Fem ull a fora de Catalunya : Visita al Castell de Salses de France

El Castell de Salses és un castell d’època moderna del terme comunal de Salses, a la comarca del Rosselló (Catalunya del Nord).

Aquest castell és avui dia Museu d’Història de Salses. Està situat al nord de la vila del mateix nom, al peu de les Corberes, vigilant la plana del Rosselló i l’antic camí que anava de Perpinyà a Narbona seguint l’antiga Via Domícia.

Representa el límit històric, l’antiga frontera entre el reialme de França i la Corona d’Aragó abans de l’annexió consegüent al Tractat dels Pirineus el 1659. Representa alhora el límit concret entre Occitània i els Països Catalans, reprès darrerament amb la construcció de la Porta dels Països Catalans.

El primer document que en fa menció és de 1047, any en què pertanyia als comtes del Rosselló. Però, Alfons el Cast, Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, que havia heretat el comtat de Rosselló i, per tant, del castell de Salses, va encarregar a l’abat de la Grassa la fundació, al lloc de l’antiga vila de Salses, d’un poble nou al qual concediria privilegis i franquícies.

Us passo la seva historia :

El 1285 va resistir el setge, heroïcament però en va, als croats de Felip III de França durant la Croada contra la Corona d’Aragó.

Tanmateix, cap dels dos esments anteriors no fa referència al castell actual, sinó als seus predecessors, el Castell Vell i el Castell Reial.

Per la fortalesa actual, construïda entre 1497 i 1503, el constructor castellà Ramirez s’inspirà de la tradició dels castells de Castella incorporant totes les modernitats de l’artilleria de l’època, que es tradueix per l’enfonsament del sòl i en l’ús de baluards capaços de contestar a la tecnologia de l’artilleria de principis del segle xvi, per la qual cosa disposà de grans mitjans.

El plànol és rectangular de 115 m x 90, repartit en tres espais concèntrics i defensat per un fossat de 15 m d’amplada i 7 de profunditat.

Dins el recinte hi ha una plaça d’armes, la casa del governador, la capella de Sant Sebastià, la presó, la infermeria, amb un habitacle també dedicat a capella, les quadres i el palau del rei d’Aragó, que forma la torre de l’homenatge de la plaça.

La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya de cara a la monarquia francesa. Abans, el 1496 el castell antic i la vila havien estat arrasades i la saquejades per les tropes franceses obeint les ordres del mariscal de Saint-André.

Les obres s’acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses.

Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició es rendí a l’exèrcit de Lluís XIII. L’any següent el lloctinent de Catalunya, Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Baró d’Espenan.

Malgrat l’èxit que constituí per als exèrcits castellans, ajudats pel poble català, no impedí la definitiva ruptura entre el Principat i Felip IV de Castella, que desembocà pocs mesos després (1640) en la Guerra dels Segadors.

Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren definitivament el control d’aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus (1659) per liquidar la guerra entre el Regne de França i la Monarquia Hispànica, s’allunyà la frontera francoespanyola uns 50 km al migdia i perdé gran part de la seva importància militar.

Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers, de guarnició militar de reforç a les fortaleses frontereres, així com de lloc d’avituallament dels exèrcits francesos.

Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la Guerra Civil espanyola, fou utilitzat com a refugi.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé

Capella – Oratori de can Falguera de Les Fonts de Terrassa

La Capella – oratori de can Falguera esta situada en la Plaça Gran de  les Fonts de Terrassa.

Al costat de Can Falguera,  on té adossada la capella consagrada a la Mare de Déu del Roser.

Us passo la seva historia :

  • L’any 1799 Pere Torres i Falguera va demanar permís al bisbat per edificar una capella al costat del mas.
  • Fou beneïda per mossèn Ramon Besant el dia 5 de desembre del mateix any, sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser.
  • L’any 1932 la capella va esdevenir església parroquial de Les Fonts.
  • En l’any 1950 i arran de la creació de la parròquia de la Mare de Déu del Roser, va deixar de ser-ho la Capella de can Falguera.

Aquesta capella va quedar abandonada durant anys fins que en l’any 2000,

fou objecte de rehabilitació.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Serra de Sant Joan Despí

L’Antic mas de Can Serra esta situada en el carrer Major, 33-35 de Sant Joan Despí.

Fotografia de la Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia :

  • Construïda el 1746 segons consta a la inscripció del capcer que resideix la façana principal.
  • Té planta rectangular i les façanes amb esgrafiats de tipus neoclàssic que duen les dates de 1851 i 1930 .
  • Van ser restaurats l’any 2003.
  • També, va ser coneguda com a can Sala.

Mas de planta rectangular. Edifici totalment aïllat de l’exterior. Es separa per l’accés principal un portal i un mur per a la part enjardinada que correspon al darrere de la casa.

Tant a la façana com els laterals són decorats amb regust neoclàssic. La part frontal és decorada amb un frontó emmarcat per columnes i fris també clàssics. A l’interior hi ha una capella.

Can Serra esta inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de la Mare de Déu del Roser i de Sant Domènec de Ripollet

La capella de la Mare de Déu del Roser i de Sant Domènec està ubicada en el carrer de Isabel la Catòlica, 20 de Ripollet.

Us passo la seva història :

  • El conjunt de convent fou bastit a les darreries del segle XIX.
  • Les religioses, que havien arribat al municipi l’any 1893, s’establiren de manera provisional al carrer del Sol.
  • Gràcies a la donació feta per la Sra. Maria Torras, vídua de Joan Almirall, i l’ajut del seu nebot, Joan Buxó, es van realitzar les obres de la nova casa – convent.
  • Posteriorment, el 1899, la Sra. Torras féu construir la capella adossada al convent, en uns terrenys adquirits als Srs. Albinyana.
  • La capella fou declarada d’ús semipúblic, sota l’advocació de la Mare de Déu del Roser i sant Domènec.
  • Les monges van haver d’abandonar la casa i la vila el 1936 a causa de la Guerra Civil, i el convent va ser la seu del Comitè Local de la FAI.
  • A l’estiu de 2008, les Germanes que residien a la casa- escola marxen per reforçar altres comunitats.
  • El 19 d’octubre de 2009, l’escola passa a formar part de la FEDAC (Fundació Educativa Privada Dominiques Anunciata Pare Coll).

Des de molt lluny se’ns fa visible el campanar que corona aquesta  Capella annexa,  adossada al nord de l’edifici del col·legi de les Dominiques de Ripollet ,ara FEDAC, dedicada a la Mare de Déu del Roser.

Aixecada en mur de maó arrebossat i coberta de dues aigües. La capella té una façana simètrica, on destacada la presència d’una porta rectangular sota un timpà decoratiu d’arc apuntat emmarcat per motllures que formen un arc conopial amb ganxets d’ornamentació floral i vegetal, inscrit en un rectangle amb pinacles.

A banda i banda de la porta s’obren finestrals ogivals amb vitralls de colors i una rosassa central que dóna pas al coronament a dos vessants, amb fris decoratiu amb relleus i espadat amb arc atribolat al carener. El frontó es troba coronat per un campanar d’espadanya, sobre una finestra ovalada. La façana nord té dues finestres ogivals amb vitralls de colors. L’interior de la capella és de nau única amb l’espai marcat per quatre arcs de diafragma amb petits capitells, que finalitzen amb culs de llàntia esculpits amb decoració vegetal.

El sostre interior permet la visió de l’embigat de fusta que conforme les dues vessants. Als peus de la capella es situa un cor de fusta. La capçalera de la capella és quadrangular, i interiorment s’ornamenta amb un seguit d’arcades apuntades coronades per un floró central que donen pas a finestrals, una a cada mur lateral i una gran finestral triple al mur central de la capçalera. En tots els casos es troben protegits amb vitralls de colors que representen escenes de la vida de la Mare de Déu: L’ascensió, L’anunciació, La Mare de Déu amb els seus pares, i La Coronació de la Mare de Déu.

El cos central del finestral de l’absis dóna lloc a un cambril que acull un conjunt escultòric format per les figures de la Mare de Déu seient al tro amb la figura de Sant Domènec de genolls que li fa entrega del rosari. Es tracta d’un conjunt escultòric de guix amb policromia.

 

Recull de dades : Ajuntament de Ripollet, Viquipèdia , FEDAC. i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Roviralta de Barcelona

Casa Roviralta  esta situada en l’Avinguda del  Tibidabo, 31, amb carrer de Teodor Roviralta, 8-10 i carrer de Roman Macaya, 1-5 al barri Sant Gervasi – la Bonanova de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • La casa Roviralta, també coneguda com el Frare Blanc, és un edifici modernista, obra de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver,
  • Originàriament era una masia que durant anys va ser ocupada pels frares dominics, motiu pel qual també es coneix com a “Frares Blancs”.
  • Al 1903 la casa va ser adquirida per Teodor Roviralta, i Joan Rubió i Bellvere va ser l’encarregat de portar a terme la reforma de la casa, que va durar fins al 1913.
  • L’any 1914 va guanyar el primer premi del Concurs anual d’edificis artístics de l’Ajuntament de Barcelona.
  • Actualment és la seu d’un restaurant; tot i que els espais han perdut la seva funció original i avui funcionen como a menjadors, encara conserven els seus elements més destacats com la fusteria i les xemeneies.

L’edifici forma part del nucli inicial de cases que des de 1899 van anar construint-se en la nova urbanització de la ciutat-jardí del Tibidabo promoguda per Salvador Andreu i la Societat Anònima el Tibidabo.

La casa Roviralta, també coneguda com el Frare Blanc, és un edifici modernista, obra de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, situat al número 31 de l’avinguda del Tibidabo, al barri Sant Gervasi – la Bonanova de Barcelona. Prèviament la casa era una masia on s’havia establert una comunitat de frares dominics, d’on li ve el seu nom popular del Frare Blanc.

El 1903 va ésser adquirida per l’indià Teodor Roviralta, que va encarregar a Rubió i Bellver convertir-la en una torre residencial.

Primer premi del Concurs anual d’edificis artístics de l’Ajuntament de Barcelona.

La restauració va durar deu anys, fins al 1913. Hom va conservar l’estructura original de la masia però en va canviar totalment l’aspecte exterior: les finestres i portes, així com la façana, van rebre un aspecte molt del gust modernista, i se li va afegir una tribuna, una galeria, les golfes i una capella. El contrast entre el blanc de les parets i el maó i la ceràmica de les obertures li dóna un aire molt harmoniós i personal.

Actualment és la seu d’un restaurant, la qual cosa permet visitar-ne l’interior, on predomina la decoració en consonància amb els elements modernistes que també s’observen a l’exterior.

La Casa Roviralta és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de Santa Anna de Premià de Dalt

La Capella de Santa Anna està situada al terme de Premià de Dalt, prop de l’antiga carretera de Vilassar de Dalt a Premià de Mar. L’actual capella de Santa Anna o Santa Anna del Tió és la successora de l’antiga església de Santa Anastàsia.

Us passo dades de la seva historia :

  • És la capella més antiga del terme municipal, ja que s’esmenta per primera vegada l’any 987.
  • En aquest lloc entre els segles XIV i XV hi consta l’existència d’una comunitat de donats.
  • En un capbreu datat entre 1354 i 1356 s’esmenta la deodata Benvinguda, de la capella de Santa Anastàsia.
  • Més endavant, el 1371, un donat i donades de la casa de Santa Anastàsia de Premià participen en la compra d’un terreny a Vilassar.
  • El darrer document, datat el 1446, fa referència a l’obertura d’un pas entre la capella i la casa on hi habitava un donat.
  • L’any 1508, consta com a capella ermitana.
  • A partir de 1513 s’esmenta ja aquest lloc amb l’advocació de Santa Anna, nom que encara perviu.
  • Va quedar molt afectat durant la Guerra Civil i va perdre el culte.

Originalment, fou una capella paleocristiana, a més a més documentada arqueològicament per les tombes tardoromanes trobades.

És un edifici de nau i absis rectangulars, i orientada a llevant. Durant la Baixa Edat Mitjana, es va adossar un mas a la paret sud i més endavant, rebria altres modificacions fins a adaptar-se com a habitatge, esdevenint  una residència particular.

Us passo mes detall d’aquesta antiga Capella :

https://quimgraupera.blogspot.com/2009/05/la-capella-de-santa-anastasia-de-premia.html

 

Recull de dades : Ajuntament de Premià de Dalt i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella de Santa Fe de Besalú

La Capella de Santa Fe de Besalú és coneguda des d’època moderna sota l’advocació de Sant Jaume. És situada davant l’església de l’antic Monestir de Sant Pere, a l’indret anomenat Prat de Sant Pere on, fins al començament del segle XIX, hi hagué un antic cementiri monacal del qual era capella del Monestir.

Us passo la seva història :

  • La primera notícia documental apareix en la delimitació de drets a Besalú acordada, l’any 1126, per Bernat, abat de Sant Pere, i Albert, prior de la canònica de Santa Maria de Besalú on s’afirma que la jurisdicció del primer s’estenia des de l’església de Santa Fe fins al riu Fluvià.
  • Durant casi cents anys, hi ha poques dades sobre l’església de Santa Fe.
  • L’any 1235, en el testament del clergue de Sant Martí de Capellada apareix «Sancta Fide».
  • En la venda d’una casa feta el 1524 per Isabel Oliver a Elionor Català s’esmenta l’església de Santa Fe com a afrontació.
  • L’any 1835, a causa del decret de desamortització, Santa Fe fou tancada al culte i esdevingué propietat de l’estat, que la vengué, juntament amb el monestir i els horts del claustre de Sant Pere a J. Bover per 3.771 duros el 1849.
  • A partir d’aquest moment passà per diversos propietaris, entre ells la Germandat de Pagesos i fou utilitzada com a magatzem.
  • Després de la guerra civil fou adquirida per la família Solà-Morales.
  • En l’actualitat curiosament, és un restaurant.

L’estructura original ha estat molt alterada per la supressió d’un probable absis de la façana de llevant, situat a l’indret on actualment s’obre la porta. L’edifici, de reduïdes dimensions, consta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i teulada de dues aigües.

A la façana sud s’obre una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt prop del lloc on sembla que s’obria la porta original, ara cegada, i que conserva encara el ràfec de pedra original.

L’aparell, en les parts visibles, i és de petits carreus no gaire escairats amb una talla més acurada en elements singulars com la finestra que, d’altra banda, sembla modificada com ho ha estat tot el conjunt. Amb certes reserves, se li atribueix una filiació corresponent a les formes senzilles de l’arquitectura del segle XII.

Santa Fe de Besalú és una antiga capella de Besalú declarada bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Besalú, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Montesquiu del Municipi de Montesquiu

El Castell de Montesquiu forma part d’una àrea anomenada Parc Natural del Castell de Montesquiu, integrada dins la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona, i dins del municipi del poble de Montesquiu.

Us passo la seva història :

  • Es diu que era en un principi una Torre de guaita.
  • La casa forta o domus de Montesquiu consta documentalment a partir del 1337 amb motiu d’una venda oferta per Ramon de Conanglell a Jaume de Besora, a causa probablement d’un empenyorament.
  • Durant la guerra entre la Generalitat i el rei Joan el Sense Fe, el castell visqué jornades agitades amb l’ocupació dels pagesos el 1462 i dos anys després pels capitostos Verntallat i Vilacetrú, que feien costat als remences i al rei.
  • El sotsveguer de Vic organitzà aleshores una expedició per apoderar-se del castell, però fracassà per la seva condició inexpugnable.
  • Acabada la guerra, el rei Joan el Sense Fe, en 1463 manà respectar els drets de Bernat de Peguera, senyor de Besora i Montesquiu, i dictà que la família Descatllar no fos mai desposseïda dels seus drets sobre «casa e força de Montesquiu».
  • Els Descatllar acabaren essent senyors del castell, Narcís de Descatllar esdevingué marquès de Besora, vers el 1699.
  • El 1714, durant la Guerra de Successió Espanyola, el castell de Montesquiu es va fer servir per tancar-hi presoners del bàndol borbònic.
  • El casal de Montesquiu va ser comprat pel barceloní Jeroni Juncadella i Casanoves, essent restaurat del 1917 al 1920 pel seu fill Emili Juncadella.
  • La seva bona conservació també ha estat afavorida per haver estat habitat durant molt de temps i fins a èpoques ben recents.
  • Aquest castell-casal passà a poder de la Diputació de Barcelona l’any 1972 per voluntat de la seva darrera propietària Mercè Juncadella.

Edifici rectangular amb merlets, refet al segle XVII. Construcció de planta quadrada, amb planta baixa i dos pisos.

Té l’entrada principal al sud, a través de la qual s’accedeix a una ampla entrada, on hi ha l’escala d’accés al primer pis, noble.

L’actual edifici és el resultat del progressiu creixement des de la domus del segle XIV, ampliada primer pels Descatllar al segle XVII, els quals li donaren l’aspecte casteller i posteriorment pels Juncadella al segle XIX i XX, que hi construïren la galeria de tramuntana i el pis de servei.

Els merlets que el coronen amaguen una teulada de diversos vessants, en curs de restauració. Els materials constructius emprats foren la pedra lligada amb argamassa i la teula àrab.

La part més antiga del castell es pot observar les espitlleres a la planta baixa, tant a les façanes est com oest del cos de migdia.

En aquest mateix cos s’hi adossa una petita capella d’una sola nau dedicada a Santa Bàrbara.

Cal destacar el jardí de les rodalies del Castell.

Podeu consultar activitats del Castell i del Parc a la Web de la Diputació de Barcelona i que us passo :

https://parcs.diba.cat/web/montesquiu/inici

Us recomano molt anar a visitar el Castell i rodalies, jo personalment ho he fet en moltes ocasions,  i no em casaria pas d’anar-hi en mes ocasions.

Vista des del Castell de Montesquiu

 

Recull de dades : Viquipèdia, Diputació de Barcelona i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Araceli Peix, Ramon Badia i Ramon Solé

Masia – Casal del Villar de Sant Feliu de Codines

Masia – Casal del Villar, esta ubicada a les afores de Sant Feliu de Codines, l entrada esta en la carretera BP-1432 que us portaria a Bigues i Riells.

És una propietat privada, no accessible ni visitable sense el permís del propietari.

Us passo la seva historia:

  • És una casa o masia fortificada documentada el 1007.
  • Es tenen notícies històriques de l’existència del Villar des del 18 de febrer de l’any 1007.
  • Era de propietat de la família dels Villar.
  • L’any 1617 Pere Montagut i de Vallgornera es va casar amb Margarita Villar, filla de Llorenç Villar, el darrer membre de la família. Aleshores va començar la genealogia Montagut-Villar, propietària del Mas, que durà fins al 1921.
  • El casal va ser ampliat el 1648 i en època modernista.
  • durà fins al 1921.
  • La capella de Santa Maria del Villar, davant el Mas i a l’altra banda de la riera, per tant en terme de Bigues, existia ja al segle XII i fou restaurada per Vicenç de Montagut i Villar el 1799. S’hi venera la Mare de Déu de la llet.

És un edifici civil d’estructura complexa, constituït per diversos cossos, enfront d’un gran pati tancat. El cos principal és de planta baixa i dues plantes, coberta a quatre vessants. A la façana principal hi ha una finestra conopial i una altra d’arc pla amb guardapols de forma conopial. La porta principal té un arc de mig punt adovellat i està situada en el cos adjunt. Es conserva encara una antiga torre rodona medieval del segle XII. Actualment, el Villar serveix de límit amb Bigues i Riells.

El Casal del Villar està declarada bé cultural d’interès nacional.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Feliu de Codines i altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Capella del Sant Crist de Cardedeu

La Capella del Sant Crist està en un reco del carrer Hospital, 5 de Cardedeu.

Petita capella, encaixada a l’angle de dues cases, de construcció o reconstrucció moderna, situada a la cruïlla que fan la fi del carrer T. Oller, el principi del carrer Hospital i el carrer sant Ramon.

Us passo la seva historia :

  • La capelleta fou erigida per Mossèn Esteve Escariu, l’any 1699; el mateix rector que feu erigir la famosa Creu de Terme de la Vila.
  • Abans hi havia una capella que ocupava tota l’amplada del carrer, en honor a Sant Pons, on se celebrà missa l’any 1776,
  • Però el 1867 fou enderrocada perquè era perillós pels transeünts i no va tornar-se a edificar.
  • La capelleta del Sant Crist que hi havia a sota es va encastar a la casa del costat.
  • La capelleta estava al llindar d’un petit hospital civil que hi hagué fins al segle XIX.

Les dimensions són d’uns dos metres i mig d’alçada per un metre d’ample i un altre de fons.

Té una petita cúpula ovalada amb una creu de ferro al sostre.

A dins hi ha una imatge del Sant Crist, pot haver-hi espelmes enceses o no, i flors o plantes.

La porta és una reixa força convencional i contemporània. Tot l’interior està enrajolat amb ceràmica policromada antiga.

Aquest any  2019, ha sigut restaurat el Crist.

La Capella del Sant Crist és una obra de Cardedeu, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé