Vistes durant el confinament

Avui us presento dos articles

Des de casa (Terrassa) a La Mola i al monestir de Sant Llorenç de Munt (març-abril, 2020).

Des de casa, abocat a la finestra, albiro el món, és ben a prop.

La natura, la meva permanent estimada, m’acompanya, a ella em lliuro.

Història perduda entre roques mil•lenàries, vegetació que el misteri envolta.

L’ombra cau sobre les llums; com jo, ple de dubtes, pors, inquietuds.

Sé que hi ets, desig, vens amb la boira, dama d’aigua.

Núvol blanc, esperança que es farà amenaça o temor que el sol desfarà?

La llar, el nostre recer, em crida al seu sí, lloc de la cura i l’estima.

Rutines diàries, teixit que referma la pell i els fonaments.

Aviat passejaré pel teu cos encès, l’únic paisatge que ja vull; tu, només.

Finestrals, xarxes de comunicació, reproducció del que vam ser i fer.

La llar s’obrirà de nou i acollirà el meu últim amor.

Respira el cos i la muntanya, respira i es renova el món.

Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Ramon Solé (març-abril, 2020)

Monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira

Avui us presento dos articles

El Monestir benedictí de Santa Maria d’Alaó de la Ribagorça, municipi de Sopeira, es a la dreta de la Noguera Ribagorçana, prop de la confluència de la Valira de Cornudella, sortint del Congost d’Escales.

Us passo la seva história:

  • Està documentat des del 806, quan el comte Bigó de Tolosa va encarregar a Crisògon la reorganització del monestir que llavors estaba consagrat a Santa Maria i Sant Pere, fundat en temps dels visigots, segurament al segle VI.
  • Fou capçalera del pagus rupacurciense sota autoritat del bisbe d’Urgell.
  • Al 876 la comunitat benedictina estava formada per 24 membres. Va ser destruït per les ràtzies.
  • Al segle XI es va implementar la reforma cluniacenca i, a finals d’aquest segle, va passar a dependre de Roda d’Isàvena.
  • El bisbe Ramon Dalmau designa el nou abat: Bernat Adelm que, amb l’impuls benedictí, restaura el monestir que és consagrat el 1123. Llavors va tenir el seu moment d’esplendor, dominant sobre altres temples de la rodalia que seguien la seva estètica.
  • La vida monàstica va seguir fins el 1836, amb la desamortització de Mendizàbal, passant a ser l’església parroquial de Sopeira. Durant la Guerra civil es va destruir una talla romànica i altres objectes de valor.

Del conjunt monàstic, tan sols se’n conserva l’església i algunes dependències tardanes a la banda oest: la porta d’entrada al recinte monacal, la sala capitular i el recinte del claustre.

L’església, situada al sector sud del conjunt, és de planta basilical de tres naus amb els corresponents absis semicirculars a l’est, més gran el central que els laterals. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Altres set finestres del mateix tipus s’obren a la façana sud, mentre que a la façana oest hi ha un finestral de di­mensions més grans, esqueixada recta i ornamentat per un fris escacat.

Els pilars que suporten els arcs i les voltes són d’estructura complexa i no presenten una forma única, si bé el tipus bàsic consisteix en un nucli quadrat al qual s’adossen els pilars que suporten els arcs.  El presbiteri conserva un paviment romànic excepcional.

L’edifici constitueix un exemple excepcional de l’evolució dels llenguatges arquitectònics llombards en l’arquitectura catalana, tot i que es manté fidel als principis bàsics, alguns de força arcaïtzants i fora del seu context. Per tot plegat, cal emplaçar-lo dins el s. XII.

Us passo mes informació detallada sobre aquest Monestir :

https://www.monestirs.cat/monst/annex/espa/arago/alao00.htm

El 1931 el monestir fou declarat monument nacional.

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Monestir de St. Pol de Mar, clau del Malvige de Provençana? Segles X-XII

Avui us presento dos articles

Antic monestir de Sant Pol de Mar. Foto: Ramon Solé.

Les excavacions arqueològiques realitzades al monestir de Sant Pol de Mar han evidenciat restes d’una construcció preromànica de difícil datació. El monestir de St. Pol apareix documentat al 882, quan queda sota la protecció del bisbat de Girona[1]. Al segle X ja trobem la nomenclatura d’indrets naturals que, millor o pitjor conservats, perviuen al Maresme (Marítima) o la de moltes esglésies i de pobles d’avui que llavors només eren ermites, masos dispersos o veïnats.

En 955 Teudiscle i la seva dona Madavi donen una peça de terra al terme de Buadelles (Sant Pol), a Marítima, al “domum Sancti Pauli”. El terme “domum” indica que era una basílica. En 961 Sisoald dóna terra al terme de Pineda[2] al lloc de Golinons (entre Canet i Sant Pol) i en 991 Egiga, Tudiscle i Gonsalva, femina, donen cases amb corts i horts a la parròquia de Sant Martí d’Arenos (Arenys de Munt)[3].

Santa Susanna, font de Can Gelat, camí de Montegut. Foto: Tito García del blog de fonts naturals, aigua, racons i més: https://fontsaigua.wordpress.com/2014/11/09/avui-destaquem-la-font-de-cal-gelat-de-santa-susanna/

En aquesta primera etapa, St. Pol de la Maresma i St. Feliu de Guíxols són regits per un mateix abat, Sunyer, amb ell reclamen drets i privilegis al rei franc, Lotari, que els concedeix en 968, posant-los sota la regla de St. Benet[4]. Deu anys més tard, a la mort de  Sunyer, ambdós monestirs s’independitzaran.

Sant Pol de Mar, postal antigua.

Posteriorment serà la casa comtal de Barcelona qui es farà càrrec del monestir. En 985 el comte Borrell dóna al monestir un alou a la Buadella[5]. Al seu testament de 993, el comte Borrell dóna un alou que va des de Vilanova de sa Boada (Pineda) a Santa Maria de Ramió (Arenys de Mar). En 1006 els comtes Ramon Borrell i la seva dona, Ermessenda, donen dues finques, una al terme de Caldes (d’Estrac) i l’altre al de Croanyes (Canet) i Boadelles.[6]

En 978 Ató, abat dels servents del domum Sancti Pauli Apòstol, qui est situs in Marítima, permuta amb Guitard, vescomte de Barcelona, terra que tenia l’abadia a Círculo[7], Montjuic, que limitava amb terra que va ser de Manuel, vinyes del presbíter Cixilane, terra d’Oriol, amb la via que va al Port (actual Marededéu del Port a la Zona Franca de Barcelona) i terra de Guitard, per unes vinyes que dóna el vescomte. Aquest document que alguns historiadors han atribuït a Sant Pau del Camp de Barcelona, Udina i Martorell considera que es refereix al monestir de Sant Pol de Mar, degut a com s’anomena el domum de la Marítima (Maresme) i a altres raons. Pensem que Udina tenia raó[8] ja que tornem a trobar un Ató, abat de Sant Pol, al 982, permutant terra al Vallés.

En 994 l’abat Otger de Sant Pol de Mar ven a un altre Otger un alou al terme de Vilar Ramió, al lloc de Cavallons (Arenys de Mar), que limita amb domum Sancti Felicis (ecclesia Pineta), a Canet, amb el litoral, el torrent Malo i, al nord, ipsa creu (Collsacreu, Arenys de Munt)[9].

Platja del Cavaió entre Arenys i Canet. Foto: Ajuntament d’Arenys.

St. Feliu de Canet depenia, com altres ermites, de l’església de St. Iscle de Vallalta. Al segle XIV va passar a dir-se St. Pere de Romeguera i va deixar d’exercir les seves funcions religioses quan es construí la nova església de St. Pere i St. Pau davant del Santuari de la Misericòrdia[10].  Aquella primitiva esglesiola de St. Feliu estava a prop de la casa forta (emmurallada) de Canet, actual castell de Santa Florentina, entre la riera de St. Pol i la de Caldes i entre el turó de Collsacreu i el litoral. Els senyors d’aquesta casa tenien dret d’enterrament al monestir de St. Pol.

2012 visita a les troballes de St. Pere de Romeguera o St. Feliu de Canet.

Al 1008 es convoca un sínode per reformar el clergat, en el fons hi ha la lluita pel domini d’un poder que encara estava dispers en el sí mateix del cristianisme. Cal dir que, en aquests primers temps, tot i que fossin benedictins, no seguien una estricta observança i no ens podem imaginar aquests frares costaners com els monjos del nostre imaginari del “ora et labora” (una norma mai escrita a la regla benedictina), més aviat aquests, com altres de l’època, empunyarien l’espasa més que l’arada, donats els nombrosos conflictes en els que estaven immersos: els de les ràtzies, sí, però també amb altres cristians que, com ells, lluitaven per controlar les propietats i l’espai. Moltes d’aquestes disputes seran, ja al segle XI, amb la baronia de Montpalau (Pineda) que tenia jurisdicció feudal sobre cases aloeres com la de Canet, Sant Pere de Riu a Hortsavinyà (Tordera) o el “Castrum de Boadella” a Sant Pol.

Sant Pere de Riu o de Pineda. Foto: viquipèdia

Montpalau quedarà, al segle XII sota el vescomtat de Cabrera que governava, a més de l’Alt Maresme, bona part de la Selva, l’extrem est del Vallés Oriental i Collsacabra a Osona.

Castell de Montpalau a Pineda de Mar. Foto: viquipèdia

En 1021 un prevere dóna al monestir de St. Pol una propietat a Cruanyes amb cases, torres, vinyes, horts i boscos situades entre el Montnegre, el riu Alfatà (actualment riera de Santa Susanna)[11], el litoral i l’areny de Sant Martí del Vilar de Ramió. En 1041 la comtessa Ermessenda dóna al monestir de St. Pol i als seus servents un mas que Guillem de Canet tenia per ella, situat entre les parròquies de St. Feliu, St. Martí, St. Iscle i St. Cebrià de Vallalta[12]. En 1053 la mateixa comtessa ven un hort per ajudar a apaivagar la fam i la penúria dels monjos.[13]

Durant uns anys el monestir queda en mans d’un administrador: Guillem de Llobató, a qui trobem fent diferents compres, algunes d’elles a dones soles. En 1061 el Comte Ramon Berenguer I i la seva dona Almodis, atorguen cartes precàries al monestir, quan sembla haver quedat abandonat pels benedictins, per fomentar l’establiment i conreu de les seves terres. Quatre anys després donaran el monestir a l’orde benedictina de Lerins (Provença). Sant Pol perd la categoria d’abadia i passa a ser un priorat d’aquesta abadia occitana[14].

En 1150 el Sr. de les Agudes i del Montseny cedeix al monestir un alou que anava des de la costa de la Cabra a llevant (Cabrera de Mar) fins el Farell[15], a ponent, on encara hi ha la torre de la Martina (Sant Pol).

Torre Martina, villae entre St. Pol i Canet. Foto: viquipèdia.

El 6 d’octubre de 1156 Arnau de Canet, senyor feudal de la comarca, dóna al monestir de St. Pol tres peces de terra que eren a Santa Eulàlia de Provençana (actual de l’Hospitalet), al lloc anomenat Osona[16]un mes després el prior de Sant Pol, Ramon Ricard, ven a la Seu de Barcelona aquest lloc dit Osona, situat “in prato cuvili asinorum” (corral d’ases), especificant que ho tenia per cessió d’Arnau de Canet[17].

Recreació de la Provençana del segle XII per Jaume Codina, que tradujo el “cuvili” per conill, un sense sentit.

I aquest lloc del “Cuvili Asinorum”, molt a prop de l’intercanvi de 978, serà la clau per establir la relació entre el mansum de Malvige (probablement la que avui és ermita de Bellvitge)i la finca de la Torre Blanca on s’establirà l’hospital que donarà nom a la nostra ciutat i s’aglutinarà el nucli poblacional (“La Pobla” al plànol).

En 1265 els monjos de Lerins marxen degut a les pèrdues del territori de Provença. La història del monestir de St. Pol de Mar continuarà quan, entre 1270 i 1275 s’instal·li una nova orde, provenint de la Cartoixa de Escala Dei (Priorat). Al segle XV, la cartoixa del priorat de St. Pol, amb la de Vallparadís de Terrassa formaran la cartoixa de Montalegre a Tiana.

Al segle XVI l’ermita de St. Pol, sufragània de St. Cebrià de Vallalta, quedarà sota l’advocació de St. Jaume de qui es celebra la festa el mateix dia que St. Pol. En aquest cas el nom que perdura és el de Sant Pol, cavaller, real o imaginat, dels inicis del cristianisme. Els noms, a vegades, tenen les seves pròpies resistències.

Sant Pol – Sant Jaume. Foto: Ramon Solé

Als que preserven la natura i la història

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

—————————————————————————————–

[1] Graupera, Joaquím (2016) “El monestir de Sant Pol, un edifici enigmàtic” El Sot de l’Aubó, XV-58, p. 13-23 Centre d’Estudis Canetencs.

[2] El terme Pineda d’aquests temps incloïa Santa Susanna i part de Malgrat.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14 (docs. 3, 4 i 16).

[4] Pérez, 1998, o.c. doc. 6, Udina i Martorell, Frederic, (1951). El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: CSIC. Doc. 169

[5] Pérez, 1998, o.c. doc. 12

[6] Ibídem, doc. 24.

[7] Círculo perquè les cases es disposaven al voltant de l’estany de Port, a redós de Montjuic.

[8] Udina i Martorell, Frederic, (1951), o.c. Doc. 183

[9] Pérez, 1998, o.c. doc. 17

[10] Sàiz i Xiqués, Carles (2014) “Sant Pere de Romaguera, un punt estratègic per la interpretació de la història de Canet”. El Sot de l’Aubó, XIII-48, p. 3-10 Centre d’Estudis Canetencs.

[11] A Santa Susanna, http://www.stasusanna.cat/santa-susanna/informacio-del-municipi/historia/ i https://quimgraupera.blogspot.com/2010/01/santa-susanna-medieval.html

[12] Pérez, 1998, o.c. docs. 31 i 39

[13] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, doc. 818

[14] Pérez, 1998, o.c. docs. 47 i 49

[15] Els topònims que fan referències a far podrien indicar una xarxa de comunicació interior.

[16] Ibídem, doc. 119

[17] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. XI, n. 1751.

Fem una Ullada fora de Catalunya : Monestir de Santa Maria de Benifassà

Avui us presento dos articles

El monestir de Santa Maria de Benifassà està situat al costat de la carretera entre Fredes i La Sénia, al nord-oest de l’embassament d’Ulldecona i dins del Parc Natural de la Tinença de Benifassà.

Monestir d’estil gòtic-cistercenc, que va ser fundat per Jaume I el 22 de novembre de 1233 en aquell any els monjos s’hi traslladaren  des de Poblet. El Papa li imposà aquesta penitència per l’afer amb el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, a qui el monarca havia tallat la llengua per haver revelat secrets de confessió relacionats amb el repartiment de les possessions reials als seus fills. Va ser el primer monestir cristià que es va fundar en terres valencianes, arran de la conquesta de Jaume I.

Al segle XVIII, després de la pesta i la guerra de Successió el monestir estava bastant malmès. Les Guerres Carlines també contribuïren al deteriorament dels edificis del monestir. Actualment ocupat per monges cartoixanes de l’orde de San Bruno, únic en tot el país de clausura d’aquesta ordre.

El monestir de Santa Maria de Benifassà és Monument Nacional des de l’any 1931. El 1957 començà la restauració, degut al seu mal estat de conservació i que va durar molts anys.

Per a mes informació històrica podeu accedia a : https://www.monestirs.cat/monst/annex/espa/valen/caste/benif.htm

El monestir de Santa Maria de Benifassà es pot visitar només el dijous de 13.00 a 15.00 hores.

 

Recull de dades : Ajuntament de La Pobla de Benifassà i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Llibre recomanat : Notes històriques de la cartoixa de Montalegre – Història, tradició i llegenda

Avui us presento dos articles

Fitxa Tècnica

Autor : Xavier Pérez Gómez

Editorial: Pagès editors, S.L.

ISBN: 9788413030173

Publicación: 09/2018

Formato: Rústica

Idioma: Catalán

Número de páginas: 232

Preu : 17 euros

Sinopsi

Aquesta monografia analitza alguns episodis històrics del cenobi de Tiana que l’autor ha considerat més interessants, aportant novetats desconegudes fins ara com la relació entre els cartoixans i la carretera de Badalona a Mollet, l’antiga biblioteca, la toponímia i l’heràldica del monestir, la biografia d’alguns dels monjos més destacats o les visites de personatges il·lustres.

S’inclou igualment l’anàlisi de les versions més antigues de llegendes i tradicions sobre la fundació del monestir, l’arbre dels nassos, els túnels amagats o la suposada utilització d’aquesta cartoixa com a refugi de curiosos personatges que haurien volgut amagar-se del món. L’autor també ha estudiat les notícies més antigues i anecdòtiques sobre la cuina cartoixana, a més de la peculiar vida quotidiana dels monjos.

 

Recull del llibre : Ramon Solé

Antiga Masia de Casa Palet de Rubí

Avui us presento dos articles

Casa Palet està en la Plaça de Doctor Guardiet amb carrer de Terrassa, de Rubí (Vallès Occidental).

Us passo la seva historia :

  • Al voltant del 1700 la família Palet va comprar la casa que pertanyia als monjos del monestir de Sant Cugat i van pagar durant un temps determinat el cens al monestir.
  • Antigament, la masia estava formada per grans terrenys d’horta.
  • En l’última reforma del segle XX, es van trobar unes pedres inscrites amb la data de 1561.
  • Un antic membre dels Palet, Josep Palet i Ribas va participar en el moviment de 1868 i més tard, va acollir a casa seva a Alejandro Lerroux.
  • Havia estat l’antiga rectoria.

És una casa molt reformada que ha perdut la seva estructura original. Només conserva el portal d’entrada adovellat de punt rodó i dues finestres gòtiques on apareix la data de 1616.

Gemma Estarda i Pinell – Any 1982 / Generalitat de Catalunya

La façana està arrebossada i a l’interior es conserva un envà de pedra de l’època que la casa pertanyia al monestir de Sant Cugat.

La Casa Palet és un edifici del municipi de Rubí protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Història de l’antic Monestir de Sant Jeroni de la Murtra de Badalona

Avui us presento dos articles

L’antic Monestir de Sant Jeroni de la Murtra es situat en el camí a Sant Jeroni de la Murtra de Badalona a Santa Coloma de Gramenet.

Es ubica a l’indret de l’antic Mas Murtra, a la vall de Poià, on, segons Josep Maria Cuyàs, hi havia hagut la capella dedicada a Sant Martí des del segle XII, el monestir de Sant Jeroni va ser fundat el 1416 pels monjos jerònims amb l’ajut del mercader Bertran Nicolau, que va comprar el mas

i, a més, va obtenir de Benet XIII la llicència per a traslladar la comunitat des del seu lloc d’origen, Mont Olivet, a Sant Pere de Ribes (Garraf); els motius del dit trasllat eren, possiblement, les males condicions del lloc: terra poc fèrtil i manca d’aigua.

En arribar, segons Font i Cussó, els monjos no tenien on resar, perquè la dita capella de Sant Martí ja hauria desaparegut, si bé sí que es tenen notícies d’una capella dedicada a Sant Miquel al Mas Murtra.

Inicialment, la comunitat estava formada per set monjos, durant els primers anys, fins a mitjans de segle xv, va passar moments difícils, però ben aviat va prendre gran volada, fet demostrat en l’augment de frares abans de la seva total exclaustració.

La comunitat monàstica ja havia estat dissolta temporalment entre 1811 i 1820. El 7 de març de 1820, proclamada de nou la Constitució durant el Trienni Liberal, els objectes de culte van ser subastats per l’Estat, després de passar a mans del vicari general.

El 1821 el monestir va ser utilitzat com hospital durant l’epidèmia de febre groga, el contagi de la qual va acabar el juliol de l’any següent;

l’Ajuntament de Barcelona va pagar les despeses de neteja i desinfecció de l’edifici, motiu pel qual es va blanquejar tot el monestir.

La matinada del 27 de juliol el monestir va ser saquejat i incendiat i va patir grans destruccions, el foc va començar a l’església i s’estengué a l’ala nord del claustre;

fonts contemporànies comenten que el foc va durar dues setmanes i el fum dos mesos.

Per a més informació podeu consultar a l’enllaç que adjunto:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jeroni_de_la_Murtra

Al camí d’entrada hi ha la Font  del Lleó que fa pocs anys va ser arranjada,

així com la seva bassa situada enfront.

A dins del Monestir, es troba la Font de Sant Miquel amb una gran bassa-safareig.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text , Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola , Viquipèdia i Julià Sanz

Monestir de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

El Monestir de Sant Joan, anomenat antigament Sant Joan de Ripoll , es situat en la Plaça de l’Abadia, s/n, de Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia més destacada ;

  • Fundat el 885 el comte Guifré el Pelós.
  • El govern d’Emma, efectiu entre el 898 i el 942, fou molt profitós per a la nova abadia, que vessà els seus habitants vers el Vallès (la Roca i l’Ametlla) en terres confiades a la seva administració personal.
  • Fins a l’any 945 va ser l’únic monestir femení de Catalunya.
  • La darrera abadessa fou Ingilberga (996-1017), filla natural del comte de Cerdanya-Besalú Oliba Cabreta; al seu temps greus acusacions d’immoralitat llançades pel comte de Besalú Bernat Tallaferro foren causa de la dissolució pel papa de la comunitat femenina i l’adjudicació dels seus béns a l’efímer bisbat de Besalú en mans del fill del Tallaferro.
  • Els canonges referen l’església, que fou consagrada el 1150, en temps de l’abat renovador i bisbe de Tortosa Ponç de Monells.
  • És la mateixa que subsisteix, amb modificacions degudes al terratrèmol del 1428 i a mutilacions d’època barroca, esmenades en la darrera restauració (1948-63), amb cinc absis i profusió de capitells decorats.

Altres dades :

Es conserva el claustre gòtic, iniciat el 1442, i uns arcs del claustre romànic (s. XII),de Sant Mateu.

La majoria de les velles dependències monàstiques han desaparegut al llarg dels segles, però hi resta el palau abadial de l’abat Arnau de Vilalba (1393-1427), amb un petit claustre i part de la capella de Sant Miquel o de la infermeria consagrada el 1164.

L’església guarda el grup escultòric del Davallament o Santíssim Misteri, fet el 1251, el sepulcre del beat Miró de Tagamanent, obrat el 1345, el retaule i les imatges de la Mare de Déu Blanca (1343), una capella barroca afegida al s. XVIII i notables peces de valor arqueològic.

La comunitat canonical es componia de trenta membres entre canonges i porcioners, i tenia tots els antics càrrecs monàstics; decaigué un xic als segles XV i XVI,

i després de la secularització (1592) es transformà en col·legiata secular, presidida per un arxipreste.

Part de les rendes del vell monestir passaren a dotar les cinc dignitats reials, i per això part del seu arxiu és al de la Corona d’Aragó; la resta, molt notable, es guarda al mateix monestir.

El 1851 la col·legiata fou suprimida i l’església passà a ésser parroquial de la vila, reemplaçant l’antiga de Sant Pol.

Es conserva l’antic palau abadicial, del segle XIV-XV, on actualment s’ubica el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau, ja que aquest personatge de llegenda es relaciona amb la primera comunitat de monges de l’abadia.

El museu del monestir, va ser obert des de 1975 a l’antiga rectoria, mostra una col·lecció de pintures, escultures, teixits i orfebreria del segle VIII fins al XX, la majoria destinats al culte litúrgic.

Per a mes informació podeu consultar a Wikipedia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Joan_de_les_Abadesses

El Monestir de Sant Joan és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Sant Joan de Les Abadesses i altres.

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i arxiu Rasola

Sant Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit. – Dones del segle X i principis del XI.

Avui us presento dos articles

Castell Subirats. Postal antiga. Ramón Solé.

Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2].

Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:

“Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)

Riu Anoia pel pas de Martorell

Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”[3].

Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].

El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.

Riu Anoia: Salt d’aigua. Foto: Ramon Solé.

D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.

Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.

Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana. El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.

Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec”, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, potser millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab). El Comte Borrell ven, en 977, a Onofre Amat el seu castell de St. Esteve. El joc de les disputes i dels intercanvis està servit entre els potents.

Torre Moja. Penedés. Foto: Viquipèdia

En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església és un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].

En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].

En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.

En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Laviti, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.

St. Sebastià dels Gorgos. Foto: monestirs.cat

Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.

Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.

Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.

Cómic d’Oriol García Quera que narra d’una manera molt didàctica la vida de Mir Geribert.

Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.

 

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020

Als perdedors, obviats i maleïts per la història.

——————————————————————————————————–

[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: “Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas “cellas” condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.”

[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.

[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia.

[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)

[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII

[7] Ibídem, n. CCC.

[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299

[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge

[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours

[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.

Llibre recomanat : Pels camins del Romànic – 25 Rutes per Catalunya

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : BOSCH COSTA , PERE

Editorial: COSSETANIA

Any d’edició: 2019

Matèria : Senderisme Catalunya en general

ISBN: 978-84-9034-889-5

Pàgines: 144

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

 Sinopsis

Aquest llibre presenta 25 rutes i vies romàniques escampades per tot Catalunya. Són rutes a monuments romànics diversos, des dels més famosos com Sant Pere de Rodes o Poblet, fins als més humils com Sant Llorenç dels Porxos, Sant Miquel de Falgars o la Mare de Déu de la Pertusa.

Tots es troben en llocs elevats (menys el monestir de Poblet), i tenen un gran atractiu paisatgístic, que s’afegeix a la bellesa de l’edifici romànic. S’hi ha d’arribar caminant a través d’ascensions més o menys exigents i tots ens ofereixen panoràmiques espectaculars.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé