Castellarnau és una mansió senyorial del segle XIV situada en la Plaça de les Mares de Maig, 3, al terme municipal de Sabadell, al Vallès Occidental. La masia de Castellarnau, també coneguda com a Torre Berardo, fou edificada probablement entre els segles XIII i XIV. Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1949. Actualment és un restaurant.
La Capella de Sant Josep esta front de la Masia i la Torre.
La Capella va ser construïda el 1624 i dedicada a la Mare de Déu de Montserrat; en el 1957 es va canviar per Sant Josep.
L’Hostal i Restaurant del Fum està situat a la carretera de Montcada número 19, fent cantonada amb el Parc dels Catalans de La Rambla d’Ègara, i davant de l’Estació d’autobusos de Terrassa.
Us passo la seva historia:
El restaurant Burrull o L’Hostal del Fum, fou obert l’any 1872 per donar servei als traginers i carreters que portaven mercaderies a la ciutat de Terrassa.
El seu nom té a veure amb la gran quantitat de fum que produïa la cuina a l’aire lliure amb diversos fogons.
L’any 1932 la família Burrull adquireix l’Hostal del Fum i li posaren el nom d’Hostal Rich.
Anys mes tard, canvien el nom per Hostal Burrull.
Amb el pas del temps canvia de non sent el Hostal del Fum.
L’hostal disposava de vàries habitacions que amb el pas dels anys, van eliminar-se per guanyar espai pels diferents menjadors.
La darrera habitació va ser suprimida l’any 1964.
Al ser només restaurant, van servir dinars i sopars, amb un gran èxit, amb una bona clientela fins el seu tancament.
Va tancar definitivament a l’agost del 2018. Actualment esta a la venda.
L’Ermita de Sant Adjutori està situada a la vall de Gausac, molt a prop de la masia – restaurant de Can Borrell.
Us passo la seva història:
L’Ermita de Sant Adjutori és una església romànica del segle X del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
Ermita que formà part d’una residència de repòs dels abats de Sant Cugat.
La primera datació és del 962, l’ermita formava part de les propietats del monestir.
I va tenir una gran importància durant molts anys en haver-se format a la vall un gran nucli de població durant l’alta edat mitjana.
S’hi observen reformes i ampliacions fetes als segles XII, XVI i XVII.
Va mantenir-se el culte fins al segle XIX.
A causa de la desamortització del 1835 la capella va quedar abandonada.
Es tracta d’una ermita de planta circular i de volta semiesfèrica. Finestra amb arc de pedra treballada.
S’hi aprecien tres nivells: l’inferior preromànic i els dos restants romànics.
Per sota del nivell actual hi ha una fundació més antiga executada amb la tècnica d’opus spicatum.
Altar situat a llevant segons l’antiga tradició.
La porta d’accés presenta testimonis de les reformes al llarg de les èpoques.
Molt a la vora hi ha el Forn Ibèric que data del període baix republicà romà (segles II i I aC).
L’Ermita de Sant Adjutori forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, ha estat declarat bé cultural d’interès local, i formant part del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat del Vallès.
La Guàrdia esta situat en el carrer Montardo, 61B, en la urbanització de La Guardia de Calders.
Historia:
La construcció original era una torre de guaita, que data del temps de la reconquesta i repoblament. Tot i que hi ha qui creu que la guaita estaria situada en un lloc més elevat, tal vegada a l’indret on actualment hi ha el dipòsit. La seva situació és estratègica.
Té a la vista el castell de Calders i el de Granera.
Posteriorment s’hi van anar adossant diferents cossos (tant a llevant com a ponent) i s’adequà com a habitatge. Com a mas apareix documentat ja l’any 1091.
Donada la seva situació estratègica, l’edifici va fer de fort en diversos enfrontaments: carlinades, guerres civils…
El 1965 es construí la urbanització al seu entorn i es modificà considerablement, tant l’aspecte interior com exterior.
El 1978 s’hi van fer noves ampliacions.
Actualment és un Restaurant.
Masia actualment força modificada. Originalment era una torre de guaita. Construcció de planta rectangular feta en diverses fases.
Té planta baixa més dos pisos. S’hi ha afegit coberts a la banda sud i de ponent.
De la torre de guaita se’n conserven possibles restes. Era de planta quadrada, amb arc de punta ogival i amb carreus escairats.
Té trossos en “opus spicatum”. Aquesta part havia estat el celler de la masia.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Can Palet de la Quadra de Vallparadís, o Can Palet de la Quadra, és una masia situada en l’Avinguda de les Glòries Catalanes, 119-121 de Terrassa.
Us passo la seva historia:
Originària del segle XIII, està situada més a l’est del barri, fora dels seus límits administratius, dins el polígon industrial de Can Palet.
L’apel•latiu «de la Quadra» fa referència a la quadra de Vallparadís, que era on s’aixecava la masia i els seus terrenys.
Va donar nom al barri de Can Palet, al sud-est de la ciutat.
Actualment allotja un restaurant.
Domènec Ferran i Gomez – A. Moro 1983 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una antiga masia molt transformada, amb construccions auxiliars als voltants. Presenta una àmplia zona enjardinada. Tot el conjunt està tancat amb un filat. És situada damunt un petit turó i restà aïllada de la zona industrial i del barri que prengué el nom de la masia.
El cos principal presenta planta baixa i pis, amb la façana principal orientada a migdia, amb portal adovellat i rellotge de sol. Les parets són arrebossades. La coberta és a doble vessant, sota la qual es desenvolupen unes àmplies golfes.
Domènec Ferran i Gomez – A. Moro 1983 / Generalitat de Catalunya
Entre les construccions auxiliars destaca una torre d’aigües de factura moderna.
Can Palet de la Quadra de Vallparadís, o Can Palet de la Quadra, està protegida com a bé cultural d’interès local.
Ca l’Arau està en el carrer de Sant Bernat, 11 de Sallent .
Us passo la seva historia :
El lloc on s’aixeca l’edifici estava urbanitzat abans del segle XIV.
La casa s’edificà de segle XX per la família Arau fabricants de teixits i tintorers de la vila, però actualment ja no hi viuen.
És obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March.
L’edifici fou adquirit per l’empresari sallentí Enric Deseuras, aficionat al col-leccionisme i les antiguitats, el qual l’havia anat restaurant amb molta cura.
És una casa representativa d’una família de fabricants de teixits. Consta d’una planta baixa i un pis amb golfes. La façana és de pedra picada en els marcs de les obertures i en les cornises, amb un sòcol de pedra tallada encoixinada, sobre el sòcol s’estén un fris de ceràmica vidriada de color verd amb motius vegetals en relleu.
La porta i les finestres tenen una decoració que recorda la dels capitells corintis.
El balcó del primer pis té l’accés per tres arcades neogòtiques. La barana del balcó també ho era, però fou substituïda per una altra. La resta de la façana està arrebossada imitant la pedra picada. Una torre sobresurt en el xamfrà sobrepassant la teulada.
Ca l’Arau és un edifici del municipi de Sallent (Bages), d’estil modernista, inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Castell està en el carrer del Castell de Sant Boi de Llobregat.
Us passo dades de la seva historia:
Les primeres notícies que es tenen d’aquest castell es remunten al segle X.
En foren propietaris a la llarg dels segles, els Cervelló , els comtes de Barcelona , els Lacera , el comte Jaume d’Urgell , els Torrelles , els Cardona, elsmarquesos i marquesos de Villasor i els marquesos de Santa Cruz entre d’altres.
Hi va fer estada Alfons X el Savi.
El 1837 formà part del recinte emmurallat de la vila davant la primera guerra carlina.
A la segona meitat del segle XIX el castell era un edifici en runes malmès per les destrosses militars.
En la segona meitat del segle XIX que va ser cedit a la família Ramon, que va construir la casa, en un estil inspirat en la casa rural catalana.
A parti dels anys seixanta del segle XX va convertir-se en hotel – restaurant tal com ara és.
El castell de Sant Boi correspon a un gran casal residencial construït a sobre de les restes on hi havia hagut el castell del qual només en queden referències documentals, que us he descrit en la seva historia.
A l’actualitat regentat per la família Bertran, hi desenvolupa la seva activitat econòmica com a establiment Hoteler i destacat Restaurant.
El Santuari de la Mare de Déu de Queralt està situat al vessant oriental del Castell berguedà, cim de la serra de Queralt.
L’indret on avui s’aixeca el santuari correspon, segons sembla, a l’espai que hauria ocupat el castell de Guillem de Berguedà.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El conjunt de Queralt l’integren el Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un edifici annex que acollí en el seu moment l’hostatgeria del santuari, on avui hi ha el restaurant i l’estació del funicular que hi accedeix des dels aparcaments.
Us passo la seva historia:
El 1386 el mercader berguedà Francesc Garreta feu construir el primer santuari que es mantingué al s. XVIII, en què fou construït el santuari actual.
El 1725 es posà la primera pedra i a partir d’aquesta data començaren les ajudes de l’ajuntament i dels ciutadans en la construcció, fins que fou inaugurada el 1741. Els plànols de l’edifici foren encarregats al barceloní Josep Arnaudias qui recomanà Pere Costa com a constructor del retaule. Dirigiren les obres Francesc Moretó i Josep Julià. Està situat al nord-oest del municipi de Berga. Es troba a una altura de 1.200 metres.
El 1835 es va adaptar l’edifici com a fortalesa i presó i el 1840 es destruí l’ermita.
La primera capella on fou venerada la Mare de Déu de Queralt fou la mateixa cova on fou trobada; d’aquí que, a principis del segle xx, davant el mal estat en què es trobava, es decidí construir una nova cova, per iniciativa de P. Joan Postius i Sala, missioner del Cor de Maria i organització de la Coronació de 1916″.
Les obres començaren el mateix 1916.
L’any 1920 només quedava l’escalinata. El disseny de la Sta. Cova va ser obra de J. M. Forcada, també missioner del Cor de Maria.
L’església i en general tot el santuari foren malmesos, profanats i incendiats durant els primers anys de la guerra civil (1936-1939), un retaule força notable fou cremat, així com l’altar.
Foren reconstruïts el 1958 per mossèn Ballarín.
El 1966 es va reconstruir la façana i la teulada del temple, obra de Josep Antoni Coderch de Sentmenat. El retaule actual és obra de Jaume Sugranyes (de Vic) segons el projecte de l’arquitecte berguedà Ramon Masferrer l’any 1958.
Els anys 90, es va fer la restauració de tot l’interior (església i cambril) treballs dirigits per l’arquitecte berguedà Lluís Boixader, que li donà l’aspecte actual.
És una església barroca d’una sola nau central amb dues capelles laterals i un espaiós cambril amb la imatge de la Verge a la part alta, sobre la sagristia, darrere l’altar major.
Aquest té tres compartiments, el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda. Les capelles laterals estan endinsades dins les naus laterals. Annexa al temple hi ha una casa- ermita.
L’exterior és força auster i l’església es confon amb la resta dependències del santuari. Està situat dalt de les muntanyes, apartat de qualssevol nucli de població.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El més característic potser és el gran nombre d’obertures de tot el complex, que mira cap a la vall per guanyar major lluminositat. El parament és de pedres unides amb morter deixades a la vista i les cobertes, a dues aigües amb teula àrab.
Durant la Guerra Civil es va cremar un retaule, que el 1958 va ser substituït per un altre dissenyat per M. Ballarín.
La capella de la Santa Cova és un petit oratori adossat a la roca de Queralt, que presenta dues parts ben diferenciades.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
La inferior, amb uns seguit d’arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada i revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs; i la part superior de la cova, que presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt.
Un seguit d’òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt tancada per una reixa il·luminen l’interior.
La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle xiv, d’estil gòtic. És un exemplar gòtic que conserva trets romànics molt marcats.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una talla de fusta d’uns cinquanta centímetres d’alçada que representa la Mare de Déu asseguda. Amb la mà esquerra agafa el seu fill situat dret damunt el genoll el qual sosté un llibre amb la mà esquerra mentre beneeix amb la dreta. Amb la mà dreta sosté una oreneta, animal que ha esdevingut el símbol de Queralt. El peu esquerre de la Mare de Déu trepitja una mostela.
Rosa Serra – 1982 / Generalitat de Catalunya
Les Capelles : En el transcurs del temps s’han construït unes capelles -a iniciativa de l’Església, o particulars- per acompanyar l’oració, el repòs i l’aixopluc dels peregrins que s’encaminaven pels camins que menen a Queralt.
Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya
El Santuari de Queralt, de Santa Maria de Queralt o de la Mare de Déu de Queralt és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé i altres.
Terra, aigua i racons 