Església de Sant Joan de Matadepera

Setmana dedicada a les esglésies

L’església de Sant Joan està en el carrer de Joan Paloma amb plaça de Jaume Torras de Matadepera.

Us passo dades de l’església :

  • L’església parroquial de Sant Joan va ser bastida a inicis del segle XX en temps del rector Mossèn Jaume Torras.
  • Va ser construïda per substituir a l’antiga església parroquial de Sant Joan Baptista, situada vora la masia de Can Roure i documentada des de l’any 1040.
Església Vella de Sant Joan Baptista

L’església de Sant Joan és un edifici neogòtic amb teulada a dues vessants. La façana d’accés té porta d’arc ogival d’inspiració gòtica, amb timpà decorat amb relleus florals i l’anagrama “JHS”.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_3974_01.jpg

A la part superior hi ha una rosada calada.

El coronament és a dues vessants, amb arquets ornamentals ogivals sostinguts per petites carteles florals.

El campanar, situat a la banda esquerra de la façana, presenta planta quadrada i està format per tres cossos separats per cornises.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

El cos inferior és llis, el central té obertures circulars amb quadrifolis i el superior amb finestres ogivals.

Jordi Contijoch Boada – 2005 / Generalitat de Catalunya

Els dos pisos superiors són de maó vist.

Sant Joan de Matadepera és l’església parroquial de Matadepera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Fem una ullada fora de Catalunya : Monestir de Sant Joan de la Penya d’Osca

El monestir de Sant Joan de la Penya (en aragonès Sant Chuan d’a Penya) es troba a Santa Creu de la Serós, Jacetània (Aragó).

Us passo la seva historia:

  • Regnant Garcia I de Pamplona, rei de Pamplona i Asnar I Galí, comte d’Aragó, comencen a afavorir el monestir. El rei Garcia II Sanxes I de Navarra concedeix als monjos el dret de jurisdicció, i els seus successors fins a Sanç I d’Aragó i Pamplona continuen aquesta política de protecció. Allí va passar els seus primers anys Sant Íñigo. En el regnat de Sanç I d’Aragó i Pamplona assoleix el cim del seu protagonisme i arriba a ser panteó dels reis d’Aragó.
  • Els incendis del 1494 i el 1675 van ser devastadors. Arran de l’últim incendi es va construir el monestir nou.
  • El monestir vell és Monument Nacional des del 13 de juliol del 1889, mentre que el monestir nou ho és des del 1923.

Al pis superior del monestir, separat de l’església, es troba el Panteó Reial, on reposen les restes de persones reials de les cases d’Aragó i de Navarra. El panteó ocupa les dependències de l’antiga sagristia de l’església alta, que data del segle XI.

Les tombes són excavades al mur de pedra i estan col·locades en tres ordres superposats. Els fèretres s’hi introduïen de manera transversal, deixant a la vista només la part dels peus, que després era coberta amb una làpida amb la inscripció corresponent.

L’aspecte original devia ser com el del veí Panteó de Nobles, excavat a la roca i amb decoració romànica. El panteó reial actual va ser totalment reformat el 1770, en estil neoclàssic, per ordre de Carles III, i per indicació de José Nicolás de Azara i del comte d’Aranda.

La reforma només va modificar la decoració: davant la paret on hi havia els sepulcres es va aixecar una nova paret on es col·locaren plaques de bronze amb les inscripcions corresponents, decorant la sala amb estucs i marbres i, a la paret del davant, uns medallons amb relleus de batalles llegendàries.

Moltes de les inscripcions del panteó són fictícies i corresponen a persones que no hi són enterrades: alguns reis navarresos que regnaren sobre Aragó, els comtes d’Aragó i dels primers tres reis d’Aragó de la dinastia de Ramir.

Així, és possible que hi hagi les tombes de:

  • Garcia I de Pamplona (852-882), rei de Pamplona
  • Garcia II el Tremolós (994-1004), rei de Pamplona

I només hi ha la seguretat que hi ha les restes dels tres primers reis d’Aragó i les seves esposes:

  • Ramir I (1006-1063), primer rei d’Aragó, comte de Sobrarb i Ribagorça, i la seva esposa Ermesinda de Coserans
  • Sanç I d’Aragó i Pamplona (1042-1049), fill de l’anterior, també rei de Pamplona (Sanç V), i la seva esposa Elisabet d’Urgell
  • Pere I el d’Osca (1068-1104), fill de l’anterior, rei d’Aragó i de Pamplona, i la seva esposa Maria Rodríguez, filla del Cid.

Fou el monestir més important d’Aragó a l’alta edat mitjana.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies; Fidel Rodríguez

Castellbisbal, el “castrum episcopale” abans dit Benviure

Vista de Castellbisbal des del parc del castell. AGC, 2021.

Castellbisbal, a la confluència de la riera de Rubí amb el Llobregat, presenta, junt a Ullastrell (de Oleastrum, oliveres) i Viladecavalls, un relleu solcat de barrancs profunds que condicionà, a l’edat mitjana, una diversificació en la producció (vinya, bosc, bestiar, petits camps de cereals, una mica d’horta, segurament també oliveres) i que actualment podem observar amb el tràfec que generen els seus polígons industrials repartits pel seu territori. Tot i així va ser adscrit a la comarca del Vallés Occidental a la divisió comarcal de 1936.

El “castell del bisbe” pertanyia als bisbes de Barcelona des del segle X, ho sabem perquè el tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i Les Homilíes d’Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs, pertanyents al Bisbe de Barcelona en el Castell Bisbal en lo Llobregat (d’entre 995-1010).[1] Aquest escrit ens parla de les rendes i tributs que havien de pagar els terratinents a l’episcopat de Barcelona (gallines, carn salada, blat de moro… i una tercera part de l’herència que deixessin els difunts).

Capbreu de Castellbisbal. Redacció de 1189 a l’arxiu de la Catedral de Barcelona. Fot: xtec: “Els primers textos en català”.

Abans de dir-se “Castellbisbal”, el lloc es deia Benviure, un topònim que hom relaciona amb algun assentament visigòtic (s. V-VIII) lligat a una església que podria haver aprofitat una antiga vil·la romana, com succeeix en altres llocs. Ho sabem perquè el 1012 els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats seves, una a “Riu Rubí” i una altra a Sant Andreu del Palomar, per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb el “Monte Gallinario” (Sant Quirze), al sud amb el riu que baixa cap a Madrona (Papiol) i cap al Llobregat (riera de Rubí) i a ponent amb el terme del “Castrum Episcopalem olim vocitratum Bene Vivere”. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[2]

Ermita romànica de Sant Joan de Benviure en estat deplorable. AGC, 2021

Aquest topònim encara el trobem a l’ermita de Sant Joan de Benviure, de la que avui en dia només queden unes parets que semblen a punt d’enrunar-se per complert, degut als rebaixaments de terra incontrolats que es van fer per establir el polígon industrial de Ca n’Estaper, on encara queda la masia d’aquest nom. El que queda de l’ermita, damunt d’un cementiri de cotxes, encara subsisteix gràcies als treballs de protecció i consolidació que es van fer in extremis. No es va poder evitar l’enfonsament de l’absis.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper de Castellbisbal. AGC, 2021.

A les excavacions realitzades a l’entorn de l’ermita es va trobar una necròpoli tardo-antiga semblant a les que s’han trobat en altres indrets amb el mateix topònim. Entre els materials n’hi havia alguns propers de la pedrera de Can Campanyà de Castellbisbal però també gresos rogencs procedents de Castellví de Rosanes i altres groguencs de pedra Montjuïc. El més notable és el bloc de gres amb una inscripció a Júpiter IOM: “Iovi Optimo Maximo” (el més gran i el més bo entre els déus), inscripció, que remet a un possible mausoleu en aquesta zona, d’una pedra que potser va ser utilitzada com altar de la nova capella cristiana i que després es fa servir com a carreu d’angle. A més dels enterraments s’han trobat sitges que indiquen que s’emmagatzemaven excedents de producció pel propi ús o pel comerç.

Restes d’un pou i bassa rural dels segles XVII-XVIII a l’entorn del castell . Foto: Ramon Solé.

L’església de Sant Joan de Benviure és documentada el 1047, a la consagració que fa el bisbe Guislabert de l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga (Valldoreix), posant-la sota la Seu i a la que confirma molts alous de St. Joan de Benviure.[4]

Més al sud de Castellbisbal, al límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintin de Can Pedrerol que també va ser alçada sobre una vil·la romana i que trobem documentada el segle XII en un recull de queixes del bisbe contra el castlà de la època, Ramon Bremon, al que acusa d’haver venut la vil·la de Sant Quintí fent-li perdre la meitat dels seus drets, com els de tragina i d’host.

Ermita de Sant Quintín junt al Mas de Can Pedrerol de Baix.

El castell, del que actualment només en queden unes restes a l’entorn de l’ermita de Sant Vicenç,[5] devia ser empenyorat en diverses ocasions. El 1014, el bisbe Deodat amb la canònica i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt), venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard) terra amb cases i vinyes a Montjuïc que Deodat tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (vicari comtal), per cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[6]

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal refeta al segle XX. Foto: AGC, 2021

Aquesta referència indica que el castell, estava llavors en mans dels Claramunt, senyors de Terrassa que havien estès els seus dominis des de Castellar del Vallés a Castellbisbal. Poc temps després passà a l’entorn dels Castellbell, senyors de Castellví de Rosanes i feudataris del bisbe i del comte alhora, que posarien els seus castlans, entrant en col·lisió amb el bisbe.

Restes del castell de Castellví de Rosanes. Foto: Martí Porteries, 2021

En un document de 1031 d’una donació de béns a Sant Just Desvern que fan els esposos Aeci i Sança a Giscafred per eixugar un deute, es parla d’uns preveres que eren tancats a les masmorres del Castell del bisbe.

Després de les revoltes d’alguns nobles de la frontera, encapçalades pel cosí del bisbe Guislabert, Mir Geribert, a partir dels anys 1030 i de la crisi que va esclatar amb el seu nebot el vescomte Udalard II el 1041 (contra el poder comtal), Guislabert acaba jurant fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Elisabet el 1045 posant com a penyora el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”.[7] Aquest fet encara augmentarà els litigis pel domini d’aquest castell als segles XI i XII.

Del Castell de Benviure o episcopal només queden unes restes dels fonaments a l’entorn de la capella de Sant Vicenç. AGC, 2021.

Cap al 1051 Guislabert consagrarà l’església de Sant Vicenç determinant els seus drets sobre la producció dels habitants de la que va esdevenir església parroquial, potser en un intent de tornar a retenir el que havia perdut empenyorant als comtes. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”.[8]

És una història, la de les disputes entre senyors laics i eclesiàstics, a la que no ens volem dedicar gaire, només ressaltem que si el terme de “Benviure” remet a una primitiva església que formava part de les comunitats pageses, el de “Castell del bisbe” mostra a un potent senyor feudal que acumulava béns explotant pagesos i servents, que manegava deutes i diners i que tenia la seva host i les seves presons, fruit de l’acumulació de més poder.

Turó del castell, pujant a l’ermita. AGC, 2021.

Al nord de Castellbisbal, dintre de la seva parròquia, hi hagué un monestir de Deodonades dedicat a santa Magdalena i santa Margarida. Recordem que les Deodonades, beguines o beates eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla ni als vots, tenien cura de la vida física (atenció a malalts), mental (ensenyaven especialment a nenes) i espiritual de les persones, vivint amb senzillesa i austeritat. Obligades a acollir-se a alguna regla, per a poder seguir com a comunitat, la majoria va escollir, com en aquest cas, la de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia la vida activa. El primer esment és de l’any 1216 quan reben un llegat de sis diners, el que permet afirmar que la comunitat de deonades de Santa Magdalena i Santa Margarida ja es trobava constituïda a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 afirma que les Deodonades de Santa Magdalena tenien bona fama entre la població. La comunitat de Santa Magdalena va ser agregada al monestir de les agustines de Montalegre el 1438, el que comportà algunes resistències.

Aquesta antiga imatge al carrer Valdonzella de Barcelona és el que queda de les agustines de Mont-Alegre que van ser estingides per negar-se a entrar en clausura, ja que la seva vocació era el servei. AGC, 2020.

La capella, en condicions ja no gaire bones durant els segles XVI i XVII, ja no s’esmenta al segle XVIII. A principis del segle XX només en quedaven algunes parets mig soterrades que encara es podien veure al “Turó de la Capella”, prop de Can Canyadell, tot i que la propietat era de Can Ribot que conservava una talla de Santa Magdalena i altres elements fins el 1936.[9] Les restes no són actualment visibles per estar envoltades del sotabosc.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 04-08-2021

A les persones que tenen cura del patrimoni

———————————————————————————————————————————–

[1] Arxiu de la Catedral de Barcelona Liber Antiquitatis Ecclesie Cathedralis vol. IV, foli 69, n. 195

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185

[3] Jordi Gibert Rebull (2019) “En els orígens del castrum Beneviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana”. Ajuntament de Castellbisbal.

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144

[5] Sant Vicenç, ardiaca de Saragossa i mort a València, és una figura martirial molt venerada a la Hispania visigòtica. Aquest nom remet a l’antiguitat de la capella.

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 225

[7] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

[8] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 311, transcripció dotalia Castellbisbal de 1167.

[9] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 50-54

Sant Antoni de Pàdua de Sant Joan de les Abadesses

Sant Antoni de Pàdua  està situa al cim del puig de Sant Antoni, al sud-est del nucli urbà i a 1.014 m d’altitud.

Us passo la seva historia:

  • S’hi construí en primer lloc una torre atalaia, l’any 1470.
  • Més endavant s’hi construí l’església tal com ho descriu Masdéu: “A mitja hora de la vila i en la part oriental del cim del Puig d’en Floris, en el lloc mateix on s’aixecà la fortalesa de l’Abat Isalguer en el segle VX, fou edificada en 1654 l’església de Sant Antoni de Pàdua, que fou destruïda dos cops, l’un en la guerra de Successió, i l’altra en la dels Set Anys, per a ésser reparada de nou”.
  • El 1712 es va fer un retaule nou.
  • Fou cremada durant la Guerra dels Carlins.
  • Reedificada el 1852.
  • Embellida amb nous altars el 1858.
  • En la llinda de la porta duu la data de 1758.
  • Sembla que el Sant havia tingut cambril i en les portes per pujar-hi hi ha la data 1862, que podria ser l’any que es fes el cambril.
  • Durant la Guerra Civil, els interiors resultaren malmesos, però l’edifici quedà intacte i es fa l’altíssim campanar gràcies al mecenatge d’en Pere Coromines “en Pere de ca la Maria Fornera”.

Després de múltiples destruccions i reconstruccions, Sant Antoni és una ermita espaiosa amb cor i un ampli espai al darrere l’altar major, corresponent a l’antic cambril del sant. Les parets exteriors, sense arrebossar, tenen carreus ben treballats a les cantonades i en la façana de ponent hi ha tres grossos contraforts.

La porta és orientada al nord emmarcada per carreus grossos, ben escairats, i una llinda amb la data de 1758. Al damunt d’aquesta s’obre un nínxol amb la imatge d’un Sant Antoni petit anomenat el Tossut. A l’interior de l’ermita hi ha l’altar major amb el retaule neoclàssic, dos altars laterals, les reixes que separen el presbiteri dels fidels, la trona amb escales per a pujar-hi i darrere hi ha les escales que accedeixen al cor, tres graons de les quals són fets en lloses que tenen inscripcions i dibuixos.

Pere Català i Roca -1981 / Generalitat de Catalunya

A més de Sant Antoni de Pàdua també s’hi venera una imatge de la Mare de Déu del Miracle, advocació que hi té una devoció molt antiga.

Pere Català i Roca -1981 / Generalitat de Catalunya

Les parets interiors són altes, enguixades, blanques, menys les vores dels retaules que són pintades de color vermell. La claror entra per unes altíssimes finestres quadrades que queden damunt d’una cornisa de guix. L’única ornamentació és la cornisa i unes motllures de guix d’on arrenquen unes arcades.

Sant Antoni de Pàdua és una ermita del municipi de Sant Joan de les Abadesses declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Conjunt de cases del carrer Sant Joan de l’Hospitalet de Llobregat

Agrupació de cases entre mitgeres del carrer de Sant Joan, que s’estén en un únic tram entre la riera de la Creu i el carrer de l’Església. A la banda oposada, esquena amb esquena amb les cases del carrer de Santa Bàrbara. El conjunt es composa per sis cases unifamiliars de planta i pis, orientades al nord, la majoria amb teulada a un vessant.

La que ha patit més transformacions és la del número 3, però les dels números 7, 9 i 11 mantenen el que seria la fisonomia primigènia.

Totes les cases són construïdes en filera i segueixen una mateixa estructura amb una sola porta d’accés, petites finestres i, en algun cas, balcó. La característica més important d’aquest conjunt és que s’ha mantingut pràcticament intacte des del moment de la seva urbanització unitària de principis del segle XIX.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultura – Diputació de Barcelona

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Llibre recomanat : El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans (887-1017)

Fitxa Técnica :

Data de publicació: 04/11/2019

Nombre de pàgines: 368

Format: llibre

Col·lecció: Vària

Matèria: Història de l’Església

ISBN: 978-84-9191-077-0

PVP : 20.00 €

Sinopsi :

Aquest volum és fruit de la jornada d’estudi Mil anys d’absència, que la Junta del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, junt amb el Servei d’Arxius de la Federació Catalana i el suport de l’Ajuntament d’aquesta vila, va organitzar el dia 7 d’octubre de 2017 al Palau de l’Abadia, en el marc de les celebracions del mil·lenari de l’expulsió de les monges del seu monestir i l’extinció del cenobi de Sant Joan, i ha es-tat enriquit amb alguns capítols nous que amplien la temàtica que s’hi tracta.

Com diu la historiadora Blanca Garí a la introducció del present volum, s’hi tracta l’estudi del monestir de Sant Joan tot situant-lo en el centre d’una xarxa de connexions que es tensa cap al passat, el present i el futur de la mateixa comunitat monàstica. En fer-ho, l’obra perfila un paisatge polièdric i en moviment i ens mostra al llarg de la seva lectura com s’entreteixeixen els diferents plans de la interpretació de la història del monacat i de la història de les dones.

Sense abandonar una forta perspectiva holística en la comprensió de com incideix i dialoga la comunitat amb el seu entorn immediat al llarg de la seva existència, l’enfocament d’aquest llibre ens deixa entreveure al mateix temps de quina manera Sant Joan de les Abadesses ajuda a elucidar el paper de les dones en una història general del monacat.

Recull del Llibre : Ramon Solé

El Padró de les Fou – Fou de Sant Pere i  Sant Joan a Villalonga del Ter

Avui us presento dos articles

Cal seguir l’antigament camí de les Roquetes es feia servir per anar a les diferents feixes a on, hi havia molts horts, avui en dia, encara se’n conreen alguns, però pocs.

Aquest camí s’eleva turó amunt fins arribar al punt on hi ha situat el Drac i poc mes a dalt el Padró de les Fou – Fou de Sant Pere i  Sant Joan.

Es un monument d’en Pere d’en Quer de Villalonga del Ter,

Durant el recorregut també hi trobareu tot un seguit d’estàtues de metall.

 

 

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

El Mont Signe i l’Aigua Alba llocs mítics encara no perduts.

Avui us presento dos articles

Panoràmica del Mont-seny (Mont-signe)

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifo: Ramon Soléré el Pilós, concedeix a 904 privilegis a el monestir de Sant Cugat d’acord amb el bisbe de Barcelona Teuderic (904-924), iniciant la cristianització d’acord amb els cànons carolingis i ajudant en la reorganització del territori a les zones del Llobregat, el Penedès i el Vallès.

Entre les adquisicions importants que realitzen les institucions eclesials, cal destacar les de les petites esglésies que hi havia. Normalment en són donades o venudes mitjançant acords, però, en molts casos, es generen conflictes.

St. Martí de Pertegàs. St. Celoni

Avui anem al Montseny de segle X, una muntanya plena de petites ermites entre les aigües i els boscos. Molts d’aquests cenobis encara no seguien plenament la regla benedictina, en alguns encara hi pervivia la litúrgia visigòtica. No tenim molta informació al respecte. Perseguim noms que ens ressonen com la bellesa dels paisatges i dels racons del Montseny que podem gaudir contemplant, potser després aventurarem alguna interpretació.

Cami del Montseny

En 908 Trasovadus ven als Comtes Guifré Borrell i Garsinda el que té a la Vall Tordera, a la Vila Vitamina o Palou (Palautordera) amb les esglésies de Santa Maria i Sant Esteve al costat del Mont Seny (Mont Signe). Limita dita vall amb Arcas que són a la vila Muscaroles (Mosqueroles) i que pel costat del Montseny va al coll entre Dos Signes i d’aquí va al coll Formic, passa per la collada alta del Mont Cavallar fins a l’Arca que anomenen Om (Ulmo) i va fins a la vila Pinells i al vilar que diuen Romans[1].

St. esteve de Palautordera.

En 919, Fortuny, un cavaller, es dona a sí mateix amb tot el que té, com el seu cavall, el fre i la sella, a la casa de Santa Maria, suposem que serà la de Santa Maria de Llinars, doncs allí és on té les terres, vinyes i cases amb corts i horts que dóna. El document és a l’arxiu diocesà de Barcelona (ACB).[2]

Sta. Maria de Llinars

Al 921 Sant Joan de les abadesses funda Santa Maria del Camí a la Garriga, que també farà les funcions d’hospital de peregrins, com ho farà l’ermita de Sant Ponç de Sant Celoni al segle XII. Durant el segle X, les abadesses de Sant Joan fan consagrar diverses esglésies al Vallés Oriental, Osona i Berga.

Sant Ponç de Sant Celoni, a l’entrada del poble, es va fer com hospital de pelegrins. Es conserva prou bé.

En 941 Servandéu amb les seves germanes Exemosa i Undela, Daniel, Dolze, Fresisclo, Espondia, femina, Ismael, Endelega i Baldomir venen al Comte Sunyer les seves propietats a Vila-Rifà, per mil sous. La propietat limita amb Vila Brugueres, Vila Major (Sant Pere de Vilamajor), Alfou (St. Julià del Fou o d’Alfou)  i Cardedeu (Caro Titulo).

St. Jaume de Rifà a St. Antoni de Vilamajor.

Podria tractar-se d’una comunitat mixta, no ho sabem ni coneixem el seu funcionament, el cert és que hi havia grups que co-plantaven en comú, així que, una certa vida comunitària devia haver-hi entre aquestes persones que venen junts una propietat important.

Sant Julià d’Alfou o del Fou a St. Antoni de Vilamajor

En 954 Vlido i la seva dona Arvidio, Teuderic i la seva dona Maria i Eugènia donen a Sant Cugat cases i terres amb arbres a Santa Maria de Llinars. Aquest tipus d’agrupació: dos matrimonis amb una dona sola és força freqüent i sembla que serien agrupacions familiars[3].

En 965, entre les donacions testamentaries que el Comte Mir fa a la Seu de Barcelona, està la de St. Esteve de la Garriga o la Doma.

St. Esteve de la Doma, la Garriga. Foto: wiquipèdia

En 978 Seniol dona al seu fillol Guillem, fill d’Onofre Amat i Riquilda, senyors de Castellví de Rosanes, diverses possessions a Gallecs, Bederrida (actual barri de Les Corts de Barcelona), Esplugues, Granollers, Vilarcel i Olzinelles, concretament: la parròquia, delmes i primícies in “Vila d’Elzinelles”[1].

Vall d’Olzinelles.

En 981, Inguiralda, abans de peregrinar a Santa Maria de Inicio (Occitània), fa testament deixant llegats al seus fills (amb especial consideració envers la filla petita Aigó), al seu fidel i a diverses esglésies. A Sant Pere de Vic deixa la condamina (condomini) que té prop de la via Francesca (de França) que és anomenada sovint com la via que va pertot. L’expressió condomini no ens és estranya, la trobem a altres documents del segle X.

Inguiralda i el seu marit Borrell, que al 970 havia peregrinat a Roma deixant també testament, són senyors de la zona del Montseny que pertany a Osona, nosaltres seguirem amb la zona sud, la que pertany a Barcelona[5].

Al 984 Lívulo “Aurucia”, vídua de Gotmar, amb els seus fills: Mir, Plancario o “Bonuç” (clergue) i Ermengòncia, dóna a Sant Cugat un alou que tenien a Pertegàs (Sant Celoni) que limita amb Gualba (Aigua Alba), a l’est; amb Tordera i Vilardell (Vilarzello), al sud; amb el riu Tordera a l’Oest i amb Campins i Mosqueroles, al nord; noms actuals que provenen de tems remots, amb significats que potser desconeixien, però que podem situar a un mapa d’avui.[6]

Mapa del Montseny

En 982 aquesta mateixa parella havia permutat amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per unes vinyes[7]. Aquestes transaccions en llocs diferents són les que veiem entre una gent que es guanya la vida fent obres de millora de les terres, però Gotmar i Lívul “Aurucia”[8] semblen propietaris més que treballadors.

En 995 el prevere Seniofred dóna a Sant Cugat un alou a Palau o vila Vitamina als els límits que vèiem al 908 (la via que va a Romans i la que va a Pinells). En 997 els comtes Ramon Borrell i Ermessinda donen al monestir un alou anomenat Villare Teudbert al terme de l’anomenada Vila Vitamina que limiten amb alous de Sant Cugat i en 998 venen a Ennec Bonfill, fill de Sendred el fisc del que hi ha entre Vallgorguina, el riu Tordera, Olzinelles i Vilardell fins l’església de Sant Martí del Montnegre[9].

St. Llorenç de Vilardell.

Ennec Bonfill aprofitarà aquesta compra de la vall d’Ollofred[10] junt a l’alou de Sant Cugat que diuen “vall Gorguria” o “vall Gregoria” (Vallgorguina) per permutar amb Sant Cugat aquesta propietat, el castell de Masquefa, la torre amb cases i terres que tenia a Olèrdola, altres cases i terres de Santa Creu d’Olorda i terres al Vallés, a canvi d’incorporar-se un camí del castell de Gelida amb la seva parròquia, església, delmes, pertinències i terra. Ho dóna tot a canvi de quedar-se com a senyor de Gelida[11].

Més endavant seguirem trobant donacions a Sant Cugat en aquesta zona, com la del 1002, en que Giscafred, fill de Moció dóna a Sant Cugat un alou entre el Montseny, Arbúcies, el riu Tordera i Gualba. En 1023, els marmessors testamentaris d’Udulard: la comtessa Ermessinda i altres donen a Sant Cugat la vila de Gualba amb els molins dels rius i rieres que l’envolten: La Tordera, Pertegàs o “ipsa aqua que dicunt Breda” (Riells). En 1040 l’abat de Sant Cugat estableix a Gausfred i a Raimon al lloc que diuen Vilarzello (Vilardell)[12].

Riu La Tordera.

De les conclusions que en podem treure una és que les ermites més antigues del Montseny, tot i que no disposem de gaire documentació, devien ser molt primerenques (paleocristianes o visigòtiques). Els noms de sants que duen ens remeten als primers segles de la cristiandat, a l’arribada de Provençals amb més relació amb l’orient cristià on es va iniciar la vida eremita, com el de Sant Martí[13], bisbe de Tours i fundador del primer monestir a Occident o Sant Cristòfol[14] que tot i que pugui ser una recreació de mites antics és dels primers segles de la cristiandat oriental o Sant Antoni, model de la vida eremita. Altres duen nom d’apòstols o sants més coneguts com Sant Pere o Sant Esteve[15], primer protomàrtir. Una de les ermites, avui derruïda, portava el nom de Santa Anastàsia, una santa venerada a diversos llocs d’Orient i d’Europa des de les persecucions de Dioclecià. Vàries esglésies duen el nom de Santa Maria. En aquests segles Maria era una santa més, junt als apòstols i els màrtirs.

Aquestes ermites van quedant reglades sota monestirs com el de Sant Cugat o sota els bisbats que tenen domini al Montseny: Vic, Barcelona i Girona, a mida que això succeeix els noms de les dones van desapareixent, més encara quan comencen els establiments al segle XI i molt més si els que estableixin són una institució on només hi ha homes (bisbat o monestirs masculins), amb l’excepció d’alguna vídua.

Torrent Montseny.

 

 

Autora : Àngels García-Carpintero, L’H, juny 2020

Viatjant al Montseny del segle X des de casa.

———————————————————————————————————–

[1] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. (LA). Vol. IX, n. 4.

[3] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. XVII (941) i XXIX (954)

[4] El nom d’Olzinelles potser és degut a les alzines.

[5] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 23 (981) i 15 (970). Salrach i Marés, J. M. (2000) “Inguiralda. Una gran propietària del Montseny” a: Monografies del Montseny, n. 15, p. 85-92

[6] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CXLVIII (984)

[7] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXXXIX (982)

[8] A l’article de Ernest Zaragoza Pascual: “Sant Esteve d’Olzinelles i Sant Llorenç de Vilardell. Història de dues petites parròquies mil·lenaris del Montnegre”, molt interessant des de molts punts de vista es tracten les dones Seniol i Lívul com si fossin homes, tot i que una du l’afegit “femina” i l’altra és vídua. Un exemple del que ha passat amb els nostres noms.

[9] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCLXIX (995), CCXC (997) i CCXCV (998)

[10] Teudbert i Ollofred fan referència a noms dels primers propietaris.

[11] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. VI, n. MCCXLIV (998)

[12] Mas, Josep, o.c., CSC, Vol. IV, n. CCCIX (1002), CCCCXI (1023)  i vol. V, CCCCLVIII (1040).

[13] St. Martí de Viladrau, St. Martí de Pertegàs (després St. Celoni), St. Martí de Mosqueroles o St. Martí del Brull.

[14] St. Cristòfol de Fogars de Montclús o St. Cristòfol de la Castanya.

[15] St. Esteve de Palautordera, St. Esteve de la Garriga o de la Doma o St. Esteve de la Costa.

Capella de Sant Joan de Martorell

La Capella de Sant Joan està en el carrer de Pere Puig, 61de Martorell.

Us passo la seva historia :

  • L’hospital de Martorell va ser fundat per Guilleuma de Castellvell el 1205.
  • La seva capella de St. Joan és citada per primer cop el 1313, bé que devia existir de molt abans.
  • A l’entrada trobem una arcada gòtica que podria datar-se del 1370.
  • El 1414 es diu que és situada al Raval de la vila
  • El 1715 que està enrunada per la guerra.
  • Les reformes que s’observen a la capella -d’incorporació com a mena de vestíbul d’un dels trams de la sala de l’Hospital-, la construcció d’un portal amb llinda i rebranques, són posteriors a aquesta darrera data i possiblement del segle XVIII.
  • El coronament de la façana, amb l’òcul pseudogòtic és encara posterior, de la fi del segle XIX.
  • L’hospital va ser enderrocat l’any 1987.

Es tracta d’una capella rectangular d’una sola nau. En l’estat actual té quatre trams i fa 19m de llargada (l’interior). No obstant, el tram de migdia, orientada de nord a sud, fent de vestíbul, s’aparta de la regularitat i mides dels altres trams, els quals són separats per arcs torals, el primer rodó i el segon lleugerament apuntat. El darrer, corresponent a l’últim tram, ja és apuntat.

La volta de la nau és de canó. Al mur de ponent del darrer tram s’observa una gran arcada gòtica -restant tapiada- ben apuntada, que ens fa deduir que devia formar part de la sala de l’hospital, la qual era situada ran de la capella, però transversalment respecte a aquesta. Abans, encara es podien veure, arrenglades amb el carrer, dues belles arcades de mig punt, de pedra, a l’altra banda de la casa mitgera que hi ha al costat de la capella.

La paret de ponent d’aquesta casa, tenia una arcada gòtica tapiada als seus baixos, similar a la paret oest de la capella i parellada aquesta. Això permet d’inferir que la sala de l’hospital, amb arcades de diafragma, devia tenir almenys 4 trams. Abans del seu enderroc es van enumerar els carreus que conformaven susdites arcades.

La Capella de Sant Joan de Martorell és una obra del municipi de Martorell  inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades gràcies a Viquipèdia i a l’Ajuntament de Martorell.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Joan d’Horta de Barcelona

L’ Església de Sant Joan d’Horta està situada entre els carrers de  de Campoamor, 2-4, de la Rectoria, 1-3 i de Salses 35-37 a Barcelona.

L’església de Sant Joan d’Horta és un temple catòlic situat al districte d’Horta – Guinardó de Barcelona i pertany a l’arxiprestat d’Horta.

Us passo breument l’historia de L’antiga església de Sant Joan d’Horta :

  • Va ser construïda al segle x, en estil romànic.
  • Estava propera a les terres de la família Horta (o Orta), la principal família de la vila, a la qual va donar nom
  • Era sufragània de la parròquia de Sant Genís dels Agudells.
  • La seva ubicació era diferent a la de l’església actual, en el terreny de l’actual Club Tennis d’Horta, al nº 66 del carrer de Campoamor.
  • Era una església senzilla, de tres naus amb volta de canó i un campanar quadrangular amb merlets, que assemblava una torre de defensa.
  • El 1860 va esdevenir parròquia.
  • Aquesta església va ser destruïda el 1909, en el transcurs de la Setmana Tràgica.
  • Solament va quedar en peus el campanar, que va ser enderrocat el 1929.

Uns anys abans de la seva destrucció, hi havia ja un projecte per construir una nova església, ja que l’antiga havia quedat petita per a la creixent població d’Horta,

  • Es va posar la primera pedra el 24 de juny de 1905, en un acte presidit pel cardenal Casañas.
  • Així, després de la destrucció del temple el 1909 es van accelerar els preparatius per a la nova església, tot i que finalment no es va iniciar la construcció fins al 1911.
  • Les obres van durar sis anys, i l’església va ser inaugurada el 21 d’octubre de 1917.
  • L’edificació es va realitzar en uns terrenys més propers al nucli de la població.
  • El 1936 va ser incendiada en el transcurs de la Guerra Civil, i reconstruïda el 1939, tot i que les obres van prosseguir fins al 1980, ja que el 24 de juny d’aquest any es van inaugurar el portal i el timpà.
  • El 1948 es van instal·lar les campanes, conegudes per Miquela i Lluïsa.

La nova església d’Horta,  és d’estil neogòtic, amb unes mesures de 20 metres d’ample, 47 de llarg i 20 d’alt.

Té un creuer amb tres voltes, la central sobre quatre arcs torals, i un absis octogonal amb nou vitralls amb escenes de la vida de Sant Joan Baptista, a qui està dedicada l’església.

La façana presenta un portal amb tres arcs apuntats superposats, amb un timpà amb la imatge de sant Joan Baptista i la inscripció «el regne de Déu és a prop» (Mateu 3, 2).

Sobre el portal hi ha un gran finestral ogival, i ho flanquegen dues torres octogonals que recorden les de l’església de Santa Maria del Pi.

L’església de Sant Joan d’Horta és cap de l’arxiprestat d’Horta, que inclou les esglésies de Mare de Déu del Mont Carmel, Sant Antoni de Pàdua, Sant Marcel i Santa Teresa de Jesús.

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé