Cal Cuiros d’Alella

Avui us presento dos articles

Cal Cuiros esta situat en el camí de Tiana, 4 d’Alella .

Us passo la seva historia:

  • Sobre la llinda de l’entrada principal hi ha la data de “1791”.
  • En  la façana la data d’una reconstrucció o reforma: “1912”.

Edifici civil de planta rectangular. Està format per uns baixos i dos pisos, dels quals destaca el superior ocupat per una sèrie d’arcs de mig punt. La coberta està formada per una teulada de dos vessants amb un ampli voladís amb suports de fusta. Sobre la façana hi ha un rellotge de sol.

El conjunt resulta especialment interessant per la seva posició elevada que domina una panoràmica de la vila, i l’accés principal al recinte del jardí, al qual s’accedeix a través d’un túnel o passadís amb una escala d’uns 20 metres de llarg, cobert amb volta i una porta a la part inferior d’aquest. Aquesta porta o entrada, exteriorment es situa al final d’un carrer sense sortida molt inclinat, i té l’aparença d’una petita capella.

Can Cuiros és una obra del municipi d’Alella protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat : Notes històriques de la cartoixa de Montalegre – Història, tradició i llegenda

Avui us presento dos articles

Fitxa Tècnica

Autor : Xavier Pérez Gómez

Editorial: Pagès editors, S.L.

ISBN: 9788413030173

Publicación: 09/2018

Formato: Rústica

Idioma: Catalán

Número de páginas: 232

Preu : 17 euros

Sinopsi

Aquesta monografia analitza alguns episodis històrics del cenobi de Tiana que l’autor ha considerat més interessants, aportant novetats desconegudes fins ara com la relació entre els cartoixans i la carretera de Badalona a Mollet, l’antiga biblioteca, la toponímia i l’heràldica del monestir, la biografia d’alguns dels monjos més destacats o les visites de personatges il·lustres.

S’inclou igualment l’anàlisi de les versions més antigues de llegendes i tradicions sobre la fundació del monestir, l’arbre dels nassos, els túnels amagats o la suposada utilització d’aquesta cartoixa com a refugi de curiosos personatges que haurien volgut amagar-se del món. L’autor també ha estudiat les notícies més antigues i anecdòtiques sobre la cuina cartoixana, a més de la peculiar vida quotidiana dels monjos.

 

Recull del llibre : Ramon Solé

Historia del Funicular de Gelida

Avui us presento dos articles

El Funicular de Gelida uneix el centre urbà de Gelida amb l’estació de tren de la població, situada a una cota inferior.

El sistema de transport col·lectiu anomenat el Funi, va ser inaugurat l’1 de novembre de 1924 amb l’objectiu de connectar l’estació de tren i la zona industrial amb el centre urbà.

Els promotors de la idea foren mossèn Jaume Via i Josep Rosell i Massana. L’obra fou dirigida per Santiago Rubió i Tudurí, enginyer del funicular del Tibidabo. Principalment l’utilitzaven els treballadors dels molins paperers, els passatgers del tren i els veïns del barri de Sant Salvador.

El 19 de setembre de 1920 s’havia constituït la societat Funicular de Gelida, SA.

Durant els anys 70, el seu ús caigué de forma important i va obligar que el 1977 fos municipalitzat per evitar-ne el tancament.

El 1980, el funicular passà a ser explotat per FGC, que el renovà, sen un servei turístic amb només ús els caps de setmana; el servei durant la setmana passà a ser substituït per autobusos.

Els vehicles van ser portats a Suïssa per a la seva restauració, va deixar de donar servei el 3 de març de 2016 fins el 6 d’abril de 2019 que va reobrir.

Normalment s’utilitza un sol cotxe per al transport de viatgers mentre que l’altre s’usa simplement per fer el contrapès.

El viatge dura 8 minuts amb la possibilitat de fer parada en un punt situat a la part baixa del nucli urbà anomenat Gelida-Baixador.

Els edificis de les estacions del Funicular de Gelida estan protegits com a Bé Cultural.

 

Recull de dades : viquipèdia i Funicular de Gelida – Generalitat de Catalunya.

Adaptació al Text, Fotografies i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La historia i llegendes de la Font del Raig de Torelló

Avui us presento dos articles

Aquesta popular Font del Raig, esta situada en el costat esquerd de la pista i abans d’arribar  al Santuari de Rocaprevera de Torelló.

Santuari de Rocaprevera de Torelló

Està format per un recinte de planta rectangular amb cobert per una estructura de volta de canó, de tres costats tancats i un d’obert que s’orienta cap a la població, al nord.

La volta és adovellada i sustentada sobre murs de carreus irregulars aparellats i sustentats sobre un basament força important i que s’avança en la planta per cloure i privatitzar l’àmbit interior.

El recinte està situat en un nivell inferior respecte al del camí, al qual s’accedeix per un parell de graons. A la paret del fons s’hi situa la sortida de la font amb un broc metàl·lic antic.

Cal destacar, una fornícula que conté la imatge de sant Fortià, sobre de la font, aquesta està protegida per una reixa de ferro sobre un ampit de pedra decorada per una garlanda esculpida amb formes vegetals.

L’estructura està coronada per una creu de ferro sustentada sobre una pilastra de pedra amb un escut esculpit a la part davantera.

L’entorn immediat està adequat com a racó per al descans dels passejants, amb un espai pla pavimentat de lloses de pedra i amb bancs, també de pedra, uns plàtans hi donen ombra a l’estiu.

Us passo la seva Historia :

  • La font del Raig es va dedicar a Sant Fortià.
  • Les relíquies d’aquest sant innocent havien arribat a Torelló l’any 1298 a mans del croat Arnau del Colomer, fill del mas del mateix nom.
  • Sembla ser que tota la parròquia sortí en processó a rebre el grup de croats, que retornaven a casa seva.
  • Des del segle XVII, la devoció popular invocava Sant Fortià en temps de sequera.
  • Es portaven les relíquies del sant des de l’església de Sant Feliu a la font en processó.
  • En el cas de sequera persistent, les relíquies s’estaven nou dies al santuari de Rocaprevera.
  • La primera font del Raig havia de ser força humil atès que, l’any 1686, Jeroni Ferrer, clavariat de la parròquia de Sant Feliu, segons clàusula testamentària, deixà una quantitat de diners per construir una edícula a l’indret de la font del Raig. Es va construir una arcada amb carreus de pedra picada i uns bancs a cada costat de la font.
  • Aquesta edícula va arribar al segle XX en un estat força deplorable.
  • L’alcalde Francesc Xavier Vergés va impulsar, per subscripció popular, la restauració de l’indret l’any 1912. Es rafe la volta de mig punt que protegeix la font, les escales que hi baixen i els bancs de pedra als costats del broc. Sobre la font hi havia la fornícula de sant Fortià i una placa commemorativa de la restauració. L’exterior comptava amb dos contraforts i uns bancs de pedra per reposar.
  • La imatge de sant Fortià, destruïda durant la Guerra Civil (1936-1939), va ser esculpida per Lluís Riubugent, artista local.
  • La darrera restauració és de l’any 1957. S’acabaren la coberta de l’edícula en forma de teulada a dues aigües i la façana, conservant la pedra picada i col·locant còdols de riu a la part superior de la volta.

Us passo dues Llegendes sobre Sant Fortià:

  1. Una d’elles, ens explica que com a premi de les victòries dels croats, aquests van portar una urna de cedre amb les relíquies del cos de Sant Fortià. Aquests homes van donar les relíquies a l’església de Sant Feliu, i així tothom les podia venerar.
  1. L’altra, ens explica que les relíquies de Sant Fortià van ser portades, a Torelló, per una coloma blanca. Aquesta coloma va deixar l’urna al costat de Rocaprevera, al costat d’aquesta font. Un cop va deixar l’urna, les campanes de Rocaprevera van ressonar fins que el rector, i altres clergues, van descobrir l’urna. A més, resulta que allà a on es va aturar el colom, hi van quedar impreses les seves petjades.Segons sembla, un pagès, en veure el colom, el va voler caçar, en intentar-ho, el pagès va ser cegat per una gran i misteriosa llum.

Molt propera a La font del Raig, hi ha la font dels Ocells, molt més senzilla.

 

Recull de dades : Ajuntament de Torelló i altres

Adaptació al Text, fotografies i imatges : Ramon Solé i Arxiu Rasola

La Font Picant d’Argentona i la seva historia

Avui us presentem dos articles

La Font Picant d’Argentona també se la coneixia com de Burriac o d’en Prats i no confondrà amb la Font Picant de Cabrera.

Esta situada al costat del carrer de can Cirés amb carrer Torrent de Mada, 1 a Argentona.

Segons la tradició o llegenda, diu així:

“La font es va descobrir per l’accident  d’un nen al caure a un pou i la seva mare va baixar a rescatar-lo però, quan va tornar a la superfície, estava marejada per la inhalació de gasos.

Es va veure que l’aigua del pou contenia gas carbònic i tenia un gust picant.”

Segons una publicació de l’any 1783, l’aigua es descobreix aquell any,

tot i que no és fins el 1842 que es fa una anàlisi i se’n fan públiques les seves propietats mineromedicinals, encara que fins llavors ja eren conegudes i utilitzades per la gent d’Argentona.

Les aigües mineromedicinals de mitjans del segle XIX més importants d’Argentona, foren les d’en Ballot que eren ferruginoses

i d’en Prats que eren bicarbonatades, i durant uns anys es van comercialitzar la seva aigua que es venia embotellada.

Arran d’aquestes dues fonts, l’any 1880 ja trobem dos balnearis a la població.

Antònia Ballot va obrir un balneari amb 60 habitacions que va acollir diferents personatges de la burgesia catalana, en l’any 1898 va tancar les seves portes.

També es va portar a terme la construcció del Balneari Prats per les mateixes dates.

El 1900, es va construir el passeig que va cap a la font picant i també el parc que l’envolta.

Antigament, hi concorria gent de tota la comarca, que passejava per la zona i hi passava els dies de lleure, tot gaudint de l’aigua picant de la font amb els típics anissos del poble.

I al lloc del balneari, es va edificar el xalet pel lloguer d’habitacions

i la planta embotelladora del Manantial Burriac, que va funcionar des del 1954 fins al 1974, una empresa va comercialitzar l’aigua de la font d’en Prat sota el nom de “Agua del Manantial de Burriac”.

Després, la font quedà en l’abandó, fins que l’Ajuntament la va adquirir a principis del segle XXI, la va restaurar i va convertir la zona en un parc públic molt concorregut actualment.

Us passo un treball d’uns alumnes de la UPC. on esta molt ven detallat i explicat tot el que fa referència a la Font Picant, amb el nom de “Proposta d’intervenció a la Font Picant d’Argentona” :

https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/99422/memoria.pdf?sequence=1&isAllowed=y

La Font Picant es va tornar a obrir a finals del 2010 després de portar tancada més de 35 anys, us passo un article sobre els actes realitzats :

https://www.capgros.com/maresme/argentona/argentona-celebra-la-reobertura-de-la-font-picant-amb-actes-populars_125265_102.html

Salta la polèmica dos anys desprès, per la contaminació per manganès de l’aigua, us passo un article de La Vanguardia sobre aquest tema:

https://www.lavanguardia.com/local/20120709/54323121371/argentona-font-picant-contaminada-manganeso.html

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text , Fotografies i Imatges Antigues : Ramon Solé i Arxiu Rasola

Historia del Balneari Soler de Caldes de Malavella

Com cada Diumenge us presento dos articles

L’Hotel- Balneari Soler estava en el carrer de Josep Soler (enderrocat) de Caldes de Malavella.

El Balneari Soler, va ser obert el 1900, embotellava l’aigua de la Font de la Mina amb el nom de “Fuente Catalunya”.

Rivalitzà amb el Prats i el Vichy Catalán durant els anys feliços de la hidroteràpia a principis del s. XX que l’arribada de la Guerra Civil va estroncar.

El Balneari Soler, de la mateixa manera que els altres dos balnearis de Caldes, s’usà durant les dècades dels anys 1930 i 1940 per a allotjar diversos refugiats i ferits de guerra, gràcies a l’alta capacitat d’hostalatge.

Durant els primers dies de la Guerra Civil, l’exalcalde conservador i propietari del balneari, Josep Soler, va aconseguir salvar-se de la repressió republicana gràcies a la seva doble nacionalitat (la seva mare era francesa) i va penjar una bandera de França a la façana.

L’any 1937 es va decidir habilitar el balneari per allotjar ferits de guerra i malalts, fet pel qual va patir diverses destrosses del mobiliari.

L’any 1944 va allotjar 150 soldats del contingent italià. Els que no respectaven el protocol  de la disciplina establerta per la marina italiana eren tancats al celler, que s’havia adaptat com a calabós.

L’Hotel- Balneari Soler va ser enderrocat l’any1975.

 

Recull de dades : Ajuntament de Caldes de Malavella

Adaptació del Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Qui era en Jaumet de flabiol de Sant Hilari de Sacalm ?

En Jaume Traveries i Riera de Sant Hilari Sacalm, va naixé en l’any 1871 i morir en l’any 1955 als 84 anys.

Era conegut a Sant Hilari i rodalies com a Jaumet del flabiol, fou un personatge popular tocant el seu vell flabiol on els nens de principis d’època del segle passat, anàvem sempre darrera seu…

Va néixer al Mas Claver i és considerat el primer venedor de l’aigua de Font Vella, tot arriant els cantis sobre el seu vell carro.

De fet, com era en Jaumet ? :

Era mut, menut , no massa guapo, cara arrugada, pantalons de pana i espardenyes de beta, sempre anava amb una barretina, tocava el flabiol

i amb un carret portava càntirs d’aigua de la Font Vella fins al poble

per vendre l’aigua a la gent, porta a porta… o ha estiuejants a l’estiu.

El flabiol parlava per ell…

Ja mes propers als nostres dies… :

D’ell s’han fet postals, poemes, figures i fins i tot, un dolç.

El seu nom va servir per batejar uns dolços, els Jaumets de Can Forné, fets d’avellana creats per la pastisseria Fornés de la plaça de l’església i que encara es venen a Sant Hilari.

El 2013 el Taller el Drac Petit va realitzar una cap gros inspirat en la seva figura

Fotografia de 1953,

i l’agost s’organitza «La ruta d’en Jaume», una sèrie de visites guiades dedicades a l’aigua, a través de d’itineraris que ell feia habitualment.

El 2014 es va estrenar una obra musical dedicada a la seva memòria Jaumet, “ La joguina de Sant Hilari”, creada per Jaume Fàbregas amb cançons de Toni Rossell.

De Naciógirona, us passo un article del dia 19 de març de 2019 sobre en Jaumet :

https://www.naciodigital.cat/girona/noticia/29578/sant/hilari/sacalm/ret/homenatge/jaumet/flabiol

I també, un article on el poble de Sant Hilari Sacalm dedica una estàtua a en Jaumet del Flabiol :

https://www.diaridegirona.cat/selva/2019/03/24/sant-hilari-sacalm-dedica-estatua/970149.html

Per últim, us passo l’enllaç de la seva vida i historia d’en Jaumet :

https://lesguillerieskm0.cat/santhilari/jaumet-del-flabiol/

Podem afirmar que en Jaumet de Sant Hilari, va ser alegre, il·lusionat i content de tindre una vida entre l’aigua i el seu flabiol conegut i apreciat pel seu poble i arreu …!

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Historia de la Colònia tèxtil de Borgonya de Sant Vicenç de Torrelló

Avui us presento tres articles

Borgonyà, és una entitat de població i antiga colònia tèxtil del municipi de Sant Vicenç de Torelló, a la comarca d’Osona.

Es pot arribar per la C-17, o be, per la carretera BV-5226  de Torelló direcció a Borgonyà.

L’origen del nom de Borgonyà és desconegut, i així tant pot ser personal com topogràfic, ja que el trobem en altres indrets, com a Girona i la Cerdanya.

Va ser una de les colònies tèxtils més grans i emblemàtiques del Ter, amb una marcada singularitat pel que fa a l’urbanisme, la vida social de la colònia i oferta de serveis als treballadors durant els anys que va estar activa.

Popularment era coneguda com la colònia dels Anglesos, malgrat l’origen escocès dels fundadors de la colònia, els Coats, va començar vers 1890,

els quals es van associar posteriorment amb els catalans Fabra, conformant així la coneguda Fabra i Coats, fabricants de fil de cosir, en la qual l’any 1972 treballaven 948 obrers.

La fàbrica va tancar definitivament les portes l’any 1999, avui però està formada per petites empreses.

La colònia era com un petit poblet obrer que s’edificà conjuntament amb la fàbrica i està presidit per la capella neogòtica edificada sobre un antic santuari marià dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà del qual es tenen notícies ja al segle XIII.

En aquest tipus de Colònies tant grans, disposaven de pràcticament de tots els serveis, com escoles per a nens i nenes, casa-bressol per als infants, economat, església, teatre, casinet, camp de futbol, zona esportiva, assistència mèdica i farmacèutica, estació de ferrocarril, etc.

La tipologia de les cases de la colònia és unifamiliar i de planta baixa,

el que dóna una certa independència entre les famílies,

a qui se’ls va donar la possibilitat d’adquirir les vivendes.

Resclosa de Borgonyà, és una presa sobre el riu Ter, d’uns 60 m de llargada aproximadament. El mur té forma de V.

Fins a la meitat de la presa hi ha un pont metàl·lic que s’aguanta sobre dues grans pilastres. La presa fa aproximadament uns 4 m d’altura.

El pont està força rovellat i la resclosa presenta algunes esquerdes.

La casa comporta es troba a la banda esquerra.

El 1863 hi ha una reial ordre a favor de Josep Callís i Puigrubí per a la utilització de dos salts d’aigua: Vila-seca i Borgonyà, concessió ratificada el 1873. Aquest mateix any, Callís cedeix el dret dels dos salts a Ferran Almeda, Francesc J. Sindreu i Esparó, Rafael Puget i Terrades i Pere Almeda i Viñas.

El 1893 es va vendre a Nuevas Hilaturas del Ter, transferència que va ser aprovada el 1894.  El 1923, la resclosa es va reformar a causa de l’ampliació de la fàbrica.

Es pot accedir des de la colònia Borgonyà, per un camí que surt en direcció nord i passa per sota la via del tren. També s’hi pot anar des de la C-17, km 77,700.

El canal de Borgonyà transcorre paral·lel al riu Ter, entre la resclosa de Borgonyà i el complex industrial de la colònia.

És una obra feta de pedra i formigó d’uns 950 metres de longitud i uns 10 metres d’amplada.

Al llarg del seu recorregut, passa paral·lel al carrer Canal i sota el pont de Borgonyà, per on segueix entre el camp de futbol i la fàbrica.

Font Camp de Futbol

En aquest punt, hi ha un sistema de bagants que controla l’entrada d’aigua.

A partir d’aquí el canal té menys amplada i arriba a l’edifici de les turbines, que s’accionen a través d’un salt d’aigua.

Des d’aquí comença el canal de desguàs, que aboca l’aigua de nou al riu Ter.

Abans de finalitzar l’article, cal dir que cada tercer diumenge de mes a les 11hores, podeu visitar part d’aquest antiga Colònia, amb una durada de 2h. 30 min.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Colònia Borgonyà, Consorci del Ter i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador i Ramon Solé – Arxiu Rasola

Història de la Vinya i varietats

Avui us presento dos articles

El cep prové d’una subespècie silvestre que va sobreviure l’era glacial a la zona entre la mar Càspia i el golf Pèrsic.

Aquesta planta va ser domesticada allà on era autòctona entre el 3500 i el 3000 aC i se’n van obtenir tres subespècies cultivades:

vitis vinifera pontica a Mesopotàmia, Armènia i Anatòlia.

Més tard, els fenicis les portarien a Europa i hi donaria origen a algunes de les varietats blanques actuals;

vitis vinifera occidentalis a la zona del Nil, origen de l’actual pinot noir; i vitis vinifera orientalis a la vall del riu Jordà, possiblement ancestre de la varietat moderna chasselas.

Durant l’imperi romà el conreu de les vinyes i l’elaboració del vi foren tractat pels agrònoms romans :

Cató el Censor , Varró , Columel·la , Pal·ladi.

Des del punt de vista comercial hi ha documentació del transport i venda de vi entre diversos punts de l’imperi.

Per als grecs i romans la vinya simbolitzava la bona vida i la fertilitat.

El darrer quart del segle XIX la plaga de la fil·loxera va fer reconvertir el conreu de la vinya a tot Europa.

Hi va haver zones productores que van especialitzar-se en vins blancs i d’altres en vins escumosos, a la moda de França.

La fil·loxera comportà la destrucció de moltes hectàrees de vinya, substituïda per altres conreus que eren més productius, com fruiters o cereals, o bé requerien menys feines de manteniment, com els forestals.

A principis del s. XX, en alguns llocs del País Valencià on hi havia hagut excedent de raïms se’n va començar a consumir per cap d’any.

Aquest costum s’estengué aviat a tot Espanya i s’hi instituí com una nova tradició menjar un gra de raïm cada campanada la mitjanit de cap d’any per tal d’atreure la sort l’any entrant.

Una varietat vinífera, varietat de vinya o varietat de cep, és una classificació de la planta Vitis vinifera segons l’ampelografia que descriu els trets morfològics (soca, sarment, pàmpol, gotim, gra…) i l’activitat biològica (maduració, resistència a malures…).

En termes botànics s’anomena cultivar, o varietat cultivada, que és diferent de les varietats biològiques.

Cada varietat dóna un raïm i una varietat de vi amb uns trets organolèptics concrets.

Des del punt de vista d’interès enològic hi ha unes 300 varietats emprades en l’elaboració de vi, tant varietats pures com varietats híbrides creades perquè els ceps siguin més resistents a les malures.

En general, cada denominació d’origen defineix les seves varietats recomanades, que són les autòctones o tradicionals que donen un caràcter concret al seu vi, i les varietats autoritzades, normalment les importades com a varietats millorants en el cupatge.

Són varietats autòctones:

  • Boval de la Plana d’Utiel.
  • Callet, fogoneu, manto negre i premsal blanc de Mallorca.
  • Macabeu, pansa blanca d’Alella, picapoll del Pla de Bages, trepat de la Conca de Barberà i xarel·lo del Penedès.
  • Són varietats tradicionals als Països Catalans, o bé no autòctones cultivades habitualment des de fa molt de temps, o bé d’origen antic imprecís:
  • Garnatxa, garnatxa roja, malvasia, messeguera, monestrell, moscatell, parellada, samsó, sumoll, trobat i ull de llebre.

Són varietats foranes importades i aclimatades:

  • Cabernet franc, cabernet sauvignon, carinyena, chardonnay, chenin, gewürztraminer, merlot, pedro ximenes, pinot noir, riesling, sauvignon i sirà.

Altres varietats només són conreades en zones d’on són autòctones com ara :

  • La godello i la mencía a Galíc

Per tal de garantir la qualitat del vi al consumidor s’han creat bon nombre de denominacions d’origen. De fet, la majoria de productors que aposten per vins de qualitat s’han acollit a una DO.

Una denominació d’origen (DO) és una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament.

Un consell regulador de la denominació d’origen vetlla pel compliment del reglament, porta el registre de viticultors i de cellers adherits, controla la producció i verifica la qualitat de les anyades i del vi.

Vins amb denominació d’origen de Vi de Catalunya :

  • DO Alella
  • DO Catalunya
  • DO Conca de Barberà
  • DO Costers del Segre
  • DO Empordà
  • DO Montsant
  • DO Penedès
  • DO Pla de Bages
  • DOQ Priorat
  • DO Tarragona
  • DO Terra Alta

Els productes aprofitables del conreu vitícola són prou coneguts:

  • El raïm, comercialitzat directament com a fruita; el raïm de taula
  • El most, suc de raïm madur sense fermentar, comercialitzat de manera semblant a altres sucs envasats
  • El vi (suc de raïm fermentat)
  • El vinagre de vi
  • Les panses
  • Els aiguardents derivats del vi
  • Confitures basades en el raïm
  • També, antigament s’usava molt l’agràs, suc de raïms verds

Us passo diferents usos :

  • Els sarments es poden usar com a ornament i com a combustible.
  • El fruit, el raïm, és un aliment que es menja tot sol o amb altres ingredients, cuinat o no cuinat.
  • El raïm es pot assecar de maneres diverses per a conservar-lo i poder-ne menjar tot l’any.
  • Les panses també es poden menjar soles o en diferents preparacions, dolces o salades, cuinades o no: en pastissos, amb verdures, amb peix, en amanides, etc.
  • Del raïm també se’n fa vi.
  • Els pàmpols es poden emprar també en preparacions culinàries.

Celler Avenc del Garraf

El cava  és el vi escumós produït segons el Mètode Tradicional a Catalunya, majoritàriament. Legalment, la Unió Europea reconeix el Cava com un VEQPRD, un Vi Escumós de Qualitat Produït en una Regió Determinada, i l’activitat del sector està regulada pel Consell Regulador de la Denominació d’Origen Cava.

Les fotografies actuals de vinyes i els productes que il·lustren aquest article, han sigut cedides per Celler Avenc del Garraf, us passo la seva Web :

http://www.avencdelgarraf.com/

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Celler Avenc del Garraf, Oriol- Ramon Solé i Ramon Solé – Arxiu Rasola

Modernisme a Cardedeu : casa Balvey

La casa Balvey esta ubicada en la ctra. de Cánoves, 9 cantonada Lluís Llibre de Cardedeu.

Us passo la seva historia :

  • Joan Balvey i Bas era membre de la família Balvey que des del segle XVII varen ser farmacèutics de Cardedeu.
  • Havia heretat els terrenys on s’hi ubica aquest finca juntament amb una antiga casa al costat. La zona, coneguda en aquell moment com “el Puntarró”, se situava a la carretera de Cànovas en la sortida nord del nucli amb construccions de caràcter rural.
  • Va ser una de les primeres edificacions residencials d’una expansió urbanística que es concretaria en el «Pla de Reformes del sector Nord» de 1930.
  • Balvey va encarregar l’abril de 1915 la construcció de la casa a Joaquim Raspall, que era l’arquitecte municipal de Cardedeu des de 1905 i que seria l’autor del pla urbanístic esmentat.
  • L’any 1994 es varen fer reformes interiors.
  • Després d’uns anys d’abandonament, va ser rehabilitada cap al 2013.

Edifici de la casa Balvey,  en la part inferior esquerra de la imatge

Es tracta d’un edifici ubicat en una cantonada amb les façanes alineades al carrer i jardí a la resta del terreny, destinat a habitatge unifamiliar.

Consta de planta i un pis amb coberta a dues vessants. L’estructura és de murs de paredat comú i totxo, amb forjats de bigues de fusta i revoltons de rajola.

Les bigues de la segona planta tenen reforços metàl·lics. L’escala interior està feta amb volta de maó de pla.

De planta rectangular compost de planta baixa lleugerament sobreaixecada del nivell del carrer i planta sotacoberta en la part central.

Està estructurat en dues crugies perpendiculars a la façana que dóna a la carretera de Cànoves. Accés lateral. Coberta a dues vessants i terrat pla no accessible. Escala de dos trams d’accés a la planta sotacoberta.

Fotografia Generalitat de la Catalunya

Les façanes són compostes sobre eixos verticals, caracteritzades per un guardapols en forma d’arc carpanell, que conté motius ornamentals en baix relleu consistents en una orla central i fullatges laterals simètrics.

El capcer té un ull de bou oval central i una motllura esglaonada que enllaça amb la cornisa perimetral que incorporava pilastres i regruixos de paraments coronats en certs punts per una barana de ferro forjat.

Casa Balvey és una obra del municipi de Cardedeu protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Cardedeu, Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé