Creu de terme de Provençana de l’Hospitalet de Llobregat

El terme de Provençana va ser establert en 1101 amb la consagració de la seva església, Santa Eulàlia de Provençana. Estava comprès entre Montjuïc i la Riera Blanca, a l’est, els contraforts de Sant Pere Màrtir de la serra de Collserola, al nord, el riu Llobregat a l’oest i el litoral marí a al Sud.

L’obra de la creu de terme de Santa Eulàlia de Provençana va ser encarregada a Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però malauradament, no la va fer, deixant constància, al seu testament de 1508, que havia agafat pedra d’en Icart per una creu que havia de fer al Spitalet, però les pedres són xiques. 

Aquell mateix any s’havia encarregat una creu d’argent per la nova església de Santa Eulàlia de Mérida (al barri del Centre de l’Hospitalet), signant un acord entre els obres parroquials i l’argenter barceloní, Pere Sumes, La creu havia de ser de la mateixa talla i factura que la del monestir de la Mercè de Barcelona.

Imatge : Google

Mentre que aquesta nova església anirà prenent protagonisme al nou i més dinàmic nucli de “la pobla”, l’antiga de Provençana perd la seva titularitat com a parròquia, esdevenint capella eremítica d’un entorn rural. L’edifici anirà degradant-se fins l’extrem que, a finals del segle XVI, és utilitzada com a refugi de pastors, manant el bisbe que sigui tapiada.

Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” comprà el 1703 al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita, molt deteriorada) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”. Els Alós quedaran com a administradors de l’església de Provençana.

“Més endavant, ja dins del segle XVIII i amb la recança d’haver-se oblidat de l’antiga parròquia, els habitants de l’Hospitalet feren diverses obres de restauració i reedificaren les parts malmeses de l’església. Als voltants de 1785, sota la direcció de mossèn Quirico Madriguera, rector de la església, es pren la decisió de tenir mes cura, des d’aleshores en davant, de l’església i el seus contorns. Encara que no tenim dades contrastades, es creu que el senyor de la Casa Alós, Juan de Ponsich y Alós, va manar construir, el 1785, una creu de terme davant de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana, al camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell”. 

Text i Fotografies: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Antic Monestir de Santa Maria de Riudaura

L’església de Santa Maria de Riudaura està situada en el Puig de l’Església a Riudaura (Garrotxa).

Imatge Google

Us passo la seva  historia:

  • El monestir de Santa Maria de Riudaura fou un monestir benedictí radicat a l’actual església parroquial.
  • Va ser fundat per Guifré I comte de Girona i Besalú vers el 852.
  • La seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred.
  • Malgrat les donacions inicials, fou un monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.
  • Durant els segles següents va dependre d’aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
  • Decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452.
  • Finalment, el 1592, el papa Climent VIII l’uní al monestir de Sant Pere de Camprodon.
  • Aleshores ja no tenia comunitat. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835. 
  • Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, es produí l’abandó del conjunt.
  • El 1918 el campanar de l’Església de Santa Maria va ser reformat.
  • El 1919 s’hi va instal•lar un rellotge i dues campanes noves, tot plegat costejat per Joan Castanyer i Massegur.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura, també coneguda com a abadia o monestir de Santa Maria, és un conjunt de gran impacte al paisatge. Va ser malmesa pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

El 1918 es va reformar el campanar. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada “El Monestir” o “L’Abadia”, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir junt amb l’església. Conserva una torre de secció circular d’època medieval i tres llindes amb inscripcions del segle XVIII.

Situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l’Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

A l’interior del temple es pot llegir “NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723” i “ACCENDE NVANDO PVRVN’TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723”.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Els púlpits conservats a l’interior de l’església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu.

Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals: En el primer púlpit hi apareix la inscripció “CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA”, i un brau com a símbol d’un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d’armes, un cap d’àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es olga-sacrets.jpg
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya

L’església conté cinc campanes, tres s’ubiquen a la sala de campanes i dues a l’estructura metàl·lica de damunt del campanar. Dintre de la torre hi ha la campana “Climent”, creada el segle XVIII, i dues campanes més del segle XX que van ser donades per Joan Castanyer i Massegur.

A l’estructura metàl·lica, les dues campanes són del segle XVIII i anteriorment havien estat a l’espadanya de l’antiga capella de Sant Marçal, però es van traslladar recentment a l’Església de Santa Maria quan es va reformar l’edifici. S’anomenen campana dels quarts i campana de les hores, ja que marquen aquestes unitats del temps del rellotge, i estan dedicades a Maria i a Sant Marçal respectivament. Durant la Guerra Civil van desaparèixer tres campanes de l’Església.

L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipedia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador, Arxiu Rasola i Imatge de Google

Llibre recomanat : El Monestir de Santa Maria de Vallbona

Fitxa Técnica:

Autor: Sans i Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-9779-905-8

288 pàgines

Tapa rústica amb solapes 135 x 220 mm

Col·lecció: Sèrie Estudis Nº 120

Data de publicació: Setembre 2010

Preu : 15,00 €

Descripció:

En aquest llibre es repassen a la primera part les fites més importants del llarg procés històric del monestir, des de la comuniat eremítica fins a l’actualitat. La segona part està dedicada a exposar la vida de les religioses i, finalment, a la darrera part s’analitzen els diversos elements arquitectònics i artístics del conjunt monacal de Santa Maria de Vallbona, que s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per sant Ramon, i que el 1171 s’integrà al Cister.

Dades de l’autor:

Josep Maria Sans Travé. Llicenciat en història medieval i doctor en filosofia i lletres. Ha estat professor de les universitats de Barcelona i de la Internacional de Catalunya, cap del Servei d’Arxius i director general del Patrimoni Cultural; actualment és el director de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Ha dirigit l’edició dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya i ha publicat diversos treballs i llibres sobre els ordes militars i el monestir de Santa Maria de Vallbona.

Recull del llibre : Ramon Solé

Església de l’antic Monestir de Sant Pere de Besalú

L’església de l’antic Monestir de Sant Pere, esta situada en la Plaça de Sant Pere a Besalú.

Us passo la seva llarga Història:

  • L’antic monestir benedictí de Sant Pere de Besalú fou fundat l’any 977 pel comte de Besalú i bisbe de Girona Miró Bonfill, que el posà sota el patrocini directe de la Santa Seu i va aconseguir el trasllat de les relíquies dels sants Prim i Felicià d’Agen, que se sumaren a les de Concordi, Evidi, Patró i Marí de Besalú.
  • El nou cenobi, l’església del qual fou consagrada el 1003 gràcies al comte Bernat Tallaferro, sembla que en substituí un d’anterior, del segle IX.
  • El temple actual correspon a una reedificació del 1060.
  • Inicialment, Sant Pere era fora dels murs de Besalú, i tenia dret d’enterrament dels fidels d’una extensa demarcació al seu cementiri, anomenat des del segle XI el Prat de Sant Pere, i que era situat a la plaça que hi ha al davant de l’església.
  • La seva màxima expansió va ser durant els segles XII i XIII, quan va passar a formar part del comtat de Barcelona i és quan va ser objecte d’una reforma.
  • Va començar la seva decadència al segle xv per causa de la guerra dels remences, els terratrèmols i la lluita per les possessions amb el bisbe de Girona.
  • La influència del monestir s’estengué aviat.
  • Tenia els priorats de Sant Maria del Collell (Garrotxa) i de Santa Magdalena (Tarragona).
  • El 1592 li foren units els monestirs de Sant Llorenç del Mont i el de Sant Quirze de Colera.
  • Fou suprimit el 1835 amb la desamortització.
  • Entre 1908 i 1914 s’hi instal•laren els benedictins d’Encalcat (França), però avui, desaparegut el monestir, l’església és la parròquia de la vila.
  • Durant la Guerra Civil espanyola de 1936, va sofrir un incendi perdent el mobiliari, part de les seves pintures del segle XVIII i algunes escultures.

De l’antic monestir, resta només l’església, de planta basilical, amb tres naus separades per pilars quadrangulars, creuer i un gran absis central.

La nau central, més elevada, és coberta amb volta de canó, i les laterals amb volta de quart de cercle.

Al gruix del mur dels braços del creuer s’obren sengles nínxols o petites absidioles que no sobresurten a l’exterior. Tres absidioles més s’obren al mur de l’absis central.

L’element més remarcable d’aquest conjunt és, però, la girola o deambulatori, que s’inscriu a l’interior de l’absis,

i que és formada per quatre parelles de columnes amb capitells esculpits amb decoracions vegetals o figuracions humanes (com Daniel amb els lleons) que denoten la influència del nord d’Itàlia.

Aquest sector és cobert amb volta semicircular de quart de cercle.

En un dels capitells hi ha la representació d’Herodes aconsellat pel diable i en un altre la matança dels Sants Innocents.

La façana, que denota també una influència del nord d’Itàlia, és centrada per un portal senzill al damunt del qual s’obre un finestral amb tres arcs de mig punt en degradació i dues columnetes per costat.

A banda i banda sengles lleons en alt relleu, d’influència rossellonesa, flanquegen la finestra.

La façana es corona amb frontó triangular.

El campanar s’aixeca sobre el braç nord del creuer.

El seu cos superior, amb els angles aixamfranats, grans finestrals d’arcs d’arc rodó i terrat amb balustrada, està datat el 1649.

De l’antic claustre, gòtic, no en queda pràcticament res, tret d’algunes làpides i claus de volta esparses.

Sant Pere de Besalú és un monestir declarat bé cultural d’interès nacional des de l’any 1931.

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Arxiu Rasola

L’antic Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona – 2ª Part #

L’antic Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, l’any 2017 us el vaig donar a conèixer. Des de fa un temps, està tancades les visites al Monestir, per aquest fet i completant l’article anterior us passo imatges del seu interior i claustre :

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Llibre recomanat : Guia breu. Monestir de Santa Maria de Vallbona

Fitxa tècnica

Autor: Sans Travé, Josep Maria

ISBN: 978-84-1303-028-9

180 pàgines

Tapa rústica

140 x 200 mm

Data de publicació: Octubre 2018

Preu : 9,95 €

Sinopsi:

El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per Sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Císter. (Com a ordre femenina)

Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle XII es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle XIV, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular.

L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.

Recull del Llibre : Ramon Solé

La torre d’Emma

Representació de torres i castells al llarg del Llobregat al llibre de Montserrat Pagés: Art i feudalisme al Baix Llobregat. A baix es poden veure les “torres” de Banyols.

En 1074 el bisbe Umbert de Cervelló, Ponç, sagristà, i la Canonja donen “en precari” a Martín, prevere i a Guisball diverses parcel·les en Banyols, no lluny de la “Torre Emma”, perquè construeixin cases i corts. Les terres limiten amb terra de Sant Pere de les Puel·les i amb el rec de Sendred Lívul.[1]

Sabem de l’existència d’aquesta “torre” (o explotació agrària amb edificacions) a Banyols (La Marina deltaica de Provençana), però no el lloc concret on s’ubica ni a què Emma es refereix. Intentarem aproximar-nos amb les dades que tenim.

  • Uns pares recordats: Sendred i Ema

En 1066 un levita anomenat Guillem Sendred dóna al monestir de Sant Cugat l’heretat que li havien deixat els seus pares Sendred i Ema a Olorda i que consistia en terres, vinyes, cases i corts. Limitaven amb Vallvidrera a l’est, Sant Just Desvern al sud, el Llobregat a ponent i el puig Madrona al nord. També dóna vinya i terra a Magòria. Al cap de pocs dies el monestir estableix el levita a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, on n’hi ha una torre de pedra i calç.[2]

Santa Creu d’Olorda. Postal antiga. Arxiu Rasola.
  • Quatre germans: Ramon, Pelegrí, Guillem i Berenguer

En 1075 Pelegrí reconeix i defineix en favor del seu germà Guillem tot el seu dret sobre l’heretat de Provençana i del Penedès que va ser del seu germà, Ramon i que aquest havia rebut dels seu pare Sendred. També reconeix les compres que la seva mare Ema va fer i donar a Guillem, excepte el mas que va ser de Guillem Joan i l’illa de Santa Maria.[3]

En 1076 Guillem Sendred, que ja és clergue, amplia la donació inicial a Sant Cugat amb cases, un hort i un pou, junt a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona que li pervingué dels seus pares Sendred i Ema. També torna a donar vinyes a Magòria que limiten amb vinyes comtals i amb vinyes de Sant Pere de les Puel·les, més la quarta part d’un hort al “Cugull” (El Clot) i dues parts d’un alou que va ser dels seus pares i que havien rebut, ell i el seu germà Berenguer, del seu germà difunt, Ramon. L’alou era al lloc anomenat Quart (Torrent Gornal) de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana i devia ser prop de la zona de Banyols, ja que entre els límits trobem: l’alou que va ser d’Oliva Miró i de la seva filla, Maiassenda, el dels germans Guitard i Renard Boeci, l’alou de la Seu i la via que ve de Lanera (Sant Boi). També dóna tot el que té a Olorda i al pla del Llobregat. La condició és que ho tindran en usdefruit ell i el seu germà, Berenguer.[4]

Barcelona, any 1000
  • Els testaments: El paper de Sant Pere de les Puel·les.

Berenguer Sendred mor el juny de 1082, deixant els seus béns a Olorda, que van ser de la seva mare, Emma, a la seva filla Névia, a qui deixa també la batllia que va fer aixecar el seu germà Guillem Sendred a Banyols. Al seu fill, Bonfill, li deixa llegats a Pinells del Penedès per a que pugui ser clergue i a la seva dona, Estefania, propietats als Arcs de Barcelona (vora la Catedral) i a Banyols. Mana que ningú, excepte el seu germà, Guillem, pot alienar i vendre part de la propietat.[5]

Guillem Sendred mor poc després, llegant l’alou de Banyols a Sant Pere de les Puel·les. A Isarn, prevere d’aquest cenobi, li deixa un abric de pell i a Letgarda, Deovota li deixa dues flassades.[6] En 1083 El·liarda, l’abadessa de Sant Pere amb Isarn i altres marmessors, entre els quals, Guitard Boeci, venen a Ramon Dalmau, clergue de la Seu de Barcelona, per dos-cents sous, l’hort prop del mar – al “Cucull”- que va ser de Sendred Lívul, “defuncti genitore”.[7]

En 1086 Estefania ven a Névia, per una unça d’or, una quarta part de la meitat d’una parellada de terra al prat de Banyols, prop de la torre que va ser de Sendred Livul, donació que li havia fet Berenguer Sendred “a qui havia servit”, el document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[8]

Antic convent de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia de Sant Pere.

Ens pot cridar l’atenció que Guillem Sendred que havia fet tractes amb Sant Cugat acaba posant en mans de Sant Pere de les Puel·les les seves últimes voluntats. Cal tenir en compte la precarietat del monestir femení a mitjans del segle XI de la que deixem constància breument:

Entre 1027 i 1028 el Comte Berenguer Ramon I (1005-1035) i la seva esposa Guisla de Lluçà, (1012-1079) lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudad (1010-1029), el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies (cosa que no van poder fer amb el poderós monestir de Sant Cugat). En 1030 aquests mateixos comtes renuncien al patronatge sobre St. Pere i la seva església de St. Sadurní en pro del bisbe i dels seus successors, rebent a canvi mil cinc-cents sous. Recordem que en 1017 es lliura Sant Joan de les abadesses al poder del comte de Besalú que anomena bisbe el seu fill. Els monestirs, que havien estat protegits i impulsats pels mateixos comtes, esdevenen, en temps convulsos, una font de béns preuats. Les aliances es mouen ara cap el poder més centralitzat. El Comte Ramon Berenguer I (1023-1076)  i la seva última dona, Almodis de la Marca (1020-1071), decreten en 1054 la inviolabilitat dels drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[9]

La catedral romànica de Barcelona va ser inaugurada pel bisbe Guislabert en 1058.

Finalment, en 1072el papa Alexandre II, a precs de l’abadia de Cuixà, posa sota la seva protecció el monestir de Sant Pere alliberant-lo del domini del bisbe i donant-li drets de donar sepultura als fidels i de rebre oblacions manant que cap persona pot alienar els seus bens sota pena d’excomunió. A partir d’aquesta data comencem a veure més donacions en favor d’un monestir en el que es confia i amb el que no trobem que es donin conflictes.

  • Els orígens: Sendred Lívul, fill de Sendred i de Lívul.

Per les vendes de 1083 i de 1086, coneixem que Sendred. era Sendred Lívul i que “la torre que va ser de Sendred Lívul”, deu ser la anomenada “torre d’Emma”, la mateixa que al 1074 era prop del rec de Sendred Lívul.

La ubicació devia ser al sud de l’actual Torrent Gornal.

Imagen: Moran i Ocerinjauregui, Josep (1999). “Toponímia amiga de l’Hospitalet de Llobregat”. Català Review, vol. XIII, n. 1-2, p. 155-160

Pensem que aquest lloc restarà molt vinculat a Sant Pere de les Puel·les, amb propietats a Banyols en les que farà establiments ja al segle XII, quan sentirem parlar de la “parròquia de Banyols” (1174, confirmació de privilegis) o de la “batllia” de Banyols (1197, venda de drets del monestir a un prevere).

Saber de les propietats de Sendred Lívul, que ja duu nom i cognom, o de Sendred i Emma, no és gaire difícil. Aquestes són les referències que hem trobat als pergamins de l’Arxiu Comtal: En 1026 Bellit i Adelaida venen a Sendred, prevere de Cerdanyola un alou a Banyols, no ho podem assegurar però creiem que pot ser el nostre Sendred, pare del també clergue Guillem, en unes dates en les que els clergues encara podien ser casats i tenir fills, tot i que la església ja ho comença a amagar i que aviat serà prohibit i perseguit.

En 1028, en una venda entre Pere i Ermengol Oruç (fills del jutge Oruç) de mitja propietat prop de Santa Maria del Mar, trobem l’hort de Sendred Lívul als límits. En 1030 Sendred i Emma venen a Adalbert, fill d’Odesind, alous a Micià (Sant Joan Despí) i Tiano (Sant Feliu de Llobregat), en aquest document se’ns diu que Sendred era fill de Lívul, dona. I en 1044 en una venda que fa el bisbe Guislabert de cases i terra al costat de l’església de Sant Miquel a Magòria a canvi de dos llibres de la Gramàtica Priscià, a un dels límits el tornem a veure. Tenim, així, una mostra d’alguns alous dels fills de Sendred Lívul i Emma.[10]

Gramàtica de Priscià de Cesarea, molt apreciada a l’Edat Mitjana.

Ens hem preguntat per la mare de Sendred, na Lívul, de qui agafa el segon nom, cosa gens freqüent entre els homes, que comencen a tenir cognom afegint el nom del pare, com fan els fills del propi Sendred. Hem trobat que al 1011 Sunifred i Raquel venien a Sperandéu, Sunifred i la seva dona, Lívul, un alou a Banyols que afrontava amb la via Lanera. Podria ser Sendred Lívul fill d’aquests Seniofred i Lívul? És una possibilitat.

Sant Feliu. Can Ferriol, font que és sobre la casa de Ferrocinto. Una mare, Lívul, donava a la Seu, en 958, una vinya en Sabadell, en memòria del seu malograt fill Ferrocinto,
  • La figura emblemàtica d’Emma

Només ens queda saber qui era Emma, d’on venia? De moment no ho podem dir, trobar identitats amb l’única referència d’un nom força habitual és molt agosarat, tot i que en aquest també tenim referències familiars, però no les dels seus avant-passats. Les genealogies femenines sempre es perden, ni que siguin de la noblesa.

Sabem que en 1025els esposos Gausfred i Quixol venen als esposos Miró i Quixol un alou amplíssim a Santa Eulàlia de Provençana, entre el Llobregat i el Besós i entre la muntanya i el mar i, entre d’altres, l’alou que Guillem va rebre i pledejar de Seniofred de Rubí per part de la seva dona Ema i el mas d’Ema dins dels murs de Barcelona. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[11]

Una altra Emma va caure a la presa d’Almansor de 985 i el seu marit, Guillem, senyor del Castell d’Espasa i Esparraguera, donava aquests castells a Sant Pere de Vic, en memòria seva.

Tenen alguna relació alguns d’aquests Guillem i Emma amb la nostra Emma?

Només podem dir que tant els Guillem, com Sendred Lívul i els fills d’aquest, tenien com un bé preuat i reconegut les seves dones i mares respectives.

La “torre d’Emma” a Banyols és un símbol que representa aquesta presència freqüent de les dones al segle X i que al segle XI encara perdura per part d’alguns que duen amb ells els valors familiars i morals que han rebut.

Els canyars, un bé preuat de la Marina deltaica, però més encara l’aigua que es canalitza i la terra que es desseca per fer-la apta per la pastura i el conreu. L’aigua configurarà els camins, com l’anomenada “Via Lanera” que atravessava els Banyols del Delta.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-03-2021.

Als que mostren aquest reconeixement envers les dones.

A l’Emma del barri de Bellvitge.

———————————————————————————————————————————-

[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1258

[2] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DXXVII i DXXVIII (1066)

[3] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 95

[4] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DLIX (1076)

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al., n. 1403

[6] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat, vol. V, doc. DLXXVII (1082).                                    

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al., o.c, n. 1424

[8] Descarrega, o.c, n. 107

[9] Baucells, et al. (2006), o.c., ACB, FN 39, doc. 873

[10] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 174 (1026), 190 (1028), 206 (1030) i 318 (1044),

[11] Descarrega, o.c, n.32

Llibre recomanat : El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans (887-1017)

Fitxa Técnica :

Data de publicació: 04/11/2019

Nombre de pàgines: 368

Format: llibre

Col·lecció: Vària

Matèria: Història de l’Església

ISBN: 978-84-9191-077-0

PVP : 20.00 €

Sinopsi :

Aquest volum és fruit de la jornada d’estudi Mil anys d’absència, que la Junta del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, junt amb el Servei d’Arxius de la Federació Catalana i el suport de l’Ajuntament d’aquesta vila, va organitzar el dia 7 d’octubre de 2017 al Palau de l’Abadia, en el marc de les celebracions del mil·lenari de l’expulsió de les monges del seu monestir i l’extinció del cenobi de Sant Joan, i ha es-tat enriquit amb alguns capítols nous que amplien la temàtica que s’hi tracta.

Com diu la historiadora Blanca Garí a la introducció del present volum, s’hi tracta l’estudi del monestir de Sant Joan tot situant-lo en el centre d’una xarxa de connexions que es tensa cap al passat, el present i el futur de la mateixa comunitat monàstica. En fer-ho, l’obra perfila un paisatge polièdric i en moviment i ens mostra al llarg de la seva lectura com s’entreteixeixen els diferents plans de la interpretació de la història del monacat i de la història de les dones.

Sense abandonar una forta perspectiva holística en la comprensió de com incideix i dialoga la comunitat amb el seu entorn immediat al llarg de la seva existència, l’enfocament d’aquest llibre ens deixa entreveure al mateix temps de quina manera Sant Joan de les Abadesses ajuda a elucidar el paper de les dones en una història general del monacat.

Recull del Llibre : Ramon Solé

La puntaire de Can Creixells de l’Hospitalet de Llobregat.

La Masia de Can Creixells a la Marina de l’Hospitalet de Llobregat. Foto: AVV Bellvitge.

Maria Rosa Creixells i Valls (L’Hospitalet de Llobregat, 1840 – Madrid, 1914) va néixer a la masia de Can Creixells, a la Marina (on ara hi és l’Institut Europa de Bellvitge, abans Joan Miró).

Institut Europa a Bellvitge, als terrenys on hi havia la masia de Can Creixells. AGC

Era filla de Llorenç Creixells (jornaler) i Maria Valls, germana de Baldiri que va obrir un negoci de carruatges que connectava l’Hospitalet amb Barcelona i de Francesc que tenia un negoci del vidre i tia de Joan Creixells i Vallhonrat (filòsof i escriptor de la Renaixença). Tota una família obrera, artista i emprenedora.

Homenatge a les puntaires a Sant Boi de Llobregat. Foto: AGC.

Va aprendre a fer puntes des de petita amb la germana de la seva mare, Rosa, al taller de blondes i puntes de coixí de la família materna. Tenim notícia de vàries dones amb el cognom Valls que es dediquen al comerç de teixits i blondes.

Puntaires de Malgrat. Museu de la punta d’Arenys de Mar. Foto: museu de les puntes d’Arenys de Mar.

El 1856 (amb 16 anys) es casà amb Josep Huguet i Casamitjana, dibuixant de randes. En 1858 el matrimoni es traslladà a Madrid, on hi havia el mercat de blondes més important de l’Estat, amb la idea de crear un negoci propi per a vendre les puntes i blondes fetes a l’Hospitalet i a altres indrets de Catalunya. A Madrid es va perdre la i del cognom Creixells. Al Museo del Traje de Madrid es conserven alguns treballs de Rosa Creixells i Valls.

Aprenent a fer puntes de coixí al Casal Artesà d’Hostafrancs.

La qualitat del producte va fer que fossin proveïdors de bona part de l’aristocràcia espanyola, sent puntaire de la Casa Real amb la reina regent, Maria Cristina de Borbó i amb la seva filla, Isabel II d’Espanya, que va fer substituir els barrets de la cort per les manteletes. Cal dir que les puntaires catalanes sempre van ser molt valorades a la Cort de Madrid. [1]

1906. La puntaire catalana, presentada com la dona hàbil i forta. la realitat era que les treballadores solien ser pobres i molt sovint, nenes.

La feina era feta per puntaires de l’Hospitalet, com la Mora, la Xica del Gaspa, la Cristina del Moro, la Margarita del Fabot i l’Andalona.[2] Aquestes dones devien treballar a casa –seva o d’altres-, com tantes altres han fet al llarg dels segles.

Inicis de l’ofici de puntaire. Foto: Montserrat Zaragozà Torner.

El matrimoni Huguet-Creixells tingué tres filles que van seguir els passos de la mare. Josefa (1857-1939), va viatjar per països com Bèlgica, França o Itàlia per a conèixer millor el treball de les blondes a aquests llocs i va heretar i mantenir el negoci a Madrid. També va ser, des de molt joveneta, professora de la Escuela del Hogar y Profesional de la mujer, institució que oferia sortides laborals per les dones des de 1911.

“El Globo” 26-01-1912

En 1915 es crea el Taller de Encajes, amb la participació d’intel·lectuals com Emilia Pardo Bazán i de Eloïsa Ballester Huguet, filla de Josefa, el taller volia crear un col·lectiu de dones que es dediqués a la comercialització de les blondes. Rosa, bona puntaire, va morir jove. La més petita, Pilar (1868-1950), mestra, va escriure el primer llibre rigorós sobre la història y la realització de les puntes: Història i técnica del encaje.[3]

El disseny, la base del treball de les puntes. Foto: Montse Zaragozà Torner

El treball de les dones. De la llar a la fàbrica.

A més de la persona i la família volem mirar el que representa una realitat de moltíssimes dones amb les cures del nodrir, vestir o curar. Les feines tèxtils com filar, cosir o teixir era un complement per a moltes llars, sigui per a la producció de les necessitats familiars, sigui per complementar els ingressos.

En 1858 Isaac Merritt Singer (EEUU) inventa la màquina de cosir domèstica, funcionava amb pedals i va suposar una revolució pels treballs de la llar. Foto: AGC, monestir de les Avellanes.

A mitjans del segle IX, un 20% de la població femenina major de 12 anys de l’Hospitalet es dedicava a la manufactura domèstica de les puntes de coixí, com passava a altres comarques catalanes com el Baix Llobregat o el Maresme. El 1850 hi havia a l’Hospitalet un total de 82 telers manuals a les cases i hi devien d’haver d’altres no declarats. Aquests telers van conviure llarg tems amb els mecànics que les empreses anaven instal·lant a la nostra població davant la prohibició de fer-ho a la ciutat de Barcelona. Els tallers de puntaires agrupaven entre 20 i 40 dones treballant per empreses de Barcelona. Al 1853, hi havia a l’Hospitalet set fabricants de puntes i només trobem una dona de l’Hospitalet, l’Esperança Costa, que actuava com a representant de Salvador Santacana de Barcelona. Les feines tèxtils, com les de les puntaires, eren feines dures a les que es dedicaven els sectors pobres de la població. [4]

Les blondes, els brodats, el ganxet… treballs que les nostres àvies ens van regalar com les millors joies del nostre preuat aixovar. Foto: AGC.

Estem al pas entre una economia preindustrial i la pròpiament industrial que la canalització de l’aigua, amb les màquines de vapor, la millora de les comunicacions amb les vies fèrries i la posterior instal·lació de l’electricitat van acabar imposant.

Aquesta petita història il·lustra els començaments d’aquesta ciutat industrial i fa palès el treball de les dones a la ciutat, sovint obviat i menystingut, sent, en canvi, tangible, concret i real, portador de riquesa per a la ciutat i una part considerable de les seves transformacions.

La puntaire d’Arenys de Mar que abans mirava el mar. Foto: AGC

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-02-21

A les dones que s’han deixat la pell per a fer-nos millor la vida de totes.

A les emprenedores, tan menystingudes.

A les que mantenen vives les tradicions de les nostres àvies.

——————————————————————————————-

[1] Sanmartí. Carme (ed.) et. al. (2019) Catalanes del IX al XIX. Eumo ed. Capsa de Pandora.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1994) Hospitalenses d’ahir. Ateneu de Cultura Popular.

[3] Barreda López M. Dolores (2018) “Las primeres artistas de la asociación espanyola de pintores y escultores. Pilar Huguet Crexells”: https://apintoresyescultores.es/pilar-huguet-crexells/ Ribas, Neus (directora del Museu de la Punta d’Arenys de Mar). Conferència: “Una saga de encajeras triunfan en la corte madrileña”.

[4] Casas, J. (1985) La formació de la indústria a l’Hospitalet. Centre d’estudis de l’Hospitalet. Llinàs, Conxa i Trayner, Mª Pau (2014) Guia didàctica de la exposició: “Indústria tèxtil a l’Hospitalet en mans de les dones”. Segura, Isabel  (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. 1. Passejades per la vila vella. Aj. L’Hospitalet. Solà i Parera, Angels (2001) “Les puntaires del Baix Llobregat” a Les dones i la història del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Claustre del monestir del Sant Cugat del Vallès

El monestir de Sant Cugat és una antiga abadia benedictina a la localitat catalana de Sant Cugat del Vallès.

El monestir, construït entre els segles IV i XIV, destaca pel seu claustre.

Va ser el monestir de major importància de tot el comtat de Barcelona.

El més destacat de tot el conjunt del monestir de Sant Cugat és el seu impressionant claustre.

Es tracta d’un clar exemple de l’art romànic català i va ser construït al segle xii sobre un d’anterior.

En el segle XVI se li va afegir un segon pis i es va construir també l’atri d’entrada.

Dins el jardí del claustre es poden observar les restes de la primera basílica del segle V

i el lloc on la tradició diu que s’hi va enterrar i venerar a Sant Cugat.

La seva planta té amb una longitud de més de 30 m.

Cada galeria consta de quinze arcs de mig punt sustentats en dotze parelles de columnes i pilars als extrems i cada cinc arcs.

Cadascuna d’aquestes columnes està decorada amb capitells finament elaborats, amb detalls variats que van des de la representació d’animals a les escenes bíbliques.

Cap a l’any 1190 va arribar un taller d’escultors procedents de la catedral de Girona, on havien treballat durant uns 10 anys.

És per això que tots dos guarden moltes similituds pel que fa als motius esculpits dels seus capitells.

Els murs exteriors estan recorreguts per un fris d’arcs cecs amb mènsules decorades amb caps d’animals.

Aquest fris recorda molt al que hi ha a Sant Pere de Galligants de Girona.

El pis superior es va construir al segle XVI i el fris en el qual se sustentava la teulada, va quedar com un element merament decoratiu.

L’edifici va ser declarat bé cultural d’interès nacional l’any 1931. Forma part del Museu de Sant Cugat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez