Avui us presento dos articles
La Seu d’Ègara. Església de St. Pere.
El primer cristianisme, que va néixer episcopal i conciliar, va créixer sota l’emperador, pontífex màxim. Els bisbes reforçaven el poder local i viceversa, tot i que també tenien conflictes. El papat romà no prengué força fins el segle XI, però des dels primers segles ja donava les seves disposicions als bisbes.
Ègara era Seu episcopal des de 450. Al 614 es va celebrar un concili, però ja no en tenim gaires notícies més degut a les diferents invasions i a la pèrdua de documentació. Cal dir que encara hi ha molts documents per treure a la llum.
El que se sap d’Ègara i del conjunt monumental de les seves esglésies romàniques: St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria és poc però està prou estudiat donat que s’han fet excavacions i que s’ha contrastat amb la documentació.
Aquesta triada d’advocacions és freqüent en les diòcesis de nova creació, com va ser la de Vic i la d’Urgell. Els sants als que s’encomanen les esglésies ens donen una valuosa informació històrica i cultural.
St. Pere era l’advocació que es donava a les antigues vil·les romanes, refugis de caminants, que posteriorment serien els primers “masos”, refugis comtals o episcopals. St. Pere és l’església més antiga del conjunt monumental.
St. Miquel era una figura molt apreciada pels francs, protectora en la mort. Si St. Pere remet als romans, St. Miquel ho fa a la presència dels gots.
Seu d’Ègara. Església de St. Miquel. Santa Maria al fons.
Sta. Maria devia ser l’església baptismal, tot i que hi hagi una pica baptismal actualment a St. Miquel.
L’antiga catedral d’Ègara, derruïda per les invasions i l’abandó, es va refer al segle XII, serà l’actual Sta. Maria. Sta. Maria és una advocació que, amb el pas del temps, va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, especialment a partir del segle XII. És la que escollien els prelats, preocupats per la castedat que se’ls imposava. La nova església de Sta. Maria de Terrassa quedaria, llavors, sota una canònica agustina[1].
Seu d’Ègara. Església de Santa Maria.
Durant el domini franc, Narbona intenta reemplaçar l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. El bisbe franc de Barcelona, Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere, sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got, a Terrassa, que batejaven i exercien el seu ministeri de manera independent, sense seguir les directrius del bisbe.
El concili de Troyes (878) confirmà a l’església de Barcelona bens de diferents procedències, la majoria es situaven a la falda meridional del Montseny que havien estat en mans de gots que havien aprissionat terra comptant amb cartes de privilegis dels reis francs. Al concili s’enfortí la figura del Comte Guifré el Pilós, tot i que els seus descendents s’aniran deslligant de l’imperi franc. En aquests segles el bisbat de Barcelona va prenent rellevància assumint el d’Ègara. El poder de l’església local i el Comtal miren cap a Roma en els seus intents per deslliurar-se de Narbona.
Sovint aquests primers gots hispans o locals han estat considerats fraudulents, però les seves queixes són dignes de tenir-les en consideració, donat que el poder més gran les va eludir i han passat a la història desprestigiats i obviats.
Un altre tema recurrent a les altres entrades d’aquest blog és la relació amb l’aigua d’aquests primers assentaments que, lògicament, buscaven la proximitat del aigua pels seus conreus, d’ordi, principalment. El conjunt monumental de les esglésies de St. Pere s’establí a la confluència de dos torrents: Vallparadís i Monner, actualment un lloc històric molt ben cuidat per l’Ajuntament de Terrassa.
Vallparadís, un lloc agradable per passejar. Font natural.
El terme de “Castell de Terrassa” el trobem citat als inicis del segle X en diverses ocasions. Una d’elles és al 920 quan Adalà i Sentemir, germans, venen al bisbe de Barcelona Teuderic (904-932) per dos sous, terra a Palofret o Palau Fracto (trencat, derruït) al castell de Terrassa. En 939 Ermenir i el seu germà Sendred amb la seva dona Transgóncia, nebots del bisbe Teuderic, que era procedent de Vic, permuten amb el bisbe Guilarà (937-959) tot el que el seu oncle havia comprat a Barcelona per la meitat que va llegar a la Seu de Barcelona i que era Cabrera[2] (Osona)[3].
Per una altra banda, la riera de les Arenes, nom que remet a l’època romana, neix a la serra de St. Llorenç de Munt, a Mura, fa aiguabarreig amb el torrent de la Font de la Riba a Matadepera i amb el de Palau a les Fonts de Terrassa, on forma la riera de Rubí que va a parar al Llobregat.
Riera de Mura.
A vegades l’únic que podem treure, fixant-nos en els documents de dret alt-medievals (compra-vendes, donacions, establiments o testaments), són aquests noms geogràfics que remeten a topònims. Alguns apareixen també a d’altres zones com el de “Banyeres” altres encara perduren a la zona, com els de “Can Palet” o “Boades”[4].
El terme Palau, amb diverses variacions, és força freqüent. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència, en aquesta època, a espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. Aquest terme, originàriament, ens parla de comunitats andalusins que ensenyarien noves tècniques de conreu als natius introduint nous cultius a les hortes que donarien varietat als cereals i vinya. El Palau Fracto, sota les esglésies de St, Pere, és un exemple ja que es pot associar “amb les hortes de Basca, el Palacium amb el sistema irrigat que el connecta amb l’Alcuba (nom d’origen andalusí) i el Palazol amb una font, arbres i un veguer al seu voltant” [5].
Anella verda de Terrassa on trobem zones boscoses i llocs amb petits horts.
Tenim, per tant, de tot el que hem recollit, els diferents orígens que configuren un territori: romans, gots (d’origen franc o germànic) i musulmans, tan oblidats.
Per últim volem parlar del sistema de complantació que seguí al de l’aprisió i donarà pas al feudalisme. A la segona meitat del segle X veiem grups de persones –potser familiars, potser veïns- venent o intercanviant terres amb monestirs i esglésies, per a fer obres de millora o per adaptar-se a les noves exigències dels poders econòmics que buscaven acumular rendes, el que només es podia fer amb cultius com el cereal de secà i el de la vinya. El que al segle X és encara una relació de socis, aviat passarà a la de sotmesos i senyors.
St. Llorenç de Munt
En 964 un tal Comparat amb la seva esposa Orúcia, juntament amb els esposos Servodei i Mayer, donen a l’església de St. Miquel de Barcelona cases i terres situades a Garrosa (St. Vicenç dels Horts), junt al riu Torrelles, prop del Llobregat, amb la condició de quedar-se en règim d’usdefruit pagant la tasca corresponent. En 993 els marmessors de Comparat “Bonuç”, Agelbertus i la seva dona Sicards, donen a la mateixa església de St. Miquel un alou que Comparat tenia en Banyeres, a Terrassa a condició que es quedin la seva germana Ermisinda i el seu espòs Constantí en règim d’usdefruit[6].
Potser no és el mateix Comparat, tot i que bé podria ser-ho. La única relació clara és la de l’església de St. Miquel de Barcelona que, durant bona part del segle X, rep més donacions que la Seu de Barcelona, que finalment s’annexionarà St. Miquel; però també sabem que la diversificació de terres era una pràctica comú entre les famílies de pagesos que podien així ajudar-se quan venien maldades, fins entrat el segle X en que els senyors (monestirs, bisbat, nobles i senyors) van concentrant els seus dominis[7] i aquests primers veïns i treballadors de la terra es van veient obligats a vendre les seves propietats quedant sota el seu domini.
Respecte de les dones soles podem parlar d’Adaleva “que vocant Rossa” que en 947 ven diverses propietats heretades “in termino kastrum Terracia” al lloc de Midiano o Meià. En aquest document de St. Llorenç de Munt Adaleva anomena les diverses procedències de la herència, de la mateixa manera que anomena el seu actual veïnatge. Aquesta és una constant en documents emesos per dones soles, no es descuiden dels noms dels que han estat o són propers. Més endavant, a la primera part del segle XI, Adaleda es anomenada en nombroses afrontacions de terreny. En cap cas és ella la actuant, per la qual cosa podria ser l’Adaleva que és recordada de la mateixa manera que es recorda l’Amalvígia a Banyols. El que és interessant és el canvi de conreus. Si l’Adaleva de finals del segle X parlava de terres amb “pomíferos et glandíferos” (arbres fruitals i altres productors de glans, com alzines), és a dir de peces de conreu prop dels torrents, on el treball és més fàcil pel llim de la terra, i prop de zones més boscoses, l’Adaleda del segle XI apareix anomenada en relació a “les vinyes d’Adaleda”, conreus que els feudals (entre ells, monestirs i esglésies) cobejaven per que permetien l’acumulació i el comerç.
La Mola i el monestir de St. Llorenç de Munt. Postal antiga.
Per acabar amb una altra dona sola, citarem a Emma que al 1024 deixa al seu nebot, Amat, un alou a Palau Fracto, al lloc de Midiano o Meià, que era sota la titularitat del monestir de Sant Benet del Bages. També dóna al monestir de Sant Cugat a condició de ser enterrada amb la seva mare, Amaltrud, de qui parlarem a una altre entrada.
Autora : Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’H, 29-juliol-2020
Als meus amics de Terrassa.
Fotografies de Ramon Solé
———————————————————————————————————
[1] Bada, Joan (2005). Història del Cristianisme a Catalunya. Barcelona: Eumo i Pagés.
Pladevall, Antoni (2007) Història de l’església de Catalunya. Barcelona: Claret.
[2] Cabrera està situat a Collsacabra entre Osona, la Garrotxa i la Selva.
[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 6 I 12.
[4] En 1003, Imulo, femina, ven al prevere Guilarà terra situada a “Boades de Guerald” que, segons les afrontacions, estaria sota Ègara. Al seu testament de 1032 el prevere Guilarà deixarà el seu alou a la seva fidel Bonadona i el seu fill Sendred.
[5] Soler, J. i Ruiz, V. “Els palaus de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia” (en línea), 1999, p. 39. Núm. 14, p. 38-51, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40693 [Consulta: 27-07-2020].
[6] Feliu i Montfort, Gaspar (1971), o.c. Vol. II, docs. 34 i 109.
[7] Ruíz i Gómez, Vicenç (2010) “Ad bene laborandum”. Del treball pagès a la renda feudal (Terrassa, segles X-XII). Terme 25. 2010, Núm. 25, p. 151-78, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/218953 [Consulta: 27-07-2020].
Terra, aigua i racons 