Ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós de Llinars del Vallès (Vallès Oriental)

L’Ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós es troba en un petit turó, a 850 m de la Torrassa del Moro de Llinars del Vallès.

L’ermita es documentada des de l’any 1640.

Es una ermita de deu per cinc metres, amb portal adovellat de set dovelles, dues finestres de granit, amb contraforts a cada costat i amb gran riquesa de carreus cantoners.

El campanar és d’espadanya,

i un rellotge de sol no massa gran.

A darreries del segle XIX i fins a l’any 1905, acabada la “setmana dels barbuts”, se celebrava l’aplec en honor de Sant Sebastià, el màrtir que era advocat contra la pesta, els llamps i les tempestes.

Estava totalment en runes, voluntaris, ADF. i altres van reconstruir-la.

Us passo un video de la seva reconstrucció que s’ha portat a terme en aquests últims anys ( cliqueu per iniciar el video en el triangle) :

http://agendatvllinars.videotecaip.com/video-hd.php?video=311

Des de l’ermita es té una vista magnífica, des d’aquí la vista és de 360º amb el Litoral, Prelitoral i part del Vallès.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Freixe de Piera (Anoia)

Per anar al Castell de Freixe cal agafar el camí rural sortint de la ctra. de Piera a Sant Sadurní BV-2242 km 7,7 en el municipi de Piera,

anireu entre vinyes a l’arribar a la masia, cal girar a l’esquerra i ja esteu al lloc per pujar per un estret camí fins el Castell i l’ermita de Sant Nicolau.

El castell de Freixe, del qual només n’han subsistit la torre adossada a l’església de Sant Nicolau i restes d’alguns murs, és una de les construccions del repoblament cristià que s’afermà a la zona central i sud de la comarca de l’Anoia al segle X.

L’església i la torre annexionada a l’angle oest, estan encimbellats dalt d’un turó proper a can Freixe (ara masia Capell) a la riba esquerra de l’Anoia, aigua avall del Bardorc, al sector meridional del terme.

Us passo la seva historia:

  • Les primeres notícies del castell de Freixe són de l’any 955, en que surt esmentat el nom de «frexano» a la carta de poblament donada pel vescomte de Barcelona Guitard en la qual cedeix unes terres as repobladors que es comprometen a conrear-les i a edificar-hi una torre de defensa.
  • L’any 1006 torna a aparèixer el lloc de Freixe en un acte de venda feta per Udalard, vescomte de Barcelona, a la seva dona Riquilda de Barcelona demostrant que al segle XI, el lloc i la fortalesa de Freixe encara es trobava el domini de la casa vescomtal barcelonina.
  • El 1041 la vescomtessa Riquilda feu donació al seu fill Guislabert, bisbe de Barcelona de tot el que ella posseïa a Freixe.
  • Un altre moment, el castell de Freixe fou donat a Santa Maria de Solsona.
  • El 1083, en el testament de Gombau s’esmenta l’alou de Freixe i s’hi consigna un castell amb torre de defensa i habitacle a l’entorn.
  • Al segle XIII, el castell i el seu terme pertanyien a Santa Maria de Solsona, i el 1237 consten en el lloc tres molins.
  • El 1283 el paborde Ponç de Vilaró comprà a Simó de Freixe tots els drets que aquest tenia sobre la fortalesa de Freixe.
  • Al fogatjament de 1365-1370 comptava amb 18 focs i pertanyia al paborde de Solsona.
  • El 1386, l’Infant Joan I vengué a Berenguer de Tous la jurisdicció del castell de Freixe i altres castells.
  •  El 1413, trobem de nou un plet pel delme entre l’església de Solsona i el rector de Piera.
  • En el segle XVII pertanyia al cavaller Luis de Foixà.

El castell de Freixe, del qual només n’han subsistit la torre adossada a l’església de Sant Nicolau i restes d’alguns murs, és una de les construccions del repoblament cristià que s’afermà a la zona central i sud de la comarca de l’Anoia al segle X.

Es conserven restes de la muralla del castell als vessants de ponent i migdia d’un petit turó al cim del qual s’aixeca una torre circular i restes de murs.

La torre està adossada a l’ermita romànica de Sant Nicolau de Freixe, té un diàmetre extern de 5,43 metres i uns 6 metres d’alçada.

Jordi Contijoch Boada /Generalitat de Catalunya

 Ara, de manera forçada, forma part del temple, construït posteriorment.

Bastida amb còdols irregulars, ni tan sols desbastats, amb altres carreus de pedra tosca. També apareixen nombrosos tascons i peces de ceràmica.

Pladevall i Font, Antoni / Generalitat de Catalunya

Castell de Freixe és una obra del municipi de Piera (Anoia) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies; Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre de la Llebre de Rubí (Vallès Occidental)

La masia de la Torre de la Llebre està situada en el carrer Art s/n de Rubí.

Historia:

  • Les primeres notícies recopilades son del segle X, en que al Cartulari de Sant Cugat, es fa menció del nom de “Libra”, i en el segle XI hi consta “Arnalli Guillelmi de Libra”, que podria relacionar-se amb una casa del paratge de Rubí-Sant Cugat., encara que no es segur.
  • A partir del segle XIII ja s’havia transformat en “turricella”, citat pel cartulari.
  • Un document que porta la data del 14 d’agost de 1299, cita un tal Arnau de Turricella, de la parròquia de Sant Pere de Rubí, que estableix Jaume Noguera, de la vila de Sant Cugat, al molí de Turricella, situat al marge de la riera de Rubí (després, Molí de la Noguera).
  • Més endavant, l’any 1346, Arnau fa donació de tot el molí, dit Turricella. S’ha suposat que el primitiu casal o masia responia a una casa o torre fortificada per a la defensa. La hisenda pertanyia al Monestir de Sant Cugat del Vallès, per ésser terres alodials, i adscrita a la parròquia de Santa Maria de Campanyà.
  • En el segle XIII era coneguda per Mas Pla, i per Mas Caldes, que es conservà fins a la meitat del segle XVII, quan fou adquirida per Joan Llebra, mercades de Barcelona, de qui prové l’actual denominació.
  • En el segle XVI s’anomena Mas Caldés del Pla i es diferenciava del Mas Caldés de la Muntanya (avui Llobet), tots dos de la mateixa parròquia, en aquell moment, Valldoreix.
  • L’any 1575 hi consta Pere Caldés del Pla. El 1666 es traspassà a Jaume Porta i Ferran i en el segle XVIII hi sorgeix un nou propietari, també mercades barcelonès: Antoni Trullàs i Aymerich, possible constructor de l’edifici actual i de la capella. Aquesta hisenda arribà a ésser molt gran, perquè en formaven part les propietats del Molí de la Noguera, el Molí de la Via (avui desapareguts), el Mas Jornet, el Mas Alvi i el Mas Arnau (aquests dos últims també inexistents).
  • L’ermita, que ja existia l’any 1659, segons documents de l’arxiu de la parròquia de Valldoreix, està emplaçada davant mateix de la casa de pagès i sota l’advocació de la Immaculada Concepció, avui, i en temps passats era dedicada al Sant Crist.
  • L’any 1724, l’il·lustre doctor Alemany, arxidiaca i canonge de Tarragona, amb permís del bisbe de Barcelona, va batejar en l’esmentada capella un fill del propietari, senyor Trullàs.
  • L’any 1781 s’hi construí el nou altar i s’hi col·locaren les imatges de la verge Immaculada, dels Dolors i de sant Antoni de Pàdua (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • El segle XIX, la masia i les terres foren annexionades al terme i parròquia de Rubí (SIERRA, 1989).
  • Al tombant del segle XX, adquirí la propietat de la Torre de la Llebre la família Massana, de Barcelona, empresaris de la construcció.
  • A la dècada de 1920, bastiren cinc torres de gran categoria en els terrenys pròxims a la masia, amb camps de tennis, piscina i magnífics jardins. D’aquí prové el nom genèric de les Torres i el de Passeig de les Torres. En part d’aquestes construccions es van allotjar refugiats de la guerra madrilenys i, en acabar-se la contesa, soldats voluntaris alemanys de la Legión Cóndor.
  • L’any 1936 s’hi va establir una “Colònia d’assistència Infantil”, que en la seva majoria eren madrilenys. La solidaritat amb ells va ser gran i les nenes de les escoles Ribas, els hi teixien roba, inclús paneretes pels nadons (MORO, RIALP, 1989).
  • L’any 1944 té lloc la cerimònia de la restitució de la capella al culte amb la restauració dels altars.
  • A la actualitat, la masia és un restaurant (RUFÉ, 1984a; 1997a).

Masia del tipus V destinada actualment a restaurant per la qual cosa ha sofert modificacions, no sempre d’acord amb l’estil de les masies.

Té un pati davant configurat per la pròpia masia, els annexos que s’adelanten des d’ells i una tanca.

Els forjats són de bigues de fusta amb tauler de totxo, menys les ales laterals de la planta baixa i el celler, que queda semisoterrat, i que tenen una gran volta cadascun. A l’interior, les finestres presenten festejadors.

A l’exterior destaca la façana i una petita capella exempta així com una era (PLA, s.d.). L’era, enrajolada, presenta la següent inscripció “M P / ANY / 1903”. L’ermita està emplaçada davant mateix de la casa de pagès en una era que es fa servir com aparcament del restaurant. Està dedicada a la Immaculada i al Sant Crist (INVENTARI, 1999).

Resulta interessant un celler situat a la part posterior de la casa, en bon estat de conservació i que, avui encara es fa servir com a celler del restaurant.

El sostre presenta una gran volta amb les parets de totxo massís i pedra, conservant-se dues boixes. El nivell del terra és inferior al de la resta de l’edifici.

En un forat de la paret es conserva una petita imatge de la Immaculada trobada dins la mateixa. Es conserven, a més, dos grans cups enrajolats accessibles de 3 x 3 x 3 metres. (INVENTARI, 1999).

Observacions:

Hi havia una font de la torre de la Llebre, al costat del torrent de l’Alber, que sembla que està inundada, però s’ha recuperat també amb la mina (TURU et alií, 2000).

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Ermengol d’Abrera (Baix Llobregat)

Sant Ermengol d’Abrera està situada a prop del camí de l’ermita de sant Ermengol  d’Abrera, al costat dels camps de Sant Ermengol a dins del bosc, tocant a Sant Esteve Sesrovires.

Us passo la seva historia:

  • De l’origen d’aquesta ermita no es té cap document que en parli.
  • Es va construir al segle XVI però algunes restes pertanyen a una ampliació que es portà a terme a mitjans del segle XVIII.
  • Era custodiada per un ermità que hi vivia permanentment, cap al 1612 Ramon Bayso era l’ermità
  • I el 1670 era un tal Miquel Permànyer.

Les seves restes són a la part de tramuntana, vora la riera de Masquefa o Magarola, a ponent del pont de Magarola.

Queden dempeus alguns murs d’una alçada considerable i alguns contraforts.

Sembla que la seva construcció es va fer en dues etapes constructives perquè la cara nord és de carreus i la sud, i els murs laterals, de tàpia.

Ha perdut la teulada i la part superior dels murs.

El paviment està parcialment rebentat.

El grup Amics de Sant Ermengol intenta treballar perquè torni a recobrar importància.

Sant Ermengol d’Abrera és una ermita d’Abrera (Baix Llobregat) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba i Viquipèdia

Autor de la fitxa : ArqueoCat SL- Natàlia Salazar

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Andreu de Genescà de Gaià (Bages)

Sant Andreu de Genescà  s’arriba per la Ctra. de Navàs a Gaià, km 3,5 prop de la masia i granja de Genescà de Gaià.

Us passo la serva historia:

  • Sembla ser una construcció del s. XII o XIII.
  • Originàriament l’absis era semicircular i es desconeix per quin motiu i en quin moment es va canviar; tal vegada al segle XV.
Albert Benet i Clarà – 1981 / Generalitat de Catalunya

En l’actualitat és una església d’una sola nau sense absis i coberta a doble vessant.

Albert Benet i Clarà – 1981 / Generalitat de Catalunya

La porta de mig punt i amb grans dovelles s’obre a migdia.

A ponent, una obertura am forma de creu il·lumina la petita església i a llevant un petit campanar d’espadanya, d’una sola obertura corona l’església.

Viquipèdia

Al W porta tapiada i a llevant un mur sembla substituir el primer absis. Al centre de la volta sobre l’altar es conserva un vestigi minúscul d’una pintura amb data de 1793.

Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Sant Andreu de Genescà és una església del municipi de Gaià (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural-Diba.

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Ramon Solé i Altres

Ermita de la Salut en el Papiol (Baix Llobregat)

L’Ermita de la Salut és una església ubicada a la serra de Collserola, vora el Puig Madrona, al municipi del Papiol.

Us passo la seva historia:

  • La seva existència, com a parròquia, està documentada des finals del segle XI (1060), dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida.
  • Però el 1315 es va traslladar la parroquia.
  • La dedicació a la capella del castell del Papiol, quedant l’ermita dedicada a Sant Pere fins que el 1717 es canvià per la Mare de Déu de la Salut.
  • Galceran Despapiol (senyor del lloc i del castell) autoritzà el trasllat de la parròquia al nucli habitat que s’havia format vora el castell. Llavors l’antic edifici va romandre com a capella rural sota l’advocació de Sant Pere de Madrona.
  • Al s. XVIII fou dedicat a la Verge de la Salut com a santuari. Fou restaurada pel Servei de Conservació i Catalogació de Monuments de la Diputació.
  • També cada 12 d’octubre els ciutadans de Valldoreix hi celebren el seu Aplec.

Consta d’un edifici d’una sola nau, amb una part preromànica de cap al segle X que abasta les dues terceres parts de ponent de la nau i que se suposa que devia estar coberta amb encavallades de fusta.

La coberta és de volta de canó sostinguda per diversos arcs torals.

D’aquesta fase és la finestra geminada de la façana de ponent i la finestra esqueixada senzilla del costat de la porta.

L’absis i les absidioles, semicirculars i amb decoració llombarda, són romàniques del segle XI, del mateix moment en què s’allargà la nau i es cobrí amb volta de canó amb arcs torals i s’hi afegiren els contraforts.

La porta d’accés, situada a migdia, és més tardana, possiblement de finals del segle XII,

i està resolta amb dos arcs dovellats i un timpà llis.

És romànica però se suposa que s’obre al mateix lloc que s’obria la porta original del temple preromànic.

Les parets de l’antiga construcció preromànica eren més primes i foren reformades interiorment a la reforma romànica.

Els pocs elements conservats d’època preromànica (a part de l’estructura de la planta) són dues finestres,

una de doble separada per una petita columna de capitell corinti

i una altra finestra que va quedar mig tapada per haver-s’hi afegit posteriorment un petit contrafort que en tapa just la meitat.

L’Ermita de la Salut que està protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Esteve o ermita del castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana dedicada a Sallent

L’accés de Sant Esteve de Sallent es fa des del camí que porta des de la població de Sallent a Cabrianes,

per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l’explotació minera, i per una pista molt ben arranjada.

Sant Esteve de Sallent és una església romànica, de finals del segle XI, que formava part del castell d’aquesta població.

És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil.

Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d’arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres.

Es troba en l’antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l’Eix del Llobregat.

Malgrat que l’església es trobava inicialment sota l’advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior.

Fou reconstruïda, ‘quasi de bell nou’ sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent.

Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d’octubre de 2008.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Castell de Sant Genís de Rubí

Les restes del Castell de Sant Genís estan en terrenys de can Casanoves de Rubí,

A poca distancia i passades les restes de l’ermita de Sant Genis.

Per la seva pròpia natura de patrimoni que es troba sota terra presenta un alt grau de fragilitat davant els projectes urbanístics.

Us passo la seva historia:

  • Es possible que la primera menció sigui de l’any 986 “castro Rio Rubeo” en un discutit precepte carolingi (RUFÉ, 1984a; 1997a)
  • La datació com a castell termenat és de l’any 994 on es fa un traspàs d’un molí.
  • Amb seguretat trobem la data de 1002 en que el Papa Silvestre II confirma les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • De l’any 1017 és el primer senyor conegut: Seniofret de Riurubí (MARGENAT, 1987).
  • El 1080 el feudatari del castell de Rubí, Ramon Seniofred fa testament i dona, entre altres llegats, a Sant Genis de Rubí, tres mancusos per arranjar-la (BENCOMO et alií, 1986).
  • La família d’aquest personatge, probablement, va bastir l’ermita i devien ésser els propietaris del “Palatio” (el castell) que se cita en documents relacionats amb aquest lloc (SERRA, 1961; 1983) – tampoc es pot oblidar que el torrent que passa al peu es diu el Palau-.
  • L’any 1234 es parla de Tricella o Turricella, al costat de Sant Genis (MARGENAT, 1988a).
  • El segle XII el posseïa el vescomte de Cardona i l’infeudà a Guillem Guardia, i l’any 1247 el vengué a Pere de Sanmartí. Així s’anà transferint a les nobles famílies del Claramunt, Torrelles, Sentmenat, Oms, Moià i marquès de Barberà fins el seu propietari actual que és l’Ajuntament (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • El segle XIII, el senyor Berenguer de Rubí va obtenir autorització del rei Jaume I, per a aixecar l’actual edificació del Castell de Rubí i s’abandona l’emplaçament del castell de Sant Genis (CASTELL, s.d.).
  • L’existència del castell primitiu de Rubí va ser detectada per sondeigs de F. Margenat i Pere Bel, així com excavacions del Grup de Col·laboradors l’any 1980 (MORO, 1990).

Les restes estan a ponent de les runes de l’ermita de Sant Genis, que es troba a la part més ample d’un esperó, on finalitza el ample camí i continua com un caminoi,

allí a l’esquerra, es localitzen les restes del primitiu castell de Rubí.

Està delimitat per la confluència dels torrents de Ximelis

i del Palau que formen el torrent de Serrafossar.

L’esperó està en disposició E-O i està format per dues terrasses on es localitzen les restes arquitectòniques.

 Els talls són quasi verticals a llevant i nord, pronunciat a l’O i suau a l’E. L’estructura arquitectònica correspon a una petita edificació (MORO, 1990).

Ha aparegut ceràmica pentinada del segle IX i espatulada del segle X, a més d’altres ceràmiques dels segles XI, XII i inicis del segle XIII (MARGENAT, 1982a). També sembla que apareix material romà (MARGENAT, 1987).

Sembla que es poden distingir tres èpoques arquitectòniques:

  • La primera és de finals del segle X i primera meitat del s. XI.
  • La segona va des de la meitat del segle XI fins a meitat del segle XII.
  • I la tercera des de la segona meitat del segle XII fins el segle XIII (MARGENAT, 1995).

Observacions:

La primavera del 1980 el GCMR va fer excavacions al castell de Sant Genis (MARGENAT, 1985).

Actualment queden molt poques restes d’aquest antic castell i gairebé no es poden apreciar donat que la vegetació i la terra les cobreix.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Genis de Rubí (Vallès Occidental)

L’Ermita de Sant Genis està situada en el Camp de Sant Genis de Rubí.

S’hi arriba per l’Av. de Castellbisbal, per la de Josep Pujol i carrer de la Muntanya.

Us passo la seva historia:

  • El 1080 el feudatari del castell de Rubí, Ramon Seniofred fa testament i dona, entre altres llegats, a Sant Genis de Rubí, tres mancusos per arranjar-la (BENCOMO et alií, 1986). La família d’aquest personatge, probablement, va bastir l’ermita i devien ésser els propietaris del “Palatio” que se cita en documents relacionats amb aquest lloc (SERRA, 1961; 1983) -tampoc es pot oblidar que el torrent que passa al peu es diu el Palau-.
  • Es troba a la finca de can Casanoves, la qual també es mencionada en un pergamí de l’any 1217 (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • L’any 1234 s’estableix la peça de terra dita “Tricella”, que estava cap el sud de les terres de Sant Genis. Existeixen diversos testimonis de deixes a l’ermita durant els segles XIV i XV (VILALTA, 1983).
  • El 1584, en una processó de rogatives s’esmenta la creu de can Casanoves (XERCAVINS, 1989).
  • El 1585 existia un ciri de Sant Genis que es venia per a construir un retaule per a l’esmentada capella, que es conserva, en part, al Museu de Rubí: al centre hi ha la crucifixió i als costats sengles escenes de la vida del Sant (VILALTA, 1983).
  • Es té notícia, recollida per J. Serra Rosselló, de la querella d’una parella de rubinencs que ballaven sardanes a la capella de Sant Genis, en l’aplec de l’any 1587, alternant aquests balls amb altres, dels que es té notícia des de l’any 1444, on en un d’ells es diu que es feu una capta pels “jutgles”, en la que es recolliren sis ous i nou diners (ARÍS, MARGENAT, 1983).
  • Dins la segona meitat del segle XVII, donat el dret d’asil de les esglésies, els veïns hi van portar caixes, fruita i altres objectes, arribant alguns, fins i tot, a dormir allà mateix.
  • Aquesta situació va provocar que l’any 1677, es mani sota pena de multa i excomunicació que tothom desallotgi l’ermita, prohibint al mossèn la celebració mentre no presenti l’ermita la deguda decència.
  • El segle XVII es parla de l’existència del càrrec de baciner i el 1713 es celebra aquí el matrimoni de Bernat Martí i Maria Balasch.
  • El 1739 es va fer la campana “Genisa”. El vuit d’agost de 1739 es va celebrar casament entre Magí Ambrós, hereu de can Xercavins i Victòria Santaeugènia. La núvia provinent de la casa paterna marxava a la capella sobre una mula tota ornada de cintes i picarols i amb tot el seguici familiar. Uns anaven muntats; altres a peu. El nuvi arribava de casa seva a cavall i al seu davant desfilava una enorme caravana de trabucaires tirant a l’aire. Després de la boda, fent gresca s’anava a la masia i es feia el dinar de bodes (VILALTA, 1983).
  • L’any 1786 fou visitada pel bisbe de Barcelona. S’hi celebraren casaments, particularment de la gent de can Casanoves, can Xercavins i de les masies veïnes. Durant la Guerra del Francès les tropes robaren la campana i saquejaren can Casanoves (RUFÉ, 1984a; 1997a).
  • Existeix una clàusula de l’arrendament de la carn dels anys 1799 i 1802 per la qual es podia dur menjar a l’aplec de Sant Genis (SERRA, 1961; 1983).
  • Del segle XIX, hi ha un document que prova l’autenticitat de les relíquies de l’ermita, però el reliquiari es perdé l’any 1936 L’aplec es celebrava el darrer diumenge d’agost i es conserven uns goigs al Museu de Rubí, provinents de cal Ximelis (VILALTA, 1983) i porten per títol “Goigs dels gloriosos Màrtyrs Sant Genís Escribà y Sant Genís Comediant, que es canten en la seva capella del terme de Rubí” (SERRA, 1961; 1983). Existeix una col·lecció de fotografies anteriors al deteriorament de la construcció (MORO, 1990). L’ermita pertany a la parròquia i només hi té dret el rector i no cap dels propietaris de l’entorn (SERRA, 1961; 1983)

Es troba a l’entrada d’un esperó amb parets molt verticals delimitat pels torrents de Ximelis i del Palau, els quals s’ajunten al de Serrafossar (MORO, 1990).

L’ermita és orientada d’E a O. La porta és a la paret S. Mesura en planta 12 x 6 m. L’entrada es feia per una porta lateral amb arc de mig punt. La coberta estava sostinguda per tres arcs faixons d’obra.

La paret occidental sostenia una espadanya (VILALTA, 1983).

Actualment es conserva el parament E, amb enormes esquerdes i molt obert, i part de la paret N amb tres contraforts. De la paret S gairebé no en resta rés i la porta dovellada va ser extreta per a ser integrada a la rectoria.

El presbiteri està separat de la nau per un graó i es conserva la pedra de base de l’ara d’altar (MORO, 1990). El material constructiu està format per elements provinents de les rieres properes, tret dels carreus dels angles (aprofitats d’una altra construcció) i de la porta (actualment a la rectoria) i una finestra darrera l’altar (SERRA, 1961; 1983)

La porta de la rectoria va ser recuperada de l’ermita de Sant Genis (TURU et alií, 2000).

Es trobava dins la propietat de can Casanoves encara que actualment pertany a can Xercavins. Prop de l’ermita F. Margenat va recuperar mitja roda de molí iberoromà (VILALTA, 1991).

Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Juana Maria Huélamo – ARQUEOCIÈNCIA

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Santa Maria de Castellet de Sant Vicenç de Castellet (Bages)

Setmana dedicada a les Ermites, Esglésies rurals i Capelles

Santa Maria de Castellet és l’església que es troba dins el recinte del Castell de Castellet al costat mateix de la torre en el municipi de Sant Vicenç de Castellet.

Us passo la seva història:

L’església fou bastida probablement el segle XII, aprofitant segurament l’estructura d’un temple preromànic.

A. Daura / Generalitat de Catalunya

L’edifici primitiu preromànic fou abandonat i se’n construí un de nou, romànic.

X Oms – 2010 / Generalitat de Catalunya

L’edifici actual, adossada a la casa dels ermitans, conserva part de la primitiva edificació preromànica i gairebé la totalitat de l’obra romànica, la qual constitueix el primer cos, més ampli, construït el 1884.

Per a més informació us passo un enllaç :

https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-castellet

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé