Fem una Ullada a fora de Catalunya : Assentament i conjunt Romà de Sadaba

Sádaba és un municipi d’Aragó situat a la província de Saragossa i enquadrat a la comarca de Las Cinco Villas. Una mica apartat del centre es troba el mausoleu dels Atilis, d’època romana.

El mausoleu dels Atilis està situat a Sádaba (Saragossa), apartat del nucli urbà i molt proper a la carretera que porta a Uncastillo. Popularment és conegut com a “Altar de los Moros” i és un dels mausoleus d’època romana més importants, pel seu estat de conservació, de la península. Declarat Monumento Histórico-Artístico el 1931.

Aquest mausoleu fou construït per Atilia Festa com a lloc de sepultura de les restes del seu avi C. Atilius Quirina, del seu pare L. Atilius Festa i la d’ella mateixa, encara en vida. Cal situar aquesta construcció a l’època de la dinastia severa (193-235 dC), però també podria ser anterior. Aquesta família devia tenir un important pes polític i econòmic a la regió.

El jaciment iber-roma de los Bañales correspon a una ciutat que no ha sigut identificada. Presenta edificis públics en part tallats en la roca, dominant una acròpolis rodejada per cases.

Conserva dos columnes d’un pòrtic, una carrer ben pavimentat i amb aceres.

Us passo un article prou destacat sobre del Heraldo de l’any 2019:

https://www.heraldo.es/noticias/aragon/2019/05/09/los-banales-afronta-una-nueva-campana-de-excavaciones-con-acento-internacional-1313631.html

També molt a prop, hi ha les columnes d’un aqüeducte de la mateixa època, on portava l’aigua la ciutat Romana.

Si esteu per Saragossa, no deixeu d’anar a veure tot aquest conjunt Romà de Sadaba.

 

Recull de dades : Ayuntamiento de Sadaba i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Torremar de Vilassar de Dalt

Avui us presento dos articles

Torremar esta situada en el carrer d’Àngel Guimerà de Vilassar de Dalt.

Us passo la seva historia:

• L’estil arquitectònic és del segle XVII; això ho confirmen les inscripcions sobre les finestres laterals: “1561” i “1622”.
• A aquesta casa visqué l’alcalde Pere Villa i Teià (1828-1917).
• Gran casal residencial edificat el 1901 per l’industrial tèxtil vilassarenc Antoni Vives Masiques sobre el que havia estat l’antic mas Bernat.
• El 1928, Lluís Folch i Torres (1878-1946) hi va fundar l’Institut Torremar, destinat a acollir deficients psíquics, que va dirigir fins a la seva mort.
• Finalment destacar que aquesta masia conté alguns mobles de qualitat.

Edifici de grans dimensions i de planta rectangular, es compon de baixos, dos pisos i unes golfes al cos central. Cobert per una teulada de dos vessants amb el carener -al centre del qual s’aixeca una torre de planta quadrada amb un mirador a la part alta i una teulada de vessants molt inclinats- perpendicular a la façana.

El conjunt combina elements de tipus neoclàssic amb modernistes; la façana conserva molts dels primers: l’entrada, un petit frontó a la part superior, trenca aigües damunt les finestres de la planta baixa i el pis, i una galeria de grans finestrals d’arc de mig punt a cada banda que continua als murs laterals.

D’altra banda utilitza finestres de línies trencades més pròpies d’estils posteriors, una torre gens clàssica, i unes antefixes situades als angles de la teulada, que lluny de pertànyer model neoclàssic, marca línies sinuoses que trenquen amb la rigidesa del conjunt.

Si bé, molts elements són neoclàssics, el resultat final adquireix un aire eclèctic.

L’edificació està envoltada d’un ampli jardí.

Fotografia : Rosa Maria Andres Blanch 1987 – Generalitat de Catalunya

Us passo l’enllaç del llibre “ Torremar 1928-2013 “, que  és fruit de l’esforç per capturar alguns dels molts moments viscuts durant aquests 85 anys d’història de l’Institut Torremar:

https://issuu.com/grupcatalonia/docs/torremar_1928-2013

Torremar és una residència de Vilassar de Dalt protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipedia i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Restes de Sant Miquel de la Infermeria de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

Les restes de Sant Miquel de la Infermeria estan situades entre el carrer Bisbe Sala i el carrer de Sant Miquel  de Sant Joan de les Abadesses.

Capella de Sant Miquel de la Infermeria de Sant Joan de les Abadesses – Foto: Viquipèdia

Us passo la seva historia :

• Tal com el seu nom indica aquesta església formava part d’un conjunt major on s’acollien vells i malalts, annex al monestir. La seva construcció es deu a l’abat Ponç de Monells i fou consagrada el 2 de novembre de 1164 amb la dotació de dos masos, un de Prats i l’altre de Malatosca.
• La seva façana fou renovada l’any 1357 degut a la construcció d’un campanar d’espadanya.
• El 1428 fou força afectada pels terratrèmols, a conseqüència del qual fou objecte de diverses restauracions.
• El 1498 fou tancada la porta que donava directament a la infermeria i oberta, al mateix temps, una altra que comunicava amb el carrer.
• L’església fou enrunada durant la Guerra Civil.
• Fa pocs anys es varen consolidar els fonaments.

Era una església d’una sola nau de planta rectangular amb absis semicircular una mica més estret que la nau. Del que fou l’església actualment només se’n conserva una part de la paret del cantó nord-occidental, la qual ha estat aprofitada per la construcció d’una casa.

S’hi endevina l’arrencada d’una volta de canó. A la mateixa banda i en la part de l’absis s’hi endevina també una finestreta de doble esqueixada.

De la resta de murs només se’n conserva una alçada de 60 cm de la paret.

Foto : Joan Busquets Xambó – 1992 – Generalitat de Catalunya

Dins del clos monàstic, a l’origen servia de capella de la infermeria perquè la norma de govern del monestir exigia que els vells i malalts poguessin disposar d’aquesta dependència a part del monestir.

Sant Miquel de la Infermeria és una església romànica de la que queden restes a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses i Viquipedia.

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Termes la Salut de Caldes de Montbui

Avui us presento dos articles

Termes la Salut estaven en el carrer de Joan Samsó, 3 de Caldes de Montbui.

Us passo la seva historia:

• Aquest balneari era el més antic de Catalunya, ja que el Balneari Grau o Garau n’és el seu precedent.
• Aquest fou obert el 1674 com a resultat de la reforma i ampliació de l’antic hostal d’en Verdaguer, mantenint-se fins ara en servei.
• La seva estructura és antiga i la seva tradició és familiar.
• El primer propietari fou el metge Salvador Garau (1674).
• L’any 1732, Joseph Garau, també doctor en medicina i descendent de Salvador, posseïa les cases amb banys que fan cantonada al Torrent del Salze i la Plaça.
• El 1858, Pere Màrtir eixamplava la seva casa de banys amb una part del Torrent.
• El 1873 s’annexionà amb el balneari Font (provinent de l’Hostal d’en Pasqual), degut al casori de la filla Font i el fill Garau. Jaume Samsó i Garau n’era el propietari el 1915.
• Degut a un crisi econòmica l’edifici es va hipotecar, sent la meitat de la hipoteca comprada cap a l’any 1920 amb la finalitat de convertir-se en el Balneari Termes la Salut.
• L’altre meitat de l’edifici fou comprada per l’Ajuntament, situat en el mateix lloc, i conservat en el pis del soterrani les instal•lacions de banys i dutxes.
• El Balneari Termes la Salut és l’únic que té el naixement de l’aigua termal a la vista. Ha mantingut sempre el seu singular emplaçament sobre el brollador termal.
• A finals del segle XX, es va fer una remodelació de la part d’edifici que dóna al carrer de Joan Samsó.

L’edifici presenta la tipologia típica d’unes termes, amb una galeria de banys, unes zones de servei i de comunicació, una zona de dormitoris força ben distribuïda i ordenada i un ampli jardí per passejar.

És un edifici conformat per dos cossos de diferent tipologia arquitectònica. La part que dóna al carrer de Joan Samsó és la part més nova, on se situen les habitacions. Té una planta molt regular. La part del darrere és molt irregular i amb una estructura força desordenada. Aquesta part era la de l’antic balneari. Inicialment l’estructura és de gruixudes parets de càrrega i forjats unidireccionals de bigues i biguetes de fusta. En planta es poden veure dos tipus d’estructura, una molt regular i ordenada i l’altra força desordenada.

La coberta és inclinada, a dues vessants i de teula aràbiga, quedant amagada a la part de la façana del carrer de Joan Samsó per un ampit opac que fa de remat d’aquesta. La façana principal és simètrica respecte a un eix central, en el qual queda emmarcada la porta d’accés, s’estructura al llarg de tres franges verticals de composició i ordre. Proporcions clarament verticals, amb balcons independents entre si a la segona planta i amb balcó a la primera planta que recull tota la longitud de la façana. A la façana s’afegeix l’entrada als jardins del balneari, mitjançant unes escales situades en un pla enretirat respecte a les línies del carrer. La façana queda rematada per una contundent cornisa, partida en tres, ocupant la part central un frontó que emfatitza la simetria.

Les Termes la Salut tenen una gran importància històrica, ja que són les termes més antigues de Catalunya, juntament amb les altres de Caldes formen el més important conjunt termal existent. Té elements d’un gran valor artístic i sobretot un magnífic jardí. Cal destacar alguns elements de la façana principal, com són les baranes i reixes de ferro forjat, la porta al jardí amb l’element que l’emmarca, i el fanal modernista en forma de drac, també de ferro forja.

Termes la Salut era un balneari noucentista de Caldes de Montbui que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació Text : Ramon Solé

(No tenim Imatges- sols del lloc on hi era. Google – Maps)

Església de Santa Cecília de Molló

Avui us presento dos articles

L’església de Santa Cecília és una església parroquial que se situa al carrer de l’Església, 9 de Molló (Ripollès).

Us passo dades històriques :

• Va ser construïda durant els segles XI i XII.
• La parròquia de Molló o “Mollione” surt documentada l’any 936.
• Pertanyia inicialment a la diòcesi de Girona i era de domini comtal. Ja entrat el segle XI es va començar a aixecar un nou campanar, la base del qual fou aprofitada en construir l’església actual, avançat el segle XII.
• L’any 1141, el monestir de Ripoll que ja tenia dominis en el lloc, va obtenir la possessió total del terme.
• I a partir del 1144 la possessió de la parròquia i dels seus drets per cessió del bisbe de Girona.
• Aquesta possessió fou confirmada al monestir de Santa maria de Ripoll per una butlla del papa Alexandre III, del 1167.
• Pocs anys després es devia començar la construcció de l’església actual.
• Des del 1952, ha estat objecte d’obres de neteja exterior, i se li han construït uns murs de contenció als sectors meridional i de llevant.[

L’església de Santa Cecília, situada al sector NE de la població, és una notable mostra del romànic pirinenc.

És una església d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt desenvolupat, més estret que l’amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l’exterior.

A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient creuer, que es manifesten a l’exterior amb un mur més sortint que la nau. Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l’absis en té una d’allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes.

A l’interior, el presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i l’absis acaba a l’exterior amb un fris sostingut per mènsules.

A l’extrem ponentí del mur de la part meridional, s’obre la portada, severa i elegant, que fou dissenyada formant un conjunt un xic sobresortint del mur i que s’acaba en un fris esculpit i petites mènsules –que representen els set pecats capitals– sobre dents de serra, tot sota un petit ràfec en terrat o guardapols.

Olga Bas Lay – 2008 – Generalitat de Catalunya

La porta és accessible per sis graons, i és formada per arquivoltes llises en degradació.

El timpà també és llis. La porta té unes ferramentes de tipus romànic, còpia de les primitives que es van perdre, però conserva l’antic forrellat que figura una serp.

Destaca l’esvelta torre campanar, adossada al mur N, que té la base del segle XI fins a l’altura de la teulada de l’església actual, i quatre pisos superiors del segle XII, que resulten una mica petits de mides en comparació amb el volum considerable de l’església, cosa que n’accentua l’esveltesa.

Fou restaurat el 1952 i se li llevà l’acabament emmerletat que li era impropi.

Fotografia : Robert Masters – Generalitat de Catalunya

Té un joc de lesenes i arcuacions llombardes i un fris dentat que marquen els diferents pisos, i dues finestres rodones bessones o ulls de bou sota la teulada.

Teresa Tosas Jordà – 1988 – Generalitat de Catalunya

Per més informació i fotografies podeu accedir aquest enllaç :

http://www.artmedieval.net/santa%20cecilia%20mollo.htm

Si aneu a Molló, no deixeu de visitar l’Església de Santa Cecília.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molló, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Google

Cal Músic d’Alella

Avui us presento dos articles

Cal Músic d’Alella esta situat en el passatge cal Músic que dona a la carretera BP-5002, al pas per Alella.

Casa no massa gran que en fa recordar a una masia, situada dins del casc urbà antic d’Alella.

Es al final del passatge, edifici arreglat i ven conservat, a dalt hi ha el nom de la casa.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138

Casa Celedonio Badia Tort de Terrassa

Avui us presento dos articles

La Casa Celedonio Badia Tort, esta situada a la Ctra. de Martorell, 54, amb cantonada el carrer Galileu, 2 de Terrassa.

Us passo dades Històriques :

• La Casa Badia va ser construïda l’any 192.
• L’arquitecte va ser Manuel Joaquim Raspall i Mayol.

Es tracta d’un habitatge plurifamiliar, entre mitgeres, que ocupa una parcel·la triangular situada a la cantonada entre el carrer de Galileu i la carretera de Martorell.

Consta de planta baixa i dos pisos, amb terrat.

Les façanes, unides per un parament arrodonit, mostren una composició simètrica, amb obertures allindanades que formen balconades cantoneres al primer i al segon pis, i profusió d’elements ornamentals com motllures, cornises, balustrades, pilastres adossades.

La part posterior de l’edifici és molt estreta i presenta terrasses amb barana de balustres al primer i al segon pis.

Fotografia – Josep J. Sanchez Clavero – 1993
Generalitat de Catalunya

La Casa Celedonio Badia Tort és un edifici inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades :Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

El Pont Vell, esta edificat sobre el riu Ter i que es pot accedir per un extrem per l’avinguda de l’estació i per l’altre, des del camí ral.

Us passo la seva historia :

• El pont va ser construït entre 1128 i 1138 per encàrrec de l’abat Berenguer Arnau gràcies a l’ajut econòmic i personal de la noblesa i pagesia de la vall.
• Durant el segle XIV s’hi van fer diverses obres de reparació, i el terratrèmol de l’any 1428 segurament va afectar la seva estructura.
• El 8 de febrer del 1939 va ser dinamitat.
• El 4 de juliol del 1976 es va inaugurar el Pont Vell reconstruït, obra dels arquitectes Francisco Pons-Sorolla i Rafael Melida Poch.

El Pont Vell ha patit diverses transformacions des de la seva construcció. Després d’unes reparacions urgents, es van tapar dos arcs de descàrrega semicirculars, tot i que durant la Guerra Civil el pont es va destruir.

Als anys 70 es va inaugurar el nou pont, i actualment la construcció compta amb una gran arcada central apuntada, de trenta-tres metres de llum, amb dos arcs de descàrrega (un apuntat i l’altre semicircular). Hi ha dues obertures més de petites dimensions i d’arc de mig punt.

El Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses està  inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, arxiu Rasola  i  Google

Casa Antoni Barraquer de La Garriga

Avui us presento dos articles

Casa Antoni Barraquer esta en el Passeig 7, amb carrer Caselles de La Garriga.

Us passo la seva història :

• Casa Antoni Barraquer és una casa construïda el 1912 per encàrrec de Josep Antoni Barraquer a l’arquitecte modernista Joaquim Raspall.
• Barraquer va ser membre destacat de la burgesia barcelonina, que la va fer construir com a segona residència.
• L’any 1999 es va fer una restauració de revestiments, fusteria i ferro.

Casa unifamiliar aïllada de planta concentrada, de dues crugies, que consta de semisoterrani, baixos, pis i golfes, i una torrassa mirador, de més alçada, que conté l’escala.

De la façana de migdia sobresurt una galeria -afegida posteriorment- de planta poligonal, prolongació de la sala d’estar oberta a una terrassa aixecada respecte del jardí.

La coberta de la casa és a dues vessants, amb ràfecs en voladís, i la de la torrassa, amb coberta a quatre vessants. La part baixa dels murs és de pedra irregular formant un sòcol. La resta és estucada amb esgrafiats i ceràmica blava.

De les quatre cases Raspall és la menys modernista de totes i la més propera al llenguatge de la Sezession Vienesa.

Conserva  els vitralls, arrambadors i altres elements que formen part de la decoració modernista de la casa de primers del segle XX. Està coronada per una reixa a coup de fouet.

Casa Antoni Barraquer van ser declarada be cultural d’interès nacional el 1997.

Foto : Generalitat de Catalunya

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé