Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

————————————————————————————————————————-

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25

Castell de Rajadell del municipi de Rajadell

Es troba sobre un turó i fou, juntament amb l’església, l’origen del poble al qual pertany i esta sota del castell.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • Documentat des de 1063, amb el nom de Castri Ridagel o Castro Agello, segons la font. Aquesta obra gòtica orgull de la família Rajadell és un dels més grans i ben conservats de la comarca. Els Rajadell, senyors del terme, participaren en guerres com la de Provença, Navarra, Almeria, Sardenya i Mallorca.
  • Els senyors són documentats a partir de 1025 i especialment el 1113 vinculats a la família dels Cardona.
  • El castell i l’església van ser damnificats per les forces joanistes en el transcurs de la guerra de la generalitat contra el rei Joan II (1462-1472), després de la qual Joan berenguer de Rajadell reparà els desperfectes esmentats.
  • Durant el segle XIV i XV, el petit monestir de canongesses de Santa Llúcia de Rajadell estava sota el protectorat del senyor del castell.
  • Els Rajadell el van vendre en pública subhasta durant la primera meitat del segle XVI a Francesc de Cruïlles.
  • Posteriorment seria propietat de Bernat Aimeric que posseïa la parròquia de Monistrolet; al segle XVIII el castell va passar als Pignatelli que fa pocs anys el van vendre a particulars, també es van vendre els seus dominis al Bages i al peu del castell fragmentant-los en parcel•les les quals van donar lloc al naixement del poble de Rajadell.
  • Durant la guerra civil, el castell va ser requisat i utilitzat pel comitè revolucionari, i es van perdre pràcticament la totalitat dels objectes de valor que hi havia.

És un gran casal gòtic al centre de la població, situat en un puig.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

És un antic castell, una fortificació militar de base romànica, modificada al gòtic

i ampliada als segles següents fins a adquirir la fesomia d’una masia fortificada gairebé de planta quadrada amb obertures a totes les cares que no li resten el seu aspecte fortificat.

És format per tres cossos i s’hi conserven encara estances de les diferents etapes habitades,

una petita cambra subterrània, la masmorra (que posteriorment es feu servir com a celler),

a més de la sala d’armes, les alcoves, l’estable, la cuina, les habitacions, el menjador, les espitlleres de forma quadrada, la casa del masover, etc.

El Castell de Rajadell és un castell termenat del municipi de Rajadell (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Magdalena del Pla de Pont de Vilomara i Rocafort

La Santa Magdalena del Pla és situada dins del cementiri del Pont de Vilomara.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Rocafort, al lloc anomenat Vilomara.
  • Aquest lloc és documentat des del 982 com a Vila Amara.
  • L’església ja estava edificada el 1077, data en què Llop Sanç entrà com a monjo del monestir de Sant Benet de Bages i li feu donació i possessions que tenia a Vilomara.
  • La donació de l’església es veu al monestir es veu confirmada el 1118 i es mantindrà fins a la desamortització de 1835.
  • En la butlla del 1196 el Papa Celestí III confirma la donació de l’església de Santa Mª a l’esmenta’t monestir.
  • El 1246 l’església apareix citada sota l’advocació de S. M. i després oscil•larà la seva denominació entre Sta. Mª i Santa Magdalena, per quedar aquesta última.
  • El 1685 quan rebé la visita del bisbe Pasqual es demanà que se li concedís la categoria de sufragània.

És una construcció d’una sola nau, amb un absis semicircular a sol ixent. En la base d’aquest hi ha una socolada que sobresurt i interiorment és cobert amb una volta de quart d’esfera.

La nau, per altra part, és coberta amb volta de canó, encara que hom creu que si es tragués el parament d’argamassa que la cobreix es descobriria la seva probable forma lleugerament apuntada.

La volta està reforçada amb un arc toral que divideix la nau amb dos trams. La porta d’accés es troba al mur de migdia; està formada per un arc de mig punt amb dovelles grosses. Per tal que no caigui tot el pes sobre la clau de volta hi ha una llinda de descàrrega.

El campanar és de tipus torre i acaba amb una piràmide truncada. L’aparell és fet amb carreus petits i disposats en filades.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Sant Fruitós de Bages

L’Església de Sant Fruitós està en la Plaça de l’església de Sant Fruitós de Bages.

Us passo la seva historia :

  • El lloc de Sant Fruitós apareix documentat a partir del 942, data en què se cita el riu Sant Fruitós amb la forma Sancto Fructoso.
  • L’església no apareix esmentada directament fins al 1002.
  • La seva categoria de parròquia és citada el 1038.
  • A partir del 1062 s’esmenta l’existència d’una sagrera al voltant de l’església.
  • Aquest temple fou una donació senyorial de la família Calders. En dues donacions (1075 i 1086) passà a domini del monestir de Sant Benet de Bages.
  • Al segle XII s’hi feren algunes reformes.
  • Els segles XVII-XVIII s’hi feu una important remodelació.

L’edifici actual és fruit d’importants reformes que es feren el segle XVII a un edifici d’època romànica, i del qual s’aprofitaren alguns elements.

Serien d’aquest període els murs de la nau amb la seva coberta; ara bé, aquestes parets estan perforades amb dues arcades de mig punt que es recolzen sobre un ferm pilar i que donen accés a les naus i capelles laterals. L’església, també, presenta al creuer un cimbori.

La decoració interior és d’estil neoclàssic, que li dona un caràcter unitari, però que també dificulta la identificació del mur romànic.

El portal, al mur de ponent, és de mig punt i obrat amb unes dovelles dobles molt ben talades. Al cantó nord-oest s’alça un campanar de torre quadrangular.

Els carreus de la base del temple i de la torre són més grans que els de la resta de la construcció.

La Sagrera – És el Conjunt arquitectònic format per les cases i carrers que envolten l’església parroquial de Sant Fruitós de Bages i el seu perímetre.

La seva fisonomia arquitectònica ve definida per la forma arrodonida al voltant de l’església que històricament feia la funció de muralla.

L’accés a aquest conjunt urbà es realitza mitjançant un seguit de portals que antigament protegien i tancaven l’espai.

L’Església de Sant Fruitós de Bages és un edifici del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Església de Sant Martí de Torroella de Sant Joan de Vilatorrada

Mes dedicat a Esglésies, ermites capelles i monestir

Sant Martí de Torroella, està saituat a prop de ctra. de Manresa-Solsona, km 6,8 cal seguir una pista a mà dreta, dins del municipi de Sant Joan de Vilatorrada.

Us passo lac seva història:

  • Situada a l’antic terme medieval de Manresa, l’església de Sant Martí de Torroella està documentada des de l’any 1022 quan els Comtes de Barcelona varen vendre al monestir de Sant Benet de Bages l’alou i l’església de Sant Martí de Torroella.
  • L’any 1077 era parroquia.
  • El 1154 havia perdut ja aquesta categoria encara que seguia vinculada al monestir bagenc.
  • L’any 1685 depenia ja de la Seu de Manresa
  • Al segle XIX fou transformada sensiblement.
Rosa Serra Rotés – 1985 / Generalitat de Catalunya

L’església de Sant Martí de Torroella conserva elements romànics dins la nova obra que és del segle XIX, i que modificà totalment l’edifici romànic anterior.

Conserva l’absis, semicircular i llis, i una part del mur de tramuntana i del de ponent, on hi ha una finestra amb doble esqueixada i arquivolta.

L’edifici del segle XIX es construí en sentit transversal al romànic i és de dimensions molt més grans.

L’Església de Sant Martí de Torroella és una església del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Monestir de Sant Serni de Tavèrnoles de les Valls de Valira (Alt Urgell)

Aquest mes dedicat a Esglésies, capelles, ermites i santuaris

Sant Serni de Tavèrnoles o Sant Sadurní de Tavèrnoles és un monestir romànic del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell), que es troba en el poble d’Anserall.

A. Moras – 1983 / Generalitat de Catalunya

La seva situació, al bell mig del camí ral de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un lloc d’acolliment i hostalatge, d’aquí, probablement, el nom de Tavèrnoles derivat del mot llatí taverna.

Us passo la seva historia :

  • L’antiga abadia de Sant Sadurní o Sant Serni de Tavèrnoles té uns orígens molt confusos, a causa de les falsificacions de documents fetes pels seus monjos per tal d’obtenir la immunitat episcopal. Amb tot, sembla que ja existia en època visigòtica, i que estigué involucrada en l’heretgia adopcionista del bisbe Fèlix d’Urgell (782-799), que s’hauria format en el monestir i hi tenia adeptes, condemnada llavors pel Papa i per Carlemany.
  • Entre els documents falsificats a Sant Serni hi ha una falsa butlla emesa per Lleó III.
  • Documentat des del 806, a partir del 815 rebé importants dotacions per part dels comtes d’Urgell i de la Cerdanya. Li foren vinculats petits monestirs com : Sant Esteve d’Umfred, a la Cerdanya (815), o Sant Llorenç de Morunys, i fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835) i de Sant Pere de Casserres, tots dos al Berguedà.
  • En començar el segle XII era al zenit del seu poder: Les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra (el 1007 el comte Ermengol I li cedí la meitat dels censos que rebia a les Valls), i de la Cerdanya a Isona i el Pallars. També adquirí dominis a Aragó i Castella.
  • Aquesta riquesa patrimonial li permeté de construir una nova església abacial, de la qual només resta la capçalera, que fou consagrada en l’any 1040 pels bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça en honor de la Verge i dels sants Miquel i Sadurní. El seu abat era Guillem i a la cerimònia de consagració van assistir diverses personalitats de l’època com els comtes d’Urgell, els arquebisbes de Narbona i d’Arles i els bisbes d’Elna, Girona, i Tolosa. Al document de consagració figuren també les possessions del monestir i es fa referència a l’Orde de Sant Benet seguida pels monjos.
  • En aquell moment ja es regia per la regla de Sant Benet. El 1099 rebé del papa Urbà II la immunitat o independència del bisbe.
  • El cenobi mantingué encara la seva esplendor fins al segle XIII, però a partir del segle XIV començà el seu declivi, que no pogueren pal•liar els intents de reforma dels visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense al llarg del segle XV.
  • El seu darrer abat fou elegit el 1564, i el 1592 el papa Climent VIII secularitzà l’abadia, i uní les seves rendes al seminari tridentí de la Seu d’Urgell. Tavèrnoles restà com a vicaria perpètua.
  • Fa uns dos o tres segles que la seva capçalera, restaurada entre 1971 i 1975, és utilitzada com a església parroquial d’Anserall.

De l’església, que era de tres naus cobertes amb volta de canó, només se’n conserva la capçalera i el transsepte.

La disposició absidal és molt singular: tres absis en creu disposats entorn d’un absis major, dels quals l’absis central té encara unes altres tres absidioles buidades interiorment en el gruix del mur.

El transsepte és acabat també amb una absidiola a cada extrem.

A. Moras – 1983 / Generalitat de Catalunya

Entre el braç septentrional del creuer i els absis hi ha les restes de la torre circular del campanar, amb una escala de cargol interior.

Dins l’església hi ha uns fragments d’estuc romànic que emmarcaven les obertures i finestres.

El que resta de l’església fou restaurat entre 1971 i 1975 per la Direcció General de Belles Arts, sota la direcció de l’arquitecte J. Pons Sorolla.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Alguns capitells es troben a Barcelona i a Amèrica del Nord, ja que van ser venuts a un col·leccionista;

Josep Giribet / Generalitat de Catalunya

en el Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva el baldaquí més un frontal d’altar del segle XII amb els dos laterals en els quals apareixen representats nou bisbes i dos sants amb aurèoles i en la catedral de la Seu d’Urgell diversos documents, entre ells el cartulari de l’abadia.

El 1971 es va iniciar la restauració de la capçalera.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es i.jpg

Sant Serni de Tavèrnoles o Sant Sadurní de Tavèrnoles és un monument declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Santuari de Paller de Bagà

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites.

El Santuari de Paller és un edifici històric del municipi de Bagà, situat en el carrer del Cami de Paller Km 2 de Bagà.

Us passo la seva historia:

  • L’antic santuari era a la masia del Paller de Dalt, on encara hi ha restes de l’església, ja esmentada l’any 1200 i que tenia molts devots.
  • Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687.
  • Va ser construït entre el 1747 i el 1748 a l’indret del Paller de Baix, a dos quilòmetres de la vila de Bagà, en un paratge acollidor i tranquil.

L’església és d’una sola nau d’estil neoclàssic amb volta de mig punt,

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_7263_01.jpg

mentre que l’estructura i ornamentació del retaule principal és d’estil barroc, hi destaca la imatge de la Mare de Déu, d’estil neoclàssic, que acapara l’estima i la devoció dels habitants de la vall del riu Bastareny.

El primer diumenge de setembre s’hi celebra l’aplec de la Mare de Déu de Paller.

A prop de l’anomenada Font dels Banyadors (per això també es coneix el Santuari  com Santa Maria dels Banyadors), on era costum que els devots s’hi banyessin i que se n’emportessin aigua considerada miraculosa.

En l’actualitat, al costat del santuari hi ha una àrea de pícnic i el santuari disposa de restaurant amb Hostal

i també de refugi al formar part del Camí dels Bons Homes.

Recull de dades: Viquipedia i Ajuntament de Bagà

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Forn de la Calsina de Marganell

A la confluència del camí de la Calsina amb la carretera de Monistrol al monestir de Montserrat.

Forn tradicional de calç, que es troba a l’inici del camí que porta a la masia de la Calsina. La part davantera té la fogaina vista, coberta amb un arc apuntat fet de maó pla.

Es troba construït amb pedra irregular. A la part posterior s’hi troba la part de dipòsit, de forma quadrangular, excavat a la pedra i arrebossat amb fang cuit. Per terra es veuen marques de murs fets de totxo, tovot o tàpia.

Recull de dades : Mapes Patrimoni Cultural , DIBA.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem una ullada fora de Catalunya : Monestir de Sant Joan de la Penya d’Osca

El monestir de Sant Joan de la Penya (en aragonès Sant Chuan d’a Penya) es troba a Santa Creu de la Serós, Jacetània (Aragó).

Us passo la seva historia:

  • Regnant Garcia I de Pamplona, rei de Pamplona i Asnar I Galí, comte d’Aragó, comencen a afavorir el monestir. El rei Garcia II Sanxes I de Navarra concedeix als monjos el dret de jurisdicció, i els seus successors fins a Sanç I d’Aragó i Pamplona continuen aquesta política de protecció. Allí va passar els seus primers anys Sant Íñigo. En el regnat de Sanç I d’Aragó i Pamplona assoleix el cim del seu protagonisme i arriba a ser panteó dels reis d’Aragó.
  • Els incendis del 1494 i el 1675 van ser devastadors. Arran de l’últim incendi es va construir el monestir nou.
  • El monestir vell és Monument Nacional des del 13 de juliol del 1889, mentre que el monestir nou ho és des del 1923.

Al pis superior del monestir, separat de l’església, es troba el Panteó Reial, on reposen les restes de persones reials de les cases d’Aragó i de Navarra. El panteó ocupa les dependències de l’antiga sagristia de l’església alta, que data del segle XI.

Les tombes són excavades al mur de pedra i estan col·locades en tres ordres superposats. Els fèretres s’hi introduïen de manera transversal, deixant a la vista només la part dels peus, que després era coberta amb una làpida amb la inscripció corresponent.

L’aspecte original devia ser com el del veí Panteó de Nobles, excavat a la roca i amb decoració romànica. El panteó reial actual va ser totalment reformat el 1770, en estil neoclàssic, per ordre de Carles III, i per indicació de José Nicolás de Azara i del comte d’Aranda.

La reforma només va modificar la decoració: davant la paret on hi havia els sepulcres es va aixecar una nova paret on es col·locaren plaques de bronze amb les inscripcions corresponents, decorant la sala amb estucs i marbres i, a la paret del davant, uns medallons amb relleus de batalles llegendàries.

Moltes de les inscripcions del panteó són fictícies i corresponen a persones que no hi són enterrades: alguns reis navarresos que regnaren sobre Aragó, els comtes d’Aragó i dels primers tres reis d’Aragó de la dinastia de Ramir.

Així, és possible que hi hagi les tombes de:

  • Garcia I de Pamplona (852-882), rei de Pamplona
  • Garcia II el Tremolós (994-1004), rei de Pamplona

I només hi ha la seguretat que hi ha les restes dels tres primers reis d’Aragó i les seves esposes:

  • Ramir I (1006-1063), primer rei d’Aragó, comte de Sobrarb i Ribagorça, i la seva esposa Ermesinda de Coserans
  • Sanç I d’Aragó i Pamplona (1042-1049), fill de l’anterior, també rei de Pamplona (Sanç V), i la seva esposa Elisabet d’Urgell
  • Pere I el d’Osca (1068-1104), fill de l’anterior, rei d’Aragó i de Pamplona, i la seva esposa Maria Rodríguez, filla del Cid.

Fou el monestir més important d’Aragó a l’alta edat mitjana.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies; Fidel Rodríguez

Castell de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda

El Castell de Santiga està en la Plaça de Santiga, 6 de Santa Perpètua de Mogoda.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Santiga té uns orígens molt antics. Cal tenir en compte que des de l’any 983 hi ha referències directes de l’església de Santa Maria d’Antiga.
  • El primer document que ens testimonia l’existència de la «domus de Santiga» és del 1121, quan Arnau Geribert d’Antiga va cedir, en fer testament, a la seva esposa Guilla, la fortalesa anomenada Antiga amb tots els alous i béns que hi havia dins del seu terme. Arnau Geribert era, doncs, el senyor de la quadra d’Antiga i un personatge important en el seu temps.
  • Entre les signatures d’una donació que feu el comte Ramon Berenguer III al monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1098 hi apareix un tal Arnau Geribert d’Antiga que és molt possible que correspongui a l’esmentat senyor d’Antiga. La relació d’Arnau Geribert amb el cenobi de Sant Cugat era estreta.
  • En una cessió de terres que Arnau Geribert i la seva dona li van fer l’ any 1121, es reconeix que tenien una sèrie de feus a Cerdanyola, Mollet i Parets en nom de l’esmentat monestir vallesà.
  • En els fogatges del segle XIV s’al•ludeix a la quadra de Santiga la qual,
  • L’any 1389, el rei Joan I erigí en castell termenat i Joan Ça Font va ser el primer senyor feudal del castell per gràcia del rei.
  • Al llarg del temps aquest castell va passar per diverses mans com els Salbà, els Vallgornera, els Vallseca o els Sentmenat. La quadra de Santiga no va ser agregada a Santa Perpètua fins al segle XIX.
  • Actualment el casal anomenat «el castell» recorda l’emplaçament d’aquesta fortificació.

En aquest lloc s’havia aixecat l’antic castell de Santiga.

Actualment hi ha un gran casal de planta quadrada amb tres crugies i tres pisos d’alçada,

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

coberta a quatre vessants, de teula àrab i envoltada d’un mur amb un portal adovellat d’accés.

Les parets de càrrega són de còdols i sorra, té voltes en planta baixa i bigues de fusta en planta i pis.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

La façana principal té una composició simètrica amb el portal adovellat d’accés a planta baixa, finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes.

Els finestrals de la planta noble conserven la llinda i els brancals de pedra.

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

Un altre portal adovellat, amb l’escut d’armes amb les ensenyes de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els Vallseca i els Sentmenat, dona accés al pati des de l’exterior.

Roger Vinent Arnau – 2007 / Generalitat de Catalunya

Al voltant de la masia s’aixequen construccions auxiliars excepte davant de la façana principal on hi ha un jardí.

Castell de Santiga és un castell del poble de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda, declarat bé cultural d’interès nacional.

En l’actualitat és un Restaurant

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé