Castell de Sant Mateu de Sant Mateu de Bages (El Bages)

El Castell de Sant Mateu o de les Planes està al costat de la carretera BV-3003, p.k.5,500,

dintre de la finca de les Planes, a dalt d’un petit turó.

Us passo la seva historia:

  • El castell apareix documentat per primera vegada l’any 983 i el domini era dels comtes de Barcelona.
  • A principis del segle XI el comte Guifré de Cerdanya jurà fidelitat a la comtessa Ermessenda per diversos castells, entre ells, el de Sant Mateu.
  • Al segle XIV la família Boixador adquiriren la jurisdicció del castell.
  • Al segle XV el domini passà als Gàver i, per matrimoni, als Peguera. Quan van desaparèixer els senyorius jurisdiccionals el castell pertanyia al baró de Finestracs.
  • L’incendi que va patir la zona del Bages l’any 1994 va provocar la desaparició de la vegetació que fins aleshores cobria les restes del castell, empitjorant el seu estat de conservació.
  • Durant els anys següents es van portar a terme obres de consolidació i excavacions arqueològiques que van permetre documentar la totalitat de la planta del castell.
  • També es van poder documentar tres fases constructives: segle X-XI, moment fundacional al qual pertany el fonament d’una torre; segle XIII, quan es produeix una reforma total de l’edifici adoptant la planta ovalada, re-aprofitant els materials de l’edificació anterior; i segle XIII-XIV, quan es modifica la distribució interna de l’edifici especialment al costat NE.

Del castell es conserven restes de murs al puig proper a la capella de Sant Miquel de les Planes, al nord-est respecte al nucli urbà.

La muralla tenia forma el·líptica i s’adaptava a la topografia del terreny;

a l’interior hi havia una sèrie d’estances, de les quals queden els basaments i alguna paret, i una cisterna.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El tros de mur més gran que es conserva fa uns 20 metres de llargada i en el punt més alt arriba als 5,5 metres d’alçada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

La cisterna és una rectangle amb un angle arrodonit que fa 2,70 metres de llarg i 1,40 d’ample amb una fondària d’1,50 metres.

El Castell de Sant Mateu o de les Planes és un castell del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Miquel de Castelltallat de Sant Mateu de Bages (Bages)

Sant Miquel de Castelltallat és una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) És un edifici religiós, una església alçada dalt d’un turó en el centre de Castelltallat.  Cal arribar per la carretera BV-3003 i continuar per subsegüent pista fins uns 4 km. el centre de Castelltallat.

Historia :

  • Aquesta església, situada als peus del castell de Castelltallat, es troba documentada des de l’any 1031.
  • Abans de 1154 ja consta com a parròquia, funció que ha mantingut fins a l’actualitat. De possible datació medieval es conserven algunes esteles funeràries situades a l’exterior del temple.
  • Segons una hipòtesi proposada per l’estudiós Josep Bastardas, entorn de 1130 el castell i el nucli de Castelltallat, així com altres llocs de la serra de Castelltallat dominades pels Cardona, van estar entrar sota l’òrbita de l’orde del Temple, que en va mantenir més o menys el control fins a la seva dissolució, a principis del segle XIV.
  • De l’església romànica originària no se n’aprecien restes, i posteriorment ha sofert diverses modificacions entre els segles XV i XVIII.
  • A l’any 1582 s’hi afegí la capella del Roser, encarregada a un mestre d’obres occità anomenat Frances Castell.
  • El 1677 l’església es torna a engrandir amb la capella del Sant Crist, a continuació de l’anterior i construïda pels mestres d’obres Francesc Artigues i Joan Bonet, també occitants.
  • Al segle XVIII s’hi tornen a fer reformes.
  • Al XIX es completen les obres tot adquirint l’aspecte actual.
  • El rectorologi de la parròquia és conegut des de 1567, quan era rector Lluc Closa.
  • De 1972 a 1994 ho va ser el popular mossèn Josep M. Riubrogent.
  •  L’any 2002 es va portar a terme una restauració interior de l’església i del retaule major.

Construïda amb les pedres del castell que hi havia al cim. Presenta una nau central i una lateral esquerra.

L’exterior està com emmurallat i voltada tota ella d’un petit jardí i cementiri. Està alçada i s’hi accedeix per una escalinata.

L’interior està en mal estat. La nau està diferenciada del presbiteri (alçat).

A la mateixa alçada i dintre la nau lateral hi ha una sagristia. Pintada. Problemes de goteres. Conserva retaules barrocs i neoclàssics i algunes peces d’orfebreria.

Anna Torruella i Sanllehy – 1983 / Generalitat de Catalunya

Sant Miquel de Castelltallat és una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa de l’historia: Jordi Piñero Subirana (MPC.)

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre Fossada de Castellbisbal (Vallès Occidental)

La Torre Fossada és al Turó de les Forques.

Per anar-hi des de la urbanització de Costablanca cal prendre el camí del portalet, a 1 km. Aproximadament és al final del camí.

Historia :

  • La Torre Fossada o Torre del Telègraf era la torre núm. 4 de la línia de Barcelona a Lleida de la xarxa telegràfica òptica militar de Catalunya. Es comunicava directament amb la torre de Molins de Rei (núm. 3) i la d’Esparreguera (núm. 5).
  • La intervenció arqueològica realitzada l’any 2005 tenia com a objectius principals la documentació de les estructures laterals que condueixen la base del pont, en l’exterior del fossat, per tal de conèixer tota l’arquitectura del monument. D’altra banda, es va voler excavar l’interior de la torre sota el paviment per a determinar l’existència o no d’una ocupació anterior, i, per últim, un condicionament de l’entorn amb la finalitat d’evitar la caiguda continua de sediment a l’interior del fossat, rebaixant els desnivells exteriors i la terra acumulada en l’entorn del mur del fossat.
  • La excavació ha confirmat que l’accés a la torre es realitzava a través d’un pont llevadís que salvava el fossar i que un cop retirat, protegís la porta i la finestra del pis superior. A aquest pont s’arribava seguint un camí que, a mida que s’apropa al pont, s’anava fent cada cop més estret, interpretant aquest fet com a funció defensiva, per tal d’impossibilitar l’accés directe al pont de carruatges o vehicles de grans dimensions just en el punt de menor amplada del fossat.
  • En la construcció de la base de la torre es va aplicar la solució constructiva més senzilla, és a dir, la obra s’adapta a la topografia del terreny existent en el moment de la construcció, no es realitzaren anivellaments amb aportacions exteriors. La topografia original seria molt diferent a l’actual.
  • La cota del paviment del pis inferior de la torre és la més indicativa de l’altitud màxima del Turó, descendint després en lleuger pendent cap al vessant d’aquest. El mur que rodeja el fossat, molt arrasat en l’actualitat, seria més alt i contindria tant el nivell geològic com el material obtingut en l’excavació del fossat. La seva posterior degradació ha permès que part de les aportacions hagin caigut a l’interior del fossat, cosa que ha obligat a anivellar la zona invertint el pendent. L’actual fossat, de dimensions considerables, seria més profund en el moment de la seva realització.
  • Tot això, juntament amb la cota del nivell geològic de l’interior de la torre, duu a pensar que el pendent que rodejava el fossat era més pronunciat que el perfil que presenta en l’actualitat, cosa que tindria sentit tenint en compte el caràcter militar i les necessitats defensives de l’ indret.
  • Pel que fa als materials recuperats durant l’excavació, s’han documentat fragments de ceràmica, pisa de vernís blanc, amb decoració policroma de motius geomètrics, ceràmica pisa sense decoració, ceràmica vidrada comuna, de vernís marró i tons verdosos, de cocció oxidant, fragments de ceràmica vidrada comuna i ceràmica comuna sense vernís. CC.AA. (2005)

Té forma quadrada, d’aproximadament 5 metres de costat i amb uns 7 metres d’alçada.

La construcció s’inicia en talús i té dues plantes d’alçada més el terrat.

L’accés era elevat per una porta rectangular, que ha estat refeta en una restauració recent;

al pis superior hi ha una petita finestra d’arc rebaixat.

Està envoltat per un fossar construït amb les mateixes característiques que la torre: còdols, pedres irregulars, algun petit carreu lligats amb morter de calç.

Se suposa que és fruit de les diferents reformes que ha sofert al llarg del temps.

L’accés seria elevat i per la cara sud. Hores d’ara aquesta obertura presenta una esquerda fins baix que accentua el procés de degradació

.

Observacions:

El Turó del Telègraf va quedar greument mutilat a causa de la construcció de la nova autovia del Baix Llobregat, el talús de la qual queda a un metre escàs de la torre.

Apareix inclòs als llistats del POUM com a edificis en sòl no urbanitzable amb el núm. B.03 i com a àrees d’interès arqueològic amb el núm. D.01

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Castell de Castelltallat de Sant Mateu de Bages (Bages)

Les restes situades de Castell de Castelltallat són situades al capdamunt d’un turó, juntament amb l’església de Sant Miquel de Castelltallat

i l’Observatori Astronòmic de Castelltallat.

Us passo la seva historia:

  • És un castell termenat documentat el 937, dit també en els documents Montdó o Montedono i Castrodon.
  • Ja a finals del segle XIII o principis del XIV el castell es troba fora d’ús, produint-se el seu enrunament.
  • Les campanyes arqueològiques portades a terme entre els anys 1999 i 2003, motivades per la construcció d’un observatori astronòmic per part de l’Agència de Promoció Turística de la Diputació de Barcelona, han permès treure a la llum nombroses estructures d’aquest castell, del qual fins aleshores només es coneixien escassos vestigis.

Del castell primitiu destaca una torre de planta quadrada situada al vessant nord-est del turó, tota arrebossada de morter de calç,

i un gran edifici rectangular encapçalant la part més alta, formant un cos únic rectangular de 25,5 m de llarg.

Les restes del recinte murallat, que tanquen el recinte juntament amb la sala rectangular i la torre i que presenten un aparell molt més tosc, daten del segle XI.

La resta de murs i estructures conservades corresponen a diferents ampliacions i remodelacions dels segles XII-XIII.

El Castell de Castelltallat és una edificació que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Sant Mateu de Bages (Bages).

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Sallent (Bages)

Aquesta setmana l’hem dedicat a Sallent

El Castell és situat al sud de la població de Sallent, al puig conegut com a Sant Sebastià,

on trobem les ruïnes de l’antic castell de Sallent

i l’església rodona reconstruïda de Sant Esteve.

Us passo la seva historia :

  • És un castell termenat documentat el 1023.
  • Del “kastrum quod dicunt Sallent” hi ha referència, el 1023, quan la comtessa Ermessendis, vídua del comte Ramon Borrell, l’empenyora a Bernat Sendred. Ella l’hauria rebut com a dot del marit. Bernat Sendfed era fill de Sendred de Gurb, i, de fet, el castell de Sallent i el seu terme restaren en poder de la família Gurb-Queralt fins al 1209.
  • Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” família Gurb-Queralt fins al 1209. Consta, per al 1032, que el “castro Sallent” estava situat en el comtat de Manresà.
  • Coetàniament, compareix el llinatge dels Sallent, relacionat amb la castlania (diguem: una segona castlania, si considerem la dependència dels Gurb-Queralt als comtes de Barcelona, per aquest castell).
  • El 22 setembre de 1209 Berenguer III de Queralt i muller tornaren al rei, Pere el Catòlic, el castell de Sallent i l’estàtica de Sant Ponç, del mateix terme.
  • Per una permuta, el 1246 el rei Jaume el Conqueridor transmet aquest castell al bisbe de Vic, el qual també adquirí, el 1253, el dret que hi posseïa el castlà, Pere de Santa Coloma.
  • El domini episcopal durà ací fins a la desaparició dels dominis senyorials, el 1812. Es compten com a feudataris del castell els noms de Calders, Talamanca i Santa Coloma.
  • En 1358, “en lo castell de Sallent” hi havia 42 focs; evidentment, ja la notícia concerneix la vila, situada quelcom distant.
  • En la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, la vila és esmentada, però no pas el castell, com a lloc de recollida dels “pagesos e habitadors dels mascs” de l’entorn.

El castell de Sallent és una fortificació en ruïnes dalt d’un petit turó al sud de la població de Sallent.

Les restes conservades comprenen part dels murs de tancament del recinte sobirà, situades a la part alta del turó,

i de la muralla del recinte jussà juntament amb les bestorres de planta quadrada que funcionaven amb aquesta, de les quals se’n distingeixen quatre.

Aquestes restes corresponen a les remodelacions fetes el segle XIV.

D’estil romànic, poden apreciar-se encara notables restes de murs i mitges torres rodones.

Prop de les ruïnes del castell, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Sebastià, que és la rotonda romànica més gran de Catalunya.

L’església de sant Sebastià de Sallent és un singular edifici de grans dimensions de planta circular amb un absis i dues absidioles, totes semicirculars.

A l’interior, al costat esquerre de l’absidiola de tramuntana trobem un nínxol semicircular obert en el gruix del mur.

Els tres absis presenten decoració d’arcuacions sota el ràfec de la teulada i a la part central dels tambors s’obren finestres de doble esqueixada.

El castell de Sallent és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Forns de calç del Turó de Roques Blanques de Matadepera (Vallès Occidental)

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1-10.jpg

Els Forns de calç del Turó de Roques Blanques estan situats en el carrer de la urbanització de Sant Llorenç, abans de la primera casa a ma dreta en Matadepera.

Us passo la seva historia:

  • El conjunt de forns de calç de Roques Blanques fou inicialment propietat de Francesc Arnau i Gorina.
  • Després dels fets de 1936, amb l’assassinat de varis empresaris de Matadepera i pobles dels voltants, l’any 1937 els obrers de Roques Blanques creen una col·lectivitat poder continuar explotant pedrera tot i declarar no saber que se n’havia fet del propietari.
  • Finalment, davant de la impossibilitat de legalitzar la col·lectivització, els treballadors cedeixen el forn a l’Ajuntament, passant a dependre directament d’aquest.
  • Sembla que aquesta situació de caire provisional se soluciona l’any 1938, per un document sense signar on novament els calcinaires sol·liciten fer-se càrrec del funcionament del forn.
  • A la tesi doctoral de Joan Comasòlives i Font, escriu, “Aquest comitè de col·lectivització funcionà entre els anys 1937 i 1938 i posteriorment traspassà la gestió de les seves activitats a l’Ajuntament, junt amb l’escassa documentació que havia generat (una capsa), passant a formar part del fons municipal”.
  • A l’arxiu es conserven també varies factures dels anys 1936 i 1937 i un llibre Major, un llibre Diari i un llibre de Caixa.
  • Pel vessant terrassenc, a inicis dels anys 1960 l’empresa “Canteres Castellet” inicià l’extracció de pedra calcària del vessant sud-oest del turó coneguda com a pedrera de Can Candi (en terme de Terrassa).
  • L’activitat continuà sense interrupcions durant quinze anys, fins que durant el transcurs de 1975 la pressió de la gent, obligà a tancar la pedrera.
  • A partir de l’any 1992 s’inicien un seguit d’actuacions per minimitzar l’impacte ambiental.
  • Actualment les 10,59 hectàrees són de propietat municipal, i formen part de l’anella verda del municipi veí.

Roques Blanques és un turó de 587 metres d’altitud, situat entre els municipis  de Terrassa i Matadepera, al sud-oest d’aquest darrer. Al nord, el delimita el torrent de Les Pedritxes i el turó de Sant Joan. Al sud-oest amb el turó de Can Candi que marca el límit amb la depressió litoral, mentre que a llevant topa amb la Riera de les Arenes i a ponent amb la Carena de Can Carbonell.

Conjunt format per tres forns de calç situats al vessant est del turó. S’hi pot accedir directament entrant pel carrer de la urbanització de Sant Llorenç. A diferència dels forns tradicionals que es localitzen majoritàriament al municipi, aquests són de tipus industrial. Les restes visibles consisteixen les façanes de tres forns, situats un al costat de l’altre, amb l’accés a la fogaina orientada a llevant :

  • El primer d’ells només conserva una part del sòcol de la façana, feta de pedra. La boca mesura dos metres d’alçada per 2 metres d’amplada. La boca està tapiada. La volta és de maó disposat a plec de llibre arrenca des del sòcol. Els contraforts de pedra situats a banda i banda, ja no es conserven.
  • El segon forn, és el menys afectat per l’obertura del carrer. Es conserva la façana (entre 4 i 5 metres d’alçada), feta de pedra i el contrafort esquerre, també de pedra. La boca, tapiada amb maó, mesura una mica més de dos metres d’alçada per dos metres d’amplada. La volta és de maó disposat a plec de llibre, de doble filera que arrenca del sòcol, fet amb pedra.
  • El darrer dels forns està situat a mà esquerra del conjunt, abans de trobar les cases de la urbanització. Es conserva la façana amb els contraforts, tot i que la vegetació i l’heura que hi creix al damunt l’està malmetent greument.

La boca d’accés està tapiada i la seva alçada és menor, d’aproximadament 1’50 metres. La volta feta amb maons disposats a plec de sardinell, recorda més un arc apuntat rebaixat, que se sustenta en un sòcol de pedra de 0’60 m d’alçada. En obrir el carrer per a l’edificació d’una urbanització es va accelerar el procés de destrucció del conjunt.

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Mª. Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Balsareny (Bages)

El castell de Balsareny és una fortalesa d’estil gòtic civil català ubicada dalt d’un turó, sobre el municipi de Balsareny, i datada el 951.

Ha estat vinculat de sempre al llinatge dels Balsareny i es troba en un excel·lent estat de conservació. Enfilat en un turó de 420 m a la vora dreta del riu Llobregat, avui és ben visible des de l’Eix del Llobregat, des d’on el castell destaca amb els seus merlets airosos.

La vista sobre el riu i el poble de Balsareny és excel·lent. També es poden veure les torres de Castellnou i Castelladrall. La construcció actual força ben conservada té elements dels segles XIV i XV i es va refer al XIX.

Al costat mateix del castell es pot visitar la capella romànica del segle XII, amb modificacions posteriors, de la Mare de Déu del Castell.

Jordi Contjoch i Badia / Generalitat de Catalunya

Us passo la seva historia:

  • El castell apareix esmentat l’any 951, en documents d’època carolíngia procedents del monestir de Sant Benet de Bages i del bisbat de Vic.
  • En un document del 966 i en un altre de 990 se’l menciona com a Castrum Balciarenno.El document de referència del 951 és un diploma de Lluís el Piadós, confirmació, a petició de la reina Gerberga i del Comte Odalric, dels béns de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat, entre els quals l’església de Santa Cecília en terme de Balsareny (Balceringia), que Longobard havia donat a Santa Cecília de Montserrat.
  • Del mateix 951 hi ha un segon document, en aquest cas, una butlla del papa Agapit II a l’abat Arnulf de Ripoll, confirmant les propietats del monestir, entre les quals el lloc de Serra sanç, “in pago Balzaraniensi”.
  • En aquests dos primers documents no es parla explícitament del castell, sinó d’una església del terme i d’un lloc del terme; però de l’existència d’un terme amb esglésies i masos se’n desprèn l’existència d’un castell termenat.
  • Per això l’any 951 és la referència coneguda més antiga, tot i que el castell òbviament podia ser anterior; però no ho devia ser gaire, ja que no sembla casual que en un mateix any hi hagi dos documents, l’un del rei de França i l’altre del papa de Roma, que parlin de Balsareny, i abans no n’hi hagués cap (de conegut).
  • El primer document que fa referència expressa del castell és del 966.
  • N’hi ha d’altres el 967, 977, 987, 990 (una butlla del papa Joan XV) i pàssim.
  • Arran de la rebel•lió del got Aissó, els anys 826 i 827, tot el Bages va quedar despoblat fins que Guifré el Pilós el va repoblar els anys 877 al 883, construint esglésies, monestirs i rebastint castells vora el Llobregat, des de Balsareny fins a Manresa.
  • En els segles X i XI, una família que duia el cognom de Balsareny es va instal•lar i va ajudar a la reconquesta de la terra que era en mans dels sarraïns.
  • El primer personatge que apareix amb aquest nom és un vicari comtal, Guifred de Balsareny, que comprà el 1009 unes cases al poble de Balsareny. El seu fill Guillem substituí el cèlebre abat Oliba com a bisbe de Vic, i la seva neta Guisla es casà amb el comte de Barcelona Berenguer Ramon I.
  • Aquest infeudà el castell Bernat i Miró Riculf, membres de la família Balsareny el 1063; ara bé, els descendents no sembla que seguissin amb la possessió del castell.
  • Entre 1143 i 1281 hi ha una família que s’anomena de Balsareny o de Vilallonga.
  • El 1281 en Ramon de Peguera comprà el terme del castell.
  • Al segle XVI per diversos enllaços matrimonials passà als Oliver, als Corbera, als de Martin i als marquesos d’Alòs.
  • La família propietària actual, els marquesos d’Alòs, hi mantingueren la seva residència fins a l’any 1976.
  • L’any 1833 el castell patí un incendi (no pas fortuït) a conseqüència del qual en resultà bastant malmès.
  • El 1888 començà la restauració del castell, sota el patrocini de J.J. d’Alós i de Martin.
  • Ja en la dècada de 1950 en Lluís d’Alós promogué més obres de reforma.
  • Cal afegir la tasca del grup local “Amics dels castells”, fundat per Llorenç Planes el 1959.

El castell de Balsareny està situat dalt d’un turó de 420 m d’altitud, a la riba dreta del Llobregat.

Es tracta d’una construcció gòtica del segle XIV que respon al tipus de palau fortificat, amb un gran edifici de planta pentagonal amb pati interior coronat amb merlets.

Al voltant del pati hi ha diverses dependències: el celler, la cisterna, les quadres, la masmorra…

Jordi Contjoch i Badia / Generalitat de Catalunya

Unes escales descobertes d’un sol tram situades a l’angle nord- occidental porten a la planta superior, on es troben les cambres, els salons i la cuina.

Jordi Contjoch i Badia / Generalitat de Catalunya

A sobre d’aquesta planta hi ha el camí de ronda protegit per merlets amb sageteres.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

A la teulada hi ha la canalització d’aigües feta amb canonades de pedra per les que l’aigua transcorre fins a la cisterna situada al subsòl del pati.

Diversos autors assenyalen la presència d’alguns vestigis romànics al castell (part inferior del mur de tramuntana, arcs del primer pis del pati d’armes, fragments de les muralles), si bé és difícil precisar la data de construcció d’aquests i podrien molt bé haver-se construït en època gòtica.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

Durant la Guerra Carlina (1837) el castell fou envoltat per una muralla exterior amb bestorres rodones als angles.

El pati central, planta rectangular amb arcs a les seves dues ales, als voltants i al fons, tots de mig punt.

Els del pis inferior són d’arrencada baixa i potser d’època romànica; els del pis superior, més esvelts, ben aparellats i amb impostes llises a les arrencades, són molt més tardans, potser ja del segle XVI.

Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

S’arriba a la planta noble per una escala descoberta i d’un sol tram a l’esquerra de l’entrada. A l’altre costat hi ha un pou senzill sobre la indispensable cisterna. Aquest pati determina les quatre crugies en què es distribueixen les dependències de la casa.

A la planta baixa s’aprecien arcs apuntats transversals, molt poc distants entre si, que devien sostenir sostres de bigues substituïdes modernament per voltes de rajoleta. Els sostres dels salons de la planta principal eren enteixinats (Ll. Monreal i M. de Riquer).

El castell de Balsareny és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell d’Esponellà (Pla de l’Estany)

El castell d’Esponellà està situat damunt d’un turó de 196 metres d’altura, a ponent del nucli del poble, on es pot gaudir d’un ampli domini visual d’Esponellà i del riu Fluvià. S’hi arriba per un trencant senyalitzat situat a la dreta de la carretera GIP-5121, a l’alçada del PK 7+300, aproximadament.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1-7.jpg

Us passo la seva història

  • Les primeres referències escrites del castell corresponen al segle XI, tot i haver-hi indicis que permeten suposar una primera ocupació de l’indret durant l’època romana.
  • Les darreres excavacions arqueològiques dutes a terme daten el seu abandonament a mitjans del segle XVII, tot i que, posteriorment, l’estructura, mig destruïda, es va aprofitar com a masia fins a finals del segle XVIII.
  • La primera referència escrita d’Esponellà és de l’any 925, i es parla de l’església parroquial de Sant Cebrià i d’una petita fortificació o torre de guaita de la que eren els senyors castlans la família Creixell de Borrassà.
  • La primera senyora coneguda del castell és Guilla de Creixell, situada entre els anys 1089 i 1121.
  • Trenta anys més tard, i per matrimoni, la titularitat passa a la família Palera, que la manté fins al 1282.
  • L’any 1265, el rei Jaume I autoritza a Guillem de Palera a realitzar una nova construcció: el primer castell. Durant uns anys, el senyor passa a ser el vescomte de Peralada Dalmau VI de Rocabertí, i després ho són la família Sord fins a l’any 1377. Cal tenir en compte, però, que la documentació d’aquest període és molt escassa resulta difícil conèixer la senyoria del castell de forma més acurada.
  • A partir de l’any 1377 la informació és molt més abundant. El nou senyor és Guillem de Colteller, mestre en medicina, format a la Universitat de Montpeller. Era originari de Girona, on tenia residència habitual, on va estar contractat pel consell de la ciutat (fins 1337) i pel capítol de la catedral (1362), i d’on va formar part del govern municipal el 1374. Des del 1371 serví Pere III el Cerimoniós, el seu fill i hereu Joan I el Caçador, com a infant i després com a rei, i les esposes d’un i altre.
  • Reconegut en la seva professió, va guanyar importants sumes de diners i, fins i tot, es podia permetre fer préstecs a la família reial. Va adquirir un mas a la zona de Batllori del poble d’Esponellà i, més tard, aprofitant les dificultats econòmiques de la corona per mantenir el domini de Sardenya, va passar a obtenir el domini feudal de tot el poble d’Esponellà. Per 500 florins d’or, el rei Joan li va vendre la jurisdicció civil i criminal, que era un dels atributs fonamentals de la senyoria feudal, i també li va atorgar la potestat d’erigir el poble en castell termenat.
  • La seva neta, Margarida de Campllong, es va casar amb Bernat de Corbera (1420-1458). Varen tenir una filla, Aldolça de Corbera (1458-1503) que l’any 1491es va casar, en el mateix castell d’Esponellà, amb Guerau Desplà i d’Oms, donzell de Barcelona, senyor de la Casa d’Alella i de Vinçà i Desgüells, ambaixador, conseller reial, mestre racional i diputat del braç militar el 1485, membre d’una de les famílies més importants de Catalunya. El seu germà, Lluís Desplà i d’Oms, va ser el 44è President de la Generalitat de Catalunya (1506-1509). De la mà d’Aldonça de Corbera, es realitzaren importants obres al castell, l’engrandiment de l’església parroquial de Sant Cebrià d’Esponellà i la finalització de la construcció del pont sobre el riu Fluvià.
  • La seva filla, Anna Desplà i de Corbera, es casà amb Miquel Joan de Gralla, un alt funcionari reial. Per descendència, al cap d’uns anys, el senyor del castell va ser Francesc de Montcada i Folch de Cardona (1594-1604).
  • El seu fill Gastó de Montcada es va vendre la fortificació i, després de diversos canvis de propietat, acabà en mans de la família Berard al 1641, quan l’edifici ja estava en plena decadència i proper a l’abandonament. Va ser aquesta família qui va promoure la construcció d’un nou edifici noble al mig del poble d’Esponellà (Cal Baró, actual seu de l’Ajuntament), aprofitant nombrosos elements arquitectònics procedents del castell.
  • Gaspar de Berart i de Cortiada fou un militar que contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706. Es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d’Àustria.
  • Durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità, la companyia d’argenters. Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L’emperador Carles VI d’Àustria creà per a ell el títol de baró d’Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V l’any 1726.
  • Després dels Berard, els propietaris del castell foren les famílies Fluvià, Carpí i, finalment, els Fortuny, sempre per matrimoni o descendència. El títol de baró va ser rehabilitat l’any 1899 pel rei Alfons XIII, a favor d’Epifani de Fortuny i de Carpi, atès que la seva mare, Bernarda de Carpí i de Berard, era descendent directa del primer baró d’Esponellà.
  • Fins al moment actual, la titularitat de la baronia continua essent de la família Fortuny. Epifanio de Fortuny i Palá és el sisè Baró d’Esponellà.
  • La restauració del castell es va iniciar a finals de la dècada de 1990, a iniciativa de l’Ajuntament d’Esponellà. S’han realitzat diversos camps de treball per a joves, que han desbrossat i netejat el terreny.
  • També s’hi han realitzat campanyes arqueològiques durant els anys 1999-2000 i 2012-2013.
  • Tanmateix, la neteja inicial per facilitar-hi l’accés efectuada a finals de la dècada de 1990 va suposar la pèrdua d’un important volum d’informació històrica, perquè es va fer sense cap mena de control arqueològic ni tècnic. Un altre problema afegit és que, en no consolidar-se les restes de les excavacions arqueològiques, el conjunt ha sofert una creixent degradació, en ser exposats als elements els murs i el conjunt de les restes després de segles d’estar enterrats i protegits.
  • L’any 2002 es va fer una senyalització i adequació general del conjunt per a la seva visita, però la manca de manteniment ha comportat una ràpida degradació.
  • En els anys 2013 i 2014 la Diputació de Girona ha dut a terme una nova intervenció d’excavació i de consolidació de les restes del castell.

Ocupa la part superior de l’edifici feudal, on es va bastir la primera edificació del segle XI.

S’estén cap a migdia en una notable ampliació realitzada al segle XIII.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 4-5.jpg

Des del castell podem observar una visió espectacular dels pobles d’Esponellà i Vilert, i dels seus entorns més verds.

El castell d’Esponellà és situat al poble d’Esponellà (Pla de l’Estany), el castell va ser declarat Bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Castell de Montbui de Bigues i Riells

El Castell de Montbui és un castell medieval al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental.

És a tocar del límit amb Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines, prop de la urbanització de Castell-Montbui, al cim del turó del Castell de Montbui. És a l’extrem nord-occidental del terme biguetà.

Us passo la seva amplia historia:

  • El castell, documentat des de 987, era la residència de la baronia de Montbui.
  • El 995, els comtes de Barcelona l’assignen en feu a Gombau de Besora.
  • Aquest morí el 1050 i traspassà el castell de Montbui a la seva filla Guisla de Besora, segona esposa de Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Mir estava enfrontat amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, qui s’oposà a aquest traspàs de domini, fins que l’any 1059 fan les paus i el comte donà en alou a Mir Geribert les terres que formarien la baronia de Montbui.
  • Aquestes terres eren les parròquies de Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries, Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús i una part de l’actual parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui.
  • Més tard en foren propietaris els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes, i Pere de Sentmenat, que el 1178 el comprà a Ramon de Cabanes.
  • El 1240 passà sota domini del bisbe de Barcelona, qui manà reconstruir-lo el 1308.
  • Entre 1381 i finals del segle XV la propietat s’alterna entre la corona i altres nobles com Ramon de Planella o Ramon de Torrelles, senyor de la Roca del Vallès.
  • Finalment, el 1490 hi va haver un canvi de jurisdicció, i la baronia de Montbui va passar, pel Privilegi de l’Entrega, a la jurisdicció del Consell de Cent de Barcelona, que considerà l’indret “carrer de Barcelona”. La nova jurisdicció suposava pagar una redempció al baró i formar el seu propi govern (el Consell de la Baronia), que va trigar a funcionar correctament. Amb tot, els Torrelles varen mantenir la possessió del castell i, més tard, ho passaren als Sentmenat.
  • Els consellers de Barcelona, mantingueren la baronia fins al 1714, quan va ser traspassat a la corona borbònica; corregué la mateixa sort que la majoria de castells catalans després de la Guerra de Successió: l’enderroc.
  • El castell es va abandonar, i el 1833 consta que és en ruïnes.
La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 20211025_130628.jpg

Del castell només resten alguns murs, on es veu un aparell constructiu que recorda l’estructura de l’opus spicatum. Tanmateix, es pot observar una planta en forma de trapezi, amb tot el mur nord força conservat.

Al sector de ponent hi ha una cambra conservada sencera; es deu tractar d’una cisterna. L’entrada principal, molt malmesa, era a migdia. Tot i que la distribució del castell correspondria a l’època romànica, una part dels murs, d’aparell petit, irregular i poc treballat, fan pensar en el segle X.

Al seu costat de llevant hi ha l’església preromànica de Sant Mateu de Montbui, edifici d’una sola nau amb un absis de planta de ferradura.

L’any 1949 el Castell de Montbui va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional en un decret que declarava totes les restes dels castells de l’estat patrimoni històric estatal.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia Carpintero

Antiga Església de Sant Pere de Pierola d’Els Hostalets de Pierola

L’església de Sant Pere de Pierola està situada al Turó a la riera de Pierola d’Els Hostalets de Pierola (Anoia). És l’antiga església parroquial, arruïnada, del municipi dels Hostalets de Pierola .

Fotografia : Fons de la Generalitat de Catalunya

Us passo un breu detall de la seva historia :

  • Es coneix l’existència d’una petita església romànica des del 1060 en ser llegat un alou a la parròquia de Sant Pere de Pierola.
  • L’església de Sant Pere està documentada des de l’any 1071
  • L’edifici s’alçava sobre la riera de Pierola, situat dalt d’un turó que en sofrir l’acció erosiva de les aigües, amb el pas dels anys amenaçava l’enrunament de la petita església.
  • L’antic edifici romànic va ser substituït per un nou temple barroc, edificat l’any 1750.
  • A mitjans del segle XVIII es comencen les obres de refer les parets.
  • Les obres s’acabaren a mitjans del segle XIX.
  • Va fer funcions d’església parroquial fins l’any 1868.

És una església edificada damunt les restes d’una capella romànica i edificada en direcció perpendicular a la primitiva. Típica església rural que incorpora la rectoria, el cementiri.

L’església té una nau central amb quatre capelles laterals, entre els contraforts, la volta és de canó i amaga una coberta a dues vessants que té diferents alçades amb obertures.

Destaca el campanar de paret de maó i cobert de teulada a quatre vessants edificat damunt les restes de l’antic campanar original de parets de pedra.

La façana principal té aspecte de masia, ja que l’antiga rectoria engloba l’entra de l’església. Hi ha un rellotge de sol amb la data inscrita de 1828. El conjunt de l’església i casa annex, actualment es troba en estat ruïnós i amb perill d’enfonsament.

Sant Pere de Pierola és una església dels Hostalets de Pierola inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

  • Aquesta setmana la dedicarem a Esglésies, ermites i santuaris.

 

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez