Masia de Can Palet de la Quadra de Vallparadís(Vallès Occidental)

Can Palet de la Quadra de Vallparadís, o Can Palet de la Quadra, és una masia  situada en l’Avinguda de les Glòries Catalanes, 119-121 de Terrassa.

Us passo la seva historia:

  • Originària del segle XIII, està situada més a l’est del barri, fora dels seus límits administratius, dins el polígon industrial de Can Palet.
  • L’apel•latiu «de la Quadra» fa referència a la quadra de Vallparadís, que era on s’aixecava la masia i els seus terrenys.
  • Va donar nom al barri de Can Palet, al sud-est de la ciutat.
  • Actualment allotja un restaurant.
Domènec Ferran i Gomez – A. Moro 1983 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una antiga masia molt transformada, amb construccions auxiliars als voltants. Presenta una àmplia zona enjardinada. Tot el conjunt està tancat amb un filat. És situada damunt un petit turó i restà aïllada de la zona industrial i del barri que prengué el nom de la masia.

El cos principal presenta planta baixa i pis, amb la façana principal orientada a migdia, amb portal adovellat i rellotge de sol. Les parets són arrebossades. La coberta és a doble vessant, sota la qual es desenvolupen unes àmplies golfes.

Domènec Ferran i Gomez – A. Moro 1983 / Generalitat de Catalunya

Entre les construccions auxiliars destaca una torre d’aigües de factura moderna.

Can Palet de la Quadra de Vallparadís, o Can Palet de la Quadra, està protegida com a bé cultural d’interès local.

Fotografia : Viquipèdia

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Masia de Solior de Bruguers en Gavà (Baix Llobregat)

La Masia de Solior de Bruguers està al costa de la carretera de Gavà a Begues, BV – 2041 en el Km 4, 600, a prop de l’ermita de Bruguers de Gavà.

Un cartell a la paret de la façana d’edifici, ens indica que va ser construïda la masia en 1654.

Cal destacar dos pous, un de vent  a un costat de la masia,

I l’altre molt ben conservat amb 4 pedestals de ferro on en el centre es posava la corriola i la corda amb una galleda per pujar l’aigua,

i tancat per una tapa de ferro rodona per evitar algun accident.

Actualment la Masia Solior es un restaurant ubicat al peu del castell de Erampunyà amb vistes del mar

i del Parc Natural del Garraf.

Lloc ideal per fer un àpat en família i/o amics, bodes o altres celebracions.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ca l’Arau de Sallent (Bages)

Ca l’Arau està en el carrer de Sant Bernat, 11 de Sallent .

Us passo la seva historia :

  • El lloc on s’aixeca l’edifici estava urbanitzat abans del segle XIV.
  • La casa s’edificà de segle XX per la família Arau fabricants de teixits i tintorers de la vila, però actualment ja no hi viuen.
  • És obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March.
  • L’edifici fou adquirit per l’empresari sallentí Enric Deseuras, aficionat al col-leccionisme i les antiguitats, el qual l’havia anat restaurant amb molta cura.

És una casa representativa d’una família de fabricants de teixits. Consta d’una planta baixa i un pis amb golfes. La façana és de pedra picada en els marcs de les obertures i en les cornises, amb un sòcol de pedra tallada encoixinada, sobre el sòcol s’estén un fris de ceràmica vidriada de color verd amb motius vegetals en relleu.

La porta i les finestres tenen una decoració que recorda la dels capitells corintis.

El balcó del primer pis té l’accés per tres arcades neogòtiques. La barana del balcó també ho era, però fou substituïda per una altra. La resta de la façana està arrebossada imitant la pedra picada. Una torre sobresurt en el xamfrà sobrepassant la teulada.

Ca l’Arau és un edifici del municipi de Sallent (Bages), d’estil modernista, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

El Castell està en el carrer del Castell de Sant Boi de Llobregat.

Us passo dades de la seva historia:

  • Les primeres notícies que es tenen d’aquest castell es remunten al segle X.
  • En foren propietaris a la llarg dels segles, els Cervelló , els comtes de Barcelona , els Lacera , el comte Jaume d’Urgell , els Torrelles , els Cardona, elsmarquesos i marquesos de Villasor i els marquesos de Santa Cruz entre d’altres.
  • Hi va fer estada Alfons X el Savi.
  • El 1837 formà part del recinte emmurallat de la vila davant la primera guerra carlina.
  • A la segona meitat del segle XIX el castell era un edifici en runes malmès per les destrosses militars.
  • En la segona meitat del segle XIX que va ser cedit a la família Ramon, que va construir la casa, en un estil inspirat en la casa rural catalana.
  • A parti dels anys seixanta del segle XX va convertir-se en hotel – restaurant tal com ara és.

El castell de Sant Boi correspon a un gran casal residencial construït a sobre de les restes on hi havia hagut el castell del qual només en queden referències documentals, que us he descrit en la seva historia.

A l’actualitat  regentat per la família Bertran, hi desenvolupa la seva activitat econòmica com a establiment Hoteler i destacat Restaurant.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santuari de la Mare de Déu de Queralt de Berga (El Berguedà)

El Santuari de la Mare de Déu de Queralt està situat al vessant oriental del Castell berguedà, cim de la serra de Queralt.

L’indret on avui s’aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El conjunt de Queralt l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí en el seu moment l’hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments.

Us passo la seva historia:

  • El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta feu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en què fou construït el santuari actual.
  • El 1725 es posà la primera pedra i a partir d’aquesta data començaren les ajudes de l’ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l’edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Moretó i Josep Julià. Està situat al nord-oest del municipi de Berga. Es troba a una altura de 1.200 metres.
  • El 1835 es va adaptar l’edifici com a fortalesa i presó i el 1840 es destruí l’ermita.
  • La primera capella on fou venerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d’aquí que, a principis del segle xx, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius i Sala, missioner del Cor de Maria i organització de la Coronació de 1916″.
  • Les obres començaren el mateix 1916.
  • L’any 1920 només quedava l’escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. M. Forcada, també missioner del Cor de Maria.
  • L’església i en general tot el santuari foren malmesos, profanats i incendiats durant els primers anys de la guerra civil (1936-1939), un retaule força notable fou cremat, així com l’altar.
  • Foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín.
  • El 1966 es va reconstruir la façana i la teulada del temple, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat. El retaule actual és obra de Jaume Sugranyes (de Vic) segons el projecte de l’arquitecte berguedà Ramon Masferrer l’any 1958.
  • Els anys 90, es va fer la restauració de tot l’interior (església i cambril) treballs dirigits per l’arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li donà l’aspecte actual.

És una església barroca d’una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l’altar major.

Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.

L’exterior és força auster i l’església es confon amb la resta dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El més característic potser és el gran nombre d’obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab.

Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per M. Ballarín.

La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

La inferior, amb uns seguit d’arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt.

Un seguit d’òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l’interior.

La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle xiv, d’estil gòtic. És un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una talla de fusta d’uns cinquanta centímetres d’alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela.

Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya

Les Capelles : En el transcurs del temps s’han construït unes capelles -a iniciativa de l’Església, o particulars- per acompanyar l’oració, el repòs i l’aixopluc dels peregrins que s’encaminaven pels camins que menen a Queralt.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

El Santuari de Queralt, de Santa Maria de Queralt o de la Mare de Déu de Queralt és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé i altres.

Can Vinyals de Sentmenat

La masia de Can Vinyals està situada en el carrer de mas d’Olivelles, dins de la Urbanització de Can Vinyals de Sentmenat.

Us passo la seva historia:

  • Hi han dades d’una masia en aquest lloc de Segle X a XII.
  • Mas datat el 1196, conegut antigament amb el nom de Mas d’Olivelles.
  • Al segle XVIII passà a mans de la família Vinyals d’Esparreguera.
  • Actualment, la casa és utilitzada com a restaurant.

Les vinyes, en altre temps molt importants i principal font de riquesa de la masia, ara estan totalment abandonades.

Actualment bona part de la propietat es una Urbanització.

Recull de dades: Ajuntament i altres

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Can Mir de Viladecavalls

Can Mir esta situat a l’alçada del km. 3 de la carretera B- 120 de Terrassa a Viladecavalls,

I vora la riera de Gaià, mentre que el polígon s’estén a l’altre costat de la carretera.

La masia molt reformada que avui dia es troba en estat de ruïna molt avançat, després d’haver funcionat com a restaurant fins a principis del segle XXI.

Us passo imatges :

Aviat no quedarà ni rastre d’aquesta masia, donat que esta previst el seu enderrocament.

Recull de dades i Fotografies: Ramon Solé

Masia de Can Campanyà de Castellbisbal

La masia de can Campanyà es situada en el carrer Indústria, 68 • Pol. Ind. Comte de Sert de Castellbisbal.

Can Campanyà, és una masia del segle XVI.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya
Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Masia estructurada amb planta baixa, pis i coberta a dues aigües.

Els elements més interessants són la porta d’entrada -arc de mig punt adovellat- i la finestra, que la corona, decorada amb elements de tema heràldic.

Hi ha, adossades, diferents edificacions al costat que formen part de l’actual Restaurant.

Us passo informació de la Web de can Campanyà sobre la seva Historia en aquests últims 50 anys :

Can Campanyà és una masia de Castellbisbal protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades:Viquipèdia i can Campanyà

Text i Fotografies : Ramon Solé

Cal Capellà, ara restaurant Marina de l’Hospitalet de Llobregat

Entrada al Restaurant La Marina de l’Hospitalet de Llobregat.

Al carrer Feixa Llarga, 47, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Vía, hi ha una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris.

Aquest és el relat d’una grata visita un dia dels incerts temps de pandèmia.

Pati al recinte interior de la finca.

Arribo a les 12h., les portes encara no són obertes. A un costat de la casa trobo un senyor gran treballant l’hort. Passejo, faig alguna foto i converso amb ell. Li dic que està molt bé que es mantingui fent aquest sa exercici, que sóc de Bellvitge i que estic documentant les masies que queden a prop i les que ja s’han perdut.

El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona de la finca treballant a l’hor.

Em diu que és amo de la finca, el Sr. Masferrer, i que puc fer totes les fotos que vulgui, fins i tot a ell treballant l’hort i que de seguida obriran. Comentem la greu crisis que pateix l’hostaleria i em diu que ells, malgrat totes les dificultats, han mantingut el personal, però que si aixó no acaba aviat no sap que faran. M’assenyala la Torre Gran que des d’allí es pot veure, camino una mica i faig alguna foto del deplorable estat d’abandonament d’aquesta imponent masia.

La Torre Gran en estat d’abandonament.

Aviat obren i començo a fer fotos. Ja conec el recinte perquè havia vingut algun cop a dinar. Els galls dindi en un racó i davant el galliner.

Galls dindi a l’entrada de la masia.

Els estris antics penjats a les parets, la infinitat de detalls que no puc abastar en un moment.

Entrada al recinte. Algunes de les eines penjades a les parets

Quan arribo a l’entrada del bar, em rep la mestressa, Mª Àngels Malet, em diu que ella és filla de la casa. S’ofereix a ensenyar-me la masia abans que hi hagi més feina, ja que ara la tenen concentrada tota en l’horari que els hi és permès obrir.

Mª Àngels Malet, filla de la masia de Cal Capellà, avui restaurant La Marina. A la façana hi ha un rellotge de sol inventariat als rellotges de Sol de Catalunya.

M’ensenya un plànol de les masies de l’Hospitalet quan tot era camps, com ella recorda de quan era petita. El reflex del vidre no permet fer la bona foto que m’agradaria que es veiés.

Plànol de les masies de l’Hospitalet de Llobregat.

Em porta al fons del tot: – Això eren els estables, aquests últims eren els dels porquets, al fons teníem les mares amb els garrins. Em trobo a un menjador recollit que sembla una bodegueta

Àntic estable petit del fons per a les truges i garrins de llet, avui menjador recollit.

i un altre menjador on tenen les fotos de la família. Faig una foto general però m’agradaria entretenir-me en cada una d’aquelles fotos, sentir les seves històries.

Àntic estable dels garrins. Fotos familiars.

El següent era el de les vaques, ara un menjador arregladet amb un munt de coses a les parets que voldria mirar una per una.

Estable de les vaques.

L’estable que hi havia on ara estem, tocant a l’entrada del bar era el de cavalls, ara amb un munt de coses penjades del sostre i una agradable llum que entra per la finestra.

Estable dels cavalls.

La Mª Àngels m’ensenya un quadre amb un plànol de quan van fer el segon tram del Cinturó del Litoral, entre 1980 i 1983. Els plans es van fer abans, als anys 70 quan es va començar el primer tram. Moltes masies de la zona van desaparèixer durant aquest temps, com les de Xic de la Barca i Can Miquel del Ros.

La Gran Via i el cinturó del litoral quan s’estava fent aquest 2n tram al 1980.

Davant del bar, junt a l’actual galliner, on ara són els serveis, n’hi ha un altre menjador, la Mª Àngels m’ho ensenya mentre no deixa de donar instruccions als cambrers, atendre trucades o revisar la fruita que s’ofereix.

Antics galliners. Ara serveis i menjador.

Aquest menjador està ple d’estris de cuina, molts de vidre. Em diu que se li va acudir a ella. Jo penso en el que deu costar netejar tot això, però reconec que hi ha una bellesa en tot aquest popurri de flors seques d’un passat recent que resisteix davant les aplanadores que l’Ajuntament de l’Hospitalet, en conveni amb altres administracions, ha permès i permet que tot es converteixi en ciment armat.

Menjador dels antics galliners.

No vull abusar de la seva amabilitat i atenció i li dic que seuré a prendre una cervesa i em duré un dinar vegetal ja que no puc quedar-me. Em diu satisfeta que les verdures són seves. Mentre m’ho preparen i prenc la cervesa acabo de fer la ullada al pati i a la seva font.

Font de la masia amb un Sant Jordi.

En fixo en les llonganisses que pengen dels arbres.

El Sr. Masferrer seu en una taula de davant i m’assenyala uns plàtans que pengen d’un arbre, se m’ha oblidat preguntar-li si són reals o recreats.

Parlem del covid i de les desfetes que ha ocasionat, en vides, en salut, en una economia que sempre afecta als de baix, als treballadors, sí, però també als que, a més de treballar, i molt, han sabut fer d’un bé propi, un bé que dona feina i vida a moltes persones i famílies.

Gallines que picotegen al terra al galliner de Cal Capellà, encara avui i malgrat totes les malifetes que han fet sobre aquest petit territori de l’Hospitalet.

En acomiadar-me li dic que em dic igual que la seva dona. Amb un somriure ample m’ha dit: – Són bones les Mª Àngels!. Li he donat de nou les gràcies i he marxat a casa contenta per aquest agradable matí en temps de confinament.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-01-2021

Als treballadors de la hosteleria.

                                      Als que cuiden el seu patrimoni amb estima.

                                                     Als que fan de la seva feina un art.

Establiment de mes d’un segle a Barcelona: El Portalón de Barcelona

Avui us presento dos articles 

El restaurant el Portalón esta en el carrer dels Banys Nous, 20, de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Els orígens de El Portalón es remunten a l’any 1890.
  • Es va establir en el quals eren les antigues cotxeres d’un noble palau data de 1850 en el número 20 del carrer Banys nous.
  • En el Portalón antigament es venia llet i gel als veïns del barri Gòtic.
  • Més tard els propietaris van posar un menjador amb menjars senzills i casolans.

La via deu el seu non antic a l’emplaçament d’uns banys jueus medievals i segueix el traçat de la històrica muralla romana que va defensar la ciutat de Barcelona durant més de 1500 anys.

El Portalón, es va convertir en un refugi d’artistes, pintors, escriptors, músics, escultors, joiers i viatgers, com per exemple els pintors Pere Pruna, Manuel Blesa ,el músic Miquel Caravalls van ser assidus al local. Fins als nostres dies ha perdurat la Penya dels Marayants, un grup de tertúlia constituït ja en el anys 50 del segle XX.

El Portalón és un Restaurant que cal anar a gaudir dels seus menús i tapes !!!

 

Recull de dades : Web El Portalón i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé