L’Hospital Xifré pels pobres d’Arenys de Mar

Per arribar a aquest edifici, podeu pujar per la gran escalinata, que hi ha en la Riera del Pare Fita, 61, d’Arenys de Mar.

A dreta i a esquerra hi ha jardins a diferents nivells, fins arribar a l’edifici de l’antic Hospital Xifré.

L’Hospital Xifré es va començar a construir el 1844 i les obres van finalitzar el 1848.

L’edifici Xifré, o Hospital Xifré, és un edifici públic d’Arenys de Mar construït per iniciativa de l’indià Josep Xifré i Casas com a «hospital per a pobres malalts», amb escriptura pública atorgada pel notari Joan Prats el 27 de desembre de 1849, i un cost final de prop de 500.000 pessetes.

L’edifici ha estat atribuït als arquitectes Josep Buixareu Gallart i Francesc Vila, i és d’estil neoclàssic català.

Té una planta en forma de «U», amb un cos rectangular de 53 x 14 m i amb dos petits cossos que sobresurten als extrems per la part posterior assolint els 22 m.

Tot l’edifici és format per voltes de quatre punts sobre pilars de maó, formant tres llargues crugies, que als dos extrems es converteixen en quatre (el sector que sobresurt a les ales laterals és, de fet, una altra crugia). Tant la planta baixa com els dos pisos tenen la mateixa estructura.

L’exterior de l’edifici és força llis, amb pilastres acanalades adossades i una lleugera cornisa en la divisió dels pisos. La planta baixa és formada per tot un seguit d’arcs de mig punt, el primer i segon pis tenen obertures rectangulars en sentit vertical amb balcons.

Coronaven l’edifici grups escultòrics i un fris de terracota, ara desapareguts a causa de les gelades, van ser obra de Damià Campeny, que donaven al conjunt un contrast cromàtic, característic de determinats edificis del neoclassicisme català.

Us passo un document sobre :

L’ARQUITECTURA  DELS  INDIANS  AL  MARESME:  EL  XIFRÉ  D’ARENYS  DE  MAR

https://core.ac.uk/download/pdf/39100577.pdf

Actualment, aquest edifici va ser adquirit per l’Ajuntament d’Arenys de Mar, per us de dependències  publiques municipals.

 

Informació treta de Viquipedia i Ajuntament d’Arenys de Mar

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Casa Bonaventura Raspall o Cauhé Raspall de Sant Feliu de Llobregat, una casa singular !

La Casa Cauhé Raspall esta situada en el carrer de Vidal i Ribas, 36-38 amb passeig de Nadal, 22- 24 de Sant Feliu de Llobregat.

Edifici del 1916, de coberta plana amb una destacada barana que evoca l’emmerletat dels castells i que enllaça amb el voladís de ceràmica.

L’element més característic és el conjunt d’esgrafiats circulars tipus escut, que són fidel reproducció de les medalles guanyades al 1907 a París, per la bona presentació i qualitat en els fruits que exportava Bonaventura Raspall.

Aquesta casa era el seu habitatge i el magatzem de la firma que regentava, anomenada “La Pilarica”.

Es conegué pel nom de Casa Cauhé Raspall, ja que el Dr. Antoni Cauhé Huguet,(1898-1975), metge de capçalera i forense de la ciutat, va posar-hi la seva consulta i habitatge en casar-se amb l’hereva de la casa: Joana Raspall Juanola (1913) poetessa i escriptora, medalla d’or de la ciutat i Creu de Sant Jordi.

La Casa Cauhé Raspall , és una casa de dues plantes amb finestres i balcons a la part superior i portes i finestres a la inferior. L’acabament està resolt amb un joc de línies corbes que formen una sanefa que a la vegada està decorada amb fulles en el centre formant grups curvilinis ascendents. Del peu d’aquest acabament surt una petita teulada de protecció que a la vegada fa un dibuix simètric amb rajoles. La casa té elements modernistes, com sanefes de ceràmica o mènsules esglaonades als balcons.

La Casa Cauhé o Casa Bonaventura Raspall, és un habitatge de Sant Feliu de Llobregat protegit com a bé cultural d’interès local.

Per a molt mes amplia informació, podeu consultar a  Casa Raspall a :

http://casaraspall.blogspot.com/

i també, us passo un article sobre aquesta important casa de la Web de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat :

https://www.santfeliu.cat/go.faces?xmid=9736

Aquesta casa forma part de les mes de 27 cases o edificis d’interès de Sant Feliu de Llobregat.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i Casa Raspall

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Cova – Santuari de Lourdes a Arenys de Mar

Ja vàrem dedicar un article al Santuari de Lourdes d’Arenys de Munt, avui ho farem al d’Arenys de Mar, pot ser que no sigui tant conegut ni tant visitat; al Santuari de Lourdes d’Arenys de Mar està situat en el carrer Santa Clara amb el carrer Arxipreste Josep Rigau d’Arenys de Mar.

En aquest punt trobareu hi ha el Parc de Lourdes, al entrar hi, a ma dreta està la masia de Mas Teixonera, que de fet és un bon Restaurant del Municipi.

Cal seguir per uns amplia escalinata fins aquest petit Santuari dedicat a la Verge de Lourdes.

No trobareu cap capella, de fet es una cova on hi ha la Verge, disposa de bancs de pedra, i sempre trobareu alguna persona pregant.

Aquí no hi ha cap berenador, tal com hi ha al Santuari d’Arenys de Munt, sols el Bar – Restaurant  de Mas Teixonera o els bars del barri on es troba situat.

El lloc es molt bonic, disposa de molts arbres i sobre tot d’un petit bosc de pins, i espai reservat per jocs pels mes menuts.

Llàstima que les dues fonts naturals, son seques des de fa molt de temps, estant complementades amb fonts d’aigua de xarxa.

Es un lloc ideal per anar-hi en família i passar-ho be.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

L’antic carrer i el mes recta d’Arenys de Mar

De quin carrer m’estic referint quan us dic :

                               “L’antic carrer i el mes recta d’Arenys de Mar”  ?

Durant la visita del passat mes de juliol de 2018 a Arenys de Mar, quan estava fent diverses fotografies per donar-vos a conèixer llocs d’aquesta població, podríem dir … encara és un poble mariner…

Vaig trobar-me en un carrer singular , prou recta, és el carrer de la Torre, en ple centre urbà i antic d’Arenys de Mar.

Antigament, que vol dir, algun segle abans que el nostre, de fet, es deia carrer de ” La Torre del pobre home”, aquest nom em va fer pensar la mala sort d’un home, o que va ser mol pobre…

La veritat és que’ l carrer es recta i podríem dir un recta perfecta !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

 

 

 

Torre de Can Cabirol d’Arenys de Mar

La Torre de Can Cabirol esta situada en el carrer d’Avall, 10 d’Arenys de Mar.

És una antiga torre de defensa de planta rectangular situada en un carrer de cases entre mitgeres.

La part superior queda exempta per un dels seus costats, on hi ha el torrelló.

Forma part d’un conjunt de cases que han malmès molt el seu aspecte original, actualment a la planta baixa hi ha tres pisos amb finestres. Ha sofert diverses reformes i l’única cosa que indica que fou una torre és el torrelló.

La Torre de Can Cabirol és un edifici d’Arenys de Mar protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Informació extreta de l’Ajuntament d’Arenys de Mar

Fotografies : Ramon Solé

Mare de Déu del Puig de Bellver de Sant Celoni

La Mare de Déu del Puig esta situada al cim d’una muntanyeta o turó de Sant Celoni.

Es pot pujar a peu des de la població per diversos camins, o per l’avinguda de la Verge del Puig, que us deixa al tocar mateix de l’església.

Molt abans del 1537 es venerava aquesta verge en una capella situada en la muntanyeta del Puig Penjadís o de Bellver, molt a prop de la vila. Aquesta capella fou regentada pels frares caputxins des del 1582 fins al 1618, any en què es traslladaren a un nou monestir.

Durant el segle XIX amenaçava ruïna i el dia 25 de maig del 1929 es posà la primera pedra a la nova ermita. Durant la Guerra Civil fou profanada i destruïda, però es tornà a reconstruir.

Al costat de l’edifici hi ha una torre obelisc amb les campanes, que domina la vall de Sant Celoni, fou construït al costat de l’església l’any 1962, obra de Joan Bergós i Massó.

És un edifici religiós, de planta quadrada i absis circular. La volta de l’absis és plana i la de la nau nervada sobre mènsules. És moderna. Té una portada d’arc de mig punt. Un pòrtic construït l’any 1964, format per cinc arcs de mig punt.

A l’interior, als costats de la nau, hi ha unes pintures modernes que representen Sant Celoni i Sant Armenter dins d’uns nínxols d’arc de mig punt. Hi ha un altar de pedra.

La Mare de Déu del Puig és la patrona de la vila des que el 1687 la va salvar d´una plaga de llagostes.

Per a mes informació podeu consultar a :

http://www.santceloni.cat/7226

Front l’Església

La Mare de Déu del Puig de Bellver és una església de Sant Celoni  inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Celoni i Viquipédia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Can Tinturé d’Esplugues de Llobregat

Can Tinturé esta situat en el carrer de l’Església, 36 d’Esplugues de Llobregat.

Can Tinturé d’Esplugues de Llobregat, es una casa construïda a finals del segle XIX per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa a petició de Joan Tinturé Campreciós, acull el primer museu monogràfic de rajola de mostra de l’Estat Espanyol. El fons està constituït principalment per la col·lecció de Salvador Miquel, que va ser adquirida l’any 1999 per l’ajuntament d’Esplugues amb l’objectiu de preservar-la i fomentar-ne l’estudi i la difusió.

Degut aquest vincle amb el modernisme i amb els arquitectes modernistes, Esplugues va lligar La Rajoleta a l’Any Gaudí, celebrat al 2002.

Això va permetre acompanyar la visita a les estructures, que s’havien inaugurat aquell mateix any, amb una exposició permanent que encara està vigent, amb algunes modificacions i que pot ser visitada els diumenges amb acompanyament guiat.

El Museu forma part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona i del sistema territorial del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Per a mes dades podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Can_Tintur%C3%A9._Col%C2%B7lecci%C3%B3_de_rajola_de_mostra_Salvador_Miquel

També podeu fer un passeig pels seu jardí, l’arbrat és vell i molt alt, donant un acolliment als seus visitants.

 

Text : Ajuntament d’Esplugues de Llobregat

Fotografies : Ramon Solé

Antiga Fabrica de Calisay d’Arenys de Mar

Calisay és un licor estomacal d’herbes aromàtiques la fórmula del qual sembla provenir d’un monestir de Bohèmia, posteriorment fabricat a Blanes (la Selva) i a partir del 1896 a Arenys de Mar per la família Mollfulleda a la Factoria Calisay i remodelada el 1940-41 segons projecte de Cèsar Martinell, i de nou als anys cinquanta.

El lloc on hi ha l’edifici Calisay, havia estat ocupat inicialment per un molí fariner, l’anomenat “Molí de Dalt”.

Les façanes s’inspiren en l’arquitectura popular, i utilitzen un ampli repertori d’elements neogòtics o neoromànics com : galeries d’arcs de mig punt, finestres coronelles o d’arc conopial, motlluratge goticista amb mènsules esculpides.

A la dècada del 1980, la fórmula va passar a mans de RUMASA, que va continuar elaborant el licor a Arenys de Mar. A finals dels 80, quan RUMASA va ser expropiada per ordre del Ministre d’Economia i Hisenda del Govern Espanyol.

La marca va passar a mans de l’empresari Pedro Rovira, que en va traslladar la producció a Móra la Nova.

En plena decadència de la indústria licorera catalana, l’edifici Calisay va passar a titularitat municipal i l’Ajuntament d’Arenys de Mar i el va reconvertit en un Centre Cultural.

Tot i que el funcionament del Centre encara no ha arribat al 100% podeu trobar-hi els següents serveis:

• Ràdio Arenys de Mar
• L’Escola Municipal de Música Carles G Vidiella
• La Regidoria de Cultura
• Defensor del Ciudatà
• La Regidoria d’Educació
• La Regidoria de Participació Ciutadana
• Auditori
• Sala d’Exposicions
• L’Espai Jove
• L’Esplai de la Gent Gran.
• L’Espai d’Entitats
• 

L’adreça és Riera del Pare Fita, 31 –  08350 Arenys de Mar.

 

Text : Ajuntament d’Arenys de Mar

Fotografies : Ramon Solé

Les Antigues Escoles de Sant Pol de Mar

Construcció del 1907 -1910.

Obra d’Ignasi Mas Morell finançada per Ramon Planiol, amb qui l’arquitecte tenia una estreta relació. Ramon Planiol va voler deixar la seva empremta al seu poble finançant no solament la obra sinó que també es va encarregar de pagar el sou del mestre, així com va fer portar els pupitres d’Amèrica i va pagar el manteniment de l’edifici.

Totes aquestes obres van fer que Alfons XII li atorgués la Gran Creu de Cavaller.

A més de  Ramon Planiol, la financiació inicial de la obra també fou secundada per Jaume Roca i Vivas, Francesc Roca i Pagès i el seu germà Salvador Roca i Pagès.

Està considerada l’obra més interessant de la primera època de Mas Morell, però avui en dia l’edifici apareix mutilat a causa de les destruccions produïdes durant la Guerra Civil, quan es van destruir les figures de la Verge i l’àngel que decoraven la façana.

Aquestes figures havien estat una donació de la esposa del mecenes de l’obra, la senyora Clara Padilla, fet pel qual al carrer se li va posar el nom de Santa Clara.

L’edifici té una planta baixa irregular amb un pati interior, amb un cos elevat en un dels angles (l’antiga casa del mestre) que li atorga un aspecte monumental i que està coronat per un estilitzat pinacle cònic revestit de ceràmica vidriada policroma i acabat en parallamps.

A nivell decoratiu cal destacar el sòcol de còdols amb pedres i petxines incrustades, així com les faixes de rajola de València vidrada de color bru que apareixen als gerros, que coronen les pilastres i la teulada, i el trencadís.

L’arquitecte no va voler cobrar res pel projecte i fins i tot el va retocar, ja que inicialment les escoles no tenien colomar (la part que hi ha entre la casa del mestre i el pinacle), així com també va fer un estudi per ampliar l’edifici de manera que hi hagués un pis sobre les aules de baix. Aquesta ampliació, però, no es va arribar a fer mai.

Les escoles estaven dividides per un mur que separava l’escola de les nenes de la dels nens, en dos edificis simètrics, amb dues portes d’accés i dos patis independents.

Va ser l’escola de Sant Pol des del 1910 fins el 25 de gener del 1975.

 

 

Text : Ajuntament de Sant Pol de Mar

Fotografies : Ramon Solé

Pont de la via del Tren de Sant Pol de Mar

Si entreu a Sant Pol de Mar amb el tren, hi ha un pont que creua la Riera de Sant Pol de Mar.

Prou important des de que hi ha tren… això era per allà el any 1859.

Ha resistit, a fortes avingudes de la Riera i turmentes de la Mar.

Quan viatgem en tren pel Maresme, no donem la importància de tenir ponts de la via de Tren,  com el que va tindre i el te…Sant Pol de Mar.

 

 

Text i Fotografies : Ramon Solé