L’antic Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona – 2ª Part #

L’antic Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, l’any 2017 us el vaig donar a conèixer. Des de fa un temps, està tancades les visites al Monestir, per aquest fet i completant l’article anterior us passo imatges del seu interior i claustre :

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Llibre recomanat : Guia breu. Monestir de Santa Maria de Vallbona

Fitxa tècnica

Autor: Sans Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-1303-028-9

180 pàgines

Tapa rústica

140 x 200 mm

Data de publicació: Octubre 2018

Preu : 9,95 €

Sinopsi:

El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per Sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Císter. (Com a ordre femenina)

Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle XII es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle XIV, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular.

L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.

Recull del Llibre : Ramon Solé

La torre d’Emma

Representació de torres i castells al llarg del Llobregat al llibre de Montserrat Pagés: Art i feudalisme al Baix Llobregat. A baix es poden veure les “torres” de Banyols.

En 1074 el bisbe Umbert de Cervelló, Ponç, sagristà, i la Canonja donen “en precari” a Martín, prevere i a Guisball diverses parcel·les en Banyols, no lluny de la “Torre Emma”, perquè construeixin cases i corts. Les terres limiten amb terra de Sant Pere de les Puel·les i amb el rec de Sendred Lívul.[1]

Sabem de l’existència d’aquesta “torre” (o explotació agrària amb edificacions) a Banyols (La Marina deltaica de Provençana), però no el lloc concret on s’ubica ni a què Emma es refereix. Intentarem aproximar-nos amb les dades que tenim.

  • Uns pares recordats: Sendred i Ema

En 1066 un levita anomenat Guillem Sendred dóna al monestir de Sant Cugat l’heretat que li havien deixat els seus pares Sendred i Ema a Olorda i que consistia en terres, vinyes, cases i corts. Limitaven amb Vallvidrera a l’est, Sant Just Desvern al sud, el Llobregat a ponent i el puig Madrona al nord. També dóna vinya i terra a Magòria. Al cap de pocs dies el monestir estableix el levita a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, on n’hi ha una torre de pedra i calç.[2]

Santa Creu d’Olorda. Postal antiga. Arxiu Rasola.
  • Quatre germans: Ramon, Pelegrí, Guillem i Berenguer

En 1075 Pelegrí reconeix i defineix en favor del seu germà Guillem tot el seu dret sobre l’heretat de Provençana i del Penedès que va ser del seu germà, Ramon i que aquest havia rebut dels seu pare Sendred. També reconeix les compres que la seva mare Ema va fer i donar a Guillem, excepte el mas que va ser de Guillem Joan i l’illa de Santa Maria.[3]

En 1076 Guillem Sendred, que ja és clergue, amplia la donació inicial a Sant Cugat amb cases, un hort i un pou, junt a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona que li pervingué dels seus pares Sendred i Ema. També torna a donar vinyes a Magòria que limiten amb vinyes comtals i amb vinyes de Sant Pere de les Puel·les, més la quarta part d’un hort al “Cugull” (El Clot) i dues parts d’un alou que va ser dels seus pares i que havien rebut, ell i el seu germà Berenguer, del seu germà difunt, Ramon. L’alou era al lloc anomenat Quart (Torrent Gornal) de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana i devia ser prop de la zona de Banyols, ja que entre els límits trobem: l’alou que va ser d’Oliva Miró i de la seva filla, Maiassenda, el dels germans Guitard i Renard Boeci, l’alou de la Seu i la via que ve de Lanera (Sant Boi). També dóna tot el que té a Olorda i al pla del Llobregat. La condició és que ho tindran en usdefruit ell i el seu germà, Berenguer.[4]

Barcelona, any 1000
  • Els testaments: El paper de Sant Pere de les Puel·les.

Berenguer Sendred mor el juny de 1082, deixant els seus béns a Olorda, que van ser de la seva mare, Emma, a la seva filla Névia, a qui deixa també la batllia que va fer aixecar el seu germà Guillem Sendred a Banyols. Al seu fill, Bonfill, li deixa llegats a Pinells del Penedès per a que pugui ser clergue i a la seva dona, Estefania, propietats als Arcs de Barcelona (vora la Catedral) i a Banyols. Mana que ningú, excepte el seu germà, Guillem, pot alienar i vendre part de la propietat.[5]

Guillem Sendred mor poc després, llegant l’alou de Banyols a Sant Pere de les Puel·les. A Isarn, prevere d’aquest cenobi, li deixa un abric de pell i a Letgarda, Deovota li deixa dues flassades.[6] En 1083 El·liarda, l’abadessa de Sant Pere amb Isarn i altres marmessors, entre els quals, Guitard Boeci, venen a Ramon Dalmau, clergue de la Seu de Barcelona, per dos-cents sous, l’hort prop del mar – al “Cucull”- que va ser de Sendred Lívul, “defuncti genitore”.[7]

En 1086 Estefania ven a Névia, per una unça d’or, una quarta part de la meitat d’una parellada de terra al prat de Banyols, prop de la torre que va ser de Sendred Livul, donació que li havia fet Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[8]

Antic convent de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia de Sant Pere.

Ens pot cridar l’atenció que Guillem Sendred que havia fet tractes amb Sant Cugat acaba posant en mans de Sant Pere de les Puel·les les seves últimes voluntats. Cal tenir en compte la precarietat del monestir femení a mitjans del segle XI de la que deixem constància breument:

Entre 1027 i 1028 el Comte Berenguer Ramon I (1005-1035) i la seva esposa Guisla de Lluçà, (1012-1079) lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudad (1010-1029), el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies (cosa que no van poder fer amb el poderós monestir de Sant Cugat). En 1030 aquests mateixos comtes renuncien al patronatge sobre St. Pere i la seva església de St. Sadurní en pro del bisbe i dels seus successors, rebent a canvi mil cinc-cents sous. Recordem que en 1017 es lliura Sant Joan de les abadesses al poder del comte de Besalú que anomena bisbe el seu fill. Els monestirs, que havien estat protegits i impulsats pels mateixos comtes, esdevenen, en temps convulsos, una font de béns preuats. Les aliances es mouen ara cap el poder més centralitzat. El Comte Ramon Berenguer I (1023-1076)  i la seva última dona, Almodis de la Marca (1020-1071), decreten en 1054 la inviolabilitat dels drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[9]

La catedral romànica de Barcelona va ser inaugurada pel bisbe Guislabert en 1058.

Finalment, en 1072el papa Alexandre II, a precs de l’abadia de Cuixà, posa sota la seva protecció el monestir de Sant Pere alliberant-lo del domini del bisbe i donant-li drets de donar sepultura als fidels i de rebre oblacions manant que cap persona pot alienar els seus bens sota pena d’excomunió. A partir d’aquesta data comencem a veure més donacions en favor d’un monestir en el que es confia i amb el que no trobem que es donin conflictes.

  • Els orígens: Sendred Lívul, fill de Sendred i de Lívul.

Per les vendes de 1083 i de 1086, coneixem que Sendred. era Sendred Lívul i que “la torre que va ser de Sendred Lívul”, deu ser la anomenada “torre d’Emma”, la mateixa que al 1074 era prop del rec de Sendred Lívul.

La ubicació devia ser al sud de l’actual Torrent Gornal.

Imagen: Moran i Ocerinjauregui, Josep (1999). “Toponímia amiga de l’Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160

Pensem que aquest lloc restarà molt vinculat a Sant Pere de les Puel·les, amb propietats a Banyols en les que farà establiments ja al segle XII, quan sentirem parlar de la “parròquia de Banyols” (1174, confirmació de privilegis) o de la “batllia” de Banyols (1197, venda de drets del monestir a un prevere).

Saber de les propietats de Sendred Lívul, que ja duu nom i cognom, o de Sendred i Emma, no és gaire difícil. Aquestes són les referències que hem trobat als pergamins de l’Arxiu Comtal: En 1026 Bellit i Adelaida venen a Sendred, prevere de Cerdanyola un alou a Banyols, no ho podem assegurar però creiem que pot ser el nostre Sendred, pare del també clergue Guillem, en unes dates en les que els clergues encara podien ser casats i tenir fills, tot i que la església ja ho comença a amagar i que aviat serà prohibit i perseguit.

En 1028, en una venda entre Pere i Ermengol Oruç (fills del jutge Oruç) de mitja propietat prop de Santa Maria del Mar, trobem l’hort de Sendred Lívul als límits. En 1030 Sendred i Emma venen a Adalbert, fill d’Odesind, alous a Micià (Sant Joan Despí) i Tiano (Sant Feliu de Llobregat), en aquest document se’ns diu que Sendred era fill de Lívul, dona. I en 1044 en una venda que fa el bisbe Guislabert de cases i terra al costat de l’església de Sant Miquel a Magòria a canvi de dos llibres de la Gramàtica Priscià, a un dels límits el tornem a veure. Tenim, així, una mostra d’alguns alous dels fills de Sendred Lívul i Emma.[10]

Gramàtica de Priscià de Cesarea, molt apreciada a l’Edat Mitjana.

Ens hem preguntat per la mare de Sendred, na Lívul, de qui agafa el segon nom, cosa gens freqüent entre els homes, que comencen a tenir cognom afegint el nom del pare, com fan els fills del propi Sendred. Hem trobat que al 1011 Sunifred i Raquel venien a Sperandéu, Sunifred i la seva dona, Lívul, un alou a Banyols que afrontava amb la via Lanera. Podria ser Sendred Lívul fill d’aquests Seniofred i Lívul? És una possibilitat.

Sant Feliu. Can Ferriol, font que és sobre la casa de Ferrocinto. Una mare, Lívul, donava a la Seu, en 958, una vinya en Sabadell, en memòria del seu malograt fill Ferrocinto,
  • La figura emblemàtica d’Emma

Només ens queda saber qui era Emma, d’on venia? De moment no ho podem dir, trobar identitats amb l’única referència d’un nom força habitual és molt agosarat, tot i que en aquest també tenim referències familiars, però no les dels seus avant-passats. Les genealogies femenines sempre es perden, ni que siguin de la noblesa.

Sabem que en 1025els esposos Gausfred i Quixol venen als esposos Miró i Quixol un alou amplíssim a Santa Eulàlia de Provençana, entre el Llobregat i el Besós i entre la muntanya i el mar i, entre d’altres, l’alou que Guillem va rebre i pledejar de Seniofred de Rubí per part de la seva dona Ema i el mas d’Ema dins dels murs de Barcelona. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[11]

Una altra Emma va caure a la presa d’Almansor de 985 i el seu marit, Guillem, senyor del Castell d’Espasa i Esparraguera, donava aquests castells a Sant Pere de Vic, en memòria seva.

Tenen alguna relació alguns d’aquests Guillem i Emma amb la nostra Emma?

Només podem dir que tant els Guillem, com Sendred Lívul i els fills d’aquest, tenien com un bé preuat i reconegut les seves dones i mares respectives.

La “torre d’Emma” a Banyols és un símbol que representa aquesta presència freqüent de les dones al segle X i que al segle XI encara perdura per part d’alguns que duen amb ells els valors familiars i morals que han rebut.

Els canyars, un bé preuat de la Marina deltaica, però més encara l’aigua que es canalitza i la terra que es desseca per fer-la apta per la pastura i el conreu. L’aigua configurarà els camins, com l’anomenada “Via Lanera” que atravessava els Banyols del Delta.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-03-2021.

Als que mostren aquest reconeixement envers les dones.

A l’Emma del barri de Bellvitge.

———————————————————————————————————————————-

[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1258

[2] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DXXVII i DXXVIII (1066)

[3] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 95

[4] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DLIX (1076)

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al., n. 1403

[6] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V, doc. DLXXVII (1082).                                    

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al., o.c, n. 1424

[8] Descarrega, o.c, n. 107

[9] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[10] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 174 (1026), 190 (1028), 206 (1030) i 318 (1044),

[11] Descarrega, o.c, n.32

Llibre recomanat : El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans (887-1017)

Fitxa Técnica :

Data de publicació: 04/11/2019

Nombre de pàgines: 368

Format: llibre

Col·lecció: Vària

Matèria: Història de l’Església

ISBN: 978-84-9191-077-0

PVP : 20.00 €

Sinopsi :

Aquest volum és fruit de la jornada d’estudi Mil anys d’absència, que la Junta del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, junt amb el Servei d’Arxius de la Federació Catalana i el suport de l’Ajuntament d’aquesta vila, va organitzar el dia 7 d’octubre de 2017 al Palau de l’Abadia, en el marc de les celebracions del mil·lenari de l’expulsió de les monges del seu monestir i l’extinció del cenobi de Sant Joan, i ha es-tat enriquit amb alguns capítols nous que amplien la temàtica que s’hi tracta.

Com diu la historiadora Blanca Garí a la introducció del present volum, s’hi tracta l’estudi del monestir de Sant Joan tot situant-lo en el centre d’una xarxa de connexions que es tensa cap al passat, el present i el futur de la mateixa comunitat monàstica. En fer-ho, l’obra perfila un paisatge polièdric i en moviment i ens mostra al llarg de la seva lectura com s’entreteixeixen els diferents plans de la interpretació de la història del monacat i de la història de les dones.

Sense abandonar una forta perspectiva holística en la comprensió de com incideix i dialoga la comunitat amb el seu entorn immediat al llarg de la seva existència, l’enfocament d’aquest llibre ens deixa entreveure al mateix temps de quina manera Sant Joan de les Abadesses ajuda a elucidar el paper de les dones en una història general del monacat.

Recull del Llibre : Ramon Solé

La puntaire de Can Creixells de l’Hospitalet de Llobregat.

La Masia de Can Creixells a la Marina de l’Hospitalet de Llobregat. Foto: AVV Bellvitge.

Maria Rosa Creixells i Valls (L’Hospitalet de Llobregat, 1840 – Madrid, 1914) va néixer a la masia de Can Creixells, a la Marina (on ara hi és l’Institut Europa de Bellvitge, abans Joan Miró).

Institut Europa a Bellvitge, als terrenys on hi havia la masia de Can Creixells. AGC

Era filla de Llorenç Creixells (jornaler) i Maria Valls, germana de Baldiri que va obrir un negoci de carruatges que connectava l’Hospitalet amb Barcelona i de Francesc que tenia un negoci del vidre i tia de Joan Creixells i Vallhonrat (filòsof i escriptor de la Renaixença). Tota una família obrera, artista i emprenedora.

Homenatge a les puntaires a Sant Boi de Llobregat. Foto: AGC.

Va aprendre a fer puntes des de petita amb la germana de la seva mare, Rosa, al taller de blondes i puntes de coixí de la família materna. Tenim notícia de vàries dones amb el cognom Valls que es dediquen al comerç de teixits i blondes.

Puntaires de Malgrat. Museu de la punta d’Arenys de Mar. Foto: museu de les puntes d’Arenys de Mar.

El 1856 (amb 16 anys) es casà amb Josep Huguet i Casamitjana, dibuixant de randes. En 1858 el matrimoni es traslladà a Madrid, on hi havia el mercat de blondes més important de l’Estat, amb la idea de crear un negoci propi per a vendre les puntes i blondes fetes a l’Hospitalet i a altres indrets de Catalunya. A Madrid es va perdre la i del cognom Creixells. Al Museo del Traje de Madrid es conserven alguns treballs de Rosa Creixells i Valls.

Aprenent a fer puntes de coixí al Casal Artesà d’Hostafrancs.

La qualitat del producte va fer que fossin proveïdors de bona part de l’aristocràcia espanyola, sent puntaire de la Casa Real amb la reina regent, Maria Cristina de Borbó i amb la seva filla, Isabel II d’Espanya, que va fer substituir els barrets de la cort per les manteletes. Cal dir que les puntaires catalanes sempre van ser molt valorades a la Cort de Madrid. [1]

1906. La puntaire catalana, presentada com la dona hàbil i forta. la realitat era que les treballadores solien ser pobres i molt sovint, nenes.

La feina era feta per puntaires de l’Hospitalet, com la Mora, la Xica del Gaspa, la Cristina del Moro, la Margarita del Fabot i l’Andalona.[2] Aquestes dones devien treballar a casa –seva o d’altres-, com tantes altres han fet al llarg dels segles.

Inicis de l’ofici de puntaire. Foto: Montserrat Zaragozà Torner.

El matrimoni Huguet-Creixells tingué tres filles que van seguir els passos de la mare. Josefa (1857-1939), va viatjar per països com Bèlgica, França o Itàlia per a conèixer millor el treball de les blondes a aquests llocs i va heretar i mantenir el negoci a Madrid. També va ser, des de molt joveneta, professora de la Escuela del Hogar y Profesional de la mujer, institució que oferia sortides laborals per les dones des de 1911.

“El Globo” 26-01-1912

En 1915 es crea el Taller de Encajes, amb la participació d’intel·lectuals com Emilia Pardo Bazán i de Eloïsa Ballester Huguet, filla de Josefa, el taller volia crear un col·lectiu de dones que es dediqués a la comercialització de les blondes. Rosa, bona puntaire, va morir jove. La més petita, Pilar (1868-1950), mestra, va escriure el primer llibre rigorós sobre la història y la realització de les puntes: Història i técnica del encaje.[3]

El disseny, la base del treball de les puntes. Foto: Montse Zaragozà Torner

El treball de les dones. De la llar a la fàbrica.

A més de la persona i la família volem mirar el que representa una realitat de moltíssimes dones amb les cures del nodrir, vestir o curar. Les feines tèxtils com filar, cosir o teixir era un complement per a moltes llars, sigui per a la producció de les necessitats familiars, sigui per complementar els ingressos.

En 1858 Isaac Merritt Singer (EEUU) inventa la màquina de cosir domèstica, funcionava amb pedals i va suposar una revolució pels treballs de la llar. Foto: AGC, monestir de les Avellanes.

A mitjans del segle IX, un 20% de la població femenina major de 12 anys de l’Hospitalet es dedicava a la manufactura domèstica de les puntes de coixí, com passava a altres comarques catalanes com el Baix Llobregat o el Maresme. El 1850 hi havia a l’Hospitalet un total de 82 telers manuals a les cases i hi devien d’haver d’altres no declarats. Aquests telers van conviure llarg tems amb els mecànics que les empreses anaven instal·lant a la nostra població davant la prohibició de fer-ho a la ciutat de Barcelona. Els tallers de puntaires agrupaven entre 20 i 40 dones treballant per empreses de Barcelona. Al 1853, hi havia a l’Hospitalet set fabricants de puntes i només trobem una dona de l’Hospitalet, l’Esperança Costa, que actuava com a representant de Salvador Santacana de Barcelona. Les feines tèxtils, com les de les puntaires, eren feines dures a les que es dedicaven els sectors pobres de la població. [4]

Les blondes, els brodats, el ganxet… treballs que les nostres àvies ens van regalar com les millors joies del nostre preuat aixovar. Foto: AGC.

Estem al pas entre una economia preindustrial i la pròpiament industrial que la canalització de l’aigua, amb les màquines de vapor, la millora de les comunicacions amb les vies fèrries i la posterior instal·lació de l’electricitat van acabar imposant.

Aquesta petita història il·lustra els començaments d’aquesta ciutat industrial i fa palès el treball de les dones a la ciutat, sovint obviat i menystingut, sent, en canvi, tangible, concret i real, portador de riquesa per a la ciutat i una part considerable de les seves transformacions.

La puntaire d’Arenys de Mar que abans mirava el mar. Foto: AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-02-21

A les dones que s’han deixat la pell per a fer-nos millor la vida de totes.

A les emprenedores, tan menystingudes.

A les que mantenen vives les tradicions de les nostres àvies.

——————————————————————————————-

[1] Sanmartí. Carme (ed.) et. al. (2019) Catalanes del IX al XIX. Eumo ed. Capsa de Pandora.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1994) Hospitalenses d’ahir. Ateneu de Cultura Popular.

[3] Barreda López M. Dolores (2018) “Las primeres artistas de la asociación espanyola de pintores y escultores. Pilar Huguet Crexells”: https://apintoresyescultores.es/pilar-huguet-crexells/ Ribas, Neus (directora del Museu de la Punta d’Arenys de Mar). Conferència: “Una saga de encajeras triunfan en la corte madrileña”.

[4] Casas, J. (1985) La formació de la indústria a l’Hospitalet. Centre d’estudis de l’Hospitalet. Llinàs, Conxa i Trayner, Mª Pau (2014) Guia didàctica de la exposició: “Indústria tèxtil a l’Hospitalet en mans de les dones”. Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. 1. Passejades per la vila vella. Aj. L’Hospitalet. Solà i Parera, Angels (2001) “Les puntaires del Baix Llobregat” a Les dones i la història del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Claustre del monestir del Sant Cugat del Vallès

El monestir de Sant Cugat és una antiga abadia benedictina a la localitat catalana de Sant Cugat del Vallès.

El monestir, construït entre els segles IV i XIV, destaca pel seu claustre.

Va ser el monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona.

El més destacat de tot el conjunt del monestir de Sant Cugat és el seu impressionant claustre.

Es tracta d’un clar exemple de l’art romànic català i va ser construït al segle xii sobre un d’anterior.

En el segle XVI se li va afegir un segon pis i es va construir també l’atri d’entrada.

Dins el jardí del claustre es poden observar les restes de la primera basílica del segle V

i el lloc on la tradició diu que s’hi va enterrar i venerar a Sant Cugat.

La seva planta té amb una longitud de més de 30 m.

Cada galeria consta de quinze arcs de mig punt sustentats en dotze parelles de columnes i pilars als extrems i cada cinc arcs.

Cadascuna d’aquestes columnes està decorada amb capitells finament elaborats, amb detalls variats que van des de la representació d’animals a les escenes bíbliques.

Cap a l’any 1190 va arribar un taller d’escultors procedents de la catedral de Girona, on havien treballat durant uns 10 anys.

És per això que tots dos guarden moltes similituds pel que fa als motius esculpits dels seus capitells.

Els murs exteriors estan recorreguts per un fris d’arcs cecs amb mènsules decorades amb caps d’animals.

Aquest fris recorda molt al que hi ha a Sant Pere de Galligants de Girona.

El pis superior es va construir al segle XVI i el fris en el qual se sustentava la teulada, va quedar com un element merament decoratiu.

L’edifici va ser declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1931. Forma part del Museu de Sant Cugat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Sant Cugat del Racó de Navars (Bages)

Sant Cugat de Salou o del Racó es troba en un planell elevat acompanyada d’una masia i del clos del cementiri que es troba a poca distància. És una església dedicada a Cugat màrtir i un dels monuments més destacats del municipi. Cal accedir per la Ctra. Navars-Serrateix, km 3,3 trencall mà esquerra, situat en el municipi de Navars (Bages).

Us passo la seva historia :

  • El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Sta. Mª de Ripoll el seu alou que diuen Ecclesias Clavatas.
  • Malgrat que en l’alou no consta que tingui cap església, es creu que la tenia, perquè el 938 és esmentada en el precepte que el rei Lluís Ultramarí concedí al monestir de Ripoll.
  • Depengué d’aquest monestir fins a la desamortització eclesiàstica (1835) i passà a dependre de l’autoritat episcopal. Molt aviat adquirí la categoria de parròquia que perdé a l’unir-se a la de Castelladral.
  • El 1040 el topònim s’havia canviat pel de Sant Cugat de Castelladral,
  • El 1293 s’anomenava com Sant Cugat de l’Alou,
  • I el 1689 es coneixia amb el nom de Sant Cugat del Racó

És un petit nucli rural del municipi de Navars que està ubicat als altiplans que hi ha entre les Esglésies i Castelladral. En aquest indret hi va haver un important assentament iberoromà, que s’ubicà al Pla de Sant Pere.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba Oliveras, Joan 1990 / Generalitat de Catalunya

Sant Cugat del Racó consta d’un petit nucli on hi trobem l’església del mateix nom i algunes cases, però majoritàriament està constituït per nombrosos masos dispersos com l’Alsina, el Soler, Les Esglésies, Ca l’Estruch, L’Espinalt, La Sala, Cal Mateu, Les Planes, L’Alou, Cal Soldat, Can Passols, La Rectoria, els Cellers, la Casa Nova del Pla i Taurons.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

De l’edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l’altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa.

L’església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s’alça una cúpula sobre trompes que a l’exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l’absis central i l’absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d’estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

En el punt de dels braços de la creu grega s’alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d’altres esglésies d’aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l’interior, s’eleva una cúpula, que passa del quadrat a l’octògon mitjançant trompes.

Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l’acabament queda una part de l’aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s’alça el campanar d’espadanya de dues obertures.

Oliveras i Rubiralta, Maria Alba Oliveras, Joan 1990 / Generalitat de Catalunya

Sant Cugat del Racó és una església romànica del municipi de Navàs (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Llibre recomanat : Reial Monestir de Santes Creus

Editorial:

FARELL EDITORS I DISSENYADORS

Any d’edició: 2019

Matèria : Arquitectura

ISBN: 978-84-17116-09-5

Pàgines: 40

Enquadernació: Rústica

Preu : 8,00 €

IVA inclòs

Sinopsi

El monestir de Santes Creus és un dels tres principals monestirs del Cister a Catalunya. El llibre pretén descobrir perquè es va implantar el Cister a Catalunya, els orígens de la seva fundació i la seva transcendència històrica.

El monument, inicialment, seguia els patrons estàtics de l’austeritat del Cister, però amb el mecenatge reial abandonat en bona part aquestes directrius. Va ser un exponent a la Corona d’Aragó com a claustre, com a model de sepultures reials amb la Pere I el Gran, Jaume II el Just i la de la seva dona Blanca d’Anjou. També en destacava el seu cimbori.

El llibre posa al dia, d’una forma divulgativa, tots els estudis històrics que hi han hagut fins ara. En aquest punt era del tot necessària aquesta publicació. Per posar un exemple, ja no parlem de Palau reial sinó de Palau abacial. El llibre va acompanyat d’un plànol per interpretar el monestir i d’un conjunt d’imatges per poder conèixer el monument en tota la seva amplitud.

Recull del Llibre : Ramon Solé

Castell i Església de Llaés

Castell de Llaés de Ripoll està situat al cim de la muntanya de Sant Bartomeu, de 909 m.

Us passo la seva història:

  • L’antic castell de Llaés està documentat des de l’any 919.
  • La primitiva església de Sant Bartomeu, erigida per l’abadessa Ranlo del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i consagrada pel bisbe Ató de Vic , el 960 fou reemplaçada per una altra que consagrà l’Abat Oliba el 1025.
  • Tot i ser els abats de Sant Joan senyors de la major part del terme, els segles XI i XII la seva jurisdicció pertanyé als senyors de Milany, també vescomtes de Besalú.
  • El 1342 l’abat de Sant Joan en comprà la jurisdicció i passà des d’aleshores al domini total del monestir.
  • L’actual rectoria que ocupa el lloc de l’antic castell és obra del segle XVI.

Encara que l’església ha sofert transformacions, conserva la seva orientació d’època romànica.

És d’una sola nau amb volta apuntada.

Català i Roca, Pere 1962 / Generalitat de Catalunya

Darrere el presbiteri una porta dóna a la sagristia que ocupa el lloc on degué situar-se l’absis.

La coberta és de teula àrab.

Al cantó dret de la façana s’aixeca el campanar.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Damunt de la porta hi ha un ull de bou, que dóna llum a l’interior.

Josep Mª Moreno Lucas 1982 / Generalitat de Catalunya

Només resten els murs de l’església de Sant Bartomeu de Llaés i la rectoria que conserva restes alguns murs del castell.

Entre les dues construccions hi ha el cementiri i una placeta.

El Castell de Llaés és un antic castell en el nucli de Llaés, del municipi de Ripoll (Ripollès), declarat com a bé cultural d’interès nacional.

Puig i Castells, Antoni Català i Roca, Pere – 1982 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Vistes durant el confinament

Avui us presento dos articles

Des de casa (Terrassa) a La Mola i al monestir de Sant Llorenç de Munt (març-abril, 2020).

Des de casa, abocat a la finestra, albiro el món, és ben a prop.

La natura, la meva permanent estimada, m’acompanya, a ella em lliuro.

Història perduda entre roques mil•lenàries, vegetació que el misteri envolta.

L’ombra cau sobre les llums; com jo, ple de dubtes, pors, inquietuds.

Sé que hi ets, desig, vens amb la boira, dama d’aigua.

Núvol blanc, esperança que es farà amenaça o temor que el sol desfarà?

La llar, el nostre recer, em crida al seu sí, lloc de la cura i l’estima.

Rutines diàries, teixit que referma la pell i els fonaments.

Aviat passejaré pel teu cos encès, l’únic paisatge que ja vull; tu, només.

Finestrals, xarxes de comunicació, reproducció del que vam ser i fer.

La llar s’obrirà de nou i acollirà el meu últim amor.

Respira el cos i la muntanya, respira i es renova el món.

Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Ramon Solé (març-abril, 2020)