Cinema Esbarjo de Cardedeu

El Cinema Esbarjo està situat en el carrer Lluís Llibre, núm. 27 de Cardedeu , part adossat a la Rectoria per l’oest.

La façana és obra de l’arquitecte Joaquim Raspall. Es va inaugurar l’any 1933 i des d’aleshores s’hi ha anat alternant teatre i cinema. És propietat de la parròquia.

Des de 2008 i a partir d’una iniciativa ciutadana es va crear un conveni entre la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Cardedeu i l’empresa dels cinemes Verdi per fer-hi projeccions a l’estil dels d’aquests cinemes de Barcelona.

Cos de platea i cos d’escenari sobre aixecat, tots dos de planta rectangular i amb cobertes a dues vessants. El cos lateral està alineat al carrer i està compost per una coberta plana i la planta rectangular. El cos davanter té una menor alçada amb la coberta plana i la planta rectangular. Estructura de la nau de platea formada amb encavallades i corretges de fusta sota coberta de fibrociment a dues vessants. Façana principal composta en dos plans paral·lels a diferent alçada. Les pilastres del parament més alt es coronen amb quadre hídries en forma d’estrella de set puntes. El timpà del parament més baix acull el relleu d’una orla que emmarca la figura d’un Sagrat Cor de Jesús.

Veiem la seva historia :

  • El 29 de gener de 1933, el rector de Cardedeu, mossèn Lluís Puig va distribuir per la vila un fulletó demanant als habitants del poble la col·laboració per a la construcció d’un “Esbarjo infantil per instruir, recreant el vostres fills, educant-los i moralitzant-los”.
  • Anteriorment l’arquitecte Raspall havia redactat un projecte l’abril de 1932 anomenat “Cobertizo para Patronato Católico” el qual contemplava exclusivament el que és actualment la nau de la sala de platea sense l’atri d’entrada i el cos de serveis triangular, actualment alineat al carrer de Cervantes.
  • Aquest projecte va servir per demanar la llicència d’obres el 25 de setembre de 1933, es va construir immediatament i després d’encarregar les obres al constructor Adolf Agustí.
  • El nou equipament va ser inaugurat el maig de 1934 com a cinema infantil i més tard com a teatre.
  • Durant la Guerra Civil (1936-1939) va ser utilitzat com a escola pública, ja que va ser confiscat.
  • El 1975 fou restaurat i condicionat interiorment per a cinema i teatre.

Las Activitats que organitza son :

– Programació de cinema municipal en V.O.S.

– Altres activitats vinculades al cinema

– Activitats escolars

– Espai d’assaig de grups amateurs locals

– Festival de cinema de fantàstic i de terror organitzat per      l’Associació Cultural El Cardot

Pocs Cinemes han sobreviscut en pobles i poblacions no massa grans… a les noves tecnologies actuals en aquestes últimes dècades.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i Ajuntament de Cardedeu

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Anuncis

Col•legi de la Immaculada de les Escoles Pies de El Masnou

El Col•legi de la Immaculada de les Escoles Pies, està situat en el carrer de Jaume I, 1-5 de El Masnou.

Us passo la seva història com a centre educatiu a El Masnou :

  • Fou construït en el primer quart del segle XX.
  • Durant la Guerra Civil s’adequà a nous usos fent-hi un hospital on hi havia la capella.
  • L’any 1940 es va fundar l’associació de les antigues alumnes.
  • A partir de l’any 1945 es va reconstruir.
  • L’any 1966, Pere-Jordi Bassegoda hi dissenyà una ampliació amb noves aules.

Edifici escolar d’un sol volum de planta rectangular i forma de cub. Està compost de planta baixa, tres pisos i terrat pla utilitzat com a zona recreativa per l’alumnat del col·legi. L’alçada de les plantes va minvant a mida que pugen els pisos. El parament de la façana és llis i sobri, només destaca el fris amb una sèrie de motius circulars amb quadrilòbuls a dins.

La distribució d’espais de l’interior es resol amb un pati central porxat amb arcades. Totes les finestres i la porta d’accés són d’arc de mig punt. Els jardins i els camps d’esports són afegits posteriors.

El Col•legi de la Immaculada de les Escoles Pies està protegit com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

La Casa de l’Ardiaca de Barcelona

La Casa de l’Ardiaca esta situada en el carrer de Santa Llúcia, 1, a Barcelona.

La Casa de l’Ardiaca es troba al mig del barri Gòtic de Barcelona, a tocar de la catedral de Santa Eulàlia.

L’estructura, globalment, és de caràcter gòtic flamíger, encara que els detalls esculturals continguin motius del Renaixement italià.

Us passo breument detalls de la seva historia :

La Casa de l’Ardiaca, es va edificar al voltant del segle XII,  aprofitant una part de l’antiga muralla romana de Barcelona.

A finals del segle XV el va reconstruir l’ardiaca Lluís Desplà en estil gòtic amb elements renaixentistes.

Desamortitzada en el segle XIX, va passar a mans de propietaris burgesos, que en van completar el pati en forma de claustre, segons el projecte de l’arquitecte Josep Garriga, i també van fer diverses modificacions als interiors d’acord amb els gustos de l’època.

El 1895 es va convertir en la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona, i d’aquesta època és la famosa bústia (*) modernista, obra de Lluís Domènech i Montaner.

L’any 1919, la va adquirir l’Ajuntament de Barcelona.

Es va instal·lar l’any 1921, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, amb reformes dirigides per l’arquitecte Josep Goday.

Després dels bombardejos de la Guerra Civil (1936-1939) es van enderrocar les cases adossades a la part exterior de la muralla i es va obrir l’avinguda de la Catedral.

Entre el 1955 i el 1962 se’n van remodelar les façanes, sota la direcció de l’arquitecte Adolf Florensa

.

La reforma integral de la Casa de l’Ardiaca es va fer entre els anys 1991 i 1998, per consolidar l’edifici i millorar les condicions de treball, de consulta i de conservació de la documentació, segons el projecte dels arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech.

En l’any 1895, el Col·legi d’Advocats va encarregar  a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner el disseny d’una bústia (*) per posar-la en la façana principal.

Els elements modernistes que la composen són d’un intens de simbolisme :

“Les tres orenetes asseguren la llibertat de la justícia, mentre que els procediments burocràtics, simbolitzats per la tortuga, representen els entrebancs que tot ho retarden.”

També, cal destacar la Palmera datilera de uns 25 metres d’alçada i la Font, situades en el patí de la Casa Ardiaca.

La Casa de l’Ardiaca és un edifici històric que figura com a bé cultural d’interès nacional.

 

 

Dades i historia : Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei

Segons documentació, la primera església de Molins de Rei va ser construïda l’any 1209. Mes tard, va ser ampliada a començament del segle XVII. Entre els anys 1850 i 1870 es va construir en el mateix lloc, un nou temple d’estil neoclàssic, de més grandària; aquest edifici va ser enderrocat durant la guerra civil  l’any 1936.

Finalitzada la guerra, novament és va aixecar  l’església tal com la veiem avui en dia, va ser inaugurat l’any 1945.

És obra de l’arquitecte municipal Gumà Cuevas, consta d’una nau central i dues de laterals;

la decoració de la cúpula, amb 24 vitralls, igual que la interior, és obra de Santiago Padrós, que emprava el procediment de mosaics en petites tessel·les.

Des dels seus orígens, l’església de la vila ha estat sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel.

Podeu consultar per a mes informació a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Miquel_de_Molins_de_Rei

 

Text, Fotografies : Ramon Solé

Església de Santa Engràcia de Montcada i Reixac

L’actual Església de Santa Engràcia, està situada en  Pl. Església, 9 de Montcada i Reixac.

Us passo la destacada historia d’una església que ha tingut diferents aspectes :

  • De la parròquia de Santa Engràcia es troba documentació de l’any 1007 on queda ubicada en el “Monte Scatano”.
  • El 4 de maig de 1381 es realitzà una llicència per part del bisbe per a traslladar la parròquia, que era a prop del Besòs, a la nova capella de Sant Antoni i Sant Llorenç (fundada per Pere Riera).
  • El bisbe disposà que des d’aleshores s’anomenés Església Parroquial de Santa Engràcia de Montcada.
  • El 4 d’abril de 1544 es va realitzar, tal com es pot llegir en un document, l’encàrrec a un imatger, Martí Dies, del modelatge d’una imatge de Santa Engràcia pel preu de set ducats, i que seria venerada a l’altar major (actualment desapareguda).
  • Entre 1624 i 1868 fou sufragània de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes (actualment terme municipal de Cerdanyola del Vallès).
  • Després, per necessitat, s’inicià una ampliació d’estil neogòtic sota el projecte d’Enric Sagnier i Villavechia, que començà entre 1887 i 1888 i fou inaugurada el 1901.
  • Sagnier havia estat l’autor de diversos edificis més a Montcada, entre els quals la ja desapareguda “Ermita de la Mare de Déu del Turó” i acabat l’any 1928 per l’arquitecte municipal de Montcada Joan Baptista de Serra i Martínez quan Sagnier va desistir per dificultats econòmiques de recaptació de fons i diverses desavinences amb l’església.
  • L’any 1936, amb la Guerra Civil, un episodi d’anticlericalisme l’enderrocà per ésser aixecada de nou en la dècada dels anys 50.
  • La reconstrucció es va fer l’any 1942, afegint un campanar de línies racionalistes.

Horaris de Missa  – Laborables :  19:30 hores – els  dimarts, dimecres i divendres i Festius :  09:00 i 12:00 hores

rectoria

Per a mes dades podeu consultar a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Engr%C3%A0cia_de_Montcada_i_Reixac

Santa Engràcia és l´Església parroquial de Montcada i Reixac, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa Arnús o “el Pinar” de Barcelona

La Casa Arnús o el Pinar, està situada en el carrer Manuel Arnús, 1-31 i la Plaça del Doctor Andreu de Barcelona, a peu del Tibidabo i al costat del Funicular, correspon al Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona.

Va ser construït inicialment com a habitatge unifamiliar aïllat, és un edifici de considerables dimensions envoltat per una pineda enjardinada amb paraments de rocalla.

La finca és limitada per un sòlid mur que la rodeja i la protegeix,

al qual s’adossa en un extrem, la casa destinada a porteria.

Té l’aspecte de palau-castell i disposa d’una petita capella per al culte.

Format per un cos central de planta de creu amb les quatre ales cobertes a dos vessants revestides de rajoles, i diversos cossos amb coberta plana adossats entre les ales, així com dues torres, una quadrada amb teulat piramidal i l’altra octogonal i emmerletada, rematada per una coberta cònica.

A l’interior, una noble escalinata a la dreta de l’espaiós vestíbul dóna accés a la planta superior

Aquesta casa també te la seva pròpia historia, i us la passo :

  • Aquest edifici majestuós, el va fer construir Manuel Arnús i Fortuny, metge , en el període dels anys 1852-1930.
  • Axó si, durant la guerra civil del 1936 al 1939 va acollir refugiats i després va quedar abandonat i es van malmetre tant l’interior com l’exterior.
  • Més tard va passar a mans de la comunitat religiosa Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül.
  • L’any 1976 fou adquirit per la Fundació Asepeyo, que encarregà la restauració a l’arquitecte Josep M. Armengou i Vives.
  • La restauració, molt reeixida, procurant restituir l’aspecte original, s’acabà l’any 1991.

 La Finca i l’Edifici,  pot quedar il·luminat els caps de setmana.

La Casa Arnús o el Pinar, és un edifici modernista d’Enric Sagnier i Villavecchia protegit com a bé cultural d’interès local del municipi de Barcelona.

La Casa Arnús o el Pinar, a  principis del Segle              passat…

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Casa – Castell de Rosanes de La Garriga

La Casa – Castell de Rosanes és un casal fortificat de l’extrem de migjorn dins del municipi de la Garriga, situat a la dreta del riu Congost, al costat del polígon industrial de la Garriga, a prop d’un antic camp d’aviació, utilitzat durant la Guerra Civil.

Fou considerada la domus més important de la Garriga a l’edat mitjana, tant pel nivell social dels seus propietaris com per la seva construcció.

La Casa – Castell de Rosanes és una antiga domus o quadra medieval que estava formada per un conjunt d’edificis fortificats, amb mur perimetral i tancats per una porta.

Conserva una torre quadrada, murs i part d’una torre rodona.

Són entitats agràries formades per un conjunt de dependències per tal de mantenir autosuficiència, com habitacles, graners, corrals, molins, ferreries, entre altres, tot tancat per un mur formant un barri, per impedir l’accés.

Us passo un recull de dades sobre la seva historia :

  • La família Rosanes apareix documentada ja la segle X entre els conqueridors de la regió montserratina.
  • El 1123 surt anomenat el castell a l’acta de consagració de la parròquia de l’Ametlla.
  • El 1189, Ramon de Rosanes i Sança, la seva esposa, fan oblació del seu fill a la catedral de Barcelona per tal que fos clergue o canonge.
  • És un casal fortificat documentat el 1217.
  • El 1256, Bernat de Rosanes i la seva muller Elisenda apareixen en un document relatiu a uns béns que posseïen a València.
  • A partir del segle XIV, les notícies estan referides a la família Torruella («Turricella»), entroncada amb el llinatge dels Rosanes.
  • El 1357 el castell de Rosanes va ser declarat Carrer de Barcelona. Els germans Pericó i Sibil·la Marc i de Llacera van ser propietaris del castell de Rosanes,
  • El 1394 trobem Sibil·la, ja vídua, compartint la senyoria de Rosanes amb el seu nebot Galceran, fill de Pericó.
  • El 1404, un Duc de Rosanes va ser governador de Sardenya.
  • El 1463, Roger de Rosanes, amb Pere de Bell-lloc i Pere de Torrelles van dirigir l’exèrcit de La Generalitat assetjant el castell de La Roca, pres per les forces reialistes durant la segona guerra remença.
  • El 1594 amb Elisabet de Rosanes s’extingí el llinatge dels Rosanes i el castell de Rosanes passà als Masdovelles, antecessors del marquesos d’Alfarràs.
  • Els fogatges dels segles XIV, XV i XVI no acostumen a esmentar la casa de Rosanes. Això fa pensar que aquest casal era considerat com una entitat lliure de qualsevol gravamen fiscal.
  • A partir de principis del segle XX els masovers són la família Girbau.
  • L’actual propietari és Josep Girbau Marquès.

La Casa – Castell de Rosanes, és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Racó de Margarida Xirgu i Subirà a Molins de Rei

Margarida Xirgu va ser una gran actriu catalana nascuda a Molins de Rei el 18 de juliol de 1888 i morta a Montevideo, Uruguai, el 25 d’abril de 1969.

Va representar nombroses obres de teatre i també va treballar en cinema.

Va debutar en el teatre el 1902 i el 1911 ja va fundar la seva pròpia companyia de teatre i el 1913 començà la seva carrera internacional, que la portà a l’Argentina, Uruguai i Xile.

El 1936, any de l’inici de la Guerra Civil, començà una gira per Amèrica del Sud amb obres de Lorca. L’esclat de la guerra i la posterior dictadura espanyola van fer que es quedés a l’exili fins al dia de la seva mort.

L’any 1980 se li va retre un homenatge en forma de monument, prop de la casa on va néixer.

Es tracta d’una escultura de pedra vermella, procedent del desaparegut pont de Carles III, amb el bust de l’actriu de terra cuita, obra de l’artista Carme Rodón Badia, amb l’entorn enjardinat.

L’any 1990 se li va fer un nou homenatge amb motiu del trasllat de les seves despulles de Montevideo al cementiri de Molins de Rei.

 

Recull de dades : Ajuntament de Molins de Rei

Fotografies : Ramon Solé

Església dels Josepets de Gràcia a Barcelona, amb molta historia…!

L’església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, coneguda popularment com els Josepets de Gràcia,

és l’església de l’antic convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia, situada a la part alta de la plaça de Lesseps del districte de Gràcia, on és l’edifici més antic.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, va ser construïda entre el 1658 i el 1687 i projectada per fra Josep de la Concepció, anomenat  popularment com el Tracista.

L’església es configura com un temple de nau única, amb volta de canó amb llunetes, nàrtex sota el cor i cúpula al transsepte. Entre els contraforts hi ha situades les capelles laterals, intercomunicades entre elles i cobertes amb cúpules dotades de lluerna.

Sobre de la portalada central es disposen dos escuts que flanquegen la fornícula central on es disposa una escultura feta en pedra.

A la clau de l’arc de la portalada d’entrada al temple se situa un rellotge solar.

A sobre de la dita fornícula i delimitada per una cornisa de pedra, s’obre una finestra que com les rosasses medievals, dóna il·luminació a la nau del temple.

Us passo un resum de la seva llarga historia :

  • Els frares carmelites descalços, coneguts com “els Josepets”, es van establir el 17 de gener del 1626 prop del camí que anava de Barcelona a Sant Cugat del Vallès i hi van fundar el convent de Santa Maria de Gràcia, construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona i benefactor l’any 1586 del primer monestir de l’Ordre dels Carmelites Descalços a Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que van passar pel dolor de perdre els seus set fills: foren sebollits en l’església de la fundació. El convent acabaria donant nom a la vila que hi va néixer al voltant; entorn del convent, de fet, inicialment van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n’Alegre de 1688.
  • La construcció d’aquest nou convent fou confiada a fra Josep de la Concepció, conegut per ésser un excel·lent “tracista” i arquitecte de l’orde que havia construït també els temples de Mataró, Vilanova i la Selva del Camp.
  • Les obres començaren el 1628 i el 1630, el convent -que acollia frares novicis- ja estava prou avançat.
  • Des dels seus inicis s’habilità una petita capella per a ús de la comunitat i el 1658 col·locaren la primera pedra del nou temple.
  • Va quedar enllestit l’any 1687.
  • El 1705 hi seria enterrat el príncep Jordi de Darmstadt, virrei de Catalunya des del 1698 al 1701 i mort en combat durant la batalla de Montjuïc, no en queda res, ni de la tomba ni del cos, si bé a l’església hi ha una placa que ho commemora.
  • El segle XIX va ser un període molt convuls pel monestir, tot patint els estralls de la Guerra del Francès al 1808, moment en què els carmelitans es veieren obligats a abandonar el convent fins al 1814.
  • En 1819, també hi fou sebollit, a la cripta, Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà, conegut aristòcrata i escriptor.
  • Com a conseqüència dels intents de supressió durant el trienni lliberal entre 1820 i 1823, els frares es traslladaren a Barcelona.
  • Finalment durant el procés de desamortització de Mendizábal, el monestir fou subhastat el 3 de gener de 1837 i adjudicat a Llorenç Amigó. El convent va ser enderrocat conservant-se únicament l’església.
  • L’església va restar mig abandonada durant molts anys. En el temple només hi celebraven culte esporàdicament alguns vicaris de la parròquia de Santa Maria de Jesús de Gràcia i un grup d’ex-carmelites.
  • Davant l’abandó en què es trobava el temple, el 5 de maig de 1848, la Junta parroquial de Nostra Senyora de Gràcia, i el rector de la mateixa, recolzaren i adreçaren el 18 de novembre una petició al Ministre de Gràcia i Justícia, sol·licitant la titularitat de parròquia per la vella església dels Josepets.
  • Finalment, a partir del 1868 l’església va passar a tenir funcions parroquials i va prendre l’advocació de Sant Josep.
  • El 20 de juliol d’aquest any la reina Isabel II nomenà a Pere Jaume Carreny, com a rector de la nova parròquia de la Verge de Gràcia i Sant Josep.
  • Els primers passos del nou rector s’encaminaren a arranjar l’edifici monumental, netejant-lo, restaurant-lo i envoltant-se d’un grup de prohoms que l’ajudaren a reconstruir-lo. Pel que fa al culte ben aviat es constituïren diferents confraries a associacions com: la confraria de Sant Isidre o les Filles de Maria Immaculada i de Santa Teresa, entre altres que dinamitzaren la nova parròquia, que a finals del segle XIX estava totalment consolidada.
  • El 1899, any en què la plaça de l’església prengué el nom de Lesseps, hi arribà el tramvia elèctric.
  • El 1906, els rectors de Sant Josep de Gràcia i de Sants Gervasi i Pròtasi, i Nostra Senyora de la Bonanova van haver de recórrer al bisbat per marcar els límits d’ambdues parròquies.
  • El 1909, durant la Setmana Tràgica, l’església de Josepets es va salvar de ser incendiada, en suposar els avalotats que aquesta estava defensada.
  • En canvi el juliol del 1936, durant la Guerra Civil, si que fou incendiat, ensorrant-se la cúpula i la nau central.
  • Restablert el culte en un magatzem del carrer Homer el 1939, les obres de recuperació de l’església acabaren el 1961.
  • L’any 1998 es va restaurar l’exterior del temple, amb la seva fesomia actual.

L’església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

Recull de dades, adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall

Sant Cristòfol de Lliçà és una església al municipi de Lliçà de Vall, situada a la confluència dels carrers de passeig de l’església i avinguda dels Pins.

Edifici de nau única amb absis poligonal sostingut per dos contraforts, és cobert amb volta de creueria amb claus esculturades.

El cor també és amb volta de creueria i té una balustrada de ciment.

La porta és rectangular, els brancals estan decorats amb motius circulars i l’arquitrau amb motius rectangulars.

El campanar quadrat té dos cossos, el primer arrebossat amb ciment i el segon de carreu.

La pica baptismal presenta planta estrellada amb vuit puntes amb els segments entre arestes còncaus. Està coberta per una tapa metàl·lica. El peu és segmentat i treballat. Hi ha una inscripció il·legible.

Us passo la seva historia :

  • Existia un edifici romànic del qual es tenia constància documental des de l’any 1113.
  • A la visita pastoral del 1421 es deia que la capçalera amenaçava ruïna.
  • L’any 1594, el vicari general de Barcelona va donar permís per enderrocar l’edifici.
  • Aquest es va acabar de construir entre els anys 1666-1669.
  • Va ser reformat l’any 1756.
  • Després de la Guerra Civil només van quedar els murs, es va fer l’edifici actual.

La seu de la Rectoria està en un dels costats de l’església.

Sant Cristòfol de Lliçà de Vall  està catalogada a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades, adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé