Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa

Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.

Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020

Dos camins travessen la muntanya:

El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.

El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.

Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar al que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]

Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]

Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.

Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.

Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).

Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: “Viu el Vallés”.

El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.

Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.

Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.

Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.

Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.

Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.

Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]

I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.

El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]

Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon Solé, 2021.

Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.

Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.

El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé

El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.

Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.

Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.

Sant Llorenç del Munt, postal antiga.

Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.

Barcelona, Muralles i estàtua de R. Berenguer III, AGC.

La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.

A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).

Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé

Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.

Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.

Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.

Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.

Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.

La Mola des de les Arenes. Foto: AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021

Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.

———————————————————————————————————————————-

[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.

[2]  Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis, segles X-XI https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.

[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.

[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413

[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189 [8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.

Casa Nova de l’Obac de Terrassa

La Casa Nova de l’Obac està situada l’entrada d’accés en la ctra. de Terrassa a Manresa B-122, km 10.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

És un casal d’antiga tradició a la contrada, successiu de la masia de l’Obac Vell,

i que va donar nom a la serra de l’Obac.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

Està situada en un turó, domina tota la serralada que va prendre el nom de Serra de l’Obac.

Té adossats altres cossos annexes dedicats a les feines agrícoles.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

La masia de planta rectangular, gairebé quadrada.

La seva fisonomia recorda l’arquitectura de casal de finals del segle XVIII, la façana tractada amb esgrafiat i el dibuix dels emmarcaments i cantoneres amb tonalitat de color diferent a la resta de la pintura.

És un edifici que consta de planta baixa i dos pisos, amb una disposició simètrica i harmònica de les obertures que en els pisos, són balcons amb baranes de ferro.

Hi ha restes d’un rellotge de sol esgrafiat i ràfec poc pronunciat.

Té també una capella particular. Una motllura en ressalt separa els registres dels pisos.

 Es tracta de la Capella particular del Casal de l’Obac. És de planta rectangular coberta a quatre vessants i cap a la zona de la capçalera té un eixamplament a cada costat, formant com petites capelles o cossos laterals, la qual cosa dona com a resultat un cos avançat.

 La façana principal té una porta d’entrada rectangular d’estil classicista: pilars adossats, capitells i frontó triangular al capdamunt amb motllures ressaltades.

Dalt hi ha un òcul de forma circular. A la part superior, s’aprecia un coronament arrodonit i ressaltat per una motllura amb decoració de dentellols.

Lourdes Figueres i Borrull 1987 / Generalitat de Catalunya

 Damunt la capçalera, sobresurt una torre -cimbori amb teulada a quatre vessants.

La Casa Nova de l’Obac és una masia del municipi de Vacarisses inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Alegre de Sagrera de Terrassa – La decoració del interior modernista ( 4ª Part # )

De la casa Alegre de Sagrera de Terrassa, podem destacar la decoració modernista del seu interior, dels que us passo una mostra en imatges:

Text : Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez

Masia de Can Petit de Terrassa

Masia de Can Petit està situada en l’Avinguda de Font i Sagué, 24 de Terrassa.

Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa (Vallès Occidental), s’hi accedeix per un trencall que surt de l’avinguda de Font i Sagué, dins el polígon industrial de Can Petit.

Es tracta d’una estructura típica de masia vallesana del pla, que consta d’un cos principal de planta baixa i pis i construccions adjacents com són els graners, les corts i els corrals. Té un portal adovellat i teulat a dues aigües, rellotge de sol i pallissa coberta. La façana presenta una composició asimètrica.

Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya

Els edificis annexos al mas són, a la banda oriental, dos magatzems; a l’angle nord-est, un altre magatzem i la casa del vigilant; i, al nord, el celler.

Encara presenta activitat agrícola i ramadera.

Domènech Ferran i Gomez A. Moro – 1983 / Generalitat de Catalunya

D’aquest surt una ala cap a l’oest, l’habitatge actual dels masovers, i al sud l’era és tancada per un cobert. Més a vall hi ha una gran bassa.

Can Petit és una masia del nord-est de Terrassa protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al text i Fotografies: Ramon Solé

Colònia de la Bauma de Castellbell i el Vilar

La Colònia de la Bauma esta situada a 210 m d’altitud, en un extrem del congost de la Bauma, que forma un pronunciat meandre en el riu, a 1 km aigua avall del Borràs.

Està comunicada amb el Borràs i amb Monistrol de Montserrat per la carretera local BP-1121, amb Terrassa per la C-58 (prop de la localitat hi ha el túnel de la Bauma) i amb Vacarisses per la BV-1212.

Us passo la seva historia:

  • La Bauma és la més antiga de les colònies del municipi. Els seus orígens són dues fàbriques que construïren els industrials Narcís Roca i Francesc Llubià el 1859, en uns terrenys comprats al mas Xaviró i Abadals. Aquests signaren un conveni amb el mestre d’obres Joan Rubiralta de Sant Cugat del Vallès perquè construís les dues fàbriques per un preu de 26.000 duros.
  • Aquestes fàbriques compartien muntacàrregues i canal, però cadascuna tenia una turbina pròpia.
  • Entre 1862 i 1863 compraren selfactines, telers, batans i ordidors, i es construïren els primers habitatges per als treballadors, les cases del Rec i les de les galeries. A causa dels problemes econòmics i de l’endeutament, les fàbriques es van arrendar i subarrendar en diferents ocasions.
  • L’any 1871 la família Güell adquirí en subhasta pública la fàbrica de Llubià, que fou dirigida per Eusebi Güell.
  • El 1880 els germans Dalmau Toldrà arrendaren les dues fàbriques, i les van especialitzar en la producció de gèneres de cotó d’alta qualitat. Joan Vial i Solsona va comprar la fàbrica el 1896 i hi va instal•lar motors elèctrics, va diversificar i ampliar la producció fins a quaranta productes tèxtils diferents i hi va incorporar una secció de tints i acabats.
  • Aquesta fou una època brillant per a les fàbriques de La Bauma. Després de la mort de Joan Vial, el 1915, la fàbrica va anar passant per diferents mans, fins que la crisi de 1960-70 va posar fi a la producció industrial.
  • La Bauma es va desenvolupar amb dos sectors a banda i banda del riu: a un cantó, els habitatges dels treballadors, i a l’altre, un carrer que creixia amb la gent que s’hi instal•lava per oferir diferents serveis (forn de pa, botigues, tavernes, fondes). A la carretera s’hi van concentrar les activitats lúdiques i festives, l’esbarjo i l’oci. El desenvolupament d’aquest sector desvinculat de l’activitat fabril li donà un caràcter que l’apropava més al d’un poble independent, sense deixar de ser una colònia industrial.
  • El període 1901-1915, en què les fàbriques van ser propietat de Joan Vial, fou l’etapa en què la Bauma va desenvolupar-se més com a colònia, ja que es van ampliar la fàbrica i els habitatges i es va construir els edificis emblemàtics de l’església i la torre (1905-1908), i altres serveis com l’escola per a nenes i el Casino.

Amb 368 habitants censats el 2006, era el segon nucli més poblat del municipi després del Borràs.

Els dos edificis més emblemàtics de la colònia són la torre i l’església de la Sagrada Família, obra de l’arquitecte modernista Alexandre Soler i March, que es va veure afectada per la riuada que va patir la Bauma el 20 de setembre de 1971.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3899_01.jpg

Aquests edificis, a més del seu valor com a patrimoni monumental, eren edificis simbòlics de l’espai de domini que posaven de manifest l’estatus social i econòmic dels propietaris de la colònia.

D’altra banda, el Casino, construït el 1909, fou el centre de la vida cultural i l’esbarjo: tenia sala i cafè, i era la seu de les seccions de teatre, cant coral, comissió de festes i biblioteca.

Juntament amb el Borràs i el Burés, celebra la festa major el 15 d’agost.

Adjacents a la Bauma, vora les carreteres C-58 i BV-1212, hi ha les urbanitzacions del Prat, el Mas Astarròs i el Gall Pigat.

Les edificacions més antigues de la colònia estan protegides com Bé cultural d’interès local.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es d_01.jpg

Recull de dades: Wiquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Imatges antigues : Arxiu Rasola

La Sagrada Família de la Bauma de Castellbell i el Vilar

La Sagrada Família de la Bauma està situada al peu de la carretera de Manresa a Terrassa, a mà dreta, en el barri de la Bauma.

Us passo dades de la seva historia:

  • Va ser construïda per iniciativa del senyor Joan Vial, propietari de la fàbrica que en pagà una bona part, i del Bisbat.
  • L’església, juntament amb el casino i la torre de l’amo eren edificacions típiques de les “colònies” fabrils de l’època, i manifesten la solidesa dels propietaris, enfront de les cases humils dels treballadors.
  • El projecte de l’església és de l’arquitecte Alexandre Soler i March.
  • Les obres es començaren el mes de gener de 1905 i s’acabaren a l’abril de 1908.
  • Fou inaugurada pel Bisbe de Vic, Dr. Torras i Bages i hi assistiren també el governador Civil de Barcelona, Sr. Ángel Ossorio y Gallardo.
  • La riuada dels dies 19-20 de setembre de 1971 va inundar les barriades de vora el riu, de manera que les dependències i el sòl de l’església quedaren molt deteriorades.
  • Els veïns de la Bauma van reconstruir-la, tot aportant donacions en diner i treball.

Església força monumental, d’estil medievalista.

La planta de l’església presenta una gran nau central més ampla i dues de laterals, que acullen capelles separades per una alternança de columnes i pilars decorats amb motius vegetals.

L’espai interior està distribuït en tres trams, determinats per tres columnes a ambdós costats i tres més d’intercalats. L’absis és semicircular i conté cinc finestres.

Fotografia: Jordi Contijoch Boada /Generalitat de Catalunya

Els vitralls laterals estan tapiats amb un envà per la part de dins, encara que visibles pel cantó de fora. Les columnes no són treballades, sinó senzillament buixardades.

A l’altar major hi ha una escultura de la Sagrada Família.

La façana principal presenta una porta adovellada, de mig punt i una gran rosassa. L’aparell és força irregular. A ambdós laterals hi ha quatre contraforts, obrats amb grans carreus.

En conjunt l’església té un aspecte esvelt i amb verticalitat.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3894_01.jpg

La torre-campanar, de planta circular i coronada amb un esvelt cos cònic, dóna al conjunt un aire centreeuropeu.

La Sagrada Família de la Bauma és una església de Castellbell i el Vilar, protegida com a Bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Wiquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Forn de calç de can Bonvilar de Terrassa

Des de Terrassa teniu de sortir per la carretera de Castellar i girar cap a la Torre Mossèn Homs i Capella del Sagrat Cor,

i seguir pel camí dels Plans de Bonvilar, una vega passeu per davant del Centre Mediambiental,

i a ma dreta trobareu el Forn de calç de can Bonvilar.

Aquest forn s’estima que ha estat construït al segle XIX o a principis del XX.

Durant l’any 2010, gràcies al pla d’ocupació de manteniment dels entorns, es va realitzar una sèrie d’actuacions per la recuperació del forn de calç.

Per a més dades sobre els forns de calç un passo un enllaç :

https://natura.ues.cat/ca/descobreix-el-rodal-de-sabadell/forn-de-calc-de-can-bonvilar

Text i Fotografies : Ramon Solé

Església Parroquial de Sant Cristòfor de Terrassa

L’Església Parroquial de Sant Cristòfor esta situada en la Plaça de Ca n’Anglada, 31de Terrassa.

L’Església va ser aixecada el 1956 i acabada en 1965.

El sant titular prové de l’ermita de Sant Cristòfor, del segle XI, ubicada al costat de la masia de Ca n’Anglada, que dóna nom al barri, un s’ubica la parròquia. 

Consta d’una àmplia nau rectangular; té cor i una gran cripta, l’arquitecte va ser el terrassenc Joan Baca Reixac.

Cal destaca el Campanar, te planta gairebé quadrada, està coronat per una minsa cornisa i un terrat amb barana metàl-lica,

damunt del qual s’aixeca una torrella quadrada coberta per una teulada piramidal recoberta amb peces de ceràmica vidriada de color verd fosc

Des del seu principi és una parròquia amb molta activitat.

Com la processó de Setmana Santa, de la qual es conserven alguns passos a la cripta, amb “manolas y saetas”.

Recull de dades : Varis

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé