La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138

Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses

Avui us presento dos articles

El Pont Vell, esta edificat sobre el riu Ter i que es pot accedir per un extrem per l’avinguda de l’estació i per l’altre, des del camí ral.

Us passo la seva historia :

  • El pont va ser construït entre 1128 i 1138 per encàrrec de l’abat Berenguer Arnau gràcies a l’ajut econòmic i personal de la noblesa i pagesia de la vall.
  • Durant el segle XIV s’hi van fer diverses obres de reparació, i el terratrèmol de l’any 1428 segurament va afectar la seva estructura.
  • El 8 de febrer del 1939 va ser dinamitat.
  • El 4 de juliol del 1976 es va inaugurar el Pont Vell reconstruït, obra dels arquitectes Francisco Pons-Sorolla i Rafael Melida Poch.

El Pont Vell ha patit diverses transformacions des de la seva construcció. Després d’unes reparacions urgents, es van tapar dos arcs de descàrrega semicirculars, tot i que durant la Guerra Civil el pont es va destruir.

Als anys 70 es va inaugurar el nou pont, i actualment la construcció compta amb una gran arcada central apuntada, de trenta-tres metres de llum, amb dos arcs de descàrrega (un apuntat i l’altre semicircular). Hi ha dues obertures més de petites dimensions i d’arc de mig punt.

El Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses està  inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, arxiu Rasola  i  Google

Església del Tura d’Olot

L’Església del Tura d’Olot, esta situada entre el carrer del baix del Tura, carrer Valls Nous i carrer Proa d’Olot.

Hi ha constància que el santuari ja existia al segle IX.

Al segle XV el santuari de la Mare de Déu del Tura que és la patrona de la ciutat d’Olot, va quedar destruït pels terratrèmols i de la reconstrucció en resta,

a la façana de migdia, una porta tapiada i una clau de volta encastada.

És d’una sola nau amb planta de creu llatina d’origen medieval que després dels terratrèmols fou remodelada i ampliada al segle XVIII.

El 1936 l’església fou cremada, el campanar derruït i tan sols es conservà la talla romànica dels s. XI-XII, daurada i policromada, el sant Joaquim i l’Ecce Homo de Ramon Amadeu, escultor i creador de figures de pessebre.

L’actual edifici de l’església del Tura correspon a la reedificació que va fer Francesc Mas, dins del barroc clàssic.

La façana és d’estil barroc classicista disseny de Joaquim Danés del 1928.

L’interior el va transformar Joan Carles Panyó entre 1790 i 1814, i la façana, amb un campanar d’agulla retallat durant la Guerra Civil, es va acabar l’any 1928.

Per a més dades sobre L’Església del Tura d’Olot, podeu consultar a Viquipedia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare_de_D%C3%A9u_del_Tura

 

Recull de dades : Web i Turisme de l’Ajuntament d’Olot

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Creu pels combatents i gent assassinada durant i després de la Guerra Civil

En ciutats, pobles, camp i muntanya de Catalunya, encara avui en dia després de més de 80 anys transcorreguts, trobem el record per medi d’una creu, d’una mort durant la Guerra Civil o en anys posteriors.

ç

Jo diria que no importa de quin cantó estigues, com el cas que il·lustrem, situada en la carretera de La Garriga a Cànoves,

de fet era una persona, pot ser amb els seus pensaments ideològics i polítics, o no…, ara es sols un trist record per la seva família, que en els anys transcorreguts continua en peu…

A Vallromanes, el 11 de setembre de l’any 2001, és va aixecar una creu al costat de l’església parroquial, per tindre present a totes les víctimes de les guerres, persecucions i injustícies …

Sols ha sigut una breu mostra, però així podríem posar cents de fotografies de creus que hi ha a reu, per la memòria d’uns i per la reflexió de la gent que no vàrem viure la Guerra Civil.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Betlem de Barcelona

Bon dia de Sant Esteve per a Tots i Totes !

L’església de la Mare de Déu de Betlem situada al carrer del Carme números 2 i 4 de Barcelona, fent cantonada amb la Rambla i el carrer de Xuclà, enfront del Palau Moja i a tocar del Palau de la Virreina de Barcelona.

Us passo la seva història ;

  • Està construïda al mateix lloc que una església anterior del 1553 incendiada el 1671.
  • El dia 8 d’abril de 1681 es va posar la primera pedra de l’actual església de Betlem, va ser beneïda pel bisbe de Barcelona Alfonso de Sotomayor el 1681.
  • En concret, va ser projectada per Josep Juli i dirigida pel jesuïta pare Francesc Tort (mort a Tortosa al 1739) i per Dídac de Lacarse, es va construir entre el 1681 i el 1729, tot i que la seva decoració interior es va allargar fins al 1855.
  • El 1835 l’església de Betlem fou erigida en parròquia.
  • El 1886 fou la primera església que va visitar la Beata Petra de Sant Josep quan va arribar a Barcelona per primera vegada. Aquí va conèixer a Dolors Badia la primera persona que va ajudar a la Congregació de Mares dels Desemparats i Sant Josep de la Muntanya.
  • El 1936 sofrí greument els estralls de la Guerra Civil: tota la decoració interior fou cremada i les voltes s’ensorraren. S’hi perderen llavors nombroses obres d’Antoni Viladomat i una gran talla de Sant Ignasi, obra de Miquel Sala (1688).
  • Després de la guerra fou reconstruïda pels arquitectes Francesc Folguera Graci i Lluís Bonet Garí.
  • Entre 1991 i 1992, la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya ha restaurat les façanes del temple.

Alguns autors relacionaren l’estructura arquitectònica de l’església de Betlem amb l’església mare dels jesuïtes, Il Gesù de Vignola, construïda a Roma el 1568.

Tanmateix, Betlem segueix encara la pauta establerta per la tradició gòtica catalana: una nau amb capelles laterals bastides entre els contraforts. Aquí, però, aquests són perforats, de manera que les capelles es comuniquen entre si.

La volta de la nau central és de llunetes. Les capelles laterals es cobreixen amb cúpules amb llanternes, visibles a l’exterior.

Entre altres elements destacaven: les figures dels Dotze Apòstols, obra de Domènec Talarn (1812-1902), que hi havia als carcanyols dels arcs; les espectaculars gelosies de les tribunes superiors (1855), i el retaule major (1866).

El naixement superior, així com el portal lateral, que dóna a la Rambla, amb la imatge del Nen Jesús, són obra de Francesc Santacruz.

D’acord amb aquest model es va fer el 1906 l’altre portal, amb la imatge de sant Joan infant, obra d’Enric Sagnier.

L’any 1911, l’orguener Pau Xuclà i Camprubí, enllestí un orgue per a la parròquia, el qual fou destruït el 1936.

L’Associació de Pessebristes de Barcelona, conjuntament amb la Parròquia de la Mare de Déu de Betlem, organitza la seva tradicional mostra de pessebres; els pessebres que es presenten són fets expressament per aquesta mostra i cada any són diferents.

L’església de la Mare de Déu de Betlem, és Bé cultural d’interès nacional.

Avui dia de Sant Esteve, seria un bon dia per visitar amb família el Pessebre !

 

Recull de  dades : Ajuntament de Barcelona, L’església de Betlem, Pessebristes i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Església de Sant Felip Neri de Barcelona

Els propers dies us presentaré diferents Esglésies d’arreu  de la província de Barcelona.

L’ església Sant Felip Neri està situada la seva porta principal,  en la plaça de San Felipe Neri, al barri Gòtic de Barcelona.

No s’ha de confondre amb l’oratori de Sant Felip Neri a Gràcia.

I un enllaç on coneixereu l’Oratori de Gràcia :

https://www.barcelona.cat/barcelonablog/insolit/els-130-anys-de-l%E2%80%99oratori-de-sant-felip-neri-a-gracia

Us passo la seva història :

  • L’església de Sant Felip Neri va néixer com a dependència del convent dels “felipons”, que es van establir al lloc en 1673.
  • Aquell mateix any van beneir una capella provisional, substituïda per una de millor l’any 1677.
  • L’església, és un dels pocs edificis barcelonins d’estil barroc, es va construir entre 1721 i 1752. És obra de l’arquitecte Pere Bertran, que tingué l’ajuda de Salvador Ausich i Font. La decoració anà a càrrec de Pere Costa i Carles Grau.
  • El temple té annexa la casa de la Congregació de l’Oratori, fundada el 1673, on viuen els clergues seculars, ensems amb els germans i els novicis.
  • L’interior destaca pels seus altars barrocs i neoclàssics, especialment l’altar major, realitzat entre 1807-1815 segons un projecte de Nicolau Travé i amb la possible participació de l’escultor Salvador Gurri.
  • El 30 de gener de 1938, durant la guerra civil espanyola va ser escenari d’un intens bombardeig per part de l’aviació italiana, que va deixar únicament en peu la façana i part de l’estructura de l’església. Com a conseqüència, hi va haver 42 víctimes mortals, la majoria nens que eren alumnes de l’escola Sant Felip Neri, en enfonsar-se el sostre del soterrani on s’havien refugiat.

L’església té planta contrareformista, amb una única nau i capelles laterals amb un avant passadís que permet el recorregut per les capelles sense incidir en la zona de culte,

seguint una tipologia característica de l’arquitectura religiosa tardo barroca catalana, com també es pot apreciar a l’església de la Mercè. Té un creuer cobert amb cúpula i un absis semicircular.

La seva façana, inspirada en la de la capella de la Ciutadella, està rematada per un ampli semicercle, resultant més esvelta i dinàmica per la seva major altura i per la unió en corba del carrer principal amb les laterals.

L’accés, adovellat, està flanquejat per pilastres caixejades i coronat per una cornisa recta, que en el seu centre es corba per a allotjar un escut.

Sobre l’accés principal se situa un segon cos amb una fornícula amb la imatge del sant, emmarcada igualment amb pilastres.

A la part superior de la façana se situa un ampli òcul per permetre l’entrada de la llum a l’interior del temple.

A la part posterior del temple, que dóna al carrer de la Palla, hi ha dues portes barroques i una fornícula amb la imatge de Sant Felip Neri.

entrada de l’Escola

Us passo un enllaç d’un article sobre el convent dels “felipons” i el seu tresor que  amaga :

https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160917/41328799744/sant-felip-neri-tesoros-convento-gotic-felipones.html

Façana i entrada del convent

En la façana principal, hi ha impactes de metralla de la Guerra Civil, les obres de restauració i neteja han volgut conservar el testimoni d’una guerra cruenta.

L’any 2018, es va fer un acte dels 80 anys del bombardeig, us passo l’enllaç :

https://www.ccma.cat/324/fa-80-anys-del-bombardeig-de-laviacio-italiana-a-la-placa-de-sant-felip-neri/noticia/2834934/

Hi ha una font al bell mig de la plaça i s’hi trobant les cases dels antics gremis dels calderers i dels sabaters.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Creu de Terme de Martorell

La Creu de Terme, està situada en la Plaça de la Creu de Martorell, per aquest motiu és coneguda com La Creu de la plaça de la Creu.

Us passo informació de la seva historia :

  • La primitiva creu va ser erigida l’any 1576 pel comú de Martorell, i era situada a l’entrada de la vila, al peu de la cruïlla de camins entre el Congost i el Pont del Diable, davant el portal d’en Subirats, que, a partir d’aquell moment va ser conegut com a portal de la Creu.
  • L’antiga Creu de Terme va ser destruïda el 1869.
  • El dia de sant Joan del 2000 es va fer la inauguració de les obres d’urbanització de la plaça de la Creu, hi allí es va instar-lar la reproducció actual de La Creu de Terme.

Es tracta d’una creu de pedra erigida damunt una base de dos graons, de planta circular. Al centre es disposa la columna de planta hexagonal amb un volum a la part inferior més ample.

A la part superior, s’hi encasta la magolla o capitell, també sisavat rematat per dues motllures planes i amb les cares decorades per figures de sants i/o evangelistes, entre les que s’identifica sant Isidre, canonitzat el 1622. La creu pròpiament dita és de tipologia llatina amb el braços acabats amb formes vegetals que recorden la flor de lis.

Cal dir, que la magolla o capitell és una peça recuperada que temps enrere havia format part d’altres dues creus de Martorell: la creu de l’illa Santacana, construïda l’any 1922 per Francesc Santacana i Romeu i enderrocada l’any 1936 durant la Guerra Civil, i la creu del jardí del Museu de l’Enrajolada, erigida el 1968 i enderrocada per la caiguda d’un arbre el 1988.

Els plans mostren, a l’anvers, la imatge del crucificat i, al revers, motllures nerviades.

La Creu de la plaça de la Creu és una obra del municipi de Martorell i està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Pont del Diable de Martorell

El Pont del Diable està situat sobre el riu Llobregat al seu pas per Martorell, del qual ha esdevingut el seu símbol i moltes llegendes.

De fet, separa dos municipis, el de Martorell i el de Castellbisbal.

Us passo dades històriques :

  • Del monument original romà, situat a la Via Augusta i començat al segle I aC, encara se’n conserven els estreps, la base i l’arc triomfal que dóna accés per l’extrem oriental del pont, ja del segle II dC, amb dues pilastres d’ordre corinti.
  • El pont s’ha anat refent al llarg dels segles diverses vegades.
  • En destaca la reconstrucció gòtica feta el 1289 sota la direcció de Bernat Sellés, que incorporà els característics arcs ogivals desiguals.
  • Acabada la Guerra Civil, es va fer una reconstrucció fidedigne durant l’any 1963.

Cal dir, que l’arc central, el més gran dels tres, fa més de 37 metres de llum i té doble angle.

Al damunt, a la clau de volta, hi ha una petita construcció, com una caseta amb teulada de dos vessants.

Com us dic, aquests arcs van ser destruïts durant la Guerra Civil

i es van reconstruir fidelment l’any 1963 a partir del disseny gòtic.

Us preguntareu,  d’on surt es el nom del pont ? us explico que segons una  llegenda, diu… :

… Es diu que el diable el va construir per a una minyona que diàriament havia de recollir aigua en una font llunyana i que estava disposada a donar la seva ànima a canvi de no haver de fer tant d’esforç …

Llegenda o no, el pont es admirat per tothom, fotografiat  i qui no ha passat per de munt

seu?

i també, a pogut admirar el riu Llobregat de munt seu ?…

Jo, crec que si aneu sols a fer un passeig per aquest pont,  notareu que hi ha algo especial que us atraurà…i captivarà…

 

 

Recull de dades gracies a l’Ajuntament de Martorell i a altres

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Torre Bellesguard de Barcelona

La Torre Bellesguard  està situada en el carrer de Bellesguard, 16-20 de Barcelona.

Aquesta Torre també és coneguda pel nom de Casa Figueres.

La casa ha sigut i és de propietat privada i ha estat oberta a visites guiades des del setembre del 2013, després d’anys d’haver estat tancada al públic.

Us passo l’enllaç de la Web oficial de la Torre Bellesguard :

https://bellesguardgaudi.com/ca/

Us passo la seva historia :

  • En aquest lloc hi havia les restes de l’antiga residència reial d’estiu que l’últim rei de la dinastia catalana, Martí l’Humà, feu aixecar el 1408, i on es casà amb Margarida de Prades el 1409, l’anomenada Torre de Vallblanc.
  • Martí l’Humà la comprà el 1408 i l’havia adoptat com a cort entre els anys 1408 i 1410 amb el nom de Bellesguard.
  • L’any 1900, Maria Sagués, vídua de Jaume Figueras, va comprar la finca als hereus del bisbe Grau d’Astorga, d’aquell antic palau pràcticament no en quedava res. Antoni Gaudí va rebre l’encàrrec i començà el projecte el mateix any.
  • Durant la Guerra Civil espanyola va servir d’orfenat i el seu mobiliari fou destruït.
  • A partir de 1945, s’hi instal•là una clínica de ginecologia i obstetrícia.
  • El mes de maig del 2008 es van observar fissures a la creu que es va comprovar que estaven per tot l’edifici, requerint una intervenció que va corregir el desplaçament del pinacle i en reforçà l’estructura.
  • El 2018 la família propietària de l’edifici ho va vendre al grup Catalana Occident.

El nom bell-esguard provindria de la bella vista que el rei tenia des d’aquest indret.

Aquest origen medieval va ser usat per Gaudí com a element d’inspiració, escollint l’estil neogòtic català com a forma d’homenatge. L’arquitecte va aprofitar-ne algunes de les poques restes com parets, pati… per a construir el nou Bellesguard.

Per això, la casa té l’aparença externa d’un castell, incloent-hi els seus merlets i la torre que remata la façana.

El gran nombre de finestres demostra l’interès de Gaudí per la il•luminació natural.

Bellesguard té planta aproximadament quadrada, amb planta baixa, tres pisos i golfes. A l’angle esquerre de la façana principal i en tota l’alçada de l’edifici, sobresurt un cos també quadrangular acabat amb un gran pinacle coronat per una creu de quatre braços, element que Gaudí usà repetidament, i ornada amb ceràmica, mostrant els colors de la bandera catalana en homenatge a Martí l’Humà.

En aquest cos és on es troba la porta principal, amb arcada pe pedra i reixa de ferro. El parament exterior és fet de pedra picada.

Els mosaics dibuixats per Domènec Sugrañes juntament amb el ferro forjat afegeixen fantasia a l’edifici.

Gaudí va ser assistit per Joan Rubió i Bellver en aquest i altres edificis. El 1909 Gaudí va deixar l’obra, que va ser completada el 1917 per Domènec Sugrañes, el qual ja havia dissenyat la porta, bancs de ceràmica i mosaics de pedra natural.

Les finestres, de reminiscències gòtiques amb arcs lobulats; els merlets que envolten l’edifici damunt el nivell de la tercera planta i que formen un pas de ronda i la gran agulla que corona el cos avançat o torre.

Hi destaquen el pati de l’escala d’accés i les golfes, de maó vist.

També, cal destacar el jardí de la finca.

És una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, des del 24 de juliol de 1969.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia, Bellesguard i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Fidel Rodriguez

Edifici de L’Esplai de Santa María de Palautordera

L’Edifici de l’Esplai està situat en el carrer Dr. Robert, 1, de Santa Maria de Palautordera; el trobareu en un costat de l’Ajuntament, i davant de les antigues Escoles.

Us passo dades sobre la seva historia :

  • L’any 1923 era l’Edifici del Cercle Autonomista Republicà, amb activitats recreatives, tals com teatre, cinema o ball.
  • L’Edifici va ser construït sota la influència del noucentisme, que prengué el nom de l’entitat.
  • Després de la Guerra Civil, l’any 1939, era el Cafè España.
  • A partir de 1977 “La Caixa” se’n va fer càrrec i va restaurar l’edifici per acollir la casa de cultura i en L’Esplai per a la gent gran.

Es tracta d’un edifici aïllat de planta rectangular i coberta a dues vessants sobre encavallades i bigues de fusta. Els murs i els pilars són fets de maó i estan pintats de blanc. La façana principal té les obertures d’arc de mig punt, un portal flanquejat per dues finestres i al damunt hi ha un buit tripartit d’arc de mig punt, un portal flanquejat per dues finestres i al damunt hi ha un buit tripartit també d’arc de mig punt. El central és més alt. A la façana lateral nord hi ha dos portals més que donaven accés a l’antiga biblioteca i guarderia municipal.

Al costat hi ha un petit edifici annex de dues plantes -havia estat l’antiga biblioteca– amb la mateixa estructura. L’edifici del Centre Autonomista, juntament amb les antigues escoles i l’ajuntament són representatius de l’arquitectura del primer terç del segle XX.

L’Esplai és una obra noucentista de Santa Maria de Palautordera protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

 

 

Recull de dades gràcies a l’Ajuntament de Santa Maria de Palautordera, Viquipèdia i Altres.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé