Sant Joan d’Avinyó (Bages)

L’Església parroquial de Sant Joan està en la plaça Major d’Avinyo.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Joan, situada dins l’antic terme del castell d’Avinyó, fou sempre parròquia; des del 932 és mencionada documentalment sota l’advocació de Sant Andreu i la primera església fou construïda per iniciativa del comte Sunyer de Barcelona.
  • A partir del segle XI l’església és advocada ja a Sant Joan i a Santa Maria.
  • Sabem que l’any 1232 fou construïda i novament consagrada una església a Avinyó, amb el nom de Sant Joan.
  • A partir del segle XVII l’església romànica comença a modificar-se: baptisteri, campanar, sagristia i capelles.
  • Al segle XIX el conjunt romànic gairebé va desaparèixer en unificar-se externament el conjunt de les dependències que l’envolten i al construir-se la nova façana.

Sant Joan és una església romànica modificada a la vila d’Avinyó protegida com a bé cultural d’interès local. De la part romànica solament en resta part dels murs de la nau. A l’esquema romànic inicial li foren afegides unes capelles laterals i la façana moderna.

Per tal de retornar-li la fisonomia romànica en el segle XX se li referen de nou els tres absis que es van decorar amb un fris d’arcuacions llombardes i amb finestres de doble esqueixada. Tot l’interior de l’edifici fou enguixat en les successives modificacions dels segles XVII i XIX.

L’església és un edifici de tres naus (amb la porta actual orientada a ponent) separades per pilars rectangulars que sostenen les voltes de creueria. Tot l’interior és arrebossat.

En un costat s’aixeca el campanar de forma quadrangular amb obertures d’arc de mig punt per les campanes.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Estel·les del cementiri de Castellolí (Anoia)

Les Estel•les del Cementiri de Castellolí estan sobre el mur. Per anar-hi cal seguir el Camí del Cementiri de Castellolí.

Es tracta de tres estel·les discoïdals, situades al cementiri de Castellolí.

Són de pedra i s’intueixen les creus gravades, molt erosionades, que decoren la seva part superior.

Aquests monuments funeraris van ser traslladats del seu emplaçament original, probablement el recinte del castell, al seu emplaçament actual, el cementiri de Castellolí.

No han estat objecte de cap estudi que permetin determinar la seva cronologia.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Virgínia Cepero González

Adaptació al Text  i Fotografies: Ramon Solé

Sant Esteve de Soldevila de Balsareny (Bages)

Sant Esteve de Soldevila esta en la Colònia de Soldevila de Balsareny .

Us passo la seva historia :

  • L’església apareix citada el 1038 al testament d’Ingilberga de Balsareny, esposa de Guifré de Balsareny, que era el senyor del castell.
  • Hom creu que devia tenir el caràcter d’una església rural.
  • El 1897 en Josep Soldevila i Casas fundà una colònia tèxtil en aquell lloc i l’església es convertí en ajuda de la parròquia de Balsareny.
  • El 1942 s’amplià amb dos absis neoromànics.
  • Fa pocs anys s’hi ha fet alguna restauració que permet descobrir més bé la part antiga de la construcció.
  • L’església es trobava dins l’antic terme del castell de Balsareny. Actualment és sufragània de la parròquia de Balsareny.

L’antiga església era un edifici romànic d’una sola nau, rectangular, desproveïts de creuer, amb un absis semicircular, sense decoració.

L’any 1942 sofrí una sèrie de transformacions: s’hi afegí un transsepte, i en ell s’hi construïren dues absidioles d’estil neoromànic, flanquejant l’antic absis.

Últimament s’han dut a terme algunes tasques de restauració, consistents en la reobertura de la finestra de l’absis i en treure el guix dels paraments interiors. L’aparell és ben ordenat i disposat en filades.

La coberta és a doble vessant. La porta, a ponent, és de mig punt. Adovellada.

Al damunt de la porta s’obren dues finestres també de mig punt, igual que els dues laterals.

Un altre punt de llum és l’ull de bou en un lloc elevat de la façana. Aquesta cara de ponent culmina amb un senzill campanar d’espadanya.

Sant Esteve de Soldevila és una església del municipi de Balsareny (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquiipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Tines del Bleda de Pont de Vilomara i Rocafort (Bages)

Les Tines del Bleda estan situades en la Vall del Flequer al costat del camí de Pont de Vilomara i Rocafort.

Prendrem la carretera BV-1224 que va del Pont de Vilomara a Rocafort, poc abans d’arribar al Km 4. trobarem un trencall a mà dreta que va cap a Ca n’Oristrell i a Cal Flequer. Agafarem el camí a Cal Flequer, el qual segueix el torrent que duu el mateix nom. A 1,5 km aproximadament ens desviarem per un camí a mà dreta, fins la tina on s’emplaça a pocs metres de l’inici del camí. La vegetació de l’entorn en dificulta la visió, tot i que l’entorn immediat està perfectament net. La construcció se situa tocant al llit del Flequer.

Conjunt format per dues tines de planta circular i la seva respectiva barraca. La part inferior de l’edifici que conté els cups de les tines és de pedra unida amb morter de calç, i tenen les parets interiors recobertes de rajoles de ceràmica vidrada.

La part superior dels murs, per sobre de la boca del cup, són de pedra sense material d’unió, i a la part superior dels murs s’estén el voladís realitzat amb pedres planes disposades en horitzontal i sobre el que s’assenta la coberta, que és feta amb el mètode d’aproximació de filades amb lloses de pedra i sobre la que s’estén una capa de sorra i pedruscall.

Cada tina té una porta d’accés oberta a l’est, amb llinda de pedra horitzontal.

Observant el conjunt des de les portes d’entrada a les tines, es descriuen les edificacions d’esquerra a dreta.

La tina número 1, a la banda de tramuntana, té una petita finestreta i sota de la cúpula s’observa un tronc encastat en situació horitzontal en el que es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant la trepitjada del raïm. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

La tina número 2, a la banda sud, també té una finestreta i encara conserva les restes de la frontissa d’una antiga porta de fusta a l’entrada. També té un tronc encastat en posició horitzontal sota la cúpula. L’estat de les rajoles interiors del cup és bo.

Edificacions auxiliars hi ha dues barraques adossades a les tines. Són edificacions en pedra seca amb coberta de falsa cúpula i que segueixen el mateix tipus de construcció que les tines. Es troben a un nivell inferior en el terreny respecte a les tines, ja que a cada barraca surt la boixa de cada tina.

La barraca corresponent a la tina núm. 1 té planta de forma semicircular i una superfície d’uns 6m2. L’entrada té doble llinda, una exterior de 100 x 25 x 17 cm i una altre a la part interior de la porta. La porta d’entrada amida 0,82 m x 1,44 m d’alçada. A l’interior i trobem el broc o boixa de la tina, tallat en un bloc de pedra que sobresurt del mur. El gruix de les parets és de 80 cm.

La barraca corresponent a la tina núm. 2 és de planta rectangular, de 2,40 m d’amplada per 3,20 m de llargada. També té llinda doble a la porta, una exterior de 150 x 36 x 20 cm i una altre d’interior. La porta d’entrada amida 1,02 m x 1,37 m d’alçada. A l’interior trobem la boixa de la tina d’iguals característiques a l’anterior. El gruix de les parets és de 53 cm.

L’estat de conservació de les dues barraques és bo i actualment es comuniquen amb les barraques a través d’ una escala exterior situada a la banda nord. Davant de les tines es conserva la base d’una antiga premsa de pedra que forma part del conjunt i que està relacionada amb l’ús.

És tracta de la pica sobre la que descansava l’estructura de fusta de la gàbia i el cargol que provocava el pes mitjançant un sistema de palanca.

Restaurades pel Consorci de les Valls del Montcau amb la col·laboració del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Es va fer una intervenció al 2005 i una segona al 2007.

El projecte va ser redactat per Geosilva Projectes SL i va ser finançat per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de El Pont de Vilomara i Rocafort.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre Romana de les Gunyoles d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès)

La Torre Romana de les Gunyoles està situada dins el recinte de la masia can Rialb, a les Gunyoles, on ocupa una part del jardí d’Avinyonet del Penedès.

Us passo la seva historia :

  • Hom creu que l’origen d’aquesta torre cal situar-lo en època romana.
  • Pel que fa a la seva funció, s’ha dit que es tractava d’una torre de vigilància o, segons altres opinions, d’un monument funerari o sepulcral de tipus turriforme sense domini efectiu sobre el territori i al costat d’una via romana. Pel caràcter massís de la torre (que impedeix la possibilitat d’entrada) i les seves dimensions, s’exclou la possibilitat que funcionés com a torre de defensa o vigilància aïllada.
  • D’altra banda, existeixen molts paral•lels fora de la península ibèrica (a la Itàlia central), de monuments funeraris romans d’iguals característiques, amb cronologies des del segle I aC al segle I dC.
  • Així doncs, la Torre de les Gunyoles es pot classificar com un monument funerari i de datació incerta que dona el tipus d’aparell «opus quadratum». Segons Albert Balil, es pot situar entre mitjan segle I dC (Neró) i el principat d’Adrià (primera meitat del segle II dC).
  • Cal fer esment de la reutilització de la torre en època medieval que hauria estat aprofitada com a torre de guaita i de defensa del castell medieval, ni oblidar tampoc la importància d’aquest recinte en el moment que es construí el mas senyorial gòtic i s’utilitzà la torre per sostenir les cobertes dels recintes de transformació dels productes agrícoles .
  • Pel que fa al lloc de les Gunyoles, s’esmenta per primera vegada l’any 978.
  • L’any 981 el propietari de la fortalesa era Galí, el qual en el seu testament deixà la seva torre i altres béns a la seva muller Ermengarda.
  • Un altre testament que aporta informació sobre Gunyoles és el d’Ermengol Llobató, el qual, en trobar-se ferit al castell de les Gunyoles, el juliol del 1076, va nomenar marmessor i va morir al cap de poc.
  • Al terme de les Gunyoles s’hi establiren en un moment indeterminat del segle XII els templers.
  • D’aquesta manera s’entén que el 1160, Bertran d’Olost i Pere de Turradella, comanadors templers de les Gunyoles, donessin aquest terme, situat en el territori d’Olèrdola, a Joan de Bassa i el seu germà Pere perquè l’edifiquessin i cultivessin.
  • El 1205 la preceptoria dels templers fou traspassada de les Gunyoles al Montmell i el lloc de les Gunyoles passà a mans del prior de l’Hospital que la va integrar en els dominis de la comanda de Sant Valentí de les Cabanyes.
  • El monument va ser restaurat per la Diputació Provincial de Barcelona. (1967-1968)

És de planta circular i actualment només se’n conserva el cos inferior, amb 9 metres de diàmetre i uns 11 metres d’alçada. L’obra és d’«opus caementicium», morter de calç i pedres desiguals, revestit amb carreus, «opus quadratum», de diferents mides. Presenta un sòcol de 2’10 metres d’alçada que sobresurt uns 0’20 metres de gruix. A l’altura de 7’25 metres, una motllura de 0’30 metres de gruix, en part restaurada, constata l’única ornamentació de la construcció.

Els resultats de l’excavació feta el 1967 indicaren la possibilitat que la torre anés coberta per un sostre d’«opus caementicium» de forma cònica, com es troba en altres monuments d’aquest estil.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A continuació s’aixecaria un segon cos de l’edifici, del que encara es conserven, en algun tram, tres filades de blocs que fan de testimoni. Segons tradició oral, aquest segon cos fou desmuntat per reaprofitar els carreus en bastir-se l’església del poble a finals del segle XVIII.

La Torre Romana de les Gunyoles és un edifici del municipi d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Masia de can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, fins l’aparcament de can Can Robert, a poca distancia esta aquest antic Mas.

Masia situada a la cota 650, als peus dels Cingles de Cavalls, a tocar de la Riera de les Arenes. I com totes les masies d’aquests verals es troba closa, no per un mur circumdant, però sí pels cossos que la configuren.

És envoltada d’un barri que conserva un portal amb un arc rebaixat de maons.

Sembla que el nom actual no es documenta fins el segle XVIII i no es coneix el nom anterior.

És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és de teules àrabs a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. El vèrtex del carener de la teulada és coronat  per un petit pinacle amb forma de creuer.

Presenta un interessant finestral de pedra amb arc pla i llinda decorada, també replanell motllurat.

També hi observem elements constructius arcaics com el desaigua de la façana de ponent.

S’intueix la boca d’un forn de pa. Destaca l’era, davant la façana de migdia.

Es troba deshabitada i abandonada des de fa molt de temps.

Teulades ensorrades, la vegetació creix sense control. Ha calgut posat una tanca de filat per evitar accidents de possibles curiosos.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Bassa del Trull de can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.

.Es tracta d’una bassa tradicional, allargassada excavada en el mateix sòl d’uns 0’80 m de fondària en el seu punt més profund per una vintena de metres de llargària i uns 10 a 12 metres d’amplada màxima.

Normalment estan impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, però en aquest indret és molt probable que la seva ubicació aprofiti unes característiques del terreny favorable a la impermeabilització natural.

La flora, a més d’argelaga i alguna bardissa en els marges inclou herbassar i plantes de tipus aquàtic com el jonc.

Observacions:

Tot i que sigui del tipus intermitent, des del punt de vista mediambiental, la seva preservació és molt important ja que el biòtop aquàtic manté una relació molt estreta amb els sistemes ecològics que l’envolten.

La presència d’aigua atreu insectes i amfibis, que alhora atreuen a animals més grans com les aus o les serps. A més de ser un punt d’aigua per la fauna, quan aquesta s’evapora o filtra, hi ha altres mamífers que aprofiten per rebolcar-s’hi com el senglar.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Trull de Can Robert de Matadepera (Vallès Occidental)

El seu accés es fa des de la carretera de Sabadell a Talamanca, abans d’arribar a la Torre de l’Àngel, a mà dreta de la carretera ha un aparcament i on comença un camí que travessa la riera de les Arenes, cal seguir sempre el camí principal, on en el penúltim revolt abans de Can Robert, hi ha una cruïlla de camins a la dreta, cal seguir el del mig que us portarà al Trull i la seva Bassa.

El Trull està protegit per una tanca perimetral de fusta. Al seu interior, s’hi observa la mola sotana (1’60 m de diàmetre), reforçada amb un muret de pedra (de 30 cm d’alçada) collat amb morter de calç  formant un conjunt de 2’30 m de diàmetre total. La mola sotana, jussana o mota està desgastava i presenta l’erosió característica provocada pels agents atmosfèrics ja que no té cap coberta de protecció.

Al centre, conserva l’orifici d’encaix de l’arbre (de 0’20 cm de diàmetre), que no és res més que una biga col·locada verticalment a la qual s’hi colla el mecanisme que fa voltar una mola o rotló (de forma troncocònica o amb les parets lleugerament esbiaixades) . Aquesta segona mola, més petita, també presenta un encaix on la travessa una altre bigueta de fusta, normalment rodona, anomenada perxa que per aquest indret es clava a l’arbre que actua d’eix giratori. A l’extrem de la perxa hi ha la tafarra que no és res més que l’indret on s’hi enganxa una bèstia de tir (burret, mula).

La segona estructura, situada al darrera és una columna d’1’10 m d’alçada per 0’80 m de diàmetre. Està realitzada en pedra collada amb morter de calç. Forma part de la jàssena de premsar, de la qual només se n’ha conservat la pedra. En ella s’hi feia bascular una biga de secció quadrangular feta amb una teia, i fixada al terra en un extrem amb els pujants, mentre que per l’altre oposat basculava amunt i avall.

La jàssena permet aprofitar la primera molta. En el costat basculant, un mecanisme d’espiga que es feia voltar manualment per pujar o baixar exercint molta pressió entre els cofins d’espart farcits d’oliva molta que prèviament s’havien col·locat en el assentador amb una fusta planera al damunt de tot.

La tercera i quarta estructura visible, coincideixen amb l’assentador i els vasos comunicants. Aquestes dues estructures i les restes que s’endevinen malmeses al dessota de la segona, estan relacionades amb l’extracció i depuració de l’oli. El funcionament era senzill; un cop la jàssena exercia la pressió sobre les diferents capes de cofins carregades amb la primera molta d’oliva, l’oli començava a rajar i aquest passava pels vasos comunicants fins a quedar recollit en un dipòsit totalment net d’impureses.

La més gran d’elles, l’assentador, presenta forma de ferradura. Mesura 1’35 m d’amplada total per una alçada de 0’85 m i un gruix de murs de 0’28 a 0’30 m. Està feta de pedra i arrebossada amb morter de calç. El seu interior és circular (0’90 m de diàmetre per 0’57 m d’alçada. S’hi observen les empremtes deixades per dues fileres de maó pla (disposat verticalment), que han desaparegut en els darrers anys.

El fons del dipòsit és totalment pla, amb un orifici que comunica amb el dipòsit o vas situat a un nivell inferior, anomenat fona. Presenta la mateixa forma de ferradura, i el mateix sistema constructiu,  però es conserva parcialment. Un cop entrava l’oli en brut a la fona, s’hi afegia aigua calenta en una quantitat precisa.

Aquesta operació anomenada brou, permetia decantar naturalment l’oli, que quedava a la part superior, mentre que al dessota s’hi depositaven totes les impureses. Un cop estabilitzada s’obria l’orifici i passava a un segon dipòsit, anomenat infern, que era on quedava dipositat tot el brou.

Quan ja no quedava res per premsar als cofins, s’hi abocava aigua bullent i es repetia l’operació aprofitant així al màxim la premsada. Un cop finalitzada la primera mòlta, s’iniciava la remòlta en el trull que donava un oli dem més baixa qualitat. El procés consistia en recollir tota la pasta d’oliva esclafada entre els cofins; es tornava a posar a la mola sotana i es tornava a moldre mentre s’escaldava amb aigua bullent.

Es repetia el procés de col·locació entre cofins i aquí sí que es deixava la jàssena amb el còdol (pes) premsant un dia sencer. Ens temps de mancances o per mala collita, encara se’n podia fer una tercera premsada anomenada remoltí i una darrera anomenada sota. L’oli, com a bé preuat, es conservava en tines de pedra i gerres de fang dins els cellers de les cases. Les restes es feien assecar. Els pinyols servien de combustible i la farina que se’n destriava servia per a fer el ranxo pels porcs.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Colònia de l’Ametlla de Merola de Puig-reig (Berguedà)

La colònia l’Ametlla de Merola és situada més al sud de la comarca del Berguedà i pertany al municipi de Puig-reig.

L’any 1864, es va començar a edificar la fàbrica tèxtil de la colònia, emplaçada al mig del conjunt urbanístic, i es va completar nou anys més tard.

A un costat de la fàbrica, s’hi troben els habitatges per als treballadors, que a finals de la dècada de 1870 eren 90.

A l’altra banda de la fàbrica, hi ha la casa de l’amo, construïda a partir de les restes d’un vell molí fariner, la qual cosa la fa una residència poc ostentosa però àmplia i d’aspecte pairal.

El procés de formació de l’Ametlla de Merola es va allargar fins ben entrat el segle XX.

Aquesta colònia va estar en funcionament fins a l’any 1998, tot i que a la dècada de 1960 es van començar a percebre els primers indicis de crisi en el sector tèxtil, que es van repetir a finals dels anys 1980.

Actualment, l’estructura urbana de la colònia i les seves dimensions fan que encara conservi vives bona part de les seves activitats culturals, festives i els seus signes d’identitat propis.

Recull de dades: Mapa del patrimoni industrial de Catalunya

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Església de Santa Eugènia de Berga (Osona)

L’Església de Santa Eugènia està en la Plaça Major de Santa Eugènia de Berga.

Us passo la seva amplia història:

  • L’església de Santa Eugènia es trobava dins l’antic terme del castell de Taradell, al lloc de la vila de Berga. Comença a aparèixer documentada a partir de l’any 917; les seves funcions parroquials s’esmenten ja l’any 976. L’any 1058 apareix ja esmentada amb el nom complet de Santa Eugènia de Berga.
  • L’església, a més d’estar dedicada a Santa Eugènia, també ho era a Santa Cecília, tal com és documentat l’any 974, mentre que el 1374 els altars del temple eren dedicats també a Santa Maria i Sant Jaume en un mateix altar, que són les advocacions que apareixen el 1173, quan l’església fou consagrada de nou.
  • L’església fou reconstruïda entorn de l’any 1050 i consagrada pel bisbe Oliba o pel successor Guillem de Balsareny segons el pot de relíquies segellat amb l’anell de Bernat Tallaferro, que va heretar el bisbe Oliba, descobert l’any 1970.
  • Vers l’any 1144 l’església de Santa Eugènia fou cedida a la canònica vigatana, i es feren importants obres de reforma com la construcció d’un cimbori-campanar, i un portal esculpit amb capitells i arcuacions, així com una torreta a la banda sud-est.
  • El 1173 l’església fou consagrada de nou.
  • Al llarg dels segles xvi i xvii es van afegir capelles als laterals de la nau, i el 1859 una gran capella del Santíssim. Totes aquestes capelles foren suprimides en la restauració efectuada entre 1955 i 1975 per la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs.
  • El portal es degué construir a mitjans del segle xii quan s’efectuà la reforma de la façana del temple. Per aquest motiu, l’església de la qual tenim notícies des del segle X i que fou renovada al segle xi, el 1173 es va tornar a consagrar. L’acte fou oficiat pel Bisbe de Vic, Pere Redorta, i pel Bisbe de Tortosa i Abat de Sant Joan de les Abadesses, Ponç Monells. Aleshores foren dedicats els tres absis a Santa Eugènia, Santa Cecília i Sant Jaume.
  • L’historiador vigatà E. Junyent, en un article sobre l’església, senyala la semblança d’aquest portal amb el de la primitiva façana de la Catedral de Vic i dona la hipòtesi que fos obrada pels mateixos artistes.
  • El cloquer es degué erigir a mitjans del Segle XII quan s’efectuà la reforma de la façana del temple i la torrella d’angle del mateix indret.
  • Aquest campanar damunt d’un cimbori, és únic en la comarca i presenta una gran bellesa arquitectònica.

Edifici d’una nau i tres absis oberts al transsepte, amb cimbori sobre el creuer. La nau és coberta amb volta de canó. L’interior ha estat totalment restaurat, i mostra la pedra nua. Les finestres de la nau central són totes recents. Al segle XIII es va construir un campanar de tres pisos sobre el cimbori, així com la façana de ponent, amb pedra ben tallada, un cor sobre la porta d’entrada i una torrella a la part esquerra de la façana, des d’on es puja a la teulada i al campanar.

Tant la nau com el transsepte estan coberts per volta de canó; al punt d’intersecció de la nau amb el transsepte s’hi aixeca una cúpula o cimbori sobre trompes, que fa de suport del campanar. El cimbori és de planta octogonal i acaba amb un fris de finestres cegues.

El campanar és robust, de tres pisos: l’inferior conté dues finestres simples, d’arc de mig punt, força separades; la segona planta té una finestra trífora partida per dues columnes. La coberta és piramidal, força aplanada, de lloses i a quatre vessants, i acaba amb un pinacle amb creu i penell.

La façana, acabada amb un pinacle triangular, està feta amb el mateix tipus de pedra que el campanar; ambdues varen ser fetes al segle XII. Al costat hi ha una petita torre que acaba en una finestra biforada i és coberta en forma piramidal, reformada cap al 1970. La resta de la façana és totalment llisa, llevat de l’òcul i de la portalada. La decoració de les arquivoltes és de temes florals i entre llaços i la dels quatre capitells són ornamentacions vegetals i animals. Tota l’escultura revela una clara influència de l’escola ripollesa.

Roger Vonent Arnau / Generalitat de Catalunya

Els murs laterals de la nau, amb dues finestres d’arc de mig punt per banda, es varen refer en gran part durant les obres de restauració, perquè s’havien perforat amb grans arcs per donar accés a les dues capelles de l’època barroca que s’havien edificat a cada banda. També el gran fris de finestretes cegues entre grans lesenes i la cornisa que corona els murs laterals de la nau. Els braços de la nau, en canvi, es mantenen en la disposició original.

Els absis no tenen decoració externa i són llisos, amb una finestra de doble esqueixada al centre. El de la part meridional es va refer sobre les bases del que s’havia destruït en construir la sagristia que hi havia en aquest lloc des del segle XVIII.

Torrents i Buixó, Carme -1986 / Generalitat de Catalunya

La part superior del cimbori, ornat amb un fris de finestretes cegues, les arcuacions de tipus llombard del campanar i, des de la restauració, el fris que orna els murs laterals de la nau central, són fets amb pedra rogenca que ressalta sobre el to grisenc de l’edifici. Durant la restauració dels anys 1960 s’hi va adossar una capella de planta hexagonal, amb funcions de parròquia (que ara ja no té).

El portal és un element moble adovellat amb expandit. A l’extradós de l’arc hi ha una inscripció damunt d’unes ovelles. A l’intradós de fora cap a dins, hi ha cinc arcuacions damunt impostes amb entre llaços. L’externa presenta forma de fulles palminervades, la segona descansa damunts dels capitells; l’esquerre amb formes vegetals i decoracions antropomorfes, i el dret amb formes vegetals i amb dues aus encarades (una de les quals té el cap mutilat).

L’arcuació és decorada amb entre llaços de soga. La tercera, la decoració és mixta amb formes vegetals i geomètriques. La quarta, també descansa sobre els capitells; l’esquerre decorat amb formes vegetals i figures antropomorfes, el dret segueix el mateix però els rostres són barbats. L’arcuació presenta aus entrellaçades amb fulles de parra. La cinquena i última descansa sobre imposta amb decoracions vegetals i, tant el pilar com l’arcuació, presenten estries amb decoracions de pics incisos. La pedra és de color grogós, excepte la de l’extradós. La rosassa de la façana presenta sis lobus units per columnetes amb els capitells decorats. L’estat de conservació és força bo.

L’Església de Santa Eugènia de Berga és una església del municipi de Santa Eugènia de Berga (Osona) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Fidel Rodríguez