Llibre recomanat : Guia breu. Monestir de Santa Maria de Vallbona

Dades generals :

Autor: Sans Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-1303-028-9

180 pàgines

Tapa rústica

140 x 200 mm

Data de publicació: Octubre 2018

Preu : 9,95 €

Comentari sobre el llibre :

El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Cister. Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle xii es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle xiv, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular. L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.

Guia il·lustrada a color que inclou referències a la història i formació del Monestir, la visita a totes les parts de l’edifici i una relació cronològica de les abadesses de Vallbona.

Dades sobre l’Autor Josep Maria Sans Travé :

Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona.

 

 

Recull del llibre : Ramon Solé

Capella de Santa Fe de Besalú

La Capella de Santa Fe de Besalú és coneguda des d’època moderna sota l’advocació de Sant Jaume. És situada davant l’església de l’antic Monestir de Sant Pere, a l’indret anomenat Prat de Sant Pere on, fins al començament del segle XIX, hi hagué un antic cementiri monacal del qual era capella del Monestir.

Us passo la seva història :

  • La primera notícia documental apareix en la delimitació de drets a Besalú acordada, l’any 1126, per Bernat, abat de Sant Pere, i Albert, prior de la canònica de Santa Maria de Besalú on s’afirma que la jurisdicció del primer s’estenia des de l’església de Santa Fe fins al riu Fluvià.
  • Durant casi cents anys, hi ha poques dades sobre l’església de Santa Fe.
  • L’any 1235, en el testament del clergue de Sant Martí de Capellada apareix «Sancta Fide».
  • En la venda d’una casa feta el 1524 per Isabel Oliver a Elionor Català s’esmenta l’església de Santa Fe com a afrontació.
  • L’any 1835, a causa del decret de desamortització, Santa Fe fou tancada al culte i esdevingué propietat de l’estat, que la vengué, juntament amb el monestir i els horts del claustre de Sant Pere a J. Bover per 3.771 duros el 1849.
  • A partir d’aquest moment passà per diversos propietaris, entre ells la Germandat de Pagesos i fou utilitzada com a magatzem.
  • Després de la guerra civil fou adquirida per la família Solà-Morales.
  • En l’actualitat curiosament, és un restaurant.

L’estructura original ha estat molt alterada per la supressió d’un probable absis de la façana de llevant, situat a l’indret on actualment s’obre la porta. L’edifici, de reduïdes dimensions, consta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i teulada de dues aigües.

A la façana sud s’obre una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt prop del lloc on sembla que s’obria la porta original, ara cegada, i que conserva encara el ràfec de pedra original.

L’aparell, en les parts visibles, i és de petits carreus no gaire escairats amb una talla més acurada en elements singulars com la finestra que, d’altra banda, sembla modificada com ho ha estat tot el conjunt. Amb certes reserves, se li atribueix una filiació corresponent a les formes senzilles de l’arquitectura del segle XII.

Santa Fe de Besalú és una antiga capella de Besalú declarada bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Besalú, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Monestir de Sant Joan les Fonts del municipi de Sant Joan les Fonts

Avui per ser el primer dia de l’Any, us presento dos articles

El Monestir de Sant Joan les Fonts està situada sobre un promontori, vora un meandre del riu Fluvià, prop de la població de Sant Joan les Fonts.

Us passo la seva història :

  • L’església és documentada l’any 958, en què fou consagrada amb la triple advocació de sant Esteve, sant Joan i sant Miquel.
  • L’any 1079, Udalard Bernat de Milany i Ermessenda, vescomtes de Besalú, la van cedir a l’abadia de Sant Víctor de Marsella, que hi fundà un priorat benedictí.
  • Aquesta donació fou confirmada el 1106 pel bisbe de Girona.
  • L’edifici actual és una mostra de romànic tardà, acabat potser ja entrat el segle XIII, per la qual cosa la consagració del 1117 correspon a un edifici anterior.
  • L’any 1424 el priorat passà a dependre del Sant Pere de Besalú,
  • Del 1592 a la desamortització de 1835 de Sant Pere de Camprodon.
  • Va fer funcions de parròquia fins al 1936, però després de la guerra la parroquialitat es traslladà a la nova església del poble.
  • Fou declarat monument nacional l’any 1981.
  • L’any 2013 es van portar a terme treballs de consolidació en la zona del presbiteri aixecant el darrer paviment col•locat sobre l’antic enllosat i eliminant el desnivell interior ocasionat per les obres realitzades a mitjans del segle XX.
  • Durant aquests treballs es va localitzar el paviment original de l’església romànica consagrada el 1117 als dos absis laterals i al principal.

És un edifici de planta basilical amb tres naus i tres absis decorats, a l’exterior, amb arcuacions llombardes i, el central, amb columnes adossades.

La nau central, més alta que no les laterals, és coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per arcs torals que arrenquen de pilars amb semicolumnes adossades amb capitells corintis.

Les naus laterals, més baixes, són cobertes amb voltes de quart de cercle.

La nau central comunica amb les laterals a través d’arcs formers de mig punt que recolzen sobre columnes adossades als esmentats pilars.

Fou bastida amb pedra vermellosa del país.

La porta d’accés, centrada al mur de ponent, té un timpà llis sobre llinda i muntants també llisos.

Les arquivoltes, decorades, descansen sobre dos parells de columnes (les del costat dret han desaparegut, però). Posteriorment s’hi adossà un atri amb teulada a doble vessant sobre encavallades de fusta.

A la façana oriental es va enderrocar un dels absis per construir-hi la sagristia el 1752.

L’altre absis lateral és senzill, decorat amb arquets de mig punt damunt els quals corre una cornisa adornada amb dents de serra i mènsules.

L’absis central és el més decorat, amb arcuacions cegues que recolzen sobre semicolumnes amb capitells, un fris de dents de serra i una cornisa sobre permòdols, damunt la qual recolza el ràfec de la teulada.

Al centre de l’absis s’obre una finestra amb una arquivolta sobre columnetes.

El campanar fou construït vers 1791-92, adossat al costat S de la façana.

Per fer la porta s’empraren les restes d’un antic retaule.

És una gran planxa de fusta on hi ha representat Sant Pere, amb vestit i túnica llarga, remarcada per grans plecs que donen a la figura volum i elegància.

A la mà esquerra porta les claus simbòliques i a la dreta un llibre. El seu estat de conservació és molt dolent.

Hi ha una pica baptismal situada a la nau lateral esquerra, d’immersió; amida 1,20 m de diàmetre i 82 cm d’alçada.

Antigament estava adossada a un mur lateral de l’església. va ser realitzada per un autor amb grans influències orientals (demostrades pels turbants i tocats que coronen les figures) i amb un estic arcaic.

Hi foren esculpits estilitzats fullatges, la degollació dels Sants Innocents, dos homes i una dona resant, Sant Pere amb la clau simbòlica a la mà esquerra i la dreta amb actitud de beneir; s’hi pot veure les lletres gregues alfa i omega, el nom del Salvador, i les lletres M N A que alguns estudiosos han volgut veure com les inicials de l’autor; d’ésser així seria de les poques signatures romàniques que han arribat fins a nosaltres.

També hi ha tres piques sense decoració que eren utilitzades per guardar l’oli de les llanternes aportat, com ofrena, pels fidels. Dues d’elles es conserven dins de l’església monacal; la tercera davant la porta d’accés a la casa rectoral.

 

Dues de les piques amiden 58 cm x 94,3 cm x 64 cm.[1] La tercera: 58 cm x 77 cm x 55,5 cm.

El retaule neoclàssic, trobat pels Amics de Sant Joan les Fonts, havia estat ubicat a la paret de la nau esquerra: acollida entre els seus capitells corintis, frontons i columnes estriades a l’antiga Majestat de Sant Joan, conservada actualment en el museu de Girona.

És de fusta, i fou daurat i enguixat al damunt. Actualment l’associació esmentada, té en projecte la seva restauració i possiblement ocupi, dins de l’església, el seu lloc primitiu.

Els capitells estan decorats amb fauna mitològica i els restants decorats amb fullatges (capitells corintis).

El Monestir de Sant Joan les Fonts és una obra del municipi de Sant Joan les Fonts (Garrotxa) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Concert i Pessebre de Nadal al Monestir de Sant Joan les Fonts

Avui dia de Nadal us presento dos articles

En el Monestir Romànic de Sant Joan les Fonts es va celebrar l’actuació del Concert musical d’aquest any previ a les festes de Nadal,

el passat diumenge 22 de desembre de 2019,  a les sis de la tarda amb l’entrada gratuïta.

Els músics van interpretar nadales de tot el món, com de Canada, França, Catalunya, Estats Units, Alemanya o Israel…

A la vegada es pot gaudir del Pessebre dins del mateix Monestir,

del que ens sembla que nosaltres estiguem dins d’ell, donat la qualitat de creació que te.

Mes informació a :

http://www.santjoanlesfonts.cat/promocio-variable/el-monestir-de-sant-joan-les-fonts-acull-la-mostra-de-pessebres-i-renova-lexposicio-permanent-amb-les-ultimes-troballes/

Us passo fotografies :

Us desitgem unes Bones Festes !!!

Text : Ramon Solé  –  Fotografies : Dora Salvador

 

Convent i Església de les Clarisses de Badalona

L’antic Convent de la Divina Providència i la seva església, estan en el carrer Arnús, 64 de Badalona.

Us passo dades de la seva història :

  • La fundació i construcció del monestir a Badalona va ser obra de la mare superiora Teresa Arguyol i Fontseca.
  • Les obres de construcció s’inicien el 1850, en uns terrenys donats per Esteve Maignon i Pere Basil i va haver donacions i cessions particulars.
  • A causa del sistema de finançament, les obres del convent van ser lentes, el 21 d’agost de 1853, es beneeix i s’inaugura oficialment el convent.
  • Pocs mesos després, el 6 de desembre de 1853 va morir la mare superiora, Teresa Arguyol i Fontseca.
  • Encara restava per construir l’església, que no serà construïda fins a 1857 després de superar deutes i altres dificultats, sent beneïda el 8 de maig d aquell any.
  • L’abril d’aquell mateix any es va rebre un rescripte papal de Lleó XIII concedint la clausura papal.
  • Tanmateix, l’església acabaria acollint a partir de 1868 la segona parròquia del municipi de Badalona, fundada aquell any, que romangué allà fins a 1925 per falta de recursos i, finalment, n’obtingué per traslladar-la a la part construïda de la nova església, que va ser sufragada, en part, per la venda d’uns terrenys de les germanes clarisses.
  • A les primeries del segle xx les convulsions socials van afectar a la comunitat.
  • Els fets de la Setmana Tràgica de 1909 va obligar a les monges a refugiar-se a distintes cases de particulars de la ciutat durant alguns dies.
  • Pel que fa a l’edifici del convent, va aconseguir la salvació de l’atac dels exaltats gràcies a la intervenció de l’alcalde Martí Pujol.
  • A finals del segle xx el convent va decidir abandonar l’ensenyament per les complicacions a l’hora de sostenir i mantenir l’escola, iniciant una recerca de noves possibilitats de posar-se al servei de la societat.
  • Actualment, cedeixen l’espai per a actes culturals que no tenen cabuda en altres llocs de la ciutat.

Pel que fa a l’església, és plana, sense cap ornament.

A l’eix de simetria s’arrengleren la senzilla porta rectangular, una fornícula, l’òcul de vitrall i un frontó triangular com a coronament.

El campanar té una tipologia d’espadanya.

L’interior és blanc i sense decoració, és de només una nau amb cor als peus.

senzilla…

L’absis està cobert amb casquet en forma de petxina, essent l’únic sector amb decoració.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous d’Albanyà

Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous fou una abadia benedictina de l’antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l’extrem més meridional de l’actual terme municipal d’Albanyà (Alt Empordà).

Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont.

Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l’antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d’Albanyà i, per tant, a la comarca de l’Alt Empordà.

A les seves ruïnes es construí, a principi del segle XIX, l’església parroquial de Sant Llorenç de Sous.

Podeu consultar informació sobre l’església parroquial de Sant Llorenç de Sous a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Lloren%C3%A7_de_Sous

Us passo un resum la seva llarga historia :

  • Les primeres notícies que es tenen d’aquest monestir es remunten a l’11 d’abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d’Aguja pel rei franc Carles el Calb.
  • Els monjos benedictins de Sant Aniol d’Aguja que es van instal·lar al pla de Sous van tenir en compte les condicions defensives de lloc escollit i també els recursos naturals que oferia per al manteniment de la comunitat.
  • Fins a la primeria del segle XI la comunitat de Sant Llorenç del Mont era només una cel·la (cella Sancti Laurentii) filial de Sant Aniol d’Aguja i, com aquest, sotmès al domini dels canonges de la catedral de Girona.
  • Així ho testimonien dos documents atorgats pel rei Carles el Simple en els anys 898 i 922 i una butlla del papa Silvestre II expedida el 1002 a favor de la mitra de Girona
  • El 1003 la comunitat de Sous ja consta regida per l’abat Abbó. Els nous dirigents tingueren en aquells anys una intensa
  • Els seus abats formaren part del consell dels comtes de Besalú i assistiren als concilis que es van celebrar a Girona els anys 1068 i 1073.
  • Entre els segles XI i XII es construí una nova església.
  • Almenys des de 1222 al monestir de Sous tenia culte particular la imatge de la Mare de Déu del Mont.
  • La difusió de la devoció impulsà l’abat Bernat, en els anys 1311-1318, a construir l’actual santuari al cim de la muntanya, al qual fou traslladada.
  • Aquest santuari enfrontà de seguida l’abat amb el bisbe de Girona, llavors Guillem de Vilamarí, pel seu control.
  • El 1319 s’arribà a un conveni que deixà en mans de l’abat l’administració del santuari, mentre el bisbe hi retenia el dret de visitació, la jurisdicció i un cens anual.
  • Al segle XIV era una comunitat pròspera però petita, formada, l’any 1332, per vuit monjos.
  • Al segle XV la decadència s’accentuà, amb una comunitat que arribà a tenir només dos monjos (1438) i amb greus dificultats econòmiques per la disminució progressiva de les rendes.
  • La situació fou agreujada pels forts terratrèmols que es deixaren sentir sobretot en aquella zona entre els anys 1427 i 1434, que afectaren els edificis i arruïnaren l’església i algunes de les altres construccions, fins al punt que motivaren el trasllat de l’altar major al claustre.
  • Durant el segle XVI, es reconstruïren parcialment els edificis i l’abat Francesc Albanell († 1530) intentà restaurar el monestir amb l’establiment de quatre capellanies o beneficis, però el deteriorament ja fou imparable.
  • El 1592, d’acord amb el desig del monarca de potenciar els monestirs més poblats, el papa Climent VIII en decretà la supressió i l’annexionà al monestir de Sant Pere de Besalú.
  • La supressió, però, no es féu efectiva fins a la mort del darrer abat, Jaume Coll, el 1605.
  • A partir d’aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous.
  • La ruïna de l’església, definitivament abandonada al segle XVIII, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829.
  • Des de mitjan segle XIX, les restes del monestir serviren d’estable d’animals i magatzem d’eines agrícoles.
  • Jacint Verdaguer visità les ruïnes del monestir durant la seva estada al Mont l’estiu de 1884, amb motiu de la festa major del poble de Sous, i en publicà les impressions aquell mateix any.
  • Durant el segle XX el poble ha quedat deshabitat i el lloc totalment abandonat, fins a les recents campanyes de recuperació.
  • A partir de 1984 s’emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
  • El 2008 s’ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l’Ajuntament d’Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari.

Us passo la llegenda de la Font del monestir de Sant Llorenç de Sous , recollida per Jacint Verdaguer:

La font de l’Esparreguera o dels Monjos, és molt a prop del monestir, que n’obtenia l’aigua necessària.

Segons conta la llegenda recollida per Verdaguer, aquesta font no existia, però un dia passaren per allí dos homes que perseguien sarraïns fugitius. Estaven fatigats, feia molta calor i tenien set, i un d’aquests exclamà:

“Si Déu ens fes la mercè d’una mica d’aigua!”… , immediatament, brollà aigua d’on ara hi ha la font.

Per a mes informació sobre aquest monastir podeu consultar a :

https://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae02sous.htm

Sant Llorenç del Mont o monestir de Sant Llorenç de Sous, el 1983 fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

 

Recull de dades : Viquipedia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Araceli Peix i Ramon Badia

Església de Sant Esteve de Ripollet

L’Església de Sant Esteve, està situada en el carrer del Padró, 7 de Ripollet.

Us passo la seva llarga i important historia :

  • Documentada per primera vegada en el precepte del rei Lotari, el 986, pel qual confirma al monestir de Sant Cugat tots els seus béns.
  • Apareix com a parròquia l’any 1066, en una escriptura d’establiment emfitèutic que l’abat Andreu de Sant Cugat fa a favor de Sicardis i els seus fills.
  • En 1145, d’entre els llegats que va rebre, hi ha el de Berenguer de Ripollet per la reforma del temple.
  • L’antiga torre campanar, construïda en substitució del d’espadanya, datava de 1603 i estava a la paret nord de l’església.
  • De l’existència del claustre dues són les evidències: una data del 1692, on el Visitador Dr. Antonio Figueres, rector de Palaudàries i degà del Vallès, va manar de fer adobar la porta del claustre d’entrada a l’església.
  • L’altre és del 1738, quan Joan Fontanet i Maria Prats contrauen matrimoni en els claustres de la rectoria de Ripollet.
  • Cal dir que en documents existents, consta que hi havia una cisterna al mig del pati.
  • El primer rellotge data de l’any 1793.
  • Degut a una gran tempesta del 1831, les seves parets eren en mal estat; i també, cal dir que li caigué un llamp on el rellotge quedà destrossat.
  • L’any 1891 una valuosa donació de Maria Torre, Vda. Almirall, és dipositada per a reconstruir les parets malmeses.
  • També amb l’ajut de Maria Torres, es va aixecar un nou campanar que s’inaugurà el mes de novembre de 1892.
  • Es col•locà una placa de marbre commemorativa que fou destruïda el 1936.
  • En el segle XX, entre els anys 1978 i 1979, es varen netejar les parets exteriors del seu arrebossat, la qual cosa ha deixat al descobert el parament actual.

Edifici d’origen romànic  de segle X, que va ser molt transformat en segles posteriors.  Cap al segle XII tenia una sola nau amb absis semicircular, coberta amb volta de canó apuntada.

Cap al segle XVI-XVII es fan afegir les dues naus laterals, comunicades amb la primitiva mitjançant dos grans arcs i es va construir la façana, amb portal renaixentista.

Aquest està flanquejat per dues columnes toscanes que sostenen un entaulament capçat amb un frontó triangular on hi ha una fornícula, ara buida.

El campanar, exempt, és del segle XIX. L’antic campanar és de tres pisos, amb només una obertura d’un òcul al mur nord, d’una alçada semblant a la de la nau central, obrat en paredat i cobert amb teulada a quatre vessants.

L’estructura originària de l’església romànica seria de planta de creu llatina, nau amb volta de canó lleugerament apuntada i capçalera d’absis semicircular.

Fora de l’església, a la part nord, es trobaria un cementiri i a mà esquerra un petit claustre, segons es dedueix de les arcades descobertes quan s’enderrocà l’antiga rectoria el 1948.

Actualment, és un edifici de tres naus. La nau central és l’antiga església romànica i per fer la nau sud es va fer servir la galeria del claustre.

La comunicació entre les naus es fa a través de dues grans arcades a cada costat de la nau central. Al centre del mur de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada.

El portal és d’estil renaixentista del segle XVII. Consta d’una porta rectangular amb una columna per banda que sostenen un entaulament amb un fris compartimentat per tríglifs i mètopes;

a sobre hi ha un frontó triangular amb una fornícula buida en el timpà. Sant Esteve és una església parroquial a la vila de Ripollet protegida com a bé cultural d’interès local.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Ripollet i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell – Cartoixa de Vallparadís de Terrassa

El Castell – Cartoixa de Vallparadís és una antiga edificació de Terrassa, situada vora el torrent de Vallparadís, s’hi accedeix pel parc de Vallparadís i pel carrer Salmerón.

Des de 1959 és la secció principal de les sis que actualment conformen el Museu de Terrassa.

Us passo la seva història :

  • El primer esment d’una fortificació vora el torrent de Vallparadís es troba en un document del 1110, quan Berenguer de Sanlà i la seva dona Ermessendis compren al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, unes terres per construir-hi la seva residència senyorial.
  • El castell de Vallparadís, doncs, pertanyerà a aquesta família, que van adoptar el cognom de Terrassa, fins al 1344, en què Blanca de Centelles, filla de Bernat de Centelles i de Saurina de Terrassa, cedeix el castell a monjos cartoixans d’Escaladei i de la seva filial de Sant Pol de Mar
  • La seva nova funció de monestir van introduir reformes importants, com la creació del claustre a l’antic pati d’armes, la sala capitular i la capella.
  • Com a cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís subsistirà fins al 1413, en què la comunitat es trasllada a Tiana, a la nova cartoixa de Montalegre.
  • Aquell any passa a mans dels carmelitans de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona i, més endavant, és adquirida per Jofre de Sentmenat el 1432.
  • Els Sentmenat van ser els senyors de la quadra de Vallparadís fins al 1830, en què aquest territori va passar sota la jurisdicció del municipi de Terrassa.
  • L’antic castell, aleshores esdevingut una gran masia, encara va ser adquirit, el 1852, per la família Maurí.
  • El 1944 fou declarat monument històric.
  • El 1947 els Maurí el van cedir a l’Ajuntament de la ciutat, que, després d’una intensa i fantasiosa campanya de restauració i reconstrucció duta a terme per l’arquitecte Alexandre Ferrant,
  • El any 1959, es va decidir instal·lar el Museu de Terrassa.

El Castell actual, que conserva poques restes de l’original, voltat d’un fossat i amb una gran torre central,  és de planta rectangular, de murs amb espitlleres i amb quatre torres quadrades als angles i tres bestorres al mig dels costats nord, est i sud.

Les transformacions arquitectòniques per adequar-lo a les funcions com a cartoixa encara es conserven.

Hi destaca el claustre, de dos pisos  l’inferior d’obertures bastant irregulars, i el superior més uniforme, d’arcs apuntats i capitells geomètrics sense decorar, amb l’antiga sala capitular al costat est, coberta amb volta de creueria.

L’antiga església del Monestir és la sala anomenada avui el Tinellet, de coberta plana aguantada per quatre arcs apuntats diafragmàtics.

Us passo un enllaç amb mes dades sobre el Castell – Cartoixa :

https://www.terrassa.cat/castell-cartoixa-vallparadis

En relació al Museu Municipal d’Art, alberga l’exposició permanent i disposa d’una sala d’exposicions on s’exhibeixen les col·leccions del seu fons, formades per peces arqueològiques i artístiques provinents de la ciutat, del terme municipal i de la comarca, que procedeixen de la col·lecció de l’antiga Biblioteca Museu Soler i Palet, creada el 1928 per l’advocat i historiador Josep Soler i Palet i situada al centre de Terrassa.

També conserva la col·lecció d’aparells de ràdio d’Eudald Aymerich, que va cedir-la a la ciutat el 1974, entre altres objectes.

El Castell i el seu fossat estan protegits pel Catàleg de Monuments Historicoartístics de Catalunya i classificats com a Béns Culturals d’Interès Nacional.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa, Viquipèdia, i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Monestir de Santa Maria de Santes Creus

El Monestir de Santes Creus està situat dins del poble de Santes Creus i que pertany al municipi de d’Aiguamúrcia.

Us passo punts de la seva historia :

  • Va ser fundat el 1160, el moment àlgid de Santes Creus va ser entre els segles XIII i XIV, per la seva estreta relació amb la noblesa i el llinatge reial.
  • Els reis Pere el Gran i Jaume II el Just i la seva muller Blanca d’Anjou van ser mecenes del monestir i van escollir ser enterrats aquí, en dos mausoleus gòtics al costat de l’altar major.
  • L’església, va ser oberta al culte el 1225, es un exemple de la transició del romànic al gòtic.
  • El claustre de l’antic monestir cistercenc de Santa Maria de Santes Creus, construït entre el anys 1313 i 1336.

Tot i oferir sensació de lleugeresa i grandiositat, és un temple sòlid i auster.

Contrasta amb l’esplendor del claustre, del segle XIV, el primer d’estil gòtic de la Corona d’Aragó.

Un estudi i restauració dels panteons reials, el 2010, van permetre descobrir les restes de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, els únics reis de la Corona d’Aragó les restes dels quals han pervingut intactes.

El Monestir està dins de la Ruta del Cister, i actualment no té vida monàstica.

Podeu visitar també, el Museu del Monestir de Santes Creus, on es conserva un conjunt de peces procedents de diversos indrets del cenobi i del claustre romànic.

Per a més informació us passo l’enllaç de la enciclopèdia catalana, on esta molt detallada la seva historia :

https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0059700.xml

Del poble de Santes Creus, cal destacar  diversos llocs d’interès relacionats amb l’edifici monàstic :

El pont de pedra fet construir el 1549 per l’abat Jaume Valls, la creu de terme gòtica del segle XIV,

la petita església barroca de Santa Llúcia de mitjan segle XVIII i l’antic celler cooperatiu modernista.

El Monestir de Santes Creus, va ser declarat monument nacional  durant l’any1921.

 

 

Recull de dades : Generalitat de Catalunya, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text  : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

 

Historia del Monestir de Santa Maria de Poblet

El Monestir de Santa Maria de Poblet es troba situat dins la comarca de la Conca de Barberà, entre les poblacions de Vimbodí, terme municipal al qual pertany i de l’Espluga de Francolí.

Us passo la seva llarga historia :

Ramon Berenguer IV va fer una donació de terres al monestir cistercenc de Fontfreda, a Occitània.

Aquests van enviar dotze monjos, que van fundar el monestir a Poblet el 1151 consagrant-lo a Santa Maria.

El principi era un petit monestir, que es va anar incrementant amb altres donacions del propi Ramon Berenguer IV i de nobles i senyors,

arribant a ser Poblet un dels grans propietaris del país amb unes possessions que abastaven des de pastures del Pre-Pirineu fins al nord del País Valencià.

Alfons el Cast i Jaume I van ser dels primers que van ser enterrats a Poblet.

Pere III el Ceremoniós, elegí el monestir com a Panteó Reial de la Corona Catalano-Aragonesa, per a ell i la seva descendència.

En poc temps, Poblet va ser important  a nivell de cultura de la zona, amb una biblioteca que encara conté avui llibres i manuscrits, tan significatius com el manuscrit més antic conservat de la Crònica de Jaume I el Conqueridor, fet copiar per l’abat Copons al segle

XIV.

L’esplendor del monestir es va apagar momentàniament al segle XIX, quan la Desamortització de Mendizabal va obligar als monjos a abandonar Poblet, venent-se les seves terres en pública subhasta i patint una greu espoliació.

A partir d’aquí, s’inicia una important degradació que va malmetre d’una forma significativa els edificis del Monestir, arribant a un nivell de destrucció tan gran que el monestir era quasi un conjunt de ruïnes.

Durant l’any 1930 es va crear un Patronat que vetllaria per la restauració i posterior conservació del Monestir.

A l’any 1940 Poblet torna a tenir comunitat monàstica.

Si violeu mes amplia informació podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Reial_Monestir_de_Santa_Maria_de_Poblet

També us detallo, la Web oficial del Monestir de Poble :

http://www.poblet.cat/index.php?&&&&Y2E%3D

Poblet és declarat Monument Nacional l’any 1921.

El Monestir de Poblet va ser reconegut per la UNESCO com Patrimoni de la Humanitat.

 

 

Text adaptat : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez