Sant Antoni de Pàdua esta en el camí de l’ermita a 500 m del nucli d’Altafulla.
Us passo la seva historia:
L’ermita d’Altafulla fou erigida gràcies a la donació que de part dels seus béns feu el pescador i primer ermità, Baltasar Rabassa, però com que la deixà de Rabassa resultà insuficient per a cloure l’obra. Els pescadors es comprometeren a acabar-la a base d’aportar la meitat de la setena part de la pesca fins que l’ermita restés acabada, cosa que succeí l’any 1717.
Durant la guerra del francès, l’ermita sofrí greus desperfectes, ja que la seva localització estratègica va fer que fos ocupada per les tropes napoleòniques que la utilitzaren com a caserna.
En els anys que regentà la parròquia d’Altafulla el rector vallenc Ramon Piñas i Morlà, aquest emprengué l’obra de restauració d’aquesta popular ermita, dotant-la d’un nou altar major, d’una graderia en el presbiteri i d’una carretera d’accés a l’ermita.
És una ermita renaixentista popular amb afegits d’estil barroc,
que va més en consonància amb les manifestacions arquitectòniques de tota la resta de la vila.
Va ser construïda molt possiblement abans de l’any 1717.
L’estil arquitectònic és d’una gran senzillesa. La planta és d’una nau -amb llunetes- i el revestiment és de maçoneria, reforçades amb carreus a les cantonades.
Sant Antoni de Pàdua és una església renaixentista amb afegits barrocs del municipi d’Altafulla protegida com a bé cultural d’interès local.
La Creu de terme està situada al costat de la carretera B-431 de Sant Feliu Sasserra a Avinyó, km 62 a mà dreta, a 200 m. situada al peu del camí d’accés particular a la masia del Pilar de Sant Feliu Sasserra.
Us passo la seva historia:
La Creu de Terme de Sant Feliu Sasserra porta la data de 1690, fet que juntament amb la característica decoració floral dels seus braços pot considerar-se propi del barroc, tot i que manté força connexions estilístiques amb la manera de fer del renaixement.
Recordem que arreu dels països catalans són molt freqüents, en llur majoria gòtiques i renaixentistes.
Albert Benet i Clarà – 1981 / Generalitat de Catalunya
La creu és sustentada per una columna que reposa sobre uns graons de planta circular i troncocònica. El fust és coronat per un nus que sosté la creu pròpiament.
Albert Benet i Clarà – 1981 / Generalitat de Catalunya
Aquesta, esculpida en pedra, té els braços curts i amb els extrems flordelisats.
Les seves cares presenten, en relleu, la Crucifixió en una banda i la imatge de Maria orant en l’altra.
La Creu de terme és una obra del municipi de Sant Feliu Sasserra (Bages) protegida com a bé cultural d’interès local.
La Creu de Terme està a l’entrada del poble de Castellví de Rosanes.
Rosa Maria Asensei Estruch – 1990 / Generalitat de Catalunya
Es del segle XVIII, d’estil Barroc.
Rosa Maria Asensei Estruch – 1990 / Generalitat de Catalunya
Es tracta d’una creu de terme de base circular concèntrica amb tres cossos superiors. El fust de la columna és poligonal, tot seguit ens trobem la base de la creu pròpiament dita formava per querubins.
Per últim, a manera de remat, trobem la creu, a un dels costats trobem el crucificat i a l’altre, la verge amb el nen. Els braços estan ornamentats amb motius voluntats.
La Creu de Terme del municipi de Castellví de Rosanes (Baix Llobregat) és inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Ermita de Santa Caterina està situada en el carrer de Climent Humet 103, del barri del Serra de Dalt de Sentmenat.
És d’estil Barroc del Segle XVI-XVII, concretament va ser construïda cap al 1768.
A l’indret on es troba, hom suposa que uns camperols van trobar-hi una imatge de Santa Caterina d’Alexandria, i això va ser el motiu pel qual la marquesa va disposar de construir-hi l’ermita, que fou edificada, no obstant això, pel seu besnét.
Recull de dades : Pobles de Catalunya i Ajuntament de Sentmenat
L’església de Santa Maria de Riudaura està situada en el Puig de l’Església a Riudaura (Garrotxa).
Imatge Google
Us passo la seva historia:
El monestir de Santa Maria de Riudaura fou un monestir benedictí radicat a l’actual església parroquial.
Va ser fundat per Guifré I comte de Girona i Besalú vers el 852.
La seva església fou consagrada el 858 pel bisbe de Girona Sunifred.
Malgrat les donacions inicials, fou un monestir de poca vitalitat, i així el 937 el comte Sunyer de Barcelona l’uní en qualitat de priorat al monestir occità de la Grassa. Tingué una petita comunitat d’un prior i quatre o cinc monjos.
Durant els segles següents va dependre d’aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452.
Finalment, el 1592, el papa Climent VIII l’uní al monestir de Sant Pere de Camprodon.
Aleshores ja no tenia comunitat. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835.
Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, es produí l’abandó del conjunt.
El 1918 el campanar de l’Església de Santa Maria va ser reformat.
El 1919 s’hi va instal•lar un rellotge i dues campanes noves, tot plegat costejat per Joan Castanyer i Massegur.
L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura, també coneguda com a abadia o monestir de Santa Maria, és un conjunt de gran impacte al paisatge. Va ser malmesa pels terratrèmols del segle XV, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
El 1918 es va reformar el campanar. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada “El Monestir” o “L’Abadia”, amb una petita torre medieval rodona, que és tot el que resta de l’antic monestir junt amb l’església. Conserva una torre de secció circular d’època medieval i tres llindes amb inscripcions del segle XVIII.
Situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l’Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
A l’interior del temple es pot llegir “NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723” i “ACCENDE NVANDO PVRVN’TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723”.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
Els púlpits conservats a l’interior de l’església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals: En el primer púlpit hi apareix la inscripció “CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA”, i un brau com a símbol d’un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d’armes, un cap d’àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.
Olga Sacrest i Roca – 1988 / Generalitat de Catalunya
L’església conté cinc campanes, tres s’ubiquen a la sala de campanes i dues a l’estructura metàl·lica de damunt del campanar. Dintre de la torre hi ha la campana “Climent”, creada el segle XVIII, i dues campanes més del segle XX que van ser donades per Joan Castanyer i Massegur.
A l’estructura metàl·lica, les dues campanes són del segle XVIII i anteriorment havien estat a l’espadanya de l’antiga capella de Sant Marçal, però es van traslladar recentment a l’Església de Santa Maria quan es va reformar l’edifici. S’anomenen campana dels quarts i campana de les hores, ja que marquen aquestes unitats del temps del rellotge, i estan dedicades a Maria i a Sant Marçal respectivament. Durant la Guerra Civil van desaparèixer tres campanes de l’Església.
L’església parroquial de Santa Maria de Ridaura està protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipedia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador, Arxiu Rasola i Imatge de Google
La Catedral o Basílica del Sant Esperit esta en la Plaça Vella de Terrassa.
Us passo la seva historia:
El temple es va construir entre 1574 i 1616.
Durant la guerra civil de 1936-39 va patir un incendi que en va malmetre l’interior i va destruir el retaule barroc, obra de Joan Mompeó.
La restauració va acabar el 1958 amb un nou retaule d’Enric Monjo.
El 1999 es va enllestir la remodelació del campanar i de la façana, inacabada a la part de dalt, i sobre l’àtic s’hi va afegir un cos nou.
L’atri d’accés a la basílica, d’estil neogòtic, bastit el 1918, també va patir els efectes de la guerra i es va reconstruir col·locant-hi l’apostolari de Nicanor Carballo, que substituïa l’anterior de Josep Llimona, desaparegut durant l’incendi.
El 1994 se’n va fer la inauguració.
Des de l’any 2004 la basílica del Sant Esperit és la seu del nou bisbat de Terrassa.
El 2006 es va inaugurar el frontal de l’altar major, obra de Jeroni Font i del gemmòleg Jaume Mercadé, que presenta en tres quadres la Mort de Jesús, la Resurrecció del Senyor i, al mig, la vinguda de l’Esperit Sant.
Tot i l’època de què data, no és un edifici barroc, sinó que continua la tradició gòtica.
La Catedral del Sant Esperit representa un dels millors exponents del gòtic tardà a Catalunya.
Les seves mides són: 49 m de llargada, 14’5 m d’amplada i 22’7 m d’alçada. El campanar, aixecat l’any 1893, té una alçada de 47 m.
Més endavant es va construir la Capella del Santíssim en estil modernista, obra de Lluís Moncunill en 1907.
Després de la Guerra civil es van realitzar el conjunt actual del presbiteri obra de l’arquitecte Lluís Bonet Garí, l’escultor Enric Monjo i el pintor Antoni Vila Arrufat, acabat l’any 1956, les capelles laterals del temple, l’atri neogòtic (de començaments del s. XX) i, finalment, el frís de disseny modern que recobreix la Sala Capitular, bastida sobre l’atri l’any 1999.
Us passo un enllaç sobre les campanes de la Catedral de Terrassa :
La Catedral o Basílica del Sant Esperit , ha estat inclòs en el Patrimoni Cultural Català el 23 de maig de 2002 i forma part de l’Inventari General de Béns Mobles de l’Administració de l’Estat.
Recull de dades : Bisbat de Terrassa, Viquipèdia i altres
Església parroquial esta situada en la Plaça Major de Santa Pau.
Us passo la seva historia:
Per estudiar la històriá d’aquest edifici cal partir de dos fets.
El primer, és el testament del baró Hug Ademar I, redactat l’any 1391, que preveu la construcció d’una nova església dins el reducte fortificat.
El segon, serien els cataclismes sísmics de 1427-1428, amb el parcial enderrocament de Santa Maria dels Arcs -fins aleshores parròquia- que portaria a sol•licitar oficialment el trasllat de la parròquia.
No fou l’hereu de Hug Ademar I qui compliria la clàusula testamentaria sinó Galceran, el fill menor.
Així, a finals del segle XV , es començaren les obres continuades posteriorment.
Es va seguir l’estil gòtic encara que tota la part última de l’església es devia decantar cap al barroc.
El temple és d’una sola nau, amb quatre capelles laterals i una sagristia. Amb voltes d’aresta rematades amb unes claus molt boniques i interessants per la datació cronològica de l’edifici. Adossada al costat esquerre dels peus de la nau, s’aixeca l’esvelta torre del campanar. Antigament va tenir un retaule barroc i l’actual, que intenta ser gòtic, està molt lluny d’aquell pel qual el baró arribà a pagar deu mil sous.
Portalada afegida amb posterioritat (1929), neogòtica. Flanquejant la porta hi ha dos pilars quadrats, decorats per la part davantera i acabats amb decoració típicament gòtica. La porta té un arc ogival acabat amb una creu. Sobre aquesta porta hi ha unes decoracions vegetals molt riques.
Situades a l’acabament dels nervis de la volta. Són esculturades en forma de lleons, un personatge grotesc semblant a un putti i d’altres tapades per l’actual retaule del segle xx. A les capelles de la Mare de Déu del Roser i a la de Sant Isidre també hi ha mènsules molt interessants amb la data d’edificació esculpida (1934, 1594) i els escuts de la família Oms.
Torre-campanar construcció de planta quadrada que denota l’època d’edificació (cap el 1400). Està rematada per un coronament de merlets. Les cantonades són obrades amb carreus alternats. El conjunt demostra un caire defensiu.
Hi ha una pica baptismal situada a la capella lateral (segona, esquerra). És de grans dimensions; té la forma de copa, amb vuit cares; en una d’elles hom hi pot llegir la data: MDCXII. Té unes senzilles decoracions que semblen simbolitzar fulles estilitzades. En l’actualitat encara està en ús.
Al seu interior conserva la Verge de Sant Martí Vell, gòtica, de marbre; la talla barroca de la Verge del Carme, procedent d’un retaule de Santa Llúcia de Treinteres i la imatge d’una Mare de Déu, procedent de Santa Maria dels Arcs.
L’Església parroquial de Santa Pau és una església de Santa Pau (Garrotxa) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
La Cova de Sant Ignasi esta en el camí de la Cova, Puig de Sant Bartomeu de Manresa.
A prop hi ha les Balmes de Manresa, on l’historia diu que Sant Ignasi pregava dins d’una Cova, era al principi tot molt humil…
Us passo dades de la seva historia real:
Edificat al puig de Sant Bartomeu, el conjunt va néixer per venerar el lloc on, segons la tradició, es va recloure sant Ignasi de Loiola a pregar i fer penitència durant el seu sojorn a la ciutat del 25 de març de 1522 a principis de febrer de 1523, en una de les balmes formades per l’erosió de les aigües del Cardener, tornant del seu pelegrinatge a Montserrat, i on va escriure les parts essencials dels Exercicis Espirituals.
A finals del segle XVI es desperta l’interès pels llocs ignasians i es comença a venerar la Cova. Es col·loca una creu al cim de la roca i es tanca la balma amb una porta.
El 1603 es basteix al costat de la cova una capella dedicada a Sant Ignasi. La marquesa d’Aitona donà a la Companyia els terrenys de la cova, damunt la qual, ampliada, fou construïda una capella.
La creença d’haver suat sang el 1627 el Crist de la Creu del Tort, venerat a la cova, n’augmentà la devoció dels fidels.
Del 1660 al 1678 hi fou edificada una torre per a casa d’exercicis espirituals i per acollir els pelegrins que venien a la Cova.
Després fou enriquit l’interior de la cova amb una fastuosa decoració en alabastre e l’any 1671, obra dels escultors manresans Joan i Francesc Grau (pare i fill) i de llur deixeble Josep Sunyer, que esculpiren el retaule amb marbre blanc i negre a finals del segle xvii.
El 1720 foren col·locats uns originals estucs del germà Sesé.
L’arquitecte vigatà Josep Morató en construí l’església (1759-63), una mostra típica de l’arquitectura jesuítica i considerat el principal conjunt barroc del Bages, que no fou decorada fins després de la restauració de la Companyia (1860-64).
El 1844 es beneí l’església.
Aleshores hom dedicà el lloc a tercera provació, segon noviciat dels jesuïtes.
L’any 1894 s’enderroca l’antiga residència i hi fou iniciada la construcció d’un gran edifici d’inspiració neoclàssica, segons un projecte de Ferran Martorell, una residència dels pares jesuïtes. Compta amb una important biblioteca especialitzada.
Entre 1915 i 1918 s’hi portà a terme una reforma al vestíbul que incloïa la decoració actual.
Entre el 1964 i el 1969 es van fer reformes a l’edifici conventual.
El conjunt va ser rehabilitat a principis de la dècada de 1990 per l’arquitecte Francesc Xavier Asarta i Ferraz.
La Cova de Sant Ignasi, continua se’n un important centre d’espiritualitat , és una casa de retir i d’exercicis.
Josep Giribet – Generalitat de Catalunya
Formen el conjunt una església barroca i un edifici modern neoclàssic.
Juntament amb el Pont Vell romànic i la silueta gòtica de la Seu, constitueix una de les imatges clàssiques de l’entrada a la ciutat de Manresa.
Santa Maria de les Feixes és una ermita barroca situada al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, situada al mig d’un camp a tocar el camí d’Horta de Barcelona.
Us passo la seva història :
Santa Maria depenia de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes.
Podria ser originàriament romànica però no està documentada fins al S. XIV.
Concretament se sap que el 1316 i 1380 es van construir dos nous altars.
El 1654 la finca de can Canaletes, a la qual pertany la capella, va passar en herència a Isidre Bisbe Vidal, de la companyia de Jesús.
El 1767 els jesuïtes foren expulsats d’Espanya i la capella es va vendre en subhasta pública el 1770, i fou reconstruïda segons consta en una làpida.
El juliol de 1936 va patir un incendi i es destruí l’altar.
En aquest indret hi havia un projecte de construir un camp de golf.
Ermita de petites dimensions de planta de creu llatina i amb coberta de teula a doble vessant. Al davant hi ha un atri al qual s’accedeix per un arc apuntat; a les bandes trobem tres arcs rebaixats i dos pilars amb capitells a cada costat. A dins hi ha dos bancs d’obra.
Ermita abans de ser restaurada – Fotògraf : Roger Vinent Arnau -2008 – Generalitat de Catalunya
La façana de l’atri i el campanar són coronats per frontons corbs típics del barroc. A la façana de l’ermita hi ha un ull de bou i un òcul el·líptic.
A l’interior, la nau central està coberta amb voltes de canó amb llunetes i arcs torals recolzats sobre una cornisa amb mènsules decorades amb motius vegetals i volutes. Les parets són arrebossades i pintades imitant carreus de pedra, tant a l’exterior com a l’interior, i amb arrambadors pintats, a l’interior. Dues obertures de pedra motllurada comuniquen la nau central amb les capelles laterals.
Us passo informació de la revista Cerdanyola al dia – issuu.com, del 23 de gener de 2013 que parla d’aquesta ermita :
Terra, aigua i racons 