Sant Benet d’Espiells esta en la carretera d’Espiells BV-2247, dins del municipi de Sant Sadurní d’Anoia.
Us passo la seva història:
Se suposa que aquesta capella va ser fundada pels pares benedictins del monestir de Sant Cugat del Vallès.
S’esmenta ja l’any 986.
La forma del temple actual pot considerar-se com del segle XI, amb modificacions posteriors.
El campanar, del segle XII, s’ha conservat sense cap deformació en l’estructura.
Fou restaurada en la dècada del 1960 amb un gran respecte.
És a prop del caseriu d’Espiells, a uns cinc quilòmetres de Sant Sadurní, en un indret de vinyes i camps. És un edifici de planta rectangular, adossat per l’absis a una masia. Té una sola nau i la porta d’accés és d’arc de mig punt format per grans dovelles radials.
La volta és de canó amb l’encanyissat molt acusat, sota coberta de teula àrab a dues vessants. Damunt la nau es troba un petit campanar de planta quadrada i finestres geminades als quatre costats. La coberta és llisa, a quatre vessants. L’obra és de pedra. A l’entrada hi ha una pica beneitera.
Viquipèdia
Sant Benet d’Espiells és una ermita romànica del municipi de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d’interès local.
L’Església de Sant Miquel de Grevalosa , esta a la dreta de la pista forestal que us portarà a visitar a Santa Cecília de Grevalosa, poc abans d’arribar-hi. No hi ha un camí definit que hi porti, donada la vegetació baixa que hi ha.
Santa Cecília de Grevalosa
Us passo dades històriques:
L’església de Sant Miquel es trobava dins el terme casteller de Grevalosa i malgrat no passar mai de capella rural depenia del monestir de la Portella pel fet de que estava vinculada al priorat de Sant Pere de Mont, també dins els límits castellers de Grevalosa.
L’església apareix documentada al s. X, al s. XII i al XIII, ja únicament ” el pla de Sant Miquel “, cosa que sembla indicar que es deuria abandonar el culte i per tant ensorrar-se l’edifici.
El monestir de la Portella en va tenir la propietat fins l’any 1685 en que el priorat de Sant Pere de Mont va passa a dependre de la veïna església de Santa Cecília de Grevalosa.
Es tracta d’un edifici de planta rectangular que tot i estar en estat ruïnós, les diverses intervencions arqueològiques van posar de manifest l’existència de tres etapes constructives. L’església primigènia situada entorn al segle IX i que correspon a un edifici d’una sola nau de planta quadrada, amb la coberta possiblement de bigues de fusta i amb un absis carrat.
A finals del segle X – inicis del segle XI es va dur a terme la reconstrucció de l’edifici i s’hi van afegir dues capelles laterals amb la capçalera lleugerament reculada respecte a la central. L’última reforma s’efectua al segle XIII quan es van eliminar les parets divisòries entre les capelles i la nau central mitjançant la construcció de dos arcs formers dipositats longitudinalment amb la coberta formada per tres voltes de pedra estretes recolzades damunt d’aquests arcs.
Els arcs estan construïts en pedres ben escairada i, en cadascun dels arcs hi ha un bloc de pedra amb la marca d’un picapedrer en forma de creu amb els braços iguals.
En destaca el finestral del l’absis central en forma d’espitllera, que a l’exterior està emmarcat per quatre carreus de pedra, amb la llinda rebaixada amb forma d’arc de mig punt, i l’interior està coronat amb un arc de ferradura.
En antigues imatges, les tres finestres per l’exterior tenien el mateix aspecte constructiu. No obstant, avui dia, només conserva l’emmarcat exterior la finestra de l’absis central. L’accés a l’interior de la capella es situa a la façana de migjorn i en les parets encara són visible els forats de la polleguera.
El parament dels murs és de pedra regular col·locada amb filades regulars rejuntades amb morter de calç. La façana dels absis nord i sud és el que presenta un aparell constructiu més irregular amb pedra més petita.
L’església de Sant Miquel és avui un edifici ruïnós, que ha perdut totalment les cobertes i la part superior dels murs.
Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – Diba. i altres
Autor de la fitxa: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.
Per anar al Forn de Calç de Valldonzella, cal sortir des de Sant Feliu de Llobregat, per la riera de la Salut, passareu molt a prop de l’ermita de La Salut, cal seguir per la pista que passat a prop de la Font i la masia de can Ferriol,
ara us cal seguir per la pista que puja a la dreta direcció a La Torre del Bisbe, i més tard les restes del monestir de Santa Maria de Valldonzella.
El Forn de Calç, està abans d’arribar a La Torre del Bisbe,
a l’esquerra del camí, un cartell indica on esta situat.
El Castell està situat en el carrer de l’Església de Creixell.
Us passo la seva història:
El 1173 tenim notícia documentada del terme Creixell quan Ponç de Rajadell i la seva muller venen el castell de Montornès a la comunitat de Santes Creus delimitant-lo «ab oriente in termine de Crexello».
Probablement, la construcció del castell data del 1190 quan el bisbe de Barcelona, Ramon de Castellvell, concedeix la Carta de Població a la vila de Creixell.
A partir de 1277, la senyoria de Creixell pertanyia al prior del monestir de Sant Pere de Casserres de la comarca d’Osona.
L’any 1358 consten 28 focs a «Crexell».
El 1572 se secularitza el priorat de Casserres i els seus béns van a passar al Col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona.
L’any 1767 i degut a l’expulsió del jesuïtes, la vila i castell passà a mans de la corona, i després Salvador de Marc de Reus que regí la senyoria de Creixell fins a l’abolició dels drets senyorials al segle XIX..
Avui en dia és de propietat privada i es troba en bon estat.
El Castell de Creixell, al Tarragonès, és un castell de forma poligonal (nou cares) situat a la part més alta del poble, encimbellat damunt d’un talús prominent. Les parts més antigues del castell daten de finals del segle XI, encara que la major part del que podem veure és posterior al segle XVI.
El talús de pedra està datat de finals del segle XI al segle XII. La resta, construïda en obra de maçoneria, ha anat evolucionant del del segle XIV al XIX.
Té planta poligonal, tres nivells d’alçada amb talussos exteriors i pati interior descobert. El portal d’entrada és adovellat amb arc de mig punt, les finestres de llinda recta i coronat amb merlets grans.
Edificies del costat del Castell
Hi romanen la presó del s. XIV i el celler del segle XVI. L’estructura militar, força evident encara avui dia, ve dels segles XVI i XVII, quan degut als freqüents atacs pirates calia defensar-se dels saquejos dels corsaris i es va reforçar el sistema defensiu integrat pel castell i la muralla.
El Grau esta situat al sortir del poble, per l’antic camí de Prats de Lluçanès, a l’esquerra.
Historia del Mas:
Al Moianès, Grau sembla ser un llinatge molt antic: l’any 921 trobem documentat que Geiraldo (Grau) vengué terres “Infra terminus Modeliano” al comte Sunyer.
Uns segles més tard, Pere Grau era canonge de l’Estany i prepòsit de Santa Maria de Caselles, església dels dominis del monestir de Santa Maria de l’Estany, vers l’any 1460.
Sembla que els Fabrer, en adquirir el mas Grau a finals del segle XVII, incorporaren al seu cognom el de Grau, costum molt habitual entre les grans nissagues catalanes.
Un dels edificis annexos al mas té inscrita la data 1755 a la llinda de la porta d’entrada.
Mentre que a la llinda de sobre la porta principal d’entrada al mas hi ha un motiu ornamental conopial i la data 1768 inscrita, que ens donen notícia d’una actuació important al conjunt edificat durant aquest període.
El 1777 tenim constància encara d’un Josep Grau, pagès de l’Estany.
Després, ja no tenim notícia de més Grau. En canvi, el cognom va tenir, i té, molt arrelament a Moià. [Costa, 2003].
Josep Salvany i Blanch / Viquipèdia
El Grau és una masia barroca al nord del poble de l’Estany (al Moianès). Aquest mas forma part d’un antic nucli de cases de pagès properes a la zona del monestir. Totes elles ja existien a l’any 1860 i, per tant, segons la inscripció de la llinda de la finestra situada sobre el portal de Can Grau, sabem que la casa ja existia durant el segle xviii (1768). Àdhuc, podria ésser anterior (del segle xvii) i reformada posteriorment.
Balnca Arisa i Jordi – Pallàs Gamundi – 1983 / Generalitat de Catalunya
És una masia disposada segons dos cossos perpendiculars i façana mirant el sud amb n gran portal adovellat de pedra. Finestres situades segons un eix irregular respecte a la portalada principal. Planta baixa, planta noble i segon pis.
Balnca Arisa i Jordi – Pallàs Gamundi – 1983 / Generalitat de Catalunya
Parament de pedra amb posterior emblanquinada. La façana de llevant presenta una galeria d’arcs de mig punt formant una bonica porticada. L’aspecte del conjunt és poc cuidat: el mateix propietari ens explicava els dificultant que presenta el manteniment adequat d’una masia de semblants proporcions.
La Creu de terme de l’Estany està situada a peu de la Ctra. Moià – l’Estany, C-59, km 45, 1 km abans monestir .
Us passo la seva historia:
La creu de pedra es pot datar cap al segle XIV. Possiblement s’enlairà per iniciativa de l’abadia de Santa Maria de l’Estany.
Aparentment marcava el límit de terme en el camí de transhumància que comunicava el Pirineu amb el Vallès, a través del Lluçanès i de Moià i que vorejava el prat de l’antic estany per la vessant est de la conca d’aportació.
La seva disposició es devia veure afectada per les obres de construcció de la carretera adjacent, que es van dur a terme entre 1882 i 1904.
L’any 1954 fou restaurada pel doctor Josep Maria Vilardell, segons testimonia una placa de pedra col•locada damunt la plataforma, al costat oest, a la vora de la carretera.
Una tradició ens explica que aquesta creu assenyala el lloc on la imatge de la Mare de Déu de l’Estany es feu tan feixuga que va ser impossible d’avançar més endavant quan s’intentava de traslladar-la perquè no quedés abandonada amb motiu del saqueig públic del qual va ser objecte el monestir , davant el miracle, la imatge de la Verge fou retornada al seu lloc original.
Josep Salvany i Blanch / Viquipèdia.
La creu de terme es troba a ran de la carretera que va de Moià a l’Estany en el que avui hi ha el Raval del Prat.
És al costat d’una antiga ruta de transhumància, en una plataforma elevada respecte del nivell de la carretera.
Consta d’un basament esglaonat de planta circular, amb quatre nivells decreixents en alçada.
Damunt d’aquest s’assenta el pilar monolític de planta octogonal, d’uns 2,5 m d’alçada, que sosté el capitell i la creu.
DGPC
El capitell és un cub amb rostres representats als quatre angles inferiors.
Les seves cares nord i sud semblen llises, mentre que a els cares est i oest s’hi intueixen una mena d’ones d’aigua que podrien correspondre a l’escut de l’Estany.
Damunt seu hi ha la creu amb representacions esculpides de Crist crucificat i de la Mare de Déu en cares oposades.
La creu de pedra de l’Estany protegida com a bé cultural d’interès local.
El Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles, conegut també com a Ermita de Santa Magdalena o de Sant Marçal de Baix, és una església romànica amb tres naus i tres absis situada al municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental) -al nucli de Mosqueroles- i dins del Parc Natural del Montseny.
Us passo la seva historia:
L’església romànica de Santa Magdalena de Mosqueroles, coneguda antigament per Sant Marçal de Baix, pertany a la parròquia de Sant Martí de Mosqueroles dins del terme municipal de Fogars de Montclús.
L’església de Santa Magdalena fou erigida en el pas del segle XI al segle XII pels monjos de Sant Marçal del Montseny, que hi traslladaren per poc temps el seu monestir, fins que el 1104 foren obligats a retornar al Montseny.
El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a Santa Magdalena i les laterals -dedicades abans a Sant Miquel i Sant Gil- es destinaren a usos agrícoles.
A mitjan segle XIX fou adquirida pel propietari del veí mas Ferrer.
El 1980 pel senyor Joaquim Cordomí que n’emprengué la restauració amb l’assessorament de la Generalitat de Catalunya.
L’església de Santa Magdalena és en una plana, voltada d’una concentració d’antics masos i amb el cementiri davant de la façana, propera al poble de Mosqueroles.
Es tracta d’un edifici, fosc i grisenc, fet de pedra esquistosa del Montseny, de planta basilical i capçalera triabsidal.
Les seves proporcions, més ample que llarg, fan pensar que mai no va ser acabat i manca el darrer tram de les naus.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
La nau central és coberta amb volta de canó seguit de perfil apuntat i l’absis i les absidioles amb volta de quart d’esfera.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Hi ha finestres de doble esqueixada als tres absis i al mur de llevant de la nau central, sobre l’arc presbiteral, on també hi ha dos òculs.
Les naus es comuniquen a través d’amples arcs formers de mig punt.
La façana de ponent, totalment arrebossada, podria datar-se al segle XVII (a la llinda de la porta d’accés hi ha la data 1642), té un òcul i un campanar de cadireta de dos ulls.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles de Fogars de Montclús és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Santa Mariade Lavit està en la Plaça de l’Església de Torrelavit.
Us passo la seva historia:
És l’actual església parroquial de Lavit, que havia pertangut al Monestir de Sant Cugat del Vallès des de l’any 977.
El desaparegut castell de Lavit (ubicat possiblement al lloc on actualment es troba l’església), la rectoria i el barri antic junt amb l’església, havien estat propietat de Mir Gelabert.
Església d’una nau rectangular sobrealçada.
L’absis ha estat refet i hi ha una porta a la façana sud amb arquivolta i àbac.
Té un campanar d’espadanya reforçat.
Annexa, existeix la rectoria amb una interessant galeria de columnes salomòniques.
Santa Maria de Lavit és l’església parroquial de Lavit, al municipi de Torrelavit , inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.
El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.
Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències. (…/…)
Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.
L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.
La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.
Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936. (…/…)
Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.
El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet, indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.
Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.(…/…)
Si voleu saber més d’aquets tres articles podeu accedir a :
Sant Sebastià de Montmajor és un poblet de menys de 10 habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.
Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.
Us passo la seva historia :
L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual. En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.
L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transsepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.
A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.
El nucli de població principal i més antic es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que, amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd, arriba fins als cingles.
Està compost d’escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble és justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.
Pel camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix, habitat principalment en els períodes de vacances.
El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la qual qualificar de sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.
Sant Sebastià de Montmajor està envoltat de muntanyes recobertes de pins i alzines, on podreu gaudir de la natura.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Terra, aigua i racons 