La Salut esta situada al costat del camí de les Coves del Salnitre de Collbató.
Us passo la seva història:
Va ser reconstruïda després de la Guerra Civil.
El dilluns de Pasqua s’hi celebra un aplec.
De planta rectangular i sostre a dues vessants.
Presenta un campanar d’espadanya que corona la façana. La sagristia es troba adossada a l’ermita. Davant l’entrada hi ha esglaons d’accés.
La porta és un arc ogival amb flors d’estil modernista al capitell. La façana està decorada per arcs cecs, tres a cada banda.
A sobre la porta i sota el campanar hi ha tres arcs ogivals.
Els actes de l’aplec comencen amb la processó des de l’església de Sant Corneli. Després hi ha missa, al final de la qual es canten els goigs en honor de la Mare de Déu de la Salut, ballada de sardanes i dinar popular. Des d’antic la gent del poble i dels voltants hi venia a demanar favors a la Mare de Déu i, en agraïment, després li portaven exvots.
La Salut de Collbató és una ermita de Collbató (Baix Llobregat) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia i Diputació de Barcelona
La Torre Muntadas està en el carrer de Jaume Casanoves, 80-82, El Prat de Llobregat .
Us passo la seva historia:
Va ser construït el 1885 com a torre d’estiueig de la família Muntadas. En concret, la finca va ser adquirida per Josep Muntadas i Rovira, fill d’un dels fundadors de l’Espanya Industrial, Josep Antoni Muntadas i Campeny.
Després de la Guerra Civil, va ser ocupada per la Falange Española i utilitzada com a centre d’interrogatoris dels detinguts.
El desembre de 1947 va ser adquirida per l’Ajuntament del Prat de Llobregat i es convertí en seu del consell local del moviment franquista.
Era coneguda llavors popularment com “el palacete”.
El 1988 va ser rehabilitada com a equipament cultural.
Actualment és un centre d’arts modernes (Centre d’Art Torre Muntadas).
És un palauet historicista de la tipologia construïda al darrer terç del segle XIX. Consta de planta baixa, pis i un altre pis simulant golfes, just sota la teulada.
Té dues entrades, una és la principal i està marcada per un caminet des de la barana del carrer, i una és posterior i dona directament al jardí, que encara és accessible per la qualitat d’edifici públic, temps enrere reservat.
A la part posterior hi ha també una terrassa a l’altura del primer pis.
La façana presenta una profusió de finestres rectangulars, grans i amb motllures geomètriques de tipus clàssic que es complementa amb el frontó de sobre la porta principal i el que lluu al capdamunt a la banda del carrer Mariscal Jofre.
La Torre Muntadas, o el Palauet Municipal, és un edifici del Prat de Llobregat inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’església Parroquial de Sant Andreu està en la Plaça de Sant Andreu, 1 de Puigdàlber.
L’església Parroquial de Sant Andreu és l’actual temple parroquial de Puigdàlber. És un edifici modern, inaugurat el 23 de gener de 1942, el qual va substituir una església anterior d’estil barroc que, originàriament, havia estat sufragània de Santa Fe del Penedès.
En donar-se, l’any 1868, la segregació de la parròquia de Puigdàlber de la de Santa Fe, passant aquesta a formar part de la parròquia de la Granada, el temple parroquial barroc esdevingué petit per acollir la feligresia de la nova parròquia, la qual abraça no tan sols el propi municipi, sinó que s’estenia als termes veïns de Font-rubí, el Pla del Penedès i Subirats.
Pel 1932 es torna a posar de manifest la necessitat de l’arranjament i ampliació del temple, i s’optà aleshores per la construcció d’un nou temple i “efectuar en la actual iglesia las obras necesarias para su conservación”. L’esclat de la Guerra Civil del 1936 va aturar les obres del nou temple, el qual ja es trobava en un estat molt avançat, a punt d’ésser cobert per la teulada. Les circumstàncies del moment van fer que l’edifici fos enderrocat i que les seves pedres fossin utilitzades per construir els refugis del camp d’aviació acondiciat provisionalment durant la Guerra Civil a Sabanell. Acabada la guerra, l’antiga església es trobava molt malmesa i amenaçava un possible ensorrament, per la qual cosa es prengué la decisió d’enderrocar-la, determinació, sens dubte, lamentable, encara que, tal vegada, necessària.
De la primitiva església de Sant Andreu, en queden un parell de documents fotogràfics i una aquarel·la naïf de Melchor Villademont, veí del poble, data del 1931. Mossèn M. Trens, en el seu Inventari del tresor de les parròquies de la Diòcesi de Barcelona, redactat l’any 1926, descriu així l’església que ens ocupa: “Església molt petita, tres trams amb l’absis compresa, volta mig punt amb llunetes, capitells interessants d’estil compost barroer. Altar major rococó, bonic, petit. Altar Roser, només hi ha la Verge que és bonica, amb mimbre rosari. Vera Creu plata, peu òval, decoració repujada, tija gerro, creu plana esgrafiada, vores i extrems ben florits, du la inscripció” és de puixdalba 1694″, 40x19x18 cm. Candelers fusta barrocs, bonics. Altres objectes litúrgics sense importància.
De tot el descrit únicament, però sortosament, es conserva la Vera Creu i una pica beneitera, no descrita per Mn. Trens, del segle XVII, que es guarda a l’atri de l’església nova.
L’actual temple no té un escàs valor arquitectònic. S’inicià la seva construcció l’any 1940, sota els plànols de l’arquitecte barceloní Manuel Puig Ganer.
La Torre Moruna esta situada en la Plaça de Torremoruna de Castelldefels.
Us passo la seva història: • Originàriament era una torre de guaita que, situada en un turó davant del mar, als espadats del Garraf, formava part de la línia de vigilància entre la Torre Barona i la de Sant Salvador. • El nom que porta actualment sembla que va ser posat per un dels propietaris del sector després de la Guerra Civil Espanyola.
És una torre de defensa, aïllada, de planta circular i cos cilíndric.
Està feta amb carreus irregulars disposats en filades i coberts en gran part d’heura que no deixa veure si es conserva alguna obertura.
L’alçada conservada és inferior als 3m.
La Torre Moruna és un edifici del municipi de Castelldefels (Baix Llobregat) declarat bé cultural d’interès nacional.
Recull de Dades: Viquipèdia Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero
Can Vilaró està situada en l’avinguda de l’Onze de Setembre, 61 de Montornès del Vallès.
Historia:
Hi ha documents del segle XV que donen fe de l’existència de la casa.
Prova també que és molt antiga, el fet que a l’interior hi ha un arc d’estil àrab.
Des de temps molt remots, era una masia de l’heretat dels Vilaró, una família benestant amb propietats, masos i cases, a Barcelona, Granollers, Montornès i Mollet, principalment. Una pubilla de la nissaga, Paula Vilaró Font, va contraure matrimoni amb Llogari d’Argila de Quadras que va ser qui va empendre la reforma de la casa, acabada l’any 1783.
Des d’aleshores, can Vilaró ha estat regentada per la família Argila.
La finca, una de les més grans i riques del marge esquerre del riu Mogent, havia tingut 200 hectàrees. La producció agrícola, de regadiu i de secà, es combinava amb l’activitat ramadera. Havia estat una reconeguda hisenda fragmentada en diverses masoveries.
El rellotge del campanar va ser col·locat amb l’objectiu de marcar els torns del canvi de reg entre els arrendataris.
Si bé la masia sempre havia estat residència d’estiu, a partir dels anys 30 del segle XX els propietaris van optar per viure-hi permanentment, de manera que quan va esclatar la Guerra Civil, els Argila eren els únics terratinents del terme que residien a Montornès.
Gran edifici civil amb la disposició clàssica de planta quadrada de 20 x 20 m, planta baixa amb celler a la part nord, planta noble amb capella inclosa i golfes.
La casa és molt antiga, però la configuració actual data de la reforma de finals del segle XVIII. Posteriorment s’hi van anar afegint els cossos laterals.
El conjunt és una construcció en forma de “u” amb un magnífic pati central, l’antiga era. L’edifici antic i principal, amb coberta a quatre vents, presenta una façana amb un clar eix central de composició i dos laterals que són visibles a les plantes primera i segona.
La porta forana està emmarcada amb grans carreus que mostren que en origen havia estat d’arc de punt rodó amb dovelles. Amb el temps, l’arc de la porta va esdevenir escarser perquè just a sobre s’hi va construir un gran balcó amb barana de brèndoles de ferro i una coberta d’arc pla.
Maria Cinta Cantarell Aixendri 1990 / Generalitat de Catalunya
La llinda d’aquest balcó presenta la inscripció “LLOGARI ARGILA 1783”. A la planta superior hi ha una altra finestra d’arc pla, flanquejada per altres dues de més petites que formen el coronament dels eixos de composició lateral.
Maria Cinta Cantarell Aixendri 1990 / Generalitat de Catalunya
A l’altura de la primera planta, les finestres que emfasitzen els eixos laterals estan cobertes amb arcs conopials amb traceria calada d’elements vegetals. Remata la façana un curiós campanar de traçat curvilini amb dues obertures, una a sobre de l’altra.
Maria Cinta Cantarell Aixendri 1990 / Generalitat de Catalunya
El rellotge que fa anar les campanes data de 1904 i va ser muntat per Tomàs Colomer del Portal de l’Àngel. Avui encara funciona. Les golfes conserven l’embigat original de fusta, instal·lat l’any 1783.
Annexes a la masia, s’hi troba una ala esquerra, d’estil colonial, i una ala dreta d’estil neogòtic, amb els finestrals característics respectius. Aquesta darrera compta amb un pati interior de planta quadrada i perímetre cobert, una mena de claustre amb una font al mig. Hi ha una font, la de Sant Antoni, al pati de l’era, que oferia i ofereix al mas, encara avui, aigua corrent provinent d’una mina.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: KuanUm – Juana María Huélamo Gabaldón. / Ajuntament de Montornès del Vallès.
La Creueta està situada en el carrer de la Creueta, a la cruïlla amb l’Avinguda de la Generalitat de Navarcles.
Historia:
En aquest indret hi havia una creu de terme.
Durant la Guerra Civil de 1936 fou destruïda
I, en substitució, l’any 1956 s’hi col·locà la creu actual.
Situada a la sortida de Navarcles, tradicionalment la Creueta era un dels llocs de passeig on les parelles i els joves s’hi anaven a fer fotos.
Creu de terme clavada sobre una base de pedra. La base té una forma més o menys piramidal i està feta amb còdols. Al damunt hi ha una senzilla creu de ferro, amb els braços acabats en forma de cor invertit que recorda la flor de lis.
Com a complement ornamental té dues agulles encreuades en forma de “X” guarnits amb elements de forja, tot creant un efecte d’arèola ornamental. La creu té una alçada de 2,92 m; 1,60 sense la base de pedra.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Pont de l’Aigua es situa sobre el riu Ter, en la carretera de Palamós municipi de Girona.
Us passo la seva historia:
Els primers vestigis són romans i al segle xiv es començà l’original, obra d’en Pere Ça Coma i que es clogué al segle xv, era de 10 ulls i tenia una plataforma en punta de diamant al tercer ull.
Després de moltes vicissituds de riuades i setges (ja que la història del barri ha anat lligada a la de Girona) durant la retirada, a la Guerra Civil, fou volat i reformat més tard per les milícies franquistes, creant l’actual pont.
El 1926 s’inaugurava la línia del tramvia de Banyoles i que passava del Pont.
Miquel Ferrer i Lopez – 1988 / Generalitat de Catalunya
És un pont de 8 ulls d’arcs de punt rodó i que dona nom al barri. De caràcter monumental per les pilones, dues a banda i banda del pont, amb làpides commemoratives de la guerra civil a favor dels nacionals.
Miquel Ferrer i Lopez – 1988 / Generalitat de Catalunya
En el tram més proper a Sarrià, el pont puja en un pendent suau en els dos primers trams, per baixar al darrer en un pendent més pronunciat.
Així, el pont consta de 3 parts caracteritzades per trossos massissos amb relleus al·lusius. La barana és de pilonets rodons amb motlluretes de mitja canya, seriats, amb passamà massís al damunt. El pont és damunt el Ter, i té el terra de quitrà que salta, deixant a la vista els carreus antics i les guies del tren de Banyoles.
El pont de l’Aigua és un pont fluvial del municipi de Girona que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El Pont Vell a l’entrada del poble sobre el riu Llobregat de Sallent.
Albert Benet i Clarà – 1982 / Generalitat de Catalunya
Albert Benet i Clarà – 1982 / Generalitat de Catalunya
Us passo la seva historia :
En el segle XIV amb un privilegi del rei Alfons el Benigne del 1333 es construí un pont en el mateix lloc on s’aixeca l’actual pont vell.
El pont medieval fou trencat per una riuada el 24 de gener de 1747.
La Real Audiencia del Principat encarregà a Ignasi Castells de Manresa la redacció dels plànols d’un nou pont que es començà el 1749.
El 1886 s’eixamplà amb unes voreres per a vianants.
El 1939 s’intentà volar-lo, però només restà afectada una arcada.
És un pont construït a mitjan segle XVIII de cinc arcs, amb una lleugera curvatura, més pronunciada als inicis.
Està fet de pedra tallada.
Els pilars estan protegits per trencaaigües.
A finals del segle XIX s’amplià construint unes voreres sobre unes bigues de ferro que travessen el pont perpendicularment i sobresurten per ambdós costats.
Joan Tous i Casals – 1957 / Generalitat de Catalunya
Joan Tous i Casals – 1957 / Generalitat de Catalunya
Després de la Guerra Civil es va reparar una arcada que havia resultat parcialment destruïda.
Aquestes voreres han estat reparades aquest any 1982.
El Pont Vell és una obra del municipi de Sallent (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Terra, aigua i racons 