre la seva historia :

  • L’anomenat Cementiri Vell, situat vora el torrent de Vallparadís, era originàriament un cementiri militar de l’època de la Guerra del Francès
  • El 1809 es va utilitzar com a cementiri civil, coincidint amb l’epidèmia de tifus dels anys 1808-1810, que va provocar una gran mortaldat.
  • El 1834 es decideix construir un cementiri municipal just als mateixos terrenys.
  • El 1835 ja s’hi fa el primer enterrament.
  • El 1841 s’hi construeix el primer panteó, el de la família Maurí.
  • Aquest cementiri va quedar saturat i el 1926 es va projectar fer-ne un de nou als terrenys de Can Torrella del Mas, que es va inaugurar el 1932 i és l’utilitzat actualment.
  • Al Cementiri Nou s’hi van traslladar algunes edificacions escadusseres del recinte antic, com el panteó Alegre de Sagrera, en forma de temple clàssic, amb columnes i frontó.
  • El Cementiri Vell ser enderrocat i clausurat definitivament el 1964

La Capella és un petit edifici aïllat de planta rectangular bastit amb pedra de sauló. Presenta una nau quadrada coberta amb cúpula de maó i absis semicircular, a llevant, també de maó.

Monument funerari a Jaume Jover i Valentí Alagorda, de Melcior Viñals, l’únic vestigi conservat de l’antic recinte, juntament amb la capella

La façana principal presenta una gran portalada flanquejada per dues columnes toscanes amb arquitrau, cornisa de maó i frontó amb relleus estucats que representen unes ales desplegades. L’edifici està bastant deteriorat i hi manquen alguns elements ornamentals. Té una finestra semicircular a cada façana lateral.

A la façana principal de la capella hi ha una placa en memòria i reconeixement dels ciutadans morts als camps d’extermini nazis (1939 – 1945)

i a totes les persones injustament perseguides i represaliades per les seves idees i conviccions democràtiques. Sotasignada per l’Ajuntament de Terrassa i  Amical Mathausen.

La Capella del Cementiri Vell és un edifici de Terrassa  protegit com a bé cultural d’interès local.

Monument funerari a Jaume Jover i Valentí Alagorda, de Melcior Viñals, l’únic vestigi conservat de l’antic recinte, juntament amb la capella

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies  : Ramon Solé