Baio, qui alçà Sant Pere de Clarà

Inscripció funerària trobada a Sant Pere de Clarà. Foto: enciclopèdia.cat

A finals del segle IX el rei franc Carles el Calb nomena com a bisbe de Barcelona a Frodoí amb l’encàrrec de restaurar la Canònica sota l’arquebisbat de Narbona. Frodoí es queixà d’uns preveres vinguts de Córdoba que seguien el ritus hispà o mossàrab a Terrassa recolzats per alguns hispans potents com Baio (Castany). Es queixà també d’alguns altres, com el got Recosind, qui retenia el camp anomenat “agrum Sanctae Eulaliae”, prop de Barcelona, que segons Frodoí era de l’església. Recosind deia que havia obtingut del rei Carles el Calb aquests béns.[1] L’assemblea d’Attigny de 874 va obrir investigacions sobre aquest afer i altres similars, però els francs eren al mig de lluites internes.

Al concili de Troyes de 878 Lluís el Tartamut confirmà al bisbe Frodoí i a la Seu de Barcelona propietats que el seu pare donà. Entre d’altres béns hi ha el domum Sant Martí junt al riu Argentona (Can Martí de la Pujada[2]), les cel·les de Sant Genís i Santa Eulàlia amb els seus molins i horts a Pinells (Santa Eulàlia de Tapioles molt a prop del Dolmen Gentil de Vallgorguina), les de Sant Genís i Sant Martí junt al riu Tenes amb les seves coves, molins i terres (Riells del Fai) que havien estat del prevere Iovencianus, i altres al sud del Montseny (“Montis Signi”), junt al riu Tordera: les que alçà el prevere Otolgisus a Campins, a Breda i a Riells al costat de l’alou de Baio. (Serien el mateix Baio?)

Riu Tenes al seu pas per Riells del Fai. Foto: Ramon Solé

També concedeix a Frodoí el “agrum situm prope civitatem Barchinonam” del got Reconsind[3], on Frodoí buscà, sense èxit, les restes de la màrtir Santa Eulàlia que finalment va dir que havia trobat a Santa Maria de les Arenes (Santa Maria del Mar o l’església del Pi).

Als preceptes reials es fa constar que es respecten els drets dels gots o hispans de Barcelona o del Castell de Terrassa que aprisionaren les terres ermes, ja que la llei gòtica establia que la terra treballada durant trenta anys i que ningú havia reclamat seria de qui l’havia treballat, també es reconeix el dret a seguir les seves pròpies lleis recollides al Liber Iudiciorum i a tenir lliurement llurs esglésies o llocs de pastura sense que ningú els pugui reclamar cap tribut. Si la llei contemplava que la terra podia ser de qui l’havia treballat, per accedir a aquests béns l’església canònica havia de dir que els que els tenien s’havien fet fraudulentament amb ells o que ja “eren de l’església” (una església no unificada encara).

Liber Iudiciorum o libro de los juicios, lleis del s. VI.

Els reis francs donen també, a Frodoí i la Seu, la tercera part dels impostos sobre les mercaderies, el dret d’encunyar moneda i el monestir de Sant Cugat que havia aprisionat Ostofredus i que es convertirà en el braç executor de la Canònica, amb el recolzament dels reis francs, primer i, després, amb el del papat de Roma, buscant, tant uns com els altres, la unificació del seu domini i, per contra, la divisió entre les forces no afines. Una vella història.

Monestir de Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Quan el monestir de Sant Cugat es queda amb algunes d’aquestes esglésies ho fa per cobrar els tributs més que per cuidar-se d’elles, com es devia fer quan aquestes eren béns preuats de les comunitats pageses on hi havia les sitges per a guardar el seu gra i on s’enterraven els seus morts.

És el que devia passar amb Sant Pere de Clarà.

Argentona, capella romànica de Sant Pere de Clarà. Foto: Ricard Batllo a Catalunya Medieval https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-pere-de-clara-argentona-maresme/

Francesc Carreras i Candi va informar d’una làpida que es trobà entre les pedres de l’enrunat terrer de l’ermita de Sant Pere de Clarà (al terme d’Argentona però més a prop d’Òrrius), que contenia una inscripció, probablement de meitat del segle X, que deia: “Baio qui isto domo aedificavit”.

Anscari Mundó interpretà que aquest Baio és l’hispà potent que recolzava els clergues mossàrabs de Terrassa. [4] El seu alou entre la Tordera i el Maresme, prop de vies de comunicació entre el Vallés i el Maresme: l’axial del Vallés a Barcelona i la que pujava per la riera d’Argentona fins el coll de Parpers, ho fa factible. El recolzament a uns clergues mossàrabs a Terrassa, una Seu que Frodoí no volia restaurar i el menysteniment eclesial d’aquesta important inscripció de St. Pere de Clarà sembla que van en la mateixa direcció.

Via romana Sèrgia que, seguint la riera d’Argentona, comunica el Maresme amb l’interior passant pel Coll de Parpers. Font: viquipèdia.

De Sant Pere de Clarà se’ns diu que va pertànyer a Sant Cugat d’acord amb els preceptes francs i papals que confirmen les possessions del monestir (1002 i 1098, respectivament). Però en les primeres confirmacions de 986, només apareix Sant Martí d’Argentona, motiu que fa més probable que, al segle X,  fos del tal Baio i dels seus, quan encara se’ls respectaven les propietats.

La propietat de Sant Pere de Clarà sempre serà confusa, doncs també intervindrà el poder comtal. La comtessa Ermessenda, que governà després de la mort del Comte Ramon Borrell en 1017, traspassà, en 1023, al seu fill Berenguer Ramon I (1005-1035), els dominis dels castells de Barcelona i Osona, entre d’altres, el castell de Sant Vicenç (al terme de Cabrera però a prop d’Argentona, conegut més endavant com a “Castell de Burriac”).

Castell de Burriac. Foto: Agents rurals de la Generalitat de Catalunya.

Poc després el Comte ven a Guadalt, castlà de Sant Vicenç, tots els feus que tenia sota les parròquies de Sant Sadurní de roca i de Santa Agnès de Malanyanes, així com les esglésies que eren sota el castell de Sant Vicenç: Sant Julià d’Argentona, Sant Pere de Clarà, Sant Andreu d’Òrrius, Sant Cugat de Treià (avui Sant Jaume) i Sant Feliu de Cabrera, amb Sant Joan (Can Modolell, jaciment arqueològic de Cabrera de Mar) i Sant Cebrià (Santa Margarida del Viver a Cabrera de Mar), totes elles a l’entorn del castell.

Castell de Sant Vicenç -ara Burriac- en lamentable estat d’abandó. Foto: arxiu Rasola.

Adelaida Guadald, hereva del castlà de Sant Vicenç, cedeix en 1080 Sant Pere de Clarà a l’ordre del Cluny,  poc després que els vescomtes de Cardona fessin el mateix amb el monestir de Sant Pere de Casserres.

“… Jo Adalets Guadald, filla d’Arsenda dono al senyor Déu i a Sant Pere de Cluny la meva església anomenada Sant Pere de Clarà (…) l’esmentada església es troba en el comtat de Barcelona en el terme del Castell de Sant Vicenç del Maresme, prop del Castell de Dorriers.”

El 1086 Adelaida, amb el seu fill Gaudald, el dota amb la meitat dels delmes i dels alous que tenien al comtat de Barcelona a Teià, Alella i Vilapicina.

Sant Cugat disputà la propietat al Cluny reclamant-lo en 1098, però, tot i que el papa li confirma els drets en 1120, Cluny ja tenia instal·lada una petita comunitat sota la dependència de Sant Pere de Casserres. [5

La història dels segles XI en endavant està més documentada, però de la dels inicis, quan el poder encara estava dispers, de vegades només trobem referències toponímiques i, respecte dels que habitaren aquells llocs, sovint no podem fer-nos més que preguntes.

El 894 Adila i Ermessenda venen a Rami i Adalvira un quart de vinya a la Vil·la de Lotone, al terme de Purpurlas (Coll de Parpres). La propietat limita amb terres d’Oldesinda i amb el camí que va a l’església del castell de Sant Vicenç. En 981 Odger i Odesinda venen a Exebur i Truitel·la unes terres amb boscos i molí de reg a la “villa de Purpulas”. Limitaven amb el riu Argentona, la vinya de Cusca o de Sant Julià i a l’oest i amb terres de Truitel·la Deodicada.[6]

DigitalSant Julià d’Argentona. A l’esquerra de la porta d’entrada es veu un dels tres sarcòfags trobats a Sant Pere de Clarà. Foto: viquipèdia. Font: Graupera, J. “El priorat de St. Pere de Clarà. Panteó funerari de les nissagues Sant Vicenç i Des Bosc” (Argentona, El maresme). Image

En 972, en el testament que fa Ervigi abans de peregrinar a Jerusalem, es venen unes terres de Truitel·la Deodicada a Vallromanes per a fer donació al monestir de Sant Pere de les Puel·les, a la Seu i a Sant Cugat en memòria d’Ervigi i de Truitel·la. El vicari Ervigi  tenia propietats a altres indrets com Caldes de Montbui (Sant Miquel de Martres) o la Roca.[7]

Riera de Caldes, paral·lela al riu Tenes. Foto: Ramon Solé

Les Deodicades o “consagrades a Déu” podien estar o no adscrites a una regla i fer lliure ús dels seus béns, es cuidava Truitel·la d’alguna capella?

El 974, Wifred anomenat “abbas” germà de Servodei dóna a Sant Cugat, seguint les disposicions del difunt Bulgarà, prevere, terres a Vila Romanedo (Vallromanes), Gallecs i Orreus, endemés d’un parell de bous, una bota de vi i diverses eines. Els almoiners de Bulgarà eren Wifred, Adaulf, levita i Joan, prevere, però havent mort aquests últims ho fa Wifred sol. [8]

Sant Vicenç de Vallromanes. Foto: Ramon Solé.

Tots aquests noms junts remeten a una comunitat religiosa que potser havia perdut tots els germans, excepte qui fa la donació dels béns. Perquè devien morir en tan poc temps? A quina cel·la o església pertanyien?

Són preguntes que ens criden a seguir investigant sobre allò que va ser obviat.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-01-2021.

Als que edificaren i es dedicaren a les primeres comunitats cristianes, no sotmeses, encara, al poder més gran.

[1] No se sap quin camp pot ser. No seria el de Santa Eulàlia de Provençana dedicada a la màrtir de Mérida, molt anterior que la de Barcelona?

[2] Graupera i Graupera, J. «La capella pre-romànica de Sant Martí d’Argentona. Estat de la qüestió». Sessió d’Estudis Mataronins, [en línia], 1988, Núm. 5, p. 33-40,

[3] Pardo i Sabaté, Maria (1994) Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Diplomataris, 5 doc. 1

[4] Mundó, Ascari “Baio i la Catalunya Carolíngia” Terme, [en línia], 2013, Núm. 28, p. 67-74, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/273585

[5] Cuadrada, Coral (1988) El Maresme medieval. Les jurisdiccions baronials de Mataró i Sant Vicenç / Vilassar (hàbitat, economia i societat, segles X-XIV), premi Iluro, 1987, p. 469-70.

[6] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. II, n. 4.

[7] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, documentación, n. 48)

[8] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV,n. XCII

Catedral o basílica del Sant Esperit de Terrassa

Aquesta setmana esta dedicada a les Esglésies

La Catedral o Basílica del Sant Esperit  esta en la Plaça Vella de Terrassa.

Us passo la seva historia:

  • El temple es va construir entre 1574 i 1616.
  • Durant la guerra civil de 1936-39 va patir un incendi que en va malmetre l’interior i va destruir el retaule barroc, obra de Joan Mompeó.
  • La restauració va acabar el 1958 amb un nou retaule d’Enric Monjo.
  • El 1999 es va enllestir la remodelació del campanar i de la façana, inacabada a la part de dalt, i sobre l’àtic s’hi va afegir un cos nou.
  • L’atri d’accés a la basílica, d’estil neogòtic, bastit el 1918, també va patir els efectes de la guerra i es va reconstruir col·locant-hi l’apostolari de Nicanor Carballo, que substituïa l’anterior de Josep Llimona, desaparegut durant l’incendi.
  • El 1994 se’n va fer la inauguració.
  • Des de l’any 2004 la basílica del Sant Esperit és la seu del nou bisbat de Terrassa.
  • El 2006 es va inaugurar el frontal de l’altar major, obra de Jeroni Font i del gemmòleg Jaume Mercadé, que presenta en tres quadres la Mort de Jesús, la Resurrecció del Senyor i, al mig, la vinguda de l’Esperit Sant.

Tot i l’època de què data, no és un edifici barroc, sinó que continua la tradició gòtica.

La Catedral del Sant Esperit representa un dels millors exponents del gòtic tardà a Catalunya.

Les seves mides són: 49 m de llargada, 14’5 m d’amplada i 22’7 m d’alçada.  El campanar, aixecat l’any 1893, té una alçada de 47 m.

Més endavant es va construir la Capella del Santíssim en estil modernista, obra de Lluís Moncunill en 1907.

Després de la Guerra civil es van realitzar  el conjunt actual del presbiteri obra de l’arquitecte Lluís Bonet Garí, l’escultor Enric Monjo i el pintor Antoni Vila Arrufat, acabat l’any 1956, les capelles laterals del temple, l’atri neogòtic (de començaments del s. XX) i, finalment, el frís de disseny modern que recobreix la Sala Capitular, bastida sobre l’atri l’any 1999.

Us passo un enllaç sobre les campanes de la Catedral de Terrassa :

http://campaners.com/php/catedral.php?numer=2067

La Catedral o Basílica del Sant Esperit , ha estat inclòs en el Patrimoni Cultural Català el 23 de maig de 2002 i forma part de l’Inventari General de Béns Mobles de l’Administració de l’Estat.

Recull de dades : Bisbat de Terrassa, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Dones dels “Terrassa”. Jonqueres i Montalegre. Monestirs femenins medievals relegats per la història

Castell de Vallparadís a Terrassa regentat pels “Terrassa”. Foto: Ramon Solé

A la genealogia dels Terrassa explicada per Joaquim Verdaguer[1] podem veure algunes relacions entre dones i la història d’alguns monestirs femenins alt medievals que han quedat relegats a l’oblit.

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Guillem II de Terrassa i de Berenguera i germana de Guillem III, senyor, com el seu pare, del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del llavors bisbe de Barcelona, Palau, el monestir femení benedictí de Sant Vicenç de Jonqueres.

https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

La història d’aquest monestir és molt breu i encara resta a les fosques. Sabem que el monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona als segles X i XI. A l’article anterior sobre Arraona (Sabadell) ja donàvem notícia de que al 991, al testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases amb cort i arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres del monestir de Sant Pere[2].

Canyars o “Jonqueres” al riu Ripoll. Foto: Ramon Solé

El territori de Jonqueres que al 973 s’anomena “vila”, serà reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) de Sant Vicenç a principis del segle XI en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidraùlics. Des de 1036 Sant Vicenç és reconeguda com a parròquia. En 1093 es torna a anomenar vilar, però el mot no deu tenir el mateix significat que al 973, ja que que el primer podria referir-se a un terme rural i el segon podria ser ja un mas. [3]

Paratge de la Font de la mina entre el molí de Fontanet i el de les tres creus riu Ripoll. https://fontsaigua.wordpress.com/2015/11/22/avui-destaquem-la-font-de-la-mina-de-sabadell/

La presència de vàries Deodicades a finals del s. X i principis del s. XI  (Maia, 969, a “el Vilar”, Teodesera, 991, a Jonqueres o Guifreda, en 1006 totes tres a Arraona)[4] i Fruiló, que al 996 dóna a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i l’Avellanet entre el riu Ripoll a l’est, Ullastrell, al sud, Voltrera (Abrera) a ponent i el bosc de Gaià al nord, un ampli alou al sud de Terrassa[5]), ens dóna la idea de que podrien ser dones properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les les que regentarien el “domum” i, a meitat del segle XI, la parròquia, el fet de ser dones explica el que la seva acció eclesial no hagi estat considerada.

Santa Maria de Toudell a Viladecavalls A: http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/02/la-quadra-del-toudell.html

Cal tenir en compte que entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les (cosa que no van aconseguir fer amb St. Cugat), amb les seves terres i esglésies[6]. A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran sempre a benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Durant aquest segle el monestir femení perdrà alguns dominis adaptant-se a les exigències dels potents per tal de sobreviure amb alguns altres.

Si en 1214 es fundà el monestir de Santa Maria de Jonqueres deuria ser perquè la família de la benedictina Maria de Terrassa tenia propietats per fer-ho, però potser també perquè les benedictines havien tingut aquí una trajectòria antiga. En 1273 es traslladen a Sabadell i vint anys després a Barcelona, a l’actual carrer de Jonqueres, entre Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les. L’església de Sant Vicenç continuarà exercint funcions parroquials sota el domini de Sant Pere d’Ègara.[7]

Aquests trasllats s’explicaven en funció d’una millor protecció envers les germanes, però el que comportaven, sovint, era un major control de la cúria sobre elles i els seus bens. Posteriorment seran comanadores de Sant Jaume les que regentaran el monestir de Santa Maria de Jonqueres, una ordre amb una vida més activa i amb formes de vida mixtes, on les “dames” podien casar-se i ensenyaven als fills i les filles dels cavallers, el que causarà litigis i conflictes amb altres institucions eclesials, com les cistercenques[8].

L’edifici gòtic es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, però tot això forma part d’una història que aquí no tractem. Ens endinsem en les coves dels primers segles medievals, traient dades dels documents per relacionar-les e interpretar-les a mesura que en recollim més.

Una descendent de la nissaga dels Terrassa, Blanca de Centelles (- 1349), sobre qui va recaure un gran i divers domini feudal després de dos matrimonis i d’una vida atzarosa[9], fundà al final de la seva vida (1345) la cartoixa de Vallparadís que més endavant s’unirà a la de Sant Pol de Mar, establint-se a l’actual edifici de la Conreria al terme de Tiana, on hi havia la ermita de Santa Maria de Montalegre, “Mont Alacris” amb una comunitat de donades.

Castell-Cartoixa de Vallparadís. Foto: Ramon Solé

En 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant a les germanes encarregades de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes[10], al terme de Sant Fost de Campsentelles, quedant sota la protecció feudal d’aquest llinatge i regint-se per la regla de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, el que les hi permetia viure

El 1319 hi va haver un conflicte amb el bisbe Ponç de Gualba, encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes de que el monestir disposava. La priora del moment, Blanca Desgatell, optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van vendre a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de qui ho va adquirir el prior de la cartoixa de Vallparadís al 1413, fent vida fins que, mig segle després, els cartoixans de Vallparadís amb els de Sant Pol es traslladen al nou edifici, quedant la Conreria com a granja de la Cartoixa.

La Cartoixa de Montalegre a Tiana, amb l’edifici de la Conreria al fons. Foto: Ramon Solé.

Aquests traspassos entre senyors feudals i canonges i, més tard, amb la “Pia almoina”, són força habituals en aquests segles, especialment amb els béns que administraven senyors feudals i/o comunitats de dones, siguin religioses o siguin Deodonades seglars que van passant als grans monestirs o als bisbats.

La Cartoixa de Montalegre adquireix, en 1434, la jurisdicció feudal de Sant Fost i de Cabanyes; la de Martorelles i la Santa Perpètua van passar amb la compra de la baronia de Mogoda a la Pia Almoina i així seguirà, amb altres compres, aconseguint tenir un bon domini que el permetrà subsistir fins avui[11].

Les germanes agustines de la Conreria, en canvi, es van traslladar a Barcelona quan van passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament serà a l’actual barri del Raval on edificaren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada al 1362, de la que queda una petita imatge al carrer Valdonzella junt a la Casa de la Caritat, que havia estat seu del monestir de Valdonzella (cistercenc).

Hornacina del Carrer Montalegre. Foto: AGC

La congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi, però va desaparèixer arran del concili de Trento (s. XVI), quan es van negar a acceptar la clausura que se les exigia al·legant que això no entrava en la seva constitució que ja havia estat acceptada de molt abans, la qual cosa era ben certa.[12]

Conreria: font de les monges. Els noms s’obstinen en dur-nos el record. Foto: Ramon Solé.

Van desobeir i es van extingir.

Van ser fidels a la seva llibertat i han quedat amagades als racons de la història de les grans institucions religioses que sobrevisqueren plegant-se als dictats androcèntrics de Roma.

Si comparem les dades del monestir de Jonqueres amb el de Santa Maria de Mont Alegre, i tal com anem veiem en relació a d’altres ermites i cenobis femenins, no és que no hagin existit monestirs medievals de dones, sinó que les seves notícies que al segle X-XI i principis del XII veiem relacionades amb noms i comunitats de dones, passen, als segles XIII-XIV a quedar sotmeses a l’administració curial i relegades o, senzillament eliminades, elles i les seves empremtes,  endemés de, molt sovint, quedar calumniades.

Podem considerar per a la història, les dades que ens donen els documents medievals, però cal deixar de banda les valoracions dels prelats, sempre subjectives, és així com sens mostra el que s’havia amagat.

Vallparadís. Un castell des d’on actuaren alguns senyors i algunes dames. Foto: Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A les dones que no es van sotmetre al patriarcat de Roma.

[1] Verdaguer i Caballé, Joaquim. «Els Terrassa. Genealogia». Terme, [en línia], 2000, Núm. 15, p. 38-46, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40705 [Consulta: 8-12-2020].

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 222

[3] Ibídem, documents varis entre 973 i 1093.

[4] Puig i Ustrell, P (1995) …Sant Llorenç del Munt… Doc. 36 (969), 75 (991) i 119 (1003)

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa 958-1207. Fundació Noguera. Diplomataris, 24, doc. 10

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 434.

[7] Verdaguer, J. “Sant Vicenç de Jonqueres, La Creu Alta i Sant Julià d’Altura” https://joaquimverdaguer.blogspot.com/2019/12/sant-vicenc-de-jonqueres-la-creu-alta-i.html

[8] Maria-Mercé Costa (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[9] Verdaguer, J. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2018/02/blanca-de-centelles.html

[10] “El berber que va ser bisbe”: https://www.rondaller.cat/2015/04/30/sant-cebria-de-cabanyes/

[11] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14. Introducció.

[12] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-2

URIAN Guías de montaña

Avui us presento dos articles

Lloguer  de material de muntanya en Terrassa.

Hem obert aquest dilluns !!!

A partir d’aquest dilluns ens podeu trobar a c/ Bartomeu Amat 131 de Terrassa per conèixer el nostre nou local d’@urianguies i @lloga.m .

També, et pots informar de totes les activitats que oferim o simplement xerrar de muntanya!!!

Per celebrar-ho, aquestes pròximes setmanes de Desembre tenim preparades moltes sorpreses amb els nostres col•laboradors de confiança @avencdelgarraf @playdsurvival @canbatlle_experience

Molta atenció els pròxims dies !

Pots seguir-nos per Instagram :

#inauguracion #llogam #urianguies

#local #terrassa #vallesoccidental #alquilerdematerial #montaña #mountain #adventure #aventura #news

Text : Oriol – Ramon Solé – URIAN Guies de Muntanya

Recull de dades i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Francesc d’Assis de Terrassa

Avui us presento dos articles sobre esglésies

L’Església de Sant Francesc d’Assis esta situada en la Plaça Doctor Robert, 1 de Terrassa.

Del convent de frares menors recol·lectes se’n conserva l’església i el claustre, va ser fundat el 1609 i la seva inauguració segons constat en l’any 1612.

Us passo informació del Convent de Sant Francesc :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Convent_de_Sant_Francesc_(Terrassa)

Es església de façana molt senzilla amb un interior més equilibrat, d’estil gòtic-renaixentista.

Cal remarcar  els plafons ceràmics que decoren tot el seu perímetre del 1673.

És d’una sola nau amb capelles  als laterals, volta de creueria i absis poligonal.

El claustre està integrat dins l’Hospital de Sant Llàtzer, constituït posteriorment , en l’any 1869.

Actualment l’església de Sant Francesc esta adherida al conjunt d’edificis del complex sanitari de l’Hospital de Sant Llàtzer, l’edifici de la Clínica del Remei, l’edifici de l’antiga presó de Terrassa, el Cap, el claustre i l’antiga Torre d’Aigua.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Grans pintades a les parets – 7ª part #

Avui us presento dos articles

Els carrers de ciutats, poble, barris, suburbis d’arreu del mon, esta ple de Grafits produïts per la gent que vol expressar … on no pot fer-ho, en alguns llocs, se ha permès fer-ho o tolerat, avui us presento algun d’aquests :

Terrassa – Paret exterior de l’antiga masia de ca l’Anglada.

Sant Quirze del Vallès – Paret de l’edifici de La Biblioteca.

Sant Quirze del Vallès – Antiga porta d’entrada a una finca.

Terrassa  – Parets entre dues finques que mai s’uniran front el Parc Roc Blanc.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Edifici de l’antiga Rellotgeria Castin de Terrassa

Avui us presento dos articles

L’Edifici de l’antiga Rellotgeria Castin, esta situat en Raval de Montserrat, 25 de Terrassa.

Actualment esta ubicada una casa de roba de vestir, que ha volgut respectar l’existència d’aquest popular rellotge situat en un extrem  la part superior, a prop d’un petita finestra.

Era un punt de referencia horària “oficial”, tal com ho posa dins l’esfera del rellotge, per moltíssima gent que al transcurs dels anys ha passat pel seu costat; quan es va tacar la rellotgeria, va deixar de funcionar.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Vistes durant el confinament

Avui us presento dos articles

Des de casa (Terrassa) a La Mola i al monestir de Sant Llorenç de Munt (març-abril, 2020).

Des de casa, abocat a la finestra, albiro el món, és ben a prop.

La natura, la meva permanent estimada, m’acompanya, a ella em lliuro.

Història perduda entre roques mil•lenàries, vegetació que el misteri envolta.

L’ombra cau sobre les llums; com jo, ple de dubtes, pors, inquietuds.

Sé que hi ets, desig, vens amb la boira, dama d’aigua.

Núvol blanc, esperança que es farà amenaça o temor que el sol desfarà?

La llar, el nostre recer, em crida al seu sí, lloc de la cura i l’estima.

Rutines diàries, teixit que referma la pell i els fonaments.

Aviat passejaré pel teu cos encès, l’únic paisatge que ja vull; tu, només.

Finestrals, xarxes de comunicació, reproducció del que vam ser i fer.

La llar s’obrirà de nou i acollirà el meu últim amor.

Respira el cos i la muntanya, respira i es renova el món.

Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Fotografies: Ramon Solé (març-abril, 2020)

Gran Casino del Foment de Terrassa

Avui us presento dos articles

El Gran Casino del Foment esta situat en el carrer de la Font Vella, 78 de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta obra de l’any 1920 correspon a l’última etapa de Lluís Muncunill, inspirada en el classicisme noucentista, molt allunyat del modernisme imaginatiu de la primera dècada del segle.
  • Fou construït a iniciativa de l’industrial Benet Badrinas, que va comprar diferents cases del carrer de la Font Vella en nom de la societat Fomento de Tarrasa per tal d’aixecar-hi el casino.
  • Fotografia : Rivasés, Manuel – 1983 Generalitat de Catalunya

  • El Fomento de Tarrasa s’havia fundat arran de l’escissió del sector més conservador de l’entitat recreativa Círcol Egarenc.
  • L’edifici va ser decorat amb gran sumptuositat, tant pel mobiliari com pels llums, els objectes artístics i les pintures de Joaquim Vancells i dels germans Pere i Tomàs Viver i Aymerich.
  • Actualment està ocupat per una botiga de la cooperativa Abacus i l’enginyeria DSL Pro.

Es tracta d’un edifici entre mitgeres de planta baixa, dos pisos i semisoterrani, amb jardí a la part posterior, on hi havia una pista de ball a l’aire lliure.

La façana principal, que dóna al carrer de la Font Vella, presenta quatre obertures per planta, formant arc rodó. La façana posterior és molt oberta, amb columnes i il·luminada per un llanternó. La façana del carrer de Sant Jaume correspon al magatzem Prat i Fills, obra de Muncunill amb projecte del 1895, que fou destruït el 1920.

És interessant el vestíbul interior, amb columnes clàssiques i il·luminat per una llanterna, al qual s’accedeix per una escalinata. A l’antic saló de ball hi ha pintures de Josep Obiols, que substitueixen les anteriors de Vancells i els germans Viver, malmeses durant la guerra.

Fotogradia : Viquipedia i Generalitat de Catalunya

El Gran Casino del Foment de Terrassa, conegut simplement com el Gran Casino, és un edifici protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipedia i Generalitat de Catalunya

Adaptació al Text i fotografies actuals : Ramon Solé

Fotografies antigues : Rivasés, Manuel – 1983 Generalitat de Catalunya

Xemeneia de la Terrassa Industrial, TISA de Terrassa

Avui us presento dos articles

Xemeneia de la Terrassa Industrial, TISA esta situada en la plaça de la Terrassa Industrial amb carrer de Prim i ctra. de Montcada de Terrassa.

Va ser construïda en l’any 1940 per l’empresa de Cementos y Construcciones S.A., propietat del Sr. Francesc Salvatella i Farell. Xemeneia troncocònica de maó, de 35 m d’alçada i un diàmetre de 3 m a 2,3 m des de la base fins a la corona, rematada amb un collarí notable i protegida amb cèrcols per dalt i per baix. Té una base quadrada, amb motllures a les cantonades i a la part superior.

Al fust s’hi van adossar les lletres «TISA», acrònim de Terrassa Industrial, S.A., i s’aixeca en una plaça que ocupa el solar de l’antiga fàbrica tèxtil.

En destaca la nova tècnica que hi va aplicar l’autor, l’arquitecte Joan Baca i Reixach, per evitar que s’esboqués: va coronar-la amb dos anells de formigó que cenyien el forat per on surt el fum, mètode que tot seguit es va posar en pràctica en la construcció d’altres xemeneies.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé