La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138

Fem una Ullada fora de Catalunya : Ermita de Sant Marcos d’Olocau del Rey

Avui us presento dos articles

L’ermita de Sant Marcos, és del segle XV-XVIII, la major del municipi, situada en les proximitats del riu Cantavieja i el Torns.

Posseeix un recinte exterior tancat, format per arcs romànics i el paviment central es troba empedrat.

Us passo un enllaç d’unes ermites de la Comunitat Valenciana :

https://www.ermitascomunidadvalenciana.com/cpoolo.htm

 

Recull de dades i Text : Ajuntament d’Olocau del Rey

Fotografies : Ramon Solé

Ermita de la Mare de Déu de les Feixes de Cerdanyola del Vallès

Avui us presento dos articles

Santa Maria de les Feixes és una ermita barroca situada al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, situada al mig d’un camp a tocar el camí d’Horta de Barcelona.

Us passo la seva història :

  • Santa Maria depenia de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes.
  • Podria ser originàriament romànica però no està documentada fins al S. XIV.
  • Concretament se sap que el 1316 i 1380 es van construir dos nous altars.
  • El 1654 la finca de can Canaletes, a la qual pertany la capella, va passar en herència a Isidre Bisbe Vidal, de la companyia de Jesús.
  • El 1767 els jesuïtes foren expulsats d’Espanya i la capella es va vendre en subhasta pública el 1770, i fou reconstruïda segons consta en una làpida.
  • El juliol de 1936 va patir un incendi i es destruí l’altar.
  • En aquest indret hi havia un projecte de construir un camp de golf.

Ermita de petites dimensions de planta de creu llatina i amb coberta de teula a doble vessant. Al davant hi ha un atri al qual s’accedeix per un arc apuntat; a les bandes trobem tres arcs rebaixats i dos pilars amb capitells a cada costat. A dins hi ha dos bancs d’obra.

Ermita abans de ser restaurada – Fotògraf : Roger Vinent Arnau -2008 – Generalitat de Catalunya

La façana de l’atri i el campanar són coronats per frontons corbs típics del barroc. A la façana de l’ermita hi ha un ull de bou i un òcul el·líptic.

A l’interior, la nau central està coberta amb voltes de canó amb llunetes i arcs torals recolzats sobre una cornisa amb mènsules decorades amb motius vegetals i volutes. Les parets són arrebossades i pintades imitant carreus de pedra, tant a l’exterior com a l’interior, i amb arrambadors pintats, a l’interior. Dues obertures de pedra motllurada comuniquen la nau central amb les capelles laterals.

Us passo informació de la revista Cerdanyola al dia – issuu.com,  del 23 de gener de 2013 que parla d’aquesta ermita :

https://issuu.com/cerdanyola_al_dia/docs/1493_web

Santa Maria de les Feixes és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Ermita Sant Antoni de les Codines de Centelles

Com cada diumenge us presento dos articles

L’ermita Sant Antoni de les Codines està ubicada entre el carrer Raval Marc Fogueres  i carrer Molí de la Llavina de Centelles.

Us passo dades històriques :

  • Trobem esmentada en el 1291, però estava dedicada a Sant Antoni i a Santa Maria.
  • Estava ubicada a peu de la carretera N-152, que unia Barcelona amb Puigcerdà, en l’antic camí de Barcelona a Vic.
  • A poca distancia a principis del segle XIV estava un hospital , segles després va ser un hostal.
  • L’any 1987 es va fer l’estudi per enderrocar i reconstruir-lo de nou, així va ser, i es va reconstruir en la ubicació d’avui en dia, el moriu va ser el desdoblament de la carretera passant a ser la C-17.
  • Es va beneí de nou en 1991.

És una edificació d’una sola nau i absis rectangular, i la porta d’entrada es d’adovellada i mig punt. El campanar  de construcció moderna de cadireta.

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé

El Monestir de Montserrat entre llegenda i historia real

Avui us presento articles

Com ja sabeu i veieu, Montserrat es com si fora també la nostra patrona en aquest Blog,  i de tant en tant, faig algun article sobre aquesta Muntanya i tot el que li representa, avui serà entre la seva llegenda i l’historia real…

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat, a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar.

És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Us passo la seva història :

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880.

Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. Quan el bisbe s’assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l’estàtua pesava massa.

El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l’havia trobada i ordenà la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d’alçada.

A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l’apel·latiu popular de “la Moreneta”.

L’origen d’aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la.

L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Des de la festa de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d’abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca.

Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l’abadia.

Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l’incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir.

La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle XX es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia.

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

Us passo informació sobre l’Escolania, en l’enllaç adjunt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escolania_de_Montserrat

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

 

Recull de dades i Text : Viquipèdia i Monestir de Montserrat

Fotografies i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ermita de la Mare de Déu de la Tosca de Castellcir

La Mare de Déu de la Tosca  està el vell mig de la Vall de Marfà, a la dreta de la riera de Marfà, a llevant de la casa de Marfà, en el municipi de Castellcir.

Concretament, és en el paratge de la Tosca o Font de la Tosca, a prop i al sud-oest del Molí de Brotons.

Us passo dades històriques :

  • Podria ser l’església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1062.
  • L’edifici actual, però, va ser construït l’any 1639 i ampliat al mateix segle (1668 i 1673). Va ser remodelat de nou l’any 1914, quan s’inaugurà el nou altar i el cambril.

També era anomenada de la Mare de Déu de la Llet o de la Cinta, per haver-hi abans la tradició a on es deia que les dones que estaven en cinta havien d’anar-hi com a mínim una vegada per tal d’assegurar-se tenir un bon part.

Aquest Santuari, és d’una sola nau i rectangular, coberta amb volta de canó, i capçada amb un absis semicircular, cal dir , que el presbiteri està separat per una reixa.

En la llinda de la porta veiem gravada la data de 1668,

i a sobre de les dues petites finestres, podem veure una ala i la data de 1673.

Santuari està actualment agregat a Santa Maria de Moià de la Diòcesis de Vic, arxiprestat del Moianès.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ermita de Sant Aniol d’Aguja de Montagut i Oix

Com cada diumenge us presento dos articles

L’Ermita de Sant Aniol d’Aguja és una església romànica del municipi de Montagut i Oix (Garrotxa). L’ermita, també és anomenada Sant Aniol d’Uja i Sant Aniol d’Aguges, és a la vora de la riera de Sant Aniol, que passa a prop del seu absis, i al fons de la vall d’Aguja.

Es pot arribar des de Sadernes, o des d’altres punts, si sou bons coneixedors dels senders d’aquesta zona.

Us passo la seva historia :

  • És un edifici romànic del segle XI,
  • Fins a 1936 hi havia un annex tardà a davant, amb coberta d’embigat de fusta, que es va enfonsar.
  • Aquest espai forma ara un petit pati, al qual s’accedeix per una escala de pedra.
  • La façana fou reconstruïda després de 1949 pels soldats que custodiaven la frontera.

És un temple de reduïdes dimensions, d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de poca alçada. Té un absis semicircular, decorat amb lesenes i arcs cecs típics del romànic llombard.

Absis

La porta, també modificada, és al centre i té un ull de bou a sobre. Al capdamunt de la façana hi ha un petit campanar de cadireta.

Per l’interior de l’ermita i també per l’exterior, a través d’una baixada amb graons i rampa, s’accedeix a una cripta. És una capella subterrània excavada a la roca, coneguda com la cova de l’Abat, dels murs de la qual brolla aigua que tenia, segons la tradició, propietats curatives per a molts mals.

Us passo mes dades sobre l’Ermita en l’enllaç amb Viquipèdia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Aniol_d’Aguja

L’Ermita de Sant Aniol es va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional el 1983.

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé / Arxiu Rasola

Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell

El Santuari de la Mare de Déu de la Salut, coneguda popularment com la Salut, és una església d’estil eclèctic situada a la Salut, una entitat de població de Sabadell, al Vallès Occidental

.

Es troba a 226 m d’altitud a la serra de Sant Iscle, situada al nord-est del nucli de població de Sabadell.

Des del punt de vista d’administració eclesiàstica, depèn de l’església arxiprestal de Sant Fèlix, la qual al seu torn, forma part de l’arxiprestat de Sabadell Centre, i aquest, en últim terme, depèn del bisbat de Terrassa.

Us passo la seva historia :

  • On avui hi ha l’ermita de la Mare de Déu de la salut es documenta ja al 1323 una construcció dedicada als sants Iscle i Victòria.
  • L’indret va tenir al llarg de l’edat mitjana diverses funcions, va ser un centre eremític a l’entorn del 1417, i al 1455 la vila de Sabadell va passar a administrar la zona gracies a tres jurats.
  • Les epidèmies de pesta van fer que l’ermita passés a tenir funcions hospitalàries.
  • A inicis del XVII s’explica que a prop d’aquest edifici un ermità va trobar una petita imatge de la Mare de Déu, aquest la va agafar i la va portar a l’interior de l’edifici, de seguida va tenir una gran devoció popular que va patrocinar el canvi d’advocació del petit temple.
  • Segons la tradició, vers l’any 1652, fou trobada tocant a la font del Torrent de Canyameres, la Verge de la Salut i començaren a venerar-la a l’Ermita de Sant Iscle, on els empestats de la vila eren conduïts.
  • L’actual temple és obra de Miquel Pascual i Tintorer, fou acabat el 23 d’abril de 1882 ,
  • Més endavant, el 1907, fou bastit el campanar.
  • Durant la Guerra Civil el santuari fou cremat, sent reconstruït un cop acabada la guerra, entre el 1939 i 1940, a mans de Francesc Folguera, el qual va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l’atri d’entrada.
  • La Mare de Déu de la Salut va ser proclamada al 1947 patrona de la ciutat de Sabadell.

Església eclèctica, voltada de bosc i emplaçada sobre les restes de la vil·la romana d’Arraona i de l’ermita de Sant Iscle.Té una bona disposició de volums, emfatitzats per les teulades a diferents nivells i els arquets sota les cornises.

El campanar, d’estil modernista, combina l’obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada.

Davant de l’accés hi ha un atri sostingut per columnes.

De l’interior, cal destacar l’altar del Santíssim amb escultures i relleus d’Enric Monjo (1946).

També hi ha escultures de Camil Fàbregas, els retaules de l’altar major són obra d’Antoni Vila Arrufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.

Podeu veure dades sobre l’aplec de la Salut a :

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-laplec-i-el-santuari-de-la-salut/

Per les rodalies hi la Font de la Salut, d’aigua de xarxa., en varis llocs d’estada i poder fer un àpat.

 

 

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Recull de Postals antigues i Fotografies actuals : Ramon Solé

Ermita de Sant Cristòfol de Ca n’Anglada de Terrassa

Ahir us vaig parlar de l’antiga masia de Ca n’Anglada, avui ens fitxarem amb la seva Capella adjunta.

L’accés a l’Ermita de Sant Cristòfol de Ca n’Anglada, està en el carrer de la Mare de Déu del Mar, 49, al costat de la masia de Ca n’Anglada, en el barri al qual ha donat nom de Terrassa.

Us passo la seva historia:

  • És una capella romànica
  • Tot i que no hi ha documentació directa sobre la capella, surt esmentada a partir de mitjan segle XI.
  • Per les seves característiques, sembla probable que el seu origen es pugui situar vers aquest període.

Es tracta d’un edifici amb planta en forma de T, d’una sola nau i capçalera rectangular, amb voltes de canó i coberta a doble vessant.

La façana, a ponent, té porta d’accés adovellada, al damunt de la qual hi ha una finestra atrompetada d’arc de mig punt.

El conjunt es completa amb un campanar de paret d’una sola obertura i una campana. El parament és irregular.

L’Ermita de Sant Cristòfol de Ca n’Anglada del municipi de Terrassa, és protegida com a bé cultural d’interès local.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Vicenç del Bosc de Sant Cugat del Vallès

Per anar a l’Ermita de Sant Vicenç del Bosc, cal que us adreceu  per la Rambla de Ermita de Sant Vicenç del Bosc de Sant Cugat del Vallès, i en la Casa Beltrán us cal seguir les marques blanques i grogues del PR-C-38  que us portaran fins la Font i l’Ermita.

Runes de la masia de can Gordi

Us passo la seva historia :

  • L’Ermita de Sant Vicenç del Bosc és de l’Època Medieval aproximadament construïda en el Segle X.
  • Aquesta ermita era el centre de l’antiga vil·la de Cercèdol i estava situada en la vall de can Gordi (can Guàrdia de la Muntanya), la trobem citada a la documentació l’any 986.
  • A mitjans del segle XI, l’ermita ja s’havia constituït com a parròquia. Durant els dos segles següents va anar prenent importància. No és fins el 1347 que una donació per restaurar el sostre de la capella, fa que algú se’n cuidi regularment.
  • Amb la desamortització de l’any 1835 les imatges que si veneraven passaren a Sant Cugat del Vallès, mas pròxim a la vil·la, on sembla que es perderen.

L’any 1981 es va emprendre una campanya de neteja i recuperació de l’entorn, es van redescobrir les restes de dos murs, la base semicircular de l’absis i el sòl de la nau format per grans pedres de pissarra, també un fragment d’altar i un bloc de pedra fosca que podria ser una pica circular. El seu estat actual, es de ruïna.

Runes masia de can Gordi

A prop i al fondal del Torrent de can Gordi, hi ha la Font de Sant Vicenç.

 

Recull de dades : Can Borrell, Consorci del Parc Natural i altres

Adaptació al Text  : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez i Arxiu Rasola