Forn de Calç de Valldonzella de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat)

Per anar al Forn de Calç de Valldonzella, cal sortir des de Sant Feliu de Llobregat, per la riera de la Salut, passareu molt a prop de l’ermita de La Salut, cal seguir per la pista que passat a prop de la Font i la masia de can Ferriol,

ara us cal seguir per la pista que puja a la dreta direcció a La Torre del Bisbe, i més tard les restes del monestir de Santa Maria de Valldonzella.

El Forn de Calç, està abans d’arribar a La Torre del Bisbe,

a l’esquerra del camí, un cartell indica on esta situat.

Aquest antic forn de calç és del segle XVIII.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Creixell (Tarragonès)

El Castell  està situat en el carrer de l’Església de Creixell.

Us passo la seva història:

  • El 1173 tenim notícia documentada del terme Creixell quan Ponç de Rajadell i la seva muller venen el castell de Montornès a la comunitat de Santes Creus delimitant-lo «ab oriente in termine de Crexello».
  • Probablement, la construcció del castell data del 1190 quan el bisbe de Barcelona, Ramon de Castellvell, concedeix la Carta de Població a la vila de Creixell.
  • A partir de 1277, la senyoria de Creixell pertanyia al prior del monestir de Sant Pere de Casserres de la comarca d’Osona.
  • L’any 1358 consten 28 focs a «Crexell».
  • El 1572 se secularitza el priorat de Casserres i els seus béns van a passar al Col·legi de Jesuïtes de Betlem de Barcelona.
  • L’any 1767 i degut a l’expulsió del jesuïtes, la vila i castell passà a mans de la corona, i després Salvador de Marc de Reus que regí la senyoria de Creixell fins a l’abolició dels drets senyorials al segle XIX..
  • Avui en dia és de propietat privada i es troba en bon estat.

El Castell de Creixell, al Tarragonès, és un castell de forma poligonal (nou cares) situat a la part més alta del poble, encimbellat damunt d’un talús prominent. Les parts més antigues del castell daten de finals del segle XI, encara que la major part del que podem veure és posterior al segle XVI.

El talús de pedra està datat de finals del segle XI al segle XII. La resta, construïda en obra de maçoneria, ha anat evolucionant del del segle XIV al XIX.

Té planta poligonal, tres nivells d’alçada amb talussos exteriors i pati interior descobert. El portal d’entrada és adovellat amb arc de mig punt, les finestres de llinda recta i coronat amb merlets grans.

Edificies del costat del Castell

Hi romanen la presó del s. XIV i el celler del segle XVI. L’estructura militar, força evident encara avui dia, ve dels segles XVI i XVII, quan degut als freqüents atacs pirates calia defensar-se dels saquejos dels corsaris i es va reforçar el sistema defensiu integrat pel castell i la muralla.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

El Grau de L’Estany (Moianès)

El Grau esta situat al sortir del poble, per l’antic camí de Prats de Lluçanès, a l’esquerra.

Historia del Mas:

  • Al Moianès, Grau sembla ser un llinatge molt antic: l’any 921 trobem documentat que Geiraldo (Grau) vengué terres “Infra terminus Modeliano” al comte Sunyer.
  • Uns segles més tard, Pere Grau era canonge de l’Estany i prepòsit de Santa Maria de Caselles, església dels dominis del monestir de Santa Maria de l’Estany, vers l’any 1460.
  • Sembla que els Fabrer, en adquirir el mas Grau a finals del segle XVII, incorporaren al seu cognom el de Grau, costum molt habitual entre les grans nissagues catalanes.
  • Un dels edificis annexos al mas té inscrita la data 1755 a la llinda de la porta d’entrada.
  • Mentre que a la llinda de sobre la porta principal d’entrada al mas hi ha un motiu ornamental conopial i la data 1768 inscrita, que ens donen notícia d’una actuació important al conjunt edificat durant aquest període.
  • El 1777 tenim constància encara d’un Josep Grau, pagès de l’Estany.
  • Després, ja no tenim notícia de més Grau. En canvi, el cognom va tenir, i té, molt arrelament a Moià. [Costa, 2003].
Josep Salvany i Blanch / Viquipèdia

El Grau és una masia barroca al nord del poble de l’Estany (al Moianès). Aquest mas forma part d’un antic nucli de cases de pagès properes a la zona del monestir. Totes elles ja existien a l’any 1860 i, per tant, segons la inscripció de la llinda de la finestra situada sobre el portal de Can Grau, sabem que la casa ja existia durant el segle xviii (1768). Àdhuc, podria ésser anterior (del segle xvii) i reformada posteriorment.

Balnca Arisa i Jordi – Pallàs Gamundi – 1983 / Generalitat de Catalunya

És una masia disposada segons dos cossos perpendiculars i façana mirant el sud amb n gran portal adovellat de pedra. Finestres situades segons un eix irregular respecte a la portalada principal. Planta baixa, planta noble i segon pis.

Balnca Arisa i Jordi – Pallàs Gamundi – 1983 / Generalitat de Catalunya

Parament de pedra amb posterior emblanquinada. La façana de llevant presenta una galeria d’arcs de mig punt formant una bonica porticada. L’aspecte del conjunt és poc cuidat: el mateix propietari ens explicava els dificultant que presenta el manteniment adequat d’una masia de semblants proporcions.

Recull de dades : Viquipèdia i Diba.

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Creu de terme de l’Estany (Moianès)

La Creu de terme de l’Estany està situada a peu de la Ctra. Moià – l’Estany, C-59, km 45, 1 km abans monestir .

Us passo la seva historia:

  • La creu de pedra es pot datar cap al segle XIV. Possiblement s’enlairà per iniciativa de l’abadia de Santa Maria de l’Estany.
  • Aparentment marcava el límit de terme en el camí de transhumància que comunicava el Pirineu amb el Vallès, a través del Lluçanès i de Moià i que vorejava el prat de l’antic estany per la vessant est de la conca d’aportació.
  • La seva disposició es devia veure afectada per les obres de construcció de la carretera adjacent, que es van dur a terme entre 1882 i 1904.
  • L’any 1954 fou restaurada pel doctor Josep Maria Vilardell, segons testimonia una placa de pedra col•locada damunt la plataforma, al costat oest, a la vora de la carretera.
  • Una tradició ens explica que aquesta creu assenyala el lloc on la imatge de la Mare de Déu de l’Estany es feu tan feixuga que va ser impossible d’avançar més endavant quan s’intentava de traslladar-la perquè no quedés abandonada amb motiu del saqueig públic del qual va ser objecte el monestir , davant el miracle, la imatge de la Verge fou retornada al seu lloc original.
Josep Salvany i Blanch / Viquipèdia.

La creu de terme es troba a ran de la carretera que va de Moià a l’Estany en el que avui hi ha el Raval del Prat.

És al costat d’una antiga ruta de transhumància, en una plataforma elevada respecte del nivell de la carretera.

Consta d’un basament esglaonat de planta circular, amb quatre nivells decreixents en alçada.

Damunt d’aquest s’assenta el pilar monolític de planta octogonal, d’uns 2,5 m d’alçada, que sosté el capitell i la creu.

DGPC

El capitell és un cub amb rostres representats als quatre angles inferiors.

Les seves cares nord i sud semblen llises, mentre que a els cares est i oest s’hi intueixen una mena d’ones d’aigua que podrien correspondre a l’escut de l’Estany.

Damunt seu hi ha la creu amb representacions esculpides de Crist crucificat i de la Mare de Déu en cares oposades.

La creu de pedra de l’Estany protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles de Fogars de Montclús (Vallès Oriental)

El Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles, conegut també com a Ermita de Santa Magdalena o de Sant Marçal de Baix, és una església romànica amb tres naus i tres absis situada al municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental) -al nucli de Mosqueroles- i dins del Parc Natural del Montseny.

Us passo la seva historia:

  • L’església romànica de Santa Magdalena de Mosqueroles, coneguda antigament per Sant Marçal de Baix, pertany a la parròquia de Sant Martí de Mosqueroles dins del terme municipal de Fogars de Montclús.
  • L’església de Santa Magdalena fou erigida en el pas del segle XI al segle XII pels monjos de Sant Marçal del Montseny, que hi traslladaren per poc temps el seu monestir, fins que el 1104 foren obligats a retornar al Montseny.
  • El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a Santa Magdalena i les laterals -dedicades abans a Sant Miquel i Sant Gil- es destinaren a usos agrícoles.
  • A mitjan segle XIX fou adquirida pel propietari del veí mas Ferrer.
  • El 1980 pel senyor Joaquim Cordomí que n’emprengué la restauració amb l’assessorament de la Generalitat de Catalunya.

L’església de Santa Magdalena és en una plana, voltada d’una concentració d’antics masos i amb el cementiri davant de la façana, propera al poble de Mosqueroles.

Es tracta d’un edifici, fosc i grisenc, fet de pedra esquistosa del Montseny, de planta basilical i capçalera triabsidal.

Les seves proporcions, més ample que llarg, fan pensar que mai no va ser acabat i manca el darrer tram de les naus.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

La nau central és coberta amb volta de canó seguit de perfil apuntat i l’absis i les absidioles amb volta de quart d’esfera.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Hi ha finestres de doble esqueixada als tres absis i al mur de llevant de la nau central, sobre l’arc presbiteral, on també hi ha dos òculs.

Les naus es comuniquen a través d’amples arcs formers de mig punt.

La façana de ponent, totalment arrebossada, podria datar-se al segle XVII (a la llinda de la porta d’accés hi ha la data 1642), té un òcul i un campanar de cadireta de dos ulls.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Monestir de Santa Magdalena de Mosqueroles de Fogars de Montclús és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria de Lavit de Terrassola i Lavit (Alt Penedès)

Setmana dedicada a Esglésies de Catalunya

Santa Maria de Lavit està en la Plaça de l’Església de Torrelavit.

Us passo la seva historia:

  • És l’actual església parroquial de Lavit, que havia pertangut al Monestir de Sant Cugat del Vallès des de l’any 977.
  • El desaparegut castell de Lavit (ubicat possiblement al lloc on actualment es troba l’església), la rectoria i el barri antic junt amb l’església, havien estat propietat de Mir Gelabert.

Església d’una nau rectangular sobrealçada.

L’absis ha estat refet i hi ha una porta a la façana sud amb arquivolta i àbac.

Té un campanar d’espadanya reforçat.

Annexa, existeix la rectoria amb una interessant galeria de columnes salomòniques.

Santa Maria de Lavit és l’església parroquial de Lavit, al municipi de Torrelavit , inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Històries des de Bellvitge.  Història medieval i actual de l’entorn de Barcelona.

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències. (…/…)

Sant Miquel de Barcelona. Les seves desfetes.

L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.

La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.

Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936. (…/…)

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet, indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.

Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.(…/…)

Si voleu saber més d’aquets tres articles podeu accedir a :

https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

El poble de Sant Sebastià de Montmajor de Caldes de Montbui (Vallès Oriental)

Sant Sebastià de Montmajor és un poblet de  menys de 10 habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental.

Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_7423_01.jpg

Us passo la seva historia :

  • L’alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l’orde de Sant Benet. I amb l’auspici d’aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l’església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d’altres.
  • Del poble n’hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l’abadia aixecar l’església romànica on s’honorava i s’honora a Sant Sebastià en forma d’aplec anual. En ocasió de l’exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l’anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple.

L’església romànica consta d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transsepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara.

A l’interior podem veure un retaule renaixentista d’autor desconegut, unes pintures al fresc de l’absis de l’artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia.

El nucli de població principal i més antic es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d’aquí se’ns obre una vall que, amb l’única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d’un mar de verd, arriba fins als cingles.

Està compost d’escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l’església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble és justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial.

Pel camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s’arriba al poble per l’anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix, habitat principalment en els períodes de vacances.

El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d’història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d’una carretera a la qual qualificar de sinuosa no li fa justícia, s’ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.

Sant Sebastià de Montmajor  està envoltat de muntanyes recobertes de pins i alzines, on podreu gaudir de la natura.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé

Monestir de Sant Benet de Bages de Sant Fruitós de Bages

Sant Benet de Bages és una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat.

Molt a prop de la confluència de l’antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.

Us passo la seva important i llarga historia:

  • El monestir de Sant Benet de Bages fou fundat entre els anys 950 i 960 pel magnat Sal·la, que anà a Roma a sotmetre directament la futura fundació a la Santa Seu (amb la qual cosa l’eximia de la jurisdicció civil i episcopal).
  • El 967 hi ha l’acta de fundació i la dotació del monestir,
  • El 972, mort Sal·la, es consagrà una primera església. La comunitat passà una època difícil, per la mala administració dels abats, càrrec que Sal·la havia vinculat als seus descendents.
  • El nomenament del primer abat per elecció el 1002 comportà un redreçament del monestir, que a finals del segle fou unit durant uns anys (1075-1118) al monestir llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres.
  • Devastat pels sarraïns el 1114, a finals del segle xii i principis del XIII es construïren l’església i el claustre actuals.
  • El 1593 fou unit al monestir de Santa Maria de Montserrat, que hi instal·là un col·legi d’arts el 1620.
  • El 1633 s’enguixà l’interior de l’església malmès per un incendi. En els seus darrers temps s’hi retiraven els monjos montserratins vells.
  • El 1835, arran de l’exclaustració dels monjos, el monestir fou venut a particulars.
  • El 1907, l’adquirí Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, que hi feu unes importants obres de restauració assessorades per Josep Puig i Cadafalch.
  • El 1931 es va declarar Monument nacional.
  • Des del 1936, l’església està abandonada i necessita una gran reparació.
  • El 2000 descendents de Montserrat i Elisa Casas i Carbó venen el monestir a la Caixa de Manresa que va restaurar el conjunt .
  • El 2007 va inaugurar un complex conegut com a Món Sant Benet dedicat a difondre la història monàstica, de l’època en què va ser residència dels Casas i també de la gastronomia. El complex turístic i cultural inclou, a més del monestir, l’edifici La Fàbrica, l’Hotel Món i la Fundació Alícia.
  • Des de l’any 2012, és la Fundació Catalunya La Pedrera qui s’encarrega de la gestió i l’actual propietària del monestir.

El monestir de Sant Benet de Bages, situat en un paratge frondós i humit a la dreta del Llobregat, és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l’època fundacional fins a l’època barroca. Actualment és un complex conjunt d’edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi que ha sofert una profunda restauració.

L’església és de planta de creu llatina, amb una nau (de 25 m de llarg per 7’5 d’ample) coberta per volta lleugerament apuntada, dividida per tres arcs torals. El transsepte té el braç S més baix i més curt que no el del costat N. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L’absis central és l’únic visible a l’exterior. El portal principal, a la façana de ponent, és d’arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l’escola dita rossellonesa.

A ponent l’església té adossada la imponent massa del campanar, de base preromànica i cos d’època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes. Sobre el primer arc toral de la nau de l’església s’alça un comunidor en forma de torre-campanar de dos pisos.

El claustre és la part més interessant del conjunt. És format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n’hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica i també de figuratius amb motius d’inspiració mitològica, d’inspiració cristiana o amb escenes humanes o d’animals.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3992_01.jpg

Els capitells que hi ha en unes arcades que podrien ser de la sala capitular antiga a l’E i alguns altres són els més antics de tot el claustre i poden datar-se de la segona meitat del segle x.Tallades en forma semicircular per tal d’adaptar-se a la curvatura de l’absidiola on anaven col·locades. Actualment estan adossades a la paret per la seva banda frontal a l’invers de com estarien originàriament. Ambdues se sostenen per una única columna, proveïda de base, d’uns 70 cm d’alçada.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

La primera, situada a mà esquerra del passadís, fa 124×76 cm d’amplada en els seus punts més allunyats i un gruix de 12 cm. L’acabat de la curvatura és força tosc. La segona, se situa pràcticament davant la porta del celler, fa 165x77x12 cm i té unes característiques molt semblants a la primera però presenta una acabat més polit.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

De l’església preromànica consagrada l’any 972 no en queda pràcticament res. Tanmateix, alguns dels capitells que s’han conservat permeten afirmar que era una edificació força important.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

L’església és un temple del segle XII, de planta de creu llatina, d’una sola nau coberta amb volta de canó, una mica apuntada, reforçada per tres arcs torals que recolzen sobre semicolumnes adossades als murs. L’arrencada de la volta s’assenyala amb una cornisa, camuflada posteriorment per la decoració barroca.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

La capçalera és al mur de llevant i està formada per un absis central i dues absidioles, a banda i banda del primer, buidats del mur de manera que no s’aprecien a l’exterior. Tots tres són de planta semicircular i són coberts amb volta de quart d’esfera. Entre la nau i l’absis central hi ha un cos d’edifici, cobert amb volta de canó, que serveix de presbiteri i fa la gradació entre els dos espais.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

Sota l’absis principal, hi fou construïda una cripta destinada a contenir les relíquies de sant Valentí. L’estampa exterior és completada per un comunidor en forma de torre de dos pisos i pel portal de la façana de ponent, de mig punt, amb quatre arquivoltes i tres capitells a cada banda, dels quals arrenquen altres anells torals. Una massissa torre campanar, de secció quadrada, revela les diverses etapes del seu procés constructiu: preromànica, romànica i renaixentista.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

El claustre és l’element més interessant del cenobi. Queda situat al sud de l’església, formant un quadrilàter gairebé regular, amb la particularitat que tant el campanar situat a l’angle nord-oest com el braç sud del transsepte, envaeixen i estrenyen el pas per les galeries. Hauria estat construït entre els segles XII i XIII i aplega algunes peces reaprofitades. Les quatre galeries estan cobertes per voltes de canó. Als angles i a les parts centrals de les galeries, s’aixequen uns pilars, que ajuden a donar solidesa al conjunt. Entre pilars podem trobar una sèrie de tres arcs de mig punt, aguantats per parelles de columnes amb capitells esculpits.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

Hi ha un total de seixanta-quatre capitells de gran riquesa. L’escultura dels capitells és molt variada, destacant bàsicament la temàtica vegetal i figurativa. També se’n poden trobar amb motius animals i amb representacions humanes. D’aquests capitells cal destacar un d’origen preromànic, probablement reutilitzat, on es veu la primera representació iconogràfica que es coneix fins ara de Catalunya. Té forma de piràmide quadrangular invertida i truncada. Té decorats els quatre costats amb una escena de l’Anunciació, el Crist en majestat, una imatge pregant i motius vegetals. Un altre dels capitells esmenta el nom d’un dels artífexs de l’obra: Bernat. Es conserven dos finestrals de la sala capitular antiga. Al mateix claustre hi ha diversos enterraments d’època romànica.

Finestres geminades que corresponien a la sala capitular que va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch. En les parets laterals del claustre podem veure les sepultures de diverses nissagues catalanes, que participaren en la construcció o ampliació del cenobi. Entre elles es poden identificar les tombes dels Talamanca, els Calders, els Rocafort, els Boixadors, els Sanespleda i els Montcada.

Galeria on s’aprecia els conjunts de tres arcs sustentats per una parella de columnes amb capitells. En el mur de llevant es poden veure dues finestres geminades que corresponien a la sala capitular. Aquesta va desaparèixer durant la restauració feta per Josep Puig i Cadafalch, segurament perquè es trobava en runes. Els seus capitells, molt erosionats i de tipus vegetal, van ser reaprofitats del primer temple, edificat en el segle x.

El pati interior és realment un lloc tranquil i un recés de pau, un espai per a la meditació i el recolliment. Ple d’arbres i arbustos que creixen en el seu interior, que li donen al lloc un aire diferent, amb la llum esmorteïda i tamisada en tons verds amb el silenci.

Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

L’accés al claustre des de l’església és a través d’una porta oberta en el braç sud del transsepte, que pel costat del claustre es decora mitjançant arquivolta i una parella de columnes. Aquesta porta és la que utilitzaven els monjos per accedir a l’església, mentre la resta de la feligresia utilitzava la porta principal a la zona oest. El capitell esquerre d’aquesta porta conté una teofania, en la qual apareix el Senyor assegut sobre un tron que és elevat per dos àngels situats un a cada costat, tot sobre un fons estriat a manera de vímet. El capitell dret no ha conservat la seva decoració, i l’arquivolta sobre l’arc de la porta es forma mitjançant un perfil corregut i entretallat de senzilla factura.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es roger-v_01.jpg
Roger Vinent Arnau – 2008 / Generalitat de Catalunya

A partir del segle XIV, s’alterà la distribució del conjunt i al costat sud es construí un edifici amb arcs diafragma per allotjar el celler. A sobre s’hi bastiren dos pisos destinats a cel·les dels monjos, que després Ramon Casas els convertiria en residència particular.

Sant Benet de Bages és una obra del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipedia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé i Altres.

Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

————————————————————————————————————————-

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25