Capella de Santa Fe de Besalú

La Capella de Santa Fe de Besalú és coneguda des d’època moderna sota l’advocació de Sant Jaume. És situada davant l’església de l’antic Monestir de Sant Pere, a l’indret anomenat Prat de Sant Pere on, fins al començament del segle XIX, hi hagué un antic cementiri monacal del qual era capella del Monestir.

Us passo la seva història :

  • La primera notícia documental apareix en la delimitació de drets a Besalú acordada, l’any 1126, per Bernat, abat de Sant Pere, i Albert, prior de la canònica de Santa Maria de Besalú on s’afirma que la jurisdicció del primer s’estenia des de l’església de Santa Fe fins al riu Fluvià.
  • Durant casi cents anys, hi ha poques dades sobre l’església de Santa Fe.
  • L’any 1235, en el testament del clergue de Sant Martí de Capellada apareix «Sancta Fide».
  • En la venda d’una casa feta el 1524 per Isabel Oliver a Elionor Català s’esmenta l’església de Santa Fe com a afrontació.
  • L’any 1835, a causa del decret de desamortització, Santa Fe fou tancada al culte i esdevingué propietat de l’estat, que la vengué, juntament amb el monestir i els horts del claustre de Sant Pere a J. Bover per 3.771 duros el 1849.
  • A partir d’aquest moment passà per diversos propietaris, entre ells la Germandat de Pagesos i fou utilitzada com a magatzem.
  • Després de la guerra civil fou adquirida per la família Solà-Morales.
  • En l’actualitat curiosament, és un restaurant.

L’estructura original ha estat molt alterada per la supressió d’un probable absis de la façana de llevant, situat a l’indret on actualment s’obre la porta. L’edifici, de reduïdes dimensions, consta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i teulada de dues aigües.

A la façana sud s’obre una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt prop del lloc on sembla que s’obria la porta original, ara cegada, i que conserva encara el ràfec de pedra original.

L’aparell, en les parts visibles, i és de petits carreus no gaire escairats amb una talla més acurada en elements singulars com la finestra que, d’altra banda, sembla modificada com ho ha estat tot el conjunt. Amb certes reserves, se li atribueix una filiació corresponent a les formes senzilles de l’arquitectura del segle XII.

Santa Fe de Besalú és una antiga capella de Besalú declarada bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Besalú, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Montesquiu del Municipi de Montesquiu

El Castell de Montesquiu forma part d’una àrea anomenada Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona, i dins del municipi del poble de Montesquiu.

Us passo la seva història :

  • Es diu que era en un principi una Torre de guaita.
  • La casa forta o domus de Montesquiu consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d’una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d’un empenyorament.
  • Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan el Sense Fe, el castell visqué jornades agitades amb l’ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei.
  • El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable.
  • Acabada la guerra, el rei Joan el Sense Fe, en 1463 manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu».
  • Els Descatllar acabaren essent senyors del castell, Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora, vers el 1699.
  • El 1714, durant la Guerra de Successió Espanyola, el castell de Montesquiu es va fer servir per tancar-hi presoners del bàndol borbònic.
  • El casal de Montesquiu va ser comprat pel barceloní Jeroni Juncadella i Casanoves, essent restaurat del 1917 al 1920 pel seu fill Emili Juncadella.
  • La seva bona conservació també ha estat afavorida per haver estat habitat durant molt de temps i fins a èpoques ben recents.
  • Aquest castell-casal passà a poder de la Diputació de Barcelona l’any 1972 per voluntat de la seva darrera propietària Mercè Juncadella.

Edifici rectangular amb merlets, refet al segle XVII. Construcció de planta quadrada, amb planta baixa i dos pisos.

Té l’entrada principal al sud, a través de la qual s’accedeix a una ampla entrada, on hi ha l’escala d’accés al primer pis, noble.

L’actual edifici és el resultat del progressiu creixement des de la domus del segle XIV, ampliada primer pels Descatllar al segle XVII, els quals li donaren l’aspecte casteller i posteriorment pels Juncadella al segle XIX i XX, que hi construïren la galeria de tramuntana i el pis de servei.

Els merlets que el coronen amaguen una teulada de diversos vessants, en curs de restauració. Els materials constructius emprats foren la pedra lligada amb argamassa i la teula àrab.

La part més antiga del castell es pot observar les espitlleres a la planta baixa, tant a les façanes est com oest del cos de migdia.

En aquest mateix cos s’hi adossa una petita capella d’una sola nau dedicada a Santa Bàrbara.

Cal destacar el jardí de les rodalies del Castell.

Podeu consultar activitats del Castell i del Parc a la Web de la Diputació de Barcelona i que us passo :

https://parcs.diba.cat/web/montesquiu/inici

Us recomano molt anar a visitar el Castell i rodalies, jo personalment ho he fet en moltes ocasions,  i no em casaria pas d’anar-hi en mes ocasions.

Vista des del Castell de Montesquiu

 

Recull de dades : Viquipèdia, Diputació de Barcelona i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Araceli Peix, Ramon Badia i Ramon Solé

Masia – Casal del Villar de Sant Feliu de Codines

Masia – Casal del Villar, esta ubicada a les afores de Sant Feliu de Codines, l entrada esta en la carretera BP-1432 que us portaria a Bigues i Riells.

És una propietat privada, no accessible ni visitable sense el permís del propietari.

Us passo la seva historia:

  • És una casa o masia fortificada documentada el 1007.
  • Es tenen notícies històriques de l’existència del Villar des del 18 de febrer de l’any 1007.
  • Era de propietat de la família dels Villar.
  • L’any 1617 Pere Montagut i de Vallgornera es va casar amb Margarita Villar, filla de Llorenç Villar, el darrer membre de la família. Aleshores va començar la genealogia Montagut-Villar, propietària del Mas, que durà fins al 1921.
  • El casal va ser ampliat el 1648 i en època modernista.
  • durà fins al 1921.
  • La capella de Santa Maria del Villar, davant el Mas i a l’altra banda de la riera, per tant en terme de Bigues, existia ja al segle XII i fou restaurada per Vicenç de Montagut i Villar el 1799. S’hi venera la Mare de Déu de la llet.

És un edifici civil d’estructura complexa, constituït per diversos cossos, enfront d’un gran pati tancat. El cos principal és de planta baixa i dues plantes, coberta a quatre vessants. A la façana principal hi ha una finestra conopial i una altra d’arc pla amb guardapols de forma conopial. La porta principal té un arc de mig punt adovellat i està situada en el cos adjunt. Es conserva encara una antiga torre rodona medieval del segle XII. Actualment, el Villar serveix de límit amb Bigues i Riells.

El Casal del Villar està declarada bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Feliu de Codines i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella del Sant Crist de Cardedeu

La Capella del Sant Crist està en un reco del carrer Hospital, 5 de Cardedeu.

Petita capella, encaixada a l’angle de dues cases, de construcció o reconstrucció moderna, situada a la cruïlla que fan la fi del carrer T. Oller, el principi del carrer Hospital i el carrer sant Ramon.

Us passo la seva historia :

  • La capelleta fou erigida per Mossèn Esteve Escariu, l’any 1699; el mateix rector que feu erigir la famosa Creu de Terme de la Vila.
  • Abans hi havia una capella que ocupava tota l’amplada del carrer, en honor a Sant Pons, on se celebrà missa l’any 1776,
  • Però el 1867 fou enderrocada perquè era perillós pels transeünts i no va tornar-se a edificar.
  • La capelleta del Sant Crist que hi havia a sota es va encastar a la casa del costat.
  • La capelleta estava al llindar d’un petit hospital civil que hi hagué fins al segle XIX.

Les dimensions són d’uns dos metres i mig d’alçada per un metre d’ample i un altre de fons.

Té una petita cúpula ovalada amb una creu de ferro al sostre.

A dins hi ha una imatge del Sant Crist, pot haver-hi espelmes enceses o no, i flors o plantes.

La porta és una reixa força convencional i contemporània. Tot l’interior està enrajolat amb ceràmica policromada antiga.

Aquest any  2019, ha sigut restaurat el Crist.

La Capella del Sant Crist és una obra de Cardedeu, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ara fa cent anys en rere – La Torre de can Maians de Vilassar de Dalt

Fotografia : Generalitat de Catalunya

L’actual masia o casal de can Maians fou probablement construïda per la família Maians, que en fou propietària del 1610 al 1665. La Torre de defensa i guaita està adossada i comunicada a la masia. El 1795 s’obrí una porta a la planta baixa, que es convertí en capella. Sempre a dedicat a conrear els camps de la propietat.

Per a mes dades podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Maians

Us passo fotografies de La Torre de can Maians de Vilassar de Dalt , Ara fa cent anys en rere :

Fotografia : Generalitat de Catalunya

Fotografia : Generalitat de Catalunya

 

Text i  recull de Fotografies antigues : Ramon Solé

Tres Fotografies Antigues : Generalitat de Catalunya

Convent dels Àngels de Barcelona

El Convent dels Àngels està situat en el carrer dels Àngels i dona a la Plaça dels Àngels de Barcelona.

En el 1497 la capella de Nostra Senyora dels Àngels, era situada a extramurs, a llevant de la ciutat i propera a la porta de Sant Daniel.

Us passo la seva llarga historia :

  • L’any 1497 arribaren a Barcelona, procedents de Caldes de Montbui, la comunitat de religioses de l’orde de la Penitència de Sant Domènec (terciàries dominicanes).
  • El Consell de Cent, els cedí una petita Capella dedicada a Nostra Senyora dels Àngels, fora muralles, a la zona que posteriorment va ocupar la Ciutadella.
  • El Consell de Cent autoritza l’any 1561 el trasllat de la comunitat al Raval. Aquest emplaçament quedava dins del recinte emmurallat construït per Pere el Cerimoniós durant la segona meitat del segle XIV i, per tant, oferia seguretat i compartia territori amb una gran presència d’edificis religiosos com hospitals, convents, asils.
  • Les obres del nou convent, s’inicien en el lloc on es trobava una ermita del s.XV, coneguda com el Peu de la Creu.
  • El 4 d’abril de 1562 se’n va posar la primera pedra.
  • El maig de 1566 el temple va ser acabat i consagrat.
  • El 1602 fundaren el monestir de la mateixa advocació a Manresa.
  • Durant la revolta del Corpus de Sang de 1640, el convent se salvà dels avalots, però es cremà el Palau del Marquès de Vilafranca, que es trobava al costat.
  • Durant el segle XIX, les monges van ser exclaustrades dues vegades: la primera, el 1814 com a conseqüència de la pressió dels francesos durant l’ocupació de Barcelona i, la segona i definitiva, el 1836 amb la desamortització de Mendizábal, en què van haver d’abandonar les dependències del convent, que van passar a utilitzar-se com a casa de correcció municipal.
  • Amb la reforma de 1868, l’església comença a funcionar com a parròquia de Sant Antoni Abat i Nostra Senyora dels Àngels.
  • L’any 1888, les monges demanen permís per vendre una part del convent, però aquest està afectat per un pla d’urbanització de la ciutat i es paralitza la venda fins l’any 1906, en què venen el convent a Damià Mateu i comença el trasllat de les monges a Pedralbes, tot i que l’església manté la seva funció parroquial durant 25 anys més.
  • Miraculosament, l’església se salvà de ser cremada durant la Setmana Tràgica, l’any 1909.
  • En el 1976, es traslladen a Sant Cugat, a l’actual monestir de Sant Domènec.

El Convent, d’estil gòtic tardà, estava emmarcat pels avui carrers de Ferlandina, els Àngels i Peu de la Creu.

El conjunt arquitectònic és molt sobri i en conjunt trobem molt poques obertures; podem dir que el més remarcable és el pòrtic renaixentista de la capella, el més important d’aquest estil que conserva la ciutat de Barcelona.

Actualment se’n conserva la major part de les construccions, encara que molt deteriorades, tant per la mala qualitat dels materials, com per la continua explotació dels seus béns, sense intervencions de conservació adequades.

L’any 1978, l’Ajuntament de Barcelona, per acord de la Comissió Municipal Executiva, n’aprova la compra i a començament dels anys vuitanta, féu enderrocar les construccions auxiliars i convertí en espais públics l’Hort de les monges i l’antic claustre.

L’any 1987 passa a formar part del Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona.

Per a mes informació us passo aquest enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Convent_dels_%C3%80ngels

El Convent dels Àngels és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades : Arxiu Municipal de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Església de Sant Josep de Badalona

L’Església de Sant Josep , està ubicada en el carrer d’Enric Borràs i l’avinguda Sant Ignasi de Loiola de Badalona.

Us passo la seva història :

  • L’enorme creixement demogràfic que va experimentar a Badalona a mitat del segle XIX, va fer  la nova demarcació parroquial fou un fet l’any 1868, però davant la manca d’un terreny adequat on construir la nova església, la seva seu estigué provisionalment en el convent de la Divina Providència, al costat del qual es va establir la casa rectoral per al rector Francesc Ballaró.
  • La ubicació, que havia de ser temporal, durar 57 anys, fins que es decideix urbanitzar la plana del Corb, gràcies a les donacions de terrenys del terratinent Ignasi de Ventós i Mir el 1916.
  • El plànol en planta del nou temple s’enllestí l’agost de 1920
  • I es posava la primera pedra el 17 d’octubre.
  • Encara que no fou fins al 3 de desembre que es tingué el vistiplau del bisbe de Barcelona Ramon Guillamet i de l’ajudant diocesà Enric Sagnier per tal d’iniciar les obres.
  • La sol·licitud dels permisos van anar a càrrec del prevere Joan Padrós l’any següent, segons l’expedient municipal, però el trasllat definitiu fou l’any 1925, coincidint precisament amb la consagració de la capella del Santíssim, moment en què el responsable de la parròquia era mossèn Pere Rifé i Ausió, que va estar al capdavant de la parròquia, i per tant del seu vessant espiritual però també cultural, durant 31 anys.
  • Les obres foren lentes, sobretot en els fonaments, de fet, el 29 de gener de 1928 es va fer la benedicció de la cripta, dedicada a la Mare de Déu de Lorda.
  • A més, cal sumar-hi les destrosses produïdes amb l’esclat de la guerra civil, el 1936.
  • La rectoria i l’església van ser assaltades i incendiades, es van cremar les capelles, els arxius, les imatges, es va destruir el rellotge de la torre i es van fondre les campanes.
  • Després de la guerra, el febrer de 1939 es reprengué l’obra, moment en què es fa el plànol transversal. Així mateix, va tornar a haver-hi culte, tot i que es va fer a la cripta.
  • Les parts més afectades durant la guerra van ser reformades.
  • les obres del temple no van finalitzar fins a 1945. L’església i l’altar major van ser consagrats el 13 d’octubre d’aquell any pel bisbe Gregorio Modrego.
  • També va crear les escoles del Caudillo i l’Acadèmia Sant Josep, ubicada al soterrani del temple.
  • Després de la guerra civil, la parròquia va iniciar novament les seves activitats en l’actual Centre Parroquial de Sant Josep, el 15 d’octubre de 1940.
  • La seva primera seu, de caràcter provisional, va ser al carrer Güell i Ferrer, al local que ocupa la Cooperativa La Moral
  • I a partir de 1948 a la seva actual seu, que també va ser obra de Joan Amigó i Barriga.

El conjunt està format per l’església, una capella i la casa rectoral.

És obra de l’arquitecte Joan Amigó, autor modernista que té en aquest exemple una de les seves obres menys modernista.

L’església neogòtica té una nau central de 10 metres d’ample i 35 metres de llargada i dues naus laterals de 5 metres d’ample.

Està complimentada amb les capelles, el deambulatori i la cripta, situada sota el presbiteri. És feta amb maó, de pedra de Vinaixa, i ferro; aquest darrer element es troba camuflat a l’interior, però no a l’exterior.

El seu estil és neogòtic, per bé que simplificat. Inicialment havia de gaudir d’una major decoració a l’exterior, però aquesta no es va arribar a realitzar per causes accidentals.

El campanar és rectangular, de 30 metres d’alçada, i coronat per una agulla de ferro, amb una nau coberta de bigues entre arcs diafragma trilobats.

A través de la torre s’accedeix a la capella lateral, paral•lela a l’edifici principal però independent d’aquest.

L’església de Sant Josep és un temple parroquial catòlic de Badalona, obra de Joan Amigó i Barriga, protegida com Bé Cultural d’Interès Local.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Badalona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Masia les Esmandies de Mataró

La masia les Esmandies està situada en el carrer Pintor Marià Andreu, 12 de Mataró.

Us passo la seva historia :

  • La masia les Esmandies, inicialment estava fora del nucli urbà de Mataró, ara està envoltada de moderns blocs de pisos.
  • Fou construïda pel llinatge del mateix nom, un dels més arrelats a la història de Mataró del segle XVIII, documentat des del 1702.
  • El 1720, Eulàlia Esmandia es va casar amb el pintor Antoni Viladomat. La base econòmica de la família era l’explotació hortícola i el comerç del sucre d’Amèrica. Una branca es va traslladar a Barcelona, on va ocupar càrrecs a la reial Junta de Comerç, l’altra branca va restar a Mataró i amb el temps es va decantar cap a l’estament militar.
  • La primera meitat del segle XIX, la casa va ser venuda a la família Vedruna, dins del mateix segle va passar als Andreu, que la van conservar fins al 1980 en què va ser comprada per l’Ajuntament de la ciutat.
  • Actualment s’utilitza com a local d’associació de veïns, i també s’hi ha projectat instal•lar-hi una biblioteca.

La masia les Esmandies és una casa de planta rectangular envoltada de jardí, clos per una tanca que a la part superior té una doble filera de peces ceràmiques en forma de meandre, que corresponen ja als primers anys del segle XX.

L’edifici bastit segurament, o reformat, el segle XIX amb un llenguatge de caràcter neoclàssic, és de planta rectangular ,amb cinc crugies a la planta baixa i tres als dos pisos, cobert amb teulada a quatre vessants, estructura per la qual pot classificar-se dins el grup VI de Danés. per sota la teulada corre un cornisa clàssica.

La façana dóna a un pati ampli, on hi ha una Font – estany presidit per un escultura de Sant Felip Neri, amb uns grans Pins pinyers, que ja us ho vaig presentar  en el Blog de Fonts Naturals, aigua Muntanya i mes…

A la part posterior hi ha un jardí, on es pot passejar lliurement.

Les crugies de la dreta i de l’esquerra de la planta baixa són cobertes per una terrassa que es prolonga a la part posterior de l’edifici.

La crugia central servia de cotxeres, la de l’esquerra i sota la terrassa, de capella, el sector dret de la planta baixa era l’habitatge dels masovers.

A la part posterior de l’edifici hi ha la caixa de l’escala que accedeix als pisos: fins al primer, els graons són de pedra, després de rajola, la barana és de ferro.

Els dos pisos superiors són estructurats segons la manera tradicional de les masies. una gran sala, que correspon a la crugia central, i cambres a les crugies laterals.

L’aparell constructiu és la pedra, ben escairada als carreus angulars i als que emmarquen les obertures-rectangulars en llur majoria-de la masia.

La masia les Esmandies, és una obra de Mataró protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Mataró i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de la Verge del Portal d’Olot

La capella de la Verge del Portal està en el carrer de la Verge del Portal 27 amb cantonada amb carrer  Esgleiers d’Olot. És un edifici religiós dins del casc històric de la ciutat.

Us passo la seva historia :

  • Data del segle XVII, tot i que el primer document que es conserva és del 1703.
  • L’any 1872 es va enderrocar, estava situada més cap a on actualment hi ha la cruïlla.
  • El seu propietari per herència familiar, Ramon Pujol, la va reconstruir sota de l’era de casa seva l’any 1882.
  • Sis anys més tard, es va construir l’altar actual, d’estil gòtic, en uns treballs que van anar a càrrec de Baltasar Tenas.

Una gran porta de fusta, amb dos batents, guarda la capella, que es pot veure des del carrer a través de dues finestretes amb reixa. A dins, una gran reixa impedeix el pas vers la nau, coberta amb volta de canó.

Un senzill altar neogòtic, amb la figura de la Verge en una fornícula central, és gairebé tot el que en resta. Una petita porta al costat dret, mena a casa de la senyora que en té cura.

La Mare de Déu del Portal és una església a la ciutat d’Olot protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament d’Olot i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Castell de Vilassar de Dalt

El Castell de Vilassar de Dalt, està en el carrer Àngel Guimerà, 39, de Vilassar de Dalt.

Us passo la seva llarga història :

  • Els orígens del castell es remuntin al segle X, quan ja existia un nucli originari format per una torre de guaita i un recinte emmurallat al voltant.
  • L’any 1146, Berenguer Guadall de Sant Vicenç i Berenguera establiren la batllia de Vilassar a Marc Morell.
  • El 1171, Pere de Sant Vicenç pactà amb Pere de Montornès una convinença per la qual li encomanà els feus de la torre de Vilassar.
  • L’any 1262, Berenguer de Sant Vicenç, el cedeix juntament amb el castell de Burriac al seu fill Guillem.
  • El 1273, Guillem comprà el dret sobre la castlania a Guillem de Tagamanent.
  • L’any 1322 els castells de Sant Vicenç i Vilassar van passar a Berengueró de Sant Vicenç qui morí sense successió masculina, probablement degut a la pesta negra. Al quedar la família Sant Vicenç sense descendència, i per a satisfer el gran nombre de creditors, els castells de Vilassar i Burriac van ser venuts al burgès i escrivà de ració barceloní Pere des Bosc l’any 1352 per 190.000 sous.
  • Pere des Bosc racionalitzà la gestió i administració de les seves jurisdiccions. Capbrevà els seus dominis (1358-60) i establí els termes amb els castell de Dosrius i el de Mataró, procés que originà conflictes amb els senyors de Premià i de la Roca.
  • Al segle XV va ser integrat a les possessions reials per Alfons el Magnànim, sobre l’any 1419 tot i que els des Bosc van seguir ocupant-lo durant els segles XVI i XVII.
  • L’any 1704, quan s’extingí la família des Bosc, per enllaços matrimonials passà als Oms, als Copons (marquesos de Moià de la Torre) i als Sarriera, que encara en mantenen la propietat.
  • L’entrada de les tropes borbòniques en l’any 1713, el saqueig de la divisió napoleònica del general Lechi en l’any 1809 i la darrera carlinada en1874.
  • L’any 1931 va ser declarat monument historicoartístic.
  • L’any 1956 acaben les obres de reforma i restauració empreses pels propietaris.

El Castell en un principi ja constava d’una gran torre de l’homenatge cilíndrica i un recinte que coincidia quasi totalment amb l’actual.

A finals del segle XIII s’hi afegí una torre quadrada gòtica al costat dret de la portalada.

A partir del segle XIV evoluciona cap al concepte de palau residencial patint un seguit de reformes radicals. A finals del segle XV es decorà la façana. Les finestres gòtiques són del segle XV.

El procés de deteriorament comença el segle XVII; s’hi introduïren un seguit d’afegits que foren eliminats en la restauració del segle XX.

El castell és de planta irregular concentrada. Consta de dos recintes articulats al voltant de dos patis.

S’entra al primer àmbit per un pont d’obra que salva un vall ample i fondo. Al costat dret del pati hi ha les sales antigament destinades a taller i al costat esquerre la capella dedicada a la Santíssima Trinitat i a la Concepció de Maria  i la cuina.

El retaule és obra del pintor barceloní Joan Arnau.La segona portalada s’obre a un pati interior que inclou la torre rodona, cilíndrica, de cinc pisos i un mur de més de 2 m de gruix que conté encastada l’escala de cargol. La torre és probablement del segle XI.

El quadrilàter determinat pel perímetre de d’edifici i aquest pati interior dóna lloc a tres crugies als costats E, S i W mentre que al N només hi cap un estret camí de ronda a l’alçada dels merlets. El primer pis de la crugia de ponent era destinat a magatzem de blat, cuina i font mentre que al costat de llevant s’obria l’ala noble.

Actualment acull l’arxiu històric dels marquesos de Barberà amb més de 8000 pergamins, centenars de lligalls en paper, 300 llibres i 70 manuscrits, i és un dels arxius privats medievals més importants del nostre país.

També si fan grans casaments, espectacles i altres activitats. No te accés lliure.

El Castell, l’any 1986 fou declarat bé d’interès cultural per la Direcció General del Patrimoni Escrit i Documental de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Vilassar de Dalt i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé.