Ermita de Santa Eulàlia de Provençana de L’Hospitalet de Llobregat

L’Ermita de Santa Eulàlia esta situada en el carrer de Santa Eulàlia, 203-205 de L’Hospitalet de Llobregat.

Cap de Medusa trobada casualment durant unes obres a la casa parroquial annexa.

Us passo la seva historia:

  • És un dels edificis més antics conservats a l’Hospitalet.
  • Fou consagrada el 27 de gener de 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc.
  • Fins a mitjans de segle XIV fou l’única parròquia del terme. Més tard, la titularitat passà a l’església de l’Hospitalet Centre i l’antiga església romànica restà com a capella eremítica, tot començant a degradar-se.
  • Al segle XVIII es feren les primeres restauracions.
  • Al segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
  • Al segle XX es va acabar de reconstruir i se li adossà, per la part de l’absis, una nova església, molt més gran, de tipus neoromànic.
  • Quan es va construir la rectoria que hi ha al costat es trobaren restes arqueològiques romanes, algunes de les quals es poden veure al Museu de la Ciutat de l’Hospitalet. Aquestes restes fan pensar en l’existència prèvia, en aquest indret d’una vil·la romana.

Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars.

Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d’esfera, i es recolzen sobre una línia d’impostes.

No es conserva l’absis romànic que està embegut a la nova església.

La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç.

El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics.

Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc.

Al timpà es pot llegir la inscripció: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A” que dóna la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al suposat mestre d’obres de l’església.

A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l’estil de construcció romànic.

Creu de Terme.

També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L’espadanya de la façana de ponent és moderna.

Santa Eulàlia de Provençana és una església romànica de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina de Barcelona

L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina està ubicada en el camí  de Sant Cebrià, 109-115 – ctra. Sant Cugat, 234-264 de Barcelona. L’ermita es troba al barri de Montbau, enmig del bosc a la falda de Collserola.

Viquipèdia

Us passo la seva historia :

  • L’origen de l’edifici se situaria al segle XII o XIII, de fet no estan documentats, però la forma de construcció suggereix una època preromànica.
  • L’any 1764 es va canviar l’orientació de l’entrada (originalment mirant cap a Collserola) i tapant-la es va col•locar el retaule actual, darrere del qual hi ha les restes de l’antiga escala d’entrada i la rosassa.
  • Després de la desamortització de 1835 la propietat va passar a mans del marquès d’Alfarràs.
  • Des del segle XIV una pragmàtica reial prohibia als ordes religiosos d’establir nous convents a dins de la ciutat de Barcelona. D’aquí van sorgir fora muralles els monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i alguns altres.
  • L’ermita està inclosa dins d’una extensa heretat propietat del marquès d’Alfarràs, després de la desamortització de 1835.
  • Diu la tradició que l’ermita va ser residència de sant Francesc d’Assís, en el seu suposat viatge a Sant Jaume de Compostela, i de Sant Ignasi de Loiola, de pas cap a Terra Santa. Fra Bernat de Boïl, quan va tornar del segon viatge a Amèrica de Cristòfol Colom, es va instal-lar a Sant Cebrià i va presidir una comunitat de frares mínims.

És una edificació de petites dimensions, de planta rectangular amb teulada a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal. Té adossada en un lateral un habitatge.

La façana principal, a diferencia de la resta de l’edifici, està arrebossada i pintada. La porta és rectangular, emmarcada per carreus sense pintar i té a la llinda una creu patent. Al costat de la porta hi ha una placa de pedra en record de l’estança que va fer aquí Sant Ignasi de Loyola.

Per sobre hi ha un ull de bou i corona la façana un campanar d’espadanya sense campana. Les altres façanes són de carreus irregulars units amb mortes i al mur posterior encara és visible una porta i una finestra tapiades.

L’interior està cobert amb una volta de canó rebaixada i un arc diafragmàtic. A l’arrencada de la volta es conserven les restes d’un fris decoratiu pintat. L’altar està decorat amb un notable retaule barroc de fusta sobredaurada. Les figures que es veuen en l’actualitat no són les originals; al centre hi ha Sant Cebrià i Santa Justina i als laterals Sant Francesc d’Assís i Sant Ignasi de Loyola.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

Als peus de l’ermita hi ha una tribuna que es recolza sobre una volta de canó rebaixada. A les parets laterals hi ha uns nínxols excavats als murs amb escultures a l’interior; també hi pengen imatges i exvots.

L’Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Ermita de Sant Sebastià de Vic

L’ermita de Sant Sebastià és al terme municipal de Vic, a la comarca d’Osona, sobre un turó a 770 metres d’altitud.

Viquipèdia

Us passo la seva historia:

  • Està documentat des de l’any 1522, citada pel bisbe de Vic, Joan de Tormo com a Sant Sebastià de Riuprimer.
  • El 17 de maig de 1705 hi va tenir lloc el Pacte dels Vigatans amb el que es va arribar a un acord amb el Regne d’Anglaterra perquè facilités ajuda militar davant Felip V de Castella, comprometent-se a respectar Carles III i les lleis catalanes, segellant-ho posteriorment al Tractat de Gènova. Aquest fet, es recorda cada any amb l’encesa de la Flama del Pacte dels Vigatans el dia 7 de maig i la posterior Marxa dels Vigatans, el vespre abans de la Diada.
  • La commemoració finalitza l’11 de setembre amb la crema simbòlica del Decret de Nova Planta a Vic.
  • L’any 2012 va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional amb la classificació de Lloc històric, amb un expedient que incloïa un projecte arquitectònic per rehabilitar l’ermita i la casa annexa.
  • Aquesta proposta va sorgir l’any 2005 durant la commemoració del 300 aniversari del Pacte dels Vigatans i va ser impulsada per l’Associació Cultural EspaiCat, de Vic, amb el suport d’una trentena d’ajuntaments de la comarca i el de Moià.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-20161113-wa0007b_01_01.jpg

L’ermita de Sant Sebastià té una única nau, sense absis ni cor i una façana amb un portal amb dovelles, que va ser reformada el segle XVII.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-20161114-wa0002_01_01.jpg

El campanar és de planta quadrada amb quatre finestrals d’arc de mig punt.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es captura-de-pantalla-2020-11-23-19.52.57.png

Si bé la capella de l’ermita data del segle XVI, la resta de l’edifici i el seu característic campanar són del segle XVIII.

Aquestes parts s’enlairaren en agraïment a la miraculosa intervenció de Sant Sebastià per haver acabat amb una epidèmia de pesta.

L’ermita de Sant Sebastià està situada en un dels espais més privilegiats de la plana de Vic, les vistes a la contrada són impressionats, amb una esplèndida panoràmica de les serralades del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra o el Pirineu, fins i tot, en els dies més clars, no només es pot veure la ciutat de Vic, sinó també poblacions com Manlleu, Roda de Ter o Taradell.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del text : Ramon Solé

Fotografies : Celia Peix, Ramon Badia i altres

Historia del Parque de Bellvitge

1. Los terrenos del Parque de Bellvitge (1987-1998)


La zona del parque aún eran campos. Se ve la pista del Casal donde se podía jugar a bàsquet, fútbol sala y hoquei durante los primeros años del barrio. Al otro lado estaba -y está- la de patinaje.
El terreno abandonado del parque en los años 80
11 años para la construcción del parque.
El proyecto del Ayuntamiento incluía viales que, si se hubieran hecho, impidirían los paseos tranquilos y agradables por Bellvitge

Abril, 1987 Ante el proyecto del Ayuntamiento de unir la Avenida Nuestra Señora de Bellvitge con la Rambla Marina mediante varios viales abiertos a la circulación, se crea, a propuesta del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) y de la Associació de Veins (AVV), una comisión de Urbanismo con entidades y vecinos del barrio. Se decide rechazar el proyecto por considerarlo peligroso y no dejar espacio para el Parque de Bellvitge.

Marzo, 1988 El GEB y la AVV convocan a otras entidades y vecinos y el domingo 27/03/88 realizan, en el solar del parque, una primera plantada de 250 árboles cedidos por el departamento de política forestal de la Generalitat y con herramientas que prestó el ayuntamiento. Acudieron distintos concejales de diversas formaciones políticas. Algunos establecimientos colaboraron proporcionando un almuerzo popular cuando se terminó la plantación.

1988. Foto: Simón Rovira

En Junio piden la retirada de las vallas publicitarias que degradan el paisaje que, finalmente, fueron retiradas.

1989 Foto: Simón Rovira

Sábado 4 de marzo del 1989. Segunda plantada de árboles: 300 chopos y 100 encinas. Se solicitan bocas de riego para utilizar las aguas del subsuelo que el concejal de barrio deniega. Los vecinos compran una gran manguera y cogen agua de los bloques para regar. Los establecimientos colaboran con el almuerzo popular

1990. Se solicita nuevamente las bocas de riego, dos camiones de estiércol y herramientas para la nueva plantada de árboles. Expresan quejas por el abandono de los terrenos y porque siguen pasando rebaños de ovejas destrozando los árboles plantados. En marzo se hace la tercera plantada de árboles y se termina con una sardinada, sardanas y juegos infantiles. En el almuerzo colaboran los mercados y establecimientos del barrio. El Ayuntamiento por fin concede lo que habían solicitado. En noviembre se acude al Pleno y empiezan a recibir promesas de que el parque se hará.

1990, AVV
Parrillada en los terrenos del parque. AVV

1991 Se quejan al ayuntamiento por la instalación de un circo en los terrenos del parque y solicitan que, con lo recaudado de tasas, arreglen los desperfectos ocasionados. El 13 y 14 de abril del 91 se hace una acampada popular en el parque, cuando la finalizan inauguran oficiosamente el parque.

1991. AVV
Se crean falsas expectativas con una anunciada “Escuela Taller de Jardinería” que nunca se inició.

Ante la inminente campaña para las elecciones municipales se promete la construcción del parque, pero esta no llega. En las fiestas mayores del 91 el Ayuntamiento expuso los planos y maquetas del proyecto del “Parque Ecológico de Bellvitge”

1991 Stand de muestras de las entidades y invernadero del paseo.

1992. Se empieza el año solicitando el inicio de las obras en el parque, se les dice que se les convocará a una reunión, solicitan dicha reunión por escrito, no reciben respuesta del concejal de barrio, en marzo hacen una asamblea y se acuerda ir al próximo pleno del 10 de abril al que acuden muchos vecinos y consiguen que el alcalde prometa una reunión que finalmente se hizo el 21 de abril, el concejal del barrio les presenta el proyecto del parque pero les dice que las obras se posponen has el 93, cuando tengan presupuesto para ello.

Años 90. Aún se ve la pista del Casal.

En marzo habían hecho la segunda acampada popular en la que hubo un concierto de rock a cargo de grupos del barrio que fue muy celebrado.

1992, Maqueta presentada por el Grup Ecologista Bellvitge

En la maqueta que realizó el grupo Ecologista de Bellvitge se podía ver en el centro un pequeño acuífero que reproduciría, a pequeña escala, el ecosistema del Delta.

1993 Desde primeros de año se sigue presionando al ayuntamiento para que nos hagan el “Parque de Bellvitge”.

1993, AVV

En Noviembre del 93, en una asamblea de barrio se presenta el proyecto que incluye una hamburguesería que, según el ayuntamiento, financiaría las obras. Después de un largo y crispado debate y estando el GEB en contra de la instalación en el parque de dicho establecimiento, se decide que el ayuntamiento presente una propuestas más concreta en enero del 94.

Calle Ermita cercana al parque.

1994 Se solicita y se espera una detallada propuesta que no llega.

1995 Ante el deplorable estado del parque se convoca un fin de semana a los vecinos para arreglarlo. Se podan los árboles que lo necesitan. Los dos días se hace un almuerzo en el que colaboran los mercados, establecimientos comerciales y entidades del barrio. Numerosos vecinos participan. El domingo, entre otras actividades, la banda de música y escuela de solfeo de Bellvitge “Los amigos de la música” hace un pasacalle y las entidades de sardanas organizan un baile.

La banda de los amigos de la música de Bellvitge.
1995. Grup Sardanista de Bellvitge.

El Ayuntamiento retira la basura y la leña de los árboles. Los vecinos contribuyen.

1995, AVV

1996 El 3 de mayo se interviene nuevamente en el Pleno para pedir que se haga el parque. Se contesta que próximamente se aprobará la inversión. Finalmente se decide que invertirán 160 millones de pesetas para la 1ª fase del Parque de Bellvitge. Reconociendo a los vecinos como los primeros promotores del parque se confecciona una encuesta de 23 preguntas para que todos los que quieran den su opinión al respecto. En Junio la AVV publica los resultados en base a las respuestas dadas por 2.743 encuestados y se entregó al área de obras urbanísticas del ayuntamiento. Aprovechando una visita del alcalde a una exposición de plantas y flores en la que participaban los colegios del barrio, también se le dio los resultados de la encuesta y el proyecto alternativo presentado por el GEB. El Alcalde se comprometió a incorporarlo al proyecto definitivo.

Miembros del GEB y de la AVV explicando el proyecto al alcalde en el Casal.

1997 Finalmente se inician las obras del parque.

Con gran pena y decepción los vecinos y vecinas ven cómo se arrancan los árboles que con tanto cariño y esfuerzo se plantaron, especialmente las encinas. – ¿No se podrían haber aprovechado?, se preguntan aún muchos.

1997-obres

2. Inauguración del Parque de Bellvitge

1998. Se prepara, con las entidades del barrio, la inauguración del parque y se recaba ayuda de los comercios, cajas y bancos. Hay una respuesta muy buena por parte de todos y el domingo 15 de marzo de 1998 se inaugura el Parque de Bellvitge con la colaboración de varias personas y entidades del barrio que organizan diversas actividades.

3. Después de la inauguración, la actividad vecinal sigue,

Fiesta del arbol – 1999

1999. Después de la inauguración de la 1ª fase del parque, el día de “la festa de l’arbre”, los vecinos continuan tomando la iniciativa plantando árboles.

Fiesta del arbol – 1999

En 2001 se inaugura el monumento que l’AVV i l’Ajuntament de l’Hospitalet encargaron a Ferran Soriano, con motivo del 30 aniversario del barrio, en memoria y homenaje de los hombres y las mujeres que con su esfuerzo y lucha consiguieron un barrio mejor.

“Conseqüències d’equilibris” de Ferran Soriano. Foto: AGC, 2020

POEMA :

“Equilibri de l’home i la dona,

del ciment i la natura,

la perspectiva,

nova lluita albira.”

Poema de Maria Angels García-Carpintero

Any 2003

En 2003 finaliza la última remodelación de la ermita de Bellvitge y la construcción del parque.

El parc de Bellvitge té racons com aquest on un pot imaginar que està fora del ciment que ens envolta. Foto: AGC. 2015.

A quienes formaron parte del Grup Ecologista de Bellvitge

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

————————————————————————————————————————————————————————

Informació estreta del butlletí de l’AVV, 1987-1998 “La voz de Bellvitge” Historia del Parque de Bellvitge i del Grup Ecologista de Bellvitge. Fotos: AVV i Grup juvenil “Vivac”, si no s’ha especificat una altra autoria coneguda.

Article del 29-3-2020. Revisat el 20-1-2021.

Poema: BELLVITGE, MI BARRIO

Mi barrio nació

a la sombra del especulador.

Mi barrio es alto,

pero el voraz lo es más.

Mi barrio creció

junto a una ermita milenaria.

Si mil veces la arreglaron.

Mis vecinos la siguen cuidando.

A algunos les parece mi barrio

un cementerio. Alguien dijo:

“El cementerio que habitan los vivos”

Cajitas donde guardar obreros.

En mi barrio estamos muy vivos.

Demasiado, si oyes sus gritos.

Paseando por mi barrio

Alegre saludo el vecindario.

Mi barrio mira hacia el sur

Y es muy soleado.

Pero sobre barro lo alzaron

Y es húmedo y está mojado.

De muchos sitios vinimos

a vivir y a trabajar

y lo que encontramos fatal

lo supimos arreglar.

Los que somos del barrio,

en él nos quedamos.

Es que nos gusta éste barrio,

y en él está, lo que más amamos.

Mare de Déu de Bellvitge / Foto Ramon Solé

Autora del Poema: Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel – Enero 2015

Vecina del barrio de Bellvitge

Ermita de Santa Madrona del Palau de Sant Andreu de la Barca

Avui us presento dos articles

L’Ermita de Santa Madrona està situada en el Parc de l’ermita de Palau,  al Barri de Palau de Sant Andreu de la Barca.

Us passo dades històriques :

  • Recentment s’hi han efectuat prospeccions arqueològiques i el material que hom hi ha descobert, en unes sitges sota el paviment de la capella, abasta una cronologia des dels segles II i I aC fins al III de la nostra era; es conserva en vitrines a la casa del comú.
  • Va ser molt reformada en el 1882,sobre les restes d’un antiga ermita gòtica.
  • Al segle passat era dedicada, també, a l’Assumpció.

Aquesta ermita de planta rectangular està coberta a dues vessants.

Rosa Rosell i Viñas 1986 / Generalitat de Catalunya

Tant la porta d’arc de mig punt com el rosetó estan emmarcats amb totxos. El perfil de la façana queda ressaltat per una banda sobresortida.

Santa Madrona del Palau és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades Viquipèdia i altres

Adaptació al text i fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Gil al santuari de Núria

Avui us presento dos articles

Sant Gil és una ermita dedicada a sant Gil l’Eremita, que es troba al santuari de Núria, en la vall de Núria.

Us passo la seva historia:

  • Segons la tradició, es va construir l’any 1615 al lloc on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu, recordant l’estada de sant Gil a la Vall de Núria al voltant de l’any 700.
  • El 1951 es va refer
  • En el 1999 es féu l’última restauració.

Arran d’aquests restauracions s’hi van incorporar la porta adovellada i la reixa de l’antiga església del santuari de Núria, l’anterior a l’actual.

Cada 1 de setembre, l’ermita de sant Gil és al centre de la celebració de la festa d’aquest sant, presidida pel Bisbe d’Urgell.

A l’interior s’hi troba una icona de Sant Gil, obra de F. Roca Bon.

També s’hi troben, folrant les parets, les anomenades “rajoles de les Núries”, ofrenes votives de les persones que es diuen Núria.

Els vitralls dels tres òculs de la façana representen l’olla, la campana i la creu, els objectes relacionats amb Sant Gil que han esdevingut símbols de Núria.

Al seu costat s’hi troba, també, una font dedicada al Dr. Pere Tarrés.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Marçal de Montseny

Avui us presento dos articles

Sant Marçal de Montseny és una ermita romànica situada al municipi de Montseny, gairebé al límit amb el d’Arbúcies.

Es troba a 1.093 metres d’altitud, entre les Agudes i el Matagalls. És molt propera al punt on es troben les comarques del Vallès Oriental, Osona i la Selva.

Us passo la seva historia :

  • La primitiva església de Sant Marçal de Montseny està documentada el 1053, on es va retirar el monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic.
  • El 8 de desembre de 1066 es consagra l’església i es funda l’abadia.
  • El 1104, es va consagrar de nou l’església després d’uns anys d’abandonament.
  • Des del 1624, després d’uns anys de decadència, no hi resideix cap més monjo.
  • El 1635 va quedar a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que feu que passés a dependre de la diòcesi de Barcelona.

L’actual església és un edifici romànic, amb absis circular, volta de mig punt i un ample campanar d’espadanya.

Al costat nord de l’ermita, hi ha un petit cementiri i al costat sud el casal de l’antic priorat, que durant molts anys ha estat refugi d’excursionistes i parada obligada en les travesses del Matagalls a les Agudes.

Durant la primera meitat del segle xx, va ser regentat per l’ermità Ignasi Sala i la seva família i no disposava de llum. Actualment és un restaurant de cuina de muntanya.

Font de Sant Marçal

Sant Marçal de Montseny , és bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé – Imatges Arxiu Rasola

Ermita de Sant Valentí de les Brucardes de Sant Fruitós de Bages

Avui us presento dos articles

Sant Valentí de les Brucardes esta situat al cim del puig Montpeità de Sant Fruitós de Bages.

Us passo la seva historia :

  • La capella està documentada a partir de l’any 1246, en una transacció de terres situades al peu del puig de Sant Valentí.
  • El culte a sant Valentí té una tradició fortament arrelada al terme de Sant Fruitós de Bages i està vinculada a l’existència del monestir de Sant Benet de Bages.
  • Aquest monestir estava dedicat en un inici a Sant Benet i a Sant Valentí màrtir.
  • Posteriorment es va construir la capella en honor a Sant Valentí.

És una església d’una sola nau amb absis semicircular a llevant, amb coberta de volta de quart d’esfera. La coberta avui desapareguda, devia ser a dues aigües. Primitivament era coberta amb un amigat de fusta, aguantat per arcs diafragmàtics. La façana principal és orientada a ponent, no presenta ornamentació i està coronada per una espadanya. El portal d’accés és format per una arcada de mig punt amb grans dovelles. Aquesta porta probablement és fruit d’una reforma de finals de segle XV o inicis del XVI.

A l’interior es conserva un arc de mig punt que fa de separació entre l’absis i la nau. Només hi ha una finestra amb una volta interior peraltada. El parament és de pedra amb carreus força regulars, quadrats i rectangulars disposats en filades ordenades, units amb morter de calç. A l’interior hi ha restes d’arrebossat de calç i es creu que hi podien haver hagut pintures.

Sant Valentí de les Brucardes està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem un Ull fora de Catalunya : Ermita o Santuari de la Mare de Déu del Remei d’Utiel

Com cada Diumenge us passo dos articles

L’Ermita o Santuari de la Mare de Déu del Remei és un edifici religiós a la comarca Requena-Utiel, a 10 quilòmetres de la vila d’Utiel.

Us passo la seva historia:

  • Es va construir 1564, continuant ininterrompudament, amb ampliacions que han modificat els caràcters de la seva primitiva arquitectura.
  • La petita església d’estil barroc, amb cúpula esfèrica, data de 1725.

Es venera a la Verge del Remei, Patrona de la Ciutat d’Utiel.

Està situat a 1.092 metres d’altitud, dins la serra d’Utiel o del Negrete.

L’interior és d’una nau amb tram únic que correspon al cor.

La capçalera té volta bufada, i la sagristia d’aresta. L’obra és de pedra saldonera.

Dins de l’interior de l’ermita trobem el tríptic l’Adoració dels Reis Mags, de Vicent Macip, i també el sarcòfag del primer ermità, Juan d’Argés.

Hi ha un interessant treball de forja en els penells.

Per a mes dades podeu seguir l’enllaç que us adjunto :

https://conungarabato.wordpress.com/2014/03/28/santuario-del-remedio-utiel/

L’Ermita o Santuari de la Mare de Déu del Remei és un Bé immoble de rellevància local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola