Ermita de Santa Caterina de Sentmenat

L’Ermita de Santa Caterina està situada en el carrer  de Climent Humet 103, del barri del Serra de Dalt de Sentmenat.

És d’estil Barroc del Segle XVI-XVII, concretament va ser construïda cap al 1768.

A l’indret on es troba, hom suposa que uns camperols van trobar-hi una imatge de Santa Caterina d’Alexandria, i això va ser el motiu pel qual la marquesa va disposar de construir-hi l’ermita, que fou edificada, no obstant això, pel seu besnét.

Recull de dades : Pobles de Catalunya i Ajuntament de Sentmenat

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

L’ermita de la Mare de Déu de les Arenes a Castellar del Vallés

Ermita de la Mare de Déu de les Arenes. AGC, 2021

Ens situem al sud-est de la serra de Sant Llorenç del Munt, sota d’un altre Sant Llorenç, el de la Vall o “Savall” (“ipsa vall”), al terme que al segle X es coneixia com “Lacera” o “Llacera” (del llatí: laquearia, mot que fa referència a una construcció defensiva amb espitlleres, com seria la del Castell de Pera). Aquí, sobre la vall d’Horta, neix el riu Ripoll que baixa cap a Castellar i acaba al Besós.

El Castell de Pera, on neix el riu Ripoll. Foto: viquipèdia.

El paratge de les Arenes, al parc de Sant Llorenç del Munt, està envoltant de camins antics i de torrents, un d’ells, el de les Arenes dona el nom a l’indret.

El nucli de les Arenes a l’altra banda del torrent. AGC, 2021.

El terme “Arenes” o “Arena” és molt freqüent, doncs indica el terreny que envolta qualsevol cos d’aigua. El veiem sovint a la documentació de la zona perquè també es pot referir a la riera de les Arenes que neix a ponent del Ripoll i baixa per Matadepera i Terrassa cap al Llobregat, cal no confondre’ls.

Representació dels pobles pels que passa el riu Ripoll en el seu camí cap el Besós. Viquipèdia.

El 933 Saborida ven a Gustrimir i la seva esposa Bonadona, la setena part d’unes terres situades al castell de Terrassa, una d’elles a Agell (St. Llorenç Savall)[1] que limitava amb una via a orient i amb un torrent o “in ipsa arena”, al nord. El 965 una altra dona, Fruiló, dona al jutge Borrell vinya i terra per plantar al mateix lloc d’Agell, al Meianell. D’acord amb l’atles del segle X de Bolòs i Hurtado,[2] aquesta “arena” sí deu ser la que ens pertoca, en tot cas, el que veiem, com habitualment, és que el paper de les dones al segle X és notori.

La Mola des de les Arenes. AGC, 2021

L’ermita de les Arenes és un bonic edifici, molt estimat per la gent de la contrada i pels excursionistes, de la que en sabem molt poc, especialment d’aquesta època en la que ens endinsem. No en tenim notícia escrita d’aquesta capella fins el segle XII, en que sabem que estava adscrita a la parròquia de Sant Feliu del Racó (o de Castellar).

De Sant Feliu del Racó es diu que pertanyia a Sant Cugat, tal com consta als béns consignats el 985 i el 1002, on apareix la cel·la de “Sant Felicis qui est in Valrà”, però ja vam veure que no va ser fins finals del segle XI que Sant Cugat es va fer realment amb els béns que gestionava Sant Llorenç del Munt.[3] Les compra-vendes de la zona de Castellar del Vallés són recollides principalment a la documentació del Munt.

Sant Feliu del Racó, l’església és del s. XVIII però conserva el campanar del fons és del s. XI. AGC, 2021

“Sant Félix màrtir”[4] és anomenat al nord d’una de les dues peces de terra que Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen a Giscafred el 966 al terme de Llacera, al lloc anomenat Genescar, per tres sous,[5] el que indica que la propietat era petita. En aquest cas sembla fer referència a l’ermita romànica de Sant Feliu de Vallcarca o Vallcàrcara.

Sant Feliu de Vallcarca o Vallcarcara a Sant Llorenç de Savall. Foto: viquipèdia.

Les figures martirials, com les de St. Llorenç o St. Feliu, independentment de si són històriques o llegendàries, són un indici d’una major antiguitat, ja que l’església, a Occident, comença amb el record dels màrtirs.

El 1056 els almoiners d’Enric donen al monestir del Munt vinya i terra al terme de Terrassa, al lloc de Boadella i Valltorta que limita a l’est amb la via que va “ad ipsas Arenes”, a ponent amb el torrent que corre en temps de pluja i al sud amb Sant Feliu de Castellar (en aquest cas, Sant Feliu del Racó).[6]

La bella imatge bruna de Santa Maria de les Arenes va ser cremada arran dels fets de juliol de 1936. L’any 1941 la casa Rius Massagué de Barcelona en va fer una reproducció a partir d’unes fotografies. Aquesta marededéu duia una galledeta d’argent, símbol de la devoció que li tenien els pagesos, especialment per demanar-li pluja. La primitiva talla devia ser de finals del s. XI.

La Mare de Déu de les Arenes, amb la galledeta. Foto: viquipèdia.

És una “Theotokos” (mare de Déu que, entronitzada, és ella mateixa un tron per al nen), també anomenada “sedes sapientiae” o “tron de la saviesa”, una representació típica del romànic. Tant la marededéu de les Arenes, com el nen sostenen el món a les seves mans (la representació esfèrica del món no ens ha d’estranyar, doncs ja la feien servir els grecs i en aquest temps era freqüent).

Les excursions i les estades al paratge de les Arenes, amb les seves fonts, es faran força populars entre finals del segle XIX i principi del s. XX, però tot això forma part d’una història més recent que altres ens expliquen molt bé.[7]

L’edifici annex a l’església va ser un alberg per excursionistes i estiuejants. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 22-07-2021

Als que han tingut i tenen cura del nostre patrimoni

——————————————————————————————————————————–

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018). Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 1 i 29

[3] García-Carpintero, Àngels “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/

[4] Sant Feliu “el africà” és el màrtir més il·lustre de Girona, cantat ja per Prudenci (348-410).

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 32

[6] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 381.

[7] Prat Paz, Esteve (2019) “Les Arenes. Lloc geogràfic, històric, paisatgístic, artístic, de salut. Ermita i veïnat de Castellar del Vallés”.

Sant Miquel de Toudell de Viladecavalls

Aquesta setmana cada dia un església

Sant Miquel de Toudell  està en el carrer del mateix nom en el polígon industrial de Can Mir de Viladecavalls.

Us passo la seva historia:

  • El lloc de Toudell ja és esmentat al segle X.
  • L’any 1157 Alegret de Toudell va fer donació de l’església de Sant Miquel a les de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara.
  • Més endavant fou parròquia de la quadra del mateix nom.
  • L’any 1562 el terme de Terrassa es dividí en dues universitats o ajuntaments: Terrassa formada pel nucli urbà i la Universitat Forana de Terrassa formada per tot el terme, el qual incloïa set parròquies, entre les quals hi havia Sant Miquel de Toudell (Sant Pere de Terrassa, Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Julià d’Altura, Sant Quirze de Terrassa, Sant Martí de Sorbet i Santa Maria i Sant Miquel de Toudell). Tenien, però, un batlle comú.
  • L’any 1801 es varen independitzar totalment i va passar a tenir ajuntament propi, ubicat a Sant Pere.
  • L’any 1848 la parròquia de Sant Miquel de Toudell se segregà de la de Sant Pere de Terrassa per integrar-se al de Viladecavalls.
  • L’església sofrí reformes en el segle XVIII, especialment a la façana; en aquest moment es construí el campanar de cadireta.
  • Amb el temps perdé el caràcter de parròquia.
  • El cementiri del voltant va ser utilitzat fins a l’any 1874.
Ajuntament Viladecavalls – Antiga imatge / Generalitat de Catalunya

Es tracta d’una església romànica d’una nau rectangular i absis semicircular. La nau està coberta per una volta de canó i l’absis, més baix i estret, té una coberta molt aplanada formant un arc carpanell.

La teulada és a dues vessants i de teules àrabs; té escàs voladís i decoració de caps de teula al llarg de les cornises laterals sota la coberta.

El parament és de pedres mal tallades i reble; solament les pedres cantoneres són carreus quasi ben escudejats. A la façana oest hi ha la porta d’entrada d’arc de mig punt fet amb grans dovelles, i per sobre hi ha una petita obertura que a la part exterior és rodona i a l’interior un quadrat amb una reixa.

A la façana també hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls que queda desplaçat cap a la dreta respecte a l’eix central; el campanar està coronat per una petita teulada a quatre vessants i sota el ràfec hi ha decoració de caps de teula i de dents de serra.

L’absis a l’exterior està decorat amb arquets cecs i bandes llombardes. La teulada, que segueix la forma semicircular de l’absis, té força voladís.

A l’exterior, i adossat a la façana principal, hi ha restes d’una portalada que sembla indicar l’accés d’una antiga entrada a un recinte tancat, possiblement l’antic cementiri.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

Sant Miquel de Toudell és un edifici del municipi de Viladecavalls protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Ermita de Sant Vicenç del Castell de Castellbisbal

L’Ermita de Sant Vicenç està situada en el Parc del Castell s/n, concretament en el Serrat de les Garses de Castellbisbal.

Us passo la seva historia :

  • Es creu que Castell Bisbal, anomenat en principi castell de Benviure (probablement el topònim de “Benviure” assenyala un antic eremitisme en el lloc), no pertanyé als bisbes de Barcelona fins a la fi del segle x, que és quan degué començar a anomenar-se episcopal. […]
  • Els senyors útils e Castellbisbal foren els Castellvell, però aquests mantenien castlans o feudataris a Castellbisbal, probablement del mateix tronc que els Castellvell, que primerament tenien com a cognom Bremon i, a partir de la segona meitat del segle XII, Castellbisbal, encara que possiblement eren una mateixa família.
  • Durant el segle XII es registraren moltes discòrdies mútues entre els Bremon o Castellbisbal, els bisbes i els habitants del terme, fins que el 1198, quan fou nomenat bisbe Ramon de Castellvell (fill i germà dels senyors de Castellvell), es feu una concòrdia.
  • El 1290, a conseqüència d’uns actes de bandolerisme del castlà de Castellbisbal, Bartomeu, contra la gent de Barcelona, fou destruïda la fortalesa per les milícies d’aquesta ciutat”.
  • Dalmau de Castellbisbal (que tenia el Castellbisbal en castlania dels Castellvell i aquests pel bisbe de Barcelona), que assistí el 1412 al Parlament de Casp, fou qui reconstruí el castell a finals del segle XV.
  • A la fi de la guerra contra Joan II, Castellbisbal passà a poder de Lluís de Requesens i de Soler.
  • L’any 2020 un veí de Castellbisbal va fer una cançó inspirada en aquest monument, anomenada Ermita. En aquesta parla de les festes que fan els joves al parc.
Restes del Castell

Al lloc que ocupava el castell roman una petita capella, que té per patró titular a Sant Vicenç. Es tracta d’una ermita rectangular amb absis poligonal i una nau.

La coberta és a dues vessants i té un campanar d’espadanya. La porta està emmarcada per un arc rebaixat amb dovelles i brancals de pedra.

Sobre ella s’ha escrit: “Les ruïnes del Castell Bisbal, fragments de la capella de Sant Vicenç, s’alcen damunt el serrat de les Garses, prop de la capella de Sant Vicenç del Castell que, documentada el 1035, és una construcció moderna.

El 1568 encara es feu una reunió, en el pati del castell, dels prohoms de la població, que acordaren d’imposar un impost sobre el gra i el vi per a poder construir una església nova, més gran.

Aquesta nova església parroquial, dedicada a Sant Vicenç, és documentada el 1580 i s’aixeca al poble de Castellbisbal, damunt un serrat proper al castell, terrassa sobre el Llobregat”.

Jordi Contijoch Boada, any 1997 / Generalitat de Catalunya

Sant Vicenç del Castell  o Ermita de Sant Vicenç és una església del municipi de Castellbisbal protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Ramon Solé

L’ermita de Bellvitge al 1652

Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857

El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al “Tractat dels Pirineus” (1659).

1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco

Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…

Portada del llibre “Jardín de María”

L’obra s’articula en nou “llibres”, dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.

Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com els ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar els devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.

Goigs antics del carrer Espasería de Barcelona.

L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, entre altres, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.

Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.

Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.

Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques

 “En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.

Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.

“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.

Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.

Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.

Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020

Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”

Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021

Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.

L’ermita de Sant Vicenç del castell de Castellbisbal

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal. AGC, 2021

El popular diaca Sant Vicenç va néixer a Osca i va morir a València a les persecucions de Dioclecià. Va ser molt venerat a la Europa Cristiana, a Hispània ho va ser principalment a Osca, Saragossa i València. Jaume I el proclamà patró de la ciutat en conquistar aquesta ciutat.

L’advocació de l’ermita del castell de Castellbisbal (o Benviure) envers aquest màrtir indica uns orígens més antics dels que es poden confirmar, ja que l’únic que sabem és que el castell ja hi seria al segle X.

Les restes visibles del castell de Benviure o Castellbisbal són als fonament de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021

Aquesta primera església parroquial del terme, coneguda com “l’església vella del castell” va ser consagrada cap al 1051 pel llavors bisbe de Barcelona, Guislabert. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi, aquí trobem la primera referència de l’església de “sancti Vicentii de Castro Episcopalis” i d’altres llocs del terme que han de pagar delmes i primícies com Sant Quintí del Pedrerol.[1]

Portada del llibre de Mn. Albert Ruiz Elías, 1998. Parròquia de Castellbisbal.

De 1472 tenim el diari d’un rector on anota els moviments econòmics i altres esdeveniments de la parròquia del moment. Així sabem, per exemple que a les ermites de Sant Joan de Benviure, avui mig enrunada, i a la de “madona Santa Maria Magdalena”[2], desapareguda, es feien misses, com a la parroquial de Sant Vicenç on demana ser enterrat Antoni Esteve que testa el 1468.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper.

El 1553 Castellbisbal contava amb 26 focs o masies escampades pel terme, ja que els carrers i el nucli urbà no es formaren fins el segle XIX. El 1579 els seus prohoms decidiren al pati del castell, on es reunia el Consell, edificar una església nova a prop de la Rectoria, un lloc més poblat i on es disposava de pedra i aigua. El 1580 es dona llicència per construir-la amb un nou cementiri i per enderrocar l’església vella i traslladar ossos, retaules, altars, campanes i pedres que servirien per fer els fonaments. El poble havia d’aportar la ma d’obra i pagar els mestres. Es posà la primera pedra però la feina començà cinc anys després. En veure la dificultat de traginar la pedra de Montjuïc es decidí fer servir la de la pedrera de Campanyà. Quan la feina es fa feixuga es decidí que si algú no pot ajudar a traginar la pedra un dia hauria de pagar cinc sous.[4]

Pedrera de Can Campanyà. Foto: Mapes del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.

Com veiem una església ben bé del poble. L’altar i el cementeri es beneeixen el set de desembre de 1600, aquell dia s’enterra a Bartomeu Llopart.

Uns anys més endavant els més vells del poble encara recordaven l’antiga església del castell i decidiren construir-la de nou, el 1643 es beneeix aquesta nova capella però o els materials no eren bons o un llamp, com ha passat en altres ocasions, la va enderrocar, el cert és que el 1772 es reedificà de nou després d’estar 60 anys derruïda. Es beneeix el vuit de maig de 1773 i es cantà un ofici de gràcies i sufragi dels difunts allí enterrats. A la guerra del francès va ser saquejada però no enrunada i el 1857 va ser restaurada. Malauradament el 1899 un llamp d’una forta tempesta causant un estat ruïnós. Al cap dels anys alguns propietaris decidiren reconstruir-la, començaren recaptant fons, però en veure lo migrat dels donatius, desestimaren la iniciativa, llavors la gent del poble va decidir tirar endavant el projecte únicament amb els seus recursos. Seguint les recomanacions del rector, es van reunir amb els que van fer el primer intent que rebutjaren la iniciativa, així és com les noves obres van quedar en mans dels considerats pobres. Es recolliren una gran quantitat de petits donatius en metàl·lic que els permeté amb una mica més d’esforç arribar a la quantitat necessària. Cal dir que tot i que els propietaris no participaren, excepte algú de nouvingut, sí ho feren els masovers que aportaren un jornal de peó cadascú.

Pou i bassa a l’entorn del castell, probablement dels segles XVII-XVIII. Foto: Ramon Solé

El Nadal de 1903-1904 va ser inaugurada aquesta nova església, que es va salvar de la crema de la Guerra del 1936 potser perquè s’hi va instal·lar en Manel flabiolari que es guanyava la vida fent tocar el flabiol a les festes i als viatgers. El 1939 es tornava a restaurar. Però en 1960 es torna a ensorrar una part del sostre en rebre els embats d’una nova tempesta sobre el turó de les Garces. De nou gràcies a la col·laboració popular, s’inaugurà un nou altar i un petit campanar d’espadanya en 1962 i s’inicià la nova etapa amb la celebració d’un casament.

Ermita de Sant Vicenç, postal antiga.

Encara en 1975 amb l’empenta dels parroquians s’arranjà el parc del castell i es construeix la font de la llibertat. Una nova tempesta, el 1983 va fer caure la campana fent una esquerda a l’absis que va ser restaurat i de nou el 1987 una tempesta va fer mal bé la creu i obligà a posar un parallamps.[5]

La font de la llibertat, al parc del castell, als peus de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021

I ara, ens preguntem, es tornarà a re-fer el patrimoni històric d’aquest com d’altres llocs propers?

El parc del castell de Castellbisbal, un bonic lloc per a passejar i cuidar. AGC, 2021.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 11 d’agost de 2021

A Mn. Albert Ruiz Elías (1944-2018), que va saber recollir i transmetre una història interessant i amena sobre la gent del lloc on va viure durant un temps

———————————————————————————————————————————–

[1] Solé, Ramon (2021) Estimada Terra: “Ermita de Sant Quintí de Castellbisbal” https://estimadaterra.wordpress.com/2021/08/07/ermita-de-sant-quintin-de-castellbisbal/

[2] García-Carpintero, Mª Àngels (2021) Històries des de Bellvitge “El Castrum Episcopale abans dit Benviure”: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/08/04/castellbisbal-el-castrum-episcopale-abans-dit-benviure/

[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 40-50

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 50-66

[5] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 119-149

Ermita de Sant Quintí de Castellbisbal

Dins el terme de Castellbisbal, al sud, a l’aiguabarreig de la riera de Rubí amb el Llobregat, límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintí de Can Pedrerol de Baix, una de les millors conservades del municipi.

La capella, datada del segle XII, és d’una sola nau, capçada per un absis semicircular, arrebossat exteriorment, i amb una absidiola a migdia.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es a.png

Va ser alçada sobre una vil•la romana descoberta a les excavacions realitzades a l’entorn, especialment les de 2004, quan es trobarem materials i àmfores que indiquen que la vil•la devia estar dedicada a la producció i comerç del vi. Els materials van ser classificats i són exposats al Museu de Molins de Rei. 

Formava part de la parròquia del “Castell del bisbe” o Castellbisbal, abans dit Benviure. El bisbe era el senyor feudal de la zona però els litigis amb els senyors feudals locals eren freqüents i més si tenim en compte que en 1045 el bisbe de Barcelona, Guislabert, empenyorà als comtes el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”. 

Josep Salvany i Blanch / Generalitat de Catalunya

Cap al 1051 el Guislabert estableix l’església de Sant Vicenç del castell com la parroquial, determinant els seus drets sobre la producció dels habitants del terme. Ho trobem reflectit en una reparació d’escriptures de 1167, feta després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”, com a feu del bisbe.

Entre el 1137 i 1160 el bisbe Arnau Ermengol, es queixà per les moltes injuries que li havia fet en Ramon Bremon de Castellbisbal, entre les quals hi havia la venda, “sense el seu consentiment”, de la vil•la de Sant Quintí, el que li comportava la pèrdua de la meitat dels seus drets, entre els quals els de tragina i host.

Agents Rurals – 2016 / Generalitat de Catalunya

Un altre document del 1246, firmat per Guillem de Rovira i la seva muller Guillermina a favor de Llorenç Bartomeu, fa esment de l’establiment d’una peça de terra al Pla de Sant Quintí. El document era signat per P. Donati de Sant Quintí. Potser un donat que era al servei de la capella.

El 1508, amb motiu de una visita pastoral, es menciona que l’ermita es troba tancada i amb la teulada en bon estat. Tenia una campana i al seu interior dos altars, un dedicat a Sant Quintí, amb un antic retaule, i un altre dedicat a Santa Coloma, amb una imatge de la Mare de Déu.

La cura i el manteniment de la capella anava a càrrec, des de molt antic i durant segles, dels propietaris de la veïna masia de Can Pedrerol de Baix, situada a escassos metres.

Agents Rurals – 2016 / Generalitat de Catalunya

El 1686 hi ha notícies de les processons que es feien el tercer dissabte de maig. També sabem de l’assistència dels veïns de Papiol a aquestes processons al llarg del segle XVIII i organitzades pel mateix rector de Papiol, però el bisbe prohibí que les processons es feren fora de la parròquia i el visitador del bisbe amenaçà d’excomunió major al rector si continuava fent la processó de Sant Quintí. El problema devia ser la disminució de beneficis.

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Nous documents del segle XVIII i XIX mostren que a redós de la capella es donava sepultura als familiars de la casa, que en aquests segles eren els Srs. Gomis de Barcelona. La llunyania de la masia de Can Pedrerol respecte de la parròquia de Sant Vicenç devia afavorir aquest fet. 

La capella ha continuat vinculada a la casa, on a finals del segle XIX, i per iniciativa de la propietària, es començà a celebrar l’aplec de Sant Quintí, on es repartia menjar pels més pobres. Es va salvar de la crema del 1936-1939 al•legant els seus propietaris que era el lloc de sepultura de la família. L’aplec, amb altre caràcter, ha continuat celebrant-se el dia del Pilar, des de 1978. Vers 1980 fou restaurada pels propietaris que asfaltaren també l’entorn. 

Gemma Estrada i Planell – 1983 / Generalitat de Catalunya

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 04-08-2021

———————————————————————————————————————————-

1 – Jordi Gibert Rebull (2019) En els orígens el Castrum Benviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana. Ajuntament de Castellbisbal.

 2 – Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

3 – Albert Ruiz i Elias (1998). Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. 1998. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal

L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, l’abans i l’ara, a l’Hospitalet de Llobregat.

L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge encara amb camps (any 1968-69). Foto: AVV

L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.

Detall d’un plànol de principis del segle XX, on es veuen les sèquies que passaven per Bellvitge.

El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]

1964. 1r. bloc de pisos de Bellvitge, al costat esquerre la nau dels prefabricats. Foto: Josep Campamà.

Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.

1965, inspecció de les obres. Es veu el barracò que després es faria servir de temple católic. Els arbres del fons són els de la Gran Via. Com podem veure a la foto no surt ni una dona. Foto: AVV

Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.

L’estanc i el bar, dos dels primers comerços. Foto: AVV

Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.

1970. Ermita de Bellvitge. Les germanes Teodora (de front) i Montserrat (d’esquenes) i el Sr. Tomàs que va iniciar l’aprenentatge del ball de sardanes al barri.

Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.

Dones comprant al primer supermercat del barri. Foto: No-Do, 1967.

Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.

M. D. Bellvitge, n. 90-98. Algunes veïnes dels baixos exercien com a “porteres”. Foto: 1969: Mª Carmen Monllau i família.
1967. Avinguda M. D. Bellvitge a tocar amb la Travessia Industrial. Masia de Can Bengala. Els camps que es veuen davant dels blogs es va convertir en camp de futbol en ser abandonat el camp. Ara està l’escola Joan XXIII.

La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.

1970, gener, caravana cap a l’ermita a rebre al patge dels reis mags, “Ben-Bell”. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Es veu la sèquia al costat del carrer.
Anys 80 el rec convertit en clavegueram. Autor desconegut.

Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.

Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. inaugurat el 1995,. AGC, 2021

Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.

Tallers Bellvitge, des de 1970 oferint atenció a un sector de la població que necessita la feina i l’activitat al barri com la que es propicia des de diferents entitats.

Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.

Residència i Centre de Dia de la Generalitat, a la que algunes persones del barri volem anomenar com Maria Josefa Aigé. Foto AGC, 2021.
Vegetació quasi tan alta com els blocs de pisos.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021

Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.

———————————————————————————————————————————–

[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.

Masies de la Marina de l’Hospitalet a Bellvitge i els seus voltants

L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Del  primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, família del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment (s. XIII), l’ ermita de Bellvitge. Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.

A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.

Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosers. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.

1966. L’ermita a l’inici del barri. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita durant les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”(Casas, 1980: 17-19).

1967. Ermita i ramats. Foto-Bellvitge, concurs.

Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig o “Camí del Mig” com apareix anomenat des de principis del segle XIII, més o menys com la barca de passatge per creuar el riu i l’ermita de Bellvitge.

Als terrenys que ara ocupa Bellvitge n’hi havia algunes masies i altresmés a les vores mateixes, d’algunes ja hem parlat, farem un recull amb aquestes i altres que ens són menys conegudes.

Al bell mig, a la Rambla Marina, on ara hi ha el metro, s’alçava Cal Rei que va resistir fins que van urbanitzar l’eix central del barri.

1970. Cal Rei al mig de la Rambla Marina. Foto AVV.

A l’Avinguda d’Europa, al lloc que ara ocupa l’institut Europa, hi era Can Creixells o Cal Tubau la masia on va néixer la puntaire Rosa Creixells i Valls.

Can Creixells, on ara està l’institut Europa.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Quan es van fer els plans d’aquest tram de la Ronda Litoral, als anys 70, es van expropiar moltes masies com aquesta i Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Només ens resten les fotografies i alguns records.

Cal Miquel Ros, 1980

A l’altra banda de la Gran Via, es conserven algunes, amb usos diferents als estrictament agrícoles,

Cal Rovira ó “Casa Llarga” estàsituada al camí de Pau Redó, 8, entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

1965. Els camins d’accés a l’ermita des de la Gran Via i Ca la Llarga a l’altra banda, quan encara no n’hi havia l’hospital oncològic. Foto: Petra, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Cal Capellà és al carrer Feixa Llarga, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Via, era una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris que han fet d’ella una masia restaurant.

Cal Capellà, avui restaurant Marina. El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona Mª Àngels Malet, treballant un hort que encara és regat pel Canal de la Infanta. Foto: AGC, 2021.

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural que ens queda pel totxo i el ciment.

Cal Gotlla, on es fan els plans de Reforma de la Gran Via. Foto: AGC., 2021.

La Torre Gran, a tocar del riu, una casa pairalque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en greu estat d’abandonament.

La Torre Gran. Foto: AGC, 2021.

De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:

ECODIARI “L’Associació Els Verds” ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de  L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”.

A la Feixa Llarga, encara trobem Can Masover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.

Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.

Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.

Can Trabal encara és regat amb el Canal de la Infanta, al costat, horts urbans.

Ambdues tenen més de 200 anys d’història cadascuna.

Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.

Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.

1967. El Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina.

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri.

El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.

Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]

A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren, al que havia estat “Barri de la Marina”.

Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.

Cal Peret massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.

A la Marina, en el territori que anava des de la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) fins el mar, hi havia a l’inici del segle XX, més de 150 masies!. En donarem comte de totes les que puguem.

Autora : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021

Als i a les que es senten dfraudats amb els canvis que aquesta ciutat fa i ha fet.

———————————————————————————————————————————–

[1]Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.

[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

Sant Andreu del Coll d’Olot

Sant Andreu del Coll està situat a la falda de la vessant sud de la serra de Sant Miquel del Mont d’Olot.

Us passo la seva historia:

  • L’església actual és una construcció del segle xii, però les primeres notícies de la seva existència daten del 953, quan el comte de Besalú, Wifred, féu donació del monestir de Santa Maria de Ridaura i les seves pertinences al cenobi de Santa Maria la Grassa. El 995 el bisbe de Girona va fer la consagració del temple anterior a l’actual.
  • Fins a l’any 1936 l’església conservà una notable làpida sepulcral gòtica, d’alabastre, en la qual es representava l’enterrament de Berenguer del Coll, senyor del veí castell romànic. Avui n’hi ha una còpia de guix al museu d’Olot.
  • Des de l’any 2006, els Amics de l’Alta Garrotxa, s’han proposat recuperar l’entorn, l’ermita i l’aplec que se celebra el diumenge abans de la festa de sant Andreu apòstol (30 de novembre).

El temple presenta una sola nau amb absis circular que presenta finestra central i un fris sostingut per mènsules senzilles i cornisa.

Per la part nord s’hi ha afegit la sagristia, posterior al romànic.

La porta d’entrada és al sector de migdia. A les façanes nord i sud hi ha una cornisa.

El campanar, que havia estat de cadireta, és de torre amb teulat a quatre vessants i s’assenta sobre l’extrem sud-oest de l’edifici. Cal datar-lo del segle XVIII.

Es va haver de refer a causa de les destrosses ocasionades pel llamp que hi va caure l’estiu de 1876.

Sant Andreu del Coll és un edifici religiós del municipi d’Olot protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador