Llibre recomanat : Pels camins del Romànic – 25 Rutes per Catalunya

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autor : BOSCH COSTA , PERE

Editorial: COSSETANIA

Any d’edició: 2019

Matèria : Senderisme Catalunya en general

ISBN: 978-84-9034-889-5

Pàgines: 144

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

 Sinopsis

Aquest llibre presenta 25 rutes i vies romàniques escampades per tot Catalunya. Són rutes a monuments romànics diversos, des dels més famosos com Sant Pere de Rodes o Poblet, fins als més humils com Sant Llorenç dels Porxos, Sant Miquel de Falgars o la Mare de Déu de la Pertusa.

Tots es troben en llocs elevats (menys el monestir de Poblet), i tenen un gran atractiu paisatgístic, que s’afegeix a la bellesa de l’edifici romànic. S’hi ha d’arribar caminant a través d’ascensions més o menys exigents i tots ens ofereixen panoràmiques espectaculars.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

El Monestir de Montserrat entre llegenda i historia real

Avui us presento articles

Com ja sabeu i veieu, Montserrat es com si fora també la nostra patrona en aquest Blog,  i de tant en tant, faig algun article sobre aquesta Muntanya i tot el que li representa, avui serà entre la seva llegenda i l’historia real…

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat, a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar.

És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Us passo la seva història :

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880.

Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. Quan el bisbe s’assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l’estàtua pesava massa.

El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l’havia trobada i ordenà la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d’alçada.

A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l’apel·latiu popular de “la Moreneta”.

L’origen d’aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la.

L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Des de la festa de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d’abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca.

Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l’abadia.

Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l’incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir.

La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle XX es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia.

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

Us passo informació sobre l’Escolania, en l’enllaç adjunt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escolania_de_Montserrat

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

 

Recull de dades i Text : Viquipèdia i Monestir de Montserrat

Fotografies i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Dones de Banyols, finals s. X – principis s. XI

Avui us presento dos articles

Delta del Llobregat. Llacuna de Les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé

Del primer lloc de la Marina de l’Hospitalet que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis. Hom creu que l’actual ermita de Bellvitge hi és sobre o a prop del prat que es venia al 995, on trobem el nom d’Amalvígia. El document és un dels pergamins de l’Arxiu Comtal (ACA), on es consigna:

“D’Eló, dita Bona dona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent: Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia,femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener” (ACA, Ramón Borrell, 17).

Pierre Bonnassie menciona aquest nom en parlar de la irrigació en l’anàlisi de l’evolució econòmica entre el 950 i el 1020a l’obra Catalunya Mil anys enrere:

“Al pla de Barcelona hom efectua els treballs més importants: allà, a partir dels cursos inferiors del Besós i del Llobregat, es construït un complex extremadament ramificat de canals i de fossats d’escolament que assegura la irrigació completa de les terres de Provençals i de Sant Adrià de Besòs, a l’est, de Sant Vicenç dels Horts, de Sant Boi de Llobregat i de Banyols a l’oest. L’obra realitzada abans de 1020 és d’una amplitud astoradora, i no deixa de fer pensar en les sistemazioni que comencen a ésser practicades, a la mateixa època, als rius de la plana llombarda. Encara no és el moment en què empreses semblants seran assumides pels poders públics: la menció més antiga del rec comtal que portarà les aigües del Besós a les portes de Barcelona, es del 1075.

Vers l’any 1000 són encara els usuaris els qui efectuen el treball a llur compte, com una tal Amalvigia, que deixa el seu nom a un dels regarios de Banyols i com un tal Goltred, que el 1003 compra aigües per dur-les al seu hort. Amb tot, la tasca a fer sobrepassa molt sovint les forces d’un individu o d’una família. Els pagesos s’agrupen aleshores –com a Itàlia- en condomae[1], en vicinae per dur-la a terme” (Bonnassie, 1979: 407).

La conseqüència d’aquesta irrigació és l’incipient naixement de l’hort i el vinyet” o de l’hort mediterrani i la conseqüent dieta, la que afegeix peix, fruites i hortalisses al cereal i al vi. La canalització de l’aigua i el seu aprofitament remet a comunitats d’agricultors portadors de nous cultius i de millores en les tècniques. Aquests grups, sovint familiars, es desplaçaven millorant unes terres que després venien o bescanviaven, altres com-plantaven per algun senyor o alguna institució.

En tot cas, aquesta relació amb el Nord d’Itàlia, la necessària cooperació per posar en marxa i gaudir d’uns bens comuns o la manera amb la que la comtessa Ermessenda de Carcassone (972-1057), dicta la venda d’aigua als pobles de Corró d’Amunt, Corró d’Avall i Samalús, que aconsegueixen posar-se d’acord, és d’una bellesa i d’una importància tal que ha de ser recordat.

“Us venem aquesta aigua perquè hi regueu i hi nodriu els vostres arbres i els vostres horts, els vostres conreus de lli i de cànem, els vostres camps sembrats i totes les vostres plantacions de vinya i d’arbres fruiters, sigui quina vulgui l’espècie, així com totes menes de llegums i de cereals que cultiveu, i perquè la conduïu i la dirigiu, tot al llarg i ample vers tots els llocs on us semblarà necessari i on exigiran les vostres necessitats”.

Cànovas i Samalús, reconstrucció històrica medieval, 2019

Cabana feta al 2019. Foto: Ramon Solé

Amalvígia és un nom gens freqüent i la seva història s’hauria iniciat molt abans, potser al 920[2], quan trobem la signatura d’una Amalvígia, al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat. Udulard, el seu germà Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època) i Amalvígia se’ns presenten com a facilitadors de una repoblació que es consolidava amb els monestirs, però que necessàriament contava amb les persones que posen en marxa les obres hidràuliques necessàries pel cultiu i la pastura, com les emprenedores que hem anat veient en altres entrades.

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Llibre sobre les fonts de Cervelló. La riera de Cervelló desemboca al Llobregat.

Coneixem millor a les dones esmentades a la venda del prat de 995 per la revenda de 1001 (1002 segons documentacions), en què Ferriol i la seva dona Fermosa junt a Morató i Audesinda venen a Vives, fill de Llorenç, una terra amb casa, cort, pou i arbres a Banyols per tres unces d’or, un preu elevat que mostra que la propietat era important. Els propietaris, potser amb els seus familiars, devien millorar-la per a revendre-la.

El Vives comprador pertany a la família de Provençals que va ser estudiada per Pierre Bonnassie[3]. És la primera compra important que fa i la fa lluny de Provençals. El document està més llatinitzat i els terrenys molt ben mesurats (segons Jaume Codina és l’únic document de l’època i la zona que ho està). Als límits tornem a veure el rec d’Amalvígia, a Bonafilla, femina, filla de Sisoald[4], a Isarn de Fodexo (Foix) i el Llobregadell[5] (ACA, Ramon Borrell, n. 63).

Bonafilla, filla de Sisoald (segurament el de la torre de la Granada), es deia Ermengarda, segons consta en una venda del tres de maig de 998 a Provençals (ACA, Ramon Borrell, n. 37). El 28 de gener de 1009, es juren les seves disposicions testamentàries davant l’altar de Santa Coloma[6] de la Catedral. Deixa llegats al seu espòs Gondemar, a les seves filles Engóncia i Ermengarda, als seus fills i a altres esglésies com St. Miquel[7], St. Pere de les Puel·les i Sta. Maria de la Mar i dóna algunes pertinences a Júlia i a Matersinda. Entre els testimonis, a més del seu espòs, Gondemar, del jutge Auruç i del levita Bonhom, s’anomenen molts altres afegint al final “i molts altres bons homes”[8], el que mostra que aquests noms i a vegades renoms que s’afegeixen o substitueixen els noms propis, assenyalen també a un conjunt de persones cridades sovint a testificar i/o a presenciar procediments, persones en la paraula de qui es confia en una època en què alguns jutges encara respectaven el testimoni oral[9].

Bonafilla té fills i filles, però només anomena a les filles. Els historiadors expliquen que sovint no apareixen els fills als testaments perquè aquests ja tenien la legítima, en canvi sí s’especifiquen donacions a esglésies i particulars, o s’indica alguna protecció especial envers els més vulnerables i/o allunyats familiarment com la filla més petita, encara no casada, un fillol, amigues, serventes a les que es deixa alguna cosa o esclaves a las que s’allibera.

Castell de la Granada, documentat al 951, quan el bisbe Guilarà infeudà el lloc a Sisovald perquè alcés una torre de defensa. Foto: viquipèida

La torre de la Granada va ser destruïda i per obtenir fons per a restaurar-la Aeci[10] ven en 1005 a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, terra en Banyols que era de Santa Maria del Mar i que limitava, pel Sud, amb un canal i un prat. Niec Altemir i la seva dona Quixol li venen al mateix Guitard, en 1007, set peces de terra a Banyols, una d’elles amb una torre de pedra i calç, pous i fonts i una altra amb una cort tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document és a l’arxiu de el monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP, perg. 10).

Les dones soles (soles perquè actuen per elles mateixes amb el seu nom) que veiem als límits entre final de segle X i inicis del XI comencen aviat a vendre les seves terres, mostrant que alguna cosa està canviant. Prendrem com a referència a la primera dona que trobem amb cognom: “Casta de Cercle[11]“, una dona que ens fa de pont entre aquells primers colonitzadors de la frontera que van prendre possessió d’aquestes terres, cristians de tradició franco-goda que inicialment donaven a la Seu i a diverses esglésies locals i en la segona meitat de segle X donen més aviat a St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar, sense saber que tot passaria a un mateix poder que s’anava fent amb els béns jurídics i econòmics.

Sant Just és una de les ésglesies més antigues de Barcelona. Foto: Ramon Solé.

Un aspecte que il·lumina la complexitat dels nombrosos plets i disputes que trobem dins la mateixa Església i entre aquesta i altres agents de poder és que, encara que els francs es fessin els garants d’un ritu més romanitzat, les tradicions germàniques seguien presents afavorint els casaments entre famílies properes i comptant amb la participació més activa de les dones en la societat, cosa que el catolicisme romà combatia des dels primers concilis considerant-ho, pràcticament, com una heretgia, per tant, quan les dones recorren als jutges seculars que segueixen la llei dels gots, els seu testimoni es pren en consideració, en canvi, als plets amb St. Cugat o amb el bisbat, la dona, d’una manera o una altra, perd.

L’ú de juny de 1000, Oruç i Gondemara venen a Gotmar i Casta una terra en Banyols que limita amb terres de Auruç, jutge i d’Adilfia i els seus fills. Gotmar i un altre germà, Elies, moren en l’expedició de 1010. Complint una de les seves voluntats Lupone, Candedi i Ermengarda venen una terra en Provençana que limita amb la vinya que va ser d’Aurucia i amb una vinya d’Amat (de la família de Castellví de Rosanes). Ponç, levita, és qui la nomena com “Casta de Cercle” en 1020 quan permuta amb el bisbe Deudat (1010-1029) un alou que limita amb la terra del seu marit, el difunt Gondemar (o Gotmar). Uns dies després, Casta, amb els seus fills Bonhom, Amalric i Miró i les seves filles Ermegod i Matrisinda permuten amb el bisbe Deudat  el seu alou de Cercle[12].

Vinya actual a Olesa de Bonesvalls. La vinya era un cultiu molt apreciat a l’Alta Edat Mitjana en aquestes zones. Foto: celler l’Avenc del Garraf.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, 28-juny-2020

Recuperant els noms de dones que habitaren la terra que trepitjo.

————————————————————————————-

[1] Condomini: unitat d’explotació agrària compartida.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vols. IV, n. XI.

[3] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[4] El bisbe Guilarà de Barcelona (937-959), va enfeudar la torre de la Granada a Sisoald en 951

 

[5] El Llobregadell era un braç del riu que, abans de desviar-se separant l’Hospitalet del Prat, corria de Ponent a Orient. Aquest braç s’estancava formant un estany.

[6] Santa Coloma, màrtir de Xampanya, era una figura martirial molt apreciada pels francs, coneguda a la Hispània visigòtica.

[7] Sant Miquel, era una figura protectora pels francs, especialment a l’hora de la mort.

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, doc. n. 75

[9] No s’han de confondre aquests termes amb el de “prohoms”, ja que aquest últim es refereix només als homes, amb l’excepció d’alguna vídua i reflecteix una situació més de poder.

[10] Aeci va ser el bisbe que succeí a Vives des de 995 a 1010 en que mor, com altres bisbes i abats, en tornar de l’expedició a Córdoba.

[11] “Cercle” era el topònim que rebia la zona que envoltava l’estany de Port a Montjuïc.

[12] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 18 (1000), doc. 22 (1010) i docs. 27 i 28 (1020).

El Monestir femení de Sant Joan de les Abadesses (885-1017)

Avui us presento dos articles

Sant Joan de les abadesses

Sant Joan Baptista, dit també de Ripoll o de Ter, monestir femení benedictí de referència a Catalunya, va ser fundat per Guifré el Pilós i Guinidilda d’Empúries que el doten amb amplis alous, especialment a Osona i a Conflent, quan donen, al 885. la seva filla Emma (880-942) lliurada amb cinc anys al monestir, quedant sota la tutela del bisbe Gotmar de Vic que el consagra al 887[1].

Les abadesses conegudes de Sant Joan van ser: Emma (897-942), Adelaida Bonafilla[2] (949-955), Ranlo (955-962), Frederburga (962-996) i Ingilberga (996-1017). Totes elles emparentades amb la família comtal[3].

Tríptic de les jornades que es van fer a Sant Joan de les abadesses el 2017

Emma comença el seu llarg i fructífer abadiat fent consagrar, amb el bisbe Gotmar, l’església de Sant Martí del Congost a Aiguafreda, al 898. A l’acta de consagració s’indica que els servidors de l’església seran sacerdots, monjos i Deodicades[4]. Emma fa donació de terres prop del riu amb un viver, la font i els arbres, roba, llibres, un servent, Isarn, i una criada, Ermengarda.

Placa d’homenatge que Aiguafreda de Dalt va fer a l’abadessa Emma que va fer consagrar al 898 l’esglèsia de Sant Martí. Foto: R. Solé

Els monestirs benedictins, d’acord amb els reis francs, els comtes i els seus bisbes, inicien la cristianització de les zones en les que s’instal·len, mitjançant les fórmules de fe que es reciten oralment, els signes, com el de batejar, o els enterraments. Aprofiten petites ermites visigòtiques o vil·les romanes de temps anteriors. En una societat illetrada on tampoc el clergat era molt instruït, els monestirs fan una tasca formativa important entre aquest sector.

En principi les germanes es lliuraven a sí mateixes fent una carta de donació. El vint-i-sis d’abril del 900, Riquilda es dóna al monestir amb tots els seus bens: terres a Vallfogona, animals, eines, estris, mobles (un llit) i roba. Més endavant seran les mares o ambdós progenitors qui lliuraran les filles amb la seva dot.

El monestir de Sant Joan comptava amb Scriptorium on les monges escrivien els llibres que repartiran entre les esglésies. El dinou de febrer de 904 es reconeixen els drets de el monestir de Sant Joan de Ripoll d’unes terres a Petra (la Cerdanya), l’escriptura és d’una Deovota[5], la domna Gurguria[6].

El quinze de maig de 913[7], cinc-cents pagesos reconeixen la propietat dels seus béns i terres en favor d’Emma, amb qui pagaven únicament un cens anual de dos sacs de blat al bisbe de Vic.[8]

Udina i Martorell, El archivo Condal…, una de les pàgines de signatures en favor d’Emma

En 926 Guinidilda, Deovota femina, lliura a la seva filla Eló i un alou del seu espòs Teudemund. Amb aquesta donació, com en moltes altres ocasions veiem com els termes “Deovota” o “Deodicada” acompanyen a dones que no semblen estar sota una regla fent ús dels seus bens i tenint fills i filles[9].

Entre 942 i 949 hi ha un període que sembla ser de relaxació, amb una abadessa que podria ser l’amant d’algú de la família comtal, però les valoracions que s’han vessat en relació a aquest aspecte són molt diferents en funció del gènere, per tant, no els prenem en consideració i anem als fets consignats. Sigui, com sigui, en 949 s’anomena abadessa a Adelaida “Bonafilla”, germana del comte Borrell, que fa donació d’unes possessions a Berga[10].

En 955 la comtessa Eló, vídua d’Oliba, lliurà la seva filla Enquila dotant-la de propietats que tenia a Vic. Oliba era un fill del bisbe Radulf (885-942), germà d’Emma,a qui els seus pares, Guifré el Pilós i Guinidilda, van lliurar, amb tres anys, al monestir de Santa Maria de Ripoll. Radulf deixà el monestir al 900, reclamà el seu dot, es casà i tingué fills, ja que el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens. En 914 és bisbe d’Urgell i es dedica a aixecar esglésies. La seva compra de terres a Provençana (actual Hospitalet de Llobregat i voltants) al 904 (Arxiu Capitular de Vic) és el primer document que tenim d’aquesta zona i ens permet veure com la tasca que es va iniciar als Pirineus acaba arribant a la zona de Marina.

Els francs comptàvem amb una església romanitzada, no com la de la Hispània visigòtica que havia seguit el seu propi camí lluny de Roma, però els seus costums encara eren encara germànics, promovent aliances familiars (tot i les seves disputes), valorant la dona com a membre important del clan que afavoria els vincles i permetent que actués per sí mateixa d’acord amb les lleis gòtiques.

Al 921 es funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, amb una de les germanes d’Emma, Cixilone o Quixol, que allí hi és enterrada.

Sta. Maria del Camí, la Garriga. Foto: Wikipèdia

En 932 es consagren al Vallés les esglésies de Sant Sadurní de Roca i la de Sant Genís a L’Ametlla del Vallés (amb l’abadessa Emma i el bisbe Teuderic de Vic), a les actes ja no trobem aquella igualtat envers les Deodicades.

L’Ametlla del Vallés. Fotos: R. Solé

Aquesta obra de reorganització del territori serà continuada per l’abadessa Ranlo, a Osona (960: St. Pere de Seva, St. Hilari de Vidrà o St. Julià de Vallfogona, entre d’altres), a la Cerdanya (Petra), el Conflent o Berguedà. Són nombroses les esglésies i parròquies que van quedant sota la seva protecció amb el beneplàcit del bisbe Ató de Vic (-971) qui, amb el Comte Borrell, va intentar independitzar-se de l’arquebisbat de Narbona, aconseguint les butlles papals, però, en ser  assassinat l’any següent, es va frustrar el pla.

Les benedictines generen vida i confiança entre diversos pobles; les donacions i vendes són abundants; tot plegat estimulà la cobdícia dels seus familiars que en diverses ocasions intenten fer-se amb els bens del monestir. En 1017, sent abadessa Ingilberga (976-1049), el monestir va ser assaltat pel seu germanastre Bernat Tallaferro, que s’havia fet amb una butlla papal per a fer-les fora i una altre per a crear el seu propi bisbat a Besalú, que, amb poc recorregut, donaria a un fill seu, ambdues coses es van fer amb l’acord del poderós abat Oliba.

Les germanes es van refugiar en altres monestirs com el de St. Daniel o Sant Pere de les Puel·les, sent ben acollides, el que demostra la falsedat de les acusacions. Ingilberga quedà sota la protecció del seu altre germanastre, l’abat Oliba, enaltit, en aquestes dates com a nou bisbe de Vic i del seu nebot, Guillem de Balsareny, futur bisbe de Vic.

El seu epitafi  la recorda així:

“Abadessa de bon record… insigne en virtuts, suportà pacientment la persecució”.“

“El Descendimiento” es una obra escultórica tallada en 1250, un icono del romànic català

És després d’Instal·lar-se ordres masculines i dels enfrontaments armats que van haver-hi entre els monjos[11], que el monestir serà anomenat pel poble com “de les abadesses”, tot un símbol de reconeixement popular envers uns dones que feien bé i van ser injustament tractades per la violència estructural des masclisme imperial de l’església de Roma. De fet al voltant d’aquesta data, 1017, les dones que veiem actuant pel seu comte comencem a desaparèixer dels documents, així com les Deovotes i Deodicades que no resten sota una regla.

En 1032, Guitard, prevere, Prim i Eló, Deodicata, com a marmessors de Guinidella Deosacrata[12] donen a “Sant Joan de les abadesses” (quan les germanes ja no hi són) alous de Besalú[13].

Altres noms de germanes Deovotes de la curta història d’aquest emblemàtic monestir són: Quindiverga, Bellucia, Carísima (949: nomenament d’Adelaida com a abadessa) Letgarda (1011: oblació que fa de sí mateixa) Eló (1015: donació que fa Gotfred de la seva filla i d’algunes propietats)

Altres Deovotes que hem trobat a aquestes zones de muntanya: Ramovigia (977: reconeixement com a aloers lliures als habitants de Vallfogona que fa el Comte Borrell) i Espana (996: donació de la comtessa Ermengarda de Cerdanya)

 

Autora : Àngels García-Carpintero, l’Hospitalet, 30 de maig de 2020

Dedicat : A les Deovotes, mares i germanes del nostre poble.

————————————————————————————————————

[1] Udina i Martorell (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX y X. Estudio crítico de sus fondos. CSIC, docs. 3 i 4

[2] Primera abadessa de Sant Pere de les Puel·les en constituir-se aquesta comunitat al 945.

[3] Més informació sobre el monestir i les abadesses, al monogràfic de l’Ajuntament de Sant Joan: https://www.santjoandelesabadesses.cat/images/stories/monografics/pdfs/2018.pdf

[4] “Deovota” o “Deodicata” és un terme que apareix vinculat a les germanes benedictines de l’alta edat mitjana, però també a dones que s’autodenominen i són reconegudes com a tals.

[5] “Deovota” o “Deodicata” és un terme que apareix vinculat a les germanes benedictines de l’alta edat mitjana, però també a dones que s’autodenominen i són reconegudes com a tals.

[6] Udina i Martorell, o.c., docs. 10, 12 i 16

[7] Udina i Martorell, o.c., doc. 38, p. 157-165 (les signatures ocupen 5 pàgines).

[8] Riu, Manuel (1999) “Els monestirs catalans entorn de l’any mil” Actes del congrés Internacional Gerbert d’Orlhac”. Vic. Eumo ed.

[9] Sobre les Deovotes i Deodicades: Montserrat Cabré a: “Deodicatae y deovotae. La regulación de la religiosidad femenina en los condados catalanes, siglos IX-X” en: VVAA En: Las mujeres en el cristianismo medieval. Imágenes teóricas y cauces de actuación religiosa. (1989).Ed. de Ángela Muñoz. Laya. As. Cultural Al-Mudayna, p. 169-182.

[10] Udina i Martorell, o.c., docs. 128 i 130

[11] Els monjos de S. Víctor de Marsella, d’acord amb la comunitat benedictina de Ripoll i seguint la reforma del Cluny expulsen per les armes als canonges d’Aquisgrà que havia instal·lat el bisbe de Vic després de l’expulsió de les germanes. El concili d’Aquisgrà (816) permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens.

[12] Suposem que serà la mateixa que donava la filla i que devia pertànyer també al monestir; per una altra banda és el primer cop que apareix aquest títol, com observa Montserrat Cabré

[13] Ferrer i Godoy, Joan (2009) Diplomataris del monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273), Barcelona, Fundació Noguera, 43, doc. 22.

Com era fa 100 anys en rere …. El Monestir de Sant Llorenç del Munt i rodalies

Sant Llorenç del Munt és un monestir romànic al cim de la Mola, dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, al terme municipal de Matadepera.

El Monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, originari del segle XI, es troba al cim de la Mola, a 1.103 m d’altitud.

Avui i gràcies a fotografies o postals antigues podem veure com era fa 100 anys en rere el Monestir de Sant Llorenç de Munt i rodalies :

El Monestir de Sant Llorenç del Munt és una obra declarada Bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Text, Recull de postals antigues i Fotografies actuals : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Llibre recomanat : Guia breu. Monestir de Santa Maria de Vallbona

Dades generals :

Autor: Sans Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-1303-028-9

180 pàgines

Tapa rústica

140 x 200 mm

Data de publicació: Octubre 2018

Preu : 9,95 €

Comentari sobre el llibre :

El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Cister. Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle xii es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle xiv, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular. L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.

Guia il·lustrada a color que inclou referències a la història i formació del Monestir, la visita a totes les parts de l’edifici i una relació cronològica de les abadesses de Vallbona.

Dades sobre l’Autor Josep Maria Sans Travé :

Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona.

 

 

Recull del llibre : Ramon Solé

Capella de Santa Fe de Besalú

La Capella de Santa Fe de Besalú és coneguda des d’època moderna sota l’advocació de Sant Jaume. És situada davant l’església de l’antic Monestir de Sant Pere, a l’indret anomenat Prat de Sant Pere on, fins al començament del segle XIX, hi hagué un antic cementiri monacal del qual era capella del Monestir.

Us passo la seva història :

  • La primera notícia documental apareix en la delimitació de drets a Besalú acordada, l’any 1126, per Bernat, abat de Sant Pere, i Albert, prior de la canònica de Santa Maria de Besalú on s’afirma que la jurisdicció del primer s’estenia des de l’església de Santa Fe fins al riu Fluvià.
  • Durant casi cents anys, hi ha poques dades sobre l’església de Santa Fe.
  • L’any 1235, en el testament del clergue de Sant Martí de Capellada apareix «Sancta Fide».
  • En la venda d’una casa feta el 1524 per Isabel Oliver a Elionor Català s’esmenta l’església de Santa Fe com a afrontació.
  • L’any 1835, a causa del decret de desamortització, Santa Fe fou tancada al culte i esdevingué propietat de l’estat, que la vengué, juntament amb el monestir i els horts del claustre de Sant Pere a J. Bover per 3.771 duros el 1849.
  • A partir d’aquest moment passà per diversos propietaris, entre ells la Germandat de Pagesos i fou utilitzada com a magatzem.
  • Després de la guerra civil fou adquirida per la família Solà-Morales.
  • En l’actualitat curiosament, és un restaurant.

L’estructura original ha estat molt alterada per la supressió d’un probable absis de la façana de llevant, situat a l’indret on actualment s’obre la porta. L’edifici, de reduïdes dimensions, consta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i teulada de dues aigües.

A la façana sud s’obre una finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt prop del lloc on sembla que s’obria la porta original, ara cegada, i que conserva encara el ràfec de pedra original.

L’aparell, en les parts visibles, i és de petits carreus no gaire escairats amb una talla més acurada en elements singulars com la finestra que, d’altra banda, sembla modificada com ho ha estat tot el conjunt. Amb certes reserves, se li atribueix una filiació corresponent a les formes senzilles de l’arquitectura del segle XII.

Santa Fe de Besalú és una antiga capella de Besalú declarada bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Besalú, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Monestir de Sant Joan les Fonts del municipi de Sant Joan les Fonts

Avui per ser el primer dia de l’Any, us presento dos articles

El Monestir de Sant Joan les Fonts està situada sobre un promontori, vora un meandre del riu Fluvià, prop de la població de Sant Joan les Fonts.

Us passo la seva història :

  • L’església és documentada l’any 958, en què fou consagrada amb la triple advocació de sant Esteve, sant Joan i sant Miquel.
  • L’any 1079, Udalard Bernat de Milany i Ermessenda, vescomtes de Besalú, la van cedir a l’abadia de Sant Víctor de Marsella, que hi fundà un priorat benedictí.
  • Aquesta donació fou confirmada el 1106 pel bisbe de Girona.
  • L’edifici actual és una mostra de romànic tardà, acabat potser ja entrat el segle XIII, per la qual cosa la consagració del 1117 correspon a un edifici anterior.
  • L’any 1424 el priorat passà a dependre del Sant Pere de Besalú,
  • Del 1592 a la desamortització de 1835 de Sant Pere de Camprodon.
  • Va fer funcions de parròquia fins al 1936, però després de la guerra la parroquialitat es traslladà a la nova església del poble.
  • Fou declarat monument nacional l’any 1981.
  • L’any 2013 es van portar a terme treballs de consolidació en la zona del presbiteri aixecant el darrer paviment col•locat sobre l’antic enllosat i eliminant el desnivell interior ocasionat per les obres realitzades a mitjans del segle XX.
  • Durant aquests treballs es va localitzar el paviment original de l’església romànica consagrada el 1117 als dos absis laterals i al principal.

És un edifici de planta basilical amb tres naus i tres absis decorats, a l’exterior, amb arcuacions llombardes i, el central, amb columnes adossades.

La nau central, més alta que no les laterals, és coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per arcs torals que arrenquen de pilars amb semicolumnes adossades amb capitells corintis.

Les naus laterals, més baixes, són cobertes amb voltes de quart de cercle.

La nau central comunica amb les laterals a través d’arcs formers de mig punt que recolzen sobre columnes adossades als esmentats pilars.

Fou bastida amb pedra vermellosa del país.

La porta d’accés, centrada al mur de ponent, té un timpà llis sobre llinda i muntants també llisos.

Les arquivoltes, decorades, descansen sobre dos parells de columnes (les del costat dret han desaparegut, però). Posteriorment s’hi adossà un atri amb teulada a doble vessant sobre encavallades de fusta.

A la façana oriental es va enderrocar un dels absis per construir-hi la sagristia el 1752.

L’altre absis lateral és senzill, decorat amb arquets de mig punt damunt els quals corre una cornisa adornada amb dents de serra i mènsules.

L’absis central és el més decorat, amb arcuacions cegues que recolzen sobre semicolumnes amb capitells, un fris de dents de serra i una cornisa sobre permòdols, damunt la qual recolza el ràfec de la teulada.

Al centre de l’absis s’obre una finestra amb una arquivolta sobre columnetes.

El campanar fou construït vers 1791-92, adossat al costat S de la façana.

Per fer la porta s’empraren les restes d’un antic retaule.

És una gran planxa de fusta on hi ha representat Sant Pere, amb vestit i túnica llarga, remarcada per grans plecs que donen a la figura volum i elegància.

A la mà esquerra porta les claus simbòliques i a la dreta un llibre. El seu estat de conservació és molt dolent.

Hi ha una pica baptismal situada a la nau lateral esquerra, d’immersió; amida 1,20 m de diàmetre i 82 cm d’alçada.

Antigament estava adossada a un mur lateral de l’església. va ser realitzada per un autor amb grans influències orientals (demostrades pels turbants i tocats que coronen les figures) i amb un estic arcaic.

Hi foren esculpits estilitzats fullatges, la degollació dels Sants Innocents, dos homes i una dona resant, Sant Pere amb la clau simbòlica a la mà esquerra i la dreta amb actitud de beneir; s’hi pot veure les lletres gregues alfa i omega, el nom del Salvador, i les lletres M N A que alguns estudiosos han volgut veure com les inicials de l’autor; d’ésser així seria de les poques signatures romàniques que han arribat fins a nosaltres.

També hi ha tres piques sense decoració que eren utilitzades per guardar l’oli de les llanternes aportat, com ofrena, pels fidels. Dues d’elles es conserven dins de l’església monacal; la tercera davant la porta d’accés a la casa rectoral.

 

Dues de les piques amiden 58 cm x 94,3 cm x 64 cm.[1] La tercera: 58 cm x 77 cm x 55,5 cm.

El retaule neoclàssic, trobat pels Amics de Sant Joan les Fonts, havia estat ubicat a la paret de la nau esquerra: acollida entre els seus capitells corintis, frontons i columnes estriades a l’antiga Majestat de Sant Joan, conservada actualment en el museu de Girona.

És de fusta, i fou daurat i enguixat al damunt. Actualment l’associació esmentada, té en projecte la seva restauració i possiblement ocupi, dins de l’església, el seu lloc primitiu.

Els capitells estan decorats amb fauna mitològica i els restants decorats amb fullatges (capitells corintis).

El Monestir de Sant Joan les Fonts és una obra del municipi de Sant Joan les Fonts (Garrotxa) declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Concert i Pessebre de Nadal al Monestir de Sant Joan les Fonts

Avui dia de Nadal us presento dos articles

En el Monestir Romànic de Sant Joan les Fonts es va celebrar l’actuació del Concert musical d’aquest any previ a les festes de Nadal,

el passat diumenge 22 de desembre de 2019,  a les sis de la tarda amb l’entrada gratuïta.

Els músics van interpretar nadales de tot el món, com de Canada, França, Catalunya, Estats Units, Alemanya o Israel…

A la vegada es pot gaudir del Pessebre dins del mateix Monestir,

del que ens sembla que nosaltres estiguem dins d’ell, donat la qualitat de creació que te.

Mes informació a :

http://www.santjoanlesfonts.cat/promocio-variable/el-monestir-de-sant-joan-les-fonts-acull-la-mostra-de-pessebres-i-renova-lexposicio-permanent-amb-les-ultimes-troballes/

Us passo fotografies :

Us desitgem unes Bones Festes !!!

Text : Ramon Solé  –  Fotografies : Dora Salvador

 

Convent i Església de les Clarisses de Badalona

L’antic Convent de la Divina Providència i la seva església, estan en el carrer Arnús, 64 de Badalona.

Us passo dades de la seva història :

  • La fundació i construcció del monestir a Badalona va ser obra de la mare superiora Teresa Arguyol i Fontseca.
  • Les obres de construcció s’inicien el 1850, en uns terrenys donats per Esteve Maignon i Pere Basil i va haver donacions i cessions particulars.
  • A causa del sistema de finançament, les obres del convent van ser lentes, el 21 d’agost de 1853, es beneeix i s’inaugura oficialment el convent.
  • Pocs mesos després, el 6 de desembre de 1853 va morir la mare superiora, Teresa Arguyol i Fontseca.
  • Encara restava per construir l’església, que no serà construïda fins a 1857 després de superar deutes i altres dificultats, sent beneïda el 8 de maig d aquell any.
  • L’abril d’aquell mateix any es va rebre un rescripte papal de Lleó XIII concedint la clausura papal.
  • Tanmateix, l’església acabaria acollint a partir de 1868 la segona parròquia del municipi de Badalona, fundada aquell any, que romangué allà fins a 1925 per falta de recursos i, finalment, n’obtingué per traslladar-la a la part construïda de la nova església, que va ser sufragada, en part, per la venda d’uns terrenys de les germanes clarisses.
  • A les primeries del segle xx les convulsions socials van afectar a la comunitat.
  • Els fets de la Setmana Tràgica de 1909 va obligar a les monges a refugiar-se a distintes cases de particulars de la ciutat durant alguns dies.
  • Pel que fa a l’edifici del convent, va aconseguir la salvació de l’atac dels exaltats gràcies a la intervenció de l’alcalde Martí Pujol.
  • A finals del segle xx el convent va decidir abandonar l’ensenyament per les complicacions a l’hora de sostenir i mantenir l’escola, iniciant una recerca de noves possibilitats de posar-se al servei de la societat.
  • Actualment, cedeixen l’espai per a actes culturals que no tenen cabuda en altres llocs de la ciutat.

Pel que fa a l’església, és plana, sense cap ornament.

A l’eix de simetria s’arrengleren la senzilla porta rectangular, una fornícula, l’òcul de vitrall i un frontó triangular com a coronament.

El campanar té una tipologia d’espadanya.

L’interior és blanc i sense decoració, és de només una nau amb cor als peus.

senzilla…

L’absis està cobert amb casquet en forma de petxina, essent l’únic sector amb decoració.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé