Torre de Can Sert de Barcelona

Avui us presento dos articles

Torre de Can Sert està situada en l’Av. República Argentina, 16-26, carrer de  Ballester, 58-72, l’av. Hospital Militar, 13-35 i carrer de  Velàzquez, 2-16 de Barcelona.

Us passo la seva historia :

  • Fou una gran masia típica catalana, en un principi tingué una gran extensió de terres de conreus i horta.
  • Un dels antics propietaris fou Domènec Sert.
  • Actualment hi ha instal·lat el “Refugi d’Obreres”, regentat per monges, que va ser fundat per la família Sert, un asil que inicialment acollia treballadores jubilades de la seva fàbrica, ara persones grans.

La façana principal és llisa, amb moltes balconades i finestres. En un dels laterals hi ha una galeria porxada que abasta dos pisos i golfes. La casa té planta baixa i dos pisos.

Els murs exteriors estan arrebossats imitant carreus regulars. La casa del canonge i director de l’asil de finals de segle XIX és un annexa de la residència.

Avui resta un sector enjardinat i part de l’antiga horta és ocupada per un pàrquing públic.

Can Sert és un monument de Barcelona protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Centre o barri vell de l’Hospitalet de Llobregat

Gaspar Coll i Rosell . 1986 / Generalitat de Calalunya

El Centre és un barri de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) que pertany al Districte I, juntament amb els de Sant Josep i Sanfeliu.

Zona centre

És un dels nuclis històrics de la ciuta, on hi ha l’Ajuntament, el Centre d’Activitats la Farga i part dels equipaments culturals: el Museu d’Història, can Sumarro, el Centre Cultural Barradas i d’altres.

Museu d’historia

Limita amb els barris de Sant Feliu i de Can Serra al nord, amb Bellvitge pel sud, amb Sant Josep a l’est, i amb el municipi de Cornellà de Llobregat a l’oest.

Museu,part de darrera, Carrer de Molinés

Us passo dades històriques dels edificis i espais més destacats de la part més antiga de l’Hospitalet de Llobregat :

  • Al segle XI s’esmentà l’heretat Torre Blanca, al costat de la qual es va construir un hospital que més endavant es diria l’Hospital de Provençana, tot a tocar del camí ral.
  • El petit nucli va anar creixent ràpidament al voltant de l’hospital i al segle XIV ja tenia cementiri propi.
  • Tot aquest procés culminà quan es va construir la primera església, el 1475, al mateix lloc que ocupa l’actual església de Santa Eulàlia de Mèrida, i aquell camí ral passà a convertir-se en carrer Major, assentament de botiguers i d’artesans, prop del Xipreret, on hi havia el patriciat urbà de la ciutat, que en aquell temps encara se’n deia Provençana o “la bandada de l’hospital” i més endavant la Pobla de l’Hospital.
  • Les cases més antigues del carrer Xipreret actualment són a la part nord, els números 78, 80 i 50. A la part sud en queda la núm. 59-61, totes del segle XVIII, encara que sobre una base anterior. Els números 33 i 57 hi ha dos exemples de modernisme i noucentisme, i una casa arabitzant al número 54, estil que es posà de moda arran de l’Exposició Internacional.
  • Conserva part d’un Via Crucis en ceràmica policromada.
carrer Xipreret amb carrer Major

La Rambla de Just Oliveras és un dels espais públics que més destaquen del barri i de tota la ciutat de l’Hospitalet.

Santa Eulàlia de Mérida destruida en 1937 durant la Guerra Civíl.

És punt d’encontre i una de les principals zones d’oci. El passeig creua el barri de nord a sud i s’hi pot trobar cinemes, terrasses, l’Auditori Barradas i l’Acollidora.

Edificis de La Atalaia i l’Harmonia

Altres espais del barri són el parc de Can Boixeres, coronat per un palauet del segle XVIII, la plaça de Lluís Companys, inaugurada l’any 1998 i al límit de la Rambla de Just Oliveras pel sud,

Palauet de can Boixeres

o també la plaça de l’Ajuntament, un dels principals escenaris dels grans esdeveniments ciutadans i de la festa major, que se celebra pels voltants de la revetlla de Sant Joan.

Museu de Historia de la ciutat

A l’entorn d’aquesta plaça es troba el Mercat del Centre, l’Església de Santa Eulàlia, el col·legi Tecla Sala i la Biblioteca can Sumarro,

Can Sumarro

així com el Museu d’Història, el carrer Major, i d’altres edificis senyes i vies principals de la història particular del barri i més general de la ciutat.

La Talaia

També es troben bona part dels edificis nobles que integren el patrimoni històric de la ciutat,

com la Talaia o l’edifici de l’Harmonia, integrats al carrer del Xipreret,

així com el centre comercial i centre d’activitats La Farga.

Dos carrers destacats de la zona antiga, són el carrer de Rosend Arus

i carrer de Sant Roc.

Actualment el conjunt de carrers del Centre s’ha modificat per la construcció d’edificis més moderns,

però us convido a fer un passeig pels carrers antics de l’Hospitalet de Llobregat.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé

Historia del Parque de Bellvitge

1. Los terrenos del Parque de Bellvitge (1987-1998)


La zona del parque aún eran campos. Se ve la pista del Casal donde se podía jugar a bàsquet, fútbol sala y hoquei durante los primeros años del barrio. Al otro lado estaba -y está- la de patinaje.
El terreno abandonado del parque en los años 80
11 años para la construcción del parque.
El proyecto del Ayuntamiento incluía viales que, si se hubieran hecho, impidirían los paseos tranquilos y agradables por Bellvitge

Abril, 1987 Ante el proyecto del Ayuntamiento de unir la Avenida Nuestra Señora de Bellvitge con la Rambla Marina mediante varios viales abiertos a la circulación, se crea, a propuesta del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) y de la Associació de Veins (AVV), una comisión de Urbanismo con entidades y vecinos del barrio. Se decide rechazar el proyecto por considerarlo peligroso y no dejar espacio para el Parque de Bellvitge.

Marzo, 1988 El GEB y la AVV convocan a otras entidades y vecinos y el domingo 27/03/88 realizan, en el solar del parque, una primera plantada de 250 árboles cedidos por el departamento de política forestal de la Generalitat y con herramientas que prestó el ayuntamiento. Acudieron distintos concejales de diversas formaciones políticas. Algunos establecimientos colaboraron proporcionando un almuerzo popular cuando se terminó la plantación.

1988. Foto: Simón Rovira

En Junio piden la retirada de las vallas publicitarias que degradan el paisaje que, finalmente, fueron retiradas.

1989 Foto: Simón Rovira

Sábado 4 de marzo del 1989. Segunda plantada de árboles: 300 chopos y 100 encinas. Se solicitan bocas de riego para utilizar las aguas del subsuelo que el concejal de barrio deniega. Los vecinos compran una gran manguera y cogen agua de los bloques para regar. Los establecimientos colaboran con el almuerzo popular

1990. Se solicita nuevamente las bocas de riego, dos camiones de estiércol y herramientas para la nueva plantada de árboles. Expresan quejas por el abandono de los terrenos y porque siguen pasando rebaños de ovejas destrozando los árboles plantados. En marzo se hace la tercera plantada de árboles y se termina con una sardinada, sardanas y juegos infantiles. En el almuerzo colaboran los mercados y establecimientos del barrio. El Ayuntamiento por fin concede lo que habían solicitado. En noviembre se acude al Pleno y empiezan a recibir promesas de que el parque se hará.

1990, AVV
Parrillada en los terrenos del parque. AVV

1991 Se quejan al ayuntamiento por la instalación de un circo en los terrenos del parque y solicitan que, con lo recaudado de tasas, arreglen los desperfectos ocasionados. El 13 y 14 de abril del 91 se hace una acampada popular en el parque, cuando la finalizan inauguran oficiosamente el parque.

1991. AVV
Se crean falsas expectativas con una anunciada “Escuela Taller de Jardinería” que nunca se inició.

Ante la inminente campaña para las elecciones municipales se promete la construcción del parque, pero esta no llega. En las fiestas mayores del 91 el Ayuntamiento expuso los planos y maquetas del proyecto del “Parque Ecológico de Bellvitge”

1991 Stand de muestras de las entidades y invernadero del paseo.

1992. Se empieza el año solicitando el inicio de las obras en el parque, se les dice que se les convocará a una reunión, solicitan dicha reunión por escrito, no reciben respuesta del concejal de barrio, en marzo hacen una asamblea y se acuerda ir al próximo pleno del 10 de abril al que acuden muchos vecinos y consiguen que el alcalde prometa una reunión que finalmente se hizo el 21 de abril, el concejal del barrio les presenta el proyecto del parque pero les dice que las obras se posponen has el 93, cuando tengan presupuesto para ello.

Años 90. Aún se ve la pista del Casal.

En marzo habían hecho la segunda acampada popular en la que hubo un concierto de rock a cargo de grupos del barrio que fue muy celebrado.

1992, Maqueta presentada por el Grup Ecologista Bellvitge

En la maqueta que realizó el grupo Ecologista de Bellvitge se podía ver en el centro un pequeño acuífero que reproduciría, a pequeña escala, el ecosistema del Delta.

1993 Desde primeros de año se sigue presionando al ayuntamiento para que nos hagan el “Parque de Bellvitge”.

1993, AVV

En Noviembre del 93, en una asamblea de barrio se presenta el proyecto que incluye una hamburguesería que, según el ayuntamiento, financiaría las obras. Después de un largo y crispado debate y estando el GEB en contra de la instalación en el parque de dicho establecimiento, se decide que el ayuntamiento presente una propuestas más concreta en enero del 94.

Calle Ermita cercana al parque.

1994 Se solicita y se espera una detallada propuesta que no llega.

1995 Ante el deplorable estado del parque se convoca un fin de semana a los vecinos para arreglarlo. Se podan los árboles que lo necesitan. Los dos días se hace un almuerzo en el que colaboran los mercados, establecimientos comerciales y entidades del barrio. Numerosos vecinos participan. El domingo, entre otras actividades, la banda de música y escuela de solfeo de Bellvitge “Los amigos de la música” hace un pasacalle y las entidades de sardanas organizan un baile.

La banda de los amigos de la música de Bellvitge.
1995. Grup Sardanista de Bellvitge.

El Ayuntamiento retira la basura y la leña de los árboles. Los vecinos contribuyen.

1995, AVV

1996 El 3 de mayo se interviene nuevamente en el Pleno para pedir que se haga el parque. Se contesta que próximamente se aprobará la inversión. Finalmente se decide que invertirán 160 millones de pesetas para la 1ª fase del Parque de Bellvitge. Reconociendo a los vecinos como los primeros promotores del parque se confecciona una encuesta de 23 preguntas para que todos los que quieran den su opinión al respecto. En Junio la AVV publica los resultados en base a las respuestas dadas por 2.743 encuestados y se entregó al área de obras urbanísticas del ayuntamiento. Aprovechando una visita del alcalde a una exposición de plantas y flores en la que participaban los colegios del barrio, también se le dio los resultados de la encuesta y el proyecto alternativo presentado por el GEB. El Alcalde se comprometió a incorporarlo al proyecto definitivo.

Miembros del GEB y de la AVV explicando el proyecto al alcalde en el Casal.

1997 Finalmente se inician las obras del parque.

Con gran pena y decepción los vecinos y vecinas ven cómo se arrancan los árboles que con tanto cariño y esfuerzo se plantaron, especialmente las encinas. – ¿No se podrían haber aprovechado?, se preguntan aún muchos.

1997-obres

2. Inauguración del Parque de Bellvitge

1998. Se prepara, con las entidades del barrio, la inauguración del parque y se recaba ayuda de los comercios, cajas y bancos. Hay una respuesta muy buena por parte de todos y el domingo 15 de marzo de 1998 se inaugura el Parque de Bellvitge con la colaboración de varias personas y entidades del barrio que organizan diversas actividades.

3. Después de la inauguración, la actividad vecinal sigue,

Fiesta del arbol – 1999

1999. Después de la inauguración de la 1ª fase del parque, el día de “la festa de l’arbre”, los vecinos continuan tomando la iniciativa plantando árboles.

Fiesta del arbol – 1999

En 2001 se inaugura el monumento que l’AVV i l’Ajuntament de l’Hospitalet encargaron a Ferran Soriano, con motivo del 30 aniversario del barrio, en memoria y homenaje de los hombres y las mujeres que con su esfuerzo y lucha consiguieron un barrio mejor.

“Conseqüències d’equilibris” de Ferran Soriano. Foto: AGC, 2020

POEMA :

“Equilibri de l’home i la dona,

del ciment i la natura,

la perspectiva,

nova lluita albira.”

Poema de Maria Angels García-Carpintero

Any 2003

En 2003 finaliza la última remodelación de la ermita de Bellvitge y la construcción del parque.

El parc de Bellvitge té racons com aquest on un pot imaginar que està fora del ciment que ens envolta. Foto: AGC. 2015.

A quienes formaron parte del Grup Ecologista de Bellvitge

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

————————————————————————————————————————————————————————

Informació estreta del butlletí de l’AVV, 1987-1998 “La voz de Bellvitge” Historia del Parque de Bellvitge i del Grup Ecologista de Bellvitge. Fotos: AVV i Grup juvenil “Vivac”, si no s’ha especificat una altra autoria coneguda.

Article del 29-3-2020. Revisat el 20-1-2021.

Cal Cuiros d’Alella

Avui us presento dos articles

Cal Cuiros esta situat en el camí de Tiana, 4 d’Alella .

Us passo la seva historia:

  • Sobre la llinda de l’entrada principal hi ha la data de “1791”.
  • En  la façana la data d’una reconstrucció o reforma: “1912”.

Edifici civil de planta rectangular. Està format per uns baixos i dos pisos, dels quals destaca el superior ocupat per una sèrie d’arcs de mig punt. La coberta està formada per una teulada de dos vessants amb un ampli voladís amb suports de fusta. Sobre la façana hi ha un rellotge de sol.

El conjunt resulta especialment interessant per la seva posició elevada que domina una panoràmica de la vila, i l’accés principal al recinte del jardí, al qual s’accedeix a través d’un túnel o passadís amb una escala d’uns 20 metres de llarg, cobert amb volta i una porta a la part inferior d’aquest. Aquesta porta o entrada, exteriorment es situa al final d’un carrer sense sortida molt inclinat, i té l’aparença d’una petita capella.

Can Cuiros és una obra del municipi d’Alella protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat : Notes històriques de la cartoixa de Montalegre – Història, tradició i llegenda

Avui us presento dos articles

Fitxa Tècnica

Autor : Xavier Pérez Gómez

Editorial: Pagès editors, S.L.

ISBN: 9788413030173

Publicación: 09/2018

Formato: Rústica

Idioma: Catalán

Número de páginas: 232

Preu : 17 euros

Sinopsi

Aquesta monografia analitza alguns episodis històrics del cenobi de Tiana que l’autor ha considerat més interessants, aportant novetats desconegudes fins ara com la relació entre els cartoixans i la carretera de Badalona a Mollet, l’antiga biblioteca, la toponímia i l’heràldica del monestir, la biografia d’alguns dels monjos més destacats o les visites de personatges il·lustres.

S’inclou igualment l’anàlisi de les versions més antigues de llegendes i tradicions sobre la fundació del monestir, l’arbre dels nassos, els túnels amagats o la suposada utilització d’aquesta cartoixa com a refugi de curiosos personatges que haurien volgut amagar-se del món. L’autor també ha estudiat les notícies més antigues i anecdòtiques sobre la cuina cartoixana, a més de la peculiar vida quotidiana dels monjos.

 

Recull del llibre : Ramon Solé

Historia del Funicular de Gelida

Avui us presento dos articles

El Funicular de Gelida uneix el centre urbà de Gelida amb l’estació de tren de la població, situada a una cota inferior.

El sistema de transport col·lectiu anomenat el Funi, va ser inaugurat l’1 de novembre de 1924 amb l’objectiu de connectar l’estació de tren i la zona industrial amb el centre urbà.

Els promotors de la idea foren mossèn Jaume Via i Josep Rosell i Massana. L’obra fou dirigida per Santiago Rubió i Tudurí, enginyer del funicular del Tibidabo. Principalment l’utilitzaven els treballadors dels molins paperers, els passatgers del tren i els veïns del barri de Sant Salvador.

El 19 de setembre de 1920 s’havia constituït la societat Funicular de Gelida, SA.

Durant els anys 70, el seu ús caigué de forma important i va obligar que el 1977 fos municipalitzat per evitar-ne el tancament.

El 1980, el funicular passà a ser explotat per FGC, que el renovà, sen un servei turístic amb només ús els caps de setmana; el servei durant la setmana passà a ser substituït per autobusos.

Els vehicles van ser portats a Suïssa per a la seva restauració, va deixar de donar servei el 3 de març de 2016 fins el 6 d’abril de 2019 que va reobrir.

Normalment s’utilitza un sol cotxe per al transport de viatgers mentre que l’altre s’usa simplement per fer el contrapès.

El viatge dura 8 minuts amb la possibilitat de fer parada en un punt situat a la part baixa del nucli urbà anomenat Gelida-Baixador.

Els edificis de les estacions del Funicular de Gelida estan protegits com a Bé Cultural.

 

Recull de dades : viquipèdia i Funicular de Gelida – Generalitat de Catalunya.

Adaptació al Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La historia i llegendes de la Font del Raig de Torelló

Avui us presento dos articles

Aquesta popular Font del Raig, esta situada en el costat esquerd de la pista i abans d’arribar  al Santuari de Rocaprevera de Torelló.

Santuari de Rocaprevera de Torelló

Està format per un recinte de planta rectangular amb cobert per una estructura de volta de canó, de tres costats tancats i un d’obert que s’orienta cap a la població, al nord.

La volta és adovellada i sustentada sobre murs de carreus irregulars aparellats i sustentats sobre un basament força important i que s’avança en la planta per cloure i privatitzar l’àmbit interior.

El recinte està situat en un nivell inferior respecte al del camí, al qual s’accedeix per un parell de graons. A la paret del fons s’hi situa la sortida de la font amb un broc metàl·lic antic.

Cal destacar, una fornícula que conté la imatge de sant Fortià, sobre de la font, aquesta està protegida per una reixa de ferro sobre un ampit de pedra decorada per una garlanda esculpida amb formes vegetals.

L’estructura està coronada per una creu de ferro sustentada sobre una pilastra de pedra amb un escut esculpit a la part davantera.

L’entorn immediat està adequat com a racó per al descans dels passejants, amb un espai pla pavimentat de lloses de pedra i amb bancs, també de pedra, uns plàtans hi donen ombra a l’estiu.

Us passo la seva Historia :

  • La font del Raig es va dedicar a Sant Fortià.
  • Les relíquies d’aquest sant innocent havien arribat a Torelló l’any 1298 a mans del croat Arnau del Colomer, fill del mas del mateix nom.
  • Sembla ser que tota la parròquia sortí en processó a rebre el grup de croats, que retornaven a casa seva.
  • Des del segle XVII, la devoció popular invocava Sant Fortià en temps de sequera.
  • Es portaven les relíquies del sant des de l’església de Sant Feliu a la font en processó.
  • En el cas de sequera persistent, les relíquies s’estaven nou dies al santuari de Rocaprevera.
  • La primera font del Raig havia de ser força humil atès que, l’any 1686, Jeroni Ferrer, clavariat de la parròquia de Sant Feliu, segons clàusula testamentària, deixà una quantitat de diners per construir una edícula a l’indret de la font del Raig. Es va construir una arcada amb carreus de pedra picada i uns bancs a cada costat de la font.
  • Aquesta edícula va arribar al segle XX en un estat força deplorable.
  • L’alcalde Francesc Xavier Vergés va impulsar, per subscripció popular, la restauració de l’indret l’any 1912. Es rafe la volta de mig punt que protegeix la font, les escales que hi baixen i els bancs de pedra als costats del broc. Sobre la font hi havia la fornícula de sant Fortià i una placa commemorativa de la restauració. L’exterior comptava amb dos contraforts i uns bancs de pedra per reposar.
  • La imatge de sant Fortià, destruïda durant la Guerra Civil (1936-1939), va ser esculpida per Lluís Riubugent, artista local.
  • La darrera restauració és de l’any 1957. S’acabaren la coberta de l’edícula en forma de teulada a dues aigües i la façana, conservant la pedra picada i col·locant còdols de riu a la part superior de la volta.

Us passo dues Llegendes sobre Sant Fortià:

  1. Una d’elles, ens explica que com a premi de les victòries dels croats, aquests van portar una urna de cedre amb les relíquies del cos de Sant Fortià. Aquests homes van donar les relíquies a l’església de Sant Feliu, i així tothom les podia venerar.
  1. L’altra, ens explica que les relíquies de Sant Fortià van ser portades, a Torelló, per una coloma blanca. Aquesta coloma va deixar l’urna al costat de Rocaprevera, al costat d’aquesta font. Un cop va deixar l’urna, les campanes de Rocaprevera van ressonar fins que el rector, i altres clergues, van descobrir l’urna. A més, resulta que allà a on es va aturar el colom, hi van quedar impreses les seves petjades.Segons sembla, un pagès, en veure el colom, el va voler caçar, en intentar-ho, el pagès va ser cegat per una gran i misteriosa llum.

Molt propera a La font del Raig, hi ha la font dels Ocells, molt més senzilla.

 

Recull de dades : Ajuntament de Torelló i altres

Adaptació al Text, fotografies i imatges : Ramon Solé i Arxiu Rasola

La Font Picant d’Argentona i la seva historia

Avui us presentem dos articles

La Font Picant d’Argentona també se la coneixia com de Burriac o d’en Prats i no confondrà amb la Font Picant de Cabrera.

Esta situada al costat del carrer de can Cirés amb carrer Torrent de Mada, 1 a Argentona.

Segons la tradició o llegenda, diu així:

“La font es va descobrir per l’accident  d’un nen al caure a un pou i la seva mare va baixar a rescatar-lo però, quan va tornar a la superfície, estava marejada per la inhalació de gasos.

Es va veure que l’aigua del pou contenia gas carbònic i tenia un gust picant.”

Segons una publicació de l’any 1783, l’aigua es descobreix aquell any,

tot i que no és fins el 1842 que es fa una anàlisi i se’n fan públiques les seves propietats mineromedicinals, encara que fins llavors ja eren conegudes i utilitzades per la gent d’Argentona.

Les aigües mineromedicinals de mitjans del segle XIX més importants d’Argentona, foren les d’en Ballot que eren ferruginoses

i d’en Prats que eren bicarbonatades, i durant uns anys es van comercialitzar la seva aigua que es venia embotellada.

Arran d’aquestes dues fonts, l’any 1880 ja trobem dos balnearis a la població.

Antònia Ballot va obrir un balneari amb 60 habitacions que va acollir diferents personatges de la burgesia catalana, en l’any 1898 va tancar les seves portes.

També es va portar a terme la construcció del Balneari Prats per les mateixes dates.

El 1900, es va construir el passeig que va cap a la font picant i també el parc que l’envolta.

Antigament, hi concorria gent de tota la comarca, que passejava per la zona i hi passava els dies de lleure, tot gaudint de l’aigua picant de la font amb els típics anissos del poble.

I al lloc del balneari, es va edificar el xalet pel lloguer d’habitacions

i la planta embotelladora del Manantial Burriac, que va funcionar des del 1954 fins al 1974, una empresa va comercialitzar l’aigua de la font d’en Prat sota el nom de “Agua del Manantial de Burriac”.

Després, la font quedà en l’abandó, fins que l’Ajuntament la va adquirir a principis del segle XXI, la va restaurar i va convertir la zona en un parc públic molt concorregut actualment.

Us passo un treball d’uns alumnes de la UPC. on esta molt ven detallat i explicat tot el que fa referència a la Font Picant, amb el nom de “Proposta d’intervenció a la Font Picant d’Argentona” :

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/99422/memoria.pdf?sequence=1&isAllowed=y

La Font Picant es va tornar a obrir a finals del 2010 després de portar tancada més de 35 anys, us passo un article sobre els actes realitzats :

https://www.capgros.com/maresme/argentona/argentona-celebra-la-reobertura-de-la-font-picant-amb-actes-populars_125265_102.html

Salta la polèmica dos anys desprès, per la contaminació per manganès de l’aigua, us passo un article de La Vanguardia sobre aquest tema:

https://www.lavanguardia.com/local/20120709/54323121371/argentona-font-picant-contaminada-manganeso.html

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text , Fotografies i Imatges Antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Historia del Balneari Soler de Caldes de Malavella

Com cada Diumenge us presento dos articles

L’Hotel- Balneari Soler estava en el carrer de Josep Soler (enderrocat) de Caldes de Malavella.

El Balneari Soler, va ser obert el 1900, embotellava l’aigua de la Font de la Mina amb el nom de “Fuente Catalunya”.

Rivalitzà amb el Prats i el Vichy Catalán durant els anys feliços de la hidroteràpia a principis del s. XX que l’arribada de la Guerra Civil va estroncar.

El Balneari Soler, de la mateixa manera que els altres dos balnearis de Caldes, s’usà durant les dècades dels anys 1930 i 1940 per a allotjar diversos refugiats i ferits de guerra, gràcies a l’alta capacitat d’hostalatge.

Durant els primers dies de la Guerra Civil, l’exalcalde conservador i propietari del balneari, Josep Soler, va aconseguir salvar-se de la repressió republicana gràcies a la seva doble nacionalitat (la seva mare era francesa) i va penjar una bandera de França a la façana.

L’any 1937 es va decidir habilitar el balneari per allotjar ferits de guerra i malalts, fet pel qual va patir diverses destrosses del mobiliari.

L’any 1944 va allotjar 150 soldats del contingent italià. Els que no respectaven el protocol  de la disciplina establerta per la marina italiana eren tancats al celler, que s’havia adaptat com a calabós.

L’Hotel- Balneari Soler va ser enderrocat l’any1975.

 

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Malavella

Adaptació del Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Qui era en Jaumet de flabiol de Sant Hilari de Sacalm ?

En Jaume Traveries i Riera de Sant Hilari Sacalm, va naixé en l’any 1871 i morir en l’any 1955 als 84 anys.

Era conegut a Sant Hilari i rodalies com a Jaumet del flabiol, fou un personatge popular tocant el seu vell flabiol on els nens de principis d’època del segle passat, anàvem sempre darrera seu…

Va néixer al Mas Claver i és considerat el primer venedor de l’aigua de Font Vella, tot arriant els cantis sobre el seu vell carro.

De fet, com era en Jaumet ? :

Era mut, menut , no massa guapo, cara arrugada, pantalons de pana i espardenyes de beta, sempre anava amb una barretina, tocava el flabiol

i amb un carret portava càntirs d’aigua de la Font Vella fins al poble

per vendre l’aigua a la gent, porta a porta… o ha estiuejants a l’estiu.

El flabiol parlava per ell…

Ja mes propers als nostres dies… :

D’ell s’han fet postals, poemes, figures i fins i tot, un dolç.

El seu nom va servir per batejar uns dolços, els Jaumets de Can Forné, fets d’avellana creats per la pastisseria Fornés de la plaça de l’església i que encara es venen a Sant Hilari.

El 2013 el Taller el Drac Petit va realitzar una cap gros inspirat en la seva figura

Fotografia de 1953,

i l’agost s’organitza «La ruta d’en Jaume», una sèrie de visites guiades dedicades a l’aigua, a través de d’itineraris que ell feia habitualment.

El 2014 es va estrenar una obra musical dedicada a la seva memòria Jaumet, “ La joguina de Sant Hilari”, creada per Jaume Fàbregas amb cançons de Toni Rossell.

De Naciógirona, us passo un article del dia 19 de març de 2019 sobre en Jaumet :

https://www.naciodigital.cat/girona/noticia/29578/sant/hilari/sacalm/ret/homenatge/jaumet/flabiol

I també, un article on el poble de Sant Hilari Sacalm dedica una estàtua a en Jaumet del Flabiol :

https://www.diaridegirona.cat/selva/2019/03/24/sant-hilari-sacalm-dedica-estatua/970149.html

Per últim, us passo l’enllaç de la seva vida i historia d’en Jaumet :

https://lesguillerieskm0.cat/santhilari/jaumet-del-flabiol/

Podem afirmar que en Jaumet de Sant Hilari, va ser alegre, il·lusionat i content de tindre una vida entre l’aigua i el seu flabiol conegut i apreciat pel seu poble i arreu …!

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola