Antic safareig i pou, a la Masia de Can Riera de L’Hospitalet de Llobregat

Can Riera està en el carrer del Xipreret, 99-103 de L’Hospitalet de Llobregat .

Observem a mà dreta del pati d’aquesta masia, un safareig i el seu pou, on s’extreia l’aigua necessària per rentar la roba.

Molta de l’aigua que es feia servir a les cases per rentar-se, i cuinar provenia dels pous que s’alimentaven de l’aigua de pluja que queia a les teulades i que amb una canonada es desviava cap al pou.

L’Hospitalet, al estar a la part baixa del riu Llobregat és ric en aqüífers, encara avui dia. Els safareigs  acostumaven a tenir aigua d’algun rec o canalització, sobre tot aquells on es rentaven la roba dels malalts.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultura – Diputació de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Masia de can Julià de la Muntanya de Santa Coloma de Cervelló

La masia de can Julià de la Muntanya, és situada a la part alta de la Colònia Güell, és de les poques masies existents actualment en aquesta zona del municipi i segueix la tipologia de casa pairal catalana.

Us passo la seva historia:

  • Data de construcció Segles XVII-XIX
  • Al llarg del temps ha tingut diferents usos. Va acollir una congregació de religioses que més tard es van traslladar a l’edifici del carrer de Claudi Güell.
  • També va ser l’habitatge provisional dels obrers que arribaren a la colònia, fins que se’ls hi adjudicava una casa.

Al pati hi havia safareig on les dones rentaven la roba encara que normalment ho feien als de la fàbrica.

Podeu saber més d’aquesta masia consultant a l’enllaç que us adjunto de Aleix Font Colònia Güell :

Recull de dades : Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Antiga masia de Ca la Llarga de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga masia de Ca la Llarga, està situada al camí de Pau Redó, 8,

entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via.

L’antiga masia de Ca la Llarga també es coneguda com a can Rovira.

En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

Actualment es diu “Masia estudio”, també es pot trobar per “Moments” ja que ofereix reportatges per a celebracions com casaments.

Recull de dades : Varis

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Masia de can Masover Nou l’Hospitalet de Llobregat

Masia de can Masover Nou l’Hospitalet de Llobregat.

Masia de Cal Masover Nou esta en el carrer o ctra. de la Feixa Llarga de l’Hospitalet de Llobregat.

Cal Masover Nou  va ser construïda al segle XVII i d’estil barroc.

És una masia amb dues plantes i golfes, la seva coberta és de teules a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal.

Totes les finestres són amb llindes excepte les de les golfes que són tres finestres d’arc de mig punt.

A la llinda del balcó del primer pis hi ha un relleu decoratiu amb volutes.

Gaspar Coll i Rosell 1985 / Generalitat de Catalunya

Està abandonada i molt malmesa, amenaçant runa: té esquerdes als murs i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes, finestres esbotzades.

D’aquesta situació podem llegir més dades i fotografies en l’article de fa uns anys de l’h.digital :

https://lhdigital.cat/web/digital-h/noticia/societat/-/journal_content/56_INSTANCE_43Th/11023/14133144

Cal dir que el rec hi passa pel costat de la masia, tot regant els conreus propers.

Cal Masover Nou és una masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Antiga masia de can Ferrer de Cerdanyola del Vallès

Can Ferrer és una antiga masia i finca amb terrenys forestal,  

situada a prop de la zona del Coll de la Ventosa, al terme de Cerdanyola del Vallès.

Molt ben arreglada i conservada, disposa d’unes pistes de tenis.

És punt de sortida de varies fonts naturals, en la vessant del torrent de Sant Iscle.

Esta en un verdader del mirador de la ciutat de Barcelona, on es pot gaudir  d’excel·lents vistes fins el mar.

Lloc de partida per fer nombroses rutes i itineraris de la Serra de Collserola, per tant és molt freqüentat per els senderistes i excursionistes.

Us passo un enllaç, sobre els treballs de repoblació forestal amb la plantació de 100 moixeres (Sorbus domestica)  a la zona de can Ferrer :

Voluntariat coorporatiu a la finca de Can Ferrer

Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

La malaurada història de la masia de Cal Rei, al bell mig de Bellvitge. L’Hospitalet de Llobregat.

Cal rei, entre els arbres a la Rambla Marina, quan encara a Bellvitge hi havia camps. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A la conferència de “Bellvitge 50” de 2015 “Quan Bellvitge eren camps”, el Sr. Josep Campamà Solanes de les masies de la Marina ens explicava:

La Marina era una zona agrícola molt fèrtil, per tant, era una zona molt productiva. Tant productiva que si el clima no ho impedia, en un mateix any es podien treure tres collites, gracies també a la xarxa de canalitzacions que, partint del “Real Canal de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”, construït al voltant del 1820, es distribuïen per tot el territori. Com a curiositat, els terrenys on ens trobem en aquests moments rebien l’aigua del reg de Les Llanes.

Cal Rei a la Rambla Marina del barri de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A La Marina se la coneixia com “la despensa de Barcelona”, doncs la major part de les verdures anaven a parar al Born. El meu pare hi anava amb el carro i algun diumenge em deixava acompanyar-lo. (…) Malauradament, això es va acabar perquè a Barcelona van prohibir circular els carros amb rodes de ferro, i el meu pare no estava disposat a assumir la despesa que podia suposar en aquella època adquirir un carro amb rodes pneumàtiques, pel que va haver de portar les collites al Born de Collblanc.

Ciutat de Bellvitge es va començar a projectar l’any 1953 i no va ser fins el 1959 que no es va aprovar el Pla definitiu. Al 1960 es comunicà als propietaris de terres que aquestes els serien expropiades. Molts el van impugnar: els germans Campreciós, en Pau Durban, en Jaume Layola, en Lluis Marcè (…), entre d’altres, però totes les impugnacions van ser desestimades i el Pla va seguir endavant. (…)

A mitjans de l’any 1964, van començar les obres. El meu pare va morir un any abans i per això jo me’n cuidava de les terres. Un dia, anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant…

1964. Primer bloc de pisos en mig dels camps. El pis setè té una imatge diferent perquè en principi aquesta era la mida inicial i es pensava també que aquest últim pis fos per espais comunitaris. Finalment els van alçar fins el 13è i no van haver-hi més serveis comunitaris que els de les pròpies veïnes i veins. Foto: J. Campamà.

Quan arribarem els primers habitants ens va assaltar la mateixa impressió que al Sr. Campamà. Els meus ulls de nena de sis anys no sabien conjugar la verticalitat d’aquell primer bloc de pisos al costat d’un altre a mig fer, que semblava tallat horitzontalment per la meitat.  La explicació d’aquell bloc i mig és que primer havien pensat fer-los d’una alçada de set pisos i en veure que el formigó aguantava van decidir fer-lo de tretze. Obligats llavors a posar ascensor van optar pel sistema més econòmic, el que ens deixa entre planta i planta condemnant a moltes veïnes i veïns a no poder sortir al carrer. L’ermita i els camps eren encara la part amable d’un barri on els habitants no disposàvem de serveis bàsics. És una història de la que ja hem parlat sovint.

1965. Els primers dos blocs de pisos junt a l’ermita de Bellvitge, en mig dels camps. Foto: AVV.

Aquí posarem la nostra mirada en les transformacions que els nous edificis van generar.

Mentre alçaven els blocs, els càrrecs de l’empresa constructora ICC-CIDESA[1], anaven a dinar a la masia de Cal Rei que persistia al mig del bari. Els obrers, en canvi, ho feien al barracó d’obra que es va fer prop de la planta on fabricaven els blocs de formigó i que, al poc temps serviria com a església i “guarderia”[2], al carrer Mare de Déu de Bellvitge 10-18, després anirien als bars que obrien als locals comercials que hi ha entre bloc i bloc.

1969. Rambla Marina, cal rei a la dreta. Foto AVV.

Algunes veïnes també oferien àpats a casa seva als treballadors de l’obra. Hi havia qui ho feia d’amagat del marit per treure’s uns diners propis, ens va explicar la veïna Antonia Conejo a la conferència de Bellvitge 50: “Les dones de Bellvitge.”[3] Els temps eren més difícils per a les dones, que havien d’estar sotmeses a un pare, un marit… sense poder fer gairebé res per elles mateixes.

Pagés als camps de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Els camps dels primers anys es van tornar fang després de les primeres inundacions de 1971, un problema que persistí uns quants anys.

1971. Bellvitge inundat.

Els antics canals de reg es convertiren en autèntiques clavegueres obertes en les que més d’un cotxe i més d’un nen havien caigut. Donat el baix nivell del barri respecte al mar, un aspecte que ja havien considerat alguns tècnics de l’ajuntament i alguns pagesos, no trobaven la manera de solucionar el problema del clavegueram. Per aixecar el nivell del sòl van portar runa de les noves edificacions que es feien a Barcelona. Bellvitge es convertí en un abocador.

Anys 80. Bellvitge, abocador de runes. Foto: AVV

Fins els anys 80 no es va solucionar el tema amb un gran col·lector que passa sota la Rambla Marina. Per aquest motiu aquest eix central del barri va ser la última zona en urbanitzar, a finals dels anys 90.

Col·lector de la Rambla Marina, a la dreta Cal Rei entre els arbres. Foto: AVV

Gràcies a persones com Mauricio Martínez, veí polifacètic del barri i amic de qui va tenir l’oportunitat de conèixer-lo disposem d’un arxiu fotogràfic de molt bona qualitat artística i tècnica sobre els anys 80-90.

Foto: Mauricio Martínez Espada.

La memòria d’antics veïns de quan “Bellvitge eren camps” ens du a tenir respecte i consideració envers qui, com el fill de Cal Rei, no va poder suportar la pèrdua de la casa i les terres i va decidir posar fi a la seva vida.

Els temps estaven canviant tant ahir com ara. Els que llavors érem infants van haver de descobrir el perquè de tants canvis. Els que ara som adults hem de mirar al passat per pensar en el por-venir.

Haurem de posar fre a tanta especulació que ha malmès tant i a tants.

Foto: Mauricio Martínez Espada. La senyal de prohibit el pas no va servir gaire. Ho lamentem.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-gener-2021

Als que no s’adapten i ens continuen cridant.

———————————————————————————————————————————————————————

[1]Empresa encarregada de fer els blocs de formigó amb els que es “muntaven” els pisos.

[2]S’utilitza aquest nom tal com es feia abans.

[3]Conferència de 9/9/2015 “Dones de Bellvitge”. Informació aportada per la veïna Antonia Conejo

Masia de Can Pau de l’Arna de l’Hospitalet de Llobregat

Masia de Can Pau de l’Arna és una antiga masia de tipus basilical, situada en el carrer Sant Roc, 7-9 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Dades històriques :

La primitiva Masia de Can Pau de l’Arna podria haver-se construït en el segle XVII .

Gaspar Coll i Rusell 1983 / Generalitat de Catalunya

L’edifici té planta i pis principal, amb unes golfes de teulada independent sobre las part central de l’edifici. Les obertures de la planta baixa i el primer pis són allindanades i estan emmarcades per carreus de pedra. Les tres portes del primer pis donen pas a balcons amb la barana de ferro. A les golfes hi ha tres finestres d’arc de mig punt que tenen la línia d’imposta motllurada. El ràfec de la teulada està decorat amb una motllura que, quan arriba a les golfes, continua recte separant el primer pis del superior.

Gaspar Coll i Rusell 1983 / Generalitat de Catalunya

Al costat dret hi ha un cos annex de planta baixa i un pis. Al primer pis s’obre una galeria de tres arcs de mig punt, però un d’ells està tapiat. Davant de la casa hi ha un pati i l’accés al recinte es fa mitjançant una reixa metàl·lica.

Can Pau de l’Arna és una masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ca l’Esquena Cremat de l’Hospitalet de Llobregat

L’antiga masia de Ca l’Esquena Cremat està en la Rambla de la Marina, 447 i 550 de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès).

Fotografia de Viquipèdia

No es sap la data de la seva construcció, es creu que seria de mitjans del segle XIX, en aquella època tenia hort i camp a les seves rodalies.

És una masia de tres trams orientada al sud amb coberta a dues aigües amb carener perpendicular a la façana. Consta de planta baixa i pis.

Actualment la masia està adossada a la part posterior de les dependències del Casino.

Ca l’Esquena Cremat és una masia de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Masia i Molí de La Llavina de Centelles

El Molí de La Llavina esta en el carrer Molí de la Llavina s/n, en zona rural i de bosc de Centelles.

Us passo la seva historia :

  • El Molí de la Llavina data de l’any 1040.
  • Per un document de Sant Pere de Casserres datat  ja l’any 1331 sabem que havia un infermer al molí del cup o de l’Ollic.
  • La família Llavina se’n farà càrrec a l’any 1497 i fins els nostres dies.
Dades historiques

És un dels molins mes ven conservats de Catalunya i que conserva els seus elements bàsics com a molí. Tot i les nombroses reformes que ha patit tant el mas com el molí, encara avui es pot observar la seva magnificència.

El conjunt d’edificis i elements arquitectònics conservats per la propietat així com el propi molí i la bassa fan d’aquest indret un lloc molt interessant.

Ens transporta a una època on l’aigua era l’única font d’energia existent capaç de fer girar el rodet que mou el molí.

El molí és l’eix vertebrador de la casa, que ha estat construïda en diverses parts datades en èpoques ben diferents i que conforma un conjunt divers, on destaquen les basses, la torre de defensa, els porxos i la masoveria on també hi ha restes d’un altre molí.

Les parts més modernes de la casa corresponen a les instal·lacions de la formatgeria.

El Molí de la Llavina també és, doncs, una formatgeria artesanal, que des de l’any 1985 elaboren setmanalment formatges i en destaca el formatge Blau, del que son pioners a Catalunya.

Molí de la Llavina amb neu

Les instal·lacions, tot i que petites, permet que ells mateixos a nivell familiar  puguin elaborar tots els productes de forma artesana.

Recull de dades : Molí de la Llavina, Ajuntament de Centelles i altres. Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Antiga masia casa Bru de Teià

Avui us presento dos articles

Casa Bru es en el Torrent de Casa Bru, 9, esta situat en la part antiga de Teià .

Us passo la seva historia:

  • La part més primitiva de la masia correspon a la torre de l’angle SE, que en part data del segle X.
  • Els altres elements de la casa ja són dels segles XV, XVII i XX.
  • A finals del segle XV i principis del XVI els Bru, ja propietaris de la casa per enllaç amb els Roudors, incorporen un cos central a la torre.
  • Al segle XVII els Bru enllacen per matrimoni amb els Fiveller i al segle XIX amb els Martorell, actuals propietaris de la casa.
  • A la part posterior de la casa destaca una finestra d’estil goticitzant que conserva una llinda del segle XVI.
  • Els brancals són de factura recent i corresponen a un estil “revival” neogòtic.
  • Una nova construcció va ser edificada vers l’any1960.
  • Compta amb un important arxiu històric privat.

Edifici format fonamentalment per un cos de planta quadrada, cobert a quatre vessants, amb una torre també de planta quadrada col·locada a l’extrem dret de la façana i coronada per merlets.

Consta de planta baixa i dos pisos, encara que la seva distribució interna és de tres cossos perpendiculars a la façana principal, amb un cos transversal a la part posterior, antigament destinat a celler.

Destaquen les proporcions del cos central de l’entrada de la casa, amb l’escala al fons i les grans arcades adovellades en pedra, tant de l’antiga cuina com de l’antic celler.

A la façana destaca el portal d’arc de mig punt dovellat, un matacà a les golfes i l’escut dels Lapilla.

Les finestres són totes estructurades amb llindes i brancals de carreus de pedra.

D’estil goticista, formada per una llinda monolítica treballada amb traceria, obra del segle XVI. Els extrems de les petites arcuacions mostren quatre caps humans esculpits.

Els brancals també són de pedra tallada i, a l’alçada de les impostes, mostren uns rostres i uns elements vegetals esculpits.

Fotografia de Rosa Maria Andres – Generalitat de Catalunya

Adossat al sector lateral esquerre i posterior de l’antiga casa Bru hi ha una construcció posterior d’estructura irregular, que en alguns casos recobreix exteriorment antigues estructures i en d’altres crea espais actualment inútils, com ara un pati d’armes que no s’utilitza.

S’ha intentat reconstruir d’una manera un tant “kitsch” la típica estructura d’un castell medieval coronat amb merlets de pedra picada i de secció quadrangular.

Hi ha una petita capella coronada amb una espadanya per a la campana i dues petites torretes cobertes amb una teulada de quatre vessants, una a cada banda de la teulada. La façana està formada per una petita rosassa amb vitralls emplomats (nous) i el portal gòtic amb motllures a la llinda i els brancals. A banda i banda de la porta hi ha dues finestres rectangulars a mitjana alçada. Realitzada en pedra. Hi ha una imatge de Sant Andreu provinent de la Torre Tavernera.

Fotografia de Rosa Maria Andres – Generalitat de Catalunya

Encarregada per Francesc Bru a Esteve Pasquet, mestre de Cases de Sant Pere de Premià, el 1612.

Fotografia de Rosa Maria Andres – Generalitat de Catalunya

Casa Bru és un edifici inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé