Mas Verdaguer d’Avinyó (Bages)

Mas Verdaguer  està situada en la Pl. Major, 27 d’ Avinyó.

Us passo la seva historia:

  • La masia de Cal Verdaguer, situada molt a prop de l’església parroquial de Sant Joan d’Avinyó, és una de les cases més interessants del terme municipal.
  • La masia és documentada ja al segle XVI car en el fogatge de l’any 1553 hi són referenciats “Jaume Verdaguer, Benent Verdaguer i en Miquel en casa d’en Barraquer” com a homes de la parròquia i terme d’Avinyó. Cal pensar en la casa i en fills de la mateixa que habitaren altres masos dins el terme.
  • La gran obra de la masia correspon molt probablement al segle XVII; la llinda de la porta de la façana de tramuntana porta la data de 1610 al mig del nom del propietari “Joan Verdaguer 1610 “.
  • L’any 1775 fou construïda la nova façana de migdia amb la galeria porxada i la decoració d’esgrafiats per Pau Verdaguer.

És una masia de planta rectangular amb la façana principal orientada a llevant i tancada per un clos que al sector de tramuntana, per una gran porta de mig punt adovellada, comunica amb la plaça de l’església d’Avinyó.

Aquesta façana de tramuntana presenta uns balcons, mentre que la façana de migdia s’obre en una gran galeria amb tres nivells ben proporcionats d’obertures d’arc de mig punt; aquesta façana de migdia.

La principal presenten restes d’esgrafiats a les parts superiors i durant els anys 80 del segle XX es va fer la reconstrucció dels esgrafiats de la façana de les galeries tal com eren originàriament.

Recuperant un rellotge de sol que signa que els esgrafiats foren fets el 1722.

A ponent fou construït un terrat a nivell de primer pis, on destaca un pou.

El Mas Verdaguer és una masia del municipi d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Joan d’Avinyó (Bages)

L’Església parroquial de Sant Joan està en la plaça Major d’Avinyo.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Joan, situada dins l’antic terme del castell d’Avinyó, fou sempre parròquia; des del 932 és mencionada documentalment sota l’advocació de Sant Andreu i la primera església fou construïda per iniciativa del comte Sunyer de Barcelona.
  • A partir del segle XI l’església és advocada ja a Sant Joan i a Santa Maria.
  • Sabem que l’any 1232 fou construïda i novament consagrada una església a Avinyó, amb el nom de Sant Joan.
  • A partir del segle XVII l’església romànica comença a modificar-se: baptisteri, campanar, sagristia i capelles.
  • Al segle XIX el conjunt romànic gairebé va desaparèixer en unificar-se externament el conjunt de les dependències que l’envolten i al construir-se la nova façana.

Sant Joan és una església romànica modificada a la vila d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local. De la part romànica solament en resta part dels murs de la nau. A l’esquema romànic inicial li foren afegides unes capelles laterals i la façana moderna.

Per tal de retornar-li la fisonomia romànica en el segle XX se li referen de nou els tres absis que es van decorar amb un fris d’arcuacions llombardes i amb finestres de doble esqueixada. Tot l’interior de l’edifici fou enguixat en les successives modificacions dels segles XVII i XIX.

L’església és un edifici de tres naus (amb la porta actual orientada a ponent) separades per pilars rectangulars que sostenen les voltes de creueria. Tot l’interior és arrebossat.

En un costat s’aixeca el campanar de forma quadrangular amb obertures d’arc de mig punt per les campanes.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Antic Espai o Casa del Comú de Matadepera (Vallès Occidental)

L’Antic Espai del Comú les seves restes estan front la porta d’entrada de l’Església de Sant Joan i cementeri de Matadepera.

Us passo la seva historia:

  • La casa del Comú, segons acta del Ple municipal del 2 de setembre de 1883, a causa del seu mal estat, es va desmuntar per reutilitzar els materials en la nova església construïda al nou nucli del pobla, al carrer de Sant Joan.

El que es coneix com a Casa del Comú és l’espai habilitat pels primers propietaris per instituir la primera municipalitat “el Comú”.

Estava ubicat davant l’actual entrada del cementiri, on encara s’hi poden veure algunes parets i estructures.

L’espai entre la Casa del Comú i l’església formava una plaça batejada com a plaça de la Constitució.

Molt a prop hi havia un altre espai comunitari amb el safareig del Comú i més allunyat, el safareig dels malalts, on només es rentava la roba de malalts i difunts, per evitar contagis amb la roba dels vius.

Actualment està completament cobert per la vegetació.

L’any 1883 s’abandona i es reaprofiten moltes de les pedres per a la construcció de la nova església del carrer de Sant Joan.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text  i Fotografies : Ramon Solé

Capella de la Mare de Déu del Prat de Sant Joan de les Abadesses

Josep Salvany i Blanch – 1916 / Viquipèdia

La Mare de Déu del Prat està a prop del carrer de Joan Corominas al costat d’un bosc en Sant Joan de les Abadesses.

Us passo la seva historia:

  • L’oratori de la Mare de Déu del Prat és erigida vers el 1435 per iniciativa de dos menestrals de la població.
  • S’hi venerava una imatge d’alabastre de tipus gòtic, donada pel canonge del monestir Enric Valeric.
  • La capella fou construïda durant el 1602.
  • Restà sense culte entre 1936 i el 1970.
Antoni Puig i Castells – 1982 / Generalitat de Catalunya

És una capella de reduïdes mides situades als afores de Sant Joan. És de planta quadrangular amb un petit porxo obert a migdia i ponent. La fàbrica és de pedra treballada i pedres de riu, la coberta és a dues aigües.

Antoni Puig i Castells – 1982 / Generalitat de Catalunya

L’any 1935 inicia les obres de restauració l’arquitecte Raimon Duran i Reynals que queden parades fins que a finals dels anys 60 del segle XX es torna a refer amb una fidelitat admirable (Ramon Vila, Francesc Fajulas…). A partir del 1970 fou novament oberta al culte.

La Mare de Déu del Prat és una capella de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador i Arxiu Rasola.

Sant Joan del Pla de la Palma de Cervelló

Aquest mes dedicat a Esglésies, Capelles, Ermites i Santuaris

Sant Joan del Pla o Sant Joan de l’Erm de la Palma està situada al poble de la Palma de Cervelló a la comarca del Baix Llobregat,

A uns 700 m del cementiri de La Palma de Cervelló.

Us passo la seva història

  • El lloc de la Palma de Cervelló és documentat el 964.
  • La capella és esmentada com Sant Joan i Sant Feliu de la Plana el 1270, any en què el rector de Sant Esteve de Cervelló n’era procurador.
  • El 1347 a la capella de Sant Joan de l’Erm hi havia un altar dedicat a la Mare de Déu.
  • A partir del segle XIV la capella apareix sovint esmentada en les visites pastorals.
  • Consta situada al lloc de la Plana Sant Joan, prop de Can Llopart, mas que posteriorment es diria Can Mascaró i que al segle XVIII va adquirir de les monges la finca de la Palma.

La capella és d’una nau, coberta amb volta de canó, i un absis semicircular amb arcuacions i lesenes.

Vora l’absis, al mur nord, hi ha una absidiola practicada en el gruix del mur de factura posterior a l’edifici.

Al davant mateix, al mur sud, hi havia una altra absidiola igual però fou enderrocada.

L’absis és decorat per un fris d’arcuacions cegues agrupades de quatre en quatre entre lesenes.

L’aparell és de carreus petits.

A migdia s’obre la porta originària del conjunt; és de mig punt i extradossada per una filada de dovelles primes; ran seu hi ha un esvoranc.

A ponent s’obre una altra porta que és de construcció moderna.

M. Pagès / Generalitat de Catalunya

Anys en rere estava molt envoltat de vegetació.

Us passo informació de les obres realitzades en aquesta ermita :

http://www.lapalmadecervello.cat/raco-fotografic/inauguracio-de-les-obres-de-rehabilitacio-de-l-ermita-de-sant-joan-del-pla-29-6-19

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Joan de Benviure de Castellbisbal

Sant Joan de Benviure està en el carrer del Retorn s/n. en el Polígon industrial de Ca n’Estaper de Castellbisbal, a prop de la masia de Ca n’Estaper.

Jordi Contijoch – 2006 / Generalitat de Catalunya

Es tracta de les escasses restes de l’ermita del segle XI, es va construir l’any 1040 i va ser reconstruïda al segle XVII.

Es un edifici de planta rectangular dels qual, avui en dia, només en queden els murs: tres parets laterals i una frontal, amb teulada a dues aigües i una motllura.

A l’interior de l’ermita, s’hi van localitzar tombes romanes i en un radi de 40 metres quadrats, es van trobar 50 sepultures i dos ossaris dels segles VI i VII.

Podeu consultar mes dades a :

https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-joan-de-benviure

Sant Joan de Benviure és una obra del municipi de Castellbisbal protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Castellbisbal

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Joan de Matadepera

Setmana dedicada a les esglésies

L’església de Sant Joan està en el carrer de Joan Paloma amb plaça de Jaume Torras de Matadepera.

Us passo dades de l’església :

  • L’església parroquial de Sant Joan va ser bastida a inicis del segle XX en temps del rector Mossèn Jaume Torras.
  • Va ser construïda per substituir a l’antiga església parroquial de Sant Joan Baptista, situada vora la masia de Can Roure i documentada des de l’any 1040.
Església Vella de Sant Joan Baptista

L’església de Sant Joan és un edifici neogòtic amb teulada a dues vessants. La façana d’accés té porta d’arc ogival d’inspiració gòtica, amb timpà decorat amb relleus florals i l’anagrama “JHS”.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3974_01.jpg

A la part superior hi ha una rosada calada.

El coronament és a dues vessants, amb arquets ornamentals ogivals sostinguts per petites carteles florals.

El campanar, situat a la banda esquerra de la façana, presenta planta quadrada i està format per tres cossos separats per cornises.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

El cos inferior és llis, el central té obertures circulars amb quadrifolis i el superior amb finestres ogivals.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

Els dos pisos superiors són de maó vist.

Sant Joan de Matadepera és l’església parroquial de Matadepera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Fem una ullada fora de Catalunya : Monestir de Sant Joan de la Penya d’Osca

El monestir de Sant Joan de la Penya (en aragonès Sant Chuan d’a Penya) es troba a Santa Creu de la Serós, Jacetània (Aragó).

Us passo la seva historia:

  • Regnant Garcia I de Pamplona, rei de Pamplona i Asnar I Galí, comte d’Aragó, comencen a afavorir el monestir. El rei Garcia II Sanxes I de Navarra concedeix als monjos el dret de jurisdicció, i els seus successors fins a Sanç I d’Aragó i Pamplona continuen aquesta política de protecció. Allí va passar els seus primers anys Sant Íñigo. En el regnat de Sanç I d’Aragó i Pamplona assoleix el cim del seu protagonisme i arriba a ser panteó dels reis d’Aragó.
  • Els incendis del 1494 i el 1675 van ser devastadors. Arran de l’últim incendi es va construir el monestir nou.
  • El monestir vell és Monument Nacional des del 13 de juliol del 1889, mentre que el monestir nou ho és des del 1923.

Al pis superior del monestir, separat de l’església, es troba el Panteó Reial, on reposen les restes de persones reials de les cases d’Aragó i de Navarra. El panteó ocupa les dependències de l’antiga sagristia de l’església alta, que data del segle XI.

Les tombes són excavades al mur de pedra i estan col·locades en tres ordres superposats. Els fèretres s’hi introduïen de manera transversal, deixant a la vista només la part dels peus, que després era coberta amb una làpida amb la inscripció corresponent.

L’aspecte original devia ser com el del veí Panteó de Nobles, excavat a la roca i amb decoració romànica. El panteó reial actual va ser totalment reformat el 1770, en estil neoclàssic, per ordre de Carles III, i per indicació de José Nicolás de Azara i del comte d’Aranda.

La reforma només va modificar la decoració: davant la paret on hi havia els sepulcres es va aixecar una nova paret on es col·locaren plaques de bronze amb les inscripcions corresponents, decorant la sala amb estucs i marbres i, a la paret del davant, uns medallons amb relleus de batalles llegendàries.

Moltes de les inscripcions del panteó són fictícies i corresponen a persones que no hi són enterrades: alguns reis navarresos que regnaren sobre Aragó, els comtes d’Aragó i dels primers tres reis d’Aragó de la dinastia de Ramir.

Així, és possible que hi hagi les tombes de:

  • Garcia I de Pamplona (852-882), rei de Pamplona
  • Garcia II el Tremolós (994-1004), rei de Pamplona

I només hi ha la seguretat que hi ha les restes dels tres primers reis d’Aragó i les seves esposes:

  • Ramir I (1006-1063), primer rei d’Aragó, comte de Sobrarb i Ribagorça, i la seva esposa Ermesinda de Coserans
  • Sanç I d’Aragó i Pamplona (1042-1049), fill de l’anterior, també rei de Pamplona (Sanç V), i la seva esposa Elisabet d’Urgell
  • Pere I el d’Osca (1068-1104), fill de l’anterior, rei d’Aragó i de Pamplona, i la seva esposa Maria Rodríguez, filla del Cid.

Fou el monestir més important d’Aragó a l’alta edat mitjana.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies; Fidel Rodríguez

Castellbisbal, el “castrum episcopale” abans dit Benviure

Vista de Castellbisbal des del parc del castell. AGC, 2021.

Castellbisbal, a la confluència de la riera de Rubí amb el Llobregat, presenta, junt a Ullastrell (de Oleastrum, oliveres) i Viladecavalls, un relleu solcat de barrancs profunds que condicionà, a l’edat mitjana, una diversificació en la producció (vinya, bosc, bestiar, petits camps de cereals, una mica d’horta, segurament també oliveres) i que actualment podem observar amb el tràfec que generen els seus polígons industrials repartits pel seu territori. Tot i així va ser adscrit a la comarca del Vallés Occidental a la divisió comarcal de 1936.

El “castell del bisbe” pertanyia als bisbes de Barcelona des del segle X, ho sabem perquè el tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i Les Homilíes d’Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs, pertanyents al Bisbe de Barcelona en el Castell Bisbal en lo Llobregat (d’entre 995-1010).[1] Aquest escrit ens parla de les rendes i tributs que havien de pagar els terratinents a l’episcopat de Barcelona (gallines, carn salada, blat de moro… i una tercera part de l’herència que deixessin els difunts).

Capbreu de Castellbisbal. Redacció de 1189 a l’arxiu de la Catedral de Barcelona. Fot: xtec: “Els primers textos en català”.

Abans de dir-se “Castellbisbal”, el lloc es deia Benviure, un topònim que hom relaciona amb algun assentament visigòtic (s. V-VIII) lligat a una església que podria haver aprofitat una antiga vil·la romana, com succeeix en altres llocs. Ho sabem perquè el 1012 els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats seves, una a “Riu Rubí” i una altra a Sant Andreu del Palomar, per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb el “Monte Gallinario” (Sant Quirze), al sud amb el riu que baixa cap a Madrona (Papiol) i cap al Llobregat (riera de Rubí) i a ponent amb el terme del “Castrum Episcopalem olim vocitratum Bene Vivere”. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[2]

Ermita romànica de Sant Joan de Benviure en estat deplorable. AGC, 2021

Aquest topònim encara el trobem a l’ermita de Sant Joan de Benviure, de la que avui en dia només queden unes parets que semblen a punt d’enrunar-se per complert, degut als rebaixaments de terra incontrolats que es van fer per establir el polígon industrial de Ca n’Estaper, on encara queda la masia d’aquest nom. El que queda de l’ermita, damunt d’un cementiri de cotxes, encara subsisteix gràcies als treballs de protecció i consolidació que es van fer in extremis. No es va poder evitar l’enfonsament de l’absis.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper de Castellbisbal. AGC, 2021.

A les excavacions realitzades a l’entorn de l’ermita es va trobar una necròpoli tardo-antiga semblant a les que s’han trobat en altres indrets amb el mateix topònim. Entre els materials n’hi havia alguns propers de la pedrera de Can Campanyà de Castellbisbal però també gresos rogencs procedents de Castellví de Rosanes i altres groguencs de pedra Montjuïc. El més notable és el bloc de gres amb una inscripció a Júpiter IOM: “Iovi Optimo Maximo” (el més gran i el més bo entre els déus), inscripció, que remet a un possible mausoleu en aquesta zona, d’una pedra que potser va ser utilitzada com altar de la nova capella cristiana i que després es fa servir com a carreu d’angle. A més dels enterraments s’han trobat sitges que indiquen que s’emmagatzemaven excedents de producció pel propi ús o pel comerç.

Restes d’un pou i bassa rural dels segles XVII-XVIII a l’entorn del castell . Foto: Ramon Solé.

L’església de Sant Joan de Benviure és documentada el 1047, a la consagració que fa el bisbe Guislabert de l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga (Valldoreix), posant-la sota la Seu i a la que confirma molts alous de St. Joan de Benviure.[4]

Més al sud de Castellbisbal, al límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintin de Can Pedrerol que també va ser alçada sobre una vil·la romana i que trobem documentada el segle XII en un recull de queixes del bisbe contra el castlà de la època, Ramon Bremon, al que acusa d’haver venut la vil·la de Sant Quintí fent-li perdre la meitat dels seus drets, com els de tragina i d’host.

Ermita de Sant Quintín junt al Mas de Can Pedrerol de Baix.

El castell, del que actualment només en queden unes restes a l’entorn de l’ermita de Sant Vicenç,[5] devia ser empenyorat en diverses ocasions. El 1014, el bisbe Deodat amb la canònica i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt), venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard) terra amb cases i vinyes a Montjuïc que Deodat tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (vicari comtal), per cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[6]

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal refeta al segle XX. Foto: AGC, 2021

Aquesta referència indica que el castell, estava llavors en mans dels Claramunt, senyors de Terrassa que havien estès els seus dominis des de Castellar del Vallés a Castellbisbal. Poc temps després passà a l’entorn dels Castellbell, senyors de Castellví de Rosanes i feudataris del bisbe i del comte alhora, que posarien els seus castlans, entrant en col·lisió amb el bisbe.

Restes del castell de Castellví de Rosanes. Foto: Martí Porteries, 2021

En un document de 1031 d’una donació de béns a Sant Just Desvern que fan els esposos Aeci i Sança a Giscafred per eixugar un deute, es parla d’uns preveres que eren tancats a les masmorres del Castell del bisbe.

Després de les revoltes d’alguns nobles de la frontera, encapçalades pel cosí del bisbe Guislabert, Mir Geribert, a partir dels anys 1030 i de la crisi que va esclatar amb el seu nebot el vescomte Udalard II el 1041 (contra el poder comtal), Guislabert acaba jurant fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Elisabet el 1045 posant com a penyora el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”.[7] Aquest fet encara augmentarà els litigis pel domini d’aquest castell als segles XI i XII.

Del Castell de Benviure o episcopal només queden unes restes dels fonaments a l’entorn de la capella de Sant Vicenç. AGC, 2021.

Cap al 1051 Guislabert consagrarà l’església de Sant Vicenç determinant els seus drets sobre la producció dels habitants de la que va esdevenir església parroquial, potser en un intent de tornar a retenir el que havia perdut empenyorant als comtes. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”.[8]

És una història, la de les disputes entre senyors laics i eclesiàstics, a la que no ens volem dedicar gaire, només ressaltem que si el terme de “Benviure” remet a una primitiva església que formava part de les comunitats pageses, el de “Castell del bisbe” mostra a un potent senyor feudal que acumulava béns explotant pagesos i servents, que manegava deutes i diners i que tenia la seva host i les seves presons, fruit de l’acumulació de més poder.

Turó del castell, pujant a l’ermita. AGC, 2021.

Al nord de Castellbisbal, dintre de la seva parròquia, hi hagué un monestir de Deodonades dedicat a santa Magdalena i santa Margarida. Recordem que les Deodonades, beguines o beates eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla ni als vots, tenien cura de la vida física (atenció a malalts), mental (ensenyaven especialment a nenes) i espiritual de les persones, vivint amb senzillesa i austeritat. Obligades a acollir-se a alguna regla, per a poder seguir com a comunitat, la majoria va escollir, com en aquest cas, la de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia la vida activa. El primer esment és de l’any 1216 quan reben un llegat de sis diners, el que permet afirmar que la comunitat de deonades de Santa Magdalena i Santa Margarida ja es trobava constituïda a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 afirma que les Deodonades de Santa Magdalena tenien bona fama entre la població. La comunitat de Santa Magdalena va ser agregada al monestir de les agustines de Montalegre el 1438, el que comportà algunes resistències.

Aquesta antiga imatge al carrer Valdonzella de Barcelona és el que queda de les agustines de Mont-Alegre que van ser estingides per negar-se a entrar en clausura, ja que la seva vocació era el servei. AGC, 2020.

La capella, en condicions ja no gaire bones durant els segles XVI i XVII, ja no s’esmenta al segle XVIII. A principis del segle XX només en quedaven algunes parets mig soterrades que encara es podien veure al “Turó de la Capella”, prop de Can Canyadell, tot i que la propietat era de Can Ribot que conservava una talla de Santa Magdalena i altres elements fins el 1936.[9] Les restes no són actualment visibles per estar envoltades del sotabosc.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 04-08-2021

A les persones que tenen cura del patrimoni

———————————————————————————————————————————–

[1] Arxiu de la Catedral de Barcelona Liber Antiquitatis Ecclesie Cathedralis vol. IV, foli 69, n. 195

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185

[3] Jordi Gibert Rebull (2019) “En els orígens del castrum Beneviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana”. Ajuntament de Castellbisbal.

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144

[5] Sant Vicenç, ardiaca de Saragossa i mort a València, és una figura martirial molt venerada a la Hispania visigòtica. Aquest nom remet a l’antiguitat de la capella.

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 225

[7] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

[8] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 311, transcripció dotalia Castellbisbal de 1167.

[9] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 50-54

Sant Antoni de Pàdua de Sant Joan de les Abadesses

Sant Antoni de Pàdua  està situa al cim del puig de Sant Antoni, al sud-est del nucli urbà i a 1.014 m d’altitud.

Us passo la seva historia:

  • S’hi construí en primer lloc una torre atalaia, l’any 1470.
  • Més endavant s’hi construí l’església tal com ho descriu Masdéu: “A mitja hora de la vila i en la part oriental del cim del Puig d’en Floris, en el lloc mateix on s’aixecà la fortalesa de l’Abat Isalguer en el segle VX, fou edificada en 1654 l’església de Sant Antoni de Pàdua, que fou destruïda dos cops, l’un en la guerra de Successió, i l’altra en la dels Set Anys, per a ésser reparada de nou”.
  • El 1712 es va fer un retaule nou.
  • Fou cremada durant la Guerra dels Carlins.
  • Reedificada el 1852.
  • Embellida amb nous altars el 1858.
  • En la llinda de la porta duu la data de 1758.
  • Sembla que el Sant havia tingut cambril i en les portes per pujar-hi hi ha la data 1862, que podria ser l’any que es fes el cambril.
  • Durant la Guerra Civil, els interiors resultaren malmesos, però l’edifici quedà intacte i es fa l’altíssim campanar gràcies al mecenatge d’en Pere Coromines “en Pere de ca la Maria Fornera”.

Després de múltiples destruccions i reconstruccions, Sant Antoni és una ermita espaiosa amb cor i un ampli espai al darrere l’altar major, corresponent a l’antic cambril del sant. Les parets exteriors, sense arrebossar, tenen carreus ben treballats a les cantonades i en la façana de ponent hi ha tres grossos contraforts.

La porta és orientada al nord emmarcada per carreus grossos, ben escairats, i una llinda amb la data de 1758. Al damunt d’aquesta s’obre un nínxol amb la imatge d’un Sant Antoni petit anomenat el Tossut. A l’interior de l’ermita hi ha l’altar major amb el retaule neoclàssic, dos altars laterals, les reixes que separen el presbiteri dels fidels, la trona amb escales per a pujar-hi i darrere hi ha les escales que accedeixen al cor, tres graons de les quals són fets en lloses que tenen inscripcions i dibuixos.

Pere Català i Roca -1981 / Generalitat de Catalunya

A més de Sant Antoni de Pàdua també s’hi venera una imatge de la Mare de Déu del Miracle, advocació que hi té una devoció molt antiga.

Pere Català i Roca -1981 / Generalitat de Catalunya

Les parets interiors són altes, enguixades, blanques, menys les vores dels retaules que són pintades de color vermell. La claror entra per unes altíssimes finestres quadrades que queden damunt d’una cornisa de guix. L’única ornamentació és la cornisa i unes motllures de guix d’on arrenquen unes arcades.

Sant Antoni de Pàdua és una ermita del municipi de Sant Joan de les Abadesses declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola