L’Ermita de la Sagrada Família esta situada dins la propietat de Mas Torrents de Santa Eulàlia de Riuprimer.
Historia:
La capella de Torrents està dedicada a la Sagrada Família i va ser construïda amb motiu de la presència del bisbe de Vic al mas, ja que hi passava els estius.
La necessitat de celebrar missa va fer que s’edifiqués l’ermita.
La va fer construir Antònia Rius Bofill, Vda. De Genís, vers l’any 1952, amb relació a la gran reforma d’ampliació de mas.
L’església pertany a la parròquia de Sant Eulàlia de Riuprimer.
La capella és de nau única i amb absis poligonal, tota ella coberta a dues aigües. L’interior està cobert amb volta de canó rebaixat i està decorada amb motllures de guix, policromades.
A l’edifici, que actualment no està en ús s’hi conserva un retaule. A l’entrada s’hi forma un portal d’arc de mig punt i un petit atri. Al damunt hi ha un òcul emmarcat amb pedra picada.
Al damunt hi ha un petit campanar d’espadanya. Es va construir amb pedra i fusta i finalment va ser arrebossada. Es troba a pocs metres de la casa, a la zona d’accés des de la carretera.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Pilar Camañes
Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé
Sant Pere Sacama esta situat en el Turó de Sant Pere d’Olesa de Montserrat , és una capella dedicada a Sant Pere apòstol, construïda sobre uns rocs a l’extrem nord-est del terme municipal d’Olesa de Montserrat, en un punt culminant de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental.
Formava part del castell de Sacama (segles X – XII), del qual només queden, entre roques, trossos de paret de pedres col·locades en forma d’espiga (opus spicatum).
Per arribar-hi es pren la carretera B-120 d’Olesa a Viladecavalls i Terrassa, la carretera que va a Viladecavalls i Terrassa. Després de travessar el torrent de Sant Pere, i un xic abans de les Ribes Blaves, s’ha de girar en direcció nord-oest per una pista forestal que porta fins al peu de l’ermita. S’hi pot accedir amb cotxe.
Us passo la seva història:
L’ermita de Sant Pere Sacama era l’antiga capella del castell de Sacama (o de Cama), conegut des del 963.
El 970 fou cedit a Ripoll i més tard unit a la dotació de Santa Maria de Montserrat, que n’adquirí el domini total per compra el 1261.
Entorn seu es formà la quadra de Cama o de Sacama, fusionada al segle següent amb Olesa de Montserrat.
Just a sota de la capella hi havia el mas de Sant Pere, reedificat l’any 1637 i enderrocat a finals dels anys setanta del segle XX.
La capella posseïa un retaule barroc amb la imatge central de Sant Pere flanquejada per les imatges de Santa Llúcia i Santa Oliva, patrona d’Olesa. Aquest retaule estava separat de la paret l’absis insinuant una girola, espai que s’utilitzava com a sagristia. Es té constància que en aquest espai encara es conservava un antic retaule gòtic.
Amb l’esclat de la guerra civil espanyola aquests retaules van ser cremats.
Durant els anys 1985 i 1986 es dugué a terme la darrera restauració de la capella per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. En el transcurs d’aquests treballs es van descobrir dues petites fornícules a banda i banda de la finestra central de l’absis en les quals es conservaven fragments de pintura mural romànica.
És una capella d’una sola nau amb absis semicircular llombard i campanar en forma de cadireta.
L’absis és el que resta de l’antiga capella romànica, construïda entre els anys 963 i 966, sobre les restes d’un primitiu oratori visigòtic.
Presenta un aspecte magnífic, amb una obra de pedra molt neta (amb filades horitzontals regulars), arcuacions llombardes i una petita finestra central de mig punt i de doble esplandit.
La resta de la nau, també d’aspecte apreciable, és fruit d’una reconstrucció posterior.
La teulada és de teula a doble vessant.
A la façana lateral de la dreta hi ha una finestra de forma circular de petites dimensions. La porta mira a ponent i és adovellada.
La Capella de Sant Joan del Pont es troba als afores del nucli urbà de la vila, i va donar nom al pont adjacent: el Pont de Sant Joan en Cardona.
Us passo la seva història:
Segons inscripcions que hi ha a la mateixa porta de la capella, aquesta fou edificada el 27 de setembre de 1576 per Jaume Soler.
Però en un pergamí anterior del 12 d’abril del 1571 ja es fa esment a aquesta capella.
Fou reparada al març del 1714.
El 1848 el doctor Joan Torrents va regalar un reliquiari amb relíquies del sant.
Antigament s’hi celebraven missa els dies de Sant Joan i Sant Pere. També ocasionalment es traslladen en processó cap aquesta capella les relíquies de Sant Celdoni i Ermenter en temps de molta secada o grans necessitats. ( en el Barri de Sant Joan).
Es troba als afores del nucli urbà de la vila, donant nom al pont adjacent: el Pont de Sant Joan.
Està a la part baixa d’una edificació que rebia el nom de Molí dels Horts, ja que allà hi acabava la sèquia que es feia servir per regar els horts (Pla de les Hortes)
i l’aigua sobrera feia anar el molí.
Quan es va anivellar més bé la sèquia i es va augmentar l’extensió del regadiu es van perdre aquests molins i es convertí en hostal.
La capella romànica de Sant Joan Samora està situada prop de la carretera B-224, km 21,75, a 1.000 m. damunt un petit turó del municipi de Sant Llorenç d’Hortons.
Us passo la seva història:
El temple fou edificat en el segle XII.
Aquesta església apareix documentada per primera vegada l’any 1080.
En 1304 apareix com a sufragània de la parròquia de Gelida.
A partir del segle XV, en canvi, apareix com a capella dependent de Sant Llorenç d’Hortons.
És un edifici d’una sola nau amb una capella afegida a la façana nord. L’absis, semicircular, té una finestra de doble esqueixada. La coberta interior és de volta apuntada sobre arcs torals. La porta d’accés, d’arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. La construcció es completa amb un campanar d’espadanya de dues arcades de mig punt i coberta exterior de teula a dues vessants.
El material emprat en l’obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l’absis i irregulars a la resta. Al mur de ponent hi ha restes d’Opus spicatum. Pica baptismal. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S’assenta damunt d’un peu afegit posteriorment.
Viquipèdia
La seva decoració consisteix en dos gruixuts bordons immediats a la boca i un altre junt a la base que emmarquen un espai decorat amb motius geomètrics. Sota dels bordons superiors hi ha una sanefa repussada en dent de serra, amb les puntes dirigides a terra. Sortint del bordó inferior hi ha una altra sanefa formada per un seguit de triangles molt allargats amb un rombe a cada una de les seves puntes.
Capella de Sant Joan Samora és una obra del municipi de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Joan Salerm s’arriba per la Carretera BV-2154, km 0,5, situada dins la hisenda de Can Bas.
Historia:
A França, Itàlia i Catalunya hi ha moltes esglésies i capelles dedicades a Sant Joan Baptista, com la de Sant Joan Salerm. L’etimologia del mot “Salerm” fa referència a “lloc ermotat”, “terra sense conrear”. Això es deu, segons Salvador Olivella, al fet que quan es va edificar la capella, tot el voltant era bosc, bàsicament d’alzina i garriga.
Aquest bosc, conegut com “l’alzinar”, es va anar desartigant des de finals del segle XVIII fins a la segona meitat del XIX, a causa de l’extensió massiva del cultiu de la vinya a tot el Penedès. D’aquell bosc antic se’n conserva una part molt petita, plena d’arbres molt grans.
La capella de Sant Joan Salerm es documenta per primer cop l’any 917, en un pergamí del monestir de Sant Cugat del Vallès; s’esmenten unes terres situades entre les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan.
Aquestes esglésies podrien ser Santa Maria de Monistrol, Sant Pere de Lavern i, possiblement, Sant Joan Salerm. Va estar vinculada al monestir de Sant Cugat del Vallès, ja des de final del segle X: l’any 992, Geribert, pare de Mir Geribert, va comprar a l’abat Odó de Sant Cugat una vinya i una garriga situades al castell de Subirats, al costat de la “casa de Sant Joan”.
A principis del segle XI, diverses butlles papals confirmen la subjecció de la capella al monestir vallesenc, juntament amb els seus béns i possessions.
A altres referències documentals del mateix monestir de Sant Cugat s’hi esmenta el nom de Sant Joan dins el terme de Subirats, són dels anys 1002, 1007, 1023 i 1098.
Al segle XII tenim documentades diverses donacions dels castlans de Subirats a la capella de Sant Joan.
Així, l’any 1167, Ramon, germà de Pere de Subirats, li llega un morabatí.
El 1185, la seva esposa Azlada, o Adelaida, li llega dos morabatins.
D’altra banda, el 1311, el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, va visitar la capella, quan Arnau Camora era rector de Sant Pere de Lavern; d’aquella visita es dedueix que la capella de Sant Joan Salerm era aleshores sufragània de Sant Pere de Lavern.
Sabem que al segle XIV hi havia al voltant de la capella un nucli de població disseminat, ja que al fogatge de 1358 hi consten cinc focs per a “Sant Johan Çalerm”: els focs d’Arnau Soler, Guillem Ferrer, Bernat Raffat, n’Albareda vídua i na Clareta vídua.
L’any 1693 la capella fou visitada pel degà del Penedès.
Als anys ’40 del segle XX es va portar a terme una remodelació de l’edifici. Segons Salvador Olivella, per les característiques que presentaven les parets i arcades abans d’aquesta remodelació, la capella podria tenir orígens visigòtics. Sota l’altar primitiu hi havia una sitja, dins la qual s’hi van trobar, durant la intervenció dels anys ’40, restes de rajoles vidrades, molt trossejades, amb la imatge de Sant Joan Baptista, encerclat per una gran sanefa, detalla cap a finals del segle XVII-principis del XVIII. També es van trobar ossos al voltant de les quatre parets de la capella, que després de la reconstrucció van ser abocats a l’ossari del cementiri de Sant Pere de Lavern.
Capella de planta rectangular d’una sola nau, coberta a dues vessants. A l’interior la coberta es resolt a partir d’una volta de canó de perfil rebaixat, reforçada per quatre arcs torals, dels quals els situats a l’est són ogivals, i els de la banda oest són de mig punt.
L’absis semicircular, a llevant, està molt modificat, i presenta un ull de bou. A ponent, la nau es va ampliar amb un cos format per un transsepte i un absis semicircular.
A la façana sud trobem la porta d’entrada al temple, senzilla, d’arc de mig punt amb les dovelles lligades posteriorment amb morter modern, amb dos graons, molt modificada. Tots els murs de l’edifici estan arrebossats; als llocs on el parament és visible, s’aprecia un reaprofitament de carreus molt més antics, potser romans. Tant a la façana nord com a la sud uns robustos contraforts ajuden a suportar les parets del temple.
Més modern, del segle XVIII, és el campanar d’espadanya d’un sol ull, sobre el qual hi ha una creu, de 9,50 m. d’alçada, a la paret nord del temple. Disposa d’una campana de 60 cm. de diàmetre, construïda el 1940. Aquesta campana té una inscripció que, traduïda del llatí, diu: “Francesc Olivella, la seva muller i els seus fills celebrant el triomf del cristianisme en la pàtria i la seva salvació en nom de Crist i de la puríssima Mare, foren donadors de Joana Maria Francisca, veu clamant lloances pel favor rebut. Any del Senyor 1940”.
A l’oest trobem, adossat perpendicularment a la capella, un edifici el doble d’alt que aquesta, probablement la rectoria, de manera que el conjunt forma una planta de creu llatina. També la teulada d’aquest edifici és a dues vessants. A l’extrem oposat de la capella, aquest edifici annex presenta un absis que sobresurt del cos central.
Les cornises d’ambdós edificis, fetes de maó, juguen amb motius geomètrics.
Observacions:
Existeix la possibilitat que aquest transsepte substitueixi un antic santuari; si això fos així, la capella de Sant Joan Salerm seria un cas únic al romànic català.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Sant Sixt de Miralplà és una capella situada al nord-oest de la ciutat de Vic, un camí hi porte des de la Carretera C-154, km 1 de Vic.
Us passo la seva història:
Està documentada l’any 1100, a la demarcació de Fontcoberta.
Més tard va estar sota la protecció de Sant Tomàs de Riudeperes i de la família Fontcoberta.
Inicialment d’estil romànic, posteriorment s’ha reformat en diverses ocasions.
Es tracta d’una petita capella de planta rectangular amb contraforts laterals, coberta amb volta de canó, així com un absis semicircular. Aquest absis va ser sobrealçat més tard, i és decorat amb un fris.
La portalada d’accés és d’arc de mig punt. Per sobre d’aquesta s’hi troba una obertura en forma de creu llatina. L’aparell constructiu és de pedra i té teulada de teula àrab a doble vessant.
Posteriorment es va construir la torre campanar de planta quadrada, adossada al mur sud. Amb la seua construcció es va aprofitar la planta inferior per a situar la sagristia.
A la part superior té obertures d’arc de mig punt i està rematat amb merlets esglaonats.
Sant Sixt de Miralplà està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
La Bussanya és una masia del municipi de Moià, a la comarca catalana del Moianès. Està situada en el sector de nord-oest del terme, a prop del termenal amb Artés. És a prop i al nord del punt quilomètric 24 de la carretera N-141c. És a quasi tres quilòmetres a ponent de la vila de Moià. Just a migdia de la masia, a 70 metres de distància, hi ha la capella de Sant Jacint.
Us passo la seva història:
Segons una inscripció que hi a la part afegida al nucli original anterior al segle XVI.
Sabem que Jacint Bussanya, notari de Barcelona, fou propietari de la casa l’any 1644.
Fou la casa pairal de la nissaga dels Bussanya que, sobretot a l’edat moderna, donà clergues destacats de l’església moainesa, notaris i fins i tot familiars de la Santa Inquisició.
Masia rural amb façana encarada a migdia amb un nucli antic anterior al segle XVI, a on avui són les masoveries.
Al segle XVII hom li afegí una torre de planta quadrada amb coberta a quatre aigües.
De l’estructura primitiva es conserven encara diferents elements arquitectònics, destacant entre ells un arc apuntat que dona accés als estables.
Actualment l’edifici esta en abandó, tota una llàstima !!!
Us passo més imatges d’aquesta masia:
La masia Bussanya està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Sant Jacint de Bussanya és la capella de la masia de Bussanya, en el terme municipal de Moià, al Moianès, està situada 75 metres al sud de la masia a la qual pertany, en el sector occidental del terme de Moià.
Us passo la seva historia:
És una capella construïda en el segle XIX emmarcada en els “revivals” romàntics.
La tipologia segueix les directrius marcades pel neoromànic.
En el timpà de l’arc d’accés, bloc de pedra amb l’escut nobiliari de la família Bussanya.
És una capella de nau única, amb absis semicircular. Coberta de teula a dos vessants, amb voladís senzill. Parament d’obra amb façana de pedra artificial encarada a nord-est. El portal d’accés queda emmarcat per dos pilastres i un rosaret de pedra.
Els capitells que franquegen l’accés, sostenen capitells amb decoració geomètrica senzilla. El conjunt és coronat per una petita espadanya coberta també de teules.
Sant Jacint de Bussanya forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Pere de Lavern és una església d’estil neoromànic de la Parròquia de Lavern, al terme municipal de Subirats , a prop de l’estació de RENFE de Lavern.
Us passo la seva història:
L’església és d’origen romànic però va ser refeta totalment als anys vint del segle XX, en estil neoromànic, aprofitant en part les pedres antigues (algunes d’elles amb marques i dibuixos dels picapedrers.
Tot i que l’església actual és neoromànica, construïda entre els anys 1915 i 1916, ocupa el mateix emplaçament que l’església antiga, esmentada possiblement l’any 917, quan Ermenard i Udalard van cedir un alou als monjos de Sant Cugat, prop de l’Anoia, al riu de Bitlles, dins el terme del castell de Subirats.
La primera menció segura de l’església és de l’any 1053, en el testament sacramental de Mir Lloc Sanç.
També Guitard, en el seu testament, de l’any 1130, llega un morabatí a Sant Pere de Lavern per a celebrar misses. Consta també en el testament de Guillem Dalmau, l’existència d’un altar dedicat a Sant Martí dins l’església.
El testament fou jurat per Berenguer i Guinabal sobre aquest altar l’any 1134.
Al llarg dels segles XII i XIII la parròquia surt esmentada en diverses donacions, fins i tot els anys 1279 i 1280, l’església va contribuir a les croades amb 40 i 38 sous respectivament.
L’església antiga, la romànica, SXII i SXIII fou totalment destruïda, però per algunes fotografies conservades dels anys deu del segle XX, sabem que era un edifici ple d’afegits, amb un imponent campanar d’espadanya de dos pisos i dues obertures per pis que havia modificat enormement la seva primitiva estructura romànica. Tenia dues campanes molt boniques i valuoses a les que s’accedia per una escala exterior. L’entrada de l’antiga esglesia estava precedida per un porxo. Just despés de l’entrada hi havia un altar i a ma dreta l’altar major encarat a l’est. A banda i banda del presbiteri hi havia dos altars, el de la Misericòrdia i el de Santa Llúcia al costat de l’epístola i el de la Puríssima i el del Roser al cosat de l’evangeli. Al mig de la nau hi havia quatre columnes. També hi havia un cor.
Explicava l’Avi Josep Capellades, de Cal Melitón, al poble de Lavern, que l’antiga església estava molt malmesa i que la gent de llavors temien que els caigués a sobre.
Durant tres anys van fer missa a la rectoria. Conta en Josep que, quan la van començar a enderrocar i contra tot pronòstic, no hi havia manera de fer-la caure i que va costar molt. També ens explicava que, per fer l’absis, com que els paletes locals no en sabien fer, van haver de llogar paletes francesos per fer-lo.
La primera pedra del nou temple es posà el 15 de maig de 1915 i es beneí el nou temple just un any després, el 15 de maig de 1916. Foren els padrins i mecenes del temple el Comte de Lavern, Pere Guerau Maristany i Oliver i la seva dona, Josepa Valls d’Olivella. Molts veïns de Lavern també hi vancolaborar amb almoïnes i donatius.
Els primers anys d’aquest església encara es conservaven peces d’art de l’antiga església romànica: Un altar major barroc amb un sagrari esplèndit, un tabernacle barroc de vuit columnes parellades, l’altar del roser renaixentista, amb plafons policromats i amb imatge, dos candelers barrocs, una bacina de plata esgrafiada de la Verge del Roser, amb peu exagonal, nimbe coral i roses de plata, bacines i finalment una casulla vermella amb florejats blancs.
Aquests tresors foren robats o cremats durant la Guerra Civil Espanyola, junt amb part de l’arxiu. L’església fou incendiada i va caure la teulada. La campana també fou estimbada.
Algunes dates importants de la restauració foren: 19-03-1941 Estrena de la campana, 30-10-1941 Sant Crist, 30-04-1942 Sant Pere, de la mà de Josep Mª Camps i Arnau, el 6-12-1944 es consagrà el nou altar major, el 15-10-1955 s’inaugurà l’altar de la puríssima, el 21-07-1957 l’alter i la imarge del sagrat cor de Jesús i el desembre del 1958 Joan Parés pintà un fresc, al baptisteri, sobre el babtisme de Jesús.
L’Agost de 1984 un llamp va fer caure part del campanar i la teulada.
Les obres de reconstrucció s’allargaren fins al 29 de juny de 1987.
Finalment el 1994 es feu la darrera intervenció consistent en l’enrajolat de tota la planta, la instal•lació de calefacció per aire, millores en la megafonia i enllumenat i l’habilitació de la pica baptismal.
L’església Parroquial de Sant Pere de Lavern va ser escenari de l’últim ball pla del Penedès l’any 1935 i també fou escenari de l’antic ball de les garlandes, citat per Joan Amades en el seu conegut costumari.
És una església de planta de creu llatina d’una sola nau amb dues capelles laterials i un absis semicircular. Fa 23 metres de llarg per 9 d’ample i 22 metres al creuer. Té un ample cor i sobre aquest una rosassa de 2’30 metres que data del 1956. La coberta és de dues vessants amb teula àrab. El portal és adovellat. El campanar es troba a l’esquerra de la façana principal, té obertures per les campanes i coronament de merlets esglaonats. La rectoria, enderrocada el 1995, fou substituïda per un nou convent de monges Clarísses, avui en dia tancat, Aquesta rectoria era una edificació mig abandonada, adossada al temple i que conservava molts elements decoratius antics, tals com una torre de guaita i finestrals de pedra tallada.
A l’interior de la primera capella lateral, a l’esquerra del portal d’entrada a l’edifici, es conserva una pica baptismal de pedra calcària, romànica, la més gran de la comarca, datada al segle XI (vegeu fitxes associades) Té la vora superior externa de contorn rodó, amb triple motllura còncava i convexa i mènsules sense decorar. També conserva una inscripció exterior gairebé il·legible “Fecit gleopa”
Cal destacar les pintures dels laterals de l’interior de l’església, es tracta de quatre grans murals, dos a cada banda, i un cinquè a l’absis, realitzats l’any 1951 per J. Busquets i F. Vidal i Gomà. Els temes representats són diversos episodis de la vida de Sant Pere i de Jesucrist, destacant el mural de l’absis, on es representa Sant Pere com a “pescador d’homes”, ja que apareix en una petita embarcació de pesca llençant xarxes a la mar “pescant” persones.
A l’entrada de l’església hi havia les restes de l’antiga creu de terme, de la qual es podia observar els graons i la singular columna. Denia N. Font i Saqué, a l’antiga revista: Tradició Catalana, va escriure que la creu de terme que hi havia a l’entrada de l’església, tenia gravats quatre cercles que representaven aquest antic ball de les garlandes. Actualment aquesta creu no es troba. Tampoc el seu peu ni la columna. Comenta el mossèn de la parròquia que el varen destrossar els operaris en fer el nou camí al cementiri, a principis del 2000.
Sant Pere de Lavern es una obra protegida com a bé cultural d’interès local obra de l’arquitecte Enric Sagnier.
Per anar al Castell de Muntanyola, cal seguir un camí que surt de la dreta de la carretera BV – 4317, un cartell ens indica per on anar, i porta directament al mas del Castell.
Us passo la seva història:
Aquest mas va reemplaçar l’antic Castell de Muntanyola, que fou enderrocat durant el terratrèmol de 1448. Hi ha, però, diferents elements reaprofitats de l’anterior construcció.
El Castell no apareix documentat fins a 1033, si bé el seu vicari apareix ja en documents de 1013.
La família Muntanyola esdevé la dels Montcada més tard, per canvi de nom.
L’any 1198 Guillem Ramon de Montcada vengué tot el que posseïa al castell i terme de Muntanyola.
Així perdurà sota el domini de la canònica de Santa Maria de l’Estany, i quan les canòniques catalanes foren secularitzades el 1596 passà a les Cinc Dignitats Reials, que regiren el terme del castell de Muntanyola fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
El mas Castell és esmentat al fogatge de 1553 de la parròquia i terme de Muntanyola.
El mas que substituí el castell al segle xv fou reformat i ampliat al XVIII, tal com indica el portal d’entrada (amb la data 1748) i els porxos (1757).
Al costat hi ha una capella, de la qual es tenen notícies des del segle XI.
El Castell de Muntanyola o Mas el Castell és un mas amb elements del segle XVI i una capella del segle XVIII, edificats sobre les runes d’un castell destruït per un terratrèmol el 1448.
La masia és de planta rectangular coberta a dos vessants i amb el portal orientat a SW, adovellat.
A la part dreta hi ha unes voltes avui destinades a corrals.
S’accedeix a aquest sector de l’edificació mitjançant un portal que tanca la lliça i sota uns arcs de totxo que sostenen al damunt unes galeries de dos pisos cobertes a dos vessants.
Al damunt del portal adovellat, el qual no es troba al centre de l’edificació, hi ha una finestra amb motllures goticitzants.
A la part de tramuntana hi ha una altra finestra que coincideix a nivell de primer pis.
En aquest mur cal destacar-hi unes finestres esculturades en les quals hi ha la silueta d’un castell.
L’estat de conservació és bo malgrat alguns afegitons que desmereixen l’edificació.