Dones de Banyols, finals s. X – principis s. XI

Avui us presento dos articles

Delta del Llobregat. Llacuna de Les Filipines a Viladecans. Foto: Ramon Solé

Del primer lloc de la Marina de l’Hospitalet que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis. Hom creu que l’actual ermita de Bellvitge hi és sobre o a prop del prat que es venia al 995, on trobem el nom d’Amalvígia. El document és un dels pergamins de l’Arxiu Comtal (ACA), on es consigna:

“D’Eló, dita Bona dona a Ferriol i sa muller Fremosa. Camp de prat al lloc dit Lobergadello villio, amb paratura junt a l’aiga”. Sud: Lobergadello vetere.  Ponent: Isarn i hereus. Nord: reguer d’Amalvígia,femina. Llevant: Bonafilla, femina. Preu 55 sous. Any 995, 13 calendes gener” (ACA, Ramón Borrell, 17).

Pierre Bonnassie menciona aquest nom en parlar de la irrigació en l’anàlisi de l’evolució econòmica entre el 950 i el 1020a l’obra Catalunya Mil anys enrere:

“Al pla de Barcelona hom efectua els treballs més importants: allà, a partir dels cursos inferiors del Besós i del Llobregat, es construït un complex extremadament ramificat de canals i de fossats d’escolament que assegura la irrigació completa de les terres de Provençals i de Sant Adrià de Besòs, a l’est, de Sant Vicenç dels Horts, de Sant Boi de Llobregat i de Banyols a l’oest. L’obra realitzada abans de 1020 és d’una amplitud astoradora, i no deixa de fer pensar en les sistemazioni que comencen a ésser practicades, a la mateixa època, als rius de la plana llombarda. Encara no és el moment en què empreses semblants seran assumides pels poders públics: la menció més antiga del rec comtal que portarà les aigües del Besós a les portes de Barcelona, es del 1075.

Vers l’any 1000 són encara els usuaris els qui efectuen el treball a llur compte, com una tal Amalvigia, que deixa el seu nom a un dels regarios de Banyols i com un tal Goltred, que el 1003 compra aigües per dur-les al seu hort. Amb tot, la tasca a fer sobrepassa molt sovint les forces d’un individu o d’una família. Els pagesos s’agrupen aleshores –com a Itàlia- en condomae[1], en vicinae per dur-la a terme” (Bonnassie, 1979: 407).

La conseqüència d’aquesta irrigació és l’incipient naixement de l’hort i el vinyet” o de l’hort mediterrani i la conseqüent dieta, la que afegeix peix, fruites i hortalisses al cereal i al vi. La canalització de l’aigua i el seu aprofitament remet a comunitats d’agricultors portadors de nous cultius i de millores en les tècniques. Aquests grups, sovint familiars, es desplaçaven millorant unes terres que després venien o bescanviaven, altres com-plantaven per algun senyor o alguna institució.

En tot cas, aquesta relació amb el Nord d’Itàlia, la necessària cooperació per posar en marxa i gaudir d’uns bens comuns o la manera amb la que la comtessa Ermessenda de Carcassone (972-1057), dicta la venda d’aigua als pobles de Corró d’Amunt, Corró d’Avall i Samalús, que aconsegueixen posar-se d’acord, és d’una bellesa i d’una importància tal que ha de ser recordat.

“Us venem aquesta aigua perquè hi regueu i hi nodriu els vostres arbres i els vostres horts, els vostres conreus de lli i de cànem, els vostres camps sembrats i totes les vostres plantacions de vinya i d’arbres fruiters, sigui quina vulgui l’espècie, així com totes menes de llegums i de cereals que cultiveu, i perquè la conduïu i la dirigiu, tot al llarg i ample vers tots els llocs on us semblarà necessari i on exigiran les vostres necessitats”.

Cànovas i Samalús, reconstrucció històrica medieval, 2019

Cabana feta al 2019. Foto: Ramon Solé

Amalvígia és un nom gens freqüent i la seva història s’hauria iniciat molt abans, potser al 920[2], quan trobem la signatura d’una Amalvígia, al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat. Udulard, el seu germà Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època) i Amalvígia se’ns presenten com a facilitadors de una repoblació que es consolidava amb els monestirs, però que necessàriament contava amb les persones que posen en marxa les obres hidràuliques necessàries pel cultiu i la pastura, com les emprenedores que hem anat veient en altres entrades.

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Font Molinet Cervelló. Foto: wikiloc

Llibre sobre les fonts de Cervelló. La riera de Cervelló desemboca al Llobregat.

Coneixem millor a les dones esmentades a la venda del prat de 995 per la revenda de 1001 (1002 segons documentacions), en què Ferriol i la seva dona Fermosa junt a Morató i Audesinda venen a Vives, fill de Llorenç, una terra amb casa, cort, pou i arbres a Banyols per tres unces d’or, un preu elevat que mostra que la propietat era important. Els propietaris, potser amb els seus familiars, devien millorar-la per a revendre-la.

El Vives comprador pertany a la família de Provençals que va ser estudiada per Pierre Bonnassie[3]. És la primera compra important que fa i la fa lluny de Provençals. El document està més llatinitzat i els terrenys molt ben mesurats (segons Jaume Codina és l’únic document de l’època i la zona que ho està). Als límits tornem a veure el rec d’Amalvígia, a Bonafilla, femina, filla de Sisoald[4], a Isarn de Fodexo (Foix) i el Llobregadell[5] (ACA, Ramon Borrell, n. 63).

Bonafilla, filla de Sisoald (segurament el de la torre de la Granada), es deia Ermengarda, segons consta en una venda del tres de maig de 998 a Provençals (ACA, Ramon Borrell, n. 37). El 28 de gener de 1009, es juren les seves disposicions testamentàries davant l’altar de Santa Coloma[6] de la Catedral. Deixa llegats al seu espòs Gondemar, a les seves filles Engóncia i Ermengarda, als seus fills i a altres esglésies com St. Miquel[7], St. Pere de les Puel·les i Sta. Maria de la Mar i dóna algunes pertinences a Júlia i a Matersinda. Entre els testimonis, a més del seu espòs, Gondemar, del jutge Auruç i del levita Bonhom, s’anomenen molts altres afegint al final “i molts altres bons homes”[8], el que mostra que aquests noms i a vegades renoms que s’afegeixen o substitueixen els noms propis, assenyalen també a un conjunt de persones cridades sovint a testificar i/o a presenciar procediments, persones en la paraula de qui es confia en una època en què alguns jutges encara respectaven el testimoni oral[9].

Bonafilla té fills i filles, però només anomena a les filles. Els historiadors expliquen que sovint no apareixen els fills als testaments perquè aquests ja tenien la legítima, en canvi sí s’especifiquen donacions a esglésies i particulars, o s’indica alguna protecció especial envers els més vulnerables i/o allunyats familiarment com la filla més petita, encara no casada, un fillol, amigues, serventes a les que es deixa alguna cosa o esclaves a las que s’allibera.

Castell de la Granada, documentat al 951, quan el bisbe Guilarà infeudà el lloc a Sisovald perquè alcés una torre de defensa. Foto: viquipèida

La torre de la Granada va ser destruïda i per obtenir fons per a restaurar-la Aeci[10] ven en 1005 a Guitard “grec”, fill del jutge Auruç, terra en Banyols que era de Santa Maria del Mar i que limitava, pel Sud, amb un canal i un prat. Niec Altemir i la seva dona Quixol li venen al mateix Guitard, en 1007, set peces de terra a Banyols, una d’elles amb una torre de pedra i calç, pous i fonts i una altra amb una cort tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document és a l’arxiu de el monestir de Sant Pere de les Puel·les (AMSPP, perg. 10).

Les dones soles (soles perquè actuen per elles mateixes amb el seu nom) que veiem als límits entre final de segle X i inicis del XI comencen aviat a vendre les seves terres, mostrant que alguna cosa està canviant. Prendrem com a referència a la primera dona que trobem amb cognom: “Casta de Cercle[11]“, una dona que ens fa de pont entre aquells primers colonitzadors de la frontera que van prendre possessió d’aquestes terres, cristians de tradició franco-goda que inicialment donaven a la Seu i a diverses esglésies locals i en la segona meitat de segle X donen més aviat a St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar, sense saber que tot passaria a un mateix poder que s’anava fent amb els béns jurídics i econòmics.

Sant Just és una de les ésglesies més antigues de Barcelona. Foto: Ramon Solé.

Un aspecte que il·lumina la complexitat dels nombrosos plets i disputes que trobem dins la mateixa Església i entre aquesta i altres agents de poder és que, encara que els francs es fessin els garants d’un ritu més romanitzat, les tradicions germàniques seguien presents afavorint els casaments entre famílies properes i comptant amb la participació més activa de les dones en la societat, cosa que el catolicisme romà combatia des dels primers concilis considerant-ho, pràcticament, com una heretgia, per tant, quan les dones recorren als jutges seculars que segueixen la llei dels gots, els seu testimoni es pren en consideració, en canvi, als plets amb St. Cugat o amb el bisbat, la dona, d’una manera o una altra, perd.

L’ú de juny de 1000, Oruç i Gondemara venen a Gotmar i Casta una terra en Banyols que limita amb terres de Auruç, jutge i d’Adilfia i els seus fills. Gotmar i un altre germà, Elies, moren en l’expedició de 1010. Complint una de les seves voluntats Lupone, Candedi i Ermengarda venen una terra en Provençana que limita amb la vinya que va ser d’Aurucia i amb una vinya d’Amat (de la família de Castellví de Rosanes). Ponç, levita, és qui la nomena com “Casta de Cercle” en 1020 quan permuta amb el bisbe Deudat (1010-1029) un alou que limita amb la terra del seu marit, el difunt Gondemar (o Gotmar). Uns dies després, Casta, amb els seus fills Bonhom, Amalric i Miró i les seves filles Ermegod i Matrisinda permuten amb el bisbe Deudat  el seu alou de Cercle[12].

Vinya actual a Olesa de Bonesvalls. La vinya era un cultiu molt apreciat a l’Alta Edat Mitjana en aquestes zones. Foto: celler l’Avenc del Garraf.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, 28-juny-2020

Recuperant els noms de dones que habitaren la terra que trepitjo.

————————————————————————————-

[1] Condomini: unitat d’explotació agrària compartida.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vols. IV, n. XI.

[3] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[4] El bisbe Guilarà de Barcelona (937-959), va enfeudar la torre de la Granada a Sisoald en 951

 

[5] El Llobregadell era un braç del riu que, abans de desviar-se separant l’Hospitalet del Prat, corria de Ponent a Orient. Aquest braç s’estancava formant un estany.

[6] Santa Coloma, màrtir de Xampanya, era una figura martirial molt apreciada pels francs, coneguda a la Hispània visigòtica.

[7] Sant Miquel, era una figura protectora pels francs, especialment a l’hora de la mort.

[8] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5, doc. n. 75

[9] No s’han de confondre aquests termes amb el de “prohoms”, ja que aquest últim es refereix només als homes, amb l’excepció d’alguna vídua i reflecteix una situació més de poder.

[10] Aeci va ser el bisbe que succeí a Vives des de 995 a 1010 en que mor, com altres bisbes i abats, en tornar de l’expedició a Córdoba.

[11] “Cercle” era el topònim que rebia la zona que envoltava l’estany de Port a Montjuïc.

[12] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Doc. 18 (1000), doc. 22 (1010) i docs. 27 i 28 (1020).

Una ullada fora de Catalunya : Catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna de França

Avui us presento dos articles

Si per vacances aneu per França, no deixeu de visitar La catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, que es troba a la ciutat d’Elna, en el municipi del mateix nom, a la comarca del Rosselló, (Catalunya Nord).

 

Us passo la seva història :

  • La seu episcopal fou fundada al segle VI.
  • El seu primer bisbe va ser Domne (571-586), segons consta a les actes dels concilis de Toledo i Narbona.
  • Va tenir els territoris del Conflent, del Rosselló i del Vallespir a partir del segle IX.
  • Se l’esmenta des del 861.
  • Fou consagrada el 916 pel bisbe Elmerad.
  • Cap al 1140, durant el bisbat d’Udalgar de Castellnou, es va fortificar la catedral, i es van repetir treballs de fortificació els segles següents.
  • Durant la croada contra la Corona d’Aragó, la població del Rosselló que s’havia congregat a la vila va lluitar amb força contra els croats en el setge d’Elna. Finalment, els habitants es refugiaren a la catedral de santa Eulàlia, que fou cremada; hi hagué, doncs, una matança per part de l’exèrcit croat; en acabat, van cremar la vila.
  • Entre 1380 i 1400 es van iniciar les obres per ampliar la catedral amb una nova capçalera al voltant de la romànica, però no es van acabar.

Altres dades destacables :

  • Romànica dels segles XI – XIII amb elements gòtics, va ser la seu del bisbat d’Elna fins que aquest va passar a ser Bisbat de Carcassona el 1801.
  • Després de la Revolució Francesa, per recuperar el 1817 el Bisbat d’Elna-Perpinyà, passant a ser-ne la seu principal, la catedral de Sant Joan de Perpinyà.

Té planta basilical de tres naus i tres absis a l’extrem oriental. La nau central es cobreix amb volta de canó d’uns 8 metres d’amplària i les laterals amb quart d’esfera, si bé originalment es cobria amb bigues de fusta. Els pilars que sostenen i separen les naus responen a tipus diferents.

Alguns, del segle XI, són cruciformes amb semi columnes adossades. Els murs que queden de la iniciada nova capçalera del segle XIV.

Exteriorment, l’absis major és reforçat per dos contraforts i amb una sèrie d’arcs cecs i lesenes. A la part baixa de l’absis sobresurt una absidiola reforçada també per contraforts i que correspon a una cripta actualment cegada.

Al voltant dels absis hi ha els murs que havien de formar l’arrencada de la capçalera gòtica inacabada del segle XIV, que només arriben a uns tres metres d’altura.

La façana principal, als peus de l’església, presenta una portalada amb d’arc de mig punt sense decoració. La part baixa de la façana presenta un aparell de còdols. en alguns llocs disposats a espiga i en d’altres més irregularment; més amunt canvien a carreus ben tallats combinats amb arcuacions llombardes amb arquivoltes planes de basalt negre.

El campanar se situa a l’angle sud-oest, sobre la façana principal, i és de planta quadrada i massís, de quatre pisos d’alçària. A cada pis hi ha quatre arcs a cada façana, que són tots cecs excepte els dos arcs centrals als dos pisos superiors.

Els arcs del primer pis duen arquivoltes de basalt negre. A l’altra banda de la façana hi ha un campanar més petit de còdols i maons que es considera del segle xiv i que es relaciona amb les fortificacions de la catedral, igual que els merlets que coronen la façana principal.

El claustre es va construir entre els segles XII i XIV. És de planta quadrangular irregular, comunica amb els actuals museus d’història i arqueologia.

Al llarg del costat sud de l’església s’hi van afegir capelles d’estil gòtic entre els segles XIII i XV, i s’hi va obrir una nova porta.

La galeria sud és l’única de l’època romànica, la resta de galeries són gòtiques. En la seva construcció, es va emprar marbre de la població de Ceret.

Les escultures que s’hi troben són de temes de flora i animals, i alguna escena historiada.

De l’escultor Ramon de Bianya, hi ha dos sepulcres: el del bisbe Ramon de Vilallonga (1216) i el de Ferran del Soler (1203). Hi ha un tercer sepulcre, el del bisbe Guillem Jordà (1186) del qual no es coneix l’autor.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Qui era en Jaumet de flabiol de Sant Hilari de Sacalm ?

En Jaume Traveries i Riera de Sant Hilari Sacalm, va naixé en l’any 1871 i morir en l’any 1955 als 84 anys.

Era conegut a Sant Hilari i rodalies com a Jaumet del flabiol, fou un personatge popular tocant el seu vell flabiol on els nens de principis d’època del segle passat, anàvem sempre darrera seu…

Va néixer al Mas Claver i és considerat el primer venedor de l’aigua de Font Vella, tot arriant els cantis sobre el seu vell carro.

De fet, com era en Jaumet ? :

Era mut, menut , no massa guapo, cara arrugada, pantalons de pana i espardenyes de beta, sempre anava amb una barretina, tocava el flabiol

i amb un carret portava càntirs d’aigua de la Font Vella fins al poble

per vendre l’aigua a la gent, porta a porta… o ha estiuejants a l’estiu.

El flabiol parlava per ell…

Ja mes propers als nostres dies… :

D’ell s’han fet postals, poemes, figures i fins i tot, un dolç.

El seu nom va servir per batejar uns dolços, els Jaumets de Can Forné, fets d’avellana creats per la pastisseria Fornés de la plaça de l’església i que encara es venen a Sant Hilari.

El 2013 el Taller el Drac Petit va realitzar una cap gros inspirat en la seva figura

Fotografia de 1953,

i l’agost s’organitza «La ruta d’en Jaume», una sèrie de visites guiades dedicades a l’aigua, a través de d’itineraris que ell feia habitualment.

El 2014 es va estrenar una obra musical dedicada a la seva memòria Jaumet, “ La joguina de Sant Hilari”, creada per Jaume Fàbregas amb cançons de Toni Rossell.

De Naciógirona, us passo un article del dia 19 de març de 2019 sobre en Jaumet :

https://www.naciodigital.cat/girona/noticia/29578/sant/hilari/sacalm/ret/homenatge/jaumet/flabiol

I també, un article on el poble de Sant Hilari Sacalm dedica una estàtua a en Jaumet del Flabiol :

https://www.diaridegirona.cat/selva/2019/03/24/sant-hilari-sacalm-dedica-estatua/970149.html

Per últim, us passo l’enllaç de la seva vida i historia d’en Jaumet :

https://lesguillerieskm0.cat/santhilari/jaumet-del-flabiol/

Podem afirmar que en Jaumet de Sant Hilari, va ser alegre, il·lusionat i content de tindre una vida entre l’aigua i el seu flabiol conegut i apreciat pel seu poble i arreu …!

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Els Bellvís de la Torrassa

Avui us presento tres articles

El Castell de Bellvís a la Torrassa de l’Hospitalet, actualment en restauració.

Què en sabem dels Bellvís de la Torrassa de l’Hospitalet?

Al primer volum de la trilogia d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana[1] trobem el cognom de Bellvís citat al segle XII.

Al 1188 Codina menciona a Guillem Bellvís (p. 53) explicant que segurament la família Bellvís, propietària del castell, només residia aquí a temporades ja que devien tenir altres possessions. També ens fa notar que és l’època en que molts topònims de la zona es converteixen en cognoms com: Provençana, Sants, Espodoia, Bellsolà, Banyols o Granera. No hem trobat el document de 1188 que parli d’aquest Guillem Bellvís pel que no podem dir res més.

Al 1194 trobem a Pere de Bellvís als límits d’una venda de dos peces de terra i vinya que fa Guilleuma vídua de Ramon de Palou a Joan de Ferses “i els seus” a Bederrida (nom provençal de les Corts) per 231 sous de diners[2]. Codina subtitula el capítol dedicat al segle XII com “el temps dels hospitalers”, amb raó, doncs trobem vàries ordres religiós-militars actuant a la zona, com la del Sant Sepulcre i la mateixa Canonja, veïns del Pere de Bellvís a la zona de l’actual centre de l’Hospitalet on s’estableix el primitiu Hospital de la ciutat.

En 1197 el prior de la comunitat agustina de Sant Pere de Cercada[3] de Santa Coloma de Farnés, permuta amb els esposos Pere de Bellvís i Ermessenda i amb Bernat de Bellpàs i Arnau de Banyoles un camp situat a Sant Boi de Llobregat, a Llanera, per una propietat que aquests tenen a Gallecs (Vallés).

Aquests propietaris que tenen possessions a diferents llocs no ens són estranys, des del segle X anem veient nombrosos exemples. El que fa molt possible que sigui la mateixa persona és que Bernat de Bellvís (probablement el fill) ven en 1234 a Berenguer de Roca dues feixes de terra contigües que tenen per ell Ramon de Farigola i Bernat Baró a Sant Boi de Llobregat[4].

En 1236 Berenguer Andreu ven a un canonge, per 343 morabatins, un alou que limita amb el de Bernat de Bellvís i d’altres personatges com Arnau de Pallejà, Bernat Romeu (de l’altar de Sant Joan de l’església de Provençana), Guillem de Guardiola (del lloc dit Llacuna), Pere Roig i, entre d’altres noms de senyors, el de Berenguera de Mas (filla de Guillem de Mas, difunt) al Pla i a la Vall de Quart (Torrent Gornal) i a Bederrida. Finalment, tornem a trobar a Bernat de Bellvís en 1264 en el límits de la venda que fa Guilleuma, filla de Llorenç de Provençana d’una casa i hort in villa provinciane que tenia pel monestir de Sant Pere de les Puel·les pel preu míser de 20 sous[5].

Al segle XII, els noms de dones soles, actuant amb el seu nom propi, ja no existeixen, només se les anomena com “filla de”, “mare de”, “vídua de”, i les Deovotes, que tenien una vida religiosa no-reglada, ja estan totes als monestirs i sotmeses al claustre, inclòs contra la seva voluntat. Cal fer menció, en aquest sentit i donada la proximitat de les dates i l’àrea d’influència que en 1252 el papa emet una butlla donant suport al arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet davant les queixes sobre el monestir de Sant Pere de les Puel·les i l’abat del Temple que no volen donar-li los delmes i primícies que li pertanyen, no volen assistir al sínode i refusen prestar-li obediència fallant a moltes altres disposicions canòniques. El Papa els insta a que ho arreglin i, si no fan cas, els imposi penes canòniques. Les croades comencen perseguint els mateixos catòlics que no obeeixen al poder més gran. Les monges van haver d’acceptar, alguns dels cavallers del Temple moririen cremats poc després.

Els Bellvís semblen ser senyors feudals que, fidels a una institució religiosa, establien “els seus” que es deurien fer càrrec de les seves propietats, una de les quals devia ser el nostre castell de Bellvís a la Torrassa[6]. Uns noms que trobem com a col·laterals en les transaccions econòmiques de la zona, els noms d’una nissaga que devia ser una més de les que sobrevivien guanyant-se la vida amb els camps de conreu i el de les batalles, sotmetent i sent sotmesos.

Per acabar volem fer menció que hem trobat un altre Pere Bellvís, potser l’avi, com a propietari del Monestir dels Àngels a Avinganya (Lleida), al 1149, un castell que havia recuperat als sarraïns, de fet el nom d’Avinganya té aquest origen. Pere Bellvís va ser presoner i, en ser alliberat, dóna aquest castell a Joan de Mata, un frare provençal que fundà aquí el primer convent de l’ordre dels trinitaris en 1201. En 1250 es converteix en monestir femení.

El castell d’Avinganya (Lleida) que va ser propietat d’en Pere Bellvís. Foto: viquipèdia.

Aquesta història ens fa pensar que els nostres Bellvís no estaven tant de part del poder estructural com d’aquest altre més col·lateral. Potser amb raó la Torrassa serà, al segle XX, seu de fugitius i anarquistes.

A Ramon Solé que, amb la seva entrada sobre els monestirs i santuaris dels àngels, m’ha fet acabar de donar forma a un article que tenia aturat.

Als veïns de la Torrassa i als que unim forces per recuperar el patrimoni històric, cultural i natural de la ciutat de l’Hospitalet, tant castigat.

 

Text : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, juny, 2020

Viatjant apassionadament en aquest nou món de les connexions.

————————————————————————————-

[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Vol. I. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vol. XII, n. 2238).

[3] Sobre St. Pere de Cercada: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_Cercada

[4] Baucells i Reig, Josep (1984) El baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya. (p. 72 i 73, n. 63, 67 i 68)

[5] Codina, oc, p. 89 i 105

[6] Sobre la restauració del castell de Bellvís: https://www.elperiodico.com/es/hospitalet/20190501/castillo-bellvis-torrassa-medieval-hospitalet-7432027

Monestir d’Avinganya: https://www.monestirs.cat/monst/segria/si29avin.htm

Historia de la Colònia tèxtil de Borgonya de Sant Vicenç de Torrelló

Avui us presento tres articles

Borgonyà, és una entitat de població i antiga colònia tèxtil del municipi de Sant Vicenç de Torelló, a la comarca d’Osona.

Es pot arribar per la C-17, o be, per la carretera BV-5226  de Torelló direcció a Borgonyà.

L’origen del nom de Borgonyà és desconegut, i així tant pot ser personal com topogràfic, ja que el trobem en altres indrets, com a Girona i la Cerdanya.

Va ser una de les colònies tèxtils més grans i emblemàtiques del Ter, amb una marcada singularitat pel que fa a l’urbanisme, la vida social de la colònia i oferta de serveis als treballadors durant els anys que va estar activa.

Popularment era coneguda com la colònia dels Anglesos, malgrat l’origen escocès dels fundadors de la colònia, els Coats, va començar vers 1890,

els quals es van associar posteriorment amb els catalans Fabra, conformant així la coneguda Fabra i Coats, fabricants de fil de cosir, en la qual l’any 1972 treballaven 948 obrers.

La fàbrica va tancar definitivament les portes l’any 1999, avui però està formada per petites empreses.

La colònia era com un petit poblet obrer que s’edificà conjuntament amb la fàbrica i està presidit per la capella neogòtica edificada sobre un antic santuari marià dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà del qual es tenen notícies ja al segle XIII.

En aquest tipus de Colònies tant grans, disposaven de pràcticament de tots els serveis, com escoles per a nens i nenes, casa-bressol per als infants, economat, església, teatre, casinet, camp de futbol, zona esportiva, assistència mèdica i farmacèutica, estació de ferrocarril, etc.

La tipologia de les cases de la colònia és unifamiliar i de planta baixa,

el que dóna una certa independència entre les famílies,

a qui se’ls va donar la possibilitat d’adquirir les vivendes.

Resclosa de Borgonyà, és una presa sobre el riu Ter, d’uns 60 m de llargada aproximadament. El mur té forma de V.

Fins a la meitat de la presa hi ha un pont metàl·lic que s’aguanta sobre dues grans pilastres. La presa fa aproximadament uns 4 m d’altura.

El pont està força rovellat i la resclosa presenta algunes esquerdes.

La casa comporta es troba a la banda esquerra.

El 1863 hi ha una reial ordre a favor de Josep Callís i Puigrubí per a la utilització de dos salts d’aigua: Vila-seca i Borgonyà, concessió ratificada el 1873. Aquest mateix any, Callís cedeix el dret dels dos salts a Ferran Almeda, Francesc J. Sindreu i Esparó, Rafael Puget i Terrades i Pere Almeda i Viñas.

El 1893 es va vendre a Nuevas Hilaturas del Ter, transferència que va ser aprovada el 1894.  El 1923, la resclosa es va reformar a causa de l’ampliació de la fàbrica.

Es pot accedir des de la colònia Borgonyà, per un camí que surt en direcció nord i passa per sota la via del tren. També s’hi pot anar des de la C-17, km 77,700.

El canal de Borgonyà transcorre paral·lel al riu Ter, entre la resclosa de Borgonyà i el complex industrial de la colònia.

És una obra feta de pedra i formigó d’uns 950 metres de longitud i uns 10 metres d’amplada.

Al llarg del seu recorregut, passa paral·lel al carrer Canal i sota el pont de Borgonyà, per on segueix entre el camp de futbol i la fàbrica.

Font Camp de Futbol

En aquest punt, hi ha un sistema de bagants que controla l’entrada d’aigua.

A partir d’aquí el canal té menys amplada i arriba a l’edifici de les turbines, que s’accionen a través d’un salt d’aigua.

Des d’aquí comença el canal de desguàs, que aboca l’aigua de nou al riu Ter.

Abans de finalitzar l’article, cal dir que cada tercer diumenge de mes a les 11hores, podeu visitar part d’aquest antiga Colònia, amb una durada de 2h. 30 min.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Colònia Borgonyà, Consorci del Ter i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador i Ramon Solé – Arxiu Rasola

Antic Balneari Lloveras d’Arenys de Mar

 Avui us passo tres articles

El Balneari Lloveras estava en el Passeig d’Arenys de Mar.

Us passo la seva historia :

  • El balneari fou construït el segle XIX i enderrocat el 1978.
  • Aquest establiment no tenia fonts; senzillament tractava les aigües per poder oferir els seus serveis d’hidroteràpia en un jardí contigu.
  • L’edifici actualment es va enderrocar.

Es tractava d’un edifici al peu de la platja, de planta baixa amb serveis de banys a l’interior. Era una mostra de balneari artificial.

Cal destacar la simetria del seu cos principal, i les dues torres aixecades al centre del conjunt. Donava accés a l’edifici una escalinata que tenia gairebé l’amplada de l’edifici, i desembocava en un porxo amb catorze pilars amb capitells poligonals, que carregava un fris sobre el qual descansava una terrassa amb balustrades.

El Balneari Lloveras era una obra d’Arenys de Mar inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i actualment enderrocada.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Història de la Vinya i varietats

Avui us presento dos articles

El cep prové d’una subespècie silvestre que va sobreviure l’era glacial a la zona entre la mar Càspia i el golf Pèrsic.

Aquesta planta va ser domesticada allà on era autòctona entre el 3500 i el 3000 aC i se’n van obtenir tres subespècies cultivades:

vitis vinifera pontica a Mesopotàmia, Armènia i Anatòlia.

Més tard, els fenicis les portarien a Europa i hi donaria origen a algunes de les varietats blanques actuals;

vitis vinifera occidentalis a la zona del Nil, origen de l’actual pinot noir; i vitis vinifera orientalis a la vall del riu Jordà, possiblement ancestre de la varietat moderna chasselas.

Durant l’imperi romà el conreu de les vinyes i l’elaboració del vi foren tractat pels agrònoms romans :

Cató el Censor , Varró , Columel·la , Pal·ladi.

Des del punt de vista comercial hi ha documentació del transport i venda de vi entre diversos punts de l’imperi.

Per als grecs i romans la vinya simbolitzava la bona vida i la fertilitat.

El darrer quart del segle XIX la plaga de la fil·loxera va fer reconvertir el conreu de la vinya a tot Europa.

Hi va haver zones productores que van especialitzar-se en vins blancs i d’altres en vins escumosos, a la moda de França.

La fil·loxera comportà la destrucció de moltes hectàrees de vinya, substituïda per altres conreus que eren més productius, com fruiters o cereals, o bé requerien menys feines de manteniment, com els forestals.

A principis del s. XX, en alguns llocs del País Valencià on hi havia hagut excedent de raïms se’n va començar a consumir per cap d’any.

Aquest costum s’estengué aviat a tot Espanya i s’hi instituí com una nova tradició menjar un gra de raïm cada campanada la mitjanit de cap d’any per tal d’atreure la sort l’any entrant.

Una varietat vinífera, varietat de vinya o varietat de cep, és una classificació de la planta Vitis vinifera segons l’ampelografia que descriu els trets morfològics (soca, sarment, pàmpol, gotim, gra…) i l’activitat biològica (maduració, resistència a malures…).

En termes botànics s’anomena cultivar, o varietat cultivada, que és diferent de les varietats biològiques.

Cada varietat dóna un raïm i una varietat de vi amb uns trets organolèptics concrets.

Des del punt de vista d’interès enològic hi ha unes 300 varietats emprades en l’elaboració de vi, tant varietats pures com varietats híbrides creades perquè els ceps siguin més resistents a les malures.

En general, cada denominació d’origen defineix les seves varietats recomanades, que són les autòctones o tradicionals que donen un caràcter concret al seu vi, i les varietats autoritzades, normalment les importades com a varietats millorants en el cupatge.

Són varietats autòctones:

  • Boval de la Plana d’Utiel.
  • Callet, fogoneu, manto negre i premsal blanc de Mallorca.
  • Macabeu, pansa blanca d’Alella, picapoll del Pla de Bages, trepat de la Conca de Barberà i xarel·lo del Penedès.
  • Són varietats tradicionals als Països Catalans, o bé no autòctones cultivades habitualment des de fa molt de temps, o bé d’origen antic imprecís:
  • Garnatxa, garnatxa roja, malvasia, messeguera, monestrell, moscatell, parellada, samsó, sumoll, trobat i ull de llebre.

Són varietats foranes importades i aclimatades:

  • Cabernet franc, cabernet sauvignon, carinyena, chardonnay, chenin, gewürztraminer, merlot, pedro ximenes, pinot noir, riesling, sauvignon i sirà.

Altres varietats només són conreades en zones d’on són autòctones com ara :

  • La godello i la mencía a Galíc

Per tal de garantir la qualitat del vi al consumidor s’han creat bon nombre de denominacions d’origen. De fet, la majoria de productors que aposten per vins de qualitat s’han acollit a una DO.

Una denominació d’origen (DO) és una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament.

Un consell regulador de la denominació d’origen vetlla pel compliment del reglament, porta el registre de viticultors i de cellers adherits, controla la producció i verifica la qualitat de les anyades i del vi.

Vins amb denominació d’origen de Vi de Catalunya :

  • DO Alella
  • DO Catalunya
  • DO Conca de Barberà
  • DO Costers del Segre
  • DO Empordà
  • DO Montsant
  • DO Penedès
  • DO Pla de Bages
  • DOQ Priorat
  • DO Tarragona
  • DO Terra Alta

Els productes aprofitables del conreu vitícola són prou coneguts:

  • El raïm, comercialitzat directament com a fruita; el raïm de taula
  • El most, suc de raïm madur sense fermentar, comercialitzat de manera semblant a altres sucs envasats
  • El vi (suc de raïm fermentat)
  • El vinagre de vi
  • Les panses
  • Els aiguardents derivats del vi
  • Confitures basades en el raïm
  • També, antigament s’usava molt l’agràs, suc de raïms verds

Us passo diferents usos :

  • Els sarments es poden usar com a ornament i com a combustible.
  • El fruit, el raïm, és un aliment que es menja tot sol o amb altres ingredients, cuinat o no cuinat.
  • El raïm es pot assecar de maneres diverses per a conservar-lo i poder-ne menjar tot l’any.
  • Les panses també es poden menjar soles o en diferents preparacions, dolces o salades, cuinades o no: en pastissos, amb verdures, amb peix, en amanides, etc.
  • Del raïm també se’n fa vi.
  • Els pàmpols es poden emprar també en preparacions culinàries.

Celler Avenc del Garraf

El cava  és el vi escumós produït segons el Mètode Tradicional a Catalunya, majoritàriament. Legalment, la Unió Europea reconeix el Cava com un VEQPRD, un Vi Escumós de Qualitat Produït en una Regió Determinada, i l’activitat del sector està regulada pel Consell Regulador de la Denominació d’Origen Cava.

Les fotografies actuals de vinyes i els productes que il·lustren aquest article, han sigut cedides per Celler Avenc del Garraf, us passo la seva Web :

http://www.avencdelgarraf.com/

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Celler Avenc del Garraf, Oriol- Ramon Solé i Ramon Solé – Arxiu Rasola

Antic Mas de Torre de la Castlania de Terrassa

Avui us presento dos articles

La Torre de la Castlania està ubicada en el carrer de Serrano, 37  de Terrassa . Situat vora el torrent i parc de Vallparadís.

Us passo la seva historia :

  • La Torre de la Castlania, també conegut com el Mas de la Castlania o la Casa Canela.
  • Es tracta d’un dels edificis més remarcables dels que formaven part de la quadra de Vallparadís. Així mateix, és un dels edificis més antics de Terrassa,
  • Va ser bastit entre el 1319 i el 1323.
  • Cap al 1875 el casal mantenia la seva integritat.
  • Tanmateix, un incendi el 5 d’octubre del 1885 el deixà molt malmès

Era una antiga casa pairal, la façana conserva la tipologia del Mas català.

Dels elements nobles de la façana que s’han pogut conservar hi ha el portal adovellat de mig punt, amb escultures figuratives a la clau de les dovelles, un escut i un altre relleu a cada banda de la clau.

L’alta tanca que envolta l’edifici impedeix veure el portal des del carrer.

Conserva també una finestra gòtica al damunt de la porta, en forma d’arc conopial,

decorat amb cresteries de pedra

i amb unes interessants impostes esculpides amb uns dracs que lluiten amb altres animals.

En la part de darrera de la casa es molt mes moderna,

cal destacar una finestra amb portelles de fusta…

Aquest enllaç podreu llegir mes dades històriques de La Torre de la Castlania :

http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/01/mas-de-la-castlania_30.html

Us passo un article de La Torre del palau, on fa referència a aquet Mas :

https://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/22750/mas/castlania/viu/pitjor/moment/des/1323

La Torre de la Castlania, és protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

 

Convents, Santuaris, Esglésies i altres… dedicats a la Mare de Déu dels Àngels

Avui us presento dos articles

Convent dels Àngels és un edifici del municipi de Barcelona (Barcelona) situat al número 3 del Carrer dels Àngels. Fou concebut com a convent per a les monges del Tercer Orde de Sant Domènec i es fa servir com a espais per activitats culturals, formant part del conjunt del MACBA.

De l’edifici original es conserven tres grans sales amb voltes, alguna d’elles amb mènsules decorades. A l’interior de la capella del Peu de la Creu hi ha un dels pòrtics del renaixement més importants de la ciutat. Aquesta església, projectada pel mestre Bartomeu Roig, és de traçat gòtic, d’una sola nau de cinc trams amb capelles laterals entre contraforts, absis poligonal i una façana senzilla amb un portal del renaixement. La resta del convent és de línies molt sòbries, sobretot la façana extensa en la qual hi ha poques obertures i només està ornamentada en una porta del segle XVI amb un escut i un relleu que representa un Àngel de la Guarda. És un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

Per a més informació podeu visitar :

https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02ange.htm

El Santuari dels Àngels és un dels santuaris més visitats i de més devoció de les terres gironines, i s’hi venera la Mare de Déu dels Àngels. És al cim del Puig Alt al Massís de les Gavarres, al terme municipal de Sant Martí Vell (Gironès). El santuari té un espaiós cambril, un petit orgue i una dependència per a l’exposició dels nombrosos exvots que ofereixen els pelegrins. Al costat de la capella hi ha una hostatgeria.

La festa de la Mare de Déu dels Àngels i del santuari és el 2 d’agost. Salvador Dalí va escollir aquest santuari per casar-se amb la Gala. L’edifici és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per a més informació podeu visitar :

https://www.celra.cat/wp/descobrir-celra/itineraris/santuari-dels-angels/

L’Església de la Mare de Déu dels Àngels és una església de Barcelona. Les obres van començar el 1942, seguint el projecte de 1934. La inauguració de l’església va tenir lloc el 1950.

Inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per a més informació podeu visitar :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_de_la_Mare_de_D%C3%A9u_dels_%C3%80ngels_(Barcelona)

L’església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia és una obra del municipi de Llívia (Cerdanya) que s’aixecà els segles XVI i XVII sobre d’una altra d’anterior, aprofitant-ne els materials.

Ambdós edificis estan inventariats de manera separada: l’església forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i les Torres de l’Església de Llívia estan declarades bé cultural d’interès nacional.

Per a més informació podeu visitar :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_dels_%C3%80ngels_de_Ll%C3%ADvia

L’església de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres es va començar a construir l’any 1681 sobre l’emplaçament on originalment es trobava la capella del Àngel, un petit edifici del segle XIV que s’havia edificat per donar servei al llavors allunyat barri de Casserres.

En l’edifici actual, de tres naus, encara s’hi pot distingir la marca de l’arc de la capella original. L’església destaca pel seu campanar neoclàssic, de més de vint-i-tres metres d’alçada, i pel gran retaule barroc de 1704, obra de Segismon Pujol. Avui ja restaurat, el retaule va patir alguns desperfectes durant la Guerra Civil.

Per a més informació podeu visitar :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_dels_%C3%80ngels_de_Casserres

Església de la Mare de Déu dels Àngels d’Ulldecona, un cop conquerit aquest territori als musulmans, el castell d’origen andalusí d’Ulldecona, va romandre sota la protecció de la família Montcada.

El 1173 Guillem de Montcada el va cedir a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, donació que fou confirmada el 1178 per Alfons I. Més endavant, el 1191,

els hospitalers hagueren de posar altre cop el castell sota la protecció dels Montcada, per motius estrictament defensius.

Per a més informació podeu visitar :

https://www.castellscatalans.cat/imatges/ulldecona.pdf

Església de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Martí de Centelles

El 1952 s’inaugura l’Església de Nostra Senyora dels Àngels en el sector de l’Oller, on es feien en aquella època xalets en el sector de l’Oller i pròxim a la seva masia de Sant Martí de Centelles.

Per a més informació podeu visitar :

https://www.flickr.com/photos/cinglesdeberti/5315848922

Santa Maria de Cornet de Sallent , és una església romànica de Cornet, al municipi de Sallent (Bages). S’hi venera la Mare de Déu dels Àngels, que és la patrona de la parròquia. És una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Per a més informació podeu visitar :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Cornet

 El quadre de la Mare de Déu dels Àngels va ser donat per la Sra. Maria Castelló i Rodón al Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre, la peça degudament restaurada pot ser venerada a l’església del gremi. Aquest  bell quadre s’acabà de restaurar l’any 2000 pels Serveis de Restauració de la Generalitat de Catalunya als tallers de Sant Cugat del Vallès, on pogueren constatar que el seu autor fou Francisco Massip A. de l’escola del valencià Juan de Juanes.

Per a més informació podeu visitar :

http://gremidepagesos.cat/el-patrimoni/mare-de-deu-dels-angels

Els àngels de la gloria, un concert per Nadal:

Els àngels allà la Glòria

joiosos canten la nova

i el ressò de les muntanyes

espargeix son cant d’amor

Gloria in exelsis Deo

Correm-hi, pastors, correm-hi

A besar son front de neu

Bo i dansant tots plens de joia

D’aquest cant que sona arreu

Gloria in exelsis Deo

Podeu escoltar la cançó a :

https://www.youtube.com/watch?v=ZQ6314GFT40

 

Adaptació al Text : Ramon Solé

Imatges : Viquipèdia i Arxiu Rasola

Article dedicat a Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel – Per ser un Àngel diferent 

Cartoixa de Montalegre de Tiana

Avui us presento dos articles

Entrada per la carretera de la Conreria de Tiana o Badalona a Mollet del Vallès.

Us passo la seva llarga historia :

  • L’any 1247 ja hi ha notícies de l’existència en aquest indret del convent femení de Montalegre, construït per acollir una petita comunitat femenina de monges agustines.
  • El convent s’edifica en un solar donat pels senyors feudals de la família Campsentelles.
  • El dia 31 de juliol de 1250, el bisbe de Barcelona puja a Montalegre i beneeix la capella del convent de Montalegre.
  • El 1286 el monestir va rebre una donació generosa gràcies a Ramon de Sentmenat, senyor de Campsentelles, i de la seua muller.
  • Tot i així, l’any 1362, a causa de la soledat i aïllament del lloc on es trobava el convent, la comunitat decidí traslladar-se a Barcelona, a l’indret on actualment hi ha l’església de Santa Maria de Montalegre de la Casa de la Caritat de Barcelona.
  • El 1399, s’hi instal•la un grup d’ermitans, entre ells Arnau de Torrevella.
  • El conjunt monàstic va passar per diversos compradors fins que l’any 1409 el va adquirir l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
  • L’any 1415 la necessitat de diners de l’Hospital, el va fer vendre el monestir.
  • Els cartoixans de Vallparadís (Terrassa) s’establiren el 1415 a l’antic priorat femení de Montalegre, mentre construïen al seu peu un monestir.
  • Els cartoixans de Sant Pol (Maresme) s’hi reuniren el 1434, any en que es començà a construir el monestir actual, que tingué la seva màxima esplendor als segles XVII i XVIII.
  • El 1441 adquirí el domini sobre Tiana.
  • Les obres finalitzaren l’any 1463. Les obres foren dirigides per Joan de Nea, monjo de Portaceli, procurador i ecònom de Montalegre entre 1423 i 1459.
  • La desamortització feu que s’abandonés definitivament el 1835.
  • El 1901 s’hi instal•là una comunitat de cartoixans francesa, després d’adquirir totes les terres.
  • Després de la Guerra Civil s’establí una comunitat de monjos catalana, en la qual s’instal·là el seminari menor de la diòcesi.
  • Aquest seminari va tancar el 1998 per la seva inviabilitat econòmica.

Fotografia – Generalitat de Catalunya

Conjunt d’edificis religiosos dividit en tres sectors. El primer està habitat per conversos, amb porteria, fusteria i al tres dependències. El segon té dependències comunes, com l’església, bastida el 1415-63, gòtica, amb un portal afegit el 1625, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre. El tercer sector és el destinat a la vida eremítica, està format per dos grans claustres amb 30 cel·les al voltant.

Església format per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg per 8,4 m d’amplada. No presenta capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i el presbiteri amb una volta d’arestes que conflueixen en una clau, Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l’orde. A l’esquerra de l’absis hi ha la sagristia i, al fos del presbiteri s’obre el Sagrari. La porta principal del temple és d’estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen.

Gran Bassa d’aigua de Mina i conrreus

La cartoixa consta de tres claustres, el més antic és el més petit i es comunica directament a l’església, és quadrat, de 17,5 m de costat, amb sis arquets a cadascun d’ells, suportats per columnes cilíndriques, amb basa i capitell octogonals, sense escultura. Els arcs estan agrupats de tres en tres sota un arc exterior. Les voltes són ogivals amb arestes vives. El claustre central mesura 53,7 m de costat i l’últim fa 53,7 m x 46,5 m. Ambdós presenten columnes i voltes similars a l’anterior. Estan envoltats de cel·les individuals, que encara que molt senzilles presenten una petita sala amb xemeneies, una alcova, menjador, lavabo i jardí. Es combina la pedra dels elements arquitectònics amb el maó dels murs. Entre els dos claustres hi ha una torre de defensa medieval, restaurada, procedent de la primitiva construcció.

Fotografia Generalitat de Catalunya

Torre de defensa de planta rodona que possiblement pertanyia a una antiga masia. Actualment forma part de les dependències de la Cartoixa de Montalegre. Modificada a la seva part superior amb uns acabats i una teulada d’èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres.

Per a mes informació podeu accedir a aquest enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cartoixa_de_Montalegre

 

Recull de dades : Generalitat de Catalunya i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Generalitat de Catalunya i Ramon Solé ( Arxiu Rasola)