Can Mir de Viladecavalls

Can Mir esta situat a l’alçada del km. 3 de la carretera B- 120 de Terrassa a Viladecavalls,

I vora la riera de Gaià, mentre que el polígon s’estén a l’altre costat de la carretera.

La masia molt reformada que avui dia es troba en estat de ruïna molt avançat, després d’haver funcionat com a restaurant fins a principis del segle XXI.

Us passo imatges :

Aviat no quedarà ni rastre d’aquesta masia, donat que esta previst el seu enderrocament.

Recull de dades i Fotografies: Ramon Solé

Santa Maria de Toudell de Viladecavalls

Setmana dedicada a les esglésies

Imatge de Google

Santa Maria de Toudell de Viladecavalls esta a tocar de la masia Can Tries de Viladecavalls.

Fotografia: Ajuntament Viladecavalls

Us passo la seva història:

  • L’any 986, l’alou anomenat Toldello pertanyia a Sant Cugat.
  • L’església de Santa Maria es troba documentada l’any 1098
  • La data de consagració és de 1112.
  • L’església és esmentada per primera vegada l’any 1085 en un document de donació.
  • Va ser una de les parròquies que formaven el municipi de Sant Pere de Terrassa.
Fotografia: Ajuntament Viladecavalls

L’edifici actual podria ser de començament del segle XII.

Fotografia : Ramon Solé

Consta d’una nau de planta rectangular, coberta amb volta de canó, un absis semicircular i un magnífic campanar de torre. La porta original, després tapiada, era a la façana de migdia.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

Es va substituir en època incerta per una porta adovellada, als peus de la nau. Al costat nord hi ha una construcció adossada que ara forma part de les dependències de la masia. L’element més destacat és el campanar, de planta quadrada. El campanar es comunica amb la masia per mitjà d’un passadís subterrani.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Originalment totes les finestres del dos pisos superiors eren geminades, però algunes han estat tapiades i altres modificades. Les dues que han pervingut conserven el mainell, amb capitell troncocònic.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Santa Maria de Toudell és una obra protegida com a bé cultural d’interès local.

Nota : No es poc accedir sense permís, donat que esta dins de la finca de can Tries i està totalment vallada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Varis

Masia Freixa de Terrassa – 2 ª Part #

La Masia Freixa està en la Plaça de Josep Freixa i Argemí, 11, Ca n’Aurell de Terrassa.

És un edifici modernista de la ciutat de Terrassa situat al parc de Sant Jordi, antics jardins i terreny adjacent a la masia, ubicat al barri de Ca n’Aurell.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es r-2.jpg

Construïda el 1896, va ser pensada originalment com a fàbrica de filats

i va ser reformada entre el 1907 i el 1914 per Lluís Muncunill i Parellada, que la va transformar en la residència familiar de l’industrial tèxtil Josep Freixa.

L’arquitecte la va convertir en una de les joies del modernisme terrassenc, amb la seva estructura d’arcs i voltes d’inspiració gaudiniana i els murs pintats de blanc, d’on sobresurt una alta torre.

La teulada sinuosa, amb una estructura de voltes de maó pla que conjugaven la tradició de la volta catalana amb la modernitat dels nous materials;

el revestiment de morter té petits vidres incrustats que li donen l’aparença d’un gris brillant.

Els arcs parabòlics inspirats en l’obra de Gaudí, que conformen les finestres del cos principal i les obertures dels porxos d’entrada i del costat sud i oest.

L’arrambador ceràmic blanc del porxo, obra també de Muncunill, que ocupa la part inferior de les parets arrebossades i pintades de blanc.

La rotonda del costat est, com a afegitó de dos nivells al cos de l’antiga fàbrica;

els finestrals de la planta baixa són d’arc rebaixat, per permetre més entrada de llum, a diferència dels de tipus parabòlic de la resta d’obertures de la façana.

La torre de l’angle nord-est, que sobresurt del cos inferior quadrat; té un cos octagonal de quatre nivells, l’últim dels quals voltat d’una balconada mirador.

L’interior, molt reformat, però que encara conserva el mobiliari del menjador i del despatx, dissenyat per Joaquim Vancells.

Durant molts anys ha albergat el Conservatori Municipal de Música, que actualment ha estat traslladat a un edifici de nova construcció al Campus Universitari, al barri del Cementiri Vell.

A hores d’ara acull les oficines del Síndic Municipal de Greuges i de l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament,

i també és la seu de la Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es n-2.jpg

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Pont Vell de Castellar del Vallès

El pont Vell, està situat sobre el riu Ripoll just a la sortida del nucli urbà per la carretera que uneix Castellar amb Terrassa.

Aquest pont , també es conegut per el pont de Can Pèlacs, el va fer construir el general Manso en el any 1808, durant la guerra del Francès,

La seva vida útil s’acaba l’any 1893, quan el municipi construeix el pont Nou, juntament amb la carretera C-1415a.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210719_123806.jpg
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20210719_123813.jpg

El pont Vell es restaura l’any 2002, just 40 anys després que les riuades de 1962 el malmetessin.

Podem observar en els laterals algunes parcel·les d’horts,

i la canal per on entrava l’aigua a la fabrica Tolra.

Sota el pont hi han els diversos salts i gorgs de gran bellesa.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Martí de Sorbet de Viladecavalls

Sant Martí de Sorbet, es l’església que està en la Plaça de l’Església de Viladecavalls.

Us passo la seva historia :

  • Parròquia que té com a precedent l’antiga parròquia de Sant Martí de Sorbet del terme de Terrassa i del seu castell, prop de la casa forta de Cavall Sobirà, un dels antics nuclis de població de Viladecavalls juntament amb Cavall Jussà.
  • Aquesta antiga parròquia de Sant Martí té una data de consagració del 17 d’abril de 1096, pel bisbe de Barcelona Folc, on es documenta que hauria estat erigida pels habitants de Sorbet, dins del terme de l’església de Sant Pere d’Ègara.
  • Només se’n conserva una paret, que passà a conformar l’església actual construïda entre el 1785 i 1797.
  • La construcció d’aquest nou temple comportà gairebé a la total desaparició del l’edifici romànic.
  • El cos del campanar consta que fou començat a finals del segle XIX, en l’any1883.
  •  L’any 1922 s’hi col•loquen les campanes i l’esfera del rellotge que només queda present en la façana principal.

Es tracta d’un edifici de planta basilical de tres naus. L’absis poligonal, orientat al nord, està al mateix nivell que la nau central. La teulada, a dos nivells segons l’alçada de la nau, té el carener perpendicular a la façana principal. L’aparell es troba arrebossat i les cobertes són de teules àrabs.

L’antiga capella romànica, d’una sola nau, ocupa l’espai de l’actual cor de l’església i la caixa del campanar. Es conserva el mur oest, amb una porta d’accés, ara tapiada, d’arc de mig punt adovellada. A la part superior de la porta, centrada, hi ha una finestra, també tapiada, d’arc de mig punt.

L’interior de l’església presenta una nau central coberta amb una volta de canó amb llunetes dividida per arcs diafragmàtics, els quals es recolzen sobre una cornisa. En els murs laterals, on hi ha les llunetes, s’obren òculs amb els vitralls decorats amb els símbols dels evangelistes. Les naus laterals s’obren a la central mitjançant arcs de mig punt que arrenquen d’una cornisa que decora els pilars. Les naus laterals estan cobertes per voltes d’aresta. En les naus laterals s’obren algunes fornícules on s’ubiquen imatges de sants. Als peus s’hi troba un cor i un rosetó amb vitralls.

A l’altar major hi ha el Retaule de Sant Martí, de línies arquitectòniques, del mateix moment que es va construir l’església.

El campanar està adossat a l’església com una prolongació de la façana principal i del mur de l’est. És de planta quadrada i els seus murs es troben arrebossats i pintats de blanc com la resta de parament que conforma l’església. Presenta tres registres de divisió ben diferenciats per motllures en ressalt i dessota ornamentades amb una sanefa d’arcuacions cegues. Tot el cos es troba rematat per merlets esglaonats.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

En el primer registre, a la cara de la façana principal, s’obre una porta d’accés al campanar. En el segon registre, hi ha un senzilla finestra d’arc rodó i s’hi ubica el rellotge. En el mateix registre però a la cara lateral, hi ha una finestra tapiada que s’obre seguint la mateixa tipologia de finestra d’arc rodó amb motllura exterior. Aquest registre presenta un tram més llarg que els altres. En el tercer registre hi ha finestres de la mateixa tipologia amb motllura superior, en l’obertura del qual es troben suspeses les campanes.

La façana principal té una decoració similar al campanar. A la part baixa s’obre la porta d’entrada precedida per una petita escalinata. La porta és de tipologia rectangular amb un emmarcament de pedres ben treballades i motllures al llarg de la línia de d’intradós, tant en els brancals com a la llinda. A la part superior, i a partir d’un arc rebaixat; les pedres que conformen la llinda presenten un tractament ondulat i arrodonit als extrems. A la clau de l’arc hi ha una imatge de Sant Martí oferint la meitat de la seva capa a un pobre; aquest relleu és força esquemàtic i sense volum.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Marcant la meitat de la façana hi ha una cornisa amb un gran ràfec i línia d’arquets cecs a sota. Per sobre hi ha una petita rosassa i, coronant la façana, es torna a trobar el motiu de la cornisa de molta volada amb uns arquets cecs decorant la part inferior. Per sobre de la cornisa es pot veure una creu de pedra.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

La reixa d’accés a la zona del baptisteri està ubicada entrant al temple, a mà dreta. És feta de ferro forjat i està formada per dues fulles de tipologia rectangular amb l’acabament superior semicircular rodó. Les fulles rectangulars estan formades per barres rodones en sentit vertical, quatre a cada fulla, que a la vegada estan dividides horitzontalment en tres registres per barres planes amb elements decoratius adossats dins la tipologia dels «reganyols»; decoració que alterna l’element en punxa i espiral. A la part inferior hi ha una sanefa decorativa en espiral. A la part superior, l’arcada rodona inscriu una decoració fistonejada per l’intradós; després, centrant el semicercle, hi trobem tres cercles: el de l’esquerra inscriu el monograma JHS, el central té una decoració floral, i el de la dreta hi inscriu el monograma M (Maria). Dessota, al bell mig, hi consta la data 1867. Els tres cercles es troben rodejats per l’exterior per un dibuix de crestería.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

Sant Martí de Sorbet és una església del municipi de Viladecavalls (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació de Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – L’exterior modernista ( 5ª i última Part # )

Durant varis articles, em pogut conèixer diferents aspectes de la Casa Alegre de Sagrera de Terrassa, com vitralls, mobiliari, figures, el jardí…

Avui tornarem a l’exterior, el Parc – jardí i altres imatges d’interès :

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es k-2.jpg

Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa

Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.

Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020

Dos camins travessen la muntanya:

El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.

El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.

Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar al que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]

Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]

Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.

Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.

Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).

Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: “Viu el Vallés”.

El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.

Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.

Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.

Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.

Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.

Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.

Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]

I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.

El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]

Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon Solé, 2021.

Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.

Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.

El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé

El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.

Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.

Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.

Sant Llorenç del Munt, postal antiga.

Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.

Barcelona, Muralles i estàtua de R. Berenguer III, AGC.

La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.

A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).

Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé

Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.

Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.

Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.

Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.

Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.

La Mola des de les Arenes. Foto: AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021

Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.

———————————————————————————————————————————-

[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.

[2]  Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis, segles X-XI https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.

[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.

[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413

[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189 [8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.

Casa Nova de l’Obac de Terrassa

La Casa Nova de l’Obac està situada l’entrada d’accés en la ctra. de Terrassa a Manresa B-122, km 10.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

És un casal d’antiga tradició a la contrada, successiu de la masia de l’Obac Vell,

i que va donar nom a la serra de l’Obac.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

Està situada en un turó, domina tota la serralada que va prendre el nom de Serra de l’Obac.

Té adossats altres cossos annexes dedicats a les feines agrícoles.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

La masia de planta rectangular, gairebé quadrada.

La seva fisonomia recorda l’arquitectura de casal de finals del segle XVIII, la façana tractada amb esgrafiat i el dibuix dels emmarcaments i cantoneres amb tonalitat de color diferent a la resta de la pintura.

És un edifici que consta de planta baixa i dos pisos, amb una disposició simètrica i harmònica de les obertures que en els pisos, són balcons amb baranes de ferro.

Hi ha restes d’un rellotge de sol esgrafiat i ràfec poc pronunciat.

Té també una capella particular. Una motllura en ressalt separa els registres dels pisos.

 Es tracta de la Capella particular del Casal de l’Obac. És de planta rectangular coberta a quatre vessants i cap a la zona de la capçalera té un eixamplament a cada costat, formant com petites capelles o cossos laterals, la qual cosa dona com a resultat un cos avançat.

 La façana principal té una porta d’entrada rectangular d’estil classicista: pilars adossats, capitells i frontó triangular al capdamunt amb motllures ressaltades.

Dalt hi ha un òcul de forma circular. A la part superior, s’aprecia un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellols.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

 Damunt la capçalera, sobresurt una torre -cimbori amb teulada a quatre vessants.

La Casa Nova de l’Obac és una masia del municipi de Vacarisses inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – La decoració del interior modernista ( 4ª Part # )

De la casa Alegre de Sagrera de Terrassa, podem destacar la decoració modernista del seu interior, dels que us passo una mostra en imatges:

Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Masia de Can Petit de Terrassa

Masia de Can Petit està situada en l’Avinguda de Font i Sagué, 24 de Terrassa.

Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa (Vallès Occidental), s’hi accedeix per un trencall que surt de l’avinguda de Font i Sagué, dins el polígon industrial de Can Petit.

Es tracta d’una estructura típica de masia vallesana del pla, que consta d’un cos principal de planta baixa i pis i construccions adjacents com són els graners, les corts i els corrals. Té un portal adovellat i teulat a dues aigües, rellotge de sol i pallissa coberta. La façana presenta una composició asimètrica.

Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya

Els edificis annexos al mas són, a la banda oriental, dos magatzems; a l’angle nord-est, un altre magatzem i la casa del vigilant; i, al nord, el celler.

Encara presenta activitat agrícola i ramadera.

Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya

D’aquest surt una ala cap a l’oest, l’habitatge actual dels masovers, i al sud l’era és tancada per un cobert. Més a vall hi ha una gran bassa.

Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al text i Fotografies: Ramon Solé