Ermita de Santa Madrona del Palau de Sant Andreu de la Barca

Avui us presento dos articles

L’Ermita de Santa Madrona està situada en el Parc de l’ermita de Palau,  al Barri de Palau de Sant Andreu de la Barca.

Us passo dades històriques :

  • Recentment s’hi han efectuat prospeccions arqueològiques i el material que hom hi ha descobert, en unes sitges sota el paviment de la capella, abasta una cronologia des dels segles II i I aC fins al III de la nostra era; es conserva en vitrines a la casa del comú.
  • Va ser molt reformada en el 1882,sobre les restes d’un antiga ermita gòtica.
  • Al segle passat era dedicada, també, a l’Assumpció.

Aquesta ermita de planta rectangular està coberta a dues vessants.

Rosa Rosell i Viñas 1986 / Generalitat de Catalunya

Tant la porta d’arc de mig punt com el rosetó estan emmarcats amb totxos. El perfil de la façana queda ressaltat per una banda sobresortida.

Santa Madrona del Palau és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades Viquipèdia i altres

Adaptació al text i fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Gil al santuari de Núria

Avui us presento dos articles

Sant Gil és una ermita dedicada a sant Gil l’Eremita, que es troba al santuari de Núria, en la vall de Núria.

Us passo la seva historia:

  • Segons la tradició, es va construir l’any 1615 al lloc on va ser trobada la imatge de la Mare de Déu, recordant l’estada de sant Gil a la Vall de Núria al voltant de l’any 700.
  • El 1951 es va refer
  • En el 1999 es féu l’última restauració.

Arran d’aquests restauracions s’hi van incorporar la porta adovellada i la reixa de l’antiga església del santuari de Núria, l’anterior a l’actual.

Cada 1 de setembre, l’ermita de sant Gil és al centre de la celebració de la festa d’aquest sant, presidida pel Bisbe d’Urgell.

A l’interior s’hi troba una icona de Sant Gil, obra de F. Roca Bon.

També s’hi troben, folrant les parets, les anomenades “rajoles de les Núries”, ofrenes votives de les persones que es diuen Núria.

Els vitralls dels tres òculs de la façana representen l’olla, la campana i la creu, els objectes relacionats amb Sant Gil que han esdevingut símbols de Núria.

Al seu costat s’hi troba, també, una font dedicada al Dr. Pere Tarrés.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Ermita de Sant Marçal de Montseny

Avui us presento dos articles

Sant Marçal de Montseny és una ermita romànica situada al municipi de Montseny, gairebé al límit amb el d’Arbúcies.

Es troba a 1.093 metres d’altitud, entre les Agudes i el Matagalls. És molt propera al punt on es troben les comarques del Vallès Oriental, Osona i la Selva.

Us passo la seva historia :

  • La primitiva església de Sant Marçal de Montseny està documentada el 1053, on es va retirar el monjo Guifred i la seva família, sota la protecció del bisbat de Vic.
  • El 8 de desembre de 1066 es consagra l’església i es funda l’abadia.
  • El 1104, es va consagrar de nou l’església després d’uns anys d’abandonament.
  • Des del 1624, després d’uns anys de decadència, no hi resideix cap més monjo.
  • El 1635 va quedar a càrrec del rector de Sant Julià de Montseny, cosa que feu que passés a dependre de la diòcesi de Barcelona.

L’actual església és un edifici romànic, amb absis circular, volta de mig punt i un ample campanar d’espadanya.

Al costat nord de l’ermita, hi ha un petit cementiri i al costat sud el casal de l’antic priorat, que durant molts anys ha estat refugi d’excursionistes i parada obligada en les travesses del Matagalls a les Agudes.

Durant la primera meitat del segle xx, va ser regentat per l’ermità Ignasi Sala i la seva família i no disposava de llum. Actualment és un restaurant de cuina de muntanya.

Font de Sant Marçal

Sant Marçal de Montseny , és bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé – Imatges Arxiu Rasola

Ermita de Sant Valentí de les Brucardes de Sant Fruitós de Bages

Avui us presento dos articles

Sant Valentí de les Brucardes esta situat al cim del puig Montpeità de Sant Fruitós de Bages.

Us passo la seva historia :

  • La capella està documentada a partir de l’any 1246, en una transacció de terres situades al peu del puig de Sant Valentí.
  • El culte a sant Valentí té una tradició fortament arrelada al terme de Sant Fruitós de Bages i està vinculada a l’existència del monestir de Sant Benet de Bages.
  • Aquest monestir estava dedicat en un inici a Sant Benet i a Sant Valentí màrtir.
  • Posteriorment es va construir la capella en honor a Sant Valentí.

És una església d’una sola nau amb absis semicircular a llevant, amb coberta de volta de quart d’esfera. La coberta avui desapareguda, devia ser a dues aigües. Primitivament era coberta amb un amigat de fusta, aguantat per arcs diafragmàtics. La façana principal és orientada a ponent, no presenta ornamentació i està coronada per una espadanya. El portal d’accés és format per una arcada de mig punt amb grans dovelles. Aquesta porta probablement és fruit d’una reforma de finals de segle XV o inicis del XVI.

A l’interior es conserva un arc de mig punt que fa de separació entre l’absis i la nau. Només hi ha una finestra amb una volta interior peraltada. El parament és de pedra amb carreus força regulars, quadrats i rectangulars disposats en filades ordenades, units amb morter de calç. A l’interior hi ha restes d’arrebossat de calç i es creu que hi podien haver hagut pintures.

Sant Valentí de les Brucardes està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Fem un Ull fora de Catalunya : Ermita o Santuari de la Mare de Déu del Remei d’Utiel

Com cada Diumenge us passo dos articles

L’Ermita o Santuari de la Mare de Déu del Remei és un edifici religiós a la comarca Requena-Utiel, a 10 quilòmetres de la vila d’Utiel.

Us passo la seva historia:

  • Es va construir 1564, continuant ininterrompudament, amb ampliacions que han modificat els caràcters de la seva primitiva arquitectura.
  • La petita església d’estil barroc, amb cúpula esfèrica, data de 1725.

Es venera a la Verge del Remei, Patrona de la Ciutat d’Utiel.

Està situat a 1.092 metres d’altitud, dins la serra d’Utiel o del Negrete.

L’interior és d’una nau amb tram únic que correspon al cor.

La capçalera té volta bufada, i la sagristia d’aresta. L’obra és de pedra saldonera.

Dins de l’interior de l’ermita trobem el tríptic l’Adoració dels Reis Mags, de Vicent Macip, i també el sarcòfag del primer ermità, Juan d’Argés.

Hi ha un interessant treball de forja en els penells.

Per a mes dades podeu seguir l’enllaç que us adjunto :

https://conungarabato.wordpress.com/2014/03/28/santuario-del-remedio-utiel/

L’Ermita o Santuari de la Mare de Déu del Remei és un Bé immoble de rellevància local.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Ermita de Santa Perpetua de Gurb

Avui us presento dos articles

L’ermita Santa Perpètua està situada en un indret privilegiat. Pertany a la Parròquia de Vespella, dins del terme municipal de Gurb.

Alba Erra – 1989 / Generalitat de Catalunya

Us passo dades de la seva història :

  • L’ermita original era del s. XII.
  • L’ermita està documentada el 1356, malgrat que d’aquesta època només en resta l’estructura de la planta. Se sap que el papa Innocenci VI, li concedí una butlla amb indulgència plenària per tot aquell que visités la Santa.
  • Degut a l’increment de la devoció popular, seria reconstruïda durant el segle XVII o XVIII, alterant la coberta, possiblement de volta de canó, i afegint-hi el cor.
  • Se sap que el papa Innocenci VI, li concedí una butlla amb indulgència plenària per tot aquell que visités la Santa.

L’ermita de Santa Perpètua és en l’actualitat una edificació rectangular clarament barroca. Campanar d’espadanya de dos ulls en arc de mig punt cobert per una teuladeta de dues vessants amb una creu de pedra al cim; fa una amplada de 4’20 metres. Hi pengen dues campanetes, una a cada ull. Està situat damunt el centre del mur del frontis.

Alba Erra – 1989 / Generalitat de Catalunia

Per a més dades podeu accedir al Blog Coneixer Catalunya :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2012/03/santa-perpetua-en-terme-de-santa.html

El 3/11/2012, va sortir un article en el9nou.cat, sobre la restauració portada a terme per part de voluntaris:

https://el9nou.cat/osona-ripolles/cultura-i-gent/un-grup-de-voluntaris-ha-restaurat-lermita-de-santa-perpetua-a-gurb/

La ubicació de l’ermita de Santa Perpètua, és un dels miradors naturals de la comarca d’Osona.

 

Text : Ajuntament de Santa Cecilia de Voltregà i Ajuntament de Gurb

Adaptació al Text :Ramon Solé

Fotografies : Ramon Badia i Ramon Solé

Ermita de la Trinitat de Sitges

Avui us presento dos articles

L’ermita de la Trinitat esta situada en un desviament al km 32 ctra. de C-246 Barcelona a Calafell en el municipi de Sitges.

Us passo la seva historia:

  • L’ermita és molt antiga i ja apareix en un document del 1375 en què consta que ja hi havia ermitans.
  • La tradició diu que es va construir perquè en aquells indrets es va trobar una creu amb la imatge de la Trinitat.
  • L’actual capella és moderna, ja que a finals del segle XVIII es va enfonsar la teulada i es va haver de reconstruir, alhora que s’engrandia l’edifici.

És una ermita de petites dimensions que cau a l’est de Sitges, al cim de la muntanya que, avançant cap al mar, forma la punta de la Ferrosa.

Té una situació admirable, ja que s’hi veu una àmplia panoràmica de la costa, des de la punta de Llobregat fins al cap de Salou.

L’edifici és de tipus popular i té al costat una construcció de caràcter modernista.

L’ermita està emblanquinada i té un aspecte ben cuidat, ja que constantment s’hi fan feines de conservació.

Segon esta escrit durant l’any 1908 la família Joan Bassa i Remei Pallejà van donar a l’Ermita de la Trinitat de Sitges una imatge de la Verge del Remei, que durant la guerra civil espanyola  fou destruïda.

En la festa de la Santíssima Trinitat de l’any 1988 es va beneir la nova imatge del Remei que està dins de una capelleta i a sobre de la Font que hi ha al costat de l’ermita.

L’Aplec de la Trinitat es celebra cada any al mes de maig o juny.

L’ermita de la Trinitat és un edifici de Sitges inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé – Imatges antigues : Arxiu Rasola

Fotografies Dora Salvador

L’ermita de Bellvitge, mil anys d’arranjaments i preservació

Avui us presento dos articles

L’ermita de Bellvitge a 2020. Foto: AGC.

Segons les excavacions realitzades entre 1979 i 1981, la primitiva ermita de Bellvitge seria de mitjans de segle XI, romànica i de tres naus, similar a la de Sta. Eulàlia de Provençana.

1981 – Publicació sobre les excavacions fetes a l’ermita de Bellvitge.

A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, gairebé cada segle, motivades en gran part per les successives avingudes del riu que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs.

El 1493 Barcelona dóna tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció. Hi ha una clau de volta al Museu d’Història de la Ciutat de l’Hospitalet que probablement seria d’aquesta reconstrucció.

Placa del 1462 que recorda la devoció a Nostra Senyora de Bellvitja al Carrer Hospital de Barcelona. Foto: Natxo Velasco.

El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella.

1977 – Mº Madurell recull actes de segles passats.

En 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia va ser reposada al 1652 i la trobem descrita pel P. Fr. Narcís Camós al 1657 a l’obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña”, després de peregrinar entre 1651 i 1653, en plena guerra i amb epidèmies de pesta visitant 1028 santuaris marians per tota Catalunya, abans del tractat dels Pirineus (1659).

Aquest és el primer llibre que parla de l’ermita, el seu valor és, principalment, geogràfic.

El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la Guerra de Successió ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou. En 1718 va ser de nou reedificada elevant la teulada uns 3 m. ja que, a causa de la sedimentació, el terreny anava augmentant i ja no es podia passar si no era ajupit. Aquesta nova nau combina elements romànics, gòtics i barrocs.

Ermita, 1972. La façana anterior té elements barrocs.

Finalment la capella fou novament saquejada, pels francesos, el 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge de 1652 i la família Golferich de les masies de la Marina farà donació d’una nova talla.

1914 – L’ermita fotografiada per Josep Salvany i Blanch (1866-1929). Biblioteca de Catalunya.

Per a fer-nos una idea de la importància de la sedimentació que porta el riu així com de les destrosses que provoca, només durant el segle XIX se succeeixen quaranta-dues riuades, algunes provocant greus inundacions.

1950 – Els paratges de l’ermita inundats. Del llibre de J. Casas. L’Hospitalet, un passeig per la història.

El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’ermita és incendiada, com ho van ser els altres quatre temples que llavors hi havia a l’Hospitalet: Sta. Eulàlia de Mèrida (barri de Centre), Sta. Eulàlia de Provençana, Nostra Senyora dels Desemparats, que havia estat edificada l’any anterior a la Torrassa i Sant Ramon a Collblanc (Domínguez, 2014). L’ermita va quedar en molt mal estat i va ser destruïda la imatge gran de la Mare de Déu que va donar la família Golferich.

1937 – L”ermita cremada

Finalitzada la guerra, es fan alguns arranjaments en l’ermita, es reposa la imatge gran de la Mare de Déu (una imatge feta en guix) i es restitueix en processó la imatge petita de la Mare de Déu que va ser amagada per l’ermitana Pepeta i el seu fill Antón Tubau, conegut com el “Tonet de Bellvitge”.

1940 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

Durant el segle XX es consoliden les festes que se celebren a l’ermita: Sant Isidre llaurador, el dia de Sant Jordi, patró de l’Hospitalet, els dilluns de Pasqua amb els “aplecs” de sardanes i les “caramelles” (cants populars), la Missa del Gall a la vigília de Nadal i el dia de la Mare de Déu de Bellvitge, 8 de setembre. L’ermita era considerada, llavors, la “parròquia dels pagesos” i a la Mare de Deu se la coneixia com “la pageseta”.

1963 – Ermitans de Bellvitge: Pau Tubau i Josefa Solanes (Pepeta). El fill del mig és l”Anton Tubau. Foto cedida per Matilde Marcé de les masies de la Marina.

“Els envelats de la “festa dels pagesos” atreien desenes de hospitalencs que a peu o en tartana, o amb un servei especial de la casa Oliveras feien cap a l’ermita i als envelats d’algunes masies com Cal Manel Nolla i Cal Puig”  (L’Abans, 597).

1962-sardanes-cobla maravella

El 1959 el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer que preveu els porxos als laterals de tramuntana i de migdia de l’ermita (no es construiran fins 1969) i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment. També es realitzen alguns arranjaments com són: la neteja i revisió de sostrada i murs i la restauració del campanar, amb la col·locació d’una nova campana donada per Joaquim Campreciós i la seva dona Beatriz Colominas. La campana, que existeix actualment, va ser “batejada” amb el nom de “Eulàlia”, en memòria del seu malaguanyat fill Jaume, que havia estat administrador de l’ermita. En aquesta reforma es substitueix la imatge gran de la Mare de Déu de 1939 per una altra realitzada amb materials nobles (l’actual).

1964 – Casament a l’ermita amb els murals que va pintar Commeleran

Per finançar les obres de restauració de l’Ermita es fan subscripcions públiques, s’organitzen concerts i concursos i s’imprimeixen fulletons sobre l’ermita i edicions de “goigs a la Mare de Déu de Bellvitge”.

Goigs moderns a la marededéu de Bellvitge de Francesc Marcé i Sanabra.

El 1969 es va enderrocar la casa de l’ermità i es van construir els porxos laterals de l’ermita, dissenyats el 1959, que es van mantenir fins a les obres de rehabilitació dutes a terme el 2003 (Valcárcel, A. La ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI, p. 156-158).

Anys 70. L’ermita amb porxos.

En les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat i les successives riuades i tempestes. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns de la necessitat que siguin ells els que prenguin la iniciativa i es cuidin de l’ermita. La premsa es va fer ressò[1].

1978 – Campanya “Salvem l’ermita”

Entre els desperfectes i l’abandonament d’aquests anys la situació empitjora ràpidament. Finalment, davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Aquesta campanya va ser criticada per alguns que deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia i davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.

La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.

Anys 80. Foto: Arxiu Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Malgrat els arranjaments que es van fer el 1978, a partir dels anys 80 l’entorn de l’ermita torna a deteriorar-se. Els porxos donen recer a pràctiques no desitjables i l’ermita, per falta de cura mantinguda, va sofrint desperfectes.

Finals dels anys 80, l’ermita en estat d’abandó. Foto: AVV.

El 2002, després d’àrdues negociacions, se signa un conveni entre Arquebisbat de Barcelona i Ajuntament de l’Hospitalet, mitjançant el qual l’Ajuntament expropia el terreny tocant a l’Ermita, propietat de l’Església, per destinar-lo a ús públic. L’Arquebisbat es compromet a que l’import de l’expropiació el terreny sigui destinat a les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita. L’aportació de l’expropiació cobrirà bona part de les despeses de la rehabilitació de l’Ermita.

El 2003 finalitza l’execució de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita, donant compliment a l’acordat en Conveni entre Arquebisbat i Ajuntament. L’hotel veí va contribuir a les despeses oferint una habitació d’hotel per a una nit, amb el que es va organitzar un sorteig.

La neteja, una activitat tan senzilla com necessària.

Al novembre de 2015, en la conferència sobre l’ermita de “Bellvitge 50”, l’arquitecte Antoni Companys, que va dirigir aquesta última reconstrucció, ens explicà els criteris d’aquestes actuacions, especialment en relació als porxos que molts troben a faltar. Ens va dir que van deixar les columnes com a record però que els van treure perquè estaven en molt mal estat i no eren originals de l’ermita. A canvi, i amb el pressupost que tenien, van decidir deixar l’ermita bé no només per fora, com pretenia l’ajuntament, sinó també per dins, per poder utilitzar-la, com fem la gent de Bellvitge, Gornal i d’altres nuclis propers, com antany es feia.

2014 – L’ermita i el parc de Bellvitge. Foto: AGC

Després de l’última restauració i per evitar arribar a la deterioració anterior, un grup de persones voluntàries s’organitzen i constitueixen el grup: “Amics de l’Ermita”. Compta amb persones voluntàries que obren les portes de l’ermita per airejar-la i cuidar perquè es pugui seguir coneixent i visitant, com fan escoles de Bellvitge i de l’Hospitalet i altres col·lectius i per seguir sent utilitzada per romeries, concerts i altres esdeveniments personals i / o col·lectius, sent per a tots un lloc de repòs i / o oració.

Com va deixar dit el nostre poeta, Ramón Fernández Jurado:

“Aguantaràs la tempesta

i tornaràs a florir,

quan l’amor de tot un poble

et retrobi al seu camí”.

Ermita i parc de Bellvitge, 2020. Foto: AGC

El 2011 es publica el llibre sobre l’ermita escrit per Antonio Valcárcel, amb pròleg de Matilde Marcé de les masies de la Marina i dedicat a Josep M. Pañella, que no va poder veure completat el treball, en agraïment a la seva disponibilitat d’ànim i al seu autenticitat de pensament, paraula i obra.

Llibre sobre la ermita de Bellvitge. disponible a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l’ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l’ermita i que preservarà més del fred i la humitat als veïns i a les veïnes que s’encarreguen d’obrir-la diàriament per a conservar-la i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l’ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions.

Ermita 2020. Foto: Quim Pons

 

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, setembre 2020.

Als que cuiden el seu llegat cultural, artístic i espiritual. Als amics de l’ermita.

———————————————————————————————————–

[1] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita. En “La Vanguardia Española”.

Fem una Ullada per fora de Catalunya : Ermita de San Bartolomé de Villahermosa del Río

Avui us presento tres articles

La ermita de San Bartolomé se encuentra a 8 kilómetros, aproximadamente, del núcleo de Villahermos del Río.

Su historia :

  • Se sabe que en el año 1333 existía, en este lugar, un templo en honor a San Bartolomé.
  • De hecho, cuanta una leyenda que un pastor encontró la imagen del Santo escondida entre las zarzas, a las que se acercó atraído por un extraño resplandor.
  • Es por ello que en el lugar del hallazgo se erigió una capilla donde se veneraba la imagen encontrada.
  • Pese a todo esto, el edificio que puede contemplarse en la actualidad data del siglo XVII,
  • Iniciándose su construcción en 1741 y acabándose en 1775, lo cual queda testimoniado por inscripciones existentes en la fachada y en la parte posterior del ábside.

Se trata de uno de los santuarios más monumentales de la comarca del Alto Mijares y posiblemente uno de los más populares.

La casa del ermitaño está adosada a la ermita, y junto a ella, se construyó la hospedería sobre tres arcadas.

La ermita presenta planta rectangular, y techumbre a dos aguas, en la que destaca en la cabecera de la planta una cúpula asentada en un tambor poligonal, y rematada con tejas.

En la actualidad la zona se ha puesto en valor y se ha construido en sus alrededores cabañas rurales, así como un área recreativa con instalaciones como paelleros, mesas y bancos, agua potable…

La ermita de San Bartolomé es un lugar de culto declarado de modo genérico Bien de Relevancia Local.

 

Text ; Viquipèdia

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La font de l’ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Una obra de “Ceràmiques Bellvitge”

Avui us presento dos articles

Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.

L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.

L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya

L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995). Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.

1925 –  Pintura d’Ignasi Mallol i Casanovas

Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].

Segle XX. – foto: Companys. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.

Foto: Mercedes Golferich – 1945

Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.

“Santa María la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps

no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

(….)

Alça’t Marina ben fervorosa

i de Bellvitge l’altar petit

omple’l de lliris i de mimosa

I de violes deixa’l guarnit.

Santa Maria la Pageseta

obriu encara la vostra mà

que ens beneeixi la vostra dreta

en nostra ruta vers el demà”.

Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].

1ª meitat segle XX, dibuix de l’ermita de Bellvitge amb la casa dels ermitans adosada.

També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.

1962- ermita inundada

Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.

Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet

El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.

El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.

El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.

1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.

El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.

Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.

El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.

Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.

Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.

Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de “l’ermitana” era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra “Pepeta” es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.

1966 – La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge

 

Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020

————————————————————————————————————

[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.

[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.

[3] Casas, Joan (1980).  Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979

[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138