Ermita de la Salut en el Papiol (Baix Llobregat)

L’Ermita de la Salut és una església ubicada a la serra de Collserola, vora el Puig Madrona, al municipi del Papiol.

Us passo la seva historia:

  • La seva existència, com a parròquia, està documentada des finals del segle XI (1060), dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida.
  • Però el 1315 es va traslladar la parroquia.
  • La dedicació a la capella del castell del Papiol, quedant l’ermita dedicada a Sant Pere fins que el 1717 es canvià per la Mare de Déu de la Salut.
  • Galceran Despapiol (senyor del lloc i del castell) autoritzà el trasllat de la parròquia al nucli habitat que s’havia format vora el castell. Llavors l’antic edifici va romandre com a capella rural sota l’advocació de Sant Pere de Madrona.
  • Al s. XVIII fou dedicat a la Verge de la Salut com a santuari. Fou restaurada pel Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació.
  • També cada 12 d’octubre els ciutadans de Valldoreix hi celebren el seu Aplec.

Consta d’un edifici d’una sola nau, amb una part preromànica de cap al segle X que abasta les dues terceres parts de ponent de la nau i que se suposa que devia estar coberta amb encavallades de fusta.

La coberta és de volta de canó sostinguda per diversos arcs torals.

D’aquesta fase és la finestra geminada de la façana de ponent i la finestra esqueixada senzilla del costat de la porta.

L’absis i les absidioles, semicirculars i amb decoració llombarda, són romàniques del segle XI, del mateix moment en què s’allargà la nau i es cobrí amb volta de canó amb arcs torals i s’hi afegiren els contraforts.

La porta d’accés, situada a migdia, és més tardana, possiblement de finals del segle XII,

i està resolta amb dos arcs dovellats i un timpà llis.

És romànica però se suposa que s’obre al mateix lloc que s’obria la porta original del temple preromànic.

Les parets de l’antiga construcció preromànica eren més primes i foren reformades interiorment a la reforma romànica.

Els pocs elements conservats d’època preromànica (a part de l’estructura de la planta) són dues finestres,

una de doble separada per una petita columna de capitell corinti

i una altra finestra que va quedar mig tapada per haver-s’hi afegit posteriorment un petit contrafort que en tapa just la meitat.

L’Ermita de la Salut que està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve o ermita del castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana dedicada a Sallent

L’accés de Sant Esteve de Sallent es fa des del camí que porta des de la població de Sallent a Cabrianes,

per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l’explotació minera, i per una pista molt ben arranjada.

Sant Esteve de Sallent és una església romànica, de finals del segle XI, que formava part del castell d’aquesta població.

És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil.

Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d’arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres.

Es troba en l’antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l’Eix del Llobregat.

Malgrat que l’església es trobava inicialment sota l’advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior.

Fou reconstruïda, ‘quasi de bell nou’ sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent.

Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d’octubre de 2008.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Castell de Sant Genís de Rubí

Les restes del Castell de Sant Genís estan en terrenys de can Casanoves de Rubí,

A poca distancia i passades les restes de l’ermita de Sant Genis.

Per la seva pròpia natura de patrimoni que es troba sota terra presenta un alt grau de fragilitat davant els projectes urbanístics.

Us passo la seva historia:

  • Es possible que la primera menció sigui de l’any 986 “castro Rio Rubeo” en un discutit precepte carolingi (RUFÉ, 1984a; 1997a)
  • La datació com a castell termenat és de l’any 994 on es fa un traspàs d’un molí.
  • Amb seguretat trobem la data de 1002 en que el Papa Silvestre II confirma les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • De l’any 1017 és el primer senyor conegut: Seniofret de Riurubí (MARGENAT, 1987).
  • El 1080 el feudatari del castell de Rubí, Ramon Seniofred fa testament i dona, entre altres llegats, a Sant Genis de Rubí, tres mancusos per arranjar-la (BENCOMO et alií, 1986).
  • La família d’aquest personatge, probablement, va bastir l’ermita i devien ésser els propietaris del “Palatio” (el castell) que se cita en documents relacionats amb aquest lloc (SERRA, 1961; 1983) – tampoc es pot oblidar que el torrent que passa al peu es diu el Palau-.
  • L’any 1234 es parla de Tricella o Turricella, al costat de Sant Genis (MARGENAT, 1988a).
  • El segle XII el posseïa el vescomte de Cardona i l’infeudà a Guillem Guardia, i l’any 1247 el vengué a Pere de Sanmartí. Així s’anà transferint a les nobles famílies del Claramunt, Torrelles, Sentmenat, Oms, Moià i marquès de Barberà fins el seu propietari actual que és l’Ajuntament (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • El segle XIII, el senyor Berenguer de Rubí va obtenir autorització del rei Jaume I, per a aixecar l’actual edificació del Castell de Rubí i s’abandona l’emplaçament del castell de Sant Genis (CASTELL, s.d.).
  • L’existència del castell primitiu de Rubí va ser detectada per sondeigs de F. Margenat i Pere Bel, així com excavacions del Grup de Col·laboradors l’any 1980 (MORO, 1990).

Les restes estan a ponent de les runes de l’ermita de Sant Genis, que es troba a la part més ample d’un esperó, on finalitza el ample camí i continua com un caminoi,

allí a l’esquerra, es localitzen les restes del primitiu castell de Rubí.

Està delimitat per la confluència dels torrents de Ximelis

i del Palau que formen el torrent de Serrafossar.

L’esperó està en disposició E-O i està format per dues terrasses on es localitzen les restes arquitectòniques.

 Els talls són quasi verticals a llevant i nord, pronunciat a l’O i suau a l’E. L’estructura arquitectònica correspon a una petita edificació (MORO, 1990).

Ha aparegut ceràmica pentinada del segle IX i espatulada del segle X, a més d’altres ceràmiques dels segles XI, XII i inicis del segle XIII (MARGENAT, 1982a). També sembla que apareix material romà (MARGENAT, 1987).

Sembla que es poden distingir tres èpoques arquitectòniques:

  • La primera és de finals del segle X i primera meitat del s. XI.
  • La segona va des de la meitat del segle XI fins a meitat del segle XII.
  • I la tercera des de la segona meitat del segle XII fins el segle XIII (MARGENAT, 1995).

Observacions:

La primavera del 1980 el GCMR va fer excavacions al castell de Sant Genis (MARGENAT, 1985).

Actualment queden molt poques restes d’aquest antic castell i gairebé no es poden apreciar donat que la vegetació i la terra les cobreix.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Genis de Rubí (Vallès Occidental)

L’Ermita de Sant Genis està situada en el Camp de Sant Genis de Rubí.

S’hi arriba per l’Av. de Castellbisbal, per la de Josep Pujol i carrer de la Muntanya.

Us passo la seva historia:

  • El 1080 el feudatari del castell de Rubí, Ramon Seniofred fa testament i dona, entre altres llegats, a Sant Genis de Rubí, tres mancusos per arranjar-la (BENCOMO et alií, 1986). La família d’aquest personatge, probablement, va bastir l’ermita i devien ésser els propietaris del “Palatio” que se cita en documents relacionats amb aquest lloc (SERRA, 1961; 1983) -tampoc es pot oblidar que el torrent que passa al peu es diu el Palau-.
  • Es troba a la finca de can Casanoves, la qual també es mencionada en un pergamí de l’any 1217 (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • L’any 1234 s’estableix la peça de terra dita “Tricella”, que estava cap el sud de les terres de Sant Genis. Existeixen diversos testimonis de deixes a l’ermita durant els segles XIV i XV (VILALTA, 1983).
  • El 1584, en una processó de rogatives s’esmenta la creu de can Casanoves (XERCAVINS, 1989).
  • El 1585 existia un ciri de Sant Genis que es venia per a construir un retaule per a l’esmentada capella, que es conserva, en part, al Museu de Rubí: al centre hi ha la crucifixió i als costats sengles escenes de la vida del Sant (VILALTA, 1983).
  • Es té notícia, recollida per J. Serra Rosselló, de la querella d’una parella de rubinencs que ballaven sardanes a la capella de Sant Genis, en l’aplec de l’any 1587, alternant aquests balls amb altres, dels que es té notícia des de l’any 1444, on en un d’ells es diu que es feu una capta pels “jutgles”, en la que es recolliren sis ous i nou diners (ARÍS, MARGENAT, 1983).
  • Dins la segona meitat del segle XVII, donat el dret d’asil de les esglésies, els veïns hi van portar caixes, fruita i altres objectes, arribant alguns, fins i tot, a dormir allà mateix.
  • Aquesta situació va provocar que l’any 1677, es mani sota pena de multa i excomunicació que tothom desallotgi l’ermita, prohibint al mossèn la celebració mentre no presenti l’ermita la deguda decència.
  • El segle XVII es parla de l’existència del càrrec de baciner i el 1713 es celebra aquí el matrimoni de Bernat Martí i Maria Balasch.
  • El 1739 es va fer la campana “Genisa”. El vuit d’agost de 1739 es va celebrar casament entre Magí Ambrós, hereu de can Xercavins i Victòria Santaeugènia. La núvia provinent de la casa paterna marxava a la capella sobre una mula tota ornada de cintes i picarols i amb tot el seguici familiar. Uns anaven muntats; altres a peu. El nuvi arribava de casa seva a cavall i al seu davant desfilava una enorme caravana de trabucaires tirant a l’aire. Després de la boda, fent gresca s’anava a la masia i es feia el dinar de bodes (VILALTA, 1983).
  • L’any 1786 fou visitada pel bisbe de Barcelona. S’hi celebraren casaments, particularment de la gent de can Casanoves, can Xercavins i de les masies veïnes. Durant la Guerra del Francès les tropes robaren la campana i saquejaren can Casanoves (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • Existeix una clàusula de l’arrendament de la carn dels anys 1799 i 1802 per la qual es podia dur menjar a l’aplec de Sant Genis (SERRA, 1961; 1983).
  • Del segle XIX, hi ha un document que prova l’autenticitat de les relíquies de l’ermita, però el reliquiari es perdé l’any 1936 L’aplec es celebrava el darrer diumenge d’agost i es conserven uns goigs al Museu de Rubí, provinents de cal Ximelis (VILALTA, 1983) i porten per títol “Goigs dels gloriosos Màrtyrs Sant Genís Escribà y Sant Genís Comediant, que es canten en la seva capella del terme de Rubí” (SERRA, 1961; 1983). Existeix una col·lecció de fotografies anteriors al deteriorament de la construcció (MORO, 1990). L’ermita pertany a la parròquia i només hi té dret el rector i no cap dels propietaris de l’entorn (SERRA, 1961; 1983)

Es troba a l’entrada d’un esperó amb parets molt verticals delimitat pels torrents de Ximelis i del Palau, els quals s’ajunten al de Serrafossar (MORO, 1990).

L’ermita és orientada d’E a O. La porta és a la paret S. Mesura en planta 12 x 6 m. L’entrada es feia per una porta lateral amb arc de mig punt. La coberta estava sostinguda per tres arcs faixons d’obra.

La paret occidental sostenia una espadanya (VILALTA, 1983).

Actualment es conserva el parament E, amb enormes esquerdes i molt obert, i part de la paret N amb tres contraforts. De la paret S gairebé no en resta rés i la porta dovellada va ser extreta per a ser integrada a la rectoria.

El presbiteri està separat de la nau per un graó i es conserva la pedra de base de l’ara d’altar (MORO, 1990). El material constructiu està format per elements provinents de les rieres properes, tret dels carreus dels angles (aprofitats d’una altra construcció) i de la porta (actualment a la rectoria) i una finestra darrera l’altar (SERRA, 1961; 1983)

La porta de la rectoria va ser recuperada de l’ermita de Sant Genis (TURU et alií, 2000).

Es trobava dins la propietat de can Casanoves encara que actualment pertany a can Xercavins. Prop de l’ermita F. Margenat va recuperar mitja roda de molí iberoromà (VILALTA, 1991).

Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Santa Maria de Castellet de Sant Vicenç de Castellet (Bages)

Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles

Santa Maria de Castellet és l’església que es troba dins el recinte del Castell de Castellet al costat mateix de la torre en el municipi de Sant Vicenç de Castellet.

Us passo la seva història:

L’església fou bastida probablement el segle XII, aprofitant segurament l’estructura d’un temple preromànic.

A. Daura / Generalitat de Catalunya

L’edifici primitiu preromànic fou abandonat i se’n construí un de nou, romànic.

X Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

L’edifici actual, adossada a la casa dels ermitans, conserva part de la primitiva edificació preromànica i gairebé la totalitat de l’obra romànica, la qual constitueix el primer cos, més ampli, construït el 1884.

Per a més informació us passo un enllaç :

https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-castellet

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Bruguers de Gavà (Baix Llobregat)

Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles

L’Ermita de Bruguers està en la ctra.de Begues a Gavà en Gavà.

Us passo a la seva historia:

  • Algunes fonts indiquen que la capella fou fundada el segle XIII per Ferrer de Santmartí, senyor d’Eramprunyà (1208-1226/47), amb l’advocació de Santa Magdalena del Sitjar, al lloc que llavors tenia aquest nom.
  • El nom del Sitjar apareix per primera vegada esmentat el 987 (Ciiare), significa sitges o graners.
  • Altres fonts apunten que la capella, documentada el 1321, probablement fou la de Sant Martí, després de Santa Magdalena.
  • Des de 1509 la de la Mare de Déu de Bruguers.
  • Cap al 1548 s’intentà fundar-hi un monestir, però a mitjans de segle XVI l’ermita era abandonada i es construí, adossada al mur, una casa per a l’ermità. Als documents apareix amb el nom de Santa Maria de “Bruchario”. Fou capella amb especial protecció dels March, senyors d’Eramprunyà. Pere March III va crear un benefici el 27 de juliol de 1347, reservant patronat per a la seva família.
  • En els segles XIV i XV l’ermita tenia diverses relíquies de sants.
  • Però el 1327 el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba autoritzà a Pere Marc, senyor d’Eramprunyà, traslladar el culte d’aquesta capella al lloc de la Roca de Gavà, considerant el Sitjar (Cigiario) solitari i poc agraciat. Pel que la capella restà abandonada fins al segle XVI.
  • El 1500 es contractà les obres de reconstrucció de l’antiga capella del Sitjar, que ja es començava a nomenar de Bruguers (Brugueris, nom que prové del conjunt dels arbustos anomenats brucs).
  • El 1504 el vicari general de la diòcesi autoritzà Francesc Jeroni Marc, senyor d’Eramprunyà, a traslladar l’advocació de la Mare de Déu de Bruguers a la capella del Sitjar des de la primitiva capella de Bruguers (Bruguers Vell, esmentada per primera vegada el 1321 i situada a l’era Ventosa a prop del castell d’Eramprunyà).
  • Finalment, el 1509 fou traslladada la imatge.
  • El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou, feu edificar la casa de l’ermità.
  • Actualment forma part de les propietats de la parròquia de Sant Pere de Gavà.
  • La capella, que fou destruïda parcialment durant la revolució de 1936.
  • Presenta l’aspecte de la restauració realitzada l’any 1960.

Edifici d’una sola nau, absis semicircular ornamentat amb dues lesenes i una imposta de cornisa sostinguda per permòdols. Té quatre capelles laterals, cor, volta de canó apuntadat i trona. L’arc triomfal també és apuntat.

La nau va ser allargada per ponent la primera dècada del segle XVI, quan se li afegí el cor gòtic de volta ogival; un portal gòtic-renaixentista i un campanar de cadireta truncat.

La façana principal, a ponent, és gairebé quadrada. L’horitzontalitat es trenca per un campanar d’espadanya.

La llinda de la porta d’accés està ornada amb els escuts de la família March (que figuren també en la clau de volta del cor).

A sobre la llinda hi ha un arc de mig punt. Són interessants els contraforts que incorporen les capelles, en una solució del gòtic català. L’exterior de l’absis està delicadament decorat amb franges llombardes, Malgrat les modificacions, l’ermita presenta una tipologia bàsicament romànica.

Cor cobert amb una volta gòtica rebaixada, la clau de la qual duu l’escut dels Marc (tres rodes dentades).

Els permòdols dels angles, d’on arrenquen els nervis de la volta representen els símbols dels evangelistes Joan, Lluc i Mateu i el quart té un altre àngel.

Al xamfrà que es forma quan la nau s’obre al cor, al costat nord hi ha una trona per a la predicació, accessible per una estreta escala que surt de la capella lateral propera.

Aquesta trona té cinc costats i acaba en una agulla rematada per un petit cap.

El portal, descarregat per un arc sobre la llinda, té una mena de gablet o guardapols gòtic apuntat, que devia acabar en un floró que no s’ha conservat.

Absis semicircular amb mènsules i finestra del S. XIII

Dins aquestes motllures hi ha una Mare de Déu petita i als costats l’escut dels Marc.

A banda i banda d’aquesta mena de frontó gòtic hi ha dues gangues de pedra sense treballar, com si hagués quedat inacabat.

Als laterals, emmarcats pel fistó del guardapols, hi ha uns caps.

A la part superior del brancal motllurat de la porta hi ha els caps d’uns angelets.

La Mare de Déu de Bruguers és una imatge gòtica de finals del segle XIV, a la capella hi ha una còpia, ja que l’original es conserva a la rectoria.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fem una ullada fora de Catalunya : Ermita de Sant Joan Baptista. En La Pobla Tornesa de Castelló de la Plana

L’Ermita de Sant Joan Baptista està situada en La Pobla Tornesa. Comarca de La Plana Alta en Castelló de la Plana.

Aquesta xicoteta i bonica ermita, es troba a uns 5 min. a peu, de la població. Tot i el seu aspecte tradicional, és relativament moderna, de l’any 2006.

Però lo que realment la fa diferent, és el fet de que va ser edificada per voluntaris d’aquest poble de 500 habitants, i en la seua construcció s’utilitzà els rastells de les velles voreres d’alguns carrers del poble, i materials procedents de velles cases en runes.

És una ermita feta altruistament per gent del poble, amb materials reciclats del poble.

https://www.ermitascomunidadvalenciana.com/cplpto.htm

Text i Fotografies : Jordi Mig

Ermita de Santa Justa i Rufina de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental)

L’ Ermita de Santa Justa i Rufina està a prop de la Ctra. C-1415, km 8, a 100 m, prop de Ca l’Amell Gros. Lliçà d’Amunt.

És a la carretera de Caldes de Montbui a Granollers, prop de la riera de Tenes i en el km. 8 d’aquesta carretera, hi ha un trencall a mà esquerra vers tramuntana, on es pot agafar una pista.

A uns 100 m. s’ha de deixar el vehicle i arribar-hi a peu (el pas està barrat per una cadena), i continuar uns 100 m, més a peu.

Us passo la seva història:

  • Edifici romànic de tipus llombard dels s. XI-XII.
  • El lloc on es troba la capella és molt antic i fou habitat ja en època romana.
  • Esmentada el 1072, es troba documentació del 1101 i del 1125.
  • L’any 1039 Guislabert I de Barcelona feu donació a la seva filla Arsenda de l’església de Santa Justa.
  • El 1159 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, empenyora a Guillem Mainart el que té a Santa Justa per 2.500 morabatins, (equivalent al dinar d’or musulmà dels almoràvits).
  • L’any 1328 apareix en el registre dels comuns com una de les parròquies més antigues de la zona, en aquells moments estava unida Santa Eulàlia de Romança.
  • Durant el segle XIV degut al despoblament de la zona, s’agregaren a aquesta parròquia els fidels de la veïna de Sant Cristòfol de Pallars, ja que en aquell terme, el 1457 només hi constaven dues famílies.
  • El s. XV perd part de la seva feligresia, per aquest motiu s’uneix a la parròquia de Lliçà d’Amunt.
  • No es coneix l’origen exacte de la seva edificació, però si algunes de les seves reformes: el 1502 es reformà la teulada, la portada i el campanar.
  • L’any 1600 es va construir una capella lateral.
  • El 1936 Santa Justa va ser cremada.
  • El 1982 es va fer reconstruir general i es va aterrar la sagristia.

L’edifici és d’una sola nau amb absis semicircular orientat a llevant i cobert amb volta de quart d’esfera.

Està decorat amb faixes llombardes i arquets cecs amb conjunts de quatre.

Enmig de cada tram hi ha centrada una finestra de doble esqueixada.

Al mur nord hi ha adossada la capella del Roser, de forma quadrada, aprofitant el mur de contrafort, afegida al segle XVI, igual que el portal de migdia.

A la cara sud hi ha la porta dovellada, d’accés actual.

Aquest portal, d’arc pla de pedra, té una petxina i dos petits pilars al damunt de la llinda i els angles treballats.

A la façana principal hi ha la porta primitiva que estava tapiada enmig de runes.

La coberta és a dues vessants i a la façana s’aixeca una espadanya de dues parets formant angle,

que té dues fileres d’obertures, amb dues finestres al primer nivell i quatre al segon.

Sembla que inicialment fou una cadireta amb dues obertures per a les campanes.

Dins de la capella del Roser hi ha un retaule gòtic al·lusiu a la vida i martiri de les Santes Justa i Rufina.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

«Les ermites romàniques, entre elles Santa Justa, esdevenen oasis de silenci i de pau entre boscos i sembrats, enmig del brogit del Vallès Oriental.»

Carme Comas i Suriñach – 1987 / Generalitat de Catalunya

Per entrar-hi, s’ha de demanar la clau al rector de Lliçà d’Amunt.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Santa Justa és una ermita romànica al terme de Lliçà d’Amunt, al Vallès Oriental, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

L’ermita de Sant Felip Neri de les Ferreres de Rellinars (Vallès Occidental)

L’ermita de Sant Felip Neri de les Ferreres està a tocar de la Masia les Ferreres de Rellinars.

Us passo la seva historia:

  • La data que apareix a la llinda (1660), marca l’antiguitat.
  • Després de la guerra civil, mentre es recuperava i restaurava la parròquia del poble, se celebraven actes litúrgics.

És un edifici de planta rectangular i capçalera semicircular, amb coberta a dues vessants de teules àrabs amb el carener perpendicular a la façana principal. Tot al voltant, incipient voladís amb sanefes decoratives que a la façana principal, més pronunciat, es troba trencat al bell mig on s’aixeca un campanar d’espadanya d’una sola obertura i acabat en un coronament triangular, amb teuladet a dues aigües. Els murs són de paredat molt ben disposat i la façana principal, tota arrebossada, desenvolupa un tractament simulant carreus.

Hi ha pintures murals que encara s’hi conserven. Aquestes pintures murals dels voltants del 1811 descriuen la preparació de la batalla del Bruc i la resistència als francesos des de Manresa i sembla que foren pintades per un monjo cartoixà escapat de la confraria de Montalegre.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

La porta és rectangular, emmarcada per grans pedres als brancals i llinda d’una sola peça. Cap a l’intradós de la porta hi ha una motllura arrodonida. Per la part exterior presenta un guardapols motllurat que acaba amb elements de forma piramidal.

Lourdes Figueres i Borrull – 1987 / Generalitat de Catalunya

Sant Felip Neri és una capella del municipi de Rellinars (Vallès Occidental) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Hilari d’Abrera (Baix Llobregat)

L’ermita de Sant Hilari s’accedeix pel carrer de Premià d’Abrera.

Us passo la seva història

  • La capella va ser bastida sobre una vil-la romana.
  • És esmentada per primer cop l’any 1252, quan Ramon de Voltrera, feudatari de Castellví, fa hereu del castell de Voltrera i de la casa de Sant Hilari el seu fill Ramon i, en substitució d’aquest, el seu segon fill, Pere.
  • La capella és esmentada posteriorment en les visites pastorals a partir de 1310.
  • Al segle XVI es dona el nom de Quadra de Sant Hilari a la finca.
  • Actualment, com a conseqüència d’un conveni urbanístic, ha esdevingut propietat pública de l’Ajuntament d’Abrera.

L’església emplaçada sobre una antiga vil·la romana; s’han situat els seus orígens en temps anteriors a la conquesta musulmana.

Es tracta d’una capella d’una sola nau amb absis rectangular coberta amb volta de canó.

Està feta de maçoneria, arrebossat a l’exterior i pintat modernament l’interior.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

La nau té dos arcosolis per costat, amb sengles bancs a la paret inferior. L’absis en té un costat sud, i al nord es comunica amb una cambra annexa, també d’origen antic.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

A l’interior trobem 6 impostes, 4 a l’arc triomfal i 2 a l’interior de l’absis.

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Les dues primeres són reaprofitades, de tradició tardo-romana; tenen al voladís un motlluratge format per dos bossells cilíndrics dins dos semicilindres de concavitat invertida, al dessota dels quals neix una motllura en cavet;

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

a la cara frontal, entre els bossells hi ha un filet o doble filet decorat amb motius de soga o altres relleus.

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

La de la dreta té representada tres caps molt esquemàtics, coberts per una mena de caputxes, esculpits dins d’unes arcades;

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

aquest relleu és posterior a la resta de la imposta, d’època preromànica.

Montserrat Pagès i Paretas – 1981 / Generalitat de Catalunya

Les altres dues impostes de l’arc triomfal són una còpia del segle X de les tardo-romàniques però estan fetes amb poca traça.

També del segle X són les impostes de l’absis però estan molt malmeses.

Sant Hilari d’Abrera és una església d’Abrera inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies exteriors : Mª Àngels Garcia – Carpintero