Dalt de la Vila, el barri vell de Badalona

Avui us presento dos articles

Dalt de la Vila és un barri de Badalona (Barcelonès) que forma part del districte I, juntament amb Canyadó, Casagemes, Centre, Coll i Pujol, Manresà i Progrés. Limita amb els barris de Centre, Coll i Pujol, Casagemes, Bufalà i Morera.

Aquest barri és el nucli antic i nucli de formació de l’actual Badalona. Com a tal, acull el Museu de Badalona, nombroses restes d’època romana de l’antiga Baetulo i la primera parròquia del municipi, Santa Maria de Badalona, entre altres elements.

Això i la seva particular estructura vial li donen la seva especial personalitat, i també un aire de tranquil·litat, molt diferent de la resta de Badalona.

Ua passo la seva història:

  • El barri del Dalt de la Vila és el nucli antic de Badalona, situat a sobre del turó d’en Rosés, on se situà també la ciutat romana de Baetulo. La teoria tradicional és que aquest nucli es despoblà molt a partir del declivi romà i que s’agreujà a partir de les diferents invasions que sofrí el territori.
  • Els carrers actuals d’arrel medieval, cal situar-los a partir de l’atac d’Almansor. l’any 985, sobre terres barcelonines, que deixà les restes de Baetulo en un munt de ruïnes.
  • L’antiga ciutat pateix un procés lent de reconstrucció amb unes pautes completament noves, amb uns carrers i edificacions que deixen de seguir les antigues directrius de construcció i simplement s’adapten al terreny.
  • Sembla que abans de 1112, any de consagració de l’església romànica de Santa Maria i de la delimitació de la seva sagrera, la situació de les terres a sobre del turó en és desconeguda.
  • La hipòtesi tradicional ha sigut que el Dalt de la Vila es formá a redós de la plaça de l’església, on també trobem el poder de la vila representat per la torre Vella. Una segona teoria aposta per una major continuïtat del poblament, basant-se en la topografia i en la conservació d’alguns trets de la trama urbana romana, com és l’actual plaça de la Constitució, centre al voltant del qual giraria la vida badalonina medieval.
  • A partir d’època moderna la urbanitzacio s’estabilitza i s’estanca , encara que comença a créixer tímidament demogràficament, només aturat per les guerres que afecten Catalunya durant aquest període.
  • Un dels majors creixements serà a partir del segle XVIII, juntament amb la resta de Badalona; gran exemple n’és l’enderrocament de l’antiga església i la construcció d’un nou temple barroc molt més gran per encabir-hi la població. Inicialment Dalt de la Vila quedarà apartat dels grans canvis urbanístics de la ciutat i perdrà la seva centralitat davant del Baix a Mar, el primer eixample de Badalona, on també se situarà el nou consistori, deixant el petit edifici situat a la plaça de la Constitució.
  • Durant el segle XX, en general, el barri ha sofert pocs canvis urbanístics. Un dels destacats en fou l’obertura del carrer del Temple, connectant millor el barri amb el centre de la ciutat; la seva urbanització anà acompanyada de la pèrdua de l’espadanya de la torre Vella.
  • També cal destacar la urbanització de la zona de l’antic Clos de la Torre, on trobem la plaça de Joaquim Font i Cussó, situada sobre les restes romanes i prop del Museu de Badalona. Així doncs, la pràctica inexistència de reformes en l’estructura interna del barri ha permès conservar-ne la trama urbana d’origen medieval en el seu nucli més antic i donar un aire de tranquil·litat a la zona en comparació a la resta de la ciutat.

Quant a població, segons el padró municipal de l’any 2012, el barri de Dalt de la Vila té 4.117 habitants, dels quals el 47,1 % són homes (1.941) i el 52,9 % són dones (2.176). La població del barri representa l’1,9 % d’habitants de tota la ciutat.

Jordi Contijoch / Generalitat de Catalunya

Cal destacar edificis com l’església de Santa Maria, la casa Fèlix Gallent, la casa Jaume Botey o ca l’Amigó, el museu que és seu de l’arxiu històric de la ciutat, la torre Vella, cal Matalasser amb una finestra gótica.

així com un llarg nombre de carrers, cases i fonts, com la font de la plaça de Pau Casal, obra de Joan Amigó i la font situada en la plaça de la Constitució.

Un dels elements centrals del barri és l’església parroquial de Santa Maria, documentada des del 1012, construïda probablement damunt d’una església primitiva, de probable origen paleocristià; al seu subsol, hi ha també restes de l’antic temple romà. El temple actual data de 1778, any en què fou inaugurada, i ha sofert diverses reformes i reconstruccions, la més destacada és posterior a la Guerra Civil, de la qual en sortí molt malmesa.

A prop també hi és la seva rectoria, un edifici construït el 1685, al subsol del qual hi ha restes arqueològiques d’època romana.

La torre Vella és també un dels elements més propers a Santa Maria.

Us recomano fer un passeig tranquil sense corra i mirant tots el racons de Dalt de la Vila, el barri vell de Badalona.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Balneari Amer Palatín d’Amer

Avui us presento dos articles

Una de les activitats afavorides per l’arribada del tren va ser la creació d’un Balneari a la Font Picant,

el qual va ser declarat d’utilitat pública l’any 1903, gràcies a les propietats de la seva aigua carbònica.

L’Hotel “Amer Palatín”, bastit l’any 1930, en fou l’edifici més notable, però tot el conjunt va desaparèixer després de la Guerra Civil, amb la decadència generalitzada de l’ús dels balnearis.

Aquest hotel va tenir molta anomenada a tota la comarca fins que va tancar  en l’any 1963. Fou enderrocat el 1987 i convertit en un dipòsit.

Actualment hi ha una plataforma de formigó que funcionava com a sostre d’un dipòsit d’aigua relacionat amb l’embotelladora.

Al voltant encara resten parts de bancs, jardineres i la balustrada i l’escala del baixador de l’antic tren d’Olot que portava just davant de l’Hotel.

Es va mantenir i potenciar, tanmateix, la planta embotelladora d’aigua, que va canviar el nom pel de “Fonter”, i que encara avui és ben activa.

Us passo mes imatges antigues de l’Hotel- Balneari :

L’Antic Hotel de la Font Picant és una obra desapareguda d’Amer inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Ajuntament d’Amer, Viquipèdia

Adaptació al Text  : Ramon Solé – Imatges antigues : Arxiu : Rasola

Llibre recomanat : La Barcelona Subterrània

Avui us presento dos articles

Fitxa Técnica

Autora : VALLS BADIA, MIREIA

Editorial: MEDITERRÀNIA

Any d’edició: 2012

Matèria : Història de Barcelona

ISBN: 978-84-9979-118-0

Pàgines: 296

Enquadernació: Rústica

Idioma: Català

Preu : 21 euros

Sinopsi

Coves naturals, cursos subterranis d’aigua, túnels de l’època medieval, clavegueres romanes, refugis de la Guerra Civil, antigues mines de metall i d’aigua, grutes artificials, hipogeus i sales de reunió secretes, estacions fantasma del metro i un llarg etcètera, formen un laberint que s’amaga sota terra a Barcelona, i que té com a centre el temple de la Sagrada Família de Gaudí, molt present en aquesta investigació que posa al descobert una realitat desconeguda, oculta i silenciada.

Inspirades per una novel·la marginal, Defensa de Montjuïc por las donas de Barcelona de Federico González Frías, un grup de dones del Centre d’Estudis de Simbologia de Barcelona i integrants de la companyia teatral La Colegiata emprenen una investigació pel subsòl de la ciutat seguint les pistes que els transmeten l’escriptor i un enigmàtic personatge, la Pitonissa de Montjuïc, que les guiarà pel dèdal de l’inframón i de l’ànima, fent-les descubrir una lectura simbòlica, mítica i per tant totalment actual i sempre viva, de l’origen i el destí de Barcelona i els seus habitants.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Aquallonga (Valldoreix), segle X. Res a re-poblar, elles ja hi eren.

Avui us presento tres articles

Sant Cebrià de Valldoreix. Foto: Ramon Solé

Sovint es parla de la tasca repobladora dels monestirs, entre els quals, el poderós Sant Cugat del Vallés, que, a finals del segle X, es va fent amb terrenys i altres possessions en aquesta zona més propera al seu “Castrum Octavià”, que els que havia adquirit prèviament a la frontera del Llobregat i del Penedès, però més aviat hauríem de parlar d’usurpació i control si seguim de prop els moviments que registraren.

Monestir Sant Cugat, sobre les muralles del “Castrum Octavià”. Postal antiga, arxiu Rasola

Són moltes les vendes o llegats que es fan després de la presa d’Almansor (985). Algunes donacions les hem d’entendre com una mena de contracte a precari o en règim d’usdefruit, el monestir tindrà la propietat a canvi d’una certa protecció (la de no espoliar més?) i de l’enterrament a sagrat. Entre aquestes propietats que passen al monestir trobem referències d’algunes primitives esglésies que aniran quedant sota el monestir per acabar desapareixent, com els noms de les dones que encara actuen per si mateixes al segle X. Veiem algunes.

En 965 Joan i Rogada “donen” al monestir de Sant Cugat terres al terme d’Aqualonga a Llaceres, i aquesta és la primera menció coneguda al mas de Llaceres i a la capella d’aquest mateix nom de Sant Cugat. El mateix any Scluva dóna al mateix terme a la zona de Brugario, junt a animals i estris[1].

En 986 Mir i Escolàstica venen a l’abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, Ot, terra amb cases, cort amb arbres  al terme d’Aqualonga junt a Sant Pere de Rubí[2], primera menció a aquesta església avui reconstruïda.

Sant Pere de Rubí va ser reconstruida després de la Guerra civil. Foto: Ramon Solé

En 987, un tal Muç o Moció, mor en tornar del captiveri que va patir amb la ràtzia d’Almansor al 985, al seu testament jurat a l’altar de Santa Maria en St. Joan de Valle Vitraria,  deixa, entre altres legats, una vinya a “Sancta Maria qui est sita in Valle Vitraria”, l’església, amb tres advocacions com era habitual a l’època, pertanyia llavors a Sant Cebrià d’Aqualonga. Entre altres disposicions, Muç indica que es vengui una terra que té a St. Vicenç de Sarrià per pagar el rescat de la captiva Ermensinda[3].

Santa Maria de Vallvidrera, postal antiga, arxiu Rasola.

Na Luvilo dóna a Sant Cugat part del seu alou de vinya i terra al terme d’Aquallonga, al lloc conegut com a Llaceres.[4] En 990 els almoiners de na Luvilo (probablement la mateixa) donen a Sant Cugat per disposició de la testadora una parellada de terra a Aquallonga,  “al Prat”, als límits trobem a Llobeta i els seus fills. Ermesinda i els seus fills, Alarde i Nevolenda vendran al monestir una terra al mateix terme al lloc del camp de Saldes[5].

També en 987 Marraziano permuta amb Sant Cugat terra, cases, vinya i verdaguer que comprà a Ermengarda, als límits es recorda a Filmera, a Barcelona, femina i a Filicite o Filicie, difuntes. En 988 Petrone, prevere, dóna a Sant Cugat quedant-se en règim d’usdefruit, a un dels límits es menciona a Sant Pere del cenobi (Sant Pere de les Puel·les). Al 989 és Seniold, femina qui dóna a Aqualonga a la Vall d’Oriola del Vallés[6].

En 991 els almoiners de Sunyer donen al monestir una terra a Campanyà (primera menció a Santa Maria de Campanyà de St. Cugat), posteriorment Sunyer (potser un fill d’aquell) i la seva dona Studia permuten amb St. Cugat tres terres a Aquallonga: a Campanyà, la vall Seca (al puig de Rimila) i el Prat (amb la font de Petro), als límits tornem a trobar a Llobeta i els seus fills[7].

Santa Maria de Campanyà, postal antiga a Tot Sant Cugat.

L’ú de gener de 991 (992 segons datacions) es fa un testimonial sobre les propietats del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona degut a la pèrdua de les escriptures durant l’assalt de 985. Entre les possessions de Sant Pere, notable document topogràfic de l’època, n’hi ha diferents alous a Aqualonga, als accessos a la “Fonte Calciata” (primera menció a Sant Llorenç de Font Calçada, prop del torrent de Can Cabassa on s’han trobat restes d’una vil·la romana), la serra de Cercitulo, Puig Ventós (Cerdanyola), el Valle Vidraria (Vallvidrera) i “ipsas Canales” (després castell de Canals) més un alou de Bonastre prop d’un del monestir de Sant Cugat i del torrent[8].

Sant Llorenç de Font Calçada. Sant Cugat del Vallés. Foto: viquipèida.

Després d’aquest reconeixement, al 993 l’abadessa de St. Pere de les Puel·les Adelaida “Bonafilla” i les germanes Deovotes permuten amb St. Cugat terres en Aqualonga, per terra en Auro Invento (Provençals)[9].

Sant Vicenç del Bosc o St. Vicenç de Cerdedol una ermita del segle X en runes. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/02/27/ermita-de-sant-vicenc-del-bosc-de-sant-cugat-del-valles/

En 993 els almoiners de Fluridio, Filmera i Ovidia donen al monestir terres, vinyes, casals i arbres i en 995 Revella, vídua de Flavi, dóna la tercera part del que el seu marit li va llegar i la resta en son òbit, també Nefridi i la seva dona Casta els que donen terres, vinyes, cases i arbres “al rec i sota el rec” que limiten amb terres del mateix monestir, amb la via pública, amb el riu Rubio i amb alous del veguer Seniofred. El 21 de maig de 996 Engóncia ven a Sant Cugat una terra al terme d’Aquallonga que limita per totes parts amb propietats del monestir excepte al punt que limita amb un rec que va als molins[10].  Veiem, doncs, que el monestir se’n va fent amb alous prop de les aigües, amb els recs i els molins, com s’havia fet amb animals i eines.

El 22 de maig del mateix any es dirimeix un plet entre l’abat de Sant Cugat i el vicari del Castell de Rubí, Seniofred, acusat per aquell de derivar aigües de la riera de Xercavins i d’algunes fonts en perjudici dels molins del monestir. Davant del bisbe de Barcelona, Aeci, del pròcer Bonfill Sendred i dels jutges més reconeguts de l’època, Seniofred diu que la possessió d’aquestes aigües sempre ha estat un dret dels vicaris, com de fet veiem en altres indrets. L’abat de St. Cugat i bisbe de Girona, Ot, presenta testimonis que declaren que fa més de trenta anys que aquestes aigües flueixen cap els molins del monestir, és a dir fa servir el dret d’aprisió de la llei dels gots, un dret del que diuen no saber res en algunes ocasions sobre unes terres que, com hem vist, eren en altres mans. Seniofred evacua les aigües.

rierol de Can Xercavins. Foto: Tot Rubí

També el bisbe Vives de Barcelona mostra interès en l’aigua d’aquesta zona, doncs en 994 compra a Riquilda la quarta part d’un molí al terme del “riu Rubio” amb les seves aigües, resclosa, pedres i moles, rec i cap de rec, ferradura i altres elements per tres mancusos d’or.

En 1017 el nou abat de Sant Cugat, Guitard torna a entrar en plet amb Seniofred de Rubí, en aquest cas davant de la comtessa Ermessenda i el seu fill el comte Berenguer Ramon I, els seus pròcers, el comte de Pallars Jussà i el jutge Bonfill Marc de la cort d’Ermessenda, l’abat acusa al veguer de retenir injustament alous que eren del monestir. Mentre el tribunal discuteix, l’abat presenta dues escriptures: la venda que Seniofred va fer al predecessor de Guitard dels alous ara objecte de disputa i que abans eren de la dona Filmera, i la donació que aquesta va fer a Sant Cugat de tots els alous que tenia als termes del castell de Rubí[11], ambdues coses a la vegada semblen incongruents. La comtessa, seguint el consell dels pròcers, permuta alous fiscals per alous de Sant Cugat, el que sembla indicar que el veguer devia tenir part de raó però que els poders més grans: eclesiàstic i comtal s’uneixen davant del control que anaven prenent els senyors dels castells.

Castell Rubí. Foto: Ramon Solé

Cert és que al veguer de Rubí, Seniofred, el trobem pledejant en nombroses ocasions i amb diferents personatges, però trobem que aquests senyors de les guerres no eren pitjors que altres potents, nobles o eclesiàstics. Tothom exercia el poder que podia amb les eines que tenia: armes, lleis, escriptures, por…, els temps estaven canviant i el domini s’havia de conservar o augmentar.

Torre Canals de Valldoreix. Foto: viquipèida. Entre les torres de Canals, Rubí, Papiol, Castellbisbal o Fumet (Floresta) es comunicaven amb senyals de fum.

El primer Castell de Rubí que trobem mencionat als documents d’aquesta època no sembla estar sota l’actual, segons les excavacions que es van fer al 2009, es suposa que podria estar al costat de la primitiva església de Sant Genís de Rubí de la que només en queden unes restes i la menció documental al testament de 1080 del fill de Seniofred de Rubí, Ramón Seniofred que deixa un llegat, entre d’altres més, a aquesta ermita[12].

Entrat ja el segle XI, les donacions al monestir de St. Cugat en règim d’usdefruit i consignades com a tals, són més nombroses, així com també els plets als que s’ha d’enfrontar l’abat Guitard, per les actuacions dels seus predecessors.  Mentre l’església es va fent amb el control, els noms de dones van desapareixent, oblidats per una història que ha relegat el paper d’elles.

Font de Can Fumat. Foto: Ramon Solé. L’aigua un bé tan preciat avui com ahir.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, setembre 2020

A les que han llaurat la terra que trepitgem. Als i a les que la continuem cuidant.

 ———————————————————————————————————–

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. LXVII i n. LXVIII

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona Vol. IX, n. 83.

[3] Feliu i Montfort, G., o.c.Vol. II, doc. 74

[4] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. VI, n. MCCXLI

[5] Ibídem. Vol. IV, n. CCXXV i CLXXVIII

[6] Ibídem. Vol. IV, n. CLXXVI, n. CXCIV i CCIV

[7] Ibídem. Vol. IV, n. CXXXI i n. CCXXXIII

[8] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera. Textos jurídics catalans, 2. Doc. 119.

[9] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CCLVI

[10] Ibídem. Vol. IV, n. CCLIV, n. CCLXVIII, n. CCLXX i n. CCLXXI

[11] Salrach, J. M. i Montagut, T., o.c,. doc. 130 (996) i doc. 174 (1017).

[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona, segle XI. Fundació Noguera, 40 n. 1361.

La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138

Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

El Pont Vell, esta edificat sobre el riu Ter i que es pot accedir per un extrem per l’avinguda de l’estació i per l’altre, des del camí ral.

Us passo la seva historia :

  • El pont va ser construït entre 1128 i 1138 per encàrrec de l’abat Berenguer Arnau gràcies a l’ajut econòmic i personal de la noblesa i pagesia de la vall.
  • Durant el segle XIV s’hi van fer diverses obres de reparació, i el terratrèmol de l’any 1428 segurament va afectar la seva estructura.
  • El 8 de febrer del 1939 va ser dinamitat.
  • El 4 de juliol del 1976 es va inaugurar el Pont Vell reconstruït, obra dels arquitectes Francisco Pons-Sorolla i Rafael Melida Poch.

El Pont Vell ha patit diverses transformacions des de la seva construcció. Després d’unes reparacions urgents, es van tapar dos arcs de descàrrega semicirculars, tot i que durant la Guerra Civil el pont es va destruir.

Als anys 70 es va inaugurar el nou pont, i actualment la construcció compta amb una gran arcada central apuntada, de trenta-tres metres de llum, amb dos arcs de descàrrega (un apuntat i l’altre semicircular). Hi ha dues obertures més de petites dimensions i d’arc de mig punt.

El Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses està  inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, arxiu Rasola  i  Google

Església del Tura d’Olot

L’Església del Tura d’Olot, esta situada entre el carrer del baix del Tura, carrer Valls Nous i carrer Proa d’Olot.

Hi ha constància que el santuari ja existia al segle IX.

Al segle XV el santuari de la Mare de Déu del Tura que és la patrona de la ciutat d’Olot, va quedar destruït pels terratrèmols i de la reconstrucció en resta,

a la façana de migdia, una porta tapiada i una clau de volta encastada.

És d’una sola nau amb planta de creu llatina d’origen medieval que després dels terratrèmols fou remodelada i ampliada al segle XVIII.

El 1936 l’església fou cremada, el campanar derruït i tan sols es conservà la talla romànica dels s. XI-XII, daurada i policromada, el sant Joaquim i l’Ecce Homo de Ramon Amadeu, escultor i creador de figures de pessebre.

L’actual edifici de l’església del Tura correspon a la reedificació que va fer Francesc Mas, dins del barroc clàssic.

La façana és d’estil barroc classicista disseny de Joaquim Danés del 1928.

L’interior el va transformar Joan Carles Panyó entre 1790 i 1814, i la façana, amb un campanar d’agulla retallat durant la Guerra Civil, es va acabar l’any 1928.

Per a més dades sobre L’Església del Tura d’Olot, podeu consultar a Viquipedia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_del_Tura

 

Recull de dades : Web i Turisme de l’Ajuntament d’Olot

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Creu pels combatents i gent assassinada durant i després de la Guerra Civil

En ciutats, pobles, camp i muntanya de Catalunya, encara avui en dia després de més de 80 anys transcorreguts, trobem el record per medi d’una creu, d’una mort durant la Guerra Civil o en anys posteriors.

ç

Jo diria que no importa de quin cantó estigues, com el cas que il·lustrem, situada en la carretera de La Garriga a Cànoves,

de fet era una persona, pot ser amb els seus pensaments ideològics i polítics, o no…, ara es sols un trist record per la seva família, que en els anys transcorreguts continua en peu…

A Vallromanes, el 11 de setembre de l’any 2001, és va aixecar una creu al costat de l’església parroquial, per tindre present a totes les víctimes de les guerres, persecucions i injustícies …

Sols ha sigut una breu mostra, però així podríem posar cents de fotografies de creus que hi ha a reu, per la memòria d’uns i per la reflexió de la gent que no vàrem viure la Guerra Civil.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Betlem de Barcelona

Bon dia de Sant Esteve per a Tots i Totes !

L’església de la Mare de Déu de Betlem situada al carrer del Carme números 2 i 4 de Barcelona, fent cantonada amb la Rambla i el carrer de Xuclà, enfront del Palau Moja i a tocar del Palau de la Virreina de Barcelona.

Us passo la seva història ;

  • Està construïda al mateix lloc que una església anterior del 1553 incendiada el 1671.
  • El dia 8 d’abril de 1681 es va posar la primera pedra de l’actual església de Betlem, va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Alfonso de Sotomayor el 1681.
  • En concret, va ser projectada per Josep Juli i dirigida pel jesuïta pare Francesc Tort (mort a Tortosa al 1739) i per Dídac de Lacarse, es va construir entre el 1681 i el 1729, tot i que la seva decoració interior es va allargar fins al 1855.
  • El 1835 l’església de Betlem fou erigida en parròquia.
  • El 1886 fou la primera església que va visitar la Beata Petra de Sant Josep quan va arribar a Barcelona per primera vegada. Aquí va conèixer a Dolors Badia la primera persona que va ajudar a la Congregació de Mares dels Desemparats i Sant Josep de la Muntanya.
  • El 1936 sofrí greument els estralls de la Guerra Civil: tota la decoració interior fou cremada i les voltes s’ensorraren. S’hi perderen llavors nombroses obres d’Antoni Viladomat i una gran talla de Sant Ignasi, obra de Miquel Sala (1688).
  • Després de la guerra fou reconstruïda pels arquitectes Francesc Folguera Graci i Lluís Bonet Garí.
  • Entre 1991 i 1992, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya ha restaurat les façanes del temple.

Alguns autors relacionaren l’estructura arquitectònica de l’església de Betlem amb l’església mare dels jesuïtes, Il Gesù de Vignola, construïda a Roma el 1568.

Tanmateix, Betlem segueix encara la pauta establerta per la tradició gòtica catalana: una nau amb capelles laterals bastides entre els contraforts. Aquí, però, aquests són perforats, de manera que les capelles es comuniquen entre si.

La volta de la nau central és de llunetes. Les capelles laterals es cobreixen amb cúpules amb llanternes, visibles a l’exterior.

Entre altres elements destacaven: les figures dels Dotze Apòstols, obra de Domènec Talarn (1812-1902), que hi havia als carcanyols dels arcs; les espectaculars gelosies de les tribunes superiors (1855), i el retaule major (1866).

El naixement superior, així com el portal lateral, que dóna a la Rambla, amb la imatge del Nen Jesús, són obra de Francesc Santacruz.

D’acord amb aquest model es va fer el 1906 l’altre portal, amb la imatge de sant Joan infant, obra d’Enric Sagnier.

L’any 1911, l’orguener Pau Xuclà i Camprubí, enllestí un orgue per a la parròquia, el qual fou destruït el 1936.

L’Associació de Pessebristes de Barcelona, conjuntament amb la Parròquia de la Mare de Déu de Betlem, organitza la seva tradicional mostra de pessebres; els pessebres que es presenten són fets expressament per aquesta mostra i cada any són diferents.

L’església de la Mare de Déu de Betlem, és Bé cultural d’interès nacional.

Avui dia de Sant Esteve, seria un bon dia per visitar amb família el Pessebre !

 

Recull de  dades : Ajuntament de Barcelona, L’església de Betlem, Pessebristes i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Felip Neri de Barcelona

Els propers dies us presentaré diferents Esglésies d’arreu  de la província de Barcelona.

L’ església Sant Felip Neri està situada la seva porta principal,  en la plaça de San Felipe Neri, al barri Gòtic de Barcelona.

No s’ha de confondre amb l’oratori de Sant Felip Neri a Gràcia.

I un enllaç on coneixereu l’Oratori de Gràcia :

https://www.barcelona.cat/barcelonablog/insolit/els-130-anys-de-l%E2%80%99oratori-de-sant-felip-neri-a-gracia

Us passo la seva història :

  • L’església de Sant Felip Neri va néixer com a dependència del convent dels “felipons”, que es van establir al lloc en 1673.
  • Aquell mateix any van beneir una capella provisional, substituïda per una de millor l’any 1677.
  • L’església, és un dels pocs edificis barcelonins d’estil barroc, es va construir entre 1721 i 1752. És obra de l’arquitecte Pere Bertran, que tingué l’ajuda de Salvador Ausich i Font. La decoració anà a càrrec de Pere Costa i Carles Grau.
  • El temple té annexa la casa de la Congregació de l’Oratori, fundada el 1673, on viuen els clergues seculars, ensems amb els germans i els novicis.
  • L’interior destaca pels seus altars barrocs i neoclàssics, especialment l’altar major, realitzat entre 1807-1815 segons un projecte de Nicolau Travé i amb la possible participació de l’escultor Salvador Gurri.
  • El 30 de gener de 1938, durant la guerra civil espanyola va ser escenari d’un intens bombardeig per part de l’aviació italiana, que va deixar únicament en peu la façana i part de l’estructura de l’església. Com a conseqüència, hi va haver 42 víctimes mortals, la majoria nens que eren alumnes de l’escola Sant Felip Neri, en enfonsar-se el sostre del soterrani on s’havien refugiat.

L’església té planta contrareformista, amb una única nau i capelles laterals amb un avant passadís que permet el recorregut per les capelles sense incidir en la zona de culte,

seguint una tipologia característica de l’arquitectura religiosa tardo barroca catalana, com també es pot apreciar a l’església de la Mercè. Té un creuer cobert amb cúpula i un absis semicircular.

La seva façana, inspirada en la de la capella de la Ciutadella, està rematada per un ampli semicercle, resultant més esvelta i dinàmica per la seva major altura i per la unió en corba del carrer principal amb les laterals.

L’accés, adovellat, està flanquejat per pilastres caixejades i coronat per una cornisa recta, que en el seu centre es corba per a allotjar un escut.

Sobre l’accés principal se situa un segon cos amb una fornícula amb la imatge del sant, emmarcada igualment amb pilastres.

A la part superior de la façana se situa un ampli òcul per permetre l’entrada de la llum a l’interior del temple.

A la part posterior del temple, que dóna al carrer de la Palla, hi ha dues portes barroques i una fornícula amb la imatge de Sant Felip Neri.

entrada de l’Escola

Us passo un enllaç d’un article sobre el convent dels “felipons” i el seu tresor que  amaga :

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160917/41328799744/sant-felip-neri-tesoros-convento-gotic-felipones.html

Façana i entrada del convent

En la façana principal, hi ha impactes de metralla de la Guerra Civil, les obres de restauració i neteja han volgut conservar el testimoni d’una guerra cruenta.

L’any 2018, es va fer un acte dels 80 anys del bombardeig, us passo l’enllaç :

https://www.ccma.cat/324/fa-80-anys-del-bombardeig-de-laviacio-italiana-a-la-placa-de-sant-felip-neri/noticia/2834934/

Hi ha una font al bell mig de la plaça i s’hi trobant les cases dels antics gremis dels calderers i dels sabaters.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé