L’Ermita de Santa Eulàlia esta situada en el carrer de Santa Eulàlia, 203-205 de L’Hospitalet de Llobregat.
Cap de Medusa trobada casualment durant unes obres a la casa parroquial annexa.
Us passo la seva historia:
És un dels edificis més antics conservats a l’Hospitalet.
Fou consagrada el 27 de gener de 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc.
Fins a mitjans de segle XIV fou l’única parròquia del terme. Més tard, la titularitat passà a l’església de l’Hospitalet Centre i l’antiga església romànica restà com a capella eremítica, tot començant a degradar-se.
Al segle XVIII es feren les primeres restauracions.
Al segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
Al segle XX es va acabar de reconstruir i se li adossà, per la part de l’absis, una nova església, molt més gran, de tipus neoromànic.
Quan es va construir la rectoria que hi ha al costat es trobaren restes arqueològiques romanes, algunes de les quals es poden veure al Museu de la Ciutat de l’Hospitalet. Aquestes restes fan pensar en l’existència prèvia, en aquest indret d’una vil·la romana.
Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars.
Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d’esfera, i es recolzen sobre una línia d’impostes.
No es conserva l’absis romànic que està embegut a la nova església.
La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç.
El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics.
Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc.
Al timpà es pot llegir la inscripció: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A” que dóna la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al suposat mestre d’obres de l’església.
A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l’estil de construcció romànic.
Creu de Terme.
També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L’espadanya de la façana de ponent és moderna.
Santa Eulàlia de Provençana és una església romànica de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
El Castell de Peracense és un castell medieval situat a la població de Peracense a l’Aragó, concretament a la comarca del Jiloca, situat a la Serra Menera, a 1365 m sobre el nivell del mar.
Us passo la seva historia :
El lloc on avui hi ha el castell ja fou ocupat a l’Edat del Bronze i també ho fou en època islàmica.
Però fou a partir del segle XII quan va prendre un valor estratègic per ser un punt de frontera entre els regnes d’Aragó i Castella, concretament era el punt de divisió entre el Senyoria de Molina, el d’Albarrasí i la Comunitat de Daroca. Formava part del sistema defensiu de la frontera castellanoaragonesa del qual també formen part els castells d’Albarrasí, Daroca, Tornos i Santed per la banda aragonesa i d’Embid i Molina de Aragón per part castellana.
D’aquesta manera, doncs, el castell fou enfortit
Al segle XIV se li va donar la forma que té actualment.
Ara bé, al segle XV, amb la unió dinàstica dels dos regnes i la incorporació de noves armes de setge, el castell va caure progressivament en desús.
El 1987 va començar la restauració del castell per part del Govern d’Aragó.
El castell està format per tres recintes emmurallats concèntrics que s’assenten sobre afloraments de roques vermelles.
La muralla exterior protegeix el sector més vulnerable i planer; compta amb uns murs d’un gruix considerable i tres torres, així com amb un pati extens que també va servir com a pedrera per extreure pedres de molí.
En el segon recinte hi ha les dependències de la tropa i hi destaca, la porta d’entrada, protegida per una torre que alhora també protegia la torre d’entrada;
l’anomenada torre de l’Hospital, que servia de vigia i coordinava els dos recintes, i finalment una gran cisterna.
El tercer recinte és el més singular, està construït sobre la roca viva
i s’hi accedia per una escala mòbil, que estava protegida per una falsa torre de l’homenatge perquè en realitat es tracta d’un poderós mur pantalla que guarda tota aquesta estructura.
A dins d’aquest recinte hi trobem les estances més nobles, amb volta apuntada i més cisternes.
Disposa d’un magnífic paisatge per les seves rodalies.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Dolores Párraga
L’antic Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, l’any 2017 us el vaig donar a conèixer. Des de fa un temps, està tancades les visites al Monestir, per aquest fet i completant l’article anterior us passo imatges del seu interior i claustre :
Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Avui us destaquem el conjunt de les cases de carrer de Molinés de l’Hospitalet de Llobregat.
Es tracta d’unes casetes unifamiliars, entre mitgeres, en origen només de planta baixa, aixecades a partir d’un mateix projecte datat pels volts 1928.
Algunes casetes tenen cossos afegits amb posterioritat.
Estan enretirades respecte d’alineació del carrer i tenen jardí al davant.
Les tanques tenen uns pilars d’obra on es recolza la reixa de forja.
Les quatre casetes són idèntiques i disposen del mateix programa decoratiu: respiralls ovalats, rajoles vidriades als ampits de les finestres i a la tanca.
les restes de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida claus de volta, capitells, gàrgoles, làpides,… És la part de darrere del Museu, de la Casa España.
La casa número 32 ha conegut la remunta d’un pis que ha trencat l’harmonia del conjunt.
El carrer Molinés del barri Centre de l’Hospitalet de Llobregat està protegit com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Ca n’Arús està situada en la Rambla Marina, 415-427 de L’Hospitalet de Llobregat.
Us passo la seva historia:
A la segona meitat del XIX, una part important de la població total de l’Hospitalet estava disseminada per les dues grans zones de Samontà (muntanya) i Marina.
Però, així com a la part de dalt hi havia una gran tendència a construir cases senyorials (Can Cluset, Torre Barrina, …), a la part de Marina només s’alçaven petites masoveries, amb l’única excepció de Ca n’Arús, luxosa casa senyorial, que si bé és cert que surt de la norma constructiva del moment a la seva àrea, també ho és que estava pràcticament a tocar de la ciutat.
Ca n’Arús es va construir a l’any 1851 per iniciativa de Jaume Arús i Cuixart.
Actualment pertany a l’Ajuntament de l’Hospitalet i són dependències administratives.
La casa consta de tres plantes al cos central i dues als laterals. Els cossos laterals estan coberts per un terrat i el central per un terrat i una teulada a dues vessants.
Gaspar Coll i Rosell 1985 / Generalitat de Catalunya
Al cos principals, al primer pis s’obren tres balcons mentre que en els laterals s’obre una galeria de tres arcs de mig punt, per banda, el cos principal està rematat per un acroteri que fa una forma semicircular al centre i amb decoració de boles i relleus.
Gaspar Coll i Rosell 1985 / Generalitat de Catalunya
La casa té un destacat jardí.
Ca n’Arús és una casa senyorial de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sanchez – Miguel
Sant Julià d’Úixols és en el terme municipal de Castellterçol, a la comarca del Moianès. És al racó sud-oest del terme municipal, a prop del límit amb els termes de Granera i de Gallifa.
Us passo la seva historia:
La domus sancti Iuliani surt esmentada entre el 940 i el 961 com a punt de referència en compres fetes pel levita Guadamir.
Estava vinculada a la parròquia de Castellterçol, amb la qual fou cedida al monestir de l’Estany el 1130.
Fou sufragània de primer de Sant Martí de Granera i més tard de Sant Fruitós de Castellterçol. Després del despoblament del segle XIV deixà de tenir sacerdot propi i estigué vinculada a la parròquia de Granera, fins que, poc abans de 1550, retornà a Castellterçol.
Va patir reformes i ampliacions als segles XVII i XVIII.
La rectoria o casa del guarda de l’església es va fer el 1667.
Fou víctima d’un incendi el 1975.
L’església original del segle X ha estat molt modificada al llarg del temps, l’únic element original que es conserva és el campanar.
Jordi Ganmundi i Molina Blanca Paiiàs i Arisa 1982 / Generalitat de Catalunya
L’edifici està format per un cos rectangular amb capelles afegides. El temple tenia una estructura de capçalera en trèvol, amb tres absidioles, però només es conserva una d’elles.
La porta es troba a la façana sud damunt la qual hi ha el campanar de planta quadrada i de forma tronco piramidal. Està cobert per una teulada de quatre vessants que es recolza sobre una cúpula amb trompes.
Jordi Ganmundi i Molina Blanca Paiiàs i Arisa 1982 / Generalitat de Catalunya
La composició de les façanes és resolta amb un doble nivell de finestres que han estat paredades; les del nivell més alt són geminades i la columna central té un capitell tronco piramidal invertit. La planta baixa del campanar quadrangular, romànic, té les quatre façanes obertes per arcs que arrenquen de senzilles impostes; a causa de transformacions posteriors els arcs de les façanes nord i est han estat tancades.
Sant Julià d’Úixols és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El poble de Bóixols forma part del municipi d’Abella de la Conca, vila a la qual ha estat unit al llarg de la història, a causa de llur pertinença des d’antic a la Baronia d’Abella, apareix documentat des del segle X.
El Pont de Bóixols és conegut com Pont del Plomall es medieval.
Situat en un del passos naturals entre les comarques del Pallars Jussà i l’Alt Urgell, el poble de Bóixols està en una zona de difícil accés.
Les serres de Carreu, al nord; Setcomelles, a l’est, i Carrànima, a l’oest, tanquen el poble en una petita depressió que té la sortida natural cap alsud, seguint el riu Pujals (anomenat més avall riu Rialb).
Però no per natural és una sortida fàcil, l’estret de Bóixols, primer,
i l’accidentat barranc del riu Rialb, després, fan que només hi passi l’aigua, i amb dificultats.
A prop i sota del poble, al Forat de Bóixols, i a un desnivell considerable, hi ha un interessant pont medieval del segle xi, en un emplaçament bell i espectacular. Just al sud hi ha la masia de Cal Plomall i encara molt a prop seu, a uns 100 metres, el Molí del Plomall, també anomenat Molí del Pont o Plomall Nou, força antic.
Actualment està restaurat i habitat, amb el seu molí de farina ben conservat i catalogat. La Casa del Moli del Pont ha estat restaurada.
Recull de dades : Ajuntament d’Abella de la Conca i altres
Torre de Can Sert està situada en l’Av. República Argentina, 16-26, carrer de Ballester, 58-72, l’av. Hospital Militar, 13-35 i carrer de Velàzquez, 2-16 de Barcelona.
Us passo la seva historia :
Fou una gran masia típica catalana, en un principi tingué una gran extensió de terres de conreus i horta.
Un dels antics propietaris fou Domènec Sert.
Actualment hi ha instal·lat el “Refugi d’Obreres”, regentat per monges, que va ser fundat per la família Sert, un asil que inicialment acollia treballadores jubilades de la seva fàbrica, ara persones grans.
La façana principal és llisa, amb moltes balconades i finestres. En un dels laterals hi ha una galeria porxada que abasta dos pisos i golfes. La casa té planta baixa i dos pisos.
Els murs exteriors estan arrebossats imitant carreus regulars. La casa del canonge i director de l’asil de finals de segle XIX és un annexa de la residència.
Avui resta un sector enjardinat i part de l’antiga horta és ocupada per un pàrquing públic.
Can Sert és un monument de Barcelona protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.
El monestir cistercenc de Santa Maria de Vallbona s’originà en una comunitat d’anacoretes, promoguda i dirigida per Sant Ramon, que el 1171 s’integrà al Císter. (Com a ordre femenina)
Com a conseqüència del favor dels benefactors, des del final del segle XII es començà a bastir el cenobi, on destaquen les espectaculars obres dutes a terme principalment en el segle XIV, entre les quals el cimbori-campanar, l’ala septentrional del claustre i la portalada de la sala capitular.
L’obra té dues parts, la primera resumeix el procés històric del monestir, des dels seus orígens fins a l’actualitat, sense descurar l’evolució de la comunitat de religioses que l’habiten, i la segona està dedicada al recorregut turístic del monestir, tot destacant els seus principals elements artístics.
El Santuari de la Mare de Déu del Far corona la punta d’una colossal i impressionant cinglera, de silueta inconfusible, a 1.123 metres d’altitud.
La cinglera del Far és una de les més impressionants de Catalunya i delimita la subcomarca de Collsacabra de la regió de les Guilleries i de la vall d’Hostoles.
Us passo la seva historia:
Les primeres notícies del Santuari es remunten al 25 d’agost del 1269 gràcies al testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el amb motiu d’un viatge a Jerusalem i que, entre d’altres, llega dotze diners a la capella de Santa Maria des Far.
L’any 1332 algun fidel o el rector de l’església devia arribar a la ciutat d’Avinyó on aconseguí de la cort papal de Joan XXII una butlla d’indulgències tant per al Santuari com per a l’altar de la màrtir Sant Fe.
La documentació del far dóna moltes notícies d’obres fetes a partir del 1601, com :
1.- Uns bancs el 1607.
2.- Les portes que féu el fuster de Rupit Gaspar Auger
3.- El 1628 o la pica d’aigua beneitera del 1638.
Entre 1650 i 1691 es va construir l’hostatgeria.
El segle XVII fou molt important tant per l’augment de la devoció a la Mare de Déu del Far i la conseqüent renovació de la confraria de devots el 1648, una institució creada a mitjan segle XIV i regida per un capellà de la zona com a prior.
L’església patí diverses renovacions entre el 1580 i el1590.
El segle XVIII va ser un dels més nefastos pel Santuari, ja que es va iniciar l’estancament progressiu d’aquest. Les causes serien la competència del Santuari de la Salut, la prohibició el 1726 feta pel bisbe Marimón de què les parròquies de la vall d’Hostoles pugessin al far en processó i la Guerra de Successió.
Malgrat tot, els llibres de l’administració del Santuari confirmem que es van fer algunes obres. La façana actual data del 1726, poc després d’acabar-se el campanar el 1720, ja que el coronament piramidal de l’anterior havia estat destruït per un llamp el 1654.
Els estralls del llamp també afectaren la campana major i obligaren a refer la volta del campanar. Tot i haver-hi parallamps el 1823 un altre llamp va malmetre el campanar que aleshores es deixà amb un coronament pla. Els llibres de comptes esmenten despeses per a 84 quarters de calç i mil teules per a l’església i que el 1757 es construí la sagristia nova.
La darrera i més important obra, abans de la restauració, es va fer el 1863, quan es van homogeneïtzar, cobrint-los amb un sol teulat, l’església i els dos cossos d’edifici que li fan costat.
Al segle XIX el Santuari recuperà, gràcies al mossèn Pere Piugcorber part del prestigi perdut. Paral•lelament les peregrinacions es van tornar a fer dotant de nova vitalitat el lloc.
Durant el segle XX es renovà la decoració de l’altar i l’antic cambril entorn el 1922.
La Guerra Civil destruí bona part d l’antic altar i paraments de l’església, però uns fidels salvaren la imatge de Santa Maria, del segle xv. En
aquesta s’hi ha realitzat tres importants restauracions el 1922, el 1939 i el 1970.
Entre el 1965 i durant quatre anys el Santuari quedà abandonat i la imatge es traslladà a Vic on restà fins al 1970, quan l’església fou restaurada totalment, arrencant l’arrebossat tardà, i traient el retaule neoclàssic cosa que deixà el mur de pedra vista al descobert.
Segons una llegenda:
El Santuari fou aixecat per uns mariners que, trobant-se en perill de naufragar, veieren el cim del far des de mar estant. Tanmateix cal recordar que el mot far s’aplica a una foguera que servia de senyal, tant prop del mar com terra endins.
El Far pertany a Collsacabra, encara que les modernes divisions administratives l’ incloguin en la província de Girona. Històricament, el Far és terra osonenca, propietat dels vescomtes d’Osona i lligada durant segles a la jurisdicció de la baronia, després marquesat, de Rupit.
L’església del Far, actualment dissimulada per unes reformes i afegitons del segle XVII, és un edifici rectangular d’uns divuit metres de fondària per uns quatre d’amplada, cosa que la fa desproporcionadament fonda. És una obra massissa, de volta apuntada, feta tota ella de còdols poc desbastats i lligats amb morter, els quals no estan dispossats en filades regulars. Ni la nau ni el presbiteri no tenen cap arc toral o ressalt que trenqui la monotonia dels seus murs o la impressió de túnel.
A uns tres quarts de la seva longitud, s’obre, a banda i banda de la nau, uns arcs de pedra picada que emmarquen dues capelles laterals.
Jordi Contijoch Biada / Generalitat de Catalunya
El de la banda esquerra, que corresponia a l’antiga capella de Sant Marc, ara del Santíssim, és molt més antic i té gravada, a la pedra clau del seu arc, la data de 1648, mentre que el d’enfront, que es comunica per una porta amb l’hostatgeria, fou fet el 1884, i el seu altar era dedicat a Sant Adjutori abat. Ambdós arcs, per la seva gran alçada, han mutilat un xic l’arrencada de la volta de l’església en la seva part superior.
Jordi Contijoch Biada / Generalitat de Catalunya
L’església pel fet de trobar-se entre dos cossos més tardans d’edificació, no té cap finestra i rep tota la seva llum pel rosetó o ull de bou de la façana i ara també a través del modern cancell de vidre. L’església guarda l’orientació típica de les esglésies romàniques, ja que té el presbiteri orientat a llevant.
La façana de l’església del Far és molt austera. Té un gran portal quadrat amb llinda i muntants de pedra, una fornícula, la part superior de la qual està acanalada, sobre seu en la qual per donació d’uns devots hi ha actualment una imatge de Sant Jordi, i, més amunt, una pedra, en la qual es pot llegir la inscripció STELLA MARIS. Un gran rosetó o ull de bou completa l’ornamentació de la façana, que té un coronament o pinacle triangular amb una creu al capdamunt i uns pilonets acabats amb boles.
El segon element en entrar en escena és el campanar, el qual està ubicat a la part nord de la façana. És precisament aquí on arranca la base ample i rabassuda del campanar, només amb dues petites finestretes o espitlleres en els dos pisos inferiors, i quatre finestrals allargassats per a les campanes en les quatre cares. La poca alçada del campanar es deu als continus ensurts provocats pels llamps. Degut a això, es va optar per deixar el campanar pla, amb un terradet a dalt i una caseta o garita per a suport del parallamps.
En tercer lloc tenim l’hostatgeria i els edificis annexos o adossats. També té una gran importància en la història del Far la casa o conjunt d’edificacions que envolten l’església i que han servit per allotjar els beneficiats i capellans custodis, la família dels ermitants i per atendre els hostes i pelegrins que durant segles han acudit al Far. Dels cossos d’edificació que fan costat a l’església el de la banda dreta o de migdia fou construït el 1826, i el de la banda esquerra o de tramuntana es féu el 1860.
Tot i presentar-se com un conjunt força homogeni, l’edificació actual de l’hostatgeria del Far no és pas una obra unitària ni pensada en conjunt; i és que cada segle hi ha deixat la seva petjada i ha bastit una part del casal segons les necessitats o possibilitats del moment. L’hostatgeria actual que podem contemplar avui en dia s’ha traduït a la pràctica en un únic edifici allargat, situat perpendicularment a l’església.
Exemptes a l’església trobem una sèrie de dependències i construccions importants. Entre aquestes cal destacar especialment la petita capella ubicada ben bé davant de la façana de l’església. Es tracta d’una petita construcció de planta quadrada coberta amb una petita volta d’arc de mig punt. Coneguda popularment com la capella de les Ofrenes, aquesta està presidida per una reproducció de la Mare de Déu ubicada en una petita obertura rectangular emmarcada amb llinda i muntants de pedra. Aquesta petita capella rep una gran afluència de devots els quals acompanyen les seves pregàries amb la crema de ciris i llantiols. Adossada a la capella trobem una petita estela commemorativa que els Amics del Far dediquen especialment a Mossèn Cinto Verdaguer.
A la dècada del 2010 el Santuari del Far rep una gran afluència de visitants en format de devots, curiosos, creients, turistes etc que l’ha convertit en un emplaçament d’interès turístic. Per tal de donar cabuda i satisfer les necessitats d’aquesta gran afluència de públic, pels voltants s’han habilitat tot un conjunt de instal·lacions necessàries que van des de barbacoes, passant per lavabos i fins a arribar a bancs, font i zones de pícnic.
El Santuari del Far és una església de Susqueda (Selva) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 