L’ermita de Mare de Déu del Roser esta situada en una plana del Fonollet i a prop de la Masia de la Madrona, molt transformada de Puig-reig.
Us passo la seva història:
La documentació medieval (any 1145) esmenta l’església de Sant Andreu de la Madrona, actualment desapareguda i que possiblement podia coincidir amb l’emplaçament de la Capella del Roseret.
Aquesta capella fou bastida a finals del segle XVI per iniciativa del prevere de Fonollet, i segons conta la llegenda, cada cop que passava per aquest lloc el cavall no volia continuar el viatge. Llavors el prevere decidí aixecar-hi la capella a la Mare de Déu del Roser.
Aquesta capella fou bastida en una època de florida devoció a la Mare de Déu del Roser arreu dels Països Catalans (1570-1620).
La tradició era fer-hi processó el dia de Sant Bernabè Apòstol, l’11 de juny, tal com recull la “Consueta de 1745” conservada a l’arxiu parroquial de Puig-reig: “… E fa la processó a la capella de la Mare de Déu del Roser del camí ral y allí se cante un ofici per los confrares y devots… Y abans de tornar la processó se veneheix lo terme allí sobre la capella”.
La Capella-ermita del Roseret és de petites dimensions, d’una sola nau, sense absis i amb la porta a migdia. Presenta un simple campanar d’espadanya de grans dimensions, reconstruït posteriorment.
La façana té un portal amb llinda que conserva una interessant inscripció amb la data de construcció (1579). Es tracta d’una gran llinda de forma gairebé quadrada que té gravat un escut amb una creu i quatre roses als cantons, amb un estil vagament renaixentista.
La inscripció es llegeix amb dificultats: MIOAN (…) PRAEVERE (…) ANY 1579.
Aquesta capella rural, molt arcaïtzant i sense un estil definit, està realitzada amb blocs de pedra poc regulars.
A la part davantera té un pedrís que forma una mena d’avantcambra quadrada, amb el terra enrajolat.
La capella de la Mare de Déu del Roser, altrament El Roseret, és una església del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Can Bergadanes es situa al sud-est del poble del Pla del Penedès, aproximadament a 1,4 quilòmetres, prop ja del límit del terme municipal (260 m) amb el de Subirats, que en aquesta zona creua el Serral, lleugera elevació situada a la mateixa distància de la masia. El mas és proper al de Can Fontanals, del que dista 400 m, situat al nord-oest, i pel nord limita amb el camí que hi condueix, procedent, des de l’est, del veïnat del Corral del Mestre (TM de Subirats). Pel sud la masia afronta amb el Torrent Fontanals, denominació d’aquest tram del Torrent de Sabanell.
Historia:
Salvador Llorac escriu que del lloc hi ha referències documentals des del 16 de juny de 1255 el castlà Guillem de Lavit estableix la casa Bergadanes a Barceló de Cases.
L’any 1353 s’esmenta en Jaume Joan Bergadanes.
El 1360 Berenguer Joan Bergadanes.
El 1387 hi ha esmentat al Pla Pere Esbert de Bergadanes (LLORAC 2015:39-40).
Posteriorment, al 1857 hi apareix com a propietari Nicanor de Franco,
Mentre que al padró parroquial de 1864 l’havia la vídua Torrents.
Llorac diu que hi hagué un famós robatori l’any 1844 (LLORAC, 2015:40).
Llorac pensa que el topònim de l’edifici prové d’una pluralització de de “bergades”, que significa grup de persones que caminen o treballen plegades (LLORAC, 2015: 50).
En la fitxa cadastral apareix com a data de construcció l’any 1910, que podria correspondre la reforma de principis del segle XX o pròxima.
Masia i conjunt d’edificacions annexes, amb probables orígens en època medieval, reformada a inicis del segle XX a l’estil noucentista.
La masia Bergadanes és constituïda per un edifici principal i quatre edificacions annexes, situades a la part posterior d’aquest, tot clos per una tanca de la que destaca especialment el tram que protegeix el pati davanter de la mas, que és rematada amb maons esglaonats, seguint l’estil de la façana de l’edifici principal.
Can Bergadanes destaca especialment pel front de façana, d’estil clarament noucentista. L’edifici és una masia amb orígens, si més no documentals, de mitjan segle XIII (LLORAC, 2015: 50). Aquesta edificació original, ben probablement reformada en diverses ocasions, correspondria al volum occidental de l’edifici principal. És de planta rectangular, d’uns 200m2, constituït per planta baixa, pis i planta sotacoberta. El carener és central, longitudinal a l’edifici. En els laterals disposa de diverses finestres, totes elles comunes, sense cap vestigi d’antigor.
En el front de façana sud-est d’aquest edifici, pels volts de la dècada de 1910 s’hi va afegir un nou cos, d’uns 5 m d’ample, que correspon a l’actual façana i el que disposa dels trets significatius d’estil noucentista. Es tracta d’un volum rectangular, de planta baixa i pis, amb dues torres a cada extrem (nord-est i sud-oest), en les que hi ha un pis més. Tot el conjunt destaca per les formes geomètriques i adorns de les finestres, així com pel coronament de les torres amb maons, que tot remet a un noucentisme encara amb vincles amb el modernisme arquitectònic. Sobta la divergència entre les finestres de la planta pis de l’edifici, totes d’arc de mig punt, amb una vasa d’adorn perimetral, de les de la planta pis i de la part superior de les torres, totes elles apuntades en la part superior, amb la mateixa vasa d’adorn, obrada íntegrament amb maons.
A la planta pis, les dues finestres sobre l’accés principal s’encaren a un balcó protegit per una barana de ferro de faldó que es sustenta sobre pilastres ornamentades amb peces de ceràmica. Entre les dues finestres, a sobre, hi ha un rellotge de sol, de plafó ceràmic. Les dues finestres del mateix pis situades les torres són, en canvi, geminades i més altes i estretes. En la torre nord, al darrer pis les mateixes finestres són triples i el coronament finalitza amb una sanefa perimetral que reprodueix de forma múltiple la mateixa forma d’aquestes finestres apuntades. A sobre hi ha un ràfec de maons col·locats diagonalment, a manera de dentellons, que suporta la coberta a quatre aigües, coronada per una copa ceràmica. Per contra, la torre sud, més baixa, disposa en d’una única finestra, del mateix estil, més petita que la resta, i el coronament és idèntic a excepció de la coberta, que és a dues aigües. En els fronts laterals d’aquest volum segueix aquesta mateixa composició, amb un balcó de llosana motllurada en les finestres del primer pis.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Josep Font i Piqueras
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Setmana dedicada a les Esgésies, Capelles i Ermites
L’Ermita de la Mare de Deu de la Font esta al peu del camí de la masia de Can Jorba a la del Castell a la falda de la muntanya de Montserrat al municipi de El Bruc.
Historia:
La data inscrita a la dovella indica que al segle XVII s’hi van fer obres.
En un capbreu del 1670 s’esmenta: una capella novament construïda i edificada.
És probable que anteriorment, al segle XIV, hi hagués una antiga capella en el mateix lloc.
Possiblement estava relacionada amb el camí romeu al monestir de Montserrat.
Capella de planta rectangular amb la porta orientada a ponent. És d’arc de mig punt amb dovelles de pedra. A la clau hi ha la data inscrita de difícil lectura, (16–). Damunt la porta s’obra un petit òcul.
La coberta, avui molt esfondrada, és de teules i entrebigat de fusta, reforçat amb arcs de totxo.
Les parets són de maçoneria, la teulada a dues vessants, i un campanar d’espadanya corona la façana principal.
Observacions:
Hi ha que arribar-hi a peu. No està permès vehicles no autoritzats.
Paret molt antiga…
És la capella de can Jorba. No s’ha de confondre amb la homònima existent a la Font de la Mare de Déu al nucli del Bruc.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Gemma Estrada i Planell i Josep-Vicenç Mestre Casanova
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Masia o Hostal de la Fumada esta en el carrer de la Fumada, 6. Al lateral de l’A-II, a la confluència amb el passeig de la Fumada de Collbató.
Historia:
La Fumada és una petita barriada de cases construïdes a començament del XIX al costat de la carretera reial.
Els anys 1815 i 1819 Josep Bosch i Manuel Bros van aconseguir sengles permisos per construir dues cases i tenir-hi hostals.
Fou freqüentat per traginers, carreters i diligències que circulaven per la carretera.
Sembla ser que durant la guerra Civil allotjà tancs i al final de la contesa fou bombardejat.
L’Hostal de la Fumada és un habitatge familiar i agrícola, de tres nivells, amb els baixos preparats per acollir hostes i cavalleries.
La casa pairal té la coberta a dues aigües, tortugades ceràmiques i el carener paral·lel a la façana.
A la planta baixa hi ha un portal d’arc rebaixat i pedrissos i finestres de pit amb reixa de ferro forjat als costat; al primer pis, un balcó central i sengles finestres balconeres als costats; mentre que a les golfes, que únicament ocupen el cos central de l’edifici, hi ha dues arcades obertes, acabades amb arcs de mig punt i protegides amb reixes de ferro forjat.
En un annex situat al cantó de ponent hi ha un cobert per als animals de càrrega i de tir.
És un edifici molt gran, de planta rectangular i amb la teulada a dues aigües, construït amb morter de calç, pedra i obra cuita.
Té un portal a cada extrem per facilitar el trànsit dels carros i uns murs molt gruixuts, preparats per aguantar les àmplies arcades de totxo de mig punt que sostenen la coberta.
Sant Sadurní de Fonollet esta adossada a la masia situada dins del municipi de Puig-reig.
Us passo la seva història:
L’Església de Fonollet fou advocada a Sant Sadurní bisbe i màrtir de Tolosa, com moltes altres esglésies de les zones pirinenques i prepirinenques.
La primera notícia que tenim del lloc de Fonollet apareix l’any 983 en l’acta de consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà, com una de les seves possessions.
En textos del segle X també es parla d’una vil•la amb el nom de Fonollet, que es podria identificar amb el jaciment arqueològic localitzat al voltant de l’església.
La present església correspon de finals del segle XII o inicis del XIII, tot i que possiblement una església anterior a aquesta fou edificada en aquest lloc.
El lloc fou patrimoni de la família vescomtal del Berguedà des del segle XI.
La primera notícia documental de l’església és de l’any 1167 en un pergamí signat pel vescomte Guillem de Berguedà en què es compromet a donar el delme que percebia de l’església de Sant Sadurní.
El germà del vescomte Guillem de Berguedà s’anomenà Ramon de Fonollet, segurament perquè tenia en aquest lloc els seus dominis més importants.
El lloc fou cedit pel trobador Guillem de Berguedà als Templers l’any 1187.
L’església era sufragània de la de Sant Martí de Puig-reig, almenys així consta en una visita pastoral de l’any 1312.
En canvi, al segle XVIII ja era parròquia, i tenia una rectoria i cementiri.
Amb la desamortització dels béns eclesiàstics de l’any 1836 la parròquia de Fonollet passà a dependre de la de Casserres.
La rectoria actual (segons una llinda) es va construir l’any 1811.
Als incendis de 1890, la casa pairal, els coberts i l’església van veure’s afectats considerablement.
Actualment només s’hi diu missa un cop a l’any.
Església romànica d’una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada i coronada per un absis a llevant, i que resta amagat per la casa de cal Fuster que s’ha afegit al mur d’aquesta part de l’església.
Així mateix, pel costat de migdia s’hi ha adossat la construcció de la rectoria, de manera que gran part de l’església queda coberta per construccions posteriors que la desfiguren totalment. L’església és totalment llisa, sense ornamentacions.
A ponent s’alça la façana amb la porta d’entrada molt senzilla. Consta d’un sol arc adovellat coronat per una cornisa o arquivolta feta amb petites dovelles i que descansa sobre unes impostes amb motllures.
Damunt la porta hi ha una finestra de doble esqueixada amb arquivolta i una ornamentació de boles. Un robust i massís campanar corona la façana, d’espadanya de dos ulls d’arc de mig punt adovellat. Al campanar s’hi afegí posteriorment un comunidor.
L’interior de la nau és coberta amb volta clarament apuntada. Actualment, les parets interiors són pintades amb decoració que imita un parament de carreus. A l’entrada de l’església hi ha el cor. Davant de la façana de l’església hi ha un petit cementiri de nínxols.
Es conserva un fragment del retaule gòtic del segle XV, de Sant Sadurní o Sant Serni de Tolosa, patró de l’església, possiblement un fragment del retaule perdut en la Guerra Civil. A l’exterior s’hi troba una llosa que es va treure de l’antic altar. Al Museu Episcopal de Vic es conserva un encenser del segle XIII que sembla que procedeix d’aquesta església.
Sant Sadurní de Fonollet és una església del municipi de Puig-reig (Berguedà) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Per anar al Castell de Castellar, cal accedir a la carretera N-141-g paral·lels a la autovia C-25, en direcció a Calaf. Al poc de passar pel agregat de Castellar, hi veureu un cartell indicant per on es puja per anar al Castell de Castellar , que es per una estreta carretera.
Us cal desviar-vos per l’esquerra ara per un camí de terra en bones condicions, que duu directament el mateix castell.
Imatge antiga
Us passo la seva història:
És un castell termenat documentat el 983 i el 1029.
El topònim “in Castelar” s’afigura ací l’any 983, documentalment.
El 1022 hom al•ludia el “castro de Castellar”, concedit per “Segui” a “Companis filio meo.
El 1063 el “termino de Castelar” tocava el del Castell de Grevalosa (=Gravalosa), puix que així apareix en la venda que del castell que tractem feu aleshores Bernat Otger de Castellet al Comte de Barcelona.
El fogatjament del 1358 anomena “Petrus de Gravalosa, civis Minorise, pro XIIII focis quos habet in castro suo de Castellar”. L’esmentat ciutadà de Manresa posseïa, així mateix, el lloc de Seguer, i prosseguí en el domini, ell i la seva família.
El 1565 Senyor de Castellar ho era “mossen janot de Gravalosa”.
El rei Carles (l’arxiduc pretendent) concedí, el 1707, el comtat de Castellar a Francesc d’Amat-Grevalosa i de Planella, baró de Castellar (comtat de Sant Miquel de Castellar, des del 1923).
L’any 2007 es va portar a terme una intervenció arqueològica al castell amb motiu de la seva restauració, i es van establir tres grans fases constructives. La primera fase correspondria als segles X-XIII, moment de la fundació del castell. Les restes d’aquesta fase són difícils de localitzar degut a les transformacions posteriors que ha patit l’edifici, tot i això els murs perimetrals són considerats com les estructures més antigues per ara documentades. Una segona fase correspon als segles XIII – XVII, quan es comencen a fer reformes al castell. L’última fase constructiva està lligada amb la reforma del conjunt i la seva transformació en masia, als segles XVIII-XIX.
La restauració del castell es va portar a terme entre els anys 2010-2011, i actualment es destina a usos culturals.
És una gran edificació rectangular sobre un sòcol rocós, renovat en part el segle XVII i adaptat posteriorment com a masia.
Té una planta aproximadament ovalada; els extrems de l’eix llarg presenten una forma angulosa mentre que els de l’eix curt són arrodonits.
Les parets estan fetes de doble paredat, amb carreus de pedra petits i mitjans lleugerament escairats disposats en filades més o menys regulars.
L’espai entre els dos paredats probablement era reomplert de pedruscall amb morter de calç,
fet que atorgaria una gran consistència a l’estructura.
A les cantonades formades entre els murs, al contrari, els blocs de pedra són ben escairats.
En general, l’edifici presenta un aspecte sever, amb finestres de poques dimensions repartides per totes les façanes.
Horaris i dia de visita:
El Castell de Castellar del municipi d’Aguilar de Segarra va ser declarat bé cultural d’interès nacional.
Per anar a Can Marcet situeu-vos en la ctra. B-120, seguiu el camí de la dreta abans del Km.8, teniu de continuar pel camí principal, tot creuant per un estret pont per sobre de les vies del tren, i agafar el camí de més a la dreta que en poc de 300 metres estareu en l’abandonada masia.
Historia:
El nom de Marcet es troba documentat a la zona des del segle XIV.
Per les característiques constructives de la casa, creiem que aquesta casa fou bastida en època contemporània, pel que el primer es trobaria desaparegut.
Masia de planta quadrangular davant la qual s’hi distribueixen diverses dependències agrícoles. La part frontal queda tancada amb una lliça que està adossada a la façana de ponent. És de planta baixa, pis i golfes, i té la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana.
A la façana principal, totes les obertures es troben disposades simètricament segons tres eixos, que es corresponen amb les crugies de la casa. La part central del primer pis s’obre amb una galeria suportada per dos pilars, des de la qual arrenquen dues senzilles motllures que es perllonguen fins a la cornisa del ràfec, ressaltant aquest cos.
Entre el ràfec i la finestra de les golfes hi ha el rellotge de sol. A l’interior, els sostres estan suportats amb cairats de fusta. A la façana posterior hi ha adossat un cos de planta baixa que sembla correspondre’s amb el celler. L’acabat exterior de la masia és arrebossat i pintat de color blanc, i les obertures es troben ressaltades amb un marc pintat de color gris.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
L’Ermita de Sant Adjutori està situada a la vall de Gausac, molt a prop de la masia – restaurant de Can Borrell.
Us passo la seva història:
L’Ermita de Sant Adjutori és una església romànica del segle X del municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental).
Ermita que formà part d’una residència de repòs dels abats de Sant Cugat.
La primera datació és del 962, l’ermita formava part de les propietats del monestir.
I va tenir una gran importància durant molts anys en haver-se format a la vall un gran nucli de població durant l’alta edat mitjana.
S’hi observen reformes i ampliacions fetes als segles XII, XVI i XVII.
Va mantenir-se el culte fins al segle XIX.
A causa de la desamortització del 1835 la capella va quedar abandonada.
Es tracta d’una ermita de planta circular i de volta semiesfèrica. Finestra amb arc de pedra treballada.
S’hi aprecien tres nivells: l’inferior preromànic i els dos restants romànics.
Per sota del nivell actual hi ha una fundació més antiga executada amb la tècnica d’opus spicatum.
Altar situat a llevant segons l’antiga tradició.
La porta d’accés presenta testimonis de les reformes al llarg de les èpoques.
Molt a la vora hi ha el Forn Ibèric que data del període baix republicà romà (segles II i I aC).
L’Ermita de Sant Adjutori forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, ha estat declarat bé cultural d’interès local, i formant part del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sant Cugat del Vallès.
Terra, aigua i racons 