Antic escorxador d’Alella

L’antic escorxador està situat en el passeig  Marià Estrada 8 d’Alella.

L’increment de població i la necessitat de millorar les condicions d’higiene i salubritat pública va motivar el trasllat de l’escorxador a la partida de Vallbona, fora del nucli urbà. Fins llavors havia estat situat a la cantonada de l’Empedrat del Marxant i la Plaça.

L’any 1874, la Diputació de Barcelona va aprovar la venda de les antigues instal·lacions per sufragar la construcció del nou edifici, tot i que en conservà una part com a escola i casa de la mestra. La manca de finançament va paralitzar els plans fins a 1884.

L’obra va ser encarregada al senyor Cirera per 9.000 pessetes, però l’acabà executant Josep Aymar per la renúncia del primer adjudicatari.

Una vegada tancada l’instal-lació com a escorxador,  va tindre diversos usos, com a escola, biblioteca, espai social, magatzem,  fins i tot, de tanatori. Des de 2009 es la seu de la comissaria de la policia local d’Alella.

    

 

 

Recull de dades : Ajuntament d’Alella i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Anuncis

Celler Cooperatiu Alella Vinícola

El Celler Cooperatiu Vinícola està en el carrer d’Àngel Guimerà, 7 d’Alella.

Us passo la seva història :

  • El 15 de juliol de 1906 es va fundar el sindicat Alella Vinícola, arran del desprestigi assolit pel vi d’Alella el segle XIX. El president honorari fou Ferran Fabra i Puig, segon marquès d’Alella i el primer secretari, l’escultor Josep Maria Barnadas i Mestres.
  • Pel setembre del mateix any, l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats va rebre l’encàrrec de fer el projecte del celler i de la seu del Sindicat.
  • Pel novembre de 1907, però, de tot el conjunt que s’havia de construir només s’havien fet tres naus. Barnadas va tallar algun element del conjunt, com ara la insígnia del pilar d’entrada al pati de premses.
  • Durant els anys trenta, es van plantejar l’ampliació del celler, cosa que no es dugué a terme.
  • En 1946, es va tornar a contractar Jeroni Martorell (1947-1953) i el celler va adoptar la fesomia actual, amb vuit naus paral•leles, d’aspecte més auster que les antigues; és en aquest moment quan es construeix el cos de façana amb una torre angular.
  • A partir del 1970, la producció va minvar.
  • El 1998 va comprar el celler l’empresa Alella Can Jonc. Els arquitectes Francesc Baleñà Comas I Joaquim Font Ribas va dur a terme una remodelació dels espais, 0.d’Alella.

El projecte original preveia un seguit de cinc grans naus paral·leles, per a l’elaboració del vi, amb un pati i un altre cos destinat a dependències del sindicat. A la part de dalt del terreny es construí el moll de descàrrega, a continuació la zona de fermentació i, més avall, les tres naus de criança, que a través del pati connectaven amb les oficines.

Les dues altres naus previstes no es van construir. Les naus construïdes, a l’exterior, es van fer amb tramades horitzontals i verticals de maó i llenços de pedra; a l’interior, les naus es van comunicar per set arcs equilibrats o parabòlics de maó, que ressalten de les parets emblanquinades. A les cobertes, que eren suportades per encavallades de fusta, s’hi van obrir lluernes.

L’edifici de les oficines era de marcat caràcter historicista neogòtic.

Com ja em dit, en el 1946, el mateix Jeroni Martorell va reprendre les obres, que van concloure amb l’edifici que ha arribat als nostres dies, amb vuit naus paral·leles d’aspecte més auster que les antigues, de les quals, la que té façana a la carretera és flanquejada per una torre; aquest últim cos és arrebossat i emblanquinat; la porta d’accés, a la torre, té a la llinda l’escut del sindicat.

Fa pocs anys, s’hi va fer una remodelació dels espais.

Adjunto informació sobre la Denominació d’Origen Alella :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Denominaci%C3%B3_d%27Origen_Alella

El Celler Cooperatiu Alella Vinícola és un celler cooperatiu del municipi d’Alella, que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament d’Alella i Viquipèdia

Adaptació Al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Santa Eulàlia de Corró d’Avall, municipi de Les Franqueses del Vallès

Església de Santa Eulàlia està situada en l’Avinguda de Santa Eulàlia, s/n o Avda de l’Església, 1 de Les Franqueses del Vallès.

Cal explicar que l’antiga església va ser cremada l’any 1936 i destruïda el 1939. L’anterior església era del s. XI amb quantitat d’afegits i reformes dels segles posteriors.

L’any 1940 es va començar la construcció de nova planta, en el lloc on hi havia hagut l’anterior. L’arquitecte va ser Antoni Fisas. Aquest segueix el classicisme italianitzant imposat pel Noucentisme. L’obra es va acabar definitivament l’any 1954.

Curiosament durant els anys de construcció i fins que no es va beneir el nou temple el 1954, la Parròquia de Santa Eulàlia va poder celebrar els oficis en uns magatzems de blat de la carretera de Ribes cedits per una família del municipi.

L’actual Església de Santa Eulàlia de planta de creu grega i cúpula en el creuer. Consta de tres naus separades per mitjà de columnes amb capitells corintis, volen imitar marbre. La nau central està coberta per voltes llunetes i les naus laterals i els braços del creuer es cobreixen amb volta d’aresta. L’absis és circular i cobert amb volta de mitja taronja. Al voltant de tota l’església hi ha una cornisa circular de gust neoclàssic.

Tot l’interior està arrebossat i pintat amb ciment. A l’exterior sobresurt la cúpula octogonal coronada per un cupulí cilíndric.

A la façana hi ha un pòrtic amb quatre trams de volta d’aresta, dues columnes cilíndriques i dues mitges columnes adossades a la paret. També de fust llis i capitells corintis. Al damunt un cos rectangular coronat per un timpà, en el centre una finestra de mig punt i quatre pilastres de capitell corinti.

Santa Eulàlia és una església al nucli de Corró d’Avall, que està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Les Franques del Vallés i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Jardí dels Drets Humans d’Alella

Alella, va voler donar a conèixer els Drets Humans, d’un forma molt particular, a través d’un Jardí.

Efectivament, així, estant presents per a tothom, d’una forma senzilla i en un lloc molt peculiar que hi va gent a passar l’estona, a prendre el sol i a jugar…

Era un jardí ja existent, que durant l’any 2015 es va remodelar i li va donar un caira especial, com a el Jardí dels Drets Humans.

Us passo informació  de la seva remodelació :

http://www.alella.cat/document.php?id=5280&per_imprimir=1

No és l’únic de Jardí dels Drets Humans que hi ha, un altre està a la Zona Franca de Barcelona, us passo informació :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jard%C3%AD_dels_Drets_Humans

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu de Terme de Teià

La Creu de Terme de Teià també és coneguda per La Creu de Can Llaurador , donat que esta al costat d’aquesta masia, és una Creu de Terme gòtica.

Està situada en l’Avinguda de José Roca Suárez, 32, a l’entrada del poble.

Us passo la seva historia :

  • Aquesta creu podria estar relacionada amb la pesta que l’any 1589 començà a Can Llaurador.
  • e fet no se sap quan fou realitzada, però és probable que ho fos al segle XVI.
  • Gudiol l’esmenta entre les creus que tenen el cardot com a motiu ornamental, moltes d’elles datades amb certesa entre el 1558 i el 1589.
  • Enderrocada el 1936, fou restaurada i aixecada novament. En la nova col•locació fou lleument girada.

La Creu de Terme té les dues cares esculpides i extrems desenvolupats en motius vegetals. A un costat de la creu hi ha representat el Sant Crist, a l’altra la Verge Maria amb l’infant Jesús als braços i a sota de cadascun dues figures.

La creu, en els braços pròpiament, és reforçada per quatre arcs desenvolupats a manera de rosassa.

Al capitell de la columna, que sosté la creu, estan representats sant Martí partint la capa que és el patró de Teià, santa Magdalena, sant Pere, sant Joan Baptista, sant Jaume i sant Francesc d’Assis.

La Creu de Terme de Can Llaurador està protegida com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Les platges, els pescador i les Barques de Montgat – 2ª Part #

Les platges, els pescador i les Barques de Montgat, han sigut durant els segles el tres elements importants de Montgat.

El divendres vàrem conèixer aquesta realitat amb l’article que us vaig presentar i amb les fotografies actuals,

avui veureu amb postals antigues com era,  ara fa 100 anys en rere el poble de Montgat i Les platges, els pescador i les Barques :

 

 

Article dedicat als Pescadors de Montgat i de tota la Costa Mediterrània, especialment de Catalunya.

Aquest Article està dedicat als Pescadors de Montgat i de tota la Costa Mediterrània, especialment de Catalunya.

 

Text  : Ramon Solé

Fotografies : Postals Antigues

 

Can València d’Arenys de Mar

Can València , està situada en la Riera del Bisbe Pol, 3, d’ Arenys de Mar. Aquesta antiga Masia, també és  coneguda com a Casa del Través o Casa Clavell.

És un edifici, amb teulada a dues aigües, de dues plantes, una baixa i un pis.  El portal de la planta baixa està format per un arc de mig punt adovellat, amb brancals i ampit de pedra. Les finestres, d’ambdues plantes, són de pedra  de llinda recta. Composició dels elements simètrics.

Es conserva en bon estat de conservació, les seves característiques són les pròpies de les masies del Maresme. Actualment pertany a una empresa privada.

Can València, està protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament d’Arenys de Mar i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Les platges, els pescador i les barques de Montgat – 1ª Part #

Les platges, els pescador i les barques, han sigut durant els segles el tres elements importants de Montgat.

Les Platges de Montgat mes destacades son :

  • Platja de Cala Taps, La platja de cala taps està ubicada just al davant del barri de les Mallorquines.
  • Platja de les Moreres, La Platja de les Moreres és una caleta acollidora i familiar ubicada just abans de trobar-nos amb el monument de l’11 de setembre, que ja us vaig fer el article. Fa casi cents anys en rere havia unes casetes que eren d’uns estiuejants, molts de Barcelona, allí menjaven i dormien eren petites per –ho acollidores a prop de la mar en Montgat, jo havia estat, en una d’elles d’un familiars…
  • Platja de Sant Joan, Just al davant del barri de Sant Joan i Casc Antic trobem la platja de Sant Joan, una platja amplia on hi trobareu la Guingueta Mi Lola, les instal·lacions del Club Marítim Montgat, pistes de vòlei platja, i tots els serveis propis de les platges de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
  • Platja de Les Roques, La cala de les Roques de Montgat és un petit refugi de sorra i roques que té la seva pròpia dinàmica, molt diferent de la resta de platges. Aquí no hi entra maquinària, la neteja i el manteniment els duen a terme uns pocs operaris de manera manual. Tampoc no s’hi aporta sorra artificialment: segons els corrents i la força dels temporals, hi haurà més o menys sorra.

Els pescadors :

La devoció per la Mare de Déu de l’Alegria és centenària en la vida montgatina, us faig la seva historia que em fascina particularment  :

  • Ja a finals del segle XV, li fou dedicat un altar a l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, tot i que d’antuvi ja era invocada amb l’advocació de santa Maria de Montalegre, portada per l’orde cartoixà al seu monestir de la Conreria, construït entre els anys 1415 i 1463.
  • L’Església parroquial de Sant Cebrià de Tiana fou consagrada el 23 de novembre del 1100
  • Cap al 1500 s’erigeix un altar a Nostra Senyora de l’Alegria.
  • Entorn del 1700, es constituí la Confraria de Nostra Senyora de l’Alegria pels pescadors de Montgat, amb una nova imatge beneïda el 1701.
  • El 1788, fou reconstruït l’altar, dotant-lo d’un nou retaule.
  • Pels voltants del 1800, aquesta confraria tingué una intensa activitat: erigeixen un nou retaule.
  • El 1808 estrenen una bandera.
  • Durant aquesta primera meitat del segle XIX, els pescadors i mariners celebraven oficis per Sant Joan i per Sant Pere, així com per la festa del titular de la parròquia, sant Cebrià.
  • Amb la construcció de l’església parroquial de Sant Joan de Montgat i la seva constitució com a parròquia independent de Tiana l’any 1868, els pescadors de Montgat deixaren d’utilitzar la de Tiana i, per tant, es va extingir la Confraria i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria.
  • L’any 1886, fou consagrat l’actual temple parroquial de Sant Cebrià de Tiana; això portà com a conseqüència que el temple primitiu quedés tancat al culte i l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria s’oblidés, tot i que conservà al seu interior l’altar i la imatge.
  • Cap al 1908, un grup de tianencs va impulsar la restauració de l’antiga església parroquial i el culte a la Mare de Déu de l’Alegria, traslladant la imatge des del seu altar al presbiteri, com a titular del temple, anomenat des d’ara ermita de l’Alegria.
  • També es va instaurar la celebració per la diada de Pasqua de Resurrecció d’un aplec, molt celebrat tant pels tianencs com pels montgatins, així com l’edició d’uns goigs que, en recordança del patronatge de la Confraria de Pescadors.

Con podem veure Tiana mes a la muntanya i Montgat al mar, son com a agermanades entre si, no en els noms per ho si en la seva historia.

Actualment és manté, en menys proporció la pesca al mar, no obstant , Montgat disposa d’una petita llotja per la venda de peix de costa, recollit front la serva costa, la de Montgat…

Les Barques:

Es clar que per ser pescador, es té de tindre barques, per això, aquí a Montgat, tenen les seves, no massa grans… per ho efectives, no massa nombrosa, per ho efectives… Per treure el peix de la seva mar Mediterrània.

Espero i tots esperem, que després del segles aquesta professió sigui en davant i que perdurí per molts segles mes…

Article dedicat als Pescadors de Montgat i de tota la Costa Mediterrània, especialment de Catalunya.

 

Text estreta de Viquipèdia, altres i per mi mateix.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Dues cases emblemàtiques : Cal Guinard i Casa Joan Anglada de Viladecans

Cal Guinard  està situat en l’Avinguda de la Generalitat, 29 de Viladecans.

Es un edifici residencial d’estil Modernista construït per Agustí Planella Poletti, durant el període de1911-1929. També aquesta casa es coneix  com Cal Magret.

Casa de planta rectangular construïda amb pedra i maó i amb les façanes arrebossades. Consta de planta baixa, pis i terrat amb torre emmerletada. Destaca la simetria i l’alineació de les obertures. A la planta baixa, a la façana principal, hi ha dues portes que centren una finestra i al primer pis un balcó corregut amb barana de ferro forjat i tres sortides.

A la façana lateral hi ha quatre finestres distribuïdes simètricament, dues al primer pis i dues a la planta baixa; les de baix tenen fals guardapols (pintat), mentre que les del primer pis tenen l’arc en relleu. La barana del terrat es troba dividida en set trams tot formant una ondulació. Tots els arcs guardapols, tant de finestres com de portes, són esglaonats.

Fa anys que es una casa okupa, fet que es posa de manifest en les pintades que embruten les façanes i l’estat deplorable en general, tota una verdadera pena.

En el cas de La Casa Joan Anglada, està situat en l’Avinguda de la Generalitat, 51 de Viladecans.

Es un edifici residencial d’estil Modernista construït per Ezequiel Porcel Alabau, durant el període de1911-1929.

Es tracta d’una casa de planta baixa, pis i terrat interessant per la decoració de la façana. A la planta baixa hi ha la porta emmarcada per dues finestres, mentre que al primer pis hi ha una finestra emmarcada per dues portes de balcó. Totes les obertures són emmarcades per arcs guardapols: els de la planta baixa apuntats i els del pis mixtilini. La façana és coronada per un seguit d’arcs cecs d’intradós força ample sostingut per mènsules. El terrat és tancat per una barana de trams esglaonats.

Tant els arcs guardapols com els arcs cecs i el passamans esglaonat de la barana del terrat són fets amb maó vist pintat de color vermell. Al damunt mateix de la porta hi ha una estrella, dibuixada amb llistons de maó, que sembla contenir unes inicials inscrites.

La Casa Joan Anglada esta inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Viladecans, Relats en Català i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Comunidor, per parlar amb Deu

Un comunidor és un petit edifici amb funcions religioses que es troba obert als quatre vents, situat prop de l’església, on s’aixoplugava el sacerdot que comunia el poder celestial, perquè evites les tempestats , les pedregades, llams, sequías, …

La construcció dels comunidors és simètrica, sòlida i permanent.

L’edifici té un gran arc obert a cada punt cardinal i està fet de pedra amb teulada a quatre vessants.

Dins d’aquests edificis tenien lloc rituals religiosos,  la cerimònia es coneixia com d’exconjura, amb un fort caire del folklore ancestral, per pregar a Deu tot poderós, i evitar qualsevol mal en aquella zona o territori.

Són força comuns al pobles antics del Prepirineu i els Pirineus, normalment com a edificis adjacents a esglésies, ermites o capelles.

Els Comunidors, podent estar en un costat a prop de l’Església o ermita, o també, excepcionalment alguns són adossats a la mateixa església, a sobre de l’edifici, i normalment, al costat del campanar.

També, popularment i de molt antic, es vinculava a fer rituals els sacerdots, contra les bruixes, els encanteris d’aquestes, i apartar dels mortals la presencia demoníaques.

Varen caure en desús Els Comunidors, ja fa segles i actualment molts es troben en estat de ruïna.

Per saber mes sobre Els Comunidors, podeu entrar a :

http://www.joanarimanyjuventeny.cat/tradicions/comunir-rituals-antics-contra-les-tempestes/

En aquest enllaç de La Tribuna de Guimera.info,  trobareu la llista dels Comunidors de Catalunya :

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=4643

 

Recull de dades : Costumari Català i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé