L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, l’abans i l’ara, a l’Hospitalet de Llobregat.

L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge encara amb camps (any 1968-69). Foto: AVV

L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.

Detall d’un plànol de principis del segle XX, on es veuen les sèquies que passaven per Bellvitge.

El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]

1964. 1r. bloc de pisos de Bellvitge, al costat esquerre la nau dels prefabricats. Foto: Josep Campamà.

Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.

1965, inspecció de les obres. Es veu el barracò que després es faria servir de temple católic. Els arbres del fons són els de la Gran Via. Com podem veure a la foto no surt ni una dona. Foto: AVV

Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.

L’estanc i el bar, dos dels primers comerços. Foto: AVV

Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.

1970. Ermita de Bellvitge. Les germanes Teodora (de front) i Montserrat (d’esquenes) i el Sr. Tomàs que va iniciar l’aprenentatge del ball de sardanes al barri.

Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.

Dones comprant al primer supermercat del barri. Foto: No-Do, 1967.

Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.

M. D. Bellvitge, n. 90-98. Algunes veïnes dels baixos exercien com a “porteres”. Foto: 1969: Mª Carmen Monllau i família.
1967. Avinguda M. D. Bellvitge a tocar amb la Travessia Industrial. Masia de Can Bengala. Els camps que es veuen davant dels blogs es va convertir en camp de futbol en ser abandonat el camp. Ara està l’escola Joan XXIII.

La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.

1970, gener, caravana cap a l’ermita a rebre al patge dels reis mags, “Ben-Bell”. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Es veu la sèquia al costat del carrer.
Anys 80 el rec convertit en clavegueram. Autor desconegut.

Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.

Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. inaugurat el 1995,. AGC, 2021

Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.

Tallers Bellvitge, des de 1970 oferint atenció a un sector de la població que necessita la feina i l’activitat al barri com la que es propicia des de diferents entitats.

Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.

Residència i Centre de Dia de la Generalitat, a la que algunes persones del barri volem anomenar com Maria Josefa Aigé. Foto AGC, 2021.
Vegetació quasi tan alta com els blocs de pisos.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021

Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.

———————————————————————————————————————————–

[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.

Masies de la Marina de l’Hospitalet a Bellvitge i els seus voltants

L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Del  primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, família del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment (s. XIII), l’ ermita de Bellvitge. Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.

A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.

Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosers. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.

1966. L’ermita a l’inici del barri. Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita durant les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”(Casas, 1980: 17-19).

1967. Ermita i ramats. Foto-Bellvitge, concurs.

Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig o “Camí del Mig” com apareix anomenat des de principis del segle XIII, més o menys com la barca de passatge per creuar el riu i l’ermita de Bellvitge.

Als terrenys que ara ocupa Bellvitge n’hi havia algunes masies i altresmés a les vores mateixes, d’algunes ja hem parlat, farem un recull amb aquestes i altres que ens són menys conegudes.

Al bell mig, a la Rambla Marina, on ara hi ha el metro, s’alçava Cal Rei que va resistir fins que van urbanitzar l’eix central del barri.

1970. Cal Rei al mig de la Rambla Marina. Foto AVV.

A l’Avinguda d’Europa, al lloc que ara ocupa l’institut Europa, hi era Can Creixells o Cal Tubau la masia on va néixer la puntaire Rosa Creixells i Valls.

Can Creixells, on ara està l’institut Europa.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Quan es van fer els plans d’aquest tram de la Ronda Litoral, als anys 70, es van expropiar moltes masies com aquesta i Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Només ens resten les fotografies i alguns records.

Cal Miquel Ros, 1980

A l’altra banda de la Gran Via, es conserven algunes, amb usos diferents als estrictament agrícoles,

Cal Rovira ó “Casa Llarga” estàsituada al camí de Pau Redó, 8, entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

1965. Els camins d’accés a l’ermita des de la Gran Via i Ca la Llarga a l’altra banda, quan encara no n’hi havia l’hospital oncològic. Foto: Petra, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Cal Capellà és al carrer Feixa Llarga, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Via, era una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris que han fet d’ella una masia restaurant.

Cal Capellà, avui restaurant Marina. El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona Mª Àngels Malet, treballant un hort que encara és regat pel Canal de la Infanta. Foto: AGC, 2021.

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural que ens queda pel totxo i el ciment.

Cal Gotlla, on es fan els plans de Reforma de la Gran Via. Foto: AGC., 2021.

La Torre Gran, a tocar del riu, una casa pairalque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en greu estat d’abandonament.

La Torre Gran. Foto: AGC, 2021.

De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:

ECODIARI “L’Associació Els Verds” ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de  L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”.

A la Feixa Llarga, encara trobem Can Masover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.

Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.

Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.

Can Trabal encara és regat amb el Canal de la Infanta, al costat, horts urbans.

Ambdues tenen més de 200 anys d’història cadascuna.

Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.

Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.

1967. El Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina.

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri.

El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.

Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]

A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren, al que havia estat “Barri de la Marina”.

Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.

Cal Peret massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.

A la Marina, en el territori que anava des de la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) fins el mar, hi havia a l’inici del segle XX, més de 150 masies!. En donarem comte de totes les que puguem.

Autora : Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021

Als i a les que es senten dfraudats amb els canvis que aquesta ciutat fa i ha fet.

———————————————————————————————————————————–

[1]Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.

[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

Sant Andreu del Coll d’Olot

Sant Andreu del Coll està situat a la falda de la vessant sud de la serra de Sant Miquel del Mont d’Olot.

Us passo la seva historia:

  • L’església actual és una construcció del segle xii, però les primeres notícies de la seva existència daten del 953, quan el comte de Besalú, Wifred, féu donació del monestir de Santa Maria de Ridaura i les seves pertinences al cenobi de Santa Maria la Grassa. El 995 el bisbe de Girona va fer la consagració del temple anterior a l’actual.
  • Fins a l’any 1936 l’església conservà una notable làpida sepulcral gòtica, d’alabastre, en la qual es representava l’enterrament de Berenguer del Coll, senyor del veí castell romànic. Avui n’hi ha una còpia de guix al museu d’Olot.
  • Des de l’any 2006, els Amics de l’Alta Garrotxa, s’han proposat recuperar l’entorn, l’ermita i l’aplec que se celebra el diumenge abans de la festa de sant Andreu apòstol (30 de novembre).

El temple presenta una sola nau amb absis circular que presenta finestra central i un fris sostingut per mènsules senzilles i cornisa.

Per la part nord s’hi ha afegit la sagristia, posterior al romànic.

La porta d’entrada és al sector de migdia. A les façanes nord i sud hi ha una cornisa.

El campanar, que havia estat de cadireta, és de torre amb teulat a quatre vessants i s’assenta sobre l’extrem sud-oest de l’edifici. Cal datar-lo del segle XVIII.

Es va haver de refer a causa de les destrosses ocasionades pel llamp que hi va caure l’estiu de 1876.

Sant Andreu del Coll és un edifici religiós del municipi d’Olot protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Carrer de la Residència de Bellvitge. L’ara i l’abans.

1974. Ermita i el que més endavant seria el Carrer de la Residència. Foto: Arxius de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

El carrer de la residència de Bellvitge és transversal als carrers Ermita i a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge. El seu nom es deu a la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, tot i que també podria respondre a com era conegut l’actual Hospital Universitari Bellvitge, abans “Residència Prínceps d’Espanya”.

1965. Inici de la construcció del barri. Els dos primers blocs de pisos entre el Carrer Ermita i l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge. Davant, el que seria el carrer de la Residència. Foto: AVV.

És un carrer una mica desconegut pels habitants de barri, però que té un bon nombre de serveis de tot tipus, pel barri, per l’Hospitalet i pel conjunt de les poblacions properes.

1989. Foto: AVV. En mig dels camps la residència Laia González. Fotos: AVV.

Comença al carrer Ermita, travessa el passeig Mare de Déu de Bellvitge i l’Avinguda que duu el mateix nom, els dos carrers més antics del barri.

Carrer de la Residència amb el passeig i l’avinguda marededéu de Bellvitge. AGC

Sortint del barri trobem a un costat dependències de l’Hospital i a l’altre, equipaments esportius del barri i de la ciutat com els jocs de petanca.

Instal·lacions de petanca, passeig i part posterior del poliesportiu municipal Sergio Manzano.

Al costat tenim la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, també coneguda com a Feixa Llarga.

La residència i Centre de Dia Laia González o de la “Feixa Llarga”. AGC

El camp del “Rugbi club l’Hospitalet”

Camp de Rugby entre la residència i l’estadi de fútbol. AGC.

Nascut dins la “Unió esportista Bellvitge” el 1973 a l’escola pública Bellvitge (abans Mare de Déu de Bellvitge), el que ara és “Rugbi club l’Hospitalet” entrenava al mig del barri.

Anys 80, entrenant a una plaça de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.

L’estadi de beisbol que es va fer per les Olimpíades del 92, reconvertit en estadi de futbol. (Tenim un camp de béisbol a l’Avinguda Marededéu de Bellvitge)

Rampa que puja a l’estadi de fútbol. AGC.
Estadi de fútbol de l’Hospitalet. Al final del Carrer de la Residència de Bellvitge. AGC.

Aquest petit però intens carrer acaba a la Feixa Llarga, l’últim reducte agrari del que va ser la Marina de l’Hospitalet. Un espai necessari per la vida que cal conservar davant els depredadors urbanístics que ja tenen el peu posat.

El carrer de la Feixa LLarga amb Can Masover Nou en autèntic estat de deteriorament i abandó. AGC

Si tornem per l’altre costat del carrer ens fixen millor en les instal·lacions de la part posterior del recinte de l’Hospital. L’antic edifici que es va fer als anys 70 com escola d’infermeria i que actualment allotja odontologia i psiquiatria. Un camp, aquest últim, en el que tot i realitzar una bona tasca, disposa dels equipaments més depriments de tot el conjunt, els que els coneixem segur que estem d’acord que la salut mental necessita un ambient molt millor. Al davant han fet un nou edifici, Delta, el nou espai covid.

L’antiga escola d’infermeria (edifici blanc) i el nou módul Delta. AGC.

Urgències que coneixem millor els veïns i les veïnes del barri.

El nou servei d’urgències de l’Hospital de Bellvitge a la part posterior del conjunt sanitari. AGC.

Tornant al barri, alguns equipaments comercials i un parc de passeig i jocs infantils que ens torna de nou a l’ermita i al parc de Bellvitge.

El carrer de la residència quan encara no sabia que ho seria. AVV

A mi padre, que dejó su vida acompañando a mi madre al Centro de Día de la Feixa Llarga y a mi madre. A los vecinos y a las vecinas de los primeros años.

Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 4-maig-2021

Sant Miquel de Vilageliu de Tona

Sant Miquel de Vilageriu, o de Vilageliu, és una església romànica al costat de la masia de Vilageriu (Vilageliu) a 500 m del nucli urbà de Tona a la comarca d’Osona.

Història

  • La capella existeix des d’abans del 948. el primer document que en fa esment és del 12 de març de 948 al fer testament el levita Guadanir, senyor de “Vil•la Gerille”.
  • A principis del segle XI posseïa la vila el noble Rodulf, intitulat arxilevita per trobar-se al servei de l’església de Vic.
  • Entorn l’any 1080, en temps d’Hug Dalmau, es renovà l’església, fent-se la capçalera i la nau,
  • En segles posteriors es feren successives modificacions a càrrec dels cavallers de les famílies Oló, Castell i Santa Eugènia.
Joan Moliera – 1983 / Generalitat de Catalunya

Petita esglesiola prop del mas Vilageriu. És una construcció amb elements romànics característics.

Joan Moliera – 1983 / Generalitat de Catalunya

És de planta rectangular rematada la seva edificació amb un campanaret d’espadanya. Sembla que la capçalera i la nau es van construir als volts de l’any 1080 i fou reformada o modificada al segle xii, obrint-se noves finestres a migdia i tramuntana.

J, Contijoch / Generalitat de Catalunya

L’absis, també de gran puresa de línies romàniques, està decorat per arcuacions llombardes.

A la base de l’altar es descobrí un mil·liari romà.

A prop hi ha una Font dedicada a l’ermita.

Sant Miquel de Vilageriu és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es dfae.jpg

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

El carrer Ermita de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat. Ara i abans.

El carrer Ermita de Bellvitge, davant la mateixa ermita. Foto: AGC, 1-4-2021

El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal (ICC) inicià la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es comença a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Joaquim Campreciós, pagès de la Marina, plantà rosers i pins al camí que entrava al que seria el nou barri.

1966. Entrada a l’ermita i al barri de Bellvitge des de la Gran Via. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.

Així doncs, el carrer de l’Ermita de Bellvitge comença justament a l’ermita milenària.

1976. Manifestació al voltant de l’ermita. On són aparcats els camions es pot veure una bàscula per aquests tipus de transport. Foto: AVV.
Ermita de Bellvitge avui. Foto: AGC

Iniciant el camí, al número 20, trobem un petit edifici que contrasta amb els blocs de pisos. És la caseta de la Immobiliària (ICC). Al principi del barri anàvem allí a mirar per les finestres les maquetes de com quedaria el barri, un barri que ens semblava com del futur.

1970. Caseta de la Inmobiliària. Foto: AVV

A continuació, al costat de l’edifici que avui és l’escola d’adults i on encara hi és el “Casal d’avis Ermita”, trobem les restes d’un dels escassos equipaments que va fer la ICC mitjantçant el seu “Departament de Promoció Social”: una pista de patinatge que servia per a promocionar el barri i per patinar amb patins de 4 rodes qui podia. La pista, com una resta arqueològica, encara perdura.

Pista de patinatge i Escola d’adults al fons. C. Ermita, 40. Foto: AGC, 2015

Al cap dels anys i gràcies a les aigües freàtiques abundants al barri podem comprobar com la vegetació, on pot, creix a gust.

1969. Foto: AVV Carrer Ermita de Bellvitge
Un dels espais entre edificis de pisos, amb vegetació abundant. Foto: AGC, 2021

Més endavant trobem alguns serveis que s’han fet al barri gràcies a les movilitzacions de veïns i veïnes: el nou edifici de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge (fins els anys 80 va ser a uns barracons d’obra), l’esplai Bellvitge (ambdós serveis amb més de cinquanta anys de servei al barri), l’escola pública Ramon Muntaner i el Centre d’Atenció Primària (CAP) Bellvitge. Al final trobarem el Merca-2, ja en la Rambla Marina, on acaba el carrer Ermita.

Parròquia Mare de Déu de Bellvitge. A més de les funcions pròpiament religioses, desenvolupa. amb les altres parròquies de Bellvitge i Gornal, una reconeguda tasca socio-educativa mitjançant la Fundació la Vinya d’acció social Bellvitge-Gornal. Foto: AGC, 2021
1990. El Carrer Ermita encara per urbanitzar. Es veu l’Esplai Bellvitge. Foto: AVV
Carrer Ermita: escola Ramon Muntaner i CAP Bellvitge. Foto: AGC, 2021

Text : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 1 d’abril de 2021.

Dia de l’amor fratern. Als veïns i les veïnes de Bellvitge que van ser i que són.

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana de L’Hospitalet de Llobregat

L’Ermita de Santa Eulàlia esta situada en el carrer de Santa Eulàlia, 203-205 de L’Hospitalet de Llobregat.

Cap de Medusa trobada casualment durant unes obres a la casa parroquial annexa.

Us passo la seva historia:

  • És un dels edificis més antics conservats a l’Hospitalet.
  • Fou consagrada el 27 de gener de 1101 pel bisbe de Barcelona i abat de Sant Cugat, Berenguer Folc.
  • Fins a mitjans de segle XIV fou l’única parròquia del terme. Més tard, la titularitat passà a l’església de l’Hospitalet Centre i l’antiga església romànica restà com a capella eremítica, tot començant a degradar-se.
  • Al segle XVIII es feren les primeres restauracions.
  • Al segle XIX recuperà la categoria de parròquia.
  • Al segle XX es va acabar de reconstruir i se li adossà, per la part de l’absis, una nova església, molt més gran, de tipus neoromànic.
  • Quan es va construir la rectoria que hi ha al costat es trobaren restes arqueològiques romanes, algunes de les quals es poden veure al Museu de la Ciutat de l’Hospitalet. Aquestes restes fan pensar en l’existència prèvia, en aquest indret d’una vil·la romana.

Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars.

Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d’esfera, i es recolzen sobre una línia d’impostes.

No es conserva l’absis romànic que està embegut a la nova església.

La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç.

El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics.

Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc.

Al timpà es pot llegir la inscripció: “Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A” que dóna la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial “A”, atribuïda al suposat mestre d’obres de l’església.

A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l’estil de construcció romànic.

Creu de Terme.

També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L’espadanya de la façana de ponent és moderna.

Santa Eulàlia de Provençana és una església romànica de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina de Barcelona

L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina està ubicada en el camí  de Sant Cebrià, 109-115 – ctra. Sant Cugat, 234-264 de Barcelona. L’ermita es troba al barri de Montbau, enmig del bosc a la falda de Collserola.

Viquipèdia

Us passo la seva historia :

  • L’origen de l’edifici se situaria al segle XII o XIII, de fet no estan documentats, però la forma de construcció suggereix una època preromànica.
  • L’any 1764 es va canviar l’orientació de l’entrada (originalment mirant cap a Collserola) i tapant-la es va col•locar el retaule actual, darrere del qual hi ha les restes de l’antiga escala d’entrada i la rosassa.
  • Després de la desamortització de 1835 la propietat va passar a mans del marquès d’Alfarràs.
  • Des del segle XIV una pragmàtica reial prohibia als ordes religiosos d’establir nous convents a dins de la ciutat de Barcelona. D’aquí van sorgir fora muralles els monestirs de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i alguns altres.
  • L’ermita està inclosa dins d’una extensa heretat propietat del marquès d’Alfarràs, després de la desamortització de 1835.
  • Diu la tradició que l’ermita va ser residència de sant Francesc d’Assís, en el seu suposat viatge a Sant Jaume de Compostela, i de Sant Ignasi de Loiola, de pas cap a Terra Santa. Fra Bernat de Boïl, quan va tornar del segon viatge a Amèrica de Cristòfol Colom, es va instal-lar a Sant Cebrià i va presidir una comunitat de frares mínims.

És una edificació de petites dimensions, de planta rectangular amb teulada a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal. Té adossada en un lateral un habitatge.

La façana principal, a diferencia de la resta de l’edifici, està arrebossada i pintada. La porta és rectangular, emmarcada per carreus sense pintar i té a la llinda una creu patent. Al costat de la porta hi ha una placa de pedra en record de l’estança que va fer aquí Sant Ignasi de Loyola.

Per sobre hi ha un ull de bou i corona la façana un campanar d’espadanya sense campana. Les altres façanes són de carreus irregulars units amb mortes i al mur posterior encara és visible una porta i una finestra tapiades.

L’interior està cobert amb una volta de canó rebaixada i un arc diafragmàtic. A l’arrencada de la volta es conserven les restes d’un fris decoratiu pintat. L’altar està decorat amb un notable retaule barroc de fusta sobredaurada. Les figures que es veuen en l’actualitat no són les originals; al centre hi ha Sant Cebrià i Santa Justina i als laterals Sant Francesc d’Assís i Sant Ignasi de Loyola.

Coral Vindel / Generalitat de Catalunya

Als peus de l’ermita hi ha una tribuna que es recolza sobre una volta de canó rebaixada. A les parets laterals hi ha uns nínxols excavats als murs amb escultures a l’interior; també hi pengen imatges i exvots.

L’Ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, és una obra protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

Ermita de Sant Sebastià de Vic

L’ermita de Sant Sebastià és al terme municipal de Vic, a la comarca d’Osona, sobre un turó a 770 metres d’altitud.

Viquipèdia

Us passo la seva historia:

  • Està documentat des de l’any 1522, citada pel bisbe de Vic, Joan de Tormo com a Sant Sebastià de Riuprimer.
  • El 17 de maig de 1705 hi va tenir lloc el Pacte dels Vigatans amb el que es va arribar a un acord amb el Regne d’Anglaterra perquè facilités ajuda militar davant Felip V de Castella, comprometent-se a respectar Carles III i les lleis catalanes, segellant-ho posteriorment al Tractat de Gènova. Aquest fet, es recorda cada any amb l’encesa de la Flama del Pacte dels Vigatans el dia 7 de maig i la posterior Marxa dels Vigatans, el vespre abans de la Diada.
  • La commemoració finalitza l’11 de setembre amb la crema simbòlica del Decret de Nova Planta a Vic.
  • L’any 2012 va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional amb la classificació de Lloc històric, amb un expedient que incloïa un projecte arquitectònic per rehabilitar l’ermita i la casa annexa.
  • Aquesta proposta va sorgir l’any 2005 durant la commemoració del 300 aniversari del Pacte dels Vigatans i va ser impulsada per l’Associació Cultural EspaiCat, de Vic, amb el suport d’una trentena d’ajuntaments de la comarca i el de Moià.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-20161113-wa0007b_01_01.jpg

L’ermita de Sant Sebastià té una única nau, sense absis ni cor i una façana amb un portal amb dovelles, que va ser reformada el segle XVII.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img-20161114-wa0002_01_01.jpg

El campanar és de planta quadrada amb quatre finestrals d’arc de mig punt.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es captura-de-pantalla-2020-11-23-19.52.57.png

Si bé la capella de l’ermita data del segle XVI, la resta de l’edifici i el seu característic campanar són del segle XVIII.

Aquestes parts s’enlairaren en agraïment a la miraculosa intervenció de Sant Sebastià per haver acabat amb una epidèmia de pesta.

L’ermita de Sant Sebastià està situada en un dels espais més privilegiats de la plana de Vic, les vistes a la contrada són impressionats, amb una esplèndida panoràmica de les serralades del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra o el Pirineu, fins i tot, en els dies més clars, no només es pot veure la ciutat de Vic, sinó també poblacions com Manlleu, Roda de Ter o Taradell.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del text : Ramon Solé

Fotografies : Celia Peix, Ramon Badia i altres

Historia del Parque de Bellvitge

1. Los terrenos del Parque de Bellvitge (1987-1998)


La zona del parque aún eran campos. Se ve la pista del Casal donde se podía jugar a bàsquet, fútbol sala y hoquei durante los primeros años del barrio. Al otro lado estaba -y está- la de patinaje.
El terreno abandonado del parque en los años 80
11 años para la construcción del parque.
El proyecto del Ayuntamiento incluía viales que, si se hubieran hecho, impidirían los paseos tranquilos y agradables por Bellvitge

Abril, 1987 Ante el proyecto del Ayuntamiento de unir la Avenida Nuestra Señora de Bellvitge con la Rambla Marina mediante varios viales abiertos a la circulación, se crea, a propuesta del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) y de la Associació de Veins (AVV), una comisión de Urbanismo con entidades y vecinos del barrio. Se decide rechazar el proyecto por considerarlo peligroso y no dejar espacio para el Parque de Bellvitge.

Marzo, 1988 El GEB y la AVV convocan a otras entidades y vecinos y el domingo 27/03/88 realizan, en el solar del parque, una primera plantada de 250 árboles cedidos por el departamento de política forestal de la Generalitat y con herramientas que prestó el ayuntamiento. Acudieron distintos concejales de diversas formaciones políticas. Algunos establecimientos colaboraron proporcionando un almuerzo popular cuando se terminó la plantación.

1988. Foto: Simón Rovira

En Junio piden la retirada de las vallas publicitarias que degradan el paisaje que, finalmente, fueron retiradas.

1989 Foto: Simón Rovira

Sábado 4 de marzo del 1989. Segunda plantada de árboles: 300 chopos y 100 encinas. Se solicitan bocas de riego para utilizar las aguas del subsuelo que el concejal de barrio deniega. Los vecinos compran una gran manguera y cogen agua de los bloques para regar. Los establecimientos colaboran con el almuerzo popular

1990. Se solicita nuevamente las bocas de riego, dos camiones de estiércol y herramientas para la nueva plantada de árboles. Expresan quejas por el abandono de los terrenos y porque siguen pasando rebaños de ovejas destrozando los árboles plantados. En marzo se hace la tercera plantada de árboles y se termina con una sardinada, sardanas y juegos infantiles. En el almuerzo colaboran los mercados y establecimientos del barrio. El Ayuntamiento por fin concede lo que habían solicitado. En noviembre se acude al Pleno y empiezan a recibir promesas de que el parque se hará.

1990, AVV
Parrillada en los terrenos del parque. AVV

1991 Se quejan al ayuntamiento por la instalación de un circo en los terrenos del parque y solicitan que, con lo recaudado de tasas, arreglen los desperfectos ocasionados. El 13 y 14 de abril del 91 se hace una acampada popular en el parque, cuando la finalizan inauguran oficiosamente el parque.

1991. AVV
Se crean falsas expectativas con una anunciada “Escuela Taller de Jardinería” que nunca se inició.

Ante la inminente campaña para las elecciones municipales se promete la construcción del parque, pero esta no llega. En las fiestas mayores del 91 el Ayuntamiento expuso los planos y maquetas del proyecto del “Parque Ecológico de Bellvitge”

1991 Stand de muestras de las entidades y invernadero del paseo.

1992. Se empieza el año solicitando el inicio de las obras en el parque, se les dice que se les convocará a una reunión, solicitan dicha reunión por escrito, no reciben respuesta del concejal de barrio, en marzo hacen una asamblea y se acuerda ir al próximo pleno del 10 de abril al que acuden muchos vecinos y consiguen que el alcalde prometa una reunión que finalmente se hizo el 21 de abril, el concejal del barrio les presenta el proyecto del parque pero les dice que las obras se posponen has el 93, cuando tengan presupuesto para ello.

Años 90. Aún se ve la pista del Casal.

En marzo habían hecho la segunda acampada popular en la que hubo un concierto de rock a cargo de grupos del barrio que fue muy celebrado.

1992, Maqueta presentada por el Grup Ecologista Bellvitge

En la maqueta que realizó el grupo Ecologista de Bellvitge se podía ver en el centro un pequeño acuífero que reproduciría, a pequeña escala, el ecosistema del Delta.

1993 Desde primeros de año se sigue presionando al ayuntamiento para que nos hagan el “Parque de Bellvitge”.

1993, AVV

En Noviembre del 93, en una asamblea de barrio se presenta el proyecto que incluye una hamburguesería que, según el ayuntamiento, financiaría las obras. Después de un largo y crispado debate y estando el GEB en contra de la instalación en el parque de dicho establecimiento, se decide que el ayuntamiento presente una propuestas más concreta en enero del 94.

Calle Ermita cercana al parque.

1994 Se solicita y se espera una detallada propuesta que no llega.

1995 Ante el deplorable estado del parque se convoca un fin de semana a los vecinos para arreglarlo. Se podan los árboles que lo necesitan. Los dos días se hace un almuerzo en el que colaboran los mercados, establecimientos comerciales y entidades del barrio. Numerosos vecinos participan. El domingo, entre otras actividades, la banda de música y escuela de solfeo de Bellvitge “Los amigos de la música” hace un pasacalle y las entidades de sardanas organizan un baile.

La banda de los amigos de la música de Bellvitge.
1995. Grup Sardanista de Bellvitge.

El Ayuntamiento retira la basura y la leña de los árboles. Los vecinos contribuyen.

1995, AVV

1996 El 3 de mayo se interviene nuevamente en el Pleno para pedir que se haga el parque. Se contesta que próximamente se aprobará la inversión. Finalmente se decide que invertirán 160 millones de pesetas para la 1ª fase del Parque de Bellvitge. Reconociendo a los vecinos como los primeros promotores del parque se confecciona una encuesta de 23 preguntas para que todos los que quieran den su opinión al respecto. En Junio la AVV publica los resultados en base a las respuestas dadas por 2.743 encuestados y se entregó al área de obras urbanísticas del ayuntamiento. Aprovechando una visita del alcalde a una exposición de plantas y flores en la que participaban los colegios del barrio, también se le dio los resultados de la encuesta y el proyecto alternativo presentado por el GEB. El Alcalde se comprometió a incorporarlo al proyecto definitivo.

Miembros del GEB y de la AVV explicando el proyecto al alcalde en el Casal.

1997 Finalmente se inician las obras del parque.

Con gran pena y decepción los vecinos y vecinas ven cómo se arrancan los árboles que con tanto cariño y esfuerzo se plantaron, especialmente las encinas. – ¿No se podrían haber aprovechado?, se preguntan aún muchos.

1997-obres

2. Inauguración del Parque de Bellvitge

1998. Se prepara, con las entidades del barrio, la inauguración del parque y se recaba ayuda de los comercios, cajas y bancos. Hay una respuesta muy buena por parte de todos y el domingo 15 de marzo de 1998 se inaugura el Parque de Bellvitge con la colaboración de varias personas y entidades del barrio que organizan diversas actividades.

3. Después de la inauguración, la actividad vecinal sigue,

Fiesta del arbol – 1999

1999. Después de la inauguración de la 1ª fase del parque, el día de “la festa de l’arbre”, los vecinos continuan tomando la iniciativa plantando árboles.

Fiesta del arbol – 1999

En 2001 se inaugura el monumento que l’AVV i l’Ajuntament de l’Hospitalet encargaron a Ferran Soriano, con motivo del 30 aniversario del barrio, en memoria y homenaje de los hombres y las mujeres que con su esfuerzo y lucha consiguieron un barrio mejor.

“Conseqüències d’equilibris” de Ferran Soriano. Foto: AGC, 2020

POEMA :

“Equilibri de l’home i la dona,

del ciment i la natura,

la perspectiva,

nova lluita albira.”

Poema de Maria Angels García-Carpintero

Any 2003

En 2003 finaliza la última remodelación de la ermita de Bellvitge y la construcción del parque.

El parc de Bellvitge té racons com aquest on un pot imaginar que està fora del ciment que ens envolta. Foto: AGC. 2015.

A quienes formaron parte del Grup Ecologista de Bellvitge

Autora : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

————————————————————————————————————————————————————————

Informació estreta del butlletí de l’AVV, 1987-1998 “La voz de Bellvitge” Historia del Parque de Bellvitge i del Grup Ecologista de Bellvitge. Fotos: AVV i Grup juvenil “Vivac”, si no s’ha especificat una altra autoria coneguda.

Article del 29-3-2020. Revisat el 20-1-2021.