Ermita de Sant Francesc de Santpedor

Aquest mes us presento: Esglésies, Ermites, Capelles i Santuaris

L’Ermita de Sant Francesc està situada a prop del trencall de la urbanització Mirador de Montserrat  amb la carretera de Callús ( BV-4511)  a la sortida de Santpedor.

Us passo la seva historia:

  • L’església de Sant Francesc de Santpedor és documentada al segle XIII, concretament l’any 1240 en diferents deixes testamentaries.
  • Sabem que a partir d’aquest segle l’església fou centre d’una gran devoció fomentada per les mateixes autoritats de la vila.
  • L’any 1605 s’hi instal•là una comunitat de servites i una masia veïna (avui perduda) on vivia al sagrista i regent de la capella.
  • La devoció a Sant Francesc culminà l’any 1693 amb l’arribava a Santpedor dels frares franciscans que hi fundaren una casa conventual.
  • L’any 1936 en destruí el retaule renaixentista i la imatge antiga d’aquesta capella.

És una petita capella d’una sola nau construïda sobre la base i el model d’una església anterior de la qual conserva la seva tipologia i estructura més essencial.

L’església no té absis i la porta sobre el mur de llevant repetint un model usual a les portes romàniques tardanes del segle XIII, formada per grans dovelles amb una sola arquivolta.

La nau és coberta per una volta de mig punt en el primer tram i per una volta ogival en el tram de l’altar.

Situada dalt d’un turó és perfectament visible des de qualsevol lloc de Santpedor.

Rosa Serra Rotés – 1986 / Generalitat de Catalunya

És considerada una de les ermites més antigues de Catalunya.

Rosa Serra Rotés – 1986 / Generalitat de Catalunya

Va ser edificada en honor de Sant Francesc d’Assís que segons la tradició, en el turó que ocupa l’ermita

i que domina la plana bagenca, predicà quan seguia el Camí de Sant Jaume.

L’Ermita de Sant Francesc és un edifici que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Forn de la Calsina de Marganell

A la confluència del camí de la Calsina amb la carretera de Monistrol al monestir de Montserrat.

Forn tradicional de calç, que es troba a l’inici del camí que porta a la masia de la Calsina. La part davantera té la fogaina vista, coberta amb un arc apuntat fet de maó pla.

Es troba construït amb pedra irregular. A la part posterior s’hi troba la part de dipòsit, de forma quadrangular, excavat a la pedra i arrebossat amb fang cuit. Per terra es veuen marques de murs fets de totxo, tovot o tàpia.

Recull de dades : Mapes Patrimoni Cultural , DIBA.

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

RELLINARS. Un conjunt històric per a conèixer i conservar.

Església vella de Sant Fermí i Sant Pere de Rellinars. AGC, 2021

Tot i que oficialment Rellinars pertany a Terrassa, els seus terrenys, molt a prop de Castellbell i el Vilar, formen part del relleu del sud-est del Bages, entre el massís de Montserrat i el parc de Sant Llorenç de Munt i l’Obac.

Un paisatge on no trobem extensos camps de conreu, més aviat barrancs i desnivells i un tipus de roca que ha originat balmes o coves, llocs solitaris proclius a l’habitatge primitiu d’eremites que seguien l’exemple d’Orient.

Cova sota un dels edificis del mas de Can Cotis, sobre la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

La seva església vella de Sant Fermí i Sant Pere, amb el seu entorn, explica com poques la pervivència de cultes antics i la evolució de l’art i de la història, gràcies a les troballes descobertes a partir de l’any 1963, en esfondrar-se parcialment l’edifici. Des de l’any 1965 s’han dut a terme diferents intervencions per a restaurar i consolidar el que queda.[1]

Interior de l’església vella de Rellinars. AGC, 2021

Del primer que cal parlar és d’un ara votiva, datada del segle II-III, reaprofitada com a suport d’un mur que es va trobar durant les obres de 1960 i que actualment és al museu de Terrassa. L’ara duu la inscripció, la dedicatòria d’una dona a un déu iber: Màrcia Pietas al Déu Herotocus Ragut (Herotagus). La situació, dalt d’un turó, avala la tesis de que aquí hi hagués un poblat iber del que no es tenen més vestigis. El text romanitzat i l’època de la pedra indicarien que les creences antigues perduraven en un lloc inhòspit pel que els romans només passarien, ja que tampoc s’han trobat més vestigis de la seva presència.

Cartell on s’expliquen les fases de construcció de lésglésia i els objectes dipositats al museu de Terrassa: l’ara votiva i els capitells romànics. AGC, 2021.

No sabem gaire cosa de la cultura ibera i els seus déus, però el terme “ragut” deriva en el sufix –gar (de rag) que significa “entre dues aigües”, el que s’avé amb el meandre que forma la riera de Rellinars en aquest indret.[2]

A l’origen trobem el nom d’una dona que agraeix i lloa a una divinitat d’aigua.

Gorg del diable a la riera de Rellinars. Foto: Ramon Solé

El següent vestigi del passat més remot el trobem al costat de l’església mencionada, una tomba antropomorfa (habituals entre els segles VI-XI) que miraculosament es manté al mateix lloc trobat, com un reclam per captar la nostra atenció. El més probable és que sigui d’època pre-romànica (segles IX-X), com la primera edificació de l’església de la que encara queden vestigis a la nau més antiga, però millor conservada, de la cara sud.

Tomba antropomorfa al costat de la primitiva església. AGC, 2021

Aquesta edificació primitiva seria petita i amb coberta de fusta, posteriorment s’ampliaria i remodelaria. Sant Fermí d’Amiens és una figura martirial dels primers segles del cristianisme.

Del segle X, concretament de l’any 951, és el primer esment documental, es tracta d’un privilegi que concedeix Lluís d’Ultramar (920-954) a Santa Cecília de Montserrat, on es confirma la donació de Longobard de sanctum Firminum quod est in Vachericias. L’església de Sant Fermín serà sufragània de Vacarisses, de la que no s’independitzarà fins el 1878.

l’església més antiga a la cara Sud. AGC, 2021

El nom de “llinars” remet al conreu del lli i el nom de Rellinars ve del riu Llinars, avui en dia riera de Rellinars que travessa el terme, després de recollir aigua de torrents i fonts, desguassant al riu Llobregat, al terme de Castellbell. Trobem el lloc de Linars, al terme de Terrassa, en 1037 quan la femina Singero ven una vinya als esposos Oliba i Ermesenda que afronta amb vinyes d’una altra dona, Azalside.[3] En 1065 Geribert Bonuç deixa diversos llegats, entre els quals una vinya a Vachericiam al lloc de Linarios a la seva filla Névia.[4]

Als primers segles que tenim documentats veiem l’activitat i el reconeixement de les dones associada al conreu de la vinya, com a predominant.

Cap al segle XI-XII, s’afegí al costat nord una edificació romànica de planta de creu llatina. Aquesta darrera nau esdevingué la principal, quedant l’antiga com a capella lateral. Actualment està pràcticament esfondrada.

Cara nord, esfondrada. AGC, 2021

Des de 1096 es troben les dues advocacions, de St. Fermí i de St. Pere. El 1195 Guillem Garriga, amb el consentiment del seu fill, Berenguer, de la seva esposa Prodeta i de la filla d’aquesta, Pereta, fa algunes donacions al monestir del Munt, una d’elles a la parròquia de Sant Pere de Riu Llinars.[5]

El 1118 el senyor de Montcada i de Vacarisses estableix a Carbonell de Castellet al mas de les Farreres. En 1185 donen en feu el molí i les seves pertinences a Berenguer Ferrer. [6]  A finals del segle XIII Guilleuma de Montcada exercia la seva jurisdicció a la baronia de Vacarisses, Rellinars i Castellbell. Una dona forta que deixa el seu nom a diverses fonts.

A recer de la capella de St. Pere i St. Femí de Rellinars, doncs, es va començar a formar el feu de les Farreres, amb una casa que va anar creixent gràcies a unes propietats familiars riques i pròsperes.

El Mas de les Farreres amb la capella de Sant Felip Neri. AGC, 2021

El 1486, el nou senyor de Vacarisses Dalmau de Far (o Desfar) i son fill Joan estableixen a Vicenç Gibert al molí de Rellinars amb el seu casal, moles, pics, tremuja (espècie d’embut per on baixa el cereal) i altres aparells, a més de la bassa d’aigua i els seus recs. Des de llavors els Gibert seran propietaris agrícoles de Rellinars i de les contrades, compartint propietats amb els seus veïns amb els que també estableixen relacions de parentiu.

Molí de Can Gibert, amb la seva bassa. Foto Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2020/09/23/moli-de-la-fabrica-de-rellinars/

La masoveria del Mas Farreres, Can Cotis, compta, sota l’edifici que feia de cort i de trull i sobre el cingle que dona a la riera de Rellinars, amb una cavitat natural repicada per l’humà que podria haver servit d’eremitori en la època visigòtica.

Premsa de vi de 1906 a Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

També es va trobar una mola ben conservada que, més que per a moldre cereal, sembla que va ser utilitzada per la molta de la pólvora durant les guerres carlines. En tot cas sabem que va ser utilitzada de magatzem i que el seu últim servei va ser el de galliner.

Un altre objecte que hi havia dins el mas de Can Cotis (que avui està sent restaurat) és una gran pica, probablement utilitzada per emmagatzemar aigua, potser vi, però que ens fa venir a la ment el que hauria estat un baptisteri de les primeres èpoques del cristianisme.

Pica de Can Cotis. Foto: Ramon Solé.

A començaments del segle XVII es construeix la capella de Sant Felip Neri al mas Farreres, fent en ocasions la funció de la parroquial ja que estava millor proveïda.

Durant els segles XVII i XVIII el conjunt de Sant Fermí i Sant Pere sofreix una transformació general que va comportar bàsicament la construcció d’una coberta única per a les dues esglésies i d’un campanar d’espadanya sobre l’absis romànic que va ser enderrocat i substituït per tres absis rectangulars, l’obertura d’una altra porta a la façana nord i una nova pavimentació. Va fer les funcions de parròquia de Rellinars fins a 1842 en què el culte fou traslladat a l’església nova.

La nova església parroquial de Rellinars. AGC, 2021

 “El mas de les Farreres amb el molí del Gibert de Baix, la capella de Sant Felip Neri, la masoveria de Can Cotis i les Llobatones (ja desapareguda), amb tota la massa forestal, vinyes i conreus, foren el motor econòmic de Rellinars fins l’arribada de la fil·loxera al segle XIX”.

Un patrimoni extingit o en perill d’extinció, al que bé es podrien dedicar els recursos malversats pels que més tenen.

L’església vella de Rellinars, majestuosa malgrat les seves pérdues, reclama la nostra atenció. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 13-10-2021

Als que paguen els seus impostos i als que els gestionen en pro del bé comú.

————————————————————————————————————————————-

[1] Garcia, Gemma i Moro, Antonio (1997) “Noves aportacions a la periodització de l’església vella de Rellinars”.

[2] Moreno Albareda, Maria Dolors (1997) “Breu història de Rellinars” a Ronda Vallesana, Sabadell, p. 65-68

[3] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals y geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles Xè y XIè”. Real Academia de Buenas Letras de Barcelona.

[4] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera (FN). Diplomataris,10, n. 419

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2013) Diplomatari de St. Llorenç de Munt (1101-1230) FN 66, n. 205

[6] Moreno, M. D.  “Patrimoni en perill: el mas de les Farreres a Rellinars”. Dovella, 2010.

Sant Cristòfol de Castellbell i el Vilar

L’edifici de Sant Cristòfol està situat a la part occidental del terme en una petita serra, al peu del vessant nord de Montserrat, al marge dret del torrent de Cal Cileta, tributari de la riera de Marganell.

La carretera local BV-1122 comunica Sant Cristòfol amb la carretera BV-1123, entre Marganell i el Burés. A través de pistes comunica amb les carreteres comarcals BP-1121 i BP-1103 entre Montserrat i Monistrol. Hi passa el sender de gran recorregut GR-4.

Us passo la seva historia:

  • Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellbell (Castelobello) esmentat l’any 924.
  • L’església no surt citada fins a l’any 1294, amb el nom de Sant Cristòfol de Castellbell.
  • És una obra de finals del segle XI o de principis del segle XII, però durant el segle XVII s’hi feren força modificacions; s’allargà la nau, s’obrí una portalada al mur de ponent i es coronà amb un campanar d’espadanya.
  • Posteriorment s’hi adossà una rectoria que amagava gran part de l’absis i l’interior fou enguixat i cobert amb una falsa volta de canó.

Es tracta d’una construcció típicament romànica, malgrat les modificacions que sofrí al llarg del temps i que amagaren la genuïnitat de l’antiga església.

És un edifici d’una sola nau amb absis semicircular situat al nord i no a sol naixent com és costum en aquestes construccions.

Exteriorment l’absis és decorat amb arcuacions llombardes escarceres i lesenes.

Al centre d’aquest s’obre una finestra de doble esqueixada, de mig punt i adovellada.

La nau és coberta amb un embigat de fusta, que es recolza sobre tres arcs diafragmes, de mig punt.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Aquesta coberta es posà al descobert al repicar el sostre i esfondrar-se la fals volta. L’aparell és força regular i els carreus estan disposats en filades.

Aquesta església ha estat restaurada en dues etapes, una primera s’inicià l’any 1979 i la segona el 1981, l’estat de conservació després d’aquestes restauracions és molt bo

Avui, gràcies a les restauracions, ha recuperat la seva fesomia.

Petit Cementeri

Al seu Costat hi ha una font d’aigua de xarxa.

Sant Cristòfol és una obra inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text  i Fotografies : Ramon Solé i Mª Àngels Garcia – Carpintero

Santa Maria de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda

Aquesta setmana dedicada a les Esglésies

L’església de Santa Maria de Santiga esta en el paratge de Santiga de Santa Perpètua de Mogoda.

Us passo la seva historia :

  • L’església apareix documentada des de l’any 983, en una escriptura de donació al monestir de Sant Cugat del Vallès.
  • Posteriorment hi ha diverses referències documentals al segle xii, quan apareix esmentada la parròquia.
  • L’any 1193 és documentada una nova acta de consagració. A partir del segle XIII i al llarg dels segles s’hi ha efectuat nombroses obres de reforma i ampliació.
  • El lloc de Santiga era una antiga quadra centrada per una domus, que, el 1389, per disposició de Joan el Caçador, esdevingué castell termenat. L’església és sufragània de la de Santa Perpètua.
  • Les voltes es van refer possiblement entre els segles XIII-XIV; l’any 1574 es va obrir o modificar la porta d’accés. Els segles XVII-XVIII es va reconstruir l’absis principal i es va sobrealçar el campanar.
  • Al seu entorn, cada any s’hi celebra l’Aplec de Santiga. L’any 1955 amb motiu del II Aplec, si celebrà la benedicció de l’actual campana -que actualment resta muda per les dites obres- li posaren els noms de Maria, Joana, i Montserrat. Foren padrins d’aquesta benedicció en Joan Vila Puig i la seva esposa Na Maria Codina i Duran.
  • En la mateixa data també s’inaugurà el Pont del Camí del Santuari. El 1983 Santiga va celebrar el seu mil•lenari. Fou aleshores quan Carles Santiago li va dedicar la popular sardana Mil•lenari de Santiga. També és famosa i reconeguda arreu del món sardanista l’anomenada Santiga que va compondre al músic i compositor perpetuenc Genís Sala.
  • El 2010 el terra i les parets de l’església resten aixecats arreu per haver-s’hi trobat restes molt antigues com ara sitges per al gra i altres mostres de la seva antiguitat.

S’hi venera la imatge de la Mare de Déu de l’Heura, que fou trobada, segons la tradició, el 1624.

Diu la tradició que “Qui va a Montserrat i no passa per Santiga, deixa la Mare per veure la filla”.

L’església de Santa Maria o Santiga es troba al costat d’una masia, prop de la carretera que va de Sabadell a Santa Perpètua de Mogoda.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es img_4215_01.jpg

L’església té dues naus paral·leles amb dos absis de planta trapezoïdal al nord i semicircular al sud amb volta de quart d’esfera.

La nau de la banda nord (segle XI) es cobreix amb volta de canó apuntat, mentre que la del costat sud és més antiga i es cobreix amb volta d’aresta.

L’accés al temple és per una porta situada a la banda de ponent de la nau tramuntana.

Jordi Contijoch – 1996 / Generalitat de Catalunya

En el parament lateral d’aquesta nau s’obren altres dues portes, una d’arc de mig punt i l’altra d’arc rebaixat.

El campanar, de planta quadrada, adossat a la banda tramuntana, conserva les lesenes a la part baixa.

Santa Maria de Santiga és una església romànica situada al nucli de Santiga, al municipi de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental), protegida com a bé cultural d’interès local.

Jordi Contijoch – 1996 / Generalitat de Catalunya

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Santa Maria i Santa Cecília de Montserrat. Disputes i litigis, segles X-XI.

El Massís de Montserrat al sud de la comarca del Bages, prop de l’Anoia i el Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé.

L’origen del monestir de Montserrat és incert, però hom el situa cap a finals del segle IX. Un document de 888 parla d’una “capella sota l’advocació de Santa Maria que el Comte Guifré va reconquerir als musulmans”.

Montserrat va suposar en aquests temps una enorme fita de l’avanç cristià des del comtat d’Osona-Manresa, un domini pels Comtes de Barcelona, que el donaren al monestir de Ripoll, i pels reis francs, que el 889-890 donen els drets fiscals de Manresa a Sant Pere de Vic.[1] Els conflictes estan servits.

La donació dels Comtes a Ripoll incloïa les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tenia com a simples propietats agràries.

Capella de Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat. Postal antiga.

Les obres fetes entre els anys 2011 i 2013 per rehabilitar la plaça de Santa Maria, tot just davant la façana de l’actual monestir, van posar al descobert restes dels fonaments de la primitiva església romànica, els quals ja havien estat identificats per Puig i Cadafalch en construir aquesta plaça l’any 1930.

Claustre gòtic i portal romànic de la primitiva esglèsia de Santa Maria de Montserrat.

Prèviament hi hauria a la muntanya, com veiem a altres llocs, petits eremitoris de tradició hispano-goda. El topònim de “Monistrol” també fa referència a aquest origen i cal dir que al Bages en trobem altres Monistrols: de Montserrat, de Calders (ara al Moianès), de Rajadell i de Gaià o Sant Pere de Monistrol o “de les Cigales”, documentat originàriament aquest com “Sant Joan apòstol” i cedit a Sant Pere de Vic que li canvià el nom pel de Sant Pere.[2]

Sant Pere de Monistrol, de la Roca o de “les cigales”. Foto: viquipèdia.

Cal recordar que Sant Joan apòstol o evangelista és una figura molt apreciada pel cristianisme oriental.

Montserrat amb les ermites de Sant Joan i de Sant Onofre (anacoreta del segle V molt venerat per l’església copta)

Igualment, les marededéu romàniques, les que duen el nen a la falda, representades amb la bola del món i sovint fosques, poden poden provenir de l’orient cristià que va arribar a nosaltres des del Nord d’Àfrica.

La imatge de Santa Maria de Montserrat, al timpà de la primitiva esglèsia, és més antiga que la romànica que es venera.

El monestir de Santa Cecília[3], més antic que el de Montserrat, va ser re-instaurat pels Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa que el doten en 945 i fins la mort de Riquilda el 956 (igual que a Sant Pere de les Puel·les de Barcelona).

Santa Cecília de Montserrat. Foto: viquipèdia.

Cesari (-982) és el primer abat reconegut de Santa Cecilia. El 942 va comprar a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al castell de Marro[4] de Manresa, on n’hi havia la casa de Santa Cecília. A principi del segle X altres persones feien donacions al monestir, el que vol dir que aquest ja existia quan l’abat Cesari demanà al llavors bisbe de Vic, Guadamir, el 957 que consagrés el monestir, el que es fa amb la condició de que segueixin la regla de Sant Benet (promoguda pels francs) i quedi sota l’obediència de Vic.

L’abat Cesari és conegut per representar un dels tres intents dels Comtes de Barcelona de centralitzar el seu poder amb un arquebisbat que subordinés els altres bisbats dels comtats catalans, que en aquell moment depenien de Narbona. El primer intent va ser amb Delà (-962), anomenat “arquebisbe” de Girona en 954. Els següents, amb Cesari, en 956 i amb el bisbe Ató de Vic, en 970. En tots tres casos, van trobar la forta oposició del poderós Casal de Cerdanya-Besalú. En el cas d’Ató, també la mort.[5]

Entre el 1011 i el 1018, un monjo, de nom Joan i procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, que havia de quedar sota les ordres de l’abat Oliba (971-1046), però Santa Cecília no va acceptar aquesta situació i Oliba es va limitar a fundar el monestir de Santa Maria de Montserrat al lloc on hi havia l’antiga ermita amb el mateix nom.[6]

Els litigis entre Oliba i Santa Cecilia pel control de la muntanya de Montserrat van ser freqüents. El 29 de juny de 1022 el comte de Barcelona, Berenguer Ramon i la seva mare Ermessenda anaren a Ripoll a confirmar personalment les propietats del monestir. La comtessa Ermessenda (-1058) anava d’acord amb el poderós Oliba i el tribunal comtal decretà la fusió de les dues cases, però la realitat és que els dos dominis restaren ben delimitats.

A partir de 1023 cap document esmenta la sort de les esglesioles de Sant Martí i de Sant Pere. La de Santa Maria inicià la seva transformació amb Oliba fins a tenir la fisonomia d’una església romànica sobre la que s’alçà l’actual santuari.

Portal de l’antiga capella de Santa Maria al s. XII, dibuix de E. Canibel a la guia de Montserrat de 1898

En 1026 una dona, Orúcia, amb les seves filles Emo i Quixilo fan donació de cases, terres i possessions en Manresa a Santa Maria de Montserrat, però les cròniques es fan ressò del 1027, quan Guillem de Castellvell dona una vinya al terme d’Esparreguera “ad Domum Sanctae Mariae Coenobii qui est sita in Monte Serrad”. En 1041, Adelaida vídua d’aquest Guillem, ven al seu segon fill, Ramon, diverses possessions, sembla ser que en un intent de compensar la herència del seu primogènit. Accions de les dones relegades per la història.

De 1036 es té notícia d’unes petites obres d’ampliació de l’església a fi d’acollir els nombrosos pelegrins i a la petita comunitat monàstica. Aquest és el temps de la construcció de l’església romànica amb el suport de l’abat Oliba, d’una sola nau amb volta de canó i orientada, segons el costum, a llevant. El 1038, Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, consagra la Catedral de Vic, entre les nombroses possessions s’esmenta la de Montserrat en un intent més de reunificar poder.

A mitjans de segle XI continua havent litigis per Santa Cecilia de Montserrat. Cal fer esment que el Castell de la Guàrdia de Montserrat, un dels cinc que hi havia i l’únic del que en tenim algunes restes, van ser en mans dels vescomtes de Barcelona mentre aquests tingueren poder. En 1046 l’abat de Santa Cecília reclama i recupera un alou que havia estat “injustament” comprat per la vescomtessa Guisla al lloc conegut com a Cancis o Camps, al pas de Calaf, un domini important que connectava amb les mines de sal de Cardona i que. avançat el segle XI, veurem en mans dels Comtes de Besalú.

El Bruc, restes del castell de Guàrdia de Montserrat

Guisla deu ser la Guisla de Lluçà (-1074) que, vídua del comte Berenguer Ramon (-1035), casà amb el vescomte Udalard II (-1077), per recomanació del bisbe Guislabert, que així va controlar la rebel·lió d’aquest vescomte. Les vídues havien de renunciar a la herència del seu marit si es tornaven a casar i si no ho feien, se les prenien. El fill de Guilla, Guillem renuncià, en 1054, als seus béns a Osona en favor del seu germanastre, el nou comte Ramon Berenguer I (-1076), com anteriorment (1048) havia fet el germà d’aquest, Sanç, amb els seus béns a Olèrdola i al Llobregat. Tot en benefici d’una unificació del poder en que l’església també pren part, en una època en que començava a instaurar-se la figura de l’hereu evitant la dispersió del patrimoni.

En morir Elisabet, la primera esposa del Comte Ramon Berenguer I, cap el 1050 deixa diferents llegats a persones e institucions eclesiàstiques, entre les quals, Santa Cecília de Montserrat,  però en 1058 el Comte, amb la seva nova dona, Almodís de la Marca, donen el monestir al monestir de Sant Cugat, al que va estar sotmès fins mitjans del segle XII, no deslliurant-se del bisbe de Vic fins el segle XIII, instaurat ja l’arquebisbat a Tarragona.

Santa Maria de Montserrat va ser un priorat a partir del 1070, quan Ripoll va passar a dependre de Sant Víctor de Marsella. A partir de 1082 va tenir un prior propi. A finals del segle XI els juraments de fidelitat creixen creant l’estructura piramidal del feudalisme, arrelat ja entre els poders civils i eclesiàstic. Va seguir sent un lloc disputat durant segles, també des de l’àmbit estatal.

El santuari de Montserrat, entre roques i brumes. Foto: AGC.

Santa Cecilia, aconseguida la independència, va ser, durant segles, alberg de peregrins que anaven a Montserrat. Actualment és una dependència de l’abadia i un refugi de “Pax Christi” (moviment catòlic internacional per la Pau, creat el 1945), un lloc on de silenci on es fan pregàries interconfessionals per la pau.

Interior de Santa Cecília un lloc de pregària i repós.

Autora: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27 d’abril, 2021

Als homes i a les dones de Bona Voluntat de tots els temps.

———————————————————————————————————————————

[1] Abadal, R. (1965) Els primers comtes catalans. Barcelona: Vicens-Vives, p. 85 (2ª ed.).

[2] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[3] Santa Cecília és una figura martirial romana, tot i que la seva autenticitat sigui discutible, al segle V es venerava a les catacumbes romanes de Sant Calixte i el seu culte va ser àmpliament difós a l’època visigòtica. Amb el pas dels segles, un error (en confondre els “òrgans” relatius al cos amb els musicals) l’ha convertida en patrona de la música.

[4] Un dels cinc castells de Montserrat: Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia, l’únic del que perduren unes restes. 

[5] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[6] Pladevall, Antoni (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Barcelona: Destino, p. 258-269

Monòlit amb un relleu de la Mare de Deu de Montserrat a l’Hospitalet de Llobregat

Aquest monòlit està situat en la Plaça de la Mare de Déu de Montserrat de l’Hospitalet de Llobregat.

La imatge és un relleu en bronze de la Mare de Déu inserit dins un roc extret de la mateixa muntanya de Montserrat i cedida pel municipi de Collbató.

Va ser inaugurat en 1997 i va ser per encàrrec del Club Muntanyenc de l’Hospitalet, tal com figura en un cartell adherit a la roca.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Grafit ? rocòdrom ?

Avui us presento dos Articles

En el Col·legi Públic França , del carrer de Frederic Soler de Terrassa, van tindre l’idea de fer una pintada anomenada “ camí de Montserrat “, en la paret  de l’edifici que dona al lateral del Passeig del Vint-i-dos de Juliol,

La pintada representa les muntanyes de Montserrat, i en el que prèviament havien adaptat com si fos un petit rocòdrom una paret de l’escola.

Al principi, en temporades anteriors, era un paret llissa i blanca,

Fotografia del Col·legi Públic França

Ara en aquest sistema fa mes estimulant el trepar en aquest rocòdrom.

Felicitem aquesta bona idea !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

El Monestir de Montserrat entre llegenda i historia real

Avui us presento articles

Com ja sabeu i veieu, Montserrat es com si fora també la nostra patrona en aquest Blog,  i de tant en tant, faig algun article sobre aquesta Muntanya i tot el que li representa, avui serà entre la seva llegenda i l’historia real…

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al terme municipal de Monistrol de Montserrat, a una altitud de 720 m sobre el nivell del mar.

És un símbol per a Catalunya i ha esdevingut un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Us passo la seva història :

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880.

Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l’interior d’una cova. Quan el bisbe s’assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l’estàtua pesava massa.

El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l’havia trobada i ordenà la construcció de l’ermita de Santa Maria, origen de l’actual monestir.

La imatge que es venera en l’actualitat al cambril de l’església de Montserrat és una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d’àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d’alçada.

A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l’univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l’apel·latiu popular de “la Moreneta”.

L’origen d’aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la.

L’11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Se li concedí també el privilegi de tenir missa i oficis propis. La seva festivitat se celebra el 27 d’abril.

Des de la festa de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d’abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca.

Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l’abadia.

Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l’incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l’abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir.

La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l’antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle XX es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia.

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

Us passo informació sobre l’Escolania, en l’enllaç adjunt :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Escolania_de_Montserrat

Escolania de La Sagrada Familia a Montserrat

 

Recull de dades i Text : Viquipèdia i Monestir de Montserrat

Fotografies i Imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola