Ermita de Sant Pere esta a ran del camí d’Oló i del camí al Puig de la Caritat, situada al coll de la Crosa, en un entorn rural, és una collada situada a 926,8 metres d’altitud del terme municipal de l’Estany, a la comarca del Moianès.
Es desconeix bona part de la configuració arquitectònica de l’església, tot i que es conserva l’arrencada d’una part dels murs, que defineixen una planta d’un espai aparentment rectangular, orientat segons un eix de nordest a sudoest.
L’espai interior tenia uns 4’10 m d’ample, uns 7’15 m de llarg, i estava format per murs d’uns 85 cm de gruix.
L’església de Santa Maria Magdalena esta en la Placa Major del Pla del Penedès .
Us passo la seva historia:
L’església es troba documentada des del 1080.
El 1097 pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona.
Fou parròquia independent des del 1778.
L’edifici ha sofert diverses modificacions al llarg del temps.
Una de les absidioles va ser destruïda entre el 1500 i el 1600 per fer l’escala del campanar.
Posteriorment van fer-se obres d’ampliació, als voltants del 1800.
L’última restauració, que ha recuperat la part romànica, data del 1972.
És un edifici d’una sola nau, amb creuer i cimbori, que descansa sobre trompes.
La coberta és de volta de canó.
L’absis, envoltat exteriorment per altres construccions, té tres finestres i conserva restes de pintures al fresc amb motius geomètrics.
Aquestes pintures policromes estan adossades a les parets de les esqueixades de les finestres de l’absis i petites zones de les parets vora amb temàtica diversa.
Dels dues absidioles originals només se’n conserva una, decorat amb bandes llombardes i arcuacions cegues a l’exterior.
El campanar és de planta quadrada, amb obertures d’arc de mig punt i un rellotge a la part superior.
Santa Magdalena és una església parroquial a la Plaça Major del Pla del Penedès (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’Església de Sant Pere d’Avinyó, es situada en la Ctra. N-340, km 306,9, d’Avinyó d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès).
Història[modifica]
L’església de Sant Pere d’Avinyó era l’antiga parròquia del terme municipal.
Va ser bastida el segle XVII.
Actualment la parròquia ha estat traslladada a l’església de Santa Margarida del Penedès, a Cantallops, construïda el 1975.
L’església de Sant Pere d’Avinyó forma un petit nucli, juntament amb una masia que consta de planta baixa i un pis, amb portal d’arc de mig punt, adovellat, i finestres emmarcades en pedra. A la llinda d’una finestra hi ha la data del 1698.
Actualment aquesta masia s’utilitza com a casa de colònies d’estiu. És formada per una nau central i dues laterals, de dimensions reduïdes, cobertes amb volta d’aresta rebaixada i arcs torals que recolza en una cornisa clàssica que recorre els murs.
Viquipèdia
La separació entre les naus s’ha fet per mitjà de pilars i arcs formers de mig punt. La capçalera és quadrada. La façana, d’estructura senzilla, presenta portal amb frontó triangular, ull de bou i coronament ondulat. Hi ha utilització de llenguatge clàssic. El campanar, de planta quadrada, s’eleva sobre una nau lateral, i té coberta de pavelló.
Sant Pere d’Avinyó és una església del municipi d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) protegit com a bé cultural d’interès local.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’església de Sant Simeó esta situada dins el terme del castell de Rajadell, a 450 metres al SE del mas Centelles, pel camí que va del Mas Centelles a Cal Tàssies, a l’esquerra .
Us passo la seva història:
L’església és documentada des de l’any 1154 com a parròquia categoria que hauria perdut ben aviat.
Molt segurament fou abandonada al segle XIV degut als afectes de la Pesta Negra.
Al segle XVII el mas Centelles va construir una nova capella prop de la masia.
Església romànica enrunada, de la qual només se’n conserven fragments dels murs de la nau.
L’edifici és totalment perdut però els carreus conservats ens indiquen que podria tractar-se d’un edifici molt senzill,
amb carreus força petits i irregulars.
Molt segurament podria ser una església d’una sola nau amb absis a llevant i coberta amb volta de canó, el qual fou abandonat ja en època medieval.
Sant Simeó de Centelles és una obra del municipi de Rajadell (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
L’Església de Sant Pere i Santa Creu esta situada al lloc conegut com Cementiri Vell, va ser l’església parroquial fins el 1879.
Us passo la seva història:
Citada per primera vegada l’any 936, l’església romànica de Sant Pere i la Santa Creu, està situada en un espadat entre el Torrent del Cementiri i la Riera a uns cinc-centes metres del poble de Masquefa del qual era antigament la parròquia.
L’edifici que ha pervingut fins als nostres dies fou edificat a finals de segle XII o començaments del segle XIII.
L’edifici que ha pervingut fins als nostres dies fou edificat a finals de segle XII o començaments del segle XIII. Es tracta d’una construcció d’una sola nau coberta amb volta i acabada amb un absis en forma de semi-cercle.
Aquest absis, tot i que és molt senzill, constitueix l’única part de l’església amb elements decoratius, llevat de l’òcul: un fris de dents de serra i per dessota una sèrie d’arcuacions de les dites llombardes, que semblen sostingudes per petites mènsules amb relleus esculpits d’animals, figures humanes, petxines,…molt dins de la línia de les construccions del segle XII.
En el mur frontal, a ponent, trobem un òcul de grans dimensions i de decoració vegetal, emmarcat per uns carreus ben tallats i regulars que podem observar al llarg dels murs exteriors de tota l’església. En alguns moments s’hi poden apreciar les marques de picapedrer, característiques de les obres realitzades al segle XIII.
Pel que fa a l’interior, la part més separada de l’absis és ja clarament gòtica, amb voltes de creueria, que sostenen el cor. En el baptisteri, mancat de la pica baptismal, s’observen restes de pintures que representaven el Baptisme de Jesús. El campanar ha sofert modificacions en la teulada que antigament era horitzontal i ara apareix a quatre vessants i acabada en punta.
Sant Pere i la Santa Creu de Masquefa és una obra de Masquefa (Anoia) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Saló s’arriba per la carretera BV-3002 just en el km. 8,6 esta aquest petit poble en el municipi de Sant Mateu del Bages.
Historia:
Aquest castell pertanyia al comtat de Berga i tenia al seu càrrec la defensa de la vall de la riera de Salo, abans de Duarri, juntament amb el castell de Mejà, amb el qual formava un conjunt unitari.
És documentat des de l’any 966.
El domini eminent pertanyia primerament als comtes de Cerdanya i, després de l’estroncament de la dinastia, als de Barcelona, igual com succeí amb els castells de Coaner i Mejà.
Com a feudataris comtals hi hagué en un principi el senyor de Castelladral.
Així, Ramon Bernat de Castelladral jurà fidelitat diverses vegades als comtes de Cerdanya (entre 1068 i 1117)
Ydesprés als de Barcelona (entre 1117 i 1135).
Després d’aquesta data no coneixem més notícies fins el 1196, quan el castell es troba en mans de la família Òdena, que en disposava com si fos un castell patrimonial. No hi ha cap notícia sobre possibles famílies de castlans.
El segle XIV el castell de Salo apareix om a domini de la casa de Cardona, que segurament l’havia adquirit dels Òdena.
El 1314 fou vinculat al vescomtat que crearen amb els béns que tenia la família i continuà així fons a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. Els Cardona hi exercien la jurisdicció civil i criminal.
Restes molt escadusseres del que havia estat el castell de Salo, emplaçat al cim del puig anomenat el Castellot, al costat de l’església i del petit poble de Salo. Es tracta d’un punt estratègic al costat de la riera de Salo, on aquesta fa un seguit de meandres. De l’antiga construcció del castell pràcticament no en queden restes visibles. Al cim del turó s’hi ha plantat diverses antenes de televisió i també hi ha una creu de la Santa Missió de l’any 1951. Els fonaments del castell han quedat colgats i actualment tot l’indret és ple de vegetació, cosa que fa molt difícil trobar-ne rastres.
Segons la Catalunya Romànica, els murs conservats correspondrien a l’angle nord-oest d’un edifici de planta quadrada. Aquesta fortificació havia de comptar amb les seves muralles i torres de defensa, mentre que el nucli actual de Salo formaria part del recinte jussà. La ubicació del castell, damunt d’un turó allargassat, li permetia disposar d’una primera defensa natural del recinte, que es reforçaria mitjançant les muralles d’un recinte sobirà. Pel que fa al recinte jussà, es conserven visibles restes de les seves muralles de tancament integrades en l’urbanisme actual i en el subsòl.
Observacions:
Aquest castell no consta a la llista de castells declarats Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN)
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Penyafel esta a prop del camí que uneix els Monjos amb el nucli de Moja (al terme d’Olèrdola).
Historia:
Documentalment, la casa s’esmenta el segle XIII (1226),
tot i que en el segle XII (1131) s’esmenta el nom de “Penna Fedel” en algun document.
Edifici de grans dimensions situat a pocs metres de la capella de la Mare de Déu de Penafel.
És compost de planta baixa, un pis amb finestrals de pedra picada, i golfes sota coberta a quatre vessants. Una galeria d’arquets de mig punt ressegueix tot el perímetre de les golfes sota el ràfec.
La façana presenta una composició asimètrica, amb un portal d’arc rebaixat i guardapols enmig, i una porta a la seva dreta oberta a mitja alçada.
A sobre d’aquesta, hi ha una fornícula que conté una creu de pedra esculpida amb la Mare de Déu, on es pot llegir amb dificultat una data: 170?. Les cantonades de l’edifici estan fetes amb carreus escairats.
L’edificació té alguns annexes amb entrada per un baluard. A la part de la façana que dóna a l’interior hi ha unes gàrgoles cilíndriques i de pedra.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Autor de la fitxa: Tríade scp
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Cal Díaz o Villa Antoinette esta en el carrer del Bruc del mig, 1 al centre del poble en El Bruc.
Historia:
El Bruc va ser escollit com un poble d’estiueig a inicis de segle XX per diferents famílies barcelonines.
Aquesta casa va ser un dels primers projectes realitzats per Ricard Giralt Casadesús.
A cavall entre la tendència modernista (colorisme) i noucentista (composició harmònica), va ser bastida entre 1913 i 1916.
La família Díaz en va ser propietària fins els anys 1980.
Ricard Giralt i Casadesús, va obtenir el títol d’arquitecte a l’Escola de Barcelona el 1911. Va ser des de 1915 arquitecte municipal de Figueres i des de 1922 de Girona.
Cal Díaz o Villa Antoinette és una torre d’estiueig de planta rectangular, un pis i una torre adossada. Voltada de jardí i paret de tanca. Està formada per un edifici principal, un porxo i una galeria porticada a la façana posterior. Els espais es disposen en diferents plans, avançats i reculats creant un joc de volums. S’hi observen elements coloristes que destaquen sobre les parets blanques estucades com l’emmarcament de les finestres amb obra vista als mainells.
Sota teulada destaquen els modillons i al porxo la barana salomònica també de totxo vist repintat. Altres elements coloristes modernistes són la xemeneia recoberta de rajoles de ceràmica i les teules envernissades de colors blau i groc a la teulada. La terrassa posterior i els porxos són construccions posteriors.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Autor de la fitxa: Gemma Estrada i Planell i Josep-Vicenç Mestre Casanova
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El carrer dels Monjos, es també anomenat popularment com a carrer Fosc, aquest tramat urbà es desenvolupa a partir del segle XV al redós del camí d’Oló.
Per tal de fer front a les despeses de reconstrucció de les dependències del monestir com a conseqüència del terratrèmol de l’any 1448,
l’abat del moment emprengué a partir de 1451 la venda de diverses possessions del monestir; dels camps de la Sagrera entorn de la capella de Santa Cecília a Bernat Perer, dels patis de la Sagrera a Joan Lleonart, i a Genescà de tot el Serrat.
Atribuint-se a aquest moment, segons la ressenya històrica de Josep Tresserra, l’inici de la construcció del carrer dels Monjos.
La seva morfologia es caracteritza per esdevenir un vial que salva un acusat desnivell al qual s’adapten les façanes de les cases i que cal pensar que també ja antigament devia estar empedrat, tal com ho està actualment.
Pavimentació que facilitaria la circulació tant d’animals i persones pel seu traçat costerut. Us recomanem fer la visita. !!!
La Rectoria de l’església parroquial esta al centre del nucli antic, a la plaça Catalunya, nº7 de Castellgalí.
Historia :
La primera referència que trobem de rector a Castellgalí fa referència a Bernat prevere el 1180, que era notari del senyor del castell de Castellgalí i probablement rector (AEV).
Probablement, i tenint en compte l’estructura que veiem de la rectoria, l’any 1750 es faria una reforma, en època en que era rector Martí Vilardaga, nebot de l’anterior rector Ramon Vilardaga procedent de Sant Martí de Biure, que va comprar un tros de terra i va edificar una casa (l’actual cal Simon).
Això ens fa pensar que probablement la rectoria estava en mal estat i per això es va fer una casa, refent després la rectoria.
La llinda que porta l’any 1643 seria d’una època anterior, quan era rector Gabriel Vilomara.
Aquesta llinda va ser traslladada el 1778, probablement al lloc que ocupa actualment.
En el moment en que es va ampliar l’església, al segle XIX, probablement també es reformés o arreglés la rectoria.
La rectoria de Castellgalí es troba al costat de l’església parroquial, amb accés des de la plaça Catalunya, situat a una zona que forma un turó en el que l’església i la plaça són el punt més alt, centre de l’antiga sagrera. És un edifici molt remodelat en diferents èpoques.
L’estructura principal és de planta rectangular, amb planta baixa, dos pisos i golfes, teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s’obre a la plaça, a tramuntana. Es pot veure clarament que l’estructura de l’edifici és de pedra, ja que es conserva vista en el sòcol de la base, i en el perímetre de finestres i portes, la resta de murs estan arrebossats i pintats. La porta principal i la del garatge són noves.
Únicament hi ha un balcó obert al primer pis que té llinda de pedra amb la inscripció ·1643· RECTORE VILOMARA · TRANSL· 1778. Sembla que la llinda procedeix de l’antiga habitació dels vicaris i fa referència al rector de la parròquia Gabriel Vilomara que procedia del mas Vilomara.
També hi ha una finestra del mateix pis amb llinda de pedra i la inscripció 1750 i les lletres A V superposades entre mig de les xifres.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Terra, aigua i racons 