Castell de Torroella i mas Torroella de Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona)

El castell termenat de Torroella, s’alçava damunt un turó al sud-est del terme.

Quan el castell va perdre la seva funcionalitat residencial els senyors s’instal·laren a la domus situada a l’oest del castell primitiu, a la riba dreta de la riera de Muntanyola, davant de l’aiguabarreig amb el riu Mèder, o riera de Santa Eulàlia, envoltat de boscos i camps de conreu.

Actualment és un gran mas fortificat anomenat Mas de Torroella.

Us passo la seva història:

  • Aquest castell sorgí en el terme de Santa Eulàlia de Riuprimer que és el que primerament s’utilitzà per a anomenar aquesta zona.
  • Tots dos topònims es documenten a partir del 904 com a vall de Santa Eulàlia i la Torroella.
  • Mentre que el primer s’imposà per a anomenar tot el terme, el segon fou emprat només pels voltants del lloc on es trobava.
  • A partir del 1099 apareix el castell de Torroella plenament organitzat, ja que en aquest any, el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, llegà el castell de Torroella a la canònica de Sant Pere de Vic.
  • Les notícies posteriors indiquen que el tingueren successivament infeudat a diverses famílies.
  • Així, el 1130, Bernat de Talamanca cedí a Pere Udalard de Sentfores el castell de Torroella. Per damunt dels Talamanca hi havia el bisbe de Vic com a senyor eminent.
  • Així consta en alguns juraments de fidelitat com el que el 1203 feu Guillem Bernat de Manlleu a la mitra de Vic. Tant els Talamanca, com els Manlleu i després els Malla, no perduraren gaire en el domini del castell.
  • Posteriorment, el bisbat concedí el castell a famílies poc rellevants i el 1367 ja no era clar si era un castell o un mas i si havia de fer serveis militars com a castell o no.
  • Actualment és un gran mas fortificat dels segles XV-XVI, si bé té al costat un petit puig on es troben restes de murs o fonaments de construccions medievals.

La seva planta era rectangular, amb una torre de planta quadrada.

Actualment, és un gran mas fortificat dels segles XV-XVI , va ser restaurat als anys 70 del segle XX), que ha respectat la planta de la domus, així com algun dels seus elements defensius, integrats a l’edificació.

La resta de murs i estructures se situen al subsòl, juntament amb les restes de la seva evolució i ús.

A l’entrada principal, un portal adovellat i alguns finestrals amb arcs conopials de tradició gòtica.

La sala del casal té portals amb interessants motllures gòtiques i al sostre hi ha tortugues o plaques de guix molt motllurat que formen com un teginat.

A despit del seu caràcter de masia, l’edifici deixa entreveure la seva antiga importància com a centre civil del terme.

Mas Torroella és un edifici declarat bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia i Diba.

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Crapintero

La Torre Roja de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i Sentmenat (Vallès Occidental)

La Torre Roja  és una Fortificació situada al cim del turó de la Torre Roja, a l’extrem d’un serrat, des d’on podem albirar tota la plana de Caldes de Montbui i part de Sentmenat.

Us passo la seva història​:

  • El nom primitiu del puig fortificat on s’alcen les ruïnes de la torre era Puig Castellar i correspon a un establiment ben segur d’època ibèrica, reutilitzat posteriorment pels romans.
  • A partir d’aquesta edificació es produí una continuïtat d’ocupació en temps medievals.
  • No hi ha documentació històrica fins a l’any 1529 del topònim si bé a Caldes existeixen dos llinatges dits «Penya Roja»
  • I «Turre Rubea» durant els segles XI i XII.

La base de fonamentació de la torre de guaita és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Torre situada al límit entre Caldes de Montbui i Sentmenat.

Està formada per dues construccions: una torre exterior amb un diàmetre de 10,5 metres, amb un gruix de mur de 155 centímetres i 170 centímetres d’alçada, i una torre interior, també de planta circular amb un diàmetre interior de 360 centímetres, els murs fan 190 centímetres de gruix i fa 140 centímetres de més alçada que la torre exterior. Conserva restes d’arrebossat a l’exterior.

La base de fonamentació de la torre de guaita és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Tant a la torre exterior com a l’interior s’observen filades d’opus spicatum.

Quant a l’evolució d’aquesta construcció, hi ha dues hipòtesis. La dels precedents romans establiria que una primera torre d’època romana (ara l’exterior), s’inclogué a l’interior una torre de l’alta edat mitjana, reconstruint, a més, bona part de la vella.

L’altra hipòtesi és que a la torre altmedieval interior, durant la mateixa edat mitjana, s’hagués afegit, per tal de consolidar-la, una torre exterior. Per a construir la cara més desprotegida pel relleu potser s’aprofitaren alguns carreus més antics provinents del jaciment ibèric proper.

Això permet comprendre el fet que bona part dels murs de la torre exterior siguin fets amb «opus spicatum» i que no tinguin una cara interna. També explicaria que la torre interna, que es pot datar cap al s. X, tingui un arrebossat exterior, cosa que no seria lògica si no hagués estat a l’aire lliure en una etapa inicial.

Pere Català i Roca – 1964 / Generalitat de Catalunya

Hi ha altres exemples de processos de recobriment d’una torre preromànica en les fortificacions d’Ardèvol i de Vallferosa.

Comparteix la plana on està edificada, amb restes d’un poblat iber del segle V aC.

La Torre Roja és una fortificació situada prop del cim del turó de la Torre Roja, entre els municipis de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i de Sentmenat (Vallès Occidental).

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Ermita de Sant Ramon, el Catllar (Tarragonès)

L’ermita de Sant Ramon  està en la Partida dels Vinyets, des del poble s’arriba pel carrer de la Font i passada la vella fabrica la trobareu de munt d’un petit turó.

Us passo la seva historia:

  • Va ser edificada l’any 1605 i va ser dedicada a Sant Ramon de Penyafort.
  • En la Primera Guerra Carlina va ser transformada en una petita fortificació.
  • Va tindre cura un ermità fins als inicis del segle XIX.
  • El 1885 va ser venuda al fabricant de paper Josep Pujadas i Pallarès.
  • Va estar abandonada fins l’any 2015.
  • En aquests últims anys es va arrenjar.

Té portal de llinda recta amb els brancals de pedra,

un ull de bou i una petita espadanya de maó vist, d’època moderna.

A l’interior hi ha restes de la decoració classicista que embellia la capçalera.

Recull de dades: Diputació de Tarragona i Ajuntament El Catllar

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Feliu de Terrassola de Santa Maria d’Oló (Moianès)

Per arribar a Sant Feliu de Terrassola cal accedir-hi per la ctra. d’Avinyó a Vic, km. 12 en el trencall a l’oest  i situada a dalt del seu turó.

Us passo la seva historia:

  • L’església es trobava dins l’antic terme del castell d’Oló al sector est del terme.
  • És documentada a partir del 927 com a Sant Feliu in Centas.
  • Cap al 1080, a l’església de S.Mª de l’Estany es fundà una canònica agustiniana.
  • El1086 Gondalgude i els seus parents donaren al monestir de l’Estany l’església de Sant Feliu.
  • El temple romànic fou consagrat el 1093 i depengué de la canònica regular; al extingir-se aquesta passà a dependre de la secular de l’Estany, fins al 1775 que s’ordenà la seva desaparició.
  • Es feu efectiva el 1809.
  • A finals del segle XVIII, cap al 1787, es va fer una profunda reforma arquitectònica a l’església.
  • Entre 1974-77 l’edifici ha estat restaurat pel servei de catalogació i conservació de monuments de la Diputació de Barcelona i s’han aprofitat pedres de la capella de Sant Martí de Puig-ermengol.
  • Actualment l’església es troba oberta al culte i com a parròquia de Terrassola.
  • La pica baptismal era originàriament d’una sola peça però arribà al segle XX molt malmesa, hi mancava un 30%, fou restaurada el 1984 restituint la forma original. No hi ha acord en la seva datació, se situa tant al segle XIII com en època preromànica. 

La seva planta presenta dues naus paral·leles, amb dos absis semicirculars a llevant. La nau del cantó sud és més ampla i alta que l’altra i es constitueix com a nau principal.

L’absis que l’encapçala és també el més gran i presenta una decoració a partir de tres series de tres arcuacions cegues flanquejades per bandes llombardes; en cada tram s’hi obren tres finestres de doble esqueixada.

La decoració llombarda també apareix en l’absis més petit. La capçalera que avui veiem no és l’original; en el segle XVIII el temple fou molt transformat i es canvià l’orientació d’aquest.

El campanar és obra de finals del segle XII o principis del XIII. La nau principal és coberta amb encavallades de fusta i per una teulada a doble vessant, mentre que la secundària ho és amb volta de canó.

Els absis són coberts amb volta de quart d’esfera. L’aparell és molt regular i els carreus es disposen en filades. L’estat de conservació és molt bo.

M.Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya

Pica baptismal de pedra arenosa amb forma semiesfèrica i amb la base escapçada. La seva alçada externa total és de 73cm mentre que la interna és de 48cm. El diàmetre extern és de 90cm i l’intern de 76cm. Tret d’una estria acanalada a manera de corda, molt malmesa, que ressegueix la part superior a uns 5cm dels extrems, hom no hi reconeix més elements decoratius.

M.Alba Oliveras i Rubiralta – 1987 / Generalitat de Catalunya

Uns encaixos perforats en el gruix de la pedra devien servir per sostenir la tapa avui desapareguda. Es recolza sobre una peanya troncocònica de 20cm d’alçada amb un diàmetre de 30cm a la base i 40cm a la part superior.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Sant Feliu de Terrassola és una església romànica de Santa Maria d’Oló (Moianès) inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

Recull de Dades : Viquipèdia

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

Ca’n Buxeres de Viladecavalls (Vallès Occidental)

Ca’Buxeres esta situat en un turo a prop de Sierra de Collcardús de Viladecavalls.

Foto: Ajuntament de Viladecavalls

Ca’n Buxeres també es conegut com a Can Boixeres.

És un gran casal situat a dalt d’un turó. És de planta de creu grega amb cossos afegits als encreuaments formant un quadrat. La teulada és a quatre vessants i els colors de les teules fan un dibuix geomètric.

El parament és de pedra petita irregular unida amb mortes i les obertures, totes rectangular, estan emmarcades per una motllura.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

En un costat hi ha un cos annex de planta semicircular i un pis on les partes de tancament són de vidre.

Lourdes Figueras / Generalitat de Catalunya

A l’angle nord-est hi ha una torre-mirador annexa. Aquesta torre és de planta quadrangular i té el parament igual a la resta de l’edifici. S’obre una finestra emmarcada per una motllura a cada planta.

A la part superior unes grans mènsules aguanten el mirador: un cos quadrangular envoltat per una galeria tancada per una barana de balustres; sobre la barana hi ha dos parells de columnes dòriques per cara que aguanten un fris llis sobre el qual hi ha la teulada a quatre vessants.

Can Boixeres és un edifici del municipi de Viladecavalls (Vallès Occidental) protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies: Ramon Solé

Sant Vicenç o Església vella de Castellolí (Anoia)

Sant Vicenç és una església ruïnosa s’arriba per el camí del Cementiri, situada sobre un turó proper al nucli urbà de Castellolí

Historia:

  • L’església parroquial de Sant Vicenç es va construir a principis del segle XVIII, en substitució de la primitiva parròquia de Sant Vicenç, ubicada al castell de Castellolí.
  • La primera referència documental de la nova església és una visita pastoral de l’any 1698, que diu: “Item desitjam, en quant pugám facilitar la edificació de nova església per la celebració dels divinals oficis… concedim llicencia à tots los fahels de treginar y portar a peu de obra tots los materials de pedra… convenients a dita fábrica, en los dies de diumenge y festes de precepte sens incórrer à pena alguna…”.
  • Al portal principal hi ha inscrit l’any “1705”, que probablement correspon a l’any del final de la seva construcción.
  • L’església no va ser beneïda fins molts anys després, l’any 1743, probablement per la reclamació, finalment desestimada, dels habitants de la Vall de Sant Feliu de construir la nova església més a prop del seu nucli.
  • L’any 1936, durant la Guerra Civil, la parròquia va ser incendiada per membres d’un Comitè Revolucionari i abandonada pels feligresos.
  • L’any 1940 es va construir la nova església de Sant Vicenç, al nucli urbà del poble, que actualment encara fa les funcions de parròquia del terme. Es van aprofitar pedres i teules de l’antiga església per a la nova edificació.
  • Durant molts anys, les ruïnes de l’església de Sant Vicenç van ser utilitzades com a magatzem de drapaire.

És un edifici barroc del segle XVIII, d’una sola nau amb creuer, amb tres capelles per banda i campanar de torre de base quadrangular.

Conserva tots els murs perimetrals, la torre i bona part del campanar.

L’absis és ornat amb bandes llombardes, que també es troben parcialment al mur sud.

El parament, a la base, és fet de carreus de mides petites, només desbastats, disposats en filades horitzontals; a la part superior, és fet amb carreus de mides més grans, ben carejats.

La façana principal conserva l’entrada i la rosassa, i a la resta de façanes s’hi obren diverses obertures, que romanen en bastant bon estat.

També presenta un rellotge de sol entre els carreus de la cadena cantonera, amb gnòmon de vareta en mal estat, no s’aprecien marques horàries ni ornamentació.

Interiorment, s’observen les arrencades de les voltes de pedra i de maó de pla en alguns punts.

Es conserven les voltes de les capelletes laterals, i la que resta sobre l’accés, que correspon a una volta d’aresta rebaixada, i els vestigis d’una volta mixta.

Tanmateix, es conserven a l’interior de l’església, les restes d’unes pintures barroques al fresc, d’iconografia decorativa amb predomini de les formes vegetals, a les capelles laterals i a la planta central.

Es conserven els vestigis, adossats a la façana sud-est, de l’antiga masoveria de cal Junyent.

Sant Vicenç és una església de Castellolí, protegida com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Virgínia Cepero González

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre d’en Bosquerons o Torre de telegrafia  de Montornès del Vallès (Vallès Oriental)

La Torre de Telegrafia, a un nivell superior al carrer de la via Augusta de Montornès del Vallès.

Va ser construïda el 1848 com a torre de telegrafia òptica i va estar en servei fins al 1862, en què la telegrafia amb fils va deixar obsoleta l’òptica.

Era una de les deu torres de la línia de Barcelona a Vic i enllaçava amb les situades al turó de Montcada i a Can Cassaca, a Granollers.

És una torre de guaita de secció quadrada d’uns 5,5m de costat aproximadament.

Resta voltada d’espitlleres i rodejada per un fossar.

Té dos pisos i la porta al primer pis.

La torre depenia del Castell de Montornès.

Imatge de Viquipèdia, abans de la restauració

Del 2005 al 2013 l’Ajuntament de Montornès en va dur a terme l’excavació i rehabilitació per tal de museïtzar-la i deixar-la en un estat semblant al que tenia quan estava activa.

La Torre del Telègraf o d’en Bosquerons és una torre de guaita ubicada a Montornès del Vallès (Vallès Oriental), protegida com a bé cultural d’interès local i situada sobre el turó conegut també com el Telègraf.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Castell de Sant Mateu de Sant Mateu de Bages (El Bages)

El Castell de Sant Mateu o de les Planes està al costat de la carretera BV-3003, p.k.5,500,

dintre de la finca de les Planes, a dalt d’un petit turó.

Us passo la seva historia:

  • El castell apareix documentat per primera vegada l’any 983 i el domini era dels comtes de Barcelona.
  • A principis del segle XI el comte Guifré de Cerdanya jurà fidelitat a la comtessa Ermessenda per diversos castells, entre ells, el de Sant Mateu.
  • Al segle XIV la família Boixador adquiriren la jurisdicció del castell.
  • Al segle XV el domini passà als Gàver i, per matrimoni, als Peguera. Quan van desaparèixer els senyorius jurisdiccionals el castell pertanyia al baró de Finestracs.
  • L’incendi que va patir la zona del Bages l’any 1994 va provocar la desaparició de la vegetació que fins aleshores cobria les restes del castell, empitjorant el seu estat de conservació.
  • Durant els anys següents es van portar a terme obres de consolidació i excavacions arqueològiques que van permetre documentar la totalitat de la planta del castell.
  • També es van poder documentar tres fases constructives: segle X-XI, moment fundacional al qual pertany el fonament d’una torre; segle XIII, quan es produeix una reforma total de l’edifici adoptant la planta ovalada, re-aprofitant els materials de l’edificació anterior; i segle XIII-XIV, quan es modifica la distribució interna de l’edifici especialment al costat NE.

Del castell es conserven restes de murs al puig proper a la capella de Sant Miquel de les Planes, al nord-est respecte al nucli urbà.

La muralla tenia forma el·líptica i s’adaptava a la topografia del terreny;

a l’interior hi havia una sèrie d’estances, de les quals queden els basaments i alguna paret, i una cisterna.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Pere Català i Roca – 1962 / Generalitat de Catalunya

El tros de mur més gran que es conserva fa uns 20 metres de llargada i en el punt més alt arriba als 5,5 metres d’alçada.

Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya

La cisterna és una rectangle amb un angle arrodonit que fa 2,70 metres de llarg i 1,40 d’ample amb una fondària d’1,50 metres.

El Castell de Sant Mateu o de les Planes és un castell del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) declarada bé cultural d’interès nacional.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sant Miquel de Castelltallat de Sant Mateu de Bages (Bages)

Sant Miquel de Castelltallat és una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) És un edifici religiós, una església alçada dalt d’un turó en el centre de Castelltallat.  Cal arribar per la carretera BV-3003 i continuar per subsegüent pista fins uns 4 km. el centre de Castelltallat.

Historia :

  • Aquesta església, situada als peus del castell de Castelltallat, es troba documentada des de l’any 1031.
  • Abans de 1154 ja consta com a parròquia, funció que ha mantingut fins a l’actualitat. De possible datació medieval es conserven algunes esteles funeràries situades a l’exterior del temple.
  • Segons una hipòtesi proposada per l’estudiós Josep Bastardas, entorn de 1130 el castell i el nucli de Castelltallat, així com altres llocs de la serra de Castelltallat dominades pels Cardona, van estar entrar sota l’òrbita de l’orde del Temple, que en va mantenir més o menys el control fins a la seva dissolució, a principis del segle XIV.
  • De l’església romànica originària no se n’aprecien restes, i posteriorment ha sofert diverses modificacions entre els segles XV i XVIII.
  • A l’any 1582 s’hi afegí la capella del Roser, encarregada a un mestre d’obres occità anomenat Frances Castell.
  • El 1677 l’església es torna a engrandir amb la capella del Sant Crist, a continuació de l’anterior i construïda pels mestres d’obres Francesc Artigues i Joan Bonet, també occitants.
  • Al segle XVIII s’hi tornen a fer reformes.
  • Al XIX es completen les obres tot adquirint l’aspecte actual.
  • El rectorologi de la parròquia és conegut des de 1567, quan era rector Lluc Closa.
  • De 1972 a 1994 ho va ser el popular mossèn Josep M. Riubrogent.
  •  L’any 2002 es va portar a terme una restauració interior de l’església i del retaule major.

Construïda amb les pedres del castell que hi havia al cim. Presenta una nau central i una lateral esquerra.

L’exterior està com emmurallat i voltada tota ella d’un petit jardí i cementiri. Està alçada i s’hi accedeix per una escalinata.

L’interior està en mal estat. La nau està diferenciada del presbiteri (alçat).

A la mateixa alçada i dintre la nau lateral hi ha una sagristia. Pintada. Problemes de goteres. Conserva retaules barrocs i neoclàssics i algunes peces d’orfebreria.

Anna Torruella i Sanllehy – 1983 / Generalitat de Catalunya

Sant Miquel de Castelltallat és una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa de l’historia: Jordi Piñero Subirana (MPC.)

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Torre Fossada de Castellbisbal (Vallès Occidental)

La Torre Fossada és al Turó de les Forques.

Per anar-hi des de la urbanització de Costablanca cal prendre el camí del portalet, a 1 km. Aproximadament és al final del camí.

Historia :

  • La Torre Fossada o Torre del Telègraf era la torre núm. 4 de la línia de Barcelona a Lleida de la xarxa telegràfica òptica militar de Catalunya. Es comunicava directament amb la torre de Molins de Rei (núm. 3) i la d’Esparreguera (núm. 5).
  • La intervenció arqueològica realitzada l’any 2005 tenia com a objectius principals la documentació de les estructures laterals que condueixen la base del pont, en l’exterior del fossat, per tal de conèixer tota l’arquitectura del monument. D’altra banda, es va voler excavar l’interior de la torre sota el paviment per a determinar l’existència o no d’una ocupació anterior, i, per últim, un condicionament de l’entorn amb la finalitat d’evitar la caiguda continua de sediment a l’interior del fossat, rebaixant els desnivells exteriors i la terra acumulada en l’entorn del mur del fossat.
  • La excavació ha confirmat que l’accés a la torre es realitzava a través d’un pont llevadís que salvava el fossar i que un cop retirat, protegís la porta i la finestra del pis superior. A aquest pont s’arribava seguint un camí que, a mida que s’apropa al pont, s’anava fent cada cop més estret, interpretant aquest fet com a funció defensiva, per tal d’impossibilitar l’accés directe al pont de carruatges o vehicles de grans dimensions just en el punt de menor amplada del fossat.
  • En la construcció de la base de la torre es va aplicar la solució constructiva més senzilla, és a dir, la obra s’adapta a la topografia del terreny existent en el moment de la construcció, no es realitzaren anivellaments amb aportacions exteriors. La topografia original seria molt diferent a l’actual.
  • La cota del paviment del pis inferior de la torre és la més indicativa de l’altitud màxima del Turó, descendint després en lleuger pendent cap al vessant d’aquest. El mur que rodeja el fossat, molt arrasat en l’actualitat, seria més alt i contindria tant el nivell geològic com el material obtingut en l’excavació del fossat. La seva posterior degradació ha permès que part de les aportacions hagin caigut a l’interior del fossat, cosa que ha obligat a anivellar la zona invertint el pendent. L’actual fossat, de dimensions considerables, seria més profund en el moment de la seva realització.
  • Tot això, juntament amb la cota del nivell geològic de l’interior de la torre, duu a pensar que el pendent que rodejava el fossat era més pronunciat que el perfil que presenta en l’actualitat, cosa que tindria sentit tenint en compte el caràcter militar i les necessitats defensives de l’ indret.
  • Pel que fa als materials recuperats durant l’excavació, s’han documentat fragments de ceràmica, pisa de vernís blanc, amb decoració policroma de motius geomètrics, ceràmica pisa sense decoració, ceràmica vidrada comuna, de vernís marró i tons verdosos, de cocció oxidant, fragments de ceràmica vidrada comuna i ceràmica comuna sense vernís. CC.AA. (2005)

Té forma quadrada, d’aproximadament 5 metres de costat i amb uns 7 metres d’alçada.

La construcció s’inicia en talús i té dues plantes d’alçada més el terrat.

L’accés era elevat per una porta rectangular, que ha estat refeta en una restauració recent;

al pis superior hi ha una petita finestra d’arc rebaixat.

Està envoltat per un fossar construït amb les mateixes característiques que la torre: còdols, pedres irregulars, algun petit carreu lligats amb morter de calç.

Se suposa que és fruit de les diferents reformes que ha sofert al llarg del temps.

L’accés seria elevat i per la cara sud. Hores d’ara aquesta obertura presenta una esquerda fins baix que accentua el procés de degradació

.

Observacions:

El Turó del Telègraf va quedar greument mutilat a causa de la construcció de la nova autovia del Baix Llobregat, el talús de la qual queda a un metre escàs de la torre.

Apareix inclòs als llistats del POUM com a edificis en sòl no urbanitzable amb el núm. B.03 i com a àrees d’interès arqueològic amb el núm. D.01

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé